Examen de Lengua Valenciana y Literatura II PAU Valencia 2022 · Ordinaria

TEXT 1

1 El diari britànic Daily Mirror ha publicat que Marilyn Monroe tenia, al peu esquerre, sis dits per

comptes dels cinc habituals.

De fet, aquí s'acaba la notícia i no hi hauria gaire més a dir. Marilyn Monroe tenia sis dits en un peu.

Igual que molta altra gent té un dit o una dent de més o de menys. Però els diaris que han reproduït la

5 notícia, com que els semblava que informar dels fets i res més era poc, ho han inflat amb ratlles de

retòrica. Un diari italià ( La Repubblica, que cada cop és menys el model d'eficàcia que va ser) comença

amb un gran castell de focs: «El seu peu esquerre: Marilyn Monroe, magnífica presa de l'imaginari

masculí, no era perfecta i tenia, en les seves formes de Venus, un defecte petit però curiós...». Dos

paràgrafs més avall, aquesta joia: «Al capdavall, el gran mite del cel·luloide, que amb el somriure, i no

10 tan sols amb el somriure, ha embruixat generacions senceres d'homes, tenia una petita malformació, amb

la qual, però, havia trobat la manera de conviure...».

En un altre paràgraf, i sense cap mena de por al ridícul, el redactor anònim afirma que «es tracta del

defecte més ben guardat de la història del cinema, junt amb el de l'edat veritable de Greta Garbo». ¿Com

es pot afirmar una cosa així? ¿Com pot saber, el redactor, que aquest dels sis dits de la Monroe i el de

15 l'edat real de la Garbo són els dos secrets més ben guardats de la història del cinema? ¿És que coneix tots,

absolutament tots, els secrets del cinema, ell tot sol? ¿No li passa pel cap que, precisament, el més

probable és que els secrets més ben guardats de la història del cinema siguin precisament això: secrets

ben guardats que no coneixerem mai, ni ell ni nosaltres?

Cada dia, abans d'obrir els diaris, el mateix: empassar-te la saliva. Cal molt de coratge per fer front al

20 munt d'informacions inflades, de tergiversacions, de veritats a mitges, de declaracions deformades perquè

quedin més espectaculars, de retòrica banal i barata, de soufflés de notícies que no mereixerien més de

tres ratlles. Aquesta mateixa de la Marilyn ¿no hauria quedat fins i tot més impactant si, a l'estil de les

notícies breus, l'haguessin redactat explicant-hi això dels sis dits, si mai es va operar o no i prou? Els

lectors no són, necessàriament, soques. Encara que molts periodistes amants de la palla mitòmana es

pensin que sí.

Quim MONZÓ, Sis dits, Barcelona, Quaderns Crema, 1994, p. 32-33.

1.a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text 1. [1 punt]

TEXT 1

1 El diari britànic Daily Mirror ha publicat que Marilyn Monroe tenia, al peu esquerre, sis dits per

comptes dels cinc habituals.

De fet, aquí s'acaba la notícia i no hi hauria gaire més a dir. Marilyn Monroe tenia sis dits en un peu.

Igual que molta altra gent té un dit o una dent de més o de menys. Però els diaris que han reproduït la

5 notícia, com que els semblava que informar dels fets i res més era poc, ho han inflat amb ratlles de

retòrica. Un diari italià ( La Repubblica, que cada cop és menys el model d'eficàcia que va ser) comença

amb un gran castell de focs: «El seu peu esquerre: Marilyn Monroe, magnífica presa de l'imaginari

masculí, no era perfecta i tenia, en les seves formes de Venus, un defecte petit però curiós...». Dos

paràgrafs més avall, aquesta joia: «Al capdavall, el gran mite del cel·luloide, que amb el somriure, i no

10 tan sols amb el somriure, ha embruixat generacions senceres d'homes, tenia una petita malformació, amb

la qual, però, havia trobat la manera de conviure...».

En un altre paràgraf, i sense cap mena de por al ridícul, el redactor anònim afirma que «es tracta del

defecte més ben guardat de la història del cinema, junt amb el de l'edat veritable de Greta Garbo». ¿Com

es pot afirmar una cosa així? ¿Com pot saber, el redactor, que aquest dels sis dits de la Monroe i el de

15 l'edat real de la Garbo són els dos secrets més ben guardats de la història del cinema? ¿És que coneix tots,

absolutament tots, els secrets del cinema, ell tot sol? ¿No li passa pel cap que, precisament, el més

probable és que els secrets més ben guardats de la història del cinema siguin precisament això: secrets

ben guardats que no coneixerem mai, ni ell ni nosaltres?

Cada dia, abans d'obrir els diaris, el mateix: empassar-te la saliva. Cal molt de coratge per fer front al

20 munt d'informacions inflades, de tergiversacions, de veritats a mitges, de declaracions deformades perquè

quedin més espectaculars, de retòrica banal i barata, de soufflés de notícies que no mereixerien més de

tres ratlles. Aquesta mateixa de la Marilyn ¿no hauria quedat fins i tot més impactant si, a l'estil de les

notícies breus, l'haguessin redactat explicant-hi això dels sis dits, si mai es va operar o no i prou? Els

lectors no són, necessàriament, soques. Encara que molts periodistes amants de la palla mitòmana es

pensin que sí.

Quim MONZÓ, Sis dits, Barcelona, Quaderns Crema, 1994, p. 32-33.

1.b) Resumeix el contingut del text 1 amb una extensió aproximada de 6 línies. [1 punt]

TEXT 2

1 Amparo i Salvador es van conéixer en un ball d'estiu a principis dels cinquanta. Ella aprenia a cosir

per poder treballar en la botiga de roba on el seu pare feia de dependent; quan Amparo acabava la feina

anava al ball que es feia al carrer amb les companyes de costura. Salvador treballava a Barcelona, però

havia vingut a casa dels seus pares de vacances. Ell parlava valencià en el seu entorn familiar, però usava

5 el castellà en altres casos. Amparo, encara que sentia constantment el valencià en boca dels seus pares i

també quan estiuejava a Castelló de Rugat, no el parlava. Així que van començar la relació en castellà,

llengua que van mantenir durant tota la seua vida de parella i que van transmetre als seus fills.

