Psicologia Bàsica II: Sensopercepció, Motivació i Emoció

I 0 flashcards i 9 preguntes més al document.

Text del document

APUNTS BASES PSICOLÒGIQUES DEL COMPORTAMENT: PSICOLOGIA BÀSICA II: SENSACIÓ I PERCEPCIÓ; MOTIVACIÓ I EMOCIÓ Grau en Psicologia Universitat Ramon Llull AprenAI 2026-2027 Resum de Psicologia Bàsica II: neurobiologia, psicofísica, sistemes sensorials, atenció, teories de la motivació i processos emocionals per a l'examen.

APREN.AI Índex 1 El cervell, la neurona i les cèl·lules glials Organització general i característiques del cervell humà Morfologia i fisiologia de la neurona Mecanismes de la transmissió sinàptica Cèl·lules glials: classificació i funcions 2 Organització anatòmica i funcional del sistema nerviós Divisió general del sistema nerviós Organització anatòmica i evolutiva de l'encèfal El prosencèfal: estructures subcorticals i escorça 3 Fonaments de la sensopercepció i psicofísica clàssica i moderna Distinció conceptual entre sensació i percepció Classificació biològica dels receptors sensorials Corrents teòrics i modulació perceptiva Fonaments psicofísics: llindars i adaptació Psicofísica clàssica: Weber, Fechner i els seus mètodes Psicofísica moderna: Llei de Stevens i escales directes 4 El sistema visual: anatomia, fisiologia ocular i vies neurals Anatomia del globus ocular i medis diòptrics Estructura retinal i organització dels fotoreceptors Circuits retinals interns i via visual central Alteracions refractives i dinàmica dels moviments oculars 5 Percepció visual del color, profunditat i distància L'espectre visible i la percepció cromàtica Teories clàssiques de la visió del color La síntesi: teoria del doble procés Percepció de profunditat i distància: senyals monoculars Senyals binoculars de profunditat 6 L'audició, el sistema vestibular i els sentits químics i somestèsics Física del so i correlats psicològics Anatomia i mecànica de la transducció auditiva Patologies de l'audició Codificació de la freqüència i localització espacial Sentits químics: olfacte i gust Somestèsia i el mapa cortical de Penfield Cinestèsia i aparell vestibular Psicologia Bàsica II: Sensopercepció, Motivació i Emoció 1 7 Psicologia de l'atenció: dimensions i models teòrics 1.

Naturalesa, fases i dimensions de l'atenció 2. Determinants de l'atenció: factors externs i interns 3. Models teòrics d'atenció selectiva 4. Models d'atenció dividida: recursos i automatització 5. Atenció sostinguda: activació i llei de Yerkes-Dodson 6.

Model neuropsicològic de xarxes de Posner i Petersen 8 Psicologia de la motivació: teories biològiques, cognitives i socials Naturalesa i fases del procés motivacional Classificació i desenvolupament ontogenètic dels motius Teories biològiques de la motivació Models cognitius de la motivació Influència social i conducta motivada 9 Psicologia de l'emoció: components, funcions i models teòrics La naturalesa tridimensional de la resposta emocional Diferències teòriques entre emoció i sentiment Bases neuroanatòmiques: la interacció límbic-cortical Dimensions funcionals de les emocions Models teòrics d'emocions primàries Emocions secundàries o socials 10 Resum per repassar Neurobiologia i sistema nerviós Sensació, percepció i psicofísica Sistemes sensorials Psicologia de l'atenció Psicologia de la motivació Psicologia de l'emoció Solucions de les preguntes de repàs Aquests apunts poden contenir errors o omissions.

Són un material de suport i no substitueixen el temari oficial ni el professorat: contrasta la informació important. Psicologia Bàsica II: Sensopercepció, Motivació i Emoció 2 1 El cervell, la neurona i les cèl·lules glials EN ACABAR SABRÀS Descriure les característiques estructurals generals del cervell humà i la seva divisió en àrees corticals. Distingir les parts d'una neurona i classificar-les segons la seva morfologia i funció. Explicar les etapes de la transmissió de l'impuls nerviós a la sinapsi química. Diferenciar les cèl·lules glials segons la seva ubicació al SNC o SNP i les seves tasques biològiques.

PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 1 Per què el cervell necessita un tipus cel·lular que supera les neurones en una proporció de deu a un? El sistema nerviós humà processa informació de l'entorn per regular la conducta i garantir la supervivència mitjançant xarxes cel·lulars especialitzades. ESQUEMA Estructura cel·lular i anatòmica del sistema nerviós Organització general i característiques del cervell humà El cervell humà adult té un pes mitjà aproximat d'1,5 kg i presenta una textura gelatinosa. Aquest pes sol ser lleugerament superior en els homes a causa d'una major massa corporal i muscular global.

L'escorça cerebral es plega sobre si mateixa formant circumvolucions i solcs, fet que permet encabir una superfície d'escorça d'uns 2 metres quadrats dins de la cavitat cranial. Sistema nerviós Organització global Neurones Unitats excitables de transmissió Morfologia Soma, axó i dendrites Fisiologia sinàptica Potencial d'acció i neurotransmissors Cèl·lules glials Suport, nutrició i mielina Glia del SNC Astròcits, oligodendròglia, micròglia, ependimàries Glia del SNP Cèl·lules de Schwann i satèl·lits Psicologia Bàsica II: Sensopercepció, Motivació i Emoció 3 L'encèfal es divideix en dos hemisferis connectats pel cos callós, cadascun amb funcions diferenciades.

La seva superfície queda delimitada per grans solcs o fissures anatòmiques: Fissura central o de Rolando: separa el lòbul frontal del lòbul parietal. Fissura lateral o de Silvi: és més profunda i delimita el lòbul temporal dels lòbuls frontal i parietal. Al llarg de l'evolució, les regions frontals han augmentat de volum de manera notable, permetent el desenvolupament de capacitats cognitives complexes. A nivell citoarquitectònic, Korbinian Brodmann va classificar el còrtex en 52 àrees corticals amb perfils cel·lulars i especialitzacions funcionals diferenciades (com ara l'olfacte o les respostes emocionals).

COMPROVA-HO 2 Quina és la funció adaptativa dels solcs i circumvolucions de l'escorça cerebral? Morfologia i fisiologia de la neurona La neurona és la unitat fonamental encarregada de rebre, integrar i transmetre informació per regular el moviment, les sensacions, la memòria i la presa de decisions. Consta de quatre estructures bàsiques: Soma o cos neuronal: és la regió més voluminosa. Conté el nucli cel·lular i la maquinària metabòlica, a més d'emmagatzemar els components necessaris per sintetitzar neurotransmissors. Dendrites: prolongacions ramificades que neixen del soma. Formen una xarxa interconnectada encarregada de captar els senyals procedents d'altres neurones.

Axó: perllongació única que pot assolir fins a dos metres de longitud. Condueix l'impuls nerviós des del cos cel·lular cap als extrems terminals. Terminals sinàptics: ramificacions finals de l'axó proveïdes de botons terminals que connecten amb les dendrites o somes d'altres cèl·lules mitjançant la sinapsi. El senyal elèctric que viatja a través de la membrana axonal s'anomena potencial d'acció, un canvi sobtat de polaritat electroquímica que es propaga sense pèrdua d'intensitat fins al botó terminal. Criteri de classificació Tipus de neurona Característiques estructurals o funcionals Segons la morfologia Unipolar Una única prolongació que surt del soma i que posteriorment es ramifica.

