Examen de Lengua Valenciana y Literatura II PAU Valencia 2021 · Extraordinaria

TEXT 1

1 No res l’havia assenyalada, doncs. No res seu havia arribat a la seua vertadera intimitat. No res

l’havia commoguda tampoc en goig ni alegria. El xiquet venia sens dubte d’una zona híbrida, on la dona

prestava solament la seua matèria-femella i el seu recés a un tros de vida que no havia desitjat amb la seua

sang, ni havia cridat amb la seua veu.

5 I així nasqué la criatura: sense res de sa mare. Però, potser per això, Fèlix el va estimar més. I ella,

perquè no havia donat res seu voluntàriament a aquella vida, la va sentir pròxima i aliena com una

humiliació, i resolgué educar el fill a la seua imatge i semblança, com en tardà deler de rescatar-lo al

signe i a la sang del seu pare. I això va crear una altra lluita sorda entre tots dos. El contrast de la rigidesa

espartana amb què ella volia enfortir Quic i els afalacs de Fèlix al petit, dèbil i emotiu com ell mateix, van

10 fer el que faltava.

Per al pobre Quic, que estava enmig i creixia lentament, dificultosament, va ser la pitjor part. El

minyó va veure, quasi sense comprendre-ho, el distanciament dels seus pares i com tirava cadascú pel seu

costat sense mirar massa envers ell. Carme va dedicar totes les seues forces a la fundació d’un Club

femení en què va posar grans esperances. I Fèlix..., Fèlix “vivia la seua vida” davant la desdenyosa

15 actitud de Carme, que sols exigia “que no la deixàs en ridícul” i saber servar les formes. L’home es va

trobar ja totalment derrotat amb la despectiva reacció de la seua dona, en veure que de tot això no eixia

aquella protesta, aquelles llàgrimes que inconscientment tant desitjava, i ni tan sols aqueixa recriminació

natural que hagués pogut tornar a unir-los. No. Carme callava. Semblava descansar i trobar-se millor amb

el canvi. I Fèlix, humiliat primerament, irritat després, es va llançar a la disbauxa més absurda, com

20 volent humiliar-la al seu torn. I, encara que no s’exhibia “per onsevol” amb les seues conquestes o amb

qualsevol de les seues amants ocasionals, que és el que vertaderament hauria pogut ferir Carme, era

només perquè Quic creixia i ell no volia desmeréixer davant del fill.

Maria BENEYTO, La dona forta, València, Senent, 1967, p. 31.

1. Comprensió del text

a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text 1 (1 punt).

TEXT 1

1 No res l’havia assenyalada, doncs. No res seu havia arribat a la seua vertadera intimitat. No res

l’havia commoguda tampoc en goig ni alegria. El xiquet venia sens dubte d’una zona híbrida, on la dona

prestava solament la seua matèria-femella i el seu recés a un tros de vida que no havia desitjat amb la seua

sang, ni havia cridat amb la seua veu.

5 I així nasqué la criatura: sense res de sa mare. Però, potser per això, Fèlix el va estimar més. I ella,

perquè no havia donat res seu voluntàriament a aquella vida, la va sentir pròxima i aliena com una

humiliació, i resolgué educar el fill a la seua imatge i semblança, com en tardà deler de rescatar-lo al

signe i a la sang del seu pare. I això va crear una altra lluita sorda entre tots dos. El contrast de la rigidesa

espartana amb què ella volia enfortir Quic i els afalacs de Fèlix al petit, dèbil i emotiu com ell mateix, van

10 fer el que faltava.

Per al pobre Quic, que estava enmig i creixia lentament, dificultosament, va ser la pitjor part. El

minyó va veure, quasi sense comprendre-ho, el distanciament dels seus pares i com tirava cadascú pel seu

costat sense mirar massa envers ell. Carme va dedicar totes les seues forces a la fundació d’un Club

femení en què va posar grans esperances. I Fèlix..., Fèlix “vivia la seua vida” davant la desdenyosa

15 actitud de Carme, que sols exigia “que no la deixàs en ridícul” i saber servar les formes. L’home es va

trobar ja totalment derrotat amb la despectiva reacció de la seua dona, en veure que de tot això no eixia

aquella protesta, aquelles llàgrimes que inconscientment tant desitjava, i ni tan sols aqueixa recriminació

natural que hagués pogut tornar a unir-los. No. Carme callava. Semblava descansar i trobar-se millor amb

el canvi. I Fèlix, humiliat primerament, irritat després, es va llançar a la disbauxa més absurda, com

20 volent humiliar-la al seu torn. I, encara que no s’exhibia “per onsevol” amb les seues conquestes o amb

qualsevol de les seues amants ocasionals, que és el que vertaderament hauria pogut ferir Carme, era

només perquè Quic creixia i ell no volia desmeréixer davant del fill.

Maria BENEYTO, La dona forta, València, Senent, 1967, p. 31.

1. Comprensió del text

b) Resumeix el contingut del text 1 amb una extensió aproximada de 6 línies (1 punt).

TEXT 2

1 Què vol dir, però, que és una llengua minoritzada? Segons Àngela Cotano és una llengua que,

malgrat ser la pròpia d’un territori, els seus àmbits i funcions d’ús es veuen restringits per unes

circumstàncies socials determinades. És un terme popularitzat per Vicent Aracil i molt conegut a la

sociolingüística catalana.

5 I com és que el txuvaix és una llengua minoritzada? És ben senzill: perquè no gaudeix de plena

normalitat d’ús degut a una política lingüística d’imposició d’una altra llengua, en aquest cas el rus.

Txuvàixia es va annexionar a l’Imperi Rus l’any 1552 sota Ivan IV “el Terrible”, però ha estat sobretot

des de l’època d’Stalin i la seva política de russificació que el txuvaix ha reculat.

