Examen de Lengua Valenciana y Literatura II PAU Valencia 2024 · Extraordinaria

TEXT 1

1 Jo he tingut l'alt honor de conéixer, personalment, el rei Jaume I el Conqueridor. Me'l va

presentar, una nit, a la Seu tarragonina, un cavaller granadí, el senyor Antonio Gallego Burín. A la

vesprada vaig arribar amb tren a Tarragona per a cobrir la notícia com a periodista. Al voltant de les onze

i mitja de la nit arribava a la taula del menjador de l'hotel, on jo esperava, un soldat, que molt

5 correctament, i amb un accent català que traspassava fronteres lingüístiques, em va dir: “ Senyor Andrés

Estellés, acompáñeme a la catedral, por favor ”.

El militar em va indicar una porteta i hi vaig entrar. Allò era d'horror. La fosca més gran i més alta

se m'oferia. Tot ple de bults, d'ombres, de besllums... Vaig arribar a un lloc, vaig veure uns llums i vaig

caminar, amb més por que ànima, cap allà. Hi vaig arribar, i em va rebre, força afectuosament, el senyor

10 Gallego Burín. Hi havia moltes persones fent un semicercle. Em vaig girar i vaig veure, en un taüt

destapat, el cadàver, momificat, del rei Jaume I, llarguíssim, efectivament. I les mans, grandíssimes,

creuades al baix ventre. Em vaig fixar i li vaig veure la boca, un poc com mig oberta, i a dins una dent

partida, trencada. Un senyor, que era arqueòleg, es va inclinar i va agafar un tros del frontal, i va dir:

“ Aquí hay la señal de una herida de saeta. No me cabe duda que es el autentico ”. Teoritzava i teoritzava

15 amb una passió "a la valenciana". I tot de sobte el senyor Gallego Burín es va inclinar a mi i em va dir a

cau d'orella: “ Por favor..., ¿quién es este Hamlet de la huerta valenciana? ”. Jo crec recordar que, en

escoltar tal frase, producte autènticament decantat de la gràcia proverbial d'Andalusia, vaig rompre a

riure, deixant sense contestació la pregunta de senyor Burín. Vàrem estar reunits voltant el taüt on jeia

Jaume el Conqueridor, dos o tres quart d'hora.

20 Al remat va resultar que aquell era, embolcallat com anava en un sudari, el cadàver del rei

Conquistador. Em vaig assabentar que la mòmia tenia una extensió d'un metre noranta-nou centímetres, i

que el sudari l'havien guardat per fer les pertinents anàlisis. Vaig saber també que, a les excavacions

arqueològiques que semblantment s'havien fet a la Capella de la Comunió de la Catedral de Tarragona,

havia sembrat l'estupefacció l'aparició, en ús prou bo, d'un parell de sandàlies de senyora: curiosa

25 penetració del món frívol als ossos dels cadàvers.

Adaptat de Vicent Andrés Estellés: “Jo he conegut personalment el rei Jaume I el Conqueridor”. El forn del sol. València, 1986. p. 21-25

1. Comprensió del text

a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text 1. [1 punt]

TEXT 1

1 Jo he tingut l'alt honor de conéixer, personalment, el rei Jaume I el Conqueridor. Me'l va

presentar, una nit, a la Seu tarragonina, un cavaller granadí, el senyor Antonio Gallego Burín. A la

vesprada vaig arribar amb tren a Tarragona per a cobrir la notícia com a periodista. Al voltant de les onze

i mitja de la nit arribava a la taula del menjador de l'hotel, on jo esperava, un soldat, que molt

5 correctament, i amb un accent català que traspassava fronteres lingüístiques, em va dir: “ Senyor Andrés

Estellés, acompáñeme a la catedral, por favor ”.

El militar em va indicar una porteta i hi vaig entrar. Allò era d'horror. La fosca més gran i més alta

se m'oferia. Tot ple de bults, d'ombres, de besllums... Vaig arribar a un lloc, vaig veure uns llums i vaig

caminar, amb més por que ànima, cap allà. Hi vaig arribar, i em va rebre, força afectuosament, el senyor

10 Gallego Burín. Hi havia moltes persones fent un semicercle. Em vaig girar i vaig veure, en un taüt

destapat, el cadàver, momificat, del rei Jaume I, llarguíssim, efectivament. I les mans, grandíssimes,

creuades al baix ventre. Em vaig fixar i li vaig veure la boca, un poc com mig oberta, i a dins una dent

partida, trencada. Un senyor, que era arqueòleg, es va inclinar i va agafar un tros del frontal, i va dir:

“ Aquí hay la señal de una herida de saeta. No me cabe duda que es el autentico ”. Teoritzava i teoritzava

15 amb una passió "a la valenciana". I tot de sobte el senyor Gallego Burín es va inclinar a mi i em va dir a

cau d'orella: “ Por favor..., ¿quién es este Hamlet de la huerta valenciana? ”. Jo crec recordar que, en

escoltar tal frase, producte autènticament decantat de la gràcia proverbial d'Andalusia, vaig rompre a

riure, deixant sense contestació la pregunta de senyor Burín. Vàrem estar reunits voltant el taüt on jeia

Jaume el Conqueridor, dos o tres quart d'hora.

20 Al remat va resultar que aquell era, embolcallat com anava en un sudari, el cadàver del rei

Conquistador. Em vaig assabentar que la mòmia tenia una extensió d'un metre noranta-nou centímetres, i

que el sudari l'havien guardat per fer les pertinents anàlisis. Vaig saber també que, a les excavacions

arqueològiques que semblantment s'havien fet a la Capella de la Comunió de la Catedral de Tarragona,

havia sembrat l'estupefacció l'aparició, en ús prou bo, d'un parell de sandàlies de senyora: curiosa

25 penetració del món frívol als ossos dels cadàvers.

Adaptat de Vicent Andrés Estellés: “Jo he conegut personalment el rei Jaume I el Conqueridor”. El forn del sol. València, 1986. p. 21-25

1. Comprensió del text

b) Resumeix el contingut del text 1 amb una extensió aproximada de 6 línies. [1 punt]

TEXT 2

1 Dimarts, 4 d’octubre de 2022. Institut El Castell d’Esparreguera. La Carme entra a la sala d’actes

directa i decidida. Té ganes de començar. «I gràcies. Sempre que pugui vindré encantada al Castell», em

va escriure uns mesos abans. Davant seu, més de cent alumnes de segon de batxillerat comencen a fer

silenci. Em sorprèn que la majoria estiguin preparats per prendre’n notes. «El 96% de la humanitat parla

5 el 4% de les llengües», «Durant el segle XXI desapareixeran el 95% de les llengües» i altres afirmacions

inicials capten l’atenció dels alumnes. La majoria d’ells parlen castellà a casa i la llengua de comunicació

entre ells al centre és, també, el castellà. Observo les cares. N’hi ha de cansament i d’indiferència, però la

majoria són d’estranyesa, desprenen interès. La Carme va desplegant arguments sòlids, no se li escapa

cap escletxa.

10 L’hora passa volant i arribem al final. Diu que la situació és delicada, però que hi podem fer

alguna cosa. Com és habitual, fa broma amb el fet que tothom la veu tan pessimista. Insisteix que ha

exposat dades. «Jo soc realista», diu. Acaba explicant, doncs, que com a catalanoparlants hem de procurar

fer del català una llengua de convivència, demanar la solidaritat d’altres parlants i comprometre’ns a no

canviar de llengua. S’obre el torn de preguntes. Penso que ara vindran comentaris inapropiats posant en

15 dubte la condició minoritzada del català o sobre la llibertat de parlar el que vulguem. Però no, no és així.

Van sortint comentaris i reflexions prou bons. Fins i tot un alumne parla sobre el poc català que li apareix

a TikTok. Aplaudiments finals, sona el timbre i tots cap a classe de nou.