Bipolar Dues prolongacions oposades que emergeixen de costats diferents del soma. Multipolar Múltiples ramificacions dendrítiques i un sol axó; són les més comunes. Psicologia Bàsica II: Sensopercepció, Motivació i Emoció 4 Criteri de classificació Tipus de neurona Característiques estructurals o funcionals Segons la funció Sensorial o aferent Transmissió ascendent: condueix informació des de la perifèria cap al SNC. Motora o eferent Transmissió descendent: envia ordres motores des del SNC cap als efectors. Interneurona Modula i connecta xarxes locals, integrant respostes excitadores o inhibidores. COMPROVA-HO 3 Quina diferència funcional existeix entre una neurona aferent i una eferent?

Mecanismes de la transmissió sinàptica La sinapsi és la zona d'unió especialitzada on es transmet informació electroquímica entre dues cèl·lules excitables. El procés es desenvolupa en tres compartiments: ERROR FREQÜENT Pensar que la mielinització del sistema nerviós central i perifèric depèn de la mateixa cèl·lula. L'oligodendròglia mielinitza axons exclusivament al Sistema Nerviós Central, mentre que les cèl·lules de Schwann ho fan al Sistema Nerviós Perifèric. Confondre aquestes ubicacions és un error habitual en preguntes d'examen.

Cèl·lules glials: classificació i funcions A diferència de les neurones, les cèl·lules glials o neuroglia conserven la capacitat de dividir-se i regenerar-se al llarg de tota la vida. La seva presència al teixit nerviós és molt abundant: superen les neurones en una proporció aproximada de 10 a 1. Ofereixen suport estructural, aïllament elèctric, nutrició i protecció immunitària. Element presinàptic: situat a l'extrem terminal de l'axó emissor. Conté les vesícules sinàptiques, uns sacs membranosos on s'emmagatzemen els neurotransmissors fins a l'arribada del potencial d'acció. 1 Fissura o espai sinàptic: esquerda extracel·lular que separa ambdues neurones.

Quan l'impuls elèctric arriba al terminal, les vesícules s'uneixen a la membrana i aboquen les substàncies químiques a aquest espai per exocitosi. 2 Element postsinàptic: membrana de la neurona receptora (habitualment a les dendrites o al soma) proveïda de receptors específics que s'uneixen als neurotransmissors, desencadenant una resposta d'activació o inhibició. 3 Psicologia Bàsica II: Sensopercepció, Motivació i Emoció 5 Localització Tipus glial Funció principal Sistema Nerviós Central (SNC) Astròcits Suport físic i metabòlic, síntesi de neurotransmissors, aïllament de capil·lars sanguinis i fagocitosi de restes cel·lulars.

Micròglia Cèl·lules fagocítiques que actuen com a sistema immunitari de defensa davant infeccions o danys. Oligodendròglia Emet prolongacions membranoses de mielina per cobrir i aïllar els axons de múltiples neurones al SNC. Cèl·lules ependimàries Capa epitelial que revesteix els ventricles cerebrals i el conducte medul·lar, contenint el líquid cefalorraquidi. Sistema Nerviós Perifèric (SNP) Cèl·lules de Schwann Generen la beina de mielina al voltant dels axons perifèrics, delimitant els nòduls de Ranvier. Cèl·lules satèl·lit Envolten i protegeixen els cossos neuronals agrupats als ganglis nerviosos perifèrics.

La beina de mielina formada per les cèl·lules de Schwann no és contínua: deixa espais nus anomenats nòduls de Ranvier. Aquestes interrupcions permeten que el potencial d'acció es propagui de forma saltatòria, incrementant dràsticament la velocitat de conducció elèctrica. COMPROVA-HO 4 Quina capacitat biològica distingeix les cèl·lules glials de les neurones madures? IDEES CLAU El cervell humà adult pesa aproximadament 1,5 kg i la seva escorça desplegada abasta prop de 2 m² organitzats en 52 àrees de Brodmann. La neurona transmet informació mitjançant el potencial d'acció al llarg de l'axó i allibera neurotransmissors a la fissura sinàptica.

Les cèl·lules glials superen les neurones en una proporció de 10 a 1 i conserven la capacitat de regenerar-se. L'oligodendròglia forma la beina de mielina al sistema nerviós central, mentre que les cèl·lules de Schwann ho fan al perifèric. Els astròcits proporcionen suport metabòlic i fagocitosi al SNC, acompanyats de la micròglia com a escut immunitari. Psicologia Bàsica II: Sensopercepció, Motivació i Emoció 6 COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 5. Quines estructures anatòmiques divideixen els principals lòbuls cerebrals a la superfície de l'escorça? 6. Com es classifiquen les neurones segons la quantitat de prolongacions que surten del seu soma? 7.

Quina funció tenen els nòduls de Ranvier en la propagació de l'impuls nerviós? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 8. Quina cèl·lula és responsable de sintetitzar la beina de mielina al sistema nerviós perifèric? 9. Quina proporció aproximada presenten les cèl·lules glials respecte a les neurones? 10. Com s'anomena la regió neuronal encarregada principalment de rebre senyals sinàptics d'altres cèl·lules? 11. Quina cèl·lula glial s'encarrega primordialment de la resposta immunitària al cervell?

2 Organització anatòmica i funcional del sistema nerviós EN ACABAR SABRÀS Distingir les funcions antagòniques de les branques simpàtica i parasimpàtica del sistema nerviós autònom. Classificar les estructures encefàliques segons el seu nivell evolutiu en romboencèfal, mesencèfal i prosencèfal. Relacionar cadascun dels quatre lòbuls corticals amb les seves funcions cognitives i sensorials específiques.

Cèl·lula ependimària a) Cèl·lula de Schwann b) Oligodendròglia c) Astròcit d) 1 a 1 a) 1 a 10 b) 10 a 1 c) 50 a 1 d) Dendrites a) Botó terminal b) Nòdul de Ranvier c) Axó d) Micròglia a) Cèl·lula satèl·lit b) Cèl·lula de Schwann c) Astròcit d) Psicologia Bàsica II: Sensopercepció, Motivació i Emoció 7 PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 12 Com pot el nostre cos accelerar el pols davant una amenaça i tornar a calmar-se tot sol una vegada ha passat el perill? Divisió general del sistema nerviós El sistema nerviós humà s'organitza funcionalment i estructuralment en dos grans blocs: el Sistema Nerviós Central (SNC) i el Sistema Nerviós Perifèric (SNP).

El SNC actua com a eix integrador i de comandament, format per l'encèfal, contingut dins la cavitat cranial, i la medul·la espinal, un feix de nervis que connecta l'encèfal amb el cos i transmet informació a les diferents regions corporals. El SNP, integrat per nervis i ganglis, comunica el centre amb la resta de l'organisme mitjançant dues subdivisions funcionals: la somàtica i l'autònoma. El sistema nerviós somàtic estableix el pont sensorial i motor entre els sistemes sensorials i el SNC. D'altra banda, el sistema nerviós autònom s'encarrega de regular de manera involuntària els òrgans interns per preservar l'estabilitat fisiològica mitjançant dues branques antagòniques.

DEFINICIÓ El sistema nerviós autònom és la divisió involuntària del SNP encarregada de modular el funcionament dels òrgans interns i sistemes vegetatius mitjançant dues xarxes oposades: la branca simpàtica i la branca parasimpàtica. Divisió autònoma Funció principal Efectes fisiològics Sistema nerviós simpàtic Activació i despesa d'energia Prepara l'organisme per a la resposta motora o d'alerta; una activació sostinguda genera estrès. Sistema nerviós parasimpàtic Conservació d'energia i fre Alenteix el ritme orgànic, desactiva la resposta d'alerta i restaura l'estat basal normal. ERROR FREQÜENT Confondre cervell i encèfal.

