El So, la Publicitat i la Televisió: Anàlisi i Tècniques

I 133 flashcards i 89 preguntes més al document.

Text del document

TEMA 1: EL SO Índex 1. Naixement de la bso 2. Aportacions del so. 3. Components de la Banda Sonora Actual. a. Diàlegs b. Efectes sonors. c. Música d. Música estereotipada e. Silencis 4. Característiques tècniques del so. a. Sistemes i equips de captura, registre, tractament i reproducció del so. b. Formats de so. c. Holofonies 1. NAIXEMENT DE LA BSO La relació entre imatge en moviment i música remunta en diverses combinacions als inicis de les reproduccions públiques de cinema (encara mut).

Les sales per visualització pública de filmacions en blanc i negre, i les sales tipus Nickelodeon, petites saltes on es projectaven pel·lícules i proliferaren al voltant del 1905 com a espais d'oci on es reprodueixen filmacions sovint acompanyades amb música en directe. En un inici la música la interpretava un o un conjunt de músics (d'un organista o d'un pianista), o d'un gramòfon, i l'únic, que interpretava eren cançons i temes de moda del moment (sense relació expressiva amb la pel·lícula que sestà visionant) i l'objectiu d'aquesta era el d'entretenir al públic i, sobretot, tapar el molest soroll de les màquines de, projecció.

Serà més endavant que, per evolució lògica, el següent pas sigui la interpretació de peces temàticament vinculades a la pel·lícula que s'està reproduint, i al ritme o ambient de l'escena. Amb músics com Camile Saint Saens amb la seva composició per la pel·lícula "l'assassinat del Duc de Guisa" (1908) o l'obra de Sergei Prokofiev para Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 "Alexander Nevsky", d'Eisenstein i Vassiliev (1938), trobem mostres de partitures expressament escrites per ser interpretades durant la reproducció de les pel·lícules.

Serà l'inici d'allò que ara anomenen banda sonora- si més no una part d'aquesta, perquè la bso (banda sonora original) actual inclou veus i efectes sonors. La raó d'aquesta revolució tècnica (que tant afectaria el llenguatge cinematogràfic) no és la que primerament podem considerar, com que finalment s'assoleixi la tecnologia necessària per poder captar el so en sincronia amb les imatges. Aquesta tecnologia s'assoleix anys abans, però no s'utilitza en cinema per tenir molts detractors. Edison havia assajat la possibilitat de sonoritzar imatges, però empreses com Western Elèctric i AEG n'adquiriren les patents i les van ocultar durant uns anys...

De fet, es considera que aquestes empreses varen ocultar la innovació tecnològica perquè la renovació del cinema mut no fes perdre capacitat econòmica a les seves sales de cinema del moment (que caldria adaptar amb nova maquinària). No fou fins que una de les grans productores, la Warner Bross, per mirar de superar problemes financers (la competència de la ràdio prenia espectadors a les sales de projecció de cinema del moment) provà de buscar quelcom de nou: la sonorització dels films. A partir d'aquí, del 1927 tota la indústria cinematogràfica es convertí en sonora. Les pel·lícules mudes, tot i el suport de molts directors, actors i actrius, deixaren ben aviat de fer-se.

Aquest, però, suposa una sèrie de canvis de gran cost en la maquinària per al cinema (càmeres amb blindatges per apaivagar i absorbir els sorolls dels motors, micròfons, tècnics de so, decorats per filmar en estudis, sense soroll ambiental, quan abans no eren imprescindibles... I el no menys important, canvi en el mateix llenguatge de les imatges.

Caldran plans més estàtics (per evitar els moviments de càmera sorollosos), més interiors en estudi (per controlar la qualitat de la gravació de so), amb la veu dels actors desapareixen les cartel·les amb text entre les escenes, i, per tant, es complica la difusió internacional de les pel·lícules, que ara caldrà subtitular (i més endavant doblar...) I caldrà la maduració de la combinació entre text parlat, imatge i expressió dels actors, acostumats a l'exageració del cinema mut...

Així, de la mateixa manera que amb les investigacions de cineastes com Kuleshov s'assolí un muntatge més madur, on el director era conscient de la importància de l'orde i durada de les imatges per crear interpretacions i generar sentiments en l'espectador. L'experimentació amb el nou mitjà sonor i la maduració de la integració d'imatge i so en el llenguatge cinematogràfic permetrà als cineastes valorar com la banda sonora condiciona activament la forma en la que percebem i Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 interpretem les imatges. Un mateix pla, combinat amb altres plans alternatius, genera diferents lectures (Efecte Kuleshov, recordeu?

;) ), i, a partir del cinema sonor, imatges iguals, tindran diferents interpretacions si variem la banda sonora. No tots els directors s'afanyen a fer cinema sonor, trobarem exemples, com el de Chaplin, que es nega a acceptar aquesta innovació considerant que causarà la pèrdua de l'art d'explicar histories amb imatges. Chaplin no s'incorpora als cineastes que utilitzen el so fins a finals dels anys 30. I és cert que, com hem dit, aquesta innovació comporta molts més canvis que els que aparentment sembla.

No es tracta senzillament d'afegir diàlegs al cinema que ja es feia, sinó que comporta una sèrie d'adaptacions que repercutiran en el mateix llenguatge cinematogràfic del moment i en el tipus de cinema que s'havia fet. 2. APORTACIONS DEL SO Amb la incorporació del so a la imatge, el cinema va experimentar un gran salt expressiu. El so complementa, integra i potencia la imatge visual i contribueix al seu realisme. Alhora, en l'àmbit narratiu, possibilita un important estalvi de plans que la imatge muda requeria per comunicar conceptes i situacions.

El món que ens envolta és sonor, i l'ús del so en el cinema feu que s'evités recórrer amb excés a les convencions, permetent una simplificació expressiva. Així es desplaçà el protagonisme del pla cap al protagonisme de l'escena. A l'escena hi ha major cohesió espai-temps, per una continuïtat de l'acció i els diàlegs dels actors i els moviments de càmera per aconseguir-los (serà l'origen del pla seqüència sonor). A través dels sorolls es pot donar un sentit suplementari a una situació o definir l'estat en el qual es troben els personatges.

Si el so ens fa veure les imatges diferents de com les veuríem soles, les imatges també ens fan sentir la música o els sons de diferent manera com els sentiríem en la foscor. Existeixen influències mútues. Aportacions del so: El so i la percepció del temps: Sobretot la música, però també d'altres efectes sonors, actuen sobre el temps de les imatges o més ben dit sobre el temps de percepció d'aquestes imatges, per un efecte de valor afegit. La banda sonora crea temporalitat i ajuda a establir un temps de representació.

o Amb el muntatge, les mateixes imatges ja marquen una línia temporal però el so amb els seus elements rítmics, amb crescendos i decrescendos, amb Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 elements repetitius pot completar o acabar de definir la manera com avança la narració. El so que crea l'espai. L'enquadrament fa sempre visible un espai però parcialment. El fora de camp és sempre molt important. L'espectador el construeix a partir de les pistes que cada pla ens ha anat donant, però estranyament podem accedir a la seva percepció general. o Així es recorre al so per a definir i per a fer-nos present aquest espai.