«Però vols dir, Alba, que el català desapareixerà?» Això em preguntaven els alumnes el dia

següent en classe. Els semblava incomprensible que una llengua, matèria i vehicle d’estudi al llarg dels

20 seus anys de formació, pogués arribar a desaparèixer. «Si la cosa va fer forat, tot això que tindrem», va

respondre’m la Carme en el correu d’agraïment. No crec que la visita convertís cap alumne en un

defensor acèrrim del català, però vull pensar que va ajudar a canviar certs prejudicis i potser va capgirar

algunes tendències lingüístiques.

La Carme vivia així: fent forat, cada dia, incansablement i arreu. Practicava un academicisme de

25 trinxera. Sempre estava disposada a trepitjar diverses realitats per despertar consciències, fos presentant

un llibre, fent una conferència en un institut o participant en una taula rodona. La ferma voluntat

divulgativa i dialogant ha fet que esdevingui una personalitat coneguda i estimada al país. Ella va portar

l’atenció i la lluita fins als darrers dies de la seua vida. Gràcies, Carme, descansa en pau.

Adaptat d'Alba Granell, docent de Llengua catalana i literatura: «Gràcies Carme» ( Núvol, El digital de cultura-ara.cat. Barcelona, 03/09/2023)

c) Descriu el tema i les parts bàsiques del text 2. [1 punt]

TEXT 2

1 Dimarts, 4 d’octubre de 2022. Institut El Castell d’Esparreguera. La Carme entra a la sala d’actes

directa i decidida. Té ganes de començar. «I gràcies. Sempre que pugui vindré encantada al Castell», em

va escriure uns mesos abans. Davant seu, més de cent alumnes de segon de batxillerat comencen a fer

silenci. Em sorprèn que la majoria estiguin preparats per prendre’n notes. «El 96% de la humanitat parla

5 el 4% de les llengües», «Durant el segle XXI desapareixeran el 95% de les llengües» i altres afirmacions

inicials capten l’atenció dels alumnes. La majoria d’ells parlen castellà a casa i la llengua de comunicació

entre ells al centre és, també, el castellà. Observo les cares. N’hi ha de cansament i d’indiferència, però la

majoria són d’estranyesa, desprenen interès. La Carme va desplegant arguments sòlids, no se li escapa

cap escletxa.

10 L’hora passa volant i arribem al final. Diu que la situació és delicada, però que hi podem fer

alguna cosa. Com és habitual, fa broma amb el fet que tothom la veu tan pessimista. Insisteix que ha

exposat dades. «Jo soc realista», diu. Acaba explicant, doncs, que com a catalanoparlants hem de procurar

fer del català una llengua de convivència, demanar la solidaritat d’altres parlants i comprometre’ns a no

canviar de llengua. S’obre el torn de preguntes. Penso que ara vindran comentaris inapropiats posant en

15 dubte la condició minoritzada del català o sobre la llibertat de parlar el que vulguem. Però no, no és així.

Van sortint comentaris i reflexions prou bons. Fins i tot un alumne parla sobre el poc català que li apareix

a TikTok. Aplaudiments finals, sona el timbre i tots cap a classe de nou.

«Però vols dir, Alba, que el català desapareixerà?» Això em preguntaven els alumnes el dia

següent en classe. Els semblava incomprensible que una llengua, matèria i vehicle d’estudi al llarg dels

20 seus anys de formació, pogués arribar a desaparèixer. «Si la cosa va fer forat, tot això que tindrem», va

respondre’m la Carme en el correu d’agraïment. No crec que la visita convertís cap alumne en un

defensor acèrrim del català, però vull pensar que va ajudar a canviar certs prejudicis i potser va capgirar

algunes tendències lingüístiques.

La Carme vivia així: fent forat, cada dia, incansablement i arreu. Practicava un academicisme de

25 trinxera. Sempre estava disposada a trepitjar diverses realitats per despertar consciències, fos presentant

un llibre, fent una conferència en un institut o participant en una taula rodona. La ferma voluntat

divulgativa i dialogant ha fet que esdevingui una personalitat coneguda i estimada al país. Ella va portar

l’atenció i la lluita fins als darrers dies de la seua vida. Gràcies, Carme, descansa en pau.

Adaptat d'Alba Granell, docent de Llengua catalana i literatura: «Gràcies Carme» ( Núvol, El digital de cultura-ara.cat. Barcelona, 03/09/2023)

d) Resumeix el contingut del text 2 amb una extensió aproximada de 6 línies. [1 punt]

TEXT 1

1 Jo he tingut l'alt honor de conéixer, personalment, el rei Jaume I el Conqueridor. Me'l va

presentar, una nit, a la Seu tarragonina, un cavaller granadí, el senyor Antonio Gallego Burín. A la

vesprada vaig arribar amb tren a Tarragona per a cobrir la notícia com a periodista. Al voltant de les onze

i mitja de la nit arribava a la taula del menjador de l'hotel, on jo esperava, un soldat, que molt

5 correctament, i amb un accent català que traspassava fronteres lingüístiques, em va dir: “ Senyor Andrés

Estellés, acompáñeme a la catedral, por favor ”.

El militar em va indicar una porteta i hi vaig entrar. Allò era d'horror. La fosca més gran i més alta

se m'oferia. Tot ple de bults, d'ombres, de besllums... Vaig arribar a un lloc, vaig veure uns llums i vaig

caminar, amb més por que ànima, cap allà. Hi vaig arribar, i em va rebre, força afectuosament, el senyor

10 Gallego Burín. Hi havia moltes persones fent un semicercle. Em vaig girar i vaig veure, en un taüt

destapat, el cadàver, momificat, del rei Jaume I, llarguíssim, efectivament. I les mans, grandíssimes,

creuades al baix ventre. Em vaig fixar i li vaig veure la boca, un poc com mig oberta, i a dins una dent

partida, trencada. Un senyor, que era arqueòleg, es va inclinar i va agafar un tros del frontal, i va dir:

“ Aquí hay la señal de una herida de saeta. No me cabe duda que es el autentico ”. Teoritzava i teoritzava

15 amb una passió "a la valenciana". I tot de sobte el senyor Gallego Burín es va inclinar a mi i em va dir a

cau d'orella: “ Por favor..., ¿quién es este Hamlet de la huerta valenciana? ”. Jo crec recordar que, en

escoltar tal frase, producte autènticament decantat de la gràcia proverbial d'Andalusia, vaig rompre a

riure, deixant sense contestació la pregunta de senyor Burín. Vàrem estar reunits voltant el taüt on jeia

Jaume el Conqueridor, dos o tres quart d'hora.

20 Al remat va resultar que aquell era, embolcallat com anava en un sudari, el cadàver del rei

Conquistador. Em vaig assabentar que la mòmia tenia una extensió d'un metre noranta-nou centímetres, i

que el sudari l'havien guardat per fer les pertinents anàlisis. Vaig saber també que, a les excavacions

arqueològiques que semblantment s'havien fet a la Capella de la Comunió de la Catedral de Tarragona,

havia sembrat l'estupefacció l'aparició, en ús prou bo, d'un parell de sandàlies de senyora: curiosa

25 penetració del món frívol als ossos dels cadàvers.

Adaptat de Vicent Andrés Estellés: “Jo he conegut personalment el rei Jaume I el Conqueridor”. El forn del sol. València, 1986. p. 21-25

1. Comprensió del text

e) Identifica la tipologia textual del text 1 i especifica'n dues característiques presents en aquest text. [0,5 punts]

TEXT 1

1 Jo he tingut l'alt honor de conéixer, personalment, el rei Jaume I el Conqueridor. Me'l va

presentar, una nit, a la Seu tarragonina, un cavaller granadí, el senyor Antonio Gallego Burín. A la

vesprada vaig arribar amb tren a Tarragona per a cobrir la notícia com a periodista. Al voltant de les onze

i mitja de la nit arribava a la taula del menjador de l'hotel, on jo esperava, un soldat, que molt

5 correctament, i amb un accent català que traspassava fronteres lingüístiques, em va dir: “ Senyor Andrés

Estellés, acompáñeme a la catedral, por favor ”.

