Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum

I 0 flashcards i 6 preguntes més al document.

Text del document

APUNTS FONAMENTS EN FISIOTERÀPIA 1 Grau en Fisioteràpia Universitat Ramon Llull AprenAI 2026-2027 Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: història clínica, escala d'Oxford, diagnòstic per la imatge, prevenció de nafres i cinesiteràpia bàsica.

APREN.AI Índex 1 Professió, marc legal i prevenció en salut Definició i competències bàsiques de la professió Marc legal i regulació professional Equip multidisciplinari i context sociolaboral Nivells de prevenció en salut 2 Història clínica: anamnesi i exploració física La història clínica: naturalesa, estructura i finalitats Metodologia de l'anamnesi: signes i símptomes Exploració física sistemàtica Avaluació de la força: Escala modificada d'Oxford 3 Proves diagnòstiques complementàries en fisioteràpia Proves de laboratori i mostres biològiques Exploracions funcionals en fisioteràpia Diagnòstic per la imatge: radiologia convencional i contrastos Tècniques avançades d'imatge mèdica 4 Mètode d'intervenció en Fisioteràpia i procés clínic Etapes del mètode d'intervenció Diferències entre diagnòstic mèdic i diagnòstic fisioteràpic Planificació d'objectius i ús de guies de pràctica clínica Seguiment assistencial, consentiment informat i marc legal 5 Fisiopatologia de l'enllitament i nafres per pressió Fisiopatologia multisistèmica de l'enllitament Deteriorament neuromuscular: atròfia i sarcopènia Nafres per pressió (NPP): etiopatogènia i estadis clínics Prevenció de nafres i ergonomia durant la mobilització 6 Bases de la cinesiteràpia i mobilitzacions El moviment humà i l'impacte de la immobilitat Fonaments de la cinesiteràpia Modalitats de mobilitat: passiva versus activa Cinesiteràpia activa i activa-assistida: progressió funcional 7 Resum per repassar Professió, marc legal i prevenció Història clínica i avaluació física Proves complementàries Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum 1 Procés clínic i intervenció fisioteràpica Fisiopatologia de l'enllitament i nafres per pressió (NPP) Bases de la cinesiteràpia Solucions de les preguntes de repàs Aquests apunts poden contenir errors o omissions.

Són un material de suport i no substitueixen el temari oficial ni el professorat: contrasta la informació important. Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum 2 1 Professió, marc legal i prevenció en salut EN ACABAR SABRÀS Distingir les competències professionals del fisioterapeuta i el seu marc jurídic segons el Reial Decret 1001/2002 i la Llei 44/2003. Identificar els quatre nivells de prevenció en salut i assignar accions sanitàries a cadascun d'ells. Explicar el paper de la prevenció quaternària en el control de la sobrediagnosi i de les intervencions sense aval científic.

PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 1 Per què un tractament sanitari o una prova diagnòstica sense fonamentació científica pot ser perjudicial per a la salut d'un pacient? La fisioteràpia constitueix una disciplina sanitària autònoma dedicada a promoure, prevenir, restablir i augmentar la salut individual i col·lectiva mitjançant l'aplicació d'agents i mitjans físics.

ESQUEMA Fonaments de Fisioteràpia 1 Professió i marc legal Regulació, equip i nivells de prevenció Història clínica Anamnesi i exploració física del pacient Proves complementàries Imatge i diagnòstic instrumental Procés d'intervenció Pla clínic i diagnòstic en fisioteràpia Enllitament i nafres Fisiopatologia i nafres per pressió Cinesiteràpia Bases del moviment i mobilitzacions Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum 3 Definició i competències bàsiques de la professió La professió avalua, planifica i executa programes de tractament i rehabilitació física per millorar la qualitat de vida de les persones.

Les seves intervencions cerquen recuperar patrons motors, perfeccionar el moviment i mitigar el dolor corporal. Aquest abordatge contempla de manera simultània les dimensions físiques, psíquiques, ètiques i socials de l'usuari. DEFINICIÓ La fisioteràpia és la ciència i l'art del tractament físic mitjançant el qual es curen i prevenen malalties, es promou la salut i es recupera, habilita, rehabilita i readapta les persones. En la seva pràctica diària, el fisioterapeuta està qualificat per dur a terme accions assistencials concretes: Efectuar una valoració integral de l'estat físic i funcional del pacient.

Interpretar els resultats obtinguts per formular un diagnòstic, un pronòstic i un pla terapèutic específic (vegeu «Mètode d'intervenció en Fisioteràpia i procés clínic»). Derivar l'usuari cap a un altre integrant de l'equip de salut si les necessitats clíniques sobrepassen el seu àmbit de competència. Executar el pla d'intervenció i monitorar de forma continuada els resultats obtinguts. Instruir el pacient en pautes d'autocura i estils de vida saludables. COMPROVA-HO 2 Quina conducta ha d'adoptar un fisioterapeuta si durant l'avaluació detecta una alteració que no correspon al seu camp d'actuació?

Marc legal i regulació professional La pràctica professional s'articula mitjançant un marc jurídic consolidat. El Reial Decret 1001/2002 aprova els estatuts generals del Col·legi Oficial de Fisioterapeutes. Aquesta norma consagra principis deontològics com el respecte als drets humans, l'honestedat, la sinceritat i la fonamentació científica sòlida de qualsevol procediment aplicat. Aquest mateix reial decret autoritza l'ús de mitjans físics amb finalitat terapèutica en totes les especialitats mèdiques i quirúrgiques. Aquests mitjans inclouen: Electricitat, calor i fred terapèutics. Aigua, aire, llum i mobilitzacions o exercici terapèutic.

Tècniques manuals específiques com el massatge, l'osteopatia, la quiropràxia i les tècniques reflexals. Programes especialitzats en àmbits com el cardiorespiratori, la neurologia, l'ortopèdia i la preparació maternal pre i postpart. D'altra banda, la Llei 44/2003, de 21 de novembre, d'ordenació de les professions sanitàries (LOPS), estructura les professions titulades i col·legiades segons l'article 36 de la Constitució.

La llei estableix dos nivells formatius: el nivell llicenciat i el nivell diplomat, categoria on s'enquadra històricament la Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum 4 fisioteràpia abans de la seva transformació en títol de grau universitari adaptat a l'Espai Europeu d'Educació Superior mitjançant el seu corresponent Llibre Blanc. ERROR FREQÜENT Encara que el fisioterapeuta empri tècniques manuals sobre teixits corporals, l'ordenament jurídic reserva l'aplicació sanitària de massatges exclusivament a aquest professional per tractar patologies. Les persones sense titulació sanitària universitària regulada no poden dur a terme tractaments amb finalitat terapèutica o rehabilitadora.

COMPROVA-HO 3 Pot un fisioterapeuta pautar la posologia d'un medicament farmacològic tòpic? Equip multidisciplinari i context sociolaboral La fisioteràpia no actua de forma aïllada, sinó integrada en un equip multidisciplinari regulat per la Llei 44/2003. Aquest equip comparteix la responsabilitat assistencial amb metges, infermers, farmacèutics, podòlegs, terapeutes ocupacionals i logopedes, entre d'altres. Dins d'aquest entorn col·laboratiu, el fisioterapeuta aporta el seu mètode clínic i pot emprar ajudes i proves complementàries per al control evolutiu (vegeu «Proves diagnòstiques complementàries en fisioteràpia»).

