Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes

I 0 flashcards i 15 preguntes més al document.

Text del document

APUNTS ANATOMOFISIOLOGI A 2 Grau en Infermeria Universitat Ramon Llull AprenAI 2026-2027 Repassa l'anatomofisiologia cardíaca, respiratòria, digestiva, renal i reproductora amb apunts clars, cicles, valors normals i fisiopatologia d'examen.

APREN.AI Índex Aparell Cardiocirculatori 1 Anatomia Cardíaca i Valvulopaties Anatomia macroscòpica i localització del cor Càmeres cardíaques i circuits circulatoris Estructura de la paret cardíaca Anatomia i dinàmica de les vàlvules cardíaques Valvulopaties i tècniques de reemplaçament Circulació coronària i la seva hemodinàmica 2 Fisiologia Mecànica i Cicle Cardíac Propietats funcionals del teixit miocàrdic Fases del cicle cardíac i correlació valvular Volums ventriculars i la Llei de Frank-Starling Paràmetres determinants de la funció cardíaca Auscultació i mètodes d'estudi clínic 3 Electrofisiologia Cardíaca — Sistema de Conducció i ECG El sistema de conducció cardíac i la propagació elèctrica Bases iòniques del potencial d'acció miocàrdic contràctil L'electrocardiograma: gènesi de les deflexions i intervals Anàlisi sistemàtica: freqüència, ritme sinusal i eix elèctric 4 Hemodinàmica i Vasos Sanguinis — Estructura Vascular i Pressió Arterial Organització general i estructura de la paret vascular Tipus d'artèries i regulació del to arteriolar Microcirculació i tipus de capil·lars El territori venós com a reservori i mecanismes de retorn Anatomia funcional dels grans circuits arterials i venosos Patologia vascular perifèrica i alteracions hemodinàmiques 5 Fisiologia de la Sang — Components, Eritropoesi i Hemòstasi Composició de la sang: plasma i fracció corpuscular Sèrie vermella: eritròcits, metabolisme del ferro i alteracions Sèrie blanca: recompte i tipus leucocitaris Plaquetes i hemostàsia: mecanismes i cascada de coagulació Sistemes de grups sanguinis: ABO i factor Rh 6 Sistema Limfàtic i Immunitari — Xarxa Limfàtica, Immunitat Innata i Adquirida 1.

Organització i Dinàmica del Sistema Limfàtic 2. Òrgans Limfoides Primaris i Secundaris Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 1 3. Immunitat Innata o Inespecífica 4. Immunitat Adaptativa Humoral i Isotips d'Immunoglobulines 5.

Immunitat Cel·lular, Complex Major d'Histocompatibilitat i Malalties Autoimmunitàries Aparell Respiratori 7 Anatomia de les Vies Aèries i Pulmons Organització general i divisions de l'aparell respiratori Vies aèries superiors: nas, fosses nasals i faringe Laringe: mecànica protectora i fonació Vies aèries inferiors: tràquea i arbre bronquial Pulmons, alvèols i membrana respiratòria La cavitat pleural i la seva fisiopatologia 8 Mecànica Ventilològica, Espirometria i Transport de Gasos Mecànica respiratòria i gradients de pressió Volums i capacitats pulmonars estàtics Espirometria i interpretació funcional Intercanvi i transport de gasos Control nerviós i químic de la respiració Aparell Digestiu 9 Tracte Gastrointestinal i Motilitat Organització general i capes de la paret gastrointestinal Sistema nerviós entèric i control de la motilitat Cavitat bucal, masticació i glàndules salivals Faringe, esòfag i procés de deglució Estómac: regions anatòmiques, mucosa i fases secretores Budell prim: arquitectura epitelial i trànsit Budell gros, defecació i plecs del peritoneu 10 Glàndules Annexes i Digestió Química El Pàncrees: Estructura Histològica i Secreció Exòcrina Anatomia Hepàtica i Funcions Metabòliques Secreció Biliar, Vies Excretores i Colelitiasi Mecànica i Catabolisme Químic dels Macronutrients Aparell Urinari 11 Anatomia Renal i la Nefrona Anatomia macroscòpica renal i vies d'orina Vascularització arterial renal La nefrona: corpuscle i túbul renal Aparell juxtaglomerular Vies urinàries inferiors i patologies estructurals Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 2 12 Fisiologia Renal: Filtració, Reabsorció i Secreció Dinàmica de la filtració glomerular Taxa de filtració glomerular i autoregulació Fracció de filtració i alteracions del volum urinari Processament tubular: reabsorció i secreció pas a pas Regulació hormonal i excreció de residus Insuficiència renal i modalitats de diàlisi 13 Equilibris Hidroelectrolític, Àcid-Base i Urianàlisi Regulació hidroelectrolítica i eix Renina-Angiotensina-Aldosterona Homeòstasi àcid-base i sistemes d'amortiment químic Regulació fisiològica: pulmons i ronyons Alteracions àcid-base bàsiques i diagnòstic gasomètric Urianàlisi i anàlisi microscòpic del sediment d'orina 14 Aparell Reproductor Masculí — Anatomia, Espermatogènesi i Fisiologia Hormonal Anatomia testicular i estructures de suport Via espermàtica: de l'epidídim a la uretra Glàndules accessòries i composició del líquid seminal Espermatogènesi, morfologia gamètica i fertilitat Control neuroendocrí i accions de la testosterona 15 Aparell Reproductor Femení — Anatomia, Cicle Ovaric-Endometrial i Lactància Organització general de l'aparell reproductor femení Anatomia funcional dels ovaris i oogènesi Trompes uterines, úter i vagina Coordinació hormonal del cicle ovàric i endometrial Glàndules mamàries i fisiologia de la lactància 16 Resum per repassar Aparell cardiocirculatori i vasos sanguinis Sang, sistema limfàtic i immunitari Aparell respiratori Aparell digestiu Aparell urinari i equilibri àcid-base Aparells reproductors masculí i femení Solucions de les preguntes de repàs Aquests apunts poden contenir errors o omissions.

Són un material de suport i no substitueixen el temari oficial ni el professorat: contrasta la informació important. Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 3 1 Anatomia Cardíaca i Valvulopaties EN ACABAR SABRÀS Descriure la localització anatòmica del cor al mediastí, les seves relacions topogràfiques i les capes de la paret cardíaca. Distingir el recorregut hemodinàmic i funcional entre la circulació pulmonar i la circulació sistèmica. Diferenciar els mecanismes fisiopatològics de l'estenosi i la insuficiència valvulars i els tipus de pròtesis disponibles. Explicar la distribució anatòmica de les artèries coronàries i la raó de la seva perfusió durant la diàstole.

PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 1 Per què el miocardi rep la seva aportació de sang oxigenada durant la fase de relaxació i no quan es contrau amb força? L'aparell cardiocirculatori és el sistema de transport essencial de l'organisme, encarregat d'impulsar la sang per distribuir oxigen i nutrients als teixits i retirar els residus metabòlics cap als òrgans d'eliminació.

Aparell Cardiocirculatori 1 Anatomia Cardíaca i Valvulopaties 2 Fisiologia Mecànica i Cicle Cardíac Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 4 ESQUEMA Estructura de l'Aparell Cardiocirculatori Anatomia macroscòpica i localització del cor El cor és un òrgan muscular buit dividit en quatre cavitats que actua com una bomba dual de succió i impulsió. Està situat a la regió mitjana i inferior del mediastí, a l'espai delimitat anteriorment per la cara posterior de l'estern i les insercions de la segona a la sisena costella. Posteriorment es recolza sobre la columna vertebral, entre la cinquena i la vuitena vèrtebra toràcica, i immediatament per davant de l'esòfag.