El so, sobretot els efectes, ens situen i ens permeten situar els personatges en un espai. o La música a vegades substitueix el so realista com expressió de l'espai. Aquesta pot també complementar allò que se'ns mostra. Puntuació. Podem dir que la banda sonora ajuda a puntuar, a modular el sentit i ritme de la narració que se'ns està explicant. N'accentua determinats gestos o situacions, allarga un esdeveniment, l'atura i l'acaba de cop, accentua la seva repetició o continuació, etc. Anticipació. La música també ajuda a anticipar allò que vindrà, a crear expectativa, esperança.

Determinats sons o músiques ens indiquen una resolució d'una situació, la preveuen, o simplement generen la sensació de buit que s'ha d'omplir visualment. El silenci. Si hi ha presència de so, podem jugar també amb el silenci. Aquest pot reforçar els elements citats anteriorment (puntua, anticipa, separa o relaciona accions). El silenci sol, en molts casos, accentua sorolls futurs. En un moment de silenci, la presència o interrupció d'un soroll concret, fa més conscient la idea de buit. L'ús de temes musicals: Existeixen molts recursos i fórmules per a aplicar la música a diferents situacions o accions d'una pel·lícula.

Un dels elements que serveix per a generar alguns dels efectes esmentats en els punts precedents és la repetició d'un repertori de temes musicals al llarg de la pel·lícula. No en totes les pel·lícules la part musical es compon expressament pensant en l'argument i en les imatges. En molts casos la part musical de la banda sonora està feta a partir d'adaptacions de temes ja coneguts. 3.

COMPONENTS DE LA BANDA SONORA ACTUAL Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 La banda sonora actual està formada per: Diàlegs Efectes sonors Música Silencis Tots aquests elements s'enregistren en diferents pistes, tantes com siguin necessàries segons la complexitat del que serà la banda sonora. Els sons que es graven, durant el rodatge o en altres llocs i moments, es netegen i es manipulen, per a després poder- los barrejar. Després de l'enregistrament i tractament, cal muntar la banda sonora amb les imatges, sincronitzant els sons entre si, conjuntament amb les imatges, a més de controlar la intervenció i preponderància de cada una de les pistes.

També es realitza el procés de doblatge de totes les veus dels actors. a. DIÀLEGS La paraula, es trobarà en forma de comentari, de veus o de diàlegs sincronitzats. El cinema sonor va aportar la paraula enfront de la pantomima i la gesticulació pròpies del cinema mut. L'ús més freqüent de la paraula és el diàleg de dos intèrprets que interactuen. Altres aplicacions d'aquesta foren l'aparició de la veu en off. Es tracta d'un discurs en tercera persona i sense la presència del narrador a la imatge, utilitzat per exemple, en documentals i també en films de ficció, o amb el monòleg d'un personatge explicant la seva història en un flash-back.

La paraula està present també en les cançons i en els films del gènere musical, on l'argument avança gràcies a la lletra dels temes interpretats. A la imatge audiovisual, la paraula té un paper privilegiat pel seu poder significatiu. Es considera que en el discurs audiovisual ben construït cap element ha de prevaler per sobre d'un altre, sinó contribuir mitjançant la seva interrelació a la significació del film o programa. i. La veu en off (dit en ocasions: comentari) Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 Explica el que la imatge per si mateixa no pot aclarir a l'espectador. Completa al relat visual però ha de ser aquest el que desenvolupi la història.

La veu en off amb origen fora del quadre visual és un element de gran força dramàtica i pot estimular la fantasia de l'espectador com ho fa el fora de camp o a l'espai en off. En els productes audiovisuals la paraula no ha de constituir un element de redundància respecte al que mostra la imatge. El text de la veu en off ha de ser compost pensant que serà escoltat, ha d'emprar frases curtes i de construcció senzilla i ha de mantenir una perfecta relació amb la imatge, incorporant pauses que permetin intercalar altres sons o silenci i concentrar l'atenció de l'espectador. ii. Les veus i els diàlegs sincronitzats Un guió es recolza en l'acció i en el diàleg.

Per això el diàleg és un component principal de la banda sonora. La narració de la majoria dels films es recolza en el diàleg o en veus sincronitzades. Missions del diàleg: Completa l'acció, afegint més a la imatge i preparant l'acció futura per a la seva millor comprensió. Explica al personatge, el caracteritza. Característiques que fan efectiu el diàleg: Ha de contribuir a dibuixar psicològicament als personatges. Ha d'explicar el que no es pot veure. Ha de supeditar-se a la imatge. No ha de ser redundant. Ha de ser essencial i posseir acció. És més cinematogràfic com més s'ajusti a l'acció. No ha de donar tota la informació: ha de suggerir.

No ha de ser literari sinó cinematogràfic: el diàleg no és per ser llegit, sinó escoltat. Tipus de diàleg: o Diàlegs de comportament: expressats pels personatges de manera directa en una determinada situació. Sorgeixen de la mateixa acció. o Diàlegs d'escena: informa sobre els pensaments, els sentiments, intencions, valors o postura ideològica del protagonista. Serà vàlid quan sorgeixi de la mateixa acció. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 iii. Sincronisme labial i doblatge.

Els diàlegs i les veus sincronitzades plantegen el problema de mantenir el sincronisme labial de forma que existeix una correspondència visual entre el moviment dels llavis del personatge que parla i la duració del seu discurs. No existeix el problema quan s'utilitza la tècnica del so en directe. Però en molts films, aquest so serveix com un so de referència per la postsincronització posterior a la sala de doblatge (postproducció) Problemes amb el so directe: Sorolls o veus paràsites (clàxons, trons, avions, cotxes...) No es pot graduar el volum de les diferents fonts de so que en ocasions s'empasten o resulten inaudibles.

La col·locació dels micròfons no ha d'obstucalitzar el registre d'imatges. Els micròfons no han de registrar el zumzeig del vent a l'exterior. El so doblat o postsincronitzat treu espontaneïtat a la dicció encara que guanya en control de la part verbal de l'interpretació i en la qualitat tècnica del registre. Pot treballar-se en diferents bandes amb majors recursos dels que permeti la gravació directe. El doblatge pot corregir-se fins aconseguir el resultat desitjat pel director. No sempre, els actors de la pel·lícula son els mateixos que sentim en el doblatge pel control d'altres idiomes, a més de l'elevat grau de dificultat.

Un dels perills del doblatge és que pot ser utilitzat per "La Censura", doncs serà senzill crear una alteració de diàlegs i un possible canvi de sentit del film original. Aquest és el cas d'Alemanya, itàlia i Espanya, països on arrel de les dictadures de Hitler, Mussolini o Franco, es va implantar el doblatge. iv. Sound flow: Veure sempre i en tot moment als personatges que parlen pot resultar monòton, per evitar-ho es recorre al sound flow, aquesta tècnica consisteix en mostrar un diàleg, o part del mateix, sobre una imatge que no correspon a qui la pronuncia. Per exemple mentre contemplem el final d'una seqüència, escoltem la veu del personatge que intervindrà seguidament.