En sociolingüística distingim entre la llengua dominant (el rus, en aquest cas) i la minoritzada (el

10 txuvaix). La minorització de llengües té un horitzó molt difícil d’evitar molts cops, que és la substitució

lingüística, és a dir, que la llengua que s’hi havia parlat normalment en el passat deixa de parlar-s’hi i se’n

parla una altra. En aquest procés s’hi distingeixen diverses etapes:

1. La bilingüització de la població parlant de la llengua minoritzada.

2. El trencament de la transmissió lingüística, és a dir, que els pares deixen de parlar la llengua

15 minoritzada als fills i ho fan en la dominant.

3. Últims parlants, es produeix quan ja només queden unes poques persones competents en la llengua

minoritzada i d’edat avançada i sense possibilitat de tindre descendència.

En el cas del txuvaix ens trobem a mig camí entre el segon i el tercer pas. Els infants encara senten

la llengua dels avis però no la parlen perquè els pares ja no els l’han parlada a casa.

20 Malauradament, la situació del txuvaix és la situació de tantíssimes altres llengües. Algunes en

fases més avançades, d’altres en fases prèvies. Segons Michael Krauss només el 10% de les llengües

parlades actualment seguiran parlant-se quan arribem al segle XXII. Cal que totes les comunitats

lingüístiques de llengües minoritzades siguin conscients del problema i que es pot aturar si s’hi posen.

A més, resulta evident que aquest problema va directament relacionat amb la globalització i queda clar

25 que, per a aturar-la, s’ha d’actuar localment per a fer un canvi global.

Ernest MONTSERRAT, “El Txuvaix com a paradigma de la substitució lingüística” Linguo-resistència (http://linguoresistencia.weebly.com/bloc/el-txuvaix-com-a-paradigma-de-la-substitucio-linguistica-i) [21/12/2014]

c) Descriu el tema i les parts bàsiques del text 2 (1 punt).

TEXT 2

1 Què vol dir, però, que és una llengua minoritzada? Segons Àngela Cotano és una llengua que,

malgrat ser la pròpia d’un territori, els seus àmbits i funcions d’ús es veuen restringits per unes

circumstàncies socials determinades. És un terme popularitzat per Vicent Aracil i molt conegut a la

sociolingüística catalana.

5 I com és que el txuvaix és una llengua minoritzada? És ben senzill: perquè no gaudeix de plena

normalitat d’ús degut a una política lingüística d’imposició d’una altra llengua, en aquest cas el rus.

Txuvàixia es va annexionar a l’Imperi Rus l’any 1552 sota Ivan IV “el Terrible”, però ha estat sobretot

des de l’època d’Stalin i la seva política de russificació que el txuvaix ha reculat.

En sociolingüística distingim entre la llengua dominant (el rus, en aquest cas) i la minoritzada (el

10 txuvaix). La minorització de llengües té un horitzó molt difícil d’evitar molts cops, que és la substitució

lingüística, és a dir, que la llengua que s’hi havia parlat normalment en el passat deixa de parlar-s’hi i se’n

parla una altra. En aquest procés s’hi distingeixen diverses etapes:

1. La bilingüització de la població parlant de la llengua minoritzada.

2. El trencament de la transmissió lingüística, és a dir, que els pares deixen de parlar la llengua

15 minoritzada als fills i ho fan en la dominant.

3. Últims parlants, es produeix quan ja només queden unes poques persones competents en la llengua

minoritzada i d’edat avançada i sense possibilitat de tindre descendència.

En el cas del txuvaix ens trobem a mig camí entre el segon i el tercer pas. Els infants encara senten

la llengua dels avis però no la parlen perquè els pares ja no els l’han parlada a casa.

20 Malauradament, la situació del txuvaix és la situació de tantíssimes altres llengües. Algunes en

fases més avançades, d’altres en fases prèvies. Segons Michael Krauss només el 10% de les llengües

parlades actualment seguiran parlant-se quan arribem al segle XXII. Cal que totes les comunitats

lingüístiques de llengües minoritzades siguin conscients del problema i que es pot aturar si s’hi posen.

A més, resulta evident que aquest problema va directament relacionat amb la globalització i queda clar

25 que, per a aturar-la, s’ha d’actuar localment per a fer un canvi global.

Ernest MONTSERRAT, “El Txuvaix com a paradigma de la substitució lingüística” Linguo-resistència (http://linguoresistencia.weebly.com/bloc/el-txuvaix-com-a-paradigma-de-la-substitucio-linguistica-i) [21/12/2014]

d) Resumeix el contingut del text 2 amb una extensió aproximada de 6 línies (1 punt).

TEXT 1

1 No res l’havia assenyalada, doncs. No res seu havia arribat a la seua vertadera intimitat. No res

l’havia commoguda tampoc en goig ni alegria. El xiquet venia sens dubte d’una zona híbrida, on la dona

prestava solament la seua matèria-femella i el seu recés a un tros de vida que no havia desitjat amb la seua

sang, ni havia cridat amb la seua veu.

5 I així nasqué la criatura: sense res de sa mare. Però, potser per això, Fèlix el va estimar més. I ella,

perquè no havia donat res seu voluntàriament a aquella vida, la va sentir pròxima i aliena com una

humiliació, i resolgué educar el fill a la seua imatge i semblança, com en tardà deler de rescatar-lo al

signe i a la sang del seu pare. I això va crear una altra lluita sorda entre tots dos. El contrast de la rigidesa

espartana amb què ella volia enfortir Quic i els afalacs de Fèlix al petit, dèbil i emotiu com ell mateix, van

10 fer el que faltava.

