Resum de la Història de la Música

Text del document

EDAT MITJANA S. V-XIV Quadre: alta e.m * Pintura romànica: coincideix en el període de la monodia, la música es plana (1 sola veu, horizontal). Els quadres i obres també reflecteixen aquest periode. Està tot tieso i pla (com la música), són com estampats, no gaire realistes. Horitzontalitat en la música i en l'art. Quadre: baixa e.m * Pintura gòtica: Període de la polifonía. En diferencia a la romana hi ha + profunditat. Hi ha composició en els quadres, igual que també en la música. Mes real, tot i això l'art encara està com rígida. RENAIXEMENT (S.XV-XVI) El Renaixement (segles XV i XVI) és una època en què es recuperen els ideals de l'antiga Grècia i Roma.

L'art i la música busquen sobretot equilibri, proporció i harmonia. Això està relacionat amb l'humanisme, que defensa que l'ésser humà és important i és com una representació de Déu. En música, això es tradueix en obres molt equilibrades i ordenades. Un element molt important és el cantus firmus, que és una melodia del cant gregorià que es fa servir com a base per construir una nova composició. Aquesta melodia es pot allargar i transformar per crear música nova. En general, la música del Renaixement és polifònica, és a dir, té diverses veus que sonen alhora de manera equilibrada.

Josquin Des Prez: En aquest període destaca especialment Josquin des Prez, un dels compositors més importants del Renaixement i figura central de l'escola franco-flamenca. Va treballar en llocs molt importants com la cort dels Sforza a Milà i la Capella Papal del Vaticà. La seva música es caracteritza pel gran domini del contrapunt imitatiu, on una mateixa melodia apareix successivament en diferents veus, creant una textura polifònica molt cohesionada. També utilitza el cantus firmus, té una gran claredat melòdica i una sensibilitat expressiva molt destacada. A més, cuida molt la relació entre la música i el text. Va escriure diferents tipus d'obres, com misses, motets, chansons i canons.

Entre les seves obres més importants hi ha Missa Pange Lingua, Ave Maria… virgo serena, Mille Regretz i Miserere Mei, Deus. BARROC (1600-1750) Després del Renaixement arriba el Barroc (1600-1750), una època totalment diferent. Al segle XVII comença a aparèixer la música tonal, que serà la base de la música durant molt temps. Si el Renaixement buscava equilibri, el Barroc busca contrast, exageració i moviment. L'art és més recarregat i expressiu, i en música es consolida la melodia acompanyada, on hi ha una veu principal amb acompanyament.

Una de les característiques més importants és el baix continu, una línia de baix que és interpretada per instruments de teclat o de corda, i que l'intèrpret completa amb acords improvisats. Això dona estabilitat a la música. També es desenvolupa el sistema de tonalitat major-menor, que organitza la música de manera més dramàtica. La música barroca també destaca per la seva ornamentació, amb elements com trinos, mordents i arpegis que decoren la melodia. A més, hi ha una gran expansió de la música instrumental gràcies a la luteria, és a dir, la construcció d'instruments de corda com violins o violes.

El contrapunt es fa més complex, i també neix un gènere molt important: l'òpera, inspirada en el teatre grec. L'òpera combina música, teatre i escenografia. A partir d'aquí també apareixen formes relacionades com l'oratori (sense escenografia), la cantata i la passió. Pel que fa a la música instrumental, apareixen formes importants com la fuga, que és la forma més complexa del contrapunt i es basa en la imitació d'un tema entre diferents veus. També hi ha la sonata, que pot ser da camera (profana), da chiesa (religiosa) o a trio (tres instruments). Una altra forma és el concerto grosso, on hi ha un diàleg entre un petit grup d'instruments i tota l'orquestra.

