Introducció a la Cultura i Llengua Grega Antiga

I 102 flashcards i 69 preguntes més al document.

Text del document

Grec 43 Ilíada La Ilíada està compost per 24 cants en els quals es narren diferents successos esdevinguts durant l'últim any de la guerra de Troia, la qual va durar un període de 10 anys, però Homer sols en narra 51 dies. Està escrit en hexàmetre dàctic. TEMES: La còlera d'Aquil·les Fil conductor del poema: comença amb "Canta, deessa, la còlera d'Aquil·les…". Aquesta ira provoca la seva retirada del combat i té greus conseqüències per als aqueus. L'honor i la glòria (kleos) Els herois lluiten per assolir la fama i el record etern. La glòria és més important que la vida per a molts personatges (com Aquil·les). La guerra i la mort Visió realista i brutal de la guerra: violència, dolor, pèrdua.

Moltes descripcions de combats, amb noms concrets i detalls. El destí i els déus El destí (moira) és implacable i, tot i ser ajudats pels déus, els humans no poden evitar-lo. Els déus intervenen constantment, però no poden canviar el destí fixat. El respecte i la deshonra El conflicte entre Aquil·les i Agamèmnon neix per una qüestió d'orgull i falta de respecte. El gest de Príam (rei troià) demanant el cos del seu fill Hèctor mostra valors com la pietat i el respecte. IDEES RECURRENTS: Dualitat humanitat/divinitat: Els herois són semidéus, però pateixen com els mortals. Contrast entre civilització i barbàrie: Troians i grecs, tot i ser enemics, comparteixen valors.

El temps efímer de la vida: La mort és inevitable, fins i tot per als més grans. RECURSOS LITERARIS Epítets formularis: ex. "Aquil·les, el dels peus lleugers". Similituds èpiques: comparacions extenses i detallades (ex. herois comparats amb lleons, foc…). Repeticions i fórmules fixes: memorització i ritme oral. Invocació a la musa: tret típic de l'epopeia grega. VALORS DE LA SOCIETAT GREGA Heroisme i honor: el valor en combat és la màxima virtut. Hospitalitat (xènia): molt important en la cultura grega. Pietat i rituals funeraris: respecte profund pels morts i per la voluntat divina.

44 Iliada Cant 1: la pesta i la còlera Després de nou anys des de l'inici de la guerra de Troia, conflicte bèl·lic entre aqueus i troians, la pesta irromp en el campament dels aqueus. Un endeví, assegura que la malaltia no cessarà llevat que Agamèmnon lliure a Criseida a Crises, el seu progenitor. Quan Agamèmnon cedeix la seva esclava, rapta a Briseida, esclava d'Aquil·les, provocant la fúria d'Aquil·les. A continuació, Aquil·les decideix retirar-se del campament i Zeus recolza la seva decisió. Cant 3: Els juraments i Helena a la muralla L'exèrcit troià i l'exèrcit aqueus s'ajunten a la batalla. Paris repta Menelau per a un duel entre ells dos.

Helena veu el combat, ja que ella és la recompensa de qui guanyi la batalla. Quan Menelau està a punt de matar Paris, apareix la deessa Afrodita per salvar-li la vida. Cant 6: Hèctor i Andròmaca La guerra entre els aqueus i es troians continua sense l'ajuda dels déus. Els aqueus però, juguen amb avantatge envers els troians. Heleno, un dels prínceps de Troia, li demana a Héctor que viatgi a Troia per ordenar-li a la seva mare i a les dones troianes que s'adrecin al temple de de la deessa Atenea i li facin una ofrena. Mentrestant, al camp de batalla, Diomedes i Glauc es troben i realitzen un intercanvi d'armadures en senyal de respecte.

Hèctor li demana el seu germà Paris que lluiti al seu costat a la batalla. Després, Hèctor es troba amb la seva esposa Andròmaca, la qual plora desconsolada perquè te por de perdre el seu espòs a la batalla. Cant 9: Ambaixada a Aquil·les Agamèmnon proposa el seu exèrcit retirar-se de la guerra i tornar a casa. Diomedes no accepta la seva proposta de retirar-se i li adverteix de que ell continuarà la guerra. A continuació, Néstor li aconsella a Agamèmnon que es disculpi amb Aquil·les, i aquest li promet que li tornarà a la seva dona. Però Aquil·les està molt ofès i no accepta el seu perdó. Cant 11: Gesta d'Agamenón La batalla comença novament.

Agamèmnon participa i sobresurt en ella matant a molts troians. Zeus adverteix a Héctor que si aconsegueix ferir a Agamèmnon, els troians sortiran victoriosos. D'aquesta manera, Agamèmnon és ferit i els troians agafen molt més avantatge. Mentrestant Aquil·les, qui es nega a lluitar, envia a Pàtrocle perquè esbrini com s'està desenvolupant el combat. Cant 16: Gesta de Pàtrocle En el cant 16, Héctor crema les naus dels aqueus.

