Examen de Lengua Valenciana y Literatura II PAU Valencia 2025 · Extraordinaria

TEXT

1 Rafa Armengol és un excel·lent pintor, i tan excel·lent amic que entra molt fàcilment, amb més

rapidesa que ho puc contar, en el terreny del més sincer i fondo dels afectes. Tots els dies treballa, és a

dir, pinta, al seu estudi, a casa seua. Per a mi, és, la seua, una autèntica lliçó, quotidiana, de treball, i de

treballar honestament i lúcidament. Acabe de deixar passar una estona, després d’haver parlat, pessigat,

5 amb ell, fraternalment, diverses qüestions. He sortit, com sempre de casa seua, enriquit, amb unes ganes

boges de treballar, també, com ell treballa. El conec de fa temps; l’admire i l’estime pregonament, com un

membre més de la meua família. Benimodo, al voltant del seu estudi, estava tranquil, lluminós. Blanc.

Açò, “Benimodo el blanc”, és un dels versos que va escriure, perdurablement, el que fou amic Enric

Duran i Tortajada, no tan “bo”, com sol dir-se, com el seu germà Miquel, i no desitge, en aquest moment,

10 clavar-me en bucs i en retòriques i polítiques; vull deixar dit que, per a mi, i tan sols pel fet d’haver escrit

l’himne de Benimodo, senzill, net i clar, ja és un poeta considerable. Poques vegades es dona l’encert, la

troballa de definir un poble, i ell la va trobar en aqueix “Benimodo el blanc”. Perquè blanc és, el poble de

Benimodo, per les façanes de les seues cases i el vol tranquil dels seus coloms. Són moltes, moltes, les

vegades que m’he passejat per la boca, com si fos una pedreta de via o de riu, que és més fina, o com una

15 oliva, aquestes síl·labes seues: “Benimodo, el blanc...”. I no és que la resta de l’himne trobe jo que siga

menys valuós: és que l’expressió “Poble blanc...” és, per a mi, un encert total, a la vegada poètic, a la

vegada prosaic: d’una gramatical precisió absoluta, evident.

He parlat ja de Benimodo, que des de casa meua, al carrer Bertí, només és que una panoràmica

preciosa de teulades, una multiplicació de teulades, rovellades, o més bé grises, ramejades pels senyals de

20 l’aigua o de l’edat, del temps, una mena de “lepra”.

I no tinc altre remei, per tal de començar el dia “com Déu mana”, que posar-me a pegar-li a les

tecles de la màquina: que treballar, dit siga d’una manera bàrbara, i que escriure sobre el meu gran amic,

amic del cor, de l’ànima i altres coses, més o menys adjacents, Rafael Armengol, el qual, per cert, els seus

fills, en referir-se a ell, no solen dir “el pare” o “el papà”, sinó, senzillament, Rafa, com de la seua molt

25 bella mare no en diuen “mare” o “mamà”, sinó senzillament Marisa.

Vicent Andrés Estellés: “Armengol i Benimodo”. El forn del Sol. Gregal, València, 1986, p. 37-38.

a)

Descriu el tema i les parts bàsiques del text. [1 punt]

b)

Resumeix el contingut del text amb una extensió aproximada de 6 línies. [1 punt]

TEXT

1 Rafa Armengol és un excel·lent pintor, i tan excel·lent amic que entra molt fàcilment, amb més

rapidesa que ho puc contar, en el terreny del més sincer i fondo dels afectes. Tots els dies treballa, és a

dir, pinta, al seu estudi, a casa seua. Per a mi, és, la seua, una autèntica lliçó, quotidiana, de treball, i de

treballar honestament i lúcidament. Acabe de deixar passar una estona, després d’haver parlat, pessigat,

5 amb ell, fraternalment, diverses qüestions. He sortit, com sempre de casa seua, enriquit, amb unes ganes

boges de treballar, també, com ell treballa. El conec de fa temps; l’admire i l’estime pregonament, com un

membre més de la meua família. Benimodo, al voltant del seu estudi, estava tranquil, lluminós. Blanc.