Amparo havia nascut a Russafa el 1933. Els seus pares, Amparo i Antonio, parlaven valencià entre

ells. La seua mare, Amparo (que, en realitat, es deia Inés de los Desamparados, cosa que va descobrir el

10 dia que va anar a preparar els papers per casar-se) va nàixer el 1910 a València; el que seria el seu marit,

Antonio, va veure la llum el 1905 a Castelló de Rugat (la Vall d'Albaida). Amparo i Antonio parlaven a

les seues quatre filles en castellà. Quan els vaig preguntar per què, no em van saber respondre. Potser les

circumstàncies de l'època, el costum que s'imposava en el seu entorn, el de la capital i, posteriorment, la

guerra civil, el franquisme... Res que tinguera a veure amb una postura meditada, una decisió conscient

15 relacionada amb la idea d'obrir portes a les seues filles en una societat que s'expressa en castellà.

Salvador havia nascut al Cabanyal el 1927. Els seus pares, Mariana i Salvador, eren tots dos del

Cabanyal. El Cabanyal, tot i que actualment és un barri de la ciutat de València, aleshores era considerat

un nucli urbà independent del cap i casal. Encara ara, els seus habitants diuen que van a València a

comprar, referint-se al centre de la capital, i mantenen un sentiment diferenciat molt fort que es manifesta,

20 també, en un major manteniment del valencià com a vehicle de comunicació habitual. Mariana venia peix

al mercat i Salvador era ebenista. Parlaven valencià entre ells i també als seus quatre fills.

Dels quatre valencianoparlants que van donar origen a aquesta genealogia lingüística, ara queden pocs

valencianoparlants. [...] Amparo i Salvador són els meus pares. Aquesta és, doncs, la història lingüística

de la meua família, una història que no és gaire sorprenent en terres valencianes. Aquesta es una història

25 de substitució lingüística.

Maria Josep CUENCA, Història d'una família valenciana, València, Tàndem, 2004, p. 28-29.

c)

Descriu el tema i les parts bàsiques del text 2. [1 punt]

TEXT 2

1 Amparo i Salvador es van conéixer en un ball d'estiu a principis dels cinquanta. Ella aprenia a cosir

per poder treballar en la botiga de roba on el seu pare feia de dependent; quan Amparo acabava la feina

anava al ball que es feia al carrer amb les companyes de costura. Salvador treballava a Barcelona, però

havia vingut a casa dels seus pares de vacances. Ell parlava valencià en el seu entorn familiar, però usava

5 el castellà en altres casos. Amparo, encara que sentia constantment el valencià en boca dels seus pares i

també quan estiuejava a Castelló de Rugat, no el parlava. Així que van començar la relació en castellà,

llengua que van mantenir durant tota la seua vida de parella i que van transmetre als seus fills.

Amparo havia nascut a Russafa el 1933. Els seus pares, Amparo i Antonio, parlaven valencià entre

ells. La seua mare, Amparo (que, en realitat, es deia Inés de los Desamparados, cosa que va descobrir el

10 dia que va anar a preparar els papers per casar-se) va nàixer el 1910 a València; el que seria el seu marit,

Antonio, va veure la llum el 1905 a Castelló de Rugat (la Vall d'Albaida). Amparo i Antonio parlaven a

les seues quatre filles en castellà. Quan els vaig preguntar per què, no em van saber respondre. Potser les

circumstàncies de l'època, el costum que s'imposava en el seu entorn, el de la capital i, posteriorment, la

guerra civil, el franquisme... Res que tinguera a veure amb una postura meditada, una decisió conscient

15 relacionada amb la idea d'obrir portes a les seues filles en una societat que s'expressa en castellà.

Salvador havia nascut al Cabanyal el 1927. Els seus pares, Mariana i Salvador, eren tots dos del

Cabanyal. El Cabanyal, tot i que actualment és un barri de la ciutat de València, aleshores era considerat

un nucli urbà independent del cap i casal. Encara ara, els seus habitants diuen que van a València a

comprar, referint-se al centre de la capital, i mantenen un sentiment diferenciat molt fort que es manifesta,

20 també, en un major manteniment del valencià com a vehicle de comunicació habitual. Mariana venia peix

al mercat i Salvador era ebenista. Parlaven valencià entre ells i també als seus quatre fills.

Dels quatre valencianoparlants que van donar origen a aquesta genealogia lingüística, ara queden pocs

valencianoparlants. [...] Amparo i Salvador són els meus pares. Aquesta és, doncs, la història lingüística

de la meua família, una història que no és gaire sorprenent en terres valencianes. Aquesta es una història

25 de substitució lingüística.

Maria Josep CUENCA, Història d'una família valenciana, València, Tàndem, 2004, p. 28-29.

d)

Resumeix el contingut del text 2 amb una extensió aproximada de 6 línies. [1 punt]

TEXT 1

1 El diari britànic Daily Mirror ha publicat que Marilyn Monroe tenia, al peu esquerre, sis dits per

comptes dels cinc habituals.

De fet, aquí s'acaba la notícia i no hi hauria gaire més a dir. Marilyn Monroe tenia sis dits en un peu.

Igual que molta altra gent té un dit o una dent de més o de menys. Però els diaris que han reproduït la

5 notícia, com que els semblava que informar dels fets i res més era poc, ho han inflat amb ratlles de

retòrica. Un diari italià ( La Repubblica, que cada cop és menys el model d'eficàcia que va ser) comença

amb un gran castell de focs: «El seu peu esquerre: Marilyn Monroe, magnífica presa de l'imaginari

masculí, no era perfecta i tenia, en les seves formes de Venus, un defecte petit però curiós...». Dos

paràgrafs més avall, aquesta joia: «Al capdavall, el gran mite del cel·luloide, que amb el somriure, i no

10 tan sols amb el somriure, ha embruixat generacions senceres d'homes, tenia una petita malformació, amb

la qual, però, havia trobat la manera de conviure...».