En l'àmbit anglosaxó es sol utilitzar el terme genèric brain per a tots dos, però anatòmicament l'encèfal engloba la totalitat del contingut cranial (tronc encefàlic, cerebel i prosencèfal), mentre que el cervell en sentit estricte fa referència a l'estructura telencefàlica superior. COMPROVA-HO 13 Quina branca autònoma s'activa per restablir el ritme cardíac basal després d'una situació d'amenaça?

Psicologia Bàsica II: Sensopercepció, Motivació i Emoció 8 ESQUEMA Subdivisions del Sistema Nerviós Organització anatòmica i evolutiva de l'encèfal Des d'una perspectiva filogenètica, l'encèfal es distribueix en tres grans regions estructurals que reflecteixen diferents nivells evolutius: el romboencèfal (cervell posterior), el mesencèfal (cervell mitjà) i el prosencèfal (cervell anterior). Romboencèfal o cervell posterior Constitueix la fracció més primitiva de l'encèfal humà, anomenada sovint cervell reptilià pel fet de compartir mecanismes bàsics de supervivència amb altres espècies.

Comprèn tres components estructurals: Bulb raquidi: supervisa processos vegetatius indispensables com la freqüència cardíaca, el ritme respiratori i la digestió, a més d'intervenir en la coordinació motora i l'equilibri. Protuberància: serveix de via de pas i enllaç entre el SNC i l'escorça cerebral, distribuint el trànsit d'impulsos entre les diferents estructures encefàliques per generar respostes. Cerebel: coordina la motricitat, regula la postura, manté l'estabilitat corporal i permet consolidar nous aprenentatges motors. Mesencèfal o cervell mitjà Situat a la porció cranial del tronc encefàlic, el mesencèfal actua com a connector intern dedicat essencialment a tasques motores.

La seva estructura principal, el tèctum (sostre mesencefàlic), uneix i vehicula la informació que circula entre l'escorça cerebral i el cerebel. Sistema Nerviós Central Encèfal i medul·la espinal Romboencèfal Bulb, protuberància i cerebel Mesencèfal Tèctum i vies motores Prosencèfal Tàlem, hipotàlem i escorça Sistema Nerviós Perifèric Nervis i ganglis SN Somàtic Connexió amb receptors sensorials SN Autònom Control visceral involuntari Branca Simpàtica Activació i estrès Branca Parasimpàtica Fre i homeòstasi Psicologia Bàsica II: Sensopercepció, Motivació i Emoció 9 COMPROVA-HO 14 Quines estructures formen el cervell posterior i quina d'elles és fonamental per adquirir noves destreses motores?

El prosencèfal: estructures subcorticals i escorça El prosencèfal o cervell anterior és l'àrea més desenvolupada en l'ésser humà, responsable de la mida del crani i dels patrons de conducta més complexos. Dins seu es distingeixen nuclis subcorticals clau i el mantell cortical. Entre les estructures subcorticals i del tronc vinculades destaquen: Tàlem: nucli que actua com a estació central de relleu per a totes les vies sensorials aferents cap a l'escorça, a excepció de la via olfactòria (vegeu «L'audició, el sistema vestibular i els sentits químics i somestèsics»). També col·labora en el control dels cicles de son i vigília.

Hipotàlem: situat immediatament per sota del tàlem, comanda l'equilibri homeostàtic. Regula la temperatura del cos, la gana, la set, la conducta sexual i les oscil·lacions cardíaques i respiratòries sota estrès. Coordina l'activitat de la hipòfisi (glàndula pituïtària, allotjada a la sella turca), la qual secreta l'hormona del creixement i la luteïnitzant (estimuladora de la maduració d'òvuls i de la producció de testosterona), regulant també tiroides i suprarenals. Formació reticular: xarxa de fibres transversals i longitudinals que projecta vies ascendents cap al tàlem, hipotàlem i escorça, i vies descendents cap al cerebel i vies sensorials.

Juntament amb el tàlem i el sistema límbic, forma part de l'anomenat encèfal afectiu. Ganglis basals: agrupacions neuronals implicades directament en el control del moviment. Sistema límbic: circuit fonamental en les emocions i la memòria. Inclou l'amígdala, que processa les respostes emocionals com la por i les reaccions fisiològiques de perill, i l'hipocamp, vinculat a la memòria de treball immediata i a la consolidació a llarg termini, ambdós interconnectats. Organització funcional dels lòbuls corticals L'escorça cerebral processa la informació dels sentits, governa la presa de decisions i guia l'aprenentatge.

Cada hemisferi es divideix en quatre lòbuls especialitzats: Lòbul frontal: responsable del moviment corporal, la planificació, la memòria i el judici. A l'hemisferi esquerre conté l'àrea de Broca, dedicada a la producció del llenguatge oral. Lòbul parietal: integra la informació tàctil i acull l'àrea somatosensorial per a la percepció de sensacions corporals. Lòbul temporal: situat sobre les orelles, rep els impulsos auditius. A l'hemisferi esquerre allotja l'àrea de Wernicke, encarregada de la comprensió verbal, la qual es comunica amb Broca mitjançant el fascicle arquejat (fascicle longitudinal medial).

Lòbul occipital: analitza els estímuls visuals primaris, àrees associatives visuals i participa en el reconeixement de les cares humanes. Psicologia Bàsica II: Sensopercepció, Motivació i Emoció 10 COMPROVA-HO 15 Quina diferència funcional existeix entre l'àrea de Broca i l'àrea de Wernicke a l'escorça cerebral? IDEES CLAU El sistema nerviós es divideix en Sistema Nerviós Central (encèfal i medul·la espinal) i Sistema Nerviós Perifèric (nervis i ganglis). El sistema nerviós autònom manté l'equilibri funcional mitjançant la branca simpàtica (activació) i la parasimpàtica (frenada i autoregulació).

El romboencèfal o cervell posterior inclou el bulb raquidi, la protuberància i el cerebel com a estructures filogenèticament primitives. El tàlem constitueix el centre de relleu sensorial obligat per a totes les vies aferents menys l'olfactòria, mentre que l'hipotàlem regula l'homeòstasi i el sistema endocrí. L'escorça cerebral es subdivideix en lòbul frontal (motricitat, decisions, parla), parietal (somestèsia), temporal (audició, comprensió verbal) i occipital (visió). COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 16. Per quina raó el tàlem és descrit com una estació central de relleu sensorial? 17. Quina relació mantenen l'amígdala i l'hipocamp dins del sistema límbic? Test Encercla la resposta correcta.

Les solucions són al final. 18. Quina estructura del romboencèfal s'encarrega del ritme cardíac i la respiració? 19. Quina via sensorial no estableix el seu relleu a través del tàlem cap a l'escorça? 20. Quin lòbul cortical conté l'àrea de Broca a l'hemisferi esquerre? 21. Quin és el rol principal del sistema nerviós parasimpàtic?

Cerebel a) Tèctum b) Protuberància c) Bulb raquidi d) Visió a) Tacte b) Olfacte c) Audició d) Lòbul occipital a) Lòbul temporal b) Lòbul parietal c) Lòbul frontal d) Accelerar la freqüència cardíaca a) Incrementar l'estrès sostingut b) Disminuir el ritme orgànic c) Reaccionar a l'alerta immediata d) Psicologia Bàsica II: Sensopercepció, Motivació i Emoció 11 3 Fonaments de la sensopercepció i psicofísica clàssica i moderna EN ACABAR SABRÀS Distingir els processos i fases que diferencien la sensació fisiològica de la percepció cognitiva. Classificar els receptors sensorials segons la seva distribució corporal i la tipologia d'energia incident.