Açò, “Benimodo el blanc”, és un dels versos que va escriure, perdurablement, el que fou amic Enric

Duran i Tortajada, no tan “bo”, com sol dir-se, com el seu germà Miquel, i no desitge, en aquest moment,

10 clavar-me en bucs i en retòriques i polítiques; vull deixar dit que, per a mi, i tan sols pel fet d’haver escrit

l’himne de Benimodo, senzill, net i clar, ja és un poeta considerable. Poques vegades es dona l’encert, la

troballa de definir un poble, i ell la va trobar en aqueix “Benimodo el blanc”. Perquè blanc és, el poble de

Benimodo, per les façanes de les seues cases i el vol tranquil dels seus coloms. Són moltes, moltes, les

vegades que m’he passejat per la boca, com si fos una pedreta de via o de riu, que és més fina, o com una

15 oliva, aquestes síl·labes seues: “Benimodo, el blanc...”. I no és que la resta de l’himne trobe jo que siga

menys valuós: és que l’expressió “Poble blanc...” és, per a mi, un encert total, a la vegada poètic, a la

vegada prosaic: d’una gramatical precisió absoluta, evident.

He parlat ja de Benimodo, que des de casa meua, al carrer Bertí, només és que una panoràmica

preciosa de teulades, una multiplicació de teulades, rovellades, o més bé grises, ramejades pels senyals de

20 l’aigua o de l’edat, del temps, una mena de “lepra”.

I no tinc altre remei, per tal de començar el dia “com Déu mana”, que posar-me a pegar-li a les

tecles de la màquina: que treballar, dit siga d’una manera bàrbara, i que escriure sobre el meu gran amic,

amic del cor, de l’ànima i altres coses, més o menys adjacents, Rafael Armengol, el qual, per cert, els seus

fills, en referir-se a ell, no solen dir “el pare” o “el papà”, sinó, senzillament, Rafa, com de la seua molt

25 bella mare no en diuen “mare” o “mamà”, sinó senzillament Marisa.

Vicent Andrés Estellés: “Armengol i Benimodo”. El forn del Sol. Gregal, València, 1986, p. 37-38.

Identifica la tipologia textual del text i especifica'n, almenys, dos característiques presents en aquest text. [0,5 punts]

TEXT

1 Rafa Armengol és un excel·lent pintor, i tan excel·lent amic que entra molt fàcilment, amb més

rapidesa que ho puc contar, en el terreny del més sincer i fondo dels afectes. Tots els dies treballa, és a

dir, pinta, al seu estudi, a casa seua. Per a mi, és, la seua, una autèntica lliçó, quotidiana, de treball, i de

treballar honestament i lúcidament. Acabe de deixar passar una estona, després d’haver parlat, pessigat,

5 amb ell, fraternalment, diverses qüestions. He sortit, com sempre de casa seua, enriquit, amb unes ganes

boges de treballar, també, com ell treballa. El conec de fa temps; l’admire i l’estime pregonament, com un

membre més de la meua família. Benimodo, al voltant del seu estudi, estava tranquil, lluminós. Blanc.

Açò, “Benimodo el blanc”, és un dels versos que va escriure, perdurablement, el que fou amic Enric

Duran i Tortajada, no tan “bo”, com sol dir-se, com el seu germà Miquel, i no desitge, en aquest moment,

10 clavar-me en bucs i en retòriques i polítiques; vull deixar dit que, per a mi, i tan sols pel fet d’haver escrit

l’himne de Benimodo, senzill, net i clar, ja és un poeta considerable. Poques vegades es dona l’encert, la

troballa de definir un poble, i ell la va trobar en aqueix “Benimodo el blanc”. Perquè blanc és, el poble de

Benimodo, per les façanes de les seues cases i el vol tranquil dels seus coloms. Són moltes, moltes, les

vegades que m’he passejat per la boca, com si fos una pedreta de via o de riu, que és més fina, o com una

15 oliva, aquestes síl·labes seues: “Benimodo, el blanc...”. I no és que la resta de l’himne trobe jo que siga

menys valuós: és que l’expressió “Poble blanc...” és, per a mi, un encert total, a la vegada poètic, a la

vegada prosaic: d’una gramatical precisió absoluta, evident.

He parlat ja de Benimodo, que des de casa meua, al carrer Bertí, només és que una panoràmica

preciosa de teulades, una multiplicació de teulades, rovellades, o més bé grises, ramejades pels senyals de

20 l’aigua o de l’edat, del temps, una mena de “lepra”.

I no tinc altre remei, per tal de començar el dia “com Déu mana”, que posar-me a pegar-li a les

tecles de la màquina: que treballar, dit siga d’una manera bàrbara, i que escriure sobre el meu gran amic,

amic del cor, de l’ànima i altres coses, més o menys adjacents, Rafael Armengol, el qual, per cert, els seus

fills, en referir-se a ell, no solen dir “el pare” o “el papà”, sinó, senzillament, Rafa, com de la seua molt

25 bella mare no en diuen “mare” o “mamà”, sinó senzillament Marisa.

