1. Les categories gramaticals
2. Els sintagmes
3. El sintagma nominal. El nom i els pronoms forts
4. Els determinants. Els articles
5. Els demostratius i els possessius
6. Els quantificadors i altres especificadors nominals
7. La narrativa modernista
8. El Modernisme: context històric i societat
9. La poesia i el teatre modernistes
Text del document
Les categories i els sintagmes (I) 1.Les categories gramaticals 2.Els sintagmes 3.El sintagma nominal. El nom i els pronoms forts 4.Els determinants. Els articles 5.Els demostratius i els possessius. 6.Els quantificadors i altres especificadors nominals 1. Les categories gramaticals Les categories gramaticals són les unitats bàsiques amb què construïm oracions. N'identifiquem de nuclears (formen sintagmes) i de no nuclears (s'integren en sintagmes). Les categories nuclears es defineixen per la possibilitat de formar un sintagma per si mateixes. Les categories bàsiques per formar una oració són el nom i el verb. Els adejctius, els adverbis i les preposicions també formen sintagmes.
Les categories no nuclears són els pronoms, els determinants, els quantificadors i les conjuncions i connectors parentètics. Descobreixen l'impacte de la covid en persones amb obesitat Un estudi fet per la Universitat i quatre metges revela que l'anàlisi de tres gens facilita la predicció de l'evolució de la malaltia en persones amb obesitat. Quins són els mots més importants del titular i l'entrada següents? Descobreixen l'impacte de la covid en persones amb obesitat Un estudi fet per la Universitat i quatre metges revela que l'anàlisi de tres gens facilita la predicció de l'evolució de la malaltia en persones amb obesitat.
Categories nuclears i no nuclears Descobreixen l'impacte de la covid en persones amb obesitat Un estudi fet per la Universitat i quatre metges revela que l'anàlisi de tres gens facilita la predicció de l'evolució de la malaltia en persones amb obesitat. Flexió nominal i flexió verbal Categories gramaticals Categories nominals El verb (paraules amb flexió nominal) Flexió de gènere (inherent o no) Flexió de nombre (singular o plural) Nom o substantiu, determinants, adjectius, quantificadors, pronoms.
Flexió de persona Flexió de nombre (paraules amb flexió verbal) Flexió de temps Flexió de mode Descobreixen l'impacte de la covid en persones amb obesitat Un estudi fet per la Universitat i quatre metges revela que l'anàlisi de tres gens facilita la predicció de l'evolució de la malaltia en persones amb obesitat. Classifica tots els mots segons la seva flexió (nominal, verbal o invariable) Un cop classificats, fixa't a quina categoria gramatical pertanyen Per què covid no té flexió, encara que és un nom? Busca informació sobre l'origen d'aquest terme i sobre el gènere que té en www.termcat.cat Quan és variable la paraula gens i quan és invariable?
Categories nuclears noms, adjectius, verbs, adverbis i preposicions. Categories no nuclears Pronoms (Pr): me, et, se, li, us... Determinants (Det): el, un, aquest, el meu... Quantificadors (Q): molt, poc, gens, cada... Conjuncions (Conj.) i connectors parentètics (CP): que, si, encara que, i, però; a més, en canvi, per tant, per exemple, és a dir... Les categories nuclears es defineixen per la possibilitat de formar un sintagma per si mateixes. Al voltant de les categories nuclears hi ha les no nuclears, que recolzen les primeres. 2.
Els sintagmes Un sintagma inclou una categoria nuclear (un nom, un adjectiu, un verb, un adverbi o una preposició) i, opcionalment, altres categories, sintagmes o oracions.
Segons la categoria que fa de nucli diferenciem cinc tipus de sintagmes Nom o substantiu Sintagma nominal (SN) Adjectiu Sintagma adjectival (SAdj) Verb Sintagma verbal (SV) Adverbi Sintagma adverbial (SAdv) Preposició Sintagma preposicional (SP o SPrep) Sintagma = conjunt de categories gramaticals combinades per formar un sentit sintàctic unitari ESPECIFICADOR NUCLI COMPLEMENT SN aquell home vell SAdj tan vell SV encara treballa aquí SAdv tan ràpidament SP directament amb tu Forma sintagmes a partir dels noms i els verbs següents. Ajunta'ls per formar oracions.
Joves / cridar: Ordinadors / envellir: Tarragona / expandir-se: Els sintagmes tenen tres tipus de components: el nucli, els especificadors i els complements, Aquell home vell / Aquell home tan vell / encara treballa aquí / treballa rapidament / directament amb tu Identifica el sintagma que genera cadascuna de les paraules subratllades i, segons la categoria de la paraula subratllada, digues de quin tipus de sintagma es tracta Un veí de Vila-real troba nou milions de pessetes mentre reforma la seva casa de Galícia Els diners estaven amagats en pots de Nesquik que han aparegut en diferents fases de les obres.
Només ha pogut canviar els primers cinc milions de pessetes, ja que ara el Banc d'Espanya no ho canvia. Expandeix els constituent següents i forma oracions unint-los PAU Joves Van anar Discoteca Amb Oració: Els joves estudiants de batxillerat de l'Escola d'Art d'Olot van anar corrents i emocionats a la discoteca nova del centre que van inaugurar ahir amb els amics de classe que coneixen des de primària Ordinador Van robar Ahir Els exercicis d'expandir constituents a les PAU de català consisteixen a desenvolupar sintagmes o parts de l'oració per fer-los més complexos.
