Examen de Lengua Valenciana y Literatura II PAU Valencia 2025 · Extraordinaria DANA

TEXT

1 L'altre dia em va cridar un amic per consultar-me quina contestació havia de donar a un grup de xicots

que li havien escrit de terres de Castelló demanant-li, perquè volien fer teatre, una llista d'obres

“interessants” per a programar aquesta temporada. El meu amic va restar una mica desil·lusionat (es

pensa que jo soc un déu domèstic que pot solucionar-li tots els problemes) quan vaig posar cara de

5 lluna i confessí la meua incapacitat per a donar-li una resposta adequada. Perquè, en veritat, què podria

contestar-li? Que s'agafen El retaule del flautista o Meridians i paral·lels o Les noces de Fígaro, o

què? És clar que el problema era i és molt complicat, perquè prendre partit pel teatre, ara, en les

nostres circumstàncies socioculturals, és, primer que res i abans de tot, estudiar la nostra realitat

històrica, conéixer el nostre passat i el nostre present, preveure en certa manera el nostre futur, i tot

10 això amb la anormalitat d'una situació lingüística tan estudiada com ignorada i desconeguda. Fer teatre

en valencià és, ara, molt més que fer teatre en valencià. És prendre partit, escollir una opció

determinada i, sobretot, emprar el teatre com una eina de treball, d'investigació... o d'inquietud. És fer

un teatre específicament valencià (utilitze la terminologia en el seu sentit més pur), en el qual la

llengua és una conseqüència directa, una expressió immediata de la nostra realitat... [...]

15 Acabe d'escriure l'article i, com em fa una mica de mal el cap, sope ben enjorn i isc a pegar una volta.

És diumenge a la nit. Passe per la Plaça del Caudillo i recorde haver llegit al diari que a l'Ateneu

representen La Patti dels peixcadors i Les xiques de l'“entresuelo” d'Escalante. Entre a l'Ateneu. La

sala plena d'homes de pro. El programa en mà, com és lògic, en castellà. S'obren les cortines, i un actor

ens llig la nota necrològica d'un membre de la companyia (en castellà, és clar). Després fan les dues

20 obretes, com es pot fer a Muñoz Seca o a Arniches, o qui sé jo... Tant s'hi val. Una barreja de fredor i

indiferència absoluta. El públic riu una mica —no massa fort, sempre amb digna continència—, els

actors treballen tan malament com poden i saben, i ens n'anem tots a casa completament indiferents...

Ah!... una peça en valencià... un sainetet de riure... “Adiós, don Julián... Buenas noches, Pepita...

Campaña de Difusión Teatral...” La Plaça del Caudillo... Fa fred aquesta nit, vespra de Tots Sants.

25 Arribe a casa, agafe el pròleg a Les xiques de l'“entresuelo”, el fullege, deixe el llibre damunt la taula i

apague el llum... Per a què?

Adaptat de Rodolf Sirera, “Teoria d'un teatre valencià (I)”, Gorg, núm. 25 (novembre 1971), p. 40-41.

a)

Descriu el tema i les parts bàsiques del text. [1 punt]

b)

En 60 paraules aproximadament, resumeix el contingut del text. [1 punt]

TEXT

1 L'altre dia em va cridar un amic per consultar-me quina contestació havia de donar a un grup de xicots

que li havien escrit de terres de Castelló demanant-li, perquè volien fer teatre, una llista d'obres

“interessants” per a programar aquesta temporada. El meu amic va restar una mica desil·lusionat (es

pensa que jo soc un déu domèstic que pot solucionar-li tots els problemes) quan vaig posar cara de

5 lluna i confessí la meua incapacitat per a donar-li una resposta adequada. Perquè, en veritat, què podria

contestar-li? Que s'agafen El retaule del flautista o Meridians i paral·lels o Les noces de Fígaro, o

què? És clar que el problema era i és molt complicat, perquè prendre partit pel teatre, ara, en les

nostres circumstàncies socioculturals, és, primer que res i abans de tot, estudiar la nostra realitat

històrica, conéixer el nostre passat i el nostre present, preveure en certa manera el nostre futur, i tot

10 això amb la anormalitat d'una situació lingüística tan estudiada com ignorada i desconeguda. Fer teatre

en valencià és, ara, molt més que fer teatre en valencià. És prendre partit, escollir una opció

determinada i, sobretot, emprar el teatre com una eina de treball, d'investigació... o d'inquietud. És fer

un teatre específicament valencià (utilitze la terminologia en el seu sentit més pur), en el qual la

llengua és una conseqüència directa, una expressió immediata de la nostra realitat... [...]