Vicent Andrés Estellés: “Armengol i Benimodo”. El forn del Sol. Gregal, València, 1986, p. 37-38.

d1) Identifica el registre lingüístic (formal/informal) del text i especifica'n, almenys, dos dels trets més significatius presents en aquest text. [0,5 punts]

TEXT

1 Rafa Armengol és un excel·lent pintor, i tan excel·lent amic que entra molt fàcilment, amb més

rapidesa que ho puc contar, en el terreny del més sincer i fondo dels afectes. Tots els dies treballa, és a

dir, pinta, al seu estudi, a casa seua. Per a mi, és, la seua, una autèntica lliçó, quotidiana, de treball, i de

treballar honestament i lúcidament. Acabe de deixar passar una estona, després d’haver parlat, pessigat,

5 amb ell, fraternalment, diverses qüestions. He sortit, com sempre de casa seua, enriquit, amb unes ganes

boges de treballar, també, com ell treballa. El conec de fa temps; l’admire i l’estime pregonament, com un

membre més de la meua família. Benimodo, al voltant del seu estudi, estava tranquil, lluminós. Blanc.

Açò, “Benimodo el blanc”, és un dels versos que va escriure, perdurablement, el que fou amic Enric

Duran i Tortajada, no tan “bo”, com sol dir-se, com el seu germà Miquel, i no desitge, en aquest moment,

10 clavar-me en bucs i en retòriques i polítiques; vull deixar dit que, per a mi, i tan sols pel fet d’haver escrit

l’himne de Benimodo, senzill, net i clar, ja és un poeta considerable. Poques vegades es dona l’encert, la

troballa de definir un poble, i ell la va trobar en aqueix “Benimodo el blanc”. Perquè blanc és, el poble de

Benimodo, per les façanes de les seues cases i el vol tranquil dels seus coloms. Són moltes, moltes, les

vegades que m’he passejat per la boca, com si fos una pedreta de via o de riu, que és més fina, o com una

15 oliva, aquestes síl·labes seues: “Benimodo, el blanc...”. I no és que la resta de l’himne trobe jo que siga

menys valuós: és que l’expressió “Poble blanc...” és, per a mi, un encert total, a la vegada poètic, a la

vegada prosaic: d’una gramatical precisió absoluta, evident.

He parlat ja de Benimodo, que des de casa meua, al carrer Bertí, només és que una panoràmica

preciosa de teulades, una multiplicació de teulades, rovellades, o més bé grises, ramejades pels senyals de

20 l’aigua o de l’edat, del temps, una mena de “lepra”.

I no tinc altre remei, per tal de començar el dia “com Déu mana”, que posar-me a pegar-li a les

tecles de la màquina: que treballar, dit siga d’una manera bàrbara, i que escriure sobre el meu gran amic,

amic del cor, de l’ànima i altres coses, més o menys adjacents, Rafael Armengol, el qual, per cert, els seus

fills, en referir-se a ell, no solen dir “el pare” o “el papà”, sinó, senzillament, Rafa, com de la seua molt

25 bella mare no en diuen “mare” o “mamà”, sinó senzillament Marisa.

Vicent Andrés Estellés: “Armengol i Benimodo”. El forn del Sol. Gregal, València, 1986, p. 37-38.

d2) Identifica els recursos expressius del text i destaca'n, almenys, dos figures o/i recursos fraseològics presents en aquest text. [0,5 punts]

TEXT

1 Rafa Armengol és un excel·lent pintor, i tan excel·lent amic que entra molt fàcilment, amb més

rapidesa que ho puc contar, en el terreny del més sincer i fondo dels afectes. Tots els dies treballa, és a

dir, pinta, al seu estudi, a casa seua. Per a mi, és, la seua, una autèntica lliçó, quotidiana, de treball, i de

treballar honestament i lúcidament. Acabe de deixar passar una estona, després d’haver parlat, pessigat,

5 amb ell, fraternalment, diverses qüestions. He sortit, com sempre de casa seua, enriquit, amb unes ganes

boges de treballar, també, com ell treballa. El conec de fa temps; l’admire i l’estime pregonament, com un

membre més de la meua família. Benimodo, al voltant del seu estudi, estava tranquil, lluminós. Blanc.