Formular les lleis de Weber, Fechner i Stevens reconeixent les seves respectives funcions matemàtiques. Comparar els mètodes de la psicofísica clàssica i moderna identificant els seus biaixos d'habituació i anticipació. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 22 Per què si encenem una espelma en una habitació a les fosques la notem immediatament, però no en percebem cap canvi si l'encenem en ple sol? La relació entre els estímuls de l'entorn i la nostra vivència subjectiva constitueix l'objecte d'estudi central de la sensopercepció i la psicofísica.

Comprendre com una ona de pressió o un fotó esdevenen un pensament conscient requereix analitzar tant la transducció biològica com els models matemàtics que vinculen l'energia ambiental amb la resposta psicològica.

ESQUEMA Estructura del procés sensoperceptiu i psicofísic Distinció conceptual entre sensació i percepció Tot i que s'acostumen a tractar com un únic contínuum, la sensació i la percepció representen estadis de processament clarament diferenciats pel que fa a complexitat funcional: Fase Sensorial Captació biològica de l'energia Detecció i Transducció Canvi a senyal electroquímic Transmissió Aferent Viatge nerviós cap a l'escorça Fase Perceptiva Organització i significació Processament Cortical Identificació i categorització Psicofísica Clàssica Weber i Fechner: mesura indirecta Psicofísica Moderna Stevens: mesura directa i potència Psicologia Bàsica II: Sensopercepció, Motivació i Emoció 12 Sensació: constitueix la fase física i fisiològica inicial en què els receptors corporals especialitzats capten formes d'energia molt concretes (externes, com la llum o el so, o internes, com el ritme cardíac).

Percepció: representa la fase psicològica d'organització, interpretació i categorització d'aquestes dades. Comporta atorgar un significat conscient a l'element a partir de la memòria, el context i l'experiència prèvia de l'individu. Cada subjecte genera una interpretació única d'un mateix estímul ambiental. DEFINICIÓ La transducció sensorial és la transformació d'energia física ambiental en energia electroquímica interpretable pel sistema nerviós central. El procés sensoperceptiu es divideix en dues grans etapes estructurades en quatre fases operatives: COMPROVA-HO 23 Quina és la diferència funcional bàsica entre la transducció i el processament cortical?

Classificació biològica dels receptors sensorials Els receptors sensorials humans es classifiquen en funció del seu emplaçament anatòmic i de la modalitat d'energia física que responen: Fase de detecció: els receptors sensorials operen com a filtres selectius, captant exclusivament un rang específic d'energia física ambiental, ja que el cervell es col·lapsaria si atengués tots els estímuls circumdants alhora. 1 Fase de transducció: l'energia estimulada captada pel transductor es converteix en un llenguatge comprensible per a l'encèfal mitjançant potencials electroquímics (vegeu «El cervell, la neurona i les cèl·lules glials»).

2 Fase de transmissió: transport dels impulsos nerviosos des de les cèl·lules receptores aferents cap a regions específiques del còrtex cerebral mitjançant vies conductores especialitzades. 3 Fase de processament de la informació: l'escorça rep i descodifica la informació crua; tot seguit, la memòria i altres mecanismes cognitius superiors l'avaluen per atorgar-li reconeixement, dimensions i categorització semàntica. 4 Psicologia Bàsica II: Sensopercepció, Motivació i Emoció 13 Criteri taxonòmic Tipus de receptor Ubicació i funció principal Segons la localització Exteroreceptors Superfície corporal en contacte amb l'exterior (vista, oïda, gust, olfacte, tacte).

Propioreceptors Músculs, tendons, articulacions (cinestèsia) i receptors de l'orella (equilibri i orientació respecte a la gravetat). Interoreceptors Vísceres (aparells respiratori, digestiu, urogenital). Informen de la sensació cenestèsica de benestar o malestar general. Dermoreceptors Pell. Detecten paràmetres tàctils amb sistemes d'alta especialització. Nocioreceptors Terminacions nervioses lliures distribuïdes per tot el cos, encarregades de transmetre el dolor davant d'estímuls nocius. Segons l'energia incident Quimioreceptors Detecten molècules químiques solubles o volàtils (gust i olfacte).

Mecanoreceptors Responen a pressió, distorsió mecànica, moviment i vibracions (tacte, audició, cinestèsia i equilibri). Fotoreceptors Captació d'energia radiant lluminosa (cèl·lules visuals de la retina). Termoreceptors Detecció de l'energia calòrica i fluctuacions tèrmiques cutànies. Corrents teòrics i modulació perceptiva Diversos enfocaments de la psicologia han explicat la relació perceptiva entre subjecte i entorn: Empirisme: estudia l'impacte sensorial primari, defensant la quantificació objectiva de com l'aprenentatge i l'acumulació d'experiències modelen la nostra aprehensió del món.

Gestalt: postula que el subjecte percep formes globals integrades seguint unes lleis intrínseques, ja que processar la realitat com un tot unificat agilitza la percepció molt més que l'anàlisi aïllada de fragments estructurals. Conductisme i Psicofísica: busquen mesurar de manera experimental la resposta observable i objectiva de la persona davant l'estímul físic extern. Enfocament cognitiu: analitza com altres processos mentals (atenció, memòria, emoció, motivació) intervenen activament sobre l'organització perceptiva. Processament de la informació: basat en l'analogia computacional i binària del cervell per blocs seqüencials, avui considerat en gran part desfasat.

La percepció compleix funcions biològiques indispensables: permet la coordinació motora i el manteniment de l'equilibri, facilita la localització espaciotemporal per calcular temps de reacció, regula el nivell òptim d'activació nerviosa (evitant tant la saturació com la deprivació extrema), anticipa Psicologia Bàsica II: Sensopercepció, Motivació i Emoció 14 amenaces identificant el dolor per a la supervivència i activa circuits de plaer. Aquesta dinàmica es troba modulada tant per factors externs (intensitat, mida, repetició i novetat de l'estímul) com per factors interns (estat d'alerta o atenció, interessos personals, personalitat i marcs culturals).

COMPROVA-HO 24 Quina funció biològica essencial té la identificació del dolor en el procés sensoperceptiu? Fonaments psicofísics: llindars i adaptació La psicofísica s'estableix com la ciència empírica encarregada d'investigar i quantificar matemàticament la relació precisa entre l'estímul físic i l'experiència sensorial psicològica subjectiva. Qualsevol font d'energia capaç d'activar un receptor s'anomena estímul, mentre que la quantitat mínima d'aquesta energia rep el nom de llindar. Dins d'aquest àmbit es distingeixen: Llindar absolut inferior: la intensitat mínima d'estimulació requerida per activar un òrgan sensorial determinat.

Llindar absolut superior: límit per sobre del qual increments posteriors d'energia física ja no generen canvis discriminables en la sensació. DEFINICIÓ El llindar absolut es defineix canònicament com la intensitat mínima d'estímul requerida per a ser detectada el 50% de les vegades en què es presenta a l'observador. Aquest valor no és estàtic.

La variabilitat del llindar absolut depèn de les característiques individuals, de la intensitat ambiental (en condicions de baixa estimulació som extremadament sensibles a qualsevol variació, mentre que amb estímuls forts la sensibilitat es redueix) i de l'adaptació sensorial, procés pel qual l'exposició repetida i prolongada a un estímul innocent fa pujar el llindar per estalviar recursos.

Fenòmens especials com els estímuls subliminals (energia que incideix per sota del llindar conscient sense verificació empírica concloent) i la defensa perceptiva (mecanisme inconscient pel qual el subjecte omet o tarda més a advertir situacions angoixants o perilloses) demostren que el cervell filtra selectivament l'entrada d'informació.

