Anatomofisiologia 2: Apunts i Resum d'Infermeria

I 0 flashcards i 10 preguntes més al document.

Text del document

APUNTS ANATOMOFISIOLOGI A 2 Grau en Infermeria Universitat Ramon Llull AprenAI 2026-2027 Apunts d'Anatomofisiologia 2 per a Infermeria: digestiu, cor i circulació, sang, immunitat, respiratori i renal amb conceptes clau per preparar l'examen.

APREN.AI Índex Sistema digestiu 1 Estructura del tub digestiu i cavitat bucal Funcions fonamentals del tracte digestiu Organització parietal: les quatre túniques del tub digestiu Control nerviós entèric: plexes de Meissner i d'Auerbach Cavitat bucal: anatomia regional i estructures receptores Fisiologia salival i glàndules salivals accessòries 2 Faringe, esòfag, estómac i intestins Faringe i esòfag: vies de trànsit digestiu L'estómac: morfologia, capes musculars i cèl·lules secretores Intestí prim: estructura, dinamisme mucós i especialització epitelial Intestí gros: divisions, motilitat i esfínters terminals 3 Òrgans accessoris, peritoneu i procés digestiu El pàncrees: anatomia i dualitat glandular El fetge: arquitectura lobular i tríada portal Vies biliars: confluència ductal, emmagatzematge i patologia Organització i replecs del peritoneu Fisiologia de la digestió: accions mecàniques i motilitat Digestió química dels nutrients, formació de femta i defecació 4 Sistema cardiovascular — Anatomia del cor i hemodinàmica cardíaca Situació anatòmica i configuració de les càmeres cardíaques Capes de la paret cardíaca i aparell valvular Circulació coronària i el fenomen del retrocés aòrtic Propietats intrínseques del miocardi El cicle cardíac mecànic i l'auscultació fonocardiogràfica Rendiment hemodinàmic, llei de Frank-Starling i diagnòstic cardíac 5 Electrofisiologia cardíaca — Sistema de conducció i electrocardiograma El sistema de conducció cardíac intrínsec Components i seqüència de despolarització Electrocardiografia i derivacions Fonaments del pols arterial perifèric 6 Hemodinàmica i vasos sanguinis — Estructura vascular i circulació sistèmica i pulmonar Organització histològica i hemodinàmica dels vasos sanguinis Mecanismes del retorn venós i microcirculació Anatomofisiologia 2: Apunts i Resum d'Infermeria 1 Regulació del to vascular i xarxes anastomòtiques Circulació sistèmica i circulació pulmonar 7 Sang i hemostàsia — Hematopoesi, sèrie blanca i coagulació Fraccions sanguínies: plasma i elements corpusculars Eritròcits, metabolisme de l'hemoglobina i reciclatge del ferro Eritropoesi i factors reguladors Trastorns de la sèrie vermella: anèmies i policitèmia Sèrie blanca: granulòcits, agranulòcits i alteracions Plaquetes, hemostàsia i fàrmacs antitrombòtics Sistema ABO de grups sanguinis 8 Sistema limfàtic i immunitat — Òrgans limfoides, defenses innates i adquirides El sistema limfàtic i la dinàmica de fluids Òrgans limfoides primaris i secundaris Immunitat innata: primera i segona línia de defensa Immunitat adaptativa, immunoglobulines i marcadors tumorals 9 Aparell respiratori — Mecànica ventilatòria, intercanvi de gasos i volums Mecànica respiratòria i cicle ventilatori Intercanvi gasós: hematosi pulmonar i difusió cel·lular Transport d'oxigen i corba de dissociació de l'hemoglobina Volums espiromètrics i patrons ventilacionals 10 Aparell urinari — Anatomia renal i nefrona 1.

Organització macroscòpica de l'aparell urinari 2. Funcions fisiològiques del ronyó 3. Anatomia funcional de les vies de conducció: els urèters 4. Microanatomia renal: la nefrona i la dinàmica de filtració 11 Resum per repassar Sistema digestiu Sistema cardiovascular Sang i hemostàsia Sistema limfàtic i immunitat Aparell respiratori i urinari Solucions de les preguntes de repàs Aquests apunts poden contenir errors o omissions. Són un material de suport i no substitueixen el temari oficial ni el professorat: contrasta la informació important.

Anatomofisiologia 2: Apunts i Resum d'Infermeria 2 1 Estructura del tub digestiu i cavitat bucal EN ACABAR SABRÀS Distingir les quatre túniques estructurals del tracte digestiu i els seus components. Comparar la localització i les funcions dels plexes entèrics de Meissner i d'Auerbach. Descriure els quatre tipus de papil·les linguals i la seva sensibilitat gustativa. Identificar les glàndules salivals majors i les funcions dels components de la saliva. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 1 Com aconsegueix el tub digestiu adaptar el seu ritme de moviment i les secrecions internes sense necessitat d'una ordre directa procedent del cervell?

El sistema digestiu constitueix un conducte obert comunicat amb el medi exterior pels seus dos extrems: la boca i l'anus. La seva missió fonamental consisteix a transportar la matèria orgànica ingerida, processar-la mitjançant accions mecàniques i químiques, absorbir els compostos útils i expulsar les restes no aprofitables. Globalment, aquest conjunt s'estructura en el tub digestiu pròpiament dit i els seus òrgans accessoris associats.

Sistema digestiu 1 Estructura del tub digestiu i cavitat bucal 2 Faringe, esòfag, estómac i intestins 3 Òrgans accessoris, peritoneu i procés digestiu Anatomofisiologia 2: Apunts i Resum d'Infermeria 3 ESQUEMA Organització general del sistema digestiu humà Funcions fonamentals del tracte digestiu El funcionament integrat d'aquest aparell es desplega mitjançant set processos fisiològics interconnectats: Ingestió: entrada de la matèria alimentària a la cavitat oral per iniciar el processament físic. Motilitat: desplaçament i barreja del contingut mitjançant contraccions musculars coordinades al llarg del conducte.

Secreció: alliberament de líquids, moc i substàncies químiques per part de les glàndules digestives. Digestió: fragmentació bioquímica dels nutrients mitjançant l'acció d'enzims específics. Absorció: pas de molècules des de la llum intestinal cap al medi intern, especialment actiu a l'intestí prim (amb un paper predominant al duodè) i a l'intestí gros. Emmagatzematge: retenció temporal de substàncies i nutrients essencials en òrgans de reserva, com la retenció de ferro corporal en forma de ferritina (vegeu «Sang i hemostàsia — Hematopoesi, sèrie blanca i coagulació»).

Eliminació: evacuació dels materials no digerits ni absorbits, acompanyada de la regulació temporal de continguts gàstrics i metabòlits hepàtics. Organització parietal: les quatre túniques del tub digestiu Des de l'esòfag proximal fins a l'extrem distal de l'intestí gros, la paret del tracte digestiu conserva una disposició estructural homogènia en quatre capes concèntriques disposades des de la llum interna cap a la superfície externa.

Tub digestiu Conducte continu obert als extrems Cavitat bucal Ingestió, masticació i gust Faringe i esòfag Trànsit del bol alimentari Estómac i intestins Digestió i absorció luminals Òrgans accessoris Estructures secretores annexes Glàndules salivals Paròtides, submandibulars i sublinguals Fetge i pàncrees Secrecions enzimàtiques i biliars Anatomofisiologia 2: Apunts i Resum d'Infermeria 4 Túnica Subcapes i components Funció principal Mucosa Epiteli superficial, làmina pròpia (teixit connectiu ric en vasos sanguinis i limfàtics) i muscularis mucosae (musculatura llisa fina). Intercanvi secretor i absortiu, suport immunològic i vascular, i petits moviments de plegament mucós propi.

