Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana

I 0 flashcards i 7 preguntes més al document.

Text del document

APUNTS ANATOMIA HUMANA Grau en Nutrició Humana i Dietètica Universitat de Lleida AprenAI 2026-2027 Apunts d'histologia general i sistema tegumentari: característiques dels teixits epitelial, connectiu, muscular, nerviós, pell, sang i hematopoesi.

APREN.AI Índex 1 Teixit epitelial de revestiment i glandular Característiques generals i funcions del teixit epitelial Classificació de l'epiteli de revestiment Epiteli glandular: origen, organització i classificació 2 Teixit connectiu pròpiament dit i teixit adipós Organització general i matriu extracel·lular Poblacions cel·lulars del teixit connectiu Classificació del teixit connectiu Teixit adipós: varietats unilocular i multilocular 3 Teixit cartilaginós i teixit ossi 1. Teixit cartilaginós 2. Teixit ossi: organització i composició 3.

Estructura macroscòpica i microscòpica de l'os 4 Teixit muscular Organització general i terminologia citològica Múscul esquelètic Múscul cardíac Múscul llis Comparació histològica dels tres teixits musculars 5 Teixit nerviós i sinapsi Organització general i cèl·lules del teixit nerviós Morfologia neuronal i substància de Nissl La neuròglia: suport, nutrició i mielinització Transmissió de la informació: sinapsis químiques i elèctriques 6 Sistema tegumentari: epidermis, dermis i hipodermis Funcions generals del tegument Organització estructural: pell fina i pell gruixuda Capes de l'epidermis Cèl·lules residents de l'epidermis Dermis i unió dermoepidèrmica Hipodermis, annexos i estructures sensorials 7 Sang, elements figurats i hematopoesi Naturalesa, funcions i fracció líquida de la sang Elements figurats: eritròcits i la sèrie blanca Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 1 Plaquetes, estructura medul·lar i hematopoesi 8 Resum per repassar Teixit epitelial i glàndules Teixit connectiu i adipós Teixit cartilaginós i ossi Teixit muscular Teixit nerviós i sinapsi Sistema tegumentari (pell) Sang i hematopoesi Solucions de les preguntes de repàs Aquests apunts poden contenir errors o omissions.

Són un material de suport i no substitueixen el temari oficial ni el professorat: contrasta la informació important. Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 2 1 Teixit epitelial de revestiment i glandular EN ACABAR SABRÀS Distingir les característiques morfològiques que diferencien els quatre teixits bàsics de l'organisme. Classificar qualsevol epiteli de revestiment segons la disposició per estrats i la forma de la cèl·lula superficial. Diferenciar el desenvolupament i l'organització estructural de les glàndules exocrines i endocrines. Identificar les diferències entre estroma i parènquima en l'arquitectura glandular.

PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 1 Com aconsegueixen alimentar-se i mantenir-se vives les cèl·lules de la pell si el teixit epitelial no conté cap vas sanguini? Un teixit és una agrupació organitzada de cèl·lules que cooperen per complir una funció determinada de l'organisme. Per constituir un òrgan funcional cal l'associació de com a mínim dos teixits diferents. L'organisme humà s'estructura a partir de quatre teixits fonamentals: l'epitelial, el connectiu (que comprèn el teixit connectiu pròpiament dit, l'adipós, el cartilaginós, l'ossi i la sang), el muscular (format per fibres de morfologia allargada) i el nerviós.

ESQUEMA Els quatre teixits fonamentals de l'organisme Teixit epitelial Revestiment de superfícies i secreció glandular Epiteli de revestiment Simple, estratificat i de transició Epiteli glandular Exocrí, endocrí i mixt Teixit connectiu Suport mecànic, adipós, ossi, cartílag i sang Teixit muscular Cèl·lules allargades amb capacitat contràctil Teixit nerviós Transmissió d'impulsos i comunicació sinàptica Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 3 Característiques generals i funcions del teixit epitelial El teixit epitelial està constituït per làmines contínues de cèl·lules que recobreixen tant les superfícies externes del cos com les cavitats internes.

L'epiteli que entapissa la llum interna dels vasos sanguinis rep la denominació específica d'endoteli. Aquest teixit presenta trets estructurals distintius que el defineixen: Elevada cel·lularitat: presenta una densitat cel·lular molt alta amb una quantitat mínima de matriu o substància intercel·lular. Complexos d'unió: les cèl·lules romanen estretament cohesionades mitjançant estructures d'adhesió intercel·lular especialitzades segons el requeriment funcional. Làmina basal: estructura extracel·lular que separa l'epiteli del connectiu subjacent i que actua alhora com a ancoratge i filtre selectiu.

Avascularitat: mancança de vasos sanguinis directes, de manera que l'aportament d'oxigen i nutrients prové per difusió des del teixit connectiu adjacent. Quant a les seves tasques biològiques, el teixit epitelial assumeix funcions diverses: Protecció mecànica i química: barrera física enfront de l'entrada de microorganismes patògens, pèrdua d'aigua corporal o agressions per cossos estranys. Absorció: captació selectiva de nutrients, característica de l'epiteli intestinal mitjançant els enteròcits. Funció sensitiva: recepció d'estímuls ambientals a través de terminacions nervioses sensorials integrades, com a l'epidermis.

Secreció: elaboració i alliberament de substàncies útils gràcies a cèl·lules especialitzades agrupades en glàndules (com les salivals o les sudorípares). Intercanvi gasós: difusió ràpida de gasos entre el medi extern i l'intern a nivell dels alvèols pulmonars. Esquema de les terminacions sensorials i estrats epitelials de la pell. Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 4 COMPROVA-HO 2 Com sobreviuen metabòlicament les cèl·lules epitelials si el teixit és avascular? Classificació de l'epiteli de revestiment Els epitelis de revestiment es classifiquen combinant dos criteris: el nombre d'estrats cel·lulars i la morfologia de les cèl·lules de la capa superficial.

Classificació dels epitelis de revestiment segons morfologia i nombre de capes. Segons el nombre d'estrats trobem: Simple: format per una única capa de cèl·lules en contacte directe amb la làmina basal. Estratificat: constituït per dues o més capes superposades. Pot presentar queratinització a la capa apical, procés en què les cèl·lules superficials moren, s'omplen de queratina per oferir resistència i es descamen contínuament mentre el teixit es regenera des de la base. Pseudoestratificat: variant de l'epiteli simple on totes les cèl·lules contacten amb la làmina basal, però en tenir altures i nuclis a diferents nivells aparenta tenir múltiples estrats.

De transició: adaptació especial de l'epiteli estratificat capaç de modificar la seva forma segons l'estat de distensió o relaxació de l'òrgan buit que recobreix. Segons la forma cel·lular: Plana (pavimentosa o escamosa): cèl·lules aplanades, amb amplada superior a l'alçada. Cúbica: dimensions proporcionades d'amplada, alçada i profunditat. Cilíndrica (prismàtica): cèl·lules allargades on l'alçada predomina clarament sobre l'amplada.

Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 5 Tipus d'epiteli Estratificació Morfologia cel·lular apical Exemple biològic de localització Simple pla Una capa Plana / escamosa Alvèols pulmonars, endoteli vascular Simple cilíndric Una capa Prismàtica Revestiment intern intestinal (enteròcits) Pseudoestratificat Una capa (nuclis a diferent nivell) Variable / prismàtica Vies respiratòries Estratificat pla queratinitzat Múltiples capes Escamosa morta amb queratina Epidermis de la pell COMPROVA-HO 3 Quina condició citològica fa que l'epiteli pseudoestratificat es consideri un tipus d'epiteli simple i no estratificat?