Per al pobre Quic, que estava enmig i creixia lentament, dificultosament, va ser la pitjor part. El

minyó va veure, quasi sense comprendre-ho, el distanciament dels seus pares i com tirava cadascú pel seu

costat sense mirar massa envers ell. Carme va dedicar totes les seues forces a la fundació d’un Club

femení en què va posar grans esperances. I Fèlix..., Fèlix “vivia la seua vida” davant la desdenyosa

15 actitud de Carme, que sols exigia “que no la deixàs en ridícul” i saber servar les formes. L’home es va

trobar ja totalment derrotat amb la despectiva reacció de la seua dona, en veure que de tot això no eixia

aquella protesta, aquelles llàgrimes que inconscientment tant desitjava, i ni tan sols aqueixa recriminació

natural que hagués pogut tornar a unir-los. No. Carme callava. Semblava descansar i trobar-se millor amb

el canvi. I Fèlix, humiliat primerament, irritat després, es va llançar a la disbauxa més absurda, com

20 volent humiliar-la al seu torn. I, encara que no s’exhibia “per onsevol” amb les seues conquestes o amb

qualsevol de les seues amants ocasionals, que és el que vertaderament hauria pogut ferir Carme, era

només perquè Quic creixia i ell no volia desmeréixer davant del fill.

Maria BENEYTO, La dona forta, València, Senent, 1967, p. 31.

1. Comprensió del text

e) Identifica la tipologia textual del text 1 i especifica almenys dos trets característics d'aquesta tipologia presents al text (0,5 punts).

TEXT 1

1 No res l’havia assenyalada, doncs. No res seu havia arribat a la seua vertadera intimitat. No res

l’havia commoguda tampoc en goig ni alegria. El xiquet venia sens dubte d’una zona híbrida, on la dona

prestava solament la seua matèria-femella i el seu recés a un tros de vida que no havia desitjat amb la seua

sang, ni havia cridat amb la seua veu.

5 I així nasqué la criatura: sense res de sa mare. Però, potser per això, Fèlix el va estimar més. I ella,

perquè no havia donat res seu voluntàriament a aquella vida, la va sentir pròxima i aliena com una

humiliació, i resolgué educar el fill a la seua imatge i semblança, com en tardà deler de rescatar-lo al

signe i a la sang del seu pare. I això va crear una altra lluita sorda entre tots dos. El contrast de la rigidesa

espartana amb què ella volia enfortir Quic i els afalacs de Fèlix al petit, dèbil i emotiu com ell mateix, van

10 fer el que faltava.

Per al pobre Quic, que estava enmig i creixia lentament, dificultosament, va ser la pitjor part. El

minyó va veure, quasi sense comprendre-ho, el distanciament dels seus pares i com tirava cadascú pel seu

costat sense mirar massa envers ell. Carme va dedicar totes les seues forces a la fundació d’un Club

femení en què va posar grans esperances. I Fèlix..., Fèlix “vivia la seua vida” davant la desdenyosa

15 actitud de Carme, que sols exigia “que no la deixàs en ridícul” i saber servar les formes. L’home es va

trobar ja totalment derrotat amb la despectiva reacció de la seua dona, en veure que de tot això no eixia

aquella protesta, aquelles llàgrimes que inconscientment tant desitjava, i ni tan sols aqueixa recriminació

natural que hagués pogut tornar a unir-los. No. Carme callava. Semblava descansar i trobar-se millor amb

el canvi. I Fèlix, humiliat primerament, irritat després, es va llançar a la disbauxa més absurda, com

20 volent humiliar-la al seu torn. I, encara que no s’exhibia “per onsevol” amb les seues conquestes o amb

qualsevol de les seues amants ocasionals, que és el que vertaderament hauria pogut ferir Carme, era

només perquè Quic creixia i ell no volia desmeréixer davant del fill.

Maria BENEYTO, La dona forta, València, Senent, 1967, p. 31.

1. Comprensió del text

f) Identifica les veus del discurs que hi ha al text 1 (0,5 punts).

TEXT 2

1 Què vol dir, però, que és una llengua minoritzada? Segons Àngela Cotano és una llengua que,

malgrat ser la pròpia d’un territori, els seus àmbits i funcions d’ús es veuen restringits per unes

circumstàncies socials determinades. És un terme popularitzat per Vicent Aracil i molt conegut a la

sociolingüística catalana.

5 I com és que el txuvaix és una llengua minoritzada? És ben senzill: perquè no gaudeix de plena

normalitat d’ús degut a una política lingüística d’imposició d’una altra llengua, en aquest cas el rus.

Txuvàixia es va annexionar a l’Imperi Rus l’any 1552 sota Ivan IV “el Terrible”, però ha estat sobretot

des de l’època d’Stalin i la seva política de russificació que el txuvaix ha reculat.

En sociolingüística distingim entre la llengua dominant (el rus, en aquest cas) i la minoritzada (el

10 txuvaix). La minorització de llengües té un horitzó molt difícil d’evitar molts cops, que és la substitució

lingüística, és a dir, que la llengua que s’hi havia parlat normalment en el passat deixa de parlar-s’hi i se’n

parla una altra. En aquest procés s’hi distingeixen diverses etapes:

1. La bilingüització de la població parlant de la llengua minoritzada.

2. El trencament de la transmissió lingüística, és a dir, que els pares deixen de parlar la llengua

15 minoritzada als fills i ho fan en la dominant.

3. Últims parlants, es produeix quan ja només queden unes poques persones competents en la llengua

minoritzada i d’edat avançada i sense possibilitat de tindre descendència.

En el cas del txuvaix ens trobem a mig camí entre el segon i el tercer pas. Els infants encara senten

la llengua dels avis però no la parlen perquè els pares ja no els l’han parlada a casa.

20 Malauradament, la situació del txuvaix és la situació de tantíssimes altres llengües. Algunes en

fases més avançades, d’altres en fases prèvies. Segons Michael Krauss només el 10% de les llengües

parlades actualment seguiran parlant-se quan arribem al segle XXII. Cal que totes les comunitats

lingüístiques de llengües minoritzades siguin conscients del problema i que es pot aturar si s’hi posen.