Simplifica els sintagmes de les oracions següents tant com puguis i comprova que no es modifica la seva estructura bàsica si eliminem constituents no necessaris. La professora de ciències naturals, la Lluïsa, ha fet un increïble viatge per tota Amèrica del Nord La professora de ciències naturals, la Lluïsa, ha fet un increïble viatge per tota Amèrica del Nord La professora de ciències naturals, la Lluïsa, ha fet un increïble viatge per tota Amèrica del Nord Què es perd després d'eliminar els constituents no necessaris? Per què és possible la simplificació de les oracions anteriors? 3. El sintagma nominal.
El nom i els pronoms forts El sintagma nominal inclou les categories nominals, que es caracteritzen per la concordança en gènere i nombre. Categories nominals principals: el nom i l'adjectiu. Categories nominals secundàries: determinants i quantificadors nominals. Aquella taula bonica Els meus tres amics de confiança Vosaltres NOM El complementa l'ADJECTIU o altres sintagmes El nom o substantiu El nom o substantiu és una categoria gramatical que té gènere inherent, és variable en gènere i nombre i té significat lèxic, és a dir, identifica una o més entitats o nocions.
L'especifiquen els determinants i els quantificadors nominals Noms comuns / Noms propis (topònims i antropònims) Noms concrets / Noms abstractes Noms individuals / Noms col·lectius Completa les oracions amb el sintagma adequat PAU (el canal / la canal) Hem travessat ............................ de la Mànega pel pont submarí. ............................està embossada per les fulles dels arbres. (el fi/ la fi) L'objectiu, ...................... principal, de l'assignatura és aprendre a fer arrels quadrades. Vaig esperar fins a ................ de la pel·lícula. (un son / una son) Tinc .............. terrible. He tingut ............. esgarrifós.
(un ordre/ una ordre) Han donat .................. molt difícil de complir. Les tropes han desfilat en ............... escrupolós. (el pudor / la pudor) No suportava ........................... d'aquest desguàs! No tenen .......................... que els impediria explicar intimitats en públic. Personals 1a persona: jo, nosaltres, mi. 2a persona: tu, vosaltres, vós, vostè (vostès). 3a persona: ell (ella, ells, elles), si (si mateix, si mateixa) Demostratius açò, això, allò Indefinits referits a persona: algú, ningú, hom, una/una, tothom, cadascú, cada u/una, altri, qualsevol/qualssevol. referits a cosa: quelcom, res. Interrogatius / Exclamatius referits a persona: qui. referits a cosa: què.
Relatius referits a persona: qui, el qual (la qual, els quals, les quals). referits a cosa: què, el qual (la qual, els quals, les quals). Els pronoms forts Els pronoms forts no tenen significat lèxic, sinó que s'interpreten segons el context extralingüístic o lingüístic. Només els pronoms forts poden ser nucli del SN. Només els pronoms forts (o tònics) poden ser nucli d'un SN. Normalment, no porten complement i, per tant, equivalen a un sintagma nominal sencer.
Pronoms Personals: 1a persona: "Jo cantaré a la festa" 2a persona: "Tu eres el millor jugador" 3a persona: "Ella dirigeix l'orquestra" Demostratius: "Això no m'agrada gens" "Allò que vam veure ahir" "Açò és el que buscava" Indefinits: Referits a persona: "Algú ha trencat el vidre", "Tothom va aplaudir" Referits a cosa: "Res no em preocupa tant" Interrogatius/Exclamatius: Persona: "Qui ha vingut a la festa?" Cosa: "Què has portat per dinar?" Relatius: Persona: "L'home de qui va parlar ahir" Cosa: "El llibre que vaig comprar" "La casa, la qual està en venda" Classifica els pronoms personals tònics segons que es refereixin a animats o inanimats, i corregeix els usos incorrectes dels pronoms referits a inanimats.
PAU Sabia el títol del llibre, però no es recordava d'ell. Havia passat unes vacances felices amb els seus amics i sovint es recordava d'ells. No suporta el futbol, tot i que el seu home es dedica a ell. El seu ídol es va acomiadar, però, així i tot, no deixa de parlar d'ell. Li encanten els videojocs i sempre parla d'ells. La política és el seu tema de conversa i es refereix a ell constantment. Els pronoms personals ell, ella, ells, elles es refereixen a persones. Per referir-nos a éssers inanimats, cal recórrer a altres mecanismes. Li agrada la Maria. Parla d'ella tot el dia. *Li agrada el futbol. Parla d'ell tot el dia. en parla tot el dia / parla d'aquest tema tot el dia.