Açò, “Benimodo el blanc”, és un dels versos que va escriure, perdurablement, el que fou amic Enric

Duran i Tortajada, no tan “bo”, com sol dir-se, com el seu germà Miquel, i no desitge, en aquest moment,

10 clavar-me en bucs i en retòriques i polítiques; vull deixar dit que, per a mi, i tan sols pel fet d’haver escrit

l’himne de Benimodo, senzill, net i clar, ja és un poeta considerable. Poques vegades es dona l’encert, la

troballa de definir un poble, i ell la va trobar en aqueix “Benimodo el blanc”. Perquè blanc és, el poble de

Benimodo, per les façanes de les seues cases i el vol tranquil dels seus coloms. Són moltes, moltes, les

vegades que m’he passejat per la boca, com si fos una pedreta de via o de riu, que és més fina, o com una

15 oliva, aquestes síl·labes seues: “Benimodo, el blanc...”. I no és que la resta de l’himne trobe jo que siga

menys valuós: és que l’expressió “Poble blanc...” és, per a mi, un encert total, a la vegada poètic, a la

vegada prosaic: d’una gramatical precisió absoluta, evident.

He parlat ja de Benimodo, que des de casa meua, al carrer Bertí, només és que una panoràmica

preciosa de teulades, una multiplicació de teulades, rovellades, o més bé grises, ramejades pels senyals de

20 l’aigua o de l’edat, del temps, una mena de “lepra”.

I no tinc altre remei, per tal de començar el dia “com Déu mana”, que posar-me a pegar-li a les

tecles de la màquina: que treballar, dit siga d’una manera bàrbara, i que escriure sobre el meu gran amic,

amic del cor, de l’ànima i altres coses, més o menys adjacents, Rafael Armengol, el qual, per cert, els seus

fills, en referir-se a ell, no solen dir “el pare” o “el papà”, sinó, senzillament, Rafa, com de la seua molt

25 bella mare no en diuen “mare” o “mamà”, sinó senzillament Marisa.

Vicent Andrés Estellés: “Armengol i Benimodo”. El forn del Sol. Gregal, València, 1986, p. 37-38.

2. Anàlisi lingüística del text

a1) Indica la pronunciació dels elements consonàntics subratllats, extrets del text (cada encert suma 0,1; cada resposta errònia resta 0,1):

1. rapide s a (línia 2)

2. casa s eua (l. 3)

3. fa ç anes (l. 13)

4. eda t (l. 20)

5. ami c del cor (l. 23)

TEXT

1 Rafa Armengol és un excel·lent pintor, i tan excel·lent amic que entra molt fàcilment, amb més

rapidesa que ho puc contar, en el terreny del més sincer i fondo dels afectes. Tots els dies treballa, és a

dir, pinta, al seu estudi, a casa seua. Per a mi, és, la seua, una autèntica lliçó, quotidiana, de treball, i de

treballar honestament i lúcidament. Acabe de deixar passar una estona, després d’haver parlat, pessigat,

5 amb ell, fraternalment, diverses qüestions. He sortit, com sempre de casa seua, enriquit, amb unes ganes

boges de treballar, també, com ell treballa. El conec de fa temps; l’admire i l’estime pregonament, com un

membre més de la meua família. Benimodo, al voltant del seu estudi, estava tranquil, lluminós. Blanc.

Açò, “Benimodo el blanc”, és un dels versos que va escriure, perdurablement, el que fou amic Enric

Duran i Tortajada, no tan “bo”, com sol dir-se, com el seu germà Miquel, i no desitge, en aquest moment,

10 clavar-me en bucs i en retòriques i polítiques; vull deixar dit que, per a mi, i tan sols pel fet d’haver escrit

l’himne de Benimodo, senzill, net i clar, ja és un poeta considerable. Poques vegades es dona l’encert, la

troballa de definir un poble, i ell la va trobar en aqueix “Benimodo el blanc”. Perquè blanc és, el poble de

Benimodo, per les façanes de les seues cases i el vol tranquil dels seus coloms. Són moltes, moltes, les

vegades que m’he passejat per la boca, com si fos una pedreta de via o de riu, que és més fina, o com una

15 oliva, aquestes síl·labes seues: “Benimodo, el blanc...”. I no és que la resta de l’himne trobe jo que siga

menys valuós: és que l’expressió “Poble blanc...” és, per a mi, un encert total, a la vegada poètic, a la

vegada prosaic: d’una gramatical precisió absoluta, evident.

