Examen de Lengua Valenciana y Literatura II PAU Valencia 2026 · Extraordinaria

TEXT

1 Fa exactament cinc-cents anys que Isabel de Villena, “en l’any 1490, a dos de juliol, dia de la Visitació”

—tal com podem llegir en el postfaci que acompanya les diverses edicions de la seva Vita Christi —, morí

en el convent de la Trinitat, als afores de València. Hi havia entrat a quinze anys, com a novícia de l’orde

de Santa Clara. La seva elecció abacial ens ha arribat sobredaurada per la llegenda que atribueix el seu

5 desenllaç favorable a una intervenció miraculosa de l’arcàngel sant Gabriel. Collita assaonada de l’època,

aquesta mena de deutes amb el meravellós, però, també, indici d’un prestigi i d’una personalitat que atiaren

el foc de la imaginació col·lectiva, i que, al capdavall, una obra justifica i fa present, encara, entre nosaltres.

A aquesta obra, doncs, m’he volgut encarar com un petit homenatge personal que aquestes ratlles volen

fer transferible, si això es pot fer, a qui les llegeixi. No pretenc afegir gran cosa de nou a tot el que fins ara

10 s’ha escrit sobre l’autora d’aquesta Vita Christi. Tot i el seu títol, aquesta és una obra de dona,

conscientment, deliberadament de dona, si voleu femenina, però encara més, feminista, adjectiu, és clar,

que resulta anacrònic en aplicar-lo a una autora i a una obra del segle XV, però que ens és útil si en precisem

l’abast. Perquè la vida de Crist villeniana, no tan sols s’interessa pels personatges femenins dels Evangelis

d’una manera primordial, sinó que aquest fet determina en gran part la selecció d’episodis que s’hi

15 inclouen. De tota manera, si l’adjectiu feminista escau a Isabel de Villena és, sobretot, per la reiterada

defensa que fa al llarg de tot el llibre de la dignitat del sexe femení, en clara oposició i potser en deliberada

polèmica contra la forta tradició misògina medieval que havia tret, en la València d’aquell moment, el fruit

més saborós en l’ Espill de Jaume Roig. I que ho fa amb uns arguments que situen la monja valenciana dins

del corrent que polemitza amb els detractors sistemàtics del gènere femení.

20 Dins d’aquest corrent que podem anomenar ginecofílic, profeminista o potser protofemeninista —també

majoritàriament masculí, val a dir-ho—, havia destacat, en el París de mitjan segle XIV, una dona

excepcional: Christine de Pizan. Com ella, la nostra Isabel de Villena és una de les poques dones que

intervenen amb veu pròpia en una polèmica que, tot i afectar ben directament el sexe femení, constitueix

quasi exclusivament un feu dels homes. Com la mateixa literatura, si fa no fa: ben pocs són els casos que

25 coneixem de dones escriptores medievals.

Text adaptat de Maria-Mercè Marçal, “Isabel de Villena i el seu feminisme literari”, Revista de Catalunya, 1990, vol. 44, p. 120-130

1. Comprensió del text

Contesta les 4 preguntes. La (d) et permet elegir entre dues opcions: (d1) o (d2). En total podràs obtenir 3 punts repartits de la següent manera: a) 1 punt; b) 1 punt; c) 0,5 punts i d) 0,5 punts. (Total: 3 punts).

a)

Descriu el tema i les parts bàsiques del text. [1 punt]

b)

Resumeix el contingut del text amb una extensió de 50 a 70 paraules. [1 punt]

Paraules:

TEXT

1 Fa exactament cinc-cents anys que Isabel de Villena, “en l’any 1490, a dos de juliol, dia de la Visitació”

—tal com podem llegir en el postfaci que acompanya les diverses edicions de la seva Vita Christi —, morí

en el convent de la Trinitat, als afores de València. Hi havia entrat a quinze anys, com a novícia de l’orde

de Santa Clara. La seva elecció abacial ens ha arribat sobredaurada per la llegenda que atribueix el seu

5 desenllaç favorable a una intervenció miraculosa de l’arcàngel sant Gabriel. Collita assaonada de l’època,

aquesta mena de deutes amb el meravellós, però, també, indici d’un prestigi i d’una personalitat que atiaren

el foc de la imaginació col·lectiva, i que, al capdavall, una obra justifica i fa present, encara, entre nosaltres.