De forma inversa, la veu d'un personatge es pot Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 prolongar, a vegades, fins el primer pla de la posterior seqüència. Aquesta tècnica també s'aplica a personatge que dialoguen entre sí, per fer la conversa més amena. v. Playback: Aquesta tècnica consisteix en fer veure que els actors/cantants mouen els llavis pronunciant quelcom enregistrat prèviament, d'aquesta manera durant el rodatge es reprodueix una gravació sonora al plató perquè els artistes, sota la tècnica del mim, sincronitzin els seus llavis amb el tema que s'escolta.

El playback millora la qualitat del so al permetre un millor control acústic, conservant la puresa i fluïdesa sonora en emplaçaments amb sorolls paràsits o inaccessibles. Aquesta tècnica està mal vista per l'engany que provoca al demostrar que el so no és en directe. b. MÚSICA i. Música Diegètica: És la que ha estat composta per il·lustrar una imatge cinematogràfica en la qual hi ha una font visible d'emissió de sons (un tocadiscos, una orquestra de ball, un violinista ...) La música composta per il·lustrar una seqüència d'aquestes característiques ha de contenir, necessàriament, l'objecte emissor o els instruments que figuren en la imatge. ii.

Música no diegètica, també anomenada extradiegètica o incidental: La música no diegètica sorgeix sense que estigui motivada des de dins de l'acció. S'insereix en la banda sonora per tal d'aconseguir uns determinats efectes estètics o funcionals. L'ús de la música no diegètica sempre serà menys realista que la utilització de la música diegètica. Com succeeix amb la música diegètica la no diegètica pot servir de contrapunt per conferir a l'escena una més profunda significació. És una convenció i inseparable de la història del cinema, ja que abans del sonor s'acompanyava la projecció amb la interpretació d'un pianista o d'una orquestra.

Algunes de les funcions que ha de complir la música no diegètica són: - Funció de reforç en associar els sentiments evocats per la música amb el tema de la imatge visual per mitjà d'un leitmotiv. Mitjançant la tècnica del leitmotiv es creen associacions entre personatges o situacions i motius musicals. La melodia és una Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 composició adequada per acompanyar les imatges i per la seva senzillesa l'espectador arriba a percebre sense dificultat el tipus de clau emocional del discurs (melancolia, alegria, amor, etc.).

La funció de reforç pot estar també dirigida a la creació d'un ambient històric en combinació amb la il·luminació i el vestuari. - Funció d'enllaç entre diferents plans o seqüències. La música contribueix a homogeneïtzar el contingut de plànols diferents. Pot unir dues accions dramàtiques o unir significativament imatges del record o premonicions amb l'acció del present. iii. Leitmotiv: En música, el leitmotiv és una figura musical popularitzada per Hèctor Berlioz que la va anomenar "idée fixe" i que Richard Wagner va elevar a sistema en les seves òperes.

És un tema musical no gaire llarg (normalment una melodia curta o ritme) que representa a un personatge, cosa, sentiment o circumstància abstracta que es dóna cada vegada que se'l vulgui evocar, i que, normalment, està dotat d'una gran capacitat de transformació i adequació. c. MÚSICA ESTEROTIPADA Sovint associem la música amb un tipus de pel·lícula. Hi ha músiques que fins i tot s'han fet més famoses que la pel·lícula en la qual estaven, i quan mirem una pel·lícula, depenent de la seva temàtica i gènere cinematogràfic, ja ens esperem una música determinada. Les pel·lícules de WESTERN: del període colonial a l'era moderna dels Estats Units d'Amèrica.

- L'home principal fort valent i amb empenta. - Lluita contra els dolents i sempre guanya. - Solitari. - Sempre hi ha una típica música pels duels, que el caracteritza enmig del desert. Les pel·lícules de TERROR: realitzades amb la intenció de provocar tensió, por i / o el sobresalt en l'audiència. - La trama comença de forma pacífica i va augmentant la tensió de l'espectador a mesura que s'acosta el punt màxim de l'acció. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 Les pel·lícules de THRILLER: Lligat al terror i al suspens. - Manté una tensió per l'espectador que crea una atenció més forta cap a la pel·lícula.

- Sovint la música fa de coixí a escenes de molta tensió, i produeixen aquest ambient de misteri que es vol crear. - Quasi sempre succeeix el que és inesperat per això t'invita a voler saber que passa a continuació. Les pel·lícules MUSICALS: contenen interrupcions en el seu desenvolupament, per donar un breu recés per mitjà d'un fragment musical cantat o acompanyats d'una coreografia. - Les cançons acompanyades de coreografies són essencials per l'ambient artístic que es vol crear. Les pel·lícules del gènere del DRAMA o dramàtiques: pel·lícules que es centren principalment en el desenvolupament d'un conflicte entre els protagonistes, o del protagonista amb el seu entorn o amb ell mateix.

- Té un paper important la música pel fet d'exagerar l'escena que es vol fer més propera al públic i per posar importància a la part dramàtica. es pel·lícules HISTÒRIQUES: l'acció d'aquestes pel·lícules ocorre en el passat, sovint amb intenció de recreació històrica. - Ens situa sempre a l'època que vol transcórrer cada acció dins la pel·lícula. - Les guerres, batalles... són les protagonistes. - Dins d'aquest tipus trobem trames amoroses principalment amb l'heroi protagonista.

Les pel·lícules de FICCIÓ: L'espai dominat per l'home o civilitzacions d'un possible futur.- Et transporta a llocs imaginaris o irreals que et creus pel simple fet de posar-t'ho tot com si fos real amb l'ajuda de la banda sonora. Les pel·lícules INFANTILS: Dirigides a nens. - Normalment les músiques són molt tendres i fàcils de recordar. - Un aprenentatge segur tenen cada una d'elles. - Encara que estigui dirigida a nens, als adults els porta a un moment de reflexió també. Les pel·lícules ROMÀNTIQUES: Posen l'accent en els elements amorosos i romàntics. - Conté una part molt sensible per l'espectador, molt tendre i dolça. - Les músiques acostumen a adequar-se als estats d'ànim.

Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 d. SILENCIS El silenci forma part de la banda sonora bé com a pausa obligada entre diàlegs, sorolls i músiques, bé com a recurs expressiu propi. Quan s'empra com a recurs, el guionista ha d'assenyalar-ho en el guió. Si el silenci s'introdueix bruscament, afegeix dramatisme, expectativa i interès a la imatge. Els silencis han de justificar-se per exigències de la naturalitat en el desenvolupament de la història, o perquè s'introdueixen com un element narratiu o temàtic. L'absència de sons o pauses contribueixen a condicionar situacions, moltes vegades d'angoixa, amb una gran eficàcia dramàtica. 4.

CARACTERISTIQUES TÈCNIQUES DEL SO El so és la sensació produïda en el nostre òrgan auditiu per les vibracions dels cossos elàstics, propagades per un medi, que normalment sol ser l'aire. La velocitat del so depèn del medi i la temperatura, però per l'aire i a una temperatura de 15ºC, el so viatja a 340 m/seg. L'acústica és la ciència que estudia el fenomen sonor i les seves causes. L'oïda humana pot percebre sons d'entre 20 i 20.000 Hz.Les QUALITATS DEL SO, és a dir, els aspectes mesurables que es donen en qualsevol so, són les següents: altura, intensitat, timbre i duració. DEFINICIÓ SENSACIÓ AUDITIVA Altura Nombre de vibracions per segon (freqüència). Es mesura en HERTZ (Hz).