Finalment, hi ha les suites de danses, que són conjunts de danses amb diferents ritmes, com la gallarda (ràpida i amb salts), la gavotta (alegre) o el minuet (elegant i ternari). Claudio Monteverdi: Un dels compositors més importants d'aquesta època és Claudio Monteverdi, que fa de pont entre el Renaixement i el Barroc. Treballa a Màntua i a la basílica de Sant Marc de Venècia, i crea un nou llenguatge musical basat en l'expressivitat i el dramatisme. Distingeix entre la prima pratica, més tradicional i contrapuntística, i la seconda pratica, on la música s'adapta al text i es permet més llibertat, especialment en l'ús de la dissonància. Això li va portar crítiques, com les d'Artusi.

Monteverdi consolida elements clau del Barroc com el baix continu, el recitatiu (part de l'òpera que explica l'acció), el dramatisme i l'evolució del madrigal cap a formes més teatrals. Les seves obres més importants són L'Orfeo (considerada la primera gran òpera), L'incoronazione di Poppea i els seus 8 llibres de madrigals. Antonio Vivaldi: Un altre compositor molt important és Antonio Vivaldi, un dels més prolífics del Barroc. El seu instrument principal era el violí i va treballar a l'Ospedale della Pietà de Venècia. Va escriure concerts, òperes, sonates i música religiosa. És especialment important perquè consolida el concert solista, amb una estructura de tres parts: ràpid, lent i ràpid.

També desenvolupa el ritornello, una secció de l'orquestra que es repeteix entre les parts del solista. La seva música es caracteritza per l'energia rítmica, melodies clares i repetitives i forts contrastos. La seva obra més famosa és Les Quatre Estacions (1725), una de les primeres obres descriptives, formada per quatre concerts per a violí, cadascun associat a un sonet que descriu una estació de l'any. Johann Sebastian Bach: Finalment, destaca Johann Sebastian Bach, i la seva mort marca el final del Barroc. La seva música és una síntesi dels diferents estils europeus: el contrapunt alemany, el lirisme italià i l'elegància rítmica francesa.

La seva música es caracteritza per una gran profunditat expressiva, una harmonia molt sofisticada i estructures molt complexes. Va escriure en gairebé tots els gèneres del Barroc. En música religiosa destaca La Passió segons Sant Mateu, en música instrumental els Concerts de Brandenburg, i en música per teclat L'art de la fuga. CLASSICISME (1750-1820) El Classicisme (aprox. 1750-1820) és una època que ve després del Barroc i que torna a buscar ordre, equilibri i claredat, una mica com el Renaixement. Està influenciat per la Il·lustració, un moviment que defensa la raó, el coneixement i l'equilibri. La música es fa més clara, entenedora i estructurada.

A diferència del Barroc, on la música era molt complexa, aquí es busca una textura més senzilla, sobretot la melodia acompanyada clara, on es pot distingir perfectament la melodia principal de l'acompanyament. També desapareix el baix continu i la música es basa en frases equilibrades, sovint de 4 o 8 compassos, com si fos una conversa ordenada. El sistema tonal (major-menor) es manté, però es fa servir d'una manera més clara i estable. Les melodies són simètriques, elegants i fàcils de recordar, i el ritme és regular i estable. Pel que fa a les formes, el Classicisme consolida estructures molt importants.

La més destacada és la forma sonata, que té tres parts: Exposició: es presenten els temes Desenvolupament: es treballen i es transformen Reexposició: tornen els temes inicials Aquesta estructura s'utilitza en moltes formes grans com: Simfonia: per a orquestra Concert: solista amb orquestra Sonata: per a un o dos instruments També és important la música de cambra (quartets, trios…), que es toca en espais més petits. L'orquestra clàssica es fa més estable, amb corda, vent-fusta i vent-metall, i apareix la figura del director (encara que no tan desenvolupada com després). Mozart: Un dels grans compositors d'aquesta època és Wolfgang Amadeus Mozart.

