Apunts d'Immunologia Bàsica

I 72 flashcards i 48 preguntes més al document.

Text del document

Immunologia El sistema immunitari permet evitar o limitar moltes infeccions mitjançant mecanismes de defensa que reconeixen i eliminen "elements" que NO identifica com a propis, activant diferents respostes defensives. El sistema immunitari intervé en: Infeccions produïdes per agents patògens Al·lèrgies Malalties autoimmunes Càncer Rebuig de trasplantaments... Els leucòcits (glòbuls blancs) són les cèl·lules encarregades de la defensa de l'organisme, i per tant formen part del sistema immunitari. Barreres defensives naturals Pell: barrera difícil de travessar pel gruix, la queratinització i la descamació de les capes externes.

Les secrecions de les glàndules sebàcies i la suor formen un pH àcid perjudicial per als microbis. La microbiota normal impedeix el desenvolupament de microbis, però aquests poden travessar la pell si hi ha lesions. Les secrecions mucoses que recobreixen els epitelis són barreres a les obertures de l'organisme. A la saliva, la secreció lacrimal i la secreció nasal hi ha lisozims que destrueixen la capa de mureïna de la paret bacteriana. A l'esperma hi ha espermina, amb acció bactericida. Les secrecions àcides de l'epiteli vaginal i dels conductes digestius formen un ambient desfavorable per als microorganismes.

A les mucoses respiratòries, els microbis i les partícules queden atrapats al mucus i s'eliminen mitjançant la tos i l'esternut. La microbiota normal intestinal conté bacteris que fan simbiosi amb l'organisme i eviten la proliferació de microorganismes patògens per antagonisme: competeixen pels nutrients, alliberen substàncies inhibidores i fan que el sistema immunitari es centri en els microbis patògens. Principals elements del sistema immunitari Òrgans limfoides primaris Són els òrgans on s'originen i es diferencien els limfòcits. Medul·la òssia: conté les cèl·lules mare precursores de tots els limfòcits i és el lloc on maduren els limfòcits B.

Tim: és l'òrgan on es diferencien i maduren els limfòcits T. Degenera a partir de la pubertat. 1 Immunologia Òrgans limfoides secundaris Són els òrgans on els limfòcits entren en contacte amb els antígens, inicien la resposta immunitària i la disseminen per tot l'organisme. Sistema limfàtic: Recull el plasma que ha sortit dels vasos sanguinis i es troba entre els teixits, anomenat limfa. Està format per: Vasos limfàtics: extensa xarxa de vasos que recupera el líquid extravascular i el retorna a la circulació sanguínia. També transporta cèl·lules de defensa específica, com macròfags i limfòcits. Ganglis limfàtics: filtren la limfa que arriba a través dels vasos limfàtics.

Contenen limfòcits i fagòcits que reaccionen amb els antígens i després poden incorporar-se a la circulació per actuar als teixits. Melsa: filtra la sang i elimina eritròcits i leucòcits defectuosos. Altres estructures: amígdales, apèndix, plaques de Peyer (a l'intestí) i altres acumulacions de teixit limfoide repartides per l'organisme. Cèl·lules del sistema immunitari Neutròfils Eosinòfils Basòfils Mastòcits Monòcits Macròfags Cèl·lules dendrítiques Limfòcits T Limfòcits B Limfòcits NK (Natural Killer) Hematopoesi L'hematopoesi és el procés de formació i desenvolupament de totes les cèl·lules sanguínies.

Aquest procés té lloc principalment a la medul·la òssia i a partir de cèl·lules mare hematopoètiques. Aquestes cèl·lules mare es diferencien per donar lloc a: Eritròcits (glòbuls vermells): Transporten oxigen. Leucòcits (glòbuls blancs): Formen part del sistema immunitari. Trombòcits (plaquetes): Ajuden a la coagulació de la sang. Infeccions Una infecció és el creixement d'una població de microorganismes (bacteris, virus, protozous…) als teixits. 2 Immunologia Tipus d'infecció Aguda: de curta durada i sovint intensa. Crònica: de llarga durada. Inclou les infeccions latents, en què l'individu és portador i pot transmetre el microorganisme sense manifestar símptomes.

Principals vies de contagi Gotetes d'exhalació (aire): Mycobacterium tuberculosis; virus de la grip o del refredat. Contaminació d'aliments o begudes: Salmonella; Vibrio cholerae; virus de l'hepatitis A Contacte directe: a través d'una ferida o per malalties de transmissió sexual (Treponema pallidum – sífilis; VIH). Vectors animals: Yersinia pestis (pesta – puça); protozou causant de la malària (mosquit). Bacteris patògens: la seva acció sovint es deu a les toxines que produeixen: Exotoxines: molècules produïdes per la cèl·lula bacteriana i excretades al medi, provocant els efectes tòxics. Endotoxines: molècules pròpies de l'estructura de l'agent patogen. Què és un antígen?