SONS AGUTS: (major freqüència) SONS GREUS: (menor freqüència) Intensitat La intensitat d'un so és l'amplitud d'ona de la vibració, i depèn de l'energia utilitzada. Es mesura en DECIBELS. SONS FORTS: (major amplitud) SONS SUAUS: (menor amplitud) Timbre És la qualitat del so que ensSons de diferent color o Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 permet distingir els tipus de veu o instruments diferents timbre, propis de cada veu o instrument. Durada Persistència de l'ona sonora SONS LLARGS: (més duració) SONS CURTS (menys duració) SO ANALÒGIC O DIGITAL?

En realitat no existeixen dos tipus de so, com el títol d'aquest apartat indica, és a dir, no existeix un so digital i un altre analògic. Com ja hem vist, el so està produït per vibracions de cossos que provoquen variacions de pressió en l'aire, les quals arriben a la nostra oïda i ens donen la sensació del so. Quan es fa la diferència entre el so analògic i digital en realitat es fa referència al procés en el qual es tracten els senyals elèctrics que més tard són convertits en so.

Per tant, quan parlem de so analògic volem dir que els senyals elèctrics que més tard varen ser transformades en so són tractats en circuits analògics i quan parlem de so digital ens referim que els senyals elèctrics són tractats en circuits digitals. Al convertir el so en senyal elèctric mitjançant un transductor (per exemple un micròfon) el senyal obtingut és un senyal analògic. En sistemes digitals el senyal analògic obtingut havia de convertir-se en senyal digital mitjançant un conversor A/D. Igualment, el senyal sonor capaç d'estimular un altaveu és un senyal analògic, per tant, en els sistemes digitals, abans d'enviar el senyal als altaveus, s'ha de passar per un conversador D/A.

En un aparell digital el so està representat per una sèrie de números, s'anomenen mostres, que són els valors instantanis de l'ona cada cert període de temps. La velocitat de mostreig és la freqüència amb la qual s'agafen les mostres. Evidentment, com més gran sigui la velocitat de mostreig més semblança hi haurà entre l'ona analògica i els senyals digitals. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 La teoria del mostreig diu: per avaluar fidelment un senyal, la freqüència més aguda del seu espectre ha de ser major que la meitat de velocitat de mostreig (freqüència Nyquist).

El senyal resultant, conegut com a "alias", és una altra ona sinusoïdal de freqüència menor igual a la diferència de velocitats de mostreig menys la freqüència original. Aquest fenomen es coneix com a nombre de "aliasing". Per evitar el aliasing s'ha de fer passar el senyal abans de ser convertit amb digital, per un filtre passabaixos per atenuar les freqüències més agudes. Igualment, la sortida del conversor digital analògic es fa passar per un filtre passabaix de les mateixes característiques que l'anterior per "suavitzar" l'ona escalonada, ja que conté molts més aguts que el senyal desitjat. a. SISTEMES I EQUIPS DE CAPTURA, REGISTRE, TRACTAMENT I REPRODUCCIÓ DEL SO.

El so directe es considera un vessant més tècnic que artístic. Si bé és cert que els especialistes en aquest camp tenen grans coneixements de models de micròfons, de les característiques i de les prestacions que poden donar en cada situació, amb això no n'hi ha prou. Un bon tècnic de so directe ha d'educar l'oïda i la sensibilitat per a enregistrar el so amb la màxima claredat i fidelitat possible, però donant-li una personalitat pròpia, un estil definit. PER TRIAR UN MICRÒFON CAL TENIR EN COMPTE: SENSIBILITAT, FIDELITAT O RESPOSTA EN FREQÜÈNCIA I DIRECTIVITAT.

La presa de so directe consisteix a captar bé els sons que ens interessen i a evitar els que no siguen convenients, en un plató, un estudi, una sala de concerts, un escenari, un interior natural, un exterior, etc. Si tenim poc pressupost, cal emprar micròfons versàtils, mentre que si disposem de més diners, podem tenir models específics per a cada font de so –algunes marques tenen models concrets per a cada instrument musical. On es nota més la diferència entre un micròfon de gran qualitat i un de gamma baixa és en les respostes en freqüència fora de l'eix de captació. El primer la manté igual i el segon no.

Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 Per a escollir el micròfon adient, les tres qüestions més importants que cal tenir en compte són: quin nivell tindran els senyals que s'han d'enregistrar, en quin marge de freqüències estaran i quines seran les condicions acústiques del lloc – si és un interior, compte amb l'excessiva reverberació, i si és un espai obert, alerta amb el soroll. Pel que fa al cinema o la televisió, la feina en un plató sempre facilita la captació de so directe perquè està condicionat acústicament. Amb un o dos micròfons de canó es poden sonoritzar la majoria de les escenes. A més, es poden mantenir força distants de la font sonora.

En els interiors naturals, si hi ha reverberació, com més a prop es posi el micròfon dels actors, millor. Abans d'un rodatge és essencial que el responsable de so directe pugui anar a totes les localitzacions conflictives per a comprovar-ne l'acústica. En els interiors i exteriors conflictius –massa vius o massa sorollosos– no hi ha més remei que optar per la tècnica multi microfònica i posar mini càpsules sense fils als actors que intervenen en l'escena. Segons la posició del micròfon i el nombre de fonts sonores que hagi de captar, hem de pensar quina resposta directiva ha de tenir la seva càpsula. b. FORMATS DE SO FORMAT CARACTERÍSTIQUES MIDA CDA Format específic dels CD d'àudio.

Si visualitzeu el contingut d'un CD-àudio observareu que tots els fitxers són del tipus CDA. Gros WAV Format d'ona. L'estàndard del Windows. De molt gros a gros, segons característiques del fitxer. AIFF Format estàndard a les plataformes MAC (també es pot escoltar al Windows). És el paral·lel al WAV. De fet, es pot canviar manualment l'extensió AIF Molt gros Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 a WAV.Admet diferents freqüències de mostreig (fins a 44,1 Khz) i 32 bits de quantificació. MP3 El format de codificació de música de qualitat més utilitzat a Internet. Treballa en format WAV però comprimeix aquelles parts que poden resultar inaudibles.

Rebaixa molt les grandàries dels arxius. S'ha fet tan popular que la majoria de lectors de CD i DVD són compatibles amb aquest format. Hi ha reproductors portàtils d'MP3. Petit OGG Format molt evolucionat, segons alguns el successor de l'MP3, lliure, multiplataforma, que aconsegueix qualitats molt altes amb pesos molt petits. Alguns reproductors d'MP3 reprodueixen també OGG. Petit RA, RM Format d'àudio utilitzat per Internet codificat amb el codificador Real Encoder. És el format amb el qual opera el servidor de vídeo/àudio de la XTEC. Molt petit WMA Format d'àudio comprimit propi del Windows. El seu reproductor específic és el Reproductor de Windows Media.