Va ser un nen prodigi i va compondre des de molt petit. La seva música és un exemple perfecte de l'estil clàssic: clara, equilibrada i molt expressiva, però alhora senzilla d'escoltar. Mozart destaca per la seva capacitat de fer melodies molt boniques i naturals, i per donar molta expressivitat als personatges en les seves òperes. Va escriure en tots els gèneres: simfonies, concerts, música de cambra i sobretot òperes. En l'òpera, combina música i teatre d'una manera molt natural, fent personatges molt humans i creïbles. Algunes de les seves obres més importants són Les noces de Fígaro, Don Giovanni i La flauta màgica.

També són molt importants els seus concerts per a piano i les seves simfonies. Beethoven: L'altre gran compositor és Ludwig van Beethoven, que representa el pas del Classicisme cap al Romanticisme. La seva música comença sent clàssica, però evoluciona cap a un estil molt més expressiu, intens i personal. Beethoven amplia les formes clàssiques, fent-les més llargues i dramàtiques. Dona més importància a l'expressió emocional i trenca amb l'equilibri perfecte del Classicisme. És un compositor clau perquè introdueix la idea de l'artista com a creador lliure.

La seva obra es divideix en tres etapes: Primera etapa: influència de Mozart i Haydn, estil clàssic Segona etapa: més expressiva i heroica (per exemple la 5a simfonia) Tercera etapa: més profunda i innovadora Entre les seves obres més importants hi ha les seves 9 simfonies (especialment la 5a i la 9a), les sonates per a piano i els quartets de corda. La 9a simfonia és molt important perquè incorpora un cor, cosa molt innovadora. En resum, el Classicisme és una època de claredat, equilibri i ordre, amb formes molt definides i música fàcil d'entendre. Mozart representa la perfecció d'aquest estil, mentre que Beethoven el porta més enllà i obre el camí cap al Romanticisme.

ROMANTICISME (1820 - 1910) El Romanticisme es divideix en dues etapes: el primer Romanticisme (1815-1848) i el segon Romanticisme (1848-1880). En aquesta segona etapa és quan el moviment arriba al seu màxim desenvolupament. El segon Romanticisme es caracteritza perquè la música es converteix en una forma d'expressió molt personal. L'artista expressa els seus sentiments i emocions, per això es diu que és un art subjectiu. A més, hi ha un augment del públic, amb concerts tant públics com privats, i el músic deixa de ser un servidor de l'Església o dels nobles per tenir més llibertat. També comencen a separar-se els papers de compositor, intèrpret i director.

La base d'aquesta música és el sentiment, i la música es considera l'art romàntica per excel·lència. Apareix la música programàtica, que explica històries o descriu situacions, i hi ha una atracció per ambients exòtics o llunyans. Musicalment, hi ha una gran llibertat formal i expressiva, amb un estil molt líric. Les melodies són expressives i emotives, el ritme és flexible (s'adapta a l'expressió, amb ús del tempo rubato), i sovint s'inspira en la música tradicional. L'orquestra creix molt, sobretot amb més instruments de vent-metall, i es busquen noves combinacions de timbres. L'harmonia es fa més complexa i apareix el cromatisme, que crea un efecte més difuminat entre les notes.

Pel que fa a la textura, mentre que en el Classicisme la melodia i l'acompanyament estaven clarament diferenciats, en el Romanticisme es fusionen i són menys clars. Pel que fa a les formes, hi ha grans formes com la simfonia (per a tota l'orquestra), el concert (un solista amb orquestra) i l'òpera, que era el principal espectacle de l'època. També hi ha petites formes, com nocturns, preludis, impromptus o balades. En aquest període, el director d'orquestra esdevé molt important i la música de cambra es popularitza entre la burgesia, ja que es podia tocar en espais petits com salons o cases.

