Història i Epistemologia de la Psicologia: 1r Parcial

I 0 flashcards i 9 preguntes més al document.

Text del document

APUNTS HISTÒRIA I EPISTEMOLOGIA DE LA PSICOLOGIA Grau en Psicologia Universitat de Barcelona AprenAI 2026-2027 Apunts complets del 1r parcial d'Història i Epistemologia de la Psicologia (UB): dels orígens filosòfics i Wundt fins a l'Escola de Würzburg i la Gestalt. APREN.AI Índex 1 Introducció a la història i epistemologia de la psicologia 1. Evolució de l'objecte d'estudi de la psicologia 2. Historiografia de la psicologia i construcció del coneixement 3. Epistemologia, mètode científic i lleis 4.

El problema del determinisme en psicologia 2 Precedents filosòfics i Revolució Científica Transició del pensament clàssic al Renaixement La doctrina aristotèlica de la causalitat i el rebuig de la causa final Factors històrics i socials de la Revolució Científica Astronomia i física mecanicista: l'univers com a mecanisme La Il·lustració i el triomf de la racionalitat 3 Racionalisme, empirisme i associacionisme moderns La tradició racionalista continental La via de l'empirisme britànic L'associacionisme i el mecanicisme psicofísic Sensacionalisme francès i Positivisme d'Auguste Comte 4 Frenologia i orígens de la localització cerebral La frenologia de Franz Joseph Gall Refutació experimental i evidència anatomoclínica Balanç historiogràfic: errors metodològics i llegat científic 5 Fisiologia experimental i el naixement de la Psicofísica El context universitari alemany i la institucionalització de la fisiologia Orígens de l'electrofisiologia i excitabilitat cortical Diferenciació funcional del sistema nerviós: Bell-Magendie i Müller L'escola mecanicista de Helmholtz i la mesura de la transmissió nerviosa El naixement de la Psicofísica: Ernst Heinrich Weber La formulació psicofísica de Gustav Theodor Fechner 6 Wilhelm Wundt i la fundació de la psicologia científica Antecedents intel·lectuals i la hibridació de rol Fites fundacionals i institucionalització L'objecte d'estudi: experiència immediata Metodologia: auto-observació experimental i aparells El programa científic: anàlisi, síntesi i lleis Investigacions de laboratori: la psicologia individual Els processos superiors: la psicologia dels pobles Història i Epistemologia de la Psicologia: 1r Parcial 1 Balanç, limitacions i llegat 7 La psicologia a Alemanya després de Wundt Hermann Ebbinghaus i l'estudi experimental de la memòria L'Escola de Würzburg i l'estudi del pensament Franz Brentano i la psicologia de l'acte Comparació dels mètodes introspectius alemanys Psicologia de la Gestalt 8 Fonaments i percepció Orígens, antecedents teòrics i fundadors Principis teòrics: totalitat i isomorfisme psicofísic El Fenomen Phi i l'origen de la percepció gestàltica La Llei de Prägnanz i les constàncies perceptives Lleis gestàltiques d'organització perceptiva 9 Aprenentatge, pensament i teoria de camp L'aprenentatge per insight de Wolfgang Köhler Max Wertheimer i el pensament productiu La teoria de camp de Kurt Lewin Destí, crítiques i llegat de la Gestalt 10 Resum per repassar Epistemologia i mètode científic Precedents filosòfics i Revolució Científica Bases biològiques i Psicofísica Naixement de la psicologia experimental i desenvolupament alemany Psicologia de la Gestalt Cronologia clau Solucions de les preguntes de repàs Aquests apunts poden contenir errors o omissions.

Són un material de suport i no substitueixen el temari oficial ni el professorat: contrasta la informació important. Història i Epistemologia de la Psicologia: 1r Parcial 2 1 Introducció a la història i epistemologia de la psicologia EN ACABAR SABRÀS Distingir les quatre etapes històriques de l'objecte d'estudi de la psicologia. Diferenciar les fonts historiogràfiques primàries, secundàries i terciàries. Comparar les concepcions epistemològiques de Karl Popper i Thomas S. Kuhn. Classificar els tipus de determinisme i diferenciar l'indeterminisme del no-determinisme.

PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 1 Per què estudiar la història de la psicologia no consisteix únicament a memoritzar les biografies dels investigadors més famosos? La psicologia contemporània estudia tant la conducta dels individus com els seus processos mentals. Aquesta disciplina analitza fenòmens interns i la influència de l'entorn social a través del mètode científic. ESQUEMA Estructura general de la introducció a la psicologia 1. Evolució de l'objecte d'estudi de la psicologia La psicologia va formar part originàriament de la filosofia.

La delimitació progressiva del seu objecte d'estudi i l'adopció de procediments propis van permetre establir-la com a disciplina independent a través de quatre grans etapes històriques: Evolució de l'objecte Ànima, ment, conducta i cognició Historiografia Grans homes, Zeitgeist i fonts Fonts històriques Primàries, secundàries i terciàries Mètode i ciència Racionalisme, empirisme i teories Lleis científiques Correlacionals i causals Crítica epistemològica Popper i Kuhn Determinismes Físic, psíquic, indeterminisme i no-determinisme Història i Epistemologia de la Psicologia: 1r Parcial 3 Etapa Marc temporal i autors clau Objecte central d'estudi Ciència de l'ànima Edat antiga i mitjana (del s.

IV a. C. amb Plató i Aristòtil fins al s. XVII amb Descartes). Estudi de la psyche o ànima, entesa com a entitat independent del cos (Plató) o dependent d'aquest (Aristòtil). Ciència de la ment Món modern i Renaixement. Anàlisi descriptiva i reflexiva de la consciència. S'incorporen metodologies experimentals procedents de la fisiologia. Ciència de la conducta Inicis del s. XX. Rebuig de la consciència per ser massa subjectiva. La recerca se centra exclusivament en el comportament observable i mesurable. Ciència de la ment i la conducta Finals del s. XX (psicologia cognitiva).

Estudi prioritari dels processos cognitius i simbòlics interns per explicar com analitzen la informació i generen el comportament. COMPROVA-HO 2 Per quina raó la psicologia de començaments del segle XX va rebutjar la ment com a objecte d'estudi? 2. Historiografia de la psicologia i construcció del coneixement L'anàlisi del passat mai no és completament imparcial, ja que depèn de la perspectiva de qui l'escriu. En historiografia conviuen dos enfocaments explicatius complementaris: Teoria dels grans homes: posa l'èmfasi en individus brillants que van modificar el curs històric amb les seves aportacions particulars.

Zeitgeist (o esperit del temps): defensa que les forces culturals, socials, econòmiques i polítiques configuren la mentalitat d'una època i possibiliten els descobriments. DEFINICIÓ L'historiador Edwin G. Boring (1886-1968) va ser una figura fonamental en la historiografia de la disciplina. Va articular una visió basada en un progrés continu i acumulatiu, caracteritzada per un marcat enfocament reduccionista i experimentalista, desestimant corrents no experimentals com la psicoanàlisi de Sigmund Freud.

Per reconstruir el passat científic s'utilitzen tres tipus de fons documentals: Fonts primàries: documents originals i de primera mà en què l'autor exposa directament les seves idees (com un article original de Wundt). 1 Fonts secundàries: anàlisis, comentaris, revisions i síntesis crítiques elaborades a partir de les fonts originals (com un manual d'història de la psicologia). 2 Fonts terciàries: repertoris, recopilacions i seleccions bibliogràfiques que faciliten la localització de documents primaris i secundaris. 3 Història i Epistemologia de la Psicologia: 1r Parcial 4 COMPROVA-HO 3 En quina categoria documental s'ubica un article original escrit per Wilhelm Wundt l'any 1879? 3.