El complement del nom Constituent que, generalment, van darrere del nom i afegeixen una característica. SAdj. ciutat molt poblada SP la ciutat de la Garrotxa SN Olot, la ciutat de la Garrotxa, Subordinada la ciutat que més m'agrada Els complements del nom poden ser Restrictius les ciutats afectades pel foc No restrictius les ciutats, que han estat afectades pel foc, davant del nom són epítets valoratius: la negra nit, el valent cavaller. L'article Un article introdueix o actualitza un nom dins dels discurs. Concorden en gènere i nombre amb al nom que acompanyen. L'article definit: s'usa quan el nom que segueix ja s'ha introduït en el discurs o l'emissor consiera que és conegut pel receptor.
el, la, els, les, l' L'article indefinit: introdueix una entitat nova en el discurs. un, una, uns, unes L'article personal: només pot acompanyar noms de persona. el, en, la, na, l', n' 4. Els determinants. Els articles Els determinants són mots amb significat fonamentalment gramatical que indiquen que el nom s'identifica de manera unívoca en un context determinat. Fan de determinant l'article, els demostratius i els possessius. L'article neutre lo és un calc del castellà. Tot i que s'utilitza en els registres informals, cal substituir-lo per construccions equivalents en els registres formals Substitueix l'article neutre lo o l'article definit el amb valor neutre per altres formes adequades.
Lo més normal seria que t'ho hagués dit. No tenen el suficient per menjar. El dit per la professora no va quedar clar. Lo més probable és que no vingui. No saps lo poc que ha après. Per lo menys, és simpàtica. Ell potser sap l'ocurregut. Lo aprovat en el consell de ministres és controvertit. S'ha barallat amb el seu germà, el que ha suposat un daltabaix familiar. No veig clar el d'anar en globus. 5. Els determinants. Els demostratius Els demostratius són determinants que indiquen proximitat o distància respecte de l'emissor. Concorden en gènere i nombre amb el nom que acompanyen. camell (m. sg.) aquest aquests camells (m. pl.) aquell aquells flor (f. sg.) aquesta aquestes flors (f.
pl.) aquella aquelles masculí femení proximitat distància Possessius tònics Persona Singular Plural masculí femení masculí femení Un posseïdor 1 sg (emissor) meu meva meus meves 2 sg (receptor) teu teva teus teves 3a sg seu seva seus seves Diversos posseïdors 1 pl (emissor) nostre nostra nostres 2 pl (receptor) vostre vostra vostres 3a pl seu seva seus seves 5. Els determinants. Els possessius Els possessius són determinants que indiquen relacions de possessió o de pertinença. Van acompanyats d'un altre determinant (generalment, l'article definit) i concorden en gènere i nombre amb el nom que acompanyen.
Els possessius poden referir-se a un posseïdor (emissor, receptor o 3a persona) o a diversos posseïdors. 5. Els determinants. Els possessius Els possessius tònics són d'ús general. N'hi ha d'altres d'ús més restringit: Possessius àtons (s'usen poc i en registres informals): mon, ma, mos, mes, ton, ta, tos, tes, son, sa, sos, ses. Llur / llurs possessiu de 3a persona referit a diversos posseïdors (excepte en català septentrional, on és d'ús general, en la majoria de parlars és molt formal).
DETERMINANT NOM TIPUS Identifica els determinants del fragment següent i digues si són articles, demostratius o possessius Just aquests dies, la Marta li repeteix que no ha estat mai un bon marit, que ha viscut sempre obsessionat per les revelacions, pel seu petit i egocèntric món de profeta, un món que ara, per cert, es demostra acabat. Quim Monzó, Guadalajara Els quantificadors nominals són mots o locucions amb significat lexicogramatical que especifiquen el nom indicant, d'una manera precisa o imprecisa, el nombre d'elements a què ens referim.
Segons el grau de precisió, es diferencien en: Numerals (expressen una quantitat exacta) Quantitatius (són quantificadors que situen en una escala de graus + comparar quantitats) Indefinits: indiquen existència (indefinits existencials) o inexistènia (indefinits negatius) o bé quantificació indeterminada o general (indefinits universals). existència: algun (alguna, alguns, algunes), cert (certa, certs, certes), qualsevol (qualssevol), altre (altra, altres), uns quants (unes quantes), diversos (diverses), diferents. no existència: cap. quantificació universal: tot (tota, tots, totes), cada, cadascun (cadascuna), cada un (cada una), amdós (ambdues), sengles. 6.
Els quantificadors i altres especificadors nominals cardinals (vint-i-cinc) ordinals (desè) fraccionaris o partitius (terç) multiplicatius (triple) col·lectius (dotzena) absència (gens) quantitat baixa (poc, gaire) quantitat elevada (bastant, prou, força, molt, tot) quantitat excessiva (massa) menys, tant, més Identifica els quantificadors del text següent, digues de quin nom depenen i classifica'ls segons que siguin numerals, quantitatius o indefinits La segona DANA de la tardor deixa registres de rècord entre l'Horta i el Camp de Túria De bon matí, les tempestes han obligat a desviar molts vols de l'aeroport de València.
En concret, segons informa AENA, han desviat deu vols, alguns procecedents de Madrid, París-Orly, Bilbao i Fes-Saïss. La pista d'aterratge ha estat inoperativa, per inundació i per l'impacte d'un llamp, durant vora cinc hores i ha provocat 28 cancel·lacions de vols. Altres vols han tingut retard. En les últimes quatre hores s'han acumulat al voltant de 109l/m², dels quals més de la meitat, 66 l/m², en sols una hora. L'aiguat que ha caigut a l'aeroport és el més intens registrat mai enun mes de novembre i el tercer més fort de la sèrie des del 1980.