Un antígen és una substància o molècula estranya a l'organisme que és reconeguda de manera específica pel sistema immunitari i capaç de desencadenar una resposta immunitària, com la producció d'anticossos o l'activació de limfòcits. Les proteïnes d'un virus poden actuar com a antígens, però el sistema immunitari reconeix només parts concretes d'aquestes proteïnes, anomenades epítops. Immunitat inespecífica o innata Està present des del naixement i ofereix una resposta ràpida i inespecífica davant d'un ampli ventall de patògens. Inclou les barreres externes, la resposta inflamatòria i la fagocitosi, però no genera memòria immunològica.

Elements que intervenen en la resposta immunitària inespecífica Histamina: substància alliberada per certs glòbuls blancs, com els mastòcits, durant una resposta inflamatòria o al·lèrgica. Provoca dilatació dels vasos sanguinis i augmenta la seva permeabilitat, facilitant l'arribada de més cèl·lules immunitàries a la zona afectada. Histaminasa: enzim que neutralitza la histamina, ajudant a controlar la durada i intensitat de la inflamació. Interleucines (IL): citocines produïdes per diverses cèl·lules del sistema immunitari, especialment macròfags. Actuen com a molècules senyalitzadores i permeten la 3 Immunologia comunicació entre cèl·lules durant la resposta inflamatoria i immunitària.

Algunes participen en la quimiotaxi, tot i que no totes són quimiotactiques. Substàncies quimiotactiques: molècules que atreuen leucòcits cap al focus infecciós. S'alliberen principalment per cèl·lules immunitàries i teixits danyats, tot i que alguns patògens també poden produir-les. Proteïnes del complement: proteïnes presents al sèrum sanguini que amplifiquen la inflamació i intervenen en la resposta immune inespecífica. La seva activació és una reacció en cascada que provoca la lisi de bacteris i facilita la fagocitosi. Es sintetitzen al fetge i es poden activar a través de diversos sistemes. Cèl·lules de la resposta inespecífica Neutròfils: fagociten microorganismes.

Monòcits: passen als teixits i es diferencien en macròfags o cèl·lules dendrítiques. Macròfags: Resposta inespecífica: fagocitosi dels microorganismes causants de la infecció. Resposta específica: digereixen l'agent infecciós i presenten fragments a la seva membrana com a cèl·lules presentadores d'antigen (CPA), activant limfòcits T i B. També fagociten els anticossos un cop aglutinats. Cèl·lules dendrítiques: actuen com a cèl·lules presentadores d'antigen mitjançant fagocitosi i activen la resposta immunitària específica. Cèl·lules NK (Natural Killer, "assassines naturals"): Participen en la defensa inespecífica i específica.

Eliminació de cèl·lules pròpies cancerígenes o infectades per virus. Actuen induint apoptosi (suïcidi) de la cèl·lula. Mides entre 5-15 micròmetres de diàmetre. Basòfils i mastòcits: alliberen histamina i heparina (anticoagulant). Eosinòfils: defensa contra paràsits i regulació de la inflamació mitjançant l'alliberació d'histaminasa. Sistema del complement Aquest sistema consisteix en un sistema de defensa format per un conjunt de proteïnes que es troben en la circulació sanguínia i que actuen en cascada (activant-se les unes a les altres) amb l'objectiu d'eliminar patògens.

Aquesta cascada de proteïnes es pot activar (iniciar) de 3 maneres diferents (vies): clàssica, de lectines o alternativa. 4 Immunologia En la via clàssica, l'activació s'inicia gràcies al complex antigen-anticòs (aquesta via connecta la immunitat inespecífica i l'específica). La via de les lectines s'activa per la presència de certs polisacàrids que es troben a la superfície dels bacteris. La via alternativa s'activa espontàniament perquè hi ha certa activació (hidròlisi) espontània de la C3 convertasa. Aquesta activació del complement és independent de la presència d'anticossos i és un mecanisme de defensa innat. Com té lloc la resposta inflamatòria?

La resposta es focalitza "in situ", és a dir, té lloc a la zona de la infecció. És immediata, d'urgència i, per tant, inespecífica, tot i que posteriorment pot afavorir el desenvolupament d'una resposta específica. Quan els patògens aconsegueixen travessar les barreres primàries (pell i mucoses) i entren a l'interior del cos, s'activa la resposta inflamatòria a la zona afectada. Aquesta resposta inclou: Vasodilatació i augment de la permeabilitat vascular. Arribada de leucòcits al focus infecciós mitjançant la diàpesi, és a dir, el pas dels leucòcits a través de la paret dels capil·lars. Aparició dels signes de la inflamació: vermellor, escalfor, dolor i inflor.