Àmbit geogràfic o sector Retribució orientativa / Condicions Observacions de l'entorn Espanya (salari mensual) 1.200 - 1.500 € bruts mensuals Nivell salarial inferior respecte a la mitjana d'altres països europeus. Espanya (clínica especialitzada) 20 - 60 € per sessió Modalitat d'exercici privat o compte propi (requereix cartera d'usuaris). Espanya (mútues privades) 5 - 7 € per sessió Preus concertats per a atenció d'assegurats. Alemanya 2.500 - 3.500 € mensuals Mercat europeu d'alta demanda assistencial. Regne Unit 2.200 - 4.100 € mensuals Condicions laborals vinculades al sistema de salut públic i privat.

Suïssa 5.360 - 5.850 € mensuals Franja retributiva més elevada de l'entorn europeu analitzat. Segons les dades de professionals sanitaris col·legiats de l'any 2021, la fisioteràpia representa el 6,79 % del total nacional (62.691 professionals sobre un col·lectiu sanitari de 923.207). És una professió notablement jove i feminitzada: les dones constitueixen el 62,4 % del total. Pel que fa a l'edat, el 81,0 % té menys de 45 anys, el 17,5 % se situa entre 45 i 64 anys, i únicament l'1,5 % supera els 65 anys. Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum 5 COMPROVA-HO 4 Quina és la composició demogràfica predominant en la fisioteràpia espanyola segons les dades oficials de 2021?

Nivells de prevenció en salut La salut pública divideix les intervencions preventives en quatre esglaons segons el moment d'actuació en la història natural de la malaltia. PROCÉS Nivells d'intervenció en salut 1 Prevenció primària Actua abans de la patologia promovent hàbits sans 2 Prevenció secundària Detecció precoç en fases asimptomàtiques 3 Prevenció terciària Rehabilitació i recuperació de la funció en malalts 4 Prevenció quaternària Frenar sobrediagnòstic i proves innecessàries Prevenció primària La prevenció primària intervé abans de l'aparició de la patologia per tal de disminuir la seva incidència global. Es basa en la instauració d'hàbits sans i mesures profilàctiques.

Entre aquestes accions destaquen el foment de l'activitat física per combatre el sedentarisme i l'obesitat, l'aplicació de protocols per evitar lesions o riscos laborals, la vacunació antigripal, la cloració de l'aigua de consum, l'ús del preservatiu per evitar infeccions de transmissió sexual, la legislació antitabac, la quimioprofilaxi antipalúdica o antituberculosa i l'ús de repel·lents, mosquiteres o fumigacions. Prevenció secundària La prevenció secundària opera quan la malaltia ja existeix de manera subjacent però es troba en una fase inicial o asimptomàtica. L'objectiu primordial és aconseguir una detecció precoç per millorar el pronòstic i limitar el dany.

S'aplica mitjançant cribratges poblacionals i proves diagnòstiques primerenques, com l'autopalpació mamària o els circuits per detectar el càncer de mama (fins i tot proves en etapes embrionàries o neonatals), la prova de la tuberculina o els tests per mesurar la dependència a la nicotina. Prevenció terciària La prevenció terciària s'adreça al pacient amb malaltia manifesta o seqüeles ja establertes. Consisteix a administrar tractaments de rehabilitació, fomentar la independència funcional, promoure la reinserció social i assolir la màxima qualitat de vida possible.

Alguns exemples són les sessions de fisioteràpia després de patir una fractura òssia o la integració del pacient en grups d'ajuda mútua. Prevenció quaternària La prevenció quaternària busca protegir el ciutadà d'intervencions mèdiques o sanitàries que puguin produir més perjudici que benefici. La seva meta fonamental consisteix a frenar la sobrediagnosi, limitar la prescripció de proves innecessàries i descartar tractaments que manquin d'evidència Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum 6 científica contrastada. Els fisioterapeutes són directament responsables d'executar procediments que disposin de justificació tècnica i científica comprovada.

Nivell de prevenció Estat del subjecte Objectiu principal Exemples clínics i comunitaris Primària Població sana (abans de la patologia) Reduir la incidència i eliminar factors de risc Vacunació, legislació antitabac, cloració d'aigua, preservatiu, quimioprofilaxi, exercici físic. Secundària Fase asimptomàtica o precoç Detecció primerenca i millora del pronòstic Autopalpació mamària, detecció primerenca del càncer, prova de la tuberculina, test de dependència nicotínica. Terciària Malaltia manifesta amb seqüeles Rehabilitació, reinserció i autonomia Fisioteràpia postfractura, grups d'ajuda, recuperació de mobilitat.

Quaternària Risc de sobreactuació mèdica Evitar sobremedicació, proves redundants i teràpies sense aval Supressió de proves innecessàries, rebuig de pràctiques sense suport científic sòlid. COMPROVA-HO 5 En quin nivell preventiu s'enquadra la realització d'una prova de tuberculina a una persona asimptomàtica? IDEES CLAU La fisioteràpia és una disciplina sanitària dedicada al tractament físic, la rehabilitació funcional i la prevenció de malalties. El Reial Decret 1001/2002 fixa l'estatus legal de la professió i exigeix un exercici fonamentat en criteris científics i deontològics.

La prevenció primària impedeix l'aparició del trastorn actuant sobre subjectes sans mitjançant hàbits i proteccions profilàctiques. La prevenció secundària diagnostica alteracions de forma precoç en pacients asimptomàtics per frenar el seu avanç. La prevenció terciària rehabilita seqüeles i facilita la reinserció funcional del malalt manifest. La prevenció quaternària evita procediments i proves redundants o desproveïts de suport científic confirmat. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 6. En què es distingeix l'objectiu de la prevenció primària del de la secundària? 7. Quina funció té la prevenció quaternària en la pràctica assistencial del fisioterapeuta?

Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum 7 Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 8. Quin reial decret regula els estatuts generals del Col·legi Oficial de Fisioterapeutes a Espanya? 9. La prescripció de quimioprofilaxi antipalúdica a un viatger pertany a quin nivell de prevenció? 10. Quin és l'objectiu fonamental de la prevenció quaternària? 11. Segons les estadístiques de 2021 a Espanya, quin percentatge de dones hi ha entre fisioterapeutes col·legiats? 2 Història clínica: anamnesi i exploració física EN ACABAR SABRÀS Distingir entre signes clínics objectius i símptomes subjectius durant la recollida de dades.

Comprendre l'estructura, contingut i patocronologia d'una història clínica. Descriure el procediment ordenat d'exploració física, des de la inspecció fins a la palpació. Classificar la capacitat de contracció muscular segons l'Escala modificada d'Oxford (graus 0 a 5). PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 12 Per què el dolor que refereix una persona no es pot considerar tècnicament un signe clínic? El procés assistencial comença amb la recollida d'informació i l'exploració directa del pacient. Aquest procediment sistemàtic permet establir un diagnòstic precís i orientar el pla terapèutic mitjançant protocols validats.

Llei 14/1986 a) Llei 44/2003 b) Reial Decret 1001/2002 c) Reial Decret 1982/1990 d) Prevenció primària a) Prevenció secundària b) Prevenció terciària c) Prevenció quaternària d) Evitar proves i tractaments innecessaris a) Detectar precoçment tumors asimptomàtics b) Rehabilitar seqüeles motores consolidades c) Reduir la incidència mitjançant vacunes d) 62,4 % a) 6,79 % b) 17,5 % c) 81,0 % d) Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum 8 PROCÉS Fases de l'avaluació clínica en fisioteràpia La història clínica: naturalesa, estructura i finalitats La història clínica és el recull documental confidencial on s'integren les dades personals, les avaluacions funcionals i l'evolució del pacient.