He parlat ja de Benimodo, que des de casa meua, al carrer Bertí, només és que una panoràmica

preciosa de teulades, una multiplicació de teulades, rovellades, o més bé grises, ramejades pels senyals de

20 l’aigua o de l’edat, del temps, una mena de “lepra”.

I no tinc altre remei, per tal de començar el dia “com Déu mana”, que posar-me a pegar-li a les

tecles de la màquina: que treballar, dit siga d’una manera bàrbara, i que escriure sobre el meu gran amic,

amic del cor, de l’ànima i altres coses, més o menys adjacents, Rafael Armengol, el qual, per cert, els seus

fills, en referir-se a ell, no solen dir “el pare” o “el papà”, sinó, senzillament, Rafa, com de la seua molt

25 bella mare no en diuen “mare” o “mamà”, sinó senzillament Marisa.

Vicent Andrés Estellés: “Armengol i Benimodo”. El forn del Sol. Gregal, València, 1986, p. 37-38.

2. Anàlisi lingüística del text

a2) Indica la pronunciació de les grafies vocàliques subratllades, extretes del text (cada encert suma 0,1; cada resposta errònia resta 0,1):

1. b o ges (línia 6)

2. b o ca (l. 14)

3. enc e rt (l. 16)

4. pros aï c (l. 17)

5. t eu lades (l. 19)

TEXT

1 Rafa Armengol és un excel·lent pintor, i tan excel·lent amic que entra molt fàcilment, amb més

rapidesa que ho puc contar, en el terreny del més sincer i fondo dels afectes. Tots els dies treballa, és a

dir, pinta, al seu estudi, a casa seua. Per a mi, és, la seua, una autèntica lliçó, quotidiana, de treball, i de

treballar honestament i lúcidament. Acabe de deixar passar una estona, després d’haver parlat, pessigat,

5 amb ell, fraternalment, diverses qüestions. He sortit, com sempre de casa seua, enriquit, amb unes ganes

boges de treballar, també, com ell treballa. El conec de fa temps; l’admire i l’estime pregonament, com un

membre més de la meua família. Benimodo, al voltant del seu estudi, estava tranquil, lluminós. Blanc.

Açò, “Benimodo el blanc”, és un dels versos que va escriure, perdurablement, el que fou amic Enric

Duran i Tortajada, no tan “bo”, com sol dir-se, com el seu germà Miquel, i no desitge, en aquest moment,

10 clavar-me en bucs i en retòriques i polítiques; vull deixar dit que, per a mi, i tan sols pel fet d’haver escrit

l’himne de Benimodo, senzill, net i clar, ja és un poeta considerable. Poques vegades es dona l’encert, la

troballa de definir un poble, i ell la va trobar en aqueix “Benimodo el blanc”. Perquè blanc és, el poble de

Benimodo, per les façanes de les seues cases i el vol tranquil dels seus coloms. Són moltes, moltes, les

vegades que m’he passejat per la boca, com si fos una pedreta de via o de riu, que és més fina, o com una

15 oliva, aquestes síl·labes seues: “Benimodo, el blanc...”. I no és que la resta de l’himne trobe jo que siga

menys valuós: és que l’expressió “Poble blanc...” és, per a mi, un encert total, a la vegada poètic, a la

vegada prosaic: d’una gramatical precisió absoluta, evident.

He parlat ja de Benimodo, que des de casa meua, al carrer Bertí, només és que una panoràmica

preciosa de teulades, una multiplicació de teulades, rovellades, o més bé grises, ramejades pels senyals de

20 l’aigua o de l’edat, del temps, una mena de “lepra”.

I no tinc altre remei, per tal de començar el dia “com Déu mana”, que posar-me a pegar-li a les

tecles de la màquina: que treballar, dit siga d’una manera bàrbara, i que escriure sobre el meu gran amic,

amic del cor, de l’ànima i altres coses, més o menys adjacents, Rafael Armengol, el qual, per cert, els seus

fills, en referir-se a ell, no solen dir “el pare” o “el papà”, sinó, senzillament, Rafa, com de la seua molt

25 bella mare no en diuen “mare” o “mamà”, sinó senzillament Marisa.

Vicent Andrés Estellés: “Armengol i Benimodo”. El forn del Sol. Gregal, València, 1986, p. 37-38.

b) Indica el temps, el mode, la persona, el nombre, i la forma d'infinitiu de les següents formes verbals, extretes del text. [0,75 punts]

1.

2.

3.