A aquesta obra, doncs, m’he volgut encarar com un petit homenatge personal que aquestes ratlles volen

fer transferible, si això es pot fer, a qui les llegeixi. No pretenc afegir gran cosa de nou a tot el que fins ara

10 s’ha escrit sobre l’autora d’aquesta Vita Christi. Tot i el seu títol, aquesta és una obra de dona,

conscientment, deliberadament de dona, si voleu femenina, però encara més, feminista, adjectiu, és clar,

que resulta anacrònic en aplicar-lo a una autora i a una obra del segle XV, però que ens és útil si en precisem

l’abast. Perquè la vida de Crist villeniana, no tan sols s’interessa pels personatges femenins dels Evangelis

d’una manera primordial, sinó que aquest fet determina en gran part la selecció d’episodis que s’hi

15 inclouen. De tota manera, si l’adjectiu feminista escau a Isabel de Villena és, sobretot, per la reiterada

defensa que fa al llarg de tot el llibre de la dignitat del sexe femení, en clara oposició i potser en deliberada

polèmica contra la forta tradició misògina medieval que havia tret, en la València d’aquell moment, el fruit

més saborós en l’ Espill de Jaume Roig. I que ho fa amb uns arguments que situen la monja valenciana dins

del corrent que polemitza amb els detractors sistemàtics del gènere femení.

20 Dins d’aquest corrent que podem anomenar ginecofílic, profeminista o potser protofemeninista —també

majoritàriament masculí, val a dir-ho—, havia destacat, en el París de mitjan segle XIV, una dona

excepcional: Christine de Pizan. Com ella, la nostra Isabel de Villena és una de les poques dones que

intervenen amb veu pròpia en una polèmica que, tot i afectar ben directament el sexe femení, constitueix

quasi exclusivament un feu dels homes. Com la mateixa literatura, si fa no fa: ben pocs són els casos que

25 coneixem de dones escriptores medievals.

Text adaptat de Maria-Mercè Marçal, “Isabel de Villena i el seu feminisme literari”, Revista de Catalunya, 1990, vol. 44, p. 120-130

1. Comprensió del text

c)

Identifica la tipologia textual del text i especifica'n, almenys, dues característiques presents en aquest text. [0,5 punts]

TEXT

1 Fa exactament cinc-cents anys que Isabel de Villena, “en l’any 1490, a dos de juliol, dia de la Visitació”

—tal com podem llegir en el postfaci que acompanya les diverses edicions de la seva Vita Christi —, morí

en el convent de la Trinitat, als afores de València. Hi havia entrat a quinze anys, com a novícia de l’orde

de Santa Clara. La seva elecció abacial ens ha arribat sobredaurada per la llegenda que atribueix el seu

5 desenllaç favorable a una intervenció miraculosa de l’arcàngel sant Gabriel. Collita assaonada de l’època,

aquesta mena de deutes amb el meravellós, però, també, indici d’un prestigi i d’una personalitat que atiaren

el foc de la imaginació col·lectiva, i que, al capdavall, una obra justifica i fa present, encara, entre nosaltres.

A aquesta obra, doncs, m’he volgut encarar com un petit homenatge personal que aquestes ratlles volen

fer transferible, si això es pot fer, a qui les llegeixi. No pretenc afegir gran cosa de nou a tot el que fins ara

10 s’ha escrit sobre l’autora d’aquesta Vita Christi. Tot i el seu títol, aquesta és una obra de dona,

conscientment, deliberadament de dona, si voleu femenina, però encara més, feminista, adjectiu, és clar,

que resulta anacrònic en aplicar-lo a una autora i a una obra del segle XV, però que ens és útil si en precisem

l’abast. Perquè la vida de Crist villeniana, no tan sols s’interessa pels personatges femenins dels Evangelis

d’una manera primordial, sinó que aquest fet determina en gran part la selecció d’episodis que s’hi

15 inclouen. De tota manera, si l’adjectiu feminista escau a Isabel de Villena és, sobretot, per la reiterada

defensa que fa al llarg de tot el llibre de la dignitat del sexe femení, en clara oposició i potser en deliberada

polèmica contra la forta tradició misògina medieval que havia tret, en la València d’aquell moment, el fruit

més saborós en l’ Espill de Jaume Roig. I que ho fa amb uns arguments que situen la monja valenciana dins

del corrent que polemitza amb els detractors sistemàtics del gènere femení.

20 Dins d’aquest corrent que podem anomenar ginecofílic, profeminista o potser protofemeninista —també

majoritàriament masculí, val a dir-ho—, havia destacat, en el París de mitjan segle XIV, una dona

excepcional: Christine de Pizan. Com ella, la nostra Isabel de Villena és una de les poques dones que

intervenen amb veu pròpia en una polèmica que, tot i afectar ben directament el sexe femení, constitueix

quasi exclusivament un feu dels homes. Com la mateixa literatura, si fa no fa: ben pocs són els casos que

25 coneixem de dones escriptores medievals.

