Literatura Grega - Selectivitat

I 84 flashcards i 56 preguntes més al document.

Text del document

Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 LITERATURA GREGA 1.POESIA ÈPICA 1.1.Homer La literatura grega és a més antiga d'Occident. La Ilíada i l'Odissea són els dos grans poemes amb què s'inicia aquesta tradició literària. Ambdues obres s'atribueixen al poeta Homer, que va viure al segle VIII aC i del qual sabem molt poques coses (no és segur que existís). A la poesia èpica els temes vénen del mite, dels relats de la saga heroica que recordava les glorioses i memorables empreses dels personatges semidivins, prínceps i reis d'abans, i dels déus que van tractar amb ells.

La Ilíada el gran protagonista del poema és Aquil·les; el tema és la còlera d'Aquil·les i les seves conseqüències. Narra uns 50 dies aprox. de l'última part de la guerra de Troia. És una epopeia de ressonants i ferotges combats i morts. L'Odissea explica les fabuloses aventures d'Odisseu en el seu retorn de la guerra de Troia a la seva pàtria, l'illa d'Ítaca. Té un to novel·lesc, amb les seves aventures, variats escenaris i final feliç. 1.2.Hesíode Va viure a finals del segle VIII aC. Destaquen dues obres seves: La Teogonia, on s'explica l'origen de l'Univers i dels déus.

Els treballs i els dies, on es narren altres mites i llegendes, com el de les edats de la humanitat o el de Prometeu i Pandora. 2.POESIA LÍRICA És una poesia més personal, més emotiva, més directa i íntima. Els poetes ens expliquen les seves ambicions, les seves angoixes, els seus sentiments. Ens descobreixen el seu jo. Aquestes composicions s'entonaven al so de la lira, d'on prové el seu nom. Poetes d'època arcaica Alceu, Anacreont, Arquíloc, Mimnerm, Safo, Soló, Teognis, Tirteu. Poetes d'època clàssica El més famós és Píndar, del qual hem conservat les seves odes als vencedors dels grans jocs atlètics grecs, els Epinicis (cants de victòria): odes olímpiques, pítiques, ístmiques i nemees.

Els poemes lírics es cantaven a les festes, banquets i reunions. Els temes de les composicions són molt diversos i personals. Per exemple: Soló, que fou legislador a Atenes, exposa els seus problemes polítics. Teognis es queixa de la seva situació social. Safo canta les seves alegries i penes d'amor. 3.EL TEATRE (POESIA DRAMÀTICA) 3.1.La Tragèdia Orígens Atenes és el lloc de naixement del teatre, que estava relacionat amb el culte al déu Dionís. El tirà Pisístrat a finals del segle VI aC fou l'instaurador a Atenes del ritual en honor d'aquesta divinitat i li va dedicar uns festivals dramàtics anomenats grans Dionisíes, que se celebraven a la primavera.

S'hi representaven les obres dels poetes tràgics i còmics durant 5 dies. La tragèdia va sorgir, segons Aristòtil, dels que entonaven el ditirambe, que era el cant ritual de Dionís. Els dansaires (τραγοι) es disfressaven de bocs perquè creien que el déu es manifestava amb aquesta forma. El nom τραγωδíα vol dir "cant del boc" (τραγοι + ωδα). A poc a poc, el ditirambe dionisíac va anar perdent el contingut religiós i prengué un caràcter més profà. En els cants corals s'introduí la figura mítica de l'heroi, amb els valors ètics i emocionals propis d'aquests personatges.

Tespis fou el 1r que introduí un actor, persona que responia davant el cor, υποκριτης, terme derivat del verb υποκρινομαι (contestar, representar un paper). En el teatre grec, els poetes podien representar el paper d'un actor. També es creà un pròleg, que donava a conèixer el tema als oients; un discurs, en què l'actor expressava diferents passatges de la vida dels herois i, finalment, un diàleg entre el cor i l'actor, que va representar un pas decisiu per crear l'acció dramàtica. Els actors portaven màscares pintades amb exageració i coturns (sabates amb plataforma), a fi que el públic els veiés millor. Els membres del cor van deixar la disfressa de boc per adquirir forma humana.

Malgrat que el gènere dramàtic tenia amb Dionís un origen satíric, aviat el va perdre i va adoptar un caràcter més seriós. La tragèdia cercà en els herois mitològics els temes que provocaven l'emoció i compassió de l'ésser humà. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 Parts de la tragèdia la tragèdia grega clàssica s'estructura en les parts següents: El pròleg Part introductòria, on s'exposaven breument els fets i es presentaven els actors. El pàrode cant amb què el cor entrava per primer cop en escena per un dels laterals del teatre.

L'episodi part del drama situada entre dues entrades del cor; comprenia el diàleg entre els actors i s'assemblava als actes del drama modern. L'estàsim corresponia a la part en la qual el cor cantava a l'orquestra; mentrestant, els actors deixaven l'escena i es canviaven per representar diversos personatges. A continuació venia el segon episodi, el segon estàsim, i així successivament repetint-se de 3 a 7 vegades. L'èxode era la sortida d'escena del cor després de la darrera part cantada; indicava el final de l'obra. El cor tràgic sofreix al costat de l'heroi, però no pren partit per cap de les dues idees enfrontades, sinó que més aviat pretén actuar de mitjancer.

Èsquil (525 aC) Va escriure unes 90 obres, de les quals només ens n'han arribat 7 completes: Les suplicants, Els perses, Els set contra Tebes, Prometeu encadenat i la trilogia de l'Orestíada, formada per Agamèmnon, Les coèfores i Les eumènides, sobre el sacrifici d'Ifigènia, l'assassinat d'Agamèmnon i de Clitemnestra (a mans dels fills). Èsquil és el creador de la trilogia (3 tragèdies unides per la temàtica). Fou considerat el creador de la tragèdia com a gènere literari: va introduir el 2n actor, que contribuí a augmentar el diàleg entre els personatges i a aconseguir una major acció dramàtica.

A les seves tragèdies, les persones estan sotmeses al poder absolut de Zeus i la transgressió dels límits humans la recondueix la seva filla Δ́ικη, la Justícia. Sòfocles (497 aC) Va viure l'època de màxima expansió d'Atenes, però també el començament de la seva davallada després de perdre la guerra del Peloponès. Se li atribueixen 123 obres, de les quals només se'n conserven 7: Àiax, Antígona, Èdip Rei, Èdip a Colonos, Les dones de Traquis, Electra i Filoctetes.

Característiques: Va introduir el tercer actor Va augmentar el nombre de membres del cor (passen de 12 a 15) Va abandonar l'estructura de trilogia d'Èsquil Va crear personatges antagònics fent-ne contrastar els caràcters, com Antígona i Ismene Els herois de Sòfocles passen a ser el centre de l'Univers, s'enfronten sols amb el seu destí, però tenen present la divinitat consultant els oracles i els endevins. Eurípides (484 aC) Segons la tradició, era un personatge solitari i d'actitud inconformista que vivia en una cova a l'illa de Salamina.

Se li atribueixen 92 obres, de les qual s'han conservat 18: Alcestis, Andròmaca, Electra, Els Heràclides, Hèracles, Hipòlit, Helena, Hècuba, Ifigènia a Àulida, Ifigènia a Tàurida, Ió, Les bacants, Les fenícies, Les suplicants, Les troianes, Medea, Orestes, Resus. Característiques de la seva obra: Els personatges continuen essent figures mitològiques, però amb un tractament que els acosta més a la realitat. Utilitza sovint la llegenda heroica per destruir l'ideal de l'heroi tradicional, com ara Hèracles embogit per Hera, que mata l'esposa i els fills. El moviment del racionalisme sofístic, que considerava l'ésser humà com a centre de l'Univers, va influir en la seva obra.

