Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes

I 0 flashcards i 18 preguntes més al document.

Text del document

APUNTS ANATOMIA HUMANA Grau en Nutrició Humana i Dietètica Universitat de Lleida AprenAI 2026-2027 Apunts complets d'Anatomia Humana: embriologia general, aparell locomotor, neuroanatomia, sistema cardiovascular i respiratori per a Nutrició i Dietètica. APREN.AI Índex 1 Bases anatòmiques — Terminologia, eixos i cavitats corporals Branques i enfocaments d'estudi de l'anatomia Posició anatòmica estàndard i eixos corporals Terminologia del moviment corporal Nivells d'organització i característiques generals de l'organisme Cavitats corporals internes i espais anatòmics Embriologia 2 Fecundació, segmentació i disc germinatiu bilaminar 1. Gametogènesi i reducció cromosòmica 2.

Fecundació a la trompa uterina 3. Primera setmana: segmentació i blastogènesi 4.

Segona setmana: disc germinatiu bilaminar i implantació completa 3 Gastrulació, derivats embrionaris i organogènesi Tercera setmana: la gastrulació i el disc trilaminar Formació de la notocorda, eixos corporals i annexos El període embrionari: plecs i derivats de les capes germinatives El període fetal i el treball de part 4 Desenvolupament de l'aparell digestiu, cara i odontogènesi Origen i compartimentació del tub digestiu primitiu Morfogènesi gàstrica, rotació i mesenteris Aparell faringi i desenvolupament facial Odontogènesi: etapes i histogènesi dental Aparell locomotor 5 Sistema ossi, estructura òssia i articulacions Organització general i divisions de l'esquelet Morfologia i arquitectura macroscòpica de l'os Terminologia dels relleus i accidents ossis Artrologia: desenvolupament i classificació funcional Arquitectura de les articulacions sinovials (diartrosis) Gèneres de diartrosis segons la morfologia articular 6 Sistema muscular i generalitats neuromusculars Tipus de teixit muscular i organització estructural Fixació tendinosa, morfologia i adaptació vascular Innervació perifèrica i funcionament neuromuscular Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 1 7 Cap, coll i articulació temporomandibular Divisió de l'esquelet cefàlic: calota cranial i massís facial Sutures cranials, punts craniomètrics i fontanel·les Articulació Temporomandibular (ATM) i biomecànica Músculs de la masticació Músculs de la mímica facial i grups musculars annexos Estructures anatòmiques del coll i l'os hioide 8 Tronc, columna vertebral i tòrax La columna vertebral i les curvatures del raquis La caixa toràcica: estèrnum, costelles i articulacions Musculatura del tronc: regió posterior i paret abdominal Mecànica respiratòria i anatomia del diafragma 9 Extremitats superiors i inferiors Esquelet i articulacions de l'extremitat superior Musculatura de la cintura escapular i del braç Musculatura de l'avantbraç, canell i mà Esquelet de l'extremitat inferior i cintura pelviana Musculatura del maluc i de la cuixa Musculatura de la cama, turmell i peu Sistema nerviós 10 Organització general, nivells d'integració i sistema autònom Elements bàsics del sistema nerviós Els tres sistemes funcionals de transmissió nerviosa Divisió anatòmica: Sistema nerviós central i perifèric Nivells d'integració funcional del SNC Subdivisions funcionals del SNP Organització estructural i funcional del SNA: Simpàtic i Parasimpàtic Plexes autònoms del tòrax, abdomen i pelvis 11 Encèfal: tronc cerebral, cerebel, diencèfal i hemisferis cerebrals Tronc de l'encèfal Cerebel Diencèfal Cervell i escorça cerebral Substància blanca cerebral i nuclis basals Sistema ventricular cerebral 12 Receptors sensorials, vies sensitives i parells cranials Sensibilitat i procés de percepció sensorial Classificació estructural i funcional dels receptors Modalitats de sensibilitat i cervell emocional Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 2 Els dotze parells cranials 13 Meninges, líquid cefalorraquidi i medul·la espinal Cobertes protectores del sistema nerviós central: meninges i espais Líquid cefalorraquidi (LCR): formació, funcions i circuit de circulació Medul·la espinal: límits, configuració interna i morfologia Nervis espinals i grans plexes somàtics Aparell cardiovascular 14 Anatomia del cor, vàlvules i paret cardíaca Situació, relacions anatòmiques i morfologia externa Morfologia interna: aurícules i ventricles Aparell valvular cardíac Paret cardíaca, esquelet fibrós i musculatura de treball Circulació menor i circulació major 15 Sistema de conducció, vasos coronaris i innervació cardíaca Musculatura cardíaca i sistema cardionector Vascularització pròpia del cor: artèries coronàries i retorn venós Innervació cardíaca i regulació autònoma 16 Vasos arterials, venosos i sistema limfàtic Estructura dels vasos i circulació pulmonar Arbre arterial sistèmic: artèria aorta i branques perifèriques Retorn venós sistèmic i comunicacions cavo-cava Sistema porta hepàtic i sistema limfàtic Aparell respiratori 17 Vies aèries superiors: fosses nasals, faringe i laringe Fosses nasals i sinus paranasals La faringe: compartimentació anatòmica i funcional La laringe: esquelet cartilaginós i morfologia interna Musculatura laríngia: acció intrínseca i extrínseca 18 Tràquea, arbre bronquial, pulmons i pleures Tràquea i bifurcació bronquial Arbre bronquial i generacions de ramificació Morfologia externa i diferències interpulmonars Segmentació broncopulmonar Hil pulmonar i vascularització Pleures, recessos i elements de fixació 19 Resum per repassar Bases anatòmiques i cavitats corporals Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 3 Embriologia general i derivats Aparell locomotor: ossos, articulacions i músculs Sistema nerviós: integració i vies Sistemes cardiovascular i respiratori Solucions de les preguntes de repàs Aquests apunts poden contenir errors o omissions.

Són un material de suport i no substitueixen el temari oficial ni el professorat: contrasta la informació important. Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 4 1 Bases anatòmiques — Terminologia, eixos i cavitats corporals EN ACABAR SABRÀS Definir la posició anatòmica estàndard i els tres eixos espacials del cos humà. Distingir els parells de moviments corporals utilitzats en la descripció anatòmica. Classificar els nivells d'organització corporal des de la cèl·lula fins als aparells. Identificar les cavitats corporals internes i els seus espais derivats.

PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 1 Per què els anatomistes descriuen el cos amb els palmells de les mans orientats cap endavant en lloc de descansant sobre les cuixes? L'anatomia és la ciència dedicada a estudiar la configuració, l'arquitectura i la funció del cos humà al llarg de tot el seu cicle vital, comprenent des dels detalls moleculars i microscòpics fins a la visió macroscòpica. Etimològicament prové del grec ana (repetir) i tomos (tallar), fet que lliga el seu origen directament amb la dissecció o exploració anatòmica mitjançant visió directa.

ESQUEMA Bases de l'estructura corporal humana Branques i enfocaments d'estudi de l'anatomia L'estudi de l'organisme es divideix temporalment en dos grans marcs: el període prenatal o embriologia, que analitza el desenvolupament de l'individu abans del naixement, i el període postnatal o anatomia de l'adult.

Orientació espacial Posició anatòmica, eixos i moviments Eixos corporals Vertical, transversal i sagital Terminologia dinàmica Flexió, rotació, abducció i diducció Organització biològica Cèl·lules, 4 teixits, òrgans i sistemes Teixits bàsics Epitelial, conjuntiu, muscular i nerviós Cavitats internes Cranial, vertebral, toràcica i abdominal Cavitat toràcica Pleures i mediastí Cavitat abdominal Espais peritoneal, retro i subperitoneal Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 5 Dins del període prenatal es diferencien tres branques fonamentals: Embriologia general: estudia l'origen i la formació de cèl·lules i teixits.