Epistemologia, mètode científic i lleis La ciència combina la teoria i l'observació empírica mitjançant la revisió constant. Les teories científiques compleixen tres funcions primordials: estructurar i ordenar les observacions empíriques, servir de guia per a recerques posteriors i generar proposicions confirmables que permetin predir fets. En la construcció teòrica intervenen dues perspectives epistemològiques fonamentals: Racionalisme: sosté que les operacions intel·lectuals precedeixen el coneixement. Primer s'elabora la teoria mitjançant la raó i posteriorment se'n dedueixen conseqüències per contrastar-les (mètode deductiu).

Empirisme: considera que l'observació sensorial directa és l'origen del saber. S'observen els fets de la realitat i a partir d'aquests s'indueixen principis generals (mètode inductiu). La investigació formula lleis científiques, enteses com a relacions consistents i observables entre variables. Es classifiquen en dues tipologies: Lleis correlacionals: descriuen com varien conjuntament dos o més fenòmens de forma sistemàtica, sense establir vincles de causalitat. Lleis causals: identifiquen la influència directa d'un fet sobre un altre, permetent la predicció exacta i el control dels fenòmens.

En psicologia cal considerar el repte de la multicausalitat, ja que un mateix comportament sol estar generat per múltiples factors interactius. Diversos filòsofs de la ciència van criticar la concepció clàssica de l'acumulació científica. Karl Popper (1902-1994) va argumentar que l'observació mai no és neutra ni pura, sinó que sempre és selectiva i subjectiva. Popper va proposar el criteri de falsabilitat per distingir entre ciència i pseudociència; va assenyalar que la pseudociència recorre a la postdicció (justificar fenòmens a posteriori) en comptes de fer prediccions arriscades.

El seu model s'estructura en tres fases: determinació del problema, propostes teòriques de solució i crítiques empíriques rigoroses. D'altra banda, Thomas S. Kuhn (1922- 1996) va proposar que el coneixement progressa mitjançant ruptures i canvis de paradigma a través de tres estadis successius: PROCÉS Evolució del coneixement segons Thomas S.

Kuhn 1 Estat preparadigmàtic Escoles i punts de vista rivals contraposats 2 Estat paradigmàtic Consens d'una escola i ciència bàsica 3 Crisi paradigmàtica Aparició d'anomalies que el paradigma no explica 4 Estat revolucionari Un nou paradigma substitueix o corregeix l'anterior Història i Epistemologia de la Psicologia: 1r Parcial 5 COMPROVA-HO 4 Per què Popper criticava les disciplines que empren la postdicció per validar les seves afirmacions? 4. El problema del determinisme en psicologia El determinisme és la premissa segons la qual qualsevol esdeveniment està sotmès a condicions que, un cop produïdes, impedeixen que passi una altra cosa diferent.

Tota disciplina científica assumeix que, coneixent les lleis causals, els esdeveniments es tornen predictibles. Segons l'origen de les causes invocades, el determinisme es classifica en diverses modalitats: Classificació general Tipologia Font causal de la conducta Determinisme físic Biològic Condicions fisiològiques corporals i predisposicions genètiques hereditàries. Mediambiental Estímuls, contingències i pressions de l'entorn físic extern. Sociocultural Normes socials, estructures culturals, tradicions i sistemes de creences compartits. Determinisme psíquic Intern Processos mentals interns (conscients o inconscients), incloent- hi emocions, pensaments i percepcions.

Totes les branques deterministes comparteixen que, a mesura que es descobreixen més causes, la conducta esdevé més predictible. No obstant això, resulta gairebé impossible conèixer la totalitat de factors determinants d'una acció humana. Alguns factors es poden mesurar directament (com el genoma o els costums) i un mateix patró conductual pot rebre explicacions causals a diferents nivells simultanis. ERROR FREQÜENT És habitual confondre indeterminisme amb no-determinisme: L'indeterminisme sosté que la conducta sí que té causes determinades, però defensa que aquestes causes no es poden mesurar amb precisió.

El no-determinisme nega directament la validesa del mètode científic per a l'ésser humà, afirmant que la conducta no està subjecta a lleis causals objectives. COMPROVA-HO 5 Quina és la discrepància fonamental entre un enfocament indeterminista i un de no- determinista? Història i Epistemologia de la Psicologia: 1r Parcial 6 IDEES CLAU L'objecte d'estudi de la psicologia ha evolucionat en quatre etapes: ànima, ment, conducta, i integració de ment i conducta. La historiografia combina l'anàlisi dels grans personatges amb el <mark class='hl- green'>Zeitgeist</mark> o context sociocultural d'una època. Edwin G.

Boring va concebre la història de la psicologia des d'una perspectiva experimentalista, reduccionista i acumulativa. El mètode científic sintetitza el racionalisme deductiu i l'empirisme inductiu per generar lleis correlacionals i causals. Karl Popper va defensar la falsabilitat contra la postdicció, mentre Thomas Kuhn va descriure el progrés a través de canvis de paradigma. El determinisme postula causes físiques o psíquiques; l'indeterminisme n'assumeix l'existència però no la mesura, i el no-determinisme rebutja el mètode científic. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 6. Quines diferències metodològiques presenten les lleis correlacionals respecte de les causals? 7.

En quins tres estadis divideix Thomas S. Kuhn el desenvolupament històric d'una disciplina científica? 8. En què es distingeix el determinisme biològic del determinisme psíquic? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 9. Com defineix la historiografia de la ciència el concepte de Zeitgeist? 10. Quin procediment epistemològic caracteritza principalment el corrent empirista clàssic?

El mètode deductiu utilitzat en laboratoris a) El registre de descobriments dels investigadors líders b) L'esperit cultural i social d'una època c) La llista oficial de fonts documentals secundàries d) El rebuig absolut de les dades observables a) L'elaboració de teories prèvies sense observació b) La deducció racional d'hipòtesis abstractes c) La formulació de teories des de l'observació d) Història i Epistemologia de la Psicologia: 1r Parcial 7 11. Per què Karl Popper qualificava la postdicció com un indicador propi de pseudociència? 12. Quina posició sosté l'enfocament indeterminista sobre l'estudi de la conducta humana?

2 Precedents filosòfics i Revolució Científica EN ACABAR SABRÀS Distingir les quatre causes aristotèliques i explicar el pas de la teleologia a la causalitat eficient. Identificar els canvis sociohistòrics que van afavorir l'aparició de la Revolució Científica. Explicar el concepte de mecanicisme i la noció newtoniana de llei física universal. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 13 Per què la ciència moderna va deixar de preguntar-se 'per a què serveix' que plogui o que caigui una poma? Transició del pensament clàssic al Renaixement La transició des de l'Antiguitat clàssica i l'Edat Mitjana cap a la modernitat va suposar un canvi radical en la interpretació del cosmos.