A la seva base inferior descansa directament damunt la cúpula central del diafragma, flanquejat a banda i banda per ambdós pulmons. Localització i Paret Mediastí i capes cardíaques Pericardi i capes Fibrós, serós, miocardi i endocardi Càmeres i Circuits Aurícules, ventricles i septums Circuit Pulmonar i Sistèmic Connexió en sèrie i paral·lel Vàlvules Cardíaques Auriculoventriculars i semilunars Valvulopaties i Pròtesis Estenosi, insuficiència i reemplaçament Circulació Coronària Artèries coronàries i patologia Perfusió Diastòlica Retrocés aòrtic i isquèmia Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 5 Diagrama de la situació anatòmica del cor al mediastí inferior.

En la seva morfologia externa s'identifiquen diverses estructures anatòmiques fonamentals: Base: vora superior situada just per sota de la segona costella, on s'originen i desemboquen els grans troncs vasculars. Àpex: extrem arrodonit inferior (o punta cardíaca) dirigit cap a la part anterior, inferior i cap a l'esquerra, recolzat sobre el diafragma. Cares: presenta una cara anterior (esternocostal), una cara posterior i una cara inferior o diafragmàtica. Vores: la vora dreta mira cap a l'hemitòrax dret i la vora esquerra (o pulmonar) s'orienta cap a la cavitat pulmonar esquerra.

Solcs: depressions lineals externes que delimiten les cambres cardíaques, com el solc auriculoventricular (o atrioventricular, visible tant en posició anterior com posterior) i el solc interventricular (anterior i posterior), per on discorren els principals vasos coronaris. Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 6 Esquema dels solcs, vasos coronaris i anatomia externa del cor. COMPROVA-HO 2 Quines estructures òssies delimiten la posició del cor en sentit anteroposterior dins del mediastí?

Càmeres cardíaques i circuits circulatoris L'interior del cor està subdividit completament en quatre cambres funcionals: dues cavitats receptores superiors anomenades aurícules (o atris) i dues cambres impulsores musculars inferiors anomenades ventricles. Les cambres de la banda dreta estan separades anatòmicament de les de la banda esquerra per estructures de teixit: Septum interauricular: làmina que aïlla les dues aurícules. A la seva superfície destaca la fossa oval, empremta del foramen oval fetal que durant l'etapa prenatal comunicava directament la sang de l'aurícula dreta a l'esquerra per evitar la circulació pulmonar no funcionant.

Una infiltració de teixit adipós sobre la fossa oval es coneix clínicament com a hipertròfia lipomatosa i pot originar arrítmies. Septum interventricular: gruixuda làmina muscular i triangular que separa hermèticament ambdós ventricles evitant la barreja de sang oxigenada i desoxigenada.

Aquestes cavitats connecten dos circuits vasculars interconnectats contínuament: Paràmetre Circulació pulmonar (menor) Circulació sistèmica (major) Cambra d'origen Ventricle dret Ventricle esquerre Vas d'ejecció Artèria pulmonar (tronc pulmonar) Artèria aorta ascendent Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 7 Paràmetre Circulació pulmonar (menor) Circulació sistèmica (major) Objectiu fisiològic Hematosi (oxigenació i alliberament de ) Irrigació tissular d'oxigen i nutrients Retorn a les càmeres 4 venes pulmonars a l'aurícula esquerra Venes caves superior i inferior a l'aurícula dreta Règim de pressió Baixa pressió (circuit de baixa resistència) Alta pressió (circuit d'alta resistència) Tipus de connexió Connectada en sèrie respecte a la sistèmica Distribució de llits en paral·lel cap als òrgans COMPROVA-HO 3 Per què la circulació pulmonar requereix un règim pressòric molt més baix que la circulació sistèmica?

Estructura de la paret cardíaca La paret del cor està formada per diverses capes especialitzades concèntriques que garanteixen protecció, subjecció, contracció i lubricació continuada: DEFINICIÓ La pericardiocentesi és la punció mèdica percutània mitjançant una agulla fina a la cavitat pericàrdica per evacuar l'excés de líquid acumulat en situacions de vessament pericàrdic secundari a processos inflamatoris o vírics (pericarditis). CO 2 Pericardi fibrós: el sac més superficial i dur, compost per teixit connectiu dens. Fixa l'òrgan al mediastí i n'impedeix una sobredilatació aguda. 1 Pericardi serós: membrana de doble capa situada sota el pericardi fibrós.

La seva fulla exterior o làmina parietal s'adhereix directament a la capa fibrosa; la seva fulla interior o làmina visceral (que rep el nom d'epicardi) recobreix directament la musculatura cardíaca amb teixit connectiu. Entre ambdues fulles hi ha la cavitat pericàrdica, banyada per un prim volum de líquid pericàrdic que minimitza la fricció entre batecs. 2 Miocardi: representa el gruix muscular contràctil principal. Les seves fibres es disposen formant una doble hèlix helicoïdal, fet que permet un moviment d'espremedura i escurçament durant la contracció ventricular.

Les cèl·lules miocàrdiques actuen funcionalment com un sinciti funcional, transmetent el potencial mecànic de manera coordinada. 3 Endocardi: capa de revestiment intern suau formada per cèl·lules endotelials i teixit conjuntiu submucós, en contacte directe amb la sang i continu amb les vàlvules cardíaques. 4 Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 8 Anatomia i dinàmica de les vàlvules cardíaques Les vàlvules cardíaques actuen com a vàlvules antiretorn passives formades per teixit connectiu dens revestit d'endocardi. S'obren i es tanquen per estrictes gradients de pressió hidroestàtica entre les cambres.

Es distingeixen dos grups: Vàlvules auriculoventriculars (AV): regulen el pas d'aurícules a ventricles. La vàlvula tricúspide (tres cúspides o vels) connecta l'aurícula dreta amb el ventricle dret; la vàlvula mitral o bicúspide (dues cúspides) connecta l'aurícula esquerra amb el ventricle esquerre. Les vores lliures de les seves cúspides estan unides mitjançant cordes tendinoses als músculs papil·lars de les parets ventriculars, evitant l'eversió de les valves cap a les aurícules durant la sístole. Vàlvules semilunars (SL) o sigmoides: regulen l'ejecció ventricular cap a les grans artèries.

La vàlvula pulmonar es troba a l'origen del tronc pulmonar des del ventricle dret, i la vàlvula aòrtica es troba a la sortida del ventricle esquerre cap a l'aorta ascendent. Ambdues consten de tres valves amb morfologia de mitja lluna. Esquema dinàmic de les vàlvules en sístole i diàstole ventriculars. COMPROVA-HO 4 Quina funció mecànica exerceixen els músculs papil·lars i les cordes tendinoses sobre les vàlvules auriculoventriculars? Valvulopaties i tècniques de reemplaçament Una valvulopatia és qualsevol disfunció estructural d'un aparell valvular cardíac.

Es manifesta com una estenosi (estretor patològica que dificulta l'obertura i el buidament complet de la cambra prèvia) o com una insuficiència (tancament defectuós que permet la regurgitació o reflux retrògrad de la sang durant la fase de repòs o contracció oposada). Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 9 Valvulopatia Mecanisme patològic Etiologia freqüent Repercussió hemodinàmica i clínica Estenosi aòrtica Estretor de l'orifici aòrtic; genera un fort gradient de pressió sistòlic entre el ventricle esquerre i l'aorta (ex. enfront de només aòrtics, gradient de ). Més habitual a Occident, amb predomini masculí.