Les prestacions que té en quant a la relació qualitat/pes són similars a les dels fitxers RA/RM. Alguns reproductors portàtils d'MP3 reprodueixen també WMA. Molt petit c. HOLOFONIES L'Holofonia, o so holofònic, és una tècnica d'especialització sonora, creada els anys 80, amb la que s'obtenen gravacions amb percepció de l'espai (distància, direcció del so...) i simulació 3D com les holografies ho fan amb les imatges. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 TEMA 2: LA PUBLICITAT 1. QUÈ ÉS LA PUBLICITAT?

La publicitat és una activitat de comunicació massiva que permet, mitjançant el màrqueting (tècnica de conèixer el mercat i de saber vendre) i a través de canals de difusió, transmetre missatges de promoció del producte a vendre, de serveis o qualsevol altra cosa a un públic objectiu. En la publicitat no es difonen només informació i missatges sinó que també manté econòmicament molts mitjans per als quals és la principal font d'ingressos.

Amb la comunicació massiva es pretén informar, persuadir i aconseguir un comportament determinat de les persones que reben la informació; per això la publicitat investiga i analitza el públic i context social servint-se de diferents disciplines com la psicologia, sociologia, antropologia, estadística i economia entre altres. 1.1. Empresa L'activitat publicitària és inseparable de l'activitat empresarial i econòmica. La publicitat està integrada en l'activitat de les empreses, i en potencia el desenvolupament en estimular la demanda de productes i la fidelitat del consumidor a les marques i a les mateixes empreses. Quan les empreses fan publicitat reben el nom d'anunciants.

Els anunciants utilitzen la publicitat per comunicar-se amb els consumidors i fer-los arribar missatges comercials sobre els productes, la marca o qualsevol altre aspecte de l'empresa. La publicitat és una forma de comunicació comercial massiva que, a través d'un llenguatge atractiu i suggeridor, busca aconseguir que el públic s'interessi pel producte que anuncia. 1.2. Màrqueting El màrqueting és un conjunt de tècniques que, coordinades entre si, afavoreixen la creació, distribució i venda dels productes de les empreses, amb l'objectiu de satisfer les necessitats del consumidor i a la vegada oferir un benefici econòmic.

Per tant, el consumidor és el centre de tota l'activitat de màrqueting, i la publicitat forma part de la política de comunicació del màrqueting. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 1.3. Comunicació. Si un dels fonaments bàsics de l'activitat publicitària és el màrqueting, l'altre, que la complementa, és la comunicació. En un esquema convencional, l'emissor fa arribar a un receptor un missatge a través d'un canal. Quan l'esquema obeeix a procés publicitari la resposta és imprescindible. Es considera que un missatge publicitari sense resposta per part del receptor és un missatge tècnicament incorrecte.

En publicitat, per tant, el receptor no és passiu sinó actiu, de manera que la seva resposta s'ha de fer evident, per exemple, amb la compra d'un producte o amb un canvi d'hàbits o actituds. 1.4. Publicitat, relacions publiques i propaganda Tot i que indubtablement mantenen punts de contacte, s'han de diferenciar clarament aquests tres tipus d'activitats comunicatives, d'acord amb el seu objectiu específic: - La publicitat indueix un públic determinat a l'acció de compra o consum. - Relacions Públiques vetllen per la imatge pública i predisposen els ciutadans a favor d'una empresa. - Propaganda induiex a creure en una determinada ideología i a obra a favor. 2.

FUNCIONS DE LA PUBLICITAT La publicitat cerca: AFAVORIR LES VENDES REFORÇAR LA IMATGE DE MARCA I LA IMATGE CORPORATIVA POSICIONAR-SE SEGONS LA COMPETÈNCIA TRENCAR L'ESTACIONALITAT DONAR A CONÈIXER ENVASOS (O PRODUCTES) NOUS TRENCAR ELS HÀBITS DEL CONSUMIDOR Les principals funcions de la publicitat són: - Funció informativa: Té la finalitat de donar a conèixer un producte i, per aconseguir- ho, no només necessita la imatge, sinó també el text i/o la paraula.

Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 - Funció persuasiva: No només es necessita donar a conèixer i informar del producte, sinó que també està la necessitat de persuadir o convèncer, per la que resulten vàlids tot tipus d'arguments. - Funció econòmica: Com l'empresa necessita obtenir beneficis, crea noves necessitats i, per tant, nous consumidors.

La publicitat és un dels grans motors de l'economia perquè la nostra societat és, en gran part, una societat de béns de consum i les empreses necessiten donar a conèixer aquests productes i, per tant, fan grans inversions en publicitat que, en definitiva, acaba pagant el consumidor a través de l'increment del valor del producte. - Funció finançadora: La publicitat és un dels principals mitjans de finançament per a tots els mitjans de comunicació.

Aquesta dependència de la publicitat, condiciona en moltes ocasions als mateixos mitjans: la televisió, és el cas més significatiu però, no podem deixar de costat a la premsa (on es maqueten els textos una vegada es distribueix la publicitat del dia), o la radio. - Funció substitutiva: La publicitat presenta una representació manipulada de la realitat. Per exemple: un anunci d'una beguda alcohòlica, mai presentarà la realitat de les conseqüències que pot produir el seu consum, sinó que buscarà plantejar un altre tipus d'associacions com el plaer o l'aventura al fet de consumir-ne. - Funció estereotipadora: Tendeix a unificar gustos, hàbits de comportament i de vida.

Les investigacions sobre la influència de la publicitat en grups socials concrets, demostra que no només influeix en l'elecció del que es compra sinó també en el fet que tot el grup té la mateixa idea o imatge com a model de la conducta. És evident que, a més a més de promocionar productes, la publicitat ens ofereix models de vida i referents culturals. - Funció desproblematitzadora: El món que ens mostra la publicitat, rarament deixa de ser un món fascinador, sense problemes ni tensions. Ens ofereix la part "bonica" de la vida a la qual podrem accedir gràcies al consum.

- Funció creativa: Els anuncis publicitaris s'han convertit en una declinació més de la creació artística, especialment a la televisió. Tot i així, no ens hem de deixar atrapar per això, ja que quasi sempre tenen amagat un ideal absolutament conservador. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 3. TIPUS DE PUBLICITAT Hi ha molts tipus de publicitat, però els més bàsics són: 1. Publicitat subliminal: Utilitza estímuls que no percebem conscientment però que poden influir en la nostra conducta, amb la finalitat d'induir-nos a comprar el producte i ser-ne seguidors. 2.

Publicitat interactiva: Consisteix en l'ús de mitjans interactius per incentivar i influir en la decisió de compra dels consumidors. La publicitat interactiva s'utilitza majoritàriament a Internet, a telèfons mòbils... i exigeix que el consumidor no sigui un simple receptor d'imatges i textos, sinó que sigui ell qui pugui escollir entre diferents opcions o per exemple, sol·licitar més informació. En la publicitat interactiva es considera el MARKETING VIRAL, que es dóna amb un material audiovisual típic, que incita al fet que la publicitat sigui enviada de consumidor a consumidor via Internet (emails) o via oral. 3.

