Histologia: teixits fonamentals, pell i sang | Anatomia

I 0 flashcards i 7 preguntes més al document.

Text del document

APUNTS ANATOMIA HUMANA Grau en Nutrició Humana i Dietètica Universitat de Lleida AprenAI 2026-2027 Apunts complets d'histologia humana: teixit epitelial, connectiu, adipós, ossi, muscular i nerviós, estructura de la pell i elements figurats de la sang.

APREN.AI Índex 1 Teixit epitelial de revestiment i glandular Els quatre teixits fonamentals i característiques generals de l'epiteli Classificació dels epitelis de revestiment Epitelis glandulars: exocrins, endocrins i el seu desenvolupament Organització i tipologia de les glàndules exocrines 2 Teixit connectiu pròpiament dit i teixit adipós El teixit connectiu: funcions i organització general Components de la matriu extracel·lular Poblacions cel·lulars del teixit connectiu Classificació del teixit connectiu Teixit adipós: blanc i marró 3 Teixit cartilaginós i teixit ossi Teixit cartilaginós: organització, varietats i processos regressius El teixit ossi: composició, embolcalls i cèl·lules Organització de l'os: nivell macroscòpic i arquitectura microscòpica 4 Teixit muscular: esquelètic, cardíac i llis Organització i estructura del múscul esquelètic Múscul cardíac i múscul llis 5 Teixit nerviós: neurones, neuroglia i sinapsi La neurona: organització estructural i transport axonal Classificació morfològica de les neurones Cèl·lules de la neuròglia: suport, nutrició i mielinització Transmissió sinàptica: mecanismes i tipologies 6 Sistema tegumentari: estructura de la pell i annexos Funcions fonamentals de la pell Estructura general i variacions del gruix cutani Estratificació epidèrmica i queratinització Poblacions cel·lulars de l'epidermis Organització dèrmica i unions dermoepidèrmiques Sensibilitat cutània i annexos tegumentaris 7 La sang, elements figurats i hematopoesi Naturalesa i propietats físico-químiques de la sang Fracció líquida: plasma i sèrum sanguini Elements figurats de la sang: eritròcits, leucòcits i plaquetes Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 1 Medul·la òssia i diferenciació hematopoètica 8 Resum per repassar Teixit epitelial Teixit connectiu i adipós Teixit cartilaginós i ossi Teixit muscular Teixit nerviós Pell i elements de la sang Solucions de les preguntes de repàs Aquests apunts poden contenir errors o omissions.

Són un material de suport i no substitueixen el temari oficial ni el professorat: contrasta la informació important. Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 2 1 Teixit epitelial de revestiment i glandular EN ACABAR SABRÀS Distingir les característiques generals de l'epiteli i les funcions que exerceix a l'organisme. Classificar els epitelis de revestiment segons la disposició per estrats i la morfologia cel·lular. Explicar la diferenciació embriològica de les glàndules exocrines i endocrines. Diferenciar els tipus d'adenòmers i les característiques microscòpiques de la secreció mucosa i serosa.

PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 1 Com aconsegueixen rebre nutrients les cèl·lules de la pell si l'epiteli és un teixit completament mancat de vasos sanguinis? Un teixit és una agrupació coordinada de cèl·lules que comparteixen característiques estructurals i col·laboren per dur a terme una funció biològica comuna. Els òrgans de l'organisme estan formats per la interacció d'un mínim de dos teixits diferents.

ESQUEMA Organització del teixit epitelial Els quatre teixits fonamentals i característiques generals de l'epiteli L'organisme humà s'organitza en quatre varietats tissulars fonamentals: el teixit epitelial, el teixit connectiu (que engloba varietats com l'adipós, el cartilaginós, l'ossi i la sang), el teixit muscular (integrat per cèl·lules de morfologia allargada) i el teixit nerviós. El teixit epitelial s'organitza en làmines contínues que recobreixen superfícies externes i delimiten cavitats o superfícies internes. Un exemple especialitzat és l'endoteli, l'epiteli que entapissa la llum de tot el sistema vascular sanguini.

Epiteli de revestiment Cobreix superfícies internes i externes Segons nombre de capes Simple, estratificat, pseudoestratificat i transició Segons forma cel·lular Plana, cúbica i prismàtica Epiteli glandular Especialitzat en la producció de secrecions Glàndules exocrines Alliberen secreció a la superfície mitjançant conductes Glàndules endocrines Alliberen hormones directament al torrent sanguini Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 3 Aquest teixit presenta trets morfològics molt particulars: Alta cel·lularitat: predominen les cèl·lules contigües amb una presència mínima de matriu o substància intercel·lular.

Unions intercel·lulars complexes: les cèl·lules romanen estretament cohesionades mitjançant especialitzacions de membrana que varien segons l'exigència mecànica o fisiològica. Presència de làmina basal: tota capa epitelial descansa sobre una làmina basal que fa de filtre selectiu i delimita físicament l'epiteli respecte al teixit connectiu adjacent. Avascularitat absoluta: cap vas sanguini penetra entre les cèl·lules epitelials. Per tant, els nutrients i l'oxigen difonen necessàriament des dels capil·lars presents al teixit connectiu subjacent.

DEFINICIÓ La làmina basal és una matriu de suport especialitzada que es localitza a la base dels epitelis; estableix una barrera de filtració física i química, i separa mecànicament les cèl·lules epitelials del teixit connectiu de suport. Les funcions essencials del teixit epitelial reflecteixen la seva diversitat d'ubicacions: Protecció mecànica i química: impedeix l'entrada de gèrmens patògens, frena la pèrdua d'aigua per dessecació i amorteix traumatismes externs. Absorció de nutrients: funció característica d'estructures com l'epiteli de la mucosa digestiva intestinal (mitjançant els enteròcits).

Funció sensitiva o sensorial: conté terminacions o cèl·lules capaces de rebre estímuls de l'entorn, com succeeix a l'epidermis de la pell. Secreció de substàncies: duta a terme per cèl·lules i glàndules secretores altament especialitzades (com les glàndules salivals o sudorípares). Intercanvi de gasos: actua com a barrera prima de difusió ràpida a nivell dels alvèols pulmonars entre l'aire exterior i el torrent sanguini. COMPROVA-HO 2 Com sobreviuen metabòlicament les cèl·lules epitelials si no tenen vasos sanguinis propis?

Classificació dels epitelis de revestiment Els epitelis de revestiment es classifiquen en funció de dos criteris clau: el nombre d'estrats cel·lulars i la morfologia de les cèl·lules que els componen. Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 4 Esquema dels principals tipus d'epitelis de revestiment segons morfologia i estrats. Segons el nombre de capes cel·lulars es distingeixen: Simple: constituït per un únic estrat de cèl·lules en contacte amb la làmina basal. Estratificat: integrat per dos o més estrats cel·lulars superposats. Sovint desenvolupa especialitzacions com la queratina a la superfície per resistir el fregament.

Pseudoestratificat: una variant especial de l'epiteli simple. Totes les cèl·lules contacten directament amb la làmina basal, però presenten altures i formes variables, situant els nuclis a diferents nivells i simulant falsament diversos estrats. Transició (o polimorf): especialització de l'epiteli estratificat capaç d'adaptar el seu gruix i la forma cel·lular als canvis de volum dels òrgans que revesteix. Segons la morfologia de les cèl·lules de la superfície: Planes, escamoses o pavimentoses: cèl·lules aplanades amb un gruix mínim. Cúbiques: cèl·lules amb alçada, amplada i profunditat proporcionades. Prismàtiques o cilíndriques: cèl·lules amb un eix vertical predominant respecte a l'amplada.