Sobrecàrrega ventricular esquerra; provoca dispnea, síncope i angina de pit. Insuficiència aòrtica Coaptació deficient de les sigmoides aòrtiques en diàstole amb reflux cap al ventricle esquerre. Endocarditis (malaltia de Corrigan) o sífilis (malaltia de Hodgson). Sobrecàrrega volumètrica del ventricle esquerre, descens diastòlic arterial i dispnea. Estenosi mitral Rigidesa i encongiment del pas mitral que impedeix l'ompliment ventricular ràpid. Febre reumàtica com a causa més prevalent. Augment marcat de pressió a l'aurícula esquerra, congestió venocapil·lar retrògrada pulmonar i dispnea.

Insuficiència mitral Tancament incomplet en la sístole ventricular amb regurgitació de sang cap a l'aurícula esquerra. Dilatació de l'anell, disfunció de cordes tendinoses o reumàtica. Retorn de volum cap a l'aurícula esquerra directament proporcional a la pressió aòrtica; congestió pulmonar greu. Estenosi tricuspídia Estretor de l'orifici auriculoventricular dret. Baixa incidència clínica. Febre reumàtica (pràcticament exclusiva). Dificultat d'ompliment del ventricle dret i congestió venosa sistèmica. Insuficiència tricuspídia Reflux sistòlic des del ventricle dret cap a l'aurícula dreta i el sistema de venes caves.

Primària (dilatació anell) o secundària a hipertensió pulmonar per patologia esquerra. Augment retrògrad de pressió a les venes caves amb manifestació d'edemes perifèrics. Estenosi pulmonar Obstrucció a la sortida del flux des del ventricle dret cap a l'artèria pulmonar; apareix un gradient sistòlic transmural. Habitualment congènita. Hipertròfia compensatòria del ventricle dret amb pèrdua de la seva distensibilitat. Insuficiència pulmonar Tancament incomplet que permet reflux des de l'artèria pulmonar al ventricle dret en diàstole. Endocarditis infecciosa, dilatació anular o hipertensió pulmonar secundària. Sobrecàrrega de volum del ventricle dret.

VI 140 mmHg 120 mmHg 20 mmHg Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 10 Quan la destrucció de l'aparell valvular compromet la funció hemodinàmica es realitza un reemplaçament per pròtesi: Vàlvules mecàniques: dispositius sintètics d'alta durabilitat que requereixen tractament anticoagulant permanent per evitar fenòmens trombòtics. Vàlvules biològiques: ofereixen molt baixa trombogenicitat i no requereixen anticoagulació crònica, subdividint-se en: Autoinxert: teixit obtingut del mateix pacient, d'excel·lent durabilitat i nul·la reacció immunitària. Homoinxert (aloinxert): teixit valvular procedent d'un donant cadàver humà, molt emprat en casos d'endocarditis aòrtica destructiva.

Heteroinxert: vàlvula procedent d'una altra espècie animal, generalment de naturalesa porcina o pericardi boví. EXEMPLE En una estenosi aòrtica amb un gradient transvalvular moderat de , el miocardi del ventricle esquerre ha de generar una pressió sistòlica de únicament per aconseguir transmetre una pressió efectiva de a l'arrel de l'aorta. Aquest sobreesforç mantingut és el que desencadena la hipertròfia ventricular.

Circulació coronària i la seva hemodinàmica El miocardi no s'irriga directament de la sang que transita per l'interior de les seves càmeres, sinó que disposa d'un circuit arterial propi amb ramificacions terminals que neixen a la base de l'aorta ascendent, just per sobre de les cúspides de la vàlvula aòrtica: Artèria coronària dreta: transcorre pel solc coronari dret i irriga el nòdul sinoauricular (marcapassos fisiològic primari; vegeu «Electrofisiologia Cardíaca — Sistema de Conducció i ECG»), el nòdul auriculoventricular, el ventricle dret posterior, la cara diafragmàtica del ventricle esquerre i la porció posterior del septum interventricular (SIV posterior).

Branca circumflexa de l'artèria coronària esquerra: s'encarrega d'irrigar el territori del ventricle dret anterior, la major part del ventricle esquerre i la zona anterior del septum interventricular (SIV anterior). Les obstruccions d'aquestes artèries per plaques ateromatoses o trombosi provoquen l'infart agut de miocardi, caracteritzat per una necrosi tissular isquèmica irreversible. L'estudi diagnòstic d'elecció per localitzar l'obstrucció vascular exacta és la coronariografia. ERROR FREQÜENT Un error clàssic d'examen és assumir que les artèries coronàries reben sang durant la sístole ventricular com la resta de vasos corporals.

Les artèries coronàries s'omplen durant la diàstole ventricular. Durant la sístole, la potent contracció del miocardi col·lapsa mecànicament els vasos intramiocàrdics. És en la relaxació (diàstole), gràcies al retorn elàstic de la sang contra els sinus aòrtics (retrocés aòrtic), quan les coronàries s'omplen eficaçment. 20 mmHg 140 mmHg 120 mmHg Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 11 COMPROVA-HO 5 Quin territori del sistema de conducció i del miocardi ventricular queda isquèmic davant d'una oclusió completa de l'artèria coronària dreta?

IDEES CLAU El cor és una bomba muscular dual situada al mediastí inferior que manté connectada la circulació pulmonar (en sèrie, a baixa pressió) amb la sistèmica (en paral·lel, a alta pressió). La paret cardíaca s'organitza de fora a endins en pericardi fibrós, pericardi serós (parietal i visceral o epicardi), miocardi contràctil disposat en doble hèlix i endocardi endotelial. El septum interauricular (que allotja la fossa oval fetal) i el septum interventricular mantenen separades de forma hermètica la sang oxigenada de la desoxigenada.

Les vàlvules auriculoventriculars (mitral i tricúspide) s'ancoren per cordes tendinoses als músculs papil·lars per evitar-ne l'eversió sistòlica, mentre que les semilunars (aòrtica i pulmonar) impedeixen el reflux retrògrad arterial. Les valvulopaties produeixen sobrecàrregues ventriculars mitjançant estenosis (resistència a la sortida i generació de gradients pressòrics anòmals) o insuficiències (regurgitacions retrògrades). La perfusió coronària depèn del retrocés elàstic aòrtic i té lloc gairebé exclusivament durant la diàstole ventricular. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 6.

Per quina raó mecànica la perfusió sanguínia coronària es troba pràcticament impedida durant la fase de sístole ventricular? 7. En què es diferencia un homoinxert d'un heteroinxert en el reemplaçament valvular cardíac? APARELL CARDIOCIRCULATORI 2 Fisiologia Mecànica i Cicle Cardíac EN ACABAR SABRÀS Distingir les quatre propietats funcionals del teixit miocàrdic. Seqüenciar les cinc fases del cicle cardíac associant-les a l'obertura i tancament valvular. Diferenciar clarament els conceptes de precàrrega, postcàrrega i contractilitat. Calcular i interpretar la despesa cardíaca mitjançant el volum sistòlic i la freqüència cardíaca.

Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 12 PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 8 Com s'aconsegueix que el cor bombi immediatament més sang si durant l'exercici augmenta el retorn venós, abans que actuïn les hormones? Propietats funcionals del teixit miocàrdic El cor funciona com una bomba electromecànica coordinada gràcies a quatre característiques fisiològiques del miocardi. Aquestes propietats permeten generar l'estímul elèctric, propagar-lo i transformar-lo en una força mecànica eficaç per impulsar la sang cap a la circulació general i pulmonar. Excitabilitat (batmotropisme): capacitat de respondre a un estímul elèctric o químic produint un potencial d'acció cel·lular.

Els estímuls externs poden canviar tant la freqüència com la intensitat d'aquesta resposta. Automatisme o cronotropisme: propietat de generar els seus propis impulsos rítmics espontanis sense necessitat d'una ordre externa del sistema nerviós autònom. El nòdul sinoauricular genera impulsos rítmics espontanis amb una velocitat de transmissió auricular de 0,3 a 0,4 m/s (vegeu «Electrofisiologia Cardíaca — Sistema de Conducció i ECG»). Dromotropisme: capacitat de transmetre l'impuls elèctric a través del teixit cardíac. Es realitza gràcies als discs intercalars, que posseeixen unions d'interconnexió cel·lular amb molt baixa resistència elèctrica.

