Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums

I 0 flashcards i 16 preguntes més al document.

Text del document

APUNTS ANATOMIA HUMANA Grau en Nutrició Humana i Dietètica Universitat de Lleida AprenAI 2026-2027 Apunts complets d'Anatomia Humana: bases d'embriologia, aparell locomotor, sistema nerviós, aparell cardiovascular i sistema respiratori amb taules resum. APREN.AI Índex Bases anatòmiques 1 Terminologia, plans i cavitats corporals 1. Branques de l'anatomia i períodes d'estudi 2. Posició anatòmica estàndard i eixos de l'espai 3. Terminologia dels moviments corporals 4. Nivells d'organització corporal: teixits, òrgans i sistemes 5.

Cavitats internes del cos humà 2 Fecundació i etapes primerenques del desenvolupament Conceptes fonamentals i gametogènesi La fecundació a la trompa de Fal·lopi Primera setmana: de la segmentació al blastocist Implantació i embaràs ectòpic Segona setmana: disc bilaminar i trofoblast Estructures annexes i circulació uteroplacentària 3 Gastrulació, derivats embrionaris i organogènesi inicial Tercera setmana: procés de gastrulació i formació de les tres fulles germinatives Eix notocordal, inducció neural i estructures extraembrionàries El període embrionari (4a a 8a setmana) i les divisions del mesoderma Derivats definitius de les tres fulles germinatives 4 Embriologia cefàlica, odontogènesi i tub digestiu Aparell faringi i morfogènesi facial Formació del segment intermaxil·lar i desenvolupament del paladar Morfogènesi de la llengua Odontogènesi: etapes del desenvolupament dentari Origens i divisions del tub digestiu embrionari Desenvolupament gàstric i organització dels mesos Creixement fetal i etapes del part Aparell locomotor 5 Estructura òssia i classificació articular Organització general de l'esquelet humà Morfologia, estructura i teixits de l'os Accidents ossis anatòmics Classificació funcional de les articulacions Elements estructurals de les diartrosis Subtipus funcionals de diartrosis Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 1 6 Fisiologia muscular i organització de la fibra Tipus de teixit muscular Organització estructural del múscul esquelètic i embolcalls conjuntius La fibra muscular, el sarcòmer i la placa motora Classificació morfològica i vascularització dels músculs 7 Crani, massís facial i músculs de la masticació L'esquelet cefàlic: organització del neurocrani i fosses cranials Sutures cranials, punts craniomètrics i fontanel·les Ossos del viscerocrani (massís facial) Articulació temporomandibular (ATM) Músculs de la masticació Músculs facials, oculars i linguals 8 Columna vertebral, tòrax i paret abdominal Morfologia i curvatures de la columna vertebral Segmentació vertebral: caràcters generals i atípics Caixa toràcica: estèrnum, costelles i cartílags costals Musculatura respiratòria: dinàmica del diafragma i músculs intercostals Músculs del tronc i paret abdominal 9 Anatomia dels membres superiors i inferiors Cintura escapular i membre superior Compartiments del braç, colze, avantbraç i mà Cintura pelviana i articulació del maluc Cuixa, genoll i comparativa biomecànica Compartiments de la cama, turmell i peu Sistema nerviós 10 Organització general, tronc encefàlic i cerebel Organització general i divisions del sistema nerviós Tronc de l'encèfal: bulb raquidi, protuberància i mesencèfal Cerebel: organització estructural i integració motora Diencèfal: tàlem, hipotàlem i glàndula pineal 11 Telencèfal, nuclis basals i sistema sensorial Escorça cerebral: morfologia, lòbuls i àrees corticals Citoarquitectura de l'escorça cerebral Substància blanca subcortical: vies de connexió Nuclis basals i regulació motora Fisiologia i classificació dels receptors sensitius Organització de la sensibilitat i nervis cranials 12 Meninges, sistema ventricular, LCR i medul·la espinal Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 2 Meninges i espais intermeningis Cavitats ventriculars, líquid cefalorraquidi i la seva circulació Anatomia de la medul·la espinal Nervis espinals i plexes nerviosos Sistema cardiovascular 13 Anatomia cardíaca, vàlvules i sistema de conducció 1.

Situació mediastínica, orientació i relacions anatòmiques 2. Cobertes i capes de la paret cardíaca 3. Morfologia externa: cares, cantells i solcs 4. Cavitats cardíaques i aparell valvular 5.

Sistema intrínsec de conducció i regulació autònoma 14 Vasos coronaris, circulació sistèmica i limfàtic Circulació coronària: aportació i retorn sanguini del cor Estructura vascular i divisió de l'arbre aòrtic Vascularització arterial sistèmica: cap, tronc i extremitats Retorn venós sistèmic i comunicació cavocava per l'àzics Sistema porta hepàtic Organització i funcions del sistema limfàtic Aparell respiratori 15 Vies aèries superiors i laringe Fisiologia bàsica i divisió de les vies aèries Cavitat nasal i sinus paranasals Faringe: divisions i funcions Laringe: estructura cartilaginosa i glotis Musculatura laríngia 16 Tràquea, arbre bronquial, pulmons i pleures Tràquea i bifurcació traqueobronquial Arbre bronquial i ramificació intrapulmonar Morfologia externa i relacions dels pulmons Hil pulmonar i pedicle: anatomia comparada Segmentació broncopulmonar Histologia de la unitat respiratòria terminal Vascularització pulmonar i drenatge limfàtic Les pleures i els recessos pleurals 17 Resum per repassar 1.

Embriologia i desenvolupament primerenc 2. Aparell locomotor i articulacions 3. Sistema nerviós central i perifèric Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 3 4. Sistema cardiovascular i limfàtic 5. Aparell respiratori Solucions de les preguntes de repàs Aquests apunts poden contenir errors o omissions. Són un material de suport i no substitueixen el temari oficial ni el professorat: contrasta la informació important.

Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 4 1 Terminologia, plans i cavitats corporals EN ACABAR SABRÀS Descriure amb precisió la posició anatòmica estàndard i els tres eixos de l'espai Distingir els diferents termes de moviment articular corporal Diferenciar els nivells d'organització corporal des del teixit bàsic fins a l'aparell Localitzar les cavitats internes del cos humà i els seus principals espais PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 1 Per què cal acordar una postura corporal universal per descriure la posició d'un òrgan?

L'anatomia és la disciplina científica dedicada a estudiar la forma, l'organització estructural i la funció del cos humà al llarg de tot el cicle vital, comprenent els nivells macroscòpic, microscòpic i molecular. La paraula prové de les arrels gregues ana (repetir) i tomos (tallar), fent referència directa al procediment de dissecció i a la visualització directa de les estructures corporals.

Bases anatòmiques 1 Terminologia, plans i cavitats corporals 2 Fecundació i etapes primerenques del desenvolupament 3 Gastrulació, derivats embrionaris i organogènesi inicial 4 Embriologia cefàlica, odontogènesi i tub digestiu Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 5 ESQUEMA Organització de les bases anatòmiques 1. Branques de l'anatomia i períodes d'estudi L'estudi de la conformació humana s'estructura en dos grans marcs temporals: el període prenatal i el període postnatal. Embriologia o període prenatal: Analitza la formació i desenvolupament de l'organisme abans del naixement.

Es divideix en embriologia general (evolució cel·lular i tissular), embriologia especial (destinada a la formació dels òrgans o organogènesi) i embriologia causal o experimental (que investiga els factors del desenvolupament mitjançant pertorbacions induïdes). Anatomia de l'adult i postnatal: Abasta diverses aproximacions analítiques segons la metodologia o l'objectiu d'estudi: Descriptiva: analitza les estructures en un estadi temporal concret de l'adult. De les edats: examina l'evolució al llarg de la infantesa, l'edat adulta i la vellesa. Comparada: contrasta les estructures humanes amb les d'altres espècies animals.