Eurípides analitza a fons la psicologia dels seus personatges. Va ser el 1r autor que s'interessà per la psicologia femenina, com es veu en la figura de Medea, dona apassionada que mata els seus fills per venjar-se de Jasó, que li ha estat infidel; l'espectador empatitza. El destí de les persones és a les mans de l'atzar, τύχη, personificació de la deessa de la Fortuna, i no en poder de les divinitats. Va censurar els principis tradicionals de la societat atenesa, com ara la superioritat de l'home sobre la dona. Alcestis, per exemple, està disposada a donar la vida per salvar el seu espòs, fet que ridiculitza la valentia masculina.

Va criticar temes tan importants com les conseqüències de la guerra, per exemple en Les troianes, en què exposa el dissortat destí de les dones troianes presoneres dels grecs. Entre les tècniques de la seva obra, destaquen l'ús del pròleg per facilitar la comprensió de la tragèdia i la introducció del recurs deus ex machina, un déu que apareix en escena des d'una màquina o aparell i salva el personatge. Llenguatge senzill, semblant a la prosa, que el va posar a l'abast d'un públic molt nombrós i divers. El cor va perdre importància respecte als altres autors tràgics.

Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 3.2.La comèdia Orígens de la comèdia Segons Aristòtil, la comèdia va néixer d'unes processons fàl·liques i burlesques que se celebraven en honor a Dionís. Eren festes en què els membres del cor, disfressats amb el fal·lus, cantaven sàtires contra el públic. Una altra tradició, però, defensava que la comèdia provenia d'antics festivals agraris. El seu nom deriva de κωμωδία –provinent del terme κωμος "festa amb cants i danses pels carrers"–, que vol dir "cant de seguici", i que feia referència a aquestes processons. La comèdia, per tant, apareix associada al déu del vi, igual que la tragèdia.

Es representava especialment en les festes Lenees, que es feien durant els mesos de gener i febrer, i també en les grans Dionísies celebrades al març i a l'abril, instituïdes per Pisístrat. Etapes de la comèdia El gènere còmic s'estengué per tot Grècia en 2 segles (V-II aC) i es dividí en 3 etapes: Comèdia antiga (des dels orígens fins al 400 aC) Comèdia mitjana (des del 400 fins al 323 aC) Comèdia nova (des del 323 fins al 250 aC) Comèdia antiga. Aristòfanes Aristòfanes (444-385 aC), tot i que no pertanyia a cap partit polític, es manifestava de tendència conservadora, però no rebutjava la democràcia. Va viure en l'anomenat segle de Pèricles, quan Atenes gaudia d'una gran esplendor.

Se li atribueixen 44 comèdies, però només se'n conserven 11: Els acarnesos, Els cavallers, Els núvols, Els ocells, L'assemblea de les dones, La pau, Les granotes, Les tesmofòries, Les vespes, Lisístrata i Plutos. Característiques de la seva obra: Satiritzava els temes de més actualitat de la ciutat d'Atenes: la guerra del Peloponès, els tribunals de justícia, els polítics corruptes, els déus, els poetes i el sistema educatiu. Lisístrata la protagonista convenç les dones perquè facin una vaga de sexe fins que els homes no acabin la guerra. Els ocells els déus són ridiculitzats.

L'obra parla d'una ciutat entre el cel i la terra en què els ocells governen i impedeixen que el fum dels sacrificis fets per la gent arribi a l'Olimp; per tant, els déus passen gana i es veuen obligats a pactar amb els ocells. Els núvols satiritza el tema de l'educació. L'obra responsabilitza Sòcrates i els sofistes dels mals que pateix la nova educació, que instrueix els deixebles en la manera de fer triomfar el discurs injust per sobre del discurs just. Les tesmofòries critica Eurípides en una obra en què les dones, ofeses pel tracte que dóna el poeta tràgic a les seves heroïnes, volen condemnar-lo.

El cor tenia molta importància en l'acció i podia ser format per personatges tan singulars com ocells, granotes o núvols, que donaven títol a l'obra. Les danses dels personatges del cor, amb la vestimenta exagerada i les màscares de colors vius (grotesques), contribuïen a deformar la realitat. L'acció era variada i viva, barrejava realitat amb fantasia i caricatura. Pel que fa a la llengua, emprava paraules vulgars i obscenes al costat d'expressions d'alt nivell poètic en els cants corals. Parodiava el llenguatge dels poetes tràgics, sobretot d'Eurípides. Sempre hi havia un final feliç amb unes noces, una festa o una dansa ritual.

Parts de la comèdia antiga: Pròleg es fa una exposició prèvia de la situació inicial de l'obra. Pàrode entrada del cor a escena i presentació davant del públic. Àgones Actes Paràbasi el cor talla l'acció i el corifeu (representant del cors) es dirigeix al públic en nom del poeta, per interrogar als espectadors sobre temes d'actualitat. Èxode sortida d'escena del cor. El cor té una funció diferent al de la tragèdia, ja que no acostuma a ser un fidel confident del protagonista, sinó un actor col·lectiu que dóna sovint nom a la peça i que és força crític. Comèdia Mitjana Era força diferent de la comèdia antiga, ja que hi va influir la derrota de la guerra del Peloponès.

Hi destaquen els poetes Antífanes, Alexis i Anaxàndrides. Característiques: La sàtira política va desapareixent Hi abunden els temes amorosos i les intrigues Desapareix la paràbasi i es redueix el paper del cor Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 Es crea una nova tipologia de personatges extrets de la realitat quotidiana, com al prostituta, el soldat, l'esclau, etc… Les obres tenen un final feliç Comèdia Nova Continua desenvolupant els elements apareguts en l'etapa anterior. Van destacar els potes Filemó, Dífil i sobretot Menandre, que va influenciar les comèdies romanes.

Característiques: No hi ha sàtira política Els personatges representaven escenes de la vida privada d'una classe social benestant Només pretenia entretenir. Per això els temes centrals eren amors romàntics, situacions plenes d'equívocs i aventures El llenguatge s'hi refinà i es deixaren de banda les expressions grolleres Sempre hi havia un final feliç 4.HISTORIOGRAFIA Apareixen al segle V aC els grans escriptors en prosa i en primer lloc els historiadors. Heròdot Era d'Halicarnàs (ciutat d'Àsia Menor).

Va escriure una obra anomenada Història, en 9 llibres, on relata històries dels regnes i països veïns de Grècia (Lídia, Egipte, Pèrsia…) i conclou narrant les guerres mèdiques, entre els grecs i perses, que considera el màxim esdeveniment històric del seu temps. Tucídides Era atenès. La seva obra s'anomena Història de la guerra del Peloponès, en 8 llibres. En ella, Tucídides analitza el conflicte armat que va enfrontar atenesos i espartans. És també un estudi del comportament humà en situacions extremes. Destaquen els discursos que Tucídides posa en boca dels protagonistes de la guerra, per exemple, el que pronuncia Pèricles en honor dels caiguts en combat.

Xenofont també era atenès; va escriure diverses obres: Història de la guerra del Peloponès, on va continuar la narració de Tucídides sobre aquesta guerra. Expedició dels deu mil, també coneguda com Anàbasi. Explica la llarga marxa dels 10K mercenaris grecs que travessaren els territoris de l'Imperi persa de retorn d'una desastrosa campanya. Educació de Cir o Ciropèdia, explica l'educació (idealitzada) del rei fundador de l'imperi persa. Records de Sòcrates o Memorables, ofereix una imatge bastant diferent i possiblement més fidel de Sòcrates que la que presenta Plató en els seus diàlegs.