El nòdul auriculoventricular alenteix fisiològicament la velocitat de conducció elèctrica a 0,01-0,05 m/s durant un lapse de 100 a 300 ms (vegeu «Electrofisiologia Cardíaca — Sistema de Conducció i ECG»). Inotropisme: capacitat del miocardi de transformar l'energia química emmagatzemada a l'ATP en energia mecànica contràctil, incrementant la tensió de les fibres musculars ventriculars. Determinades substàncies com la cafeïna o la taurina modifiquen temporalment aquestes propietats funcionals.

A la cèl·lula contràctil del miocardi, el potencial d'acció es caracteritza per una fase d'altiplà o plateau d'entre 150 i més de 300 ms, generada per l'entrada sostinguda de a través de canals lents mentre comença a sortir , afavorint l'acoblament entre l'estímul elèctric i la contracció muscular. Ca2+ K+ Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 13 Gràfica del potencial d'acció miocàrdic amb fase d'altiplà prolongada. COMPROVA-HO 9 Quina propietat del miocardi s'altera directament quan un fàrmac incrementa la força d'expulsió ventricular sense modificar la freqüència cardíaca?

Fases del cicle cardíac i correlació valvular El cicle cardíac és la seqüència temporal repetitiva de contracció (sístole) i relaxació (diàstole) de les cavitats auriculars i ventriculars per completar un batec complet. Es divideix cronològicament en cinc etapes interconnectades pel gradient de pressió entre cavitats: Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 14 Esquema de les cinc fases mecàniques del cicle cardíac continu. Sístole auricular: s'inicia després de la despolarització auricular (ona P de l'electrocardiograma). Les aurícules es contreuen i expulsen activament la sang cap als ventricles relaxats a través de les vàlvules auriculoventriculars obertes.

1 Contracció ventricular isovolumètrica: coincideix amb la despolarització ventricular (complex QRS i ona R). La pressió a l'interior dels ventricles augmenta ràpidament fins a superar la pressió auricular, provocant el tancament sobtat de les vàlvules auriculoventriculars (origen del primer soroll cardíac o S1). Durant aquest interval totes les vàlvules romanen tancades, de manera que la pressió augmenta exponencialment sense cap variació del volum intracavitari. 2 Ejecció ventricular: quan la pressió dels ventricles supera la pressió existent al tronc pulmonar i a l'artèria aorta, les vàlvules semilunars s'obren i la sang és expulsada enèrgicament cap als grans vasos.

Cap a les fases finals d'aquesta ejecció es produeix la repolarització ventricular, representada per l'ona T. 3 Relaxació ventricular isovolumètrica: etapa amb la qual s'inicia la diàstole ventricular. Quan la sístole cessa, la pressió ventricular descendeix ràpidament per sota de la pressió dels grans troncs arterials. El reflux de sang tanca de manera sobtada les vàlvules semilunars aòrtica i pulmonar, fet que genera el segon soroll cardíac o S2. Amb totes les vàlvules novament tancades, la musculatura es relaxa sense canvis de volum.

4 Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 15 PROCÉS Seqüència mecànica del cicle cardíac COMPROVA-HO 10 Què tenen en comú mecànicament les fases d'ompliment passiu i ejecció respecte a les dues fases isovolumètriques? Volums ventriculars i la Llei de Frank-Starling L'avaluació mecànica del ventricle es basa en la gestió dels volums de sang durant el cicle. En finalitzar la fase d'ejecció, el ventricle no queda buit, sinó que reté una quantitat sanguínia coneguda com a volum residual o volum telesistòlic. El volum màxim assolit abans de començar la contracció isovolumètrica s'anomena volum telediastòlic.

DEFINICIÓ La fracció d'ejecció és el percentatge de sang que el ventricle bombeja a cada batec respecte al volum telediastòlic total: El volum residual ventricular típic en condicions fisiològiques determina una fracció d'ejecció propera al 50-60%, la qual cau al 30% en miocardiopaties patològiques. Ompliment ventricular passiu: a mesura que la paret ventricular continua relaxant-se, la pressió a l'interior dels ventricles cau per sota de la pressió auricular, la qual es troba elevada pel retorn venós contínuament acumulat. Aquest gradient afavoreix l'obertura de les vàlvules auriculoventriculars i l'entrada ràpida de flux sanguini als ventricles abans de la següent descàrrega sinusal.

5 Sístole auricular Contracció que buida la sang restant cap als ventricles. 1 Contracció isovolumètrica Tancament de vàlvules AV (S1) i augment ràpid de pressió. 2 Ejecció ventricular Obertura de vàlvules semilunars i expulsió arterial activa. 3 Relaxació isovolumètrica Tancament de vàlvules semilunars (S2) i descens tensional. 4 Ompliment passiu Obertura de vàlvules AV pel retorn venós continu. 5 Fracci d'ejecci (FE) = o ˊ o ˊ × Volum Telediast lic o ˋ Volum Sist lic o ˋ 100 Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 16 La capacitat de bombeig cardíac s'adapta de forma autònoma als canvis hemodinàmics gràcies a la Llei de Frank-Starling.

Aquest principi postula que el miocardi té la capacitat intrínseca d'ajustar el seu rendiment a volums creixents d'afluència sanguínia: com més sang omple el ventricle durant la diàstole, major és l'estirament dels seus sarcòmers musculars. Aquest augment en la distensió sarcomèrica de la paret ventricular incrementa la denominada tensió activa, de manera que la resposta muscular subsegüent desenvolupa una força de contracció més potent, garantint una expulsió sistòlica proporcionalment més gran («a major volum, major ejecció»). ERROR FREQÜENT És un error habitual considerar que l'augment del volum sistòlic per la llei de Frank-Starling requereix l'estímul dels nervis simpàtics.

Es tracta d'una propietat intrínseca pròpia de les fibres musculars cardíaques davant l'estirament físic dels sarcòmers abans de contraure's. Paràmetres determinants de la funció cardíaca La quantitat neta de sang que el ventricle bombeja cap al torrent circulatori en la unitat de temps rep el nom de despesa cardíaca (GC, de l'anglès cardiac output) o gest cardíac. Es calcula multiplicant la quantitat de sang expulsada en cada batec pel nombre de batecs per minut: La despesa cardíaca mitjana en repòs és d'aproximadament 5 L/minut, resultant del producte entre el volum sistòlic (aprox. 70 mL) i la freqüència cardíaca.

Paràmetre determinant Concepte clau Efecte sobre la funció cardíaca Precàrrega Volum de sang que retorna al cor abans de la contracció sistòlica. Determina l'estirament diastòlic de la fibra miocàrdica i optimitza el volum d'ejecció segons Starling. Contractilitat Força activa de contracció pròpia del miocardi (inotropisme). Augmenta l'eficiència de buidatge ventricular independentment del volum inicial. Postcàrrega Resistència contra la qual el ventricle ha de lluitar per obrir les vàlvules semilunars i expulsar sang. Un increment de resistència dificulta l'ejecció i tendeix a reduir el volum sistòlic net.

Freqüència Cardíaca (FC) Nombre de cicles cardíacs que es produeixen per minut (normal en repòs: 60-80 bpm). Regulada pel centre cardiovascular (hipotàlem i còrtex). El to simpàtic l'eleva i el parasimpàtic la disminueix. La freqüència cardíaca presenta variacions fisiològiques notables: és més elevada al néixer (uns 140 bpm, estabilitzant-se a la pubertat i disminuint posteriorment), sol ser entre 5 i 10 bpm superior en dones respecte als homes, i augmenta en persones de baixa alçada. La posició corporal influeix directament: respecte al decúbit, la FC s'eleva un 10% en sedestació i entre un 20% i un 30% en GC = VS × FC Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 17 bipedestació.