Antropològica: valora diferències estructurals entre diversos grups humans. Topogràfica o regional: estudia el cos dividit en zones o regions delimitades. Sistemàtica: organitza la descripció segons els aparells o sistemes funcionals. Funcional o fisiològica: vincula la disposició estructural amb la funció dels òrgans. De superfície: identifica els relleus anatòmics visibles o palpables sota la pell per a l'orientació clínica. Artística: analitza l'estètica i les proporcions de la figura humana. Mèdica per imatge: empra tècniques de visualització diagnòstica com radiografia (RX), ressonància magnètica nuclear (RMN) o tomografia axial computada (TAC).

Citologia i histologia: aprofundeixen en els nivells microscòpics de cèl·lules i teixits. Patològica: avalua les alteracions estructurals, tant macroscòpiques com microscòpiques, derivades de malalties. Branques anatòmiques Prenatal i de l'adult Orientació espacial Posició estàndard i eixos Accions motrius Terminologia del moviment Nivells corporals Teixits, òrgans i aparells Cavitats internes Cranial, vertebral, toràcica, abdominal Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 6 COMPROVA-HO 2 Quina diferència metodològica hi ha entre l'anatomia topogràfica i la sistemàtica? 2.

Posició anatòmica estàndard i eixos de l'espai Per descriure qualsevol estructura sense ambigüitats, s'utilitza universalment una posició de referència neutra. Totes les relacions topogràfiques i descripcions direccionals assumeixen que el subjecte es troba en aquesta postura: Individu dret en bipedestació, amb el cap erecte i la mirada dirigida cap al front. Simetria corporal bilateral aparent. Membres superiors estesos als costats del tronc amb els palmells de les mans orientats cap endavant. Membres inferiors junts, amb els talons aproximats i les puntes dels peus lleugerament separades cap a l'exterior.

A partir d'aquesta posició, es defineixen tres eixos de l'espai que creuen el cos humà perpendicularment: Eix Orientació espacial Descripció del trajecte Longitudinal (o vertical/frontal) Cranocaudal Recorre el cos des del vèrtex del crani fins a la base de sustentació (el terra). Transversal (o horitzontal) Laterolateral Traça una línia recta perpendicular que va de dreta a esquerra. Sagital (o anteroposterior) Ventrodorsal Atravessa el cos en sentit horitzontal de davant cap a darrere. ERROR FREQÜENT Descriure relacions espacials prenent com a referència la postura real del pacient estirat al llit o a la llitera.

Termes com «superior», «inferior», «anterior» o «posterior» s'han de referir sempre i estrictament a la posició anatòmica estàndard en bipedestació, mai a la posició accidental en què es trobi l'individu. COMPROVA-HO 3 Com es disposen els palmells de les mans en la posició anatòmica de referència? 3. Terminologia dels moviments corporals Els segments esquelètics es desplacen al voltant dels eixos articulars mitjançant accions motrius definides per termes específics contraposats: Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 7 Moviment Definició biomecànica Flexió / Extensió La flexió redueix l'angle entre dos segments corporals; l'extensió augmenta aquest angle o redreça l'estructura.

Abducció / Aducció L'abducció allunya un membre o estructura de la línia mitjana; l'adducció l'apropa cap a l'eix mitjà del cos. Rotació interna / Rotació externa Gir d'un segment al voltant del seu propi eix longitudinal cap a dins (medial) o cap a fora (lateral). Pronació / Supinació Girs específics de l'avantbraç: la pronació orienta el palmell cap avall o enrere; la supinació l'orienta cap amunt o endavant. Circumducció Moviment compost i circular que combina de forma seqüencial flexió, abducció, extensió i adducció. Protrusió / Retrusió Desplaçament anterior (cap endavant) o posterior (cap endarrere) d'un segment corporal, típic de la mandíbula.

Elevació / Depressió Desplaçament d'una part del cos cap a una posició superior o inferior, com el moviment de les espatlles. Diducció Moviment de lateralitat o desplaçament d'un costat a l'altre, característic de la mandíbula. COMPROVA-HO 4 En què es diferencia el moviment de diducció del d'abducció? 4. Nivells d'organització corporal: teixits, òrgans i sistemes L'organisme humà és un vertebrat amb esquelet axial (cap i tòrax) i esquelet apendicular (extremitats i cintures). Presenta simetria externa (i en gran part interna), organització metamèrica i segmentària, bipedestació, dos parells d'extremitats i un gran desenvolupament encefàlic.

L'estructura s'organitza en una jerarquia biològica integrada: Teixit: Conjunt nombrós de cèl·lules semblants que deriven d'un mateix origen embrionari i actuen conjuntament per complir una funció determinada. Existeixen quatre teixits bàsics: epitelial, conjuntiu, muscular i nerviós. Òrgan: Unitat estructural composta per diferents tipus de teixits combinats de manera organitzada per dur a terme una funció precisa. Sistema o aparell: Agrupació de diversos òrgans coordinats per desenvolupar funcions complexes de l'organisme.

Aquests conjunts conformen els grans blocs funcionals: aparell locomotor (ossos, articulacions i músculs), sistema nerviós (dividit en central, perifèric i vegetatiu), aparell cardiopulmonar, aparell urinari, aparell reproductor, sistema endocrí, sistemes de relació i aparell digestiu. Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 8 DEFINICIÓ Un òrgan és una estructura formada per diversos teixits bàsics coordinats per executar una tasca concreta, mentre que un sistema o aparell és la integració de diversos òrgans que treballen conjuntament en processos fisiològics complexos. 5.

Cavitats internes del cos humà A l'interior de l'organisme es troben espais anatòmics tancats que protegeixen, allotgen i compartimenten les vísceres: Cavitat principal Subdivisions i espais interns Cavitat cranial Espai ossi de la cavitat del crani que conté i protegeix l'encèfal. Cavitat vertebral Conducte situat al llarg de la columna vertebral que acull la medul·la espinal. Cavitat toràcica Compren les cavitats pleurals (que contenen els pulmons) i l'espai intermedi conegut com a mediastí (espai mediastínic on s'allotja el cor). Cavitat abdominal Conté la cavitat peritoneal, a més dels espais retroperitoneal, subperitoneal i preperitoneal, delimitats respecte al peritoneu.

COMPROVA-HO 5 Quins espais anatòmics diferenciats es localitzen dins de la cavitat abdominal en relació amb el peritoneu? IDEES CLAU L'anatomia estudia la forma, l'estructura i la funció corporal en els nivells macroscòpic, microscòpic i molecular. Totes les descripcions anatòmiques prenen com a base la posició de referència estàndard en bipedestació amb els palmells cap endavant. L'espai corporal es divideix mitjançant tres eixos perpendiculars: longitudinal, transversal i sagital. L'organització biològica s'estructura progressivament en cèl·lules, teixits bàsics, òrgans i sistemes o aparells.

Les cavitats internes principals són la cranial, la vertebral, la toràcica (pleures i mediastí) i l'abdominal (espais peritoneals). Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 9 COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 6. Quins són els tres eixos de l'espai utilitzats en la descripció anatòmica? 7. Quins són els quatre teixits bàsics que formen els òrgans del cos humà? 8. Quins dos espais interns principals subdivideixen la cavitat toràcica?