Text adaptat de Maria-Mercè Marçal, “Isabel de Villena i el seu feminisme literari”, Revista de Catalunya, 1990, vol. 44, p. 120-130

1. Comprensió del text

d)

Tria una de les possibilitats següents. [0,5 punts]

d1)

Busca en el text dues marques de modalització diferents. En els dos casos, ha de comentar breument el tret i has de copiar l'exemple extret del text.

TEXT

1 Fa exactament cinc-cents anys que Isabel de Villena, “en l’any 1490, a dos de juliol, dia de la Visitació”

—tal com podem llegir en el postfaci que acompanya les diverses edicions de la seva Vita Christi —, morí

en el convent de la Trinitat, als afores de València. Hi havia entrat a quinze anys, com a novícia de l’orde

de Santa Clara. La seva elecció abacial ens ha arribat sobredaurada per la llegenda que atribueix el seu

5 desenllaç favorable a una intervenció miraculosa de l’arcàngel sant Gabriel. Collita assaonada de l’època,

aquesta mena de deutes amb el meravellós, però, també, indici d’un prestigi i d’una personalitat que atiaren

el foc de la imaginació col·lectiva, i que, al capdavall, una obra justifica i fa present, encara, entre nosaltres.

A aquesta obra, doncs, m’he volgut encarar com un petit homenatge personal que aquestes ratlles volen

fer transferible, si això es pot fer, a qui les llegeixi. No pretenc afegir gran cosa de nou a tot el que fins ara

10 s’ha escrit sobre l’autora d’aquesta Vita Christi. Tot i el seu títol, aquesta és una obra de dona,

conscientment, deliberadament de dona, si voleu femenina, però encara més, feminista, adjectiu, és clar,

que resulta anacrònic en aplicar-lo a una autora i a una obra del segle XV, però que ens és útil si en precisem

l’abast. Perquè la vida de Crist villeniana, no tan sols s’interessa pels personatges femenins dels Evangelis

d’una manera primordial, sinó que aquest fet determina en gran part la selecció d’episodis que s’hi

15 inclouen. De tota manera, si l’adjectiu feminista escau a Isabel de Villena és, sobretot, per la reiterada

defensa que fa al llarg de tot el llibre de la dignitat del sexe femení, en clara oposició i potser en deliberada

polèmica contra la forta tradició misògina medieval que havia tret, en la València d’aquell moment, el fruit

més saborós en l’ Espill de Jaume Roig. I que ho fa amb uns arguments que situen la monja valenciana dins

del corrent que polemitza amb els detractors sistemàtics del gènere femení.

20 Dins d’aquest corrent que podem anomenar ginecofílic, profeminista o potser protofemeninista —també

majoritàriament masculí, val a dir-ho—, havia destacat, en el París de mitjan segle XIV, una dona

excepcional: Christine de Pizan. Com ella, la nostra Isabel de Villena és una de les poques dones que

intervenen amb veu pròpia en una polèmica que, tot i afectar ben directament el sexe femení, constitueix

quasi exclusivament un feu dels homes. Com la mateixa literatura, si fa no fa: ben pocs són els casos que

25 coneixem de dones escriptores medievals.

Text adaptat de Maria-Mercè Marçal, “Isabel de Villena i el seu feminisme literari”, Revista de Catalunya, 1990, vol. 44, p. 120-130

1. Comprensió del text

d)

Tria una de les possibilitats següents. [0,5 punts]

d2)

Analitza breument l'ús de la metàfora en el text, i extreu-ne dos exemples diferents.

TEXT

1 Fa exactament cinc-cents anys que Isabel de Villena, “en l’any 1490, a dos de juliol, dia de la Visitació”

—tal com podem llegir en el postfaci que acompanya les diverses edicions de la seva Vita Christi —, morí

en el convent de la Trinitat, als afores de València. Hi havia entrat a quinze anys, com a novícia de l’orde

de Santa Clara. La seva elecció abacial ens ha arribat sobredaurada per la llegenda que atribueix el seu

5 desenllaç favorable a una intervenció miraculosa de l’arcàngel sant Gabriel. Collita assaonada de l’època,

aquesta mena de deutes amb el meravellós, però, també, indici d’un prestigi i d’una personalitat que atiaren

el foc de la imaginació col·lectiva, i que, al capdavall, una obra justifica i fa present, encara, entre nosaltres.