L'accés a aquest expedient està estrictament restringit a l'equip assistencial encarregat de l'atenció. El document s'organitza en tres grans blocs d'informació: Dades de filiació i identificació: nom i cognoms, data de naixement, sexe, adreça, telèfon, codi d'identificació personal del Servei Català de la Salut (TSI), data d'ingrés, procedència de derivació, servei assistencial, llit i metge responsable. Antecedents i situació clínica actual: antecedents fisiològics i patològics (personals i familiars), motiu de consulta detallat i evolució patocronològica.

Dades clinicoassistencials de diagnòstic i teràpia: procediments efectuats, fulls d'evolució clínica, prescripcions mèdiques, consentiment informat, informes d'epicrisi o alta, protocols quirúrgics o anestèsics i informes socials. DEFINICIÓ La patocronologia és l'ordenació temporal i successiva dels fets mèdics, símptomes i esdeveniments lesius des del seu origen fins al moment de la valoració actual. Els objectius de la història clínica són registrar dades amb precisió temporal i terminologia científica, emprar escales estandarditzades i custodiar aquesta informació actualitzant-la en cada reavaluació.

COMPROVA-HO 13 Quins són els tres blocs estructurals fonamentals que componen la història clínica? Anamnesi Entrevista, filiació, factors de risc i patocronologia 1 Inspecció i observació Estat general, pell, postura i marxa 2 Palpació sistemàtica Per plans tissulars des del costat sa 3 Proves funcionals Mobilitat activa, passiva i escala d'Oxford 4 Orientació diagnòstica Proves de provocació i planificació terapèutica 5 Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum 9 Metodologia de l'anamnesi: signes i símptomes L'anamnesi consisteix en una entrevista clínica incisiva dirigida a recollir antecedents quirúrgics, al·lèrgies, fàrmacs i riscos associats.

En aquesta trobada es recopilen dues naturaleses diferents d'informació: Paràmetre Signe clínic Símptoma Naturalesa Troballa objectiva, mesurable i verificable pel professional. Manifestació subjectiva expressada pel pacient. Avaluació Quantificable mitjançant protocols, escales i instruments (ex. goniòmetre). Qualitativa, interpretativa i contextualitzada segons el relat. Exemple clínic Edema visible, limitació angular articular, hipotrofia muscular. Sensació de dolor, fatiga, rigidesa interna, formigueig. ERROR FREQÜENT Confondre el dolor amb un signe clínic. El dolor descrit pel pacient és sempre un símptoma subjectiu.

Esdevé mesura quantitativa només en utilitzar una escala estandarditzada o registrar una resposta a la palpació sistemàtica. COMPROVA-HO 14 En quina categoria s'enquadra la presència d'un hematoma i la sensació de cremor muscular descrita pel pacient? Exploració física sistemàtica L'exploració física requereix un mètode rigorós i ordenat en fases progressives: Tota troballa s'ha d'anotar amb terminologia tècnica, delimitant la regió anatòmica, el lateral afectat i utilitzant esquemes corporals per a la localització exacta. Inspecció i observació inicial: valoració del nivell de consciència, coloració de la pell, grau d'hidratació, estat de la marxa i adopció de postures antiàlgiques.

1 Observació postural per plans: recerca de desviacions corporals, asimetries anatòmiques mitjançant relleus ossis, dismetries, alteracions del trofisme i cicatrius superficials. 2 Palpació tissular per plans: s'inicia pel costat sa com a referència anatòmica. Es realitza amb el polpís dels dits distribuint la pressió, avançant des de la perifèria cap a la lesió. Valora temperatura, textura, mobilitat dels teixits i adherències.

3 Tests de valoració articular i muscular: avaluació de la mobilitat activa (estructures contràctils i control motor) mitjançant gonimetria, seguida de la mobilitat passiva (estructures osteoarticulars i tipus de parada final articular; vegeu «Bases de la cinesiteràpia i mobilitzacions»). 4 Proves específiques o de provocació: maniobres dissenyades per sotmetre a tensió teixits concrets, reproduint el dolor per guiar el diagnòstic diferencial segons la seva sensibilitat i especificitat. 5 Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum 10 COMPROVA-HO 15 Per quina raó la palpació i l'avaluació articular han de començar pel costat no afectat?

Avaluació de la força: Escala modificada d'Oxford L'Escala modificada d'Oxford gradua la capacitat de contracció muscular voluntària des de l'absència d'activitat motora fins a la funció normal, combinant l'efecte de la gravetat i l'oposició de càrregues manuals: Grau Estat muscular Comportament davant la gravetat i la resistència 0 Nul·la Absència completa de contracció detectable. 1 Traces Fasciculació o contracció palpable sense moviment perceptible. 2- Pobre - Inici de moviment en posició desgravada. 2 Pobre Arc de moviment complet únicament en posició desgravada. 2+ Pobre + Inici de moviment en contra de la gravetat. 3- Dèbil - Moviment incomplet en contra de la gravetat.

3 Dèbil Rang complet exclusivament contra la gravetat, sense resistència manual. 3+ Dèbil + Rang complet contra gravetat amb mínima resistència afegida. 4 Bona Rang complet contra gravetat i resistència manual moderada. 5 Normal Rang complet contra gravetat i màxima resistència. PER RECORDAR-HO El grau 3 és la frontera de la força: per sota (graus 0 a 2) el múscul no pot vèncer el pes del propi segment, mentre que a partir del grau 3 ja supera la gravetat i accepta resistència progressiva. COMPROVA-HO 16 Quin grau d'Oxford correspon a un múscul que aconsegueix fer tot el recorregut sense càrrega externa però que defalleix en afegir resistència manual?

Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum 11 IDEES CLAU La història clínica és el document mèdic legal confidencial on s'emmagatzemen les dades de filiació, antecedents i el seguiment evolutiu. Un signe clínic és una troballa objectiva i mesurable, mentre que un símptoma és una percepció subjectiva que expressa el pacient. L'exploració física s'estructura en inspecció postural, palpació tissular per plans i proves de moviment iniciades sempre pel costat sa. L'Escala modificada d'Oxford avalua la força muscular entre els graus 0 (nul·la) i 5 (normal amb resistència màxima).

El grau 3 d'Oxford constitueix el punt clau en el qual el segment realitza el moviment complet únicament contra la gravetat. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 17. En què es distingeix un signe clínic d'un símptoma en l'avaluació fisioteràpica? 18. Com es diferencia un grau 2 d'un grau 3 en l'Escala modificada d'Oxford? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 19. Quin document recull cronològicament la informació clínica i funcional confidencial del pacient? 20. Quina de les següents opcions és un signe clínic objectivable? 21. Per quin costat ha de començar la palpació tissular i l'exploració comparativa? 22.

Quin grau d'Oxford presenta contracció detectable però sense generar cap desplaçament articular? 3 Informe d'alta voluntària a) Guia de pràctica clínica b) Full de registre horari c) Història clínica d) Sensació de formigueig a) Percepció de cremor muscular b) Sensació de punxada interna c) Eritema cutani mesurable d) Pel punt de màxim dolor a) Per la zona central de la lesió b) Pel costat sa c) Indiferentment pel costat afectat d) Grau 0 a) Grau 2- b) Grau 1 c) Grau 3 d) Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum 12 Proves diagnòstiques complementàries en fisioteràpia EN ACABAR SABRÀS Diferenciar les indicacions de la sang venosa i de la gasometria arterial.