TEXT

1 Rafa Armengol és un excel·lent pintor, i tan excel·lent amic que entra molt fàcilment, amb més

rapidesa que ho puc contar, en el terreny del més sincer i fondo dels afectes. Tots els dies treballa, és a

dir, pinta, al seu estudi, a casa seua. Per a mi, és, la seua, una autèntica lliçó, quotidiana, de treball, i de

treballar honestament i lúcidament. Acabe de deixar passar una estona, després d’haver parlat, pessigat,

5 amb ell, fraternalment, diverses qüestions. He sortit, com sempre de casa seua, enriquit, amb unes ganes

boges de treballar, també, com ell treballa. El conec de fa temps; l’admire i l’estime pregonament, com un

membre més de la meua família. Benimodo, al voltant del seu estudi, estava tranquil, lluminós. Blanc.

Açò, “Benimodo el blanc”, és un dels versos que va escriure, perdurablement, el que fou amic Enric

Duran i Tortajada, no tan “bo”, com sol dir-se, com el seu germà Miquel, i no desitge, en aquest moment,

10 clavar-me en bucs i en retòriques i polítiques; vull deixar dit que, per a mi, i tan sols pel fet d’haver escrit

l’himne de Benimodo, senzill, net i clar, ja és un poeta considerable. Poques vegades es dona l’encert, la

troballa de definir un poble, i ell la va trobar en aqueix “Benimodo el blanc”. Perquè blanc és, el poble de

Benimodo, per les façanes de les seues cases i el vol tranquil dels seus coloms. Són moltes, moltes, les

vegades que m’he passejat per la boca, com si fos una pedreta de via o de riu, que és més fina, o com una

15 oliva, aquestes síl·labes seues: “Benimodo, el blanc...”. I no és que la resta de l’himne trobe jo que siga

menys valuós: és que l’expressió “Poble blanc...” és, per a mi, un encert total, a la vegada poètic, a la

vegada prosaic: d’una gramatical precisió absoluta, evident.

He parlat ja de Benimodo, que des de casa meua, al carrer Bertí, només és que una panoràmica

preciosa de teulades, una multiplicació de teulades, rovellades, o més bé grises, ramejades pels senyals de

20 l’aigua o de l’edat, del temps, una mena de “lepra”.

I no tinc altre remei, per tal de començar el dia “com Déu mana”, que posar-me a pegar-li a les

tecles de la màquina: que treballar, dit siga d’una manera bàrbara, i que escriure sobre el meu gran amic,

amic del cor, de l’ànima i altres coses, més o menys adjacents, Rafael Armengol, el qual, per cert, els seus

fills, en referir-se a ell, no solen dir “el pare” o “el papà”, sinó, senzillament, Rafa, com de la seua molt

25 bella mare no en diuen “mare” o “mamà”, sinó senzillament Marisa.

Vicent Andrés Estellés: “Armengol i Benimodo”. El forn del Sol. Gregal, València, 1986, p. 37-38.

2.c Indica a quins elements del text fan referència els pronoms subratllats i quina funció sintàctica realitzen. [0,75 punts]

1. ho puc contar (línia 2)

2. El conec (l. 6)

3. pegar- li (l. 21)

TEXT

1 Rafa Armengol és un excel·lent pintor, i tan excel·lent amic que entra molt fàcilment, amb més

rapidesa que ho puc contar, en el terreny del més sincer i fondo dels afectes. Tots els dies treballa, és a

dir, pinta, al seu estudi, a casa seua. Per a mi, és, la seua, una autèntica lliçó, quotidiana, de treball, i de

treballar honestament i lúcidament. Acabe de deixar passar una estona, després d’haver parlat, pessigat,

5 amb ell, fraternalment, diverses qüestions. He sortit, com sempre de casa seua, enriquit, amb unes ganes

boges de treballar, també, com ell treballa. El conec de fa temps; l’admire i l’estime pregonament, com un

membre més de la meua família. Benimodo, al voltant del seu estudi, estava tranquil, lluminós. Blanc.

Açò, “Benimodo el blanc”, és un dels versos que va escriure, perdurablement, el que fou amic Enric

Duran i Tortajada, no tan “bo”, com sol dir-se, com el seu germà Miquel, i no desitge, en aquest moment,

10 clavar-me en bucs i en retòriques i polítiques; vull deixar dit que, per a mi, i tan sols pel fet d’haver escrit

l’himne de Benimodo, senzill, net i clar, ja és un poeta considerable. Poques vegades es dona l’encert, la

troballa de definir un poble, i ell la va trobar en aqueix “Benimodo el blanc”. Perquè blanc és, el poble de

Benimodo, per les façanes de les seues cases i el vol tranquil dels seus coloms. Són moltes, moltes, les

vegades que m’he passejat per la boca, com si fos una pedreta de via o de riu, que és més fina, o com una

15 oliva, aquestes síl·labes seues: “Benimodo, el blanc...”. I no és que la resta de l’himne trobe jo que siga

menys valuós: és que l’expressió “Poble blanc...” és, per a mi, un encert total, a la vegada poètic, a la

vegada prosaic: d’una gramatical precisió absoluta, evident.