Publicitat associativa: En aquesta publicitat no hi ha missatge subliminal, ja que totes les imatges són perfectament percebudes per l'espectador. Associen tòpics amb els anuncis. Molts anuncis de begudes alcohòliques són grups de gent jove, ben vestida i exitosa. Per tant, no tan sols anuncien la beguda alcohòlica, sinó que amb aquesta adquireixes acceptació social. Productes per la casa (mobles, electrodomèstics…) són anunciats per famílies felices i completes (pare, mare i fills) en cases espaioses, il·luminades… En productes cosmètics com perfums, és una parella jove, sensual i atractiva la que ven el producte.

Això indica als consumidors que haurien de trobar una parella amb aquestes característiques. 4. Publicitat per emplaçament: És una tècnica publicitària que utilitza marques o símbols sense mencionar directament el producte en espais no publicitaris. S'utilitza molt al cine, sèries de televisió, videojocs, videoclips musicals… N'hi ha dos tipus: Activa: El personatge interactua amb el producte i destaca les característiques i les bones qualitats d'aquest intentant no mencionar el producte. Per exemple en una sèrie de televisió, quan estan sopant a la taula i beuen un refresc i ensenyant que fins i tot ells en prenen. Normalment es pot veure a programes o sèries de televisió.

Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 Passiva: El personatge no interactua amb el producte però aquest és present en l'entorn i fins i tot pot ser-ho al context. Per exemple quan un personatge obre una nevera i es veuen clarament els productes. 5. Publicitat a Internet: Internet ha portat amb ell mateix mètodes de publicitat molt eficaços, dels quals els més coneguts són: Banners: Els més utilitzats. Són imatges de format GIF, una seqüència d'imatges, o en format multimèdia, molt més animat i creatiu. Poden aparèixer en qualsevol web. Quan l'usuari fa 'click' sobre aquest, accedeix directament al lloc web vinculat.

Popups: N'hi ha dos tipus, finestres emergents que apareixen quan s'obre o es tanca un lloc web, i les finestres incorporades a les webs; primer s'ha de veure l'anunci i després es pot accedir. (Mètode semblant a la televisió). Amb aquesta publicitat s'aconsegueix cridar l'atenció i ser vistos, però molesta els visitants. Correu electrònic: A diferència dels altres, aquesta publicitat s'entrega de forma única. S'ha de saber utilitzar aquest mètode, ja que moltes empreses fan l'anomenat 'spam', és a dir, que envien molts correus electrònics de manera que molesta i l'usuari acaba bloquejant aquell correu electrònic. 4.

CODIS DE SIGNIFICACIÓ Per limitar l'anàlisi dels possibles significats de la imatge hem de tenir present les següents parelles de relacions: Grau d'iconicitat o abstracció El grau d'iconicitat o abstracció, significa el valor d'identitat del representat respecte a la realitat. Iconicitat és, per tant, sinònim de realitat, i abstracció serà el seu grau oposat. Grau de senzillesa o complexitat La quantitat d'elements que conformen una imatge, la seva estructura i la seva composició determinen la seva senzillesa o complexitat.

Des del punt de vista de la percepció visual la inclusió de més de quatre elements que difereixen en color, forma i textura no permeten observar la imatge d'una sola mirada, i diem en aquest sentit que una imatge és complexa perceptualment. Però, a més, si els elements que apareixen tenen relació semàntica, la complexitat de la imatge augmenta també semànticament. Es poden donar imatges senzilles perceptualment, que siguin complexes semànticament. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 Grau de monosèmia o polisèmia Les imatges poden tenir un significat obvi o un significat més indirecte.

Direm que una imatge és monosèmica, quan cenyint a la mera descripció del que representa, expressa un únic significat amb un sentit clar emetent un missatge senzill i directe. Quan el significat de la imatge no es redueix a la mera descripció i és més complex, intuint altres possibles significats, es parla llavors d'imatges polisèmiques. En general tota imatge té un grau major o menor de polisèmia. El simple fet de mostrar una imatge invertida, representa una innovació dins dels esquemes establerts.

Grau d'originalitat o redundància Una imatge pot ser considerada "original", quan és capaç de transmetre un missatge més o menys complex a través de mecanismes perfectament reconeixibles però instaurant paràmetres nous, o modificant els anteriors de manera especialment adequada al moment històric en què s'ofereix. Serà redundant quan la seva representació o significat abundi en la repetició de patrons o models ja establerts i acceptats. Grau de denotació i connotació Tota imatge ofereix un contingut denotat i un altre connotat. El contingut denotat es refereix als elements explícits oferts per la imatge.

Es tracta d'una lectura literal de la imatge (dibuix de lletres, dona àrab, nen atacant a un tanc, tors de dona i copa, home tocant un òrgan...) El contingut connotat es refereix als missatges no explícits que apareixen en una lectura complexa de la imatge. Es tracta de la interpretació que realitza el lector. Gairebé totes les imatges que il·lustren aquesta pàgina posseeixen un alt grau de connotació. Grau d'impacte emocional Fa referència a la major o menor intensitat emocional amb què un missatge gràfic pot ser rebut per l'espectador.

El grau d'impacte, que evidentment també és visual, pot ser degut al contingut denotat o connotat emès per la imatge, però també al grau de qualitat i originalitat de la representació. Estereotips Els estereotips són models que es repeteixen de manera recurrent i el significat és molt simple i directe, així com universal. Tendeixen a simplificar de manera abusiva la realitat que representen, establint categories homogènies de criteris, conductes, expressions o formes d'entendre la realitat. Els estereotips ofereixen una concepció simplificada i comunament acceptada sobre un personatge, un aspecte o programa de l'estructura social.

Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 4.1. Codis La comunicació a través de la imatge es produeix mitjançant un estímul visual carregat de diversos significats més o menys recognoscibles, que el receptor assumeix de manera inconscient per la via emotiva. La disparitat i nombre d'aquests significats i característiques han fet necessari establir, en funció dels seus continguts, una estructura ordenada de grups genèrics i específics denominats codis comunicatius; el seu coneixement és imprescindible per a "llegir" qualsevol imatge de forma comprensiva i crítica.

- Codi espacial Fa referència al lloc i l'espai en què es desenvolupa el contingut de la imatge, situant-nos a una distància i a un nivell determinat pel que fa al tema. Això ve determinat per l'elecció del punt de vista des d'on es prengui l'escena. El punt de vista no només dóna notícia de la posició física de l'autor de la fotografia sinó que indefectiblement situa en ell l'observador de la imatge. - Codi gestual Fan referència als gestos que manifesten les figures representades així com l'escenografia que l'acompanyen.

En analitzar una imatge és important aturar-se en la sensació que ens produeix les expressions, els gestos i les actituds de les figures (alegria, tristesa, sorpresa, indiferència, menyspreu, enuig, nerviosisme, angoixa, desig ....) - Codi Lumínic Es refereix al tractament lluminós pel qual es representa la imatge i el tema en general. Contempla la naturalesa de la llum, la seva qualitat i direcció. La naturalesa de la llum diferència entre llum natural i llum artificial. La seva qualitat, al·ludeix a la llum freda, llum càlida o llum acolorida. La direccionalitat, a la situació espacial i varietat de la font lluminosa, (principal, complementària, general, de farciment .....