La narrativa modernista La novel·la modernista catalana sorgeix com a resposta als canvis socials i culturals de finals del segle XIX, en un moment en què la narrativa europea experimentava una profunda crisi. El descrèdit del naturalisme de Zola i el qüestionament dels esquemes realistes van donar pas a una nova sensibilitat, marcada per "le mal du siècle", un pessimisme generalitzat i una desconfiança cap al progrés i el materialisme. A Catalunya, aquesta renovació narrativa es va centrar en el conflicte entre l'individu (sovint l'artista o l'intel·lectual) i la societat moderna, un tema que connectava amb les tendències europees del moment.
Els autors modernistes van abandonar la simple descripció de la realitat quotidiana per buscar una expressió més suggestiva i intuïtiva, intentant captar allò que s'amagava més enllà de la superfície visible, similar al que feia Maragall en poesia. Aquest canvi de paradigma va coincidir amb l'aparició d'una Catalunya progressista i moderna, comparable a altres societats europees. Per promoure aquesta nova narrativa, es van crear diverses iniciatives editorials, com la Biblioteca Joventut, la Biblioteca Popular de L'Avenç i la Biblioteca d'El Poble Català, que juntament amb els certàmens literaris, van estimular l'aparició de nous novel·listes.
La novel·la rural: Raimon Casellas La novel·la rural modernista representa una evolució significativa respecte al ruralisme romàntic anterior. Mentre que durant el Romanticisme, vinculat a la Renaixença, van proliferar novel·les i narracions curtes de tema rural que oferien una visió pintoresca i folklòrica del camp català, el Modernisme va rebutjar aquests plantejaments per considerar-los massa regionalistes. El Modernisme va transformar aquesta perspectiva proposant una reflexió sobre problemes d'abast universal des d'un espai concret.
La novel·la rural modernista planteja de manera tràgica les relacions conflictives entre un individu inquiet i revoltat i una massa social passiva però opressora, que intenta ofegar els anhels de renovació i modernització que proposa el personatge. La llengua utilitzada en aquestes obres reprodueix les particularitats de la parla catalana de l'època, amb un ús freqüent de dialectalismes, barbarismes, exclamacions, diminutius i altres recursos lingüístics, tant en els diàlegs com en la mateixa narració.
Aquest gènere reflecteix simbòlicament les tensions entre l'intel·lectual i la societat rural tradicional, mostrant sovint la lluita, generalment infructuosa, d'un individu per modernitzar un entorn hostil al canvi. Els conflictes presentats transcendeixen el mer localisme per abordar qüestions universals sobre el progrés, la tradició i la lluita de l'individu contra la massa. Raimon Casellas Raimon Casellas (Barcelona, 1855 - Sant Joan de les Abadesses, 1910) va ser una figura clau en aquesta transformació, no només com a escriptor sinó també com a influent crític d'art i teòric del modernisme.
La seva obra més destacada, Els sots feréstecs (1901), exemplifica perfectament aquesta nova aproximació al món rural, presentant el conflicte entre un individu progressista (mossèn Llàtzer) i una massa social passiva i opressora, representada pels habitants del poble de Montmany. Víctor Català Víctor Català, pseudònim de Caterina Albert i Paradís (L'Escala, 1869-1966), va ser una escriptora que provenia d'una família de propietaris rurals. Tot i que inicialment va publicar poesia i teatre, va ser en la narrativa on va aconseguir el seu major reconeixement.
La seva carrera literària va començar amb un episodi significatiu als Jocs Florals d'Olot el 1898, on va guanyar un premi pel monòleg La infanticida. Aquest fet va provocar un gran escàndol quan es va descobrir que l'autora era una dona, circumstància que la va portar a adoptar el pseudònim masculí de Víctor Català per poder escriure amb més llibertat. El seu període més productiu es va caracteritzar per obres com Solitud (1905) i les col·leccions de narracions Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904) i Caires vius (1907). Aquestes obres, marcades per la cruesa i la violència en la representació de la vida rural, van contribuir a crear un gènere propi dins el modernisme català: el drama rural.
Després d'aquest període d'èxit, Víctor Català va passar per una llarga etapa de silenci, en part degut a les crítiques dels noucentistes cap a l'estètica i la ideologia modernistes. Va tornar a publicar el 1918 amb Un film (3000 metres), una novel·la molt allunyada del ruralisme i influïda per les noves tècniques del cinema. El 1951 es van publicar les seves Obres Completes, i poc després, amb la salut deteriorada, va tornar al seu poble natal, on va morir. Solitud L'obra es va publicar originàriament a la revista Joventut com a fulletó, per capítols, entre el 1904 i el 1905.
Gira al voltant del drama de la protagonista, la Mila, acabada de casar amb un home que no té ànim ni voluntat; per la qual cosa es troba sola enmig d'una naturalesa que li és hostil: —Quina solitud! —murmurà, aterrada, i sentint que el cor li devenia, d'improvís, tant o més obac que aquelles pregoneses. La novel·la planteja la trajectòria vital d'un personatge que lluita per aconseguir una existència plena, un tema que és recurrent en les obres modernistes i que en aquest cas es presenta de manera original, pel fet que la protagonista és una dona.