A aquesta obra, doncs, m’he volgut encarar com un petit homenatge personal que aquestes ratlles volen

fer transferible, si això es pot fer, a qui les llegeixi. No pretenc afegir gran cosa de nou a tot el que fins ara

10 s’ha escrit sobre l’autora d’aquesta Vita Christi. Tot i el seu títol, aquesta és una obra de dona,

conscientment, deliberadament de dona, si voleu femenina, però encara més, feminista, adjectiu, és clar,

que resulta anacrònic en aplicar-lo a una autora i a una obra del segle XV, però que ens és útil si en precisem

l’abast. Perquè la vida de Crist villeniana, no tan sols s’interessa pels personatges femenins dels Evangelis

d’una manera primordial, sinó que aquest fet determina en gran part la selecció d’episodis que s’hi

15 inclouen. De tota manera, si l’adjectiu feminista escau a Isabel de Villena és, sobretot, per la reiterada

defensa que fa al llarg de tot el llibre de la dignitat del sexe femení, en clara oposició i potser en deliberada

polèmica contra la forta tradició misògina medieval que havia tret, en la València d’aquell moment, el fruit

més saborós en l’ Espill de Jaume Roig. I que ho fa amb uns arguments que situen la monja valenciana dins

del corrent que polemitza amb els detractors sistemàtics del gènere femení.

20 Dins d’aquest corrent que podem anomenar ginecofílic, profeminista o potser protofemeninista —també

majoritàriament masculí, val a dir-ho—, havia destacat, en el París de mitjan segle XIV, una dona

excepcional: Christine de Pizan. Com ella, la nostra Isabel de Villena és una de les poques dones que

intervenen amb veu pròpia en una polèmica que, tot i afectar ben directament el sexe femení, constitueix

quasi exclusivament un feu dels homes. Com la mateixa literatura, si fa no fa: ben pocs són els casos que

25 coneixem de dones escriptores medievals.

Text adaptat de Maria-Mercè Marçal, “Isabel de Villena i el seu feminisme literari”, Revista de Catalunya, 1990, vol. 44, p. 120-130

2. Anàlisi lingüística del text

a) Respon a una de les dues preguntes següents sobre la pronunciació dels elements subratllats. [0,5 punts]

a1) Indica la pronunciació dels elements subratllats, extrets del text (cada encert suma 0,1; cada resposta errònia resta 0,1):

TEXT

1 Fa exactament cinc-cents anys que Isabel de Villena, “en l’any 1490, a dos de juliol, dia de la Visitació”

—tal com podem llegir en el postfaci que acompanya les diverses edicions de la seva Vita Christi —, morí

en el convent de la Trinitat, als afores de València. Hi havia entrat a quinze anys, com a novícia de l’orde

de Santa Clara. La seva elecció abacial ens ha arribat sobredaurada per la llegenda que atribueix el seu

5 desenllaç favorable a una intervenció miraculosa de l’arcàngel sant Gabriel. Collita assaonada de l’època,

aquesta mena de deutes amb el meravellós, però, també, indici d’un prestigi i d’una personalitat que atiaren

el foc de la imaginació col·lectiva, i que, al capdavall, una obra justifica i fa present, encara, entre nosaltres.

A aquesta obra, doncs, m’he volgut encarar com un petit homenatge personal que aquestes ratlles volen

fer transferible, si això es pot fer, a qui les llegeixi. No pretenc afegir gran cosa de nou a tot el que fins ara

10 s’ha escrit sobre l’autora d’aquesta Vita Christi. Tot i el seu títol, aquesta és una obra de dona,

conscientment, deliberadament de dona, si voleu femenina, però encara més, feminista, adjectiu, és clar,

que resulta anacrònic en aplicar-lo a una autora i a una obra del segle XV, però que ens és útil si en precisem

l’abast. Perquè la vida de Crist villeniana, no tan sols s’interessa pels personatges femenins dels Evangelis

d’una manera primordial, sinó que aquest fet determina en gran part la selecció d’episodis que s’hi

15 inclouen. De tota manera, si l’adjectiu feminista escau a Isabel de Villena és, sobretot, per la reiterada

defensa que fa al llarg de tot el llibre de la dignitat del sexe femení, en clara oposició i potser en deliberada

polèmica contra la forta tradició misògina medieval que havia tret, en la València d’aquell moment, el fruit

més saborós en l’ Espill de Jaume Roig. I que ho fa amb uns arguments que situen la monja valenciana dins

del corrent que polemitza amb els detractors sistemàtics del gènere femení.

20 Dins d’aquest corrent que podem anomenar ginecofílic, profeminista o potser protofemeninista —també

majoritàriament masculí, val a dir-ho—, havia destacat, en el París de mitjan segle XIV, una dona

excepcional: Christine de Pizan. Com ella, la nostra Isabel de Villena és una de les poques dones que

intervenen amb veu pròpia en una polèmica que, tot i afectar ben directament el sexe femení, constitueix

quasi exclusivament un feu dels homes. Com la mateixa literatura, si fa no fa: ben pocs són els casos que

25 coneixem de dones escriptores medievals.