Tant els bacteris com les cèl·lules dels teixits infectats alliberen substàncies quimiotàctiques, que atreuen neutròfils i macròfags (quimiotaxi). A més, els macròfags i altres cèl·lules immunitàries alliberen interleucines i altres citocines, que amplifiquen la resposta inflamatòria i coordinen la resposta immunitària. Les proteïnes del sistema del complement actuen: Unint-se als bacteris i provocant la seva lisi. Activant els mastòcits del teixit conjuntiu, que alliberen histamina, facilitant l'arribada de més leucòcits (neutròfils, eosinòfils i basòfils) a la zona per combatre la infecció.

Els mastòcits també activen els basòfils, que alliberen més histamina i augmenten la permeabilitat dels vasos, permetent que neutròfils i monòcits passin al teixit infectat, on els monòcits es diferencien en macròfags. En aquest escenari, els neutròfils i macròfags combaten activament la infecció fagocitant els bacteris, que tenen proteïnes del complement fixades (opsonització). Els eosinòfils controlen el procés inflamatori mitjançant la producció d'histaminasa. En altres contextos, les cèl·lules NK (natural killer) poden intervenir destruint cèl·lules infectades o tumorals, especialment en infeccions víriques, estimulades per citocines alliberades durant la inflamació.

5 Immunologia Procés de fagocitosi La fagocitosi és un procés d'endocitosi. Té un paper molt important en els mecanismes immunitaris tant inespecífics com específics. 1. El macròfag "llança" els pseudòpodes cap als bacteris. 2. Els bacteris queden atrapats, són engolits i el macròfag els aïlla dins d'un endosoma. 3. Els lisosomes 1ris es fusionen amb l'endosoma i hi llancen els enzims digestius a dins. 4. Els bacteris són destruïts i digerits (lisosoma 2ri). 5. Les restes no digerides són expulsades a l'exterior (exocitosi). La febre És una resposta immunitària que consisteix en l'augment de la temperatura corporal entre 1 i 4 °C.

L'augment de la temperatura corporal: Dificulta la multiplicació de molts microorganismes. Augmenta l'activitat dels fagòcits. Afavoreix l'eficàcia de la resposta immunitària. Aquest augment es produeix perquè les interleucines i altres citocines alliberades per cèl·lules del sistema immunitari durant la resposta inflamatòria actuen sobre l'hipotàlem, que regula la temperatura corporal. La febre és un mecanisme de defensa, però quan és molt elevada pot ser perjudicial: temperatures superiors a 42 °C poden provocar desnaturalització de proteïnes i danys cel·lulars. En humans, temperatures corporals mantingudes per sobre de 42 °C poden ser incompatibles amb la vida.

Immunitat específica o adquirida Cèl·lules que intervenen en la resposta immunitària específica o adquirida (= Resposta cel·lular) Cèl·lula presentadora d'antigen (CPA): presenten fragments d'antígens als limfòcits T. Les cèl·lules que actuen com a CPA són les cèl·lules dendrítiques, els macròfags i els limfòcits B. Limfòcits B (circulen en sang): presenten anticossos de membrana que els permeten reconèixer específicament els antígens. Són cèl·lules productores d'anticossos. Al madurar, esdevindran: Limfòcits B de memòria (cèl·lules de memòria). Cèl·lules plasmàtiques (teixits): limfòcits B activats o madurs, productores d'anticossos.

6 Immunologia Limfòcits T (circulen en sang): T col·laboradors o helpers (Th o T CD4+): coordinen la resposta immune i activen altres cèl·lules, com els limfòcits B i els macròfags. T citotòxics (Tc o T CD8+): destrueixen cèl·lules infectades (per exemple, per virus) i cèl·lules tumorals. Ho fan mitjançant l'alliberament de perforines, proteïnes que perforen la membrana cel·lular i provoquen l'apoptosi de les cèl·lules infectades o alterades. T supressors: regulen i controlen la resposta específica.

Proteïnes presents a la membrana de les CPA i dels limfòcits T Són proteïnes de membrana que presenten fragments d'antigen als limfòcits T i permeten al sistema immunitari reconèixer si una cèl·lula és pròpia o està alterada (per exemple, per infecció viral). Poden ser: Classe I (MHC-I): present a la majoria de cèl·lules. Presenta antígens de l'interior de la cèl·lula (com virus) als limfòcits T citotòxics (CD8+). Classe II (MHC-II): present en cèl·lules presentadores d'antigen (macròfags, limfòcits B). Presenta antígens de l'exterior (com bacteris fagocitats) als limfòcits T helper (CD4+).