El pensament medieval situava Déu com la font última de tot saber, de manera que la tasca dels erudits consistia primordialment a interpretar la revelació divina i els textos sagrats. Aquesta orientació va donar pas progressivament a un enfocament secular i matemàtic. Dins d'aquest gir intel·lectual cal distingir dues perspectives ontològiques oposades sobre l'estudi de la realitat: Naturisme: enfocament que conceptualitza i descriu els fenòmens de l'univers a partir de components i processos materials observables. Formalisme: plantejament teòric que interpreta l'estructura del cosmos mitjançant principis abstractes, relacions formals o models matemàtics.

Amb l'arribada del Renaixement (entre 1450 i 1600), la centralitat de l'Església va començar a esquerdar-se. Els filòsofs i investigadors van qüestionar que tot el coneixement procedís de la divinitat i van orientar el seu interès cap a la gènesi del coneixement humà.

Aquesta etapa es va caracteritzar per una recerca empírica de la natura, una pèrdua d'autoritat eclesiàstica i l'auge de l'humanisme, que Perquè explica els esdeveniments un cop succeïts a) Perquè prioritza la inducció sobre la deducció b) Perquè refuta teories mitjançant anomalies c) Perquè permet fer contrastos empírics estrictes d) Accepta la causalitat però en nega la mesurabilitat a) Afirma que la conducta és totalment atzarosa b) Equipara els humans amb mecanismes mesurables c) Rebutja qualsevol possibilitat d'ordre causal d) Història i Epistemologia de la Psicologia: 1r Parcial 8 defensava l'individualisme, una relació personalitzada amb la religió (fomentada pel protestantisme) i la recuperació de la saviesa clàssica, sovint acompanyada d'una crítica directa a l'aristotelisme rígid que havia dominat les universitats medievals.

La doctrina aristotèlica de la causalitat i el rebuig de la causa final Durant segles, la comprensió del món físic i biològic va estar supeditada a l'esquema explicatiu formulat per Aristòtil, qui afirmava que per comprendre qualsevol entitat calia identificar quatre causes fonamentals: Tipus de causa Definició Funció explicativa Causa material La substància o matèria de la qual està compost un objecte. Explica de què està feta una entitat física. Causa formal La forma essencial o patró estructural que el defineix i singularitza. Determina què és l'objecte i la seva configuració distintiva. Causa eficient L'agent immediat, força o procés responsable de la seva creació o canvi.

Identifica el mecanisme o l'origen que produeix el fenomen. Causa final El propòsit, la funció o la meta cap a la qual tendeix l'existència d'un ens. Atribueix una teleologia o intencionalitat intrínseca al procés. Aquest model defensava que qualsevol procés natural, tant en els cossos inanimats com en la biologia i la conducta humana, posseïa una finalitat intrínseca. Les tradicions teològiques cristianes i islàmiques van adoptar i reinterpretar aquesta noció: van transformar la teleologia natural en una teleologia extrínseca on la causa final de l'univers és la voluntat i el designi de Déu.

DEFINICIÓ La causa eficient és la força o agent antecedent que desencadena directament un succés físic, mentre que la causa final suposa que els processos ocorren per assolir un objectiu o propòsit predeterminat. El gran trencament epistemològic de la Revolució Científica dels segles XVII i XVIII va consistir a rebutjar la causa final com a eina explicativa vàlida per a la ciència. La recerca va passar a centrar-se exclusivament en la causa eficient: la natura ja no perseguia metes ni intencions, sinó que responia a relacions mecàniques de causa i efecte governades per regles invariables.

COMPROVA-HO 14 Quina diferència fonamental separa la ciència aristotèlico-medieval de la ciència moderna pel que fa a l'ús de les causes? Història i Epistemologia de la Psicologia: 1r Parcial 9 Factors històrics i socials de la Revolució Científica La transformació cap a una mentalitat científica moderna no va ser únicament un fenomen teòric, sinó el resultat de profundes convulsions estructurals a Europa: La pesta negra: la dràstica reducció demogràfica que va patir el continent va provocar una profunda crisi existencial, generant dubtes i recels populars contra la jerarquia eclesiàstica medieval, incapaç d'aturar l'epidèmia.

Transformacions socioeconòmiques: el retorn a una economia monetària va afeblir l'estructura feudal tradicional. En paral·lel, l'aparició dels estats nació va minvar el control hegemònic del papat, mentre que les guerres intermitents van induir períodes de forta depressió econòmica. Expansió geogràfica: les narracions dels viatges de Marco Polo a la Xina, l'arribada a Amèrica per part de Cristòfor Colom i la posterior circumval·lació global iniciada per Fernão de Magalhães van eixamplar els límits coneguts i van desmentir nombroses certeses geogràfiques tradicionals.

La impremta: desenvolupada per Johannes Gutenberg, va convertir la producció del saber en una empresa pública i accessible, facilitant l'anàlisi crítica i comparativa d'obres literàries i tractats científics que abans estaven restringits als monestirs. CAUSES I CONSEQÜÈNCIES Pesta negra Desconfiança envers la protecció eclesiàstica medieval. Impremta de Gutenberg Difusió pública i anàlisi crítica de textos científics. Noves rutes geogràfiques Colom i Magalhães desmunten creences establertes. La Revolució Científica Rebuig de la causa final Explicació centrada únicament en causes eficients. Cosmologia mecanicista L'univers és interpretat com una màquina matemàtica.

Astronomia i física mecanicista: l'univers com a mecanisme El canvi decisiu cap al nou model cosmològic es va forjar a través de les aportacions en física, matemàtiques i astronomia, les quals van desacreditar de manera definitiva el dogma eclesiàstic oficial. Autor Aportació clau Implicació epistemològica Nicolau Copèrnic (1473– 1543) Teoria heliocèntrica Desplaça la Terra del centre de l'univers i refuta el model geocèntric ptolemaic sostingut per l'Església.

Història i Epistemologia de la Psicologia: 1r Parcial 10 Autor Aportació clau Implicació epistemològica Johannes Kepler (1571– 1630) i Galileo Galilei (1564–1642) Òrbites el·líptiques i matemàtiques del moviment Demostren que els moviments planetaris segueixen formulacions geomètriques i matemàtiques precises. Isaac Newton (1642– 1727) Llei de gravitació universal i càlcul infinitesimal Sintetitza les lleis de Galileu i Kepler; unifica la física terrestre i la celeste sota principis universals. Isaac Newton va consolidar de manera paradigmàtica el mecanicisme.

Aquest corrent assumeix que la realitat material funciona de manera anàloga a una màquina o a un mecanisme de rellotgeria complex, regulat per lleis físiques impersonals que es poden expressar en llenguatge matemàtic. En aquesta formulació, Newton va establir que: ERROR FREQÜENT Un error habitual d'anacronisme a l'examen és considerar que la Revolució Científica va rebutjar Déu o que l'escolàstica medieval desconeixia la lògica. Els científics moderns com Newton o Galileu continuaven admetent un creador, però van eliminar la seva intervenció miraculosa directa: Déu era concebut com el matemàtic que havia dissenyat una màquina perfecta regida per causes eficients i universals.

PROCÉS Transició cap a la física universal 1 Heliocentrisme Copèrnic desplaça la Terra del centre del cosmos. 2 Òrbites el·líptiques Kepler i Galileu matematitzen el moviment dels planetes. 3 Gravitació universal Newton unifica les lleis físiques celestes i terrestres. 4 Raó il·lustrada La raó humana substitueix l'autoritat del dogma tradicional. L'explicació ha de ser universal: un principi científic no és autèntic si no té validesa a totes les escales del cosmos. La mateixa gravetat que fa caure un objecte a la superfície terrestre governa les òrbites dels astres celestes.