Altres autors en segles posteriors, podem destacar autors com: Polibi (200 aC) Estrabó (segle I aC), que era geògraf i va escriure sobre la Península Ibèrica. Plutarc 5.RETÒRICA I ORATÒRIA En una democràcia com l'atenesa, on els assumptes polítics importants es jutjaven a l'assemblea i on eren freqüents els plets davant els tribunals populars, era molt important saber parlar bé en públic. El domini de l'art de la paraula era essencial per a tothom que volgués triomfar en política. En aquest ambient és lògic que l'oratòria es desenvolupés amb gran brillantor i apareguessin grans mestres del discurs, tant per actuar en processos del dret privat com en la lluita política.

En podem destacar els següents: Lísies segle IV aC; era metec (estranger). Es va distingir com a orador privat (advocat). Demòstenes segle IV aC; va tenir una intervenció molt destacada en la lluita per mantenir la independència d'Atenes davant les pretensions del rei Filip de Macedònia d'imposar el seu domini sobre tota Grècia. Contra Filip va escriure les seves famoses arengues, anomenades Filípiques. Un altre discurs seu va ser Sobre la corona. Isòcrates Quan Atenes va perdre la seva importància i llibertat política, la retòrica va deixar de ser un factor essencial de l'educació democràtica, però es va mantenir l'estudi dels discursos i tècniques dels oradors clàssics.

El filòsof Aristòtil (segle IV aC) va escriure un excel·lent tractat sobre Retòrica, així com un altre famós tractat sobre Poètica, on analitza els procediments de l'oratòria i la poesia. 5.L'EXTENSIÓ DE LA CULTURA GREGA A L'ÈPOCA HEL·LENÍSTICA Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 A partir de les conquestes d'Alexandre, es va estendre per Orient i Egipte l'ús de la llengua i la cultura grega. En aquest àmbit de l'hel·lenisme, s'estudien els grans autors clàssics; es creen centres nous de cultura a ciutats com Alexandria, Pèrgam, Antioquia…

apareixen biblioteques, teatres, escoles; el grec és la llengua universal; es tradueixen al grec els textos hebreus de la Bíblia i els llibres del Nou Testament es fan en grec. En aquesta època, ja no és Atenes el centre de la cultura grega. El Museu d'Alexandria alberga la major biblioteca de l'antiguitat i allà es reuneixen savis, erudits, poetes i estudiosos com: Apol·loni de Rodes cultiva l'èpica i va escriure les Argonàutiques Teòcrit de Siracusa va compondre poemes bucòlics que inspirarien els autors romans. Calímac de Cirene poeta líric Al Museu, els crítics i filòlegs van estudiar, reunir, copiar i editar els textos més clàssics, com les obres d'Homer i dels tràgics.

Gràcies a ells ens han arribat aquestes obres tal com avui les coneixem. 6.LA CREACIÓ DE NOUS GÈNERES LITERARIS Apareixen ja en època hel·lenístico-romana nous gèneres literaris: Biografies destaca Plutarc (s. I-II), que va escriure Vides paral·leles, una extensa col·lecció de biografies de personatges històrics grecs i romans. Obres de ficció obres curtes que parlen de fets ficticis; el major exponent és Llucià de Samòsata (s. II), que va escriure nombroses obres de ficció amb enorme humor i fantasia, DIàlegs dels déus, Diàlegs dels morts i Relats verídics (sobre viatges inventats).

Novel·les d'amor i d'aventures segle I aC, podem destacar Longus, autor de la novel·la Dafnis i Cloe Heliodor, que va escriure les Etiòpiques EMPÚRIES I EVOLUCIÓ HISTÒRICA DEL POBLE GREC 1. EMPÚRIES 600 aC els habitants de Focea (ciutat grega situada a l'Àsia Menor) van voler ampliar les relacions comercials amb gent d'altres indrets i colonitzar noves terres. Amb les seves naus van arribar a la costa catalana d'Empúries (Alt Empordà), probablement a través de Massàlia (Marsella). Altres poblats d'origen foceu al litoral mediterrani són Hemeroscopi i Mainake, dels quals no queden restes. Els foceus van desembarcar primer en una petita illa, que es va anomenar Palaiàpolis (ciutat antiga).

Actualment, aquesta illeta està unida al continent i és el poble de Sant Martí d'Empúries. Més tard, els foceus es van assentar al continent, a la línia de costa, on van construir una petita ciutat. Els arqueòlegs l'han batejat amb el nom de "Neàpolis" (ciutat nova), perquè va ser aixecada posteriorment. Aquesta tenia bons ports i terra fèrtil, i s'aconseguien bones collites de cereals, blat i ordi, l'excedent dels quals era enviat a altres colònies com Massàlia o Atenes.L'establiment des de la seva fundació va tenir una funció comercial, com demostra el seu nom: εμποριον, port comercial. La colònia tenia muralles i carrers estrets, semblants a les ciutats gregues.

Des de la torre més enlairada de la ciutat (talaia) es podia vigilar el que passava fora dels murs. També hi havia plaça pública (àgora), que era el centre on els grecs feien discursos polítics, es reunien en assemblea, celebraven judicis, passejaven i participaven en espectacles lúdics. Molt a la vora de la plaça hi havia un edifici porticat de dos pisos, l'stoa, que era un centre comercial i d'esbarjo on es venia peix, olives, vi, verdura, formatge, fruita seca, roba i objectes de ceràmica. En una ciutat grega no podien faltar-hi els temples dedicats a les divinitats , els feien ofrenes de pastissos i coques, i sacrificaven anyells en honor seu perquè els protegissin.

A la Neàpolis trobem el temple d'Asclepi o Esculapi, déu de la medicina i guaridor dels malalts. Al seu costat, el temple de la deessa de la salut: Higea, i un altre d'influència egípcia dedicat a Zeus Serapis. D'altra banda, l'abastament d'aigua era un problema important pels grecs: a les cases no tenien aigua potable, però algunes disposaven d'un pou en l'interior. Les relacions comercials amb altres establiments grecs i amb els íbers van fer que aquesta ciutat dedicada al comerç prosperés molt i s'anés eixamplant durant els segles V-III aC. Anys més tard hi arribaren els romans, per evitar el pas dels seus enemics cartaginesos (a Sagunt).

Això va passar l'any 218 aC, i els romans van anomenar la ciutat Emporiae. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 Començà el procés de romanització a les terres catalanes, i Empúries es va convertir en la base romana de la península ibèrica. Els romans van construir un campament al costat de la ciutat grega, però vivien en harmonia amb els grecs i es van unir en una sola ciutat amb el pas del temps. Comerciaven amb la península itàlica; aquesta va ser l'etapa més pròspera d'Empúries. s.I aC, altres ports comercials més grans com Barcino o Tarraco van adquirir més importància.

A partir d'aquell moment, la ciutat romana va entrar en un lent procés de decadència i va ser abandonada al segle II dC, llavors els emporitans van habitar de nou la Palaiàpolis. 2. ETAPA PREHISTÒRICA Les restes arqueològiques paleolític són escasses. En el neolític sembla que el territori grec fou més poblat, segons el que es dedueix de la majoria de restes trobades. La zona més excavada és la del nord de Tessàlia, on es troben els jaciments de Sesklo i Dimini, que han donat nom a dues cultures: La de Sesklo presentava pobles sense fortificar, amb cases quadrades amb la llar al centre, i d'origen centreeuropeu, anomenades megaron. Ceràmica molt senzilla.

La de Dimini presentava pobles ja fortificats. Vivien de l'agricultura i domesticaven animals. Posseïen una organització comunal primitiva. 2.ETAPA MINOICA/CRETENCA 3200 aC comença l'edat de bronze a Grècia. El 2100 aC apareix la civilització minoica o cretenca. La civilització cretenca era la més important, tenia un gran poder naval (talassocràcia). L'any 1700 aC va ser destruïda, no se sap si per una invasió o per un terratrèmol. Aquesta va tornar a ressorgir amb més força fins assolir la seva etapa de màxim esplendor. Se'n conserven signes jeroglífics i documents en lineal A (no desxifrat) a les Tauletes d'Hagia Triada.