En un altre paràgraf, i sense cap mena de por al ridícul, el redactor anònim afirma que «es tracta del

defecte més ben guardat de la història del cinema, junt amb el de l'edat veritable de Greta Garbo». ¿Com

es pot afirmar una cosa així? ¿Com pot saber, el redactor, que aquest dels sis dits de la Monroe i el de

15 l'edat real de la Garbo són els dos secrets més ben guardats de la història del cinema? ¿És que coneix tots,

absolutament tots, els secrets del cinema, ell tot sol? ¿No li passa pel cap que, precisament, el més

probable és que els secrets més ben guardats de la història del cinema siguin precisament això: secrets

ben guardats que no coneixerem mai, ni ell ni nosaltres?

Cada dia, abans d'obrir els diaris, el mateix: empassar-te la saliva. Cal molt de coratge per fer front al

20 munt d'informacions inflades, de tergiversacions, de veritats a mitges, de declaracions deformades perquè

quedin més espectaculars, de retòrica banal i barata, de soufflés de notícies que no mereixerien més de

tres ratlles. Aquesta mateixa de la Marilyn ¿no hauria quedat fins i tot més impactant si, a l'estil de les

notícies breus, l'haguessin redactat explicant-hi això dels sis dits, si mai es va operar o no i prou? Els

lectors no són, necessàriament, soques. Encara que molts periodistes amants de la palla mitòmana es

pensin que sí.

Quim MONZÓ, Sis dits, Barcelona, Quaderns Crema, 1994, p. 32-33.

1.e) Identifica la tipologia textual del text 1 i especifica'n almenys dos característiques presents en aquest text. [0,5 punts]

TEXT 1

1 El diari britànic Daily Mirror ha publicat que Marilyn Monroe tenia, al peu esquerre, sis dits per

comptes dels cinc habituals.

De fet, aquí s'acaba la notícia i no hi hauria gaire més a dir. Marilyn Monroe tenia sis dits en un peu.

Igual que molta altra gent té un dit o una dent de més o de menys. Però els diaris que han reproduït la

5 notícia, com que els semblava que informar dels fets i res més era poc, ho han inflat amb ratlles de

retòrica. Un diari italià ( La Repubblica, que cada cop és menys el model d'eficàcia que va ser) comença

amb un gran castell de focs: «El seu peu esquerre: Marilyn Monroe, magnífica presa de l'imaginari

masculí, no era perfecta i tenia, en les seves formes de Venus, un defecte petit però curiós...». Dos

paràgrafs més avall, aquesta joia: «Al capdavall, el gran mite del cel·luloide, que amb el somriure, i no

10 tan sols amb el somriure, ha embruixat generacions senceres d'homes, tenia una petita malformació, amb

la qual, però, havia trobat la manera de conviure...».

En un altre paràgraf, i sense cap mena de por al ridícul, el redactor anònim afirma que «es tracta del

defecte més ben guardat de la història del cinema, junt amb el de l'edat veritable de Greta Garbo». ¿Com

es pot afirmar una cosa així? ¿Com pot saber, el redactor, que aquest dels sis dits de la Monroe i el de

15 l'edat real de la Garbo són els dos secrets més ben guardats de la història del cinema? ¿És que coneix tots,

absolutament tots, els secrets del cinema, ell tot sol? ¿No li passa pel cap que, precisament, el més

probable és que els secrets més ben guardats de la història del cinema siguin precisament això: secrets

ben guardats que no coneixerem mai, ni ell ni nosaltres?

Cada dia, abans d'obrir els diaris, el mateix: empassar-te la saliva. Cal molt de coratge per fer front al

20 munt d'informacions inflades, de tergiversacions, de veritats a mitges, de declaracions deformades perquè

quedin més espectaculars, de retòrica banal i barata, de soufflés de notícies que no mereixerien més de

tres ratlles. Aquesta mateixa de la Marilyn ¿no hauria quedat fins i tot més impactant si, a l'estil de les

notícies breus, l'haguessin redactat explicant-hi això dels sis dits, si mai es va operar o no i prou? Els

lectors no són, necessàriament, soques. Encara que molts periodistes amants de la palla mitòmana es

pensin que sí.

Quim MONZÓ, Sis dits, Barcelona, Quaderns Crema, 1994, p. 32-33.

1.f) Identifica i justifica les marques de modalització del text 1. [0,5 punts]

TEXT 2

1 Amparo i Salvador es van conéixer en un ball d'estiu a principis dels cinquanta. Ella aprenia a cosir

per poder treballar en la botiga de roba on el seu pare feia de dependent; quan Amparo acabava la feina

anava al ball que es feia al carrer amb les companyes de costura. Salvador treballava a Barcelona, però

havia vingut a casa dels seus pares de vacances. Ell parlava valencià en el seu entorn familiar, però usava

5 el castellà en altres casos. Amparo, encara que sentia constantment el valencià en boca dels seus pares i

també quan estiuejava a Castelló de Rugat, no el parlava. Així que van començar la relació en castellà,

llengua que van mantenir durant tota la seua vida de parella i que van transmetre als seus fills.

Amparo havia nascut a Russafa el 1933. Els seus pares, Amparo i Antonio, parlaven valencià entre

ells. La seua mare, Amparo (que, en realitat, es deia Inés de los Desamparados, cosa que va descobrir el

10 dia que va anar a preparar els papers per casar-se) va nàixer el 1910 a València; el que seria el seu marit,

Antonio, va veure la llum el 1905 a Castelló de Rugat (la Vall d'Albaida). Amparo i Antonio parlaven a

les seues quatre filles en castellà. Quan els vaig preguntar per què, no em van saber respondre. Potser les

circumstàncies de l'època, el costum que s'imposava en el seu entorn, el de la capital i, posteriorment, la

guerra civil, el franquisme... Res que tinguera a veure amb una postura meditada, una decisió conscient

15 relacionada amb la idea d'obrir portes a les seues filles en una societat que s'expressa en castellà.

Salvador havia nascut al Cabanyal el 1927. Els seus pares, Mariana i Salvador, eren tots dos del

Cabanyal. El Cabanyal, tot i que actualment és un barri de la ciutat de València, aleshores era considerat

un nucli urbà independent del cap i casal. Encara ara, els seus habitants diuen que van a València a

comprar, referint-se al centre de la capital, i mantenen un sentiment diferenciat molt fort que es manifesta,

20 també, en un major manteniment del valencià com a vehicle de comunicació habitual. Mariana venia peix

al mercat i Salvador era ebenista. Parlaven valencià entre ells i també als seus quatre fills.