1 Càlcul infinitesimal: estudiat simultàniament amb Gottfried Wilhelm Leibniz, va permetre plantejar que qualsevol magnitud contínua pot fraccionar-se matemàticament en infinites parts per analitzar el canvi i el moviment continu. 2 Déu rellotger: en el marc mecanicista newtonià, la divinitat actua com un geòmetra o matemàtic suprem que dissenya i posa en marxa la màquina del cosmos, però que no intervé en el seu funcionament ordinari. 3 Història i Epistemologia de la Psicologia: 1r Parcial 11 La Il·lustració i el triomf de la racionalitat Durant els segles XVII i XVIII, el moviment de la Il·lustració va consolidar aquest canvi cultural, especialment a França, Anglaterra i Alemanya.

El pensament il·lustrat va establir una ferma confiança en la capacitat de la raó i en l'experiència humana acumulada com a guies legítimes del progrés, desplaçant progressivament el pes de la fe cega i l'acceptació passiva de l'autoritat tradicional. Aquest corrent intel·lectual es caracteritzava per un optimisme ferm en les possibilitats del mètode empíric i en el coneixement científic per transformar la societat, consolidant així el rebuig sistemàtic de l'autoritat aristotèlica que havia dominat el pensament acadèmic durant segles. COMPROVA-HO 15 Quina visió de la divinitat es deriva del mecanicisme d'Isaac Newton?

IDEES CLAU La transició cap a la modernitat va suposar passar d'una explicació teològica i espiritual del cosmos a un model quantitatiu, matemàtic i empíric. La Revolució Científica va bandejar la causa final d'Aristòtil per limitar l'explicació científica a la causa eficient. Grans crisis demogràfiques com la pesta negra, la difusió de la impremta i les exploracions geogràfiques van erosionar el poder de l'Església medieval. El mecanicisme newtonià concep l'univers com una màquina governada per lleis físiques invariables i de caràcter universal. La Il·lustració va substituir el dogma religiós i l'autoritat per la raó i l'experiència empírica com a motors del coneixement humà.

COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 16. Quina diferència hi ha entre el naturisme i el formalisme en l'explicació de l'univers? 17. Per què el criteri d'universalitat de Newton va marcar una fita epistemològica? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 18. Quina de les quatre causes aristotèliques va descartar la Revolució Científica com a explicació natural? 19. Quin científic va proposar la teoria heliocèntrica desafiant el model geocèntric tradicional? La causa formal a) La causa final b) La causa eficient c) La causa material d) Johannes Kepler a) Johannes Gutenberg b) Isaac Newton c) Nicolau Copèrnic d) Història i Epistemologia de la Psicologia: 1r Parcial 12 20.

Com descriu el mecanicisme newtonià el funcionament general de la natura? 21. Quin paper va tenir la impremta de Gutenberg en el naixement de la ciència moderna? 3 Racionalisme, empirisme i associacionisme moderns EN ACABAR SABRÀS Distingir les doctrines epistemològiques del racionalisme, l'empirisme, l'associacionisme i el sensacionalisme. Explicar per què Kant i Comte van negar l'estatus científic a la psicologia i les solucions alternatives que van proposar. Comparar el model de mecànica mental de James Mill amb el de química mental de John Stuart Mill. Descriure les teories de Leibniz i Herbart sobre l'apercepció, el llindar conscient i la dinàmica de les idees.

PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 22 És una idea complexa, com ara la noció d'amistat o la de bellesa, la simple addició dels estímuls sensorials rebuts o sorgeix una realitat completament nova? La tradició racionalista continental El racionalisme defensa que la raó constitueix la via fonamental per assolir el coneixement cert. Enfront de la noció que la ment neix com una pàgina en blanc, els racionalistes sostenen l'existència d'estructures mentals prèvies, principis d'anàlisi i regles d'inferència lògica que operen sobre les dades per fer possible la comprensió del món. René Descartes va plantejar una ciència fonamentada en la intuïció d'idees clares i distintes i en la posterior deducció lògica.

Dins la seva anàlisi del pensament, Descartes va establir una distinció clau pel que fa a l'origen dels continguts mentals: va defensar les idees innates, inscrites per Déu en la nostra ment des de l'inici, en contraposició a les idees derivades dels sentits. En l'àmbit fisiològic, va descriure l'organisme com una màquina sotmesa a lleis mecàniques, formulant el concepte de moviment reflex davant de l'estimulació ambiental externa.

Com una maquinària regida per lleis físiques a) Com un conjunt de miracles sobrenaturals b) Com un organisme viu amb ànima pròpia c) Com una il·lusió sensorial no matemàtica d) Va fer del coneixement una empresa pública a) Va impedir l'examen crític de textos b) Va limitar les publicacions a l'Església c) Va reforçar l'autoritat absoluta medieval d) Història i Epistemologia de la Psicologia: 1r Parcial 13 DEFINICIÓ: DUALISME INTERACCIONISTA El dualisme interaccionista és la doctrina cartesiana segons la qual l'ésser humà està integrat per dues substàncies radicalment heterogènies que es comuniquen mútuament: la res cogitans (la ment inextensa, conscient i pensant) i la res extensa (el cos material i mecànic).

La seva interacció fisiològica bidireccional es localitza a la glàndula pineal del cervell. Després de Descartes, altres pensadors de l'Europa continental van redefinir la relació ment-cos i la dinàmica de la consciència: Baruch Spinoza: Va rebutjar el dualisme cartesià i va defensar un monisme panteista. Per a Spinoza, Déu i la naturalesa són exactament la mateixa realitat (tot és una única substància divina), de manera que ment i cos són dues cares d'una mateixa entitat. Va descartar la causa final (vegeu «Precedents filosòfics i Revolució Científica») per assumir un determinisme natural absolut.

Gottfried Wilhelm Leibniz: Va contraposar al monisme la seva monadologia, postulant que l'univers és compost per partícules bàsiques anomenades mònades. En l'estudi de la ment, Leibniz va formular l'existència d'un contínuum entre l'inconscient i el conscient. Va distingir tres nivells: les petites percepcions (esdeveniments sensorials mínims i inconscients), les percepcions (estats mentals indiferenciats i borrosos) i l'apercepció (la integració conscient i clara de les petites percepcions guiada per l'atenció voluntària). A més, va incorporar el concepte de llindar que més tard resultaria clau en la psicofísica.

Immanuel Kant: Va afirmar que el coneixement s'origina tant en l'experiència sensorial com en l'estructura de la ment. Aquesta imposa a la informació sensorial les seves categories a priori (com l'espai, el temps o la causalitat), creant la realitat fenomènica o aparença. Per a Kant, la psicologia no podia aspirar a ser una ciència empírica exacta per una doble limitació: el «jo» pur és incognoscible per a l'experiència, i els fenòmens subjectius interns no es poden sotmetre a mesura matemàtica. Johann Friedrich Herbart: Va intentar superar l'objecció kantiana plantejant una mecànica de les idees que unia metafísica, empirisme i formulació matemàtica.