Quan un epiteli estratificat és queratinitzat, les cèl·lules de les capes més superficials moren i acumulen queratina. Aquestes cèl·lules mortes es desprenen contínuament i són substituïdes per proliferació cel·lular des dels estrats basals, assegurant la renovació tissular permanent. COMPROVA-HO 3 Quina condició citològica fa que l'epiteli pseudoestratificat es consideri simple i no pas estratificat? Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 5 Epitelis glandulars: exocrins, endocrins i el seu desenvolupament Els epitelis glandulars estan especialitzats en l'elaboració i expulsió de productes metabòlics.

Segons la via de distribució de la seva secreció es divideixen en: Glàndules exocrines: secreten el seu producte cap a una superfície epitelial externa o interna a través d'un sistema de conductes excretors. Glàndules endocrines: alliberen directament hormones al torrent sanguini. No disposen de cap conducte excretor ni mantenen connexió amb l'epiteli d'origen. Glàndules mixtes: òrgans glandulars que presenten simultàniament ambdós tipus de secreció, endocrina i exocrina. Esquema comparatiu entre glàndula exocrina amb conducte i endocrina vascularitzada.

Durant el desenvolupament embrionari, ambdues glàndules tenen un origen comú però destins estructurals molt diferents: Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 6 Esquema de les etapes del desenvolupament embrionari glandular exocrí i endocrí. COMPROVA-HO 4 Què passa morfològicament amb la connexió epitelial superficial durant la formació d'una glàndula endocrina? Organització i tipologia de les glàndules exocrines Atesa la seva complexitat cel·lular, les glàndules exocrines poden ser unicel·lulars o pluricel·lulars: Glàndules unicel·lulars: representades per la cèl·lula caliciforme, intercalada entre les cèl·lules dels epitelis de revestiment en mamífers.

Presenta forma de calze o copa perquè acumula grànuls de secreció a la regió apical (que al microscopi òptic tenen aspecte escumós i buit), mentre que la Proliferació local: les cèl·lules de l'epiteli superficial proliferen i creixen en profunditat cap a l'interior del teixit connectiu subjacent. 1 Divergència morfogenètica: En la glàndula exocrina, la columna cel·lular manté la comunicació amb l'exterior, buida la seva part central i forma un conducte excretor que connecta la porció secretora terminal amb la superfície. En la glàndula endocrina, la tija cel·lular proximal connectada a la superfície superficial degana i s'elimina.

La massa cel·lular profunda queda aïllada i s'associa estretament amb xarxes de capil·lars sanguinis. 2 Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 7 base cel·lular és estreta i recolza a la làmina basal. Produeix mucus destinat a la lubricació i humidificació. Glàndules pluricel·lulars: consten d'una porció secretora anomenada adenòmer i d'un conducte excretor que canalitza el producte cap a l'exterior. DEFINICIÓ Un adenòmer és la unitat secretora elemental d'una glàndula exocrina pluricel·lular, formada pel conjunt de cèl·lules epitelials encarregades de sintetitzar el producte de secreció abans de la seva emissió al conducte.

Pel que fa a l'anatomia microscòpica dels òrgans glandulars, cal diferenciar dos components tisulars: Parènquima: teixit funcional actiu, format per les cèl·lules epitelials que integren els adenòmers i els conductes excretors. Estroma: teixit connectiu de suport mecànic que envolta les unitats secretores, omple els espais intermedis i forma una càpsula externa emesa cap a l'interior en forma d'envans que delimiten lòbuls (vegeu «Teixit connectiu pròpiament dit i teixit adipós»). ERROR FREQÜENT No confongueu mai estroma amb parènquima. El parènquima és la part epitelial funcional i secretora de la glàndula.

L'estroma és la carcassa de teixit connectiu que ofereix suport mecànic, nutrició i protecció vascular a aquest parènquima. Segons la forma geomètrica dels seus adenòmers, les glàndules es divideixen en: Tubulars: l'adenòmer adopta una forma cilíndrica allargada de tub. Acinars: la unitat secretora és arrodonida i esfèrica, amb una llum central extremadament petita i estreta. Alveolars: l'adenòmer és globular i dilatat (en forma de bombeta), amb una llum cel·lular interior molt àmplia i buida (com s'observa en glàndules complexes com la mamària).

Així mateix, la composició bioquímica del producte condiciona les característiques morfològiques de la unitat secretora: Tipus de secreció Naturalesa química del producte Aspecte i propietats Comportament tintorial Mucosa Glucoproteïnes (mucus) Visió escumosa, funció lubricant i humectant Molt poc tenyit (citoplasma clar al microscopi) Serosa Enzims i proteïnes Fluida, aquosa i transparent Intensament tenyit (citoplasma fosc o basòfil) Mixta Combinació serosa i mucosa Presència simultània d'ambdós tipus als adenòmers Zones clares mucoses combinades amb àrees fosques Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 8 COMPROVA-HO 5 Quina diferència morfològica i tintorial clau distingeix un adenòmer serós d'un de mucós?

IDEES CLAU Els quatre teixits bàsics són l'epitelial, el connectiu, el muscular i el nerviós; els òrgans es constitueixen per la combinació d'almenys dos d'ells. El teixit epitelial destaca per la seva gran densitat cel·lular, fortes unions intercel·lulars, avascularitat i dependència nutricional d'una làmina basal. Els epitelis de revestiment s'estructuren pel recompte d'estrats cel·lulars (simple, estratificat, pseudoestratificat, transició) i per la forma cel·lular (plana, cúbica o prismàtica). Les glàndules exocrines conserven un conducte per evacuar la secreció cap a superfícies, mentre que les endocrines perden la tija epitelial d'origen i aboquen hormones a la sang.

A les glàndules pluricel·lulars, el parènquima comprèn les cèl·lules epitelials secretores (adenòmers tubulars, acinars o alveolars) i l'estroma constitueix el bastiment connectiu. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 6. Què diferencia l'estructura d'una glàndula exocrina respecte a una endocrina durant el desenvolupament embrionari? 7. Com es distingeixen geomètricament els adenòmers acinars dels alveolars? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 8. Com s'alimenten les cèl·lules de l'epiteli donada la seva avascularitat? 9. Quin criteri defineix l'epiteli pseudoestratificat com una varietat d'epiteli simple?

Per fagocitosi directa de la matriu a) A través d'arterioles que el perforen b) Per difusió des del connectiu subjacent c) Mitjançant el transport d'eritròcits epitelials d) Totes les cèl·lules toquen la làmina basal a) Conté múltiples capes de queratina superficial b) Tots els nuclis estan al mateix nivell c) No presenta cèl·lules amb diferents formes d) Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 9 10. Com es defineix l'estroma d'una glàndula pluricel·lular? 11. Per quina raó les cèl·lules de secreció mucosa queden poc tenyides al microscopi?

2 Teixit connectiu pròpiament dit i teixit adipós EN ACABAR SABRÀS Distingir els components de la matriu extracel·lular i les cèl·lules del connectiu. Diferenciar les varietats del connectiu adult segons la seva organització fibril·lar. Comparar l'estructura i funció de l'adipòcit blanc i el marró. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 12 Com pot un teixit resistir estiraments brutals en una direcció i un altre suportar tensions en qualsevol angle? El teixit connectiu: funcions i organització general El teixit connectiu és un dels teixits més abundants de l'organisme. Es distribueix tant a l'interior com a l'exterior dels òrgans i es caracteritza per estar altament vascularitzat.