15 Acabe d'escriure l'article i, com em fa una mica de mal el cap, sope ben enjorn i isc a pegar una volta.

És diumenge a la nit. Passe per la Plaça del Caudillo i recorde haver llegit al diari que a l'Ateneu

representen La Patti dels peixcadors i Les xiques de l'“entresuelo” d'Escalante. Entre a l'Ateneu. La

sala plena d'homes de pro. El programa en mà, com és lògic, en castellà. S'obren les cortines, i un actor

ens llig la nota necrològica d'un membre de la companyia (en castellà, és clar). Després fan les dues

20 obretes, com es pot fer a Muñoz Seca o a Arniches, o qui sé jo... Tant s'hi val. Una barreja de fredor i

indiferència absoluta. El públic riu una mica —no massa fort, sempre amb digna continència—, els

actors treballen tan malament com poden i saben, i ens n'anem tots a casa completament indiferents...

Ah!... una peça en valencià... un sainetet de riure... “Adiós, don Julián... Buenas noches, Pepita...

Campaña de Difusión Teatral...” La Plaça del Caudillo... Fa fred aquesta nit, vespra de Tots Sants.

25 Arribe a casa, agafe el pròleg a Les xiques de l'“entresuelo”, el fullege, deixe el llibre damunt la taula i

apague el llum... Per a què?

Adaptat de Rodolf Sirera, “Teoria d'un teatre valencià (I)”, Gorg, núm. 25 (novembre 1971), p. 40-41.

c) Identifica la tipologia textual del text i especifica'n, almenys, dues característiques presents en aquest text. [0,5 punts]

TEXT

1 L'altre dia em va cridar un amic per consultar-me quina contestació havia de donar a un grup de xicots

que li havien escrit de terres de Castelló demanant-li, perquè volien fer teatre, una llista d'obres

“interessants” per a programar aquesta temporada. El meu amic va restar una mica desil·lusionat (es

pensa que jo soc un déu domèstic que pot solucionar-li tots els problemes) quan vaig posar cara de

5 lluna i confessí la meua incapacitat per a donar-li una resposta adequada. Perquè, en veritat, què podria

contestar-li? Que s'agafen El retaule del flautista o Meridians i paral·lels o Les noces de Fígaro, o

què? És clar que el problema era i és molt complicat, perquè prendre partit pel teatre, ara, en les

nostres circumstàncies socioculturals, és, primer que res i abans de tot, estudiar la nostra realitat

històrica, conéixer el nostre passat i el nostre present, preveure en certa manera el nostre futur, i tot

10 això amb la anormalitat d'una situació lingüística tan estudiada com ignorada i desconeguda. Fer teatre

en valencià és, ara, molt més que fer teatre en valencià. És prendre partit, escollir una opció

determinada i, sobretot, emprar el teatre com una eina de treball, d'investigació... o d'inquietud. És fer

un teatre específicament valencià (utilitze la terminologia en el seu sentit més pur), en el qual la

llengua és una conseqüència directa, una expressió immediata de la nostra realitat... [...]

15 Acabe d'escriure l'article i, com em fa una mica de mal el cap, sope ben enjorn i isc a pegar una volta.

És diumenge a la nit. Passe per la Plaça del Caudillo i recorde haver llegit al diari que a l'Ateneu

representen La Patti dels peixcadors i Les xiques de l'“entresuelo” d'Escalante. Entre a l'Ateneu. La

sala plena d'homes de pro. El programa en mà, com és lògic, en castellà. S'obren les cortines, i un actor

ens llig la nota necrològica d'un membre de la companyia (en castellà, és clar). Després fan les dues

20 obretes, com es pot fer a Muñoz Seca o a Arniches, o qui sé jo... Tant s'hi val. Una barreja de fredor i

indiferència absoluta. El públic riu una mica —no massa fort, sempre amb digna continència—, els

actors treballen tan malament com poden i saben, i ens n'anem tots a casa completament indiferents...

Ah!... una peça en valencià... un sainetet de riure... “Adiós, don Julián... Buenas noches, Pepita...

Campaña de Difusión Teatral...” La Plaça del Caudillo... Fa fred aquesta nit, vespra de Tots Sants.

25 Arribe a casa, agafe el pròleg a Les xiques de l'“entresuelo”, el fullege, deixe el llibre damunt la taula i

apague el llum... Per a què?