Dels quatre valencianoparlants que van donar origen a aquesta genealogia lingüística, ara queden pocs

valencianoparlants. [...] Amparo i Salvador són els meus pares. Aquesta és, doncs, la història lingüística

de la meua família, una història que no és gaire sorprenent en terres valencianes. Aquesta es una història

25 de substitució lingüística.

Maria Josep CUENCA, Història d'una família valenciana, València, Tàndem, 2004, p. 28-29.

g)

Identifica la tipologia textual del text 2 i especifica'n almenys dos característiques presents en aquest text. [0,5 punts]

TEXT 2

1 Amparo i Salvador es van conéixer en un ball d'estiu a principis dels cinquanta. Ella aprenia a cosir

per poder treballar en la botiga de roba on el seu pare feia de dependent; quan Amparo acabava la feina

anava al ball que es feia al carrer amb les companyes de costura. Salvador treballava a Barcelona, però

havia vingut a casa dels seus pares de vacances. Ell parlava valencià en el seu entorn familiar, però usava

5 el castellà en altres casos. Amparo, encara que sentia constantment el valencià en boca dels seus pares i

també quan estiuejava a Castelló de Rugat, no el parlava. Així que van començar la relació en castellà,

llengua que van mantenir durant tota la seua vida de parella i que van transmetre als seus fills.

Amparo havia nascut a Russafa el 1933. Els seus pares, Amparo i Antonio, parlaven valencià entre

ells. La seua mare, Amparo (que, en realitat, es deia Inés de los Desamparados, cosa que va descobrir el

10 dia que va anar a preparar els papers per casar-se) va nàixer el 1910 a València; el que seria el seu marit,

Antonio, va veure la llum el 1905 a Castelló de Rugat (la Vall d'Albaida). Amparo i Antonio parlaven a

les seues quatre filles en castellà. Quan els vaig preguntar per què, no em van saber respondre. Potser les

circumstàncies de l'època, el costum que s'imposava en el seu entorn, el de la capital i, posteriorment, la

guerra civil, el franquisme... Res que tinguera a veure amb una postura meditada, una decisió conscient

15 relacionada amb la idea d'obrir portes a les seues filles en una societat que s'expressa en castellà.

Salvador havia nascut al Cabanyal el 1927. Els seus pares, Mariana i Salvador, eren tots dos del

Cabanyal. El Cabanyal, tot i que actualment és un barri de la ciutat de València, aleshores era considerat

un nucli urbà independent del cap i casal. Encara ara, els seus habitants diuen que van a València a

comprar, referint-se al centre de la capital, i mantenen un sentiment diferenciat molt fort que es manifesta,

20 també, en un major manteniment del valencià com a vehicle de comunicació habitual. Mariana venia peix

al mercat i Salvador era ebenista. Parlaven valencià entre ells i també als seus quatre fills.

Dels quatre valencianoparlants que van donar origen a aquesta genealogia lingüística, ara queden pocs

valencianoparlants. [...] Amparo i Salvador són els meus pares. Aquesta és, doncs, la història lingüística

de la meua família, una història que no és gaire sorprenent en terres valencianes. Aquesta es una història

25 de substitució lingüística.

Maria Josep CUENCA, Història d'una família valenciana, València, Tàndem, 2004, p. 28-29.

h)

Identifica el registre lingüístic (formal/informal) del text 2 i especifica'n almenys dos trets característics presents en aquest text. [0'5 punts]

TEXT 1

1 El diari britànic Daily Mirror ha publicat que Marilyn Monroe tenia, al peu esquerre, sis dits per

comptes dels cinc habituals.

De fet, aquí s'acaba la notícia i no hi hauria gaire més a dir. Marilyn Monroe tenia sis dits en un peu.

Igual que molta altra gent té un dit o una dent de més o de menys. Però els diaris que han reproduït la

5 notícia, com que els semblava que informar dels fets i res més era poc, ho han inflat amb ratlles de

retòrica. Un diari italià ( La Repubblica, que cada cop és menys el model d'eficàcia que va ser) comença

amb un gran castell de focs: «El seu peu esquerre: Marilyn Monroe, magnífica presa de l'imaginari

masculí, no era perfecta i tenia, en les seves formes de Venus, un defecte petit però curiós...». Dos

paràgrafs més avall, aquesta joia: «Al capdavall, el gran mite del cel·luloide, que amb el somriure, i no

10 tan sols amb el somriure, ha embruixat generacions senceres d'homes, tenia una petita malformació, amb

la qual, però, havia trobat la manera de conviure...».

En un altre paràgraf, i sense cap mena de por al ridícul, el redactor anònim afirma que «es tracta del

defecte més ben guardat de la història del cinema, junt amb el de l'edat veritable de Greta Garbo». ¿Com

es pot afirmar una cosa així? ¿Com pot saber, el redactor, que aquest dels sis dits de la Monroe i el de

15 l'edat real de la Garbo són els dos secrets més ben guardats de la història del cinema? ¿És que coneix tots,

absolutament tots, els secrets del cinema, ell tot sol? ¿No li passa pel cap que, precisament, el més

probable és que els secrets més ben guardats de la història del cinema siguin precisament això: secrets

ben guardats que no coneixerem mai, ni ell ni nosaltres?

Cada dia, abans d'obrir els diaris, el mateix: empassar-te la saliva. Cal molt de coratge per fer front al

20 munt d'informacions inflades, de tergiversacions, de veritats a mitges, de declaracions deformades perquè

quedin més espectaculars, de retòrica banal i barata, de soufflés de notícies que no mereixerien més de

tres ratlles. Aquesta mateixa de la Marilyn ¿no hauria quedat fins i tot més impactant si, a l'estil de les

notícies breus, l'haguessin redactat explicant-hi això dels sis dits, si mai es va operar o no i prou? Els

lectors no són, necessàriament, soques. Encara que molts periodistes amants de la palla mitòmana es

pensin que sí.