Text adaptat de Maria-Mercè Marçal, “Isabel de Villena i el seu feminisme literari”, Revista de Catalunya, 1990, vol. 44, p. 120-130

2. Anàlisi lingüística del text

a) Respon a una de les dues preguntes següents sobre la pronunciació dels elements subratllats. [0,5 punts]

a2) En aquest fragment, localitza dos casos de vocal e oberta o o oberta. Copia les paraules seleccionades i subratlla-hi les vocals obertes (cada encert val 0,25; no pots destriar-ne més de dues o la pregunta quedarà invalidada; les respostes errònies no resten).

Toca les paraules del fragment que continguen la vocal oberta.

= 18, selected: marked.includes(i), correct: isAnswered && marked.includes(i) && correctIdx.includes(i), incorrect: isAnswered && marked.includes(i) && !correctIdx.includes(i) }" @click="toggleMark(i)">

(línies 9-10)

TEXT

1 Fa exactament cinc-cents anys que Isabel de Villena, “en l’any 1490, a dos de juliol, dia de la Visitació”

—tal com podem llegir en el postfaci que acompanya les diverses edicions de la seva Vita Christi —, morí

en el convent de la Trinitat, als afores de València. Hi havia entrat a quinze anys, com a novícia de l’orde

de Santa Clara. La seva elecció abacial ens ha arribat sobredaurada per la llegenda que atribueix el seu

5 desenllaç favorable a una intervenció miraculosa de l’arcàngel sant Gabriel. Collita assaonada de l’època,

aquesta mena de deutes amb el meravellós, però, també, indici d’un prestigi i d’una personalitat que atiaren

el foc de la imaginació col·lectiva, i que, al capdavall, una obra justifica i fa present, encara, entre nosaltres.

A aquesta obra, doncs, m’he volgut encarar com un petit homenatge personal que aquestes ratlles volen

fer transferible, si això es pot fer, a qui les llegeixi. No pretenc afegir gran cosa de nou a tot el que fins ara

10 s’ha escrit sobre l’autora d’aquesta Vita Christi. Tot i el seu títol, aquesta és una obra de dona,

conscientment, deliberadament de dona, si voleu femenina, però encara més, feminista, adjectiu, és clar,

que resulta anacrònic en aplicar-lo a una autora i a una obra del segle XV, però que ens és útil si en precisem

l’abast. Perquè la vida de Crist villeniana, no tan sols s’interessa pels personatges femenins dels Evangelis

d’una manera primordial, sinó que aquest fet determina en gran part la selecció d’episodis que s’hi

15 inclouen. De tota manera, si l’adjectiu feminista escau a Isabel de Villena és, sobretot, per la reiterada

defensa que fa al llarg de tot el llibre de la dignitat del sexe femení, en clara oposició i potser en deliberada

polèmica contra la forta tradició misògina medieval que havia tret, en la València d’aquell moment, el fruit

més saborós en l’ Espill de Jaume Roig. I que ho fa amb uns arguments que situen la monja valenciana dins

del corrent que polemitza amb els detractors sistemàtics del gènere femení.

20 Dins d’aquest corrent que podem anomenar ginecofílic, profeminista o potser protofemeninista —també

majoritàriament masculí, val a dir-ho—, havia destacat, en el París de mitjan segle XIV, una dona

excepcional: Christine de Pizan. Com ella, la nostra Isabel de Villena és una de les poques dones que

intervenen amb veu pròpia en una polèmica que, tot i afectar ben directament el sexe femení, constitueix

quasi exclusivament un feu dels homes. Com la mateixa literatura, si fa no fa: ben pocs són els casos que

25 coneixem de dones escriptores medievals.

Text adaptat de Maria-Mercè Marçal, “Isabel de Villena i el seu feminisme literari”, Revista de Catalunya, 1990, vol. 44, p. 120-130

2. Anàlisi lingüística del text

b) Indica el temps, el mode, la persona i el nombre, i la forma d'infinitiu de les següents formes verbals, extretes del text. [0,75 punts]

Atiaren (línia 6)

Llegeixi (l. 9)

Escau (l. 15)

Per a completar aquest exercici, cal dibuixar una taula i respondre de manera oportuna on correspongui. Si en algun dels espais la resposta no és pertinent, indica-ho posant-hi una X.

atiaren

llegeixi

escau

TEXT

1 Fa exactament cinc-cents anys que Isabel de Villena, “en l’any 1490, a dos de juliol, dia de la Visitació”

—tal com podem llegir en el postfaci que acompanya les diverses edicions de la seva Vita Christi —, morí

en el convent de la Trinitat, als afores de València. Hi havia entrat a quinze anys, com a novícia de l’orde

de Santa Clara. La seva elecció abacial ens ha arribat sobredaurada per la llegenda que atribueix el seu

5 desenllaç favorable a una intervenció miraculosa de l’arcàngel sant Gabriel. Collita assaonada de l’època,

aquesta mena de deutes amb el meravellós, però, també, indici d’un prestigi i d’una personalitat que atiaren

el foc de la imaginació col·lectiva, i que, al capdavall, una obra justifica i fa present, encara, entre nosaltres.