Embriologia especial: se centra en la formació específica dels diferents òrgans (organogènesi). Embriologia causal o experimental: investiga els mecanismes i factors que intervenen en el procés embrionari mitjançant pertorbacions o alteracions controlades. D'altra banda, l'anatomia de l'adult disposa de múltiples perspectives metodològiques per sistematitzar les estructures: Branca anatòmica Objecte d'estudi Descriptiva Configuració d'estructures en un estadi temporal determinat (etapa adulta). Evolutiva o de les edats Transformacions al llarg de la vida: etapa infantil, maduresa i vellesa. Comparada Contrast anatòmic entre l'ésser humà i altres espècies animals.

Antropològica Diferències estructurals entre diversos grups o poblacions humanes. Topogràfica o regional Organització per regions corporals concretes i les seves relacions espacials. Sistemàtica Agrupació per aparells o sistemes que comparteixen objectius o estructures. Funcional (fisiològica) Relació directa entre la morfologia dels òrgans i el seu paper fisiològic. De superfície i artística Relleus cutanis reconeixibles clínicament i proporcions estètiques corporals. Per la imatge Exploració interna mitjançant radiografia (RX), ressonància magnètica (RMN) o tomografia (TAC). Citologia i histologia Anàlisi estructural a nivell cel·lular i tissular mitjançant microscòpia.

Patològica Modificacions estructurals, tant macroscòpiques com microscòpiques, derivades de malalties. COMPROVA-HO 2 Quina diferència metodològica hi ha entre l'anatomia sistemàtica i l'anatomia topogràfica? Posició anatòmica estàndard i eixos corporals Per descriure qualsevol estructura sense ambigüitats, s'utilitza una posició universal coneguda com a posició anatòmica de referència. Consisteix en el cos dempeus (en bipedestació), amb el cap alçat i la mirada al front, els braços estesos als costats del tronc amb els palmells dirigits cap endavant, i els peus tocant a terra amb els talons junts i les puntes lleugerament separades.

L'organisme humà presenta simetria externa bilateral i, en gran part, també simetria interna, estructurada al voltant d'aquesta posició. Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 6 A partir d'aquest referent s'estableixen tres eixos de l'espai: Eix vertical (frontal o longitudinal): recorre el cos des del vèrtex cranial fins a la base de sustentació en contacte amb el terra. Eix horitzontal (transversal): s'orienta d'esquerra a dreta, creuant perpendicularment el tronc. Eix anteroposterior (sagital): s'estén de davant a darrere, unint la cara anterior amb la posterior.

ERROR FREQÜENT En descriure la posició anatòmica, un error molt habitual és dibuixar o imaginar els palmells de les mans mirant cap a les cuixes. En la posició de referència canònica els palmells estan orientats estrictament cap endavant (en supinació). Si s'oblida aquest detall, termes com ara «anterior» o «medial» a l'avantbraç i la mà es confonen i s'inverteixen a les respostes de l'examen.

Terminologia del moviment corporal Els desplaçaments dels segments corporals es descriuen prenent com a base els eixos corporals i les articulacions corresponents: Parell de moviments Descripció funcional Flexió / Extensió La flexió redueix l'angle entre ossos o parts del cos; l'extensió redreça el segment i augmenta aquest angle. Abducció / Adducció L'abducció separa un membre o estructura de la línia mitjana; l'adducció l'apropa cap al centre corporal. Rotació interna / Rotació externa Gir al voltant de l'eix longitudinal orientant la cara anterior cap a la línia mitjana (interna) o cap enfora (externa).

Pronació / Supinació Al braç, la pronació gira l'avantbraç deixant el palmell cap avall o enrere; la supinació el gira cap amunt o endavant. Protrusió / Retrusió Desplaçament d'una estructura cap endavant (habitual a la mandíbula) o retracció cap a la seva posició posterior. Elevació / Depressió Ascens vertical d'una peça anatòmica (per exemple, les espatlles) o descens de la mateixa. Circumducció Moviment circular complex que combina seqüencialment flexió, abducció, extensió i adducció. Diducció Moviment de lateralitat característic de la mandíbula d'un costat cap a l'altre durant la masticació.

COMPROVA-HO 3 Quin moviment es produeix si eleves el braç lateralment allunyant-lo del tronc, i quin si gires l'avantbraç amb el palmell mirant al sostre? Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 7 Nivells d'organització i característiques generals de l'organisme L'ésser humà és un organisme animal racional i vertebrat constituït per un esquelet axial (format pel cap i el tòrax; vegeu «Aparell locomotor — Sistema ossi, estructura òssia i articulacions») i un esquelet apendicular (extremitats i cintures articulars). Presenta una gran expansió de l'encèfal, bipedestació com a forma de locomoció bàsica, dos parells d'extremitats i una organització segmentària i metamèrica.

L'organització estructural es construeix de manera jeràrquica a través de diversos nivells: El cos s'articula funcionalment en conjunts com ara l'aparell locomotor (ossos, articulacions i músculs), el sistema nerviós (dividit en central, perifèric i vegetatiu; vegeu «Sistema nerviós — Organització general, nivells d'integració i sistema autònom»), l'aparell cardiopulmonar, el digestiu, l'urinari, el reproductor i els sistemes endocrí i de relació amb l'entorn.

Cavitats corporals internes i espais anatòmics Les estructures i vísceres no estan soltes, sinó protegides i compartimentades dins de grans cavitats buides: Cavitat cranial: recinte ossi situat a l'interior del crani destinat a allotjar i protegir l'encèfal. Cavitat vertebral: conducte al llarg del canal raquidi que conté la medul·la espinal (vegeu «Sistema nerviós — Meninges, líquid cefalorraquidi i medul·la espinal»). Cavitat toràcica: situada al tronc superior, subdividida al seu torn en: Cavitat pleural: espai que envolta els pulmons.

Espai mediastínic o mediastí: compartiment intermedi entre ambdues pleures que allotja el cor i els grans vasos (vegeu «Aparell cardiovascular — Anatomia del cor, vàlvules i paret cardíaca»). Cavitat abdominal: conté la cavitat peritoneal i diversos espais associats a la membrana serosa: Espai retroperitoneal: posterior al sac peritoneal (on s'ubiquen òrgans com els ronyons). Espai subperitoneal: per sota del repliegue peritoneal, en contacte amb la pelvis. Espai preperitoneal: situat anteriorment al full peritoneal parietal. COMPROVA-HO 4 Quins espais anatòmics particulars es distingeixen a la cavitat abdominal segons la disposició del peritoneu?

Cèl·lula: unitat estructural, funcional i bàsica de la matèria viva. 1 Teixit: agrupació nombrosa de cèl·lules similars originades a partir del mateix full embrionari que col·laboren per exercir un paper especialitzat. Hi ha quatre teixits bàsics fonamentals: epitelial, conjuntiu (o connectiu), muscular i nerviós. 2 Òrgan: estructura diferenciada integrada per la combinació de diferents tipus de teixits, organitzats amb una arquitectura precisa per complir una funció concreta. 3 Sistema o aparell: conjunt coordinat d'òrgans distribuïts funcionalment per executar tasques complexes indispensables per a la vida de l'organisme.