Receptors de la cèl·lula T: proteïnes situades a la membrana dels limfòcits T que reconeixen els antígens presentats per les molècules MHC. Molècules CD: proteïnes de membrana dels limfòcits T que participen en el reconeixement del complex antigen-MHC. Les CD4 actuen amb MHC-II i les CD8 amb MHC-I. En humans, les molècules del complex principal d'histocompatibilitat s'anomenen sistema HLA; són pròpies de cada espècie i varien entre individus, fet que és clau en el rebuig de trasplantaments.

Resposta humoral Consisteix en la producció d'anticossos (immunoglobulines) per part dels limfòcits B, que, en activar-se amb l'ajuda dels limfòcits T col·laboradors, es diferencien en cèl·lules plasmàtiques productores d'anticossos. Els anticossos són proteïnes específiques per a cada antígen, amb una zona de reconeixement específic que s'uneix a una petita part de l'antigen, el determinant antigènic (epítop). Són proteïnes amb estructura quaternària, amb dues cadenes pesants (H) i dues cadenes lleugeres (L) unides mitjançant ponts disulfur, amb zones constants i altres molt variables segons quin anticòs sigui. Tipus d'anticossos: IgG: les més abundants en plasma i limfa.

Poden travessar la placenta de la mare al fetus. 7 Immunologia IgM: abundants en la primera resposta contra l'agent infectiu; sovint es presenten com a pentàmer en sang. IgA: presents en secrecions com saliva, mucoses i llet materna (en forma de dímer). IgE: participen en la defensa contra paràsits i en reaccions al·lèrgiques. IgD: inserides a les membranes dels limfòcits B; la seva funció és menys coneguda. Els anticossos tenen dos dominis diferenciats: Domini Fab Domini Fc L'anticòs s'uneix a l'antigen de manera específica o complementària, inactivant-lo o facilitant-ne l'eliminació definitiva.

Actuació dels anticossos (reacció d'aglutinació) Les unions entre anticòs i antigen no són covalents, sinó basades en interaccions febles. La unió afavoreix la immobilització i formació d'agrupaments de patògens, facilitant la seva eliminació (aglutinació). El bacteri envoltat d'anticossos (opsonització) és fagocitat; el fagosoma resultant s'uneix amb lisosomes que contenen enzims hidrolítics, degradant així el patogen. Selecció clonal i adquisició d'immunitat Hi ha diversos limfòcits B amb receptors diferents. Quan entra un antigen, només el limfòcit B amb receptor complementari el reconeix. Aquest limfòcit s'activa i es divideix repetidament, generant molts clons idèntics.

Aquests clons es diferencien en: Cèl·lules plasmàtiques, que produeixen anticossos específics contra aquell antigen. Cèl·lules de memòria, que queden a l'organisme per a respostes futures. Tipus d'anticossos segons l'origen: Monoclonals: conjunt d'anticossos idèntics, produïts per un únic limfòcit B, que reconeixen una sola part de l'antigen. Policlonals: conjunt d'anticossos diferents entre si, produïts per diversos limfòcits B, que reconeixen diverses parts del mateix antigen. Mecanisme d'acció de la resposta immunitària específica El procés comença amb la fagocitosi inicial de l'agent infecciós per part d'un macròfag (generalment), que actuarà com a cèl·lula presentadora d'antigen (CPA).

A continuació, la CPA presenta l'antigen al limfòcit T helper (Th) mitjançant el complex MHC-II de la CPA. El limfòcit Th s'activa i allibera citocines, com interferons en infeccions víriques, que activen altres cèl·lules del sistema immunitari. 8 Immunologia Seguidament, es produeix l'activació del limfòcit B que reconeix l'antigen i rep senyals del limfòcit Th. El limfòcit B es diferencia en: Cèl·lules plasmàtiques: secretores d'anticossos. Limfòcits B de memòria, que permeten una resposta ràpida en un segon contacte amb el mateix antigen. Acció dels anticossos: Aglutinació: formació d'agregats de patògens que faciliten la seva eliminació. Opsonització: facilita la fagocitosi.

El patogen és eliminat per fagocitosi. La formació de cèl·lules de memòria a partir dels limfòcits B permet una resposta immediata si es produeix una segona exposició a l'antigen. La autoregulació del procés està controlada pels limfòcits T supressors (reguladors), que aturen la producció d'anticossos quan l'agent infecciós ha estat totalment eliminat. Els macròfags o cèl·lules dendrítiques fagociten el virus i presenten partícules víriques a la seva superfície (antígens) juntament amb molècules del complex principal d'histocompatibilitat (MHC). Els limfòcits T helper reconeixen aquests antígens i s'activen.