Al principi, la Mila no manifesta altres ideals que els d'aconseguir la mica de felicitat que pugui derivar del treball i de la vida familiar, i és amb aquest objectiu que acompanya passivament i amb desconfiança el seu marit a la muntanya, on els ha estat donada la feina d'ermitans. De seguida inicia el seu desvetllament com a persona i es rebel·la contra la indiferència i la passivitat del marit.
La Mila manifesta sentiments i inquietuds, mentre que el seu espòs és un ésser sense existència individual, mancat de consciència i de voluntat, com els personatges d'Els sots feréstecs i Les multituds de Raimon Casellas: Mes en Maties no tenia mirada de cap mena: ara ella ho reparava bé per primer cop en la vida. No tenia mirada de cap mena perquè en ell regnava la pau; la pau de la bèstia, però bèstia anormal, més bèstia que les altres, puix era una bèstia sense zel... En el camí cap a l'autorealització, la Mila troba l'altre personatge clau de la novel·la, un pastor, Gaietà, que l'acompanya en una ascensió, alhora física i simbòlica, cap al cim de la muntanya.
El pastor, prototip de l'heroi modernista, és el guia que la fa reconciliar amb el paisatge que l'envolta. És l'individu superior, savi i intel·ligent que domina l'entorn i el transforma: La dona recordà llavors la primera pujada a la muntanya, amb en Maties [...]. Quina diferència d'aquella pujada amb la d'ara, tan agradable, tan rejovenidora en plenes crueses hivernenques, en plena pobresa i malastrugança matrimonial!
En cosa de tres mesos tot s'havia enfonsat a son entorn, havia fugit d'ella tot lo alegrador i, malgrat això, ara tan sols començava ella a sentir-se animada i com segura sobre la terra, engrapad[a] fortament a quelcom que, volent o no, la mantenia a flor, sense deixar-la anar a fons amb tot lo demés. "Oh! el que són les bones companyies!", pensava la dona. El desenllac tràgic i profundament pessimista de l'obra constata que la lluita de l'individu per transformar l'entorn i aconseguir la realització personal està abocada al fracàs.
La novel·la acaba amb la mateixa sensació de desencís i de fallida que les obres de Raimon Casellas: Després baixà lentament del rogatell i sense afegir altre mot, sense tombar la cara, sense res més que la roba de l'esquena, la dona, eruta i greu, amb el cap dret i els ulls ombrívols, emprengué sola la davallada. Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí. Com tots els autors del modernisme rural, Víctor Català hi reflecteix la parla específica dels pagesos i el català popular de les zones rurals: Vaja!, ja veig que és per la rondaia. No fa?... Alabat sia Nostramo! Vuiu pas que t'emmiranyis per tan poca cosa...
Vindrà pas malament una mica d'aturada abans no s'amagui aquest solic... Pensi que les bèstis hi tindran pas res a dir, no et sembli? Han fet prou feina migdiada pel Cimalt. Solitud és plena de símbols que delimiten el món interior de la protagonista. Víctor Català fa servir el mite de la terra alta (la muntanya) i de la terra baixa (la plana) per representar dues maneres de viure totalment oposades. L'ascensió a la muntanya representa la lluita pels ideals; i la plana és el símbol de la monotonia, la despersonalització i la no-vida.
La novel·la decadentista: Prudenci Bertrana i Joaquim Ruyra El decadentisme, nascut a França a finals del segle XIX, va sorgir com una evolució del Romanticisme i com a resposta als canvis de la societat industrial. Els artistes d'aquest moviment es van interessar especialment per tot allò morbós, negatiu i decrèpit, donant especial importància a la lletjor i la mort, ja que creien que aquest era l'estat natural de la realitat, mentre que la bellesa clàssica era artificial. Les obres decadentistes es caracteritzen pel seu pessimisme i pels personatges turmentats i desorientats.
A Catalunya, els modernistes van introduir aquest corrent seguint el model de l'escriptor italià Gabriele d'Annunzio, juntament amb altres referents com Baudelaire, Rimbaud o Oscar Wilde. En aquestes obres, la descripció detallada de la realitat perd importància per donar pas a una realitat interior, oculta, coincidint així amb els propòsits del simbolisme. En la literatura catalana, Prudenci Bertrana (1867-1941) representa aquest corrent amb Josafat (1906), considerada la seva millor novel·la i una síntesi perfecta del decadentisme. L'obra narra la relació entre un campaner monstruós i una prostituta anomenada Fineta.
La consumació de l'idil·li entre les parets del recinte sagrat aconsegueix satisfer el desig de Fineta i aboca Josafat a la perdició. Recreació del tema del "la bella i la bèstia", referències al Quasimodo de Notre Dame de Paris (1831) de Víctor Hugo. La novel·la combina escenes sòrdides amb moments d'intensa expressió poètica i musical. Per contra, Joaquim Ruyra (1858-1939), tot i ser contemporani, pren un camí diferent. Encara que podria haver participat del ruralisme modernista, la seva fe catòlica el va portar a rebutjar el pessimisme característic del moviment.
Es va centrar en descripcions marineres (especialment de la costa de Blanes) i va destacar pel seu perfeccionisme estilístic i la recerca de la paraula precisa. Les seves obres principals són Marines i boscatges (1903), La parada (1919) i Entre flames (1928). Aquest contrast entre ambdós autors exemplifica les diferents tendències dins la literatura catalana de l'època: mentre Bertrana abraça plenament l'estètica decadentista, Ruyra opta per una visió més harmònica i optimista de la natura, presidida per la idea de Déu.