Psicofísica clàssica: Weber, Fechner i els seus mètodes Ernst Heinrich Weber va formular que el llindar diferencial o diferència mínima perceptible (DMP) no correspon a una quantitat fixa d'energia, sinó a una relació de canvi proporcional: DEFINICIÓ La Llei de Weber estableix que la diferència mínima perceptible (DMP) entre dos estímuls és una fracció constant respecte a la intensitat basal de l'estímul de referència: , on és la intensitat inicial, és l'increment necessari i és la fracció de Weber constant per a cada modalitat sensorial.

= I ΔI k I ΔI k Psicologia Bàsica II: Sensopercepció, Motivació i Emoció 15 Aquesta constant varia segons el sentit implicat: és molt fina i sensible en la discriminació de freqüències acústiques i molt més tosca en la concentració del gust. Cal subratllar que la relació només és precisa en valors estimulessis intermedis, fallant en els extrems febles o excessivament forts.

Gustav Theodor Fechner va prendre com a base la unitat subjectiva de Weber per postular el funcionament global de la nostra ment: DEFINICIÓ La Llei de Fechner postula que la intensitat de la sensació psicològica creix de forma logarítmica respecte al creixement geomètric de l'estímul físic: , de manera que la resposta subjectiva creix linealment (1, 2, 3...) mentre l'energia física ho fa exponencialment o per factors multiplicatius (2, 4, 8...). Per mesurar aquestes cotes psicològiques, Fechner va concebre tres mètodes experimentals clàssics o de gradació indirecta: Mètode dels límits: utilitzat per al llindar absolut.

Es presenta un únic estímul ordenat en sèries d'intensitat ascendent o descendent fins que el subjecte manifesta detectar-lo o deixar de percebre'l. La mitjana dels punts d'inflexió determina el llindar. Mètode de l'error mitjà (o d'ajustament): indicat per al llindar diferencial. L'experimentador o el mateix subjecte modifica un estímul variable fins a igualar-lo a un estímul estàndard fix. És la via més ràpida tot i que presenta menor precisió. Mètode dels estímuls constants: avalua tant el llindar absolut com el diferencial. Es fa servir un conjunt fix i predeterminat d'intensitats (supraliminals, subliminars i mitjanes) que s'administren aleatòriament en múltiples assajos repetits.

ERROR FREQÜENT En aplicar el mètode dels límits o de l'error mitjà, sorgeixen biaixos sistemàtics: l'error d'habituació (tendència a continuar donant la mateixa resposta per inèrcia cognitiva, dilatant el canvi) i l'error d'anticipació (el subjecte declara percebre el canvi abans d'hora per desig d'endevinar-lo). L'única manera metodològica d'eliminar ambdós biaixos consisteix a aplicar el mètode dels estímuls constants, atès que la presentació a l'atzar impedeix establir cap expectativa de patró ascendent o descendent. COMPROVA-HO 25 Si un estímul físic es multiplica exponencialment, com creix la sensació psicològica segons la Llei de Fechner?

Psicofísica moderna: Llei de Stevens i escales directes S. S. Stevens va qüestionar la universalitat de les lleis indirectes de Weber i Fechner, argumentant que el subjecte sí que és capaç d'avaluar i quantificar directament la seva experiència sensorial. Va desenvolupar així la psicofísica moderna o de gradació psicològica directa. S = c log(I) Psicologia Bàsica II: Sensopercepció, Motivació i Emoció 16 DEFINICIÓ La Llei de la potència de Stevens afirma que la magnitud psicològica percebuda ( ) respon a una funció de potència de la intensitat física de l'estímul ( ): , on l'exponent depèn exclusivament de la modalitat sensorial específica considerada.

Els mètodes d'escalament directe introduïts per aquest enfocament inclouen: Mètode de comparació de parells: es presenten els estímuls de dos en dos per establir judicis d'opinió qualitativa sobre quin dels dos presenta una valoració superior segons un criteri donat. Mètode d'ordenació: es presenten tots els estímuls alhora i el subjecte els organitza jeràrquicament en funció d'una dimensió contínua (com ara l'ordre d'intensitat del color o el sabor). La mitjana poblacional determina la jerarquia de l'estímul.

Mètode d'escales de valoració: utilitza escales quantitatives (com l'escala Likert de 1 a punts) per permetre que l'individu assigni una puntuació numèrica directa i expressi el seu judici subjectiu davant de diversos atributs. Característica Psicofísica clàssica (Weber-Fechner) Psicofísica moderna (Stevens) Enfocament de mesura Indirecte (a través de la discriminació i llindars). Directe (assignació numèrica a l'experiència). Funció matemàtica Logarítmica ( ). Potencial ( ). Mètodes experimentals Límits, error mitjà i estímuls constants. Comparació de parells, ordenació i escales Likert. Control d'errors Afectada per habituació i anticipació (excepte estímuls constants).

Avalua directament la variabilitat del judici subjectiu de magnitud. IDEES CLAU La sensació és el procés fisiològic de captació i transducció energètica, mentre que la percepció és la interpretació psicològica i categorització cortical d'aquestes dades. La transducció sensorial transforma l'energia física ambiental en impulsos electroquímics comprensibles per al sistema nerviós. El llindar absolut és la intensitat energètica mínima detectada amb una certesa del 50%. La Llei de Weber demostra que el llindar diferencial o DMP creix de manera directament proporcional a la intensitat de l'estímul de referència ( ).

La Llei de Fechner planteja una relació logarítmica indirecta entre el creixement físic i la sensació psicològica, mentre que la Llei de la potència de Stevens mesura la magnitud psicològica de manera directa ( ). S I S = kIn n n S = c log I S = kIn = I ΔI k S = kIn Psicologia Bàsica II: Sensopercepció, Motivació i Emoció 17 COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 26. Quin és el mètode psicofísic clàssic que aconsegueix neutralitzar completament els errors d'habituació i d'anticipació, i per què? 27. Com descriu la Llei de la potència de Stevens la relació entre estímul físic i magnitud percebuda a diferència de Fechner? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 28.

Com es defineix de manera universal el llindar absolut? 29. En què consisteix la fase biològica de transducció sensorial? 30. Quina relació matemàtica proposa la Llei de Fechner entre l'estímul i la sensació? 31. Quin error experimental es produeix quan el subjecte continua donant per inèrcia la resposta prèvia? Diferència necessària per notar un canvi. a) Energia mínima detectada el 50% de les vegades. b) Límit físic que danya un receptor. c) Intensitat màxima suportable pel sistema nerviós. d) Ordenar elements segons les lleis gestàltiques. a) Transformar energia física en energia electroquímica. b) Interpretar cognitivament la forma dels objectes.

c) Filtrar estímuls ambientals no rellevants. d) Proporcionalitat geomètrica decreixent constant. a) Creixement logarítmic de la sensació. b) Multiplicació exponencial de la resposta subjectiva. c) Relació de potència segons la modalitat. d) Defensa perceptiva. a) Error d'anticipació. b) Biaix de comparació. c) Error d'habituació. d) Psicologia Bàsica II: Sensopercepció, Motivació i Emoció 18 4 El sistema visual: anatomia, fisiologia ocular i vies neurals EN ACABAR SABRÀS Distingir les propietats morfològiques, distributives i funcionals entre cons i bastons a la retina. Descriure el recorregut de la informació visual des dels medis diòptrics fins al còrtex estriat a través del NGL.

Diferenciar els defectes de refracció ocular (miopia, hipermetropia i astigmatisme). Classificar els patrons motors oculars entre moviments de versió i moviments de vergència. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 32 Per què quan mirem directament un estel molt tènue a la nit costa de veure, però si desviem lleugerament la mirada el percebem millor? Anatomia del globus ocular i medis diòptrics El canal visual és la via sensorial primària de l'ésser humà: aproximadament el 80% de la informació sensorial captada prové de la vista.