Va descriure que les representacions mentals funcionen amb energies pròpies d'atracció i repulsió. DEFINICIÓ: MASSA APERCEPTIVA I REPRESSIÓ HERBARTIANA La massa aperceptiva és el conjunt estructurat d'idees compatibles que ocupen la consciència en un moment determinat i mostren resistència al canvi. Segons Herbart, quan dues representacions són incompatibles, lluiten entre si: la guanyadora ascendeix a la consciència, mentre que la vençuda pateix repressió i és expulsada per sota del llindar de la consciència cap a la perifèria inconscient. COMPROVA-HO 23 Quina diferència fonamental separa la concepció de la ment entre Descartes i Leibniz respecte als estats inconscients?

Història i Epistemologia de la Psicologia: 1r Parcial 14 La via de l'empirisme britànic L'empirisme postula que tot el coneixement prové de l'observació i de l'experiència sensible captada a través dels òrgans dels sentits, refusant les idees innates. Aquesta perspectiva busca identificar les lleis naturals que regeixen l'adquisició i combinació de continguts en la ment humana. Sir Francis Bacon va establir les bases metodològiques d'aquest enfocament, prioritzant els fets empírics per davant de les teories especulatives.

Bacon va advertir sobre quatre fonts d'error cognitiu o ídols que distorsionen l'experiència: els ídols de la caverna (prejudicis individuals de cadascú), els ídols de la tribu (limitacions inherents a la naturalesa humana i cultural), els ídols del mercat (vicis derivats del llenguatge i les paraules) i els ídols del teatre (dogmes de sistemes filosòfics acceptats sense crítica). Thomas Hobbes va presentar una visió mecanicista, materialista i hedonista. Considerava l'ésser humà un mecanisme natural mogut per la recerca del plaer i l'evitació del dolor corporal.

Per a Hobbes, els processos mentals i els sentiments no són més que moviments de la substància nerviosa interna, mentre que les imatges de la memòria són sensacions decadents. Va ser el primer britànic a rebatre les idees innates i va formular la llei de la contigüitat temporal per explicar com els successos consecutius s'associen en el record. John Locke va sistematitzar l'anàlisi de les idees com a continguts derivats exclusivament de l'experiència, articulant dues fonts distintes: Experiència externa (sensació): Procedent dels sentits externs. Produeix idees de sensació simples que entren a la ment de forma immediata i indivisible.

Experiència interna (reflexió): Coneixement que la ment obté sobre les seves pròpies operacions interiors (pensar, dubtar, creure). Genera idees de reflexió. Mitjançant operacions de combinació, comparació i abstracció, la ment reuneix aquests elements simples per generar idees complexes, idees de relació i idees generals. En aquest procés, Locke va establir una diferència fonamental respecte a les propietats dels cossos: Tipus de qualitat Naturalesa Exemples segons Locke Qualitats primàries Propietats objectives i reals dels objectes; existeixen independentment de l'observador. Forma, solidesa, moviment, extensió.

Qualitats secundàries Propietats subjectives; efectes o reaccions sensorials provocades en l'observador. Colors, sabors, olors, sons. George Berkeley va portar l'empirisme a un extrem conegut com a immaterialisme o idealisme subjectiu: esse est percipi («existir és ser percebut»). Berkeley va argumentar que les anomenades qualitats primàries tampoc tenen existència independent de la percepció mental. En el seu tractament de la visió de l'espai i la profunditat, va demostrar que la retina rep una imatge estrictament bidimensional; per tant, la percepció de la profunditat no és innata ni directa, sinó una capacitat apresa mitjançant l'associació pràctica entre sensacions visuals i motrius.

COMPROVA-HO 24 Segons Locke, per què el color vermell d'una poma no és una qualitat primària? Història i Epistemologia de la Psicologia: 1r Parcial 15 L'associacionisme i el mecanicisme psicofísic L'associacionisme s'origina com una branca de l'empirisme que intenta explicar la unitat i la dinàmica de la consciència mitjançant l'associació d'idees. Va trobar un fonament sistemàtic en el Tractat sobre la Naturalesa Humana (1739) de David Hume. Hume va classificar tots els continguts mentals com a percepcions, dividint-les segons la seva força i vivor: Impressions: Dades sensorials i emocions immediates i vigoroses.

Poden ser simples (sensacions d'un receptor concret) o complexes (combinació de diverses impressions). Idees: Còpies atenuades i records de les impressions emmagatzemats a la memòria. Les idees simples són rèpliques d'impressions simples, mentre que les idees complexes reprodueixen de manera menys exacta impressions complexes. Hume va reduir la cohesió del pensament a tres principis associatius bàsics: semblança (passar d'un concepte a un de similar), contigüitat espaciotemporal (vincular fets pròxims en l'espai o en el temps) i causa-efecte.

La seva anàlisi de la causalitat va tenir un impacte decisiu: Hume va afirmar que la connexió causal no constitueix cap necessitat lògica objectiva en el món, sinó un hàbit psicològic. Deduïm una relació causal exclusivament quan comprovem tres condicions empíriques: contigüitat, precedència temporal de la causa i consistència (conjunció constant entre el suposat antecedent i el conseqüent). David Hartley va construir el primer model plenament associacionista integrat amb la fisiologia, proposant un paral·lelisme psicofísic.

Aplicant la teoria vibratòria de Newton a les fibres nervioses, va establir que les sensacions són vibracions que recorren la medul·la i els nervis perifèrics, mentre que les idees són petitíssimes vibracions residuals al cervell. Hartley va distingir entre associacions simultànies (estímuls concurrents en el temps) i successives (seqüències temporals), vinculant també els moviments voluntaris a les idees i els automàtics a connexions sensorimotores reflexives.

El corrent associacionista britànic va culminar en el segle XIX a través del contrast entre dues visions sobre la naturalesa de les idees complexes: Criteri Mecànica mental (James Mill) Química mental (John Stuart Mill) Paper de la ment Mecanisme completament passiu; un receptacle. Capacitat activa de crear propietats noves. Fonament del model Lleis de la física clàssica mecànica. Transformació sintètica de tipus químic. Formació d'idees complexes Suma lineal i agregació d'idees simples. Fusió on sorgeix una idea qualitativament diferent. Reductibilitat L'associació es pot descompondre en els seus components bàsics. La nova idea no és reductible a la suma de les idees simples.

Lleis reguladores Contigüitat estricta modulada per intensitat i freqüència. Semblança, contigüitat i intensitat. Història i Epistemologia de la Psicologia: 1r Parcial 16 A més, John Stuart Mill va defensar que els fenòmens mentals són fenòmens naturals i va equiparar la psicologia amb una ciència predictiva i probabilística similar a la meteorologia. ERROR FREQÜENT Confondre el model de James Mill amb el de John Stuart Mill. Si un examen demana com es forma una idea complexa, la «mecànica mental» del pare (James) sosté que la idea complexa és simplement la suma de peces simples agregades mecànicament.

En canvi, la «química mental» del fill (John Stuart) estableix que l'associació engendra una propietat emergent nova, exactament com l'aigua adquireix qualitats que no tenen ni l'hidrogen ni l'oxigen per separat. COMPROVA-HO 25 Quins són els tres criteris necessaris segons David Hume per establir que dos esdeveniments tenen una relació de causalitat? Sensacionalisme francès i Positivisme d'Auguste Comte A França, les tesis empiristes van adoptar una formulació encara més radical amb el sensacionalisme, que rebutjava qualsevol facultat reflexiva innata i reduïa tota la vida psíquica a pures sensacions corporals associades i transformades pel plaer o el dolor intrínsecs.