4 Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 8 IDEES CLAU L'anatomia estudia l'estructura i funció del cos al llarg del cicle vital en període prenatal (embriologia) i postnatal (adult). La posició anatòmica canònica exigeix bipedestació, mirada al front, palmells cap endavant i talons junts amb puntes dels peus separades. Els tres eixos espacials principals són el vertical (longitudinal), l'horitzontal (transversal) i l'anteroposterior (sagital). Els nivells jeràrquics corporals són cèl·lula, teixit (epitelial, conjuntiu, muscular, nerviós), òrgan i sistema o aparell.

Les principals cavitats internes protectores són la cranial, la vertebral, la toràcica (pleural i mediastí) i l'abdominal (amb espais peritoneal, retroperitoneal, subperitoneal i preperitoneal). COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 5. Quins són els quatre teixits bàsics principals que componen els òrgans del cos humà? 6. En quins dos grans espais o compartiments es divideix internament la cavitat toràcica? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 7. Com han d'estar orientats els palmells de les mans en la posició anatòmica estàndard? 8. Quin eix espacial uneix la cara anterior del cos amb la cara posterior? 9.

Com s'anomena el moviment mandibular que desplaça la mandíbula lateralment d'un cantó a l'altre? 10. A quina cavitat corporal pertany l'espai retroperitoneal?

En pronació completa a) Dirigits cap endavant b) Mirant cap al propi cos c) Orientats cap a darrere d) Eix anteroposterior o sagital a) Eix vertical o longitudinal b) Eix horitzontal o transversal c) Eix coronal superior d) Retrusió a) Diducció b) Circumducció c) Protrusió d) Cavitat vertebral a) Cavitat abdominal b) Cavitat toràcica c) Cavitat cranial d) Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 9 2 Fecundació, segmentació i disc germinatiu bilaminar EN ACABAR SABRÀS Distingir les etapes de la fecundació i les adaptacions necessàries dels gàmetes. Descriure la cronologia de la segmentació des del zigot fins a l'estadi de blastocist.

Explicar la diferenciació del trofoblast i de l'embrioblast durant la segona setmana. Identificar les estructures implicades en la formació del disc bilaminar i les cavitats annexes. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 11 Com pot un conjunt de 16 cèl·lules (mòrula) ocupar el mateix espai físic que la cèl·lula inicial de la qual prové? L'embriologia estudia els processos que transformen un oòcit fecundat en un organisme pluricel·lular complex des de la constitució del zigot fins a la cloenda del període embrionari. En l'espècie humana, aquesta etapa abasta fins a la setmana 8 de gestació, moment en què comença el període fetal (vegeu «Embriologia — Gastrulació, derivats embrionaris i organogènesi»).

Embriologia 2 Fecundació, segmentació i disc germinatiu bilaminar 3 Gastrulació, derivats embrionaris i organogènesi 4 Desenvolupament de l'aparell digestiu, cara i odontogènesi Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 10 ESQUEMA Etapes del desenvolupament prenatal 1. Gametogènesi i reducció cromosòmica La formació d'un nou individu requereix cèl·lules progenitores especialitzades anomenades gàmets. Aquestes estructures deriven de les gònades mitjançant mecanismes específics: l'espermatogènesi al testicle i l'ovogènesi a l'ovari. Esquema de la reducció cromosòmica per meiosi en l'espermatogènesi i ovogènesi.

Durant el seu desenvolupament, les cèl·lules germinals experimenten dues transformacions fonamentals: Reducció cromosòmica: mitjançant divisions meiòtiques, el nombre de cromosomes passa de l'estat diploide (46 cromosomes) a l'haploide (23 cromosomes).

Desenvolupament prenatal Des de la fecundació fins al part Desenvolupament inicial Setmanes 1 a 3 amb divisió cel·lular intensa 1a setmana Segmentació, mòrula i blastocist 2a setmana Implantació i disc bilaminar 3a setmana Disc trilaminar i inici de neurulació Període embrionari Setmanes 4 a 8 amb morfogènesi i organogènesi Període fetal Setmanes 9 a 38 amb maduració funcional Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 11 Modificació estructural: adaptació citoplasmàtica i morfològica per adquirir mobilitat o acumular reserves nutritives. COMPROVA-HO 12 Quina conseqüència genètica tindria la fusió de dos gàmets si no s'hagués produït la meiosi prèvia? 2.

Fecundació a la trompa uterina La trobada dels gàmetes té lloc al terç extern de les trompes de Fal·lopi, habitualment entre 12 i 24 hores després de l'ovulació. Perquè el procés tingui èxit, el coit ha d'ocórrer en una finestra temporal compresa entre tres dies abans i un dia després de l'alliberament ovàric. D'un volum d'ejaculació típic que conté al voltant de 300 milions d'espermatozoides, només entre 50 i 100 aconsegueixen arribar a les proximitats de l'oòcit secundari. Abans d'interactuar, el gàmet masculí requereix dos processos previs obligatoris: Diagrama de les fases de la fecundació i primera divisió del zigot.

La seqüència d'esdeveniments que culmina amb la gènesi del zigot segueix un ordre estricte: Capacitació: alteracions funcionals i bioquímiques a la membrana espermàtica que incrementen la motilitat flagel·lar i preparen la membrana per a la reacció posterior. 1 Reacció acrosòmica: alliberament dels enzims continguts a l'acrosoma (com acrosina i tripsina) per digerir els embolcalls ovulars. 2 Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 12 DEFINICIÓ El zigot és la cèl·lula inicial diploide ( ) resultant de la unió d'un espermatozoide haploide ( ) i un oòcit madur ( ), a partir de la qual s'origina la totalitat de l'organisme. 3.

Primera setmana: segmentació i blastogènesi Després de la fecundació, el zigot comença un cicle de divisions mitòtiques ràpides denominat segmentació. La primera divisió cel·lular dura aproximadament 6 hores, mentre que les següents són més accelerades. Les cèl·lules resultants, anomenades blastòmers, es tornen progressivament més petites a cada cicle. Cap als dies 3-4 postfecundació, la massa esfèrica compacta assoleix un estadi de 16 cèl·lules conegut com a mòrula. Aquesta estructura conserva la zona pel·lúcida i manté les mateixes dimensions que el zigot primitiu.

En penetrar a la cavitat uterina, el líquid exterior comença a filtrar-se pels espais intercel·lulars, acumulant-se i formant una cavitat central anomenada blastocel. L'embrió passa a denominar-se blastocist. Regió del blastocist Ubicació cel·lular Destinació biològica principal Embrioblast (massa cel·lular interna) Pòl embrionari, interior de la cavitat Origina el cos del futur embrió i annexos embrionaris Trofoblast (massa cel·lular externa) Capa perifèrica envoltant el blastocel Contribueix a la formació de la placenta i estructures de suport Al dia 6 postfecundació, es produeix l'eclosió del blastocist per pèrdua de la zona pel·lúcida, iniciant la implantació a l'endometri uterí.

La massa cel·lular interna s'orienta directament cap a la paret de l'úter, establint una unió inicial laxa amb l'epiteli matern. ERROR FREQÜENT Un error clàssic d'examen consisteix a confondre l'embrioblast amb el citotrofoblast. Recorda que l'embrioblast constitueix la massa cel·lular interna que originarà els teixits embrionaris propis (epiblast i hipoblast), mentre que el citotrofoblast és una capa que deriva exclusivament de la massa cel·lular externa (trofoblast). Penetració de la corona radiada: superació de la barrera de cèl·lules fol·liculars que envolten l'oòcit secundari.