Mentrestant, Pàtrocle busca l'ajuda d'Aquil·les i li demana les seves armes perquè així d'aquesta manera pugui ajudar els grecs.Així, Pàtrocle arriba a la batalla vestit amb l'armadura d'Aquil·les i aconsegueix espantar els troians, ja que el confonen per Aquil·les i fugen. Tot seguit, Apol·lo ajuda als troians i colpeja a Pàtrocle per l'esquena. Finalment acaba morin en mans d'Héctor. Cant 18: Fabricació de les armes Antíloco informa Aquil·les de la mort del seu amic Pàtrocle. Aquil·les tot enrabiat i enfadat decideix venjar la seva mort i enfrontar-se a Hèctor. Els troians es reuneixen i parlen sobre com continuar amb la guerra.

Mentre que alguns es volen protegir després dels murs de Troia, Héctor pretén lluitar en camp obert. D'altra banda, Tetis, mare d'Aquil·les, aconsegueix una armadura nova per al seu fill per mitjà d'Hefest, déu del foc. Cant 22: Mort d'Hèctor Té lloc la batalla entre Hèctor i Aquil·les al voltant de les muralles de la ciutat. Aquil·les ataca a Héctor, però ell intenta escapar. En un duel final, Hèctor acaba sent assassinat per Aquil·les, qui després lliga el seu cadàver a un carro de combat i recorre amb ell tot el voltant de la ciutat, com una manera d'humiliar-lo. Cant 23: Jocs en honor a Pàtrocle Els aqueus celebren un funeral en honor a Pàtrocle.

Durant l'acte, el difunt apareix el seu amic Aquil·les i li demana que enterri el seu cos perquè pugui descansar en pau a la terra dels morts. Finalment, tenen lloc uns jocs en el seu honor: carrera de carros, lluita lliure, llançament de pes, entre d'altres. Cant 24: Rescat d'Hèctor Príam es dirigeix al campament d'Aquil·les i li demana que torni el cos d'Hèctor els troians perquè li puguin fer un enterrament digne. RESUM CANTS PRINCIPALS: 45 Homer Homer és el poeta per excel·lència dels grecs. La seva influència abasta l'art, religió, filosofia, literatura, llengua, educació... Era considerat una mena de "Bíblia" per als grecs, però no sagrada ni indiscutible.

Models de conducta, coneixement i moral es transmetien mitjançant els seus poemes Personatge històric incert; podria ser una figura col·lectiva. Diverses llegendes sobre el seu origen (Ítaca, Esmirna, Quios...). Descrit sovint com poeta cec, en part per jocs etimològics i analogies amb personatges com Démodoc. DEVAT DE L'AUTORIA Ilíada i Odissea: podrien tenir autors diferents, però tenen molts punts en comú.MAltres obres són clarament posteriors. Hi ha dues grans teories: Teoria d'ampliació: parts afegides amb el temps. Teoria de compilació: unió de poemes curts independents.

ORALITAT Poemes procedents d'una llarga tradició oral amb una fixació escrita al segle VIII aC (Hiparc) o fins i tot època hel·lenística per l'ús de fórmules repetitives com a eina mnemotècnica. QÜESTIÓ HOMÈRICA Contradiccions de llengua, estil, cultura material, argument... Repeticions i "errors" de coherència: indicis d'origen múltiple i evolució col·lectiva. Estudis moderns: Homer com a símbol d'un procés col·laboratiu llarg i complex. CONTEXT HISTÒRIC L'acció dels poemes se situa en el context micènic (XIII-XII aC), però reflecteix una societat de l'Edat Fosca (XIII-IX aC). Societat rural i tribal, dominada per basileus (caps guerrers).

LLENGUA HOMÈRICA Artificial i supradialectal, mescla de formes eòliques, jòniques i arcaiques. Mai no es parlava tal com es presenta. CARACTERÍSTIQUES FORMALS DELS POEMES Hexàmetre dactílic: vers mètric amb peus formats per síl·labes llargues i breus. Dicció formular: ús d'expressions repetides (epítets, fórmules...). Repeticions i escenes recurrents: sacrificis, combats, sortida del sol... Comparacions i símils: connexió amb la vida quotidiana del públic. ² veure èpica, pàgina 7 46 Antígona Tragèdia grega escrita per Sòfocles l'any 441 aC, basada en un mite grec sobre Antígona, filla d'Èdip i que va ser una obra clau de la dramatúrgia universal, amb temes que encara són vigents avui dia.

TEMES: Conflicte entre lleis divines i lleis humanes. Antígona representa el respecte als déus i la família. Creont simbolitza l'ordre polític i la llei de l'Estat. Llibertat individual vs obediència a l'Estat. Rols de gènere i paper de la dona a la societat grega. Ismene: model de dona submisa. Antígona: dona valenta, transgressora, figura heroica. Reivindicació implícita del dret a actuar segons la pròpia consciència. Abús de poder i autoritat (autocràcia vs democràcia). Creont exerceix el poder de forma tirànica. Sòfocles podria estar criticant l'autocràcia en un moment de transició cap a la democràcia a Atenes. Ineludibilitat del destí en la tragèdia clàssica.