Submucosa Teixit connectiu dens amb vasos sanguinis, vasos limfàtics, glàndules submucoses i el plexe submucós de Meissner. Suport estructural, irrigació vascular profunda i regulació local de les secrecions i de la vasodilatació. Muscular externa Capa circular interna, capa longitudinal externa i el plexe mientèric d'Auerbach entremig (musculatura esquelètica a l'inici de l'esòfag i llisa a la resta). Modificació del diàmetre de la llum (circular), escurçament longitudinal i generació de la motilitat propulsiva. Serosa Teixit connectiu lax recobert per un epiteli simple escamós. Protecció mecànica externa i ancoratge peritoneal a les estructures veïnes.

La capa muscular externa presenta un patró funcional doble: la capa circular interna contrau la circumferència per produir moviments de segmentació, mentre que la capa longitudinal externa impulsa el bol cap endavant mitjançant ones de peristaltisme. Aquesta organització es manté a tot el tub, a excepció de l'estómac, que presenta capes addicionals. COMPROVA-HO 2 Quina subcapa de la mucosa s'encarrega d'aportar mobilitat independent als plecs de l'epiteli superficial? Control nerviós entèric: plexes de Meissner i d'Auerbach La paret gastrointestinal allotja un complex conjunt neuronal autònom conegut com a sistema nerviós entèric.

Aquesta xarxa s'organitza bàsicament en dos plexes ganglionars ben diferenciats segons la seva posició anatòmica i les seves funcions motores o secretores. Característica Plexe submucós de Meissner Plexe mientèric d'Auerbach Localització anatòmica Capa submucosa. Entre les capes circular interna i longitudinal externa de la muscular externa. Població neuronal Neurones eferents motores (parasimpàtiques). Neurones aferents (sensitives, simpàtiques) i eferents (motores, parasimpàtiques). Funció principal Control de la secreció de les glàndules digestives i modulació del flux sanguini submucós mitjançant vasodilatació.

Coordinació de la motilitat muscular: controla el peristaltisme propulsiu i els moviments de segmentació. Anatomofisiologia 2: Apunts i Resum d'Infermeria 5 ERROR FREQÜENT Assignar erròniament el control del peristaltisme al plexe de Meissner. Recorda: Auerbach es localitza dins la capa muscular i governa la motilitat (peristaltisme i segmentació), mentre que Meissner resideix a la submucosa i coordina exclusivament les secrecions glandulars i el to vascular submucós. Cavitat bucal: anatomia regional i estructures receptores La boca o cavitat oral delimita el tram d'entrada del tub digestiu.

Els seus límits anatòmics estan definits per les galtes lateralment, el paladar dur (ossi) i el paladar tou (muscular) en sentit superior, i la llengua sobre el sòl bucal inferiorment. L'espai acull estructures clau per al tast i la masticació: dents, llavis i amígdales. Aquestes darreres són acumulacions de teixit limfoide situades a l'orofaringe que neutralitzen patògens procedents de l'aire o dels aliments abans que progressin cap a l'interior de l'organisme. Esquema anatòmic de la cavitat bucal oberta i arcades dentàries.

La superfície dorsal de la llengua es troba entapissada per papil·les linguals, petits relleus mucosos especialitzats tant en la fricció física com en la recepció sensorial dels sabors: Papil·les filiformes: són estructures còniques sense corpuscles gustatius que aporten textura i permeten la fricció i el tacte mecànic dels aliments. Papil·les foliades: ubicades en els plecs laterals posteriors de la llengua, presenten botons gustatius escassament desenvolupats en l'espècie humana. Papil·les fungiformes: amb silueta semblant a un bolet, es distribueixen pel dors lingual i contenen botons gustatius vinculats a la detecció dels sabors dolços i salats.

Papil·les val·lades (o caliciformes): són formacions voluminoses disposades en una filera en forma de «V» a la zona posterior lingual, altament sensibles als compostos amargs. Anatomofisiologia 2: Apunts i Resum d'Infermeria 6 PER RECORDAR-HO Les cèl·lules receptores del gust no són neurones, sinó cèl·lules epitelials modificades. Aquestes fan sinapsi a la seva base amb fibres nervioses aferents dels parells cranials sensitius encarregats de transportar el senyal gustatiu cap al sistema nerviós central. COMPROVA-HO 3 Quina és la diferència principal entre les papil·les filiformes i la resta de papil·les linguals?

Fisiologia salival i glàndules salivals accessòries La saliva és un fluid aquós fonamental per a la salut bucal i la digestió primària. Acompleix tasques d'humidificació del bol alimentari, neteja de la mucosa, lubricació per a la deglució i protecció antimicrobiana. En la seva fracció molecular destaquen components específics: Aigua i moc: aglutinen, estoven i lubrifiquen la massa alimentària perquè pugui lliscar durant la deglució. Lisozima: enzim d'acció lítica capaç de degradar les parets cel·lulars bacterianes. Immunoglobulina A (IgA): anticòs secretor de protecció local contra microorganismes patògens.

Amilasa salival (o ptialina): enzim que catalitza la hidròlisi inicial dels carbohidrats (midó) a la boca. Lipasa lingual: enzim secretat a la cavitat bucal relacionat amb el desglossament primerenc dels lípids. La secreció d'aquest fluid depèn de tres parells de glàndules exocrines principals, cadascuna amb un patró histològic i un producte de secreció característic: COMPROVA-HO 4 Quina glàndula salival és responsable del volum més gran de saliva en el cos humà i de quin tipus és la seva secreció? Glàndules submandibulars: produeixen una secreció mixta seromucosa. Són les més actives en repòs i elaboren aproximadament el 70% de la saliva total.

1 Glàndules paròtides: són les de major volum, de morfologia piramidal, situades davant de l'oïda externa. Aboquen exclusivament una saliva de consistència fluida i serosa, rica en ptialina. 2 Glàndules sublinguals: són les més reduïdes del grup i es troben situades sota el sòl de la boca; sintetitzen primordialment una saliva densa de naturalesa mucosa. 3 Anatomofisiologia 2: Apunts i Resum d'Infermeria 7 IDEES CLAU La paret del tub digestiu s'estructura en quatre túniques concèntriques: mucosa, submucosa, muscular externa i serosa. El sistema nerviós entèric compta amb el plexe de Meissner (a la submucosa, per a la secreció) i el plexe d'Auerbach (a la muscular externa, per a la motilitat).

Els receptors del gust de les papil·les linguals són cèl·lules epitelials modificades i no veritables neurones. Les papil·les filiformes no tenen botons gustatius i s'encarreguen exclusivament de la percepció mecànica i de textura dels aliments. La saliva conté agents antibacterians com la lisozima i la IgA, a més d'enzims digestius com l'amilasa salival (ptialina). Les glàndules submandibulars generen el 70% de la saliva total de l'organisme mitjançant una secreció seromucosa. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 5. Com es distribueixen les capes de la muscular externa i quin moviment genera cadascuna? 6. Per què les papil·les filiformes no participen en la percepció dels sabors? 7.

Quina diferència funcional i cel·lular existeix entre el plexe de Meissner i el d'Auerbach? SISTEMA DIGESTIU 2 Faringe, esòfag, estómac i intestins EN ACABAR SABRÀS Distingir les regions de la faringe i descriure el mecanisme de tancament de l'epiglotis en la deglució. Identificar les capes musculars de l'estómac i associar cada cèl·lula de la mucosa gàstrica amb la seva secreció. Comparar les adaptacions absortives i cel·lulars de l'intestí prim amb la dinàmica de l'estómac. Desglossar els segments de l'intestí gros i la seva disposició muscular en tenies i haustres.

PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 8 Per què els àcids de l'estómac no cremen les parets del mateix òrgan però en canvi provoquen irritació quan pugen cap a l'esòfag? Anatomofisiologia 2: Apunts i Resum d'Infermeria 8 Faringe i esòfag: vies de trànsit digestiu El trajecte dels aliments cap a les zones de digestió química comença a la faringe, un conducte musculós compartit entre el sistema respiratori i el digestiu. La faringe es divideix en tres segments: Nasofaringe: regió superior situada darrere les fosses nasals, destinada exclusivament al pas d'aire. Orofaringe: tram intermedi posterior a la boca on conflueixen l'aire i el bol alimentari.