Adaptat de Rodolf Sirera, “Teoria d'un teatre valencià (I)”, Gorg, núm. 25 (novembre 1971), p. 40-41.

d) Tria una de les possibilitats següents. [0,5 punts]

d1)

Identifica la varietat geogràfica d'aquest text i especifica'n dos trets distintius a partir d'exemples.

TEXT

1 L'altre dia em va cridar un amic per consultar-me quina contestació havia de donar a un grup de xicots

que li havien escrit de terres de Castelló demanant-li, perquè volien fer teatre, una llista d'obres

“interessants” per a programar aquesta temporada. El meu amic va restar una mica desil·lusionat (es

pensa que jo soc un déu domèstic que pot solucionar-li tots els problemes) quan vaig posar cara de

5 lluna i confessí la meua incapacitat per a donar-li una resposta adequada. Perquè, en veritat, què podria

contestar-li? Que s'agafen El retaule del flautista o Meridians i paral·lels o Les noces de Fígaro, o

què? És clar que el problema era i és molt complicat, perquè prendre partit pel teatre, ara, en les

nostres circumstàncies socioculturals, és, primer que res i abans de tot, estudiar la nostra realitat

històrica, conéixer el nostre passat i el nostre present, preveure en certa manera el nostre futur, i tot

10 això amb la anormalitat d'una situació lingüística tan estudiada com ignorada i desconeguda. Fer teatre

en valencià és, ara, molt més que fer teatre en valencià. És prendre partit, escollir una opció

determinada i, sobretot, emprar el teatre com una eina de treball, d'investigació... o d'inquietud. És fer

un teatre específicament valencià (utilitze la terminologia en el seu sentit més pur), en el qual la

llengua és una conseqüència directa, una expressió immediata de la nostra realitat... [...]

15 Acabe d'escriure l'article i, com em fa una mica de mal el cap, sope ben enjorn i isc a pegar una volta.

És diumenge a la nit. Passe per la Plaça del Caudillo i recorde haver llegit al diari que a l'Ateneu

representen La Patti dels peixcadors i Les xiques de l'“entresuelo” d'Escalante. Entre a l'Ateneu. La

sala plena d'homes de pro. El programa en mà, com és lògic, en castellà. S'obren les cortines, i un actor

ens llig la nota necrològica d'un membre de la companyia (en castellà, és clar). Després fan les dues

20 obretes, com es pot fer a Muñoz Seca o a Arniches, o qui sé jo... Tant s'hi val. Una barreja de fredor i

indiferència absoluta. El públic riu una mica —no massa fort, sempre amb digna continència—, els

actors treballen tan malament com poden i saben, i ens n'anem tots a casa completament indiferents...

Ah!... una peça en valencià... un sainetet de riure... “Adiós, don Julián... Buenas noches, Pepita...

Campaña de Difusión Teatral...” La Plaça del Caudillo... Fa fred aquesta nit, vespra de Tots Sants.

25 Arribe a casa, agafe el pròleg a Les xiques de l'“entresuelo”, el fullege, deixe el llibre damunt la taula i

apague el llum... Per a què?

Adaptat de Rodolf Sirera, “Teoria d'un teatre valencià (I)”, Gorg, núm. 25 (novembre 1971), p. 40-41.

d) Tria una de les possibilitats següents. [0,5 punts]

d2)

Identifica dos recursos expressius o tipogràfics utilitzats en el text i posa'n un exemple per a cada cas.

TEXT

1 L'altre dia em va cridar un amic per consultar-me quina contestació havia de donar a un grup de xicots

que li havien escrit de terres de Castelló demanant-li, perquè volien fer teatre, una llista d'obres

“interessants” per a programar aquesta temporada. El meu amic va restar una mica desil·lusionat (es

pensa que jo soc un déu domèstic que pot solucionar-li tots els problemes) quan vaig posar cara de

5 lluna i confessí la meua incapacitat per a donar-li una resposta adequada. Perquè, en veritat, què podria

contestar-li? Que s'agafen El retaule del flautista o Meridians i paral·lels o Les noces de Fígaro, o

què? És clar que el problema era i és molt complicat, perquè prendre partit pel teatre, ara, en les

nostres circumstàncies socioculturals, és, primer que res i abans de tot, estudiar la nostra realitat

històrica, conéixer el nostre passat i el nostre present, preveure en certa manera el nostre futur, i tot

10 això amb la anormalitat d'una situació lingüística tan estudiada com ignorada i desconeguda. Fer teatre

en valencià és, ara, molt més que fer teatre en valencià. És prendre partit, escollir una opció

determinada i, sobretot, emprar el teatre com una eina de treball, d'investigació... o d'inquietud. És fer

un teatre específicament valencià (utilitze la terminologia en el seu sentit més pur), en el qual la

llengua és una conseqüència directa, una expressió immediata de la nostra realitat... [...]

