Examen de Lengua Valenciana y Literatura II PAU Valencia 2021 · Ordinaria

TEXT 1

1 La realitat era que a l'escola del poble hi acudien només les famílies benestants. Els pobres no hi

portaven els fills perquè no s'ho podien pagar i, a més a més, els necessitaven per treballar des dels huit o

deu anys i ajudar a parar taula. L'educació dels jornalers va ser objecte d'una de les disputes més agres de

la tertúlia dels diumenges. Començà a l'entrador de casa Picó, s'escalfà durant la passejada a l'església,

5 s'endenyà a la missa i esclafí en crits i amenaces a l'eixida, a la plaça del convent.

—Estàs tronat, Enric. Per a què vols que els pobres aprenguen a llegir i escriure? Perquè lligen el

manifest comunista i ens roben les terres? Això ens faltava.

El rogle dels senyors estufats va assentir amb unanimitat a les paraules de Francesc Valor. Francesc

alçava el bastó mentre enraonava, amb les venes del coll marcades, les galtes roges i el front suat. No

10 podia amb el germà. El feia destralejar des que eren menuts, sempre amb aquelles idees impròpies d'una

persona entenimentada i de casa bona:

—Els treballadors no han de perdre el temps en aquestes coses. Què vols que sàpien més que

nosaltres? [...]

—A més, com vols ensenyar a escriure a homes rudes, terrosos, que s'han passat la vida cavant el

15 bancal? —burxava Francesc. És com fer volar els burros.

—No em referia solament als homes o burros —contestà amb el punt provocador que tant bé

dominava—. També a les dones dels jornalers.

Al rogle es va botar un incendi de protestes i exabruptes que s'elevaven com flamarades. Dolors feia

estona que provava d'endur-se el marit, estirant-lo del braç. Però ell aguantava, tenaç, com el capità

20 Ahab al timó del Pequod, l'envestida de Moby Dick.

—Els assegure que, amb voluntat, seria capaç d'ensenyar lletra al tabalot més ignorant. Home o dona.

En tindria prou, amb mig any, a tot estirar.

Francesc GISBERT, El jove Enric Valor. Una vida de novel·la, Alzira: Bromera, p.82-83

a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text 1. [1 punt]

TEXT 1

1 La realitat era que a l'escola del poble hi acudien només les famílies benestants. Els pobres no hi

portaven els fills perquè no s'ho podien pagar i, a més a més, els necessitaven per treballar des dels huit o

deu anys i ajudar a parar taula. L'educació dels jornalers va ser objecte d'una de les disputes més agres de

la tertúlia dels diumenges. Començà a l'entrador de casa Picó, s'escalfà durant la passejada a l'església,

5 s'endenyà a la missa i esclafí en crits i amenaces a l'eixida, a la plaça del convent.

—Estàs tronat, Enric. Per a què vols que els pobres aprenguen a llegir i escriure? Perquè lligen el

manifest comunista i ens roben les terres? Això ens faltava.

El rogle dels senyors estufats va assentir amb unanimitat a les paraules de Francesc Valor. Francesc

alçava el bastó mentre enraonava, amb les venes del coll marcades, les galtes roges i el front suat. No

10 podia amb el germà. El feia destralejar des que eren menuts, sempre amb aquelles idees impròpies d'una

persona entenimentada i de casa bona:

—Els treballadors no han de perdre el temps en aquestes coses. Què vols que sàpien més que

nosaltres? [...]

—A més, com vols ensenyar a escriure a homes rudes, terrosos, que s'han passat la vida cavant el

15 bancal? —burxava Francesc. És com fer volar els burros.

—No em referia solament als homes o burros —contestà amb el punt provocador que tant bé

dominava—. També a les dones dels jornalers.

Al rogle es va botar un incendi de protestes i exabruptes que s'elevaven com flamarades. Dolors feia

estona que provava d'endur-se el marit, estirant-lo del braç. Però ell aguantava, tenaç, com el capità

20 Ahab al timó del Pequod, l'envestida de Moby Dick.

—Els assegure que, amb voluntat, seria capaç d'ensenyar lletra al tabalot més ignorant. Home o dona.

En tindria prou, amb mig any, a tot estirar.

Francesc GISBERT, El jove Enric Valor. Una vida de novel·la, Alzira: Bromera, p.82-83

b) Resumeix el contingut del text 1 amb una extensió aproximada de 6 línies. [1 punt]

TEXT 2

1 És prou evident que molts docents podrien ajornar la data de la seua jubilació, però la veritat és que

són pocs els qui ho fan. ¿A quines altres causes és degut este deler dels docents d’abandonar les aules i

d’iniciar una nova etapa en les seues vides? La resposta, deixant de banda els condicionaments legals que

acabe de descriure, és ben senzilla: els ho han fet avorrir. Les causes d’este fàstic vital i professional, al

5 meu entendre, són degudes als fets que passe a enumerar a continuació:

a) L’excessiva espontaneïtat que demostra gran part de l’alumnat del nostre país i la seua quasi total

falta d’autocontrol. De fet, molts alumnes són totalment incapaços d’estar-se asseguts en una cadira

durant els cinquanta minuts que dura una classe, criden i parlen a deshora i sense mida. A vegades, no

respecten l’autoritat del professorat i, de més a més, no tenen cap noció clara de l’esforç personal i del

10 treball quotidià.

b) L’escassa preocupació de les famílies per l’educació i per la cultura en general. Moltes famílies

confonen el paper de l’escola i són totalment incapaces de reconéixer que els seus fills estan molt lluny de

ser perfectes. Eixa incomprensió familiar, a vegades, arriba a convertir-se en pura animadversió i

malvolença.

