Examen de Lengua Catalana y Literatura II PAU Baleares 2022 · Extraordinaria

Bloc 1: Història de la Llengua, Sociolingüística i Literatura

a) El segle XIX i la recuperació lingüística durant la Renaixença: La Renaixença (definició, objectius). La polèmica català literari / català que ara es parla. [2 punts]

Bloc 1: Història de la Llengua, Sociolingüística i Literatura

b) Bilingüisme. Definició i tipus: individual, territorial i social. [2 punts]

Bloc 1: Història de la Llengua, Sociolingüística i Literatura

c) El Noucentisme: Josep Carner. [2 punts]

Bloc 1: Història de la Llengua, Sociolingüística i Literatura

d) La literatura actual: Jordi Galceran. [2 punts]

1.

Posa un títol que reflecteixi el contingut d'aquest text. Raona'l (màxim 3 línies). (1 punt)

4.

Fixa't en el darrer paràgraf. Quina creus que és la posició de l'autor de l'article sobre l'ús de mots no recollits al diccionari? Justifica els teus raonaments amb arguments concrets i precisos (100 paraules aprox.) (1 punt)

2. Determina i justifica l'estructura del text. (1 punt)

3. Explica el significat dels mots o de les expressions que, al text, apareixen marcats en negreta. (1 punt)

a)

b)

c)

d)

5. «Una llengua amb la qual la gent es posa a jugar no és cap llengua moribunda.» Comparteixes aquesta afirmació? Exposa'n la teva opinió amb arguments concisos i raonats (200 paraules aprox.) (2 punts)

La resposta haurà de tenir una introducció (0,5 punts), una part argumentativa (1 punt) i una conclusió (0,5 punts).

Opció B

La tia Carme no sabia que en Joan era a la universitat, de fet la dida m’havia dit que no sabia res de nosaltres. No m’ho havia cregut, jo. Bona estava ella, per no saber-ne res!

Quant de temps feia que no ens havíem parlat? Jo l’havia vista un parell de vegades, però havia fet com si no la veiés. No volia parlar amb ella. I supòs que ella tampoc no volia parlar amb mi. S’havia quedat Son Pont i una casa, ¿no en tenia prou? Quant de temps feia, d’això? Ni me’n recordava. Feia una altra vida, ara, i m’agradava. Havia fet tots els possibles per oblidar aquell temps i me n’havia sortit. Ara era una altra dona, amb un negoci que anava molt bé, un fill a la universitat, algun amic de tant en tant. No volia recordar totes les coses desagradables, tristes, que m’havien passat. Volia ser feliç i ho era.

Vaig sacsejar el cap. No hi volia pensar. Sense adonar-me’n m’estava omplint l’ànima d’agitació. De ràbia. La meva família! No ho eren, la meva família. Jo era la Joana E. per a ells, sempre ho havia estat. Quan vivien els meus pares havien dissimulat, fins i tot m’havien fet bona cara, però després sempre m’ho havien recordat. Expòsita. Ara la meva família eren només el record que tenia dels qui m’havien fet de pares i d’en Miquel, i en Joan. Ningú més. Però…

—Bé, i què penses fer? —me va demanar el meu fill—. Supòs que no penses anar a s’enterrament, eh? De fet, no són sa teva família…

—Ara mateix pensava això! Però… mira, si tu m’hi acompanyes, hi aniré!

—Mumare! Ets més loca! —va dir en Joan, i es va posar a riure.

Me’l vaig mirar. Ja no s’assemblava com abans a en Miquel. No duia bigoti ni barba. Ara no estava de moda. I era més alt que ell. Però tenia la mateixa rialla, i la mateixa manera d’agafar la forquilla i la ploma, el mateix posat quan fullejava un llibre.

—Au, per què no partim idò?

—M’hi acompanyes?

—Clar que sí. Tenc ganes de veure aquella gent! Deixa’m telefonar, i anirem a comprar es passatges.