Laringofaringe: zona inferior que connecta directament amb l'esòfag i per on transiten els aliments. Durant l'acte de la deglució, la llengua empeny el bol i indueix el tancament de l'epiglotis, una làmina cartilaginosa que actua a mode de vàlvula. Aquest moviment segella l'entrada cap a la laringe i la tràquea, desviant el bol alimentari exclusivament cap a la via digestiva per prevenir l'ennuegament. Continuant el recorregut trobem l'esòfag, definit funcionalment com una cavitat virtual d'aproximadament 25 cm de longitud, ja que la seva llum roman col·lapsada en repòs i només s'obre quan avança el bol alimentari. Està situat posterior a la tràquea i al cor.

L'esòfag travessa el múscul diafragma a través d'un orifici anomenat hiatus esofàgic abans d'arribar a l'estómac. El control del trànsit i la continència esofàgica depèn de dos esfínters: 1. Esfínter esofàgic superior (EES): integrat per musculatura esquelètica, regula l'entrada de l'aliment provinent de la faringe. 2. Esfínter esofàgic inferior (EEI) o càrdies: compost per musculatura llisa, la seva funció principal consisteix a impedir el reflux àcid del contingut gàstric cap a l'esòfag. COMPROVA-HO 9 Quina és la diferència tissular principal entre l'esfínter esofàgic superior i l'inferior?

L'estómac: morfologia, capes musculars i cèl·lules secretores L'estómac és una dilatació del tracte digestiu situada entre l'esòfag i el duodè, per sota del diafragma, ocupant les regions anatòmiques de l'epigastri i l'hipocondri esquerre. La seva capacitat fisiològica habitual oscil·la entre 1 i 1,5 litres, podent distendre's fins a uns 4 litres. Anatòmicament es divideix en quatre porcions ben definides: Càrdies: anell esfinterià muscular que comunica l'esòfag amb l'estómac. Fundus: cúpula superior i arrodonida. Cos: porció central i de major extensió. Pílor: segment de sortida format per l'antre pilòric, el canal pilòric i l'esfínter pilòric, el qual regula el buidament cap al duodè.

A diferència de la resta del tub digestiu (la túnica muscular general es descriu a «Sistema digestiu — Estructura del tub digestiu i cavitat bucal»), la paret muscular gàstrica posseeix tres capes de múscul llis: Capa circular: desenvolupa contraccions constrictives. Anatomofisiologia 2: Apunts i Resum d'Infermeria 9 Capa longitudinal: afavoreix el moviment peristàltic d'avanç. Capa obliqua: disposició exclusiva de l'estómac que proporciona la potència mecànica necessària per triturar eficaçment els aliments.

La mucosa gàstrica presenta plecs rugosos que augmenten la superfície interna quan l'òrgan està buit; no obstant això, aquests plecs són transitoris i s'aplanen del tot quan l'estómac s'omple. Al fundus i al cos proliferen les fossetes gàstriques amb glàndules secretores, compostes per cèl·lules especialitzades: Tipus cel·lular Secreció principal Funció digestiva Cèl·lules mucoses Moc protector Crear una barrera física i química contra l'acidesa de la paret gàstrica. Cèl·lules parietals Àcid clorhídric (HCl) i factor intrínsec L'HCl activa enzims i esterilitza bacteris; el factor intrínsec evita la degradació de la vitamina B12.

Cèl·lules principals Pepsinogen i lipasa gàstrica El cimogen pepsinogen es transforma en pepsina (proteòlisi); la lipasa descompon greixos. Cèl·lules enteroendocrines Gastrina (hormona) Estimular directament la secreció d'àcid clorhídric per part de les cèl·lules parietals. Així, l'estómac actua com a dipòsit temporal d'aliments, participa en la digestió mecànica i química (especialment de proteïnes i lípids), destrueix microorganismes gràcies a l'acidesa i permet l'absorció limitada de compostos com aigua, alcohol i determinats fàrmacs. ERROR FREQÜENT Confondre les secrecions de les cèl·lules parietals i principals és un error típic d'examen.

Recorda que les cèl·lules parietals produeixen àcid clorhídric i factor intrínsec (essencial per absorbir la vitamina B12), mentre que les cèl·lules principals secreten els enzims digestius en forma inactiva o activa (pepsinogen i lipasa gàstrica). COMPROVA-HO 10 Quina particularitat estructural exclusiva té la túnica muscular de l'estómac respecte a la resta del tub digestiu? Intestí prim: estructura, dinamisme mucós i especialització epitelial L'intestí prim neix després de l'esfínter pilòric. És un tub llarg que amida uns 2,5 cm de diàmetre i al voltant de 7 metres de llargada. Consta de tres regions anatòmiques successives: duodè, jejú i ili.

Al duodè s'aboquen la bilis i el suc pancreàtic (estudiats a «Sistema digestiu — Òrgans accessoris, peritoneu i procés digestiu»), elements indispensables per desglossar hidrats de carboni, greixos i proteïnes. Anatomofisiologia 2: Apunts i Resum d'Infermeria 10 A nivell mucós, l'intestí prim compta amb plecs que mai no desapareixen amb la distensió, fet que contrasta amb els plecs gàstrics transitoris. Aquests plecs permanents estan recoberts per microvellositats que maximitzen la superfície disponible per a l'absorció de nutrients.

L'epiteli intestinal integra diversos tipus cel·lulars especialitzats: Enteròcits (cèl·lules absortives): cèl·lules predominants dotades de microvellositats a la seva membrana apical per internalitzar els nutrients digerits. Cèl·lules caliciformes: sintetitzen i secreten moc protector que lubrica la llum i resguarda l'epiteli del quim àcid i dels enzims digestius. Cèl·lules de Paneth: localitzades al fons de les glàndules, secreten lisozima (enzim antimicrobià) i tenen capacitat de fagocitosi per mantenir a ratlla la microbiota intestinal.

Cèl·lules enteroendocrines: secreten missatgers hormonals com la secretina (estimula l'alliberament de bicarbonat pancreàtic), la colecistoquinina (CCK) (estimula enzims del pàncrees i la contracció de la vesícula biliar) i el GIP (pèptid inhibidor gàstric, que frena la secreció de l'estómac i promou la producció d'insulina). La irrigació sanguínia arterial procedeix de les artèries mesentèriques superior i inferior. Paral·lelament, els nutrients absorbits es canalitzen a través del sistema venós mesentèric cap a la vena porta hepàtica, que els condueix al fetge per ser metabolitzats i emmagatzemats.

PROCÉS Trànsit i secrecions del quim al duodè 1 Buidament pilòric Pas controlat del quim àcid de l'estómac al duodè 2 Secreció hormonal Alliberament de secretina i colecistoquinina per cèl·lules enteroendocrines 3 Resposta biliopancreàtica Arribada de suc pancreàtic ric en enzims i bilis vesiculada 4 Absorció enterocitària Digestió i pas de nutrients a les microvellositats COMPROVA-HO 11 Quines són les accions principals desencadenades per la colecistoquinina (CCK)? Intestí gros: divisions, motilitat i esfínters terminals L'intestí gros representa el tram terminal del tub digestiu. Fa aproximadament 1,5 metres de llargària i presenta un diàmetre d'uns 6 cm.

Es connecta amb l'ili mitjançant la vàlvula ileocecal. Les seves funcions principals radiquen en absorbir aigua i soluts, lubricar la femta gràcies a les glàndules mucoses i preparar els residus per a la defecació. Anatòmicament s'organitza en les seccions següents: 1. Cec: porció inicial en forma de fons de sac que rep el contingut de l'ili. 2. Apèndix vermiforme: petita prolongació allargada inserida a la base del cec; tot i no exercir cap paper digestiu rellevant, intervé en mecanismes del sistema immunitari com a estructura Anatomofisiologia 2: Apunts i Resum d'Infermeria 11 rudimentària. 3.