15 c) La incomprensió per part d’una administració educativa que sobrecarrega els docents de tasques

burocràtiques absurdes i estèrils, que no solen millorar de cap manera l’ambient en les aules ni la qualitat

de la transmissió dels sabers. [...]

A este punt hem arribat: el professorat abandona, només pot, un món, el de l’educació, que s’ha tornat

terriblement inhòspit. Està fart d’acudir a les classes com el soldat que va al front, fart de refugiar-se

20 darrere de la seua taula, com si estiguera en una trinxera i esperar a vore d’on cauen. Si els professors de

secundària es jubilen als seixanta anys, no és només perquè legalment ho poden fer. Si persones plenes

d’energia i d’experiència, que han demostrat la seua vàlua personal i professional, estan desesperades per

abandonar una institució (l’escolar), que els ha format i en la qual han treballat moltíssims anys, alguna

cosa devem estar fent malament.

Vicent RIERA I ESCRIVÀ, (https://www.nosaltreslaveu.cat/noticia/43449/per-que-els-professors-de-secundaria-es-jubilen-als-seixanta-anys, [12-3-2021])

c) Descriu el tema i les parts bàsiques del text 2. [1 punt]

TEXT 2

1 És prou evident que molts docents podrien ajornar la data de la seua jubilació, però la veritat és que

són pocs els qui ho fan. ¿A quines altres causes és degut este deler dels docents d’abandonar les aules i

d’iniciar una nova etapa en les seues vides? La resposta, deixant de banda els condicionaments legals que

acabe de descriure, és ben senzilla: els ho han fet avorrir. Les causes d’este fàstic vital i professional, al

5 meu entendre, són degudes als fets que passe a enumerar a continuació:

a) L’excessiva espontaneïtat que demostra gran part de l’alumnat del nostre país i la seua quasi total

falta d’autocontrol. De fet, molts alumnes són totalment incapaços d’estar-se asseguts en una cadira

durant els cinquanta minuts que dura una classe, criden i parlen a deshora i sense mida. A vegades, no

respecten l’autoritat del professorat i, de més a més, no tenen cap noció clara de l’esforç personal i del

10 treball quotidià.

b) L’escassa preocupació de les famílies per l’educació i per la cultura en general. Moltes famílies

confonen el paper de l’escola i són totalment incapaces de reconéixer que els seus fills estan molt lluny de

ser perfectes. Eixa incomprensió familiar, a vegades, arriba a convertir-se en pura animadversió i

malvolença.

15 c) La incomprensió per part d’una administració educativa que sobrecarrega els docents de tasques

burocràtiques absurdes i estèrils, que no solen millorar de cap manera l’ambient en les aules ni la qualitat

de la transmissió dels sabers. [...]

A este punt hem arribat: el professorat abandona, només pot, un món, el de l’educació, que s’ha tornat

terriblement inhòspit. Està fart d’acudir a les classes com el soldat que va al front, fart de refugiar-se

20 darrere de la seua taula, com si estiguera en una trinxera i esperar a vore d’on cauen. Si els professors de

secundària es jubilen als seixanta anys, no és només perquè legalment ho poden fer. Si persones plenes

d’energia i d’experiència, que han demostrat la seua vàlua personal i professional, estan desesperades per

abandonar una institució (l’escolar), que els ha format i en la qual han treballat moltíssims anys, alguna

cosa devem estar fent malament.

Vicent RIERA I ESCRIVÀ, (https://www.nosaltreslaveu.cat/noticia/43449/per-que-els-professors-de-secundaria-es-jubilen-als-seixanta-anys, [12-3-2021])

d) Resumeix el contingut del text 2 amb una extensió aproximada de 6 línies. [1 punt]

TEXT 1

1 La realitat era que a l'escola del poble hi acudien només les famílies benestants. Els pobres no hi

portaven els fills perquè no s'ho podien pagar i, a més a més, els necessitaven per treballar des dels huit o

deu anys i ajudar a parar taula. L'educació dels jornalers va ser objecte d'una de les disputes més agres de

la tertúlia dels diumenges. Començà a l'entrador de casa Picó, s'escalfà durant la passejada a l'església,

5 s'endenyà a la missa i esclafí en crits i amenaces a l'eixida, a la plaça del convent.

—Estàs tronat, Enric. Per a què vols que els pobres aprenguen a llegir i escriure? Perquè lligen el

manifest comunista i ens roben les terres? Això ens faltava.

El rogle dels senyors estufats va assentir amb unanimitat a les paraules de Francesc Valor. Francesc

alçava el bastó mentre enraonava, amb les venes del coll marcades, les galtes roges i el front suat. No

10 podia amb el germà. El feia destralejar des que eren menuts, sempre amb aquelles idees impròpies d'una

persona entenimentada i de casa bona:

—Els treballadors no han de perdre el temps en aquestes coses. Què vols que sàpien més que

nosaltres? [...]