Era una civilització que tenia com a deessa principal la deessa mare de la naturalesa, a qui retien culte. Es conserva una estàtua femenina envoltada de serps. També s'ha trobat el centre cultural i polític de l'illa, el Palau de Cnossos, sense muralles de defensa Descobert per Sir Arthur Evans. L'historiador Tucídides deia que Minos posseïa una esquadra naval amb què dominava el mar grec i exercia el seu poder a les Cíclades, i que mantenia el mar net de pirates, a fi que li arribessin millor els tributs. La llegenda de Teseu i el Minotaure és prova del poder que exercia Creta sobre les illes. 2.1.Teseu i el laberint El rei Minos estava casat amb Pasífae.

A Creta hi havia un gran toro construït per Hèracles i els cretencs el volien sacrificar per a Posidó, però quan estaven a punt de fer-ho, Minos va decidir indultar el toro. Posidó es va venjar i va fer que Pasífae s'enamorés del toro i tingués relacions amb ell. Aquesta va demanar a Dèdal que construís una vaca de fusta per tenir relacions. Així nasqué el Minotaure, i Dèdal va construir el laberint de Creta per tancar-lo allà. Minos volia venjar-se dels atenesos per haver matat el seu fill Androgeu, els va fer pagar un tribut: cada 9 anys havien d'entregar 7 nois i 7 noies perquè entressin al laberint i fossin devorats pel Minotaure.

Egeu, el rei, va tenir un fill, Teseu, i va oferir-se voluntari per anar al laberint i matar al Minotaure. En arribar, Ariadna, princesa de Creta, el va voler ajudar donant-li una espasa i un fil per trobar la sortida. Teseu va entrar, va matar-lo i va sortir. Abans havia promès casar-se amb Ariadna, però la va abandonar mentre aquesta dormia a una illa cíclada. Per a fer saber a Egeu si havia guanyat o no, van posar veles blanques (victòria), però amb una tempesta es van trencar i van posar-hi les negres (pèrdua). Egeu, en veure-ho, es va suïcidar al mar. Es creu que la civilització minoica podria haver practicat culte al toro.

3.ETAPA MICÈNICA El 1600 aC, arriben a la península grega els indoeuropeus (pobles com els aqueus, jonis i eolis). Els aqueus estaven situats al Peloponès i van fundar els regnes aqueus de Micenes, Tirint i Pilos. El regne de Micenes va donar nom a l'etapa. La seva influència en el continent grec i el mar Egeu va ser cada cop més acusada, mentre que el poder polític i econòmic de Creta va entrar en decadència. Els micènics eren un poble guerrer amb un desenvolupament cultural inferior al de la població mediterrània sotmesa. Organització patriarcal genos (gran família d'un mateix llinatge) era el puntal de la societat en el aspecte polític i en el religiós.

Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 Economia agricultura i ramaderia. Algunes fonts de riquesa puntuals eren els cereals i la cria d'ovelles. El treball del camp el feien esclaus i homes lliures. Complementaven l'economia amb el comerç pel Mediterrani, coneixien el teler i els metalls i van introduir el carro de guerra tirat per dos cavalls. Els micènics van assimilar molt aviat la cultura minoica, gràcies a les incursions a l'illa de Creta, atrets per la seva riquesa. Són una prova d'això les joies, les armes i les ofrenes trobades a les tombes de la família reial de Micenes, descobriment de Heinrich Schliemann.

Abans, ja s'havia localitzat l'antiga ciutat de Troia, a Hissarlik (Turquia), seguint la informació dels poemes homèrics. Pel que fa al seu sistema polític, els micènics s'organitzaven en una monarquia presidida per un rei o wánax, de qui depenien uns prínceps o basiléwes (reis en etapes posteriors), que actuaven com a delegats territorials. Aquests termes apareixen en tauletes micèniques escrites en lineal B, trobades a Micenes, Tirint, Pilos i Cnossos, desxifrades l'any 1953. Aquestes tauletes mostraven una relació d'oficis especialitzats: metges, heralds, cuiners, artesans… van ser desxifrades per Ventris i Chadwick.

Homer, 5 segles més tard, basant-se en una tradició oral ininterrompuda va crear una poesia èpica en la qual es barrejaven elements culturals micènics amb els de la seva pròpia època. 3.1.Dèdal i Ícar Minos va tancar Dèdal i Ícar al laberint de Creta i Dèdal volia tornar a Atenes. Per sortit d'allà, va construir unes ales amb plomes caigudes i cera lligades amb lli. Les ales eren similars a les de les aus, i en el procés de construcció, Ícar sentia curiositat per elles. Van aconseguir que es pogués volar. Dèdal li a ensenyar a volar i el va aconsellar dient-li que volés a una altura mitjana. Li va dir que volés darrere seu.

Si volava massa baix, l'aigua del mar faria les plomes feixugues, i si volava massa alt, estaria proper al Sol, la cera es cremaria i es fondria. Mentre Dèdal donava instruccions a Ícar i ho preparava tot, va plorar i tremolar, tenia por del que pogués passar. Van emprendre el viatge i van ser vistos per un home que pescava, un pastor i un llaurador, que van creure que eren déus. Després de travessar Delos i Paros, Ícar va pujar més amunt, atret per la idea de travessar el cel, però la cera es va fondre i va caure al mar lloc que ara es diu Icària. Dèdal va cridar el seu nom i va trobar les seves plomes a l'aigua.

Va col·locar el seu cos dins d'un sepulcre i va ser enterrat a la terra que ara porta el seu nom. 4.L'ÈPOCA FOSCA Aquest període, conegut també com a Edat Mitjana grega, comprèn des del 1200 al 800 aC aprox. Està marcat pel debilitament del món micènic demogràficament i econòmicament i l'arribada dels doris. Els doris eren un poble procedent del nord-oest del país que se situaren a la regió de Dòrida, d'on avançaren fins el Peloponès. Va ser una etapa de grans canvis: es van destruir les ciutats fortificades; l'escriptura utilitzada pels micènics va desaparèixer; es van emprar armes de ferro… La civilització micènica utilitzà l'escriptura sil·làbica, que va desaparèixer.

A més, les armes dels micènics eren de bronze, que fou substituït pel ferro. Pel que fa a la política, el règim monàrquic va deixar pas a l'oligarquia. Un consell format per aristòcrates intervenia en les decisions del rei. Amb el pas del temps els nobles acabarien desbancant el poder reial. El mot oligarquia prové de la paraula olígos (poc) i archo (principi, ser el primer). L'oligarquia és el govern d'uns pocs. L'economia es basava en l'agricultura i la ramaderia. Practicaven pirateria i comerç i mantenien relacions comercials amb els fenicis. Adaptaren al seu sistema lingüístic l'alfabet fenici per les transaccions comercials.

Aquest sistema alfabètic requeria menys signes que l'escriptura sil·làbica i era més pràctic. En aquest marc sociopolític, es va organitzar la polis, entitat d'una extensió geogràfica reduïda, formada pel nucli urbà, amb l'àgora, a la qual es trobava la stoa, l'acròpolis, muralles, etc, i pel territori d'extramurs, on hi havia els camps de conreu. Aquestes parts esmentades tenien diferents funcions: Polis ciutat estat, formada per una part urbana i una part rural, eren independents. Àgora Punt de reunió i intercanvi comercial, la plaça pública.

Stoa Mercat Acròpolis part elevada de la ciutat on es troben els temples principals (Partenó…) Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 5.ÈPOCA ARCAICA Comprèn des de l'any 800 fins al 500 aC. Va ser una època de grans crisis polítiques i socials en què es va consolidar l'estructura de la polis. Els règims oligàrquics volien mantenir el seu poder polític i dificultaven l'accés de les classes populars al govern de la ciutat. L'augment de la població i l'escassetat de terres cultivables, a més de les lluites polítiques, van ser les causes de la crisi.