Descriure el procediment d'una electromiografia i la seva utilitat neuromuscular. Identificar les quatre densitats bàsiques d'una radiografia convencional. Comparar les característiques tècniques i contraindicacions de l'ecografia, TC i RM. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 23 Per què un teixit tou com el lligament encreuat anterior no es pot diagnosticar amb certesa mitjançant una radiografia simple? Les proves diagnòstiques complementàries són exploracions mèdiques que aporten informació objectiva per confirmar o descartar hipòtesis clíniques, establir un diagnòstic precís i orientar el pla terapèutic (vegeu «Història clínica: anamnesi i exploració física»).

En l'àmbit assistencial, aquests procediments s'estructuren en tres grans categories: proves bioquímiques o de laboratori, exploracions funcionals i tècniques de diagnòstic per la imatge.

ESQUEMA Classificació de les proves complementàries Laboratori i bioquímiques Mostres de fluids i biòpsies Sang venosa i arterial Hemograma, ionograma i gasometria Orina, femta i cultius Microbiologia i sedimèntic Exploracions funcionals Registre d'activitat biològica activa EMG i velocitat de conducció Sistema neuromuscular ECG i espirometria Funció cardíaca i respiratòria Diagnòstic per la imatge Avaluació estructural i morfològica Radiologia ionitzant Radiografia convencional i TC Sense radiació ionitzant Ecografia mecànica i RM magnètica Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum 13 Proves de laboratori i mostres biològiques Les anàlisis de laboratori quantifiquen elements cel·lulars, paràmetres químics i marcadors biològics en fluids corporals.

En funció de l'origen de la mostra sanguínia, es distingeixen dues vies principals d'obtenció: Sang venosa: s'extreu mitjançant l'aplicació prèvia d'un torniquet i la punció d'una vena superficial prèviament desinfectada. Permet realitzar l'hemograma (recompte d'hematòcrit, leucòcits i plaquetes), l'ionograma (concentracions de sodi, clorur, potassi i bicarbonat), la glucèmia i hemoglobina glicosilada, el perfil lipídic (fraccions de colesterol) i marcadors específics com hormones, immunoglobulines o antígens tumorals. També avalua la coagulació mitjançant l'anàlisi de factors plasmàtics.

Sang arterial: s'obté per punció directa d'una artèria localitzada per palpació del pols, freqüentment a l'artèria radial, humeral o femoral. El procediment de referència és la gasometria arterial, que determina la pressió parcial d'oxigen, la pressió de diòxid de carboni i el pH sanguini. A més de la sang perifèrica, es poden obtenir mostres de medul·la òssia per aspiració o biòpsia si es detecten alteracions hematològiques greus. Altres mostres biològiques habituals inclouen l'anàlisi d'orina (avaluació fisicoquímica de sediment, cristalls, glucosa, proteïnes o bacteris) i l'anàlisi de femta, fonamentalment per identificar sang oculta digestiva.

Biòpsies, puncions i cultius Quan cal avaluar la histologia o detectar microorganismes infecciosos, s'utilitzen procediments invasius específics: Biòpsies de teixits: extracció de mostres mitjançant tècniques endoscòpiques, raspats o puncions amb agulla fina o agulla gruixuda (sovint guiades per imatge). A la pell s'utilitzen tècniques per raspat, biòpsies per punció circular (punch), o excisions quirúrgiques (incisional o escisional). Puncions de fluids: com la punció lumbar entre les vèrtebres per extreure líquid cefalorraquidi o l'amniocentesi per analitzar líquid amniòtic durant l'embaràs.

Cultius biològics: sembra de mostres d'esput, femta, orina, faringe o ferides en medis específics per aïllar i tipificar bacteris o fongs causants d'infecció. COMPROVA-HO 24 Quina diferència bàsica hi ha entre l'objectiu d'una punció de sang venosa i una arterial? Exploracions funcionals en fisioteràpia Les proves funcionals mesuren en temps real la capacitat operativa d'un òrgan, aparell o sistema fisiològic davant de l'activitat elèctrica o mecànica: Electromiografia (EMG): avalua la indemnitat funcional de la unitat motora i les fibres musculars.

S'insereix un elèctrode d'agulla al múscul per registrar gràficament i acústicament l'activitat bioelèctrica en repòs i durant la contracció activa voluntària. Sovint es complementa amb l'estudi de conducció nerviosa motora i sensitiva per determinar la velocitat de propagació dels impulsos en casos de parestèsies, debilitat o rampes. Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum 14 Electrocardiograma (ECG) i prova d'esforç: registren l'activitat elèctrica cardíaca. La prova d'esforç avalua la resposta coronària i cronotròpica durant l'exercici progressiu per detectar dèficits de perfusió quan augmenta la demanda miocàrdica.

Espirometria: mesura els volums pulmonars mobilitzables i la rapidesa dels fluxos aeris d'inhalació i exhalació per classificar patrons respiratoris obstructius o restrictius. COMPROVA-HO 25 Davant d'un pacient amb pèrdua de força i formigueig progressiu a l'extremitat superior, quina prova funcional permet avaluar si hi ha denervació muscular activa? Diagnòstic per la imatge: radiologia convencional i contrastos La radiografia convencional empra feixos de radiació ionitzant (raigs X) que travessen els teixits del cos segons el seu coeficient d'absorció.

El resultat és una imatge bidimensional basada en quatre densitats radiològiques bàsiques: La fluoroscòpia aplica raigs X continus per estudiar estructures internes en moviment en temps real (trànsits articulars o digestius). Per millorar la diferenciació de teixits, s'administren mitjans de contrast: Sulfat de bari: compost oral o rectal que recobreix la mucosa de l'aparell digestiu; es pot combinar amb gas en tècniques de doble contrast. Contrastos iodats: solucions hidrosolubles (ióniques o no iòniques) d'alta concentració que s'injecten per via intravascular o intratecal/subaracnoidal per delimitar vasos sanguinis o l'espai medul·lar.

ERROR FREQÜENT Confondre les densitats bàsiques de la radiografia pensant que el líquid i el greix es veuen de color blanc com l'os. L'aigua, els fluids corporals i el teixit muscular comparteixen densitat intermèdia i es mostren en una gamma de tons grisos; únicament l'os (pel calci) i els metalls generen radiopacitat blanca nítida.

Tècniques avançades d'imatge mèdica La medicina actual disposa de modalitats complexes per valorar l'anatomia seccional, la microarquitectura tissular o el metabolisme molecular: Tomografia computada (TC): utilitza un anell emissor de raigs X que obté talls axials consecutius d'alta resolució, evitant la superposició d'òrgans i permetent reconstruccions tridimensionals amb Aire (negre / radiotransparent): absorció mínima dels fotons, típic del parènquima pulmonar o gas intestinal. 1 Teixits tous o líquid (escala de grisos): absorció intermèdia en estructures musculars, òrgans sòlids o sang. 2 Os (blanc / radiopac): elevada atenuació radiològica pel contingut mineral de calci.

3 Metall (blanc brillant): màxima atenuació davant pròtesis o material d'osteosíntesi. 4 Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum 15 contrast iodat o sense. Densitometria òssia: empra dosis baixes de raigs X per mesurar la massa òssia i el contingut mineral càlcic, imprescindible en l'avaluació de l'osteoporosi. Gammagrafia: tècnica de medicina nuclear que requereix administrar un radiofàrmac emissor de raigs gamma (habitualment en dejú de 6 hores). Detecta alteracions funcionals i d'activitat osteoblàstica en fractures ocultes, metàstasis, artritis o infeccions abans que apareguin canvis radiològics estructurals.

