Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos

I 0 flashcards i 12 preguntes més al document.

Text del document

APUNTS FISIOPATOLOGIA. DIAGNÒSTIC PER LA IMATGE Grau en Infermeria Universitat de Barcelona AprenAI 2026-2027 Apunts de Fisiopatologia i Propedèutica: semiologia, constants vitals, proves complementàries, història clínica i resolució de casos per a Infermeria. APREN.AI Índex 1 Fonaments de la fisiopatologia: salut, malaltia i mecanismes biològics 1. Fonaments i relació integradora: fisiologia, patologia i fisiopatologia 2. Concepte de salut, malaltia i ruptura de l'homeòstasi 3. Etiologia: causes, procedència i conceptes clínics 4. Patogènia: fases i mecanismes biològics 5. Trastorns estructurals (orgànics) davant de trastorns funcionals 6.

Anàlisi integrada de casos clínics fonamentals 2 Semiologia i avaluació infermera: manifestacions i patrons clínics El model holístic en la valoració infermera Habilitats clíniques i dimensió bioètica La semiologia com a eina fonamental Diferència operativa: signe clínic i símptoma Conceptes de patró clínic i síndrome Patrons de presentació segons temporalitat i extensió 3 L'anamnesi clínica: estructura, tècnica i valoració per aparells Fonaments i rellevància clínica de l'anamnesi Filiació i motiu de consulta Antecedents familiars i personals Historial patològic previ i antecedents gineco-obstètrics Història de la malaltia actual i interrogatori sistemàtic per aparells Casos clínics pràctics d'anamnesi 4 Propedèutica de l'exploració física: mètodes i seqüència d'exploració Consideracions prèvies i sistemàtiques d'exploració Inspecció clínica: valoració visual global i segmentària Palpació: tècnica, nivells i semiologia cutània Percussió i auscultació: diferenciació acústica i prioritat abdominal 5 Signes vitals I: temperatura corporal, freqüència cardíaca i respiratòria Significat clínic dels signes vitals Temperatura corporal i termoregulació Freqüència cardíaca i pols arterial Freqüència respiratòria 6 Signes vitals II: pressió arterial, pulsioximetria i glucèmia basal Avaluació de la pressió arterial: fonaments hemodinàmics i mètodes d'obtenció Estratificació hemodinàmica dels valors de pressió arterial Pulsioximetria perifèrica: saturació arterial d'oxigen (SpO ) Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 1 Interpretació de la SpO i consideracions en patologia crònica Glucèmia basal capil·lar: paràmetres i monitorització ràpida 7 Aplicació pràctica integrada: cas clínic complex de síndrome respiratòria Presentació del cas clínic: Carmen R.

i ingrés d'urgències Desglossament semiològic: signes versus símptomes Estructura del registre d'anamnesi i valoració per aparells Propedèutica de l'exploració física toràcica Avaluació de la síndrome de condensació i integració de constants vitals 8 Proves complementàries I: diagnòstic per la imatge amb radiacions Concepte, objectius i classificació de les proves complementàries Radiografia convencional i radioprotecció 9 Proves complementàries II: imatge sense radiació, laboratori, electrofisiologia i funció Diagnòstic per la imatge lliure de radiació ionitzant Exploracions endoscòpiques d'òrgans buits Proves de laboratori, citologia i biòpsia Registres electrofisiològics Proves funcionals del rendiment orgànic 10 La història clínica i el marc medicolegal: drets del pacient i la HC3 Concepte, funcions i estructura formal de la història clínica Marc regulador: la Llei 41/2002 i els drets del pacient Documents clínics crítics en decisions al final de la vida Interoperabilitat del sistema català: la HC3 Terminologia sanitària bàsica en la documentació clínica 11 Raonament fisiopatològic i resolució de casos clínics: urgències cardiovasculars, respiratòries i metabòliques Principis de raonament clínic en l'atenció urgent Urgències d'origen cardiovascular Urgències de l'aparell respiratori Descompensacions metabòliques: la cetoacidosi diabètica Matriu d'integració de patrons vitals d'alarma 12 Raonament fisiopatològic i resolució de casos clínics: patologia neurològica, xoc i hemorràgia digestiva Ictus isquèmic agut: identificació precoç i preservació de la perfusió cerebral Hemorràgia digestiva alta i xoc hipovolèmic Deshidratació aguda i fallida del volum intravascular 13 Resum per repassar Fonaments de fisiopatologia i causalitat Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 2 Semiologia i propedèutica de l'exploració física Valors de referència dels signes vitals Proves complementàries, documentació i marc legal Solucions de les preguntes de repàs Aquests apunts poden contenir errors o omissions.