Les seves funcions principals són: Integrar les diferents parts de l'organisme. Connectar estructures i proporcionar suport mecànic. Participar activament en la defensa immunitària. A diferència del teixit epitelial, on les cèl·lules es troben estretament juxtaposades (vegeu «Teixit epitelial de revestiment i glandular»), el teixit connectiu destaca pel predomini de la matriu extracel·lular, dins de la qual es disposen les cèl·lules. Components de la matriu extracel·lular La matriu extracel·lular està integrada per dos components principals: la substància fonamental amorfa i les fibres proteiques.

Cèl·lules epitelials que elaboren la secreció a) Conjunt exclusiu de grànuls de moc b) Conducte excretor principal de l'òrgan c) Teixit connectiu de suport entre adenòmers d) Pels grànuls rics en glucoproteïnes a) Perquè sintetitzen únicament enzims líquids b) Per l'absència de membrana citoplasmàtica c) Per la pèrdua absoluta del seu nucli d) Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 10 DEFINICIÓ La substància fonamental amorfa és un medi hidratat i gelatinós format per glicosaminoglicans (com l'àcid hialurònic), agregats de proteoglicans i glicoproteïnes estructurals d'adhesió (com la fibronectina), que permet l'intercanvi de substàncies i fixa els components cel·lulars i fibril·lars.

Pel que fa a les fibres, trobem tres tipus principals: Fibres de col·lagen: són estructures flexibles i molt resistents a la tracció, abundants en estructures com els tendons. Fibres reticulars (bidireccionals): són una varietat específica de col·lagen organitzada en forma de xarxa tridimensional, característica d'òrgans com el fetge. Fibres elàstiques: aporten elasticitat i capacitat de recuperació de la forma davant les deformacions mecàniques. Poblacions cel·lulars del teixit connectiu El connectiu acull una gran diversitat cel·lular, repartida entre cèl·lules pròpies i cèl·lules procedents de la sang: Esquema dels components cel·lulars i fibril·lars del teixit connectiu.

Fibroblasts: cèl·lules amb morfologia allargada i fusiforme, responsables de la síntesi dels components de la matriu extracel·lular. Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 11 Adipòcits: cèl·lules especialitzades en la reserva de lípids, que poden trobar-se aïllades o agrupades. Mastòcits (o cèl·lules cebades): presenten el citoplasma carregat de grànuls i contenen mediadors químics com la histamina, clau en respostes inflamatòries i processos al·lèrgics. Macròfags: cèl·lules amb nucli arronyonat (reniforme) i nombroses prolongacions citoplasmàtiques a la superfície que faciliten la fagocitosi de restes i cèl·lules mortes.

Cèl·lules plasmàtiques i leucòcits: cèl·lules defensives que circulen pel torrent sanguini i migren cap al teixit connectiu a través dels vasos sanguinis per desenvolupar la seva activitat funcional. COMPROVA-HO 13 Quina diferència morfològica i funcional s'observa entre un fibroblast i un macròfag al teixit connectiu? Classificació del teixit connectiu Dins del teixit connectiu es distingeixen formes embrionàries i varietats adultes del teixit connectiu pròpiament dit. Teixit connectiu embrionari: mesènquima El mesènquima és el teixit primitiu de l'embrió. Està constituït per cèl·lules mesenquimàtiques connectades mitjançant prolongacions citoplasmàtiques.

Aquestes actuen com a cèl·lules mare pluripotents capaces d'originar diversos teixits adults (com el cardiovascular, el muscular o el genitourinari). L'espai entre elles conté una substància fonamental abundant que es pot tenyir amb mucina, i forma el suport provisional entre els òrgans en desenvolupament. Varietats del teixit connectiu adult Microfotografia òptica de teixit connectiu mostrant fibres i cèl·lules. Tipus de teixit Característiques estructurals Localitzacions principals Connectiu lax Ric en cèl·lules, tou, molt irrigat i innervat; cedeix fàcilment a la pressió. Làmina pròpia d'òrgans buits i sota els epitelis.

Dens regular Predomini absolut de fibres de col·lagen disposades en feixos ordenats i paral·lels; cèl·lules característiques: tenòcits. Suporta grans esforços de tracció unidireccional. Tendons. Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 12 Tipus de teixit Característiques estructurals Localitzacions principals Dens irregular Fibres de col·lagen agrupades en feixos orientats en diverses direccions per resistir tensions en múltiples sentits. Dermis i càpsules fibroses d'òrgans. Connectiu reticular Xarxa tridimensional de fibres reticulars acompanyada de cèl·lules de forma reticular; abunden els macròfags. Medul·la òssia i teixit limfoide.

ERROR FREQÜENT Confondre el connectiu dens regular amb l'irregular és una errada habitual. Al dens regular, els feixos de col·lagen van en una sola direcció paral·lela (com als tendons, on hi ha tenòcits); a l'irregular, els feixos s'entrellacen en totes direccions (com a la dermis i càpsules d'òrgans) per aguantar tensions multidireccionals. COMPROVA-HO 14 Quina és la cèl·lula típica del teixit connectiu dens regular i quina funció mecànica compleix l'organització d'aquest teixit? Teixit adipós: blanc i marró El teixit adipós és una especialització del connectiu la funció essencial de la qual és emmagatzemar greixos i lípids de reserva energètica.

Es divideix en dues varietats morfològiques i funcionals ben definides: Paràmetre Teixit adipós blanc (unilocular) Teixit adipós marró (multilocular) Organització lipídica Una única gota lipídica gran i rodona que desplaça el citoplasma. Diverses gotes lipídiques de mida menor distribuïdes pel citoplasma. Morfologia del nucli Aplanat i comprimit a la perifèria cel·lular (sovint invisible en talls). Arrodonit i situat gairebé al centre de la cèl·lula. Dimensions cel·lulars Cèl·lules grans i esfèriques. Cèl·lules de mida més petita. Mitocondris i orgànuls Pocs orgànuls al citoplasma perifèric. Molt abundants i de grans dimensions.

Aspecte i color Aspecte incolor a causa de la dissolució de la gota lipídica durant la tinció. Coloració marronosa per la densitat mitocondrial i vascular. Estroma fibril·lar Fibres reticulars que envolten cada cèl·lula; molt irrigat i innervat. Envoltat per fibres reticulars que atorguen consistència; gran irrigació i innervació. Funció principal Emmagatzematge energètic i amortiment. Producció de calor (termogènesi).

Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 13 PROCÉS Producció de calor a l'adipòcit marró 1 Detecció d'estímul tèrmic Senyalització a través de la densa innervació 2 Mobilització lipídica Accés a les múltiples gotes del citoplasma 3 Oxidació mitocondrial Processament en nombrosos mitocondris grans 4 Termogènesi activa Generació directa de calor corporal COMPROVA-HO 15 Per quina raó morfològica el nucli de l'adipòcit unilocular queda excèntric i aplanat? IDEES CLAU La matriu extracel·lular és el component predominant del teixit connectiu, formada per substància fonamental amorfa (amb àcid hialurònic i fibronectina) i tres tipus de fibres (col·lagen, reticulars i elàstiques).