1 Digestió de la zona pel·lúcida: degradació d'aquesta capa glucoproteica acel·lular externa mitjançant els enzims acrosòmics alliberats. 2 Fusió de membranes: contacte entre la membrana plasmàtica de l'espermatozoide i la de l'oòcit. El gàmet masculí perd la cua i la coberta citoplasmàtica en entrar. 3 Bloqueig de la polispèrmia: l'oòcit allibera enzims desgranulats que alteren la zona pel·lúcida per inactivar altres espermatozoides i impedir fecundacions múltiples. 4 Singàmia: fusió dels 23 cromosomes de l'espermatozoide amb els 23 de l'oòcit per reconstituir una cèl·lula diploide amb 46 cromosomes (44 autòsoms i 2 cromosomes sexuals).

5 2n n n Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 13 DEFINICIÓ Un embaràs ectòpic és la implantació anòmala del blastocist fora de la cavitat uterina, localitzant-se principalment a les trompes de Fal·lopi, o bé a l'ovari, el coll uterí o la cavitat abdominal. COMPROVA-HO 13 Per què la mòrula no creix de volum respecte al zigot tot i contenir 16 cèl·lules? 4. Segona setmana: disc germinatiu bilaminar i implantació completa La segona setmana es caracteritza per la bicuspidació o duplicació tissular: el trofoblast es divideix en dues capes funcionals i l'embrioblast genera dos estrats epitelials paral·lels, constituint el disc bilaminar.

Diagrama del blastocist implantat i període lacunar cap al dia 9. Dia 8: diferenciació dels teixits El trofoblast s'organitza en dues poblacions cel·lulars: Sincitiotrofoblast: capa externa multinucleada sense límits intercel·lulars clars. Prolifera invasivament alliberant enzims lítics per penetrar l'estroma uterí i segrega gonadotropina coriònica humana (hCG), hormona encarregada de conservar el cos luti perquè mantingui la síntesi de progesterona i estrògens. A la setmana 9, aquesta funció secretora serà assumida definitivament per la placenta. Citotrofoblast: capa cel·lular interna mononucleada ben delimitada.

Presenta una elevada taxa mitòtica i aporta noves cèl·lules que es fusionen amb el sincitiotrofoblast perifèric. Paral·lelament, l'embrioblast es diferencia en dues capes que conformen el disc germinatiu bilaminar: Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 14 Epiblast: estrat de cèl·lules cilíndriques altes orientades cap a l'interior. Al seu si s'obre una petita cambra plena de líquid, la cavitat amniòtica, limitada per una membrana protectora anomenada àmnios. Aquest líquid prevé la deshidratació, amorteix cops mecànics, manté la temperatura i evita adherències corporals.

Hipoblast: estrat de cèl·lules cúbiques petites orientat en posició ventral, adjacent a la llum del blastocel. CRONOLOGIA Cronologia de les dues primeres setmanes de desenvolupament Dies 9 i 10: període lacunar i sac vitel·lí primitiu Al si del sincitiotrofoblast apareixen cavitats aïllades o vacúols que coalescen formant una xarxa lacunar. Mentrestant, les cèl·lules de l'hipoblast migren cobrint la cara interna del citotrofoblast i originen la membrana exocelòmica de Heuser. La llum interna, abans blastocel, es transforma així en el sac vitel·lí primitiu (cavitat exocelòmica). La zona d'entrada endometrial queda segellada per un coàgul de fibrina.

Dies 11 i 12: circulació uteroplacentària i mesoderma extraembrionari El blastocist queda immers completament a l'estroma endometrial. Els enzims del sincitiotrofoblast erosionen la paret dels capil·lars sinusoides materns engruixits. La sang materna flueix lliurement per l'interior de les llacunes trofoblàstiques, establint la circulació uteroplacentària primitiva i proporcionant oxigen i nutrients (nutrició hemotròfica). Entre la cara interna del citotrofoblast i la superfície externa de les cavitats amniòtica i vitel·lina es forma el mesoderma extraembrionari.

Aquest teixit connectiu lax acaba escindint-se en dues fulles per la confluència de grans cavitats, donant lloc a la cavitat coriònica (o celoma extraembrionari). Dia 13: sac vitel·lí definitiu i pedicle de fixació Una nova onada de cèl·lules hipoblàstiques prolifera i desprèn fragments de la cavitat exocelòmica, donant lloc al sac vitel·lí secundari o definitiu. El citotrofoblast prolifera cap a l'interior del sincitiotrofoblast organitzant columnes que formen les vellositats coriòniques primàries. L'únic punt Dia 1 Fecundació al terç extern tubàric i formació del zigot diploide. Dies 3-4 Mòrula de 16 cèl·lules i entrada a la cavitat uterina.

Dia 6 Pèrdua de la zona pel·lúcida i inici de la implantació. Dia 8 Diferenciació en epiblast, hipoblast, sincitiotrofoblast i citotrofoblast. Dies 9-10 Aparició del període lacunar i formació del sac vitel·lí primitiu. Dies 11-12 Inici de la circulació uteroplacentària i aparició del mesoderma extraembrionari. Dia 13 Constitució del sac vitel·lí definitiu i delimitació del pedicle de fixació. Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 15 on el mesoderma extraembrionari creua sense escindir-se a través de la cavitat coriònica és el pedicle de fixació, estructura que connecta l'embrió amb el trofoblast i que posteriorment originarà el cordó umbilical.

COMPROVA-HO 14 Quina relació funcional existeix entre les llacunes del sincitiotrofoblast i els sinusoides materns al dia 12? IDEES CLAU La fecundació té lloc al terç extern de la trompa de Fal·lopi entre 12 i 24 hores després de l'ovulació. La mòrula de 16 cèl·lules manté la mida del zigot gràcies a la persistència de la zona pel·lúcida abans d'arribar a l'úter cap als dies 3-4. La implantació comença cap al dia 6 postfecundació quan el blastocist s'allibera de la zona pel·lúcida. Durant la segona setmana, el trofoblast genera el citotrofoblast cel·lular i el sincitiotrofoblast multinucleat invasiu.

L'embrioblast origina el disc bilaminar compost per l'epiblast (cilíndric) i l'hipoblast (cúbic). El pedicle de fixació és l'única connexió de mesoderma extraembrionari que travessa la cavitat coriònica i formarà el cordó umbilical. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 15. A quin estadi embrionari i en quin dia s'inicia la implantació a l'endometri uterí? 16. Quina hormona allibera el trofoblast i quina és la seva funció endocrina principal? 17. Quines dues capes formen el disc germinatiu bilaminar durant la segona setmana? EMBRIOLOGIA 3 Gastrulació, derivats embrionaris i organogènesi EN ACABAR SABRÀS Distingir les fases cel·lulars de la gastrulació i la gènesi de les tres fulles germinatives.

Classificar els principals teixits i òrgans derivats de l'ectoderma, mesoderma i endoderma. Descriure el paper morfogenètic de la notocorda en l'establiment dels eixos corporals. Identificar les etapes biomètriques del període fetal i els tres estadis del part. Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 16 PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 18 Per quina raó la formació de la línia primitiva a la tercera setmana de gestació és considerada el punt d'inflexió més decisiu de tot el desenvolupament embrionari humà?

Tercera setmana: la gastrulació i el disc trilaminar La gastrulació és el procés morfogenètic mitjançant el qual el disc bilaminar (vegeu «Embriologia — Fecundació, segmentació i disc germinatiu bilaminar») es transforma en un disc embrionari trilaminar. Aquest esdeveniment cabdal comença formalment durant la tercera setmana del desenvolupament gestacional. El primer signe visible d'aquest procés és la formació de la línia primitiva sobre la superfície dorsal de l'epiblast. A l'extrem cefàlic d'aquesta línia es desenvolupa una condensació cel·lular circular que rep el nom de nòdul primitiu o d'Hensen, el qual encercla una petita depressió anomenada foseta primitiva.