Són un material de suport i no substitueixen el temari oficial ni el professorat: contrasta la informació important.

Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 3 1 Fonaments de la fisiopatologia: salut, malaltia i mecanismes biològics EN ACABAR SABRÀS Distingir clarament l'etiologia de la patogènia en la descripció d'un cas clínic Diferenciar una causa primària d'una causa secundària o factor de risc Definir amb precisió els conceptes de malaltia iatrogènica i procés idiopàtic Classificar una alteració clínica com a trastorn estructural orgànic o funcional PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 1 Pot una persona presentar un patiment greu i símptomes reals si totes les proves d'imatge i biòpsies surten perfectament normals? L'estudi de la salut i la malaltia requereix una visió integrada del cos humà.

Per comprendre com s'origina una alteració clínica, primer cal conèixer el funcionament basal de l'organisme i els processos biològics que s'activen quan es trenca l'equilibri intern.

ESQUEMA Estructura general de la disciplina fisiopatològica Fisiologia normal Funcionament basal i manteniment de l'homeòstasi Ruptura de l'homeòstasi Fracàs dels mecanismes adaptatius davant agressions Etiologia (Per què) Identificació dels factors i agents causants Causes primàries Agents directes que inicien la patologia Factors de risc Causes secundàries facilitadores o agreujants Patogènia (Com) Mecanismes cel·lulars i fases del desenvolupament Canvis funcionals Trastorns orgànics estructurals o funcionals Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 4 1.

Fonaments i relació integradora: fisiologia, patologia i fisiopatologia La comprensió mèdica i infermera de la malaltia es fonamenta en la combinació de tres branques biològiques complementàries: Fisiologia: disciplina que analitza el funcionament normal dels òrgans i sistemes, la seva interacció i els mecanismes d'homeòstasi que mantenen l'organisme en estat de salut. Conèixer la normalitat és imprescindible per detectar qualsevol desviació patològica. Patologia: ciència centrada en l'estudi de la malaltia. Analitza l'origen, les causes subjacents i els mecanismes de progressió de les entitats mòrbides.

Fisiopatologia: disciplina integradora que estudia els canvis funcionals que la malaltia genera a l'organisme. Connecta l'etiologia i la patogènia per descriure com s'alteren els processos fisiològics un cop l'agent lesiu s'ha instaurat. DEFINICIÓ La fisiopatologia analitza les alteracions funcionals provocades per la malaltia. Sintetitza el motiu de la lesió (etiologia) i la seqüència biològica que aquesta desencadena (patogènia) per descriure l'impacte global sobre els òrgans i sistemes.

Per exemple, en la hipertensió arterial, la fisiopatologia no es limita a registrar una pressió elevada; analitza les alteracions de l'endoteli, la hiperactivitat simpàtica, la desregulació de l'excreció renal de sodi i la sobreactivació de l'eix renina-angiotensina-aldosterona. COMPROVA-HO 2 Quina diferència conceptual existeix entre la fisiologia i la fisiopatologia? 2. Concepte de salut, malaltia i ruptura de l'homeòstasi La visió mèdica tradicional definia la salut de manera negativa, simplement com l'absència de dany o dolor. Aquesta perspectiva resulta insuficient en la pràctica clínica contemporània.

Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), la salut és un estat de complet benestar físic, mental i social, i no només l'absència d'infeccions o malalties. La salut constitueix un procés dinàmic d'adaptació constant. El cos humà manté la seva homeòstasi enfront de les demandes internes i de l'entorn. Quan la capacitat d'adaptació s'esgota o es desborda, es produeix la malaltia com un desequilibri fisiològic. Aquesta ruptura de l'equilibri funcional pot manifestar-se en diferents estrats corporals: Nivell molecular: alteracions en enzims, receptors de membrana, canals iònics o cadenes d'àcids nucleics.

1 Nivell cel·lular: lesions en membranes, fallida energètica mitocondrial o processos de necrosi i apoptosi. 2 Nivell tissular: canvis en l'arquitectura dels teixits com fibrosi, infiltrat inflamatori o atròfia. 3 Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 5 Quan es produeix aquesta disfunció, apareixen les manifestacions clíniques característiques (per a l'estudi detallat de signes, símptomes i patrons clínics, vegeu «Semiologia i avaluació infermera: manifestacions i patrons clínics»). COMPROVA-HO 3 Per què la definició clàssica de salut es considera actualment insuficient? 3.

Etiologia: causes, procedència i conceptes clínics L'etiologia s'encarrega d'identificar els orígens i agents que provoquen una malaltia; respon a la pregunta de per què apareix el trastorn. A la pràctica, l'aparició d'una patologia sol dependre d'una xarxa interconnectada de factors: Tipus de Causa Mecanisme d'Acció Exemples Clínics Causa primària Agent directe indispensable per desencadenar per si mateix el procés mòrbid. Streptococcus pneumoniae en la pneumònia bacteriana; virus SARS-CoV-2; traumatisme mecànic. Causa secundària (factor de risc) Element que no inicia sol la malaltia, però en facilita l'aparició, agreujament o persistència.

Tabaquisme, edat avançada, obesitat, sedentarisme, estrès crònic o condicions socioeconòmiques. Segons la procedència dels agents desencadenants, les causes es classifiquen en: Causes endògenes: s'originen a l'interior del mateix individu. Inclouen alteracions genètiques, desordres immunològics, alteracions metabòliques, desequilibris hormonals i processos biològics associats a l'envelliment. Sovint no es poden evitar, però sí modular o tractar. Causes exògenes: provenen de l'entorn extern. Comprenen agents biològics (bacteris, virus, fongs), físics (traumatismes, radiació, temperatures extremes), químics (tòxics, fàrmacs) i factors psicosocials o ambientals (contaminació, pobresa).

En molts casos són prevenibles. ERROR FREQÜENT Confondre un factor de risc amb la causa primària de la malaltia fa perdre molts punts als exàmens. El tabaquisme afavoreix notablement una infecció pulmonar, però per si sol no és la causa primària d'una pneumònia bacteriana: l'agent desencadenant directe és el bacteri (com Streptococcus pneumoniae). El tabaquisme actua com a causa secundària creant l'ambient immunològic propici. En el judici diagnòstic s'utilitzen dos termes etiològics fonamentals: Nivell orgànic: deteriorament mecànic o metabòlic d'un òrgan complet (per exemple, fallida de la bomba cardíaca).

4 Nivell sistèmic: afectació generalitzada de la xarxa circulatòria, neurològica, endocrina o immunitària. 5 Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 6 Iatrogènia: dany o efecte advers produït de manera no intencionada com a conseqüència directa de l'assistència mèdica, quirúrgica o farmacològica (per exemple, una fallida renal aguda secundària a l'administració de gentamicina). Idiopàtic: procés morbós sense causa identificable malgrat haver realitzat els estudis clínics i diagnòstics complets pertinents (per exemple, la fibrosi pulmonar idiopàtica). COMPROVA-HO 4 Què tenen en comú i en què es diferencien una malaltia iatrogènica i una malaltia idiopàtica? 4.