única, múltiple, projectada ...) La combinació d'aquestes característiques de la llum, fonament essencial de la fotografia, i que tants significats afegeix a la imatge, s'agrupa sota el terme genèric de tractament de la llum. Una llum frontal aixafa les figures i els dóna un aspecte vagament irreal; la il·luminació posterior separa les figures del fons i afegeix tridimensionalitat a la imatge; la llum lateral i la zenital, que es dirigeix de dalt a baix, accentuen volums; Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 i la llum de baix a dalt pot produir deformacions inquietants o sinistres.

- Codi Simbòlic Fa referència al contingut i significat connotat d'una imatge que representa un concepte comunament acceptat de tipus moral, social, polític, cultural ("codificació cultural"), etc. Aquest codi fa possible la significació d'idees abstractes o immaterials. La relació entre el símbol i allò que simbolitza poden establir: per analogia: per exemple, la calavera que representa la mort, per pura convenció social lliurement pactada: per exemple, el colom, símbol de la pau, o per una relació causa-efecte.

El color també s'usa en la fotografia, especialment publicitària, amb una intenció i un caràcter purament simbòlic, amb significats variables dependents del representat i del missatge emès. 5. LA INDÚSTRIA DE LA SEDUCCIÓ Tota imatge representa sempre una visió subjectiva de la realitat. En el cas de la publicitat es busca, de manera deliberada, una visió deformada del món real, la que millor es correspongui amb la seva intencionalitat persuasiva. Són excepcionals els casos en què, buscant notorietat, mostren escenes que puguin generar rebuig en certs sectors socials.

En aquesta unitat coneixerem algunes de les tècniques que utilitza la publicitat per transformar els objectes reals en referents idealitzats. Has de saber La publicitat ens presenta un món irreal, en el qual predomina l'alegria i felicitat, que no es correspon amb la realitat. La publicitat s'insereix en la premsa o en els programes de televisió, en contrast amb la resta de la informació, en la qual predominen les notícies negatives. Algunes campanyes de publicitat han buscat la notorietat per mitjà de l'originalitat, arribant a oferir imatges impactants i provocadores.

Aquest és el cas de les campanyes de Benetton, que inclouen imatges que poden resultar desagradables, per aconseguir notorietat. La majoria dels elements que apareixen en les imatges publicitàries han estat retocats, en algun moment del procés de producció, per aconseguir efectes estètics. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 Alguns productes reals se substitueixen per altres que tinguin una millor aparença. La imatge aparentment perfecta d'una persona, sovint està formada amb parts del cos de diferents models. Actualment hi ha programes d'ordinador que, mitjançant el tractament digital, aconsegueixen transformar una imatge per donar-li l'aparença desitjada.

L'estereotip representa una visió simplificada i estàtica de la realitat que resulta fàcil d'identificar. Hi ha una tendència generalitzada a fer ús dels estereotips perquè faciliten el pensament i la comunicació. Hi ha el debat de si la publicitat crea estereotips o simplement fa ús dels ja existents. Resulta aventurat, si més no, afirmar una cosa o l'altra, el que si sembla més clar és que els missatges publicitaris acaben reforçant i amplificant uns determinats models socials.

Has de saber Per fer arribar els seus missatges a la majoria, la publicitat pren uns referents que, per les necessitats de concreció del missatge, se simplifiquen creant així una sèrie d'estereotips que no apareixen amb tanta simplicitat en la vida real. La publicitat simplifica els models socials creant estereotips reiteratius: la mestressa de casa, l'home de negocis, el jove dinàmic, etc. Cada oferta comercial té el seu referent definit. Aquests models van calant en el subconscient col·lectiu i acaben generalitzant. No tots els grups socials són igualment permeables. Els nens, els joves i les persones amb menor nivell cultural, es troben entre els grups més influenciables.

Aquests estereotips representen una escala de valors que solen coincidir amb els valors dominants en la nostra societat. Són les empreses més poderoses, les que inverteixen més en publicitat. La societat de la informació porta els mateixos missatges a tots els llocs, per això els estereotips culturals acaben sent universals. D'aquest procés de creació d'estereotips en són responsables tots els mitjans de comunicació. Hi ha exemples de com una hàbil utilització dels estereotips influeix decisivament en l'increment de les vendes.

Aquesta funció estereotipadora de la publicitat promou un tipus d'ideari col·lectiu que té molt a veure amb el sexisme, la competitivitat, l'individualisme i una visió de la societat manifestament conservadora. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 6. FOTOGRAFIA DE MODA I PUBLICITAT Ben aviat els fotògrafs i en general la gent que ocupava els llocs de poder es van adonar de la gran capacitat de la imatge i la fotografia per impressionar, convèncer, i persuadir al públic, de manera ràpida i directa. És per això que va ser utilitzada en la propaganda política i, cas que ens ocupa ara en el món de la publicitat comercial.

El desenvolupament de la fotografia de publicitat i moda va lligat a l'evolució de les tècniques de reproducció. Fonamentalment són imatges que arriben al públic a través, bé de publicacions – revistes, diaris, catàlegs ...- o de tanques publicitàries al carrer. Així que les tècniques d'impressió van anar permetent reproduccions de qualitat. Destacarem alguns noms relacionats especialment amb el món de la moda. Irving Penn i Cecil Beaton, fotògrafs s de l'alta societat; Richard Avedon, un dels primers fotògrafs de moda que va tenir renom, Helmut Newton, fotògraf de moda i de retrats, conegut per atrevir-se a combinar fotografia artística i aires eròtics. 6.1. Per què serveix la publicitat?

La publicitat és un mitjà de comunicació que serveix per informar els consumidors dels avantatges d'un determinat producte o servei anunciat pel seu fabricant. Des d'aquest punt de vista sembla que la publicitat ajuda el consumidor a prendre millor les seves decisions quan ha de comprar un producte. Així, qualsevol consumidor, mirant els espots televisius, pot conèixer les característiques d'alguns dels productes que hi ha a la venda i gaudir d'una bona informació quan en vulgui comprar un. La publicitat fa arribar un missatge, a un grup de consumidors prèviament escollit, perquè comprin un producte o per mantenir la seva clientela.

Abans d'organitzar una campanya publicitària per llançar o reforçar un producte al mercat, les empreses comercials seleccionen molt bé el públic a què s'adreça el producte. L'objectiu final de la publicitat és aconseguir que es compleixi aquesta fórmula màgica: AlDA. Atenció: aconseguir cridar l'atenció al consumidor. Interès: despertar el seu interès. Desig: provocar-li atracció. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 6.2.

Informació a la seducció Durant els anys cinquanta els publicistes americans centraven les seves estratègies publicitàries , sobretot en la definició de les característiques dels productes que volien anunciar perquè els possibles compradors descobrissin les diferències entre els beneficis que obtindrien amb uns productes i amb els altres i, així, acabessin prenent una decisió objectiva, és a dir, guiada només per les qualitats mateixes del producte. A poc a poc, però, les diferències qualitatives entre els productes van sent menors: tots els detergents renten igual de blanc.