Les colonitzacions van ser un alleujament passatger de la greu situació a Grècia: els emigrants, a la recerca de noves terres, van fundar nombroses colònies a les costes de la Mediterrània (el sud de la Península Itàlica, Sicília, el Mar Negre, el Nord d'Àfrica…). El sud de la Península Itàlica i Sicília, ple de colònies gregues s'anomenava Magna Grècia. Els foceus al nord oest de la península ibèrica van fundar Emporion, que vol dir port comercial. Al final d'aquest període, les reformes polítiques marquen el final de l'oligarquia i el naixement de la democràcia.

Els factors que van determinar aquest procés van ser: Durant els segles VIII i VII aC, les polis, governades per l'aristocràcia, eren de caràcter ramader i agrícola. El govern aristocràtic, format per grans propietaris de terres i armament va ser molt dur, ja que convertia en esclaus els pagesos que no pagaven els impostos. Segle VI aC, el comerç es va convertir en la principal activitat econòmica, fet que va ocasionar que els aristòcrates fossin desplaçats dels àmbits econòmic i militar per una nova classe social que, basada en el poder econòmic, lluitava per fer-se una posició en l'organització política de la polis.

A partir d'aquest moment es va iniciar un procés de transició política protagonitzat per tirans i legisladors, que es van encarregar d'elaborar i redactar les lleis, abolir l'esclavitud causada pels deutes i dur a terme importants reformes agràries. El tirà era un personatge que assolia el poder amb el suport de les classes més pobre, els artesans i comerciants, lluitava contra els nobles i preparava el terreny per la democràcia. Dracó va ser un legislador extraordinari per revisar lleis i la constitució, que no va resoldre la crisi social. L'adjectiu "draconià" prové d'aquest personatge i fa referència al seu codi, vol dir "molt dur o sever".

La reforma que va dur a terme el legislador Soló a Atenes: va prendre mesures com la cancel·lació de deutes, va classificar els ciutadans en 4 classes segons la seva renda, i això va fer que el govern es constituís en una timocràcia. Gent de classe més baixa podia arribar al poder. També instituí un nou consell (dels 400) que preparava els assumptes a debatre en les assemblees. Pisístrat va ser un tirà atenès. Ell va actuar amb un actitud política, va protegir el comerç, la indústria, va promoure la cultura i va afavorir l'embelliment d'Atenes. Així va ser una política pròspera per Atenes. Actualment, un tirà és una persona que abusa del seu poder.

No coincideix amb el significat grec, abans era una persona que assolia el poder amb el suport de les classes populars i lluitava contra la noblesa 6.ÈPOCA CLÀSSICA L'època clàssica grega va des de l'any 500 al 323 aC. 6.1.Inici de la democràcia atenesa A Atenes, al final del segle VI aC, Clístenes, que havia estat elegit arcont, va portar a terme unes reformes que van representar l'inici de la democràcia atenesa. Entre altres, en destaquen les següents: Bulé Consell de 500 membres que havien de ser majors de 30 anys, elegits a sorts entre les tribus d'Atenes per exercir un càrrec durant un any. Tenia funcions deliberatives, administratives i judicials.

Ekklesía Assemblea popular que representava el poder superior, judicial i legislatiu. Els ciutadans (homes > 18 anys) elegien els magistrats i tenien l'última paraula en la legislació, i votaven la declaració de guerra, pau… D'aquesta paraula prové "església", assemblea dels creients 6.2.Les guerres mèdiques El sistema democràtic atenès va haver d'enfrontar una gran convulsió: les Guerres Mèdiques, del qual va sortir enfortida políticament i econòmicament. S'anomenaven així perquè els medes eren un poble dels perses. Aquestes van tenir lloc durant la 1a ½ del s.V aC. Va ser un conflicte entre perses i grecs. El rei persa la va iniciar per castigar la revolta de Milet.

Una de les batalles més famoses de l'inici de la guerra va ser la batalla de Marató (490 aC). Aquesta va ser guanyada pels atenesos o grecs comandats per Milcíades. Aquesta batalla està relacionada amb la prova de la marató perquè el lloc on va tenir lloc la Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 batalla estava situat a 40 km d'Atenes. En guanyar, enviaren un missatgercap allà corrents per donar la notícia de la victòria i va morir. Quan es prohibiren els jocs olímpics i es recuperaren més tard, s'afegí la prova de la marató. En morir el rei persa Darios, el seu fill Xerxes va continuar la guerra.

Va guanyar la batalla de les Termòpiles, on va lluitar contra els espartans, comandats per Leònides, que eren 300. Les Termòpiles eren un pas entre Tessàlia i Lòcrida. Aquesta batalla va ser guanyada per Xerxes. La Grècia central va quedar indefensa i Xerxes va avançar sense trobar resistència. Atenes va evacuar la seva població a Salamina. Allà va tenir lloc una altra famosa batalla, en aquest cas, naval: la batalla de Salamina (480 aC), que va suposar la victòria dels atenesos. El general atenès era Temístocles. Els vaixells perses eren tan nombrosos que es va produir un embús i no van poder maniobrar lliurement, foren atacats pels atenesos en la batalla de Platea.

Els grecs, el 479 aC van guanyar la guerra (amb el rei espartà Pausànies). 6.3.Les reformes de Pèricles. El segle d'or atenès El segle V aC es considera l'època més rica de la història de Grècia des del punt de vista cultural i artístic. El general Pèricles governà la polis atenesa a partir del 461 aC. Fou elegit estrateg per l'assemblea 15 vegades. Era un general, a Atenes n'hi havia 10 que formaven l'Estat major, amb poder militar i polític. Amb ell va culminar la democràcia, ja que va donar plens poders a l'ekklesía i a la bulé, i va oferir la possibilitat que un major nombre de ciutadans accedís a les magistratures més altes.

Aquests ideals de democràcia tan perfectes quedaven restringits només als ciutadans. Les condicions per ser ciutadans eren ser fill de pare i mare atenesos. Els metecs eren homes lliures estrangers domiciliats a l'Àtica que es dedicaven al comerç i la indústria artesana. Aquests no tenien dret de ciutadania, ni a propietat de terra ni a matrimoni legal amb ciutadans. La situació de les dones respecte els drets polítics: no podien intervenir en política ni votar, es quedaven a casa sense participar en actes públics. Durant aquest segle Atenes també va viure una important esplendor cultural.

Eren molts els intel·lectuals i artistes que van viure a Atenes del segle VaC, com ara l'escultor Fídies, l'historiador Tucídides o Sòcrates. Després de les guerres mèdiques, Atenes es va convertir en la 1a potència naval. Es va crear una coalició de ciutats, anomenada lliga de Delos (o àtica), de la qual Atenes era el cap. El seu tresor estava a Delos. La seva finalitat era defensar les ciutats aliades d'un potencial perill persa. Atenes hi contribuïa proporcionant les naus, i les altres polis pagant un tribut. Atenes va reconstruir l'acròpolis en ruïnes amb els diners de la coalició.

Aquest abús i altres provocà que algunes ciutats volguessin separar-se de la coalició, però Atenes les va reprimir amb duresa. Esparta no acceptà la superioritat atenesa i es va originar una gran rivalitat entre les dues ciutats més importants de Grècia: Atenes i Esparta. Això desembocà en el segon gran conflicte bèl·lic del segle V aC: les guerres del Peloponès. 6.4.Les guerres del Peloponès Un conflicte sorgit a l'illa de Corcira (Corfú) va desencadenar la guerra del Peloponès entre els atenesos (i els seus aliats) i els espartans (i els seus aliats). La primera part d'aquesta guerra es va desenvolupar la regió de l'Àtica. Aquesta fase va guanyar-la Atenes.