A la tragèdia, el destí és inevitable i superior a la voluntat humana. Les conseqüències dels actes (desobeir lleis humanes o divines) són inevitables i tràgiques. PERSONATGES: Antígona: heroïna que defensa els valors familiars i divins. Ismene: germana poruga i obedient. Creont: rei autoritari, defensor de la llei humana. Hemón: fill de Creont, promès d'Antígona, mor per amor. Eurídice: esposa de Creont, es suïcida pel dolor. Tiresias: vident cec que adverteix el rei. Corifeu: portaveu del cor, reflexiona sobre els fets. Guardià i Missatger: personatges funcionals.

47 Tragèdia "Imitació d'una acció seriosa i completa [...] que mitjançant la compassió i la por, produeix la catarsi de les passions." -Aristótil ORIGEN DEL TEATRE: El teatre grec era part d'un ritual religiós en honor a Dionís, no només un espectacle lúdic. Prové de festes populars i processons amb cants com els ditirambes (διθύραμβος): himnes solemnes i majestuosos o els Coms (κῶμος): himnes satírics i alegres. Els primers elements teatrals provenen d'improvisacions en aquestes celebracions. L'embrió de la tragèdia és un individu diferenciat del cor, que anunciava i dialogava entre les estrofes. Al segle VI aC ja hi havia representacions sobre altres figures mítiques, no només Dionís.

El tirà Pisístrat oficialitzà el gènere tràgic el 534 aC, amb concursos durant les festes Lenees. EVOLUCIÓ Èsquil: afegeix el segon actor i redueix el paper del cor. Sòfocles: introdueix un tercer actor i l'escenografia. FESTES: Grans Dionísies (març-abril): festival principal, amb: Processó i concursos de ditirambes. Representació de tres tragèdies i un drama satíric (tetralogia) + comèdia a la tarda. Altres festivals: Dionísies rurals (desembre). Lenees (gener-febrer), inicialment només comèdia, després també tragèdia. Un patró ric era el qui pagava per les tragèdies FUNCIÓ I TEMES Temes extrets de mites i llegendes èpiques. Reflecteix el contrast entre individu (heroi) i comunitat (cor).

Té una funció educativa: afavoreix la reflexió i catarsi (purificació d'emocions). Era part d'un concurs: cada autor presentava una tetralogia. ESTRUCTURA Pròleg (πρόλογος): monòleg o diàleg inicial. 1. Pàrode (πάροδος): entrada del cor. 2. Episodis (ἐπεισόδια): accions dramàtiques, amb actors i corifeu. 3. Estàsims (στάσιμα): cants del cor que separen els episodis. 4. Èxode (ἔξοδος): sortida final del cor. 5. DEFINICIÓ TRAGÈDIA La tragèdia grega no és un "art" en el sentit modern, sinó una representació religiosa. La tragèdia és un agon (enfrontament) entre dos personatges principals, moderats pel cor.

Els monòlegs dels personatges es combinen amb comentaris breus del cor, fins a arribar a una resolució. Segons Aristòtil, hi ha tres elements essencials en la tragèdia: Peripècia: un gir en l'acció. Anagnòrisi: el pas de la ignorància al saber. Esdeveniment patètic: acció que provoca destrucció o dolor 48 Sófocles i altres autors tràgics Neix 497 aC, Colonos (Atenes), en una família rica on té una educació literària i musical molt acurada. Va encapçalar un cor juvenil després de la victòria a Salamina. Va refusar ofertes estrangeres; només viatjà com a ambaixador d'Atenes. Va ser conegut com φιλαθεναιότατος ("molt amant d'Atenes"). Va ser el general amb Pèricles contra Samos.

Va morir el 404 aC, poc abans de la caiguda d'Atenes. Guanyà 20 concursos teatrals (més que Èsquil i Eurípides). Considerat un home feliç i respectat al llarg de la seva vida. INNOVACIONS Va afegir el segon actor (Èsquil només en feia servir un). Va suprimir la tetralogia tradicional. OBRES Àiax Deshonrat per no rebre les armes d'Aquil·les. Enverinat per Atena, mata bestiar pensant que són enemics. Quan recobra la raó, se suïcida. Antígona Antígona enterra el seu germà malgrat la prohibició de Creont. És condemnada a mort i això porta desgràcia al rei. Les dones de Traquis (Traquínies) Deianira intenta recuperar l'amor d'Hèracles amb una túnica "màgica".

Aquesta el tortura, i ella se suïcida en saber-ho. Èdip rei Èdip mata el seu pare i es casa amb la seva mare sense saber-ho. En descobrir-ho, Iocasta se suïcida i Èdip es cega a si mateix. Electra Electra i Orestes busquen venjança per la mort del seu pare Agamèmnon. Filoctetes Abandonat per la seva ferida, és necessari per guanyar la guerra. Neoptòlem vol enganyar-lo però finalment actua amb noblesa. Èdip a Colonos Últims dies d'Èdip a Atenes. Mor de forma sagrada i misteriosa, elevat a una altra dimensió. CARACTERÍSTIQUES Heroi sofoclèic: Exemple de com hauria de ser l'ésser humà. Innocència dels protagonistes: No pateixen per culpa pròpia, sinó pel destí.