15 Acabe d'escriure l'article i, com em fa una mica de mal el cap, sope ben enjorn i isc a pegar una volta.

És diumenge a la nit. Passe per la Plaça del Caudillo i recorde haver llegit al diari que a l'Ateneu

representen La Patti dels peixcadors i Les xiques de l'“entresuelo” d'Escalante. Entre a l'Ateneu. La

sala plena d'homes de pro. El programa en mà, com és lògic, en castellà. S'obren les cortines, i un actor

ens llig la nota necrològica d'un membre de la companyia (en castellà, és clar). Després fan les dues

20 obretes, com es pot fer a Muñoz Seca o a Arniches, o qui sé jo... Tant s'hi val. Una barreja de fredor i

indiferència absoluta. El públic riu una mica —no massa fort, sempre amb digna continència—, els

actors treballen tan malament com poden i saben, i ens n'anem tots a casa completament indiferents...

Ah!... una peça en valencià... un sainetet de riure... “Adiós, don Julián... Buenas noches, Pepita...

Campaña de Difusión Teatral...” La Plaça del Caudillo... Fa fred aquesta nit, vespra de Tots Sants.

25 Arribe a casa, agafe el pròleg a Les xiques de l'“entresuelo”, el fullege, deixe el llibre damunt la taula i

apague el llum... Per a què?

Adaptat de Rodolf Sirera, “Teoria d'un teatre valencià (I)”, Gorg, núm. 25 (novembre 1971), p. 40-41.

2. Anàlisi lingüística del text

a1) Indica la pronunciació dels elements subratllats, extrets del text (cada encert suma 0,1; cada resposta errònia resta 0,1):

1. xic o ts (línia 1)

2. probl e mes (l. 4)

3. pre s ent (l. 9)

4. opc ió (l. 11)

5. dei x e (l. 25)

TEXT

1 L'altre dia em va cridar un amic per consultar-me quina contestació havia de donar a un grup de xicots

que li havien escrit de terres de Castelló demanant-li, perquè volien fer teatre, una llista d'obres

“interessants” per a programar aquesta temporada. El meu amic va restar una mica desil·lusionat (es

pensa que jo soc un déu domèstic que pot solucionar-li tots els problemes) quan vaig posar cara de

5 lluna i confessí la meua incapacitat per a donar-li una resposta adequada. Perquè, en veritat, què podria

contestar-li? Que s'agafen El retaule del flautista o Meridians i paral·lels o Les noces de Fígaro, o

què? És clar que el problema era i és molt complicat, perquè prendre partit pel teatre, ara, en les

nostres circumstàncies socioculturals, és, primer que res i abans de tot, estudiar la nostra realitat

històrica, conéixer el nostre passat i el nostre present, preveure en certa manera el nostre futur, i tot

10 això amb la anormalitat d'una situació lingüística tan estudiada com ignorada i desconeguda. Fer teatre

en valencià és, ara, molt més que fer teatre en valencià. És prendre partit, escollir una opció

determinada i, sobretot, emprar el teatre com una eina de treball, d'investigació... o d'inquietud. És fer

un teatre específicament valencià (utilitze la terminologia en el seu sentit més pur), en el qual la

llengua és una conseqüència directa, una expressió immediata de la nostra realitat... [...]

15 Acabe d'escriure l'article i, com em fa una mica de mal el cap, sope ben enjorn i isc a pegar una volta.

És diumenge a la nit. Passe per la Plaça del Caudillo i recorde haver llegit al diari que a l'Ateneu

representen La Patti dels peixcadors i Les xiques de l'“entresuelo” d'Escalante. Entre a l'Ateneu. La

sala plena d'homes de pro. El programa en mà, com és lògic, en castellà. S'obren les cortines, i un actor

ens llig la nota necrològica d'un membre de la companyia (en castellà, és clar). Després fan les dues

20 obretes, com es pot fer a Muñoz Seca o a Arniches, o qui sé jo... Tant s'hi val. Una barreja de fredor i

indiferència absoluta. El públic riu una mica —no massa fort, sempre amb digna continència—, els

actors treballen tan malament com poden i saben, i ens n'anem tots a casa completament indiferents...