Còlon: segment principal dividit en còlon ascendent (que puja pel flanc dret de l'abdomen), còlon transvers (que creua d'un costat a l'altre) i còlon descendent (que davalla pel flanc esquerre). 4. Còlon sigma (sigmoide): tram final corbat en forma d'«S» abans del recte, caracteritzat per una motilitat i un trànsit més lents. 5. Recte: porció recta terminal on s'acumula la matèria fecal abans de la seva evacuació. 6. Anus: orifici d'eixida controlat per dos esfínters: un esfínter anal intern (de control involuntari) i un esfínter anal extern (sota control voluntari).

Aquesta zona posseeix un ric plexe vascular i una innervació densa; la inflamació patològica d'aquestes venes dona lloc a les anomenades hemorroides. La túnica muscular de l'intestí gros presenta una disposició anatòmica diferencial: La capa de múscul longitudinal s'agrupa formant bandes gruixudes longitudinals denominades tenies del còlon. La capa circular interna s'estreny a intervals regulars originant unes dilatacions o bosses típiques anomenades haustres.

ESQUEMA Segments anatòmics de l'intestí gros Cec i apèndix Recepció des de la vàlvula ileocecal Còlon Marc colònic amb tenies i haustres Còlon ascendent Costat dret de l'abdomen Còlon transvers Creua l'abdomen de dreta a esquerra Còlon descendent Costat esquerre de l'abdomen 〰 Còlon sigma Porció en forma d'S amb motilitat lenta Recte i anus Tram final i esfínters de continència Anatomofisiologia 2: Apunts i Resum d'Infermeria 12 IDEES CLAU La faringe canalitza el bol cap a l'esòfag amb l'epiglotis com a mecanisme de barrera que segella la laringe. L'esfínter esofàgic inferior (càrdies) és de múscul llis i bloqueja el retorn del contingut gàstric àcid.

L'estómac posseeix tres capes de múscul llis (circular, longitudinal i obliqua) i plecs mucosos transitoris. Les cèl·lules parietals produeixen àcid clorhídric i factor intrínsec, mentre que les principals alliberen pepsinogen i lipasa. L'intestí prim conté plecs que no desapareixen amb l'ompliment i cèl·lules de Paneth que aporten lisozima antimicrobiana. L'intestí gros es diferencia per les tenies musculars longitudinals i les haustres formades per la capa circular. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 12. En què es diferencien els plecs de la mucosa gàstrica dels plecs de l'intestí prim? 13. Quin paper desenvolupen les cèl·lules de Paneth a les glàndules intestinals? 14.

Quina correspondència hi ha entre les capes musculars de l'intestí gros i les seves estructures visibles? SISTEMA DIGESTIU 3 Òrgans accessoris, peritoneu i procés digestiu EN ACABAR SABRÀS Distingir l'organització cel·lular i funcional del pàncrees exocrí i endocrí Descriure el recorregut anatòmic de les vies biliars fins a l'ampolla de Vater Identificar les estructures de la tríada portal hepàtica i el paper de les cèl·lules de Kupffer Explicar les etapes de la digestió mecànica i química dels nutrients principals PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 15 Per què si la bilis no conté cap enzim capaç de digerir molècules, la seva absència atura gairebé del tot la digestió dels greixos?

Anatomofisiologia 2: Apunts i Resum d'Infermeria 13 El pàncrees: anatomia i dualitat glandular El pàncrees és una glàndula mixta de coloració rosa-grisàcia, situada retroperitonealment per darrere de l'estómac i en contacte directe amb el duodè. Té una longitud d'entre 12 i 15 cm i una massa aproximada de 60 g. En la seva morfologia es distingeixen tres zones anatòmiques: Cap: és la regió més voluminosa i encaixa a la concavitat del duodè. Cos: constitueix el segment intermedi que creua l'abdomen transversalment. Cua: extrem afilat i estret que arriba fins a la proximitat de la melsa.

Des del punt de vista funcional, el parènquima pancreàtic es distribueix en dos compartiments clarament diferenciats: una fracció exocrina majoritària i una fracció endocrina dispersa. Teixit Percentatge Unitats estructurals Productes de secreció Destinació i funció principal Exocrí 95% Acins pancreàtics Suc pancreàtic amb amilasa pancreàtica, lipasa pancreàtica i proteases (tripsina, quimotripsina) S'aboca al duodè mitjançant el conducte de Wirsung per dur a terme la hidròlisi macromolecular. Endocrí 5% Illots de Langerhans Cèl·lules alfa (glucagó) i cèl·lules beta (insulina) Abocament a la sang per controlar l'homeòstasi de la glucèmia.

Les cèl·lules beta dels illots secreten insulina en resposta a concentracions altes de glucosa, promovent la seva captació cel·lular i emmagatzematge. Per contra, les cèl·lules alfa secreten glucagó quan els nivells de sucre minven, estimulant l'alliberament hepàtic de glucosa al torrent sanguini. COMPROVA-HO 16 Quina conseqüència tindria una patologia que destrueixi selectivament els acins pancreàtics sense danyar els illots de Langerhans? El fetge: arquitectura lobular i tríada portal El fetge és la víscera glandular més voluminosa de l'organisme. Està dividit en un lòbul dret (de mida clarament superior) i un lòbul esquerre, separats pel lligament falciforme.

A la cara inferior del lòbul dret s'identifiquen a més el lòbul caudat i el lòbul quadrat. A la cara visceral inferior també s'allotja la vesícula biliar. Els hepatòcits són les cèl·lules metabòliques fonamentals del teixit hepàtic. S'organitzen en columnes al voltant dels capil·lars sinusoïdals, en íntima relació amb la tríada portal hepàtica, que està constituïda per tres elements clau: Artèria hepàtica: aporta sang oxigenada procedent de la circulació sistèmica. Vena porta hepàtica: vehicula sang procedent del tracte digestiu, carregada de nutrients absorbits perquè els hepatòcits els processin.

Canalicles biliars: conductes diminuts que recullen la bilis sintetitzada de forma contínua pels hepatòcits. Anatomofisiologia 2: Apunts i Resum d'Infermeria 14 Adossats a l'endoteli dels sinusoides hepàtics es troben les cèl·lules de Kupffer, que actuen com a macròfags especialitzats. La seva missió essencial consisteix a fagocitar eritròcits vells, restes cel·lulars, bacteris provinents de la vena porta i substàncies químiques estranyes, oferint una barrera immunològica i de detoxificació.

DEFINICIÓ El sistema porta hepàtic és un circuit vascular intermediari que transporta la sang venosa procedent dels òrgans abdominals directament cap als sinusoides del fetge, abans que aquesta sang s'incorpori a les venes hepàtiques i desemboqui finalment a la vena cava inferior. A més de la producció contínua de bilis per emulsionar greixos, el fetge exerceix múltiples funcions vitals: Vies biliars: confluència ductal, emmagatzematge i patologia La vesícula biliar és una bossa piriforme buida de 7 a 10 cm de longitud, amb una capacitat per allotjar entre 30 i 50 ml de bilis.

La seva paret consta de tres capes histològiques: una mucosa interna amb replecs que absorbeixen aigua per concentrar la bilis, una túnica muscular llisa que es contrau per evacuar-la i una serosa externa de protecció. El drenatge biliar segueix un trajecte jeràrquic ben estructurat: Metabolisme intermediari d'hidrats de carboni, lípids (regulació del colesterol i síntesi de lipoproteïnes) i proteïnes. 1 Emmagatzematge de vitamines liposolubles i hidrosolubles (A, D, K i B12) i de minerals com el ferro i el coure. 2 Neutralització i detoxificació d'alcohol, fàrmacs i productes residuals nocius.

