La Primera Campanya Autonòmica a Catalunya

I 2 flashcards i 4 preguntes més al document.

Text del document

LA PRIMERA CAMPANYA AUTONÒMICA A més dels canvis generals a Catalunya i al conjunt d'Espanya, durant es anys de la Gran Guerra va morir tota una generació de líders catalanistes (Josep Torras i Bages, Enric Prat de la Riba, Domènech Martí i Julià, Narco Verdaguer i Callis). Aquest fet va deixar Cambó com a líder de la Lliga Puig i Cadafalch com a president de la Mancomunitat.

Tots dos, veient que el catalanisme es radicalitzava cada cop més (to va explicar molt bé un dels nous líders, Antoni Rovira i Virgili, al seu llibre El nacionalisme, publica el 1916), i que l'estat es negava un cop i un altre a cap concessió, van anunciar que al catalanisme només li quedava la sortida de plantejar la demanda d'una autonomia política. La Mancomunitat va coordinar aquest moviment, avalada per 1.046 dels 1.072 municipis catalans (aplegaven gairebé el 99% del total de la població del Principat), que va portar a la redacció d'unes Bases per a l'autonomia de Catalunya.

El 29 de novembre de 1918 una comissió va presentar aquestes bases -que de fet eren una mena d'actualització de les Bases de Manresa del 1892- al govern central (Doc. 18). La reacció governamental no va ser favorable, però la Mancomunitat va seguir el procés amb la redacció d'un Projecte d'Estatut de Catalunya: es tracta-va d'un text modern que va servir de base per redactar l'Estatut de Núria del 1931. Aquesta iniciativa va topar amb una oposició frontal de part de la política centralista, que es va presentar unida davant les pretensions catalanistes.

Les campanyes periodístiques van ser molt dures, es van convocar manifestacions populars per tot Castella i part d'Andalusia, coordinades per les diputacions provincials, en defensa de la unitat de la pàtria (fins i tot va aparèixer una «Liga Patriotica Española»), i els discursos parlamentaris van adquirir tons duríssims. Davant els atacs. Cambó va promoure l'abandó dels diputats catalans de les Corts. La situació política es va complicar moltíssim. A Barcelona hi va haver protestes i mobilitzacions, que van coincidir amb les grans vagues obreres. El govern va respondre amb la suspensió de les garanties constitucionals, la clausura de molts centres catalanistes i una forta repressió.

Al mateix temps va promoure una comissió parlamentària que havia de redactar un projecte alternatiu que, al cap i a la fi, només va resultar ser una tàctica per anul·lar la iniciativa catalana. Canvis i reivindicacions del catalanisme Aquest fet va ajudar a crispar els ambients catalanistes. En aquest conjuntura es va produir un canvi molt important, tant en les reivindicacions com en l'organització política del catalanisme.

Un dels canvis més significatius va ser que el catalanisme conservador es va espantar de la tensió general, va moderar les seves reivindicacions acabar intervenint en els governs centrals, per tal de salvar la monarquia Cambó mateix va ser ministre de Foment (1918) i de Finances (1921) en els governs denominats de «concentració nacional» Molts sectors catalanistes van entendre aquesta col·laboració com una mena de traïció, i per això el prestigi popular de la Lliga Regionalista va experimentar una gran davallada.

A més, els sectors més crítics del partit mateix, el juny del 1922 van dur a terme una Conferència Nacional Catalana, se'n van escindir i van fundar un nou partit, Acció Catalana, una formació que rebutjava la col·laboració espanyola i reivindicava la figura de Prat de la Riba. En van formar part personalitats tan destacades com Jaume Bofill i Mates, Lluís Nicolau d'Olwer, Antoni Rovira i Virgili, i Ramon d'Abadal i de Vinyals. Per les mateixes dates es va concretar la primera força política catalana que prenia l'opció del separatisme.

Es tractava d'una tendència creixent des dels anys de la Gran Guerra i que comptava amb el lideratge de Francesc Macià, un tinent coronel d'Enginyers retirat que havia fet política des dels temps de Solidaritat Catalana. Des del 1919 Macià buscava crear una força política d'afirmació catalanista i ara, en aquest context de tensió generalitzada, va aconseguir formar un partit separatista, Estat Català (1922). En el catalanisme d'esquerres també es van produir canvis importants. El 1917, Francesc Layret i Lluís Companys van crear el Partit República Català. En aquest cas, es tractava d'un partit més republicà que no pas catalanista, molt proper a l'obrerisme revolucionari.

D'altra banda, pels mateixos anys s'anava concretant una tendència catalanista dins el PSOE que finalment es va materialitzar en un nou partit, la-Unió Socialista de Catalunya (1923), Però el republicanisme catalanista va continuar centrant la seva força en els centres i ateneus de barri, una veritable escola de política cada cop més compromesa amb el catalanisme.