Pèricles va dirigir en gran part aquesta fase, però l'any 429 aC va morir a causa de la pesta, una epidèmia que causà nombroses baixes entre els atenesos. A continuació, l'escenari de la guerra es va traslladar a Sicília, on el general atenès Alcibíades va fracassar en la seva estratègia militar: la flota atenesa va quedar bloquejada a la badia de Siracusa. Esparta va ser la vencedora. Els soldats atenesos van ser assassinats o venuts com a esclaus. En la tercera fase de la guerra les ciutats jòniques es van rebel·lar contra Atenes.

Amb el suport d'Esparta, van obligar a Atenes a rendir-se i li van imposar un govern oligàrquic anomenat dels Trenta Tirans, però la democràcia es va acabar restaurant l'any 403 aC. Amb la seva rendició els atenesos es van veure obligats a complir una sèrie d'imposicions per part d'Esparta. Aquestes imposicions van ser…. Enderrocar les muralles del Piral, ciutat que actua com a port d'Atenes, unida amb una muralla. Lliurar la flota als espartans Permetre el retorn dels desterrats polítics Pactar una aliança amb Esparta i acceptar-ne el domini.

7.FINAL DE L'ÈPOCA CLÀSSICA I ÈPOCA HEL·LENÍSTICA 7.1.Eclipsi polític d'Atenes i el domini Macedoni Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 Al segle IV després de la derrota d'Atenes a la guerra del Peloponès, diferents polis van assolir l'hegemonia durant períodes de temps més o menys llargs. Primerament va ser Esparta, vencedora de la guerra, però no va aconseguir mantenir el seu domini. Després vindria un període d'hegemonia de Tebes. Mentrestant, Atenes va anar recuperant el seu antic poder i es va posar al capdavant del grup de polis que s'oposaven a un nou poder: el de Macedònia, regió del nord fins el moment apartada de la vida de Grècia.

El seu rei era Filip II, que pretenia dominar Grècia i totes les polis gregues. Filip II va aconseguir vèncer en la batalla de Queronea, l'any 338 aC, en la qual Macedònia s'enfrontà a una aliança de polis liderada per Atenes i Tebes. Suposà el domini de Filip sobre tota Grècia, deixà de ser un conglomerat de polis independents. Després de la seva victòria, encara que formalment Filip garantia l'autonomia de cada polis, en realitat Macedònia va imposar una estricta autoritat sobre tota Grècia. Els plans expansionistes de Filip van assolir el seu punt culminant en la persona del seu fill Alexandre Magne.

Les seves conquestes van construir les bases per a una gran imperi hel·lènic, però els seus projectes es van veure truncats per la seva sobtada mort, l'any 323 aC. 7.2.L'Època Hel·lenística (323 aC-146 aC) A la mort d'Alexandre, els seus generals es van repartir l'imperi i es van convertir en reis absoluts del seu respectiu territori. Al general Ptolomeu li va tocar Egipte, que tenia capital en Alexandria. Cleopatra VII n'era descendent. Les conquestes d'Alexandre van permetre l'hel·lenització de tot aquest ampli territori. Es va generalitzar per tot el món grec la koiné, la qual cosa va permetre la difusió de la cultura grega, que es va enriquir amb la particularitat de cada regió.

La koiné era una varietat de la llengua grega comuna del període hel·lenístic. Les ciutats de la grècia pròpiament dita portaven una existència precària. Atenes va perdre la seva preponderància cultural respecte a grans ciutats com Alexandria, capdavanteres de la cultura i la ciència en aquell moment. El Museu d'Alexandria era un centre dedicat a les muses que disposava d'allò necessari perquè hi visquessin els poetes, escriptors i científics. Per aquesta època, Roma havia imposat la seva hegemonia a Itàlia i des de començament del segle II aC va iniciar els seus atacs contra els reis de Macedònia.

L'any 146 aC Corint va caure en mans de Roma, aquesta conquesta va suposar el domini dels romans sobre Grècia, una nova província de l'Imperi. 7.3.L'època Hel·lenístico-Romana (146 aC-395) Grècia va passar a ser una part més de l'imperi romà, però culturalment va jugar-hi un paper molt important: Roma va entrar en contacte amb la civilització grega i es va hel·lenitzar, hi havia un domini cultural de Grècia. Van ser molts aspectes culturals en què Roma es va veure influïda per Grècia: La religió, l'art, la pintura, l'escultura, la literatura, la filosofia, l'arquitectura, el teatre…

L'any 395 l'Imperi romà es divideix en dos i Grècia queda inclosa en el bloc d'Orient, que no va caure fins l'any 1453. La capital de l'Imperi Romà d'Orient era Constantinoble o Bizanci, aquesta part de l'imperi era coneguda com a Imperi Bizantí. Aquest va caure per la ivasió dels otomans. El d'Occident va caure el 476. ELS DÉUS OLÍMPICS Els grecs van imaginar els seus déus de manera molt diferent a altres cultures, com l'egípcia o l'assíria. A la mitologia grega, no es troben déus en forma d'animals o monstres, encara que hi havia algunes figures mitològiques com els centaures, mig homes mig cavalls. Els déus grecs s'assemblaven molt als homes (forma del cos, manera d'actuar, sentiments…).

Tot i les semblances, el tret distintiu era la immortalitat. Els déus grecs poden perdre els poders o ser tancats en una presó per sempre, però de cap manera poden morir mai. A més, mentre que els humans estan subjectes a la vellesa i la mort, els déus viuen per sempre feliços i no moren mai. S'explica el naixement, la infantesa i joventut, però no envelleixen. Les qualitats dels déus Són antropomòrfics, però són més alts, bells, forts i poderosos. En condicions normals, un mortal no pot lluitar contra una divinitat: un déu pot convertir un home en un animal, fulminar-lo amb un llamp…

També poden fer altres accions sobrenaturals, com volar, moure's amb és velocitat, fer-se invisibles o prendre qualsevol forma. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 La vida a l'Olimp La vida dels déus a l'Olimp és en principi molt agradable, tranquil·la i sense penes, no arriben les pluges i sempre fa sol. Els déus són com una gran família que passen el temps celebrant festes. les muses canten i ballen mentre Apol·lo les acompanya amb la cítara. Els altres déus gaudeixen d'aquests cants i mengen i beuen tant com volen. Però el seu aliment és l'ambrosia i el nèctar la seva beguda.

Vida sense plaers infinita seria avorrida i els agrada barallar-se entre ells i intervenir en batalles humanes, afavorint els preferits (que els honoren amb pregàries i sacrificis). En canvi, el càstig dels déus és implacable i terrorífic. Origen de l'Univers Els grecs antics pensaven que al començament només existia una mena de buit o desordre elemental: el Caos. De la barreja de tot el que s'esdevindrà després, en va sorgir Gea. A continuació, va ser la seva aparició Eros i Gea va poder donar a llum Urà, el seu marit. Gea i Urà són els primers déus. Van tenir molts fills: els ciclops, els hecatonquirs, els titans.

Els 12 titans (6 nois i 6 noies) naixien un darrere de l'altre, però el seu pare Urà no els deixava sortir de dins de la seva mare. Gea patia molt i va fabricar una falç d'acer i proposà als seus fills que s'alliberessin. Cronos va tallar els genitals del seu pare i els va llançar al mar (Urà perd el poder) Cronos, nou sobirà, es casà amb Rea (germana) i tingué sis fills, amb qui fou cruel. Es menjava als fills quan naixien perquè es va predir que li arrabassarien el poder. El naixement de Zeus Aquestes accions violentes del seu marit feien patir molt a Rea. Amb l'ajut de Gea i Urà, va amagar l'últim: Zeus. Va entregar a Cronos una pedra embolicada amb bolquers i se l'empassà.