El mesènquima és el connectiu embrionari amb cèl·lules mare pluripotents connectades per prolongacions que donen lloc a diversos teixits. El connectiu adult es classifica en lax (ric en cèl·lules i vascularitzat), dens regular (feixos paral·lels amb tenòcits), dens irregular (feixos entrecreuats a dermis i càpsules) i reticular (suport en medul·la òssia i òrgans limfoides). L'adipòcit blanc o unilocular conté una sola gota lipídica gegant amb nucli perifèric aplanat, dedicat a la reserva de greix. L'adipòcit marró o multilocular posseeix múltiples gotes lipídiques, nucli central i gran quantitat de mitocondris voluminosos dedicats a generar calor. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 16.

Quina funció tenen els grànuls dels mastòcits i quina molècula alliberen? 17. En què es distingeixen estructuralment el teixit connectiu dens regular i el dens irregular? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 18. Quin tipus de cèl·lula és responsable de la síntesi de les fibres al connectiu? Macròfag a) Adipòcit b) Mastòcit c) Fibroblast d) Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 14 19. On es localitza principalment el teixit connectiu dens regular? 20. Quina característica morfològica identifica l'adipòcit multilocular? 21. Quina varietat de fibres forma xarxes tridimensionals en òrgans com el fetge?

3 Teixit cartilaginós i teixit ossi EN ACABAR SABRÀS Distingir els tres tipus de cartílag segons la seva matriu fibril·lar i presència de pericondri Explicar el cicle cel·lular de l'os des de l'osteoblast fins a l'osteòcit i l'acció de l'osteoclast Descriure l'estructura d'una osteona i la funció dels conductes de Havers i de Volkmann PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 22 Per què el cartílag de l'orella és tan flexible i en canvi els meniscos del genoll suporten grans pressions sense deformar-se fàcilment? Teixit cartilaginós: organització, varietats i processos regressius El teixit cartilaginós és una modalitat especialitzada de teixit connectiu de consistència ferma i elàstica.

Compleix tres funcions essencials a l'organisme: sosteniment mecànic, recobriment de superfícies articulars per mitigar la fricció i funció de motlle en el desenvolupament de l'esquelet mitjançant l'osteogènesi. La seva característica fonamental és l'avascularitat: no disposa de vasos sanguinis ni limfàtics propis. L'intercanvi de gasos i substàncies nutritives depèn íntegrament de la difusió des del teixit connectiu vascularitzat perifèric. DEFINICIÓ El pericondri és una beina de teixit connectiu vascularitzada que envolta el cartílag, responsable de nodrir els condròcits per difusió i d'aportar noves cèl·lules.

Els components estructurals del cartílag són escassos en varietat cel·lular però rics en matriu: Condròcits: cèl·lules madures arrodonides o ovalades situades a l'interior de cavitats o llacunes. Presenten un reticle endoplasmàtic desenvolupat, gotes lipídiques i inclusions de glucogen. La seva funció és sintetitzar i mantenir la matriu extracel·lular.

A la dermis cutània a) A la càpsula d'òrgans b) A la medul·la òssia c) Als tendons musculars d) Nucli perifèric aplanat a) Nombrosos mitocondris grans b) Gota lipídica única gegant c) Absència de vascularització d) Fibres elàstiques a) Feixos densos regulars b) Fibres reticulars c) Fibres musculars d) Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 15 Matriu extracel·lular: conté abundants proteoglicans que atrauen i retenen aigua, fet que atorga una hidratació elevada i gran resistència a la compressió. Pericondri: embolcall superficial vascularitzat que sosté la nutrició del teixit cartilaginós intern.

Tipus de cartílag Composició fibril·lar Presència de pericondri Localitzacions principals Hialí Fibres fines de col·lagen de tipus II Sí (excepte a superfícies articulars) Vies respiratòries, nas, superfícies articulars Elàstic Fibres de col·lagen de tipus II i fibres elàstiques Sí Orella externa, conducte auditiu, laringe Fibrocartílag Feixos densos de col·lagen de tipus I No Discos intervertebrals, símfisi púbica, meniscos El fibrocartílag presenta els condròcits disposats en fileres ordenades entre densos feixos de col·lagen tipus I. La manca de pericondri i l'absència de vasos sanguinis fan que la seva capacitat regenerativa sigui pràcticament nul·la quan pateix una lesió mecànica.

Amb l'envelliment i el desgast, el cartílag experimenta canvis regressius irreversibles: COMPROVA-HO 23 Per què una fissura al fibrocartílag té un pronòstic de recuperació molt pitjor que una lesió al cartílag elàstic de l'orella? El teixit ossi: composició, embolcalls i cèl·lules El teixit ossi és un teixit connectiu especialitzat caracteritzat per una matriu mineralitzada que li atorga una duresa i resistència màximes. És un teixit altament dinàmic que es remodela de manera ininterrompuda al llarg de tota la vida.

Entre les seves funcions destaquen el sosteniment corporal, la locomoció mecànica en coordinació amb la musculatura, la protecció de vísceres vitals (com el crani protegint l'encèfal), la reserva mineral de l'organisme (emmagatzema el 99% del calci corporal) i l'allotjament de la medul·la òssia hematopoètica. La matriu extracel·lular calcificada està formada per dos components principals: Component orgànic: constitueix un 23% de la matriu en fibres de col·lagen de tipus I, aportant flexibilitat i resistència a la tracció. Disposa de menys proteoglicans que el cartílag, per la qual cosa el seu grau d'hidratació és molt inferior.

Degeneració: els condròcits perden gradualment la seva capacitat biosintètica. La producció de matriu extracel·lular disminueix i la matriu es deshidrata, fet que bloqueja l'arribada normal de nutrients i precipita la mort dels condròcits. 1 Calcificació: la mort cel·lular indueix la formació de dipòsits de fosfat de calci. Aquestes sals resulten tòxiques per a la matriu cartilaginosa restant, produeixen dolor articular i faciliten la seva transformació en teixit ossi calcificat.

2 Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 16 Component inorgànic: constitueix aproximadament el 65% del pes de l'os i està compost majoritàriament per sals de fosfat de calci i fòsfor, responsables de la rigidesa i la resistència a la compressió. Els ossos es troben delimitats per dos embolcalls de teixit connectiu: Periosti: capa externa de teixit connectiu ricament vascularitzada. Els vasos sanguinis del periosti penetren cap a l'interior ossi a través de canals perforants. Endosti: membrana conjuntiva molt prima que recobreix les cavitats internes i les superfícies trabeculars de l'os, integrada majoritàriament per una capa de cèl·lules osteogèniques.

La dinàmica de l'os depèn de quatre llinatges o estats cel·lulars especialitzats: DEFINICIÓ L'osteoblast és la cèl·lula diferenciada responsable de sintetitzar i secretar la matriu orgànica de l'os a la superfície òssia. Cèl·lules osteoprogenitores: cèl·lules allargades derivades del mesènquima capaces de dividir-se i diferenciar-se cap a osteoblasts. Osteoblasts: cèl·lules situades a les superfícies tant externes com internes de l'os. Presenten un reticle endoplasmàtic i un aparell de Golgi molt voluminosos per a la secreció de proteïnes de la matriu. A mesura que produeixen la matriu, queden atrapats en el seu interior.

Osteòcits: cèl·lules madures provinents dels osteoblasts que han quedat emparedades dins la matriu calcificada. Són les cèl·lules més nombroses de l'os adult. Tenen morfologia aplanada (en forma d'ametlla) i una activitat metabòlica moderada dedicada a mantenir la matriu que les envolta. Presenten prolongacions citoplasmàtiques llargues que s'introdueixen en canalicles ossis per comunicar-se entre elles i permetre l'arribada de nutrients. Osteoclasts: cèl·lules gegants i multinucleades originades per la fusió de diverses cèl·lules precursores. S'encarreguen de la resorció òssia, degradant i erosionant activament la matriu òssia mineralitzada.