He parlat ja de Benimodo, que des de casa meua, al carrer Bertí, només és que una panoràmica

preciosa de teulades, una multiplicació de teulades, rovellades, o més bé grises, ramejades pels senyals de

20 l’aigua o de l’edat, del temps, una mena de “lepra”.

I no tinc altre remei, per tal de començar el dia “com Déu mana”, que posar-me a pegar-li a les

tecles de la màquina: que treballar, dit siga d’una manera bàrbara, i que escriure sobre el meu gran amic,

amic del cor, de l’ànima i altres coses, més o menys adjacents, Rafael Armengol, el qual, per cert, els seus

fills, en referir-se a ell, no solen dir “el pare” o “el papà”, sinó, senzillament, Rafa, com de la seua molt

25 bella mare no en diuen “mare” o “mamà”, sinó senzillament Marisa.

Vicent Andrés Estellés: “Armengol i Benimodo”. El forn del Sol. Gregal, València, 1986, p. 37-38.

d) Digues el significat que adquireixen en el text aquestes paraules (o expressions) o posa'n un sinònim. [1 punt]

1.

2.

3.

4.

5.

3. Expressió i reflexió crítica

Contesta la pregunta següent amb 75 paraules [1 punt]:

a1)

La poesia durant el darrer quart del segle XX. Cita tres dels/ de les poetes principals.

3. Expressió i reflexió crítica

Contesta la pregunta següent amb 75 paraules [1 punt]:

a2)

Comenta quines són les característiques generals de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda.

TEXT

1 Rafa Armengol és un excel·lent pintor, i tan excel·lent amic que entra molt fàcilment, amb més

rapidesa que ho puc contar, en el terreny del més sincer i fondo dels afectes. Tots els dies treballa, és a

dir, pinta, al seu estudi, a casa seua. Per a mi, és, la seua, una autèntica lliçó, quotidiana, de treball, i de

treballar honestament i lúcidament. Acabe de deixar passar una estona, després d’haver parlat, pessigat,

5 amb ell, fraternalment, diverses qüestions. He sortit, com sempre de casa seua, enriquit, amb unes ganes

boges de treballar, també, com ell treballa. El conec de fa temps; l’admire i l’estime pregonament, com un

membre més de la meua família. Benimodo, al voltant del seu estudi, estava tranquil, lluminós. Blanc.

Açò, “Benimodo el blanc”, és un dels versos que va escriure, perdurablement, el que fou amic Enric

Duran i Tortajada, no tan “bo”, com sol dir-se, com el seu germà Miquel, i no desitge, en aquest moment,

10 clavar-me en bucs i en retòriques i polítiques; vull deixar dit que, per a mi, i tan sols pel fet d’haver escrit

l’himne de Benimodo, senzill, net i clar, ja és un poeta considerable. Poques vegades es dona l’encert, la

troballa de definir un poble, i ell la va trobar en aqueix “Benimodo el blanc”. Perquè blanc és, el poble de

Benimodo, per les façanes de les seues cases i el vol tranquil dels seus coloms. Són moltes, moltes, les

vegades que m’he passejat per la boca, com si fos una pedreta de via o de riu, que és més fina, o com una

15 oliva, aquestes síl·labes seues: “Benimodo, el blanc...”. I no és que la resta de l’himne trobe jo que siga

menys valuós: és que l’expressió “Poble blanc...” és, per a mi, un encert total, a la vegada poètic, a la

vegada prosaic: d’una gramatical precisió absoluta, evident.

He parlat ja de Benimodo, que des de casa meua, al carrer Bertí, només és que una panoràmica

preciosa de teulades, una multiplicació de teulades, rovellades, o més bé grises, ramejades pels senyals de

20 l’aigua o de l’edat, del temps, una mena de “lepra”.