—A més, com vols ensenyar a escriure a homes rudes, terrosos, que s'han passat la vida cavant el

15 bancal? —burxava Francesc. És com fer volar els burros.

—No em referia solament als homes o burros —contestà amb el punt provocador que tant bé

dominava—. També a les dones dels jornalers.

Al rogle es va botar un incendi de protestes i exabruptes que s'elevaven com flamarades. Dolors feia

estona que provava d'endur-se el marit, estirant-lo del braç. Però ell aguantava, tenaç, com el capità

20 Ahab al timó del Pequod, l'envestida de Moby Dick.

—Els assegure que, amb voluntat, seria capaç d'ensenyar lletra al tabalot més ignorant. Home o dona.

En tindria prou, amb mig any, a tot estirar.

Francesc GISBERT, El jove Enric Valor. Una vida de novel·la, Alzira: Bromera, p.82-83

e) Identifica la tipologia textual del text 1 i especifica almenys dos trets característics d'aquesta tipologia presents al text. [0,5 punts]

TEXT 1

1 La realitat era que a l'escola del poble hi acudien només les famílies benestants. Els pobres no hi

portaven els fills perquè no s'ho podien pagar i, a més a més, els necessitaven per treballar des dels huit o

deu anys i ajudar a parar taula. L'educació dels jornalers va ser objecte d'una de les disputes més agres de

la tertúlia dels diumenges. Començà a l'entrador de casa Picó, s'escalfà durant la passejada a l'església,

5 s'endenyà a la missa i esclafí en crits i amenaces a l'eixida, a la plaça del convent.

—Estàs tronat, Enric. Per a què vols que els pobres aprenguen a llegir i escriure? Perquè lligen el

manifest comunista i ens roben les terres? Això ens faltava.

El rogle dels senyors estufats va assentir amb unanimitat a les paraules de Francesc Valor. Francesc

alçava el bastó mentre enraonava, amb les venes del coll marcades, les galtes roges i el front suat. No

10 podia amb el germà. El feia destralejar des que eren menuts, sempre amb aquelles idees impròpies d'una

persona entenimentada i de casa bona:

—Els treballadors no han de perdre el temps en aquestes coses. Què vols que sàpien més que

nosaltres? [...]

—A més, com vols ensenyar a escriure a homes rudes, terrosos, que s'han passat la vida cavant el

15 bancal? —burxava Francesc. És com fer volar els burros.

—No em referia solament als homes o burros —contestà amb el punt provocador que tant bé

dominava—. També a les dones dels jornalers.

Al rogle es va botar un incendi de protestes i exabruptes que s'elevaven com flamarades. Dolors feia

estona que provava d'endur-se el marit, estirant-lo del braç. Però ell aguantava, tenaç, com el capità

20 Ahab al timó del Pequod, l'envestida de Moby Dick.

—Els assegure que, amb voluntat, seria capaç d'ensenyar lletra al tabalot més ignorant. Home o dona.

En tindria prou, amb mig any, a tot estirar.

Francesc GISBERT, El jove Enric Valor. Una vida de novel·la, Alzira: Bromera, p.82-83

f) Identifica les veus del discurs que hi ha al text 1. [0,5 punts]

TEXT 2

1 És prou evident que molts docents podrien ajornar la data de la seua jubilació, però la veritat és que

són pocs els qui ho fan. ¿A quines altres causes és degut este deler dels docents d’abandonar les aules i

d’iniciar una nova etapa en les seues vides? La resposta, deixant de banda els condicionaments legals que

acabe de descriure, és ben senzilla: els ho han fet avorrir. Les causes d’este fàstic vital i professional, al

5 meu entendre, són degudes als fets que passe a enumerar a continuació:

a) L’excessiva espontaneïtat que demostra gran part de l’alumnat del nostre país i la seua quasi total

falta d’autocontrol. De fet, molts alumnes són totalment incapaços d’estar-se asseguts en una cadira

durant els cinquanta minuts que dura una classe, criden i parlen a deshora i sense mida. A vegades, no

respecten l’autoritat del professorat i, de més a més, no tenen cap noció clara de l’esforç personal i del

10 treball quotidià.

b) L’escassa preocupació de les famílies per l’educació i per la cultura en general. Moltes famílies

confonen el paper de l’escola i són totalment incapaces de reconéixer que els seus fills estan molt lluny de

ser perfectes. Eixa incomprensió familiar, a vegades, arriba a convertir-se en pura animadversió i

malvolença.

15 c) La incomprensió per part d’una administració educativa que sobrecarrega els docents de tasques

burocràtiques absurdes i estèrils, que no solen millorar de cap manera l’ambient en les aules ni la qualitat

de la transmissió dels sabers. [...]

A este punt hem arribat: el professorat abandona, només pot, un món, el de l’educació, que s’ha tornat

terriblement inhòspit. Està fart d’acudir a les classes com el soldat que va al front, fart de refugiar-se

20 darrere de la seua taula, com si estiguera en una trinxera i esperar a vore d’on cauen. Si els professors de

secundària es jubilen als seixanta anys, no és només perquè legalment ho poden fer. Si persones plenes

d’energia i d’experiència, que han demostrat la seua vàlua personal i professional, estan desesperades per

abandonar una institució (l’escolar), que els ha format i en la qual han treballat moltíssims anys, alguna

cosa devem estar fent malament.