Profunditat ètica i religiosa: Decisions marcades pel deure diví (ex: Antígona). Divinitats actives: Els déus interfereixen directament en el destí humà (ex: Àiax). Tragèdies sense final feliç: Només Èdip a Colonos és una excepció. Missatge: L'ésser humà i la ciutat prosperen si honoren els déus. ÈSQUIL (C. 525–456 AC) Pioner de la tragèdia grega. Va introduir el segon actor (abans només hi havia un). Obres amb fort contingut religiós i moral. Creia que la dissort era conseqüència d'un pecat (hýbris) contra l'ordre diví. Obra destacada: Orestíada (trilogia sobre la venjança i la justícia). EURÍPIDES (C. 484–406 AC) Més modern i crític.

Mostra personatges complexos, humans i sovint contradictoris. Molt interès per les emocions i els conflictes psicològics. Obres més pessimistes; sovint qüestiona els déus i les normes socials. Obres destacades: Medea, Les Bacants, Hipòlit. 49 Lisísatrata Lisístrata, una dona atenenca, proposa a les dones de totes les ciutats gregues fer vaga de sexe per forçar els homes a posar fi a la guerra. A més, prenen l'Acròpoli, on es guarda el tresor públic. Després de tensions i discussions, els homes acaben cedint i es pacta la pau. TEMES La guerra i la pau: Crítica oberta a la guerra del Peloponès. El poder de les dones: Inversió de rols; les dones prenen la iniciativa.

Sàtira política i social: Ridiculització de la política i la guerra. Sexualitat: Ús de l'humor i l'eros com a arma política. Beguda i disbauxa ESTIL I LLENGUATGE Llenguatge col·loquial, groller i directe. Jocs de paraules, doble sentit, referències sexuals. Elements lírics en les parts del cor. S'introdueixen els episodis Estructura Pròleg: és un diàleg Pàrode: entren els dos cors Àgon: disputa entre els dos cors Paràbasi: breu, com un nou Àgon Episodis: tres episodis dinàmics Èxode: final PERSONATGES Lisístrata: És la protagonista de l'obra. Dona intel·ligent, decidida i patriòtica. Té la idea de fer una vaga sexual i de prendre l'Acròpolis per obligar els homes a posar fi a la guerra.

Representa el lideratge femení i el sentit comú. Cal·lonice: Veïna de Lisístrata, inicialment escèptica amb el pla, però finalment s'hi uneix. És una dona sensual, còmica i representativa de la dona atenenca típica. Aporta humor i complicitat. Mírrina: Dona jove i molt atractiva, casada amb Cinesies. És qui protagonitza una escena molt còmica en què intenta resistir-se al seu marit, mantenint la vaga sexual. Representa la dificultat de mantenir el compromís amb la causa. Làmpito: Dona espartana, forta i amb accent marcat. És la primera en donar suport a Lisístrata. Representa el coratge i l'esperit pràctic de les dones de fora d'Atenes. Ismene: Dona beòcia que no parla.

Representa la participació de les dones d'altres regions gregues. Tot i ser secundària, forma part del moviment unitari. Corínties: Dones voluptuoses i exagerades, sovint objecte de burla. Simbolitzen el plaer i la luxúria, i reforcen el to humorístic de l'obra. Altres dones: D'altres regions de Grècia que s'uneixen a Lisístrata per fer la vaga. Representen la solidaritat femenina en temps de guerra. Cinesies: Marit de Mírrina. És un home desesperat pel desig sexual, ridiculitzat en l'escena amb la seva dona. Mostra el poder de la vaga sexual. Comissari (o Magistrat): Representa l'autoritat masculina. Al principi menysprea les dones, però acaba humiliat i ridiculitzat.

Serveix per criticar el poder patriarcal i la ineficàcia política. Corifeu dels homes: Cap del cor masculí. Representa els homes grans que intenten reprimir les dones, però sense èxit. Encarna la tradició i el masclisme antic. Homes del cor: Grup d'homes vells que intenten recuperar el control. Són còmicament ineficaços i sovint acaben sent ridiculitzats per les dones. Home espartà: Representa els soldats d'Esparta. També està afectat per la vaga i col·labora en l'escena final de la reconciliació. Mostra que el conflicte afecta tots dos bàndols. Reconciliació: Dona jove i molt atractiva que representa simbòlicament la pau.