Esquema del procés de gastrulació i migració cel·lular des de la línia primitiva. Des de la superfície de l'epiblast, les cèl·lules experimenten una invaginació profunda cap a l'interior i migren seguint patrons ben establerts: Un primer contingent de cèl·lules epiblàstiques penetra i desplaça l'hipoblast cap a les vores, donant lloc a l'endoderma embrionari definitiu. Altres cèl·lules se situen a l'espai intermedi entre l'epiblast i el nou endoderma acabat de formar, configurant la capa del mesoderma intraembrionari. La totalitat de cèl·lules que romanen a la superfície dorsal sense invaginar-se constitueixen l'ectoderma definitiu.

Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 17 Totes tres capes germinatives deriven directament de l'epiblast durant aquest procés de migració i redistribució cel·lular. PER RECORDAR-HO L'epiblast és la font exclusiva de totes les cèl·lules de les tres fulles del disc trilaminar: l'ectoderma mai s'invagina, el mesoderma queda atrapat al mig i l'endoderma desbanca l'hipoblast primitiu. Formació de la notocorda, eixos corporals i annexos Les cèl·lules que s'invaginen a nivell del nòdul primitiu es desplacen en direcció cefàlica al llarg de la línia mitjana fins a topar amb la placa precordal.

Aquest teixit precordal adquireix un paper fonamental com a centre inductor del prosencèfal, a més de participar en l'establiment de la membrana bucofaríngia. A partir d'aquest trajecte migratori intermedi s'organitza la notocorda, l'eix corporal primitiu de l'organisme embrionari. La seva funció primordial consisteix a produir senyals moleculars que indueixen l'engruiximent de l'ectoderma supradjacent per formar la placa neural, precursora immediata del futur tub neural. Durant aquesta mateixa finestra temporal queden perfectament definits els dos patrons principals de polaritat: l'eix anteroposterior (cefalocaudal) i la lateralitat corporal (diferenciació dreta-esquerra).

Concomitantment, el contorn del disc embrionari s'allarga de forma progressiva i adquireix una morfologia piriforme: s'eixampla notablement a la seva extremitat cefàlica i es torna estret a l'extremitat caudal. Esquema de la transició del disc bilaminar a trilaminar i gènesi notocordal. A la perifèria del disc es delimiten altres estructures crítiques: La membrana bucofaríngia a l'extrem cefàlic i la membrana cloacal a l'extrem caudal. En aquests dos punts concrets l'ectoderma i l'endoderma queden en contacte directe sense interposició de mesoderma. L'al·lantoide, un petit diverticle tubular que emergeix de la paret posterior del sac vitel·lí cap a l'interior del pedicle de fixació.

En l'espècie humana roman rudimentari, però qualsevol anomalia en Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 18 la seva formació pot alterar la constitució definitiva de la bufeta de l'orina. L'urac, que és la resta fibrosa i obliterada d'aquest diverticle al·lantoide embrionari; s'estén com un cordó rígid que uneix el vèrtex de la bufeta urinària amb l'anell umbilical a la paret anterior de l'abdomen. Paral·lelament, les vellositats de l'embolcall trofoblàstic completen la seva maduració estructural al llarg de la tercera setmana de gestació: COMPROVA-HO 19 Quines característiques histològiques diferencien una vellositat secundària d'una vellositat terciària definitiva?

El període embrionari: plecs i derivats de les capes germinatives El període embrionari o d'organogènesi abasta des de la quarta setmana fins a la vuitena setmana de desenvolupament intrauterí. En aquesta etapa, el disc aplanat es corba mitjançant dos plegaments coordinats: El plegament cefalocaudal, impulsat per la velocitat de creixement de l'eix neural, que apropa els extrems del cos cap a la regió ventral. El plegament lateral o transversal, mitjançant el qual els marges laterals s'uneixen ventralment, tancant la paret corporal i transformant l'embrió en una estructura cilíndrica tridimensional.

A partir d'aquest modelatge bàsic, cadascuna de les tres fulles germinatives assumeix un destí histològic concret: 1. Derivats de l'ectoderma Constitueix la fulla més superficial i genera els teixits de revestiment extern i sensorials, a més del sistema complet de coordinació nerviosa: El sistema nerviós central (SNC) i el sistema nerviós perifèric (SNP). Els epitelis sensorials assignats als òrgans dels sentits: orella, nas i ulls. L'epidermis cutània, acompanyada dels seus annexos tegumentaris com el pèl i les ungles. L'esmalt protector de les peces dentàries. Les glàndules subcutànies i les glàndules mamàries. L'adenohipòfisi i la neurohipòfisi.

Vellositats primàries: estructures formades per un nucli proliferatiu central de citotrofoblast cobert perifèricament per una capa de sinciciotrofoblast. Apareixen a l'inici de la tercera setmana. 1 Vellositats secundàries: el mesoderma extraembrionari infiltra i envaeix el nucli intern de les vellositats primàries preexistents. 2 Vellositats terciàries (definitives): les cèl·lules mesodèrmiques del nucli es diferencien ràpidament fins a generar capil·lars sanguinis propis i elements vasculars funcionals cap a finals de la tercera setmana. 3 Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 19 2.

Organització i derivats del mesoderma El mesoderma intraembrionari es diferencia longitudinalment en tres subdivisions ben delimitades a banda i banda de la notocorda: Mesoderma paraxial: es segmenta en blocs compactes o somites situats simètricament al llarg del tub neural. Cadascun d'aquests somites se subdivideix internament en: Miotoma: origina el teixit muscular estriat esquelètic. Esclerotoma: genera les estructures de cartílag i os de la columna vertebral i costelles. Dermatoma: dona lloc al teixit connectiu subcutani de la pell (dermis). Mesoderma intermedi: condueix directament a la gènesi de les futures unitats excretores del sistema urogenital.

Placa lateral: s'escindeix formant dues làmines contínues: el mesoderma parietal o somatopleura (adossat a l'ectoderma de la paret externa) i el mesoderma visceral o esplancnopleura (adossat a l'endoderma de l'intestí primitiu). 3. Derivats de l'endoderma Configura el recobriment epitelial intern dels conductes orgànics i el teixit noble d'òrgans metabòlics clau: El revestiment epitelial intern de l'aparell respiratori i de tot el tracte gastrointestinal. El parènquima funcional de glàndules com el fetge, el pàncrees, la tiroide i les paratiroides. L'epiteli que revesteix la bufeta urinària i el conducte uretral. L'epiteli de recobriment de la cavitat timpànica i del conducte auditiu.

Capa germinativa Territoris i teixits derivats Ectoderma SNC, SNP, epidermis, pèl, ungles, esmalt de les dents, glàndules mamàries, glàndules subcutànies, hipòfisi i epitelis sensorials d'orella, nas i ull. Mesoderma paraxial (somites) Miotoma (músculs), esclerotoma (os i cartílag) i dermatoma (teixit subcutani). Mesoderma intermedi Unitats excretores de l'aparell urinari i estructures genitals associades. Mesoderma de la placa lateral Somatopleura (làmina parietal externa) i esplancnopleura (làmina visceral interna). Endoderma Revestiments epitelials gastrointestinal, respiratori, vesical, uretral i de l'oïda mitjana; parènquima del fetge, pàncrees, tiroide i paratiroides.

Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 20 ERROR FREQÜENT Confondre l'origen de l'esmalt dental amb la resta de les dents o creure que tota la pell s'origina de l'ectoderma. L'esmalt deriva exclusivament de l'ectoderma, mentre que el teixit connectiu subcutani prové del dermatoma del mesoderma paraxial. Així mateix, l'endoderma forma només el revestiment epitelial intern dels budells i de la bufeta urinària, mai la seva musculatura ni el seu teixit connectiu de suport. COMPROVA-HO 20 Quina regió del mesoderma embrionari dóna lloc als músculs del tronc i dels membres, i a través de quina divisió cel·lular?

El període fetal i el treball de part A partir de la setmana 9 de gestació s'acaba la fase embrionària i comença formalment el període fetal, que finalitza en el moment del part. Aquest període no es distingeix per la creació de nous aparells orgànics, sinó per l'accelerat creixement somàtic i la maduració fisiològica de totes les estructures esbossades a l'etapa embrionària prèvia. El desenvolupament ponderal i biomètric durant aquesta fase presenta una dinàmica no lineal amb dues fases molt diferenciades: Un gran creixement en longitud al llarg dels mesos 3r, 4t i 5è, a un ritme aproximat de 5 cm per mes.

Un marcat guany de pes corporal concentrat en els dos darrers mesos previs al naixement, xifrat en una mitjana de 700 g al mes. La durada total de l'embaràs fins a produir-se el naixement es compta convencionalment a partir de dos punts de referència temporals: 40 setmanes (equivalents a 280 dies) comptades a partir de la data de l'última menstruació. 38 setmanes (equivalents a 266 dies) comptades des de l'instant precís de la fecundació.

El naixement es consuma mitjançant el procés del part, el qual se subdivideix en tres estadis consecutius: Estadi 1: comprèn l'interval des de la manifestació de les primeres contraccions uterines eficaces fins a assolir la dilatació completa del coll de l'úter (cèrvix uterí). 1 Estadi 2: s'inicia des del moment de màxima dilatació cervical fins a culminar l'expulsió completa del fetus a l'exterior a través del canal vaginal. 2 Estadi 3: fase final caracteritzada pel despreniment, descens i expulsió de la placenta i de les membranes amniòtiques associades.

3 Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 21 PROCÉS Fases clíniques del part humà 1 Inici de contraccions Contraccions uterines regulars i doloroses 2 Dilatació cervical Dilatació progressiva del cèrvix uterí 3 Expulsió fetal Pas i sortida del fetus per la vagina 4 Lliurament placentari Despreniment i expulsió de la placenta COMPROVA-HO 21 Quina diferència temporal exacta hi ha en calcular la durada de l'embaràs segons la data de l'última regla en comparació amb el moment real de la fecundació? IDEES CLAU La gastrulació s'inicia durant la tercera setmana amb la formació de la línia primitiva a l'epiblast, establint l'ectoderma, el mesoderma i l'endoderma embrionaris.

La notocorda és l'eix corporal primitiu i actua com a inductor clau per a la formació de la placa neural i el futur tub neural. Les vellositats coriòniques maduren progressivament en tres estadis: primàries (epitelials), secundàries (nucli mesodèrmic) i terciàries (vascularitzades definitivament). El període embrionari (setmanes 4 a 8) s'encarrega de l'organogènesi primària mitjançant el plegament cefalocaudal i lateral del disc. El mesoderma paraxial es divideix en somites, compostos per miotoma (múscul), esclerotoma (os i cartílag) i dermatoma (teixit subcutani).

El període fetal (setmana 9 al part) es caracteritza pel creixement i maduració dels òrgans, finalitzant amb el part organitzat en tres estadis. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 22. De quina estructura embrionària deriva l'urac i quina funció té el seu romanent? 23. Com se subdivideix el mesoderma intraembrionari i quines estructures principals origina cadascuna d'aquestes regions? Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 22 EMBRIOLOGIA 4 Desenvolupament de l'aparell digestiu, cara i odontogènesi EN ACABAR SABRÀS Descriure les etapes de l'odontogènesi i l'origen embrionari dels teixits dentaris.

Distingir els derivats dels arcs faringis i els processos que configuren la cara i la llengua. Explicar la compartimentació del tub digestiu i el mecanisme de rotació gàstrica. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 24 ¿Per què les arrels de les dents de llet desapareixen completament quan cauen? Origen i compartimentació del tub digestiu primitiu El tub digestiu es constitueix principalment a partir de la fulla de l'endoderma durant el plegament corporals de l'embrió (vegeu «Embriologia — Gastrulació, derivats embrionaris i organogènesi»).

Aquest plegament cefalocaudal i lateral incorpora una part de la vesícula vitel·lina a la cavitat corporal interna, configurant un conducte cec que s'estén des de la membrana bucofaríngia fins a la membrana cloacal. La resta del sac vitel·lí i l'al·lantoide romanen en posició extraembrionària. Aquest conducte creix a una velocitat superior a la de les parets del cos de l'embrió, fet que provoca la formació de nanses intestinals.

Les capes germinatives es reparteixen les tasques histològiques: l'endoderma genera el revestiment epitelial intern i el parènquima funcional de les glàndules annexes (hepatòcits, glàndules salivars, cèl·lules exocrines i endocrines pancreàtiques, així com primordis del timus i la tiroide), mentre que el mesoderma visceral proporciona l'estroma connectiu, el teixit muscular llis i les cobertes peritoneals. Anatòmicament es divideix en tres regions principals: Intestí anterior (i faringi): comprèn des de la membrana bucofaríngia fins a l'evaginació hepàtica, incloent l'intestí faringi relacionat amb el diverticle respiratori.

Intestí mitjà: s'estén des del primordi hepàtic fins a la unió dels dos terços drets amb el terç esquerre del còlon transvers. Manté una comunicació temporal amb la vesícula vitel·lina mitjançant el conducte vitel·lí (o pedicle vitel·lí). Intestí posterior: va des del terç esquerre del còlon transvers fins a la membrana cloacal. PER RECORDAR-HO El límit exacte entre l'intestí mitjà i el posterior a l'adult és la línia divisòria situada a la unió dels dos terços proximals amb el terç distal del còlon transvers.

Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 23 Morfogènesi gàstrica, rotació i mesenteris Durant la quarta setmana de desenvolupament, l'intestí anterior experimenta una dilatació fusiforme que donarà lloc a l'estómac. Aquest primordi pateix dos moviments de rotació crucials: una rotació longitudinal d'aproximadament 90° en el sentit de les agulles del rellotge i un gir sobre el seu eix anteroposterior. Al mateix temps, la paret dorsal o posterior creix amb més rapidesa que la ventral, originant la curvatura major, mentre que la vora anterior forma la curvatura menor.

El tub digestiu es manté suspès dins la cavitat celòmica mitjançant els mesenteris o mesos, que són dobles replecs de fulles de peritoneu que fixen les vísceres a la paret corporal posterior. Entre ells destaquen el mesogastri dorsal, el mesoduodè, el mesoapèndix, els mesocòlons (ascendent, transvers i descendent), el mesosigma i el mesorecte. Només la porció terminal de l'esòfag, l'estómac i la part cranial del duodè posseeixen connexió amb la paret ventral a través del mesogastri anterior (o ventral). ERROR FREQÜENT Confondre el diverticle de Meckel amb una simple duplicació intestinal comuna.