Els fotoreceptors allotjats a l'ull s'encarreguen de rebre l'energia radiant per iniciar el procés perceptiu (per al concepte de sensació i el marc psicofísic general, vegeu «Fonaments de la sensopercepció i psicofísica clàssica i moderna»). El globus ocular té una forma esfèrica amb un diàmetre aproximat de 2,5 cm i una massa propera als 7 g. Aquesta geometria permet que els feixos lluminosos convergeixin amb precisió sobre el fons ocular, a la retina. L'estructura de l'ull s'organitza en tres capes concèntriques principals: Capa escleròtica: és l'embolcall fibrós, dur i opac més extern. Té una funció purament mecànica de protecció i de manteniment de la forma esfèrica.

Incorpora terminacions nervioses lliures molt sensibles per detectar agressions externes. A la regió anterior esdevé transparent i corbada en formar la còrnia, l'única zona d'aquesta capa que deixa passar la llum. Capa coroide: constitueix la túnica intermèdia o vascular. Aporta irrigació sanguínia i nutrients als fotoreceptors de la retina. Disposa d'un epiteli pigmentat amb cèl·lules fosques que absorbeixen les dispersions sobrants de llum per evitar reflexos interns. A la part davantera es connecta amb els músculs ciliars i l'iris, un anell muscular amb una obertura central (la pupil·la) que es dilata o es contrau regulant la llum que penetra.

Retina: és la capa més interna de naturalesa nerviosa, on es troben les xarxes cel·lulars encarregades de dur a terme la transducció.

Per arribar a les cèl·lules sensibles, la llum ha de recórrer quatre medis transparents o diòptrics consecutius: la còrnia (responsable d'aproximadament el 50% del poder d'enfocament refractiu), l'humor aquós (compost per un 99,7% d'aigua, encarregat d'hidratar i nodrir la còrnia i el cristal·lí), el cristal·lí (lent biconvexa flexible que aporta al voltant del 20% de l'enfocament mitjançant la tracció dels músculs ciliars per a diferents distàncies) i l'humor vitri (substància gelatinosa rica en àcid hialurònic que emplena la cambra posterior i manté la retina adossada a la paret ocular).

Psicologia Bàsica II: Sensopercepció, Motivació i Emoció 19 COMPROVA-HO 33 Quina diferència funcional d'enfocament presenten la còrnia i el cristal·lí en el sistema diòptric ocular? Estructura retinal i organització dels fotoreceptors La retina presenta una disposició estratificada de neurones especialitzades. Dins la seva topografia destaquen dues zones clau: Fòvea: és una petita depressió central situada a l'interior de la màcula, amb una mida comparable al cap d'una agulla. La fòvea conté la màxima densitat de cons i cap bastó, circumstància anatòmica que atorga la màxima agudesa visual per percebre el detall fi.

Punt cec: correspon a la papil·la òptica, l'àrea circular des d'on emergeixen els axons de les cèl·lules ganglionars que configuren el nervi òptic en direcció a l'encèfal. Com que està completament desproveïda de fotoreceptors, és insensible a la llum. El cervell compensa aquesta absència omplint activament el buit informatiu a partir de les zones circumdants. La transducció es realitza al segment extern dels dos tipus de fotoreceptors existents: la retina humana conté aproximadament 120 milions de bastons i 6 milions de cons. Ambdós utilitzen un pigment format per la combinació d'una proteïna (opsina) i una molècula derivada de la vitamina A (retinè).

La rodopsina és el fotopigment propi dels bastons, mentre que els cons disposen de tres variants de iodopsines especialitzades en diferents longituds d'ona (eritrolabe per al vermell, clorolabe per al verd i cianolabe per al blau; vegeu «Percepció visual del color, profunditat i distància»).

Característica Cons Bastons Quantitat a la retina Aproximadament 6 milions Aproximadament 120 milions Distribució anatòmica Concentrats a la màcula i exclusius a la fòvea Distribuïts per la perifèria retinal; absents a la fòvea Règim de lluminositat Visió fotòpica (requereixen molta intensitat de llum) Visió escotòpica o nocturna (alta sensibilitat amb poca llum) Agudesa visual i funció Màxima resolució espacial de petits detalls i percepció cromàtica Baixa resolució espacial; detecció de contorns perifèrics i moviment en blanc i negre Circuit de convergència neural Molt baixa convergència (relació pròxima d'un con cap a una cèl·lula bipolar) Molt alta convergència (nombrosos bastons sumen el seu senyal sobre una cèl·lula bipolar) Aquesta diferència en el grau de convergència explica per què els bastons aconsegueixen activar-se en penombra sumant petits estímuls a costa de perdre resolució espacial, mentre que els cons preserven el detall individualitzat gràcies a canals directes i aïllats cap a les etapes següents.

Psicologia Bàsica II: Sensopercepció, Motivació i Emoció 20 PROCÉS Trajectòria del processament visual des de la retina a l'escorça COMPROVA-HO 34 Per què la fòvea és la regió de màxima resolució visual de l'ull humà? Circuits retinals interns i via visual central El processament de la retina flueix ordenadament a través de diverses capes cel·lulars. Els fotoreceptors transmeten les variacions electroquímiques cap a les cèl·lules bipolars. Aquestes connecten amb les cèl·lules ganglionars, els axons de les quals convergeixen a la papil·la òptica per constituir el nervi òptic (per a la fisiologia neuronal general, vegeu «El cervell, la neurona i les cèl·lules glials»).

De forma transversal, les cèl·lules amacrines modulen i codifiquen propietats complexes de les imatges ajustant la informació abans que surti de l'ull. Els nervis òptics procedents de cada globus ocular viatgen fins al quiasma òptic. En aquesta estructura es produeix un encreuament parcial de fibres: els axons procedents de les meitats nasals de cada retina creuen cap a l'hemisferi contralateral, mentre que les fibres de les meitats temporals es mantenen a l'hemisferi ipsilateral. Com a resultat, tot el camp visual dret es projecta cap a l'hemisferi esquerre i el camp visual esquerre cap a l'hemisferi dret.

Els axons visuals fan sinapsi principalment al tàlem, al Nucli Geniculat Lateral (NGL), que és una estructura bilateral formada per capes funcionals amb una estricta correspondència topogràfica anomenada mapa retinotòpic. Aquest mapa reprodueix ordenadament les relacions espacials dels receptors retinals: Capes 1 i 2 (magnocel·lulars): processen la informació relacionada amb el moviment visual i canvis ràpids.

Fotoreceptors Cons i bastons capten la llum 1 Interneurones retinals Cèl·lules bipolars i amacrines modulen el senyal 2 Cèl·lules ganglionars Axons formen el nervi òptic 3 Quiasma òptic Descreuament de fibres nasals 4 Nucli Geniculat Lateral Segregació en capes de moviment i detall 5 Còrtex estriat Columnes d'orientació i magnificació foveal 6 Psicologia Bàsica II: Sensopercepció, Motivació i Emoció 21 Capes 3, 4, 5 i 6 (parvocel·lulars): segreguen i analitzen el color, la textura i la profunditat.

Des del NGL, les radiacions òptiques transmeten el senyal fins a l'escorça visual primària, anomenada còrtex estriat (situat al lòbul occipital; les zones corticals que l'envolten i continuen el processament es denominen còrtex extraestriat). Al còrtex estriat la informació es distribueix en columnes d'orientació amb cel·lules estriades especialitzades. En aquesta àrea destaca el fenomen del factor de magnificació cortical: l'espai cortical assignat a interpretar la informació central de la fòvea és desproporcionadament gran en comparació amb la minúscula superfície física que aquesta àrea ocupa a la retina.