BASES ANATÒMIQUES 2 Fecundació i etapes primerenques del desenvolupament EN ACABAR SABRÀS Definir els conceptes de gametogènesi, capacitació i reacció acrosòmica Descriure la cronologia de la segmentació des del zigot fins a la implantació del blastocist Distingir les característiques morfològiques i funcionals del sincitiotrofoblast i el citotrofoblast Explicar la constitució del disc germinatiu bilaminar i els seus annexos inicials PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 9 Com pot un embrió en desenvolupament penetrar i alimentar-se del teixit matern sense tenir encara vasos sanguinis propis?

Conceptes fonamentals i gametogènesi L'embriologia estudia el desenvolupament de l'organisme des de la formació del zigot fins al final del període embrionari. En l'espècie humana, el període embrionari s'estén fins a la 8a setmana de gestació. A partir de la novena setmana i fins al naixement, el procés s'anomena període fetal. D'altra banda, la biologia del desenvolupament és una disciplina més àmplia que abasta tots els canvis estructurals i funcionals des de l'oòcit fecundat fins a la mort. Per originar un nou individu calen cèl·lules progenitores especialitzades anomenades vàmetes.

Aquestes es formen a les gònades: els espermatozoides es generen als testicles mitjançant l'espermatogènesi, mentre que els òvuls o oòcits es formen a l'ovari mitjançant l'ovogènesi. Durant aquests processos, les cèl·lules experimenten una reducció meiòtica del seu contingut genètic de 46 a 23 cromosomes i adquireixen modificacions morfològiques específiques per a la seva funció. Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 10 Esquema de la meiosi durant l'espermatogènesi i l'ovogènesi. DEFINICIÓ Un gamet és una cèl·lula reproductora haploide ( ) capaç de fusionar-se amb un altre gàmeta del sexe oposat per originar un zigot diploide ( ), proveït de 44 autosomes i 2 cromosomes sexuals.

COMPROVA-HO 10 Quina és la diferència biològica bàsica entre l'abast temporal de l'embriologia i el de la biologia del desenvolupament? La fecundació a la trompa de Fal·lopi La fecundació és la unió d'un espermatozoide i un oòcit secundari. Té lloc normalment a les trompes de Fal·lopi (habitualment al terç lateral més extern) entre les 12 i les 24 hores posteriors a l'ovulació. Una relació sexual mantinguda des de tres dies abans fins a un dia després de l'ovulació pot desencadenar la concepció. En una ejaculació típica s'alliberen al voltant de 300 milions d'espermatozoides, dels quals tan sols entre 50 i 100 assoleixen la proximitat de l'oòcit.

Abans de penetrar a l'oòcit, els gàmetes masculins han de patir dos canvis crucials: Capacitació espermàtica: conjunt de modificacions funcionals que augmenten la mobilitat flagel·lar de la cua i preparen la membrana plasmàtica per a la fusió. Reacció acrosòmica: alliberament dels enzims continguts a l'acrosoma (com l'acrosina i la tripsina) per dissoldre les barreres protectores de l'oòcit. El procés de penetració es produeix en tres fases consecutives: n = 23 2n = 46 Penetració de la corona radiada: pas a través de la capa de cèl·lules fol·liculars que envolten l'oòcit. 1 Travessament de la zona pel·lúcida: digestió enzimàtica d'aquesta matriu glicoproteica translúcida.

2 Fusió cel·lular i bloqueig de la polispermia: l'espermatozoide entra dins del citoplasma oocitari, perdent la cua i la membrana plasmàtica. En aquest instant, la membrana de l'oòcit allibera contingut enzimàtic que inactiva la zona pel·lúcida per impedir l'entrada d'altres espermatozoides. 3 Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 11 Esquema de les fases de la fecundació i unió pronuclear. Amb la fusió dels 23 cromosomes materns i els 23 paterns, es constitueix el zigot diploide. COMPROVA-HO 11 Què passaria si no s'alliberessin els enzims de l'oòcit després de la penetració del primer espermatozoide?

Primera setmana: de la segmentació al blastocist Immediatament després de la fecundació comença la segmentació, una successió de divisions mitòtiques intenses sense augment del volum total. La primera divisió cel·lular dura aproximadament 6 hores; les següents són més ràpides. A mesura que el nombre de cèl·lules augmenta, la seva mida individual disminueix progressivament. Cap al tercer o quart dia postfecundació es forma una massa esfèrica compacta anomenada mòrula (semblant a una móra, formada per unes 16 cèl·lules), que roman tancada per la zona pel·lúcida. Aquesta estructura conté dos conjunts cel·lulars: Massa cel·lular interna (embrioblast): originarà el cos de l'embrió pròpiament dit.

Massa cel·lular externa (trofoblast): donarà lloc als teixits de suport i a la futura placenta. Quan la mòrula entra a la cavitat de l'úter, comença a filtrar-se líquid entre els espais intercel·lulars de la massa interna, constituint una cavitat central plena de fluid (el blastocele). Aquesta nova configuració s'anomena blastocist. Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 12 Diagrama de la migració tubàrica des del zigot fins a la implantació. DEFINICIÓ Un blastocist és l'estadi embrionari inicial format per una capa cel·lular perifèrica (el trofoblast), una cavitat central líquida (blastocele) i un cúmul intern de cèl·lules pluripotents (l'embrioblast).

Implantació i embaràs ectòpic La implantació té lloc al voltant del 6è dia postfecundació. Perquè es dugui a terme, cal la desaparició o eclosió prèvia de la zona pel·lúcida. A continuació, el blastocist s'uneix de manera laxa a l'endometri uterí (generalment a la cara posterior), orientant el pol de la massa cel·lular interna cap al teixit matern. ERROR FREQÜENT És un error habitual situar la implantació immediatament després de la fecundació o confondre el lloc d'adhesió. La nidació es produeix al 6è dia postfecundació a la paret de l'úter, mai abans ni directament a la trompa en condicions fisiològiques. Si la nidació es produeix fora de la paret de l'úter, es parla d'embaràs ectòpic.

Aquest fenomen anòmal pot succeir a les trompes de Fal·lopi, a l'ovari, a la cavitat abdominal o al coll de l'úter. COMPROVA-HO 12 Quina funció mecànica té la pèrdua de la zona pel·lúcida cap al sisè dia? Segona setmana: disc bilaminar i trofoblast Durant la segona setmana, coneguda com el període del disc bilaminar, tant el trofoblast com l'embrioblast es diferencien en dues capes cadascun. Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 13 ESQUEMA Diferenciació cel·lular a la 2a setmana A partir del 8è dia, el trofoblast prolifera activament per garantir la nutrició de l'embrió i origina dues capes: Sincitiotrofoblast: capa externa multinucleada sense límits cel·lulars nets.

Secreta enzims que degraden la matriu endometrial, permetent la invasió dels teixits materns. A més, secreta la gonadotropina coriònica humana (hCG), hormona que manté el cos luti perquè continuï alliberant estrògens i progesterona i s'eviti la menstruació (fins que la placenta assumeix aquesta funció cap a la 9a setmana). Citotrofoblast: capa interna de cèl·lules mononucleades ben definides. Manté una alta taxa mitòtica i aporta noves cèl·lules que s'incorporen contínuament al sincitiotrofoblast perifèric. Més endavant formarà les vellositats coriòniques.

Característica Citotrofoblast Sincitiotrofoblast Estructura cel·lular Cèl·lules individuals ben delimitades Massa multinucleada contínua (sinciti) Funció principal Proliferació i renovació cel·lular Invasió endometrial i producció d'hCG Capacitat invasiva No invasiva directament Altament invasiva (destrueix teixit matern) Paral·lelament, l'embrioblast s'organitza en dues capes que conformen el disc germinatiu bilaminar: Epiblast: format per cèl·lules cilíndriques altes. Al seu interior s'obre una petita vesícula amb líquid: la cavitat amniòtica, delimitada per una membrana fina anomenada amnis.