I no tinc altre remei, per tal de començar el dia “com Déu mana”, que posar-me a pegar-li a les

tecles de la màquina: que treballar, dit siga d’una manera bàrbara, i que escriure sobre el meu gran amic,

amic del cor, de l’ànima i altres coses, més o menys adjacents, Rafael Armengol, el qual, per cert, els seus

fills, en referir-se a ell, no solen dir “el pare” o “el papà”, sinó, senzillament, Rafa, com de la seua molt

25 bella mare no en diuen “mare” o “mamà”, sinó senzillament Marisa.

Vicent Andrés Estellés: “Armengol i Benimodo”. El forn del Sol. Gregal, València, 1986, p. 37-38.

3. Expressió i reflexió crítica

b)

Llig aquest fragment:

L'odi a l'estranger, al foraster, ha estat, sempre i a tot arreu, causa de grans bestieses i de decisions sublims, de crims salvatges i de poemes preciosos, de sacrificis sagrats i d'abusos remuneradors. Hi ha moltes formes de patriotisme que no són sinó mera xenofòbia, perquè sovint els habitants d'una “pàtria” només arriben a sentir-se'n “patriotes” quan s'imaginen o es troben en fricció amb els veïns de la “pàtria” del costat.

Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster

Amb 75 paraules respon les següents qüestions: a quina entrada pertany aquest fragment? Explica les característiques generals de Diccionari per a ociosos, i determina'n el context literari (model, gènere, autors contemporanis) [1 punt]

TEXT

1 Rafa Armengol és un excel·lent pintor, i tan excel·lent amic que entra molt fàcilment, amb més

rapidesa que ho puc contar, en el terreny del més sincer i fondo dels afectes. Tots els dies treballa, és a

dir, pinta, al seu estudi, a casa seua. Per a mi, és, la seua, una autèntica lliçó, quotidiana, de treball, i de

treballar honestament i lúcidament. Acabe de deixar passar una estona, després d’haver parlat, pessigat,

5 amb ell, fraternalment, diverses qüestions. He sortit, com sempre de casa seua, enriquit, amb unes ganes

boges de treballar, també, com ell treballa. El conec de fa temps; l’admire i l’estime pregonament, com un

membre més de la meua família. Benimodo, al voltant del seu estudi, estava tranquil, lluminós. Blanc.

Açò, “Benimodo el blanc”, és un dels versos que va escriure, perdurablement, el que fou amic Enric

Duran i Tortajada, no tan “bo”, com sol dir-se, com el seu germà Miquel, i no desitge, en aquest moment,

10 clavar-me en bucs i en retòriques i polítiques; vull deixar dit que, per a mi, i tan sols pel fet d’haver escrit

l’himne de Benimodo, senzill, net i clar, ja és un poeta considerable. Poques vegades es dona l’encert, la

troballa de definir un poble, i ell la va trobar en aqueix “Benimodo el blanc”. Perquè blanc és, el poble de

Benimodo, per les façanes de les seues cases i el vol tranquil dels seus coloms. Són moltes, moltes, les

vegades que m’he passejat per la boca, com si fos una pedreta de via o de riu, que és més fina, o com una

15 oliva, aquestes síl·labes seues: “Benimodo, el blanc...”. I no és que la resta de l’himne trobe jo que siga

menys valuós: és que l’expressió “Poble blanc...” és, per a mi, un encert total, a la vegada poètic, a la

vegada prosaic: d’una gramatical precisió absoluta, evident.

He parlat ja de Benimodo, que des de casa meua, al carrer Bertí, només és que una panoràmica

preciosa de teulades, una multiplicació de teulades, rovellades, o més bé grises, ramejades pels senyals de

20 l’aigua o de l’edat, del temps, una mena de “lepra”.

I no tinc altre remei, per tal de començar el dia “com Déu mana”, que posar-me a pegar-li a les

tecles de la màquina: que treballar, dit siga d’una manera bàrbara, i que escriure sobre el meu gran amic,

amic del cor, de l’ànima i altres coses, més o menys adjacents, Rafael Armengol, el qual, per cert, els seus

fills, en referir-se a ell, no solen dir “el pare” o “el papà”, sinó, senzillament, Rafa, com de la seua molt

25 bella mare no en diuen “mare” o “mamà”, sinó senzillament Marisa.

Vicent Andrés Estellés: “Armengol i Benimodo”. El forn del Sol. Gregal, València, 1986, p. 37-38.

c) Amb 150 paraules, i prenent com a referent el text de Vicent Andrés Estellés amb què s'inicia la prova, elabora un text semblant sobre un/a artista contemporani. El protagonista en qüestió pot ser real o inventat, tan se val. [2 punts]