Quim MONZÓ, Sis dits, Barcelona, Quaderns Crema, 1994, p. 32-33.

a) Indica la pronunciació dels elements subratllats pertanyents al text 1. [1 punt; resposta errònia: –0,25]

1.

p e u esquerre (línia 1). Oberta o tancada?

2.

si s dits (l. 1). Sorda o sonora?

3.

mé s a dir (l. 3). Sorda o sonora?

4.

s o ques (l. 24). Oberta o tancada?

TEXT 2

1 Amparo i Salvador es van conéixer en un ball d'estiu a principis dels cinquanta. Ella aprenia a cosir

per poder treballar en la botiga de roba on el seu pare feia de dependent; quan Amparo acabava la feina

anava al ball que es feia al carrer amb les companyes de costura. Salvador treballava a Barcelona, però

havia vingut a casa dels seus pares de vacances. Ell parlava valencià en el seu entorn familiar, però usava

5 el castellà en altres casos. Amparo, encara que sentia constantment el valencià en boca dels seus pares i

també quan estiuejava a Castelló de Rugat, no el parlava. Així que van començar la relació en castellà,

llengua que van mantenir durant tota la seua vida de parella i que van transmetre als seus fills.

Amparo havia nascut a Russafa el 1933. Els seus pares, Amparo i Antonio, parlaven valencià entre

ells. La seua mare, Amparo (que, en realitat, es deia Inés de los Desamparados, cosa que va descobrir el

10 dia que va anar a preparar els papers per casar-se) va nàixer el 1910 a València; el que seria el seu marit,

Antonio, va veure la llum el 1905 a Castelló de Rugat (la Vall d'Albaida). Amparo i Antonio parlaven a

les seues quatre filles en castellà. Quan els vaig preguntar per què, no em van saber respondre. Potser les

circumstàncies de l'època, el costum que s'imposava en el seu entorn, el de la capital i, posteriorment, la

guerra civil, el franquisme... Res que tinguera a veure amb una postura meditada, una decisió conscient

15 relacionada amb la idea d'obrir portes a les seues filles en una societat que s'expressa en castellà.

Salvador havia nascut al Cabanyal el 1927. Els seus pares, Mariana i Salvador, eren tots dos del

Cabanyal. El Cabanyal, tot i que actualment és un barri de la ciutat de València, aleshores era considerat

un nucli urbà independent del cap i casal. Encara ara, els seus habitants diuen que van a València a

comprar, referint-se al centre de la capital, i mantenen un sentiment diferenciat molt fort que es manifesta,

20 també, en un major manteniment del valencià com a vehicle de comunicació habitual. Mariana venia peix

al mercat i Salvador era ebenista. Parlaven valencià entre ells i també als seus quatre fills.

Dels quatre valencianoparlants que van donar origen a aquesta genealogia lingüística, ara queden pocs

valencianoparlants. [...] Amparo i Salvador són els meus pares. Aquesta és, doncs, la història lingüística

de la meua família, una història que no és gaire sorprenent en terres valencianes. Aquesta es una història

25 de substitució lingüística.

Maria Josep CUENCA, Història d'una família valenciana, València, Tàndem, 2004, p. 28-29.

b) Indica la pronunciació dels elements subratllats pertanyents al text 2. [1 punt; resposta errònia: -0,25]

1.

gu e rra civil (línia 14). Oberta o tancada?

2.

deci s ió (l. 14). Sorda o sonora?

3.

les seue s filles (l. 15). Sorda o sonora?

4.

p o cs (l. 22). Oberta o tancada?

TEXT 1

1 El diari britànic Daily Mirror ha publicat que Marilyn Monroe tenia, al peu esquerre, sis dits per

comptes dels cinc habituals.

De fet, aquí s'acaba la notícia i no hi hauria gaire més a dir. Marilyn Monroe tenia sis dits en un peu.

Igual que molta altra gent té un dit o una dent de més o de menys. Però els diaris que han reproduït la

5 notícia, com que els semblava que informar dels fets i res més era poc, ho han inflat amb ratlles de

retòrica. Un diari italià ( La Repubblica, que cada cop és menys el model d'eficàcia que va ser) comença

amb un gran castell de focs: «El seu peu esquerre: Marilyn Monroe, magnífica presa de l'imaginari

masculí, no era perfecta i tenia, en les seves formes de Venus, un defecte petit però curiós...». Dos

paràgrafs més avall, aquesta joia: «Al capdavall, el gran mite del cel·luloide, que amb el somriure, i no

10 tan sols amb el somriure, ha embruixat generacions senceres d'homes, tenia una petita malformació, amb

la qual, però, havia trobat la manera de conviure...».

En un altre paràgraf, i sense cap mena de por al ridícul, el redactor anònim afirma que «es tracta del

defecte més ben guardat de la història del cinema, junt amb el de l'edat veritable de Greta Garbo». ¿Com

es pot afirmar una cosa així? ¿Com pot saber, el redactor, que aquest dels sis dits de la Monroe i el de

15 l'edat real de la Garbo són els dos secrets més ben guardats de la història del cinema? ¿És que coneix tots,

absolutament tots, els secrets del cinema, ell tot sol? ¿No li passa pel cap que, precisament, el més

probable és que els secrets més ben guardats de la història del cinema siguin precisament això: secrets

ben guardats que no coneixerem mai, ni ell ni nosaltres?

Cada dia, abans d'obrir els diaris, el mateix: empassar-te la saliva. Cal molt de coratge per fer front al

20 munt d'informacions inflades, de tergiversacions, de veritats a mitges, de declaracions deformades perquè

quedin més espectaculars, de retòrica banal i barata, de soufflés de notícies que no mereixerien més de

tres ratlles. Aquesta mateixa de la Marilyn ¿no hauria quedat fins i tot més impactant si, a l'estil de les

notícies breus, l'haguessin redactat explicant-hi això dels sis dits, si mai es va operar o no i prou? Els

lectors no són, necessàriament, soques. Encara que molts periodistes amants de la palla mitòmana es

pensin que sí.

Quim MONZÓ, Sis dits, Barcelona, Quaderns Crema, 1994, p. 32-33.

c) Indica a quins elements fan referència en el text 1 els mots subratllats i quina funció sintàctica realitzen. [1 punt]

1.