El militar em va indicar una porteta i hi vaig entrar. Allò era d'horror. La fosca més gran i més alta

se m'oferia. Tot ple de bults, d'ombres, de besllums... Vaig arribar a un lloc, vaig veure uns llums i vaig

caminar, amb més por que ànima, cap allà. Hi vaig arribar, i em va rebre, força afectuosament, el senyor

10 Gallego Burín. Hi havia moltes persones fent un semicercle. Em vaig girar i vaig veure, en un taüt

destapat, el cadàver, momificat, del rei Jaume I, llarguíssim, efectivament. I les mans, grandíssimes,

creuades al baix ventre. Em vaig fixar i li vaig veure la boca, un poc com mig oberta, i a dins una dent

partida, trencada. Un senyor, que era arqueòleg, es va inclinar i va agafar un tros del frontal, i va dir:

“ Aquí hay la señal de una herida de saeta. No me cabe duda que es el autentico ”. Teoritzava i teoritzava

15 amb una passió "a la valenciana". I tot de sobte el senyor Gallego Burín es va inclinar a mi i em va dir a

cau d'orella: “ Por favor..., ¿quién es este Hamlet de la huerta valenciana? ”. Jo crec recordar que, en

escoltar tal frase, producte autènticament decantat de la gràcia proverbial d'Andalusia, vaig rompre a

riure, deixant sense contestació la pregunta de senyor Burín. Vàrem estar reunits voltant el taüt on jeia

Jaume el Conqueridor, dos o tres quart d'hora.

20 Al remat va resultar que aquell era, embolcallat com anava en un sudari, el cadàver del rei

Conquistador. Em vaig assabentar que la mòmia tenia una extensió d'un metre noranta-nou centímetres, i

que el sudari l'havien guardat per fer les pertinents anàlisis. Vaig saber també que, a les excavacions

arqueològiques que semblantment s'havien fet a la Capella de la Comunió de la Catedral de Tarragona,

havia sembrat l'estupefacció l'aparició, en ús prou bo, d'un parell de sandàlies de senyora: curiosa

25 penetració del món frívol als ossos dels cadàvers.

Adaptat de Vicent Andrés Estellés: “Jo he conegut personalment el rei Jaume I el Conqueridor”. El forn del sol. València, 1986. p. 21-25

1. Comprensió del text

f) Identifica els recursos expressius i destaca'n dos en concret del text 1. [0,5 punts]

TEXT 2

1 Dimarts, 4 d’octubre de 2022. Institut El Castell d’Esparreguera. La Carme entra a la sala d’actes

directa i decidida. Té ganes de començar. «I gràcies. Sempre que pugui vindré encantada al Castell», em

va escriure uns mesos abans. Davant seu, més de cent alumnes de segon de batxillerat comencen a fer

silenci. Em sorprèn que la majoria estiguin preparats per prendre’n notes. «El 96% de la humanitat parla

5 el 4% de les llengües», «Durant el segle XXI desapareixeran el 95% de les llengües» i altres afirmacions

inicials capten l’atenció dels alumnes. La majoria d’ells parlen castellà a casa i la llengua de comunicació

entre ells al centre és, també, el castellà. Observo les cares. N’hi ha de cansament i d’indiferència, però la

majoria són d’estranyesa, desprenen interès. La Carme va desplegant arguments sòlids, no se li escapa

cap escletxa.

10 L’hora passa volant i arribem al final. Diu que la situació és delicada, però que hi podem fer

alguna cosa. Com és habitual, fa broma amb el fet que tothom la veu tan pessimista. Insisteix que ha

exposat dades. «Jo soc realista», diu. Acaba explicant, doncs, que com a catalanoparlants hem de procurar

fer del català una llengua de convivència, demanar la solidaritat d’altres parlants i comprometre’ns a no

canviar de llengua. S’obre el torn de preguntes. Penso que ara vindran comentaris inapropiats posant en

15 dubte la condició minoritzada del català o sobre la llibertat de parlar el que vulguem. Però no, no és així.

Van sortint comentaris i reflexions prou bons. Fins i tot un alumne parla sobre el poc català que li apareix

a TikTok. Aplaudiments finals, sona el timbre i tots cap a classe de nou.

«Però vols dir, Alba, que el català desapareixerà?» Això em preguntaven els alumnes el dia

següent en classe. Els semblava incomprensible que una llengua, matèria i vehicle d’estudi al llarg dels

20 seus anys de formació, pogués arribar a desaparèixer. «Si la cosa va fer forat, tot això que tindrem», va

respondre’m la Carme en el correu d’agraïment. No crec que la visita convertís cap alumne en un

defensor acèrrim del català, però vull pensar que va ajudar a canviar certs prejudicis i potser va capgirar

algunes tendències lingüístiques.

La Carme vivia així: fent forat, cada dia, incansablement i arreu. Practicava un academicisme de

25 trinxera. Sempre estava disposada a trepitjar diverses realitats per despertar consciències, fos presentant

un llibre, fent una conferència en un institut o participant en una taula rodona. La ferma voluntat

divulgativa i dialogant ha fet que esdevingui una personalitat coneguda i estimada al país. Ella va portar

l’atenció i la lluita fins als darrers dies de la seua vida. Gràcies, Carme, descansa en pau.

Adaptat d'Alba Granell, docent de Llengua catalana i literatura: «Gràcies Carme» ( Núvol, El digital de cultura-ara.cat. Barcelona, 03/09/2023)

g) Identifica la tipologia textual del text 2 i especifica dos trets d'aquesta tipologia presents en el text. [0,5 punts]

TEXT 2

1 Dimarts, 4 d’octubre de 2022. Institut El Castell d’Esparreguera. La Carme entra a la sala d’actes

directa i decidida. Té ganes de començar. «I gràcies. Sempre que pugui vindré encantada al Castell», em

va escriure uns mesos abans. Davant seu, més de cent alumnes de segon de batxillerat comencen a fer

silenci. Em sorprèn que la majoria estiguin preparats per prendre’n notes. «El 96% de la humanitat parla

5 el 4% de les llengües», «Durant el segle XXI desapareixeran el 95% de les llengües» i altres afirmacions

inicials capten l’atenció dels alumnes. La majoria d’ells parlen castellà a casa i la llengua de comunicació

entre ells al centre és, també, el castellà. Observo les cares. N’hi ha de cansament i d’indiferència, però la

majoria són d’estranyesa, desprenen interès. La Carme va desplegant arguments sòlids, no se li escapa

cap escletxa.

10 L’hora passa volant i arribem al final. Diu que la situació és delicada, però que hi podem fer

alguna cosa. Com és habitual, fa broma amb el fet que tothom la veu tan pessimista. Insisteix que ha

exposat dades. «Jo soc realista», diu. Acaba explicant, doncs, que com a catalanoparlants hem de procurar

fer del català una llengua de convivència, demanar la solidaritat d’altres parlants i comprometre’ns a no

canviar de llengua. S’obre el torn de preguntes. Penso que ara vindran comentaris inapropiats posant en

15 dubte la condició minoritzada del català o sobre la llibertat de parlar el que vulguem. Però no, no és així.

Van sortint comentaris i reflexions prou bons. Fins i tot un alumne parla sobre el poc català que li apareix

a TikTok. Aplaudiments finals, sona el timbre i tots cap a classe de nou.

«Però vols dir, Alba, que el català desapareixerà?» Això em preguntaven els alumnes el dia

següent en classe. Els semblava incomprensible que una llengua, matèria i vehicle d’estudi al llarg dels

20 seus anys de formació, pogués arribar a desaparèixer. «Si la cosa va fer forat, tot això que tindrem», va

respondre’m la Carme en el correu d’agraïment. No crec que la visita convertís cap alumne en un

defensor acèrrim del català, però vull pensar que va ajudar a canviar certs prejudicis i potser va capgirar

algunes tendències lingüístiques.