Ecografia musculoesquelètica: es basa en l'emissió i recepció d'ultrasons segons l'eco dels teixits corporis, sense irradiació. Els transductors d'alta freqüència (5 a 10 MHz) s'utilitzen per a estructures superficials (tendons, tiroide, múscul), mentre que els de baixa freqüència (2,5 a 5 MHz) penetren millor per avaluar òrgans interns profunds. Ressonància magnètica (RM): es basa en l'alineament i ressonància dels nuclis atòmics amb nombre imparell de protons sotmesos a un camp magnètic intens i polsos de radiofreqüència. No empra radiacions ionitzants i ofereix un contrast superior per a teixits tous en múltiples plans espacials. Utilitza derivats de gadolini com a contrast paramagnètic.

Està contraindicada en portadors de marcapassos cardíacs no compatibles, pròtesis endoclears, determinats clips vasculars intracranials, fragments metàl·lics intraoculars i durant el primer trimestre de gestació. Tomografia per emissió de positrons (PET): detecta radiació provinent de radiofàrmacs metabòlics (com anàlegs de la glucosa) per visualitzar l'activitat cel·lular funcional, tot i que requereix sovint associar-se a una TC per perfilar l'anatomia exacta.

Tècnica Tipus d'emissió física Contrast utilitzat Indicació clínica destacada Radiografia convencional Radiació ionitzant (raigs X) No habitual (o bari/iode) Fractures òssies, traumatologia Tomografia computada (TC) Radiació ionitzant (raigs X) Contrast iodat Imatges axials, politraumatismes Ecografia Ones sonores mecàniques No requereix Teixits tous superficials i òrgans interns Ressonància magnètica (RM) Camp magnètic i radiofreqüència Gadolini Parts toves, lligaments, SNC, cartílag Gammagrafia Radiació gamma (radiofàrmac) Fàrmac radioactiu Metabolisme ossi, metàstasis, tiroide PET Emissió de positrons Traçador metabòlic (glucosa) Metabolisme tumoral i activitat cel·lular COMPROVA-HO 26 Quina sonda ecogràfica escolliries per valorar un tendó calcani superficial i per què?

Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum 16 IDEES CLAU Les anàlisis sanguínies es divideixen segons l'origen de la mostra: sang venosa per a citologia i bioquímica general, i sang arterial per a gasometria. L'electromiografia (EMG) registra l'activitat bioelèctrica de la unitat motora mitjançant elèctrodes d'agulla per identificar lesions neuromusculars. La radiologia convencional classifica les estructures en quatre densitats bàsiques: aire, teixits tous/líquids, os i metall. En ecografia, les altes freqüències (5-10 MHz) serveixen per a teixits superficials i les baixes (2,5-5 MHz) per a estructures profundes.

La ressonància magnètica utilitza camps magnètics i radiofreqüència sense radiació ionitzant, presentant contraindicacions en pacients amb marcapassos o fragments fèrrics. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 27. Quines són les quatre densitats radiològiques fonamentals en una placa de radiografia simple? 28. Quins transductors d'ecografia s'empren per a òrgans interns profunds i en quin rang de freqüències treballen? 29. Per què no es pot sotmetre a una ressonància magnètica un pacient amb fragments de metralla metàl·lica oculars? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 30. Quin paràmetre analitza directament la gasometria arterial? 31.

Quin principi físic utilitza l'ecografia per formar les imatges? 32. Com es mostra el metall en una radiografia convencional? Oxigen, diòxid de carboni i pH a) Hemoglobina glicosilada i colesterol b) Recompte de plaquetes i hematòcrit c) Nivell d'enzims musculars cardíacs d) Interacció de camps magnètics estàtics a) Rebot d'ones acústiques d'alta freqüència b) Atenuació de feixos de raigs gamma c) Emissió de fotons ionitzants de raigs X d) Blanc d'alta brillantor a) Gris fosc homogeni b) Gris clar translúcid c) Radiotransparent i negre d) Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum 17 33. Quina prova funcional registra l'activitat elèctrica muscular durant el repòs i la contracció?

4 Mètode d'intervenció en Fisioteràpia i procés clínic EN ACABAR SABRÀS Distingir les fases del mètode d'intervenció en fisioteràpia des de la valoració fins a l'alta. Diferenciar els fonaments i abast del diagnòstic mèdic respecte al diagnòstic fisioteràpic. Formular objectius terapèutics i utilitzar guies de pràctica clínica de manera individualitzada. Identificar les implicacions clíniques i ètiques del consentiment informat i l'obligació de mitjans. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 34 Per què un fisioterapeuta no pot limitar-se a llegir el diagnòstic mèdic per començar a tractar un pacient?

El procés clínic en fisioteràpia constitueix un mètode sistemàtic de presa de decisions que guia l'actuació assistencial des del primer contacte amb la persona fins a la resolució del procés.

PROCÉS Flux del mètode d'intervenció en fisioteràpia Etapes del mètode d'intervenció L'aplicació pràctica del mètode assistencial s'articula mitjançant una seqüència ordenada de passos: Densitometria per raigs X a) Electrocardiograma d'esforç b) Electromiografia c) Espirometria forçada d) Recollida de dades Anamnesi, exploració i proves complementàries 1 Diagnòstic funcional Identificació de dèficits motors i mecànics 2 Pla d'acció Objectius temporals i consentiment informat 3 Execució terapèutica Aplicació de tècniques segons l'evidència 4 Seguiment i alta Control d'evolució, reavaluació o derivació 5 Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum 18 COMPROVA-HO 35 Quina conducta clínica cal adoptar si en la fase de seguiment s'observa una evolució desfavorable persistent?

Diferències entre diagnòstic mèdic i diagnòstic fisioteràpic El procés assistencial requereix conèixer la malaltia de base, però el focus de l'atenció fisioteràpica se centra en les repercussions motores i mecàniques de la condició: Criteri Diagnòstic mèdic Diagnòstic fisioteràpic Objectiu primordial Classifica i posa nom a una entitat nosològica o patologia. Identifica la disfunció i dèficit funcional derivat de l'estat de salut. Tipus de manifestació Freqüentment etiològic o sindròmic (per exemple: escoliosi idiopàtica o lumbàlgia inespecífica). Específic de la mobilitat, establint relacions entre símptomes subjectius i signes objectius.

Orientació clínica Descriu la malaltia o descarta complicacions orgàniques greus. Localitza estructures alterades i detecta la restricció o manca de moviment per intervenir-hi. ERROR FREQÜENT Confondre el diagnòstic mèdic amb el diagnòstic funcional de fisioteràpia. Termes com «cervicàlgia» o «lumbàlgia inespecífica» descriuen la localització del símptoma o descarten patologia greu sense assenyalar la causa mecànica. El diagnòstic fisioteràpic mai no es limita a copiar l'etiqueta nosològica mèdica, sinó que detalla les alteracions del moviment i els dèficits concrets que requereixen tractament.

Recollida de dades: s'obté la informació necessària mitjançant l'anamnesi (vegeu «Història clínica: anamnesi i exploració física»), l'exploració física i l'anàlisi de proves complementàries quan calgui (vegeu «Proves diagnòstiques complementàries en fisioteràpia»). S'integren tant les dades objectives com les vivències subjectives del pacient, entre les quals el dolor té una gran rellevància. 1 Orientació diagnòstica: s'identifica el problema clínic principal, s'analitzen els diagnòstics compatibles i s'estableix un judici funcional basat en la limitació del moviment i les estructures implicades.