IDIL·LI XORC L'estol de captaires professionals baixava lentament per la rampa de la carretera, com una riuada mansa que, a rodolons i a empentes, aniria a desembocar a la vila. Era un escamot de l'exèrcit de la misèria i de la ganduleria, que passejava alegrement la desfeta, llançant flastomies o grunyits de bèstia inconscient, esventant farums de suor i de pa negra, i ensenyant, a tall de creus i medalles arreplegades en el camp de batalla, rastellers de llagues, crostes purulentes, ossos retorts, membres atrofiats, cotnes de femta i vers de polls: totes les xacres de la pobresa i de la brutícia; tots els estigmes de la fam i de la bascosaria.
La majoria eren vells, éssers fora de sexe, pellofes humanes espremudes, fulles esgroguides i despreses, que el sol i la pols ressecaven, que les gebrades i la gana consumien, i que rodant sempre a la intempèrie, el temps les empenyia mandrósament cap a la mort sense que se'n donessin ben bé compte, inconscients de les injustícies del destí, malmirades pels fills gasius, escarnides pel proïsme indiferent, arrambades per tothom fora de dret, com brossa inútil de la vida. Al davant de tots, a tall-de-colla, la Gonya trontollava el cossarrengàs, com una saca de carnassa que traspués greixina, amb l'estrassa al cap en comptes de capulla, el gaiato a la mà, i cantant una corranda desvergonyida.
Darrere d'ella seguia la barreja-barreja d'homes i dones, vestits de pellingotes i robes donades plenes de quera, i vinclats, qui més qui menys, quasi tots, com sota el pes d'una càrrega feixuga que duguessin a l'esquena. A primer rengle feien com un aplec petit dins del gros els captaires més antics, els que feia més temps que anaven acompanyats: la Xica llosca, amb el cap ficat entre les espatlles i guipant terra com qui cerca agulles; [...] en Quelo, el beneitot, mig tot sol i guaitant-se de tots costats la brusa nova i la gorrota de col·legial, amb el galó d'or entorn, tan remenuda que no li tapava mitja closca. Víctor CATALÀ: Drames rurals (fragment). REFLEXIONA, APLICA I RAONA 1.
En el text es fa una descripció molt detallada d'uns personatges. Per què l'autora s'esforça a oferir-nos-en els aspectes més negatius, desagradables i fins i tot repulsius? Per què li interessa caracteritzar-los precisament amb aquests trets? 2. Per què ens els presenta en bloc, com un conjunt indissoluble que es mou com un ramat? 3. Com és la llengua que utilitza per fer la descripció? El Modernisme A les acaballes del segle XIX, una nova generació d'intel·lectuals i artistes va irrompre amb força en el panorama cultural català.
Eren joves provinents de la burgesia, que havien viatjat i s'havien format, que manifestaven de manera clara la voluntat de trencar amb els models culturals de la Renaixença. S'oposaven al que consideraven un model caduc, localista i carrincló, i proposaven una nova alternativa amb un objectiu clar i ben definit: modernitzar la cultura catalana i equiparar-la amb l'europea. Els termes Modernisme i modernista van aparèixer de seguida per definir aquest moviment, que s'interessava per tot allò que era modern, nou i actual. Eren anys d'una gran efervescència cultural i artística.
L'estètica modernista es va plasmar en totes les disciplines, des de la literatura fins a l'arquitectura, passant per la pintura, l'escultura, la decoració o el cartellisme. Encara avui és un dels trets més emblemàtics i atractius de la societat catalana. Modernisme i societat La modernització de la cultura catalana A finals del segle XIX, va sorgir a Catalunya un nou moviment cultural que tenia la voluntat de posar al dia la cultura catalana. Així, des de la revista L'Avens (1881-1884) es van difondre aquestes idees de renovació i es van promoure una ciència, una literatura i un art essencialment moderns.
Al voltant d'aquesta publicació es reunien els defensors del "català que ara es parla", que tenien Pompeu Fabra com a principal representant i que associaven la modernitat amb l'ús d'una llengua normalitzada i distanciada dels cercles dels Jocs Florals. El Modernisme no va ser només un moviment literari, sinó artístic en general. Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch van ser els capdavanters en la revisió dels plantejaments arquitectònics. En pintura, l'escriptor i pintor Santiago Rusiñol i el pintor Ramon Casas van fer aportacions en la línia dels impressionistes francesos.
També van ser importants les arts industrials i decoratives (tipografia, mobiliari, joieria, vidreria, ceràmica, cartellisme, etc.). El Modernisme en el context internacional El Modernisme es va desenvolupar a Europa i als Estats Units, i va rebre noms diferents a cada país: Art Nouveau ('Art nou') en francès, Modern Style ('Estil modern') en anglès i Jugendstil ('Estil jove') en alemany. Les diverses versions locals del Modernisme tenien com a trets comuns la cerca de "l'art per l'art" i la valorització artística d'elements decoratius com el mobiliari, l'orfebreria o el cartellisme.