Aquesta cavitat protegeix l'embrió absorbint impactes físics, mantenint la temperatura corporal i evitant la deshidratació o les adherències tissulars. Blastocist Estructura cel·lular abans de la diferenciació Trofoblast Capa perifèrica de suport Citotrofoblast Capa interna amb cèl·lules individuals Sincitiotrofoblast Massa multinucleada invasiva i endocrina Embrioblast Massa cel·lular interna Epiblast Cèl·lules cilíndriques lligades a l'amnis Hipoblast Cèl·lules cúbiques sobre el sac vitel·lí Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 14 Hipoblast: format per cèl·lules cúbiques petites orientades cap a la cavitat del blastocist, que donaran lloc a la paret del sac vitel·lí.

La línia de contacte entre l'epiblast i l'hipoblast constitueix el disc embrionari. La formació dels teixits definitius requerirà la gastrulació (vegeu «Bases anatòmiques — Gastrulació, derivats embrionaris i organogènesi inicial»). COMPROVA-HO 13 Quina capa del trofoblast és la responsable directa d'envair l'estroma endometrial i secretar hCG? Estructures annexes i circulació uteroplacentària Entre els dies 9 i 13 del desenvolupament s'estableixen els fonaments de la nutrició embrionària i les membranes extraembrionàries: Dies 9è i 10è: apareixen petites cavitats o vacúols al sincitiotrofoblast, iniciant el període lacunar.

L'hipoblast s'estén recobrint el blastocele per constituir el sac vitel·lí primitiu i es desenvolupa la membrana exocelòmica. Dies 11è i 12è: el blastocist queda completament immers a l'estroma endometrial. Les llacunes sincitials s'erosionen i connecten amb els capil·lars sinusoides materns, establint la circulació uteroplacentària primitiva (hemotròfia). Apareix el mesoderma extraembrionari, que comença a buidar-se per crear la cavitat coriònica al voltant del sac vitel·lí i de la cavitat amniòtica. Dia 13è: la proliferació i migració cel·lular des de l'hipoblast defineix el sac vitel·lí secundari o definitiu.

L'únic punt en què el mesoderma extraembrionari no es buida és el pedicle de fixació, estructura de connexió que originarà el cordó umbilical. Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 15 PROCÉS Cronologia de les dues primeres setmanes IDEES CLAU L'embriologia estudia el desenvolupament fins a la 8a setmana de gestació, moment en què finalitza l'etapa embrionària i comença la fetal. La fecundació té lloc al terç extern de la trompa uterina després dels processos de capacitació espermàtica i reacció acrosòmica. La segmentació converteix el zigot en mòrula i posteriorment en blastocist mitjançant successives divisions cel·lulars sense augment del volum global.

La implantació endometrial comença cap al 6è dia postfecundació un cop s'ha desprès la zona pel·lúcida. A la segona setmana es constitueix el disc bilaminar (epiblast i hipoblast) i el trofoblast es divideix en citotrofoblast cel·lular i sincitiotrofoblast invasiu. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 14. Quina diferència estructural i funcional hi ha entre el citotrofoblast i el sincitiotrofoblast? 15. Com es compon el disc embrionari bilaminar durant la segona setmana de desenvolupament? 16. En quin moment i mitjançant quina estructura s'estableix el precursor del futur cordó umbilical?

Fecundació Fusió a la trompa (dia 0) 1 Segmentació i mòrula Divisió ràpida en blastòmers (dies 1-4) 2 Blastocist Aparició del blastocele (dia 5) 3 Implantació Adhesió a l'endometri (dia 6) 4 Disc bilaminar Separació en epiblast i hipoblast (dia 8) 5 Període lacunar Llacunes sincitials i circulació uteroplacentària (dies 9-12) 6 Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 16 BASES ANATÒMIQUES 3 Gastrulació, derivats embrionaris i organogènesi inicial EN ACABAR SABRÀS Descriure el procés de la gastrulació i la diferenciació de les tres fulles germinatives. Explicar el paper inductor de la notocorda sobre la formació del tub neural.

Distingir les subdivisions del mesoderma intraembrionari i els seus respectius derivats somítics. Relacionar cada teixit i òrgan definitiu amb la seva fulla embrionària d'origen. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 17 Com passa un embrió que només és una làmina plana de dues capes cel·lulars a tenir volum i tots els òrgans del cos? Tercera setmana: procés de gastrulació i formació de les tres fulles germinatives Durant la 3a setmana de desenvolupament, el disc embrionari experimenta una transformació radical en passar d'una estructura bilaminar (vegeu «Bases anatòmiques — Fecundació i etapes primerenques del desenvolupament») a una trilaminar. Aquest fenomen s'anomena gastrulació.

DEFINICIÓ La gastrulació és el procés mitjançant el qual es formen i s'estableixen les tres fulles germinatives de l'embrió: l'ectoderma, el mesoderma i l'endoderma. El primer signe visible de la gastrulació és l'aparició de la línia primitiva a la superfície dorsal de l'epiblast. A l'extrem cefàlic d'aquesta línia es desenvolupa una elevació coneguda com a nòdul primitiu. A partir d'aquestes estructures, les cèl·lules epiblàstiques inicien una migració i invaginació activa: Endoderma: cèl·lules de l'epiblast que envaeixen la capa inferior i desplacen l'hipoblast primitiu. Mesoderma: cèl·lules epiblàstiques que es disposen a l'espai intermedi, situat entre l'epiblast i el nou endoderma.

Ectoderma: cèl·lules de l'epiblast que romanen a la superfície sense invaginar-se. Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 17 Diagrama de la invaginació cel·lular durant la gastrulació i l'establiment de fulles germinatives. A mesura que les cèl·lules mesodèrmiques es desplacen en direcció cranial i lateral, s'organitza la placa precordal, una regió essencial per induir el futur prosencèfal i la formació de la membrana bucofaríngia. Alhora, l'embrió fixa els eixos corporals fonamentals: l'eix anteroposterior i la lateralitat dreta-esquerra.

El disc embrionari, que inicialment té una morfologia aplanada i arrodonida, pateix un creixement desigual: s'allarga progressivament, s'eixampla a la regió cefàlica i s'estreny a la regió caudal. COMPROVA-HO 18 Quin teixit embrionari origina realment les tres fulles germinatives de l'embrió trilaminar? Eix notocordal, inducció neural i estructures extraembrionàries A partir del nòdul primitiu es desenvolupa la notocorda, que constitueix l'eix primitiu del cos embrionari. La seva aparició és decisiva per a la neurogènesi: emet senyals moleculars que indueixen l'ectoderma que la recobreix directament perquè es transformi en la placa neural, la qual originarà el tub neural.

Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 18 PROCÉS Eix d'inducció neural des de la gastrulació A la regió caudal de l'embrió es delimiten estructures rellevants: Membrana cloacal: zona situada a l'extrem caudal oposada a la membrana bucofaríngia. Al·lantoide: evaginació de la paret del sac vitel·lí cap al pedicle de fixació. En l'espècie humana és un rudiment, però les seves anomalies de desenvolupament poden generar alteracions a la bufeta urinària. Úrac: resta obliterada i fibrosa de l'al·lantoide en forma de cordó, coneguda també com a lligament umbilical mitjà, que connecta la cúpula de la bufeta urinària amb el melic per l'interior de la paret abdominal.