A més, resulta evident que aquest problema va directament relacionat amb la globalització i queda clar

25 que, per a aturar-la, s’ha d’actuar localment per a fer un canvi global.

Ernest MONTSERRAT, “El Txuvaix com a paradigma de la substitució lingüística” Linguo-resistència (http://linguoresistencia.weebly.com/bloc/el-txuvaix-com-a-paradigma-de-la-substitucio-linguistica-i) [21/12/2014]

g) Defineix la tipologia textual del text 2. Explica'n dues característiques amb exemples (0,5 punts).

TEXT 2

1 Què vol dir, però, que és una llengua minoritzada? Segons Àngela Cotano és una llengua que,

malgrat ser la pròpia d’un territori, els seus àmbits i funcions d’ús es veuen restringits per unes

circumstàncies socials determinades. És un terme popularitzat per Vicent Aracil i molt conegut a la

sociolingüística catalana.

5 I com és que el txuvaix és una llengua minoritzada? És ben senzill: perquè no gaudeix de plena

normalitat d’ús degut a una política lingüística d’imposició d’una altra llengua, en aquest cas el rus.

Txuvàixia es va annexionar a l’Imperi Rus l’any 1552 sota Ivan IV “el Terrible”, però ha estat sobretot

des de l’època d’Stalin i la seva política de russificació que el txuvaix ha reculat.

En sociolingüística distingim entre la llengua dominant (el rus, en aquest cas) i la minoritzada (el

10 txuvaix). La minorització de llengües té un horitzó molt difícil d’evitar molts cops, que és la substitució

lingüística, és a dir, que la llengua que s’hi havia parlat normalment en el passat deixa de parlar-s’hi i se’n

parla una altra. En aquest procés s’hi distingeixen diverses etapes:

1. La bilingüització de la població parlant de la llengua minoritzada.

2. El trencament de la transmissió lingüística, és a dir, que els pares deixen de parlar la llengua

15 minoritzada als fills i ho fan en la dominant.

3. Últims parlants, es produeix quan ja només queden unes poques persones competents en la llengua

minoritzada i d’edat avançada i sense possibilitat de tindre descendència.

En el cas del txuvaix ens trobem a mig camí entre el segon i el tercer pas. Els infants encara senten

la llengua dels avis però no la parlen perquè els pares ja no els l’han parlada a casa.

20 Malauradament, la situació del txuvaix és la situació de tantíssimes altres llengües. Algunes en

fases més avançades, d’altres en fases prèvies. Segons Michael Krauss només el 10% de les llengües

parlades actualment seguiran parlant-se quan arribem al segle XXII. Cal que totes les comunitats

lingüístiques de llengües minoritzades siguin conscients del problema i que es pot aturar si s’hi posen.

A més, resulta evident que aquest problema va directament relacionat amb la globalització i queda clar

25 que, per a aturar-la, s’ha d’actuar localment per a fer un canvi global.

Ernest MONTSERRAT, “El Txuvaix com a paradigma de la substitució lingüística” Linguo-resistència (http://linguoresistencia.weebly.com/bloc/el-txuvaix-com-a-paradigma-de-la-substitucio-linguistica-i) [21/12/2014]

h) Identifica el registre lingüístic (formal/informal) del text 2 i especifica almenys dos trets característics d'aquest registre presents al text 2 (0,5 punts).

TEXT 1

1 No res l’havia assenyalada, doncs. No res seu havia arribat a la seua vertadera intimitat. No res

l’havia commoguda tampoc en goig ni alegria. El xiquet venia sens dubte d’una zona híbrida, on la dona

prestava solament la seua matèria-femella i el seu recés a un tros de vida que no havia desitjat amb la seua

sang, ni havia cridat amb la seua veu.

5 I així nasqué la criatura: sense res de sa mare. Però, potser per això, Fèlix el va estimar més. I ella,

perquè no havia donat res seu voluntàriament a aquella vida, la va sentir pròxima i aliena com una

humiliació, i resolgué educar el fill a la seua imatge i semblança, com en tardà deler de rescatar-lo al

signe i a la sang del seu pare. I això va crear una altra lluita sorda entre tots dos. El contrast de la rigidesa

espartana amb què ella volia enfortir Quic i els afalacs de Fèlix al petit, dèbil i emotiu com ell mateix, van

10 fer el que faltava.

Per al pobre Quic, que estava enmig i creixia lentament, dificultosament, va ser la pitjor part. El

minyó va veure, quasi sense comprendre-ho, el distanciament dels seus pares i com tirava cadascú pel seu

costat sense mirar massa envers ell. Carme va dedicar totes les seues forces a la fundació d’un Club

femení en què va posar grans esperances. I Fèlix..., Fèlix “vivia la seua vida” davant la desdenyosa

15 actitud de Carme, que sols exigia “que no la deixàs en ridícul” i saber servar les formes. L’home es va

trobar ja totalment derrotat amb la despectiva reacció de la seua dona, en veure que de tot això no eixia

aquella protesta, aquelles llàgrimes que inconscientment tant desitjava, i ni tan sols aqueixa recriminació

natural que hagués pogut tornar a unir-los. No. Carme callava. Semblava descansar i trobar-se millor amb

el canvi. I Fèlix, humiliat primerament, irritat després, es va llançar a la disbauxa més absurda, com

20 volent humiliar-la al seu torn. I, encara que no s’exhibia “per onsevol” amb les seues conquestes o amb

qualsevol de les seues amants ocasionals, que és el que vertaderament hauria pogut ferir Carme, era

només perquè Quic creixia i ell no volia desmeréixer davant del fill.