També es van caracteritzar per una tendència medievalitzant en l'arquitectura i pel recurs a formes naturals (línies corbes, fulles i flors, cignes, papallones, etc.) com a reacció contra la grisor i la vulgaritat del món industrial. L'estètica modernista es va contraposar al Realisme i va suposar una recuperació del Romanticisme.
Va beure de corrents com el prerafaelitisme anglès, inspirat en la cavalleria medieval i amant d'escenaris vaporosos (llacs, criatures màgiques, aigües encantades); el vitalisme germànic, filosofia de la voluntat de Friedrich Nietzsche; el decadentisme francès, que trobava la bellesa en la malaltia, la corrupció, l'erotisme patològic i la mort, i el simbolisme també francès, amb Charles Baudelaire, Stéphane Mallarmé i Paul Verlaine, anomenats "els poetes maleïts". Una època de tensions socials La guerra de Cuba i la pèrdua definitiva d'aquesta colònia l'any 1898 van accentuar el malestar de la burgesia catalana.
Molts fabricants i financers catalans, tant liberals com conservadors, que els anys vuitanta havien militat en partits d'àmbit espanyol i havien tingut càrrecs polítics en el govern, van veure que havien fracassat en els seus intents de compartir el monopoli de l'Estat. Per això, van iniciar una política catalanista de base local encaminada a obtenir un suport popular i un mínim d'institucions pròpies. Paral·lelament, les reivindicacions revolucionàries obreres es plantejaven cruament. A partir del 1890, una profunda crisi econòmica i un elevat índex d'atur van crear una permanent situació de revolta.
Grups anarquistes i pistolers patronals van lliurar una intensa batalla de terror que va provocar que Barcelona arribés a ser coneguda com "la ciutat de les bombes", per episodis com la bomba del Liceu. La ruptura entre l'artista i la societat La fi de segle, en el terreny literari i artístic, va representar a tot Europa una reacció dels intel·lectuals joves contra el materialisme burgès. Escriptors i artistes es van revoltar contra la seva pròpia classe i van posar en evidència el que esdevindria un dels conflictes bàsics del Modernisme: la ruptura entre l'artista i la societat.
El Modernisme va provocar un fenomen social important: la burgesia va produir la seva primera generació d'artistes que vivien per l'art i per a l'art. Eren artistes vocacionals i de dedicació plena. I el fet d'escollir l'art o la literatura i menystenir el comerç o la indústria familiar els va enfrontar al grup social al qual pertanyien. Així, l'artista va adoptar una actitud de rebuig i es va concebre a si mateix com un ésser diferent i, fins i tot, marginal. Els escriptors i altres artistes modernistes catalans van fer seva la crítica a la grisor i el mercantilisme dels burgesos, però molts d'ells provenien d'aquesta classe social.
Això donà lloc a l'anomenada bohèmia daurada, la dels artistes que aparentaven viure en la pobresa i mostraven actituds estrafolàries de rebuig del benestar de la seva classe, però que en realitat se n'aprofitaven sempre que els calia. Aquesta convivència és recollida per Santiago Rusiñol a L'auca del senyor Esteve. La poesia i el teatre modernistes Ideologia i estètica modernistes Cap al 1892 un grup de joves intel·lectuals i artistes va irrompre amb força en el panorama cultural català.
Agrupats al voltant de la revista L'Avenç (segona etapa, 1889-1893), van plantejar un trencament radical amb les idees i els models de la Renaixença i van proposar un impuls modernitzador per treure Catalunya de l'endarreriment cultural. L'esperit modernista es va escampar de seguida i Barcelona va ser testimoni d'una intensíssima activitat artística i intel·lectual. Exposicions com les de Santiago Rusiñol i Ramon Casas a la Sala Parés, els articles de Joan Maragall al Diario de Barcelona, les Festes Modernistes de Sitges, tertúlies i manifestacions culturals de tot tipus constitueixen una mostra clara de la voluntat d'obrir-se a tot allò que fos modern i innovador.
L'escriptor Jaume Brossa va publicar a L'Avenç l'any 1892 l'article "Viure del passat", que és tota una declaració de principis i representa el punt de partida del Modernisme: "A èpoques noves, formes d'art noves. El fonament de la cultura d'una generació ha de reposar sobre lo bo de l'anterior; mes si aquesta porta un patrimoni dolent, és preferible menysprear-lo, no fer-ne cas i començar foc nou.
Si Catalunya vol seguir el camí que li correspon, deu agafar nous procediments en la creació de l'obra d'art, procediments que estiguin en consonància amb el medi que la volta, procurant influir sobre ell per millorar-lo."+ Primera etapa (1892-1900) Els joves intel·lectuals modernistes tenien dos objectius primordials, "posar-se al dia" i "acostar-se a Europa". Van buscar els models lluny de la tradició cultural que havia alimentat la generació anterior. Joan Maragall va tenir un paper rellevant en aquesta etapa.
Coneixedor de la cultura alemanya, va ser l'introductor a Catalunya de la filosofia de Friedrich Nietzsche (1844-1900), que va tenir una influència decisiva, sobretot en l'ideal d'un "home nou" capaç de donar un altre sentit a la terra. La revista L'Avenç va ser una plataforma de difusió dels models culturals europeus. Després del tancament de la publicació, Catalònia (1898-1900) en va continuar la tasca modernitzadora. Va difondre autors europeus, com Maeterlinck, Baudelaire, Mallarmé, D'Annunzio... Aquests autors rebutjaven la seva societat i proposaven aïllar-se i replegar-se en ells mateixos.