Simultàniament, la placenta primitiva es desenvolupa mitjançant l'evolució de les vellositats coriòniques: Tipus de vellositat Composició estructural Moment d'aparició Primàries Centre de citotrofoblast recobert externament per sincitiotrofoblast. Inici de la 3a setmana Secundàries Nucli de cèl·lules mesodèrmiques que penetra a les vellositats primàries. Mitjan 3a setmana Terciàries (definitives) Mesoderma diferenciat que vascularitza el nucli formant capil·lars i vasos sanguinis funcionals. Final de la 3a setmana COMPROVA-HO 19 Quina relació anatòmica té l'al·lantoide amb l'aparell urinari de l'adult? Línia primitiva Migració de cèl·lules de l'epiblast a la regió dorsal.

1 Nòdul primitiu Condensació a l'extrem cefàlic de la línia primitiva. 2 Notocorda Formació de l'eix corporal primitiu longitudinal de l'embrió. 3 Placa neural Inducció de l'ectoderma suprajacent per formar neuroectoderma. 4 Tub neural Invaginació i tancament que originarà el sistema nerviós. 5 Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 19 El període embrionari (4a a 8a setmana) i les divisions del mesoderma El període embrionari s'estén des de la fecundació fins a la 8a setmana de gestació. L'etapa compresa entre la 4a i la 8a setmana es coneix pròpiament com a etapa d'organogènesi.

Durant aquestes setmanes, les tres fulles germinatives donen lloc als diferents esbossos d'òrgans i teixits, acompanyades d'un doble plegament corporal: el plegament cefalocaudal i el plegament lateral. Esquema del desenvolupament del disc embrionari, plegament i diferenciació del tub neural. El mesoderma intraembrionari s'organitza de medial cap a lateral en tres zones ben diferenciades: ERROR FREQÜENT Confondre els components del somita: l'esclerotoma dona suport rígid (os i cartílag), el miotoma produeix múscul i el dermatoma forma el teixit connectiu subcutani de la pell. Recorda que la part superficial protectora de la pell (l'epidermis) NO procedeix del somita, sinó de l'ectoderma.

COMPROVA-HO 20 Com s'organitza un somita i quin derivat muscular i esquelètic dona cadascuna de les seves parts? Mesoderma paraxial: es troba flanquejant el tub neural i la notocorda. Es segmenta formant blocs anomenats somites, que al seu torn es subdivideixen en tres components funcionals: Esclerotoma: origina el cartílag i l'os (esquelet axial). Miotoma: genera el teixit muscular esquelètic associat. Dermatoma: produeix el teixit subcutani de la pell (dermis i hipodermis dorsal). 1 Mesoderma intermig: situat immediatament per fora del paraxial, constitueix l'origen de les futures unitats excretores de l'aparell urogenital.

2 Placa lateral: es divideix en dues fulles que delimiten la cavitat corporal: Mesoderma parietal (somatopleura): recobreix la paret del cos internament. Mesoderma visceral (esplancnopleura): recobreix les vísceres en formació. 3 Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 20 Derivats definitius de les tres fulles germinatives La diferenciació cel·lular d'ectoderma, mesoderma i endoderma permet establir tots els teixits especialitzats de l'organisme adult. Fulla germinativa Derivats anatòmics i tissulars específics Ectoderma Sistema nerviós central (SNC) i sistema nerviós perifèric (SNP). Epitelis sensorials de l'oïda, el nas i l'ull. Epidermis (així com pèl i ungles).

Esmalt de les dents. Glàndules cutànies i glàndules mamàries. Hipòfisi. Mesoderma Esclerotoma: cartílag i os. Miotoma: teixit muscular. Dermatoma: teixit subcutani de la pell. Mesoderma intermig: futures unitats excretores i urogenitals. Placa lateral: somatopleura (paret celòmica) i esplancnopleura (revestiment visceral). Vasos sanguinis de les vellositats i circulació inicial. Endoderma Revestiment epitelial de l'aparell respiratori. Revestiment epitelial del tub gastrointestinal. Parènquima de tiroides, paratiroides, fetge i pàncrees. Revestiment epitelial de la bufeta urinària i uretra. Revestiment epitelial de la cavitat timpànica i conducte auditiu (trompa auditiva).

COMPROVA-HO 21 A partir de quina fulla germinativa es formen l'esmalt dental i l'epiteli del tub digestiu? Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 21 IDEES CLAU La gastrulació té lloc durant la 3a setmana de desenvolupament embrionari i forma l'ectoderma, el mesoderma i l'endoderma a partir de l'epiblast. La notocorda constitueix l'eix esquelètic primitiu i desencadena la inducció de la placa neural a l'ectoderma suprajacent. Les vellositats coriòniques maduren en tres fases: primàries (trofoblast), secundàries (invasió mesodèrmica) i terciàries (diferenciació de vasos sanguinis).

El mesoderma intraembrionari es diferencia en paraxial (somites que generen esclerotoma, miotoma i dermatoma), intermedi (unitats excretores) i de placa lateral. L'organogènesi té lloc principalment entre la 4a i la 8a setmana gràcies al plegament cefalocaudal i lateral de l'embrió. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 22. En quina fase de maduració apareixen els capil·lars sanguinis a les vellositats de la placenta inicial? 23. Quina diferència funcional i d'origen hi ha entre l'epidermis i el dermatoma del somita? BASES ANATÒMIQUES 4 Embriologia cefàlica, odontogènesi i tub digestiu EN ACABAR SABRÀS Distingir l'origen embrionari dels diferents teixits que formen la dent humana.

Explicar la seqüència de fusió entre el paladar primari i secundari. Descriure les rotacions embrionàries de l'estómac i les divisions del tub digestiu. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 24 Per què l'esmalt dental no té cap capacitat de regeneració un cop la dent ha erupcionat completament a la boca? Aparell faringi i morfogènesi facial Durant la quarta i la cinquena setmana de desenvolupament intrauterí, la regió cefàlica de l'embrió pateix una profunda reorganització arquitectònica.

En aquest període es configuren els arcs faríngis, que consisteixen en barres transversals de teixit mesenquimàtic separades externament per solcs o fenadures faríngies i internament per evaginacions anomenades bosses faríngies. Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 22 Esquema dels arcs faríngis i els seus derivats músculo-esquelètics cefàlics. Cada arc faringi presenta una estructura trilaminar ben definida: Cobertura externa: formada per teixit d'origen ectodèrmic. Nucli intern: constituït per mesènquima derivat del mesoderma (de la placa lateral i paraxial) juntament amb cèl·lules procedents de la cresta neural.

Conté el seu propi esbós muscular, nerviós, cartilaginós i arterial. Recobriment intern: epiteli d'estirp endodèrmica procedent de l'intestí faringi. Les bosses faríngies sorgeixen simultàniament a les parets laterals de la porció més cranial de l'intestí anterior. Aquest complex modular faringi proporciona la base anatòmica per a la construcció de la cara, el coll i cavitats associades. Formació del segment intermaxil·lar i desenvolupament del paladar La boca primitiva i el massís facial es modelen gràcies a la fusió de diverses prominències mesenquimàtiques. El segment intermaxil·lar s'origina per la convergència i creixement dels dos processos nasals medials cap a la línia mitjana.

Aquesta estructura dona lloc a tres components clau: 1. Component labial: forma el solc subnasal del llavi superior (filtrum). 2. Component maxil·lar: acull la zona òssia dels quatre incisius superiors. 3. Component palatí: origina el paladar primari, de morfologia triangular. La resta de la separació buconasal depèn del paladar secundari. Cap a la sisena setmana, els processos maxil·lars emeten unes evaginacions laminars horitzontals denominades crestes palatines. Aquestes crestes creixen, ascendeixen i finalment es fusionen tant a la línia mitjana entre si com amb el envà o tàbic nasal per la part superior i amb el paladar primari per davant.