També augmenta davant increments de la temperatura ambiental, emocions sobtades, durant les 3 hores posteriors a l'àpat (digestió) i durant la tarda pel ritme circadiari, mentre que cau aproximadament 10 bpm durant la son profunda. CAUSES I CONSEQÜÈNCIES Augment de precàrrega Més retorn venós incrementa l'estirament per Starling. Estimulació simpàtica Incrementa la freqüència cardíaca i l'inotropisme muscular. Descens de postcàrrega Menor resistència perifèrica facilita el buidatge ventricular. Augment de la Despesa Cardíaca Increment del volum sistòlic S'ejecta un volum major de sang a cada batec. Augment del flux tissular La despesa cardíaca supera els 5 L/min basals.

COMPROVA-HO 11 Quina diferència conceptual clau separa la precàrrega de la postcàrrega ventricular? Auscultació i mètodes d'estudi clínic La valoració clínica de l'estat mecànic i funcional del cor requereix una combinació d'eines físiques i tècniques d'imatge: Auscultació cardíaca: realitzada amb fonendoscopi amb les olives orientades cap endavant per canalitzar el so acústic. S'utilitzen la campana i el diafragma per analitzar els focus auscultatoris principals: focus aòrtic, pulmonar, tricúspide i mitral. Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 18 Esquema anatòmic dels focus d'auscultació cardíaca anterior.

Pols arterial: consisteix en l'expansió i retracció alternatives de les artèries perifèriques. Depèn de dos factors fisiològics simultanis: les emissions intermitents de flux ventricular cap a l'aorta (que generen canvis rítmics de pressió) i l'elasticitat de les parets arterials, que en permet la distensió i recuperació passiva. Tensiòmetre (esfigmomanòmetre): permet mesurar la tensió arterial i analitzar de manera indirecta el volum per minut en funció dels canvis en la vasodilatació o vasoconstricció vascular. Radiografia de tòrax: mitjançant projeccions posteroanterior i lateral permet analitzar la silueta cardíaca.

Es comprova el centratge mitjançant la posició simètrica de les clavícules. Si la silueta cardíaca ocupa més de la meitat de l'amplada de la cavitat toràcica, es diagnostica cardiomegàlia. Permet identificar el relleu de l'aurícula dreta, ventricle esquerre, arc aòrtic, artèria pulmonar i venes caves. Ecocardiografia Doppler: empra ultrasons per visualitzar en temps real les cavitats cardíaques, mesurar el gruix de les parets i calcular els volums i la fracció d'ejecció. El mode Doppler afegeix senyals en color per visualitzar la direcció i velocitat del flux sanguini.

Altres tècniques complementàries: la coronariografia per valorar la circulació coronària (vegeu «Aparell Cardiocirculatori — Anatomia Cardíaca i Valvulopaties») i la tomografia axial computada (TAC) o ressonància magnètica nuclear (RMN) per a l'anàlisi anatòmica d'alta resolució en seccions axials. Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 19 IDEES CLAU Les quatre propietats miocàrdiques bàsiques són l'excitabilitat, l'automatisme (cronotropisme), la conducció (dromotropisme) i la contractilitat (inotropisme).

El primer soroll cardíac (S1) respon al tancament de les vàlvules auriculoventriculars al començar la contracció isovolumètrica; el segon (S2), al tancament de les semilunars en iniciar- se la diàstole. La fracció d'ejecció normal oscil·la entre el 50% i el 60%, i cau cap al 30% en miocardiopaties patològiques. La llei de Frank-Starling descriu una adaptació intrínseca per la qual un major volum telediastòlic incrementa la força d'expulsió sistòlica. La despesa cardíaca és el producte del volum sistòlic per la freqüència cardíaca, situant-se en repòs al voltant dels 5 L/min.

L'avaluació clínica de la bomba cardíaca integra l'auscultació dels focus valvulars, el pols arterial, la tensió arterial, la radiografia de tòrax i l'ecocardiografia Doppler. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 12. En quina fase del cicle cardíac es produeix el tancament de les vàlvules semilunars i quin to acústic genera? 13. Com influeixen respectivament la precàrrega i la postcàrrega sobre el volum sistòlic expulsat pel cor? 14. Quin criteri radiològic simple permet identificar la presència d'una cardiomegàlia en una radiografia de tòrax posteroanterior? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 15.

En quin moment del cicle cardíac es produeix preferentment la irrigació del miocardi coronari? 16. Quin territori cardíac irriga primordialment l'artèria coronària dreta? 17. Quina alteració valvular és responsable de provocar congestió venocapil·lar pulmonar retrògrada per estretor?

Durant la fase ejectiva aòrtica a) Durant la sístole ventricular b) Durant la diàstole ventricular c) En la contracció auricular d) SIV anterior i paret lliure esquerra a) Nòduls SA i AV i cara diafragmàtica b) Apex cardíac i aurícula esquerra c) Tronc de l'artèria pulmonar d) Estenosi pulmonar a) Insuficiència aòrtica b) Estenosi mitral c) Insuficiència tricuspídia d) Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 20 18. Com s'anomena la vàlvula de recanvi biològic que prové d'un donant cadavèric de la mateixa espècie humana? 19. Quin esdeveniment mecànic marca exactament el començament de la contracció ventricular isovolumètrica? 20.

Què estableix la llei de Frank-Starling respecte a la fisiologia miocàrdica? 21. Quins dos factors són imprescindibles perquè el pols arterial sigui palpable a la perifèria? 22. Quin és el valor fisiològic normal de la despesa cardíaca mitjana en repòs en un adult sa? 3 Electrofisiologia Cardíaca — Sistema de Conducció i ECG EN ACABAR SABRÀS Distingir les velocitats de conducció i funcions dels components del sistema elèctric cardíac. Relacionar cada deflexió de l'ECG (ones P, QRS, T i U) amb el seu esdeveniment electrofisiològic. Calcular la freqüència cardíaca mitjançant la regla dels 300 utilitzant els quadrats de l'ECG.

Determinar si un traçat és en ritme sinusal i identificar el quadrant de l'eix elèctric mitjançant I i aVF.

Autoinxert a) Homoinxert b) Pròtesi mecànica c) Heteroinxert d) El buidatge complet del volum residual ventricular a) L'inici de la fase d'ompliment ventricular ràpid b) El tancament brusc de les vàlvules auriculoventriculars c) L'obertura sobtada de les vàlvules aòrtica i pulmonar d) Major freqüència cardíaca redueix el consum d'ATP a) La postcàrrega arterial disminueix quan augmenta el retorn venós b) La contractilitat depèn exclusivament de la innervació parasimpàtica c) Major estirament durant la diàstole incrementa l'ejecció d) Contracció ventricular lenta i parets arterials rígides a) Retorn venós continu i obertura permanent semilunar b) Emissions intermitents de sang i elasticitat arterial c) Alta freqüència cardíaca i absència de to simpàtic d) Aproximadament 1,5 L per minut a) Exactament 10 L per minut b) Al voltant de 5 L per minut c) Prop de 70 L per minut d) Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 21 PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 23 Per què l'estímul elèctric generat a les aurícules no es transmet directament a tota la massa ventricular alhora?

El sistema de conducció cardíac i la propagació elèctrica El miocardi funciona com un sinciti funcional gràcies a la connexió cel·lular que permet la transmissió ràpida dels estímuls i la capacitat de contreure's de manera espontània. El sistema de conducció especialitzat està organitzat en quatre estructures encadenades que generen i distribueixen l'impuls elèctric de manera coordinada. Esquema del sistema de conducció des del nòdul sinoauricular als ventricles. El primer component és el nòdul sinoauricular (SA), situat a la unió de la vena cava superior.