El diverticle de Meckel és un vestigi congènit produït per la manca d'obliteració o involució incompleta del conducte vitel·lí (onfalomesentèric), trobant-se en el 2-3% de la població sana. COMPROVA-HO 25 Quina conseqüència mecànica té el creixement desproporcionat de la paret dorsal de l'estómac respecte a la ventral? Aparell faringi i desenvolupament facial Entre la quarta i la cinquena setmana apareixen a banda i banda de l'extrem cefàlic una sèrie de relleus anomenats arcs faringis, separats exteriorment per fenadures o solcs faringis (ectodèrmics) i interiorment per evaginacions de la paret de l'intestí faringi anomenades bosses faríngies (endodèrmiques).

Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 24 Esquema dels arcs faringis i els seus derivats esquelètics cranials. Cada arc conté un nucli mesenquimàtic constituït per mesoderma lateral, paraxial i elements de la cresta neural, acompanyat pel seu propi arc aòrtic, cartílag esqueletògen i nervi cranial associat. Per exemple, els músculs de la masticació deriven del primer arc (cartílag de Meckel, innervats pel nervi trigemin, V), mentre que els músculs de la mímica facial deriven del segon arc faringi i estan innervats pel nervi facial (parell cranial VII). La cara es modela al voltant de l'estomodeu (boca primitiva).

La fusió dels processos nasals medials entre si origina el segment intermaxil·lar, que consta de tres porcions estructurals: Diagrama de la formació i fusió de les crestes palatines. El paladar secundari es forma cap a la sisena setmana a partir de dues prolongacions horitzontals internes dels processos maxil·lars anomenades crestes palatines. Aquestes crestes creixen, ascendeixen i es fusionen a la línia mitjana entre elles, unint-se anteriorment amb el paladar primari i superiorment amb el tàbic nasal. La connexió anterior entre ambdós components palatins queda marcada anatòmicament pel forat incisiu. Porció labial: forma el solc subnasal (filtrum) del llavi superior.

1 Porció maxil·lar: acull la zona òssia del maxil·lar superior que sosté els quatre incisius. 2 Porció palatina: dona lloc al paladar primari, de configuració triangular.

3 Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 25 PROCÉS Morfogènesi del paladar secundari 1 Processos maxil·lars Evaginació de crestes a la 6a setmana 2 Horitzontalització Ascens sobre el dors lingual 3 Fusió medial Fusió mútua i amb tàbic nasal 4 Paladar definitiu Límit anterior al forat incisiu La llengua inicia el seu desenvolupament al voltant de la quarta setmana sobre el sòl de la faringe primitiva: Cos lingual (dos terços anteriors): originat a partir del primer arc faringi mitjançant dues prominències linguals laterals i una prominència medial (el tubercle impar). La seva sensibilitat general depèn del nervi trigemin (V).

Arrel lingual (terç posterior): deriva del segon, tercer i part del quart arc faringi mitjançant la còpula o eminència hipobranquial. Rep innervació sensorial principalment pel nervi glossofaringi (IX). Extrem posterior i epíglotis: prové d'una tercera eminència medial del quart arc faringi, innervada pel nervi vague (X). COMPROVA-HO 26 Quina estructura separa anatòmicament els territoris del paladar primari i del paladar secundari després de la seva unió? Odontogènesi: etapes i histogènesi dental L'odontogènesi és el conjunt de processos que condueix a la gènesi de les dents. Hi ha dues tandes eruptives: la dentició primària (temporal o de llet) i la secundària (permanent).

L'esmalt dental deriva de l'ectoderma de la cavitat oral mitjançant ameloblasts, mentre que la dentina prové del mesènquima mitjançant odontoblasts. La polpa, el ciment i el lligament periodontal tenen el seu origen en el mesènquima (mesodèrmic i derivats de la cresta neural). Esquema de les capes tissulars durant l'erupció de la dent.

Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 26 Aquest procés evoluciona a través de fases ordenades de maduració: DEFINICIÓ La baina radicular és l'estructura de guia morfogenètica resultant de la fusió de l'epiteli intern i l'epiteli extern de l'òrgan de l'esmalt al nivell del coll de la peça dentària, responsable directa del modelat de l'arrel. COMPROVA-HO 27 Quina població cel·lular és responsable que les dents temporals caiguin per donar pas a les permanents? Esbós dentari (o brot): A la sisena setmana es conforma la làmina dentària en forma de ferradura (forma de C). S'hi defineixen deu centres proliferatius per arcada cap al mesènquima adjacent.

Els successors permanents es desenvolupen a partir d'extensions profundes de la mateixa làmina cap a la setmana 10, mentre que els molars permanents (que no tenen predecessors temporals) sorgeixen de bandes d'extensió horitzontal posterior (completant el 2n i 3r molar durant l'etapa postnatal). 1 Fase de casquet: L'esbós s'invagina per la pressió cel·lular del mesènquima condensat, constituint l'òrgan de l'esmalt (format per un epiteli extern i un de intern, separats pel reticle estel·lat).

L'acumulació mesenquimàtica interna conforma la papil·la dentària (origen de la dentina i la polpa), mentre que la perifèria crea el fol·licle o sac dentari, primordi del ciment radicular i del lligament periodontal fixat a l'alvèol. 2 Fase de campana: S'accentua la concavitat de l'òrgan adamantí. Les cèl·lules mesenquimàtiques de la papil·la es diferencien en odontoblasts que sintetitzen predentina (la qual calcifica a dentina). L'epiteli intern es diferencia en ameloblasts que segreguen esmalt. La formació de l'arrel és posterior a la de la corona i està guiada per la beina radicular, fruit de la unió dels epitelis extern i intern al coll de la dent.

A mesura que es diposita dentina, la cavitat pulpar es redueix fins a deixar un estret canal radicular per als paquets vasculars i nerviosos. Les cèl·lules internes del sac es transformen en cementoblasts. 3 Erupció dentària: Desplaçament vertical cap a la cavitat oral, iniciant-se amb la sortida dels incisius mandibulars i continuada pels maxil·lars. Perquè la dentició permanent ocupi el seu lloc definitiu, es produeix l'absorció graduada de l'arrel de les peces temporals mitjançant osteoclasts.

4 Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 27 IDEES CLAU L'esmalt dental deriva de l'ectoderma de la cavitat oral mitjançant ameloblasts, mentre que la dentina prové del mesènquima mitjançant odontoblasts. L'estómac rota 90° en sentit horari sobre el seu eix longitudinal, i el creixement dorsal accelerat produeix la curvatura major. El segment intermaxil·lar origina el filtrum labial, el maxil·lar amb els quatre incisius i el paladar primari triangular. Les crestes palatines dels processos maxil·lars es fusionen a la línia mitjana per erigir el paladar secundari.

El diverticle de Meckel representa una anomalia congènita per persistència d'un tram del conducte vitel·lí en el 2-3% dels individus. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 28. ¿Quina és la procedència embriològica de l'epiteli de revestiment digestiu i del teixit muscular de les seves parets? 29. ¿De quins arcs faringis deriven les estructures sensorials i sensitives del cos i l'arrel de la llengua? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 30. En quina regió anatòmica té lloc habitualment la fecundació humana? 31. Quina estructura manté constant la mida global de la mòrula de 16 cèl·lules? 32. De quina estructura embrionària deriva directament el cos de l'embrió? 33.

Què origina el pedicle de fixació al final de la segona setmana? Al fons de la cavitat uterina a) Al canal del coll uterí b) Al terç extern de la trompa c) A l'interior de l'estroma ovàric d) La corona radiada a) La cavitat amniòtica b) La zona pel·lúcida c) La membrana plasmàtica d) Del citotrofoblast a) Del sincitiotrofoblast b) De l'embrioblast c) De la membrana exocelòmica d) La cavitat amniòtica a) La paret del blastocel b) El cordó umbilical c) El sac vitel·lí definitiu d) Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 28 34. Quina capa cel·lular embrionària és l'origen directe de les tres fulles germinatives durant la gastrulació? 35.