COMPROVA-HO 35 Quina divisió funcional s'estableix entre les capes del Nucli Geniculat Lateral (NGL)? Alteracions refractives i dinàmica dels moviments oculars Perquè es produeixi una visió nítida, la refracció ocular ha de fer convergir exactament els raigs de llum sobre la fòvea. Les anomalies morfològiques en la longitud del globus ocular o en la curvatura de les superfícies refractives generen defectes visuals comuns: Miopia: el globus ocular pateix una deformació longitudinal (allargat en l'eix anteroposterior o aplanat de dalt a baix). El punt d'enfocament òptim es forma per davant de la fòvea, impedint una visió nítida dels objectes llunyans. Es corregeix mitjançant lents divergents.

Hipermetropia: el globus ocular està aplanat lateralment (escurçat en el seu eix). L'enfocament teòric màxim queda per darrere de la fòvea, cosa que dificulta veure amb claredat els objectes propers. Es corregeix amb lents convergents. Astigmatisme: deformació o asimetria en la curvatura de la còrnia o del cristal·lí. Provoca que la llum no convergeixi en un únic punt focal, generant imatges distorsionades a qualsevol distància. Presbícia (vista cansada): pèrdua gradual d'elasticitat i flexibilitat del cristal·lí associada a l'edat, que impedeix als músculs ciliars realitzar una acomodació correcta per a distàncies curtes.

ERROR FREQÜENT Confondre els moviments de versió amb els moviments de vergència. En els moviments de versió els dos ulls giren de manera conjugada mantenint el mateix angle visual (com en fer un salt sacàdic llegint una línia de text). En canvi, els moviments de vergència són disjuntius: els eixos visuals canvien d'angle apropant-se (convergència) o allunyant-se (divergència) per adaptar-se a objectes que modifiquen la seva profunditat respecte a l'observador.

La percepció requereix condicions òptimes: presència de vores delimitades i contrast lluminós entre figura i fons, una intensitat lumínica superior al llindar mínim, bona agudesa proporcionada pels cons i un temps d'exposició suficient perquè el cervell integri l'estímul. Així mateix, cal un rastreig constant de l'escena mitjançant la dinàmica ocular, la qual es classifica en dos tipus de patrons motors: Moviments de versió: els dos globus oculars es desplacen de manera sincronitzada mantenint un angle visual estàtic respecte a un fons fix.

Es divideixen en: Moviments sacàdics: desplaçaments bruscos, molt ràpids i precisos que salten d'un punt a un altre de l'escena per fixar elements clau (per exemple, els salts oculars durant la lectura d'un Psicologia Bàsica II: Sensopercepció, Motivació i Emoció 22 text). Moviments de persecució: desplaçaments suaus i continus que permeten seguir visualment un element que es mou sobre un fons estàtic a una distància fixa (per exemple, seguir la trajectòria d'un ocell en ple vol).

Moviments de vergència: ajustos dinàmics on els dos ulls modifiquen el seu angle relatiu de visió en direccions oposades per mantenir fixat un element que s'apropa, s'allunya o quan l'observador canvia de perspectiva en moviment (per exemple, observar el paisatge canviant des de l'interior d'un vehicle). COMPROVA-HO 36 En quina categoria de moviment ocular s'inclouen els salts que realitzen els ulls en llegir un text? IDEES CLAU La llum travessa quatre medis transparents o diòptrics (còrnia, humor aquós, cristal·lí i humor vitri) abans d'arribar als fotoreceptors de la retina.

La fòvea conté exclusivament cons i ofereix la màxima agudesa visual, mentre que els bastons predominen a la perifèria per a la visió amb poca llum. El punt cec és la regió de sortida del nervi òptic desproveïda de fotoreceptors, l'absència dels quals és reconstruïda pel cervell. Al quiasma òptic es creuen les fibres de les hemiretines nasals, enviant cada meitat del camp visual a l'hemisferi cerebral oposat. Al Nucli Geniculat Lateral, les capes 1 i 2 analitzen el moviment, mentre que les capes 3, 4, 5 i 6 processen el color, la textura i la profunditat.

El factor de magnificació cortical reserva una proporció molt més gran de neurones a l'escorça estriada per interpretar la fòvea que no pas la perifèria. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 37. Per quina raó estructural existeix un punt cec a la retina humana? 38. Què estableix el concepte de factor de magnificació cortical al còrtex estriat? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 39. Quin fotopigment és el responsable de la transducció de la llum en els bastons? Clorolabe a) Eritrolabe b) Cianolabe c) Rodopsina d) Psicologia Bàsica II: Sensopercepció, Motivació i Emoció 23 40. Quines capes del Nucli Geniculat Lateral s'encarreguen específicament del processament del moviment?

41. Quin defecte refractiu consisteix en la formació de l'enfocament per darrere de la fòvea? 42. Com s'anomenen els moviments visuals ràpids i precisos que salten per identificar punts clau? 5 Percepció visual del color, profunditat i distància EN ACABAR SABRÀS Distingir els mecanismes de la teoria tricromàtica i de la teoria dels processos oponents. Explicar la integració del doble procés entre la retina i el Nucli Geniculat Lateral. Diferenciar els senyals monoculars dels senyals binoculars de percepció de la profunditat. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 43 Com pot el cervell reconstruir un món en tres dimensions si les imatges projectades al fons de l'ull són completament planes?

L'espectre visible i la percepció cromàtica La llum visible constitueix una franja estreta de l'espectre electromagnètic. El to o matís cromàtic depèn directament de la longitud d'ona de la radiació lumínica rebuda: Longituds d'ona curtes: corresponen a les tonalitats fredes, com el blau. Longituds d'ona mitjanes: generen tonalitats com el verd. Longituds d'ona llargues: per sobre d'uns 600 nm, provoquen la sensació de tons càlids, com el vermell. La visió dels colors no depèn només de la longitud d'ona aïllada. També està modulada per fenòmens contextuals i temporals: Contrast de color simultani: la percepció d'un estímul es modifica segons el fons sobre el qual es presenta.

Si el fons és d'un color diferent, sobreestimula certs receptors i fa variar la intensitat o el to percebut. Capes 3 i 4 a) Capes 2, 4 i 6 b) Capes 5 i 6 c) Capes 1 i 2 d) Presbícia corneal a) Miopia b) Astigmatisme c) Hipermetropia d) Moviments de vergència a) Moviments sacàdics b) Moviments de persecució c) Moviments d'acomodació d) Psicologia Bàsica II: Sensopercepció, Motivació i Emoció 24 Contrast de color successiu: es manifesta quan s'observa una imatge després d'haver fixat la vista en un estímul previ. Dona lloc a dues classes de postimatges: Postimatge negativa: el sistema visual roman sobreestimulat després de retirar els colors originals.

En projectar la mirada sobre un fons neutre en blanc i negre, la imatge es percep amb els colors persistents. Postimatge complementària: després d'una exposició continuada que fatiga o sobreestimula determinats receptors, es percep el color oposat o complementari a l'original. COMPROVA-HO 44 Quina diferència funcional hi ha entre el contrast de color simultani i el successiu? Teories clàssiques de la visió del color Al llarg de la història de la psicofísica s'han formulat explicacions contraposades sobre com el sistema nerviós codifica la informació cromàtica.