Actua com el marcapassos dominant o fisiològic perquè les seves cèl·lules es despolaritzen espontàniament a una freqüència superior a la de qualsevol altre teixit miocàrdic. La seva activació segueix el principi del tot o res i suprimeix l'activitat d'altres focus secundaris (només apareixen uns 6 batecs ectòpics per minut en condicions normals). Des d'aquí, l'estímul s'estén per les aurícules a una velocitat de transmissió de 0,3 a 0,4 m/s sense necessitat d'un sistema aïllat específic, sota el control modulatori dels sistemes nerviós autònom i endocrí.

L'ona elèctrica arriba al nòdul auriculoventricular (AV), que constitueix l'únic pont de comunicació elèctrica entre les cavitats auriculars i les ventriculars. Aquest nòdul exerceix una funció de filtre essencial mitjançant una conducció unidireccional que frena l'impuls a una velocitat de només 0,01- Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 22 0,05 m/s, introduint un retard fisiològic de 100 a 300 ms gràcies a l'escàs nombre d'unions intercel·lulars. Si el nòdul sinoauricular falla, el nòdul auriculoventricular assumeix el ritme com a marcapassos de rescat, tot i que a una freqüència més baixa.

PER RECORDAR-HO El retard de 100 a 300 ms al nòdul AV és crucial per a la mecànica de bombament: garanteix que les aurícules acabin de buidar la sang abans que els ventricles comencin la seva sístole. Superat el filtre nodal, l'estímul penetra al feix d'His, que discorre pel septe (vegeu «Aparell Cardiocirculatori — Anatomia Cardíaca i Valvulopaties») dirigint-se cap a l'àpex cardíac. El feix es divideix en dues branques: la branca dreta, anatòmicament més estreta, i la branca esquerra, més gruixuda i subdividida en fascicles. Finalment, l'impuls assoleix les fibres de Purkinje, les quals presenten abundants unions estretes que faciliten una velocitat de propagació de fins a 4 m/s.

La despolarització es transfereix de l'endocardi a l'epicardi (uns 30 ms) i des de la punta cap a la base. L'activació del ventricle esquerre necessita 15-20 ms i la de l'àpex entre 25 i 50 ms. Com que el ventricle esquerre té una massa muscular superior, l'activació del ventricle dret s'inicia amb un retard de 5 a 15 ms, completant-se als 70 ms. Aquest desfasament programat compensa les diferències de volum i assegura que la contracció d'ambdós ventricles sigui sincronitzada, assolint una velocitat conjunta d'uns 0,3-0,4 m/s. En l'infart agut de miocardi (IAM), la lesió del teixit trenca aquesta coordinació i dona lloc a una asincronia patològica.

PROCÉS Seqüència d'activació del sistema elèctric cardíac COMPROVA-HO 24 Quina conseqüència mecànica tindria l'absència del retard de conducció al nòdul auriculoventricular?

Nòdul SA Inicia l'impuls espontani com a marcapassos a 0,3-0,4 m/s 1 Nòdul AV Retard fisiològic de 100-300 ms amb velocitat de 0,01-0,05 m/s 2 Feix d'His Conducció pel septe cap a les branques dreta i esquerra 3 Fibres de Purkinje Distribució ràpida a 4 m/s des de l'àpex cap a la base 4 Miocardi ventricular Despolarització transmural des de l'endocardi fins a l'epicardi 5 Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 23 Bases iòniques del potencial d'acció miocàrdic contràctil El corrent elèctric del miòcit cardíac respon al moviment de cations a través de la membrana segons la seva polaritat, el gradient de concentració i els canvis en la permeabilitat dels canals iònics.

L'acció de la bomba sodi-potassi manté els gradients basals indispensables per a l'excitabilitat cel·lular. Fase del potencial Moviment d'ions dominant Canvi elèctric i funcional Fase 1: Repòs Canals de oberts; canals de tancats Membrana polaritzada i recuperada dels canals ràpids. Fase 2: Meseta (Plateau) Entrada de compensada per sortida de Dura entre 150 i >300 ms ( ); acoblament excitació-contracció. Fase 3: Repolarització Sortida massiva de i tancament del calci Descens de , augment de conductància a i recuperació de negativitat.

De forma resumida: l'ió s'encarrega de la despolarització inicial ràpida en entrar al miòcit; el entra per canals específics durant la fase de meseta sostenint la contracció mecànica; i el flueix cap a l'exterior restaurant el potencial negatiu de repòs mitjançant la repolarització. Les pèrdues excessives de potassi corporal poden precipitar una fallada cardíaca greu. COMPROVA-HO 25 Quin és el paper iònic principal del calci durant el potencial d'acció miocàrdic de treball? L'electrocardiograma: gènesi de les deflexions i intervals L'electrocardiograma (ECG) és el registre gràfic del voltatge generat per l'activitat elèctrica cardíaca en funció del temps.

Registra la suma dels fenòmens elèctrics de despolarització i repolarització cel·lular que precedeixen la mecànica ventricular, però mai no registra directament la força mecànica ni el pols arterial (el qual depèn de les emissions intermitents de sang i de l'elasticitat de les parets arterials). K+ Na+ Ca2+ K+ ddp de 30 mV K+ Ca2+ K+ Na+ Ca2+ K+ Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 24 Diagrama de la despolarització auricular i el registre de l'ona P. Les deflexions d'un batec habitual inclouen: Ona P: representa la despolarització auricular des del nòdul sinusal a través d'ambdues parets auriculars.

Els canvis morfològics o un creixement anormal d'aquesta ona reflecteixen dilatació o hipertròfia de les aurícules. Quan les parets estan completament despolaritzades, la línia torna al nivell isoelèctric. Complex QRS: reflecteix la despolarització ventricular (iniciada al septe interventricular i estesa per les fibres de Purkinje a les parets lliures). També emmascara la repolarització auricular simultània. Té una durada combinada estreta de 0,07 a 0,11 s (inferior a 0,1 s). Si el QRS és més ample, indica un retard en la conducció intraventricular. Ona T: indica la repolarització ventricular. Una ona T invertida és un signe patològic característic de lesió o isquèmia miocàrdica.

Ona U: petita deflexió positiva que pot aparèixer immediatament després de l'ona T. Representa la repolarització tardana de les fibres de Purkinje i dels músculs papil·lars. Si adquireix una amplitud exagerada, constitueix un signe típic d'hipopotassèmia o de toxicitat per excés de digoxina. Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 25 Traçat electrocardiogràfic representant les ones P, QRS, T i l'ona U. ERROR FREQÜENT Un error greu és considerar que un ECG normal és sinònim de contracció mecànica eficaç. L'ECG registra exclusivament potencials d'acció i vectors elèctrics, no la pressió generada ni la despesa cardíaca efectiva del cor.

COMPROVA-HO 26 Què indica la presència d'una ona U prominent després de l'ona T? Anàlisi sistemàtica: freqüència, ritme sinusal i eix elèctric La interpretació del traçat s'executa seguint un mètode seqüencial per determinar la freqüència cardíaca (FC), la regularitat del ritme i la disposició de l'eix elèctric. En un enregistrament convencional a una velocitat de 25 mm/s, el paper mil·limetrat s'organitza de forma que 1 quadrat gran conté 5 petits i equival a 0,2 segons. D'aquesta manera, 5 quadrats grans = 1 segon i 300 quadrats grans = 1 minut.