Epiteli glandular: origen, organització i classificació L'epiteli glandular està integrat per cèl·lules especialitzades en la síntesi i emissió de productes biomoleculars. Es classifiquen segons la destinació del seu producte: Glàndules exocrines: aboquen les substàncies secretades cap a una superfície lliure o cavitat mitjançant un conducte excretor. Glàndules endocrines: manquen de conducte excretor; alliberen hormones directament al torrent sanguini envoltat per capil·lars. Glàndules mixtes: òrgans que combinen fraccions de teixit glandular exocrí i endocrí. Diagrama comparatiu entre glàndula exocrina amb conducte i glàndula endocrina vascularitzada.

Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 6 Mecanismes de desenvolupament ontogènic Totes dues varietats glandulars s'originen a partir de la proliferació i invaginació de cèl·lules d'un epiteli de revestiment superficial cap a l'interior del teixit connectiu: Organització i tipologia de les glàndules exocrines Pel que fa al nombre de cèl·lules, poden ser unicel·lulars o pluricel·lulars. L'exemple paradigmàtic de glàndula unicel·lular és la cèl·lula caliciforme, intercalada entre cèl·lules epitelials cilíndriques.

Presenta silueta de copa o calze degut a l'acumulació apical de grànuls de secreció que dilaten la cèl·lula, mentre que la zona basal propera a la làmina basal és prima. Al microscopi òptic mostra un aspecte escumós i secreta un mucus ric en glucoproteïnes encarregat d'humificar i lubricar superfícies mucoses en mamífers. Les glàndules pluricel·lulars consten d'un conducte excretor i una porció secretora denominada adenòmer. Segons la forma d'aquest adenòmer es distingeixen: Tubulars: porció secretora amb perfil recte o allargat a manera de tub. Acinars: arrodonides esfèriques amb una llum central molt estreta. Alveolars: morfologia en forma de bombeta amb una llum o cavitat interna àmplia.

Un exemple d'estructura glandular altament complexa és la glàndula mamària. ERROR FREQÜENT Confondre el parènquima amb l'estroma glandular. El parènquima correspon exclusivament a la fracció epitelial funcional que sintetitza i transporta la secreció (els adenòmers i el sistema de conductes). En canvi, l'estroma és el teixit connectiu de sosteniment (vegeu «Teixit connectiu pròpiament dit i teixit adipós») que farceix els espais intercel·lulars, envolta les unitats secretores i aporta la irrigació sanguínia. La càpsula superficial de connectiu emet envans cap a l'interior que divideixen l'òrgan en lòbuls.

Classificació segons la naturalesa química de la secreció D'acord amb la composició de la substància sintetitzada per l'adenòmer, les glàndules pluricel·lulars es divideixen en tres categories: Mucoses: fabriquen mucina (glucoproteïnes denses). Al microscopi òptic queden molt poc tenyides i mostren citoplasmes clars o rentats. Seroses: produeixen secrecions de textura fluida riques en enzims proteics. Es tenyeixen intensament amb colorants histològics ordinaris. Mixtes: agrupacions secretores que combinen simultàniament unitats cel·lulars seroses i mucoses en el mateix territori.

Desenvolupament exocrí: el cordó cel·lular manté la continuïtat amb la superfície original i canalitza el seu interior creant un conducte de secreció, comunicat amb la unitat secretora terminal profunda. 1 Desenvolupament endocrí: el cordó d'unió amb l'epiteli superficial es degenera i desapareix del tot. Les cèl·lules secretores aïllades en profunditat queden íntimament envoltades per una densa xarxa de capil·lars sanguinis on alliberaran els missatgers hormonals. 2 Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 7 COMPROVA-HO 4 Per quina raó una glàndula de secreció mucosa es visualitza significativament més pàl·lida al microscopi òptic que una de secreció serosa?

IDEES CLAU Els quatre teixits fonamentals del cos són l'epitelial, el connectiu, el muscular i el nerviós. L'epiteli es caracteritza per una alta cel·lularitat, complexos d'unió especialitzats, ancoratge a una làmina basal i manca total de vasos sanguinis directes. L'epiteli pseudoestratificat és una modalitat d'epiteli simple on totes les cèl·lules toquen la làmina basal malgrat semblar estratificat per l'alçada variable dels nuclis. Les glàndules exocrines conserven un conducte per abocar productes a superfícies, mentre que les endocrines perden la connexió superficial i secreten hormones a la sang.

El parènquima representa les unitats epitelials secretores i excretores de la glàndula, mentre que l'estroma és el teixit connectiu de suport i vascularització. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 5. Quina diferència morfofuncional separa una glàndula exocrina acinar d'una d'alveolar? 6. Quin és el destí ontogènic del conducte epitelial inicial durant la formació d'una glàndula endocrina? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 7. Com s'anomena específicament el teixit epitelial que revesteix la llum interna dels vasos sanguinis? 8. Quina és la característica estructural clau de l'epiteli pseudoestratificat? 9.

Quin component constitueix el parènquima d'una glàndula pluricel·lular? Adenòmer a) Mesoteli b) Endoteli c) Estrat basal d) Posseeix tres capes de cèl·lules mortes a) Totes les cèl·lules toquen la làmina basal b) Manca completament d'unions intercel·lulars c) Està vascularitzat per capil·lars directes d) Els envans que delimiten els lòbuls a) El teixit connectiu de suport fibrós b) Les unitats secretores i els conductes c) La càpsula conjuntiva externa d) Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 8 10. Quina propietat distingeix la secreció serosa respecte de la secreció mucosa?

2 Teixit connectiu pròpiament dit i teixit adipós EN ACABAR SABRÀS Distingir els components fibril·lars i la substància amorfa de la matriu extracel·lular. Diferenciar les varietats de teixit connectiu adult segons la seva organització estructural. Comparar la citologia i la funció del teixit adipós unilocular i multilocular. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 11 Per què el teixit adipós blanc es veu transparent o buit al microscopi òptic convencional? Organització general i matriu extracel·lular El teixit connectiu és un dels teixits bàsics més estesos de l'organisme.

Es distribueix tant a l'interior com a l'exterior dels òrgans, actua com a nexe d'unió estructural, integra diferents regions corporals i participa activament en la defensa immunitària. A diferència dels teixits epitelials, presenta una abundant vascularització sanguínia i la seva matriu extracel·lular sol predominar clarament sobre el contingent cel·lular. La matriu extracel·lular es compon de dues fraccions essencials: la substància fonamental amorfa i les fibres proteiques. Substància fonamental amorfa: medi gelatinós i hidratat que conté glicosaminoglicans (com l'àcid hialurònic), agregats de proteoglicans i glucoproteïnes estructurals d'adhesió, com la fibronectina.

Fibres: estructures macromoleculars que atorguen propietats biomecàniques concretes al teixit: Fibres de col·lagen: estructures resistents a la tracció mecànica i flexibles, fonamentals en tendons. Fibres reticulars (bidireccionals): varietat específica de col·lagen organitzada en xarxes tridimensionals de suport en òrgans com el fetge. Fibres elàstiques: aporten capacitat de recuperació i elasticitat davant la deformació mecànica.

Poblacions cel·lulars del teixit connectiu Dins de la matriu extracel·lular conviuen cèl·lules pròpies i cèl·lules procedents de la circulació sanguínia encarregades de la vigilància i defensa: És més rica en enzims i es tenyeix més a) Presenta un aspecte escumós sense tenyir b) S'allibera sempre a vasos sanguinis endocrins c) Està formada exclusivament per mucina blanca d) Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 9 Fibroblasts: són les cèl·lules característiques del teixit, amb morfologia fusiforme i allargada, responsables de sintetitzar els components de la matriu.