2 Planificació terapèutica: es formula un pla d'acció adaptat que concreta objectius temporals, tècniques d'intervenció i el consentiment exprés de la persona. 3 Execució i seguiment: s'aplica el tractament pautat, s'avalua la resposta de forma contínua i es decideix si cal reavaluar, donar l'alta o derivar a un altre professional de la salut. 4 Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum 19 Planificació d'objectius i ús de guies de pràctica clínica Un cop delimitat el diagnòstic funcional, s'estructura el pla d'acció establint metes realistes a curt, mitjà i llarg termini.

La selecció de les estratègies terapèutiques s'ha de fonamentar en fonts d'informació rigoroses i degudament actualitzades. Són fonts documentals fiables: Articles d'investigació publicats en revistes científiques amb factor d'impacte. Directrius i documents de societats mèdiques i professionals. Enciclopèdies especialitzades i llibres mèdics de referència. Publicacions provinents d'associacions de pacients per conèixer la perspectiva del malalt. Cal evitar dependre d'apunts docents informals o pàgines web personals, ja que poden contenir biaixos o opinions no contrastades.

DEFINICIÓ Una guia de pràctica clínica és una eina de referència basada en el coneixement científic vigent que estableix el millor tractament disponible per a una condició o intervenció determinada. Tot i oferir recomanacions generals de consens recolzades per societats científiques, el professional ha d'individualitzar sempre la seva aplicació a cada cas particular. COMPROVA-HO 36 Què ha de fer el fisioterapeuta davant les conclusions d'una guia clínica que proposa un tractament estàndard?

Seguiment assistencial, consentiment informat i marc legal Al llarg de la intervenció s'elabora un registre exhaustiu que reflecteix el nombre de sessions planificades, el pronòstic estimat i les tècniques utilitzades en cada sessió. S'ha de registrar cada modificació clínica observada per comprovar l'eficàcia del programa d'exercici o teràpia manual. La relació clínica s'empara en el deure d'informació i l'autonomia del pacient: Dret a la informació assistencial: el pacient és el titular exclusiu d'aquest dret.

La comunicació ha de ser veraç, comprensible i adaptada a les seves necessitats, exposant la naturalesa de la intervenció, la finalitat, els riscos associats i les conseqüències previsibles. En cas d'incapacitat, s'informa el seu representant legal, i només es transmet als familiars quan el pacient ho autoritzi expressament o de manera tàcita. Consentiment informat: procés mitjançant el qual la persona, un cop informada degudament, decideix en llibertat acceptar o rebutjar el procediment plantejat. Obligació de mitjans, no de resultat: els serveis de salut posen al servei del pacient els millors tractaments disponibles, però no poden garantir una recuperació íntegra ni la curació absoluta.

La responsabilitat del fisioterapeuta consisteix a oferir i executar amb el màxim rigor la millor opció tècnica dins de les seves competències, tenint present que un procediment ben executat pot no assolir la millora esperada. Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum 20 COMPROVA-HO 37 Té el professional sanitari l'obligació legal d'assegurar la curació o la millora absoluta del pacient? IDEES CLAU El mètode d'intervenció s'organitza en quatre fases essencials: recollida de dades, orientació diagnòstica, planificació terapèutica i seguiment.

El diagnòstic mèdic identifica la malaltia o entitat nosològica, mentre que el diagnòstic fisioteràpic detecta la disfunció i el dèficit de moviment. Els objectius terapèutics s'estructuren de forma temporal a curt, mitjà i llarg termini. Les guies de pràctica clínica proporcionen la millor evidència científica disponible, però requereixen una adaptació individualitzada a cada pacient. L'assistència fisioteràpica constitueix una obligació de mitjans i no de resultat, supeditada al dret a la informació i al consentiment informat del pacient. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 38. En què es diferencia l'enfocament del diagnòstic mèdic del diagnòstic en fisioteràpia davant d'una lumbàlgia? 39.

Per quina raó una guia de pràctica clínica no es pot aplicar com una recepta invariable? 40. Qui és el titular principal del dret a la informació sanitària abans d'iniciar el tractament? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 41. Quin és l'objectiu principal del diagnòstic fisioteràpic? 42. Quina característica defineix l'ús de les guies de pràctica clínica?

Prescriure la pauta farmacològica adequada a) Determinar l'entitat nosològica o malaltia b) Descriure exclusivament el símptoma del pacient c) Identificar la disfunció i dèficit funcional d) Són obligatòries sense possibilitat d'adaptació a) S'elaboren únicament a partir d'apunts docents b) Substitueixen qualsevol exploració clínica inicial c) Aporten evidència que s'ha d'individualitzar d) Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum 21 43. Quin compromís legal i assistencial assumeix el fisioterapeuta? 44. Qui rep la informació assistencial si el pacient és competent?

5 Fisiopatologia de l'enllitament i nafres per pressió EN ACABAR SABRÀS Descriure les alteracions fisiopatològiques de la immobilitat sobre els sistemes respiratori, circulatori i musculoesquelètic. Distingir les característiques clíniques de les nafres per pressió de la Categoria I a la Categoria IV. Planificar les pautes de canvis posturals preventius i aplicar els criteris d'higiene postural del fisioterapeuta. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 45 Per quina raó mecànica es desaconsella girar un pacient enllitat completament de costat a 90 graus durant les rotacions posturals?

La immobilitat involuntària i l'enllitament perllongat comporten un deteriorament funcional ràpid que compromet l'autonomia de la persona i altera múltiples sistemes biològics simultàniament.

Assegurar la curació en un termini fix a) Garantir la remissió total del dolor b) Aplicar el millor tractament segons competències c) Garantir sempre un resultat satisfactori d) El representant legal per protocol a) El pacient de manera directa i comprensible b) Exclusivament els familiars directes c) Qualsevol acompanyant que assisteixi a sessió d) Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum 22 ESQUEMA Afectació multisistèmica del pacient enllitat Fisiopatologia multisistèmica de l'enllitament El repòs absolut en llit priva l'organisme dels estímuls gravitatoris i mecànics necessaris per mantenir l'homeòstasi.

Les alteracions apareixen de manera precoç i s'agreugen amb el pas dels dies: Aparell o sistema Mecanismes fisiopatològics Manifestacions clíniques principals Respiratori Patró ventilatori superficial, col·lapse alveolar i acumulació de moc a les vies aèries inferiors per un transport deficient d' . Infeccions bronquials o pulmonars, risc elevat de broncoaspiració per trastorns deglutoris i risc de tromboembolisme pulmonar (TEP). Circulatori Dificultat del retorn venós que provoca èstasi, acumulació de sang al llit venós i increment de la permeabilitat cap a l'espai intersticial.

Tromboflebitis, trombosi venosa profunda susceptible de provocar èmbols, hipotensió arterial i edemes perifèrics a les extremitats. Digestiu Èstasi gastrointestinal secundària a la reducció dràstica de la motilitat digestiva. Pèrdua del peristaltisme fisiològic i restrenyiment greu. Osteoarticular Manca de càrrega mecànica sobre el teixit ossi i absència de moviment articular continuat. Osteopènia que evoluciona a osteoporosi, ossificacions heterotòpiques (infreqüents, associades a estades llargues a l'UCI), atròfia dels cartílags i rigideses articulars. PER RECORDAR-HO En pacients d'edat avançada sotmesos a immobilització, la pneumònia causa fins al 80% de les morts.