Patogènia: fases i mecanismes biològics Mentre que l'etiologia explica el per què, la patogènia descriu el com: el conjunt de mecanismes biològics i etapes a través dels quals s'origina, es desplega i progressa la patologia dins de l'organisme.

PROCÉS Seqüència del desenvolupament patogènic 1 Agressió inicial Contacte de l'organisme amb l'agent lesiu 2 Resposta cel·lular Inflamació, apoptosi, necrosi o fallida molecular 3 Resposta sistèmica Reaccions de tot l'organisme com febre o taquicàrdia 4 Evolució final Resolució en curació, cronicitat o mort El desenvolupament patogènic típic segueix una seqüència de quatre fases: Els mecanismes cel·lulars patogènics varien segons la malaltia: en el VIH s'observa la invasió i destrucció progressiva dels limfòcits CD4 que condueix a immunodeficiència, mentre que en la diabetis tipus 2 la patogènia implica resistència perifèrica a la insulina i fallida de secreció de la cèl·lula beta pancreàtica.

COMPROVA-HO 5 Si un pacient té una infecció per norovirus, quina part correspon a l'etiologia i quina a la patogènia? Agressió inicial: exposició i contacte entre l'organisme i l'agent lesiu (com la inhalació d'un virus respiratori o una torçada articular mecànica). 1 Resposta cel·lular: alteracions a nivell microscòpic com activació de mediadors de la inflamació, fallida funcional, apoptosi, necrosi o proliferació cel·lular. 2 Resposta sistèmica: propagació dels efectes a nivell de l'organisme complet mitjançant canvis neuroendocrins, febre, taquicàrdia compensatòria, astènia o malestar general.

3 Evolució: resolució final del procés, que pot culminar en guarició completa, transició cap a la cronicitat, aparició de seqüeles irreversibles o la mort. 4 Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 7 5. Trastorns estructurals (orgànics) davant de trastorns funcionals Classificar les malalties segons la presència de lesions anatòmiques orienta tant el procés diagnòstic com el pla de cures. Característica Trastorns Estructurals (Orgànics) Trastorns Funcionals Alteració anatòmica Existeix dany físic, mesurable i visible en teixits, òrgans o cèl·lules. No s'observa lesió anatòmica macroscòpica ni dany tissular detectable.

Proves complementàries Detectables mitjançant exploració física directa, biòpsia o imatge mèdica. Les proves diagnòstiques estàndard (radiografies, analítiques, biòpsies) solen ser normals. Base del trastorn Compromís de la funció degut directament a la destrucció estructural. Disfunció dels processos fisiològics o comunicació alterada (p. ex. eix cervell- intestí). Exemples típics Fractura òssia, infart de miocardi amb necrosi, cirrosi hepàtica, tumors. Síndrome de l'intestí irritable, fibromiàlgia, migranya, dispèpsia funcional. PER RECORDAR-HO En el trastorn estructural falla la «peça» física de la màquina (es pot fotografiar i veure).

En el trastorn funcional la màquina està sencera, però el «software» o mecanisme operatiu està desajustat: la fallida funcional i el patiment del pacient són absolutament reals, encara que les imatges surtin normals. 6. Anàlisi integrada de casos clínics fonamentals L'aplicació pràctica d'aquests conceptes es consolida analitzant situacions típiques des de la perspectiva fisiopatològica: Cas Clínic Etiologia (Causa) Patogènia (Com s'origina) Fisiopatologia (Canvi funcional) Tipus de Trastorn Apendicitis aguda Obstrucció de la llum apendicular (fecalits o hiperplàsia limfoide). Obstrucció estasi i proliferació bacteriana inflamació mural isquèmia.