Clara Schumann: En aquest context destaca Clara Schumann, una pianista i compositora alemanya molt important del Romanticisme. Va començar a fer concerts públics des de molt jove i va destacar per la seva gran tècnica i expressivitat al piano. Tot i el seu talent, la seva producció com a compositora és reduïda perquè en aquella època les dones tenien moltes limitacions. Va escriure peces per a piano, lieder i música de cambra. Va estar casada amb Robert Schumann, i després de la seva mort, ella es va encarregar de difondre i fer famosa la seva música. A més, com a intèrpret i professora, va obrir el camí per a moltes dones en el món de la música.

Tchaikovsky: Un altre compositor molt important és Pyotr Ilyich Tchaikovsky, considerat un autor academicista perquè tenia una gran formació musical. És un dels compositors més representatius del Romanticisme, especialment pels seus ballets i simfonies. La seva música destaca per les emocions profundes, melodies intenses i una orquestració molt rica, amb harmonies complexes i grans contrastos. Va tenir molta influència perquè sabia connectar amb el públic. Els seus ballets combinen música, coreografia i expressió corporal per explicar històries i transmetre emocions, convertint el ballet en una forma d'art completa. Destaquen El llac dels cignes, La bella dorment i El trencanous.

També va escriure simfonies (sobretot la 4, 5 i 6) amb molta intensitat emocional, un to introspectiu i un caràcter sovint melancòlic. Giuseppe Verdi: En el món de l'òpera destaca Giuseppe Verdi. Abans d'ell hi havia el bel canto, un estil de cant molt delicat, amb gran control de la respiració, puresa del so i agilitat vocal. Verdi parteix d'aquesta tradició però la transforma, creant una música més directa, emocional i propera al públic. S'inspira en el món rural italià i està influït pel nacionalisme, tractant temes d'actualitat i tenint un paper important en la unificació d'Itàlia (amb el lema "Viva Verdi", relacionat amb Víctor Manuel II).

Les seves òperes tenen arguments complexos i personatges amb gran profunditat psicològica i ambigüitat moral. Dona molta importància als cors i als tenors. Després de Verdi apareix el verisme, un corrent que mostra la realitat tal com és, amb històries més dures i quotidianes, centrades en la part més fosca de l'ésser humà. Wagner: També és fonamental Richard Wagner, que revoluciona completament l'òpera. Introdueix el leitmotiv, que consisteix a associar una música concreta a un personatge, emoció o idea, de manera que l'espectador el reconeix cada vegada que apareix.

Aquesta idea ja havia estat utilitzada per Hector Berlioz amb el concepte d'"idea fixa", i també per Franz Liszt, però Wagner la desenvolupa plenament. Wagner construeix el seu propi teatre a Bayreuth, canviant la manera d'escoltar música: tothom té la mateixa visió, les cadires són incòmodes per evitar distraccions, i l'important és l'escenari, no la vida social. També estableix normes del teatre modern, com no parlar ni moure's durant la representació i aplaudir només al final. Crea el concepte de "obra d'art total" (Gesamtkunstwerk), on música, text i escenografia estan totalment units. Les seves òperes tenen simbolisme, herois idealitzats, temes d'amor impossible i lluites de poder.

La veu es tracta com un instrument més de l'orquestra. A més, introdueix la melodia infinita, on la música no s'atura i les escenes s'enllacen contínuament. Algunes obres importants són Tristany i Isolda, Els Mestres Cantors de Nuremberg i L'Anell dels Nibelungs. NACIONALISME (1850 - 1920) Paral·lelament, apareix el nacionalisme musical, que fa que cada país europeu valori la seva pròpia cultura. La música es basa en el folklore, utilitzant ritmes de danses populars, melodies tradicionals i escales pròpies, que es porten a l'orquestra simfònica. També s'utilitzen històries i llegendes tradicionals en òperes i poemes simfònics.

Hi ha un primer nacionalisme, semblant al Romanticisme però amb influència del folklore, i un segon nacionalisme amb dues tendències: una que continua l'estil anterior (com a Rússia) i una altra que busca renovar el llenguatge musical a partir dels elements nacionals, creant una música més independent i innovadora. Manuel de Falla: En aquest context destaca Manuel de Falla, que aconsegueix fer música espanyola amb projecció internacional però molt arrelada a les seves tradicions. Coneix molt bé els ritmes hispànics i els modes antics, i els combina amb estils europeus com l'impressionisme, el neoclassicisme i l'expressionisme.