ERROR FREQÜENT No confongueu la funció de l'osteoblast amb la de l'osteoclast: l'osteoblast construeix i sintetitza nova matriu òssia, mentre que l'osteoclast la destrueix i reabsorbeix durant el remodelat. Recordeu que els osteoclasts no provenen de les cèl·lules osteoprogenitores, sinó de la fusió de múltiples precursors cel·lulars, fet pel qual presenten múltiples nuclis. COMPROVA-HO 24 Com poden sobreviure els osteòcits enmig d'una matriu altament calcificada i impermeable?

Organització de l'os: nivell macroscòpic i arquitectura microscòpica Macroscòpicament, el teixit ossi madur es classifica en dues varietats arquitectòniques: Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 17 Os esponjós o trabecular: format per envans i xarxes irregulars anomenades trabècules, entre les quals queden delimitades cavitats interconnectades que allotgen la medul·la òssia. Aquest entramat és especialment abundant a l'interior dels ossos i les epífisis. Os compacte: estructura contínua i densa, sense cavitats visibles a ull nu, que constitueix la paret protectora externa dels ossos i predomina clarament a la diàfisi dels ossos llargs.

Microscòpicament, el desenvolupament i la maduresa de l'os determinen dos tipus d'organització estructural: Os primari o immadur: és el primer teixit ossi sintetitzat durant l'osteogènesi i la reparació de fractures. Es caracteritza per una densitat cel·lular molt alta i feixos de col·lagen disposats a l'atzar sense orientació preferent. Té una durada transitòria i és substituït per l'os secundari. Os secundari o madur (laminar): teixit altament organitzat format per làmines col·làgenes paral·leles o concèntriques. Els osteòcits s'allotgen entre les làmines adoptant una disposició ramificada regular que recorda la forma d'una aranya.

DEFINICIÓ L'osteona o sistema de Havers és la unitat estructural bàsica de l'os compacte madur, integrada per un conducte central envoltat per múltiples làmines òssies concèntriques. A l'os compacte de la diàfisi, les osteones formen cilindres allargats orientats longitudinalment seguint les línies de tensió mecànica. Cada osteona s'organitza al voltant del conducte de Havers, pel qual discorren vasos sanguinis i fibres nervioses encarregats de la nutrició cel·lular. Els osteòcits situats a les làmines concèntriques emeten projeccions citoplasmàtiques cap a aquest canal central per assegurar el subministrament metabòlic.

ESQUEMA Arquitectura estructural del teixit ossi Os compacte Dens i continu, propi de la diàfisi Osteona (Havers) Unitat cilíndrica de làmines concèntriques Conductes de Volkmann Canals transversals interconnectors Làmines paral·leles Ubicades a les regions interna i externa Os esponjós Format per trabècules amb medul·la òssia Trabècules òssies Envans irregulars fusionats en xarxa Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 18 A més dels conductes longitudinals de Havers, l'os compacte conté els conductes de Volkmann.

Aquests són canals transversals o oblics que travessen les làmines òssies per connectar els conductes de Havers entre ells i comunicar-los tant amb la superfície externa coberta pel periosti com amb la superfície medul·lar interna de l'endosti. Gràcies als conductes de Volkmann, els vasos procedents del periosti poden penetrar a les osteones més profundes i garantir una xarxa vascular completament interconnectada. COMPROVA-HO 25 Quina diferència funcional i d'orientació existeix entre el conducte de Havers i el conducte de Volkmann?

IDEES CLAU El cartílag és un teixit connectiu completament avascular que es nodreix per difusió des del pericondri, mentre que el fibrocartílag manca d'aquest embolcall. El cartílag hialí conté col·lagen de tipus II, mentre que el fibrocartílag destaca per la presència massiva de feixos de col·lagen de tipus I. La matriu de l'os està mineralitzada: la fracció inorgànica constitueix el 65% del pes (fosfat càlcic) i l'orgànica conté principalment col·lagen tipus I. Els osteoblasts produeixen la matriu òssia orgànica, els osteòcits la mantenen i es comuniquen per prolongacions, i els osteoclasts multinucleats la reabsorbeixen.

L'osteona és la unitat de l'os compacte madur, articulada al voltant del conducte longitudinal de Havers i interconnectada transversalment pels conductes de Volkmann. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 26. Quins tres tipus de cartílag trobem al cos i en quina composició fibril·lar es diferencien? 27. Quin paper tenen els canals de Havers i de Volkmann en la vascularització de l'os compacte? 28. Quina seqüència de canvis cel·lulars condueix a la calcificació regressiva del cartílag? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 29. Quin tipus de cartílag es caracteritza per no tenir pericondri? 30. Quin percentatge aproximat del pes ossi correspon a la matriu inorgànica?

Cartílag elàstic a) Cartílag hialí b) Fibrocartílag c) Cartílag traqueal d) 99% a) 23% b) 50% c) 65% d) Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 19 31. Quina cèl·lula òssia s'origina per fusió cel·lular i duu a terme la resorció? 32. Com es connecten transversalment els conductes de Havers en l'os compacte? 4 Teixit muscular: esquelètic, cardíac i llis EN ACABAR SABRÀS Distingir l'organització del teixit connectiu en el múscul esquelètic (endomisi, perimisi i epimisi). Descriure la funció dels túbuls T i del reticle sarcoplasmàtic en l'alliberament de calci. Diferenciar les característiques morfològiques del múscul cardíac, esquelètic i llis.

PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 33 Per què el cor pot contreure's de manera rítmica i coordinada sense necessitat que cada cèl·lula rebi una terminació nerviosa individual? El teixit muscular és un teixit bàsic caracteritzat per la seva especialització cel·lular en la contracció, mecanisme responsable del moviment corporal i del funcionament dels òrgans interns. Aquesta capacitat es fonamenta en la presència de proteïnes contràctils com l'actina i la miosina. Segons la morfologia cel·lular, la disposició d'aquests filaments i el tipus de control nerviós, es distingeixen tres varietats de múscul: esquelètic, cardíac i llis.

Organització i estructura del múscul esquelètic El teixit muscular esquelètic s'associa principalment a l'esquelet per mitjà de tendons per possibilitar la mobilitat sota un control motor voluntari. A la interfície de transició entre el tendó i la peça òssia es pot identificar una petita porció de fibrocartílag (vegeu «Teixit cartilaginós i teixit ossi»). Les unitats bàsiques d'aquest teixit són les fibres musculars: cèl·lules cilíndriques llargues, disposades en paral·lel, que presenten múltiples nuclis desplaçats cap a la perifèria cel·lular.

El component conjuntiu manté la cohesió estructural i distribueix les forces mecàniques a través de tres cobertes concèntriques: Endomisi: beina de teixit connectiu molt fina que envolta les fibres individuals. Perimisi: envà conjuntiu intermedi que agrupa un conjunt determinat de fibres per formar feixos o fascicles. Epimisi: capa perifèrica més gruixuda que recobreix la totalitat del múscul i l'empaqueta externament.

Cèl·lula osteoprogenitora a) Osteoblast b) Osteòcit c) Osteoclast d) Mitjançant canalicles dels condròcits a) Mitjançant trabècules esponjoses b) Mitjançant làmines concèntriques c) Mitjançant conductes de Volkmann d) Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 20 A escala subcel·lular, la fibra esquelètica posseeix una nomenclatura pròpia i estructures membranoses altament modificades: Sarcolemma: membrana plasmàtica de la cèl·lula muscular. Emet profundes invaginacions tubulars conegudes com a túbuls T (túbuls transversos), els quals condueixen el senyal elèctric des de la superfície directament cap a l'interior.