Això va desembocar en una concepció de l'artista com a ésser diferent, superior i privilegiat, i en la creació d'un nou hàbitat per a aquest individu: un "paradís artificial", l'art, que suplantés la realitat. Segona etapa (1901-1911) La segona etapa s'inicià amb l'aparició de la revista Joventut (1900-1906) i, simbòlicament, va culminar amb la mort de Joan Maragall, el 1911. El Modernisme ja no era el moviment agressiu i bel·ligerant dels primers anys i no presentava una oposició tan radical a les classes burgeses. Aquest estament l'havia acceptat i assimilat i va començar a treure profit de les obres artístiques que el moviment havia produït per demostrar la seva puixança econòmica.
És el moment de la consolidació, una etapa menys ideològica que la primera, però d'intensa activitat literària. En aquest període es van escriure algunes de les obres modernistes més rellevants, com Els sots feréstecs (1901), de Raimon Casellas, o La vida i la mort d'en Jordi Fraginals (1912), de Josep Pous i Pagès. Aquests anys es coneixen també com a "etapa de plenitud" o "Modernisme triomfant", perquè durant aquest període el moviment va gaudir de cert reconeixement i prestigi en la societat catalana.
Corrents del modernisme Especialment en la primera etapa, el moviment va presentar dues posicions o corrents: El regeneracionisme: l'intel·lectual modernista creia que havia de salvar la humanitat regenerant-la a través de l'art i les idees. Aquest corrent, combatiu i voluntarista, es va difondre a través de la revista L'Avenç i el van constituir escriptors que aspiraven a canviar la societat mitjançant una literatura declaradament ideològica. L'esteticisme: l'escriptor se sentia menyspreat per la societat i buscava l'evasió en la bellesa artística, que concebia com a bàlsam i refugi.
Santiago Rusiñol va ser el principal impulsor d'aquest corrent, constituït per un grup d'artistes defensors de "l'art per l'art", que veien el procés de les seves creacions com una experiència espiritual i s'oposaven al materialisme de la societat burgesa. Cap als últims anys del segle XIX, els dos corrents del modernisme van tendir a confluir. La revista Catalònia en va aconseguir la síntesi al voltant del vitalisme de Nietzsche. Paral·lelament, un sector important dels escriptors modernistes es va apropar a l'activitat política per poder incidir socialment i contribuir a la creació d'una literatura que volia ser representativa del país.
La poesia modernista: Joan Maragall Un intel·lectual compromès La figura de Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) representa la síntesi dels corrents i les influències que van constituir el moviment modernista. Traductor d'autors alemanys com Goethe, Novalis i Nietzsche, Maragall compleix a la perfecció l'objectiu modernista d'obrir la literatura catalana a l'actualitat europea. Va ser un escriptor amb voluntat d'incidència social, com a poeta i també com a assagista i periodista. Maragall va néixer en una família d'industrials del tèxtil, però aviat va rebutjar de continuar el negoci familiar.
Col·laborador assidu del Diario de Barcelona i de L'Avenç, el 1909, arran dels fets de la Setmana Tràgica, va escriure tres articles molt polèmics a La Veu de Catalunya criticant el paper de la burgesia durant el conflicte, classe social a la qual pertanyia. Poesia i teoria poètica Tot i que és autor de poemes esdevinguts clàssics ("La vaca cega", "Cant espiritual", "Oda a Espanya", "Oda nova a Barcelona"), l'obra poètica de Maragall és relativament breu, ja que només comprèn cinc llibres: Poesies (1895), Visions & Cants (1900), Les disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911).
Al segon llibre hi ha la primera versió d'"El comte Arnau", clar exponent del vitalisme optimista d'origen nietzscheà: Seràs roure, seràs penya seràs astre rutilant, seràs mar esvalotant, seràs home sobre home seràs aire que s'inflama, perquè en tens la voluntat. La poesia de Maragall va impactar en el seu temps, sobretot pel to realista i la recerca de sinceritat. Propugnava una relació entre els sentiments i la naturalesa, que es va manifestar en la seva teoria de la "paraula viva", desenvolupada en l'Elogi de la paraula (1903) i l'Elogi de la poesia (1909). Maragall entén la "paraula viva" com la màxima entitat poètica perquè sintetitza l'art i la bellesa.
La poesia es transmet a través de la paraula, que és plena de virtuts evocadores. Tanmateix, només els poetes hi poden accedir, perquè són éssers dotats d'una especial puresa i tenen la capacitat de meravellar-se i de retornar als mots el sentit més profund. [Els poetes] són els enamorats de tot el del món, i també miren i s'estremeixen molt abans de parlar. Tot ho miren encantats i després es posen febrosos i tanquen els ulls i parlen en la febre; llavors diuen alguna paraula creadora i, semblants a Déu en el primer dia del Gènesi, del caos en surt la llum.
I així la paraula del poeta surt amb ritme de so i de llum, amb el ritme únic de la bellesa creadora: aquest és l'encís diví del vers, veritable llenguatge de l'home. Joan MARAGALL: Elogi de la paraula i altres assaigs (adaptació).