«Però els diaris que han reproduït la notícia, com que els semblava que informar dels fets i res més era poc, ho han inflat amb ratlles de retòrica.» (línies 4-5)

2.

«tenia una petita malformació, amb la qual, però, havia trobat la manera de conviure.» (l. 10-11)

3.

«¿No li passa pel cap que, precisament, el més probable és que els secrets més ben guardats de la història del cinema siguin precisament això: secrets ben guardats que no coneixerem mai, ni ell ni nosaltres?» (l. 16-18)

4.

«¿no hauria quedat fins i tot més impactant si, a l’estil de les notícies breus, l’haguessin redactat explicant- hi això dels sis dits, si mai es va operar o no i prou?» (l. 22-23)

TEXT 2

1 Amparo i Salvador es van conéixer en un ball d'estiu a principis dels cinquanta. Ella aprenia a cosir

per poder treballar en la botiga de roba on el seu pare feia de dependent; quan Amparo acabava la feina

anava al ball que es feia al carrer amb les companyes de costura. Salvador treballava a Barcelona, però

havia vingut a casa dels seus pares de vacances. Ell parlava valencià en el seu entorn familiar, però usava

5 el castellà en altres casos. Amparo, encara que sentia constantment el valencià en boca dels seus pares i

també quan estiuejava a Castelló de Rugat, no el parlava. Així que van començar la relació en castellà,

llengua que van mantenir durant tota la seua vida de parella i que van transmetre als seus fills.

Amparo havia nascut a Russafa el 1933. Els seus pares, Amparo i Antonio, parlaven valencià entre

ells. La seua mare, Amparo (que, en realitat, es deia Inés de los Desamparados, cosa que va descobrir el

10 dia que va anar a preparar els papers per casar-se) va nàixer el 1910 a València; el que seria el seu marit,

Antonio, va veure la llum el 1905 a Castelló de Rugat (la Vall d'Albaida). Amparo i Antonio parlaven a

les seues quatre filles en castellà. Quan els vaig preguntar per què, no em van saber respondre. Potser les

circumstàncies de l'època, el costum que s'imposava en el seu entorn, el de la capital i, posteriorment, la

guerra civil, el franquisme... Res que tinguera a veure amb una postura meditada, una decisió conscient

15 relacionada amb la idea d'obrir portes a les seues filles en una societat que s'expressa en castellà.

Salvador havia nascut al Cabanyal el 1927. Els seus pares, Mariana i Salvador, eren tots dos del

Cabanyal. El Cabanyal, tot i que actualment és un barri de la ciutat de València, aleshores era considerat

un nucli urbà independent del cap i casal. Encara ara, els seus habitants diuen que van a València a

comprar, referint-se al centre de la capital, i mantenen un sentiment diferenciat molt fort que es manifesta,

20 també, en un major manteniment del valencià com a vehicle de comunicació habitual. Mariana venia peix

al mercat i Salvador era ebenista. Parlaven valencià entre ells i també als seus quatre fills.

Dels quatre valencianoparlants que van donar origen a aquesta genealogia lingüística, ara queden pocs

valencianoparlants. [...] Amparo i Salvador són els meus pares. Aquesta és, doncs, la història lingüística

de la meua família, una història que no és gaire sorprenent en terres valencianes. Aquesta es una història

25 de substitució lingüística.

Maria Josep CUENCA, Història d'una família valenciana, València, Tàndem, 2004, p. 28-29.

d) Determina quin tipus d'oració introdueix cadascun dels elements subratllats en aquest fragment del text 2. [1 punt]

1.

Ella aprenia a cosir per poder treballar en la botiga de roba on el seu pare feia de dependent. (línies 1-2)

2.

quan Amparo acabava la feina anava al ball que es feia al carrer amb les companyes de costura. (l. 2-3)

3.

Amparo, encara que sentia constantment el valencià en boca dels seus pares i també quan estiuejava a Castelló de Rugat, no el parlava. (l. 5-6)

4.

El Cabanyal, tot i que actualment és un barri de la ciutat de València, aleshores era considerat un nucli urbà independent del cap i casal. (l. 17-18)

TEXT 2

1 Amparo i Salvador es van conéixer en un ball d'estiu a principis dels cinquanta. Ella aprenia a cosir

per poder treballar en la botiga de roba on el seu pare feia de dependent; quan Amparo acabava la feina

anava al ball que es feia al carrer amb les companyes de costura. Salvador treballava a Barcelona, però

havia vingut a casa dels seus pares de vacances. Ell parlava valencià en el seu entorn familiar, però usava

5 el castellà en altres casos. Amparo, encara que sentia constantment el valencià en boca dels seus pares i

també quan estiuejava a Castelló de Rugat, no el parlava. Així que van començar la relació en castellà,

llengua que van mantenir durant tota la seua vida de parella i que van transmetre als seus fills.

Amparo havia nascut a Russafa el 1933. Els seus pares, Amparo i Antonio, parlaven valencià entre

ells. La seua mare, Amparo (que, en realitat, es deia Inés de los Desamparados, cosa que va descobrir el

10 dia que va anar a preparar els papers per casar-se) va nàixer el 1910 a València; el que seria el seu marit,

Antonio, va veure la llum el 1905 a Castelló de Rugat (la Vall d'Albaida). Amparo i Antonio parlaven a

les seues quatre filles en castellà. Quan els vaig preguntar per què, no em van saber respondre. Potser les

circumstàncies de l'època, el costum que s'imposava en el seu entorn, el de la capital i, posteriorment, la

guerra civil, el franquisme... Res que tinguera a veure amb una postura meditada, una decisió conscient

15 relacionada amb la idea d'obrir portes a les seues filles en una societat que s'expressa en castellà.

Salvador havia nascut al Cabanyal el 1927. Els seus pares, Mariana i Salvador, eren tots dos del

Cabanyal. El Cabanyal, tot i que actualment és un barri de la ciutat de València, aleshores era considerat

un nucli urbà independent del cap i casal. Encara ara, els seus habitants diuen que van a València a

comprar, referint-se al centre de la capital, i mantenen un sentiment diferenciat molt fort que es manifesta,

20 també, en un major manteniment del valencià com a vehicle de comunicació habitual. Mariana venia peix

al mercat i Salvador era ebenista. Parlaven valencià entre ells i també als seus quatre fills.

