Ejercicio Bloc 1 - Comprensió del text · Comentario de Texto Majors de 25 anys (Catalunya) Tribunal ordinari Serie 1 2025

Llegiu el text següent:

Era una promesa temptadora. La utopia del tercer mil·lenni presagiava la comunicació sense límits. Amb la superació d'antics tabús, l'aparició dels telèfons intel·ligents i l'exuberància d'amistats a les xarxes socials, el futur augurava una desconeguda esplendor de converses i connexions. I, tanmateix, avui ens descobrim atrinxerats mentalment i més solitaris que mai. Tot i que compartim una profunda set d'atenció i escolta, ens fem els sords i ens parlem amb hostilitat o indiferència. A tot arreu aflora una queixa recurrent: la manca de consideració. Unes poques persones reben tot el reconeixement, mentre que una immensa majoria se sent desatesa, silenciada i aïllada.

A An intimate history of humanity («Història íntima de la humanitat»), Theodore Zeldin recorda dos moments decisius en la crònica de les descobertes parlants de la nostra espècie. La primera d'aquestes etapes estel·lars va tenir lloc quan la filosofia grega va descobrir el diàleg. Fins aleshores el model d'aprenentatge era el monòleg: l'home savi o el déu parlaven, i els altres escoltaven. Els primerencs filòsofs hel·lens van proclamar que els individus no podien ser intel·ligents per separat, sinó que necessitaven l'estímul d'altres ments. Aquell cabal revolucionari i xerraire va desembocar a Roma. Ciceró, líder polític i pensador, va heretar la mateixa fascinació per les paraules entreteixides en comú.

Després de les descobertes antigues, el Renaixement va donar a llum un nou escenari de passió parlant, protagonitzat ara per dones. En els cercles intel·lectuals, les dames es van cansar de la conducta tosca i ostentosa dels cortesans, que s'estarrufaven com galls de baralla. El moviment va brotar a les principals ciutats italianes, es va estendre per França i Anglaterra i finalment per la resta d'Europa i Amèrica. Davant l'arrogància, naixia un altre ideal: cortesia, delicadesa, tacte i cultura. El model més imitat va ser el de Madame de Rambouillet, que va inventar a principis del segle XVII l'orquestra de cambra de la conversa. Les seves reunions van donar vida a epigrames, versos, màximes, retrats, panegírics, música i jocs. Sobretot, van fer caure el model de debat orientat a esclafar els altres: van acordar que la serietat seria lleugera, que la raó escoltaria l'emoció, que practicarien la cortesia sense asfixiar la sinceritat. Tot i que aquest barem del gust i el refinament va ser privilegi de cercles aristòcrates, aquells salons —gairebé sempre liderats per sàvies amfitriones— van acollir les idees il·lustrades. Aquell costum va deixar un llegat valuós: la cultura de la conversa.

Aquests camins humanistes ofereixen rutes per als reptes d'avui. Hem d'aprendre encara l'art de parlar-nos amb respecte, fins i tot entre desconeguts, conscients de l'impacte de les nostres paraules sobre l'equilibri, de vegades fràgil, de l'ànim dels altres. Tota col·laboració autèntica necessita conversa, aquells diàlegs en què, mentre juguem —sense jutjar-nos— amb les idees, forgem aliances. L'acció col·lectiva guanya força quan som capaços de verbalitzar les nostres febleses i complexitats. Sense por, assumint el perill, ja que en escoltar correm el risc que ens convencin. De fet, conversar prové del llatí versare, 'girar'. Es refereix a conviure, convergir, però també canviar, capgirar-se en companyia. D'alguna manera, con-versar és una activitat de rellevància política i poètica —teixir versos amb altres persones. En lloc de trenar paraules vives, ens amaguem darrere les nostres cares pantalles per no parlar cara a cara. Els telèfons ens silencien més sovint que nosaltres a ells. Mentre els nostres dits escriuen hipnotitzats a un rostre llunyà, no mirem qui ens envolta: estem desaprofitant experiències, protagonitzant fugides fallides. L'inconvenient d'aquesta edat d'or de la comunicació i la informació és que encara no hem après a parlar-nos. Humanitzem i estimem els nostres aparells, mentre som cada cop més maquinals amb altres persones. L'error va ser creure que la tecnologia ens ensenyaria a conversar. Per a l'algoritme, una persona queda reduïda tan sols a un simple «client», «seguidor» o «usuari». Quan la xarxa digital ens atrapa en vetes de mercat, i la cridòria política ens enclaustra en bàndols enfrontats, l'antiga invitació al diàleg manté viva l'esperança d'obrir gàbies, asserenar estridències i construir trobades. Potser més que mai, de la conversa en depèn la conservació de la comunitat.

Traducció feta a partir de l'adaptació del text d'Irene VALLEJO. «El don de la conversación». El País (25 agost 2024)

Encercleu la resposta correcta en cada cas. [0,5 punts per cada resposta correcta. Es descomptaran 0,16 punts per cada resposta incorrecta; per les qüestions no contestades no hi haurà cap descompte.]

1.1.

Quina és la intenció principal de l'autora amb aquest text?

1.2.

Tenint en compte el que es defensa en el text, quina de les afirmacions següents és falsa?

1.3.

Quina funció té la referència a Theodore Zeldin en el text?

1.4.

Què s'entén per «cultura de la conversa» segons el text?

1.6.

Segons el que es pot inferir del text, podem dir que