Els limfòcits Th activaran els limfòcits B, que es diferenciaran en cèl·lules plasmàtiques productores d'anticossos específics contra els antígens del virus. També generaran cèl·lules de memòria per una resposta més ràpida en futures infeccions. El limfòcit B es multiplica per mitosi i origina un clon de limfòcits B. Paral·lelament, s'activen els limfòcits T citotòxics, que destrueixen les cèl·lules infectades pel virus. Finalment, els limfòcits T i les cèl·lules infectades alliberen interferons, proteïnes que activen altres cèl·lules del sistema immunitari contra el virus. Tipus d'immunitat.

Respostes immunitàries primària i secundària La resposta immunitària primària és la que es produeix quan el sistema immunitari entra en contacte per primera vegada amb un antigen, que és reconegut com a substància estranya. Durant aquesta fase, els limfòcits T helper activen els limfòcits B, que es diferencien en cèl·lules plasmàtiques productores d'anticossos específics contra l'antigen. Alguns limfòcits B es converteixen en cèl·lules de memòria, preparant l'organisme per a respostes futures. En un segon contacte amb el mateix antigen, es produeix la resposta immunitària secundària, que és més ràpida i intensa gràcies a aquestes cèl·lules de memòria.

Aquesta resposta pot prevenir l'aparició de la malaltia i és la base de la vacunació. 9 Immunologia Conceptes clau: Immunització: adquisició de la capacitat de reconèixer i respondre específicament davant d'un antigen. La immunització activa diferents clons de limfòcits T i B, que reconeixen diverses parts d'un antigen (resposta policlonal). Un conjunt d'anticossos monoclonals respondria només contra un sol determinat antigen. Els limfòcits B de memòria permeten una resposta més ràpida i eficient en un segon contacte amb l'antigen, diferenciant-se en cèl·lules efectores que produeixen anticossos de manera immediata.

Tipus d'immunitzacions Immunització passiva: consisteix en rebre anticossos específics contra un antigen. La immunitat és temporal, ja que els anticossos no són produïts per l'organisme i no impliquen activació de la resposta immunitària específica. Immunitat passiva natural: anticossos presents al calostre (llet materna). Immunitat passiva artificial: sèrums amb anticossos o "antídots". La protecció dura només mentre els anticossos persisteixin en la sang. Immunització activa: implica l'activació de la resposta immunitària específica.

Amb la vacunació s'introdueixen antígens modificats o atenuats que no provoquen la malaltia però sí que estimulen una resposta primària i generen memòria immunològica. En un segon o posterior contacte amb el mateix antigen, els limfòcits B de memòria s'activen i es diferencien ràpidament en cèl·lules plasmàtiques productores d'anticossos. Immunitat artificial activa: vacunació Vacunació La vacunació consisteix a introduir a l'organisme antígens modificats o atenuats que no provoquen la malaltia, però que sí que activen la resposta immunitària específica. En aquest primer contacte amb l'antigen es produeix una resposta immunitària primària.

En aquest procés intervenen principalment els limfòcits T helper i els limfòcits B. Els limfòcits T helper activen els limfòcits B que reconeixen l'antigen, i aquests es diferencien en cèl·lules plasmàtiques, encarregades de produir anticossos específics contra aquell antigen. Al mateix temps, alguns limfòcits B es converteixen en limfòcits B de memòria, que romanen a l'organisme durant molt de temps. Si en el futur es produeix un nou contacte amb el mateix antigen, aquestes cèl·lules de memòria s'activen ràpidament i es diferencien en cèl·lules plasmàtiques, produint una gran quantitat d'anticossos específics en poc temps.

Això genera una resposta immunitària secundària, més ràpida i intensa, que sovint evita que aparegui la malaltia. 10 Immunologia Tipus de vacunes Les vacunes es poden obtenir a partir de diferents estratègies segons la manera com es presenta l'antigen al sistema immunitari. Microorganismes vius atenuats: contenen microorganismes amb virulència reduïda, però capaços de replicar-se. Això fa que indueixin una resposta immunitària intensa i duradora. Exemples: vacunes contra la rubèola, les galteres, el xarampió, la varicel·la o la poliomielitis. Microorganismes morts o inactivats: els microorganismes s'inactiven mitjançant mètodes físics (com la calor) o químics.