La referència anatòmica que delimita la frontera entre el paladar primari anterior i el paladar secundari posterior és el forat incisiu. Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 23 COMPROVA-HO 25 Quina estructura anatòmica concreta separa el territori derivat del paladar primari del paladar secundari definitiu? Morfogènesi de la llengua L'esbós lingual s'evidencia cap a les 4 setmanes de gestació sobre el terra de la faringe primitiva a partir de diferents relleus dels arcs: Cos de la llengua (dos terços anteriors): deriva del primer arc faringi mitjançant la coalescència de dues prominències linguals laterals i una prominència central anomenada tubercle imparell.

La seva sensibilitat general depèn del nervi trigemin (parell cranial V). Arrel i base lingual (terç posterior): es constitueix a partir del segon, tercer i part del quart arc faringi mitjançant una segona eminència medial, la còpula (o eminència hipobranquial), innervada principalment pel nervi glossofaringi (parell cranial IX). Epiglotis i extrem posterior: prové de la tercera prominència medial, dependent del quart arc faringi i innervada pel nervi vague (parell cranial X). Odontogènesi: etapes del desenvolupament dentari L'odontogènesi és el procés mitjançant el qual es formen les peces de la dentició primària (temporal o «de llet») i de la dentició secundària (permanent).

En aquest procés cooperen dos teixits embrionaris distints: DEFINICIÓ L'odontogènesi és el procés morfogenètic induït per la interacció recíproca entre l'epiteli bucal ectodèrmic i el mesènquima subjacent, responsable de la diferenciació coronària i radicular de les dents. ERROR FREQÜENT No confonguis l'origen embrionari dels components de la dent. L'esmalt deriva exclusivament de l'ectoderma bucal. En canvi, la dentina, la polpa, el ciment i el lligament periodontal s'originen del mesènquima cefàlic (amb participació de les cèl·lules de la cresta neural).

Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 24 PROCÉS Fases cardinals de l'odontogènesi Làmina dentària Proliferació en C de l'ectoderma bucal a la setmana 6. 1 Brot o esbós 10 centres de creixement cap al mesènquima subjacent. 2 Casquet Invaginació que crea la papil·la i el fol·licle dentari. 3 Campana Diferenciació d'odontoblasts i ameloblasts que dipositen dentina i esmalt. 4 Erupció dentària Aparició intraoral i reabsorció radicular per osteoclasts en permanents. 5 Esbós dentari (estadi de brot): cap a la setmana 6 es diferencia la làmina dentària en forma d'arc o C. Produeix 10 centres de proliferació a cada arcada que s'invaginen al mesènquima per generar les dents temporals.

A les 10 setmanes les extensions profundes de la làmina dentària preparen els successors permanents, mentre que els molars permanents (sense predecessor temporal) brollen de bandes horitzontals posteriors de la làmina de forma postnatal (segon i tercer molar). 1 Fase de casquet: el mesènquima condensa i s'invagina a l'esbós formant la papil·la dentària (primordi de dentina i polpa) i el fol·licle dentari o sac dental (primordi del ciment i del lligament periodontal). L'ectoderma circumdant esdevé l'òrgan de l'esmalt, compost per un epiteli intern, un epiteli extern i el reticle estrellat central. 2 Fase de campana: l'òrgan adquireix forma de campana.

Les cèl·lules mesenquimàtiques de la perifèria de la papil·la es transformen en odontoblasts, sintetitzant predentina que en calcificar-se esdevé dentina. En paral·lel, les cèl·lules de l'epiteli intern de l'esmalt es diferencien en ameloblasts, que dipositen esmalt. La unió de l'epiteli intern i extern al coll forma la beina radicular, que guia la formació de l'arrel. A mesura que creix la dentina, la cavitat pulpar s'estreny fins a formar el conducte radicular. Les cèl·lules internes del sac dental esdevenen cementoblasts. 3 Erupció dentària: desplaçament actiu de la dent cap a la cavitat oral. Inicialment erupcionen les dents mandibulars i posteriorment les maxil·lars.

En la transició a la dentició permanent, els osteoclasts reabsorbeixen progressivament l'arrel de les peces temporals per permetre'n la caiguda. 4 Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 25 Diagrama de les capes dentàries i erupció de la peça.

Element dental Origen embrionari Cèl·lula responsable Funció / Destí Esmalt Ectoderma bucal (epiteli intern) Ameloblasts Recobriment hipermineralitzat de la corona Dentina Mesènquima de la papil·la Odontoblasts Matriu estructural pericalcular coronària i radicular Polpa dental Mesènquima de la papil·la Fibroblasts / teixit conjuntiu Teixit connectiu lax vascularitzat i innervat Ciment i lligament Mesènquima del fol·licle dental Cementoblasts / fibroblasts Ancoratge alveolar de l'arrel de la peça COMPROVA-HO 26 Quina cèl·lula és la responsable de secretar la predentina i d'on prové?

Origens i divisions del tub digestiu embrionari Arran del plegament cefalocaudal i lateral de l'embrió (vegeu «Bases anatòmiques — Gastrulació, derivats embrionaris i organogènesi inicial»), una fracció important de la cavitat del sac vitel·lí delimitada per endoderma s'incorpora dins del cos per constituir el tub digestiu primitiu. La porció restant del sac vitel·lí i l'al·lantoide queden en posició extraembrionària.

Mentre que l'endoderma genera exclusivament l'epiteli de revestiment del tub i el parènquima funcional de les glàndules digestives associades (hepatòcits del fetge, cèl·lules exocrines i endocrines del pàncrees), el mesoderma visceral circumdant dona lloc a l'estroma connectiu, a les capes musculars llises i a les seroses peritoneals. El creixement longitudinal del tracte és molt més accelerat que el de les parets corporals de l'embrió. Aquesta desproporció obliga el tub a flexionar-se i conformar diverses anses intestinals.

Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 26 Divisió de l'intestí Límit proximal Límit distal Derivats anatòmics principals Intestí anterior (o faringi cranialment) Membrana bucofaríngia Evaginació hepàtica (brot biliar) Boca, faringe, diverticle respiratori, esòfag, estómac i inici duodenal Intestí mitjà Evaginació hepàtica Unió dels 2/3 drets amb el 1/3 esquerre del còlon transvers Duodè distal, jejú, ili, cec, apèndix, còlon ascendent i 2/3 de transvers Intestí posterior Unió dels 2/3 drets amb el 1/3 esquerre del còlon transvers Membrana cloacal 1/3 esquerre de còlon transvers, descendent, sigma, recte i part de cloaca L'intestí mitjà conserva una comunicació passatgera amb el sac vitel·lí a través del conducte vitel·lí (o pedicle vitel·lí).

Quan aquest conducte no experimenta una involució fisiològica completa abans del naixement, persisteix en un 2-3 % dels individus com una anomalia anatòmica anomenada diverticle de Meckel. Esquema de les rotacions gàstriques durant l'organogènesi de l'intestí anterior. Desenvolupament gàstric i organització dels mesos Cap a la quarta setmana sorgeix una dilatació fusiforme a l'intestí anterior: l'esbós gàstric. Aquest segment experimenta dos moviments de rotació determinants: Rotació sobre l'eix longitudinal: gira 90 graus en sentit horari.

La paret posterior primitiva creix a un ritme clarament superior a l'anterior; d'aquesta manera s'estableixen la curvatura major (a l'esquerra) i la curvatura menor (a la dreta). Rotació anteroposterior: l'extrem pilòric es desplaça cap amunt i a la dreta, mentre que la regió del càrdies s'orienta cap avall i a l'esquerra. Els mesenteris (mesos) són dobles plecs de peritoneu que mantenen suspesos els diferents segments digestius respecte a la paret corporal posterior, aportant suport i pas vascular.