Adipòcits (cèl·lules adiposes): emmagatzemen lípids i poden disposar-se de manera aïllada o agrupades en conjunts cel·lulars. Mastòcits (o cèl·lules cebades): presenten un citoplasma replet de grànuls densos i participen en respostes inflamatòries i processos al·lèrgics mitjançant l'alliberament d'histamina. Macròfags: tenen nucli amb morfologia arronyonada (reniforme) i evaginacions citoplasmàtiques al voltant del contorn que faciliten la fagocitosi de restes cel·lulars i cèl·lules mortes. Els monocits representen entre el 4 i el 8% dels leucòcits i en passar al teixit connectiu es diferencien a macròfags (vegeu «Sang, elements figurats i hematopoesi»).

Cèl·lules plasmàtiques i altres leucòcits: glòbuls blancs que abandonen els vasos sanguinis per exercir funcions immunitàries específiques a l'estroma connectiu. COMPROVA-HO 12 Quina diferència morfològica i funcional clau presenten els mastòcits respecte als macròfags a l'estroma connectiu? Classificació del teixit connectiu Segons l'etapa del desenvolupament i la proporció relativa dels seus elements, el connectiu es divideix en embrionari, adult pròpiament dit i varietats especialitzades. El teixit connectiu embrionari està representat pel mesènquima.

Està format per cèl·lules mesenquimàtiques precursores interconnectades per processos citoplasmàtics, envoltades per una substància fonamental rica que tenyeix amb mucina. Aquestes cèl·lules posseeixen un potencial pluripotent capaç d'originar el sistema cardiovascular, el teixit muscular, el sistema genitourinari i el conjunt dels teixits connectius durant l'organogènesi. El teixit connectiu adult es classifica en: Lax: ric en cèl·lules i substància amorfa, tou, molt irrigat i innervat. Cedeix fàcilment a la pressió i constitueix la làmina pròpia d'òrgans interns. Dens regular: els feixos de col·lagen s'ordenen de manera estrictament paral·lela per suportar tensions direccionals intenses.

És característic dels tendons, on els fibroblasts especialitzats reben el nom de tenòcits. Dens irregular: les fibres de col·lagen s'agrupen en feixos orientats en múltiples direccions per resistir forces d'estirament multidireccionals. Es localitza a la dermis i forma les càpsules protectores dels òrgans. Reticular: xarxa delicada de fibres reticulars sintetitzada per cèl·lules reticulars. Constitueix l'arquitectura de suport en la medul·la òssia i el teixit limfoide, on abunden els macròfags associats. Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 10 ERROR FREQÜENT Confondre les fibres reticulars amb les fibres de col·lagen del teixit connectiu dens.

Tot i que les fibres reticulars estan constituïdes per un tipus de col·lagen, formen malles fines bidireccionals per a òrgans hematopoètics i limfoides, sense oferir la resistència mecànica ni la disposició en grans feixos gruixuts pròpia del connectiu dens. Teixit adipós: varietats unilocular i multilocular El teixit adipós és una forma especialitzada de connectiu la funció central del qual és l'emmagatzematge de greixos i lípids energètics. Es presenta en dues varietats histològiques ben diferenciades: Teixit adipós blanc (unilocular): compost per adipòcits esfèrics de grans dimensions.

Cada cèl·lula conté una única gota lipídica central que desplaça el citoplasma i comprimeix el nucli contra la perifèria cel·lular, conferint-li un aspecte aplanat. Presenta pocs orgànuls visibles, xarxes de fibres reticulars perifèriques de suport, i una densa xarxa vascular i innervació. En preparacions histològiques convencionals, la dissolució del lípid fa que el teixit es vegi incolor i sovint el nucli quedi fora del pla de tall. Teixit adipós marró (multilocular): integrat per cèl·lules més petites amb nucli arrodonit de localització central o gairebé central. El seu citoplasma conté múltiples gotes lipídiques disperses i una gran abundància de mitocondris voluminosos.

Compta amb una vascularització e innervació molt intenses, envoltat de fibres reticulars, i la seva missió metabòlica primària és la termogènesi o producció de calor.

Característica Adipós blanc (unilocular) Adipós marró (multilocular) Organització lipídica Gota lipídica única, gran i central Múltiples gotetes lipídiques petites Posició i forma del nucli Perifèric, aplanat per compressió Central o paracentral, arrodonit Dotació mitocondrial Mitocondris escassos Mitocondris molt abundants i grans Mida cel·lular relativa Gran diàmetre cel·lular Cèl·lules comparativament més petites Funció primordial Reserva de greixos i amortiment Producció activa de calor (termogènesi) COMPROVA-HO 13 Per què l'adipòcit unilocular presenta un nucli aplanat i perifèric a diferència del multilocular?

Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 11 IDEES CLAU La matriu extracel·lular està integrada per la substància amorfa (glicosaminoglicans, proteoglicans, fibronectina) i tres tipus de fibres (col·lagen, reticulars i elàstiques). El mesènquima és el teixit embrionari pluripotent precursor de les diferents línies connectives, vasculars i musculars. El connectiu dens regular s'especialitza en tendons mitjançant feixos de col·lagen paral·lels i tenòcits, mentre que el dens irregular suporta tensions pluridireccionals a la dermis i càpsules d'òrgans.

L'adipòcit blanc emmagatzema lípids en una única inclusió voluminosa excèntrica, mentre que el marró conté múltiples gotes i mitocondris orientats a la termogènesi. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 14. En quines estructures anatòmiques trobem el teixit connectiu dens regular i quina cèl·lula és representativa de la seva organització? 15. Quin tipus de fibres connectives formen l'estroma de suport en la medul·la òssia i els òrgans limfoides? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 16. Quina morfologia cel·lular i nuclear caracteritza l'adipòcit unilocular adult? 17. Quin component de la substància amorfa actua principalment com a glucoproteïna d'adhesió estructural? 18.

Quina cèl·lula resident del teixit connectiu allibera histamina davant reaccions al·lèrgiques? 19. On es localitza predominantment el teixit connectiu dens irregular?

Forma fusiforme amb nucli allargat central a) Forma arrodonida amb nucli lobulat reniforme b) Forma estrellada amb nucli arrodonit central c) Forma esfèrica amb nucli perifèric aplanat d) Àcid hialurònic a) Histamina b) Col·lagen fibril·lar c) Fibronectina d) Tenòcit a) Mastòcit b) Fibroblast c) Cèl·lula reticular d) Dermis i càpsules d'òrgans a) Medul·la òssia hematopoètica b) Tendons i lligaments c) Làmina pròpia d'òrgans tous d) Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 12 3 Teixit cartilaginós i teixit ossi EN ACABAR SABRÀS Distingir les característiques estructurals i la localització dels tres tipus de cartílag.

Relacionar la composició orgànica i inorgànica de la matriu òssia amb les seves propietats físiques. Diferenciar l'origen, la morfologia i la funció dels quatre tipus cel·lulars de l'os. Descriure l'organització microscòpica d'una osteona a l'os compacte madur. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 20 Com pot un cartílag mantenir-se viu si no conté cap vas sanguini a l'interior? 1. Teixit cartilaginós El teixit cartilaginós és una varietat especialitzada de teixit connectiu caracteritzada per la seva consistència ferma i flexible.