Aquesta incidència tan desfavorable es deu a la conjunció de respiració superficial, retenció de secrecions, comorbiditats i un sistema immunitari deprimit. Respiratori Acumulació moc, pneumònia i TEP Cardiovascular Èstasi venosa, tromboflebitis i edemes Múscul i os Sarcopènia, atròfia i rigideses Cutani (NPP) Isquèmia tissular per pressió O 2 Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum 23 Les contractures o adherències articulars provoquen una pèrdua progressiva del rang articular, tant actiu com passiu (sobre la mobilitat activa i passiva, vegeu «Bases de la cinesiteràpia i mobilitzacions»).

Aquestes limitacions tenen components miogènics i artrogènics que condueixen a l'anquilosi. S'originen per anomalies congènites com l'artrogriposi, després de traumatismes amb fractures i afectació del connectiu, o per malalties cròniques com l'artritis, l'artrosi i el dany neurològic. En la immobilitat perllongada, una estada a l'UCI superior a dues setmanes n'augmenta la mortalitat, mentre que en ancians institucionalitzats amb patologia crònica, el 75% desenvolupa deformitats en flexió que impedeixen la marxa. COMPROVA-HO 46 Per quina raó mecànica i circulatòria la immobilitat predisposa alhora a la formació d'edemes i al desenvolupament de trombosi venosa?

Deteriorament neuromuscular: atròfia i sarcopènia La musculatura esquelètica pateix una involució accelerada quan s'interromp la seva sol·licitació motriu. Totes les seves propietats funcionals bàsiques —l'excitabilitat, la tonicitat o contractilitat, l'extensibilitat i la viscoelasticitat— es deterioren ràpidament. El ritme de pèrdua de força segueix una cinètica crítica des dels primers dies d'inactivitat: Primera setmana: es produeix una pèrdua de força d'entre el 0,7% i l'1,5% diari, xifra que en la gent gran arriba fins al 5% cada dia, acumulant pèrdues globals del 25% al 40%. A les 4-5 setmanes: la pèrdua acumulada de força muscular pot assolir fins al 50%.

Aquesta involució cursa amb sarcopènia i atròfia que castiga els dos tipus principals de fibres musculars. En els adults joves és factible revertir l'atròfia i assolir la massa muscular basal prèvia; en canvi, en les persones grans, la reducció numèrica i la menor capacitat proliferativa de les cèl·lules satèl·lit comprometen la regeneració. Quan les fibres atrofiades no es recuperen, el teixit muscular perdut és substituït per infiltració de teixit conjuntiu i adipós. COMPROVA-HO 47 Quina conseqüència estructural té en una persona gran el fet que les cèl·lules satèl·lit perdin capacitat proliferativa durant l'enllitament si la musculatura no es rehabilita?

Nafres per pressió (NPP): etiopatogènia i estadis clínics DEFINICIÓ Una nafra per pressió (NPP) és una lesió d'origen isquèmic localitzada a la pell o als teixits subjacents, situada habitualment sobre una prominència òssia, originada per la pressió perllongada o per la combinació de pressió i forces de cisalla. L'aparició d'una nafra té repercussions greus: incrementa el dolor i el patiment del malalt, allarga l'estada hospitalària, multiplica les despeses del tractament i eleva exponencialment el risc de complicacions infeccioses greus. La seva incidència és un reflex directe de la qualitat assistencial.

Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum 24 Les àrees corporals on l'esquelet comprimeix els teixits tous contra una superfície dura concentren la majoria de les lesions: Sacre: 40% de les nafres. Talons: 20% dels casos. Tuberositat isquiàtica: 15% de freqüència. Trocànters: 10% dels casos registrats. Altres factors de risc determinants inclouen la perfusió tissular deficient, l'estat nutricional inadequat, l'excés d'humitat a la pell, la febre, l'edat avançada i les fallades en la percepció sensorial. Classificació Afectació anatòmica Aspecte clínic i característiques definitòries Categoria I Epidermis intacta amb alteració funcional microvascular.

Presència d'un eritema no blanquejable sobre una prominència òssia amb la pell íntegra. La zona pot mostrar dolor, consistència ferma o tova, i una temperatura més calenta o més freda que la circumdant. En pells fosques no s'aprecia pal·lidesa, fet que en dificulta la detecció. Categoria II Pèrdua de gruix parcial que afecta l'epidermis i part de la dermis. Úlcera oberta superficial amb llit de color vermell o rosat, sense esfacels. Pot aparèixer com una flictena (butllofa) serosa intacta o trencada, o amb aspecte lluent i sec. No s'aplica per a laceracions, dermatitis per incontinència ni excoriacions. Categoria III Pèrdua del gruix complet de la pell.

El teixit cel·lular subcutani queda visible, però l'os, el tendó i el múscul no estan exposats. Poden existir esfacels, cavitacions o trajectes fistulosos (tunelitzacions), sense que impedeixin valorar la fondària de la ferida. Categoria IV Pèrdua total del gruix dels teixits. Exposició evident d'os, múscul o estructures tendinoses palpables o visibles directament. Sol presentar esfacels o escares necròtiques, cavitacions i risc directe d'osteïtis o osteomielitis. Profunditat desconeguda Pèrdua tissular total amb base no valorable. La profunditat real queda oculta per esfacels (grocs, grisos o marrons) o per una escara necròtica (negra o marró).

Cal retirar-los per classificar l'estadi, tret de l'escara seca i adherida al taló, que actua de barrera biològica protectora natural. Sospita de lesió de teixits profunds Dany isquèmic del teixit tou subadjacent a la pell intacta. Àrea localitzada de color porpra o marró, o butllofa plena de sang fosca. La zona pot començar amb dolor i canvis tèrmics, i evolucionar amb extrema rapidesa cap a una escara prima que exposa estrats profunds. Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum 25 ERROR FREQÜENT Constitueix un error diagnòstic greu catalogar com a Categoria II qualsevol pèrdua de continuïtat dèrmica.

Les lesions derivades de la humitat per orina o femtes (dermatitis associada a la incontinència), les lesions per tracció d'esparadraps o les excoriacions no són nafres per pressió i requereixen abordatges profilàctics i terapèutics completament diferents. COMPROVA-HO 48 Per què una lesió coberta per una placa necròtica seca al taló no s'ha de desbridar immediatament tot i tenir profunditat desconeguda? Prevenció de nafres i ergonomia durant la mobilització La profilaxi de les nafres per pressió s'ha d'iniciar des del moment de l'ingrés hospitalari mitjançant l'aplicació d'escales validades per objectivar el risc, reavaluant-lo periòdicament davant de qualsevol canvi clínic.

La intervenció requereix coordinació interdisciplinària i la implicació activa de l'entorn familiar. Les mesures higièniques sobre la pell exigeixen: Neteja diària i hidratació constant de la pell, evitant en tot moment l'excés d'humitat mitjançant protocols individualitzats davant la incontinència (absorbents, sondatges). No realitzar massatges ni fregar enèrgicament les zones de recolzament amb sospita o presència d'eritema, per no agreujar la isquèmia microcirculatòria. Protegir les prominències amb apòsits específics i vigilar-ne el seu estat continuat. Evitar situar el pacient descansant directament sobre superfícies que ja presentin eritema.