Ah!... una peça en valencià... un sainetet de riure... “Adiós, don Julián... Buenas noches, Pepita...

Campaña de Difusión Teatral...” La Plaça del Caudillo... Fa fred aquesta nit, vespra de Tots Sants.

25 Arribe a casa, agafe el pròleg a Les xiques de l'“entresuelo”, el fullege, deixe el llibre damunt la taula i

apague el llum... Per a què?

Adaptat de Rodolf Sirera, “Teoria d'un teatre valencià (I)”, Gorg, núm. 25 (novembre 1971), p. 40-41.

2. Anàlisi lingüística del text

a2) Entre tots els dígrafs o grafies subratllades, destria tres casos de consonants sordes i dos casos de vocals obertes (cada encert val 0,1; cada resposta errònia resta 0,1):

Despré s fan le s dues obretes, com es p o t fer a Muñoz Seca [...] o qui s é j o... Tant s'hi val. Una barr e ja de fr e dor i indiferència a b soluta. El públic r iu una mica —no massa f o rt, sempre amb digna continència— (línies 19-21).

TEXT

1 L'altre dia em va cridar un amic per consultar-me quina contestació havia de donar a un grup de xicots

que li havien escrit de terres de Castelló demanant-li, perquè volien fer teatre, una llista d'obres

“interessants” per a programar aquesta temporada. El meu amic va restar una mica desil·lusionat (es

pensa que jo soc un déu domèstic que pot solucionar-li tots els problemes) quan vaig posar cara de

5 lluna i confessí la meua incapacitat per a donar-li una resposta adequada. Perquè, en veritat, què podria

contestar-li? Que s'agafen El retaule del flautista o Meridians i paral·lels o Les noces de Fígaro, o

què? És clar que el problema era i és molt complicat, perquè prendre partit pel teatre, ara, en les

nostres circumstàncies socioculturals, és, primer que res i abans de tot, estudiar la nostra realitat

històrica, conéixer el nostre passat i el nostre present, preveure en certa manera el nostre futur, i tot

10 això amb la anormalitat d'una situació lingüística tan estudiada com ignorada i desconeguda. Fer teatre

en valencià és, ara, molt més que fer teatre en valencià. És prendre partit, escollir una opció

determinada i, sobretot, emprar el teatre com una eina de treball, d'investigació... o d'inquietud. És fer

un teatre específicament valencià (utilitze la terminologia en el seu sentit més pur), en el qual la

llengua és una conseqüència directa, una expressió immediata de la nostra realitat... [...]

15 Acabe d'escriure l'article i, com em fa una mica de mal el cap, sope ben enjorn i isc a pegar una volta.

És diumenge a la nit. Passe per la Plaça del Caudillo i recorde haver llegit al diari que a l'Ateneu

representen La Patti dels peixcadors i Les xiques de l'“entresuelo” d'Escalante. Entre a l'Ateneu. La

sala plena d'homes de pro. El programa en mà, com és lògic, en castellà. S'obren les cortines, i un actor

ens llig la nota necrològica d'un membre de la companyia (en castellà, és clar). Després fan les dues

20 obretes, com es pot fer a Muñoz Seca o a Arniches, o qui sé jo... Tant s'hi val. Una barreja de fredor i

indiferència absoluta. El públic riu una mica —no massa fort, sempre amb digna continència—, els

actors treballen tan malament com poden i saben, i ens n'anem tots a casa completament indiferents...

Ah!... una peça en valencià... un sainetet de riure... “Adiós, don Julián... Buenas noches, Pepita...

Campaña de Difusión Teatral...” La Plaça del Caudillo... Fa fred aquesta nit, vespra de Tots Sants.

25 Arribe a casa, agafe el pròleg a Les xiques de l'“entresuelo”, el fullege, deixe el llibre damunt la taula i

apague el llum... Per a què?

