Examen de Comentario de Texto Majors de 25 anys (Catalunya) 2025 · Tribunal especial

No per atzar en les darreres dècades les disciplines humanístiques se les considera inútils, se les margina no només als programes escolars sinó sobretot als capítols dels pressupostos estatals i als fons de les entitats privades i les fundacions. Per què s’han de gastar diners en un àmbit condemnat a no generar beneficis? Per què s’han de destinar fons a sabers que no aporten un rendiment econòmic ràpid i tangible?

En aquest context basat exclusivament en la necessitat de pesar i mesurar d’acord amb criteris que privilegien la quantitas, la literatura (però el mateix discurs podria servir per a altres sabers humanístics, així com per als sabers científics sense un propòsit utilitarista immediat) pot, per contra, assumir una funció fonamental, importantíssima: precisament el fet de ser immune a tota aspiració al benefici podria constituir, per si mateix, una forma de resistència als egoismes del present, un antídot contra la barbàrie del que és útil que ha arribat fins i tot a corrompre les nostres relacions socials i els nostres afectes més íntims. La seva mateixa existència, en efecte, crida l’atenció sobre la gratuïtat i el desinterès, valors que avui es consideren contra corrent i passats de moda.

Però l’elogi de l’útil inutilitat de la literatura i la filosofia, tanmateix, no ha d’induir a engany. Voldria dir clarament —i no ho faig només per tranquil·litzar els col·legues científics— que no em proposo en absolut tornar a plantejar la perjudicial contraposició entre sabers humanístics i sabers científics. Al contrari: conscient de les diferents funcions dels uns i dels altres, estic fermament convençut que també la ciència ha ocupat i ocupa un lloc important en la batalla contra les lleis del mercat i el benefici. És ben sabut que de treballs científics considerats en aparença inútils, és a dir, no adreçats a un objectiu pràctic precís, se n’ha derivat després una utilitat inesperada. Els invents de Guglielmo Marconi haurien estat impensables sense les investigacions sobre les ones electromagnètiques que van dur a terme James Clerk Maxwell i Heinrich Rudolf Hertz: estudis, convé emfasitzar-ho, inspirats només per la necessitat de satisfer una curiositat purament teòrica. De fet, els descobriments fonamentals que han revolucionat la història de la humanitat són fruit, en gran part, d’investigacions allunyades de qualsevol objectiu utilitarista.

En els propers anys caldrà esforçar-se per salvar d’aquesta deriva utilitarista no només la ciència, l’escola i la universitat, sinó també tot allò que anomenem cultura. Caldrà resistir a la dissolució programada de l’ensenyament, de la investigació científica, dels clàssics i dels béns culturals. Perquè sabotejar la cultura i l’ensenyament vol dir sabotejar el futur de la humanitat. Fa temps vaig tenir ocasió de llegir una frase simple, però molt significativa, inscrita al tauler d’anuncis d’una biblioteca de manuscrits en un oasi perdut del Sàhara: «El coneixement és una riquesa que es pot transmetre sense empobrir-se». Només el saber —posant en qüestió els paradigmes dominants del benefici— pot ser compartit sense empobrir. Al contrari, enriquint qui el transmet i qui el rep.

Traducció feta a partir de l’adaptació del text de

Nuccio Ordine. La utilidad de lo inútil: Manifiesto. Barcelona: Acantilado, 2013, p. 28-111

Bloc 1. Encircleu la resposta correcta en cada cas.

[0,5 punts per cada resposta correcta. Es descomptaran 0,16 punts per cada resposta incorrecta; per les qüestions no contestades no hi haurà cap descompte.]

1.1.

Quina és la intenció principal de l'autor amb aquest text?

)

1.2.

Tenint en compte el que s'exposa i es pot inferir del text, quin paper tenen la literatura i la filosofia en la societat actual?

)

1.3.

Quan l'autor parla de la «batalla contra les lleis del mercat i el benefici», fa referència al fet que

)

1.4.

Segons el que es pot inferir del text, podem dir que

)

1.5.

Tenint en compte el que es defensa al text, quina de les afirmacions següents és falsa?