Étienne Bonnot de Condillac va exemplificar aquesta tesi amb l'al·legoria de l'estàtua vivent. Imaginant una estàtua de marbre dotada inicialment només de l'olfacte, va mostrar com es poden derivar les facultats intel·lectives superiors a partir de simples sensacions oloroses: Finalment, Auguste Comte va formular el positivisme, doctrina que refusa les especulacions metafísiques i afirma que l'únic coneixement legítim procedeix de l'observació empírica pública amb l'objectiu de trobar regularitats per predir i controlar els fenòmens naturals.

Comte va postular la famosa llei dels tres estadis socials i del coneixement humà: Atenció: Sorgeix quan l'estàtua és exposada a una sola sensació olfactiva (per exemple, l'olor d'una rosa) que monopolitza la seva capacitat sensitiva. 1 Memòria: Es produeix quan la impressió agradable de la rosa perdura una vegada ha desaparegut el seu estímul extern. 2 Comparació: Apareix quan s'introdueix una segona impressió nova (l'olor d'un clavell) mentre perdura el record de l'olor anterior. 3 Judici: Neix de l'acte de comparar, en percebre la similitud o diferència entre ambdues impressions.

4 Història i Epistemologia de la Psicologia: 1r Parcial 17 PROCÉS La llei dels tres estadis d'Auguste Comte 1 Estadi teològic Fenòmens naturals explicats per forces sobrenaturals i déus. 2 Estadi metafísic Causes atribuïdes a entitats abstractes i principis invisibles. 3 Estadi positiu Descripció i control dels fenòmens mitjançant lleis empíriques observables. En la seva jerarquia de les ciències, organitzada de la més abstracta a la més concreta i complexa (matemàtiques, astronomia, física, química, fisiologia/biologia i sociologia o física social), Comte va excloure la psicologia introspectiva.

Argumentava que ningú no pot desdoblar-se simultàniament en observador i observat; l'estudi de l'ésser humà s'havia de repartir entre la frenologia (vegeu «Frenologia i orígens de la localització cerebral») com a estudi biològic individual i la sociologia com a ciència dels fenòmens col·lectius. COMPROVA-HO 26 Per quina raó Auguste Comte va rebutjar la psicologia com una ciència independent dins de la seva classificació positiva? IDEES CLAU Descartes va formular el dualisme interaccionista situant la interacció entre la ment (res cogitans) i el cos físic (res extensa) a la glàndula pineal.

Leibniz va introduir el contínuum mental de les petites percepcions inconscients fins a l'apercepció conscient i conscientment atesa. Kant va considerar impossible la psicologia com a ciència empírica, mentre que Herbart va postular la dinàmica de la massa aperceptiva, el llindar conscient i la repressió. Locke va distingir les idees procedents de la sensació i de la reflexió, establint la separació entre qualitats primàries (objectives) i secundàries (subjectives). David Hume va reduir la causalitat a una associació psicològica basada en contigüitat temporal, precedència de la causa i consistència.

La mecànica mental de James Mill concep la ment com una suma passiva d'idees, mentre que la química mental de John Stuart Mill reconeix propietats noves no reductibles. Auguste Comte va delimitar la llei dels tres estadis (teològic, metafísic i positiu) i va rebutjar la psicologia subjectiva de la seva jerarquia científica. Estadi teològic: Fenòmens atribuïts a causes sobrenaturals, intervenció de déus i explicacions màgiques o místiques. 1 Estadi metafísic: Explicacions recolzades en entitats abstractes, principis invisibles i forces impersonals no certificables empíricament.

2 Estadi positiu: Triomf del mètode científic observacional, on es busca establir lleis naturals de successió i semblança sense pretendre conèixer causes essencials ultimes. 3 Història i Epistemologia de la Psicologia: 1r Parcial 18 COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 27. En què es diferencien la 'mecànica mental' de James Mill i la 'química mental' de John Stuart Mill pel que fa a les idees complexes? 28. Quins arguments van fer servir Kant i Comte per negar l'estatus de ciència empírica o positiva a la psicologia? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 29. Quin òrgan cerebral va proposar Descartes com a punt d'interacció entre la res cogitans i la res extensa? 30.

Què estableix la 'química mental' proposada per John Stuart Mill? 31. Com explica David Hume la relació de causalitat entre dos esdeveniments? 32. Quin estadi tanca l'evolució històrica del coneixement segons la llei dels tres estadis de Comte?

La glàndula pineal a) L'escorça cerebral motora b) El cos callós c) El cerebel d) Els continguts mentals són la suma exacta d'idees simples a) Les idees s'associen només per contigüitat mecànica b) Les idees complexes tenen característiques noves no reductibles c) Tots els fenòmens mentals són reaccions d'àtoms materials d) Com una categoria pura a priori imposada per la ment a) Com una veritat lògica innata de l'enteniment b) Com un hàbit basat en contigüitat, precedència i consistència c) Com un vincle metafísic real certificat per la raó d) L'estadi positiu a) L'estadi teològic b) L'estadi racionalista c) L'estadi metafísic d) Història i Epistemologia de la Psicologia: 1r Parcial 19 4 Frenologia i orígens de la localització cerebral EN ACABAR SABRÀS Explicar els postulats essencials de la frenologia i el mètode craniomètric de Franz Joseph Gall.

Distinguir els mètodes empírics utilitzats per Flourens, Broca, Fritsch i Ferrier per refutar la frenologia. Identificar els errors metodològics de la frenologia i les seves aportacions reals a la neuropsicologia. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 33 Com es pot esbrinar quina part del cervell s'encarrega d'una funció sense disposar de tecnologies modernes de neuroimatge? L'estudi anatòmic i fisiològic del sistema nerviós va constituir el pas decisiu per emancipar la psicologia de la tutela filosòfica. En demostrar-se que els processos anímics procedeixen directament de l'activitat cerebral, les funcions mentals van passar a considerar-se fenòmens naturals susceptibles d'anàlisi empírica.

ESQUEMA Orígens de la psicologia científica La frenologia de Franz Joseph Gall Inspirat per les teories de Thomas Reid i l'escola escocesa de les facultats, el metge austríac Franz Joseph Gall va formular una de les primeres teories sistemàtiques sobre la relació directa entre ment i cervell: la frenologia.

Localització cerebral Estudi de la relació cervell-ment Frenologia Model teòric i craniometria de Gall Refutació empírica Ablació, patologia clínica i electroestimulació Fisiologia experimental Nervis, reflexos i cronometria Psicofísica Mesura de la relació ment-món físic Història i Epistemologia de la Psicologia: 1r Parcial 20 DEFINICIÓ La frenologia és la doctrina segons la qual el caràcter, les capacitats intel·lectuals i les tendències morals d'un individu es poden determinar analitzant la forma externa, les prominències i les cavitats de la superfície del crani.

El model de Gall descansava en tres principis teòrics essencials: La ment humana es troba dividida de manera innata en facultats independents. Cadascuna d'aquestes funcions mentals s'allotja en una regió cortical específica i delimitada. El teixit cerebral creix en funció del desenvolupament de la facultat; aquest volum deforma el crani circumdant de manera que les concavitats i protuberàncies cranials reflecteixen perfectament la mida de les regions subjacents.