L’endemà, al funeral, vàrem deixar la família estaferil·lada*. No se’n sabien avenir que hi hagués anat, sobretot no se’n sabien avenir que no m’hagués vestida de negre.

Maria-Antònia Oliver, Joana E (1992)

(Premi Prudenci Bertrana 1991, fragment)

* estaferil·lat, -ada: adj. dial. 1 Molt espantat, astorat. 2 Atònit, esbalaït.

( Gran Diccionari de la Llengua Catalana, Ed. Enciclopèdia Catalana, edició en línia http://www.diccionari.cat)

1. Posa un títol que reflecteixi el contingut d'aquest text. Raona'l (màxim 3 línies) [1 punt].

Opció B

La tia Carme no sabia que en Joan era a la universitat, de fet la dida m’havia dit que no sabia res de nosaltres. No m’ho havia cregut, jo. Bona estava ella, per no saber-ne res!

Quant de temps feia que no ens havíem parlat? Jo l’havia vista un parell de vegades, però havia fet com si no la veiés. No volia parlar amb ella. I supòs que ella tampoc no volia parlar amb mi. S’havia quedat Son Pont i una casa, ¿no en tenia prou? Quant de temps feia, d’això? Ni me’n recordava. Feia una altra vida, ara, i m’agradava. Havia fet tots els possibles per oblidar aquell temps i me n’havia sortit. Ara era una altra dona, amb un negoci que anava molt bé, un fill a la universitat, algun amic de tant en tant. No volia recordar totes les coses desagradables, tristes, que m’havien passat. Volia ser feliç i ho era.

Vaig sacsejar el cap. No hi volia pensar. Sense adonar-me’n m’estava omplint l’ànima d’agitació. De ràbia. La meva família! No ho eren, la meva família. Jo era la Joana E. per a ells, sempre ho havia estat. Quan vivien els meus pares havien dissimulat, fins i tot m’havien fet bona cara, però després sempre m’ho havien recordat. Expòsita. Ara la meva família eren només el record que tenia dels qui m’havien fet de pares i d’en Miquel, i en Joan. Ningú més. Però…

—Bé, i què penses fer? —me va demanar el meu fill—. Supòs que no penses anar a s’enterrament, eh? De fet, no són sa teva família…

—Ara mateix pensava això! Però… mira, si tu m’hi acompanyes, hi aniré!

—Mumare! Ets més loca! —va dir en Joan, i es va posar a riure.

Me’l vaig mirar. Ja no s’assemblava com abans a en Miquel. No duia bigoti ni barba. Ara no estava de moda. I era més alt que ell. Però tenia la mateixa rialla, i la mateixa manera d’agafar la forquilla i la ploma, el mateix posat quan fullejava un llibre.

—Au, per què no partim idò?

—M’hi acompanyes?

—Clar que sí. Tenc ganes de veure aquella gent! Deixa’m telefonar, i anirem a comprar es passatges.

L’endemà, al funeral, vàrem deixar la família estaferil·lada*. No se’n sabien avenir que hi hagués anat, sobretot no se’n sabien avenir que no m’hagués vestida de negre.

Maria-Antònia Oliver, Joana E (1992)

(Premi Prudenci Bertrana 1991, fragment)

* estaferil·lat, -ada: adj. dial. 1 Molt espantat, astorat. 2 Atònit, esbalaït.

( Gran Diccionari de la Llengua Catalana, Ed. Enciclopèdia Catalana, edició en línia http://www.diccionari.cat)

2.

Assenyala els personatges que apareixen al text [1 punt].

3.

Identifica una hipèrbole i una metàfora. Explica'n el sentit [1 punt].

4.

A partir del text, com descriuries el caràcter de la narradora? Creus que és una persona més aviat positiva o negativa? Justifica la resposta a partir de citacions concretes del text (100 paraules) [1 punt].

5.

Com creus que és la relació de la protagonista amb la seva família? Què penses que pot haver passat perquè la relació sigui així? Justifica la teva opinió amb arguments concrets i precisos (200 paraules) [2 punts].