Té un paper fonamental com a suport mecànic corporal, recobreix les superfícies de les articulacions per minimitzar la fricció durant el moviment i serveix de motlle en el desenvolupament de l'esquelet definitiu mitjançant l'osteogènesi. A diferència de la majoria dels teixits de suport, el cartílag és estrictament avascular. La seva nutrició té lloc exclusivament per difusió passiva de gasos i nutrients des dels vasos sanguinis situats al pericondri, una capa de teixit connectiu dens vascularitzada que envolta la peça cartilaginosa. 1.1. Components cel·lulars i matriu extracel·lular Les cèl·lules pròpies del teixit són els condròcits.

Són elements ovals allotjats individualment o en grups dins de cavitats de la matriu anomenades llacunes. Presenten un reticle endoplasmàtic rugós desenvolupat, així com inclusions de glucogen i gotes lipídiques al citoplasma, reflectint la seva activitat en la síntesi macromolecular. La matriu extracel·lular presenta un elevat grau d'hidratació gràcies a la presència de proteoglicans, macromolècules riques en càrregues negatives que retenen grans volums d'aigua per suportar forces de compressió. 1.2.

Tipus de cartílag Segons la composició i abundància relativa de les fibres en la seva matriu, es distingeixen tres varietats: Tipus Components fibril·lars Pericondri Localitzacions principals Cartílag hialí Fibres fines de col·lagen de tipus II Present (excepte a superfícies articulars) Articulacions mòbils, vies respiratòries i nas Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 13 Tipus Components fibril·lars Pericondri Localitzacions principals Elàstic Fibres de col·lagen de tipus II i abundants fibres elàstiques Present Pavelló auricular, conducte auditiu i laringe Fibrocartílag Feixos densos de col·lagen de tipus I Absent Discos intervertebrals, símfisi púbica i meniscs ERROR FREQÜENT El fibrocartílag i el cartílag articular de les articulacions mòbils manquen de pericondri.

Assumir que tot el cartílag posseeix aquesta coberta vascular és un error habitual que porta a fallar preguntes sobre la nutrició i capacitat regenerativa d'aquestes estructures. 1.3. Canvis regressius Amb el pas del temps, els condròcits redueixen gradualment la seva activitat metabòlica. La menor producció de components de la matriu indueix la seva deshidratació progressiva, la qual cosa dificulta la difusió d'oxigen i nutrients. Aquest dèficit condueix a la degeneració i mort cel·lular. De manera paral·lela, s'hi formen dipòsits de sals de fosfat càlcic (calcificació).

La calcificació de la matriu és tòxica per al teixit cartilaginós, genera dolor articular i pot provocar la substitució gradual d'aquestes àrees per teixit ossi. COMPROVA-HO 21 Per quina raó la deshidratació de la matriu cartilaginosa accelera la mort dels condròcits? 2. Teixit ossi: organització i composició El teixit ossi és un teixit connectiu dinàmic i mineralitzat que constitueix el suport principal de l'esquelet dels vertebrats. A més de la seva funció mecànica en la locomoció i en la protecció d'òrgans vulnerables com l'encèfal dins la cavitat cranial, allotja la medul·la òssia encarregada de l'hematopoesi i emmagatzema aproximadament el 99% del calci total de l'organisme. 2.1.

Matriu extracel·lular òssia La matriu es troba fortament calcificada i consta de dos components que actuen de forma complementària: Fracció inorgànica: Representa el 65% del pes sec de la matriu. Està formada per dipòsits de sals minerals, especialment fosfat càlcic, que atorguen duresa i rigidesa. Fracció orgànica: Les fibres de col·lagen de tipus I en representen el 23%. Aquest component fibril·lar aporta flexibilitat i resistència a forces de tracció. A diferència del cartílag, presenta pocs proteoglicans i un nivell baix d'hidratació. 2.2.

Poblacions cel·lulars de l'os L'activitat i remodelació contínua de l'os es deuen a quatre tipus cel·lulars especialitzats: Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 14 Cèl·lules osteoprogenitores: Elements allargats amb capacitat proliferativa que originen els osteoblasts mitjançant diferenciació. Osteoblasts: Cèl·lules formadores de la matriu orgànica òssia, situades a les superfícies externa i interna. Disposen d'un reticle endoplasmàtic i un aparell de Golgi molt desenvolupats per a la síntesi glicoproteica. Osteòcits: Constitueixen les cèl·lules madures més abundants de l'os. Deriven dels osteoblasts quan queden completament atrapats per la matriu calcificada.

Presenten morfologia allargada o ametllada amb llargues prolongacions citoplasmàtiques connectades entre si, mitjançant les quals mantenen la matriu i transporten nutrients. Osteoclasts: Cèl·lules gegants multinucleades formades per la fusió de diversos precursors mononuclears. La seva missió és la resorció i degradació enzimàtica de la matriu òssia per alliberar minerals o remodelar el teixit. PER RECORDAR-HO Distingeix el paper de les cèl·lules clau segons la seva inicial: els blasts baixen ciment (construeixen), els clasts carcomen (destrueixen la matriu) i els òcits l'observen i mantenen. 2.3.

Embolcalls ossis: periosti i endosti Les superfícies òssies estan revestides per capes connectives i cel·lulars: Periosti: Membrana de teixit connectiu vascularitzada que envolta la superfície exterior de l'os. Els seus vasos sanguinis penetren a través de conductes especialitzats cap a l'interior. Endosti: Fina capa cel·lular que cobreix les cavitats internes i canals vasculars de l'os, integrada majoritàriament per cèl·lules òssies aplanades. COMPROVA-HO 22 Com poden sobreviure els osteòcits envoltats per una matriu mineralitzada impermeable? 3.

Estructura macroscòpica i microscòpica de l'os Anatòmicament, l'os es divideix en dues estructures: l'os esponjós (o trabecular), format per envans entrecreuats (trabècules) que delimiten cavitats connectades plenes de medul·la òssia, i l'os compacte, una massa sòlida i contínua sense espais visibles que predomina a la diàfisi dels ossos llargs. Histològicament, el teixit ossi pot ser primari o immadur (provisional, amb fibres de col·lagen disposades a l'atzar i alta densitat cel·lular) o secundari madur, on la matriu s'estructura en làmines ordenades. Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 15 ESQUEMA Estructura de l'os madur 3.1.

Organització de l'osteona a l'os compacte A l'os compacte madur, la matriu es distribueix formant sistemes cilíndrics anomenats osteones o sistemes de Havers. Cada osteona consta d'un conducte de Havers central per on transcorren vasos sanguinis i nervis, envoltat per múltiples capes o làmines concèntriques d'osteòcits i matriu calcificada. La comunicació vascular entre osteones veïnes, amb la cavitat medul·lar i amb el periosti s'estableix a través dels conductes de Volkmann, canals transversals o oblics que travessen les làmines òssies. COMPROVA-HO 23 Quina diferència funcional i d'orientació hi ha entre els conductes de Havers i els de Volkmann?

IDEES CLAU El cartílag és un teixit avascular que es nodreix per difusió passiva a través de la matriu rica en proteoglicans hidratats des del pericondri. El cartílag hialí conté col·lagen tipus II, l'elàstic incorpora fibres elàstiques i el fibrocartílag posseeix col·lagen tipus I i no té pericondri. La matriu òssia consta d'un 65% de fracció inorgànica mineralitzada i un 23% de fibres de col·lagen de tipus I que confereixen duresa i resistència. Els osteoblasts sintetitzen matriu òssia, els osteòcits la mantenen connectats per canalicles i els osteoclasts multinucleats s'encarreguen de la resorció.