Maria BENEYTO, La dona forta, València, Senent, 1967, p. 31.

2. Anàlisi lingüística del text

a) Indica la pronunciació dels elements subratllats pertanyents al text 1. [1 punt; resposta errònia: –0,25]

1.

goi g ni alegria? (línia 2) Sorda o sonora?

Sorda

Sonora

2.

d o na (l. 2) Oberta o tancada?

Oberta

Tancada

3.

el s afalacs (l. 9) Sorda o sonora?

Sorda

Sonora

4.

davan t del fill (l. 11) Sorda o sonora?

Sorda

Sonora

TEXT 2

1 Què vol dir, però, que és una llengua minoritzada? Segons Àngela Cotano és una llengua que,

malgrat ser la pròpia d’un territori, els seus àmbits i funcions d’ús es veuen restringits per unes

circumstàncies socials determinades. És un terme popularitzat per Vicent Aracil i molt conegut a la

sociolingüística catalana.

5 I com és que el txuvaix és una llengua minoritzada? És ben senzill: perquè no gaudeix de plena

normalitat d’ús degut a una política lingüística d’imposició d’una altra llengua, en aquest cas el rus.

Txuvàixia es va annexionar a l’Imperi Rus l’any 1552 sota Ivan IV “el Terrible”, però ha estat sobretot

des de l’època d’Stalin i la seva política de russificació que el txuvaix ha reculat.

En sociolingüística distingim entre la llengua dominant (el rus, en aquest cas) i la minoritzada (el

10 txuvaix). La minorització de llengües té un horitzó molt difícil d’evitar molts cops, que és la substitució

lingüística, és a dir, que la llengua que s’hi havia parlat normalment en el passat deixa de parlar-s’hi i se’n

parla una altra. En aquest procés s’hi distingeixen diverses etapes:

1. La bilingüització de la població parlant de la llengua minoritzada.

2. El trencament de la transmissió lingüística, és a dir, que els pares deixen de parlar la llengua

15 minoritzada als fills i ho fan en la dominant.

3. Últims parlants, es produeix quan ja només queden unes poques persones competents en la llengua

minoritzada i d’edat avançada i sense possibilitat de tindre descendència.

En el cas del txuvaix ens trobem a mig camí entre el segon i el tercer pas. Els infants encara senten

la llengua dels avis però no la parlen perquè els pares ja no els l’han parlada a casa.

20 Malauradament, la situació del txuvaix és la situació de tantíssimes altres llengües. Algunes en

fases més avançades, d’altres en fases prèvies. Segons Michael Krauss només el 10% de les llengües

parlades actualment seguiran parlant-se quan arribem al segle XXII. Cal que totes les comunitats

lingüístiques de llengües minoritzades siguin conscients del problema i que es pot aturar si s’hi posen.

A més, resulta evident que aquest problema va directament relacionat amb la globalització i queda clar

25 que, per a aturar-la, s’ha d’actuar localment per a fer un canvi global.

Ernest MONTSERRAT, “El Txuvaix com a paradigma de la substitució lingüística” Linguo-resistència (http://linguoresistencia.weebly.com/bloc/el-txuvaix-com-a-paradigma-de-la-substitucio-linguistica-i) [21/12/2014]

b) Indica la pronunciació dels elements subratllats pertanyents al text 2. [1 punt; resposta errònia: –0,25]

1.

degu t a (línia 6) Sorda o sonora?

2.

m o lts colps (l. 10) Oberta o tancada?

3.

minorit z ada (l. 17) Sorda o sonora?

4.

del s avis (l. 19) Sorda o sonora?

TEXT 1

1 No res l’havia assenyalada, doncs. No res seu havia arribat a la seua vertadera intimitat. No res

l’havia commoguda tampoc en goig ni alegria. El xiquet venia sens dubte d’una zona híbrida, on la dona

prestava solament la seua matèria-femella i el seu recés a un tros de vida que no havia desitjat amb la seua

sang, ni havia cridat amb la seua veu.

5 I així nasqué la criatura: sense res de sa mare. Però, potser per això, Fèlix el va estimar més. I ella,

perquè no havia donat res seu voluntàriament a aquella vida, la va sentir pròxima i aliena com una

humiliació, i resolgué educar el fill a la seua imatge i semblança, com en tardà deler de rescatar-lo al

signe i a la sang del seu pare. I això va crear una altra lluita sorda entre tots dos. El contrast de la rigidesa

espartana amb què ella volia enfortir Quic i els afalacs de Fèlix al petit, dèbil i emotiu com ell mateix, van

10 fer el que faltava.

Per al pobre Quic, que estava enmig i creixia lentament, dificultosament, va ser la pitjor part. El

minyó va veure, quasi sense comprendre-ho, el distanciament dels seus pares i com tirava cadascú pel seu

costat sense mirar massa envers ell. Carme va dedicar totes les seues forces a la fundació d’un Club

femení en què va posar grans esperances. I Fèlix..., Fèlix “vivia la seua vida” davant la desdenyosa

15 actitud de Carme, que sols exigia “que no la deixàs en ridícul” i saber servar les formes. L’home es va

trobar ja totalment derrotat amb la despectiva reacció de la seua dona, en veure que de tot això no eixia

aquella protesta, aquelles llàgrimes que inconscientment tant desitjava, i ni tan sols aqueixa recriminació

natural que hagués pogut tornar a unir-los. No. Carme callava. Semblava descansar i trobar-se millor amb

el canvi. I Fèlix, humiliat primerament, irritat després, es va llançar a la disbauxa més absurda, com

20 volent humiliar-la al seu torn. I, encara que no s’exhibia “per onsevol” amb les seues conquestes o amb

qualsevol de les seues amants ocasionals, que és el que vertaderament hauria pogut ferir Carme, era

només perquè Quic creixia i ell no volia desmeréixer davant del fill.