)

No per atzar en les darreres dècades les disciplines humanístiques se les considera inútils, se les margina no només als programes escolars sinó sobretot als capítols dels pressupostos estatals i als fons de les entitats privades i les fundacions. Per què s’han de gastar diners en un àmbit condemnat a no generar beneficis? Per què s’han de destinar fons a sabers que no aporten un rendiment econòmic ràpid i tangible?

En aquest context basat exclusivament en la necessitat de pesar i mesurar d’acord amb criteris que privilegien la quantitas, la literatura (però el mateix discurs podria servir per a altres sabers humanístics, així com per als sabers científics sense un propòsit utilitarista immediat) pot, per contra, assumir una funció fonamental, importantíssima: precisament el fet de ser immune a tota aspiració al benefici podria constituir, per si mateix, una forma de resistència als egoismes del present, un antídot contra la barbàrie del que és útil que ha arribat fins i tot a corrompre les nostres relacions socials i els nostres afectes més íntims. La seva mateixa existència, en efecte, crida l’atenció sobre la gratuïtat i el desinterès, valors que avui es consideren contra corrent i passats de moda.

Però l’elogi de l’útil inutilitat de la literatura i la filosofia, tanmateix, no ha d’induir a engany. Voldria dir clarament —i no ho faig només per tranquil·litzar els col·legues científics— que no em proposo en absolut tornar a plantejar la perjudicial contraposició entre sabers humanístics i sabers científics. Al contrari: conscient de les diferents funcions dels uns i dels altres, estic fermament convençut que també la ciència ha ocupat i ocupa un lloc important en la batalla contra les lleis del mercat i el benefici. És ben sabut que de treballs científics considerats en aparença inútils, és a dir, no adreçats a un objectiu pràctic precís, se n’ha derivat després una utilitat inesperada. Els invents de Guglielmo Marconi haurien estat impensables sense les investigacions sobre les ones electromagnètiques que van dur a terme James Clerk Maxwell i Heinrich Rudolf Hertz: estudis, convé emfasitzar-ho, inspirats només per la necessitat de satisfer una curiositat purament teòrica. De fet, els descobriments fonamentals que han revolucionat la història de la humanitat són fruit, en gran part, d’investigacions allunyades de qualsevol objectiu utilitarista.

En els propers anys caldrà esforçar-se per salvar d’aquesta deriva utilitarista no només la ciència, l’escola i la universitat, sinó també tot allò que anomenem cultura. Caldrà resistir a la dissolució programada de l’ensenyament, de la investigació científica, dels clàssics i dels béns culturals. Perquè sabotejar la cultura i l’ensenyament vol dir sabotejar el futur de la humanitat. Fa temps vaig tenir ocasió de llegir una frase simple, però molt significativa, inscrita al tauler d’anuncis d’una biblioteca de manuscrits en un oasi perdut del Sàhara: «El coneixement és una riquesa que es pot transmetre sense empobrir-se». Només el saber —posant en qüestió els paradigmes dominants del benefici— pot ser compartit sense empobrir. Al contrari, enriquint qui el transmet i qui el rep.

Traducció feta a partir de l’adaptació del text de

Nuccio Ordine. La utilidad de lo inútil: Manifiesto. Barcelona: Acantilado, 2013, p. 28-111

1.6.

Tal com s'utilitza en el text, l'adjectiu tangible

)

No per atzar en les darreres dècades les disciplines humanístiques se les considera inútils, se les margina no només als programes escolars sinó sobretot als capítols dels pressupostos estatals i als fons de les entitats privades i les fundacions. Per què s’han de gastar diners en un àmbit condemnat a no generar beneficis? Per què s’han de destinar fons a sabers que no aporten un rendiment econòmic ràpid i tangible?