L'osteona o sistema de Havers és la unitat bàsica de l'os compacte, irrigada longitudinalment per conductes de Havers i transversalment per conductes de Volkmann. Os compacte Continu i dens a la diàfisi Osteona (Havers) Unitat cilíndrica funcional Conducte de Havers Canal central amb vasos i nervis Làmines concèntriques Capes circulars amb osteòcits Conductes de Volkmann Túnels vasculars transversals Os esponjós Format per trabècules i cavitats Medul·la òssia Ocupa les cavitats trabeculars Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 16 COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 24. Quins són els canvis regressius principals que afecten el teixit cartilaginós amb l'edat? 25.

Com es classifiquen macroscòpicament les dues variants del teixit ossi adult? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 26. Quin tipus de cartílag es caracteritza per no tenir pericondri i contenir col·lagen tipus I? 27. Quin percentatge del calci corporal total està emmagatzemat al teixit ossi? 28. Com s'anomena la cèl·lula gegant multinucleada que s'encarrega d'erosionar i resorbir l'os? 29. Quina funció tenen els conductes de Volkmann a l'os compacte madur? 4 Teixit muscular EN ACABAR SABRÀS Distingir els tres tipus de teixit muscular segons la seva morfologia cel·lular i localització. Diferenciar les tres beines de teixit connectiu del múscul esquelètic.

Explicar el paper funcional dels túbuls T, del reticle sarcoplasmàtic i dels discs intercalats. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 30 Com aconsegueix el múscul cardíac que milers de cèl·lules es contreguin a l'uníson i sense descoordinar-se?

Cartílag elàstic a) Cartílag hialí b) Fibrocartílag c) Cartílag traqueal d) El 99% a) El 23% b) El 65% c) El 50% d) Condròcit a) Osteoblast b) Osteòcit c) Osteoclast d) Formar la làmina basal del pericondri a) Allotjar els cossos dels osteòcits b) Connectar conductes de Havers transversalment c) Sintetitzar la matriu inorgànica d) Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 17 El teixit muscular és un teixit bàsic especialitzat en la contracció, procés mecànic que fa possible el moviment corporal i el funcionament d'òrgans interns. Aquesta funció es basa en proteïnes contràctils organitzades cel·lularment.

Organització general i terminologia citològica Les cèl·lules musculars, denominades també fibres musculars, presenten components subcel·lulars amb una nomenclatura pròpia. La membrana plasmàtica s'anomena sarcolema i el citoplasma rep el nom de sarcoplasma. El reticle endoplasmàtic, altament modificat, constitueix el reticle sarcoplasmàtic, encarregat d'envoltar les miofibril·les i emmagatzemar els ions calci necessaris per a la contracció. A més, la cèl·lula conté abundants mitocondris. DEFINICIÓ Els túbuls T (túbuls transversos) són invaginacions tubulars del sarcolema cap a l'interior cel·lular.

La seva missió és propagar l'estímul nerviós des de la superfície directament al reticle sarcoplasmàtic intern. ERROR FREQÜENT No confongueu els túbuls T amb el reticle sarcoplasmàtic: els túbuls T formen part del sarcolema (membrana plasmàtica) i transmeten el senyal elèctric, mentre que el reticle sarcoplasmàtic és una xarxa intracel·lular d'endomembranes que allibera i reté calci. Múscul esquelètic El múscul esquelètic s'associa principalment a l'esquelet ossi mitjançant tendons, o bé s'uneix a la pell, com succeeix en certs músculs facials. En les zones de transició entre el tendó i l'os hi ha presència de fibrocartílag (vegeu «Teixit cartilaginós i teixit ossi»).

La seva contracció és de caràcter voluntari mitjançant el control del sistema nerviós, amb una velocitat que varia de lenta a ràpida. Les seves fibres són cèl·lules cilíndriques, allargades i no ramificades, disposades en paral·lel. Destaquen per ser multinucleades amb els nuclis a la perifèria cel·lular, just sota el sarcolema, i per exhibir estriacions transversals visibles. Aquest teixit s'estructura mitjançant tres beines de teixit connectiu: Endomisi: teixit conjuntiu fi que envolta individualment cada fibra muscular. Perimisi: capa conjuntiva intermèdia que agrupa conjunts de fibres en fascicles o feixos.

Epimisi: beina de teixit conjuntiu més externa i gruixuda que embolcalla tot el múscul en conjunt. COMPROVA-HO 31 Quina és la funció dels túbuls T en el múscul esquelètic? Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 18 Múscul cardíac El múscul cardíac es localitza exclusivament a les parets del cor. Les seves fibres són cilíndriques i allargades, més curtes que les esquelètiques, i presenten ramificacions que formen xarxes tridimensionals. Dibuix anatòmic del cor, òrgan integrat per teixit muscular cardíac. A diferència de l'esquelètic, cada fibra cardíaca conté un únic nucli en posició central. Les cèl·lules veïnes s'acoblen transversalment mitjançant discs intercalats.

Aquestes estructures contenen unions de comunicació de tipus GAP, les quals asseguren la continuïtat elèctrica i la sincronització contràctil ràpida. A nivell connectiu, compta amb endomisi adherit a l'esquelet fibrós cardíac i perimisi. La seva contracció és involuntària i rítmica, regulada pel sistema de conducció pacificador cardíac, el sistema nerviós i senyals hormonals. COMPROVA-HO 32 Quina funció tenen les unions GAP dels discs intercalats al cor? Múscul llis El teixit muscular llis es troba en estructures viscerals buides, com el tub digestiu (per exemple, l'estómac) i l'úter, on s'organitza en capes amb diferents orientacions (longitudinals, circulars).

La seva funció permet el to i la mobilitat involuntària pròpia d'aquests òrgans. Esquema d'un òrgan buit amb múscul llis com l'estómac. Les cèl·lules són fusiformes, allargades i no cilíndriques, amb un sol nucli central i sense estriacions transversals visibles al microscopi òptic. Les cèl·lules estan estretament empaquetades, separades únicament per un fi endomisi. Els miofilaments d'actina i miosina formen una xarxa que es creua ancorant-se en estructures anomenades cossos densos; en contraure's, la cèl·lula es comprimeix tridimensionalment.

La seva contracció és involuntària, d'inici sovint espontani o modulat pel sistema nerviós, hormones i substàncies químiques, amb una velocitat molt lenta i sostinguda. Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 19 ESQUEMA Classificació del teixit muscular Taula comparativa dels tipus de teixit muscular i la seva organització.

Comparació histològica dels tres teixits musculars La següent taula recull els criteris diferencials morfològics i funcionals per a la identificació dels teixits musculars: Característica Múscul esquelètic Múscul cardíac Múscul llis Morfologia cel·lular Cilíndrica, llarga, sense ramificar Cilíndrica, ramificada Fusiforme, eixamplada al centre Múscul estriat Amb patró de bandes transversals Múscul esquelètic Multinucleat perifèric i voluntari Múscul cardíac Ramificat mononucleat i involuntari Múscul llis Fusiforme sense estries i visceral Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 20 Característica Múscul esquelètic Múscul cardíac Múscul llis Nuclis Múltiples, perifèrics Únic (mononucleada), central Únic (mononucleada), central Estriació visible Sí Sí No (llis) Estructures d'unió o ancoratge Tendons i beines connectives Discs intercalats (unions GAP) Cossos densos intracel·lulars Cobertes de teixit connectiu Endomisi, perimisi i epimisi Endomisi i perimisi Endomisi Control de contracció Voluntari (sistema nerviós) Involuntari (pacificador, nerviós, hormones) Involuntari (espontani, nerviós, hormones) Velocitat de contracció De lenta a ràpida Lenta Molt lenta COMPROVA-HO 33 Quines característiques nuclears i morfològiques permeten diferenciar el múscul llis de l'esquelètic en un tall microscòpic?