3 Síntesi de proteïnes plasmàtiques com l'albúmina i els factors de coagulació dependents de la vitamina K (factors II, VII, IX i X). 4 Hemopoesi fetal, actuant com a centre productor d'eritròcits durant l'etapa embrionària i fetal abans que la medul·la òssia n'assumeixi la funció. 5 Els canalicles biliars intralobel·lars conflueixen fins a formar el conducte hepàtic dret i el conducte hepàtic esquerre. 1 Tots dos s'uneixen i formen el conducte hepàtic comú. 2 El conducte hepàtic comú s'acobla al conducte cístic, que connecta directament amb la vesícula biliar. 3 De la convergència entre el conducte hepàtic comú i el conducte cístic en neix el conducte colèdoc.

4 Finalment, el conducte colèdoc s'uneix al conducte pancreàtic principal de Wirsung abans d'entrar a la paret duodenal, donant lloc a l'ampolla de Vater (o conducte pancreatobiliar). 5 Anatomofisiologia 2: Apunts i Resum d'Infermeria 15 PROCÉS Recorregut del drenatge biliar i pancreàtic 1 Conductes hepàtics Els conductes dret i esquerre s'uneixen en el conducte comú. 2 Conducte colèdoc Sorgeix de la confluència de l'hepàtic comú amb el cístic. 3 Conducte de Wirsung El conducte pancreàtic principal s'ajunta amb el colèdoc. 4 Ampolla de Vater Desembocadura conjunta biliar i pancreàtica cap al duodè.

La bilis és una solució aquosa sintetitzada pel fetge composta per sals biliars (derivades del colesterol), pigments biliars com la bilirubina (generada a partir de la degradació de l'hemoglobina) i colesterol. Les sals biliars no digereixen químicament, sinó que actuen com a detergents dispersadors. ERROR FREQÜENT Pensar que la bilis conté enzims que hidrolitzen els triacilglicerols. Les sals biliars exclusivament produeixen una emulsió lipídica mecànica: divideixen les gotes grosses de greix en micel·les microscòpiques, la qual cosa augmenta dràsticament la superfície d'atac perquè la lipasa pancreàtica pugui dur a terme la degradació química.

Quan la concentració de colesterol, carbonat de calci o bilirubina supera la capacitat de solubilització biliar, es formen agregats sòlids o pedres, fenomen conegut com a colelitiasi. Si aquests càlculs bloquegen el conducte colèdoc o l'ampolla de Vater, el flux biliar s'interromp, la bilis passa a la circulació sanguínia i la bilirubina s'acumula als teixits corporals, desencadenant icterícia (coloració groguenca característica de la pell i les mucoses). COMPROVA-HO 17 Què passa si un càlcul biliar obstrueix exclusivament el conducte colèdoc abans de la unió amb el conducte de Wirsung?

Organització i replecs del peritoneu El peritoneu és una extensa membrana serosa constituïda per una capa de teixit epitelial simple pla recolzada sobre teixit connectiu. Es divideix en dues làmines contínues: Peritoneu parietal: entapissa la superfície interna de la cavitat abdomino-pelviana. Peritoneu visceral: recobreix externament els òrgans digestius i les vísceres contingudes. Entre els dos fulls es delimita la cavitat peritoneal, un espai virtual humitejat per una pel·lícula de líquid serós que minimitza la fricció entre les vísceres durant el trànsit digestiu.

Aquesta membrana forma replecs que sustenten els òrgans i condueixen vasos sanguinis, limfàtics i terminacions nervioses: Anatomofisiologia 2: Apunts i Resum d'Infermeria 16 Plecs peritoneals Estructures que connecta Funció anatòmica principal Epipló major (oment major) Curvatura major de l'estómac cap al còlon transvers i nanses intestinals Capa ampla de greix en forma de davantal que protegeix i aïlla tèrmicament l'intestí prim i el còlon. Epipló menor (oment menor) Fetge amb la curvatura menor gàstrica i la porció proximal del duodè Sospèn l'estómac i guia vasos essencials com els de la tríada portal.

Lligament falciforme Cara anterior del fetge amb el diafragma i la paret abdominal anterior Divideix morfològicament els lòbuls hepàtics dret i esquerre i fixa la víscera. Mesenteri Intestí prim amb la paret abdominal posterior Impedeix l'estrangulament de les nanses de jejú i ili, sostenint la vascularització mesentèrica. Mesocòlon Intestí gros amb la paret abdominal posterior Ancora el còlon i en garanteix l'estabilitat espacial.

Fisiologia de la digestió: accions mecàniques i motilitat La digestió mecànica engloba les accions físiques encarregades de fragmentar i desplaçar el contingut sense alterar els enllaços químics de les molècules nutritives: COMPROVA-HO 18 Quina diferència funcional existeix entre el moviment de peristaltisme i el de segmentació? Masticació: trituració física dels aliments realitzada per les peces dentàries amb l'ajuda de la llengua, mesclant-los amb la saliva per constituir el bol alimentari. 1 Deglució: pas del bol des de la boca fins a la cavitat gàstrica, desenvolupat en tres etapes consecutives: Fase oral (voluntària): la llengua empeny el bol alimentari cap a l'orofaringe.

Fase faríngia (involuntària): reflex automàtic on la faringe condueix el bol cap a l'esòfag mentre l'epiglotis clou l'accés laringi per evitar el pas d'aliments a la via respiratòria. Fase esofàgica (involuntària): descens del contingut al llarg de l'esòfag guiat per ones contràctils peristàltiques. 2 Peristaltisme i segmentació: el peristaltisme consisteix en contraccions musculars coordinades que impulsen la massa luminal cap endavant; la segmentació consisteix en moviments de vaivé que barregen el quim amb els sucs digestius per optimitzar el contacte amb l'epiteli i els enzims.

3 Motilitat gàstrica: contraccions regulades del cos i de l'antre que polvoritzen el contingut i controlen el buidament rítmic i gradual del quim cap al duodè. 4 Anatomofisiologia 2: Apunts i Resum d'Infermeria 17 Digestió química dels nutrients, formació de femta i defecació La digestió química consisteix en la degradació enzimàtica mitjançant reaccions d'hidròlisi, on macromolècules complexes es transformen en monòmers absorbibles per les cèl·lules epitelials de la mucosa intestinal.

Els tres grans grups de macronutrients segueixen cadenes enzimàtiques específiques: Macronutrient Òrgans i enzims implicats Procés i productes finals Hidrats de carboni Amilasa salival (boca), amilasa pancreàtica (duodè), disacaridases del rivet en raspall (lactasa, maltasa, sacarasa) El midó i els polisacàrids es fragmenten en disacàrids i, finalment, en monosacàrids absorbibles (glucosa, fructosa i galactosa). Proteïnes Pepsina gàstrica, proteases pancreàtiques (tripsina, quimotripsina), carboxipeptidases i aminopeptidases intestinals Les cadenes proteiques es degraden inicialment a polipèptids curts i després s'alliberen aminoàcids lliures per a l'absorció.

Lípids Sals biliars (fetge/vesícula), lipasa pancreàtica i colipasa Les sals biliars emulsionen les gotes lipídiques; la colipasa ancora la lipasa pancreàtica a la gota per trencar els triglicèrids en àcids grassos i glicerol. Els materials no degradables ni absorbits durant el trànsit avancen cap a l'intestí gros. Al cec, al còlon (amb la seva musculatura organitzada en les haustres i les tenies; vegeu «Sistema digestiu — Faringe, esòfag, estómac i intestins») i a l'apèndix s'extreu la major part de l'aigua i els electròlits restants, compactant les restes residuals amb cèl·lules descamades, bacteris i moc protector.