La Carme vivia així: fent forat, cada dia, incansablement i arreu. Practicava un academicisme de

25 trinxera. Sempre estava disposada a trepitjar diverses realitats per despertar consciències, fos presentant

un llibre, fent una conferència en un institut o participant en una taula rodona. La ferma voluntat

divulgativa i dialogant ha fet que esdevingui una personalitat coneguda i estimada al país. Ella va portar

l’atenció i la lluita fins als darrers dies de la seua vida. Gràcies, Carme, descansa en pau.

Adaptat d'Alba Granell, docent de Llengua catalana i literatura: «Gràcies Carme» ( Núvol, El digital de cultura-ara.cat. Barcelona, 03/09/2023)

h) Identifica la varietat geogràfica del text 2 i especifica dos trets d'aquesta varietat presents en el text. [0,5 punts]

TEXT 1

1 Jo he tingut l'alt honor de conéixer, personalment, el rei Jaume I el Conqueridor. Me'l va

presentar, una nit, a la Seu tarragonina, un cavaller granadí, el senyor Antonio Gallego Burín. A la

vesprada vaig arribar amb tren a Tarragona per a cobrir la notícia com a periodista. Al voltant de les onze

i mitja de la nit arribava a la taula del menjador de l'hotel, on jo esperava, un soldat, que molt

5 correctament, i amb un accent català que traspassava fronteres lingüístiques, em va dir: “ Senyor Andrés

Estellés, acompáñeme a la catedral, por favor ”.

El militar em va indicar una porteta i hi vaig entrar. Allò era d'horror. La fosca més gran i més alta

se m'oferia. Tot ple de bults, d'ombres, de besllums... Vaig arribar a un lloc, vaig veure uns llums i vaig

caminar, amb més por que ànima, cap allà. Hi vaig arribar, i em va rebre, força afectuosament, el senyor

10 Gallego Burín. Hi havia moltes persones fent un semicercle. Em vaig girar i vaig veure, en un taüt

destapat, el cadàver, momificat, del rei Jaume I, llarguíssim, efectivament. I les mans, grandíssimes,

creuades al baix ventre. Em vaig fixar i li vaig veure la boca, un poc com mig oberta, i a dins una dent

partida, trencada. Un senyor, que era arqueòleg, es va inclinar i va agafar un tros del frontal, i va dir:

“ Aquí hay la señal de una herida de saeta. No me cabe duda que es el autentico ”. Teoritzava i teoritzava

15 amb una passió "a la valenciana". I tot de sobte el senyor Gallego Burín es va inclinar a mi i em va dir a

cau d'orella: “ Por favor..., ¿quién es este Hamlet de la huerta valenciana? ”. Jo crec recordar que, en

escoltar tal frase, producte autènticament decantat de la gràcia proverbial d'Andalusia, vaig rompre a

riure, deixant sense contestació la pregunta de senyor Burín. Vàrem estar reunits voltant el taüt on jeia

Jaume el Conqueridor, dos o tres quart d'hora.

20 Al remat va resultar que aquell era, embolcallat com anava en un sudari, el cadàver del rei

Conquistador. Em vaig assabentar que la mòmia tenia una extensió d'un metre noranta-nou centímetres, i

que el sudari l'havien guardat per fer les pertinents anàlisis. Vaig saber també que, a les excavacions

arqueològiques que semblantment s'havien fet a la Capella de la Comunió de la Catedral de Tarragona,

havia sembrat l'estupefacció l'aparició, en ús prou bo, d'un parell de sandàlies de senyora: curiosa

25 penetració del món frívol als ossos dels cadàvers.

Adaptat de Vicent Andrés Estellés: “Jo he conegut personalment el rei Jaume I el Conqueridor”. El forn del sol. València, 1986. p. 21-25

2. Anàlisi lingüística del text

Tria 3 de les 6 preguntes (Total 3 punts).

a) Indica la pronunciació dels elements subratllats pertanyents al text 1. [1 punt]

1.

Oberta

Tancada

2.

Oberta

Tancada

3.

Sorda

Sonora

4.

Sorda

Sonora

Indica la pronunciació dels elements subratllats pertanyents al text 2:

TEXT 2

1 Dimarts, 4 d’octubre de 2022. Institut El Castell d’Esparreguera. La Carme entra a la sala d’actes

directa i decidida. Té ganes de començar. «I gràcies. Sempre que pugui vindré encantada al Castell», em

va escriure uns mesos abans. Davant seu, més de cent alumnes de segon de batxillerat comencen a fer

silenci. Em sorprèn que la majoria estiguin preparats per prendre’n notes. «El 96% de la humanitat parla

5 el 4% de les llengües», «Durant el segle XXI desapareixeran el 95% de les llengües» i altres afirmacions

inicials capten l’atenció dels alumnes. La majoria d’ells parlen castellà a casa i la llengua de comunicació

entre ells al centre és, també, el castellà. Observo les cares. N’hi ha de cansament i d’indiferència, però la

majoria són d’estranyesa, desprenen interès. La Carme va desplegant arguments sòlids, no se li escapa

cap escletxa.

10 L’hora passa volant i arribem al final. Diu que la situació és delicada, però que hi podem fer

alguna cosa. Com és habitual, fa broma amb el fet que tothom la veu tan pessimista. Insisteix que ha

exposat dades. «Jo soc realista», diu. Acaba explicant, doncs, que com a catalanoparlants hem de procurar

fer del català una llengua de convivència, demanar la solidaritat d’altres parlants i comprometre’ns a no

canviar de llengua. S’obre el torn de preguntes. Penso que ara vindran comentaris inapropiats posant en

15 dubte la condició minoritzada del català o sobre la llibertat de parlar el que vulguem. Però no, no és així.

Van sortint comentaris i reflexions prou bons. Fins i tot un alumne parla sobre el poc català que li apareix

a TikTok. Aplaudiments finals, sona el timbre i tots cap a classe de nou.

«Però vols dir, Alba, que el català desapareixerà?» Això em preguntaven els alumnes el dia

següent en classe. Els semblava incomprensible que una llengua, matèria i vehicle d’estudi al llarg dels

20 seus anys de formació, pogués arribar a desaparèixer. «Si la cosa va fer forat, tot això que tindrem», va

respondre’m la Carme en el correu d’agraïment. No crec que la visita convertís cap alumne en un

defensor acèrrim del català, però vull pensar que va ajudar a canviar certs prejudicis i potser va capgirar

algunes tendències lingüístiques.

La Carme vivia així: fent forat, cada dia, incansablement i arreu. Practicava un academicisme de

25 trinxera. Sempre estava disposada a trepitjar diverses realitats per despertar consciències, fos presentant

un llibre, fent una conferència en un institut o participant en una taula rodona. La ferma voluntat

divulgativa i dialogant ha fet que esdevingui una personalitat coneguda i estimada al país. Ella va portar

l’atenció i la lluita fins als darrers dies de la seua vida. Gràcies, Carme, descansa en pau.

Adaptat d'Alba Granell, docent de Llengua catalana i literatura: «Gràcies Carme» ( Núvol, El digital de cultura-ara.cat. Barcelona, 03/09/2023)

1.

altre s afirmacions (línia 5). Sorda o sonora?

Sorda

Sonora

2.

L’h o ra (l. 10). Oberta o tancada?

Oberta

Tancada

3.

vol s (l. 18). Sorda o sonora?

Sorda

Sonora

4.

c e rts (l. 21). Oberta o tancada?

Oberta

Tancada

TEXT 1

1 Jo he tingut l'alt honor de conéixer, personalment, el rei Jaume I el Conqueridor. Me'l va

presentar, una nit, a la Seu tarragonina, un cavaller granadí, el senyor Antonio Gallego Burín. A la

vesprada vaig arribar amb tren a Tarragona per a cobrir la notícia com a periodista. Al voltant de les onze

i mitja de la nit arribava a la taula del menjador de l'hotel, on jo esperava, un soldat, que molt

5 correctament, i amb un accent català que traspassava fronteres lingüístiques, em va dir: “ Senyor Andrés

Estellés, acompáñeme a la catedral, por favor ”.