DEFINICIÓ La regla dels 300 estableix que per a un ritme regular es divideix la xifra de 300 entre el nombre de quadrats grans compresos entre dos pics R consecutius (interval R-R): Si la distància és d'1 quadrat gran, la FC és de 300 bpm; si en són 2, 150 bpm; si en són 3, 100 bpm; si en són 4, 75 bpm. Quan la segona ona R no cau exactament sobre una línia gruixuda, cal afegir 0,2 per cada quadrat petit addicional.

FC (bpm) = nombre de quadrats grans 300 Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 26 EXEMPLE Si entre dues ones R hi ha 4 quadrats grans i 3 quadrats petits de distància, el càlcul és: Per confirmar que el cor batega sota un ritme sinusal, cal verificar dos requisits estrictes: Finalment, la posició espacial de la despolarització en el pla frontal es determina analitzant la polaritat neta del complex QRS a les derivacions I i aVF: Derivació I Derivació aVF Orientació de l'eix elèctric Positiu (+) Positiu (+) Eix normal (quadrant inferior esquerre) Positiu (+) Negatiu (-) Eix desviat a l'esquerra Negatiu (-) Positiu (+) Eix desviat a la dreta Negatiu (-) Negatiu (-) Desviació extrema de l'eix COMPROVA-HO 27 Si el complex QRS és negatiu a la derivació I i positiu a aVF, cap a on apunta l'eix elèctric?

IDEES CLAU El nòdul sinoauricular actua com el marcapassos natural del cor gràcies a la seva major freqüència d'autodespolarització. El nòdul auriculoventricular frena l'estímul entre 100 i 300 ms per permetre el buidament complet de les aurícules cap als ventricles. La xarxa de Purkinje és el teixit de conducció més ràpid del cor, assolint velocitats de fins a . L'ona P correspon a la despolarització auricular, el complex QRS a la despolarització ventricular i l'ona T a la repolarització ventricular. Una ona U de mida excessiva s'associa principalment a hipopotassèmia o toxicitat per sobredosi de digoxina.

En un ECG a velocitat estàndard, la freqüència cardíaca regular es calcula dividint 300 entre els quadrats grans que separen dues ones R. Dist ncia = a ˋ 4 + (3 × 0,2) = 4,6 quadrats grans FC = 4,6 300 = 65 bpm Distàncies regulars i constants entre els intervals R-R dels complexos QRS. 1 Presència constant d'una ona P prèvia a cada complex QRS, amb morfologia positiva a les derivacions I, II i aVF, i negativa a aVR. 2 4 m/s Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 27 COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 28. Quina és la funció i durada del retard que s'esdevé al nòdul auriculoventricular? 29.

Com es calcula la freqüència cardíaca amb la regla dels 300 si la distància entre dues ones R és de 4 quadrats grans i 3 petits? 30. Quins criteris de polaritat a les derivacions defineixen que una ona P provingui del nòdul sinusal? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 31. Quin component del sistema condueix l'impuls elèctric a una major velocitat? 32. Quin esdeveniment fisiològic cardíac queda representat pel complex QRS? 33. L'aparició d'una ona U de mida excessiva en l'ECG és característica de: 34.

Si a l'ECG s'observa un QRS positiu a la derivació I i negatiu a aVF, l'eix està: 4 Hemodinàmica i Vasos Sanguinis — Estructura Vascular i Pressió Arterial EN ACABAR SABRÀS Distingir l'estructura histològica de les tres túniques vasculars i el paper dels vasa vasorum. Classificar els vasos segons la seva funció hemodinàmica en conductància, resistència, intercanvi i capacitança. Explicar els mecanismes que fan possible el retorn venós contra la gravetat cap a l'aurícula dreta. Relacionar la disfunció parietal vascular amb la formació de varicositats i aneurismes.

Fibres de Purkinje a) Nòdul auriculoventricular b) Múscul auricular c) Nòdul sinoauricular d) Retard del nòdul AV a) Repolarització dels ventricles b) Despolarització dels ventricles c) Despolarització auricular d) Hipopotassèmia o sobredosi de digoxina a) Hiperpotassèmia greu b) Nivells baixos de sodi c) Bloqueig de branca dreta d) Amb desviació extrema a) Normalment orientat b) Desviat a la dreta c) Desviat a l'esquerra d) Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 28 PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 35 Per què un tall en una artèria fa brollar sang a batzegades ràpides mentre que el d'una vena superficial raja de forma contínua i lenta?

Organització general i estructura de la paret vascular El sistema cardiovascular constitueix un circuit tancat que canalitza la sang impulsada pel cor cap a la perifèria i en garanteix el retorn. La formació d'aquests conductes rep el nom d'angiogènesi, mecanisme actiu durant el desenvolupament embrionari que perdura al llarg de la vida adulta. La paret dels vasos sanguinis principals s'organitza en tres capes concèntriques o túniques: Túnica íntima: capa interna en contacte directe amb la sang circulant. Està formada per un endoteli pla simple assentat sobre una làmina basal elàstica. Túnica mitjana: capa intermèdia, habitualment la més gruixuda en les artèries.

Conté cèl·lules musculars llises disposades en anell i fibres elàstiques, responsables del control del diàmetre vascular. Túnica externa o adventícia: capa més superficial integrada per fibres de col·lagen i teixit connectiu fibrós que fixa el vas a les estructures adjacents. Esquema de les túniques de la paret vascular i vasa vasorum Els vasos de gran calibre presenten una paret excessivament gruixuda per nodrir-se exclusivament per difusió des del torrent circulant central.

Per aquest motiu, la túnica adventícia acull els vasa vasorum («vasos dels vasos»), un conjunt diminut de capil·lars i ramificacions que irriguen les capes externes de Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 29 venes i artèries majors, acompanyats dels nervi vasorum. COMPROVA-HO 36 Quina funció tenen els vasa vasorum i a quina capa concreta de la paret vascular es troben? Tipus d'artèries i regulació del to arteriolar Les artèries condueixen la sang centrifugada des dels ventricles cardíacs cap a la xarxa capil·lar perifèrica.

Segons el seu calibre, estructura parietal i funció mecànica, es classifiquen en tres categories essencials: Artèries elàstiques o de conducció: són els vasos arterials més voluminosos (com l'aorta i els seus troncs principals). La seva paret suporta altes empentes de pressió i s'estira durant la sístole sense lesionar-se, actuant com a amortidor elàstic. Artèries musculars o de distribució: de calibre mitjà o petit, canalitzen el flux cap als òrgans diana (exemples clars són les artèries braquial, gàstrica o mesentèrica superior). Posseeixen una túnica mitjana amb abundant teixit muscular llis en proporció al seu diàmetre.

Arterioles o vasos de resistència: representen les últimes subdivisions arterials abans del llit capil·lar. Com a conjunt parietal, són els principals vasos de resistència perifèrica, determinants fonamentals de la regulació de la pressió arterial sistèmica. En la seva transició terminal s'identifiquen les metarterioles, vasos connectors que donen accés immediat als plexes capil·lars. El to arteriolar i l'obertura dels esfínters precapil·lars estan modulats pel sistema nerviós autònom i mediadors neurohormonals simpàtics: Receptor autònom Mediador químic Efecte vascular Territori corporal afectat Receptors alfa ( / / vs.

) adrenèrgics Noradrenalina Vasoconstricció Vísceres abdominals i pell Receptors beta ( ) adrenèrgics Adrenalina Vasodilatació Múscul esquelètic Receptors colinèrgics Acetilcolina Vasodilatació Aparell digestiu ERROR FREQÜENT No confongueu els vasos de conductància (artèries elàstiques) amb els vasos de resistència. Les artèries elàstiques es distenen per esmorteir la pulsació cardíaca; en canvi, el to contràctil de les arterioles és el responsable directe de modular la resistència vascular perifèrica i fixar la pressió diastòlica. COMPROVA-HO 37 Quin efecte produeix l'estimulació dels receptors beta-adrenèrgics a nivell arteriolar i en quins teixits?