Sarcoplasma: citoplasma muscular, el qual conté nombrosos mitocondris per al suport energètic. Reticle sarcoplasmàtic: reticle endoplasmàtic modificat que envolta estretament les miofibril·les. La seva funció primordial és emmagatzemar i alliberar ions de calci per iniciar la contracció. COMPROVA-HO 34 Quina relació funcional s'estableix entre els túbuls T i el reticle sarcoplasmàtic durant la contracció muscular? Múscul cardíac i múscul llis El múscul cardíac es localitza de manera exclusiva a la paret del cor. Està constituït per cèl·lules cilíndriques més curtes que les esquelètiques, sovint ramificades, que contenen un únic nucli situat en posició central.

Aquestes cèl·lules s'entrellacen mitjançant unions terminals especialitzades: els discs intercalars. Aquests complexos inclouen unions comunicants de tipus GAP, que permeten el pas d'ions per sincronitzar el batec, i desmosomes per a la resistència mecànica. El seu estroma conté endomisi abundant i el seu ritme contràctil és espontani i involuntari. Dibuix anatòmic del cor, òrgan format per múscul cardíac. El múscul llis es disposa a les parets de vísceres buides com l'estómac, l'úter o els conductes del tracte digestiu. Les seves cèl·lules són fusiformes, sense estriacions transversals evidents i amb un sol nucli central.

Les cèl·lules s'organitzen en capes superposades d'orientació variable (longitudinal, circular o transversal). En aquest teixit, els miofilaments d'actina i miosina s'entrellacen formant una malla que s'ancora en els denominats cossos densos. Quan el filament llisca, la cèl·lula es contreu de manera compacta i involuntària. Dibuix de l'estómac com a exemple d'òrgan visceral de múscul llis. Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 21 ERROR FREQÜENT Confondre la posició dels nuclis en el tall transversal del múscul esquelètic i el cardíac.

Recorda que la fibra esquelètica conté múltiples nuclis situats estrictament sota el sarcolemma (perifèrics), mentre que el miòcit cardíac té un únic nucli voluminós en posició central.

La taula següent sintetitza les principals diferències morfològiques i funcionals entre les tres varietats musculars: Característica Múscul esquelètic Múscul cardíac Múscul llis Morfologia cel·lular Cilíndrica, llarga, sense ramificar Cilíndrica, curta, ramificada Fusiforme, allargada Nuclis Múltiples i perifèrics Únic i central Únic i central Estructures d'unió Sense unions intercel·lulars directes Discs intercalars (GAP i desmosomes) Connexions intercel·lulars Aparell contràctil Miofibril·les amb estriacions Miofibril·les amb estriacions Malla de miofilaments i cossos densos Tipus de control Voluntari Involuntari (marcapassos) Involuntari (espontani / visceral) ESQUEMA Classificació del teixit muscular Múscul estriat Amb organització sarcomèrica Múscul esquelètic Multinucleat i voluntari Múscul cardíac Ramificat amb discs intercalars Múscul llis Fusiforme, involuntari i amb cossos densos Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 22 Esquema comparatiu de l'organització histològica dels tres teixits musculars.

COMPROVA-HO 35 Quina estructura mecànica substitueix l'organització en sarcòmers estriats al citoplasma de les cèl·lules del múscul llis? IDEES CLAU L'estroma conjuntiu esquelètic s'estructura en endomisi (fibra), perimisi (fascicle) i epimisi (múscul sencer). El reticle sarcoplasmàtic emmagatzema ions de calci que s'alliberen cap al sarcoplasma gràcies a l'estímul dels túbuls T. El múscul cardíac posseeix cèl·lules ramificades amb discs intercalars que contenen unions GAP per a la propagació elèctrica ràpida. El múscul llis està format per cèl·lules fusiformes uninucleades amb cossos densos on s'ancora la xarxa d'actina i miosina. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 36.

Com es distribueixen les tres cobertes de teixit connectiu en el múscul esquelètic? 37. Quina funció tenen els discs intercalars al teixit muscular cardíac? Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 23 Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 38. Quina coberta de teixit connectiu envolta directament un fascicle muscular? 39. On s'emmagatzema el calci necessari per a la contracció a la fibra esquelètica? 40. Quina característica morfològica és pròpia de les cèl·lules musculars cardíaques? 41. A quina estructura s'ancoren els miofilaments d'actina i miosina en el múscul llis?

5 Teixit nerviós: neurones, neuroglia i sinapsi EN ACABAR SABRÀS Distingir les regions morfològiques de la neurona i les característiques de la substància de Nissl. Diferenciar les cèl·lules de la neuròglia del SNC i del SNP segons la seva funció i localització. Descriure la seqüència fisiològica d'esdeveniments que tenen lloc durant la sinapsi química. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 42 Com pot un impuls elèctric saltar d'una cèl·lula a una altra si estan separades físicament per un espai buit? El teixit nerviós constitueix el sistema bàsic d'integració, regulació i comunicació ràpida de l'organisme. Els seus receptors sensitius capten estímuls tant de l'ambient exterior com del medi intern.

Aquesta informació viatja per vies aferents sensitives fins als centres reguladors de l'encèfal i la medul·la espinal. Allà es processa la senyalització i es generen respostes que s'envien a través de vies eferents motores cap als òrgans efectors, com glàndules o fibres musculars (vegeu «Teixit muscular: esquelètic, cardíac i llis»). Aquest teixit està format per dues poblacions cel·lulars principals: les neurones i les cèl·lules de suport anomenades neuròglia.

Epimisi a) Perimisi b) Sarcolemma c) Endomisi d) Als túbuls T a) Als cossos densos b) Al reticle sarcoplasmàtic c) Al sarcolemma d) Cèl·lules ramificades amb discs intercalars a) Nuclis múltiples perifèrics b) Forma fusiforme sense estries c) Absència de teixit connectiu d) Túbuls transversos a) Línies Z del sarcòmer b) Cossos densos c) Discs intercalars d) Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 24 La neurona: organització estructural i transport axonal La neurona és la unitat fonamental encarregada d'originar i propagar els impulsos nerviosos a través de complexos circuits connectats per sinapsis. En el cos humà es calcula que n'hi ha al voltant de 200 milions.

Cada neurona consta d'un cos central i prolongacions citoplasmàtiques especialitzades: Soma: conté el nucli i la majoria dels orgànuls de manteniment cel·lular. S'hi troba un aparell de Golgi molt desenvolupat i una gran quantitat de reticle endoplasmàtic rugós. Aquest reticle s'organitza en cisternes paral·leles que formen cúmuls compactes visibles al microscopi òptic, anomenats substància de Nissl. Aquestes agrupacions es tenyeixen amb coloracions bàsiques o tècniques argèntiques en forma de grumolls densos. Dendrites: són ramificacions curtes que recullen la informació entrant des d'altres neurones i la condueixen en direcció al soma.

La seva membrana presenta sovint petites dilatacions o eminències anomenades espines dendrítiques, les quals actuen com a llocs clau de contacte sinàptic. El seu nombre depèn de la tipologia cel·lular. Axó: prolongació única i generalment llarga que transporta els impulsos nerviosos des del soma cap a una altra neurona, una cèl·lula muscular o una glàndula. A l'extrem distal es ramifica formant terminals nerviosos. El manteniment de l'arquitectura neuronal i el moviment intern de substàncies depèn d'un citoesquelet altament organitzat format per microtúbuls, microfilaments d'actina i neurofilaments.