El militar em va indicar una porteta i hi vaig entrar. Allò era d'horror. La fosca més gran i més alta

se m'oferia. Tot ple de bults, d'ombres, de besllums... Vaig arribar a un lloc, vaig veure uns llums i vaig

caminar, amb més por que ànima, cap allà. Hi vaig arribar, i em va rebre, força afectuosament, el senyor

10 Gallego Burín. Hi havia moltes persones fent un semicercle. Em vaig girar i vaig veure, en un taüt

destapat, el cadàver, momificat, del rei Jaume I, llarguíssim, efectivament. I les mans, grandíssimes,

creuades al baix ventre. Em vaig fixar i li vaig veure la boca, un poc com mig oberta, i a dins una dent

partida, trencada. Un senyor, que era arqueòleg, es va inclinar i va agafar un tros del frontal, i va dir:

“ Aquí hay la señal de una herida de saeta. No me cabe duda que es el autentico ”. Teoritzava i teoritzava

15 amb una passió "a la valenciana". I tot de sobte el senyor Gallego Burín es va inclinar a mi i em va dir a

cau d'orella: “ Por favor..., ¿quién es este Hamlet de la huerta valenciana? ”. Jo crec recordar que, en

escoltar tal frase, producte autènticament decantat de la gràcia proverbial d'Andalusia, vaig rompre a

riure, deixant sense contestació la pregunta de senyor Burín. Vàrem estar reunits voltant el taüt on jeia

Jaume el Conqueridor, dos o tres quart d'hora.

20 Al remat va resultar que aquell era, embolcallat com anava en un sudari, el cadàver del rei

Conquistador. Em vaig assabentar que la mòmia tenia una extensió d'un metre noranta-nou centímetres, i

que el sudari l'havien guardat per fer les pertinents anàlisis. Vaig saber també que, a les excavacions

arqueològiques que semblantment s'havien fet a la Capella de la Comunió de la Catedral de Tarragona,

havia sembrat l'estupefacció l'aparició, en ús prou bo, d'un parell de sandàlies de senyora: curiosa

25 penetració del món frívol als ossos dels cadàvers.

Adaptat de Vicent Andrés Estellés: “Jo he conegut personalment el rei Jaume I el Conqueridor”. El forn del sol. València, 1986. p. 21-25

2. Anàlisi lingüística del text

Tria 3 de les 6 preguntes (Total 3 punts).

c) Passa a present d'indicatiu les formes verbals subratllades del text 1. [1 punt]

1.

2.

3.

4.

TEXT 2

1 Dimarts, 4 d’octubre de 2022. Institut El Castell d’Esparreguera. La Carme entra a la sala d’actes

directa i decidida. Té ganes de començar. «I gràcies. Sempre que pugui vindré encantada al Castell», em

va escriure uns mesos abans. Davant seu, més de cent alumnes de segon de batxillerat comencen a fer

silenci. Em sorprèn que la majoria estiguin preparats per prendre’n notes. «El 96% de la humanitat parla

5 el 4% de les llengües», «Durant el segle XXI desapareixeran el 95% de les llengües» i altres afirmacions

inicials capten l’atenció dels alumnes. La majoria d’ells parlen castellà a casa i la llengua de comunicació

entre ells al centre és, també, el castellà. Observo les cares. N’hi ha de cansament i d’indiferència, però la

majoria són d’estranyesa, desprenen interès. La Carme va desplegant arguments sòlids, no se li escapa

cap escletxa.

10 L’hora passa volant i arribem al final. Diu que la situació és delicada, però que hi podem fer

alguna cosa. Com és habitual, fa broma amb el fet que tothom la veu tan pessimista. Insisteix que ha

exposat dades. «Jo soc realista», diu. Acaba explicant, doncs, que com a catalanoparlants hem de procurar

fer del català una llengua de convivència, demanar la solidaritat d’altres parlants i comprometre’ns a no

canviar de llengua. S’obre el torn de preguntes. Penso que ara vindran comentaris inapropiats posant en

15 dubte la condició minoritzada del català o sobre la llibertat de parlar el que vulguem. Però no, no és així.

Van sortint comentaris i reflexions prou bons. Fins i tot un alumne parla sobre el poc català que li apareix

a TikTok. Aplaudiments finals, sona el timbre i tots cap a classe de nou.

«Però vols dir, Alba, que el català desapareixerà?» Això em preguntaven els alumnes el dia

següent en classe. Els semblava incomprensible que una llengua, matèria i vehicle d’estudi al llarg dels

20 seus anys de formació, pogués arribar a desaparèixer. «Si la cosa va fer forat, tot això que tindrem», va

respondre’m la Carme en el correu d’agraïment. No crec que la visita convertís cap alumne en un

defensor acèrrim del català, però vull pensar que va ajudar a canviar certs prejudicis i potser va capgirar

algunes tendències lingüístiques.

La Carme vivia així: fent forat, cada dia, incansablement i arreu. Practicava un academicisme de

25 trinxera. Sempre estava disposada a trepitjar diverses realitats per despertar consciències, fos presentant

un llibre, fent una conferència en un institut o participant en una taula rodona. La ferma voluntat

divulgativa i dialogant ha fet que esdevingui una personalitat coneguda i estimada al país. Ella va portar

l’atenció i la lluita fins als darrers dies de la seua vida. Gràcies, Carme, descansa en pau.

Adaptat d'Alba Granell, docent de Llengua catalana i literatura: «Gràcies Carme» ( Núvol, El digital de cultura-ara.cat. Barcelona, 03/09/2023)

d) Indica a quins elements fan referència en el text 2 els mots subratllats i quina funció sintàctica realitzen. [1 punt]

1.

N' hi ha de cansament (l. 7)

2.

no se li escapa cap escletxa (l. 8)

3.

hi podem fer alguna cosa (l. 10-11)

4.

Els semblava (l. 19)

TEXT 1

1 Jo he tingut l'alt honor de conéixer, personalment, el rei Jaume I el Conqueridor. Me'l va

presentar, una nit, a la Seu tarragonina, un cavaller granadí, el senyor Antonio Gallego Burín. A la

vesprada vaig arribar amb tren a Tarragona per a cobrir la notícia com a periodista. Al voltant de les onze

i mitja de la nit arribava a la taula del menjador de l'hotel, on jo esperava, un soldat, que molt

5 correctament, i amb un accent català que traspassava fronteres lingüístiques, em va dir: “ Senyor Andrés

Estellés, acompáñeme a la catedral, por favor ”.

El militar em va indicar una porteta i hi vaig entrar. Allò era d'horror. La fosca més gran i més alta

se m'oferia. Tot ple de bults, d'ombres, de besllums... Vaig arribar a un lloc, vaig veure uns llums i vaig

caminar, amb més por que ànima, cap allà. Hi vaig arribar, i em va rebre, força afectuosament, el senyor

10 Gallego Burín. Hi havia moltes persones fent un semicercle. Em vaig girar i vaig veure, en un taüt

destapat, el cadàver, momificat, del rei Jaume I, llarguíssim, efectivament. I les mans, grandíssimes,

creuades al baix ventre. Em vaig fixar i li vaig veure la boca, un poc com mig oberta, i a dins una dent

partida, trencada. Un senyor, que era arqueòleg, es va inclinar i va agafar un tros del frontal, i va dir:

“ Aquí hay la señal de una herida de saeta. No me cabe duda que es el autentico ”. Teoritzava i teoritzava

15 amb una passió "a la valenciana". I tot de sobte el senyor Gallego Burín es va inclinar a mi i em va dir a

cau d'orella: “ Por favor..., ¿quién es este Hamlet de la huerta valenciana? ”. Jo crec recordar que, en

escoltar tal frase, producte autènticament decantat de la gràcia proverbial d'Andalusia, vaig rompre a

riure, deixant sense contestació la pregunta de senyor Burín. Vàrem estar reunits voltant el taüt on jeia

Jaume el Conqueridor, dos o tres quart d'hora.