A aquesta obra, doncs, m’he volgut encarar com un petit homenatge personal que aquestes ratlles volen

fer transferible, si això es pot fer, a qui les llegeixi. No pretenc afegir gran cosa de nou a tot el que fins ara

10 s’ha escrit sobre l’autora d’aquesta Vita Christi. Tot i el seu títol, aquesta és una obra de dona,

conscientment, deliberadament de dona, si voleu femenina, però encara més, feminista, adjectiu, és clar,

que resulta anacrònic en aplicar-lo a una autora i a una obra del segle XV, però que ens és útil si en precisem

l’abast. Perquè la vida de Crist villeniana, no tan sols s’interessa pels personatges femenins dels Evangelis

d’una manera primordial, sinó que aquest fet determina en gran part la selecció d’episodis que s’hi

15 inclouen. De tota manera, si l’adjectiu feminista escau a Isabel de Villena és, sobretot, per la reiterada

defensa que fa al llarg de tot el llibre de la dignitat del sexe femení, en clara oposició i potser en deliberada

polèmica contra la forta tradició misògina medieval que havia tret, en la València d’aquell moment, el fruit

més saborós en l’ Espill de Jaume Roig. I que ho fa amb uns arguments que situen la monja valenciana dins

del corrent que polemitza amb els detractors sistemàtics del gènere femení.

20 Dins d’aquest corrent que podem anomenar ginecofílic, profeminista o potser protofemeninista —també

majoritàriament masculí, val a dir-ho—, havia destacat, en el París de mitjan segle XIV, una dona

excepcional: Christine de Pizan. Com ella, la nostra Isabel de Villena és una de les poques dones que

intervenen amb veu pròpia en una polèmica que, tot i afectar ben directament el sexe femení, constitueix

quasi exclusivament un feu dels homes. Com la mateixa literatura, si fa no fa: ben pocs són els casos que

25 coneixem de dones escriptores medievals.

Text adaptat de Maria-Mercè Marçal, “Isabel de Villena i el seu feminisme literari”, Revista de Catalunya, 1990, vol. 44, p. 120-130

c) Indica a quins elements del text fan referència els mots subratllats i quina funció sintàctica realitzen. [0,75 punts]

1.

Hi havia entrat a quinze anys, com a novícia de l’orde de Santa Clara. (línies 3-4).

2.

... resulta anacrònic en aplicar- lo a una autora i a una obra del segle XV (l. 12).

3.

... ens és útil si en precisem l’abast (l. 12-13).

TEXT

1 Fa exactament cinc-cents anys que Isabel de Villena, “en l’any 1490, a dos de juliol, dia de la Visitació”

—tal com podem llegir en el postfaci que acompanya les diverses edicions de la seva Vita Christi —, morí

en el convent de la Trinitat, als afores de València. Hi havia entrat a quinze anys, com a novícia de l’orde

de Santa Clara. La seva elecció abacial ens ha arribat sobredaurada per la llegenda que atribueix el seu

5 desenllaç favorable a una intervenció miraculosa de l’arcàngel sant Gabriel. Collita assaonada de l’època,

aquesta mena de deutes amb el meravellós, però, també, indici d’un prestigi i d’una personalitat que atiaren

el foc de la imaginació col·lectiva, i que, al capdavall, una obra justifica i fa present, encara, entre nosaltres.

A aquesta obra, doncs, m’he volgut encarar com un petit homenatge personal que aquestes ratlles volen

fer transferible, si això es pot fer, a qui les llegeixi. No pretenc afegir gran cosa de nou a tot el que fins ara

10 s’ha escrit sobre l’autora d’aquesta Vita Christi. Tot i el seu títol, aquesta és una obra de dona,

conscientment, deliberadament de dona, si voleu femenina, però encara més, feminista, adjectiu, és clar,

que resulta anacrònic en aplicar-lo a una autora i a una obra del segle XV, però que ens és útil si en precisem

l’abast. Perquè la vida de Crist villeniana, no tan sols s’interessa pels personatges femenins dels Evangelis

d’una manera primordial, sinó que aquest fet determina en gran part la selecció d’episodis que s’hi

15 inclouen. De tota manera, si l’adjectiu feminista escau a Isabel de Villena és, sobretot, per la reiterada

defensa que fa al llarg de tot el llibre de la dignitat del sexe femení, en clara oposició i potser en deliberada

polèmica contra la forta tradició misògina medieval que havia tret, en la València d’aquell moment, el fruit

més saborós en l’ Espill de Jaume Roig. I que ho fa amb uns arguments que situen la monja valenciana dins

del corrent que polemitza amb els detractors sistemàtics del gènere femení.

