Ejercicio 3b · Lengua Valenciana y Literatura II PAU Valencia Extraordinaria 2026

TEXT

1 Fa exactament cinc-cents anys que Isabel de Villena, “en l’any 1490, a dos de juliol, dia de la Visitació”

—tal com podem llegir en el postfaci que acompanya les diverses edicions de la seva Vita Christi —, morí

en el convent de la Trinitat, als afores de València. Hi havia entrat a quinze anys, com a novícia de l’orde

de Santa Clara. La seva elecció abacial ens ha arribat sobredaurada per la llegenda que atribueix el seu

5 desenllaç favorable a una intervenció miraculosa de l’arcàngel sant Gabriel. Collita assaonada de l’època,

aquesta mena de deutes amb el meravellós, però, també, indici d’un prestigi i d’una personalitat que atiaren

el foc de la imaginació col·lectiva, i que, al capdavall, una obra justifica i fa present, encara, entre nosaltres.

A aquesta obra, doncs, m’he volgut encarar com un petit homenatge personal que aquestes ratlles volen

fer transferible, si això es pot fer, a qui les llegeixi. No pretenc afegir gran cosa de nou a tot el que fins ara

10 s’ha escrit sobre l’autora d’aquesta Vita Christi. Tot i el seu títol, aquesta és una obra de dona,

conscientment, deliberadament de dona, si voleu femenina, però encara més, feminista, adjectiu, és clar,

que resulta anacrònic en aplicar-lo a una autora i a una obra del segle XV, però que ens és útil si en precisem

l’abast. Perquè la vida de Crist villeniana, no tan sols s’interessa pels personatges femenins dels Evangelis

d’una manera primordial, sinó que aquest fet determina en gran part la selecció d’episodis que s’hi

15 inclouen. De tota manera, si l’adjectiu feminista escau a Isabel de Villena és, sobretot, per la reiterada

defensa que fa al llarg de tot el llibre de la dignitat del sexe femení, en clara oposició i potser en deliberada

polèmica contra la forta tradició misògina medieval que havia tret, en la València d’aquell moment, el fruit

més saborós en l’ Espill de Jaume Roig. I que ho fa amb uns arguments que situen la monja valenciana dins

del corrent que polemitza amb els detractors sistemàtics del gènere femení.

20 Dins d’aquest corrent que podem anomenar ginecofílic, profeminista o potser protofemeninista —també

majoritàriament masculí, val a dir-ho—, havia destacat, en el París de mitjan segle XIV, una dona

excepcional: Christine de Pizan. Com ella, la nostra Isabel de Villena és una de les poques dones que

intervenen amb veu pròpia en una polèmica que, tot i afectar ben directament el sexe femení, constitueix

quasi exclusivament un feu dels homes. Com la mateixa literatura, si fa no fa: ben pocs són els casos que

25 coneixem de dones escriptores medievals.

Text adaptat de Maria-Mercè Marçal, “Isabel de Villena i el seu feminisme literari”, Revista de Catalunya, 1990, vol. 44, p. 120-130

3. Expressió i reflexió crítica

b) Llig aquest fragment. [1 punt]

LAURA. Però, què farem amb Guzmán?

JOAN. El convidarem al nostre casament.

LAURA. Serà un colp molt dur per a ell.

JOAN. Vols que siga jo qui li ho explique?

LAURA. No. Ho faré jo mateixa i com més prompte millor.

(Sona el telèfon.)

JOAN. Deu ser ma mare. (Va cap al telèfon.) Què penses dir-li a Guzmán?

LAURA. Que per fi he trobat el meu príncep blau. (Es besen.)

(Sense deixar d’abraçar-se s’apropen al telèfon.)

JOAN. Creus que ho entendrà?

LAURA. Li ho diré en castellà.

Carles Alberola, Mandíbula afilada

Redacta un text de 70 a 90 paraules que tracte sobre els aspectes següents: 1) tenint en compte l’estructura de l’obra, indica on se situa aquest passatge i com s’ha d’interpretar; 2) analitza el recurs de l’humorisme a partir de l’ús del telèfon en aquest fragment i en la resta de l’obra, i explica la caracterització i les relacions que s’estableixen entre Laura, Joan i Guzmán.