La ingesta d'alguns elements químics no assimilats modifica les propietats dels residus; per exemple, els suplements de ferro no absorbits tenyeixen la femta d'un to marcadament negre. Quan el material arriba a la porció distal del còlon, el sigma s'omple i condueix la càrrega fecal cap a l'ampolla rectal. La distensió de la paret activa el reflex de defecació, que indueix la necessitat conscient d'evacuar. L'anus disposa de dos anells d'esfínter: l'esfínter anal intern (involuntari, de múscul llis) i l'esfínter anal extern (voluntari, de múscul estriat), el control del qual permet consumar o posposar l'excreció.

Anatomofisiologia 2: Apunts i Resum d'Infermeria 18 IDEES CLAU El pàncrees presenta un 95% de teixit exocrí secretor d'enzims i un 5% de teixit endocrí organitzat en els illots de Langerhans que secreten insulina i glucagó. La tríada portal hepàtica conté branques de l'artèria hepàtica, de la vena porta i canalicles biliars. El conducte colèdoc conflueix amb el conducte de Wirsung del pàncrees per desguassar al duodè mitjançant l'ampolla de Vater. Les sals biliars no contenen enzims digestius: la seva missió és emulsionar físicament els lípids per maximitzar l'acció de la lipasa pancreàtica.

L'acumulació de càlculs de colesterol o bilirubina (colelitiasi) als conductes biliars reté la bilis cap a la circulació sanguínia i causa icterícia. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 19. Per quina raó una persona amb un dèficit sever de secreció de sals biliars presenta problemes per aprofitar els greixos de la dieta? 20. Quina diferència anatòmica i funcional existeix entre l'epipló major i el mesenteri? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 21. Quin plexe nerviós s'encarrega primordialment de modular les secrecions glandulars del tub digestiu? 22. Quina d'aquestes papil·les linguals no intervé en la detecció química dels sabors? 23.

Quin percentatge de la saliva total segreguen les glàndules submandibulars? 24. Quin enzim contingut a la saliva comença la digestió química dels glúcids a la boca? 25. Quin tipus cel·lular gàstric és responsable de produir el factor intrínsec?

Plexe hipogàstric inferior a) Plexe mientèric d'Auerbach b) Plexe submucós de Meissner c) Plexe celíac simpàtic d) Papil·les caliciformes a) Papil·les foliades b) Papil·les filiformes c) Papil·les fungiformes d) Aproximadament el 50% a) Aproximadament el 90% b) Aproximadament el 70% c) Aproximadament el 25% d) Lisozima bactericida a) Lipasa lingual glandular b) Pepsina activada c) Amilasa salival o ptialina d) Cèl·lules enteroendocrines a) Cèl·lules caliciformes b) Cèl·lules principals c) Cèl·lules parietals d) Anatomofisiologia 2: Apunts i Resum d'Infermeria 19 26. Quina funció compleix l'epiglotis durant l'acte de la deglució? 27.

Quina hormona intestinal indueix la secreció rica en bicarbonat per part del pàncrees? 28. Com s'anomenen les bandes de musculatura longitudinal característiques del còlon? 29. Quin conducte s'uneix al conducte cístic per configurar el conducte colèdoc? 30. Quina proporció del parènquima pancreàtic correspon a la seva funció exocrina? 31. Quina funció biològica essencial desenvolupen les cèl·lules de Kupffer al fetge? 32. Quin d'aquests compostos no s'obté directament com a monosacàrid final de la hidròlisi glucídica?

Obrir el pas laringi a) Secretar amilasa salival b) Emmagatzemar el bol alimentari c) Tancar l'accés aeri d) GIP a) Secretina b) Gastrina c) Pepsinogen d) Haustres a) Plecs circulars b) Tenies c) Fossetes d) El conducte hepàtic comú a) El conducte de Wirsung b) L'ampolla de Vater c) El conducte hepàtic esquerre sol d) Menys de l'1% a) Aproximadament el 50% b) Aproximadament el 5% c) Aproximadament el 95% d) Emmagatzemar ferro exclusivament en forma d'hemoglobina a) Sintetitzar àcids biliars a partir de colesterol b) Secretar glucagó directament als capil·lars c) Fagocitar eritròcits vells i patògens circulants d) Maltosa a) Galactosa b) Fructosa c) Glucosa d) Anatomofisiologia 2: Apunts i Resum d'Infermeria 20 4 Sistema cardiovascular — Anatomia del cor i hemodinàmica cardíaca EN ACABAR SABRÀS Distingir les característiques morfològiques i estructurals entre les cavitats cardíaques dretes i esquerres.

Explicar el mecanisme hemodinàmic d'irrigació coronària durant la diàstole i el fenomen del retrocés aòrtic. Correlacionar les fases mecàniques del cicle cardíac amb l'obertura o tancament valvular i els sorolls auscultatoris. Calcular la despesa cardíaca i relacionar la llei de Frank-Starling amb l'adaptació del volum sistòlic. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 33 Per què el teixit muscular del cor no rep oxigen quan s'està contraient amb la màxima força? El sistema cardiovascular garanteix el transport continu de nutrients, gasos respiratoris i productes de rebuig metabòlic per tot l'organisme.

El motor d'aquest circuit és el cor, una bomba muscular buida que manté el flux sanguini mitjançant cicles rítmics i sincronitzats de contracció i relaxació.

ESQUEMA Estructura general del sistema cardiovascular Anatomia cardíaca Cavitats, parets i vàlvules Aurícules i ventricles Càmeres receptores i impulsores Aparell valvular AV i vàlvules semilunars Circulació coronària Reg i retorn venós propi Arteria coronària dreta Ventricle dret i nòduls Arteria coronària esquerra Descendent anterior i circumflexa Dinàmica mecànica Cicle cardíac i auscultació Sístole i diàstole Buidament i ompliment ventricular Sorolls cardíacs S1 (AV) i S2 (semilunar) Anatomofisiologia 2: Apunts i Resum d'Infermeria 21 Situació anatòmica i configuració de les càmeres cardíaques El cor se situa a la regió central del tòrax, a l'espai delimitat entre ambdós pulmons conegut com a mediastí (a la seva porció mitjana i inferior).

Adopta una disposició obliqua, de manera que la seva punta cònica o àpex s'orienta cap a l'esquerra i cap avall. Internament, l'òrgan es divideix en quatre cambres principals: dues cavitats superiors receptores, anomenades aurícules, i dues cavitats inferiors impulsores, anomenades ventricles. Les càmeres estan separades per parets musculars i fibroses denominades septes: Septe interauricular: separa l'aurícula dreta de l'esquerra. Presenta una depressió central, la fossa oval, empremta del foramen oval embrionari que permetia el pas de sang directa durant la circulació fetal. Septe interventricular: gruixuda paret que divideix anatòmicament i funcionalment el ventricle dret de l'esquerre.

Existeix una marcada asimetria estructural entre el cor dret i l'esquerre deguda a les diferències de resistència en els seus circuits de destinació: Cor dret: bomba sang desoxigenada cap als pulmons a través del circuit pulmonar (vegeu «Hemodinàmica i vasos sanguinis — Estructura vascular i circulació sistèmica i pulmonar»). Com que els pulmons són a poca distància anatòmica, la resistència és baixa i el ventricle dret presenta una paret muscular relativament prima. Cor esquerre: impulsa la sang oxigenada cap a la totalitat dels òrgans del cos mitjançant la circulació sistèmica (vegeu «Hemodinàmica i vasos sanguinis — Estructura vascular i circulació sistèmica i pulmonar»).

La resistència vascular sistèmica és molt més elevada, motiu pel qual la paret del ventricle esquerre posseeix un gruix miocàrdic significativament superior per generar una alta pressió. El volum sanguini total que circula per l'organisme és d'uns 4-5 L en dones i 5-6 L en homes, diferència condicionada en part per la regulació que exerceix la testosterona sobre la producció sanguínia. COMPROVA-HO 34 Per quina raó mecànica el ventricle esquerre té una paret molt més gruixuda que el ventricle dret?