El portaren a Creta, on fou criat per les nimfes i alletat per la cabra Amaltea. En créixer, va aconseguir que el pare vomités la pedra empassada i la col·locà al centre del món (Delfos, lloc més sagrat de Grècia). En Grec s'anomena Òmfalos (llombrígol de la terra). Zeus va fer que Cronos alliberés els seus germans: Hestia, Hera, Demèter, Posidó i Hades. S'inicià la lluita contra els titans (ajut de ciclops i hecatonquirs. Després d'una guerra llarga i difícil, els déus més joves van assolir el poder i van decidir compartir la terra i l'Olimp i es van jugar altres regnes. A Hades li tocà el món subterrani (Inferns), a Posidó el mar i a Zeus el cel, el poder suprem.

Aquests déus i els seus fills s'anomenen olímpics perquè vivien a l'Olimp (3000m), situat entre les regions de Tessàlia i Macedònia. Té el cim sempre cobert de neu i és molt difícil d'arribar-hi. Els grecs més antics imaginaven que Hefest hi havia aixecat palaus magnífics per les divinitats. Amb el tempss, els grecs van canviar d'opinió: els déus no podien viure en un lloc tan proper als humans. Així, el mot "Olimp" va passar a designar el lloc del cel on vivien els déus. Zeus és el més poderós dels olímpics. Tothom ha d'obeir la seva voluntat o patir-ne les conseqüències. Però encara que coneix fins l'últim secret dels homes, no pot fer res en contra del que determina el Fat.

Els poetes grecs ens el descriuen com un déu de cabells i barba negres. Tenia fills grans i ja havia arribat a la maduresa, però encara era atractiu i estava ple de vitalitat. S'enamorava amb facilitat, tenia moltes amants, això feia que Hera s'enfurismés moltes vegades. Una de les amants més famoses va ser Europa, filla d'Agenor (rei de Fenícia). El déu la va veure passejant per la platja i se'n va enamorar. Es transformà en un brau de color blanc. Europa s'hi va apropar i hi va pujar al damunt. Van arribar fins a Creta. Van tenir tres fills: Minos, Sarpedont i Radamantis.

Hera esposa de Zeus, reina dels déus, asseguda al tron al costat de Zeus; divinitat protectora del matrimoni, cruel i antipàtitica. Són famoses les venjances d'Hera en contra de les amants i els fills. Per exemple, Ió era una jove sacerdotessa d'Hera a Argos. La seva belles va fer que Zeus es fixés en ella. El va decidir seduir-la. Quan era se n'adonà, Zeus va convertir Ió en una vaca i va jurar no haver estat mai amb aquell animal. Hera va posar al seu costat a Argos, pastor gegant amb cent ulls que la vigilava.

Zeus va enviar el déu Hermes a matar Argos, que li va tallar el cap, però hera va enviar un tàvec que amb les seves fiblades no va deixar que Ió parés de caminar fins arribar a Egipte on va ser venerada. Animal consagrat a Hera: Paó Hestia Hestia és la deessa de la llar. Va aconseguir de Zeus el dret a no sortir mai de l'Olimp. Per això, no se n'explica cap història, però és venerada a tots els temples i a totes les cases com a deessa del foc i de la llar. Hades déu dels Inferns, el món subterrani on van les ombres sense vida dels difunts. És un lloc molt fosc i trist. La missió principal d'Hades és evitar que aquests tornin al món dels vius.

És natural que cap noia Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 volgués ser la reina dels inferns; Hades va haver de segrestar Persèfone, la filla de Demèter. Mentre la noia collia flors en un prat, la va agafar i se la va endur cap als Inferns. És un déu tan terrible que els humans s'estimen més no pronunciar el seu nom i anomenar-lo Plutó, el ric, per les riqueses que amaga l'interior de la terra. El seu gos guardià és el ca Cèrber, bèstia monstruosa de 3 caps que l'ajuda en la tasca de vigilar la sortida. Demèter Demèter és la deessa del blat i la vegetació.

Quan Hades rapta la seva filla, Persèfone, sent el seu crit, però quan arriba al lloc dels fets no troba cap rastre. Aleshores, recorre la terra a la recerca d'algun indici per a poder trobar-la. Tots els esforços són inútils, ningú no la pot ajudar. Però un dia el Sol li explica la veritat i Demèter es nega a tornar a l'Olimp i a complir les seves obligacions com a deessa dels camps i els conreus fins que no torni Persèfone. Les plantes paren de créixer i la vegetació mor. Zeus exigeix al seu germà Hades el retorn de la noia, però perquè pogués tornar, calia que la filla s'hagués mantingut dejuna als Inferns, però havia menjat un gra de magrana.

S'arribà al compromís que passaria l'hivern amb Hades (plantes sense vida) i la resta de l'any amb Demèter. Els grecs atribuïen als déus la invenció de l'agricultura. Demèter va entregar a l'heroi Triptòlem la 1a espiga de blat, per ensenyar a la humans el conreu dels cereals. Posidó déu del mar, amb la força de les onades tempestuoses sacseja la terra. És un déu poderós, violent i molt rancuniós amb els humans que l'enutgen. Sovint perd en les disputes amb altres déus. Quan competeix amb Atena per la primacia a la ciutat d'Atenes, Posidó fa sorgir una font a l'Acròpoli. La deessa regala als atenesos l'olivera, i els jutges decideixen proclamar guanyadora la filla de Zeus.

Com Zeus, Posidó va tenir moltes amants, però va raptar la seva esposa legítima, Amfítrita, amb un carro tirat per monstres que eren meitat cavalls i meitat serps marines. Posidó sovint porta el trident a la mà i va acompanyat de nereides i tritons. Apol·lo Apol·lo i la seva germana Àrtemis són fills de Zeus i Leto. Quan Hera va saber que Leto havia de donar a llum, va ordenar que cap terra l'acollís, i qui la desobeís es quedaria sense vegetació. L'illa de Delos la va acollir, era un lloc molt pobre. Però no podia donar a llum perquè Ilítia no volia presentar-s'hi (deessa dels naixements, filla d'Hera). Les deesses van aconseguir subornar-la amb un collaret d'or, i van néixer.

Apol·lo és una divinitat molt poderosa; déu dels ramats i del Sol, patró de la inspiració musical i de l'endevinació. Era un jove bell, fort i molt ben plantat, va patir alguns amors desgraciats. Es va enamorar de Cassandra, filla de Príam. La jove li va demanar el do de l'endevinació, però quan li va concedir, la noia no va complir la seva part de l'acord. Com a càstig, Apol·lo va fer que profetitzés sempre la veritat però ningú no la cregués. També és famós el cas de Dafne, nimfa que fugí del déu perquè no volia que la toqués. Quan el déu estava a punt d'agafar-la, va pregar als altres déus que la salvessin i aquests la van convertir en llorer.

Sempre porta a la mà una cítara o l'arc, arma terrible amb la qual destrueix qui vol. L'arre consagrat a Apol·lo és el llorer, i el seu animal el llop. Atena deessa de la saviesa, arts i artesania; representa la inteligencia creadora i l'estratègia militar. És protectora de ceramistes, teixidores i brodadores… Expliquen que metis, la 1a dona de Zeus, es va quedar embarassada. Urà i Gea van dir al seu nét que, si no s'empassava Metis, després de la filla que estava a punt de néixer tindria un fill que li robaria el poder. Zeus va fer cas dels seus avis i se la va empassar. Va quedar embarassat; sentí dolors de part i va demanar Hefest que li obrís el cap amb una destral.

Va sortir una jove vestida de guerrera, amb casc, llança i escut. Tenia un caràcter dur i no volia nois. Deessa molt poderosa, protectora de molts herois i ciutats com Atenes; filla predilecta de Zeus. El seu animal és l'òliba i el seu arbre l'olivera. Àrtemis germana bessona d'Apol·lo; deessa de la cacera. Recorre els boscos i les muntanyes amb les seves companyes (nimfes). Jove molt atractiva i esquerpa, i no vol amors amb homes. Un jove caçador, Acteó, la va contemplar nua banyant–se en una font. Atena va fer que els gossos d'Acteó embogissin i devoressin el seu amo. Com el seu germà, és una divinitat terrible. Junts van matar els fills de Níobe.