Vicent RIERA I ESCRIVÀ, (https://www.nosaltreslaveu.cat/noticia/43449/per-que-els-professors-de-secundaria-es-jubilen-als-seixanta-anys, [12-3-2021])

g) Defineix la tipologia textual del text 2. Explica dues característiques amb exemples. [0,5 punts]

TEXT 2

1 És prou evident que molts docents podrien ajornar la data de la seua jubilació, però la veritat és que

són pocs els qui ho fan. ¿A quines altres causes és degut este deler dels docents d’abandonar les aules i

d’iniciar una nova etapa en les seues vides? La resposta, deixant de banda els condicionaments legals que

acabe de descriure, és ben senzilla: els ho han fet avorrir. Les causes d’este fàstic vital i professional, al

5 meu entendre, són degudes als fets que passe a enumerar a continuació:

a) L’excessiva espontaneïtat que demostra gran part de l’alumnat del nostre país i la seua quasi total

falta d’autocontrol. De fet, molts alumnes són totalment incapaços d’estar-se asseguts en una cadira

durant els cinquanta minuts que dura una classe, criden i parlen a deshora i sense mida. A vegades, no

respecten l’autoritat del professorat i, de més a més, no tenen cap noció clara de l’esforç personal i del

10 treball quotidià.

b) L’escassa preocupació de les famílies per l’educació i per la cultura en general. Moltes famílies

confonen el paper de l’escola i són totalment incapaces de reconéixer que els seus fills estan molt lluny de

ser perfectes. Eixa incomprensió familiar, a vegades, arriba a convertir-se en pura animadversió i

malvolença.

15 c) La incomprensió per part d’una administració educativa que sobrecarrega els docents de tasques

burocràtiques absurdes i estèrils, que no solen millorar de cap manera l’ambient en les aules ni la qualitat

de la transmissió dels sabers. [...]

A este punt hem arribat: el professorat abandona, només pot, un món, el de l’educació, que s’ha tornat

terriblement inhòspit. Està fart d’acudir a les classes com el soldat que va al front, fart de refugiar-se

20 darrere de la seua taula, com si estiguera en una trinxera i esperar a vore d’on cauen. Si els professors de

secundària es jubilen als seixanta anys, no és només perquè legalment ho poden fer. Si persones plenes

d’energia i d’experiència, que han demostrat la seua vàlua personal i professional, estan desesperades per

abandonar una institució (l’escolar), que els ha format i en la qual han treballat moltíssims anys, alguna

cosa devem estar fent malament.

Vicent RIERA I ESCRIVÀ, (https://www.nosaltreslaveu.cat/noticia/43449/per-que-els-professors-de-secundaria-es-jubilen-als-seixanta-anys, [12-3-2021])

h) Identifica el registre lingüístic (formal/informal) del text 2 i especifica almenys dos trets característics d'aquest registre presents al text 2. [0,5 punts]

TEXT 1

1 La realitat era que a l'escola del poble hi acudien només les famílies benestants. Els pobres no hi

portaven els fills perquè no s'ho podien pagar i, a més a més, els necessitaven per treballar des dels huit o

deu anys i ajudar a parar taula. L'educació dels jornalers va ser objecte d'una de les disputes més agres de

la tertúlia dels diumenges. Començà a l'entrador de casa Picó, s'escalfà durant la passejada a l'església,

5 s'endenyà a la missa i esclafí en crits i amenaces a l'eixida, a la plaça del convent.

—Estàs tronat, Enric. Per a què vols que els pobres aprenguen a llegir i escriure? Perquè lligen el

manifest comunista i ens roben les terres? Això ens faltava.

El rogle dels senyors estufats va assentir amb unanimitat a les paraules de Francesc Valor. Francesc

alçava el bastó mentre enraonava, amb les venes del coll marcades, les galtes roges i el front suat. No

10 podia amb el germà. El feia destralejar des que eren menuts, sempre amb aquelles idees impròpies d'una

persona entenimentada i de casa bona:

—Els treballadors no han de perdre el temps en aquestes coses. Què vols que sàpien més que

nosaltres? [...]

—A més, com vols ensenyar a escriure a homes rudes, terrosos, que s'han passat la vida cavant el

15 bancal? —burxava Francesc. És com fer volar els burros.

—No em referia solament als homes o burros —contestà amb el punt provocador que tant bé

dominava—. També a les dones dels jornalers.

Al rogle es va botar un incendi de protestes i exabruptes que s'elevaven com flamarades. Dolors feia

estona que provava d'endur-se el marit, estirant-lo del braç. Però ell aguantava, tenaç, com el capità

20 Ahab al timó del Pequod, l'envestida de Moby Dick.

—Els assegure que, amb voluntat, seria capaç d'ensenyar lletra al tabalot més ignorant. Home o dona.

En tindria prou, amb mig any, a tot estirar.

Francesc GISBERT, El jove Enric Valor. Una vida de novel·la, Alzira: Bromera, p.82-83

2. Anàlisi lingüística del text

a) Indica la pronunciació dels elements subratllats pertanyents al text 1. [1 punt; resposta errònia: –0,25]

1.

Esc o la (línia 1). Oberta o tancada?

Oberta

Tancada

2.

Mé s a gres (l. 3). Sorda o sonora?