IDEES CLAU El teixit muscular té com a especialització fonamental la capacitat de contracció per generar moviment. El reticle sarcoplasmàtic emmagatzema calci essencial per al procés contràctil, mentre que els túbuls T transmeten l'impuls elèctric cap a l'interior cel·lular. El múscul esquelètic presenta fibres cilíndriques multinucleades perifèriques i està organitzat per endomisi, perimisi i epimisi sota control voluntari. El múscul cardíac conté fibres ramificades mononucleades centrals acoblades per discs intercalats amb unions GAP, amb contracció involuntària.

El múscul llis està format per fibres fusiformes sense estries, amb cossos densos per als filaments i control involuntari a les vísceres. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 34. Quina diferència funcional i estructural hi ha entre l'endomisi, el perimisi i l'epimisi? 35. A quina estructura cel·lular s'ancoren els miofilaments d'actina i miosina en el múscul llis? 36. On s'ubiquen els nuclis a les fibres esquelètiques en comparació amb les cardíaques? Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 21 Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 37. Quina coberta de teixit connectiu envolta un fascicle complet de fibres musculars esquelètiques? 38.

Quina funció tenen els discs intercalats del múscul cardíac gràcies a les unions GAP? 39. Com són la forma cel·lular i la distribució nuclear característiques del múscul llis? 40. D'on s'originen estructuralment els túbuls T de la fibra muscular? 5 Teixit nerviós i sinapsi EN ACABAR SABRÀS Distingir les parts de la neurona i descriure la naturalesa de la substància de Nissl. Comparar les funcions i localitzacions de la neuròglia del SNC i del SNP. Diferenciar la mielinització per oligodendròcits i per cèl·lules de Schwann. Explicar pas a pas les etapes de la transmissió a la sinapsi química.

PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 41 Per què la destrucció de la beina de mielina al sistema nerviós central provoca una pèrdua greu de coordinació i resposta ràpida? Organització general i cèl·lules del teixit nerviós El teixit nerviós s'encarrega de la comunicació ràpida i del control integrat de l'organisme. El circuit bàsic comença en receptors sensitius capaços de captar variacions internes o externes.

Aquesta informació viatja per vies aferents sensitives fins als centres d'integració del sistema nerviós central Epimisi a) Perimisi b) Sarcolema c) Endomisi d) Emmagatzemar ions de calci a) Sintetitzar miofilaments d'actina b) Fixar el múscul als tendons c) Propagar senyals elèctrics ràpidament d) Cilíndriques amb un nucli perifèric a) Cilíndriques multinucleades perifèriques b) Ramificades amb diversos nuclis c) Fusiformes amb un nucli central d) Dels plecs del reticle sarcoplasmàtic a) De la matriu de l'endomisi b) D'invaginacions del sarcolema c) Dels cossos densos citoplasmàtics d) Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 22 (SNC), format per l'encèfal i la medul·la espinal.

Allà es processen les dades i s'emet una resposta a través de vies eferents motores cap als òrgans efectors, principalment músculs i glàndules. Aquest teixit conté dos tipus cel·lulars primordials: les neurones, especialitzades en la gènesi i conducció de l'impuls elèctric (amb una població aproximada de 200 milions), i les cèl·lules de la neuròglia o glia, que no transmeten ni generen potencials d'acció, però sostenen, aïllen, protegeixen i nodreixen el parènquima nerviós.

Morfologia neuronal i substància de Nissl La neurona presenta tres regions estructurals fonamentals: Soma o pericarion: conté el nucli cel·lular i la maquinària biosintètica principal, destacant un aparell de Golgi molt desenvolupat i abundants cisternes de reticle endoplasmàtic rugós. Aquestes cisternes s'agrupen de manera paral·lela formant paquets discrets que reben el nom de substància de Nissl. En microscòpia òptica, aquests cúmuls es tenyeixen com a grumolls basòfils mitjançant tincions específiques de Nissl o tincions argèntiques basades en sals de plata. Dendrites: prolongacions ramificades que reben els senyals sinàptics d'altres neurones i els condueixen en direcció al soma.

La seva superfície sovint presenta protuberàncies anomenades espines dendrítiques, que augmenten l'àrea disponible per a les connexions. Axó: prolongació única que sorgeix del soma a partir del con axònic i condueix els impulsos cap a altres cèl·lules. Pot estar envoltat per una beina de mielina que accelera la velocitat de conducció. A l'extrem distal es ramifica en terminals nerviosos especialitzats en el transport bidireccional de molècules i la comunicació sinàptica. L'arquitectura neuronal depèn d'un citoesquelet format per microtúbuls, microfilaments d'actina i neurofilaments.

Aquest entramat confereix estabilitat mecànica i possibilita el transport molecular anterògrad i retrògrad al llarg de l'axó. DEFINICIÓ La substància de Nissl correspon a grans agrupacions de cisternes paral·leles de reticle endoplasmàtic rugós presents al soma neuronal, responsables de l'alta taxa de síntesi de proteïnes que requereix la cèl·lula nerviosa. Segons la seva disposició morfològica, les neurones es classifiquen en: Multipolars: presenten un únic axó i múltiples dendrites que sorgeixen des de diferents punts del pericarion. Són les més nombroses. Bipolars: posseeixen dues prolongacions oposades que emergeixen del soma; una branca actua com a dendrita receptora i l'altra com a axó.

Unipolars o pseudounipolars: del soma parteix una única tija curta que es bifurca en dues branques llargues, una de perifèrica d'aspecte dendrític i una altra de central que arriba als centres nerviosos. COMPROVA-HO 42 Quin significat té la presència de grumolls de substància de Nissl al soma d'una neurona?

Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 23 La neuròglia: suport, nutrició i mielinització La neuròglia supera en nombre a les neurones i desenvolupa funcions imprescindibles: aporta suport mecànic, garanteix la nutrició cel·lular, regula el microambient iònic i químic (regulació de citocines, factors tròfics i neurotransmissors), modula la comunicació sinàptica, guia la migració cel·lular en el desenvolupament i intervé en la reparació de teixits lesionats.

Regió Cèl·lula glial Característiques morfològiques Funció principal SNC Astròcit Aspecte estrellat, les glies més grans i abundants Contacten amb vasos i neurones; suport metabòlic i microambient Micròglia Petites dimensions i prolongacions molt ramificades Fagocitosi de residus i defensa immunològica Ependimòcit Cèl·lules epitelials modificades amb cilis apicals Revestiment de ventricles encefàlics i conducte ependimari Oligodendròcit Prolongacions membranoses envolupants Mielinitzen múltiples segments axonals al SNC SNP Cèl·lula de Schwann Cèl·lula allargada d'embolcall concèntric Mielinitza un sol segment internodal d'un axó perifèric Cèl·lula satèl·lit Capes cel·lulars perifèriques Envolten i sostenen els somes dels ganglis perifèrics Els axons poden ser mielínics o amielínics segons si estan envoltats per capes membranoses concèntriques de mielina.