Capes de la paret cardíaca i aparell valvular La paret del cor està constituïda per tres teixits ben diferenciats, protegits per un embolcall fibroserós extern: Pericardi: sac fibrós tancat que embolcalla el cor. Comprèn el pericardi fibrós extern (teixit connectiu dens amb funció de protecció i fixació mediastínica) i el pericardi serós, que consta d'una fulla parietal i una de visceral (l'epicardi). Entre ambdues fulles seroses es troba la cavitat pericàrdica, banyada per una pel·lícula de líquid pericàrdic que redueix la fricció durant el moviment cardíac. 1 Miocardi: capa mitjana muscular estriada, responsable directa de la contracció mecànica i del bombeig de sang.

2 Anatomofisiologia 2: Apunts i Resum d'Infermeria 22 L'aparell valvular auriculoventricular (format per la vàlvula tricúspide a la dreta i la vàlvula mitral a l'esquerra) compta amb estructures especialitzades de subjecció: les cordes tendinoses i els músculs papil·lars. En contreure's els ventricles, els músculs papil·lars tensen les cordes tendinoses per ancorar les cúspides valvulars, evitant la seva eversió cap a les aurícules i impedint així la regurgitació sanguínia retrògrada. PER RECORDAR-HO La vàlvula Tricúspide es troba a la dreta (té 3 cúspides), mentre que la Mitral o bicúspide està a l'esquerra (té 2 cúspides).

Quan aquestes estructures fallen de manera irreversible, es pot recórrer a la substitució valvular. Les opcions es divideixen en dos grans grups: Tipus de pròtesi Composició i variants Avantatges i inconvenients Vàlvula mecànica Materials sintètics (carboni pirolític, titani). Llarga durabilitat (dècades). Risc protrombòtic: requereix tractament i regulació amb anticoagulants de per vida. Pròtesi biològica Teixits orgànics: autoinxert (del mateix individu), homoinxert (cadàver humà) o heteroinxert (pericardi boví o vàlvula porcina). No requereix anticoagulació crònica sistemàtica. Menor durabilitat mecànica per calcificació o desgast al llarg dels anys.

ERROR FREQÜENT Un error habitual d'examen és assumir que el vessament pericàrdic (acumulació de líquid a la cavitat pericàrdica) interfereix directament en la conducció elèctrica. En realitat, el perill inicial del vessament és mecànic: la pressió del líquid comprimeix les càmeres des de l'exterior, impedint l'expansió diastòlica normal del miocardi i reduint greument el volum de sang que pot entrar al cor. COMPROVA-HO 35 Quina funció mecànica desenvolupen els músculs papil·lars durant la sístole ventricular?

Circulació coronària i el fenomen del retrocés aòrtic El miocardi requereix una irrigació vascular pròpia procedent de les dues primeres branques de l'aorta ascendent: l'artèria coronària dreta i l'artèria coronària esquerra. Aquests vasos es ramifiquen funcionalment com a artèries terminals, per la qual cosa una oclusió brusca causa isquèmia i condueix ràpidament a un infart de miocardi. Endocardi: membrana interna fina formada per endoteli i teixit connectiu continu, que recobreix les cavitats i les vàlvules cardíaques.

3 Anatomofisiologia 2: Apunts i Resum d'Infermeria 23 Artèria coronària dreta: irriga l'aurícula dreta, el ventricle dret, la cara posterior d'ambdós ventricles (inclosa la cara diafragmàtica de l'esquerre) i els nòduls marcapassos (sinusal i auriculoventricular; vegeu «Electrofisiologia cardíaca — Sistema de conducció i electrocardiograma»). Artèria coronària esquerra: es divideix precoçment en la branca descendent anterior i la branca circumflexa. Subministren sang a l'aurícula esquerra, la gran massa del ventricle esquerre i la major part del septe interventricular. El drenatge venós recull la sang desoxigenada del teixit cardíac.

Entre el 5 i el 10 % d'aquesta sang drena directament a les cavitats, sobretot al ventricle dret. La resta de la xarxa capil·lar conflueix a través de les venes cardíaques (major, posterior, marginal) cap al si coronari, que desemboca directament a l'aurícula dreta. DEFINICIÓ El retrocés aòrtic és el reflux mecànic breu de sang cap al ventricle un cop tancades les vàlvules sigmoides, que omple els sins aòrtics i desvia el flux directament cap a l'origen de les artèries coronàries. ERROR FREQÜENT Molts estudiants creuen que el cor rep sang oxigenada durant la sístole perquè la pressió aòrtica és màxima. Això és un error greu.

Durant la sístole ventricular, el miocardi comprimeix les seves pròpies artèries coronàries i les valves aòrtiques tapen la seva entrada. Les artèries coronàries s'omplen exclusivament durant la diàstole ventricular mitjançant el retrocés aòrtic. COMPROVA-HO 36 Durant quina fase mecànica del ventricle reben reg sanguini les parets cardíaques i per quin mecanisme? Propietats intrínseques del miocardi El múscul cardíac opera com un sinciti funcional. Les seves cèl·lules estan connectades per discos intercalars que posseeixen una resistència elèctrica molt baixa, transmetent el potencial d'acció a gran velocitat com si es tractés d'una única cèl·lula gegant.

Aquesta organització permet que el cor bategui autònomament fins i tot aïllat d'estímuls nerviosos. El miocardi comparteix quatre propietats electrofisiològiques i mecàniques essencials: Excitabilitat (batmotropisme): habilitat per generar un potencial d'acció en resposta a un estímul llindar. Automatisme (cronotropisme): capacitat d'autoexcitar-se rítmicament sense dependre del sistema nerviós autònom mitjançant el seu propi sistema cardionector. Dromotropisme: velocitat de conducció de l'impuls elèctric entre cèl·lules a través dels discos intercalars.

Anatomofisiologia 2: Apunts i Resum d'Infermeria 24 Inotropisme: capacitat de convertir l'energia bioquímica de l'ATP en tensió mecànica per generar força de contracció miocàrdica. El cicle cardíac mecànic i l'auscultació fonocardiogràfica El cicle cardíac engloba tots els canvis elèctrics, de pressió i de volum que es produeixen des de l'inici d'un batec fins a l'inici del següent. Alterna constantment entre la fase de buidament actiu (sístole) i la fase de relaxació i ompliment (diàstole). Fase mecànica Esdeveniment mecànic Vàlvules AV (tricúspide/mitral) Vàlvules semilunars (aòrtica/pulmonar) Sístole auricular Contracció de les aurícules per expulsar el volum final cap als ventricles.

Obertes Tancades Sístole ventricular Contracció dels ventricles i expulsió de la sang cap a les grans artèries. Tancades Obertes Diàstole auricular Relaxació auricular i entrada contínua de sang procedent de les venes. Obertes (tardana) Tancades Diàstole ventricular Relaxació ventricular i caiguda de pressió; recepció de sang de les aurícules. Obertes Tancades La dinàmica de les vàlvules produeix els sorolls audibles mitjançant auscultació: Primer soroll cardíac (S1): correspon al tancament de les vàlvules auriculoventriculars (tricúspide i mitral) al començament de la sístole ventricular. Marca el to típicament més greu i prolongat.

Segon soroll cardíac (S2): es produeix pel tancament de les vàlvules semilunars (aòrtica i pulmonar) en finalitzar la sístole ventricular, donant pas a la diàstole. L'interval comprès entre S1 i S2 equival temporalment a la sístole mecànica ventricular; la pausa entre S2 i el següent S1 representa la diàstole ventricular. COMPROVA-HO 37 Quin esdeveniment hemodinàmic concret marca el pas de sístole a diàstole ventricular en l'auscultació?