Gall va fragmentar les funcions psíquiques en 27 facultats mentals bàsiques, organitzades en dos grans blocs: Grup de facultats Subtipus Exemples segons el model Intel·lectuals Perceptives Sentit de la mida, apreciació del pes, percepció del color. Reflexives Capacitat de comparació, establiment de causalitat. Emotives Impulsives Instint de viure, afany destructiu. Afectives Sentit de cautela, autoestima, inclinacions morals. La materialització pràctica d'aquestes idees va rebre el nom de craniometria. Mitjançant el mesurament manual dels relleus cranials, els frenòlegs traçaven un mapa personalitzat de les capacitats de l'examinat.

Com que consideraven que les facultats podien ser entrenades i educades, aquests diagnòstics pretenien orientar l'educació per estimular trets deficitaris o corregir inclinacions perilloses. Als Estats Units, la frenologia va transcendir l'àmbit mèdic i va assolir un impacte comercial massiu. Els germans Fowler van industrialitzar el moviment mitjançant publicacions, bustos de guix, conferències i negocis de lectura de cranis. La combinació d'un discurs d'aparença científica amb una promesa d'aplicació pràctica i d'automillora va garantir-ne l'èxit entre les masses. COMPROVA-HO 34 Quina relació establia Gall entre l'anatomia del crani i les capacitats mentals d'un individu?

Refutació experimental i evidència anatomoclínica Malgrat la seva fascinació popular, la comunitat fisiològica no va trigar a sotmetre el model frenològic a proves científiques rigoroses. El metge francès Pierre Flourens va dissenyar una metodologia oposada a l'observació passiva: el mètode de les lesions i ablacions experimentals en cervells d'animals (principalment coloms i gossos). Història i Epistemologia de la Psicologia: 1r Parcial 21 DEFINICIÓ L'ablació experimental consisteix a extirpar o lesionar de forma deliberada estructures cerebrals concretes per observar quines alteracions conductuals o pèrdues de funció es produeixen posteriorment en l'organisme.

Flourens va dividir la massa cerebral en sis unitats anatòmiques diferenciades i les va anar danyant de manera progressiva i aïllada. Les seves observacions van revelar que la destrucció de zones corticals concretes no provocava la pèrdua selectiva d'una facultat intel·lectual o moral aïllada com defensava Gall. A més, va assenyalar que l'estructura cerebral dels gossos i coloms guardava grans similituds amb la dels humans, la qual cosa desacreditava la pretensió frenològica d'atorgar facultats morals complexes a determinats plegaments. L'any 1861, el neuròleg francès Paul Broca va aportar la prova clínica que va transformar per complet el debat sobre la localització cerebral.

Broca va tractar un pacient de trenta anys amb greus dificultats per parlar tot i conservar intactes la intel·ligència general i la musculatura bucal. L'autòpsia va evidenciar una lesió greu a la tercera circumvolució frontal de l'hemisferi esquerre, actualment denominada àrea de Broca. Esquema de les àrees motores, sensorials i del llenguatge a l'escorça cerebral. La descoberta de Broca va confirmar que certes funcions presenten una localització cortical específica, però alhora va desmuntar de soca-rel la frenologia: el llenguatge s'associava a una regió anatòmica real vinculada a la motricitat de la parla, i no a les facultats abstractes i arbitràries proposades per Gall.

Pocs anys després, els experiments electrofisiològics de Gustav Fritsch i David Ferrier van proporcionar la sentència definitiva contra la frenologia. Mitjançant l'aplicació d'estimulació elèctrica de baix voltatge directament sobre l'escorça d'animals vius, van descobrir l'existència de circumscripcions Història i Epistemologia de la Psicologia: 1r Parcial 22 dedicades a funcions purament motores i sensorials primàries (com el moviment de les extremitats o el processament auditiu i somestèsic), i no pas àrees destinades a sentiments o entitats abstractes com la bondat, l'esperança o l'amor maternal.

ERROR FREQÜENT No confongueu la refutació de la frenologia amb la negació de la localització cerebral. Flourens va demostrar que el còrtex cerebral funciona amb un alt grau d'integració unitària i Broca va descobrir una localització anatòmica real. L'error de la frenologia no era defensar que el cervell s'organitza en regions, sinó creure que la forma del crani reflecteix el teixit cortical i classificar com a àrees anatòmiques trets morals abstractes. COMPROVA-HO 35 Quina diferència fonamental hi ha entre l'àrea del llenguatge de Broca i les facultats que Gall situava a l'escorça?

Balanç historiogràfic: errors metodològics i llegat científic L'enfonsament de la frenologia com a pràctica mèdica va respondre a vicis metodològics insalvables: Invalidesa del supòsit craniomètric: el gruix i les variacions del crani no es corresponen amb la forma de l'escorça cerebral ni amb el volum d'àrees cerebrals determinades. Biaix inductiu i mostral: Gall acostumava a examinar el crani d'un únic individu prominent (o d'un criminal) per atribuir un tret i generalitzar la localització de la facultat a tota l'espècie humana. Constructes arbitraris: assignar àrees a conceptes complexos i morals (amor filial, afany de destrucció) sense cap base empírica de caràcter anatomofisiològic.

Malgrat caure en la pseudociència, la frenologia va exercir un paper històric decisiu en el naixement de la neurociència moderna: va inaugurar l'estudi sistemàtic de les localitzacions corticals, va consolidar la visió mecanicista segons la qual tota conducta sorgeix de l'òrgan cerebral i va assenyalar correlacions vàlides en anatomia comparada, constatant que les espècies animals amb repertoris conductuals més intel·ligents presenten un còrtex més estès i evolucionat.

Història i Epistemologia de la Psicologia: 1r Parcial 23 CRONOLOGIA Evolució de la localització cerebral IDEES CLAU La frenologia de Gall va establir que la ment està fragmentada en 27 facultats innates allotjades en regions cerebrals independents. La craniometria pretenia determinar el desenvolupament moral i intel·lectual analitzant els relleus i concavitats de la superfície cranial. Flourens va refutar la frenologia mitjançant ablacions i lesions controlades en animals com coloms i gossos. Paul Broca va demostrar la localització cerebral real de la parla articulada a l'hemisferi esquerre, oposant-se als constructes frenològics arbitraris.

Fritsch i Ferrier van demostrar electrofisiològicament que l'escorça conté àrees motores i sensorials, no àrees de virtuts morals. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 36. Quins tres postulats centrals sostenien l'edifici teòric de la frenologia de Gall? 37. De quina manera van contribuir Fritsch i Ferrier a la caiguda definitiva de la frenologia? 38. Quines aportacions legítimes va llegar la frenologia a la psicologia i la neurologia? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 39. Quantes facultats mentals va postular Franz Joseph Gall en el seu sistema?

Frenologia de Gall Divisió en 27 facultats i craniometria Ablació de Flourens Refutació experimental mitjançant lesions en animals Àrea de Broca (1861) Localització clínica del llenguatge articulat Fritsch i Ferrier Demostració elèctrica de regions motores i sensorials 27 facultats diferenciades a) 12 facultats sensorials b) 32 trets de caràcter c) 6 unitats cerebrals d) Història i Epistemologia de la Psicologia: 1r Parcial 24 40. Quin procediment emprava Pierre Flourens per investigar el funcionament cerebral en animals? 41. Qui van rendibilitzar comercialment la frenologia mitjançant publicacions i bustos als EUA? 42.