En aquest context basat exclusivament en la necessitat de pesar i mesurar d’acord amb criteris que privilegien la quantitas, la literatura (però el mateix discurs podria servir per a altres sabers humanístics, així com per als sabers científics sense un propòsit utilitarista immediat) pot, per contra, assumir una funció fonamental, importantíssima: precisament el fet de ser immune a tota aspiració al benefici podria constituir, per si mateix, una forma de resistència als egoismes del present, un antídot contra la barbàrie del que és útil que ha arribat fins i tot a corrompre les nostres relacions socials i els nostres afectes més íntims. La seva mateixa existència, en efecte, crida l’atenció sobre la gratuïtat i el desinterès, valors que avui es consideren contra corrent i passats de moda.

Però l’elogi de l’útil inutilitat de la literatura i la filosofia, tanmateix, no ha d’induir a engany. Voldria dir clarament —i no ho faig només per tranquil·litzar els col·legues científics— que no em proposo en absolut tornar a plantejar la perjudicial contraposició entre sabers humanístics i sabers científics. Al contrari: conscient de les diferents funcions dels uns i dels altres, estic fermament convençut que també la ciència ha ocupat i ocupa un lloc important en la batalla contra les lleis del mercat i el benefici. És ben sabut que de treballs científics considerats en aparença inútils, és a dir, no adreçats a un objectiu pràctic precís, se n’ha derivat després una utilitat inesperada. Els invents de Guglielmo Marconi haurien estat impensables sense les investigacions sobre les ones electromagnètiques que van dur a terme James Clerk Maxwell i Heinrich Rudolf Hertz: estudis, convé emfasitzar-ho, inspirats només per la necessitat de satisfer una curiositat purament teòrica. De fet, els descobriments fonamentals que han revolucionat la història de la humanitat són fruit, en gran part, d’investigacions allunyades de qualsevol objectiu utilitarista.

En els propers anys caldrà esforçar-se per salvar d’aquesta deriva utilitarista no només la ciència, l’escola i la universitat, sinó també tot allò que anomenem cultura. Caldrà resistir a la dissolució programada de l’ensenyament, de la investigació científica, dels clàssics i dels béns culturals. Perquè sabotejar la cultura i l’ensenyament vol dir sabotejar el futur de la humanitat. Fa temps vaig tenir ocasió de llegir una frase simple, però molt significativa, inscrita al tauler d’anuncis d’una biblioteca de manuscrits en un oasi perdut del Sàhara: «El coneixement és una riquesa que es pot transmetre sense empobrir-se». Només el saber —posant en qüestió els paradigmes dominants del benefici— pot ser compartit sense empobrir. Al contrari, enriquint qui el transmet i qui el rep.

Traducció feta a partir de l’adaptació del text de

Nuccio Ordine. La utilidad de lo inútil: Manifiesto. Barcelona: Acantilado, 2013, p. 28-111

Bloc 2. Responeu a les tres qüestions següents. Cada resposta ha d'ocupar entre una i cinc línies.

[3 punts: 1 punt per qüestió. Es descomptaran 0,1 punts per cada falta d'ortografia, de lèxic, de morfologia o de sintaxi.]

2.1.

Proposeu un títol que s'adeqüi al contingut del text que acabau de llegir.

2.2.

Resumiu el tercer paràgraf del text (és a dir, des de «Però l'elogi de l'útil inutilitat de la literatura i la filosofia» fins a «d'investigacions allunyades de qualsevol objectiu utilitarista»).

No per atzar en les darreres dècades les disciplines humanístiques se les considera inútils, se les margina no només als programes escolars sinó sobretot als capítols dels pressupostos estatals i als fons de les entitats privades i les fundacions. Per què s’han de gastar diners en un àmbit condemnat a no generar beneficis? Per què s’han de destinar fons a sabers que no aporten un rendiment econòmic ràpid i tangible?

En aquest context basat exclusivament en la necessitat de pesar i mesurar d’acord amb criteris que privilegien la quantitas, la literatura (però el mateix discurs podria servir per a altres sabers humanístics, així com per als sabers científics sense un propòsit utilitarista immediat) pot, per contra, assumir una funció fonamental, importantíssima: precisament el fet de ser immune a tota aspiració al benefici podria constituir, per si mateix, una forma de resistència als egoismes del present, un antídot contra la barbàrie del que és útil que ha arribat fins i tot a corrompre les nostres relacions socials i els nostres afectes més íntims. La seva mateixa existència, en efecte, crida l’atenció sobre la gratuïtat i el desinterès, valors que avui es consideren contra corrent i passats de moda.