Inflamació apendicular que activa dolor transmès i posterior irritació peritoneal. Estructural (orgànic). COVID-19 lleu Infecció pel virus SARS-CoV-2 (agent biològic exogen). Inhalació de partícules, entrada respiratòria i replicació intracel·lular. Activació immunitària local i sistèmica que genera inflamació tissular lleu. Funcional / Estructural segons extensió de la lesió tissular. Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 8 Cas Clínic Etiologia (Causa) Patogènia (Com s'origina) Fisiopatologia (Canvi funcional) Tipus de Trastorn Infecció d'orina Bacteri Escherichia coli procedent del tracte digestiu. Colonització i ascens bacterià retrògrad per la uretra cap a la bufeta.

Procés inflamatori a la mucosa vesical que causa pol·laquiúria i dolor miccional. Estructural / Inflamatori d'origen infecciós. Varicel·la Virus varicel·la- zòster (agent infecciós exogen). Infecció inicial i posterior disseminació hematògena del virus. Lesions cutànies vesiculoses secundàries a la resposta immunitària a la pell. Estructural (lesions tegumentàries visibles). Gastroenteritis vírica Norovirus o rotavirus. Invasió viral de la mucosa del tracte gastrointestinal. Destrucció funcional dels enteròcits amb incapacitat per a la reabsorció hídrica. Funcional transitori amb inflamació aguda de mucosa.

Diabetis mellitus tipus 2 Causa endògena (predisposició genètica) i exògena (sedentarisme, dieta inadequada). Sensibilitat disminuïda dels receptors cel·lulars d'insulina i disfunció cel·lular beta. Incapacitat per internalitzar la glucosa, generant hiperglucèmia crònica. Funcional metabòlic que amb el temps causa danys estructurals vasculars. Esquinç de turmell Traumatisme mecànic directe en superfície relliscosa (física exògena). Torçada brusca que sobrepassa el rang d'elasticitat del lligament articular. Ruptura de fibres col·làgenes, inflamació local, vasodilatació i dolor intens. Estructural (lesió mesurable d'un lligament).

Síndrome de l'intestí irritable Multifactorial, sovint idiopàtica (interacció de factors psicosocials i intestinals). Alteració de la motilitat digestiva i de l'eix cervell- intestí sense lesió orgànica. Disfunció del trànsit intestinal amb hiperalgesia visceral sense dany visible. Funcional crònic. Hipotiroïdisme subclínic Endògena per desequilibri de la regulació hormonal tiroïdal. Increment compensatori de tirotropina (TSH) amb hormones lliures (T4) normals. Desequilibri endocrí latent sense manifestacions clíniques evidents en aquesta fase. Funcional metabòlic.

Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 9 IDEES CLAU La fisiologia descriu la funció orgànica normal, mentre que la patologia n'estudia les alteracions i la fisiopatologia integra els canvis funcionals durant la malaltia. La salut és un procés dinàmic d'equilibri biopsicosocial i homeòstasi; la malaltia sorgeix quan fracassa aquesta capacitat d'adaptació en qualsevol nivell biològic. L'etiologia respon al per què (identificant causes primàries desencadenants i factors de risc secundaris), mentre que la patogènia descriu el com (seqüència biològica des de l'agressió fins a l'evolució).

Un procés iatrogènic prové d'una actuació assistencial mèdica o farmacològica no intencionada, mentre que un d'idiopàtic manca de causa identificable. Els trastorns estructurals cursen amb una lesió anatòmica objectivable, a diferència dels trastorns funcionals, on hi ha símptomes reals per fallida dels mecanismes operatius sense dany físic visible. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 6. Quina diferència fonamental hi ha entre una causa primària i una causa secundària en el context etiològic? 7. Per què la síndrome de l'intestí irritable es classifica com un trastorn funcional i no estructural? 8. Quines són les quatre fases que conformen el procés patogènic típic d'una malaltia?

Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 9. Quina disciplina s'encarrega d'analitzar com s'alteren els processos funcionals quan la malaltia està instaurada? 10. Com es defineix un dany no intencionat provocat directament per una intervenció o tractament mèdic? 11. En relació a l'etiologia i la patogènia, quina correspondència de preguntes fonamentals és la correcta?

