Ejercicio 2.c · Lengua Valenciana y Literatura II PAU Valencia Extraordinaria 2022

TEXT 1

1 Enterràrem Carles de Viana amb l’aparat d’un rei. El poble sencer plorà la seua mort amb sinceritat.

Estaven trists per la falta del seu príncep i també espantats pel que pogués ocórrer a partir d’aleshores.

De la meua banda, jo ja tenia més de cinquanta anys i cap futur. La cort es va dispersar a poc a poc. No

solament perquè no teníem ja cap objectiu comú, sinó perquè intuíem que, mort Carles i recuperat el poder

5 absolut per Joan II, podíem patir les conseqüències de la nostra posició política. Potser ara, Joan II ens

acusaria de traïdors a la Corona.

Per això, en companyia de l’escriptor Joan Roís de Corella, vaig tornar a València. Corella era un jove

extremadament viu i d’una agudesa extraordinària que havia mostrat en moltes ocasions a la cort. Reconec

que sentia una certa enveja pel seu poder intel·lectual i per la seua destresa en la creació. A mi, que cada

10 mot lligat en la meua narració em costava molt d’esforç, em meravellava la facilitat de paraula i

d’escriptura d’aquest jovenet eixerit que es bellugava tan de pressa i tan hàbilment en la cort com en els

debats. Perquè Corella, a més, era un polemista excepcional. Li agradava discutir literàriament sobre

qualsevol tema. Tots havíem llegit el seu Debat epistolar amb el Príncep de Viana, discussió fictícia sobre

l’amor, que resolia Corella amb molta destresa. I no solament era talentós en la polèmica. Els seus poemes

15 tenien una musicalitat inusual i les seues proses de tema amorós meravellaven tots els que les llegíem. I,

tanmateix, Corella era encara un jovenet barbamec. [...]

Aquell viatge el recorde com el darrer capítol d’una època meravellosa. Fou un trajecte que no hauria

volgut que mai s’acabàs perquè intuïa, o sabia del cert, que el que m’esperava a València no era res de bo.

Em resistia a abandonar les petites engrunes que restaven de la cort del príncep Carles: aquella conversa

20 intel·ligent, aquells versos brillants, aquella esperança.

Encara he tingut moltes ocasions des d’aleshores de tractar amb el jove Roís de Corella. Alguns dels

fragments del meu llibre són clars deutors de la seua meravellosa obra i, com vós, sempre ha tingut una

paraula amable amb mi i un gest generós per a ajudar-me a sobreviure en la pobresa.

Silvestre VILAPLANA, Les cendres del cavaller, Alzira, Bromera, 2004, p. 248-250.

2.c) Determina quin tipus d'oració introdueix cadascun dels elements subratllats en aquests fragments del text 1. [1 punt]

1.

Corella era un jove extremadament viu i d'una agudesa extraordinària que havia mostrat en moltes ocasions a la cort. (línies 7-8)

2.

Reconec que sentia una certa enveja pel seu poder intel·lectual. (l. 8-9)

3.

A mi, que cada mot lligat en la meua narració em costava molt d'esforç, em meravellava la facilitat de paraula... (l. 9-10)

4.

intuïa, o sabia del cert, que el que m'esperava a València no era res de bo (l. 18)