Adaptat de Rodolf Sirera, “Teoria d'un teatre valencià (I)”, Gorg, núm. 25 (novembre 1971), p. 40-41.

b) Indica el temps, el mode, la persona, el nombre, i la forma d'infinitiu de les següents formes verbals, extretes del text. [0,75 punts]

1.

havien escrit (línia 2)

2.

confessí (l. 5)

3.

utilitze (l. 13)

TEXT

1 L'altre dia em va cridar un amic per consultar-me quina contestació havia de donar a un grup de xicots

que li havien escrit de terres de Castelló demanant-li, perquè volien fer teatre, una llista d'obres

“interessants” per a programar aquesta temporada. El meu amic va restar una mica desil·lusionat (es

pensa que jo soc un déu domèstic que pot solucionar-li tots els problemes) quan vaig posar cara de

5 lluna i confessí la meua incapacitat per a donar-li una resposta adequada. Perquè, en veritat, què podria

contestar-li? Que s'agafen El retaule del flautista o Meridians i paral·lels o Les noces de Fígaro, o

què? És clar que el problema era i és molt complicat, perquè prendre partit pel teatre, ara, en les

nostres circumstàncies socioculturals, és, primer que res i abans de tot, estudiar la nostra realitat

històrica, conéixer el nostre passat i el nostre present, preveure en certa manera el nostre futur, i tot

10 això amb la anormalitat d'una situació lingüística tan estudiada com ignorada i desconeguda. Fer teatre

en valencià és, ara, molt més que fer teatre en valencià. És prendre partit, escollir una opció

determinada i, sobretot, emprar el teatre com una eina de treball, d'investigació... o d'inquietud. És fer

un teatre específicament valencià (utilitze la terminologia en el seu sentit més pur), en el qual la

llengua és una conseqüència directa, una expressió immediata de la nostra realitat... [...]

15 Acabe d'escriure l'article i, com em fa una mica de mal el cap, sope ben enjorn i isc a pegar una volta.

És diumenge a la nit. Passe per la Plaça del Caudillo i recorde haver llegit al diari que a l'Ateneu

representen La Patti dels peixcadors i Les xiques de l'“entresuelo” d'Escalante. Entre a l'Ateneu. La

sala plena d'homes de pro. El programa en mà, com és lògic, en castellà. S'obren les cortines, i un actor

ens llig la nota necrològica d'un membre de la companyia (en castellà, és clar). Després fan les dues

20 obretes, com es pot fer a Muñoz Seca o a Arniches, o qui sé jo... Tant s'hi val. Una barreja de fredor i

indiferència absoluta. El públic riu una mica —no massa fort, sempre amb digna continència—, els

actors treballen tan malament com poden i saben, i ens n'anem tots a casa completament indiferents...

Ah!... una peça en valencià... un sainetet de riure... “Adiós, don Julián... Buenas noches, Pepita...

Campaña de Difusión Teatral...” La Plaça del Caudillo... Fa fred aquesta nit, vespra de Tots Sants.

25 Arribe a casa, agafe el pròleg a Les xiques de l'“entresuelo”, el fullege, deixe el llibre damunt la taula i

apague el llum... Per a què?

Adaptat de Rodolf Sirera, “Teoria d'un teatre valencià (I)”, Gorg, núm. 25 (novembre 1971), p. 40-41.

c) Determina quin tipus d'oració introdueix cadascun dels elements subratllats que hem extret del text. [0,75 punts]

1.

Fer teatre en valencià és, ara, molt més que fer teatre en valencià (línies 10-11)

2.

... com em fa una mica de mal el cap, sope ben enjorn (l. 15)

3.

... recorde haver llegit al diari que a l'Ateneu representen La Patti dels peixcadors (l. 17)

TEXT

1 L'altre dia em va cridar un amic per consultar-me quina contestació havia de donar a un grup de xicots

que li havien escrit de terres de Castelló demanant-li, perquè volien fer teatre, una llista d'obres

“interessants” per a programar aquesta temporada. El meu amic va restar una mica desil·lusionat (es

pensa que jo soc un déu domèstic que pot solucionar-li tots els problemes) quan vaig posar cara de

5 lluna i confessí la meua incapacitat per a donar-li una resposta adequada. Perquè, en veritat, què podria

contestar-li? Que s'agafen El retaule del flautista o Meridians i paral·lels o Les noces de Fígaro, o

què? És clar que el problema era i és molt complicat, perquè prendre partit pel teatre, ara, en les

nostres circumstàncies socioculturals, és, primer que res i abans de tot, estudiar la nostra realitat

històrica, conéixer el nostre passat i el nostre present, preveure en certa manera el nostre futur, i tot

10 això amb la anormalitat d'una situació lingüística tan estudiada com ignorada i desconeguda. Fer teatre

en valencià és, ara, molt més que fer teatre en valencià. És prendre partit, escollir una opció

determinada i, sobretot, emprar el teatre com una eina de treball, d'investigació... o d'inquietud. És fer

un teatre específicament valencià (utilitze la terminologia en el seu sentit més pur), en el qual la

llengua és una conseqüència directa, una expressió immediata de la nostra realitat... [...]