Dels quatre valencianoparlants que van donar origen a aquesta genealogia lingüística, ara queden pocs

valencianoparlants. [...] Amparo i Salvador són els meus pares. Aquesta és, doncs, la història lingüística

de la meua família, una història que no és gaire sorprenent en terres valencianes. Aquesta es una història

25 de substitució lingüística.

Maria Josep CUENCA, Història d'una família valenciana, València, Tàndem, 2004, p. 28-29.

2. Anàlisi lingüística del text

e) Altera les referències verbals d'aquest fragment del text 2, transformant-lo de passat a present. [1 punt]

«Quan els vaig preguntar per què, no em van saber respondre. Potser les circumstàncies de l'època, el costum que s'imposava en el seu entorn, el de la capital i, posteriorment, la guerra civil, el franquisme... Res que tinguera a veure amb una postura meditada.» (l. 12-14)

1.

2.

3.

4.

TEXT 1

1 El diari britànic Daily Mirror ha publicat que Marilyn Monroe tenia, al peu esquerre, sis dits per

comptes dels cinc habituals.

De fet, aquí s'acaba la notícia i no hi hauria gaire més a dir. Marilyn Monroe tenia sis dits en un peu.

Igual que molta altra gent té un dit o una dent de més o de menys. Però els diaris que han reproduït la

5 notícia, com que els semblava que informar dels fets i res més era poc, ho han inflat amb ratlles de

retòrica. Un diari italià ( La Repubblica, que cada cop és menys el model d'eficàcia que va ser) comença

amb un gran castell de focs: «El seu peu esquerre: Marilyn Monroe, magnífica presa de l'imaginari

masculí, no era perfecta i tenia, en les seves formes de Venus, un defecte petit però curiós...». Dos

paràgrafs més avall, aquesta joia: «Al capdavall, el gran mite del cel·luloide, que amb el somriure, i no

10 tan sols amb el somriure, ha embruixat generacions senceres d'homes, tenia una petita malformació, amb

la qual, però, havia trobat la manera de conviure...».

En un altre paràgraf, i sense cap mena de por al ridícul, el redactor anònim afirma que «es tracta del

defecte més ben guardat de la història del cinema, junt amb el de l'edat veritable de Greta Garbo». ¿Com

es pot afirmar una cosa així? ¿Com pot saber, el redactor, que aquest dels sis dits de la Monroe i el de

15 l'edat real de la Garbo són els dos secrets més ben guardats de la història del cinema? ¿És que coneix tots,

absolutament tots, els secrets del cinema, ell tot sol? ¿No li passa pel cap que, precisament, el més

probable és que els secrets més ben guardats de la història del cinema siguin precisament això: secrets

ben guardats que no coneixerem mai, ni ell ni nosaltres?

Cada dia, abans d'obrir els diaris, el mateix: empassar-te la saliva. Cal molt de coratge per fer front al

20 munt d'informacions inflades, de tergiversacions, de veritats a mitges, de declaracions deformades perquè

quedin més espectaculars, de retòrica banal i barata, de soufflés de notícies que no mereixerien més de

tres ratlles. Aquesta mateixa de la Marilyn ¿no hauria quedat fins i tot més impactant si, a l'estil de les

notícies breus, l'haguessin redactat explicant-hi això dels sis dits, si mai es va operar o no i prou? Els

lectors no són, necessàriament, soques. Encara que molts periodistes amants de la palla mitòmana es

pensin que sí.

Quim MONZÓ, Sis dits, Barcelona, Quaderns Crema, 1994, p. 32-33.

f) Digues el significat que adquireixen en el text 1 aquestes paraules (o expressions) o posa'n un sinònim. [1 punt]

1.

2.

3.

4.

Fragment 1

MARQUÈS (pacient): El que jo vull dir, senzillament, és que vós no podeu representar de manera correcta allò que no heu experimentat mai... Que no heu experimentat d'una manera directa i personal. Perquè vós mai no us heu estat morint... de veres...

GABRIEL (amb sarcasme mal contingut): Si m'hagués estat morint, m'hauria mort, i aleshores no podria fer teatre. (Sorprès pel seu propi raonament.) Oh, vaja! Acabareu per fer-me dir bestieses! (Tractant d'explicar-se millor.) Si això fos així, cada volta que un actor representa la mort del personatge... (Aturant-se. Dubtant entre indignar-se més encara, o trencar a riure.) Però, per favor! M'heu pres per un estúpid? Els morts de cada nit sobre l'escenari, ressusciten en acabar-s'hi la funció. Les obres de teatre es repeteixen, d'aquesta forma, un cop i altre.

El verí del teatre de Rodolf Sirera

a) Analitza els aspectes formals d'aquest fragment d' El verí del teatre com a text teatral (Extensió: 75-80 paraules) [1 punt]

Fragment 1

MARQUÈS (pacient): El que jo vull dir, senzillament, és que vós no podeu representar de manera correcta allò que no heu experimentat mai... Que no heu experimentat d'una manera directa i personal. Perquè vós mai no us heu estat morint... de veres...

GABRIEL (amb sarcasme mal contingut): Si m'hagués estat morint, m'hauria mort, i aleshores no podria fer teatre. (Sorprès pel seu propi raonament.) Oh, vaja! Acabareu per fer-me dir bestieses! (Tractant d'explicar-se millor.) Si això fos així, cada volta que un actor representa la mort del personatge... (Aturant-se. Dubtant entre indignar-se més encara, o trencar a riure.) Però, per favor! M'heu pres per un estúpid? Els morts de cada nit sobre l'escenari, ressusciten en acabar-s'hi la funció. Les obres de teatre es repeteixen, d'aquesta forma, un cop i altre.