El seu cos serveix com a eina de negociació entre els homes d'Atenes i Esparta. Portera de l'Acròpolis: Dona que impedeix que els homes entrin a l'Acròpolis, mostrant com les dones han pres el control de l'espai polític. 50 ORIGEN DEL TEATRE: La comèdia es va originar a la Grècia rural, vinculada a les festes en honor a Dionís. Aquestes festes celebraven el final de l'hivern i la renovació de la vida, proporcionant un espai per a l'expressió lliure i la crítica social. Els cors animals i fàl·lics que cantaven himnes i obscenitats eren una part d'aquestes festes. La comèdia es va desenvolupar com una forma de representació d'aquestes celebracions.

OCASIONS DE REPRESSENTACIÓ La comèdia va començar a ser representada regularment a Atenes a partir de l'any 486 aC, al costat de la tragèdia i el drama satíric en els grans festivals dedicats a Dionís (les Lenees i les Grans Dionisíaques). L'Estat finançava la representació, excepte els cors, que eren finançats per ciutadans ricament designats. A pesar de la llibertat expressiva de les comèdies, aquestes sempre es realitzaven sota el control del poble atenès, que avaluava les obres i decidia els guanyadors.

ESQUEMES Les comèdies seguien una estructura típica amb un heroi còmic que proposava plans fantàstics per resoldre situacions conflictives, sovint amb l'oposició d'altres personatges o del cor. Els personatges eren sovint caricatures de figures públiques, com polítics, poetes o filòsofs, o figures mitològiques com Hèracles i Dionís. Els personatges masculins estaven vestits de manera exagerada, sovint amb màscares i vestits grotescos, incloent fal·lus inflats, mentre que les escenes escèniques eren senzilles. TÒPICS I TEMES Estil còmic: La llengua usada en les comèdies era una mescla de registre formal i vulgar, que contribuïa a l'humor.

Paròdia: Les comèdies parodiaven gèneres literaris com l'epica, la tragèdia o els procediments retòrics, així com personatges històrics o llegendaris. Crítica social i política: Les comèdies sovint criticaven els polítics, pensadors i altres figures públiques. Temes sexuals i alimentaris: Les comèdies inclouen freqüentment temes sobre l'abundància de menjar i beguda, així com la sexualitat, que sovint es presentaven com a elements de celebració i triomf. ESTRUCTURA Pròleg: Introducció al tema de l'obra. 1. Pàrode: Entrada del cor. 2. Escenes iàmbiques: Parts recitades pels actors. 3. Paràbasi: El cor es dirigeix al públic directament, trencant la convenció dramàtica. 4.

Agon: Confrontació clímax entre l'heroi i l'adversari. 5. Èxode: Final de l'obra amb celebració o triomf de l'heroi. 6. Comèdia 51 Aristofanes Neix cap al 445 aC a Atenes. Primeres obres a partir del 425 aC. Última obra conservada: 388 aC. Només es conserven 11 comèdies seves de més de 40. Es va conservar per ser exemple de llengua àtica pura, no per ser superior a altres autors. El seu humor és lingüístic, satíric i crític amb la societat. ETAPES Primera etapa (425-421 aC) – Contra la guerra i crítica social Temes: Crítica a la guerra del Peloponnès, Sòcrates, Eurípides, la política... Obres: Acarnesos (425): condemna la guerra. Cavallers (424): crítica a Cleó i la democràcia.

Núvols (423): burla a Sòcrates i la nova educació. Vespes (422): paròdia del sistema judicial. Pau (421): celebració de la Pau de Nícies. Segona etapa (414–405 aC) – Evasió i crítiques literàries Context: guerra reactivada, ambient tens. Obres: Aus (414): evasió fantàstica, natura i lirisme. Lisístrata (411): dones fan vaga sexual per la pau. Tesmofòries (411): crítica a Eurípides i defensa de les dones. Granotes (405): debat entre Esquil i Eurípides, crítica literària. Tercera etapa (després del 404 aC) – Menys política, més fantasia Atenes derrotada fi de la comèdia política directa. Obres: Assembleistes (392): paròdia de la igualtat de sexes.

Pluto (388): repartiment just de la riquesa, ja sense paràbasis ni cor destacat. CARACTERÍSTIQUES Llengua rica i variada: jocs de paraules, vulgarismes i poesia elevada. Crítica directa i sarcàstica: a polítics, filòsofs, autors, institucions. Paròdia de la tragèdia i llenguatge sublim. Gran ús de la fantasia i situacions absurdes. Humor tant de situació com de llenguatge. EVOLUCIÓ DE LA COMÈDIA Comèdia Mitjana: Més fantasia, menys política. Mites parodiats. Influència d'Eurípides. Comèdia Nova (Menandre): Personatges tipus (esclaus, prostitutes, vells, joves enamorats...). Temes quotidians i familiars, més propers a la burgesia. Més intriga i anagnòrisis (reconeixement).