Maria BENEYTO, La dona forta, València, Senent, 1967, p. 31.

2. Anàlisi lingüística del text

c) A continuació, hem subratllat estructures sintàctiques del text 1. Indica el tipus d'oració composta que representen i, si és pertinent, la funció sintàctica que realitzen. [1 punt]

1.

I ella, perquè no havia donat res seu voluntàriament a aquella vida, la va sentir pròxima i aliena com una humiliació (línies 5-7).

2.

Per al pobre Quic, que estava enmig i creixia lentament, dificultosament, va ser la pitjor part (l. 11).

3.

Carme va dedicar totes les seues forces a la fundació d'un Club femení en què va posar grans esperances (l. 13-14).

4.

I Fèlix, humiliat primerament, irritat després, es va llançar a la disbauxa més absurda, com volent humiliar-la al seu torn (l. 19-20).

TEXT 2

1 Què vol dir, però, que és una llengua minoritzada? Segons Àngela Cotano és una llengua que,

malgrat ser la pròpia d’un territori, els seus àmbits i funcions d’ús es veuen restringits per unes

circumstàncies socials determinades. És un terme popularitzat per Vicent Aracil i molt conegut a la

sociolingüística catalana.

5 I com és que el txuvaix és una llengua minoritzada? És ben senzill: perquè no gaudeix de plena

normalitat d’ús degut a una política lingüística d’imposició d’una altra llengua, en aquest cas el rus.

Txuvàixia es va annexionar a l’Imperi Rus l’any 1552 sota Ivan IV “el Terrible”, però ha estat sobretot

des de l’època d’Stalin i la seva política de russificació que el txuvaix ha reculat.

En sociolingüística distingim entre la llengua dominant (el rus, en aquest cas) i la minoritzada (el

10 txuvaix). La minorització de llengües té un horitzó molt difícil d’evitar molts cops, que és la substitució

lingüística, és a dir, que la llengua que s’hi havia parlat normalment en el passat deixa de parlar-s’hi i se’n

parla una altra. En aquest procés s’hi distingeixen diverses etapes:

1. La bilingüització de la població parlant de la llengua minoritzada.

2. El trencament de la transmissió lingüística, és a dir, que els pares deixen de parlar la llengua

15 minoritzada als fills i ho fan en la dominant.

3. Últims parlants, es produeix quan ja només queden unes poques persones competents en la llengua

minoritzada i d’edat avançada i sense possibilitat de tindre descendència.

En el cas del txuvaix ens trobem a mig camí entre el segon i el tercer pas. Els infants encara senten

la llengua dels avis però no la parlen perquè els pares ja no els l’han parlada a casa.

20 Malauradament, la situació del txuvaix és la situació de tantíssimes altres llengües. Algunes en

fases més avançades, d’altres en fases prèvies. Segons Michael Krauss només el 10% de les llengües

parlades actualment seguiran parlant-se quan arribem al segle XXII. Cal que totes les comunitats

lingüístiques de llengües minoritzades siguin conscients del problema i que es pot aturar si s’hi posen.

A més, resulta evident que aquest problema va directament relacionat amb la globalització i queda clar

25 que, per a aturar-la, s’ha d’actuar localment per a fer un canvi global.

Ernest MONTSERRAT, “El Txuvaix com a paradigma de la substitució lingüística” Linguo-resistència (http://linguoresistencia.weebly.com/bloc/el-txuvaix-com-a-paradigma-de-la-substitucio-linguistica-i) [21/12/2014]

d) Indica a quins elements fan referència en el text 2 els mots subratllats i quina funció sintàctica realitzen. [1 punt]

1.

és a dir, que la llengua que s'hi havia parlat normalment en el passat deixa de parlar-s'hi i se' n parla una altra (línies 11-12)

2.

és a dir, que els pares deixen de parlar la llengua minoritzada als fills i ho fan en la dominant. (l. 14-15)

3.

Els infants encara senten la llengua dels avis però no la parlen perquè els pares ja no els l'han parlada a casa. (l. 18-19)

4.

A més, resulta evident que aquest problema va directament relacionat amb la globalització i queda clar que, per a aturar- la, s'ha d'actuar localment per a fer un canvi global (l. 24-25)

TEXT 1

1 No res l’havia assenyalada, doncs. No res seu havia arribat a la seua vertadera intimitat. No res

l’havia commoguda tampoc en goig ni alegria. El xiquet venia sens dubte d’una zona híbrida, on la dona

prestava solament la seua matèria-femella i el seu recés a un tros de vida que no havia desitjat amb la seua

sang, ni havia cridat amb la seua veu.

5 I així nasqué la criatura: sense res de sa mare. Però, potser per això, Fèlix el va estimar més. I ella,

perquè no havia donat res seu voluntàriament a aquella vida, la va sentir pròxima i aliena com una

humiliació, i resolgué educar el fill a la seua imatge i semblança, com en tardà deler de rescatar-lo al

signe i a la sang del seu pare. I això va crear una altra lluita sorda entre tots dos. El contrast de la rigidesa

espartana amb què ella volia enfortir Quic i els afalacs de Fèlix al petit, dèbil i emotiu com ell mateix, van

10 fer el que faltava.