Generen una resposta immunitària menys intensa, per la qual cosa sovint requereixen diverses dosis. Exemples: vacunes bacterianes contra el còlera o el tifus, i vacunes víriques com les de la ràbia, l'hepatitis A o la grip. Toxoides: es basen en toxines bacterianes inactivades que han perdut la seva toxicitat però continuen estimulant la producció d'anticossos. Exemple: la vacuna del tètanus, que conté la toxina inactivada del bacteri Clostridium tetani. Vacunes amb àcids nucleics: contenen ADN o ARN que codifica antígens del patogen. Les cèl·lules de la persona vacunada produeixen aquests antígens i desencadenen la resposta immunitària.

Exemple: algunes vacunes contra la COVID-19 basades en ARN missatger (ARNm). Acció d'una vacuna Una vacuna té com a objectiu que l'individu vacunat adquireixi la capacitat de produir anticossos específics contra determinats antígens presents en microorganismes infecciosos. Es tracta d'una immunització activa artificial, que consisteix a inocular microorganismes morts o inactivats, virus atenuats, toxoides o parts del microorganisme per tal de simular la resposta immunitària primària d'una infecció. Aquest procés activa el sistema immunitari i provoca la formació de limfòcits B de memòria.

Posteriorment, si l'antigen infectiu entra realment a l'organisme, es produeix una resposta immunitària secundària, més ràpida i intensa, ja que els limfòcits B de memòria s'activen i es diferencien ràpidament en cèl·lules plasmàtiques productores d'anticossos específics. D'aquesta manera, la resposta és més eficaç i permet controlar o evitar la infecció. Efectivitat de les vacunes Sovint, les proteïnes dels microorganismes que actuen com antígens presenten una gran variabilitat genètica. Aquest fet explica la dificultat de trobar una vacuna realment efectiva. La dificultat d'obtenir una vacuna eficaç es deu a la gran capacitat de mutació d'alguns microorganismes.

Els canvis en el seu material genètic poden provocar modificacions en les proteïnes antigèniques. 11 Immunologia Com que la unió entre antigen i anticòs és molt específica, si l'antigen canvia —encara que sigui només en una petita part— els anticossos produïts gràcies a la vacuna poden deixar de reconèixer-lo. En aquest cas, la vacuna perd eficàcia o deixa de ser efectiva contra la nova variant del microorganisme. Efectes poblacionals de les vacunes i immunitat de grup Les vacunes tenen efectes a nivell poblacional perquè redueixen el nombre de persones susceptibles a la infecció i dificulten la transmissió del patogen. Això provoca una disminució de la incidència de la malaltia.

Quan una proporció prou alta de la població està immunitzada, s'estableix la immunitat de grup. Aquest mecanisme fa que els individus no immunitzats també quedin protegits indirectament, ja que la transmissió del patogen es veu limitada i es trenquen les cadenes de contagi. Perquè la immunitat de grup sigui efectiva, és necessari mantenir una cobertura vacunal elevada i sostinguda. Si aquesta cobertura disminueix, la immunitat de grup es pot perdre i poden reaparèixer brots de la malaltia. Seroteràpia i immunoteràpia La seroteràpia és una forma d'immunització passiva artificial que consisteix en l'administració d'anticossos específics (generalment policlonals) produïts en un altre organisme.

Aquesta intervenció proporciona una protecció immediata, però temporal, i no genera memòria immunològica. En canvi, la immunoteràpia consisteix en l'administració d'anticossos específics, sovint monoclonals, amb finalitat terapèutica per tractar malalties que l'individu ja presenta. Aquests anticossos reconeixen de manera específica determinades molècules i contribueixen a l'eliminació de cèl·lules danyades o patògens, sent també un tipus d'immunització passiva artificial. No obstant això, la immunoteràpia pot incloure altres mecanismes d'acció que no sempre són passius, depenent de la tecnologia utilitzada i del tipus de malaltia que es vol tractar.

Alteracions del sistema immunitari Les immunodeficiències són alteracions en què la resposta immunitària està disminuïda per errors en la immunitat cel·lular (limfòcits T), humoral (limfòcits B i anticossos) o altres components com els fagòcits o el complement. Immunodeficiències Immunodeficiències innates (primàries): són alteracions genètiques presents des del naixement. Es deuen a mutacions que afecten diferents components del sistema immunitari: Limfòcits B: manca d'anticossos. 12 Immunologia Limfòcits T: fallada de la immunitat cel·lular. B i T: immunodeficiència combinada greu.