20 Al remat va resultar que aquell era, embolcallat com anava en un sudari, el cadàver del rei

Conquistador. Em vaig assabentar que la mòmia tenia una extensió d'un metre noranta-nou centímetres, i

que el sudari l'havien guardat per fer les pertinents anàlisis. Vaig saber també que, a les excavacions

arqueològiques que semblantment s'havien fet a la Capella de la Comunió de la Catedral de Tarragona,

havia sembrat l'estupefacció l'aparició, en ús prou bo, d'un parell de sandàlies de senyora: curiosa

25 penetració del món frívol als ossos dels cadàvers.

Adaptat de Vicent Andrés Estellés: “Jo he conegut personalment el rei Jaume I el Conqueridor”. El forn del sol. València, 1986. p. 21-25

2.e) Digues el significat que adquireixen en el text 1 aquestes paraules (o expressions) o posa'n un sinònim. [1 punt]

1.

2.

3.

4.

TEXT 2

1 Dimarts, 4 d’octubre de 2022. Institut El Castell d’Esparreguera. La Carme entra a la sala d’actes

directa i decidida. Té ganes de començar. «I gràcies. Sempre que pugui vindré encantada al Castell», em

va escriure uns mesos abans. Davant seu, més de cent alumnes de segon de batxillerat comencen a fer

silenci. Em sorprèn que la majoria estiguin preparats per prendre’n notes. «El 96% de la humanitat parla

5 el 4% de les llengües», «Durant el segle XXI desapareixeran el 95% de les llengües» i altres afirmacions

inicials capten l’atenció dels alumnes. La majoria d’ells parlen castellà a casa i la llengua de comunicació

entre ells al centre és, també, el castellà. Observo les cares. N’hi ha de cansament i d’indiferència, però la

majoria són d’estranyesa, desprenen interès. La Carme va desplegant arguments sòlids, no se li escapa

cap escletxa.

10 L’hora passa volant i arribem al final. Diu que la situació és delicada, però que hi podem fer

alguna cosa. Com és habitual, fa broma amb el fet que tothom la veu tan pessimista. Insisteix que ha

exposat dades. «Jo soc realista», diu. Acaba explicant, doncs, que com a catalanoparlants hem de procurar

fer del català una llengua de convivència, demanar la solidaritat d’altres parlants i comprometre’ns a no

canviar de llengua. S’obre el torn de preguntes. Penso que ara vindran comentaris inapropiats posant en

15 dubte la condició minoritzada del català o sobre la llibertat de parlar el que vulguem. Però no, no és així.

Van sortint comentaris i reflexions prou bons. Fins i tot un alumne parla sobre el poc català que li apareix

a TikTok. Aplaudiments finals, sona el timbre i tots cap a classe de nou.

«Però vols dir, Alba, que el català desapareixerà?» Això em preguntaven els alumnes el dia

següent en classe. Els semblava incomprensible que una llengua, matèria i vehicle d’estudi al llarg dels

20 seus anys de formació, pogués arribar a desaparèixer. «Si la cosa va fer forat, tot això que tindrem», va

respondre’m la Carme en el correu d’agraïment. No crec que la visita convertís cap alumne en un

defensor acèrrim del català, però vull pensar que va ajudar a canviar certs prejudicis i potser va capgirar

algunes tendències lingüístiques.

La Carme vivia així: fent forat, cada dia, incansablement i arreu. Practicava un academicisme de

25 trinxera. Sempre estava disposada a trepitjar diverses realitats per despertar consciències, fos presentant

un llibre, fent una conferència en un institut o participant en una taula rodona. La ferma voluntat

divulgativa i dialogant ha fet que esdevingui una personalitat coneguda i estimada al país. Ella va portar

l’atenció i la lluita fins als darrers dies de la seua vida. Gràcies, Carme, descansa en pau.

Adaptat d'Alba Granell, docent de Llengua catalana i literatura: «Gràcies Carme» ( Núvol, El digital de cultura-ara.cat. Barcelona, 03/09/2023)

f) Digues el significat que adquireixen en el text 2 aquestes paraules o posa'n un sinònim. [1 punt]

1.

2.

3.

4.

TEXT 2

1 Dimarts, 4 d’octubre de 2022. Institut El Castell d’Esparreguera. La Carme entra a la sala d’actes

directa i decidida. Té ganes de començar. «I gràcies. Sempre que pugui vindré encantada al Castell», em

va escriure uns mesos abans. Davant seu, més de cent alumnes de segon de batxillerat comencen a fer

silenci. Em sorprèn que la majoria estiguin preparats per prendre’n notes. «El 96% de la humanitat parla

5 el 4% de les llengües», «Durant el segle XXI desapareixeran el 95% de les llengües» i altres afirmacions

inicials capten l’atenció dels alumnes. La majoria d’ells parlen castellà a casa i la llengua de comunicació

entre ells al centre és, també, el castellà. Observo les cares. N’hi ha de cansament i d’indiferència, però la

majoria són d’estranyesa, desprenen interès. La Carme va desplegant arguments sòlids, no se li escapa

cap escletxa.

10 L’hora passa volant i arribem al final. Diu que la situació és delicada, però que hi podem fer

alguna cosa. Com és habitual, fa broma amb el fet que tothom la veu tan pessimista. Insisteix que ha

exposat dades. «Jo soc realista», diu. Acaba explicant, doncs, que com a catalanoparlants hem de procurar

fer del català una llengua de convivència, demanar la solidaritat d’altres parlants i comprometre’ns a no

canviar de llengua. S’obre el torn de preguntes. Penso que ara vindran comentaris inapropiats posant en

15 dubte la condició minoritzada del català o sobre la llibertat de parlar el que vulguem. Però no, no és així.

Van sortint comentaris i reflexions prou bons. Fins i tot un alumne parla sobre el poc català que li apareix

a TikTok. Aplaudiments finals, sona el timbre i tots cap a classe de nou.

«Però vols dir, Alba, que el català desapareixerà?» Això em preguntaven els alumnes el dia

següent en classe. Els semblava incomprensible que una llengua, matèria i vehicle d’estudi al llarg dels

20 seus anys de formació, pogués arribar a desaparèixer. «Si la cosa va fer forat, tot això que tindrem», va

respondre’m la Carme en el correu d’agraïment. No crec que la visita convertís cap alumne en un

defensor acèrrim del català, però vull pensar que va ajudar a canviar certs prejudicis i potser va capgirar

algunes tendències lingüístiques.

La Carme vivia així: fent forat, cada dia, incansablement i arreu. Practicava un academicisme de

25 trinxera. Sempre estava disposada a trepitjar diverses realitats per despertar consciències, fos presentant

un llibre, fent una conferència en un institut o participant en una taula rodona. La ferma voluntat

divulgativa i dialogant ha fet que esdevingui una personalitat coneguda i estimada al país. Ella va portar

l’atenció i la lluita fins als darrers dies de la seua vida. Gràcies, Carme, descansa en pau.

Adaptat d'Alba Granell, docent de Llengua catalana i literatura: «Gràcies Carme» ( Núvol, El digital de cultura-ara.cat. Barcelona, 03/09/2023)

Fragment 1

—Natàlia...

Em vaig pensar que no era jo de tan acostumada a sentir només, Colometa, Colometa. Era el meu primer promès, en Pere. El promès que havia deixat. No vaig gosar preguntar-li si s’havia casat o si festejava. Ens vam donar la mà i el llavi de baix li tremolava una mica. Em va dir que s’havia quedat sol al món.

La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda

a) Situa aquest fragment de La plaça del Diamant en el desenvolupament de l’argument narratiu i explica com amb tan poques paraules reflecteix l’estat d’ambdós personatges. (Extensió: 75-80 paraules) [1 punt]

TEXT 2

1 Dimarts, 4 d’octubre de 2022. Institut El Castell d’Esparreguera. La Carme entra a la sala d’actes

directa i decidida. Té ganes de començar. «I gràcies. Sempre que pugui vindré encantada al Castell», em

va escriure uns mesos abans. Davant seu, més de cent alumnes de segon de batxillerat comencen a fer

silenci. Em sorprèn que la majoria estiguin preparats per prendre’n notes. «El 96% de la humanitat parla

5 el 4% de les llengües», «Durant el segle XXI desapareixeran el 95% de les llengües» i altres afirmacions

inicials capten l’atenció dels alumnes. La majoria d’ells parlen castellà a casa i la llengua de comunicació

entre ells al centre és, també, el castellà. Observo les cares. N’hi ha de cansament i d’indiferència, però la

majoria són d’estranyesa, desprenen interès. La Carme va desplegant arguments sòlids, no se li escapa

cap escletxa.