Entre ells es diferencien el mesogastri posterior (dorsal), el mesoduodè, el mesoapèndix, el mesocòlon ascendent, transvers i Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 27 descendent, el mesosigma i el mesorecte. Només l'estómac i el segment inicial duodenal gaudeixen addicionalment de connexió directa amb la paret ventral mitjançant el mesogastri anterior. COMPROVA-HO 27 Quina conseqüència morfològica té el major creixement de la paret posterior de l'estómac durant la rotació longitudinal? Creixement fetal i etapes del part El període fetal s'estén des de la novena setmana fins a la culminació del part.

Mentre que l'etapa embrionària prèvia s'encarrega d'instaurar els primordis dels òrgans, l'etapa fetal es caracteritza pel creixement exponencial i la maduració funcional dels teixits. Durant el tercer, quart i cinquè mes té lloc el guany més pronunciat de talla longitudinal (amb un ritme aproximat d'uns 5 cm per mes). En canvi, el guany ponderal de massa predomina de forma destacada durant els darrers dos mesos de gestació (amb increments d'aproximadament 700 g al mes). La durada habitual de la gestació és de 40 setmanes (280 dies) comptades a partir de la darrera menstruació, o bé 38 setmanes (266 dies) calculades des de la fertilització.

El procés del part es divideix funcionalment en tres estadis: 1. Estadi 1 (dilatació): s'inicia amb l'aparició de les primeres contraccions uterines eficaces i finalitza amb la dilatació completa del cèrvix uterí. 2. Estadi 2 (expulsió fetal): comprèn l'interval des de la màxima dilatació cervical fins a la sortida completa del fetus a través del canal del part. 3. Estadi 3 (deslliurament): finalitza amb l'expulsió sencera de la placenta i de les membranes fetals. IDEES CLAU Els arcs faríngis (setmanes 4-5) tenen cobertura ectodèrmica, nucli mesenquimàtic i recobriment endodèrmic intern.

El segment intermaxil·lar origina el solc subnasal, els 4 incisius superiors i el paladar primari triangular. El paladar secundari prové de la fusió mitjana de les crestes palatines procedents dels processos maxil·lars. L'esmalt dental té origen ectodèrmic bucal (ameloblasts), mentre que la dentina i la polpa provenen del mesènquima (odontoblasts). L'estómac rota 90 graus en sentit horari sobre el seu eix longitudinal, definint les curvatures menor i major. El part humà comprèn tres fases successives: dilatació cervical, expulsió del fetus i deslliurament de la placenta. Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 28 COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 28.

D'on deriva la musculatura i la vascularització dels arcs faríngis? 29. Què succeeix morfològicament si el conducte vitel·lí no s'oblitera completament abans de néixer? 30. En quina fase de l'odontogènesi es diferencien els ameloblasts i odontoblasts? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 31. Com es troben orientades les mans en la posició anatòmica de referència? 32. Quin eix anatòmic connecta el cos de davant cap a darrere? 33. Com s'anomena el moviment que allunya un membre de la línia mitjana? 34. Quin compartiment NO forma part dels espais abdominals vinculats al peritoneu? 35. On té lloc habitualment la fecundació de l'oòcit per l'espermatozoide? 36.

En quin dia aproximat postfecundació s'inicia la implantació a l'endometri? 37. Quina estructura embrionària s'encarrega d'alliberar la gonadotropina coriònica humana (hCG)? 38. Com s'anomena la massa esfèrica cel·lular compacta existent al tercer o quart dia?

Amb les mans tancades en puny a) Amb els palmells tocant les cuixes b) Amb els palmells mirant endavant c) Amb els palmells mirant endarrere d) Eix sagital a) Eix longitudinal b) Eix transversal c) Eix frontal d) Aducció a) Retrusió b) Pronació c) Abducció d) Espai mediastínic a) Espai subperitoneal b) Espai preperitoneal c) Espai retroperitoneal d) A l'interior del fol·licle ovàric a) Al canal del coll uterí b) Al terç extern de la trompa c) A la cavitat endometrial de l'úter d) Al 2n dia a) Al 14è dia b) Al 6è dia c) Al 4t dia d) L'epiblast a) El citotrofoblast b) L'hipoblast c) El sincitiotrofoblast d) Mòrula a) Gàstrula b) Disc trilaminar c) Vellositat coriònica d) Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 29 39.

Quin teixit forma l'origen directe de les tres capes durant la gastrulació? 40. Quina subdivisió del somita dona origen al cartílag i l'esquelet ossi? 41. D'on deriva el parènquima de glàndules com el fetge i el pàncrees? 42. Com es denomina el vestigi fibrós de l'al·lantoide en el cos adult? 43. Quin full embrionari origina directament l'esmalt dentari? 44. Quina estructura anatòmica separa el paladar primari del paladar secundari? 45. Quants graus gira l'esbós gàstric sobre el seu eix longitudinal? 46. Quin teixit forma el parènquima del fetge i del pàncrees?

Epiblast a) Hipoblast b) Mesoderma extraembrionari c) Sincitiotrofoblast d) Somatopleura a) Dermatoma b) Miotoma c) Esclerotoma d) Mesoderma de la placa lateral a) Endoderma b) Mesoderma intermedi c) Ectoderma d) Notocorda a) Conducte vitel·lí b) Úrac c) Línia primitiva d) Endoderma faringi a) Mesoderma paraxial b) Mesènquima cefàlic c) Ectoderma bucal d) El forat incisiu a) La còpula faríngia b) El forat cec lingual c) El solc terminal d) 45 graus antihorari a) 90 graus horari b) 180 graus antihorari c) 270 graus horari d) Ectoderma bucal a) Mesoderma lateral b) Endoderma c) Cresta neural d) Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 30 5 Estructura òssia i classificació articular EN ACABAR SABRÀS Distingir l'esquelet axial de l'esquelet apendicular identificant el recompte d'ossos.

Explicar l'estructura anatòmica d'un os llarg descrivint les seves capes i teixits. Diferenciar les articulacions sinartròdiques, amfiartròdiques i diartròdiques segons la seva mobilitat. Classificar els subtipus de diartrosis segons les superfícies articulars i els seus eixos de mobilitat. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 47 Com s'aconsegueix que les superfícies dels ossos no es desgastin amb el frec continu si el cartílag articular no rep sang? L'aparell locomotor és el conjunt d'estructures corporals encarregat de mantenir la forma, suportar les càrregues físiques, protegir els òrgans interns i executar els desplaçaments i la relació amb el medi.

Aparell locomotor 5 Estructura òssia i classificació articular 6 Fisiologia muscular i organització de la fibra 7 Crani, massís facial i músculs de la masticació 8 Columna vertebral, tòrax i paret abdominal 9 Anatomia dels membres superiors i inferiors Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 31 ESQUEMA Aparell locomotor i ciència articular Aquest aparell coordina el sistema ossi i el sistema muscular gràcies a cinc pilars bàsics: la planificació motora del sistema nerviós central, la transmissió perifèrica del senyal, la unió funcional nervi-múscul mitjançant la placa motora (vegeu «Aparell locomotor — Fisiologia muscular i organització de la fibra»), la contracció muscular i la mobilitat mecànica articular.

Organització general de l'esquelet humà El cos humà adult compta de manera estàndard amb 208 ossos. Durant la infància aquest nombre és superior perquè peces òssies com les vèrtebres sacres o determinats segments es fusionen progressivament amb el creixement. També es poden presentar ossos supernumeraris, com els ossos suturals o wormians (petites peces entre les sutures cranials), els ossos sesamoides (com la fàbel·la o els petits nòduls ossis de mans i peus per protegir tendons) i peces accessòries inconstants.