Sorda

Sonora

3.

Qu e e ls pobres (l. 6). S'elideix o no s'elideix?

S'elideix

No s'elideix

4.

Perqu è (l. 6). Oberta o tancada?

Oberta

Tancada

TEXT 2

1 És prou evident que molts docents podrien ajornar la data de la seua jubilació, però la veritat és que

són pocs els qui ho fan. ¿A quines altres causes és degut este deler dels docents d’abandonar les aules i

d’iniciar una nova etapa en les seues vides? La resposta, deixant de banda els condicionaments legals que

acabe de descriure, és ben senzilla: els ho han fet avorrir. Les causes d’este fàstic vital i professional, al

5 meu entendre, són degudes als fets que passe a enumerar a continuació:

a) L’excessiva espontaneïtat que demostra gran part de l’alumnat del nostre país i la seua quasi total

falta d’autocontrol. De fet, molts alumnes són totalment incapaços d’estar-se asseguts en una cadira

durant els cinquanta minuts que dura una classe, criden i parlen a deshora i sense mida. A vegades, no

respecten l’autoritat del professorat i, de més a més, no tenen cap noció clara de l’esforç personal i del

10 treball quotidià.

b) L’escassa preocupació de les famílies per l’educació i per la cultura en general. Moltes famílies

confonen el paper de l’escola i són totalment incapaces de reconéixer que els seus fills estan molt lluny de

ser perfectes. Eixa incomprensió familiar, a vegades, arriba a convertir-se en pura animadversió i

malvolença.

15 c) La incomprensió per part d’una administració educativa que sobrecarrega els docents de tasques

burocràtiques absurdes i estèrils, que no solen millorar de cap manera l’ambient en les aules ni la qualitat

de la transmissió dels sabers. [...]

A este punt hem arribat: el professorat abandona, només pot, un món, el de l’educació, que s’ha tornat

terriblement inhòspit. Està fart d’acudir a les classes com el soldat que va al front, fart de refugiar-se

20 darrere de la seua taula, com si estiguera en una trinxera i esperar a vore d’on cauen. Si els professors de

secundària es jubilen als seixanta anys, no és només perquè legalment ho poden fer. Si persones plenes

d’energia i d’experiència, que han demostrat la seua vàlua personal i professional, estan desesperades per

abandonar una institució (l’escolar), que els ha format i en la qual han treballat moltíssims anys, alguna

cosa devem estar fent malament.

Vicent RIERA I ESCRIVÀ, (https://www.nosaltreslaveu.cat/noticia/43449/per-que-els-professors-de-secundaria-es-jubilen-als-seixanta-anys, [12-3-2021])

b) Indica la pronunciació dels elements subratllats pertanyents al text 2. [1 punt; resposta errònia: –0,25]

1.

Sen z illa (línia 4). Sorda o sonora?

Sorda

Sonora

2.

El s ho han fet (l. 4). Sorda o sonora?

Sorda

Sonora

3.

Dem o stra (l. 6). Oberta o tancada?

Oberta

Tancada

4.

Perqu è (l. 21). Oberta o tancada?

Oberta

Tancada

TEXT 1

1 La realitat era que a l'escola del poble hi acudien només les famílies benestants. Els pobres no hi

portaven els fills perquè no s'ho podien pagar i, a més a més, els necessitaven per treballar des dels huit o

deu anys i ajudar a parar taula. L'educació dels jornalers va ser objecte d'una de les disputes més agres de

la tertúlia dels diumenges. Començà a l'entrador de casa Picó, s'escalfà durant la passejada a l'església,

5 s'endenyà a la missa i esclafí en crits i amenaces a l'eixida, a la plaça del convent.

—Estàs tronat, Enric. Per a què vols que els pobres aprenguen a llegir i escriure? Perquè lligen el

manifest comunista i ens roben les terres? Això ens faltava.

El rogle dels senyors estufats va assentir amb unanimitat a les paraules de Francesc Valor. Francesc

alçava el bastó mentre enraonava, amb les venes del coll marcades, les galtes roges i el front suat. No

10 podia amb el germà. El feia destralejar des que eren menuts, sempre amb aquelles idees impròpies d'una

persona entenimentada i de casa bona:

—Els treballadors no han de perdre el temps en aquestes coses. Què vols que sàpien més que

nosaltres? [...]

—A més, com vols ensenyar a escriure a homes rudes, terrosos, que s'han passat la vida cavant el

15 bancal? —burxava Francesc. És com fer volar els burros.

—No em referia solament als homes o burros —contestà amb el punt provocador que tant bé

dominava—. També a les dones dels jornalers.

Al rogle es va botar un incendi de protestes i exabruptes que s'elevaven com flamarades. Dolors feia

estona que provava d'endur-se el marit, estirant-lo del braç. Però ell aguantava, tenaç, com el capità

20 Ahab al timó del Pequod, l'envestida de Moby Dick.

—Els assegure que, amb voluntat, seria capaç d'ensenyar lletra al tabalot més ignorant. Home o dona.

En tindria prou, amb mig any, a tot estirar.

Francesc GISBERT, El jove Enric Valor. Una vida de novel·la, Alzira: Bromera, p.82-83

c) A continuació, hem subratllat formes del text 1 perquè en digues si són correctes, morfològicament o sintàcticament, o no. Si no ho són, escriu la forma correcta; si ho són, escriu una forma sinònima. [1 punt]

1.