Aquesta coberta actua com a aïllant elèctric i multiplica la velocitat de conducció. Al llarg de l'axó mielinitzat s'intercalen zones despullades de mielina denominades nòduls de Ranvier, situades just entre els segments internodals. ERROR FREQÜENT Confondre el patró de mielinització segons la ubicació anatòmica: mentre que un sol oligodendròcit mielinitza múltiples axons al SNC mitjançant les seves prolongacions, cada cèl·lula de Schwann forma exclusivament un internòdul en un únic axó al SNP. En determinades patologies conegudes com a malalties desmielinitzants, la coberta de mielina es deteriora.

L'exemple clínic paradigmàtic és l'esclerosi múltiple, un trastorn autoimmunitari en què el propi sistema immunitari genera anticossos contra la mielina del SNC, reduint de forma dràstica la velocitat de transmissió i alterant les funcions motores i cognitives. COMPROVA-HO 43 Quina cèl·lula glial es veu danyada directament durant el desenvolupament de l'esclerosi múltiple? Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 24 Transmissió de la informació: sinapsis químiques i elèctriques La sinapsi constitueix la unió especialitzada mitjançant la qual una neurona transfereix informació cap a una cèl·lula postsinàptica (una altra neurona, una cèl·lula muscular o glandular).

Es distingeixen dues modalitats principals: Sinapsi elèctrica: les membranes d'ambdues cèl·lules es comuniquen directament per unions de tipus GAP. Els ions travessen aquests canals de forma immediata, permetent un flux bidireccional i extremadament ràpid de l'estímul elèctric. Sinapsi química: la transmissió està mediada per un missatger químic anomenat neurotransmissor. Encara que presenta un retard temporal en comparació amb l'elèctrica, permet una modulació i regulació molt més complexes.

La seqüència d'esdeveniments d'una sinapsi química es produeix seguint etapes coordinades: PROCÉS Seqüència d'esdeveniments a la sinapsi química Segons la regió de contacte anatòmic entre neurones, es classifiquen en: Arribada del potencial L'estímul arriba al botó terminal presinàptic. 1 Entrada de calci L'obertura de canals permet l'entrada massiva de calci. 2 Fusió vesicular Les vesícules s'uneixen a la membrana i alliberen el neurotransmissor. 3 Unió a receptors El neurotransmissor activa la membrana postsinàptica. 4 Eliminació del transmissor Degradació del neurotransmissor per aturar l'estímul.

5 Arribada del potencial d'acció: l'ona de despolarització arriba al botó terminal presinàptic. 1 Entrada de calci i exocitosi: s'obren canals que provoquen un augment de calci intracel·lular, induint la fusió de les vesícules sinàptiques amb la membrana presinàptica i l'alliberament del neurotransmissor a la fenedura sinàptica. 2 Unió al receptor postsinàptic: les molècules de neurotransmissor difonen per l'espai i s'uneixen específicament a receptors situats a la membrana de la cèl·lula diana. 3 Resposta postsinàptica: la interacció activa canals iònics i produeix un flux d'ions que activa la cèl·lula postsinàptica.

4 Inactivació del senyal: el neurotransmissor és degradat o eliminat de l'espai sinàptic per aturar l'estímul del receptor. 5 Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 25 Axodendrítiques: connexions entre l'axó terminal i una dendrita (fart habitualment a les espines dendrítiques); són les més freqüents del sistema nerviós. Axosomàtiques: l'axó contacta directament amb la membrana del soma neuronal. Axoaxòniques: unió establerta entre dos axons diferents, sent les menys freqüents però crucials en el control de l'alliberament presinàptic. COMPROVA-HO 44 Què passaria a la fenedura sinàptica si s'inhibís el mecanisme d'eliminació o degradació del neurotransmissor?

IDEES CLAU La substància de Nissl està formada per cisternes de reticle endoplasmàtic rugós agrupades en paquets paral·lels al pericarion. Els astròcits són les glies més abundants del SNC i controlen activament el microambient metabòlic i vascular. Els oligodendròcits formen la mielina de múltiples axons al SNC, mentre que les cèl·lules de Schwann mielinitzen un sol internòdul al SNP. L'esclerosi múltiple és una patologia autoimmune que ataca la beina de mielina al sistema nerviós central. La sinapsi química requereix l'entrada de calci presinàptic, la fusió de vesícules, l'activació de receptors i la retirada posterior del neurotransmissor. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 45.

En què es diferencia la mielinització realitzada per un oligodendròcit de la portada a terme per una cèl·lula de Schwann? 46. Quins tres tipus de sinapsi interneuronal es defineixen segons les zones de contacte cel·lular? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 47. Quin orgànul cel·lular constitueix la substància de Nissl dels somes neuronals? 48. Quina cèl·lula glial s'encarrega de funcions fagocítiques de defensa al SNC?

Xarxa de neurofilaments densos a) Reticle endoplasmàtic rugós agrupat b) Reticle endoplasmàtic llis c) Aparell de Golgi hipertrofiat d) Micròglia a) Ependimòcit b) Cèl·lula satèl·lit c) Astròcit d) Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 26 49. Quin esdeveniment presinàptic desencadena directament la fusió de les vesícules de neurotransmissor? 50. Quin tipus morfològic de sinapsi interneuronal és el més abundant?

6 Sistema tegumentari: epidermis, dermis i hipodermis EN ACABAR SABRÀS Distingir les cinc capes de l'epidermis i el seu estat de queratinització Diferenciar les característiques estructurals de la pell fina i la pell gruixuda Identificar les quatre poblacions cel·lulars epidèrmiques i les seves proporcions Descriure l'organització histològica de la dermis i la hipodermis PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 51 Per què el to fosc de la pell no implica tenir un nombre més gran de cèl·lules productores de pigment? La pell constitueix l'òrgan més extens del cos humà. Combina una gran resistència mecànica amb una notable flexibilitat per garantir la integritat de l'organisme enfront del medi extern.

Funcions generals del tegument El sistema tegumentari actua com una barrera multifuncional que desenvolupa diverses tasques fonamentals: Protecció biològica, mecànica i química: esmorteeix impactes, frena agressions químiques, blinda l'entrada a infeccions bacterianes i protegeix contra danys tèrmics. A més, la queratina evita la pèrdua descontrolada d'aigua per evaporació, i el pigment melànic filtra la radiació ultraviolada solar. Termoregulació: el plexe vascular cutani modula el flux sanguini. En situacions de calor ambiental o esforç, la vasodilatació afavoreix la dissipació tèrmica; davant del fred, la vasoconstricció reté la calor a les zones centrals de l'organisme.

Excreció de substàncies: eliminació d'aigua i compostos de rebuig mitjançant la suor produïda per les glàndules sudorípares. Síntesi metabòlica: generació endògena de vitamina D induïda per la radiació lumínica. Entrada d'ions calci a) Obertura d'unions GAP b) Degradació enzimàtica d'ATP c) Sortida de proteïnes del soma d) Dendrodendrítica a) Axoaxònica b) Axosomàtica c) Axodendrítica d) Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 27 Percepció sensorial: recepció d'estímuls tàctils, tèrmics i dolorosos gràcies a terminacions i corpuscles especialitzats.

Organització estructural: pell fina i pell gruixuda La pell està formada per dues capes principals: l'epidermis superficial i la dermis subjacent. Per sota d'aquestes se situa la hipodermis o teixit subcutani, que no forma part de la pell pròpiament dita però hi està estretament associada. El gruix del teixit cutani varia al llarg de la superfície corporal: Pell fina: cobreix la major part del cos. Té un estrat corni prim i compta amb fol·licles pilosos i glàndules sebàcies associades. Pell gruixuda: restringida als palmells de les mans i a les plantes dels peus, zones sotmeses a fricció contínua.