10 L’hora passa volant i arribem al final. Diu que la situació és delicada, però que hi podem fer

alguna cosa. Com és habitual, fa broma amb el fet que tothom la veu tan pessimista. Insisteix que ha

exposat dades. «Jo soc realista», diu. Acaba explicant, doncs, que com a catalanoparlants hem de procurar

fer del català una llengua de convivència, demanar la solidaritat d’altres parlants i comprometre’ns a no

canviar de llengua. S’obre el torn de preguntes. Penso que ara vindran comentaris inapropiats posant en

15 dubte la condició minoritzada del català o sobre la llibertat de parlar el que vulguem. Però no, no és així.

Van sortint comentaris i reflexions prou bons. Fins i tot un alumne parla sobre el poc català que li apareix

a TikTok. Aplaudiments finals, sona el timbre i tots cap a classe de nou.

«Però vols dir, Alba, que el català desapareixerà?» Això em preguntaven els alumnes el dia

següent en classe. Els semblava incomprensible que una llengua, matèria i vehicle d’estudi al llarg dels

20 seus anys de formació, pogués arribar a desaparèixer. «Si la cosa va fer forat, tot això que tindrem», va

respondre’m la Carme en el correu d’agraïment. No crec que la visita convertís cap alumne en un

defensor acèrrim del català, però vull pensar que va ajudar a canviar certs prejudicis i potser va capgirar

algunes tendències lingüístiques.

La Carme vivia així: fent forat, cada dia, incansablement i arreu. Practicava un academicisme de

25 trinxera. Sempre estava disposada a trepitjar diverses realitats per despertar consciències, fos presentant

un llibre, fent una conferència en un institut o participant en una taula rodona. La ferma voluntat

divulgativa i dialogant ha fet que esdevingui una personalitat coneguda i estimada al país. Ella va portar

l’atenció i la lluita fins als darrers dies de la seua vida. Gràcies, Carme, descansa en pau.

Adaptat d'Alba Granell, docent de Llengua catalana i literatura: «Gràcies Carme» ( Núvol, El digital de cultura-ara.cat. Barcelona, 03/09/2023)

b) Partint del significat de la novel·la La plaça del Diamant dins de la Literatura Catalana, explica la diferència entre la novel·la psicològica i la novel·la realista entre els anys 50 i 70 del segle passat. (Extensió: 75-80 paraules) [1 punt]

TEXT 2

1 Dimarts, 4 d’octubre de 2022. Institut El Castell d’Esparreguera. La Carme entra a la sala d’actes

directa i decidida. Té ganes de començar. «I gràcies. Sempre que pugui vindré encantada al Castell», em

va escriure uns mesos abans. Davant seu, més de cent alumnes de segon de batxillerat comencen a fer

silenci. Em sorprèn que la majoria estiguin preparats per prendre’n notes. «El 96% de la humanitat parla

5 el 4% de les llengües», «Durant el segle XXI desapareixeran el 95% de les llengües» i altres afirmacions

inicials capten l’atenció dels alumnes. La majoria d’ells parlen castellà a casa i la llengua de comunicació

entre ells al centre és, també, el castellà. Observo les cares. N’hi ha de cansament i d’indiferència, però la

majoria són d’estranyesa, desprenen interès. La Carme va desplegant arguments sòlids, no se li escapa

cap escletxa.

10 L’hora passa volant i arribem al final. Diu que la situació és delicada, però que hi podem fer

alguna cosa. Com és habitual, fa broma amb el fet que tothom la veu tan pessimista. Insisteix que ha

exposat dades. «Jo soc realista», diu. Acaba explicant, doncs, que com a catalanoparlants hem de procurar

fer del català una llengua de convivència, demanar la solidaritat d’altres parlants i comprometre’ns a no

canviar de llengua. S’obre el torn de preguntes. Penso que ara vindran comentaris inapropiats posant en

15 dubte la condició minoritzada del català o sobre la llibertat de parlar el que vulguem. Però no, no és així.

Van sortint comentaris i reflexions prou bons. Fins i tot un alumne parla sobre el poc català que li apareix

a TikTok. Aplaudiments finals, sona el timbre i tots cap a classe de nou.

«Però vols dir, Alba, que el català desapareixerà?» Això em preguntaven els alumnes el dia

següent en classe. Els semblava incomprensible que una llengua, matèria i vehicle d’estudi al llarg dels

20 seus anys de formació, pogués arribar a desaparèixer. «Si la cosa va fer forat, tot això que tindrem», va

respondre’m la Carme en el correu d’agraïment. No crec que la visita convertís cap alumne en un

defensor acèrrim del català, però vull pensar que va ajudar a canviar certs prejudicis i potser va capgirar

algunes tendències lingüístiques.

La Carme vivia així: fent forat, cada dia, incansablement i arreu. Practicava un academicisme de

25 trinxera. Sempre estava disposada a trepitjar diverses realitats per despertar consciències, fos presentant

un llibre, fent una conferència en un institut o participant en una taula rodona. La ferma voluntat

divulgativa i dialogant ha fet que esdevingui una personalitat coneguda i estimada al país. Ella va portar

l’atenció i la lluita fins als darrers dies de la seua vida. Gràcies, Carme, descansa en pau.

Adaptat d'Alba Granell, docent de Llengua catalana i literatura: «Gràcies Carme» ( Núvol, El digital de cultura-ara.cat. Barcelona, 03/09/2023)

Fragment 2

Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem

Ausiàs March allí, l’esclava de cinc mesos,

amb el fill bord creixent-li; retornàrem després

a Gandia; tu duies les flors en una mà.

En eixir de Gandia les llançares a l’aire,

a l’aire de Gandia i de Tirant lo Blanc.

«Ací», Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés

c) Comenta els recursos literaris (tant temàtics com formals) d’aquests versos de Vicent Andrés Estellés. (Extensió: 75-80 paraules) [1 punt]

TEXT 2

1 Dimarts, 4 d’octubre de 2022. Institut El Castell d’Esparreguera. La Carme entra a la sala d’actes

directa i decidida. Té ganes de començar. «I gràcies. Sempre que pugui vindré encantada al Castell», em

va escriure uns mesos abans. Davant seu, més de cent alumnes de segon de batxillerat comencen a fer

silenci. Em sorprèn que la majoria estiguin preparats per prendre’n notes. «El 96% de la humanitat parla

5 el 4% de les llengües», «Durant el segle XXI desapareixeran el 95% de les llengües» i altres afirmacions

inicials capten l’atenció dels alumnes. La majoria d’ells parlen castellà a casa i la llengua de comunicació

entre ells al centre és, també, el castellà. Observo les cares. N’hi ha de cansament i d’indiferència, però la

majoria són d’estranyesa, desprenen interès. La Carme va desplegant arguments sòlids, no se li escapa

cap escletxa.

10 L’hora passa volant i arribem al final. Diu que la situació és delicada, però que hi podem fer

alguna cosa. Com és habitual, fa broma amb el fet que tothom la veu tan pessimista. Insisteix que ha

exposat dades. «Jo soc realista», diu. Acaba explicant, doncs, que com a catalanoparlants hem de procurar

fer del català una llengua de convivència, demanar la solidaritat d’altres parlants i comprometre’ns a no

canviar de llengua. S’obre el torn de preguntes. Penso que ara vindran comentaris inapropiats posant en

15 dubte la condició minoritzada del català o sobre la llibertat de parlar el que vulguem. Però no, no és així.

Van sortint comentaris i reflexions prou bons. Fins i tot un alumne parla sobre el poc català que li apareix

a TikTok. Aplaudiments finals, sona el timbre i tots cap a classe de nou.