La realitat era que a l'escola del poble hi acudien només les famílies benestants. (línia 1)

2.

Perquè lligen el manifest comunista i ens roben les terres. (l. 6-7)

3.

Què vols que sàpien més que nosaltres? (l. 12-13)

4.

A més, com vols ensenyar a escriure a homes rudes, terrosos. (l. 14)

TEXT 2

1 És prou evident que molts docents podrien ajornar la data de la seua jubilació, però la veritat és que

són pocs els qui ho fan. ¿A quines altres causes és degut este deler dels docents d’abandonar les aules i

d’iniciar una nova etapa en les seues vides? La resposta, deixant de banda els condicionaments legals que

acabe de descriure, és ben senzilla: els ho han fet avorrir. Les causes d’este fàstic vital i professional, al

5 meu entendre, són degudes als fets que passe a enumerar a continuació:

a) L’excessiva espontaneïtat que demostra gran part de l’alumnat del nostre país i la seua quasi total

falta d’autocontrol. De fet, molts alumnes són totalment incapaços d’estar-se asseguts en una cadira

durant els cinquanta minuts que dura una classe, criden i parlen a deshora i sense mida. A vegades, no

respecten l’autoritat del professorat i, de més a més, no tenen cap noció clara de l’esforç personal i del

10 treball quotidià.

b) L’escassa preocupació de les famílies per l’educació i per la cultura en general. Moltes famílies

confonen el paper de l’escola i són totalment incapaces de reconéixer que els seus fills estan molt lluny de

ser perfectes. Eixa incomprensió familiar, a vegades, arriba a convertir-se en pura animadversió i

malvolença.

15 c) La incomprensió per part d’una administració educativa que sobrecarrega els docents de tasques

burocràtiques absurdes i estèrils, que no solen millorar de cap manera l’ambient en les aules ni la qualitat

de la transmissió dels sabers. [...]

A este punt hem arribat: el professorat abandona, només pot, un món, el de l’educació, que s’ha tornat

terriblement inhòspit. Està fart d’acudir a les classes com el soldat que va al front, fart de refugiar-se

20 darrere de la seua taula, com si estiguera en una trinxera i esperar a vore d’on cauen. Si els professors de

secundària es jubilen als seixanta anys, no és només perquè legalment ho poden fer. Si persones plenes

d’energia i d’experiència, que han demostrat la seua vàlua personal i professional, estan desesperades per

abandonar una institució (l’escolar), que els ha format i en la qual han treballat moltíssims anys, alguna

cosa devem estar fent malament.

Vicent RIERA I ESCRIVÀ, (https://www.nosaltreslaveu.cat/noticia/43449/per-que-els-professors-de-secundaria-es-jubilen-als-seixanta-anys, [12-3-2021])

d) A continuació, hem subratllat formes del text 2 perquè en digues si són correctes, morfològicament o sintàcticament, o no. Si no ho són, escriu la forma correcta; si ho són, escriu una forma sinònima. [1 punt]

1.

és degut este deler dels docents d'abandonar les aules (línia 2).

2.

Les causes d'este fàstic vital i professional, al meu entendre, són degudes als fets (l. 4-5).

3.

com si estiguera en una trinxera (l. 20).

4.

i esperar a vore d'on cauen (l. 20).

TEXT 1

1 La realitat era que a l'escola del poble hi acudien només les famílies benestants. Els pobres no hi

portaven els fills perquè no s'ho podien pagar i, a més a més, els necessitaven per treballar des dels huit o

deu anys i ajudar a parar taula. L'educació dels jornalers va ser objecte d'una de les disputes més agres de

la tertúlia dels diumenges. Començà a l'entrador de casa Picó, s'escalfà durant la passejada a l'església,

5 s'endenyà a la missa i esclafí en crits i amenaces a l'eixida, a la plaça del convent.

—Estàs tronat, Enric. Per a què vols que els pobres aprenguen a llegir i escriure? Perquè lligen el

manifest comunista i ens roben les terres? Això ens faltava.

El rogle dels senyors estufats va assentir amb unanimitat a les paraules de Francesc Valor. Francesc

alçava el bastó mentre enraonava, amb les venes del coll marcades, les galtes roges i el front suat. No

10 podia amb el germà. El feia destralejar des que eren menuts, sempre amb aquelles idees impròpies d'una

persona entenimentada i de casa bona:

—Els treballadors no han de perdre el temps en aquestes coses. Què vols que sàpien més que

nosaltres? [...]

—A més, com vols ensenyar a escriure a homes rudes, terrosos, que s'han passat la vida cavant el

15 bancal? —burxava Francesc. És com fer volar els burros.

—No em referia solament als homes o burros —contestà amb el punt provocador que tant bé

dominava—. També a les dones dels jornalers.

Al rogle es va botar un incendi de protestes i exabruptes que s'elevaven com flamarades. Dolors feia

estona que provava d'endur-se el marit, estirant-lo del braç. Però ell aguantava, tenaç, com el capità

20 Ahab al timó del Pequod, l'envestida de Moby Dick.

—Els assegure que, amb voluntat, seria capaç d'ensenyar lletra al tabalot més ignorant. Home o dona.