20 Dins d’aquest corrent que podem anomenar ginecofílic, profeminista o potser protofemeninista —també

majoritàriament masculí, val a dir-ho—, havia destacat, en el París de mitjan segle XIV, una dona

excepcional: Christine de Pizan. Com ella, la nostra Isabel de Villena és una de les poques dones que

intervenen amb veu pròpia en una polèmica que, tot i afectar ben directament el sexe femení, constitueix

quasi exclusivament un feu dels homes. Com la mateixa literatura, si fa no fa: ben pocs són els casos que

25 coneixem de dones escriptores medievals.

Text adaptat de Maria-Mercè Marçal, “Isabel de Villena i el seu feminisme literari”, Revista de Catalunya, 1990, vol. 44, p. 120-130

d) Digues el significat que adquireixen en el text aquestes paraules o posa'n un sinònim. [1 punt]

3. Expressió i reflexió crítica

a) Respon una de les dues qüestions amb un text de 70 a 90 paraules. [1 punt]

a1) Situa La plaça del diamant en el context en què va sorgir i, a través de les contínues referències simbòliques als coloms que s’hi inclouen, explica com evoluciona la protagonista des de l’inici fins al final de l’obra.

3. Expressió i reflexió crítica

a) Respon una de les dues qüestions amb un text de 70 a 90 paraules. [1 punt]

a2) Situa el Diccionari per a ociosos en el context en què va sorgir i, a partir de tres entrades diferents de l’obra, defineix quines són les característiques essencials del pensament de Joan Fuster.

TEXT

1 Fa exactament cinc-cents anys que Isabel de Villena, “en l’any 1490, a dos de juliol, dia de la Visitació”

—tal com podem llegir en el postfaci que acompanya les diverses edicions de la seva Vita Christi —, morí

en el convent de la Trinitat, als afores de València. Hi havia entrat a quinze anys, com a novícia de l’orde

de Santa Clara. La seva elecció abacial ens ha arribat sobredaurada per la llegenda que atribueix el seu

5 desenllaç favorable a una intervenció miraculosa de l’arcàngel sant Gabriel. Collita assaonada de l’època,

aquesta mena de deutes amb el meravellós, però, també, indici d’un prestigi i d’una personalitat que atiaren

el foc de la imaginació col·lectiva, i que, al capdavall, una obra justifica i fa present, encara, entre nosaltres.

A aquesta obra, doncs, m’he volgut encarar com un petit homenatge personal que aquestes ratlles volen

fer transferible, si això es pot fer, a qui les llegeixi. No pretenc afegir gran cosa de nou a tot el que fins ara

10 s’ha escrit sobre l’autora d’aquesta Vita Christi. Tot i el seu títol, aquesta és una obra de dona,

conscientment, deliberadament de dona, si voleu femenina, però encara més, feminista, adjectiu, és clar,

que resulta anacrònic en aplicar-lo a una autora i a una obra del segle XV, però que ens és útil si en precisem

l’abast. Perquè la vida de Crist villeniana, no tan sols s’interessa pels personatges femenins dels Evangelis

d’una manera primordial, sinó que aquest fet determina en gran part la selecció d’episodis que s’hi

15 inclouen. De tota manera, si l’adjectiu feminista escau a Isabel de Villena és, sobretot, per la reiterada

defensa que fa al llarg de tot el llibre de la dignitat del sexe femení, en clara oposició i potser en deliberada

polèmica contra la forta tradició misògina medieval que havia tret, en la València d’aquell moment, el fruit

més saborós en l’ Espill de Jaume Roig. I que ho fa amb uns arguments que situen la monja valenciana dins

del corrent que polemitza amb els detractors sistemàtics del gènere femení.

20 Dins d’aquest corrent que podem anomenar ginecofílic, profeminista o potser protofemeninista —també

majoritàriament masculí, val a dir-ho—, havia destacat, en el París de mitjan segle XIV, una dona

excepcional: Christine de Pizan. Com ella, la nostra Isabel de Villena és una de les poques dones que

intervenen amb veu pròpia en una polèmica que, tot i afectar ben directament el sexe femení, constitueix

quasi exclusivament un feu dels homes. Com la mateixa literatura, si fa no fa: ben pocs són els casos que

25 coneixem de dones escriptores medievals.