«Però vols dir, Alba, que el català desapareixerà?» Això em preguntaven els alumnes el dia

següent en classe. Els semblava incomprensible que una llengua, matèria i vehicle d’estudi al llarg dels

20 seus anys de formació, pogués arribar a desaparèixer. «Si la cosa va fer forat, tot això que tindrem», va

respondre’m la Carme en el correu d’agraïment. No crec que la visita convertís cap alumne en un

defensor acèrrim del català, però vull pensar que va ajudar a canviar certs prejudicis i potser va capgirar

algunes tendències lingüístiques.

La Carme vivia així: fent forat, cada dia, incansablement i arreu. Practicava un academicisme de

25 trinxera. Sempre estava disposada a trepitjar diverses realitats per despertar consciències, fos presentant

un llibre, fent una conferència en un institut o participant en una taula rodona. La ferma voluntat

divulgativa i dialogant ha fet que esdevingui una personalitat coneguda i estimada al país. Ella va portar

l’atenció i la lluita fins als darrers dies de la seua vida. Gràcies, Carme, descansa en pau.

Adaptat d'Alba Granell, docent de Llengua catalana i literatura: «Gràcies Carme» ( Núvol, El digital de cultura-ara.cat. Barcelona, 03/09/2023)

d) Significació del Llibre de meravelles dins de l’obra poètica de Vicent Andrés Estellés. (Extensió: 75-80 paraules) [1 punt]

TEXT 2

1 Dimarts, 4 d’octubre de 2022. Institut El Castell d’Esparreguera. La Carme entra a la sala d’actes

directa i decidida. Té ganes de començar. «I gràcies. Sempre que pugui vindré encantada al Castell», em

va escriure uns mesos abans. Davant seu, més de cent alumnes de segon de batxillerat comencen a fer

silenci. Em sorprèn que la majoria estiguin preparats per prendre’n notes. «El 96% de la humanitat parla

5 el 4% de les llengües», «Durant el segle XXI desapareixeran el 95% de les llengües» i altres afirmacions

inicials capten l’atenció dels alumnes. La majoria d’ells parlen castellà a casa i la llengua de comunicació

entre ells al centre és, també, el castellà. Observo les cares. N’hi ha de cansament i d’indiferència, però la

majoria són d’estranyesa, desprenen interès. La Carme va desplegant arguments sòlids, no se li escapa

cap escletxa.

10 L’hora passa volant i arribem al final. Diu que la situació és delicada, però que hi podem fer

alguna cosa. Com és habitual, fa broma amb el fet que tothom la veu tan pessimista. Insisteix que ha

exposat dades. «Jo soc realista», diu. Acaba explicant, doncs, que com a catalanoparlants hem de procurar

fer del català una llengua de convivència, demanar la solidaritat d’altres parlants i comprometre’ns a no

canviar de llengua. S’obre el torn de preguntes. Penso que ara vindran comentaris inapropiats posant en

15 dubte la condició minoritzada del català o sobre la llibertat de parlar el que vulguem. Però no, no és així.

Van sortint comentaris i reflexions prou bons. Fins i tot un alumne parla sobre el poc català que li apareix

a TikTok. Aplaudiments finals, sona el timbre i tots cap a classe de nou.

«Però vols dir, Alba, que el català desapareixerà?» Això em preguntaven els alumnes el dia

següent en classe. Els semblava incomprensible que una llengua, matèria i vehicle d’estudi al llarg dels

20 seus anys de formació, pogués arribar a desaparèixer. «Si la cosa va fer forat, tot això que tindrem», va

respondre’m la Carme en el correu d’agraïment. No crec que la visita convertís cap alumne en un

defensor acèrrim del català, però vull pensar que va ajudar a canviar certs prejudicis i potser va capgirar

algunes tendències lingüístiques.

La Carme vivia així: fent forat, cada dia, incansablement i arreu. Practicava un academicisme de

25 trinxera. Sempre estava disposada a trepitjar diverses realitats per despertar consciències, fos presentant

un llibre, fent una conferència en un institut o participant en una taula rodona. La ferma voluntat

divulgativa i dialogant ha fet que esdevingui una personalitat coneguda i estimada al país. Ella va portar

l’atenció i la lluita fins als darrers dies de la seua vida. Gràcies, Carme, descansa en pau.

Adaptat d'Alba Granell, docent de Llengua catalana i literatura: «Gràcies Carme» ( Núvol, El digital de cultura-ara.cat. Barcelona, 03/09/2023)

e) Fes una crònica personal d'una visita realitzada per tu a algun espai històric i hi inclou alguna anècdota personal (el text pot referir-se a una situació real o fictícia). (Extensió: 150 paraules) [2 punts]

TEXT 2

1 Dimarts, 4 d’octubre de 2022. Institut El Castell d’Esparreguera. La Carme entra a la sala d’actes

directa i decidida. Té ganes de començar. «I gràcies. Sempre que pugui vindré encantada al Castell», em

va escriure uns mesos abans. Davant seu, més de cent alumnes de segon de batxillerat comencen a fer

silenci. Em sorprèn que la majoria estiguin preparats per prendre’n notes. «El 96% de la humanitat parla

5 el 4% de les llengües», «Durant el segle XXI desapareixeran el 95% de les llengües» i altres afirmacions

inicials capten l’atenció dels alumnes. La majoria d’ells parlen castellà a casa i la llengua de comunicació

entre ells al centre és, també, el castellà. Observo les cares. N’hi ha de cansament i d’indiferència, però la

majoria són d’estranyesa, desprenen interès. La Carme va desplegant arguments sòlids, no se li escapa

cap escletxa.

10 L’hora passa volant i arribem al final. Diu que la situació és delicada, però que hi podem fer

alguna cosa. Com és habitual, fa broma amb el fet que tothom la veu tan pessimista. Insisteix que ha

exposat dades. «Jo soc realista», diu. Acaba explicant, doncs, que com a catalanoparlants hem de procurar

fer del català una llengua de convivència, demanar la solidaritat d’altres parlants i comprometre’ns a no

canviar de llengua. S’obre el torn de preguntes. Penso que ara vindran comentaris inapropiats posant en

15 dubte la condició minoritzada del català o sobre la llibertat de parlar el que vulguem. Però no, no és així.

Van sortint comentaris i reflexions prou bons. Fins i tot un alumne parla sobre el poc català que li apareix

a TikTok. Aplaudiments finals, sona el timbre i tots cap a classe de nou.

«Però vols dir, Alba, que el català desapareixerà?» Això em preguntaven els alumnes el dia

següent en classe. Els semblava incomprensible que una llengua, matèria i vehicle d’estudi al llarg dels

20 seus anys de formació, pogués arribar a desaparèixer. «Si la cosa va fer forat, tot això que tindrem», va

respondre’m la Carme en el correu d’agraïment. No crec que la visita convertís cap alumne en un

defensor acèrrim del català, però vull pensar que va ajudar a canviar certs prejudicis i potser va capgirar

algunes tendències lingüístiques.

La Carme vivia així: fent forat, cada dia, incansablement i arreu. Practicava un academicisme de

25 trinxera. Sempre estava disposada a trepitjar diverses realitats per despertar consciències, fos presentant

un llibre, fent una conferència en un institut o participant en una taula rodona. La ferma voluntat

divulgativa i dialogant ha fet que esdevingui una personalitat coneguda i estimada al país. Ella va portar

l’atenció i la lluita fins als darrers dies de la seua vida. Gràcies, Carme, descansa en pau.

Adaptat d'Alba Granell, docent de Llengua catalana i literatura: «Gràcies Carme» ( Núvol, El digital de cultura-ara.cat. Barcelona, 03/09/2023)

f) Agafant com a punt de partida la pregunta que els alumnes de segon de batxillerat fan a la professora —«Però vols dir, Alba, que el català desapareixerà?» (l. 18)—, escriu un breu assaig que s'hi relacione. (Extensió: 150 paraules) [2 punts]