Quina funció va aconseguir localitzar Paul Broca al lòbul frontal de l'hemisferi esquerre? 5 Fisiologia experimental i el naixement de la Psicofísica EN ACABAR SABRÀS Distingir les funcions de les arrels medul·lars segons la Llei de Bell-Magendie. Explicar la contribució de Helmholtz a la mesura del temps dels processos nerviosos. Diferenciar els conceptes de sensació i percepció en la fisiologia sensorial. Comparar matemàticament la Llei de Weber i la Llei de Weber-Fechner. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 43 Com es pot mesurar matemàticament una sensació subjectiva si no podem obrir la ment i quantificar directament el pensament?

El context universitari alemany i la institucionalització de la fisiologia Al llarg del segle XIX, la recerca científica va experimentar una profunda transformació a les universitats alemanyes, impulsada en part per reformadors educatius com Wilhelm von Humboldt. La fisiologia, entesa com l'estudi del funcionament del sistema nerviós central i perifèric i de les seves respostes davant l'estimulació ambiental, va adquirir un gran prestigi acadèmic. La transició cap a una ciència experimental independent es va consolidar de manera definitiva l'any 1833, data en què Johannes Müller va fundar el primer laboratori i la primera càtedra de recerca fisiològica a la Universitat de Berlín.

Aquest impuls institucional va connectar directament amb els debats iniciats per la frenologia (vegeu «Frenologia i orígens de la localització cerebral»), la qual havia suggerit que les experiències subjectives tenien una base en l'activitat cerebral. A partir d'aquí, la ciència va orientar el seu focus a determinar de quina manera l'estimulació física sensorial genera experiències conscients diferenciades.

Mesurament dels ossos cranials a) Registres del corrent nerviós b) Estimulació elèctrica sistemàtica c) Ablacions i lesions deliberades d) Franz Joseph Gall i Flourens a) Gustav Fritsch i David Ferrier b) Els germans Fowler c) Thomas Reid i Paul Broca d) El llenguatge articulat a) L'afany de destrucció b) El sentit del pes i mida c) El to muscular perifèric d) Història i Epistemologia de la Psicologia: 1r Parcial 25 Orígens de l'electrofisiologia i excitabilitat cortical La comprensió del teixit nerviós va requerir abandonar les velles concepcions mecàniques dels esperits animals.

La incorporació de l'electricitat en la investigació biològica va seguir una seqüència clau de descobriments: Benjamin Franklin: va analitzar l'electricitat estàtica i la il·luminació, obrint camí perquè més tard es demostrés que l'organisme humà actua com a conductor elèctric i s'iniciés l'electroteràpia mèdica a finals del segle XIX. Giovanni Aldini: cap al 1770 va comprovar experimentalment que l'estimulació elèctrica produeix espasmes musculars, establint les bases de la neurofisiologia i impulsant la posterior invenció de la pila. Luigi Galvani: va postular la naturalesa elèctrica de l'activitat nerviosa mitjançant la contracció muscular en potes de granota.

Més endavant, els experiments de Gustav Fritsch i Eduard Hitzig amb gossos i conills van demostrar que l'escorça cerebral respon activament a l'estimulació elèctrica directa i conté regions específiques responsables de les contraccions motores. Paral·lelament, David Ferrier va dissenyar el primer mapa de l'escorça motora, afavorint el perfeccionament d'instruments per tipificar centres sensorials de la visió, l'oïda i el tacte, consolidant així la teoria sensoriomotora del sistema nerviós. COMPROVA-HO 44 Quin paper van tenir els experiments de Fritsch i Hitzig en la comprensió del cervell?

Diferenciació funcional del sistema nerviós: Bell-Magendie i Müller La recerca medul·lar va aportar la primera diferenciació anatòmica fonamental entre transmissió sensorial i motora. Charles Bell va observar en conills que les fibres sensitives entren a la medul·la per les astes dorsals, mentre que les fibres motores surten per les ventrals. Onze anys després, François Magendie va confirmar aquest mateix fenomen de forma independent treballant amb gossos. Aquesta troballa es coneix com la Llei de Bell-Magendie. Història i Epistemologia de la Psicologia: 1r Parcial 26 Esquema de les vies sensitives i motores segons la Llei de Bell-Magendie.

Segons aquesta formulació, les arrels posteriors o dorsals són sensitives (vies aferents) i transporten la informació des de la perifèria cap a l'encèfal, mentre que les arrels anteriors o ventrals són motores (vies eferents) i transmeten les ordres des dels centres superiors cap a la musculatura efectora. Per la seva banda, Johannes Müller va postular la doctrina de l'energia específica dels nervis. Müller va distingir cinc classes de nervis sensorials i va defensar que cadascun transmet un missatge qualitativament diferent.

Per tant, els nostres òrgans sensorials responen amb una qualitat pròpia en funció del nervi estimulat (per exemple, els ulls reaccionen específicament a la llum), i no necessàriament en funció de la natura de l'estímul exterior. Müller, tanmateix, es mantenia aferrat al vitalisme, argumentant que els processos biològics necessitaven un principi explicatiu especial no reduïble a la física bàsica.

L'escola mecanicista de Helmholtz i la mesura de la transmissió nerviosa En oposició al vitalisme de Müller, deixebles seus com Emil du Bois-Reymond (qui va establir el fonament elèctric de la transmissió neuronal concloent que els nervis condueixen electricitat però no la generen) i Carl Ludwig (descobridor del procés termoquímic de l'orina) van adoptar un enfocament estrictament mecanicista (vegeu «Precedents filosòfics i Revolució Científica»). La figura central d'aquest corrent fou Hermann von Helmholtz, qui va formular el principi de conservació de l'energia en els organismes vius en comprovar que l'energia consumida pels músculs procedeix directament de l'alimentació i l'oxigen.

El 1858 va crear l'Institut de Fisiologia de Heidelberg, on va comptar amb Wilhelm Wundt com a ajudant. Història i Epistemologia de la Psicologia: 1r Parcial 27 DEFINICIÓ La cronometria mental és l'estudi i mesura experimental del temps que requereixen els processos psicològics mitjançant l'anàlisi sistemàtica dels temps de reacció. Fins aleshores es creia que la transmissió nerviosa era instantània. Helmholtz va mesurar per primera vegada la velocitat de l'impuls nerviós en nervis de granotes, situant-la en un interval d'entre 25 i 43 m/s. Aquest fet va obrir la porta a l'estudi científic del temps de reacció i la cronometria mental.

Autor Àmbit o descobriment principal Implicació psicològica Charles Bell i François Magendie Separació anatòmica d'arrels medul·lars dorsals (sensitives) i ventrals (motores) Identificació de circuits d'entrada aferent i sortida eferent Johannes Müller Doctrina de l'energia específica dels nervis (5 tipus de nervis sensorials) La qualitat de la sensació depèn del nervi estimulat Hermann von Helmholtz Mesura de la velocitat de l'impuls nerviós (25-43 m/s) i conservació de l'energia Demostració de la naturalesa temporal i mesurable dels processos fisiològics Helmholtz va estendre les seves investigacions a la percepció sensorial: va perfeccionar la teoria tricromàtica de la visió de Thomas Young, va publicar investigacions cabdals sobre l'audició a Sensacions del To (1863), i va investigar les postimatges visuals, la ceguesa als colors i els moviments oculars.

Juntament amb Heinrich Hertz va descobrir les ones electromagnètiques i va sostenir que els axiomes geomètrics deriven de l'experiència sense necessitat d'idees innates. Així mateix, va delimitar amb precisió la frontera entre dos…