El verí del teatre de Rodolf Sirera

b) Relaciona aquest fragment d' El verí del teatre amb les principals característiques i amb la conclusió d'aquesta obra teatral (Extensió: 75-80 paraules) [1 punt]

Fragment 2

El nostre amor és un amor brusc i salvatge,

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

«Els amants», Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés

c) Identifica el model d'amor que descriu els quatre primers versos d'aquest fragment del poema «Els amants» i el contrast amb el que diuen els dos darrers (Extensió: 75-80 paraules) [1 punt]

Fragment 2

El nostre amor és un amor brusc i salvatge,

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

«Els amants», Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés

d) Analitza la recurrència als clàssics com a recurs del Llibre de meravelles (Extensió: 75-80 paraules) [1 punt].

TEXT 1

1 El diari britànic Daily Mirror ha publicat que Marilyn Monroe tenia, al peu esquerre, sis dits per

comptes dels cinc habituals.

De fet, aquí s'acaba la notícia i no hi hauria gaire més a dir. Marilyn Monroe tenia sis dits en un peu.

Igual que molta altra gent té un dit o una dent de més o de menys. Però els diaris que han reproduït la

5 notícia, com que els semblava que informar dels fets i res més era poc, ho han inflat amb ratlles de

retòrica. Un diari italià ( La Repubblica, que cada cop és menys el model d'eficàcia que va ser) comença

amb un gran castell de focs: «El seu peu esquerre: Marilyn Monroe, magnífica presa de l'imaginari

masculí, no era perfecta i tenia, en les seves formes de Venus, un defecte petit però curiós...». Dos

paràgrafs més avall, aquesta joia: «Al capdavall, el gran mite del cel·luloide, que amb el somriure, i no

10 tan sols amb el somriure, ha embruixat generacions senceres d'homes, tenia una petita malformació, amb

la qual, però, havia trobat la manera de conviure...».

En un altre paràgraf, i sense cap mena de por al ridícul, el redactor anònim afirma que «es tracta del

defecte més ben guardat de la història del cinema, junt amb el de l'edat veritable de Greta Garbo». ¿Com

es pot afirmar una cosa així? ¿Com pot saber, el redactor, que aquest dels sis dits de la Monroe i el de

15 l'edat real de la Garbo són els dos secrets més ben guardats de la història del cinema? ¿És que coneix tots,

absolutament tots, els secrets del cinema, ell tot sol? ¿No li passa pel cap que, precisament, el més

probable és que els secrets més ben guardats de la història del cinema siguin precisament això: secrets

ben guardats que no coneixerem mai, ni ell ni nosaltres?

Cada dia, abans d'obrir els diaris, el mateix: empassar-te la saliva. Cal molt de coratge per fer front al

20 munt d'informacions inflades, de tergiversacions, de veritats a mitges, de declaracions deformades perquè

quedin més espectaculars, de retòrica banal i barata, de soufflés de notícies que no mereixerien més de

tres ratlles. Aquesta mateixa de la Marilyn ¿no hauria quedat fins i tot més impactant si, a l'estil de les

notícies breus, l'haguessin redactat explicant-hi això dels sis dits, si mai es va operar o no i prou? Els

lectors no són, necessàriament, soques. Encara que molts periodistes amants de la palla mitòmana es

pensin que sí.

Quim MONZÓ, Sis dits, Barcelona, Quaderns Crema, 1994, p. 32-33.

e) Creus que Quim Monzó té raó respecte al que diu sobre els diaris, especialment en les línies 19-22? Justifica-ho. (Extensió: 150 paraules) [2 punts]

TEXT 2

1 Amparo i Salvador es van conéixer en un ball d'estiu a principis dels cinquanta. Ella aprenia a cosir

per poder treballar en la botiga de roba on el seu pare feia de dependent; quan Amparo acabava la feina

anava al ball que es feia al carrer amb les companyes de costura. Salvador treballava a Barcelona, però

havia vingut a casa dels seus pares de vacances. Ell parlava valencià en el seu entorn familiar, però usava

5 el castellà en altres casos. Amparo, encara que sentia constantment el valencià en boca dels seus pares i

també quan estiuejava a Castelló de Rugat, no el parlava. Així que van començar la relació en castellà,

llengua que van mantenir durant tota la seua vida de parella i que van transmetre als seus fills.

Amparo havia nascut a Russafa el 1933. Els seus pares, Amparo i Antonio, parlaven valencià entre

ells. La seua mare, Amparo (que, en realitat, es deia Inés de los Desamparados, cosa que va descobrir el

10 dia que va anar a preparar els papers per casar-se) va nàixer el 1910 a València; el que seria el seu marit,

Antonio, va veure la llum el 1905 a Castelló de Rugat (la Vall d'Albaida). Amparo i Antonio parlaven a

les seues quatre filles en castellà. Quan els vaig preguntar per què, no em van saber respondre. Potser les

circumstàncies de l'època, el costum que s'imposava en el seu entorn, el de la capital i, posteriorment, la

guerra civil, el franquisme... Res que tinguera a veure amb una postura meditada, una decisió conscient

15 relacionada amb la idea d'obrir portes a les seues filles en una societat que s'expressa en castellà.

Salvador havia nascut al Cabanyal el 1927. Els seus pares, Mariana i Salvador, eren tots dos del

Cabanyal. El Cabanyal, tot i que actualment és un barri de la ciutat de València, aleshores era considerat

un nucli urbà independent del cap i casal. Encara ara, els seus habitants diuen que van a València a

comprar, referint-se al centre de la capital, i mantenen un sentiment diferenciat molt fort que es manifesta,

20 també, en un major manteniment del valencià com a vehicle de comunicació habitual. Mariana venia peix

al mercat i Salvador era ebenista. Parlaven valencià entre ells i també als seus quatre fills.

Dels quatre valencianoparlants que van donar origen a aquesta genealogia lingüística, ara queden pocs

valencianoparlants. [...] Amparo i Salvador són els meus pares. Aquesta és, doncs, la història lingüística

de la meua família, una història que no és gaire sorprenent en terres valencianes. Aquesta es una història

25 de substitució lingüística.

Maria Josep CUENCA, Història d'una família valenciana, València, Tàndem, 2004, p. 28-29.

f) Fes un text semblant al de Maria Josep Cuenca sobre l'ús que fa del valencià alguna família que conegues. (Extensió: 150 paraules) [2 punts]