Per al pobre Quic, que estava enmig i creixia lentament, dificultosament, va ser la pitjor part. El

minyó va veure, quasi sense comprendre-ho, el distanciament dels seus pares i com tirava cadascú pel seu

costat sense mirar massa envers ell. Carme va dedicar totes les seues forces a la fundació d’un Club

femení en què va posar grans esperances. I Fèlix..., Fèlix “vivia la seua vida” davant la desdenyosa

15 actitud de Carme, que sols exigia “que no la deixàs en ridícul” i saber servar les formes. L’home es va

trobar ja totalment derrotat amb la despectiva reacció de la seua dona, en veure que de tot això no eixia

aquella protesta, aquelles llàgrimes que inconscientment tant desitjava, i ni tan sols aqueixa recriminació

natural que hagués pogut tornar a unir-los. No. Carme callava. Semblava descansar i trobar-se millor amb

el canvi. I Fèlix, humiliat primerament, irritat després, es va llançar a la disbauxa més absurda, com

20 volent humiliar-la al seu torn. I, encara que no s’exhibia “per onsevol” amb les seues conquestes o amb

qualsevol de les seues amants ocasionals, que és el que vertaderament hauria pogut ferir Carme, era

només perquè Quic creixia i ell no volia desmeréixer davant del fill.

Maria BENEYTO, La dona forta, València, Senent, 1967, p. 31.

e) Digues el significat que adquireixen al text 1 aquestes paraules (o expressions) o posa'n un sinònim. [1 punt]

1.

2.

3.

4.

TEXT 2

1 Què vol dir, però, que és una llengua minoritzada? Segons Àngela Cotano és una llengua que,

malgrat ser la pròpia d’un territori, els seus àmbits i funcions d’ús es veuen restringits per unes

circumstàncies socials determinades. És un terme popularitzat per Vicent Aracil i molt conegut a la

sociolingüística catalana.

5 I com és que el txuvaix és una llengua minoritzada? És ben senzill: perquè no gaudeix de plena

normalitat d’ús degut a una política lingüística d’imposició d’una altra llengua, en aquest cas el rus.

Txuvàixia es va annexionar a l’Imperi Rus l’any 1552 sota Ivan IV “el Terrible”, però ha estat sobretot

des de l’època d’Stalin i la seva política de russificació que el txuvaix ha reculat.

En sociolingüística distingim entre la llengua dominant (el rus, en aquest cas) i la minoritzada (el

10 txuvaix). La minorització de llengües té un horitzó molt difícil d’evitar molts cops, que és la substitució

lingüística, és a dir, que la llengua que s’hi havia parlat normalment en el passat deixa de parlar-s’hi i se’n

parla una altra. En aquest procés s’hi distingeixen diverses etapes:

1. La bilingüització de la població parlant de la llengua minoritzada.

2. El trencament de la transmissió lingüística, és a dir, que els pares deixen de parlar la llengua

15 minoritzada als fills i ho fan en la dominant.

3. Últims parlants, es produeix quan ja només queden unes poques persones competents en la llengua

minoritzada i d’edat avançada i sense possibilitat de tindre descendència.

En el cas del txuvaix ens trobem a mig camí entre el segon i el tercer pas. Els infants encara senten

la llengua dels avis però no la parlen perquè els pares ja no els l’han parlada a casa.

20 Malauradament, la situació del txuvaix és la situació de tantíssimes altres llengües. Algunes en

fases més avançades, d’altres en fases prèvies. Segons Michael Krauss només el 10% de les llengües

parlades actualment seguiran parlant-se quan arribem al segle XXII. Cal que totes les comunitats

lingüístiques de llengües minoritzades siguin conscients del problema i que es pot aturar si s’hi posen.

A més, resulta evident que aquest problema va directament relacionat amb la globalització i queda clar

25 que, per a aturar-la, s’ha d’actuar localment per a fer un canvi global.

Ernest MONTSERRAT, “El Txuvaix com a paradigma de la substitució lingüística” Linguo-resistència (http://linguoresistencia.weebly.com/bloc/el-txuvaix-com-a-paradigma-de-la-substitucio-linguistica-i) [21/12/2014]

f) Digues el significat que adquireixen al text 2 aquestes paraules (o expressions) o posa'n un sinònim. [1 punt]

1.

2.

3.

4.

Fragment 1

Resta la Lluna, l'enigma. ¿L'enigma?

¿I el cor humà? N'hi ha transplants, com sabeu.

El vell amor, insondable, terrible,

i al capdavall els versicles solemnes,

aquells fragments que ningú no desxifra

d'una manera, diríem, plausible.

(Pertanyent al poema «Un entre tants» de Vicent Andrés Estellés del Llibre de meravelles)

a) Situa el poema en el seu context històric. Explica per quina raó al·ludeix a la lluna i als transplantaments. Relaciona-ho amb fets històrics concrets (Extensió: aproximadament 75-80 paraules). [1 punt]

Fragment 1

Resta la Lluna, l'enigma. ¿L'enigma?

¿I el cor humà? N'hi ha transplants, com sabeu.

El vell amor, insondable, terrible,

i al capdavall els versicles solemnes,

aquells fragments que ningú no desxifra

d'una manera, diríem, plausible.

(Pertanyent al poema «Un entre tants» de Vicent Andrés Estellés del Llibre de meravelles)

b) Compara el fragment 1 amb la producció posterior d'altres poetes (segona meitat dels anys 70 i anys 80) (Extensió: aproximadament 75-80 paraules). [1 punt]

Fragment 2

En qualsevol cas, l'estranger és un punt de referència polèmic, probablement imprescindible, per a un patriotisme agressiu. Com que l'estranger sol ser, al seu torn, patriota del seu país i respecte a ell adopta una actitud semblant, la col·lisió resulta fatal. Tota xenofòbia contesta a una altra xenofòbia, ja que tots som «estrangers» per a algú.

(Joan Fuster: fragment de «Xenofòbia», Diccionari per a ociosos)

c) Identifica una de les idees que apareixen a l'entrada «Xenofòbia» de Joan Fuster, a partir del text del fragment 2. (Extensió: aproximadament 75-80 paraules). [1 punt]

Fragment 2

En qualsevol cas, l'estranger és un punt de referència polèmic, probablement imprescindible, per a un patriotisme agressiu. Com que l'estranger sol ser, al seu torn, patriota del seu país i respecte a ell adopta una actitud semblant, la col·lisió resulta fatal. Tota xenofòbia contesta a una altra xenofòbia, ja que tots som «estrangers» per a algú.