Rendiment hemodinàmic, llei de Frank-Starling i diagnòstic cardíac L'eficàcia de la bomba es mesura a partir de tres paràmetres hemodinàmics relacionats directament: Freqüència cardíaca (FC): nombre de cicles cardíacs completats per minut (en repòs, el valor típic se situa al voltant de 75 batecs/min). 1 Anatomofisiologia 2: Apunts i Resum d'Infermeria 25 En repòs, amb els valors mitjans esmentats, la despesa cardíaca se situa al voltant dels , xifra que s'adapta immediatament a la demanda d'oxigen perifèrica.

DEFINICIÓ La llei de Frank-Starling postula que el cor posseeix la capacitat intrínseca d'adaptar-se a volums creixents de flux sanguini: com més sang entra al ventricle durant la diàstole (retorn venós), més s'estiren els sarcòmers miocàrdics, la qual cosa desenvolupa una tensió activa superior i una força de contracció més potent en el batec següent. A la pràctica clínica, l'estudi de la integritat funcional cardíaca empra diferents tècniques diagnòstiques: Radiografia senzilla de tòrax: projeccions posteroanterior i lateral per mesurar la silueta cardíaca.

Ecocardiografia Doppler: empra ultrasons per visualitzar en temps real cavitats, gruix de parets i velocitat del flux (codificat en vermell quan s'apropa al transductor i en blau quan se n'allunya). Coronariografia: cateterisme amb substància de contrast per identificar estenosis o oclusions ateromatoses en les artèries coronàries. Tensiómetre: valoració de la pressió arterial sistèmica (mesurada a la pell del braç). Electrocardiografia bàsica: registre superficial dels potencials d'acció produïts per les cèl·lules cardíaques en 12 derivacions (vegeu «Electrofisiologia cardíaca — Sistema de conducció i electrocardiograma»).

IDEES CLAU El cor està format per quatre cavitats, amb una paret muscular ventricular esquerra molt més gruixuda per vèncer la pressió de la circulació sistèmica. El múscul papil·lar i les cordes tendinoses impedeixen que les vàlvules auriculoventriculars es reverteixin cap a les aurícules durant la contracció sistòlica. Les artèries coronàries només reben reg sanguini durant la diàstole ventricular gràcies al fenomen del retrocés aòrtic. El miocardi funciona com un sinciti cel·lular gràcies als discos intercalars, mostrant excitabilitat, automatisme, dromotropisme i inotropisme.

La auscultació revela el primer soroll (S1) en tancar-se les vàlvules AV i el segon soroll (S2) en tancar-se les semilunars. Segons la llei de Frank-Starling, un augment de l'ompliment diastòlic estira les fibres i fa augmentar automàticament la força de contracció. Volum sistòlic (VS): volum de sang expulsat per cada ventricle en cada batec (aproximadament uns 70 mL en condicions basals). 2 Despesa cardíaca (DC): volum total de sang expulsat pel ventricle en un minut. Es calcula amb la fórmula: 3 Despesa card aca = ı ˊ Volum sist lic × o ˋ Freq ncia card aca üe ˋ ı ˊ 70 mL × 75 min 1 5,25 L/min Anatomofisiologia 2: Apunts i Resum d'Infermeria 26 COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 38.

Quina diferència funcional existeix entre l'inotropisme i el dromotropisme miocàrdic? 39. Què succeeix mecànicament a les vàlvules cardíaques durant el segon soroll cardíac (S2)? 40. Si una persona té un volum sistòlic de 70 mL i una freqüència cardíaca de 70 batecs per minut, quina és la seva despesa cardíaca? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 41. Quan s'omplen les artèries coronàries de sang? 42. Què genera el primer soroll cardíac (S1)? 43. Quina propietat defineix la capacitat de generar força mecànica contràctil? 44. Com descriu la llei de Frank-Starling el rendiment cardíac?

Durant la sístole auricular a) Durant la diàstole ventricular b) De manera contínua i uniforme c) Durant la sístole ventricular d) Obertura de vàlvules sigmoides a) Distensió brusca de l'aorta b) Tancament de les vàlvules auriculoventriculars c) Tancament de les vàlvules semilunars d) Batmotropisme a) Dromotropisme b) Inotropisme c) Cronotropisme d) A més pressió aòrtica, més volum expulsat a) A major ompliment diastòlic, més força contràctil b) A major freqüència, menor despesa cardíaca c) El flux coronari depèn de la tensió arterial d) Anatomofisiologia 2: Apunts i Resum d'Infermeria 27 5 Electrofisiologia cardíaca — Sistema de conducció i electrocardiograma EN ACABAR SABRÀS Descriure el recorregut cronològic del potencial d'acció a través de les estructures del sistema elèctric cardíac.

Explicar la rellevància hemodinàmica del retard produït pel nòdul auriculoventricular. Identificar els principis de funcionament de l'electrocardiografia convencional de 12 derivacions. Analitzar els factors mecànics que fan possible la palpació del pols arterial perifèric. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 45 Com aconsegueix el cor que els ventricles no es contreguin a la vegada que les aurícules si totes les cèl·lules musculars estan connectades elèctricament?

El sistema de conducció cardíac intrínsec El cor disposa d'un teixit muscular especialitzat capaç d'iniciar i propagar estímuls elèctrics de manera autònoma i coordinada, garantint l'eficàcia mecànica del miocardi com a bomba vascular (vegeu «Sistema cardiovascular — Anatomia del cor i hemodinàmica cardíaca»). Aquesta xarxa elèctrica organitza la despolarització en una seqüència cronològica estricta que s'estén des de les cambres superiors cap a les inferiors. DEFINICIÓ El sistema de conducció elèctrica és el conjunt d'estructures cardíaques que generen i transmeten espontàniament els potencials elèctrics necessaris per sincronitzar la contracció auricular i ventricular.

Components i seqüència de despolarització La generació i el viatge de l'impuls elèctric es desenvolupa a través de quatre estructures anatòmiques interconnectades: Nòdul sinoauricular (SA): Localitzat a la paret superior de l'aurícula dreta, immediatament adjacent a la desembocadura de la vena cava superior. Actua com el marcapassos natural del cor en condicions normals, despolaritzant-se espontàniament per marcar el ritme basal. Des d'aquest punt, l'ona s'escampa a través del miocardi auricular, induint la sístole auricular. 1 Anatomofisiologia 2: Apunts i Resum d'Infermeria 28 COMPROVA-HO 46 Quina conseqüència mecànica tindria l'absència del retard que genera el nòdul auriculoventricular?

Electrocardiografia i derivacions L'activitat elèctrica generada per la despolarització i repolarització de les cèl·lules cardíaques es propaga pels teixits corporals i es pot enregistrar superficialment mitjançant l'electrocardiograma (ECG). L'ECG representa el registre conjunt de tots els potencials d'acció produïts tant pel teixit de conducció com pel miocardi contràctil al llarg del cicle cardíac. La configuració diagnòstica estàndard utilitza habitualment un registre de 12 derivacions (punts de mesura), que proporcionen diferents perspectives espacials del vector elèctric del cor.

ERROR FREQÜENT És un error creure que l'electrocardiograma reflecteix el potencial d'acció d'una única fibra miocàrdica. L'ECG és una suma extracel·lular de tots els fenòmens elèctrics del teixit muscular i especialitzat del cor. De la mateixa manera, no s'ha de confondre una absència d'activitat de bomba amb una línia isoelèctrica absoluta sense comprovació prèvia. Fonaments del pols arterial perifèric La dinàmica de l'ejecció cardíaca es manifesta a la perifèria com a pols arterial, un signe clínic fonamental per verificar la correcta perfusió sanguínia d'un territori anatòmic determinat.

DEFINICIÓ El pols arterial és l'ona d'expansió i retracció alternant que experimenta la paret de les artèries com a reflex de l'activitat de bombament del ventricle esquerre. Nòdul auriculoventricular (AV): Situat a la zona inferior de l'aurícula dreta, tocant al septe interauricular. Actua com una estació de relleu que retarda breument la conducció de l'impuls. Aquesta pausa és essencial: atorga l'interval necessari perquè les aurícules buidin la sang cap als ventricles abans de…