Aquesta dona es va riure de Leto perquè només havia tingut 2 fills. Àrtemis va matar amb les seves sagetes les nou filles de Níobe, i Apol·lo els nou fills. Sempre és representada com una caçadora amb l'arc a la mà. Ares déu de la guerra; sempre porta les armes i va brut de pols i sang. Representa la part més desagradable de la guerra. És un déu molt poc apreciat pels grecs. Fins i tot és venut en un combat per Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 una deessa, Atena. Els seus pares són Zeus i Hera, però Zeus s'estimava més altres fills il·legítims, com Apol·lo, Hermes, Hermes o Dionís. Les seves germanes són Hebe (deessa joventut) i Ilítia (deessa dels parts).

Hefest fill d'hera sola, enrabiada pel naixement d'Atena. És la divinitat del foc i déu ferrer i constructor: va crear a la seva forja les armes dels altres déus i herois, i va edificar els palaus de l'Olimp. Hefest és un déu amb mala sort. Per defensar la seva mare, Zeus el va llançar de l'Olimp a terra, i d'aquesta caiguda va quedar coix de les dues cames. A més, pel seu ofici, sempre va brut. Ës l'únic déu que no és bell. El seu padrastre li va concedir casar-s amb la deessa més bella, Afrodita. Però aquesta era frívola i el va enganyar amb Ares. El Sol el va avisar i Hefest va preparar un parany per als adúlters.

Va simular no saber res i quan va marxar de casa, Ares es presentà per jeure amb Afrodita. Aleshores, els va caure a sobre una xarxa metàl·lica impossible de trencar. Quasi sempre es representa Hefest amb el martell i les tenalles a la mà, fabricant algun objecte. Hermes fill de Zeus i Maia. De petit, era tot un trapella. Va robar els bous al seu germanastre gran, Apol·lo. Per això, és el seu déu dels lladres. També ho és dels comerciants, dels viatgers, dels pastors i dels missatgers: és ell qui, normalment, transmet les ordre de Zeus. Se'l representa amb unes sandàlies alades, amb un barret de viatger d'ala ampla o amb un casc també alat.

El seu atribut més important és una vareta, el caduceu, amb la qual pot adormir qualsevol home i dirigeix les ànimes dels morts cap als Inferns. Afrodita Segons el poeta Homer, Afrodita, deessa de l'amor i de la bellesa, és la filla de Zeus i Dione. Li són propis els enganys, la seducció, els somriures, els perfums, les joies i els vestits luxosos. Com l'amor mateix, és una divinitat de vegades dèbil, terrible i poderosa. Com que el jove caçador Hipòlit no li feia sacrificis i només s'estimava Àrtemis, una de les deesses de la castedat va fer que la seva madrastra, Fedra, s'enamorés d'ell. Com no va ser corresposta, es suïcidà, i va deixar una nota acusant-lo d'intentar violar-la.

El pare del noi, Teseu, va demanar a Posidó que el vengés, i el déu del mar va fer que Hipòlit caigués del carro i morís. Per la seva banda, Àrtemis, rancuniosa, envia un terrible senglar contra Adonis, un noi fenici molt bufó, amant d'Afrodita. La bèstia matà el xicot, van quedar en paus. Afrodita és una dona bellíssima, nua, acompanyada d'Eros, noiet que reparteix enamorament amb sagetes. Té el seguici de les Gràcies, divinitats menors de la bellesa. Dionís unió de Zeus amb Sèmele (mortal), filla de Cadme, rei de Tebes. Per aconseguir el seu amor, Zeus va prometre concedir-li tot el que demanés.

Hera va conèixer la infidelitat i es va venjar de l'amant presentant-se en forma humana i dient-li que el seu enamorat era Zeus. Li va assegurar que, si el veia en tota la seva esplendor, no veuria res més millor. Quan Zeus va tornar amb Sèmele, li exigí que complís la promesa de concedir-li el que volgués i li va demanar veure'l com era en realitat, amb trons i llamps. Zeus va intentar fer-la canviar d'opinió, però va complir amb la seva paraula i Sèmele morí carbonitzada, però Zeus va extreure l'embrió i se'l ficà a la cuixa fins a infantar-lo. Dionís és una divinitat de la vegetació, de l'impuls de la vida i de l'entusiasme i de l'èxtasi.

Quan bevien massa vi o ballaven, els grecs pensaven que el déu els posseïa. Per això, l'adjectiu dionisíac s'utilitza per a qualificar allò apassionat. Dionís era déu del teatre i se'l representa coronat amb heura i portant el tirs. *Mirar taula de déus i atributs LA GUERRA DE TROIA Les noces de Tetis i Peleu Tetis (filla de Nereu, el vell del mar) era una divinitat marina, tan bella que Zeus se'n va enamorar. Tot i així, mai la va intentar seduir perquè si ella tenia un fill, seria més fort i poderós que el seu pare. Cap déu volia casar-se amb ella i arriscar-se a perdre la sobirania. Decidiren que es casés amb un mortal, Peleu.

A les noces van assistir tots els déus, però es van oblidar de convidar Eris (discòrdia). Es va decidir venjar. Es va presentar al banquet amb una poma d'or per a "la més bella de les deesses". Hera, Atena i Afrodita es consideraven la legítima propietària de la poma de la Discòrdia. El judici de Paris Per evitar conflictes, Zeus va ordenar que Hermes conduís les deesses a l'Ida, una muntanya on vivia Paris. Paris era fill de Príam (rei de Troia). Quan la mare de Paris estava a punt de parir, va somiar que donava a llum una torxa que destruïa Troia. Va ser abandonat i feia de pastor fins tornar a Troia com a príncep.

Paris havia de decidir quina de les 3 divinitats mereixia el títol de la més bella. Les tres el van intentar subornar, prometent-li diferents coses: Hera poder: seria rei de tot Àsia. Atena intel·ligència i no ser vençut mai en cap batalla. Afrodita l'amor d'Helena, la dona més bella. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 Afrodita va ser declarada guanyadora d'aquest concurs de bellesa i des d'aquell dia, va afavorir i protegir Paris fins on va poder. Alhora, Hera i Atena, molt poderoses, es van sentir ofeses, declarant-se enemigues de Paris i Troia, sense parar fins que la ciutat va ser destruïda.

Els pretendents d'Helena Zeus va voler tenir fills amb Leda, una dona molt bonica casada amb un mortal (Tíndar). Per seduir-la es va transformar en cigne. La mateixa nit, tamb va copular amb el seu marit. Després de 9 mesos, Leda va pondre dos ous. En un d'ells: Helena i Pòl·lux, en l'altre, Clitemnestra i Càstor. Càstor i Pòl·lux van arribar a ser dos herois molt importants Dioscurs (fills de Zeus).Quan Helena es va fer gran, van voler casar-la. Tots els reis de Grècia es van presentar com a pretendents (H era la més bella del món). Era difícil, si escollien un dels reis, els altres podien enutjar-se i començar una guerra.

Ulisses va trobar la solució: La noia escolliria el seu marit, però abans havien de jurar que acceptarien la seva decisió. I si cap d'ells intentava perjudicar la família d'Helena o el marit, tots es comprometien a unir-se i ajudar-los. Helena va triar Menelau, el rei d'Esparta. El rapte d'Helena Afrodita va guiar Paris cap al palau de Menelau i Helena, a Esparta. Menelau el va rebre agradablement. Va arribar la notícia de la mort de Catreu, avi matern de Menelau, i va haver de traslladar-se a Creta pels funerals.…