Però l’elogi de l’útil inutilitat de la literatura i la filosofia, tanmateix, no ha d’induir a engany. Voldria dir clarament —i no ho faig només per tranquil·litzar els col·legues científics— que no em proposo en absolut tornar a plantejar la perjudicial contraposició entre sabers humanístics i sabers científics. Al contrari: conscient de les diferents funcions dels uns i dels altres, estic fermament convençut que també la ciència ha ocupat i ocupa un lloc important en la batalla contra les lleis del mercat i el benefici. És ben sabut que de treballs científics considerats en aparença inútils, és a dir, no adreçats a un objectiu pràctic precís, se n’ha derivat després una utilitat inesperada. Els invents de Guglielmo Marconi haurien estat impensables sense les investigacions sobre les ones electromagnètiques que van dur a terme James Clerk Maxwell i Heinrich Rudolf Hertz: estudis, convé emfasitzar-ho, inspirats només per la necessitat de satisfer una curiositat purament teòrica. De fet, els descobriments fonamentals que han revolucionat la història de la humanitat són fruit, en gran part, d’investigacions allunyades de qualsevol objectiu utilitarista.

En els propers anys caldrà esforçar-se per salvar d’aquesta deriva utilitarista no només la ciència, l’escola i la universitat, sinó també tot allò que anomenem cultura. Caldrà resistir a la dissolució programada de l’ensenyament, de la investigació científica, dels clàssics i dels béns culturals. Perquè sabotejar la cultura i l’ensenyament vol dir sabotejar el futur de la humanitat. Fa temps vaig tenir ocasió de llegir una frase simple, però molt significativa, inscrita al tauler d’anuncis d’una biblioteca de manuscrits en un oasi perdut del Sàhara: «El coneixement és una riquesa que es pot transmetre sense empobrir-se». Només el saber —posant en qüestió els paradigmes dominants del benefici— pot ser compartit sense empobrir. Al contrari, enriquint qui el transmet i qui el rep.

Traducció feta a partir de l’adaptació del text de

Nuccio Ordine. La utilidad de lo inútil: Manifiesto. Barcelona: Acantilado, 2013, p. 28-111

Bloc 2. Responeu a les tres qüestions següents. Cada resposta ha d'ocupar entre una i cinc línies.

[3 punts: 1 punt per qüestió. Es descomptaran 0,1 punts per cada falta d'ortografia, de lèxic, de morfologia o de sintaxi.]

2.3.

Expliqueu, relacionant-la amb l'argumentació del text, la frase següent: «El coneixement és una riquesa que es pot transmetre sense empobrir-se.»

PART 2

[4 punts. Es descomptaran 0,1 punts per cada falta d'ortografia, de lèxic, de morfologia o de sintaxi, i 0,5 punts si el text té menys de 150 paraules o més de 200.]

Es valorarà l'adequació del text al que demana l'enunciat, la coherència en el desenvolupament de les idees i la riquesa d'estil.

Opció A. És justificable la inversió de recursos públics i privats en disciplines humanístiques i científiques que no generen beneficis econòmics immediats? Escriviu un text, d'entre cent cinquanta i dues-centes paraules, en què reflexioneu sobre aquesta qüestió. El vostre text ha d'incloure com a mínim dos arguments.

PART 2

[4 punts. Es descomptaran 0,1 punts per cada falta d'ortografia, de lèxic, de morfologia o de sintaxi, i 0,5 punts si el text té menys de 150 paraules o més de 200.]

Es valorarà l'adequació del text al que demana l'enunciat, la coherència en el desenvolupament de les idees i la riquesa d'estil.

Opció B. L'educació pot / ha de contribuir a mantenir el coneixement i la cultura i oposar-se a l'utilitarisme de la societat actual? Escriviu un text, d'entre cent cinquanta i dues-centes paraules, en què respongueu a aquesta pregunta. El vostre text ha d'incloure com a mínim dos arguments.