Quin component dels somites és l'encarregat d'originar les estructures esquelètiques com el cartílag i l'os? 36. En quin estadi de la maduració de les vellositats coriòniques comencen a aparèixer vasos sanguinis propis? 37. Quin esdeveniment marca el final del segon estadi durant el treball de part? 38. ¿Quin tipus cel·lular sintetitza directament la matriu precursora de la dentina dental? 39. ¿Quina estructura embrionària dona lloc al solc subnasal i als quatre incisius superiors? 40. ¿Quin nervi cranial innerva els músculs de la mímica facial procedents del segon arc? 41. ¿Quina estructura romanent anòmala s'associa a la manca d'obliteració del conducte vitel·lí?

El sinciciotrofoblast a) L'hipoblast b) L'epiblast c) El citotrofoblast d) La somatopleura a) El miotoma b) L'esclerotoma c) El dermatoma d) Vellositats trofoblàstiques inicials a) Vellositats primàries b) Vellositats terciàries c) Vellositats secundàries d) L'expulsió del fetus a través del canal vaginal a) L'expulsió completa de la placenta b) L'aparició de contraccions uterines eficaces c) La dilatació completa del cèrvix uterí d) Els cementoblasts a) Els odontoblasts b) Els osteoclasts c) Els ameloblasts d) El paladar secundari a) La còpula faríngia b) El segon arc faringi c) El segment intermaxil·lar d) Nervi vague (X) a) Nervi trigemin (V) b) Nervi facial (VII) c) Nervi glossofaringi (IX) d) El diverticle de Meckel a) El canal radicular b) El forat incisiu c) El sac dentari d) Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 29 5 Sistema ossi, estructura òssia i articulacions EN ACABAR SABRÀS Distingir els components de l'esquelet axial i apendicular indicant-ne el recompte numèric canònic.

Descriure les estructures anatòmiques que formen un os llarg típic i la distribució dels teixits ossis i de la medul·la. Clasificar funcionalment les articulacions del cos humà i comparar els set gèneres de diartrosis segons els seus eixos mecànics. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 42 Com és possible que les superfícies d'una articulació mòbil llisquin durant dècades sense desgastar-se immediatament si el cartílag articular no té reg sanguini directe? L'aparell locomotor reuneix les estructures corporals que sustenten l'organisme, en protegeixen les vísceres vitals i permeten la mobilitat i la interacció amb el medi extern (com la parla, la mímica facial i el desplaçament).

Aquesta maquinària mecànica requereix la coordinació rigorosa de cinc components: el sistema nerviós central (que dissenya i ordena l'acció), el sistema nerviós perifèric (que transmet l'impuls motriu), la placa motora (unió funcional neuromuscular; vegeu «Aparell locomotor — Sistema muscular i generalitats neuromusculars»), el teixit muscular contràctil i el sistema articular.

Aparell locomotor 5 Sistema ossi, estructura òssia i articulacions 6 Sistema muscular i generalitats neuromusculars 7 Cap, coll i articulació temporomandibular 8 Tronc, columna vertebral i tòrax 9 Extremitats superiors i inferiors Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 30 ESQUEMA Arquitectura de l'aparell locomotor Organització general i divisions de l'esquelet El sistema ossi proporciona un marc estructural rígid, caixes de protecció mecànica (com el crani per a l'encèfal o la caixa toràcica per a cor i pulmons), superfícies d'ancoratge articular, una reserva metabòlica fonamental de minerals (calci i fòsfor) i allotjament per a l'hematopoesi.

En l'individu adult, l'esquelet està format canònicament per 208 ossos. Durant la infància i l'etapa de lactant se'n comptabilitza un nombre superior perquè diverses estructures (com segments vertebrals o determinades peces costals) encara no s'han acabat de fusionar. A més, el còmput pot variar per la presència d'ossos wormians o suturals (petits fragments ossis supernumeraris situats a les sutures del crani) i ossos sesamoides (formacions arrodonides desenvolupades a l'interior de tendons o prop d'articulacions per protegir-les, com la fabel·la al dors del genoll o les peces sesamoidals dels membres).

Sistema ossi Suport, palanques i protecció mecànica Esquelet axial 80 ossos a l'eix central Esquelet apendicular 128 ossos en extremitats i cintures Sistema articular Unions mecàniques entre ossos Sinartrosis Articulacions immòbils fibroses Amfiartrosis Semimòbils cartilaginoses Diartrosis Mòbils amb líquid sinovial Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 31 Esquema de les divisions esquelètiques: esquelet axial i esquelet apendicular. Topogràficament, el sistema ossi es divideix en dos grans sectors: Esquelet axial (80 ossos): disposat al llarg de l'eix longitudinal del cos.

Comprèn el cap (crani i cara), la columna vertebral, el tòrax (estèrn i costelles), els ossets de l'oïda i l'os hioide, peça aïllada a la regió cervical mitjana que no contacta directament amb cap altre os i ancora músculs de la llengua i del coll (vegeu «Aparell locomotor — Cap, coll i articulació temporomandibular»). Esquelet apendicular (128 ossos): integrat pels membres superiors i inferiors, a més de les cintures d'ancoratge que els uneixen a l'eix central: la cintura escapular (clavícula i omòplat o escàpula) i la cintura pelviana (vegeu «Aparell locomotor — Extremitats superiors i inferiors»).

COMPROVA-HO 43 Quina diferència funcional i de localització existeix entre els ossos sesamoides i els wormians? Morfologia i arquitectura macroscòpica de l'os Segons la relació geomètrica entre les tres dimensions de l'espai, els ossos es classifiquen en: Ossos llargs: la longitud predomina marcadament sobre l'amplada i el gruix (com al fèmur, húmer, cúbit, radi, tíbia i peroné). Ossos plans: dues dimensions en superen clarament una de tercera, configurant superfícies extenses d'esmorteïment i protecció mancades de cavitat central (com l'estèrn o l'omòplat). Consten de dues làmines d'os compacte que tanquen teixit esponjós al mig.

Ossos curts: cap dimensió predomina clarament sobre les altres, adoptant formes cúbiques o irregulars (com les vèrtebres, els ossos del carp o les falanges). Histològicament s'organitzen en teixit ossi compacte (capa densa i contínua que garanteix solidesa estructural exterior) i teixit ossi esponjós (xarxa tridimensional de trabècules i làmines orientades per absorbir vectors de càrrega mecànica amb el mínim pes). El cortical dens combina funcionalment Apunts d'Anatomia Humana: Embriologia, Locomotor i Sistemes 32 aquestes dues organitzacions. L'anatomia d'un os llarg típic presenta tres regions principals i diferents embolcalls: Diàfisi: cos o tram central cilíndric.

Està constituïda per una paret gruixuda d'os compacte que encercla la cavitat medul·lar central. A l'adult, aquesta cambra està ocupada per medul·la òssia groga, teixit adipós fruit de la degradació de la medul·la activa que actua com a reserva energètica i disminueix el pes esquelètic total. Epífisis: extrems articulars de l'os (proximal i distal). Estan formades majoritàriament per teixit ossi esponjós que conté medul·la òssia vermella (teixit hematopoètic actiu formador de cèl·lules sanguínies, present també a les costelles, estèrn, vèrtebres i ales ilíaques). Les seves superfícies de fregament estan cobertes per cartílag…