Ja no hi ha paràbasis ni crítica política oberta. 52 Historiografia La historiografia és el primer gènere literari grec dedicat a la prosa, tot i que també hi havia altres gèneres com la filosofia, la faula o l'oratòria. La prosa va guanyar terreny al vers com a forma de comunicació intel·lectual, deixant la poesia a la sensibilitat artística. Inicialment, la història es confonia amb el mite. L'aristocràcia jònica va fomentar l'interès per les genealogies i l'etnologia, contribuint a la formació de la història com a gènere independent. Els logògrafs com Hecateu de Milet van començar a escriure sobre història, però el terme es referia a autors de textos en prosa en general. HERÒDOT (C.

480-420 AC) Considerat el "pare de la història" per Ciceró. Va escriure sobre les guerres mèdiques i va buscar connexions causals entre esdeveniments històrics. Va viatjar per diferents llocs com Pèrsia i Egipte per a les seves investigacions. Tenia una visió etnicoreligiosa de la història, amb una creença que la divinitat fa caure els poderosos. TUCÍDIDES (C. 470-395 AC) Va escriure sobre la guerra del Peloponnès, destacant per la seva objectivitat i recerca exacta de la veritat. Va criticar Heròdot per les seves inexactituds i va defensar la història com una obra per a l'ensenyament futur.

Va analitzar els fets amb una perspectiva política i econòmica, prescindint de raons religioses o mitòriques. XENOFONT (430-354 AC) Va escriure sobre diversos temes, incloent-hi història, filosofia i economia. Va continuar l'obra de Tucídides amb les "Hel·lèniques", però sense la mateixa imparcialitat ni rigor. Va escriure sobre l'educació de Sòcrates i va mostrar una postura conservadora i espartana. ROMANS Polibi de Megalòpolis (202-120 aC): Va escriure sobre l'ascens de Roma i els factors que li van permetre conquerir el món antic. Diodor de Sicília (segle I aC): Va escriure una història universal, de la qual es conserven només fragments.

Estrabó (63 aC - 19 dC): Va escriure sobre la geografia dels pobles mediterranis i les seves relacions amb el medi natural. Plutarc (50-120 dC): Va escriure "Vides paral·leles", comparant figures històriques de Grècia i Roma. Pausànias (segle II dC): Va viatjar per l'Hèl·lada i va escriure una descripció detallada de la regió, útil per a l'arqueologia. 53 Periode Arcaic (776-490 AC) PANHEL·LENISME Delfos i els jocs olímpics com a elements clau per fomentar la identitat comuna entre les polis gregues. Delfos, Dodona, Epidaure i Olímpia són els grans santuaris que simbolitzen la unitat grega.

Els Jocs Olímpics (iniciats el 776 aC) esdevenen referència temporal en el calendari grec, comparable al 753 aC a Roma. SOCIETAT: DE L'ARISTOCRÀCIA A LA POLIS: Canvis socials importants: augment demogràfic, estancament agrícola, millores en producció artesanal i tècnica naval. L'enriquiment de ciutadans sense drets polítics crea tensions, que es resolen inicialment amb la colonització. Apareix l'isonomia, el concepte d'igualtat davant la llei, amb la formació d'una nova classe militar d'hoplites. COLONITZACIONS: Es produeixen a l'Àsia Menor, el Mar Negre, Magna Grècia i la Mediterrània occidental (inclòs Empúries).

Les colònies mantenen vincles comercials, religiosos i culturals amb les metròpolis, enfortint el sentiment panhel·lènic. LEGISLACIONS L'evolució econòmica i les tensions socials generen la necessitat de codificar lleis. A Atenes, Dracó crea una legislació severa; Soló estableix drets per als ciutadans basats en la riquesa. A Esparta, Licurg crea la "Gran Retra", un codi legislatiu espartà. TIRANIES Algunes crisis socials i polítiques no es resolen amb lleis i apareixen tirans com Pisístrat a Atenes. Els tirans guanyen poder mitjançant el suport del poble, amb mesures com el repartiment de terres, la construcció de monuments i la creació de festes ciutadanes.

Però, a mesura que el poder es perpetua per la força, la tirania acaba en violència, com en el cas dels fills de Pisístrat, Hípias i Hiparc. LITERATURA DE L'ÈPOCA Èpica: Els poemes homèrics atribuïts a Homer. Lírica: Hesíode escriu la Teogonia i Els treballs i els dies. Filosofia: Naixement de la filosofia amb filòsofs com Tales, Anaxímenes, Anaximandre i Heràclit. Poesia lírica: Poesia personal i social del moment, que es distingeix de l'epopeia per no cantar gestes passades. AGRUPACIONS I ACORDS A més de les polis, es formen agrupacions més àmplies com l'Amfictonia de Delfos, la confederació beòcia i la confederació del Peloponnès.

54 Periode Clàssic REFORMES DE CLÍSTENES Reforma democràtica: Clístenes, de família aristocràtica, va introduir canvis importants a Atenes, establint la democràcia atenesa. Nou sistema de tribus: Va crear deu noves tribus basades en la divisió territorial (ciutat, costa i interior), en lloc de les quatre tribus tradicionals basades en el naixement. Divisió en tríties: Cada zona es dividia en deu districtes (tríties), amb tres tríties assignats a cada tribu, per garantir representació territorial. Consell de 500 membres: Formació d'un Consell format per 50 membres escollits per sorteig de cada tribu. Els membres es reunien diàriament i es sortejaven per presidència rotativa (prítans).