DEFINICIÓ: TEORIA TRICROMÀTICA La teoria tricromàtica de Young i Helmholtz (1856) sosté que la percepció de qualsevol color resulta de la combinació de senyals procedents de tres tipus de receptors retinals fonamentals, sensibles a bandes específiques de l'espectre. Aquests tres receptors (cons, vegeu «El sistema visual: anatomia, fisiologia ocular i vies neurals») responen de manera preferent gràcies a diferents variants de fotopigments basats en la iodopsina: Receptors de longitud d'ona curta (blau). Receptors de longitud d'ona mitjana (verd). Receptors de longitud d'ona llarga (vermell).

Segons aquesta teoria, cal l'activació combinada d'almenys dos tipus de receptors per reconstruir la gamma cromàtica. Tot i la seva solidesa, aquest model deixava interrogants oberts: no explicava satisfactòriament per què determinats subjectes amb daltonisme no distingeixen el vermell però sí el groc, ni tampoc donava compte de l'aparició de postimatges complementàries. DEFINICIÓ: TEORIA DELS PROCESSOS OPONENTS La teoria dels processos oponents d'Hering (1878) proposa que la visió del color s'articula mitjançant tres canals antagònics: vermell-verd, groc-blau i blanc-negre. Cada canal funciona mitjançant mecanismes d'excitació i inhibició oposats.

Quan s'activa un dels extrems d'un parell, l'altre queda silenciat, de manera que no podem percebre simultàniament un verd vermellós o un blau groguenc. Aquest enfocament resol les mancances del model tricromàtic: El canal del groc funciona de manera independent respecte al del vermell, explicant el patró de certs daltonismes. L'estimulació prolongada d'un extrem satura o fatiga els seus components. Quan s'interromp l'estímul, la desactivació sobtada genera de manera involuntària una resposta de rebot que fa Psicologia Bàsica II: Sensopercepció, Motivació i Emoció 25 visible el color complementari.

COMPROVA-HO 45 Quin fenomen empíric va obligar a formular una alternativa a la teoria tricromàtica? La síntesi: teoria del doble procés La teoria del doble procés de DeValois i Jacobs (1984) reconcilia ambdues propostes en demostrar que descriuen dues etapes consecutives del processament visual: Al Nucli Geniculat Lateral, les capes 1 i 2 processen informació sobre el moviment, mentre que les capes 3, 4, 5 i 6 processen color, textura i profunditat. El sistema visual humà aplica, per tant, una codificació tricromàtica a la fase receptora i una codificació oponent a les vies de transmissió subcortical.

PROCÉS Processament cromàtic segons el doble procés 1 Estimulació lumínica Radiació visible segons la seva longitud d'ona 2 Cons retinals Tres tipus de cons amb iodopsina (C, M, L) 3 Cèl·lules ganglionars Inici de la codificació oponent activadora- inhibidora 4 NGL (Capes 3 a 6) Canals oponents vermell-verd, groc- blau, blanc-negre Nivell de processament Estructura anatòmica Model aplicable Mecanisme funcional Perifèric (inicial) Retina (cons) Tricromàtic (Young- Helmholtz) Tres fotopigments (iodopsines) per a longituds d'ona curta, mitjana i llarga.

Intermedi i central Cèl·lules ganglionars i NGL (capes 3-6) Processos oponents (Hering) Circuits d'activació i inhibició antagònics (vermell-verd, groc-blau, blanc-negre). Etapa perifèrica a la retina: funciona segons els principis de la teoria tricromàtica. Els tres tipus de cons capten la llum de forma selectiva segons la seva iodopsina (longituds curtes, mitjanes i llargues). 1 Etapa intermèdia i central: les cèl·lules ganglionars de la retina i les neurones del Nucli Geniculat Lateral (NGL, vegeu «El sistema visual: anatomia, fisiologia ocular i vies neurals») recombinen aquestes entrades mitjançant camps receptors oponents antagònics (vermell-verd, groc-blau i blanc-negre).

2 Psicologia Bàsica II: Sensopercepció, Motivació i Emoció 26 ERROR FREQÜENT Pensar que la teoria tricromàtica i la dels processos oponents són incompatibles o que una va desmentir l'altra. Tots dos models són vàlids: la teoria tricromàtica explica la transducció a nivell dels fotoreceptors, mentre que la teoria oponent descriu el processament neural a les cèl·lules ganglionars i al NGL. COMPROVA-HO 46 On se situa exactament la transició funcional del codi tricromàtic al codi de processos oponents? Percepció de profunditat i distància: senyals monoculars El cervell reconstrueix la tridimensionalitat a partir d'imatges bidimensionals projectades sobre les retines.

Per calcular la distància d'un objecte, recorre a diversos indicadors fisiològics i geomètrics. Un d'aquests mecanismes és l'acomodació: els músculs ciliars modifiquen la curvatura del cristal·lí per tal d'enfocar nítidament els objectes a la fòvea segons la seva proximitat. Els senyals monoculars són aquells indicadors de profunditat que requereixen l'ús d'un sol ull: Perspectiva lineal: dues línies paral·leles semblen convergir cap a un mateix punt de l'horitzó a mesura que augmenta la distància respecte a l'observador. Perspectiva aèria: els objectes més allunyats tendeixen a aparèixer més borrosos i confusos a causa de la dispersió de la llum en l'atmosfera.

Elevació: en relació amb el pla horitzontal o la línia de l'horitzó, com més amunt se situa un element dins del camp visual, més distant es percep. Gradient de textura: els detalls d'una superfície es perceben més nítids i separats de prop; a major distància, els elements es tornen més suaus, menys definits i amb major densitat. Ombres i il·luminació: les ombres informen de la direcció, volum i relleu de l'objecte. El cervell assumeix per defecte que la font lumínica prové de dalt (com la llum solar). Paral·laxi de moviment: quan l'observador es desplaça, els objectes situats per davant del punt de fixació visual semblen moure's en sentit contrari al sentit de la marxa.

En canvi, els objectes situats més enllà del punt de fixació semblen desplaçar-se en la mateixa direcció que l'observador. A més, els elements llunyans requereixen desplaçaments oculars gairebé nuls per mantenir-se enfocats, mentre que els propers exigeixen moure activament els globus oculars i el cap. Psicologia Bàsica II: Sensopercepció, Motivació i Emoció 27 ESQUEMA Senyals de profunditat i distància COMPROVA-HO 47 Durant la paral·laxi de moviment, com es mouen els objectes situats més enllà del punt de fixació? Senyals binoculars de profunditat Els senyals binoculars depenen de la integració simultània de la informació procedent dels dos ulls.

Són fonamentals per a l'estereòpsia, és a dir, la percepció precisa de la tridimensionalitat: Convergència ocular: és un senyal fisiològic basat en la musculatura extraocular. Per evitar la visió doble i aconseguir que la imatge coincideixi a la fòvea d'ambdós ulls, els globus oculars han de girar cap a l'interior (convergir). En observar un objecte llunyà cal poca tensió muscular, mentre que un objecte proper exigeix un grau de convergència molt superior cap a la línia mitjana. Disparitat retinal: atès que els ulls estan separats horitzontalment uns centímetres, cadascun rep una projecció bidimensional lleugerament distinta del mateix objecte.

L'ull dret capta amb més detall el flanc dret de l'estímul, mentre que l'ull esquerre capta millor el costat esquerre. El cervell fusiona aquestes dues imatges dispars per crear una sensació directa de relleu i profunditat en tres dimensions. Senyals monoculars Requereixen un sol ull Perspectiva lineal Convergència de rectes a l'horitzó Gradient de textura Major densitat i menys detall lluny Paral·laxi de moviment Velocitat i sentit segons el focus Perspectiva aèria i elevació Borrós i posició vertical Senyals binoculars Requereixen tots dos ulls Convergència ocular Tensió muscular cap endins Disparitat retinal Diferència d'angles a les dues…