Sistema ossi 208 ossos de suport Esquelet axial 80 ossos a l'eix central Esquelet apendicular Extremitats i cintures Sistema articular Mecanismes d'unió Sinartrosis Immobilitat fibrosa Amfiartrosis Semimobilitat cartilaginosa Diartrosis Mobilitat sinovial Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 32 Diagrama de l'esquelet axial (blau) i esquelet apendicular (taronja). L'esquelet es divideix funcionalment i anatòmicament en dos grans blocs: Esquelet axial: integrat per 80 ossos disposats al llarg de l'eix longitudinal del cos. Inclou el cap (crani i cara), el coll (os hioide i els ossets de l'oïda mitjana), la columna vertebral i el tòrax (estèrnum i costelles).

Esquelet apendicular: comprèn les extremitats i les peces que les ancoraren a l'eix axial. S'organitza en la cintura escapular (clavícula i omòplat o escàpula), els membres superiors lliures, la cintura pelviana (ossos coxals o ilíacs) i els membres inferiors lliures. COMPROVA-HO 48 Quina diferència estructural i numèrica hi ha entre l'esquelet axial i l'apendicular d'un adult? Morfologia, estructura i teixits de l'os A més d'actuar com a suport rígid i escut protector per a vísceres delicades (la caixa cranial per a l'encèfal o la caixa toràcica per al cor i pulmons), el teixit ossi constitueix una reserva clau de minerals com el calci i el fòsfor, i allotja l'òrgan hematopoètic.

Classificació morfològica Característiques dimensionals Exemples anatòmics Ossos llargs La longitud predomina clarament sobre l'amplada i el gruix; presenten cavitat medul·lar interna. Fèmur, húmer, cúbit, radi, tíbia, peroné. Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 33 Classificació morfològica Característiques dimensionals Exemples anatòmics Ossos plans La longitud i l'amplada predominen sobre el gruix; dues capes compactes amb un interior esponjós sense cavitat medul·lar. Omòplat (escàpula), estèrnum, ossos de la volta cranial. Ossos curts Cap dimensió no destaca sobre les altres; morfologia aproximadament cúbica o polièdrica. Vèrtebres, ossos del carp, falanges.

En els ossos llargs es distingeixen regions anatòmiques precises: Epífisis: els extrems terminals arrodonits de l'os (un de proximal i un altre de distal), recoberts externament per cartílag hialí articular. Diàfisi: el cos central allargat. Conté la cavitat medul·lar, que alleugereix el pes de l'os i allotja la medul·la òssia. Metàfisis: zones de transició entre cada epífisi i la diàfisi; contenen el cartílag de creixement responsable del desenvolupament en longitud durant la infància. DEFINICIÓ: PERIOSTI I ENDOSTI El periosti és una beina de teixit conjuntiu especialitzat que recobreix externament la diàfisi i les metàfisis, densament innervat i vascularitzat.

L'endosti és la membrana conjuntiva interna que entapissa la paret de la cavitat medul·lar. Arquitectònicament, l'os presenta dues organitzacions tisulars principals: l'os compacte o cortical, que forma una làmina externa densa i contínua (amb el màxim gruix a la diàfisi), i l'os esponjós o trabecular, configurat per làmines i espícules que s'orienten segons les línies de força per aportar màxima resistència amb un pes mínim. DEFINICIÓ: MEDUL·LA ÒSSIA La medul·la òssia és el teixit especialitzat que ocupa la cavitat central i els espais trabeculars. Es presenta en dues formes: Medul·la òssia vermella: activa en l'hematopoesi (formació de cèl·lules sanguínies).

En el naixement és present en tots els ossos; en l'adult roman a les costelles, estèrnum, vèrtebres i extrems proximals de fèmur, húmer i ilíacs. Medul·la òssia groga: teixit adipós que substitueix la medul·la vermella a les diàfisis dels ossos llargs durant la maduresa, amb un paper de reserva energètica.

Accidents ossis anatòmics Les superfícies dels ossos no són llises, sinó que presenten relleus funcionals resultants de la tracció tendinosa, el pas de vasos o l'articulació amb altres peces: Superfícies articulars: el còndil (eminència arrodonida articular), el cap (extrem esfèric articular, com el cap del fèmur) i la faceta (superfície plana i petita d'articulació, típica de les vèrtebres).

Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 34 Relleus d'inserció conjuntiva: l'apòfisi (prominència òssia marcada, que pot ser punxeguda com l'apòfisi estiloide), el tubercle (petita eminència arrodonida), la tuberositat (elevació rugosa i ampla com la tuberositat deltoïdal), el trocànter (gran protuberància exclusiva del fèmur), l'espina (projecció prima i afuada com l'espina escapular) i la cresta (vora o eminència lineal estreta com la cresta ilíaca).

Depressions i forats: la fossa o alvèol (cavitat profunda receptora), el solc (canal per on discorre un vas, nervi o tendó), la fissura (escletxa allargada), el conducte (via tubular de pas), el foramen (orifici complet de pas ossi com el foramen màgnum occipital) i el si (espai aeri o cavitat buida tancada com el si frontal). COMPROVA-HO 49 Quina diferència funcional i estructural existeix entre un trocànter i un còndil? Classificació funcional de les articulacions L'articulació és el punt de contacte i unió mecànica entre dos o més ossos, o entre un os i una dent.

Desenvolupades a partir del mesènquima mesodèrmic cap a la cinquena setmana embrionària mitjançant una interzona transitòria, es classifiquen en tres grans categories: Diagrama de les sutures cranials dentades de la volta. Sinartrosis (articulacions immòbils o fixes): peces unides per teixit fibrós continu, mancades de cartílag articular i de cavitat. Es divideixen en: Sutures: pròpies dels ossos plans del crani. Poden ser dentades (entre frontal i parietal), escamoses o bisellades (entre parietal i temporal) o planes (entre el vòmer i l'etmoide). Sindesmosi: unió mitjançant làmines de teixit fibrós dens entre ossos llargs veïns (membranes interòssies de l'avantbraç i de la cama).

Gòmfosi: articulació especialitzada en forma d'encaix entre l'arrel de la dent i l'alvèol ossi dental. 1 Apunts d'Anatomia Humana General: Teoria i Resums 35 Elements estructurals de les diartrosis Les articulacions sinovials disposen d'un disseny complex orientat a reduir la fricció i mantenir l'estabilitat durant el moviment: Esquema dels components d'una diartrosi i anatomia del genoll. DEFINICIÓ: DIARTROSI I ELEMENTS SINOVIALS Una diartrosi és una articulació sinovial d'àmplia mobilitat formada pels següents components essencials: Cartílag hialí articular: recobreix els extrems ossis de contacte amb una superfície polida i elàstica que esmorteeix càrregues i protegeix del desgast mecànic.

Càpsula articular: manegot de teixit conjuntiu dens que encercla l'articulació, aporta subjecció mecànica i transmet informació propioceptiva mitjançant receptors nerviosos. Membrana sinovial: làmina de teixit conjuntiu lax summament vascularitzada entapissada per sinoviòcits, que recobreix la cara interna capsular (excepte el cartílag) i produeix el líquid sinovial alhora que fagocita residus cel·lulars. Líquid sinovial: dialitzat plasmàtic ric en àcid hialurònic, mucina i albúmina, transparent i d'alta viscositat, responsable de lubricar les superfícies de frec i d'evacuar deixalles metabòliques. Amfiartrosis (articulacions semimòbils): estructures unides per teixit cartilaginós…