Text adaptat de Maria-Mercè Marçal, “Isabel de Villena i el seu feminisme literari”, Revista de Catalunya, 1990, vol. 44, p. 120-130

3. Expressió i reflexió crítica

b) Llig aquest fragment. [1 punt]

LAURA. Però, què farem amb Guzmán?

JOAN. El convidarem al nostre casament.

LAURA. Serà un colp molt dur per a ell.

JOAN. Vols que siga jo qui li ho explique?

LAURA. No. Ho faré jo mateixa i com més prompte millor.

(Sona el telèfon.)

JOAN. Deu ser ma mare. (Va cap al telèfon.) Què penses dir-li a Guzmán?

LAURA. Que per fi he trobat el meu príncep blau. (Es besen.)

(Sense deixar d’abraçar-se s’apropen al telèfon.)

JOAN. Creus que ho entendrà?

LAURA. Li ho diré en castellà.

Carles Alberola, Mandíbula afilada

Redacta un text de 70 a 90 paraules que tracte sobre els aspectes següents: 1) tenint en compte l’estructura de l’obra, indica on se situa aquest passatge i com s’ha d’interpretar; 2) analitza el recurs de l’humorisme a partir de l’ús del telèfon en aquest fragment i en la resta de l’obra, i explica la caracterització i les relacions que s’estableixen entre Laura, Joan i Guzmán.

TEXT

1 Fa exactament cinc-cents anys que Isabel de Villena, “en l’any 1490, a dos de juliol, dia de la Visitació”

—tal com podem llegir en el postfaci que acompanya les diverses edicions de la seva Vita Christi —, morí

en el convent de la Trinitat, als afores de València. Hi havia entrat a quinze anys, com a novícia de l’orde

de Santa Clara. La seva elecció abacial ens ha arribat sobredaurada per la llegenda que atribueix el seu

5 desenllaç favorable a una intervenció miraculosa de l’arcàngel sant Gabriel. Collita assaonada de l’època,

aquesta mena de deutes amb el meravellós, però, també, indici d’un prestigi i d’una personalitat que atiaren

el foc de la imaginació col·lectiva, i que, al capdavall, una obra justifica i fa present, encara, entre nosaltres.

A aquesta obra, doncs, m’he volgut encarar com un petit homenatge personal que aquestes ratlles volen

fer transferible, si això es pot fer, a qui les llegeixi. No pretenc afegir gran cosa de nou a tot el que fins ara

10 s’ha escrit sobre l’autora d’aquesta Vita Christi. Tot i el seu títol, aquesta és una obra de dona,

conscientment, deliberadament de dona, si voleu femenina, però encara més, feminista, adjectiu, és clar,

que resulta anacrònic en aplicar-lo a una autora i a una obra del segle XV, però que ens és útil si en precisem

l’abast. Perquè la vida de Crist villeniana, no tan sols s’interessa pels personatges femenins dels Evangelis

d’una manera primordial, sinó que aquest fet determina en gran part la selecció d’episodis que s’hi

15 inclouen. De tota manera, si l’adjectiu feminista escau a Isabel de Villena és, sobretot, per la reiterada

defensa que fa al llarg de tot el llibre de la dignitat del sexe femení, en clara oposició i potser en deliberada

polèmica contra la forta tradició misògina medieval que havia tret, en la València d’aquell moment, el fruit

més saborós en l’ Espill de Jaume Roig. I que ho fa amb uns arguments que situen la monja valenciana dins

del corrent que polemitza amb els detractors sistemàtics del gènere femení.

20 Dins d’aquest corrent que podem anomenar ginecofílic, profeminista o potser protofemeninista —també

majoritàriament masculí, val a dir-ho—, havia destacat, en el París de mitjan segle XIV, una dona

excepcional: Christine de Pizan. Com ella, la nostra Isabel de Villena és una de les poques dones que

intervenen amb veu pròpia en una polèmica que, tot i afectar ben directament el sexe femení, constitueix

quasi exclusivament un feu dels homes. Com la mateixa literatura, si fa no fa: ben pocs són els casos que

25 coneixem de dones escriptores medievals.

Text adaptat de Maria-Mercè Marçal, “Isabel de Villena i el seu feminisme literari”, Revista de Catalunya, 1990, vol. 44, p. 120-130

c) Tot partint de l'article de Maria-Mercè Marçal sobre sor Isabel de Villena, elabora un text argumentatiu de 150 a 180 paraules en què valores fins a quin punt les dones escriptores tenen o no prou visibilitat en un entorn literari que tradicionalment ha estat dominat pels homes. Expressa de manera raonada fins a quin punt, amb el pas del temps, s'han produït o no millores en aquest aspecte. [2 punts]