En tindria prou, amb mig any, a tot estirar.

Francesc GISBERT, El jove Enric Valor. Una vida de novel·la, Alzira: Bromera, p.82-83

2. Anàlisi lingüística del text

e) Digues el significat que adquireixen al text 1 aquestes paraules (o expressions) o posa'n un sinònim. [1 punt]

1.

2.

3.

4.

TEXT 2

1 És prou evident que molts docents podrien ajornar la data de la seua jubilació, però la veritat és que

són pocs els qui ho fan. ¿A quines altres causes és degut este deler dels docents d’abandonar les aules i

d’iniciar una nova etapa en les seues vides? La resposta, deixant de banda els condicionaments legals que

acabe de descriure, és ben senzilla: els ho han fet avorrir. Les causes d’este fàstic vital i professional, al

5 meu entendre, són degudes als fets que passe a enumerar a continuació:

a) L’excessiva espontaneïtat que demostra gran part de l’alumnat del nostre país i la seua quasi total

falta d’autocontrol. De fet, molts alumnes són totalment incapaços d’estar-se asseguts en una cadira

durant els cinquanta minuts que dura una classe, criden i parlen a deshora i sense mida. A vegades, no

respecten l’autoritat del professorat i, de més a més, no tenen cap noció clara de l’esforç personal i del

10 treball quotidià.

b) L’escassa preocupació de les famílies per l’educació i per la cultura en general. Moltes famílies

confonen el paper de l’escola i són totalment incapaces de reconéixer que els seus fills estan molt lluny de

ser perfectes. Eixa incomprensió familiar, a vegades, arriba a convertir-se en pura animadversió i

malvolença.

15 c) La incomprensió per part d’una administració educativa que sobrecarrega els docents de tasques

burocràtiques absurdes i estèrils, que no solen millorar de cap manera l’ambient en les aules ni la qualitat

de la transmissió dels sabers. [...]

A este punt hem arribat: el professorat abandona, només pot, un món, el de l’educació, que s’ha tornat

terriblement inhòspit. Està fart d’acudir a les classes com el soldat que va al front, fart de refugiar-se

20 darrere de la seua taula, com si estiguera en una trinxera i esperar a vore d’on cauen. Si els professors de

secundària es jubilen als seixanta anys, no és només perquè legalment ho poden fer. Si persones plenes

d’energia i d’experiència, que han demostrat la seua vàlua personal i professional, estan desesperades per

abandonar una institució (l’escolar), que els ha format i en la qual han treballat moltíssims anys, alguna

cosa devem estar fent malament.

Vicent RIERA I ESCRIVÀ, (https://www.nosaltreslaveu.cat/noticia/43449/per-que-els-professors-de-secundaria-es-jubilen-als-seixanta-anys, [12-3-2021])

f) Digues el significat que adquireixen al text 2 aquestes paraules (o expressions) al text 2 o posa'n un sinònim. [1 punt]

1.

2.

3.

4.

3. Expressió i reflexió crítica

Fragment 1

Sense feina, sense res a la vista, vaig acabar de vendre’m tot el que tenia: el meu llit de noia, el matalàs del llit de les columnes, el rellotge d’en Quimet, que volia donar al nen quan fos gran. Tota la roba. Les copes, les xicres, el bufet… I quan ja no em quedava res, fora d’aquelles monedes que em semblaven sagrades, vaig agafar la vergonya pel coll i me’n vaig anar a casa dels meus amos antics.

(fragment de M. Rodoreda, La Plaça del Diamant).

a)

A quina part de la novel·la de Rodoreda correspon el fragment 1? Situa-la dins de l'argument (Extensió: 75-80 paraules aproximadament). [1 punt]

3. Expressió i reflexió crítica

Fragment 1

Sense feina, sense res a la vista, vaig acabar de vendre’m tot el que tenia: el meu llit de noia, el matalàs del llit de les columnes, el rellotge d’en Quimet, que volia donar al nen quan fos gran. Tota la roba. Les copes, les xicres, el bufet… I quan ja no em quedava res, fora d’aquelles monedes que em semblaven sagrades, vaig agafar la vergonya pel coll i me’n vaig anar a casa dels meus amos antics.

(fragment de M. Rodoreda, La Plaça del Diamant).

b)

Com qualificaries el paper de la novel·la de Rodoreda entre les altres escriptores de la postguerra? (Extensió: 75-80 paraules aproximadament). [1 punt]

3. Expressió i reflexió crítica

Fragment 2

Els carrers que creuava una lenta parella,

els llargs itineraris d'aquells dies sense un

cèntim a la butxaca, algun antic café,

Aquella lleteria de sant Vicent de fora...

La casa que estrenàreu en estrenar la vida

definitivament, l'alegre veïnat.

El metge que buscàveu una nit a deshora,

la farmàcia de guàrdia. Ah València, València!

(fragment del poema “Cant de Vicent” Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles)

c)

Quin sentit tenen les referències a «sense un cèntim a la butxaca»; a «sant Vicent de fora en el poema», de V. Andrés Estellés? (Extensió: 75-80 paraules aproximadament). [1 punt]

3. Expressió i reflexió crítica

Fragment 2

Els carrers que creuava una lenta parella,

els llargs itineraris d'aquells dies sense un

cèntim a la butxaca, algun antic café,

Aquella lleteria de sant Vicent de fora...