Presenta un estrat corni molt desenvolupat i manca de fol·licles pilosos i de glàndules sebàcies, tot i que posseeix abundants glàndules sudorípares. COMPROVA-HO 52 Quines estructures anexes manquen a la pell dels palmells de les mans en comparació amb la del dors? Capes de l'epidermis L'epidermis és un epiteli pla estratificat queratinitzat avascular assentat sobre una làmina basal (vegeu «Teixit epitelial de revestiment i glandular»). Des de la profunditat cap a l'exterior, s'hi succeeixen cinc estrats ben diferenciats: Estrat basal (o germinatiu): fila única de cèl·lules cúbiques o cilíndriques en contacte directe amb la dermis mitjançant la làmina basal.

Conté cèl·lules mare capaces de realitzar mitosi. Les cèl·lules resultants es desplacen de manera contínua cap a les capes superiors empentant les preexistents. El cicle complet de renovació des del fons fins a la descamació superficial dura aproximadament 28 dies. 1 Estrat espinós: format per diverses fileres de cèl·lules poligonals. Presenten abundants projeccions d'aspecte espinós plenes de desmosomes (unions intercel·lulars que proporcionen una gran resistència mecànica a la tracció). 2 Estrat granulós: cèl·lules aplanades que acumulen grànuls de queratohialina (precursor de la queratina).

A mesura que aquests grànuls s'acumulen, els orgànuls i el nucli cel·lular degeneren de forma irreversible. 3 Estrat lúcid: capa prima, translúcida i clara, característica de la pell gruixuda. Està integrada per cèl·lules anucleades i mortes que han perdut tots els seus orgànuls interns. 4 Estrat corni: capa més superficial, formada per múltiples fileres de cèl·lules planes anucleades i totalment queratinitzades. Aquestes escames còrnies es desprenen contínuament per descamació i són reemplaçades per les que arriben des dels estrats inferiors.

5 Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 28 Estrat Morfologia cel·lular Estat del nucli i orgànuls Element característic Basal Cúbica o cilíndrica (monocapa) Íntegres, mitòticament actius Cèl·lules mare proliferatives sobre la làmina basal Espinos Poligonal (estratificat) Íntegres Desmosomes abundants en aspecte d'espines Granulós Aplanada En degeneració progressiva Grànuls intracel·lulars de queratohialina Lúcid Plana, homogènia Absents (mort cel·lular) Aspecte clar i pàl·lid (típic de pell gruixuda) Corni Plana i escamosa Absents (cèl·lules mortes) Dipòsits densos de queratina per a la descamació PROCÉS Diferenciació cel·lular des de la profunditat a la superfície COMPROVA-HO 53 Quina transformació estructural experimenten els queratinòcits a mesura que assoleixen l'estrat granulós i l'estrat corni?

Cèl·lules residents de l'epidermis Dins de l'epidermis conviuen quatre poblacions cel·lulars amb funcions clarament diferenciades: Queratinòcits: conformen aproximadament el 90% de la població epidèrmica. Són les cèl·lules encarregades de sintetitzar i emmagatzemar queratina, una proteïna resistent i insoluble. S'enllacen estretament mitjançant desmosomes i constitueixen l'esquelet estructural de la barrera cutània.

Estrat basal Proliferació mitòtica contínua sobre la làmina basal 1 Estrat espinós Adhesió resistent per desmosomes entre cèl·lules poligonals 2 Estrat granulós Acumulació de queratohialina i degeneració del nucli cel·lular 3 Estrat lúcid Capa translúcida de cèl·lules anucleades (només en pell gruixuda) 4 Estrat corni Cèl·lules planes mortes i queratinitzades que es descamen contínuament 5 Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 29 Melanòcits: representen prop del 5% del total cel·lular i es localitzen exclusivament a l'estrat basal. Posseeixen perllongacions citoplasmàtiques llargues que s'insinuen entre els queratinòcits veïns.

Sintetitzen melanina i la transfereixen en forma de grànuls cap als queratinòcits. A l'interior del queratinòcit, la melanina s'ubica en una posició supranuclear, formant una mena de para-sol sobre el nucli per protegir l'ADN cel·lular contra el dany de la radiació ultraviolada. Les pigues corresponen a concentracions localitzades d'aquests elements. Cèl·lules dendrítiques o de Langerhans: suposen al voltant del 2% del teixit epidèrmic i resideixen sobretot a l'estrat espinós. Disposen de ramificacions citoplasmàtiques i intervenen en la vigilància immunitària com a cèl·lules presentadores d'antígens (CPA), encarregades de detectar patògens i iniciar respostes defensives.

Cèl·lules de Merkel: representen menys del 0,1% de les cèl·lules epidèrmiques i es disposen a l'estrat basal. Funcionen com a mecanoreceptors sensorials per al tacte fi i s'associen directament a una terminació de fibra nerviosa (axó) per transmetre els senyals al sistema nerviós central. ERROR FREQÜENT Pensar que el color o to de la pell d'un individu depèn de quantitat total de melanòcits presents a l'epidermis. El nombre absolut de melanòcits és pràcticament idèntic en tots els grups humans; la pigmentació varia segons l'activitat biosintètica d'aquestes cèl·lules i la quantitat i persistència de la melanina produïda i distribuïda als queratinòcits.

Dermis i unió dermoepidèrmica La dermis és la capa conjuntiva situada sota l'epidermis i és la més gruixuda del tegument. El límit entre totes dues capes no és rectilini, sinó que forma ondulacions profundes: les papil·les dèrmiques són evaginacions de teixit connectiu cap amunt que s'interdigiten amb les crestes epidèrmiques que s'enfonsen des de l'epiteli. Aquest engranatge ondulat impedeix el despreniment mecànic i augmenta la superfície d'intercanvi de nutrients per difusió. Histològicament, la dermis es divideix en dos estrats: Dermis papil·lar: la capa més fina i externa, situada immediatament sota la làmina basal epidèrmica. Està formada per teixit connectiu lax.

Dermis reticular: la subcapa més profunda i gruixuda, integrada per teixit connectiu dens irregular que atorga resistència davant de traccions en múltiples direccions. Histologia Fonamental i Pell: Apunts d'Anatomia Humana 30 ESQUEMA Estructura tissular del sistema tegumentari Hipodermis, annexos i estructures sensorials Sota la dermis es troba la hipodermis o teixit subcutani. Des del punt de vista anatòmic estricte, no es considera una capa pertanyent a la pell, sinó un suport d'unió als teixits subjacents. Està formada per teixit connectiu lax amb abundants acumulacions d'adipòcits uniloculars (vegeu «Teixit connectiu pròpiament dit i teixit adipós»).

Pel que fa a les estructures annexes i sensorials distribuïdes pel teixit dèrmic: Annexos cutanis: inclouen els fol·licles pilosos, les ungles, les glàndules sebàcies (que aboquen la seva secreció lipídica al fol·licle pilós) i les glàndules sudorípares (que arriben a la superfície epidèrmica mitjançant conductes excrets). Receptors sensorials de la dermis: compta amb estructures especialitzades per percebre estímuls com la pressió mecànica, entre les quals destaquen els corpuscles de Meissner (tacte lleuger) i els corpuscles de Pacini (vibració i pressió profunda). COMPROVA-HO 54 Com es disposa la interfície dermoepidèrmica i quina utilitat té la seva forma no lineal?

Epidermis Epiteli pla estratificat…