Entre les seves obres destaquen El amor brujo, amb un ambient andalús i tràgic; Noches en los jardines de España, amb un caràcter poètic i nostàlgic; El retablo de Maese Pedro, amb un llenguatge més arriscat i innovador; i L'Atlàntida, que combina òpera i oratori i està inspirada en l'obra de Verdaguer. A finals del segle XIX apareix el postromanticisme, un moviment que neix sobretot a Alemanya i Àustria i que està molt influenciat per la música de Richard Wagner.

En aquesta etapa, el llenguatge musical evoluciona: els compositors agafen el cromatisme i la complexitat harmònica de Wagner i els porten més enllà, explorant la dissonància i arribant fins a l'atonalitat (música sense centre tonal clar). IMPRESSIONISME (finals s.XIX - principi XX) 1890 - 1915 Paral·lelament apareix l'impressionisme musical, que canvia totalment la manera d'entendre la música. Aquí ja no és tan important expressar emocions, sinó crear sensacions, atmosferes o imatges sonores, sovint inspirades en la natura. La música és més imprecisa, difusa i suggerent, i busca impressionar l'oient.

En lloc d'utilitzar el sistema tonal tradicional, s'utilitzen modes, i la dissonància deixa de ser un problema: els acords poden funcionar de manera independent. Es dona molta importància al timbre i al color del so, i per això s'incorporen instruments com l'arpa per explorar nous sons. La textura sol ser homofònica, però no es busca que la melodia sigui clara, sinó que quedi "difuminada" dins del conjunt. El ritme també és poc marcat: el compàs queda amagat i es crea una sensació de moviment continu i lliure.

Stravinsky: Ja dins del segle XX, un dels compositors més importants és Igor Stravinsky, considerat un dels millors de la història per la seva capacitat de canviar i adaptar-se a diferents estils. La seva trajectòria es divideix en tres etapes molt clares. La primera és el primitivisme, on destaca l'obra La consagració de la primavera (1913). Aquest ballet, creat amb els Ballets Russos de Diaghilev, combina música, dansa i escenografia en una experiència total. Va provocar un gran escàndol perquè la música era molt trencadora, amb ritmes irregulars i dissonàncies, i la coreografia també era molt innovadora.

En aquesta etapa, Stravinsky busca una música més instintiva, rítmica i connectada amb la natura i la cultura russa. La segona etapa és el neoclassicisme, on torna a elements del passat, com l'ordre, l'equilibri i les formes clàssiques. Aquí la música és més clara i estructurada, deixant de banda l'atonalisme. Una obra destacada és Pulcinella (1920). La tercera etapa és la serialista, on utilitza el dodecafonisme i el serialisme, creant música a partir de sèries de notes. Aquestes obres trenquen completament amb la tonalitat. Destaquen Threni, Mouvements i Variations.

Stravinsky pensava que la música no té un significat universal, sinó que cada persona la viu de manera diferent, i per això va experimentar amb molts estils diferents al llarg de la seva vida. Schoenberg: Un altre compositor fonamental és Arnold Schoenberg, que revoluciona completament la música. És el creador de l'atonalisme i del dodecafonisme, i amb això canvia la manera d'entendre la música occidental. La seva primera etapa és l'expressionisme i atonalisme, on trenca amb la tonalitat tradicional. Utilitza molt el cromatisme i busca una expressió intensa. En aquest sistema, totes les notes tenen la mateixa importància, i la música reflecteix una crisi emocional i cultural.

