Ejercicio Opció A - 1 - Pronoms · Lengua Catalana y Literatura II Selectividad Cataluña Juny Serie 2 2021

En Lluís Miralpeix va agafar el cotxe de dins del garatge de la casa, «l’he de fer revisar, el fre va dur». En seure dins del Simca 1000, en Lluís va veure que el ventre feia una mica de plec, «fa temps que no vaig a tennis. Demà m’hi acostaré». Va engegar el cotxe. Hi havia alguna cosa que l’inquietava i no sabia ben bé què. Cada dia tenia més feina, el xalet dúplex havia tingut molt d’èxit, sobretot per la banda del Vallès, car hi havia molta humitat. Feia alçar les cases uns tres metres i la part de baix, feta amb maó descobert, servia de celler. A la planta baixa, s’hi pujava a través d’una escala, era cuina, menjador amb xemeneia, servei i dormitori. A dalt, amb el sostre amb claraboies, hi feia el saló. «Cada espai té el seu ambient. Per pocs diners els clients poden presumir de celler i d’estudi.» La gent compraven terrenys perquè el diner cada vegada valia menys i els agradava aquest arquitecte que tenia idees i que els tractava com a senyors. Una casa amb celler, el somni de tota la vida! Als petits propietaris, la idea els engrescava. Cal admetre que en Lluís Miralpeix tenia grapa per a tractar aquesta mena de persones que s’han fet rics a corre-cuita i aviat els treia del cap la idea del xalet —ara ja no se’n deia torre— d’estil suís. La fusta és molt cara, d’on volen que tregui la llosa?, els deia. De tant en tant, venia una dona carregada de braçalets i d’arracades i, tossuda, volia un «xalet de postal». Teulades en pendent, murs de fusta, mansardes… Segurament, pensava en Lluís, havien anat a Suïssa a comprar xocolata i, si podien, a deixar algun dineret al banc. Suïssa era el país de somni d’aquests comerciants grassos que s’acostaven a l’estudi d’en Lluís Miralpeix, haurien volgut, potser, que a Barcelona hagués fet molt de fred per omplir els seus pisos amb parquets de fusta i gruixudes catifes de pell. En Lluís, que estimava la seva professió, s’havia de carregar de paciència quan l’allau de mal gust arribava fins al seu santuari. El «santuari», o sancta-sanctorum, era l’estudi on tenia llogades més de vint persones, entre arquitectes, aparelladors, delineants, secretàries, i mecanògrafes. També hi havia un parell d’estudiants d’arquitectura, «ben triats, que no es fiquessin en política», i no per res sinó perquè trobava que aquests no complien. Els arquitectes dissenyaven els plànols que ell signava, car el que li agradava, a ell, era passejar per Catalunya per a treure idees. Coneixem poc la nostra tradició arquitectònica, les galeries obertes i les distribucions d’espais a les masies són quasi perfectes, afirmava. Viatjava sempre que podia i, a París, es va quedar embadalit davant de l’austeritat i l’harmonia de línies de l’edifici de la Unesco. Gropius era un mestre per a ell i li hagués agradat de trobar el nexe secret entre l’art i la tècnica. […] Durant un temps pensà que l’única manera de salvar Barcelona del desastre arquitectònic seria refredar-la de gaudinisme i imposar- hi un pla racional.

Montserrat ROIG. El temps de les cireres. Barcelona: Edicions 62 i “La Caixa”, 1995, p. 48-49

1.3. Escriviu el referent dels pronoms següents, marcats en negreta en el text.

[0,5 punts]

a)

«Cal admetre que en Lluís Miralpeix tenia grapa per a tractar aquesta mena de persones que s'han fet rics a corre-cuita i aviat els treia del cap la idea del xalet —ara ja no se'n deia torre— d'estil suís»:

a les persones...

b)

«Durant un temps pensà que l'única manera de salvar Barcelona del desastre arquitectònic seria refredar-la de gaudinisme i imposar- hi un pla racional»:

a Barcelona...