Aquest entramat confereix rigidesa mecànica i fa possible el transport axonal bidireccional de molècules entre el pericàrion i els terminals sinàptics. DEFINICIÓ La substància de Nissl correspon a grans cúmuls de cisternes del reticle endoplasmàtic rugós i ribosomes associats que s'observen en el soma neuronal, reflectint una intensa síntesi de proteïnes.

Classificació morfològica de les neurones Segons la quantitat i la disposició de les prolongacions que emergeixen directament del pericàrion, les neurones es divideixen en tres categories morfològiques: Tipus morfològic Disposició de les prolongacions Funció habitual Multipolar Nombroses dendrites que surten en diverses direccions i un sol axó. Predominant al sistema nerviós; inclou neurones motores i interneurones. Bipolar Dues prolongacions oposades que emergeixen del soma: una dendrita principal i un axó. Associades principalment a vies sensorials específiques.

Unipolar Una única prolongació curta que surt del cos i es bifurca en dues branques: una perifèrica (dendrítica) i una central (axó terminals). Neurones sensitives primàries dels ganglis espinals. Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 25 COMPROVA-HO 43 Quin paper funcional tenen les espines dendrítiques a la superfície de les ramificacions neuronals? Cèl·lules de la neuròglia: suport, nutrició i mielinització Les cèl·lules glials o neuròglia superen en nombre a les neurones. No generen ni condueixen potencials d'acció, però són essencials per a la viabilitat i l'activitat del teixit nerviós.

Entre les seves funcions globals destaquen el suport mecànic, l'aïllament elèctric, la nutrició, la regulació del microambient (homeòstasi d'ions, citocines, factors de creixement i neurotransmissors), el guiatge cel·lular durant el desenvolupament embrionari, la modulació de les sinapsis i la reparació de teixits lesionats. Es classifiquen segons la seva localització anatòmica en cèl·lules del sistema nerviós central (SNC) i del sistema nerviós perifèric (SNP): Neuròglia del sistema nerviós central (SNC) Astròcits: tenen morfologia estelada a causa de múltiples prolongacions que no són ni axons ni dendrites. Són les cèl·lules glials més grans i abundants del SNC.

Les seves prolongacions estableixen contacte tant amb els vasos sanguinis com amb els somes i dendrites de les neurones, participant activament en la nutrició i el manteniment de l'entorn extracel·lular. Cèl·lules de la micròglia: cèl·lules petites i mòbils amb prolongacions curtes i ramificades. Exerceixen una funció immunocompetent i fagocítica, eliminant restes cel·lulars i residus. Ependimòcits: formen una capa epitelial modificada amb cilis a la superfície apical que entapissa les cavitats internes del SNC, com els ventricles cerebrals i el canal ependimari de la medul·la espinal (vegeu «Teixit epitelial de revestiment i glandular»).

Oligodendròcits: posseeixen expansions citoplasmàtiques que s'enrotllen al voltant dels axons del SNC per conformar la beina de mielina. Un sol oligodendròcit pot cobrir fragments de diversos axons adjacents. Neuròglia del sistema nerviós perifèric (SNP) Cèl·lules satèl·lit: cèl·lules aplanades que embolcallen i protegeixen els somes de les neurones agrupades als ganglis perifèrics. Cèl·lules de Schwann: recobreixen els axons perifèrics. En els axons mielínics, cada cèl·lula de Schwann forma capes concèntriques de membrana que constitueixen un únic segment internodal de mielina. Els espais desproveïts de mielina situats entre cèl·lules de Schwann consecutives s'anomenen nòduls de Ranvier.

La beina de mielina aïlla elèctricament l'axó i incrementa notablement la velocitat de propagació de l'impuls nerviós. Els axons que no tenen aquest recobriment s'anomenen amielínics. Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 26 ESQUEMA Classificació anatòmica de la neuròglia ERROR FREQÜENT Confondre qui s'encarrega de la mielinització segons la regió anatòmica: els oligodendròcits mielinitzen exclusivament el sistema nerviós central, mentre que les cèl·lules de Schwann ho fan al sistema nerviós perifèric. Recorda també que una sola cèl·lula de Schwann mielinitza un únic segment d'un sol axó, mentre que un oligodendròcit estén prolongacions a diversos axons.

Malalties desmielinitzants: l'esclerosi múltiple La integritat de la mielina és imprescindible per a la transmissió dels potencials d'acció. A l'esclerosi múltiple, el sistema immunitari de l'individu genera autoanticossos que destrueixen progressivament les beines de mielina del SNC. Com a conseqüència directa d'aquest procés autoimmune, la velocitat de conducció dels impulsos disminueix de manera dràstica, alterant profundament la comunicació neuronal. COMPROVA-HO 44 Què és un nòdul de Ranvier i quina importància fisiològica té per a l'axó?

Transmissió sinàptica: mecanismes i tipologies La sinapsi és el punt de comunicació funcional entre una neurona i una altra cèl·lula postsinàptica (que pot ser una altra neurona, una fibra muscular o una cèl·lula glandular). Una sola neurona pot rebre o emetre contactes amb milers d'altres cèl·lules.

Segons la naturalesa de la transferència del senyal, es distingeixen dues classes fonamentals: Neuròglia del SNC Cèl·lules glials de l'encèfal i medul·la Astròcits Suport, vasos sanguinis i metabolisme Micròglia Fagocitosi i defensa immunitària Ependimòcits Capa ciliada de cavitats internes Oligodendròcits Mielinització d'axons al SNC Neuròglia del SNP Cèl·lules glials dels ganglis i nervis Cèl·lules satèl·lit Envolcallen somes als ganglis Cèl·lules de Schwann Mielinització al SNP i nòduls Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 27 Característica Sinapsi elèctrica Sinapsi química Mecanisme Unions en fenedura o unions GAP que connecten els citoplasmes.

Alliberament i unió de missatgers (neurotransmissors). Continuïtat física Continuïtat directa entre membranes plasmàtiques. Separació per una fenedura sinàptica. Velocitat i control Transmissió immediata per flux iònic directe; baixa regulació. Transmissió més lenta; sistema altament controlat i modulable. Mecanisme fisiològic de la sinapsi química A la sinapsi química es distingeixen tres zones bàsiques: el terminal presinàptic de la neurona emissora, la fenedura sinàptica i la membrana de la cèl·lula postsinàptica. La seqüència de la transmissió té lloc mitjançant les etapes següents: L'impuls nerviós es transmet al llarg de l'axó i arriba al botó terminal presinàptic.

1 La despolarització desencadena un increment de calci intracel·lular a l'interior del terminal. 2 L'entrada massiva de calci estimula la fusió de les vesícules sinàptiques amb la membrana plasmàtica presinàptica, alliberant el neurotransmissor cap a l'espai sinàptic. 3 Les molècules de neurotransmissor travessen l'espai i s'uneixen específicament a receptors situats a la membrana postsinàptica. 4 Aquesta interacció obre canals iònics; l'entrada d'ions a la cèl·lula postsinàptica n'activa o inhibeix la resposta elèctrica. 5 El neurotransmissor s'inactiva o s'elimina ràpidament de la fenedura perquè l'estimulació del receptor cessi de forma controlada.

6 Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 28 PROCÉS Fases de la transmissió en la sinapsi química Classificació de les sinapsis segons la zona de contacte En funció dels segments de les neurones que entren en contacte morfològic, les sinapsis químiques es divideixen en: Axodendrítiques: s'estableixen entre el botó terminal de l'axó i una dendrita (frequentment en les seves espines). Són les més comunes del sistema nerviós. Axosomàtiques: el contacte sinàptic s'estableix directament entre l'axó d'una neurona i el cos o soma d'una altra. Axoaxòniques: connexió entre dos terminals axònics.

Són les menys nombroses i participen principalment modulant l'alliberament de transmissors d'un altre axó. COMPROVA-HO 45 Quin és el paper imprescindible que juga el calci en la transmissió de la sinapsi química?

Arribada de l'impuls El potencial d'acció arriba al terminal presinàptic 1 Entrada de calci Increment de calci al citosol presinàptic 2 Exocitosi vesicular Fusió de vesícules i alliberament de neurotransmissor 3 Unió al receptor El missatger químic creua la fenedura sinàptica 4 Activació postsinàptica Flux d'ions que genera o inhibeix l'estímul 5 Eliminació Degradació o recaptació per aturar el senyal 6 Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 29 IDEES CLAU La neurona està formada pel soma (amb la substància de Nissl o RER agrupat), les dendrites receptores amb espines i l'axó conductor.

El citoesquelet neuronal (microtúbuls, actina i neurofilaments) manté l'estructura cel·lular i possibilita el transport axonal bidireccional. La neuròglia del SNC comprèn astròcits, cèl·lules de la micròglia, ependimòcits i oligodendròcits; la del SNP inclou cèl·lules satèl·lit i cèl·lules de Schwann. Els oligodendròcits generen la mielina al SNC i les cèl·lules de Schwann al SNP; l'esclerosi múltiple destrueix de manera autoimmune la mielina del SNC. Les sinapsis químiques requereixen mediadors químics i entrada de calci al botó presinàptic, mentre que les elèctriques empren unions GAP per al pas iònic directe. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 46.

En quina regió de la neurona es localitza la substància de Nissl i quina composició té? 47. Quina diferència funcional existeix entre les cèl·lules de Schwann i els oligodendròcits respecte a la mielina? 48. Com es distingeixen morfològicament les sinapsis axodendrítiques de les axoaxòniques? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 49. Quina cèl·lula és la responsable de formar la mielina al sistema nerviós central? 50. Què succeeix en el botó presinàptic quan hi arriba el potencial d'acció? 51. Com es defineix la morfologia d'una neurona bipolar? 52. Quina diana anatòmica és destruïda pel sistema immunitari en l'esclerosi múltiple?

Cèl·lula satèl·lit a) Oligodendròcit b) Astròcit c) Cèl·lula de Schwann d) Es destrueixen les vesícules sinàptiques a) Entra calci i s'alliberen neurotransmissors b) S'obren unions GAP directes c) Surt calci cap a la fenedura d) Múltiples dendrites i cap axó a) Un axó i una única dendrita b) Nombroses dendrites i un axó c) Una prolongació curta bifurcada d) Espines dendrítiques musculars a) Mielina del sistema nerviós central b) Mielina dels nervis perifèrics c) Somes dels ganglis perifèrics d) Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 30 6 Sistema tegumentari: estructura de la pell i annexos EN ACABAR SABRÀS Distingir les característiques microscòpiques i estructurals de la pell fina i la pell gruixuda.

Descriure les cinc capes de l'epidermis i el procés de diferenciació del queratinòcit. Identificar les quatre cèl·lules de l'epidermis, la seva proporció i la seva funció específica. Diferenciar la dermis papil·lar de la reticular segons la composició del teixit connectiu. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 53 Per què els melanòcits situen la melanina específicament damunt del nucli dels queratinòcits i no repartida uniformement pel citoplasma? La pell constitueix l'òrgan més extens del cos humà. Es tracta d'una estructura alhora resistent i flexible que actua com a interfície fonamental amb l'entorn.

Funcions fonamentals de la pell Aquest òrgan desenvolupa múltiples tasques vitals coordinades per mantenir l'homeòstasi: Protecció biològica i fisicoquímica: forma una barrera mecànica contra traumatismes, redueix l'impacte de productes químics i agents infecciosos, i minimitza l'evaporació d'aigua corporal mitjançant la queratina. A més, atura la radiació ultraviolada solar i els danys tèrmics. Termoregulació: ajusta la temperatura interna a través del to vascular de la dermis. La calor produeix vasodilatació superficial per dissipar temperatura, mentre que el fred indueix vasoconstricció per retenir-la. Excreció: elimina aigua i substàncies de rebuig mitjançant la secreció de la suor.

Síntesi endocrina: participa activament en la producció de vitamina D. Percepció sensorial: allotja una àmplia xarxa de receptors nerviosos cutanis. Estructura general i variacions del gruix cutani En un tall histològic vertical del tegument s'aprecien dues capes principals i un teixit subjacent d'ancoratge: 1. Epidermis: capa superficial formada per un epiteli estratificat pla queratinitzat (vegeu «Teixit epitelial de revestiment i glandular»). Manca de vascularització pròpia. 2. Dermis: estrat conjuntiu subjacent que aporta suport mecànic i nutrició. És la capa de major gruix de la pell pròpiament dita. 3.

Hipodermis (teixit subcutani): estrat situat per sota de la dermis format per connectiu lax i abundants adipòcits (vegeu «Teixit connectiu pròpiament dit i teixit adipós»). No forma part de la pell en sentit estricte, sinó que la fixa a les estructures internes subjacents.

Segons la regió corporal, la pell presenta diferències arquitectòniques funcionals: Histologia: teixits fonamentals, pell i sang " Anatomia 31 Tipus de pell Distribució Característiques estructurals Annexos presents Pell fina Resta de la superfície corporal Epidermis prima; estrat corni de poc gruix; estrat lúcid absent Fol·licles pilosos, glàndules sebàcies i glàndules sudorípares Pell gruixuda Palmells de les mans i plantes dels peus Epidermis molt desenvolupada amb un estrat corni conspicu i presència d'estrat lúcid Només glàndules sudorípares (manca de pèls i glàndules sebàcies) COMPROVA-HO 54 Quina diferència glandular clau separa la pell dels palmells de la pell de la resta del cos?

Estratificació epidèrmica i queratinització L'epidermis renova contínuament la seva estructura mitjançant un procés de maduració i migració cel·lular que dura aproximadament 28 dies.

Les cèl·lules es desplacen des de la profunditat cap a l'exterior, canviant de morfologia i composició al llarg de cinc estrats successius: PROCÉS Diferenciació epidèrmica de profunditat a superfície Estrat basal Monocapa mitòtica de cèl·lules cúbiques sobre làmina basal 1 Estrat espinós Cèl·lules poligonals unides fermament per desmosomes 2 Estrat granulós Síntesi de queratohialina i pèrdua progressiva d'orgànuls 3 Estrat lúcid Capa translúcida de cèl·lules anucleades (només pell gruixuda) 4 Estrat corni Cèl·lules planes mortes i queratina sotmeses a descamació 5 Estrat basal (o germinatiu): constitueix la capa més profunda, ancorada sobre una làmina basal (vegeu «Teixit epitelial de revestiment i glandular»).

Està format per una monocapa de cèl·lules cúbiques o cilíndriques amb elevada capacitat mitòtica. Aquestes divisions generen contínuament les noves cèl·lules que empenyen les preexistents cap a les capes superiors. 1 Estrat espinós: integrat per diverses fileres de cèl·lules amb morfologia poligonal. En les preparacions…