Ekklesia: L'assemblea popular (ekklesia) tenia la sobirania per decidir els projectes debatuts pel Consell. (490-328 AC) LES GUERRES MÈDIQUES (490-479 AC) Causes: Els perses, liderats pel rei Darios, volien castigar la ciutat de Milet per la seva revolta contra l'Imperi Persa, amb l'ajuda d'Atenes i Erètria. Principals batalles: Marató (490 aC): Victòria atenesa contra els perses. Termòpil·les (480 aC): Els perses, liderats per Xerxes, derrotaren els espartans dirigits per Leònides. Salamina (480 aC): Victòria naval dels atenesos, sota Temístocles, enfront dels perses. Platees (479 aC): Defeat final dels perses per part de les forces gregues dirigides pel rei espartà Pausànies.

Espírit de llibertat: La unitat grega en defensa de la llibertat va ser una causa important per la victòria sobre els perses. LES GUERRES DEL PELOPONÈS (431-404 AC) Orígens: Comencen com a conflicte entre els atenesos i els espartans, amb l'illa de Corcira com a detonant. Primera fase: Al principi, Atenes va guanyar terreny sota el comandament de Pericles, fins a la seva mort (429 aC) a causa de la pesta. Segona fase: Després de la mort de Pericles, el conflicte es va traslladar a Sicília, on l'estratègia militar atenesa sota Alcibíades va fracassar a Siracusa. Tercera fase: Les ciutats jòniques es rebel·len contra Atenes.

Els espartans, sota Lisandre, derroten la flota atenesa a Egospòtamos (405 aC), forçant Atenes a rendir-se. Condicions de la derrota atenesa: Atenes va haver d'enderrocar els murs del Pireu, lliurar la flota a Esparta, i acceptar un govern oligàrquic. Govern dels Trenta Tirans: Esparta va imposar un govern oligàrquic a Atenes, però el règim va fracassar després de la guerra civil. Restauració de la democràcia: El 403 aC, després de la revolta i la caiguda dels Trenta Tirans, Atenes va restaurar la seva democràcia.

55 N α αι A αν ας G ας ων D α αις N ος οι ον α A ον ους ον α G ου ων ου ων D ω οις ω οις N ς/- ες - α A α/ν ας - α G ος ων ος ων D ι σι ν ι σι Morfologia Declinacions 1ra declinació 2na declinació 3ra declinació * Quan és posa la ς?

Es posa en les següents consonants: β/δ/γ/π/τ/κ/φ/χ/θ β/π/φ + ς > no passa ψ δ/τ/θ +s > cau la dental γ/κ/χ +s > es crea una ξ Altres excepcions: -quan s'acava en ν, la vocal del nominatiu s'allarga ο>ω i aquesta ν cau davant de la ς, com passa al Datiu 'ρινσί -quan s'acava en ντ, la cau a τ a l'estar al final al Nominatiu, la vocal del nominatiu s'allarga ο>ω i cauen les dues al datiu davant la ς com passa a γέρου(ντ)σι (ν) 56 N ις εις υ η A ιν εις υ η G εως εως εως εων D ει εσι ν ει εσι ν N εύς εις A εα εις G έως έας D ει ευσι 3ra declinació (vocal ι/υ) Adjectius -ός, -α, -όν > 2na (m) 1ra (f) 2na (n) -ων, -ον > 2na (m) 1ra (f) 2na (n) μελας, μέλαινα, μέλαν > 3ra (m/f) 3ra (n) πας, πασα, παν> 3ra (m/f/n) Comparatius Comparatiu > -τερος, -τέρα, -τερον/ -ιων, -ιον (més savi) Superlatiu > -τατος, -τάτη, -τατον/-ιστος, -ίστη, -ιστον (molt més savi) 3ra declinació (diftong ευ) -ες, -ης > 2na (m) 1ra (f) 2na (n) πολύσ, πολλή, πολύ> 3ra (m/f/n) Pronoms Personals: jo > ἐγώ, ἐμοῦ Personals: tu > σύ, σοῦ El mateix: αὐτός, -ή, -ό Relatiu: ὅς, ἥ, ὅ Aqueix: οὗτος, αὕτη, τοῦτο Aquell: ἐκεῖνος, -η, -ο Demostratiu: ὅδε, ἥδε, τόδε Algú: τις, τι Interrogatiu: τίς, τί 57 Morfologia Verbs -Veu Activa -ω -εις -ει -ομεν -ετε -ουσι ε...+ -ον -εσ -ε -ομεν -ετε -ον -σ -σα -σασ -σε -σαμεν -σατε -σαν Present Imperfecte Futur Aorist canto cantava cantaré vaig cantar -ω -εις -ει -ομεν -ετε -ουσι ε...+ Infinitiu Participis Present > -ειν Futur > -σειν Aorist> -σαι Present > ων, οντος " ουσα, ουσης " ον, οντος Perfet > σον, σοντος " σουσα, σουσης " σον, σοντος Futur > σας, σαντος " σασα, σασης " σαν, σαντος -εἰμί -εἶ -ἐστίν -ἐσμέν -ἐστέ -εἰσίν -ἦν -ἦσθα -ἦν -ἦμεν -ἦτε -ἦσαν Verbs en μί Pres.