Destaquen obres com Verklärte Nacht i Gurrelieder. La segona etapa és el dodecafonisme, un sistema on s'utilitzen les 12 notes de l'escala sense repetir-ne cap fins que han sonat totes. Això crea una nova manera d'organitzar la música, tot i mantenir un cert vincle amb la tradició. Destaquen Cinc peces per a piano i Variacions per a orquestra. La tercera etapa és un retorn parcial a la tonalitat, perquè Schönberg considera que el sistema anterior era massa rígid. Intenta recuperar expressivitat i connectar més amb el públic. Una obra important és A Survivor from Warsaw. Isadora Duncan: En el camp de la dansa, destaca Isadora Duncan, considerada la mare de la dansa moderna.

Rebutja les normes rígides del ballet clàssic (com les puntes i els tutús) i aposta per una dansa més natural, lliure i expressiva, inspirada en la natura i la dansa grega antiga. Ballava descalça i amb roba lleugera per tenir més connexió amb el cos i el terra. Creia que la dansa havia de sortir de l'ànima i expressar emocions reals. La seva manera de fer va influir molt en els artistes posteriors i va donar més llibertat a la dansa. La dansa moderna neix precisament com a reacció contra el ballet clàssic, buscant moviments més naturals, orgànics i personals, amb una gran connexió amb la gravetat i el cos.

EXPRESSIONISME (principi s.XX - entre guerra mundial) 1915 - 20: Més endavant, al segle XX, destaca Pina Bausch, creadora de la dansa-teatre. Aquesta combina dansa, teatre i elements visuals per crear obres amb molta profunditat emocional. Rebutja el virtuosisme clàssic i descompon els moviments per reinventar-los. Les seves obres no segueixen una història lineal, sinó que estan formades per fragments i símbols que l'espectador ha d'interpretar. També integra diferents disciplines (text, so, escenografia) per crear una experiència immersiva.

Una obra clau és la seva versió de La consagració de la primavera, on transforma la música de Stravinsky en un ritual molt intens, amb un escenari cobert de terra i una gran tensió dramàtica. En la música moderna apareixen nous estils com el pop i el rock & roll. El pop (de "popular") busca arribar a molta gent amb melodies senzilles i estructures fàcils, i es difon gràcies a la televisió, la ràdio i els discos. El rock & roll, en canvi, neix com una forma de rebel·lió dels joves després de la Segona Guerra Mundial, amb guitarres elèctriques, bateria i molta energia. The Beatles: En aquest context destaca The Beatles, una de les bandes més influents de la història.

Van començar amb cançons senzilles i enganxoses, influenciades pel rock i el blues, com Love Me Do o I Want to Hold Your Hand. Després van evolucionar cap a una etapa més experimental, amb lletres més profundes i nous instruments, com al disc Rubber Soul. Finalment, van experimentar molt en l'estudi, creant nous sons i tècniques. Pink Floyd: També és molt important Pink Floyd, que forma part del rock progressiu. Aquest estil apareix a finals dels anys 60 com una reacció contra la música més simple i comercial, i busca fer música més complexa i artística, amb cançons llargues i noves sonoritats.

Pink Floyd dona molta importància a l'àlbum com a unitat, amb un fil conductor, com a The Dark Side of the Moon. També destaquen pels seus concerts visuals, amb llums, projeccions i escenografies espectaculars. Tot i formar part del rock progressiu, no busquen tant la dificultat tècnica com crear atmosferes i expressivitat. Així, porten el rock cap a un nivell més profund i sofisticat. 1. EDAT MITJANA: s.V - XIV 2. RENAIXEMENT: s.XV - XVI 3. BARROC: 1600 - 1750 4. CLASSICISME: 1750 - 1820 5. ROMANTICISME: 1820 - 1910 6. NACIONALISME: 1850 - 1920 (mitjans s. XIX - principi s.XX) 7. IMPRESSIONISME: 1890 - 1915 (finals s.XIX - principi s.XX) 8.

EXPRESSIONISME 1914 - 1920 (principi s.XX - entre guerra mundial)