Conseqüències: gran susceptibilitat a infeccions des de la infància, amb infeccions freqüents, greus o poc habituals. Exemple: Immunodeficiència combinada greu (SCID) o "nens bombolla", amb absència de limfòcits funcionals. Immunodeficiència secundària (adquirida): causada per factors externs al llarg de la vida, com malnutrició, certs tipus de càncers, medicació amb immunosupressors o infecció per VIH. SIDA i VIH El SIDA és un tipus d'immunodeficiència secundària causada pel VIH (virus d'immunodeficiència humana), amb les següents característiques: Composició: membrana lipídica, càpsida proteica, genoma d'RNA i enzims (transcriptasa inversa, integrasa i proteasa).

És un retrovirus, ja que el seu material genètic és RNA. Transmissió: per líquids corporals infectats (sang, semen, secrecions vaginals, llet materna). Alta taxa de mutació: dificulta el desenvolupament d'una vacuna efectiva, ja que els antígens de superfície canvien ràpidament. No hi ha cura definitiva, però els tractaments antiretrovirals inhibeixen la replicació viral i milloren l'esperança de vida. L'accés és limitat en molts països del Tercer Món. Línies d'actuació: prevenció de conductes de risc, accés a fàrmacs i desenvolupament de vacunes. Mecanisme d'actuació del VIH: 1. Infecta principalment limfòcits T CD4, unint-se als receptors CD4. 2.

L'RNA viral es transforma en ADN gràcies a la transcriptasa inversa i s'integra al genoma cel·lular (provirus) amb l'ajuda de la integrasa. Pot romandre latent. 3. La cèl·lula infectada produeix nous virus (replicació viral). 4. Es produeix una destrucció progressiva dels limfòcits T CD4, provocant immunodeficiència cel·lular. 5. Això facilita infeccions oportunistes i l'aparició d'alguns càncers, com el sarcoma de Kaposi o limfomes. 13 Immunologia Dificultats per trobar una vacuna eficaç: El VIH presenta una gran variabilitat genètica, especialment en els antígens de superfície. El sistema immunitari és altament específic, reconeix només antígens amb els quals ha tingut contacte previ.

Per això, qualsevol virus amb antígens diferents pot infectar l'individu, ja que els anticossos i limfòcits de memòria no el reconeixen. En PAU es valora especialment l'explicació de la variabilitat del VIH i de la especificitat del sistema immunitari. Malalties autoimmunes Les malalties autoimmunes apareixen quan hi ha una pèrdua de tolerància immunològica, provocant que el sistema immunitari atacï antígens propis. Això significa que es produeixen anticossos contra components del propi organisme, degut a una confusió entre allò propi i allò aliè. Moltes d'aquestes malalties tenen un origen desconegut i semblen ser multifactorials, combinant predisposició genètica i factors ambientals.

Exemples de malalties autoimmunes inclouen: Esclerosi múltiple Artritis reumatoide Lupus eritematós sistèmic Miastènia gravis Diabetis mellitus tipus 1 Malaltia celíaca, causada per intolerància al gluten (glicoproteïna present en els cereals). Rebuig en transfusions sanguínies i trasplantaments Les transfusions sanguínies poden desencadenar una resposta immune si hi ha incompatibilitat de grups sanguinis (ABO i Rh). Els eritòcits presenten antígens de superfície que poden ser reconeguts com a estranys pel receptor. En cas d'incompatibilitat: Els anticossos del receptor s'uneixen als antígens dels glòbuls vermells de la sang donada, provocant una reacció antigen-anticòs.

Conseqüències: aglutinació dels eritròcits (formació de grumolls) i hemòlisi (destrucció dels glòbuls vermells). Pel que fa al rebuig de trasplantaments, aquest es produeix quan el sistema immunitari reconeix com a estranyes les molècules HLA (MHC) del teixit trasplantat. Aquesta resposta és mediada principalment pels limfòcits T, que ataquen el teixit estranger. 14 Immunologia Els tipus de rebuig són: Hiperagut: immediat. Agut: dies o setmanes després del trasplantament. Crònic: a llarg termini. Per reduir la reacció de rebuig s'utilitzen immunosupressors, tot i que també poden aparèixer reaccions per incompatibilitat de grups sanguinis durant les transfusions.

Reaccions d'hipersensibilitat: les al·lèrgies Les reaccions d'hipersensibilitat són respostes immunitàries exagerades davant molècules innòcues o gairebé innòcues, que poden provocar inflamació i lesions als teixits. Aquestes reaccions es caracteritzen per: No oferir protecció a l'organisme. Produir danys als teixits i, en casos greus, xoc anafilàctic. Ser específiques contra un antigen concret, que normalment és inofensiu per a la majoria de la població (àcars, antibiòtics, espores de fongs…). Les més comunes són les reaccions d'hipersensibilitat de tipus I, conegudes com al·lèrgies. Els al·lergògens poden ser pol·len, àcars, aliments, pèls d'animals, etc.