15 Acabe d'escriure l'article i, com em fa una mica de mal el cap, sope ben enjorn i isc a pegar una volta.

És diumenge a la nit. Passe per la Plaça del Caudillo i recorde haver llegit al diari que a l'Ateneu

representen La Patti dels peixcadors i Les xiques de l'“entresuelo” d'Escalante. Entre a l'Ateneu. La

sala plena d'homes de pro. El programa en mà, com és lògic, en castellà. S'obren les cortines, i un actor

ens llig la nota necrològica d'un membre de la companyia (en castellà, és clar). Després fan les dues

20 obretes, com es pot fer a Muñoz Seca o a Arniches, o qui sé jo... Tant s'hi val. Una barreja de fredor i

indiferència absoluta. El públic riu una mica —no massa fort, sempre amb digna continència—, els

actors treballen tan malament com poden i saben, i ens n'anem tots a casa completament indiferents...

Ah!... una peça en valencià... un sainetet de riure... “Adiós, don Julián... Buenas noches, Pepita...

Campaña de Difusión Teatral...” La Plaça del Caudillo... Fa fred aquesta nit, vespra de Tots Sants.

25 Arribe a casa, agafe el pròleg a Les xiques de l'“entresuelo”, el fullege, deixe el llibre damunt la taula i

apague el llum... Per a què?

Adaptat de Rodolf Sirera, “Teoria d'un teatre valencià (I)”, Gorg, núm. 25 (novembre 1971), p. 40-41.

d) Digues el significat que adquireixen en el text aquestes paraules (o expressions) o posa'n un sinònim. [1 punt]

1.

2.

3.

4.

5.

3. Expressió i reflexió crítica

a1)

Respon amb 75 paraules [1 punt]:

El teatre català des del final de la Guerra Civil fins a l'aparició de les companyies independents. Esmenta almenys una companyia rellevant de teatre independent.

3. Expressió i reflexió crítica

a2)

Respon amb 75 paraules [1 punt]:

Comenta les característiques del Diccionari per a ociosos de Joan Fuster i la importància que té en el seu context literari.

TEXT

1 L'altre dia em va cridar un amic per consultar-me quina contestació havia de donar a un grup de xicots

que li havien escrit de terres de Castelló demanant-li, perquè volien fer teatre, una llista d'obres

“interessants” per a programar aquesta temporada. El meu amic va restar una mica desil·lusionat (es

pensa que jo soc un déu domèstic que pot solucionar-li tots els problemes) quan vaig posar cara de

5 lluna i confessí la meua incapacitat per a donar-li una resposta adequada. Perquè, en veritat, què podria

contestar-li? Que s'agafen El retaule del flautista o Meridians i paral·lels o Les noces de Fígaro, o

què? És clar que el problema era i és molt complicat, perquè prendre partit pel teatre, ara, en les

nostres circumstàncies socioculturals, és, primer que res i abans de tot, estudiar la nostra realitat

històrica, conéixer el nostre passat i el nostre present, preveure en certa manera el nostre futur, i tot

10 això amb la anormalitat d'una situació lingüística tan estudiada com ignorada i desconeguda. Fer teatre

en valencià és, ara, molt més que fer teatre en valencià. És prendre partit, escollir una opció

determinada i, sobretot, emprar el teatre com una eina de treball, d'investigació... o d'inquietud. És fer

un teatre específicament valencià (utilitze la terminologia en el seu sentit més pur), en el qual la

llengua és una conseqüència directa, una expressió immediata de la nostra realitat... [...]

15 Acabe d'escriure l'article i, com em fa una mica de mal el cap, sope ben enjorn i isc a pegar una volta.

És diumenge a la nit. Passe per la Plaça del Caudillo i recorde haver llegit al diari que a l'Ateneu

representen La Patti dels peixcadors i Les xiques de l'“entresuelo” d'Escalante. Entre a l'Ateneu. La

sala plena d'homes de pro. El programa en mà, com és lògic, en castellà. S'obren les cortines, i un actor

ens llig la nota necrològica d'un membre de la companyia (en castellà, és clar). Després fan les dues

20 obretes, com es pot fer a Muñoz Seca o a Arniches, o qui sé jo... Tant s'hi val. Una barreja de fredor i

indiferència absoluta. El públic riu una mica —no massa fort, sempre amb digna continència—, els

actors treballen tan malament com poden i saben, i ens n'anem tots a casa completament indiferents...