La casa que estrenàreu en estrenar la vida

definitivament, l'alegre veïnat.

El metge que buscàveu una nit a deshora,

la farmàcia de guàrdia. Ah València, València!

(fragment del poema “Cant de Vicent” Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles)

d)

Situa el tema del fragment 2 en relació amb el context històric en què es va escriure (Extensió: 75-80 paraules aproximadament). [1 punt]

TEXT 1

1 La realitat era que a l'escola del poble hi acudien només les famílies benestants. Els pobres no hi

portaven els fills perquè no s'ho podien pagar i, a més a més, els necessitaven per treballar des dels huit o

deu anys i ajudar a parar taula. L'educació dels jornalers va ser objecte d'una de les disputes més agres de

la tertúlia dels diumenges. Començà a l'entrador de casa Picó, s'escalfà durant la passejada a l'església,

5 s'endenyà a la missa i esclafí en crits i amenaces a l'eixida, a la plaça del convent.

—Estàs tronat, Enric. Per a què vols que els pobres aprenguen a llegir i escriure? Perquè lligen el

manifest comunista i ens roben les terres? Això ens faltava.

El rogle dels senyors estufats va assentir amb unanimitat a les paraules de Francesc Valor. Francesc

alçava el bastó mentre enraonava, amb les venes del coll marcades, les galtes roges i el front suat. No

10 podia amb el germà. El feia destralejar des que eren menuts, sempre amb aquelles idees impròpies d'una

persona entenimentada i de casa bona:

—Els treballadors no han de perdre el temps en aquestes coses. Què vols que sàpien més que

nosaltres? [...]

—A més, com vols ensenyar a escriure a homes rudes, terrosos, que s'han passat la vida cavant el

15 bancal? —burxava Francesc. És com fer volar els burros.

—No em referia solament als homes o burros —contestà amb el punt provocador que tant bé

dominava—. També a les dones dels jornalers.

Al rogle es va botar un incendi de protestes i exabruptes que s'elevaven com flamarades. Dolors feia

estona que provava d'endur-se el marit, estirant-lo del braç. Però ell aguantava, tenaç, com el capità

20 Ahab al timó del Pequod, l'envestida de Moby Dick.

—Els assegure que, amb voluntat, seria capaç d'ensenyar lletra al tabalot més ignorant. Home o dona.

En tindria prou, amb mig any, a tot estirar.

Francesc GISBERT, El jove Enric Valor. Una vida de novel·la, Alzira: Bromera, p.82-83

e)

Escriu un text de característiques tipològiques semblants al d'Enric Valor en què s'explique un fet semblant. (Extensió: 150 paraules aproximadament). [2 punts]

TEXT 2

1 És prou evident que molts docents podrien ajornar la data de la seua jubilació, però la veritat és que

són pocs els qui ho fan. ¿A quines altres causes és degut este deler dels docents d’abandonar les aules i

d’iniciar una nova etapa en les seues vides? La resposta, deixant de banda els condicionaments legals que

acabe de descriure, és ben senzilla: els ho han fet avorrir. Les causes d’este fàstic vital i professional, al

5 meu entendre, són degudes als fets que passe a enumerar a continuació:

a) L’excessiva espontaneïtat que demostra gran part de l’alumnat del nostre país i la seua quasi total

falta d’autocontrol. De fet, molts alumnes són totalment incapaços d’estar-se asseguts en una cadira

durant els cinquanta minuts que dura una classe, criden i parlen a deshora i sense mida. A vegades, no

respecten l’autoritat del professorat i, de més a més, no tenen cap noció clara de l’esforç personal i del

10 treball quotidià.

b) L’escassa preocupació de les famílies per l’educació i per la cultura en general. Moltes famílies

confonen el paper de l’escola i són totalment incapaces de reconéixer que els seus fills estan molt lluny de

ser perfectes. Eixa incomprensió familiar, a vegades, arriba a convertir-se en pura animadversió i

malvolença.

15 c) La incomprensió per part d’una administració educativa que sobrecarrega els docents de tasques

burocràtiques absurdes i estèrils, que no solen millorar de cap manera l’ambient en les aules ni la qualitat

de la transmissió dels sabers. [...]

A este punt hem arribat: el professorat abandona, només pot, un món, el de l’educació, que s’ha tornat

terriblement inhòspit. Està fart d’acudir a les classes com el soldat que va al front, fart de refugiar-se

20 darrere de la seua taula, com si estiguera en una trinxera i esperar a vore d’on cauen. Si els professors de

secundària es jubilen als seixanta anys, no és només perquè legalment ho poden fer. Si persones plenes

d’energia i d’experiència, que han demostrat la seua vàlua personal i professional, estan desesperades per

abandonar una institució (l’escolar), que els ha format i en la qual han treballat moltíssims anys, alguna

cosa devem estar fent malament.

Vicent RIERA I ESCRIVÀ, (https://www.nosaltreslaveu.cat/noticia/43449/per-que-els-professors-de-secundaria-es-jubilen-als-seixanta-anys, [12-3-2021])

f) Explica quina és, en la teua opinió, la situació actual de l'ensenyament en Secundària a partir de les nocions i termes apareguts al text. (Extensió: 150 paraules aproximadament). [2 punts]