En aquestes reaccions hi intervenen: Mastòcits, que alliberen histamina. Ig E, anticossos específics per l'al·lergògen. Histamina, responsable de molts dels efectes de la reacció. Els símptomes apareixen principalment en el segon contacte amb l'al·lergògen, ja que en el primer contacte es produeix la formació dels anticossos específics. Entre els efectes més habituals: Contracció de la musculatura llisa, com la constricció de les vies respiratòries. Dilatació dels capil·lars sanguinis, provocant vermellor, escalfor i inflamació del teixit. Durant la reacció, es pot utilitzar antihistamínics per alleujar els símptomes.

Mecanisme d'actuació de les al·lèrgies Les al·lèrgies són una resposta exagerada del sistema immunitari davant de substàncies que, en principi, són inofensives. Per entendre com es produeixen, cal analitzar el procés d'hipersensibilitat tipus I, que es desenvolupa en dues etapes diferenciades. 15 Immunologia Fase de sensibilització: "l'entrenament" del sistema immunitari Aquesta fase té lloc durant el primer contacte amb l'al·lergògen (com el pol·len o certs aliments). És un procés silenciós, ja que no es manifesten símptomes: Identificació: El sistema immunitari detecta l'al·lergògen. Producció d'anticossos: Els limfòcits B generen anticossos específics anomenats IgE (Immunoglobulina E).

Preparació: Aquestes molècules d'IgE viatgen per l'organisme i s'ancoren a la superfície dels mastòcits (cèl·lules situades als teixits) i dels basòfils (cèl·lules sanguínies). Ara el cos està "sensibilitzat". Fase de resposta (desencadenament) Aquesta fase es produeix quan l'organisme s'exposa novament al mateix al·lergògen. Reconeixement: L'al·lergògen entra en contacte directe amb els anticossos IgE que ja estaven units als mastòcits. Desgranulació: Aquesta unió provoca que el mastòcit s'activi i alliberi de manera violenta les seves vesícules internes. Aquest procés rep el nom de desgranulació.

Alliberament de mediadors: Les cèl·lules expulsen al torrent sanguini i als teixits diverses substàncies químiques, sent la histamina la principal responsable dels símptomes. Efectes fisiològics de la histamina L'alliberament massiu d'histamina altera el funcionament normal de diversos teixits, provocant els símptomes clàssics: Vasodilatació: Els vasos sanguinis es dilaten, causant envermelliment i inflamació local. Augment de la permeabilitat capil·lar: Els vasos deixen escapar líquid als teixits, generant edemes i secrecions (com el mocs nasals). Contracció del múscul llis: Especialment perillós a les vies respiratòries, on la broncoconstricció dificulta la respiració.

Irritació nerviosa: La histamina estimula les terminacions nervioses, provocant la sensació de picor (prurít). 16 Immunologia Barreres defensives naturals 1 Principals elements del sistema immunitari 1 Òrgans limfoides primaris 1 Òrgans limfoides secundaris 2 Cèl·lules del sistema immunitari 2 Hematopoesi 2 Infeccions 2 Tipus d'infecció 3 Principals vies de contagi 3 Què és un antígen? 3 Immunitat inespecífica o innata 3 Elements que intervenen en la resposta immunitària inespecífica 3 Cèl·lules de la resposta inespecífica 4 Sistema del complement 4 Com té lloc la resposta inflamatòria?

5 Procés de fagocitosi 6 La febre 6 Immunitat específica o adquirida 6 Cèl·lules que intervenen en la resposta immunitària específica o adquirida (= Resposta cel·lular) 6 Proteïnes presents a la membrana de les CPA i dels limfòcits T 7 Resposta humoral 7 Actuació dels anticossos (reacció d'aglutinació) 8 Selecció clonal i adquisició d'immunitat 8 Mecanisme d'acció de la resposta immunitària específica 8 Tipus d'immunitat.

Respostes immunitàries primària i secundària 9 Tipus d'immunitzacions 10 Vacunació 10 Tipus de vacunes 11 Acció d'una vacuna 11 Efectivitat de les vacunes 11 Efectes poblacionals de les vacunes i immunitat de grup 12 Seroteràpia i immunoteràpia 12 Alteracions del sistema immunitari 12 Immunodeficiències 12 SIDA i VIH 13 Malalties autoimmunes 14 Rebuig en transfusions sanguínies i trasplantaments 14 Reaccions d'hipersensibilitat: les al·lèrgies 15 Mecanisme d'actuació de les al·lèrgies 15 Fase de sensibilització: "l'entrenament" del sistema immunitari 16 Fase de resposta (desencadenament) 16 Efectes fisiològics de la histamina 16 17