β β 1 β 2 β β 2 Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 30 Microcirculació i tipus de capil·lars La microcirculació engloba la dinàmica sanguínia que té lloc a través d'arterioles terminals, xarxes capil·lars i vènules postcapil·lars. Els capil·lars són vasos microscòpics formats per una única capa de cèl·lules endotelials recolzades sobre una membrana basal, sense túnica mitjana ni adventícia, fet que els converteix en la seu primària per a l'intercanvi de gasos, aigua i nutrients.

Tipus de capil·lar Característiques estructurals Permeabilitat Localitzacions representatives Capil·lars continus Cèl·lules endotelials completament adossades, separades únicament per petites fenedures o espais intercel·lulars. Membrana basal ininterrompuda. Baixa / selectiva Múscul esquelètic, pulmons, teixit conjuntiu Capil·lars fenestrats Cèl·lules endotelials foradades per porus microscòpics (fenestracions). Membrana basal contínua. Moderadament alta per a fluids i soluts Ronyons, mucosa de l'intestí prim Sinusoides Llum vascular àmplia i irregular de trajecte sinuós. Grans bretxes intercel·lulars i membrana basal discontínua o absent.

Molt alta; permet pas de macromolècules i cèl·lules Fetge, medul·la òssia vermella Quan la circulació exigeix desviar el pas de nutrients sense travessar el llit capil·lar clàssic, o quan diversos troncs uneixen el seu territori d'irrigació, s'estableixen anastomosis. Aquestes unions poden connectar dues artèries entre si (anastomosi arterial) o establir connexions directes entre una arteriola i una vènula (anastomosi arteriovenosa). ESQUEMA Tipus de capil·lars segons la permeabilitat COMPROVA-HO 38 Quina peculiaritat estructural distingeix els capil·lars sinusoides dels continus que els fa idonis per a la medul·la òssia?

Capil·lars continus Endoteli segellat i membrana basal completa Múscul i pell Filtració altament regulada Capil·lars fenestrats Porus endotelials per a soluts petits Ronyó i intestí Ràpida filtració i absorció Capil·lars sinusoides Bretxes amples i membrana discontínua Fetge i medul·la Pas cel·lular i proteic Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 31 El territori venós com a reservori i mecanismes de retorn Les vènules recullen la sang eferent dels capil·lars i conflueixen progressivament en vasos de major calibre: les venes.

A diferència de les artèries, les venes compten amb parets més fines, menys fibres elàstiques a les túniques interna i mitjana, i una elevada capacitat de distensió amb canvis de pressió mínims. Per aquest motiu s'anomenen vasos de capacitat o capacitança. DEFINICIÓ En condicions de repòs basal, aproximadament el 64% de la volèmia sanguínia es localitza al territori venós sistèmic de capacitança (en contrast amb aproximadament el 13% allotjat al circuit arterial).

Determinades estructures anatòmiques amples amb endoteli fi i absència de musculatura llisa a la paret externa reben el nom de sinus venosos (com els sins durals o el si coronari); la seva integritat depèn del suport mecànic dels teixits circumdants. Com que la pressió sanguínia dins del sistema venós és molt reduïda, el retorn de la sang cap a l'aurícula dreta requereix estructures i mecanismes adjuvants essencials: Vàlvules semilunars unidireccionals: replecs de la túnica íntima endotelial orientats cap al cor que impedeixen el flux retrògrad per gravetat, especialment nombroses a les extremitats inferiors.

Bomba muscular esquelètica: la contracció periòdica dels músculs (com el tríceps sural i els gastrocnemis) comprimeix les venes profundes adjacents, impulsant la sang proximalment mentre les vàlvules inferiors romanen tancades. Bomba toracoabdominal: durant la inspiració, la contracció descendent del diafragma augmenta la pressió intraabdominal i redueix la intratoràcica, succionant la sang venosa cap a les cavitats cardíaques. Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 32 Diagrama de la bomba muscular i funcionament de les vàlvules venoses COMPROVA-HO 39 Quins són els dos components mecànics fonamentals que permeten vèncer la gravetat i afavorir el retorn venós des de les cames?

Anatomia funcional dels grans circuits arterials i venosos La circulació sanguínia es divideix funcionalment en dos trajectes complementaris connectats en sèrie: Dins del circuit sistèmic, els principals troncs es distribueixen de forma ordenada segons la regió: Branques arterials principals: arc aòrtic (tronc braquiocefàlic, caròtida comuna esquerra, subclàvia esquerra), aorta toràcica i abdominal (amb el tronc celíac, mesentèrica superior i inferior, i artèries renals), bifurcació en artèries ilíaques comunes (externa i interna) i la seva prolongació a l'extremitat inferior (artèries femoral, poplítia i tibials anterior/posterior).

Al coll i crani destaquen les Circulació sistèmica o major: el ventricle esquerre impulsa sang oxigenada cap a l'aorta ascendent. D'aquí es distribueix per branques arterials a tots els òrgans perifèrics. Després de cedir oxigen als llits capil·lars, la sang retorna desoxigenada mitjançant la vena cava superior (recollida de cap, coll, membres superiors i tòrax) i la vena cava inferior (recollida d'abdomen, pelvis i membres inferiors) directament a l'aurícula dreta. 1 Circulació pulmonar o menor: el ventricle dret bomba sang hipooxigenada cap a l'artèria pulmonar. Aquesta es ramifica als capil·lars alveolars per oxigenar-se i torna a l'aurícula esquerra a través de les quatre venes pulmonars.

2 Anatomofisiologia 2: Resum d'Infermeria per Sistemes 33 caròtides internes, externes i el tronc basilar; al membre superior, les artèries axil·lar, braquial, radial i cubital. Afluents venosos principals: venes jugulars internes, subclàvies i braquiocefàliques que drenen a la cava superior. A la cavitat abdominal, la cava inferior rep directament les venes frèniques, renals, suprarenals i gonadals. La sang visceral gastrointestinal drena prèviament mitjançant la vena mesentèrica inferior, superior i esplènica cap a la vena porta hepàtica, abans d'incorporar-se a la cava per les venes suprahepàtiques.

A les extremitats inferiors destaquen el sistema venós profund (venes femoral, poplítia, ilíaca externa) i el superficial (vena safena magna i safena menor). Patologia vascular perifèrica i alteracions hemodinàmiques L'alteració de la continuïtat parietal o de la dinàmica de flux genera quadres vasculars freqüents a la pràctica clínica: Venes varicoses (o varius): dilatacions irregulars, tortuoses i permanents de les venes superficials, principalment dels membres inferiors. Apareixen en individus sotmesos a bipedestació perllongada (com perruquers o dependents).

La manca de suport tissular ferm a la xarxa superficial afavoreix l'estirament parietal, la incompetència valvular i l'èstasi venosa, desencadenant edema perifèric i dolor local. Hemorroides: varicositats dilatades de la xarxa venosa situada a la submucosa del conducte anal, sotmeses a hiperpressió local. Aneurisma: protrusió o dilatació sacciforme delimitada en un punt afeblit de la paret d'una artèria (o d'una cavitat ventricular cardíaca), que manté comunicació amb la llum del vas i polsa amb el batec sistòlic. Presenta risc greu de ruptura. Les localitzacions habituals inclouen l'aorta abdominal, les artèries renals i el polígon arterial de la base de l'encèfal.

La seva gènesi principal resulta de la suma de hipertensió arterial (HTA) i arterioesclerosi. Edema per alteració de Starling: acumulació excessiva de líquid a l'espai intersticial quan s'eleva la pressió hidrostàtica…