Ah!... una peça en valencià... un sainetet de riure... “Adiós, don Julián... Buenas noches, Pepita...

Campaña de Difusión Teatral...” La Plaça del Caudillo... Fa fred aquesta nit, vespra de Tots Sants.

25 Arribe a casa, agafe el pròleg a Les xiques de l'“entresuelo”, el fullege, deixe el llibre damunt la taula i

apague el llum... Per a què?

Adaptat de Rodolf Sirera, “Teoria d'un teatre valencià (I)”, Gorg, núm. 25 (novembre 1971), p. 40-41.

3. Expressió i reflexió crítica

b)

Llig aquest fragment:

Ah, tu, València meua! Perquè evoque la meua

València. O evoque la València de tots,

de tots els vius i els morts, de tots els valencians?

Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l'èmfasi.

L'èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes.

Més avant escriuràs el teu cant a València.

Llibre de Meravelles, de Vicent Andrés Estellés

Amb 75 paraules respon les següents qüestions: a quin poema pertanyen aquests cinc versos?; quina idea volen expressar i com es relacionen amb la resta del poema i amb el conjunt del Llibre de Meravelles ?; quins recursos expressius i literaris utilitza el poeta i amb quina finalitat? [1 punt]

TEXT

1 L'altre dia em va cridar un amic per consultar-me quina contestació havia de donar a un grup de xicots

que li havien escrit de terres de Castelló demanant-li, perquè volien fer teatre, una llista d'obres

“interessants” per a programar aquesta temporada. El meu amic va restar una mica desil·lusionat (es

pensa que jo soc un déu domèstic que pot solucionar-li tots els problemes) quan vaig posar cara de

5 lluna i confessí la meua incapacitat per a donar-li una resposta adequada. Perquè, en veritat, què podria

contestar-li? Que s'agafen El retaule del flautista o Meridians i paral·lels o Les noces de Fígaro, o

què? És clar que el problema era i és molt complicat, perquè prendre partit pel teatre, ara, en les

nostres circumstàncies socioculturals, és, primer que res i abans de tot, estudiar la nostra realitat

històrica, conéixer el nostre passat i el nostre present, preveure en certa manera el nostre futur, i tot

10 això amb la anormalitat d'una situació lingüística tan estudiada com ignorada i desconeguda. Fer teatre

en valencià és, ara, molt més que fer teatre en valencià. És prendre partit, escollir una opció

determinada i, sobretot, emprar el teatre com una eina de treball, d'investigació... o d'inquietud. És fer

un teatre específicament valencià (utilitze la terminologia en el seu sentit més pur), en el qual la

llengua és una conseqüència directa, una expressió immediata de la nostra realitat... [...]

15 Acabe d'escriure l'article i, com em fa una mica de mal el cap, sope ben enjorn i isc a pegar una volta.

És diumenge a la nit. Passe per la Plaça del Caudillo i recorde haver llegit al diari que a l'Ateneu

representen La Patti dels peixcadors i Les xiques de l'“entresuelo” d'Escalante. Entre a l'Ateneu. La

sala plena d'homes de pro. El programa en mà, com és lògic, en castellà. S'obren les cortines, i un actor

ens llig la nota necrològica d'un membre de la companyia (en castellà, és clar). Després fan les dues

20 obretes, com es pot fer a Muñoz Seca o a Arniches, o qui sé jo... Tant s'hi val. Una barreja de fredor i

indiferència absoluta. El públic riu una mica —no massa fort, sempre amb digna continència—, els

actors treballen tan malament com poden i saben, i ens n'anem tots a casa completament indiferents...

Ah!... una peça en valencià... un sainetet de riure... “Adiós, don Julián... Buenas noches, Pepita...

Campaña de Difusión Teatral...” La Plaça del Caudillo... Fa fred aquesta nit, vespra de Tots Sants.

25 Arribe a casa, agafe el pròleg a Les xiques de l'“entresuelo”, el fullege, deixe el llibre damunt la taula i

apague el llum... Per a què?

Adaptat de Rodolf Sirera, “Teoria d'un teatre valencià (I)”, Gorg, núm. 25 (novembre 1971), p. 40-41.

c) Amb 150 paraules, i basant-te tant en el text de Rodolf Sirera com en la informació pròpia que conegues, valora fins a quin punt ha canviat o no, des del 1971 ençà, la situació del valencià i la seua relació amb el món de l'espectacle. [2 punts]