(Joan Fuster: fragment de «Xenofòbia», Diccionari per a ociosos)

d) Com evoluciona el gènere de l'assaig amb posterioritat al context d'escriptura de Diccionari per a ociosos (Extensió: 75-80 paraules aproximadament). [1 punt]

TEXT 1

1 No res l’havia assenyalada, doncs. No res seu havia arribat a la seua vertadera intimitat. No res

l’havia commoguda tampoc en goig ni alegria. El xiquet venia sens dubte d’una zona híbrida, on la dona

prestava solament la seua matèria-femella i el seu recés a un tros de vida que no havia desitjat amb la seua

sang, ni havia cridat amb la seua veu.

5 I així nasqué la criatura: sense res de sa mare. Però, potser per això, Fèlix el va estimar més. I ella,

perquè no havia donat res seu voluntàriament a aquella vida, la va sentir pròxima i aliena com una

humiliació, i resolgué educar el fill a la seua imatge i semblança, com en tardà deler de rescatar-lo al

signe i a la sang del seu pare. I això va crear una altra lluita sorda entre tots dos. El contrast de la rigidesa

espartana amb què ella volia enfortir Quic i els afalacs de Fèlix al petit, dèbil i emotiu com ell mateix, van

10 fer el que faltava.

Per al pobre Quic, que estava enmig i creixia lentament, dificultosament, va ser la pitjor part. El

minyó va veure, quasi sense comprendre-ho, el distanciament dels seus pares i com tirava cadascú pel seu

costat sense mirar massa envers ell. Carme va dedicar totes les seues forces a la fundació d’un Club

femení en què va posar grans esperances. I Fèlix..., Fèlix “vivia la seua vida” davant la desdenyosa

15 actitud de Carme, que sols exigia “que no la deixàs en ridícul” i saber servar les formes. L’home es va

trobar ja totalment derrotat amb la despectiva reacció de la seua dona, en veure que de tot això no eixia

aquella protesta, aquelles llàgrimes que inconscientment tant desitjava, i ni tan sols aqueixa recriminació

natural que hagués pogut tornar a unir-los. No. Carme callava. Semblava descansar i trobar-se millor amb

el canvi. I Fèlix, humiliat primerament, irritat després, es va llançar a la disbauxa més absurda, com

20 volent humiliar-la al seu torn. I, encara que no s’exhibia “per onsevol” amb les seues conquestes o amb

qualsevol de les seues amants ocasionals, que és el que vertaderament hauria pogut ferir Carme, era

només perquè Quic creixia i ell no volia desmeréixer davant del fill.

Maria BENEYTO, La dona forta, València, Senent, 1967, p. 31.

e) Escriu un text de característiques tipològiques similars al de Beneyto [text 1] en què s'explique un fet semblant (Extensió: 150 paraules aproximadament). [2 punts]

TEXT 2

1 Què vol dir, però, que és una llengua minoritzada? Segons Àngela Cotano és una llengua que,

malgrat ser la pròpia d’un territori, els seus àmbits i funcions d’ús es veuen restringits per unes

circumstàncies socials determinades. És un terme popularitzat per Vicent Aracil i molt conegut a la

sociolingüística catalana.

5 I com és que el txuvaix és una llengua minoritzada? És ben senzill: perquè no gaudeix de plena

normalitat d’ús degut a una política lingüística d’imposició d’una altra llengua, en aquest cas el rus.

Txuvàixia es va annexionar a l’Imperi Rus l’any 1552 sota Ivan IV “el Terrible”, però ha estat sobretot

des de l’època d’Stalin i la seva política de russificació que el txuvaix ha reculat.

En sociolingüística distingim entre la llengua dominant (el rus, en aquest cas) i la minoritzada (el

10 txuvaix). La minorització de llengües té un horitzó molt difícil d’evitar molts cops, que és la substitució

lingüística, és a dir, que la llengua que s’hi havia parlat normalment en el passat deixa de parlar-s’hi i se’n

parla una altra. En aquest procés s’hi distingeixen diverses etapes:

1. La bilingüització de la població parlant de la llengua minoritzada.

2. El trencament de la transmissió lingüística, és a dir, que els pares deixen de parlar la llengua

15 minoritzada als fills i ho fan en la dominant.

3. Últims parlants, es produeix quan ja només queden unes poques persones competents en la llengua

minoritzada i d’edat avançada i sense possibilitat de tindre descendència.

En el cas del txuvaix ens trobem a mig camí entre el segon i el tercer pas. Els infants encara senten

la llengua dels avis però no la parlen perquè els pares ja no els l’han parlada a casa.

20 Malauradament, la situació del txuvaix és la situació de tantíssimes altres llengües. Algunes en

fases més avançades, d’altres en fases prèvies. Segons Michael Krauss només el 10% de les llengües

parlades actualment seguiran parlant-se quan arribem al segle XXII. Cal que totes les comunitats

lingüístiques de llengües minoritzades siguin conscients del problema i que es pot aturar si s’hi posen.

A més, resulta evident que aquest problema va directament relacionat amb la globalització i queda clar

25 que, per a aturar-la, s’ha d’actuar localment per a fer un canvi global.

Ernest MONTSERRAT, “El Txuvaix com a paradigma de la substitució lingüística” Linguo-resistència (http://linguoresistencia.weebly.com/bloc/el-txuvaix-com-a-paradigma-de-la-substitucio-linguistica-i) [21/12/2014]

f) Explica quina és, en la teua opinió, la situació actual del valencià a partir de les nocions i termes apareguts al text 2 (Extensió: 150 paraules aproximadament). [2 punts]