L'estratègia postural és la intervenció més decisiva per a la redistribució de pressions. Els dispositius d'alleujament (com els matalassos especials) mai no substitueixen els canvis posturals manuals pautats: La sessió diària de cinesiteràpia mitjançant mobilitzacions articulars passives i actives resulta clau per reactivar la circulació de retorn i mantenir el teixit connectiu lliure de retraccions. Programar un calendari rígid i individualitzat de rotacions enllitades cada 2-3 hores, estimulant la col·laboració activa del pacient. 1 Col·locar el malalt en decúbit lateral inclinat a 30 graus, alternant el costat dret, l'esquena i el costat esquerre.

S'ha de rebutjar formalment el decúbit lateral estricte a 90 graus perquè transmet tota la pressió sobre el trocànter major. 2 Mantenir el capçal del llit en la posició més baixa que permeti la situació mèdica, evitant que les forces de lliscament i cisalla esquinquin el sacre. L'ús del decúbit pron s'ha de reservar únicament per a indicacions terapèutiques indispensables. 3 Promoure la sedestació tan aviat com sigui possible. A la cadira o butaca, cal posicionar el subjecte reclinat amb les cames elevades i amb els peus correctament recolzats a terra, controlant que no llisqui cap avall.

4 Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum 26 PROCÉS Protocol preventiu de nafres per pressió 1 Valoració del risc Avaluar a l'ingrés i reavaluar sovint 2 Cura cutània Hidratació, protegir d'humitat i apòsits 3 Canvis a 30° Alternar posicions cada 2-3 hores 4 Cinesiteràpia diària Mobilitzacions passives i actives diàries Per executar aquestes maniobres sense risc de patir trastorns musculoesquelètics, el fisioterapeuta ha d'aplicar estrictes principis d'higiene postural i ergonomia clínica: Eixamplar la base de sustentació col·locant els peus separats a l'amplada de les espatlles o dels malucs.

Mantenir els genolls lleugerament flexionats per utilitzar la potència mecànica dels quàdriceps en comptes de la musculatura lumbar. Evitar absolutament les flexions anteriors i les torsions de la columna vertebral durant la transferència de càrregues. Apropar el cos del malalt al màxim cap al centre de gravetat del professional abans d'iniciar qualsevol tracció o desplaçament de pes. COMPROVA-HO 49 Quina fallada postural comet el fisioterapeuta si col·loca el malalt en un decúbit lateral estricte a 90 graus? IDEES CLAU La pneumònia és responsable de fins al 80% dels èxits letals en persones grans que pateixen enllitament continuat.

Durant la primera setmana d'immobilitat es perd entre el 0,7% i l'1,5% de força muscular per dia (fins a un 5% diari en gent gran), podent arribar al 50% de pèrdua acumulada a les 4-5 setmanes. El sacre (40%) i els talons (20%) concentren la majoria de les nafres per pressió a causa de la compressió vascular directa sobre el relleu ossi. La Categoria I de nafra per pressió es distingeix clínicament per un eritema que no blanqueja amb pell íntegra, mentre que la Categoria IV arriba a exposar múscul, tendó o os. Els canvis de posició s'han d'executar cada 2-3 hores emprant el decúbit lateral a 30 graus en substitució de la posició lateral pura a 90 graus.

L'ergonomia del professional exigeix ampliar la base de sustentació, flexionar lleugerament els genolls i apropar la càrrega al propi centre de gravetat evitant flexions de columna. Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum 27 COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 50. Quines diferències principals separen una nafra per pressió de Categoria II d'una de Categoria III? 51. Quina taxa de disminució de força muscular s'experimenta durant la primera setmana de repòs complet en llit? 52. Per quina raó biomecànica està desaconsellat utilitzar el decúbit lateral a 90 graus durant les alternances posturals? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 53.

Quin percentatge de defuncions causa la pneumònia en persones grans sotmeses a immobilització al llit? 54. Quina és la localització corporal amb major incidència en la formació de nafres per pressió? 55. Quin signe defineix una lesió tissular per pressió com a Categoria I? 56. Cada quant temps s'han de pautar els canvis posturals rutinaris en una persona enllitada? 6 Bases de la cinesiteràpia i mobilitzacions EN ACABAR SABRÀS Distingir els mecanismes i objectius de la mobilitat activa enfront de la passiva. Identificar la sensació de parada final (end-feel) en l'exploració articular. Estructurar la progressió terapèutica des de la mobilització assistida fins a la funcional.

Fins al 50% a) Al voltant del 25% b) Aproximadament el 40% c) Fins al 80% d) La tuberositat isquiàtica a) Els talons b) Els trocànters majors c) El sacre d) Pèrdua parcial de dermis a) Eritema que no blanqueja b) Aparició d'una flictena serosa c) Exposició del greix subcutani d) Cada 2-3 hores a) Un cop per torn b) Cada 5 o 6 hores c) Únicament abans dels àpats d) Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum 28 PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 57 Per què una articulació pot tenir un recorregut complet quan la mou el terapeuta, però ser incapaç de moure's voluntàriament?

El moviment humà i l'impacte de la immobilitat El moviment es defineix com l'acció mitjançant la qual el cos o alguna de les seves parts varia de lloc o de posició espacial. Aquesta capacitat dinàmica és essencial per a nombroses funcions vitals gestionades per diversos sistemes corporals: Aparell locomotor: integra el teixit muscular esquelètic i el sistema osteoarticular per fer possible la locomoció, la respiració mecànica, la masticació, la deglució, la fonació, l'expressió facial i la continència dels esfínters. Aparell cardiorespiratori: utilitza múscul cardíac i múscul llis per assegurar la dinàmica del cor i la circulació sistèmica.

Sistemes de control: el sistema vestibular, l'equilibri i les vies de propiocepció coordinen la posició i el desplaçament en l'espai. Quan aquest dinamisme s'interromp a causa de la manca d'activitat o d'un repòs perllongat al llit, es desencadenen alteracions fisiopatològiques greus des de les primeres hores (vegeu «Fisiopatologia de l'enllitament i nafres per pressió»). Aquestes complicacions sistèmiques i articulars inclouen: Pèrdua de volum muscular (sarcopènia) acompanyada d'una disminució de la força i la resistència. Desenvolupament de contractures i d'adherències articulars. Deteriorament i atròfia dels cartílags articulars.

Pèrdua de densitat mineral òssia (osteopènia per resorció òssia). Aparició d'úlceres per decúbit o nafres per pressió secundàries al manteniment de posicions fixes. Hipotensió, restrenyiment i risc incrementat de tromboflebitis o tromboembolisme. COMPROVA-HO 58 Quines conseqüències mecàniques directes pateix una articulació immobilitzada des de les primeres hores de repòs? Fonaments de la cinesiteràpia DEFINICIÓ La cinesiteràpia és el conjunt de tècniques de fisioteràpia orientades a restablir o recuperar la mobilitat perduda d'una articulació o regió corporal.

Aquesta disciplina empra l'activitat física pròpia de la persona tenint en compte les seves capacitats bàsiques i de coordinació, a més de la gestió del repòs, el control postural i l'aplicació de forces externes. En la seva execució clínica, cal seguir principis metodològics clars: Respectar la fisiologia articular: adaptar cada desplaçament als eixos naturals de l'articulació. 1 Apunts de Fonaments de Fisioteràpia 1: Teoria i Resum 29 ERROR FREQÜENT Confondre el rang passiu amb l'actiu porta a exigir contraccions musculars en recorreguts articulars que el pacient encara no controla de manera activa. La mobilitat passiva valora els…