Ejercicio Opció A - 1 - Pronoms · Lengua Catalana y Literatura II Selectividad Cataluña Setembre Serie 1 2021

OPCIÓ A

Llegiu aquest text i responeu a les qüestions que us plantegem tot seguit.

Tot sopant, mentre atacava un plat de trumfes escalivades, la Carlina es mostrava estranyament inquieta. En comptes de cruspir-se tranquil·lament les peles de trumfa, cada dos per tres aixecava el bec de terra, estirant el coll tan llarg com era, com si escoltés un perill. Llavors no en va fer cabal. Fins al cap d’uns dies, recordant fredament aquella última nit de tranquil·litat al feixanc, no va relacionar el comportament de l’animal amb el preludi del cataclisme. Així i tot, poc hi hagués guanyat de preveure-ho, perquè tampoc no l’hagués pogut evitar.

Feia poc que s’havia ficat al llit, quan els parrups insistents de l’animal van arrencar-lo del primer son. En encendre l’espelma, va veure la Carlina amb la pota de boix al bec. «Grugrú, grugrú, lliga’m la pota, de pressa, de pressa, que vull sortir a fora.» Va acoblar l’estaca al monyó del genoll, quatre voltes amb la veta de cànem, una llaçada i vés, Carlina, vés on vulguis i no m’emprenyis més aquesta nit. Va seguir l’animal fins a l’entrada. A fora continuava bufant el fogony, un vent tebi procedent de les terres baixes de darrere les muntanyes de migdia, que d’uns dies ençà li duia les primeres flaires de primavera. Se sentien de tant en tant breus espetecs cap a la banda del Porxo, pedres petites que s’esllavissaven des dels relleixos de la penya, potser de la mateixa carena. Anem a dormir, Carlina, només és el vent.

Encara no havia arribat al jaç, quan es va sentir una estampida impressionant, que li féu caure l’espelma i sacsejà les parets i el sostre de ca l’Espluga com si la muntanya sencera s’anés a ensorrar. Instintivament va córrer a refugiar-se cap a dins. No va gosar encendre de nou l’espelma. Quan feia una mica que s’havia espassat l’últim retrò, va abandonar l’amagatall i caminà a les palpentes fins a l’entrada, enfosquida per la polseguera i empudegada de ferum de sofre, el mateix tuf que se sentia quan s’estimbava una roca, però multiplicat per mil.

La claror de la lluna, la lluna minvant de la passada Pasqua, va mostrar-li la magnitud del desastre: l’espluga del Porxo, el canal de reg, la feixa del Romerar, tot havia desaparegut sota una muntanya de roques. La pudor de sofre era tan intensa que, en apropar-s’hi, hagué de tapar-se el nas amb el mocador. El volum de l’ensulsiada disminuïa a mesura que havia avançat costa avall, de manera que la part més baixa, entre el marge del Romerar i la Muralla, havia quedat lliure de roques. Va anar vorejant fins a baix de tot. La barraca de l’Eixida plantava intacta, lleugerament retirada de l’eix de l’allau, cap a la part de Rocallisa. En girar-se cap a Rocalta va poder albirar, a pesar de la foscor, que un pany extens de l’espadat s’havia desprès de la penya a l’indret del Niu de l’Àliga: tant aquest com la balconada que el sostenia havien desaparegut. Del poble pujaven veus, en algunes cases havien encès els llums.

Pep COLL. El salvatge dels Pirineus. Barcelona: Fundació Caixa Sabadell i Edicions 62, 2006, p. 265-266

1.3. Escriviu el referent dels pronoms següents, marcats en negreta en el text. [0,5 punts]

a)

«no va relacionar el comportament de l'animal amb el preludi del cataclisme. Així i tot, poc hi hagués guanyat de preveure- ho, perquè tampoc no l' hagués pogut evitar»:

b)

«l'espluga del Porxo, el canal de reg, la feixa del Romerar, tot havia desaparegut sota una muntanya de roques. La pudor de sofre era tan intensa que, en apropar-s' hi, hagué de tapar-se el nas amb el mocador»: