Processos de Malaltia i Síndromes Geriàtriques: Apunts

I 0 flashcards i 5 preguntes més al document.

Text del document

APUNTS INFERMERIA GERONTOLÒGICA Grau en Infermeria Universitat de Barcelona AprenAI 2026-2027 Apunts d'Infermeria Gerontològica: patologia atípica, delirium, demència, incontinències, immobilitat, UPP, caigudes, desnutrició i abordatge de la disfàgia.

APREN.AI Índex 1 Processos de Malaltia, Fragilitat i Hospitalització Particularitats de la malaltia en la persona gran Perfils clínics i factors de vulnerabilitat L'hospitalització convencional com a factor de risc Valoració Geriàtrica Integral i graus de dependència 2 Síndromes Neurocognitives: Delirium i Demència Delirium o Síndrome Confusional Agut (SCA) Factors etiològics: predisponents i precipitants Classificació clínica i diagnòstic del SCA Abordatge terapèutic del delirium Demència: concepte, classificació i diferències amb el SCA Manifestacions clíniques i maneig de la demència 3 Incontinència Urinària, Fecal i Aïllament Social Incontinència urinària: fisiopatologia i factors coadjuvants Tipus d'incontinència urinària crònica i abordatge terapèutic Incontinència fecal i maneig de la impactació Aïllament social i desarrelament en la vellesa 4 Immobilitat, Úlceres per Pressió i Caigudes Síndrome d'immobilitat: concepte, epidemiologia i etiologia Canvis fisiopatològics multisistèmics del desús Nivells de prevenció de la immobilitat i úlceres per pressió (UPP) Síndrome de caigudes: epidemiologia, factors de risc i conseqüències Valoració del risc i estratègies d'actuació davant la caiguda 5 Desnutrició, Deshidratació i Disfàgia Orofaringea Desnutrició en la gent gran Deshidratació en l'adult gran Disfàgia orofaringea Cures d'infermeria i adaptació nutricional 6 Resum per repassar Processos de malaltia, perfils i dependència Síndromes neurocognitives: Delirium i Demència Incontinències i aïllament social Immobilitat, úlceres per pressió i caigudes Desnutrició, deshidratació i disfàgia Processos de Malaltia i Síndromes Geriàtriques: Apunts 1 Solucions de les preguntes de repàs Aquests apunts poden contenir errors o omissions.

Són un material de suport i no substitueixen el temari oficial ni el professorat: contrasta la informació important. Processos de Malaltia i Síndromes Geriàtriques: Apunts 2 1 Processos de Malaltia, Fragilitat i Hospitalització EN ACABAR SABRÀS Reconèixer les manifestacions atípiques de les patologies agudes més prevalents en geriatria. Distingir els tres perfils de pacients grans utilitzant els criteris de fragilitat de Lesende. Identificar els riscos i complicacions funcionals derivats de l'hospitalització d'aguts. Clasificar els tres graus de dependència segons la Llei 39/2006.

PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 1 Per què un pacient de 83 anys amb una infecció greu pot acudir a urgències sense febre i només desorientat? L'atenció a la persona gran requereix entendre que la malaltia no es comporta de la mateixa manera que en l'adult jove. L'envelliment modifica la resposta fisiològica davant les agressions, provocant patrons clínics poc evidents i un risc elevat de deteriorament funcional. ESQUEMA Visió global del pacient geriàtric Particularitats de la malaltia en la persona gran La presència simultània de diverses patologies, anomenada pluripatologia o multimorbiditat, és la norma en el pacient d'edat avançada.

Sovint, unes malalties sorgeixen com a conseqüència directa o evolució d'altres de prèvies. En aquest context, destaquen processos crònics amb alta prevalença i mortalitat com l'arterioesclerosi, la claudicació, la hipertensió arterial, l'artrosi, l'artritis, la malaltia de Parkinson o la demència. Aquestes afeccions cròniques són irreversibles, de llarga durada, lligades als estils de vida i difícils de detectar en etapes inicials, comportant una gran càrrega sanitària, social i econòmica.

La semiologia geriàtrica té característiques pròpies que dificulten el diagnòstic precoç: Procés de malaltia Pluripatologia i simptomatologia atípica Perfils de pacients Ancià malalt, fràgil i geriàtric Risc d'hospitalització Descondicionament i dependència adquirida VGI i Dependència Valoració multidimensional i Llei 39/2006 Processos de Malaltia i Síndromes Geriàtriques: Apunts 3 Incompleta: falten elements clínics clàssics necessaris per confirmar el quadre típic. Frustrada: s'expressa amb símptomes enganyosos que despisten l'equip assistencial. Banalitzada: la persona o la seva família consideren els símptomes com a propis de la vellesa i no demanen ajuda.

Silent: el procés evoluciona sense cap manifestació subjectiva evident. Atípica: els signes i símptomes habituals no apareixen de manera clara i s'expressen mitjançant alteracions inespecífiques. Sovint no es manifesten la febre ni el dolor. En canvi, el delirium o síndrome confusional agut sol ser la manifestació predominant o fins i tot l'únic senyal d'alarma davant d'una patologia orgànica greu (vegeu «Síndromes Neurocognitives: Delirium i Demència»). Altres símptomes altament prevalents són l'astènia, el dolor difús, les molèsties abdominals, els problemes urinaris, els edemes per problemes circulatoris o immobilitat, la tremolor senil de moviment i la pruïja generalitzada.

Entitat clínica Forma clàssica Presentació atípica en l'ancià Infart agut de miocardi Dolor toràcic opressiu irradiat Indolor en fins a un terç dels casos (50% en diabètics); cursa amb dispnea o síncope. Insuficiència cardíaca Dispnea d'esforç evident Menys dispnea per immobilitat basal; cursa amb confusió, anorèxia i astènia. Abdomen agut Defensa muscular i dolor intens Sense dolor marcat i amb abdomen tou (apendicitis, perforació o isquèmia). Infeccions generals Febre alta i leucocitosi Sense febre ni leucocitosi; desorientació o síndrome confusional aguda. Pneumònia Febre, tos productiva i dolor pleurític Sense tos, sense expectoració ni febre; presència aïllada de taquipnea.

Hipertiroïdisme Proptosi, taquicàrdia, polifàgia Sense proptosi ni gana augmentada; sospita davant arítmies o insuficiència refractària. Diabetis mellitus Poliúria, polidípsia i polifàgia Absència de triada clàssica i sense cetoacidosi inicial. ERROR FREQÜENT L'error més greu en atenció geriàtrica és descartar un quadre infecciós greu o una perforació intestinal perquè el pacient no té febre o manté l'abdomen tou a la palpació. En gent gran, l'absència de resposta inflamatòria canònica no descarta la gravetat orgànica. COMPROVA-HO 2 Per què un pacient d'edat avançada pot patir un abdomen agut per perforació mantenint l'abdomen tou a l'exploració?

Processos de Malaltia i Síndromes Geriàtriques: Apunts 4 Perfils clínics i factors de vulnerabilitat Per ajustar l'atenció mèdica i social, es distingeixen tres perfils de persones grans davant la malaltia: Els factors predisposants a la pèrdua de salut es divideixen en tres àmbits principals: Factors orgànics: hipertensió arterial, malnutrició, pèrdua d'agudesa sensorial (visual o auditiva) i incontinències (vegeu «Incontinència Urinària, Fecal i Aïllament Social»). Factors ambientals: barreres arquitectòniques a l'habitatge, mancances econòmiques, sedentarisme o inactivitat, polimedicació, alcoholisme i canvis sobtats de l'entorn.

Factors relacionals: solitud, aïllament social, insomni i desorientació continuada. COMPROVA-HO 3 Quina condició clínica transforma un ancià fràgil en un pacient geriàtric? L'hospitalització convencional com a factor de risc Els hospitals d'aguts estan dissenyats per atendre patologies mèdiques urgents i no pas per adaptar- se a les necessitats globals de la geriatria. L'entorn hospitalari sol promoure el repòs excessiu («del llit a la cadira i de la cadira al llit»), provocant una ràpida pèrdua funcional que allarga o impedeix la recuperació de l'autonomia basal prèvia.

La resposta a l'ingrés varia segons les circumstàncies de la seva aparició: Ingrés programat: genera angoixa pel procés diagnòstic, dubtes sobre el tractament mèdic i preocupació per aspectes d'hoteleria (característiques de l'habitació, àpats o torns de visites). Ingrés inesperat o urgent: pot desencadenar confusió aguda, por intensa, ansietat, elevat risc de caiguda amb lesió (vegeu «Immobilitat, Úlceres per Pressió i Caigudes») i pèrdua brusca de control sobre l'entorn.

Entre les conseqüències adverses de l'estada hospitalària figuren la iatrogènia per pràctica inadequada, l'aparició d'úlceres per pressió (UPP), la síndrome d'immobilitat, la incontinència adquirida, els efectes del trencament de rutines de son o higiene i la síndrome confusional generada pel canvi sobtat d'espai. Ancià malalt: persona gran que pateix una malaltia aguda o crònica, però que no reuneix criteris de fragilitat addicionals. 1 Ancià fràgil: individu amb menor reserva fisiològica i risc elevat de declivi davant qualsevol estrès.

Segons Lesende, es defineix per complir 2 o més criteris de vulnerabilitat: edat superior a 75 anys, presència de diverses patologies, risc d'incapacitat, tractament farmacològic actiu (especialment polifarmàcia), viure sol o amb una altra persona gran, hospitalització prèvia o canvi de domicili recent, necessitat d'atenció domiciliària especialitzada o recursos socioeconòmics precaris. 2 Pacient geriàtric: compleix els criteris de fragilitat i presenta a més problemes mentals o socials associats a la salut, requerint ingrés institucional.

3 Processos de Malaltia i Síndromes Geriàtriques: Apunts 5 Valoració Geriàtrica Integral i graus de dependència DEFINICIÓ La Valoració Geriàtrica Integral (VGI) és el procediment diagnòstic multidimensional destinat a quantificar les capacitats i problemes clínics, funcionals, mentals i socials de la persona gran, amb la finalitat de dissenyar un pla coordinat d'intervenció. La VGI es fonamenta en la interacció de quatre esferes: la clínica, la funcional, la psíquica (cognitiva i afectiva) i la social. L'afectació d'una d'aquestes dimensions repercuteix directament sobre la resta, modificant el curs de les patologies de base.

D'acord amb el Consell d'Europa (1998), la dependència és l'estat en què una persona necessita assistència o suport important per executar les activitats de la vida diària, especialment les d'autocura, degut a la pèrdua d'autonomia física, psíquica o intel·lectual. L'ordenament jurídic vigent mitjançant la Llei 39/2006 estructura la dependència en tres nivells: Grau 1 (Dependència moderada): la persona requereix suport per a una o diverses activitats bàsiques de la vida diària almenys un cop al dia (per exemple, per dutxar-se).

Grau 2 (Dependència severa): necessita assistència per a diverses activitats bàsiques dues o tres vegades al dia, però no requereix la presència constant d'una persona cuidadora (per exemple, per aixecar-se del llit). Grau 3 (Gran dependència): ajut necessari múltiples vegades al dia i, a causa de la pèrdua total d'autonomia funcional o cognitiva, requereix la presència contínua i indispensable d'una altra persona. COMPROVA-HO 4 Quina diferència principal estableix la Llei 39/2006 entre el Grau 2 i el Grau 3 de dependència? IDEES CLAU La patologia geriàtrica es caracteritza per la multimorbiditat i una presentació atípica, silent, banalitzada o frustrada.

El dolor toràcic i la febre solen faltar en processos greus; el delirium és sovint la manifestació principal de descompensació orgànica. Segons Lesende, l'ancià fràgil compleix criteris de vulnerabilitat com edat superior a 75 anys, polifarmàcia o viure sol. L'hospitalització convencional d'aguts és un factor de risc que pot desencadenar confusió, caigudes, immobilitat i dependència sobrevinguda. La Llei 39/2006 defineix tres graus de dependència: moderada (Grau 1), severa (Grau 2) i gran dependència (Grau 3). 2 Processos de Malaltia i Síndromes Geriàtriques: Apunts 6 COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 5.

Quina proporció d'infarts de miocardi cursen sense dolor toràcic en persones grans i quina xifra s'assoleix en diabètics? 6. Quins són els tres eixos de factors de risc que predisposen la persona gran a emmalaltir? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 7. Com sol manifestar-se una pneumònia en una persona d'edat avançada? 8. Segons els criteris de Lesende, a partir de quants factors es classifica com a fràgil? 9. Quina necessitat d'ajuda defineix el Grau 2 segons la Llei 39/2006? 10. Quin símptoma pot expressar una insuficiència cardíaca atípica en gent gran immobilitzada?

2 Síndromes Neurocognitives: Delirium i Demència EN ACABAR SABRÀS Diferenciar les característiques clíniques i evolutives del Síndrome Confusional Agut i la demència. Identificar els factors de risc predisponents i desencadenants del delirium en l'ancià hospitalitzat. Distinguir les manifestacions del SCA hiperactiu respecte al subtipus hipoactiu. Explicar els fonaments del maneig no farmacològic del delirium i la contraindicació de les subjeccions físiques.

Expectoració hemoptoica inicial a) Taquipnea aïllada sense tos b) Tos molt productiva amb febre c) Dolor costal punxant intens d) Un sol criteri a) Dos o més criteris b) Mínim quatre criteris c) Només si hi ha demència d) Dos o tres cops diaris a) Només suport puntual mensual b) Atenció continuada indispensable c) Un cop al dia d) Edema agut sense cansament a) Confusió, anorèxia i astènia b) Claudicació intermitent pura c) Febre vespertina alta d) Processos de Malaltia i Síndromes Geriàtriques: Apunts 7 PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 11 Per què un pacient d'edat avançada pot desenvolupar de sobte un estat de desorientació extrema per una simple infecció d'orina?

Les síndromes neurocognitives representen una de les principals causes de pèrdua d'autonomia i complicacions en l'ancià. Dins d'aquest grup destaquen dues entitats fonamentals: el delirium o Síndrome Confusional Agut (SCA), caracteritzat per una alteració aguda i fluctuant del nivell de consciència, i la demència, definida com un deteriorament cognitiu progressiu i crònic. ESQUEMA Síndromes Neurocognitives en Geriatria Delirium o Síndrome Confusional Agut (SCA) El SCA és una síndrome orgànica i pluripatològica que produeix una alteració transitòria de l'atenció, el nivell de consciència i les funcions cognitives generals.

Té un caràcter fluctuant al llarg del dia, sol accentuar-se durant la nit i destaca per ser potencialment prevenible i reversible si es resol la causa inicial. L'envelliment biològic genera una vulnerabilitat cerebral específica: disminueix el flux sanguini cerebral, es redueix el metabolisme de la glucosa, es perd densitat neuronal i es produeixen desequilibris en els neurotransmissors, especialment un dèficit d'acetilcolina. Aquesta menor reserva fa que un desencadenant orgànic menor pugui alterar profundament la funció mental global. Pel que fa a l'impacte epidemiològic, el delirium afecta entre el 20% i el 40% dels ancians hospitalitzats.

Aquesta incidència s'eleva fins al 25% en cirurgies abdominals majors en majors de 70 anys i assoleix el 50% en fractures de fèmur o maluc en persones institucionalitzades. Suposa a més un marcador de fragilitat sever, amb una mortalitat a l'any del 38% dels pacients que el pateixen.

Delirium (SCA) Agut, fluctuant i d'origen orgànic reversible SCA Hiperactiu Agitació psicomotora i agressivitat SCA Hipoactiu Somnolència i bradipsíquia; més freqüent Demència Crònica, progressiva i irreversible Tipus Alzheimer Representa el 70% dels casos Demència Vascular Associada a malaltia cerebrovascular Altres causes i tòxics Causes secundàries sistèmiques o medicamentoses Processos de Malaltia i Síndromes Geriàtriques: Apunts 8 DEFINICIÓ El Síndrome Confusional Agut (SCA) és una alteració d'origen orgànic, d'inici brusc i curs fluctuant, que compromet l'atenció, la consciència i el rendiment cognitiu com a resultat d'una fallada cerebral aguda davant d'estressors mèdics o ambientals.

Factors etiològics: predisponents i precipitants L'aparició del SCA depèn de la interacció entre una base vulnerable prèvia i un factor agut que descompensa el funcionament cerebral: Factors de risc intrínsecs (predisponents): edat avançada, patologia cerebral prèvia (deteriorament cognitiu, dany vascular cerebral, malaltia de Parkinson), antecedents d'episodis de delirium previs, dèficits sensorials (visuals o auditius), malalties cròniques greus, dependència d'alcohol, malnutrició, factors psicosocials com estrès, depressió o institucionalització, i l'ingrés hospitalari en si (desorientació espacial, dolor, immobilitat forçada, privació del son).

Factors de risc extrínsecs (precipitants): infeccions sistèmiques, fàrmacs o toxicitat medicamentosa (especialment agents amb efecte anticolinèrgic), abstinència a substàncies, alteracions metabòliques com hipòxia i hipoglucèmia, desordres cardiopulmonars, descompensacions de la tensió arterial, patologies agudes del sistema nerviós central, retenció aguda d'orina, impactació fecal, dolor no controlat, dèficits vitamínics (tiamina), iatrogènia per procediments invasius, sobreestimulació sensorial i cirurgies (ortopèdica o cardíaca, sovint agreujada per temps d'espera quirúrgica perllongats).

COMPROVA-HO 12 Quina relació hi ha entre la reserva fisiològica cerebral de l'ancià i l'aparició d'un SCA per una infecció banal? Classificació clínica i diagnòstic del SCA Segons la resposta psicomotora, el delirium es classifica en dues formes clíniques ben diferenciades: Característica SCA Hiperactiu SCA Hipoactiu Estat psicomotor Agitació, inquietud, agressivitat i desinhibició. Somnolència, letargia, bradipsíquia i parla lenta. Causes freqüents Abstinència o intoxicació per tòxics, fàrmacs anticolinèrgics. Desordres metabòlics, hipòxia, malalties sistèmiques greus. Detecció i freqüència Molt evident clínicament; menys freqüent.

Més freqüent, però difícil d'identificar per confondre's amb depressió o fatiga. L'avaluació diagnòstica requereix una història clínica exhaustiva. Cal entrevistar els familiars sobre l'inici, el curs dels símptomes, els canvis en la medicació i l'estat cognitiu basal. L'exploració directa del pacient valora tant les funcions mentals (atenció, orientació temporoespacial, memòria immediata) com Processos de Malaltia i Síndromes Geriàtriques: Apunts 9 les manifestacions no intel·lectives (conducta, cicle vigília-somni, estabilitat vegetativa). A més, es practiquen exàmens complementaris per identificar la causa orgànica desencadenant.

El SCA comporta greus complicacions com caigudes, úlceres per pressió, pèrdua funcional ràpida, incontinència urinària o fecal transitòria, infeccions nosocomials i un risc marcat de sedació excessiva. ERROR FREQÜENT No identificar el SCA hipoactiu en assumir que un pacient confús ha d'estar obligatòriament agitat. La forma hipoactiva és la més freqüent; la letargia, la resposta lenta o la somnolència brusca en un ancià hospitalitzat constitueixen sovint una urgència mèdica per delirium.

Abordatge terapèutic del delirium La prioritat terapèutica del SCA consisteix en identificar i resoldre el factor causal subjacent (infecció, dolor, retenció urinària, hipòxia) per restablir la situació funcional prèvia. El pilar principal de maneig és el tractament no farmacològic. Les intervencions generals inclouen garantir la seguretat física, assegurar la via aèria col·locant el pacient en decúbit lateral esquerre (evitant el decúbit supí pel perill de broncoaspiració), monitorar constants vitals i retirar immediatament fàrmacs desencadenants.

En l'àmbit ambiental, cal mantenir una bona il·luminació natural de dia i foscor de nit per preservar el ritme son-vigília, garantir la presència d'un acompanyant conegut i situar referències temporals que facilitin l'orientació. ERROR FREQÜENT Fer servir subjeccions per frenar la desorientació. La subjecció física o mecànica està formalment contraindicada en el SCA. Restringir el pacient no el calma, sinó que augmenta la por, la confusió i l'agressivitat, disparant el risc de caigudes greus, estrangulament i úlceres per pressió. El tractament farmacològic ha de ser estrictament puntual. No s'ha de sedar sistemàticament el pacient confús, ja que empitjora el quadre.

Quan l'agitació extrema amenaça la integritat del pacient o del personal, es poden emprar neurolèptics (com l'haloperidol o la risperidona) a dosis baixes, o bé benzodiazepines (com lorazepam o midazolam), utilitzant-les amb cautela per no perpetuar la confusió. COMPROVA-HO 13 Per què no s'ha de sotmetre a contenció física un pacient hospitalitzat amb un episodi de delirium hiperactiu?

Demència: concepte, classificació i diferències amb el SCA La demència és una síndrome clínica de deteriorament cognitiu adquirit que produeix un descens mantingut de la capacitat intel·lectual prou sever com per alterar les activitats de la vida diària, el funcionament social i la qualitat de vida de la persona. Processos de Malaltia i Síndromes Geriàtriques: Apunts 10 Presenta un caràcter irreversible, manca de teràpia curativa i genera una alta demanda de cures continuades sobre la família i l'entorn cuidador. La seva prevalença és del 4,2% en menors de 75 anys, però s'incrementa de manera exponencial fins al 27,7% en individus majors de 85 anys.

Criteri Delirium (Síndrome Confusional Agut) Demència Inici Brusc, ràpid (hores o pocs dies). Insidiós, lent i progressiu (mesos o anys). Curs temporal Fluctuant al llarg del dia (pitjor a la nit). Estable durant el dia; empitjorament gradual sostingut. Nivell de consciència Alterat, obnubilat o fluctuant. Clar o normal fins a estadis molt avançats. Atenció Greument compromesa des de l'inici. Conservada en fases inicials i intermèdies. Reversibilitat Habitualment reversible en corregir la causa. Generalment irreversible i degenerativa. Segons la seva etiologia, es distingeixen diferents formes de demència: Demència tipus Alzheimer: representa el 70% de totes les demències.

Té un començament gradual i un deteriorament continuat sense altres causes orgàniques evidents. Es divideix segons l'edat de presentació en inici primerenc (als 65 anys o abans) o inici tardà (després dels 65 anys). Demència vascular: provocada per l'acumulació de lesions cerebrovasculars isquèmiques o hemorràgiques. Pot manifestar-se acompanyada de delirium sobreafegit, idees delirants, depressió o presentar-se de manera no complicada. Demència secundària a altres malalties: conseqüència directa de malalties mèdiques sistèmiques o processos estructurals diferents a la degeneració primària tipus Alzheimer o patologia vascular.

Demència induïda per substàncies: derivada dels efectes persistents del consum crònic de drogues o exposició a determinats fàrmacs tòxics. Manifestacions clíniques i maneig de la demència El quadre clínic típic inclou dèficit progressiu de memòria, amb gran dificultat per retenir informació nova mentre es preserva relativament el record remot. S'observa també un llenguatge fluid però buit de contingut, pèrdua progressiva de la capacitat de comprendre missatges complexos i deteriorament de l'organització visuoespacial. Són freqüents els canvis en la personalitat, els deliris, la irritabilitat i l'agitació.

Com que l'afectat sol no ser conscient de les seves limitacions cognitives inicials o té dificultats per expressar-les, l'observació de l'entorn immediat (familiars i cuidadors) resulta imprescindible per a la detecció precoç. Encara que no existeix tractament curatiu, la prevenció i el diagnòstic precoç permeten pal·liar símptomes i anticipar cures. El pla terapèutic requereix dues línies d'actuació integrades: Processos de Malaltia i Síndromes Geriàtriques: Apunts 11 COMPROVA-HO 14 Per què una persona que comença una demència pot recordar amb claredat la seva infantesa però oblidar què ha esmorzat?

IDEES CLAU El Síndrome Confusional Agut (SCA) és un trastorn d'origen orgànic, brusc, fluctuant i potencialment reversible. El SCA afecta entre el 20% i el 40% dels ancians hospitalitzats i arriba al 50% en pacients amb fractura de maluc. La forma clínica hipoactiva del delirium és la més freqüent i sol passar inadvertida en presentar-se com a letargia o son. Les subjeccions mecàniques estan terminantment contraindicades en el SCA perquè agreugen l'agitació i el perill de lesions. La malaltia d'Alzheimer origina el 70% de les demències, una condició crònica i irreversible que s'accentua amb l'edat. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 15.

Quines diferències principals hi ha entre el curs temporal del delirium i el de la demència? 16. Per què cal evitar la sedació rutinària en un pacient afectat de SCA? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 17. Quina taxa de mortalitat al cap d'un any s'associa a haver patit un episodi de Delirium? 18. Quina característica distingeix la presentació clínica del SCA hipoactiu respecte a l'hiperactiu?

Tractament no farmacològic: programes d'estimulació cognitiva per alentir la progressió de les pèrdues intel·lectuals, adaptació de l'espai per prevenir accidents o caigudes, organització funcional de la rutina diària i assessorament i suport integral al cuidador principal per reduir la seva càrrega física i emocional. 1 Tractament farmacològic: simptomàtic i d'ús limitat; comprèn fàrmacs per mantenir temporalment la funció com els inhibidors de l'acetilcolinesterasa (per exemple, rivastigmina).

2 Del 38% a) Del 50% b) Del 27,7% c) Del 15% d) Inquietud motora i crits a) Aparició exclusiva durant la nit b) Al·lucinacions visuals contínues c) Somnolència i detecció més difícil d) Processos de Malaltia i Síndromes Geriàtriques: Apunts 12 19. Com actua la subjecció física en un pacient gran en ple episodi de Síndrome Confusional Agut? 20. A partir de quina edat es considera que una malaltia d'Alzheimer és d'inici tardà?

3 Incontinència Urinària, Fecal i Aïllament Social EN ACABAR SABRÀS Distingir els mecanismes clínics dels diferents tipus d'incontinència urinària crònica Establir el pla d'actuació adequat davant una falsa diarrea per impactació fecal Identificar els riscos de la iatrogènia per ús inadequat de bolquers Descriure el procés de desarrelament social i els seus factors predisposants en l'ancià PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 21 Com pot ser que una persona gran amb una massa de femtes dures completament taponada acabi presentant pèrdues de líquid fecal?

Incontinència urinària: fisiopatologia i factors coadjuvants La incontinència urinària es defineix com qualsevol pèrdua involuntària d'orina demostrable de forma objectiva, que es produeix en un moment i un lloc inadequats, independentment de la quantitat emesa. Aquesta condició comporta repercussions higièniques, psicològiques i socials rellevants, ja que limita les activitats de la vida diària i deteriora les relacions personals. Existeix el fals mite que l'envelliment cronològic produeix directament incontinència. L'envelliment per si sol no causa incontinència urinària; cal una alteració anatòmica, fisiopatològica o funcional sobreafegida.

No obstant això, l'edat avançada comporta canvis que disminueixen la capacitat vesical i augmenten la freqüència miccional, com la pèrdua d'elasticitat de la paret vesical. L'origen clínic de la incontinència s'agrupa en dos grans eixos fisiopatològics: Disfuncions de l'aparell urinari: fallada del tancament uretral durant l'ompliment, pèrdua del control voluntari de la bufeta o una disfunció combinada de la bufeta i la uretra. Alteracions neurològiques: pèrdua del control cortical secundària a accidents cerebrovasculars o a fases avançades de la malaltia d'Alzheimer (vegeu «Síndromes Neurocognitives: Delirium i Demència»).

Augmenta la por i l'agitació confusional a) Afavoreix l'orientació en l'espai b) Disminueix la durada total del quadre c) Prevé l'aparició d'incontinència fecal d) Més de 50 anys a) Després dels 65 anys b) Més de 60 anys c) Després dels 85 anys d) Processos de Malaltia i Síndromes Geriàtriques: Apunts 13 A més d'aquestes causes primàries, existeixen diversos factors coadjuvants que desencadenen o agreugen el problema en la persona gran: Alteracions de l'aparell locomotor: disminució de la mobilitat articular i de la força muscular que alenteixen el trasllat al lavabo. Barrereres arquitectòniques: obstacles físics, lavabos llunyans o accessos poc adaptats.

Ingesta inadequada de líquids: un consum insuficient de líquids redueix el volum d'orina i disminueix l'estímul nerviós necessari per al buidament fisiològic de la bufeta. Tractaments farmacològics: ús de diürètics prescrits habitualment per a la hipertensió arterial, que incrementen el volum i la urgència miccional de forma sobtada. COMPROVA-HO 22 Per què una persona anciana amb pèrdua de mobilitat té risc de patir incontinència sense tenir cap lesió urològica?

Tipus d'incontinència urinària crònica i abordatge terapèutic La incontinència urinària crònica o establerta es classifica en cinc tipus principals segons el seu mecanisme: Tipus d'incontinència Mecanisme clínic Manifestació típica Pla d'actuació d'infermeria Incontinència d'esforç Augment sobtat de la pressió intraabdominal sobre una musculatura pelviana feble (laxitud postpart o menopausa, prolapses o lesió de l'esfínter). Molt freqüent en dones. Fuita en petites quantitats en tossir, riure, esternudar o fer exercici. Exercicis de sòl pelvià (Kegel) per enfortir l'esfínter. Evitar com a primera opció l'ús d'absorbents.

Incontinència d'urgència Hiperactivitat o inestabilitat vesical per cistitis, esclerosi múltiple, demències o adenoma de pròstata en homes (la pròstata comprimeix la bufeta). Desig sobtat i imperiós d'orinar amb incapacitat de retardar el buidament; sensació de buidament incomplet i pèrdua de potència del doll. Reeducació vesical i calendari miccional (registre de freqüència i volum, seguit de miccions programades). Incontinència mixta Coexistència de símptomes d'esforç i d'urgència miccional en la mateixa persona. Fuites tant amb augments de pressió com per desig sobtat. Afecta per igual dones i homes; requereix combinar reeducació vesical i enfortiment pelvià.

Processos de Malaltia i Síndromes Geriàtriques: Apunts 14 Tipus d'incontinència Mecanisme clínic Manifestació típica Pla d'actuació d'infermeria Incontinència per desbordament La pressió intravesical supera la resistència uretral per obstrucció mecànica o bufeta hipotònica (com en lesions medul·lars). Goteig continu o fuites en petites quantitats; distensió vesical, plenitud deteriorada o absència de desig. Identificar i desobstruir la causa mecànica o drenar la bufeta segons prescripció clínica. Incontinència funcional Aparell urinari anatòmicament i funcionalment intacte, però incapacitat física, barreres o dèficits cognitius per anar al lavabo.

Micció completa involuntària per dificultat d'arribar-hi a temps o per desorientació. Adaptació ambiental (eliminar barreres arquitectòniques), facilitar acompanyament i suport del cuidador. ERROR FREQÜENT És un greu error recórrer directament al bolquer davant qualsevol incontinència o pèrdua de mobilitat. L'ús indiscriminat i continuat d'absorbents no resol la causa, provoca dermatitis cutània per humitat i multiplica per 3 el risc de patir infeccions del tracte urinari. Cal prioritzar sempre l'adaptació ambiental i la reeducació funcional.

Els objectius de les intervencions d'infermeria consisteixen a determinar la causa subjacent, avaluar com viu la persona el problema, restablir la continència quan sigui possible i ensenyar mesures compensatòries. Aquestes mesures inclouen adaptacions socioambientals, canvis personals i, només quan sigui estrictament necessari, l'ús de dispositius d'ajuda absorbents. COMPROVA-HO 23 Quin és el tractament d'elecció per a una dona amb fuites d'orina en tossir i per què no s'ha d'iniciar directament amb bolquers?

Incontinència fecal i maneig de la impactació La incontinència fecal consisteix en la incapacitat per controlar voluntàriament l'evacuació de les deposicions o els canvis en l'hàbit deposicional que provoquen l'emissió involuntària de femtes. Qualsevol trastorn que lesioni o alteri el funcionament dels esfínters anals en pot ser la causa. Tot i que és menys freqüent que la incontinència urinària, la seva aparició és habitual en persones grans en situació de gran fragilitat o amb càncer colorectal.

Es distingeixen els següents tipus d'incontinència fecal segons el seu origen: Disfunció anorectal alterada: originada per prolapse rectal, patologies esfinterianes, seqüeles de cirurgia o fractures pelvianes. Sobrecàrrega de l'esfínter: provocada per ús inadequat de laxants, quadres diarreics aguts, inflamació intestinal o determinats tractaments farmacològics. Processos de Malaltia i Síndromes Geriàtriques: Apunts 15 Incontinència neurògena: per afectació del sistema nerviós central, traumatismes, tumors o neuropatia diabètica. Incontinència funcional: associada a síndromes demencials avançades o dèficits físics greus.

Incontinència per desbordament (fecaloma): secundària a la retenció de matèria fecal endurida que obstrueix la llum rectal. El fecaloma es produeix habitualment en persones grans immobilitzades o amb restrenyiment crònic, que acumulen masses de femtes dures a l'ampolla rectal. Aquesta impactació genera un fenomen paradoxal: la falsa diarrea per desbordament. El líquid fecal situat per sobre de la massa compacta s'escola pels laterals de l'obstrucció i surt a l'exterior de forma involuntària. COMPROVA-HO 24 Quina mesura farmacològica està contraindicada davant la pèrdua involuntària de femtes líquides en un pacient amb sospita de fecaloma?

Aïllament social i desarrelament en la vellesa L'aïllament social o desarrelament no està catalogat formalment com una síndrome geriàtrica en si mateix, però actua com un potent catalitzador capaç de desencadenar altres síndromes greus. Es defineix com una situació de desvinculació caracteritzada per la solitud i el retraïment en les relacions interpersonals, que transforma la persona gran en un individu socialment dependent. Aquest procés pot ser subjectiu, voluntari o condicionat.

Sol aparèixer arran de pèrdues successives que afecten l'esfera vital de l'ancià: Pèrdues funcionals i físiques: l'aparició d'incontinència urinària o fecal i la presència de barreres arquitectòniques generen vergonya i por, la qual cosa afavoreix que la persona es reclogui al domicili. Pèrdues afectives i psíquiques: defunció de la parella o familiars pròxims. Pèrdua de rol social: jubilació, pèrdua d'estatus o disminució de la xarxa d'amistats. Es descriuen dos tipus diferents de desvinculació segons la naturalesa del vincle afectat: Desvinculació social: es fonamenta en la reducció del nombre total de contactes o relacions socials habituals.

Desvinculació afectiva: es refereix a la reducció dels compromisos emocionals, tant personals com cap a la comunitat. En alguns casos es manté el nombre de contactes però sense intimitat ni Identificació clínica: sospitar davant l'emissió involuntària de femtes líquides en un pacient amb antecedents de restrenyiment, immobilitat o deteriorament cognitiu. Està estrictament contraindicat administrar fàrmacs astringents. 1 Tacte rectal i desimpactació manual: la infermera fragmenta i extreu manualment la massa de femtes endurides emprant els dits degudament protegits i lubricats, atès que un ènema no pot penetrar la massa compacta.

2 Ènema de neteja: un cop extreta la massa fecal principal, s'administra un petit ènema rectal per completar l'evacuació i netejar els residus restants. 3 Processos de Malaltia i Síndromes Geriàtriques: Apunts 16 compromís, mentre que en altres es redueixen les relacions mantenint la capacitat d'implicació afectiva. El curs del desarrelament segueix una seqüència degenerativa: comença amb una desvinculació recíproca entre l'individu i el seu entorn, continua amb una manca de sentit vital, apatia progressiva per falta d'estímuls i s'agreuja per la manca de reconeixement tant social com personal de les capacitats de la persona gran.

Aquesta dinàmica presenta marcades diferències geogràfiques: en l'entorn rural la comunitat manté un major control i supervisió informal de la gent gran, mentre que en l'entorn urbà el veïnatge no se n'assabenta, facilitant un aïllament inadvertit. PROCÉS Cascada del desarrelament social COMPROVA-HO 25 En què es diferencien la desvinculació social i la desvinculació afectiva en la persona gran? Pèrdues inicials Pèrdua de mobilitat, continència, parella o rol de jubilació. 1 Desvinculació recíproca Reducció de xarxes personals i allunyament de la comunitat. 2 Manca de sentit vital Pèrdua de motivació personal i sensació de buit quotidià.

3 Apatia progressiva Disminució d'estímuls psicosocials i inactivitat perllongada. 4 Dependència social Aïllament complet que desencadena o agreuja altres síndromes. 5 Processos de Malaltia i Síndromes Geriàtriques: Apunts 17 IDEES CLAU L'envelliment biològic per si sol mai no produeix incontinència urinària; requereix factors patològics, farmacològics o estructurals afegits. La incontinència d'esforç respon d'elecció als exercicis de sòl pelvià (Kegel), mentre que la d'urgència requereix reeducació vesical i calendari miccional. L'ús indiscriminat de bolquers iatrogènics multiplica per 3 el risc d'infeccions d'orina i produeix dermatitis per humitat.

La impactació per fecaloma genera una falsa diarrea per desbordament; està totalment contraindicat donar astringents i requereix desimpactació manual. El desarrelament no és una síndrome geriàtrica primària, però desencadena altres patologies a través de pèrdues físiques, afectives i de rol social. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 26. Quin maneig requereix la incontinència urinària funcional? 27. Per què no s'ha d'aplicar directament un ènema de neteja com a primer pas davant d'un fecaloma compacte? 28. Com influeix el medi urbà enfront del medi rural en el desenvolupament del desarrelament social? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 29.

Quina afirmació sobre la incontinència urinària en l'ancià és correcta? 30. Quin és el tractament d'elecció per a la incontinència urinària d'esforç? 31. Quina pauta s'ha d'aplicar davant la falsa diarrea per fecaloma?

Requereix sempre una alteració funcional o patològica a) És una conseqüència fisiològica inevitable de l'edat b) S'ha de solucionar immediatament col·locant un bolquer c) Apareix exclusivament per malalties renals agudes d) Absorbents continus durant tot el dia a) Exercicis de reforç del sòl pelvià b) Pauta de diürètics al matí c) Sondatge vesical permanent domiciliari d) Restricció hídrica estricta durant quaranta-vuit hores a) Administració immediata d'antidiarreics orals astringents b) Ènema de neteja immediat a gran pressió c) Desimpactació manual abans d'administrar l'ènema d) Processos de Malaltia i Síndromes Geriàtriques: Apunts 18 32.

Quin risc comporta l'ús indiscriminat i continu del bolquer? 4 Immobilitat, Úlceres per Pressió i Caigudes EN ACABAR SABRÀS Distingir els canvis fisiopatològics multisistèmics induïts per la inactivitat perllongada. Classificar les úlceres per pressió segons els seus quatre estadis de destrucció tissular. Identificar els factors de risc de caiguda utilitzant l'escala Thomas. Descriure la seqüència pautada per aixecar-se del terra després d'una caiguda. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 33 Per què passar un mes i mig al llit sense moure's pot reduir la capacitat de caminar més enllà del que explicaria la malaltia inicial?

Síndrome d'immobilitat: concepte, epidemiologia i etiologia La síndrome d'immobilitat és la pèrdua de capacitat per dur a terme les activitats quotidianes per afectació directa de les funcions motores. Sovint constitueix la forma atípica amb què debuten moltes malalties en l'ancià (vegeu «Processos de Malaltia, Fragilitat i Hospitalització»). És un quadre clínic d'origen multifactorial, potencialment evitable i en gran part reversible si s'intervé a temps. La seva transcendència ve marcada per la prevalença creixent en la comunitat i l'àmbit institucional: Un 18% de les persones de més de 65 anys té dificultats evidents per moure's per si mateixa.

Un 50% dels majors de 75 anys té seriosos problemes per sortir del seu domicili. Fins a un 59% dels pacients geriàtrics ingressats a l'hospital inicien dependència en les activitats de la vida diària (AVD). DEFINICIÓ La immobilitat és la reducció involuntària de la capacitat de desplaçament i mobilització física, secundària al desús orgànic o a patologies de base, que limita de forma progressiva l'autonomia individual.

L'origen de la immobilitat combina elements propis de l'individu i condicionants de l'entorn: Millora la mobilitat articular de la pelvis a) Provoca directament càncer de còlon i recte b) Redueix immediatament la despesa sanitària de cures c) Multiplica per tres el risc d'infecció urinària d) Processos de Malaltia i Síndromes Geriàtriques: Apunts 19 Factors intrínsecs (propis del pacient) Factors extrínsecs (iatrogènics i ambientals) Osteoartrosi, osteoporosi i deteriorament musculoesquelètic Iatrogènia per prescripció de repòs injustificat o excés de fàrmacs Patologia neurològica (ictus o ACV, demències) Hospitalització i ingrés en institucions poc dinamitzadores Patologies cardiovasculars i pulmonars descompensades Barreres arquitectòniques (graons, absència d'ascensor) Dèficits sensorials (pèrdua de visió o audició) i endocrinopaties Manca de suport social i xarxa cuidadora Causes psicològiques, destacant la síndrome postcaiguda Mobiliari inadequat a la llar COMPROVA-HO 34 Quina relació temporal i causal té la síndrome postcaiguda amb la síndrome d'immobilitat?

Canvis fisiopatològics multisistèmics del desús El repòs continuat altera de forma greu el funcionament de múltiples òrgans i sistemes corporals. La immobilització prolongada durant 6 setmanes redueix la força muscular fins a un 55%. Els músculs flexors i les extremitats inferiors pateixen l'atròfia més acusada. Els canvis multisistèmics derivats de la inactivitat inclouen: Sistema cardiovascular: disminució del flux sanguini efectiu, fatiga ràpida, síncopes i pèrdua de líquids amb hipotensió ortostàtica. Augmenta de forma crítica el perill de malaltia tromboembòlica com la trombosi venosa profunda (TVP) o el tromboembolisme pulmonar (TEP).

Aparell musculoesquelètic: osteoporosi per desús, rigidesa articular i desenvolupament accelerat de contractures. Aparell respiratori: hipoventilació, dessaturació arterial i risc elevat d'atelectàsies i pneumònies infeccioses. Sistema nerviós: pèrdua progressiva de la coordinació motora i aparició d'inestabilitat postural en bipedestació. Aparell digestiu: anorèxia (pèrdua de la gana), reflux gastroesofàgic, restrenyiment tenaç i evolució freqüent cap a la malnutrició. Aparell genitourinari: formació de litiasi o càlculs renals, retenció urinària, infeccions del tracte urinari (ITU) i incontinència funcional (vegeu «Incontinència Urinària, Fecal i Aïllament Social»).

Metabolisme i pell: resistència a la insulina amb tendència a la hiperglucèmia, a més d'una vulnerabilitat cutània extrema que predisposa a l'aparició d'úlceres. Processos de Malaltia i Síndromes Geriàtriques: Apunts 20 PROCÉS Cicle viciós del desús i la immobilitat Nivells de prevenció de la immobilitat i úlceres per pressió (UPP) La prevenció de la immobilitat requereix actuacions organitzades en tres esglaons segons l'estat del pacient: Prevenció primària: promoció d'exercici físic regular adaptat per mantenir el to, la flexibilitat i la capacitat funcional abans que s'instauri el dèficit.

Prevenció secundària: detecció precoç del declivi funcional i adaptació ambiental per afavorir l'autonomia en les AVD (passamans a passadissos, il·luminació òptima, barres als banys, eliminació d'obstacles i estimulació sensorial). Prevenció terciària: abordatge de seqüeles ja instaurades (tractament de contractures, atrofia muscular) i prevenció d'úlceres cutànies mitjançant mobilitzacions i control postural continuat.

Les úlceres per pressió (UPP) representen la complicació cutània més greu de la immobilitat prolongada: DEFINICIÓ Una úlcera per pressió és una lesió cutània i dels teixits subjacents d'origen isquèmic, amb pèrdua de substància, provocada per la pressió perllongada o la fricció mantinguda entre dues superfícies dures (el pla ossi i la superfície de suport). Pel que fa al seu impacte, les UPP afecten entre el 3% i l'11% dels pacients que ingressen en hospitals, i en l'àmbit comunitari assoleixen un 1,7% entre els 55-69 anys i un 3,3% entre els 70-75 anys. A les residències geriàtriques es diagnostiquen en un 9,5% al primer mes d'estada i arriben al 20,4% al cap de dos anys.

Tenen una mortalitat intrahospitalària associada del 23% al 27%, i augmenten el risc de mort entre dues i cinc vegades en l'entorn residencial. Inactivitat o repòs Condicionat per malaltia aguda, dolor o por 1 Pèrdua de massa muscular Atrofia ràpida de flexors i extremitats inferiors 2 Inestabilitat postural Pèrdua de reflexes propioceptius i de redreçament 3 Caiguda o síndrome postcaiguda Aparició de por intensa a la deambulació 4 Immobilitat consolidada Apareixen UPP, rigidesa i dependència irreversible 5 Processos de Malaltia i Síndromes Geriàtriques: Apunts 21 Diagrama de les zones de pressió segons les diferents posicions corporals al llit.

Les zones anatòmiques més exposades a la isquèmia varien segons la posició corporal: Decúbit supí: talons, regió sacra, colzes, escàpules i occipuci. Decúbit lateral: mal·lèols, còndils femorals, trocànter major, costelles, acromi i pavelló auricular. Decúbit pron: dits dels peus, genolls, genitals (homes), mames (dones), acromi i galta.

L'evolució clínica de les UPP es classifica en quatre estadis: Estadi Afectació anatòmica Signes clínics distintius Estadi I Epidermis indemne Eritema cutani que no blanqueja a la pressió, calor local, induració o edema Estadi II Epidermis, dermis o ambdues Pèrdua parcial del gruix cutani en forma d'abrasió, butllofa o úlcera superficial Estadi III Teixit cel·lular subcutani Pèrdua total del gruix cutani amb dany o necrosi subcutània i presència d'exsudat Estadi IV Múscul, tendó i os Destrucció tissular extensa, necrosi profunda i afectació d'estructures de suport Processos de Malaltia i Síndromes Geriàtriques: Apunts 22 Esquema d'alineació corporal correcta i canvis posturals en decúbit supí, lateral i pron.

ERROR FREQÜENT Espaiar els canvis posturals a més de tres hores o confiar únicament en l'ús de superfícies especials per al maneig de la pressió és un error crític. La pauta preventiva d'úlceres per pressió en llit exigeix canvis posturals periòdics cada 2-3 hores i alineació corporal correcta simètrica mitjançant coixins de descàrrega per evitar posicions vicioses o antiàlgiques. COMPROVA-HO 35 Quina troballa exploratòria distingeix una lesió en estadi I d'una irritació cutània superficial transitòria?

Síndrome de caigudes: epidemiologia, factors de risc i conseqüències Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), una caiguda és qualsevol esdeveniment que precipita l'individu a terra de forma involuntària i des de la seva pròpia alçada. Les dades mostren una progressió alarmant amb l'edat: un 30% dels majors de 65 anys i un 50% dels majors de 80 anys pateixen almenys una caiguda a l'any (sent d'un 35% en el grup de més de 75 anys). A més, dos terços de les persones grans que cauen tornen a patir una nova caiguda en el termini de 6 mesos.

Els factors predisponents es divideixen en intrínsecs i extrínsecs: Factors intrínsecs: alteracions vestibulars (fallida del reflex vestíbul-ocular i de redreçament), pèrdua de l'agudesa visual, deteriorament dels mecanoreceptors articulars propioceptius (especialment a malucs i genolls) i sarcopènia (disminució de massa i força muscular). S'hi sumen patologies cardiovasculars com la hipotensió ortostàtica, processos aguts, dèficit cognitiu i efectes adversos farmacològics.

Factors extrínsecs domiciliaris: terres relliscosos o humits, catifes no fixades, absència de barres a la dutxa, escales sense passamans, il·luminació pobra, mobles inestables, llits alts o portes Processos de Malaltia i Síndromes Geriàtriques: Apunts 23 corredisses i giratòries. Factors extrínsecs urbans i de transport: voreres estretes, desnivells sobtats, semàfors de curta durada, arrencades brusques del transport públic i temps insuficient per pujar o baixar.

Les repercussions de la caiguda van més enllà de l'impacte físic immediat: Conseqüències físiques: tot i que el 90% dels incidents no genera danys estructurals greus, un 1% produeix fractures (amb especial gravetat a l'extremitat proximal del fèmur), a més de ferides, contusions i traumatismes cranioencefàlics (TCE). Els ancians representen el 50% dels ingressos als serveis de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia (COT). D'altra banda, la permanència perllongada a terra sense poder incorporar-se genera deshidratació, hipotèrmia, UPP i trombosi venosa profunda.

Conseqüències psicològiques: la síndrome postcaiguda, caracteritzada per por intensa a tornar a caure, ansietat, pèrdua de confiança i restricció d'activitats que accelera l'aïllament i la dependència. Conseqüències socioeconòmiques i vitals: sobrecàrrega familiar, hiperfreqüentació a urgències, institucionalització prematura i un clar increment de la mortalitat global.

CAUSES I CONSEQÜÈNCIES Dèficits neurosensorials Afectació visual, vestibular i alteració propioceptiva Perills ambientals Terres humits, catifes, mala il·luminació i graons Fàrmacs i hipotensió Ortostatisme i efectes secundaris de fàrmacs La caiguda en l'ancià Lesions físiques Contusions, ferides, traumatismes i fractures òssies Síndrome postcaiguda Fòbia a caminar, retraïment i restricció motora Ingrés i institucionalització Sobrecàrrega del cuidador i pèrdua d'independència COMPROVA-HO 36 Quines complicacions sistèmiques greus apareixen si l'ancià passa moltes hores estirat al terra sense assistència?

Valoració del risc i estratègies d'actuació davant la caiguda La valoració integral de la persona amb caigudes requereix anamnesi exhaustiva, exploració física completa (neurològica, cardiovascular i musculoesquelètica), anàlisi dels sentits, estudi detallat de la marxa i l'equilibri, i revisió dels factors etiològics. Per mesurar el risc de caiguda s'utilitza l'Escala Thomas (versió modificada STRATIFY), que avalua cinc paràmetres concrets en format binari (Sí/No): Presència d'antecedents de caigudes prèvies o ingrés per aquest motiu. 1 Estat d'agitació, confusió o desorientació temporal i espacial. 2 Afectació sensorial visual o auditiva rellevant.

3 Processos de Malaltia i Síndromes Geriàtriques: Apunts 24 El pla d'intervenció es desplega en funció del moment d'assistència: Prevenció primària: educació per a la salut, prescripció d'activitat física i nutrició equilibrada, control d'audiòfons i ulleres, entrenament en l'ús correcte d'ajudes tècniques (bastons, caminadors, cadires de rodes), formació dels equips assistencials (atenció primària, hospitalària i residències) i correcció dels riscos ambientals. Prevenció secundària: valoració diagnòstica postcaiguda mitjançant exploració física, història clínica detallada, proves complementàries i correcció immediata de causes intrínseques i extrínseques.

Prevenció terciària: rehabilitació funcional i abordatge precoç de complicacions físiques i psicològiques. En la fractura de fèmur s'ha de dur a terme la intervenció quirúrgica com més aviat millor, establint la sedestació entre el segon i tercer dia postoperatori (sense superar les 3 hores per sessió), iniciant la bipedestació quan la fractura sigui mecànicament estable i reeducant la deambulació per restaurar l'autonomia en les AVD.

Un component cabdal de la prevenció terciària és l'aprenentatge de la tècnica per aixecar-se del terra de manera autònoma en cas d'accident: PER RECORDAR-HO La seqüència d'aixecament del terra segueix la regla de les tres posicions successives: Pron Gateig Suport ferm. Mai no s'ha d'intentar la bipedestació directa des de la posició d'estirat d'esquena. COMPROVA-HO 37 Quins són els terminis recomanats per mobilitzar un pacient operat per fractura de fèmur si la fixació és estable? Necessitat d'anar al lavabo amb freqüència o presència d'incontinència. 4 Dificultats per caminar, deambular o incorporar-se sense ajuda.

5 Mantenir la calma, comprovar l'absència de fractures i girar el cos lentament fins a situar-se en decúbit pron (boca terrosa). 1 Aixecar el tronc fent força amb els braços fins a col·locar-se en suport sobre els genolls, adoptant la posició de gateig. 2 Desplaçar-se de quatre grapes cap a una estructura estable (cadira pesada, llit, vàter o moble fix). 3 Col·locar les dues mans sobre la superfície ferma i recolzar fermament el peu de la cama més forta a terra. 4 Fer força combinada amb la cama i els braços fins a completar la bipedestació i asseure's immediatament a la superfície de suport per descansar.

5 Processos de Malaltia i Síndromes Geriàtriques: Apunts 25 IDEES CLAU La immobilitat és un problema multifactorial i prevenible que desencadena pèrdua funcional ràpida, reduint la força muscular fins a un 55% al cap de 6 setmanes de repòs. El dany pel desús afecta tots els òrgans: des de tromboembolismes, atelectàsies i pèrdua de massa òssia fins a restrenyiment, resistència insulínica i caigudes. Les úlceres per pressió tenen etiologia isquèmica i requereixen canvis posturals periòdics cada 2-3 hores amb alineació corporal simètrica. Un terç dels majors de 65 anys i la meitat dels majors de 80 anys cauen com a mínim un cop a l'any, i dos terços d'aquests reincideixen en menys de sis mesos.

La síndrome postcaiguda és una complicació psicològica greu que limita la mobilitat per por, accelerant la dependència i l'aïllament social. La tècnica pautada per aixecar-se del terra exigeix rodar a decúbit pron, col·locar-se a quatre grapes en gateig i recolzar-se sobre un moble ferm abans d'incorporar-se. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 38. En quin estadi es classifica una úlcera per pressió que presenta afectació del teixit muscular o ossi amb abundant exsudat? 39. Quins són els cinc ítems que avalua l'Escala Thomas (STRATIFY) per mesurar el risc de caiguda? 40. Quins punts ossis són els més vulnerables a patir úlceres per pressió quan el pacient està col·locat en decúbit lateral?

Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 41. Quant disminueix la força muscular després de 6 setmanes d'immobilització continuada? 42. Com es defineix una úlcera per pressió en estadi I? 43. Quina proporció d'ancians que pateixen una caiguda torna a caure abans de 6 mesos?

Fins a un 55% a) Fins a un 35% b) Fins a un 75% c) Fins a un 20% d) Pèrdua parcial de pell amb butllofa a) Ferida profunda amb exposició òssia b) Destrucció oberta del teixit subcutani c) Eritema que no empal·lideix amb pell intacta d) Tots els pacients afectats a) Un terç dels pacients b) La meitat dels pacients c) Dos terços dels pacients d) Processos de Malaltia i Síndromes Geriàtriques: Apunts 26 44. Quin és el primer pas corporal de la tècnica per aixecar-se del terra després de caure? 5 Desnutrició, Deshidratació i Disfàgia Orofaringea EN ACABAR SABRÀS Distingir les característiques clíniques de la desnutrició calòrica, proteica i mixta.

Calcular el balanç hídric adaptat a condicions de febre, taquipnea o pèrdues digestives. Avaluar el risc de disfàgia mitjançant l'eina EAT-10 i el mètode clínic MECV-V. Aplicar les cures posturals i les viscositats adaptades per prevenir broncoaspiracions. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 45 Per què donar un got d'aigua convencional a un pacient gran amb disfàgia pot comprometre la seva vida més que oferir-li un puré espès? Desnutrició en la gent gran La desnutrició és l'estat patològic provocat per una ingesta insuficient o una mala assimilació dels nutrients necessaris per a l'organisme.

En l'adult gran, aquest dèficit compromet el manteniment de l'estat general de salut i empitjora el pronòstic i la resposta terapèutica davant qualsevol procés patològic agut o crònic. Les manifestacions clíniques més freqüents inclouen fatiga, mareig, pèrdua involuntària de pes, pal·lidesa per anèmia, debilitat muscular, fragilitat i estries a les ungles, pell seca amb descamació, edemes perifèrics, estats d'irritabilitat o confusió mental, retard en la cicatrització de ferides, dolor osteoarticular per dèficit de vitamina D i disfunció del sistema immunitari.

Classificació clínica de la desnutrició Segons el component nutricional deficitari, es distingeixen tres formes clíniques principals: Desnutrició calòrica (o marasme): associada a malalties cròniques que redueixen progressivament la ingesta. Causa una marcada caquèxia amb pèrdua generalitzada de massa muscular i de teixit gras subcutani, habitualment sense edemes perifèrics. Desnutrició proteica (o kwashiorkor): d'instauració i evolució ràpides. Es caracteritza per una davallada acusada dels dipòsits de proteïna visceral i per la presència habitual d'edemes.

Desnutrició mixta: es presenta quan una persona amb desnutrició calòrica prèvia pateix un procés intercurrent agut que no permet cobrir els requeriments proteics requerits, combinant caquèxia i pèrdua visceral severa.

Girar el cos cap a decúbit pron a) Aixecar-se directament d'esquena b) Posar-se dempeus d'un salt ràpid c) Demanar ajuda sense canviar de posició d) Processos de Malaltia i Síndromes Geriàtriques: Apunts 27 Tipus de desnutrició Grau Estratègia de suplementació oral Calòrica Lleu 1 suplement oral tipus batut cada 24 hores Moderada 2 suplements orals tipus batut cada 24 hores Severa 2 suplements orals tipus batut cada 24 hores Proteica Lleu Mòdul proteic associat a monitoratge analític Moderada Severa Mixta Lleu Mòdul proteic + 1 suplement tipus batut Moderada Mòdul proteic + 2 suplements tipus batut Severa Mòdul proteic + 2 suplements tipus batut Taula de decisió nutricional i suplements orals recomanats.

Factors etiològics i elements de risc L'origen de la desnutrició geriàtrica és multifactorial i combina tres esferes principals: Factors psicosocials: modificacions involuntàries dels patrons alimentaris, solitud, depressió, situació de dol o viduïtat, canvis de domicili o ingrés institucional, limitació de recursos econòmics i aïllament o dificultats de mobilitat per adquirir aliments. Processos de Malaltia i Síndromes Geriàtriques: Apunts 28 Canvis associats a l'envelliment fisiològic: atròfia de les papil·les i menor agudesa sensorial gustativa i olfactòria, canvis anatòmics i motors de l'aparell digestiu, reducció de l'activitat física i una edat superior a 80 anys.

Factors patològics: pluripatologia, polimedicació, dependència funcional, malalties com el Parkinson, absència de peces dentals, disfàgia o situacions d'hipermetabolisme amb consum muscular accelerat. COMPROVA-HO 46 Quina diferència clínica fonamental permet distingir el marasme del kwashiorkor en la valoració física? Deshidratació en l'adult gran Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), la deshidratació és l'estat patològic derivat d'una pèrdua excessiva d'aigua corporal, que es produeix quan les sortides de líquid superen la ingesta realitzada. Segons la intensitat del balanç negatiu, es classifica en lleu, moderada o greu.

Aquesta darrera constitueix una emergència mèdica vital per risc imminent de xoc hipovolèmic. Factors de vulnerabilitat de l'ancià L'envelliment comporta una disminució del percentatge global d'aigua corporal total, una pèrdua fisiològica de la sensació de set (la persona se sacia ràpidament amb petits volums) i una menor capacitat de concentració renal per reducció d'hormones retingudes d'aigua i electròlits. La polimedicació (com els diürètics) i l'aparició de clínica atípica inespecífica (apatia, somnolència, confusió aguda) agreugen el risc de passar desapercebuda.

Signes clínics i pautes d'hidratació Els signes habituals de pèrdua hídrica són sequedat de mucoses orals, orina escassa i concentrada (de coloració fosca), fatiga, cefalea, astènia, pèrdua sobtada de pes i desorientació. Si la pèrdua és greu, s'instal·len taquicàrdia, rampes musculars, mareig i alteració profunda de la consciència. RECOMANACIONS DE LA SENC I CÀLCUL DE REQUERIMENTS ADDICIONALS La Societat Espanyola de Nutrició Comunitària (SENC) recomana un consum base de 4 a 6 gots d'aigua o líquid al dia en…