(εἰμί) Imp. (εἰμί) -εἶμι -εἶ -εἶσι(ν) -ἴμεν -ἴτε -ἴασι(ν) -φημί -φῄς -φησί(ν) -φαμέν -φατέ -φασί(ν) -τίθημι -τίθης -τίθησι(ν) -τίθεμεν -τίθετε -τιθέασι(ν) -δίδωμι -δίδως -δίδωσι(ν) -δίδομεν -δίδοτε -διδόασι(ν) Pres. (εἶμι) Pres. (φημί) Pres. (τίθημι) Pres. (δίδωμι) Aorist 58 Persona Temes en -αω Temes en -εω Temes en -οω 1a sg. -ῶ -ῶ -ῶ 2a sg. -ᾷς -εῖς -οῖς 3a sg. -ᾷ -εῖ -οῖ 1a pl. -ῶμεν -οῦμεν -οῦμεν 2a pl. -ᾶτε -εῖτε -οῦτε 3a pl. -ῶσι(ν) -οῦσι(ν) -οῦσι(ν) Morfologia Verbs -Veu Passiva -ομαι -ει/σαι -εται -ομεθα -εσθε -ονται -ομην -ου -ετο -ομεθα -εσθε -οντο -σ -σαμην -σω -σατο -σαμεθα -σασθε -σαντο Pres Imp Futur ind.

soc cantat era cantat serè cantat -ομαι -η -εται -ομεθα -εσθε -ονται Infinitiu Participis Present actiu > -εσθαι Present passiu > -σεσθαι Perfet actiu > -σασθαι Present > ομενος, ομενου " ομενη, ομένης " όμενον, ομένου Perfet > σομενος, σομενου " σομενη, σομένης " σόμενον, σομένου Futur > σάμενος, σαμένη " σαμένη, σαμένης " σάμενον, σαμένου Aorist ε...+ ε...+ vaig ser cantat Verbs Contractes Present actiu 59 Persona Temes en -αω Temes en -εω Temes en -οω 1a sg. -ῶν -οῦν -οῦν 2a sg. -ᾶς -οῖς -οῖς 3a sg. -ᾶ -εῖ -οῖ 1a pl. -ῶμεν -οῦμεν -οῦμεν 2a pl. -ᾶτε -εῖτε -οῦτε 3a pl. -ῶσι(ν) -οῦσι(ν) -οῦσι(ν) Morfologia Imperfet actiu Persona Temes en -αω Temes en -εω Temes en -οω 1a sg.

-ῶμαι -οῦμαι -οῦμαι 2a sg. -ᾷ -ῇ -ῇ 3a sg. -ᾶται -εῖται -οῦται 1a pl. -ώμεθα -ούμεθα -ούμεθα 2a pl. -ᾶσθε -εῖσθε -οῦσθε 3a pl. -ῶνται -οῦνται -οῦνται Present passiu Persona Temes en -αω Temes en -εω Temes en -οω 1a sg. -ώμην -ούμην -ούμην 2a sg. -ῶ -οῦ -οῦ 3a sg. -ᾶτο -εῖτο -οῦτο 1a pl. -ώμεθα -ούμεθα -ούμεθα 2a pl. -ᾶσθε -εῖσθε -οῦσθε 3a pl. -ῶντο -οῦντο -οῦντο Imperfet passiu 60 Morfologia Imperatius -ε -έτω -ωμεν -ετε -όντων -ον -άτω -ωμεν -ατε -άντων -αι -άσθω -ώμεθα -ασθε -άσθων Pres (act) Aor (act) Pres (mitj) -ου -έσθω -ώμεθα -έσθων -ονται Aor (mitj canta! canta! canta't! canta't L'aorist implica acció puntual (una sola vegada, sense duració).

61 Sintaxi Oració Simple S (CN) + V + CD + CI + CC Oració Complexa Genitiu absolut Oracions de relatiu Oracions d'infinitiu Oracions substantives Oracions advervials Estan introduïdes per un pronom relatiu - l'article sense és una construcció que expressa una circumstància temporal (quan va...), causal (com que...) o concessiva (encara que...) independent de la resta de l'oració. Es creen amb un infinitiu que passa a fer de verb i un acusatiu que fa de subjecte. Funcionen com a complement directe de verbs de dir, pensar, voler, sentir... Introduïdes per ὅτι, ὡς, ὅς, i μή (temor) TEMPORALS (quan) : Introduïdes per ὅτε, ἐπειδὴ.... CAUSALS (perquè) : Introduïdes per ὅτι, ἐπεί 62