Examen de Literatura Catalana Selectividad Cataluña 2026 · Setembre Serie 2

Exercici 1

Trieu UNA de les dues opcions (A o B) i responeu a la qüestió corresponent. [2 punts]

OPCIÓ A

Expliqueu què és un cal·ligrama i quin ús en fa Joan Salvat-Papasseit a El poema de la rosa als llavis.

Exercici 1

Trieu UNA de les dues opcions (A o B) i responeu a la qüestió corresponent. [2 punts]

OPCIÓ B

Expliqueu les característiques principals de la llengua literària d' El Cafè de la Granota, de Jesús Moncada.

Exercici 2

[3 punts en total]

A partir d'aquest fragment d'un estudi de Carles Miralles sobre Antígona, de Salvador Espriu (1993) (text 1), i d'aquest fragment d' Antígona, de Salvador Espriu (1969) (text 2), responeu a les qüestions següents:

TEXT 1

«Antígona» [estudi de Carles Miralles]

[En la segona versió de l' Antígona ], mitjançant aquest darrer parlament del Lúcid Conseller, Espriu no planteja la responsabilitat dels herois de la tragèdia, sinó, paradoxalment, «la responsabilitat del nostre silenci». Des del punt de vista del moviment escènic, tot el que el Lúcid ha dit ho ha dit al marge del que deien i feien els altres. El Lúcid Conseller ha entrat en l'obra de 1939, s'hi ha inserit, sense tocar-la. Perquè pugui parlar, Espriu li ha posat al costat un amic —mut: que no diu res. En aquestes condicions, és clar que quan parla es dirigeix a cadascun dels espectadors, que són així traslladats dins de l'escena, al seu costat, cada vegada que s'adreça al seu amic silenciós, que l'escolta atentament i és alliçonat sense dir un mot: com cada un dels espectadors. Així Espriu trasllada la responsabilitat dels herois, dels personatges del mite, al «nosaltres», al «tu»: al públic. Espriu pensa que, més que parlar de la responsabilitat que ells tenen o no del que fan o el que diuen, el que cal és assenyalar la responsabilitat dels espectadors, de la gent. Pensa que tots som culpables del nostre silenci.

TEXT 2

Antígona

EL LÚCID CONSELLER

[...] Ningú no contemplarà la [mort] d'Antígona, quan a la fosca les hores la vagin despullant a poc a poc de la força del seu determini i n'esborrin a la consciència els complexos motius. El seu suplici és, per massa llarg, molt impolític, i convindria a Creont de decretar un notori mitjà d'abreujar-lo, encara que sovint les pitjors crueltats no alteren la nostra indiferència i ens trasbalsa, en canvi, una tonada estúpida. On trobaríem un home complet? El qui és només intel·ligent no és ni tan sols intel·ligent, i la més sòlida raó és ineficaç contra el mal més lleu. Qui sap si els plors dels homes únicament serveixen per mantenir sense mudança l'impassible somriure dels déus. Tot retorna i llisca de seguida i no deixa solc, i què hi ha rere les brillants paraules sinó una cadena de fets buits de sentit? I així amollaria un enfilall de conceptes, però cap d'ells ja no evitaria el suplici d'Antígona, la qual ha estat capaç d'assumir i superar la tragèdia sencera del seu llinatge, incloses les nècies i funestes discòrdies dels seus germans. Notaràs, però, que el seu àmbit mental i emocional no era prou ampli per acceptar el sinistre però indefectible Creont, perquè no varen col·locar Antígona en un inaccessible cim, amb els hipotètics déus, sinó, com a tu i com a mi, a nivell de la confusa vida, és a dir, a nivell del sofriment. I com establir i repartir, doncs, amb nítida precisió, des d'aquest movedís nivell comú, responsabilitats i culpes? La responsabilitat, per exemple, del nostre silenci, fill tant del que sé que anomenes la meva distanciada lucidesa com del que permetràs que qualifiqui de temor, el teu temor de desplaure al nou rei. Confessa que ha estat còmode al teu espant d'apuntalar-se en la meva recomanació. [...]

2.1.

El text 2 correspon a l'últim parlament de l'obra, el del Lúcid Conseller, un personatge que Espriu introdueix en la segona versió d' Antígona. Tal com s'explica al text 1, «Perquè pugui parlar, Espriu li ha posat al costat un amic —mut: que no diu res». Indiqueu dues frases del text 2 en què això sigui evident. [1 punt]

2.2.

Espriu remarca la dimensió col·lectiva del mite d'Antígona —la tragèdia no és només individual, és col·lectiva, com també ho és la responsabilitat—, i, amb la figura del Lúcid Conseller, projecta una lectura crítica de la realitat de la Guerra Civil i la postguerra. Expliqueu, amb l'ajut de tots dos textos, aquesta idea del Lúcid Conseller sobre la responsabilitat col·lectiva, sobre «la responsabilitat del nostre silenci». [2 punts]

Exercici 3

[5 punts: 3 punts pel contingut i 2 punts per la capacitat d'argumentació i d'anàlisi, l'ordenació de les idees i la coherència del discurs]

OPCIÓ A

Comenteu el poema XIII de la secció «Bruixa de dol», del llibre Bruixa de dol, de Maria-Mercè Marçal. Tingueu en compte, sobretot, els aspectes següents (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre):

a) La contextualització del poema en la secció i la part del llibre on s'inclou.

b) Els principals aspectes formals i el sentit del poema.

c) Els símbols del poema recurrents a Bruixa de dol.

XIII

Bruixa de dol, al meu cau solitari,

he clos el llibre on l'òliba fa dia.

A trenc d'oblit s'esquera* la falzia

4 i el gessamí al tombant d'aquest llunari.

Amb pas furtiu, per fosc itinerari,

l'aranya ha pres altre cop el casal.

Cendra d'amor assenyala el portal.

8 Però la lluna em dicta que despari

el decorat —veus?, l'arbre malferit

serva a l'escorça la teva divisa—.

I em cita al fons de l'estany sense brisa.

12 Torno el mirall al calaix de la nit

i esborro el rastre, travessat d'agulles.

Se'm bada als dits la tristor de les fulles.

* s'esquera: 'creix bé, es nodreix (una planta)'.

OPCIÓ B

Comenteu el fragment següent de Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor. Tingueu en compte, sobretot, els aspectes següents (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre):

La situació i la contextualització del fragment en l'argument de l'obra.

La visió de l'amor de Laura en el fragment i en la resta de la novel·la.

La veu narrativa de la novel·la: quina mena de narrador és i quines característiques té.

La Laura torna a mirar en Tomàs adormit. Sols fa tres mesos de tot allò! Ja és seu; ara ja sap què és el matrimoni; l'amor. L'amor? Fet i fet, l'amor és ben fàcil i plaent, per bé que no pas de tant transcendentalisme com sol comentar-se entre noies.

5 L'amor? Qui sap si n'hi ha d'aquella altra mena, sublim i dolorosa, de què parlen els millors llibres que ella llegeix i que ompliran tants de prestatges d'aquesta casa venerable? Signar un contracte, escoltar la prèdica d'un sacerdot, el vel blanc, aquell brillant que ara fulgura allí, damunt la tauleta de nit, la fusió amb un home experimentat, que és element de plaer, serà tot això l'amor?

10 Cal llevar-se. La Laura salta del llit; despertarà l'home amb una sorpresa. S'embolcalla amb el barnús, entra al tocador amb prudència, es renta la cara i els braços i la boca. Fa sol! Després obre la porta, surt cap a la sala; la penombra ennuvola d'opacitats els miralls, esmorteeix l'or de les motllures.