Ejercicio 2.d - Lèxic · Lengua Valenciana y Literatura II PAU Valencia Extraordinaria 2025

TEXT

1 Rafa Armengol és un excel·lent pintor, i tan excel·lent amic que entra molt fàcilment, amb més

rapidesa que ho puc contar, en el terreny del més sincer i fondo dels afectes. Tots els dies treballa, és a

dir, pinta, al seu estudi, a casa seua. Per a mi, és, la seua, una autèntica lliçó, quotidiana, de treball, i de

treballar honestament i lúcidament. Acabe de deixar passar una estona, després d’haver parlat, pessigat,

5 amb ell, fraternalment, diverses qüestions. He sortit, com sempre de casa seua, enriquit, amb unes ganes

boges de treballar, també, com ell treballa. El conec de fa temps; l’admire i l’estime pregonament, com un

membre més de la meua família. Benimodo, al voltant del seu estudi, estava tranquil, lluminós. Blanc.

Açò, “Benimodo el blanc”, és un dels versos que va escriure, perdurablement, el que fou amic Enric

Duran i Tortajada, no tan “bo”, com sol dir-se, com el seu germà Miquel, i no desitge, en aquest moment,

10 clavar-me en bucs i en retòriques i polítiques; vull deixar dit que, per a mi, i tan sols pel fet d’haver escrit

l’himne de Benimodo, senzill, net i clar, ja és un poeta considerable. Poques vegades es dona l’encert, la

troballa de definir un poble, i ell la va trobar en aqueix “Benimodo el blanc”. Perquè blanc és, el poble de

Benimodo, per les façanes de les seues cases i el vol tranquil dels seus coloms. Són moltes, moltes, les

vegades que m’he passejat per la boca, com si fos una pedreta de via o de riu, que és més fina, o com una

15 oliva, aquestes síl·labes seues: “Benimodo, el blanc...”. I no és que la resta de l’himne trobe jo que siga

menys valuós: és que l’expressió “Poble blanc...” és, per a mi, un encert total, a la vegada poètic, a la

vegada prosaic: d’una gramatical precisió absoluta, evident.

He parlat ja de Benimodo, que des de casa meua, al carrer Bertí, només és que una panoràmica

preciosa de teulades, una multiplicació de teulades, rovellades, o més bé grises, ramejades pels senyals de

20 l’aigua o de l’edat, del temps, una mena de “lepra”.

I no tinc altre remei, per tal de començar el dia “com Déu mana”, que posar-me a pegar-li a les

tecles de la màquina: que treballar, dit siga d’una manera bàrbara, i que escriure sobre el meu gran amic,

amic del cor, de l’ànima i altres coses, més o menys adjacents, Rafael Armengol, el qual, per cert, els seus

fills, en referir-se a ell, no solen dir “el pare” o “el papà”, sinó, senzillament, Rafa, com de la seua molt

25 bella mare no en diuen “mare” o “mamà”, sinó senzillament Marisa.

Vicent Andrés Estellés: “Armengol i Benimodo”. El forn del Sol. Gregal, València, 1986, p. 37-38.

d) Digues el significat que adquireixen en el text aquestes paraules (o expressions) o posa'n un sinònim. [1 punt]

1.

2.

3.

4.

5.