Arribat aquest moment, els publicistes varen canviar d'estratègia: calia potenciar més la seducció que no la informació. A partir d'aquest moment, la publicitat se centra més en el receptor que no en el producte en si mateix. Per ser competitiu respecte a altres marques que ens venen el mateix producte, cal veure com seduir el consumidor, conèixer-ne les debilitats i les emocions per poder-les explotar. La gràcia rau a aconseguir que el consumidor se senti identificat amb el producte, per això s'ofereixen objectes "per a gent intel·ligent, per a gent encantadora", etc. a) Com és el producte que es vol anunciar?

Cal analitzar atentament les característiques del producte que es vol anunciar: com és (forma, grandària, color), per a què serveix, qui el pot utilitzar, etc. Després d'estudiar les seves característiques originals, es fa una llista de les que poden ser més interessants. b) Quines persones poden consumir aquest producte? El producte s'ha fabricat perquè algú el consumeixi, però qui? L'agència investiga quines són les necessitats reals dels possibles clients i la predisposició per consumir el producte. I es fan estudis molt precisos per arribar a definir les característiques personals dels futurs consumidors. Cal esbrinar. L'edat.

Es tracta de saber si el producte s'adreça a un sector de la població d'una Adquisició: aconseguir que finalment adquireixi el producte. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 edat concreta (joves, nenes, adults), o si pot interessar a persones de diferents edats (per exemple, pares i fills). Una beguda de cacau pot agradar especialment a joves i nens, però també la poden consumir els adults. En canvi, les joguines que s'anuncien per Nadal s'adrecen a un sector molt concret: els nens. El sexe. El producte pot ser especialment pensat per a homes o per a dones; caldrà determinar-ho. De la mateixa manera, hi ha productes que poden interessar indistintament als dos sexes.

Els ingressos. És important saber quines són les possibilitats econòmiques del sector a qui s'adreça el producte: té molts ingressos?, és econòmicament independent o depèn de la seva família? La localització geogràfica. On viuen els possibles consumidors (pobles, ciutats petites o grans, suburbis, zones residencials)? El nivell cultural i l'estil de vida. Els possibles consumidors són persones amb estudis superiors, estudis primaris o sense estudis? Quins són els gustos, les preferències i l'estil de vida d'aquestes persones?. La professió. Evidentment, la professió condiciona els ingressos i les possibilitats de compra i, al mateix temps, marca una manera de viure i un cert nivell cultural.

Per això, els publicistes es preocupen per saber a quin sector professional pot interessar el producte: treballadors assalariats, professionals i executius, estudiants, mestresses de casa, etc. Quan s'han recollit totes aquestes dades, queda més o menys determinat el sector (o sectors de públic) que pot interessar-se pel producte. És el moment de pensar en el mitjà (o mitjans) de comunicació més eficaç per fer-hi arribar el missatge. Es decideix l'espai (revistes, diaris, cartells, ràdio, televisió), i el temps d'emissió. En el cas de la televisió serà molt més cara l'emissió d'un anunci en horari de gran audiència (entremig d'un programa popular) que en altres hores.

En el cas dels anuncis gràfics (diaris i revistes) el preu variarà segons l'emplaçament (pàgines centrals, últimes pàgines...) Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 6.3. Com es treballa en una agència publicitària? Hi treballen moltes persones i cadascuna s'encarrega d'una feina concreta. a) Els creatius Són els dissenyadors, els artistes i els tècnics de producció. S'encarreguen de preparar el tema de la campanya i de produir l'anunci, i després d'observar detingudament les característiques de l'objecte, pensen el tema de la campanya: Trien el nom del producte, que ha de ser clar, fàcil i suggeridor.

Creen el logotip, que és com el segell que serveix per identificar la marca del producte. Inventen els eslògans, és a dir, aquelles frases senzilles, fàcils de recordar i molt suggeridores. Els creatius que inventen els eslògans han de tenir un bon domini del llenguatge, han de saber jugar amb les paraules i els seus significats. Elaboren les imatges fixes i mòbils (fotografies, cartells, imatges cinematogràfiques). Per aquest motiu, cal comptar també amb bons professionals que dominin el llenguatge audio-visual. b) Els tècnics especialistes en marketing Un altre grup de professionals fan una feina ben diferent: investiguen com són, què fan i què pensen els possibles consumidors.

En realitat, no es pot treure un producte al mercat sense conèixer perfectament tots aquests detalls. Els psicòlegs. Investiguen l'edat, els gustos i les característiques personals dels clients. Els investigadors socials. S'encarreguen d'analitzar quines són les tendències de la moda actual, quina és la situació econòmica del país, quines són les estacions de l'any més adequades per comprar, quins productes es consumeixen més, etc. Cal saber, també, quina relació hi ha entre les característiques del producte i les necessitats del públic.

Per exemple, si es tracta d'anunciar un rellotge modern que s'agafa a la roba amb un clip de colors, caldrà veure si els joves, que són els destinataris del producte, necessiten realment un rellotge d'aquestes característiques, tenint en compte les activitats que realitzen (fan esport, van en moto, van a la discoteca, etc.). Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 Tota aquesta tasca de recerca té un seguit d'etapes que es determinen abans. Una bona investigació ajuda molt a aconseguir el resultat final de la campanya. Ara us expliquem en què consisteixen algunes d'aquestes etapes. 6.4. Quines són les condicions reals del mercat? Coneixen el producte els consumidors?

Què en saben? Si es tracta d'un producte nou, no caldrà investigar-ho, però serà molt important fer-ho en el cas d'un producte ja conegut que es vol reforçar amb una nova campanya. - Quines marques competidores coneix el consumidor?. - Per quins motius es decideix el consumidor a comprar o no una marca o una altra? - Quants consumidors han comprat aquell producte? Què en pensen? - Qui són els grans consumidors del producte? Qui són els que el consumeixen en més poca quantitat? Qui són els que no el consumeixen mai? A partir de les respostes es podrà fer una classificació de productes i marques per tal de determinar quina és la situació del mercat en aquell moment.

Al mateix temps, es podrà classificar cada individu en relació amb el seu nivell de consum, es podrà establir un programa per aconseguir que els qui ja el consumeixen ho continuïn fent, els qui no ho fan gaire n'augmentin el consum, i els qui no ho fan mai s'atreveixin a provar-lo i es converteixen en consumidors habituals. 6.5. Quina imatge té la marca que es vol anunciar? Coneixen el producte els consumidors? Què en saben? Si es tracta d'un producte nou, no caldrà investigar-ho, però serà molt important fer-ho en el cas d'un producte ja conegut que es vol reforçar amb una nova campanya. - Quines marques competidores coneix el consumidor?.

- Per quins motius es decideix el consumidor a comprar o no una marca o una altra? - Quants consumidors han comprat aquell producte? Què en pensen? Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 - Qui són els grans consumidors del producte? Qui són els que el consumeixen en més poca quantitat? Qui són els que no el consumeixen mai? A partir de les respostes es podrà fer una classificació de productes i marques per tal de determinar quina és la situació del mercat en aquell moment. Al mateix temps, es podrà classificar cada individu en relació amb el seu nivell de consum, es podrà establir un programa per aconseguir que els qui ja el…