Anatomia pura a) Etiologia b) Fisiopatologia c) Propedèutica clínica d) Efecte idiopàtic a) Efecte iatrogènic b) Efecte funcional c) Efecte crònic d) Etiologia el per què; patogènia el com a) Etiologia el qui; patogènia el quan b) Etiologia el quan; patogènia el per què c) Etiologia el com; patogènia el per què d) Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 10 12. Quina característica és pròpia d'un trastorn purament funcional? 2 Semiologia i avaluació infermera: manifestacions i patrons clínics EN ACABAR SABRÀS Diferenciar de manera operativa i sistemàtica un signe clínic d'un símptoma. Identificar els eixos principals que articulen la valoració infermera holística.

Explicar el concepte de síndrome com a agrupació semiològica sense caràcter etiològic tancat. Classificar els patrons de presentació de les malalties segons el temps d'evolució i l'extensió corporal. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 13 Si una persona entra a la consulta dient que té un mal de cap insuportable i la infermera constata una pupil·la dilatada, quina de les dues manifestacions pot mesurar el sanitari? El model holístic en la valoració infermera La valoració clínica en infermeria concep l'ésser humà des d'una perspectiva integral. No es limita a analitzar un òrgan o una disfunció aïllada. L'atenció infermera reconeix la persona com un ésser amb autonomia i dignitat intrínseca.

Per aconseguir un judici clínic acurat, la recollida de dades s'articula al voltant de diversos eixos fonamentals: Condicions preexistents: antecedents mèdics, quirúrgics i personals que configuren l'estat de base del subjecte. Estat de salut i capacitat funcional: avaluació del grau d'autonomia per a les activitats quotidianes. Esfera psicosocial: benestar emocional, relacions familiars i xarxa de suport comunitari. Manifestacions clíniques i dolor: anàlisi de la simptomatologia referida i el patiment associat. Moltes alteracions no presenten dany estructural visible en proves complementàries sinó una alteració funcional pura.

Cultura de salut i educació: grau de comprensió de la situació patològica, creences personals i predisposició a l'adhesió al pla terapèutic. Seguretat assistencial: detecció de factors de risc i mesures preventives per evitar complicacions. Valors i preferències: respecte absolut a les decisions de l'individu sobre el seu propi cos i procés assistencial.

Presència d'una lesió macroscòpica visible a) Sempre és causat per un traumatisme físic b) Manca total de símptomes reals en el pacient c) Disfunció dels processos sense dany anatòmic d) Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 11 L'enfocament integral evita centrar-se exclusivament en factors primaris evidents i permet identificar problemes funcionals secundaris, com ara les manifestacions digestives lligades a l'estrès psicosocial en el còlon irritable. Habilitats clíniques i dimensió bioètica Obtenir dades clíniques fiables requereix el domini d'eines relacionals sòlides per part del professional d'infermeria: La pràctica de la valoració genera sovint conflictes bioètics.

El dilema més comú sorgeix entre el principi de beneficència (actuar per al màxim bé de l'estat físic del subjecte) i el principi d'autonomia (respectar les decisions lliures i informades de l'individu, fins i tot si rebutja determinades actuacions). Així mateix, la confidencialitat de tota informació revelada constitueix un requisit indispensable per a la relació terapèutica. COMPROVA-HO 14 Quina és la diferència principal entre considerar el pacient des d'un enfocament analític tradicional enfront del model holístic infermer?

La semiologia com a eina fonamental La semiologia clínica és la ciència encarregada de l'estudi, la descripció i la classificació sistemàtica de les manifestacions que genera una malaltia. Representa la pedra angular de la valoració integral i de la presa de decisions en el procés d'infermeria. Una semiologia rigorosa detecta canvis fisiològics precoçment abans que derivin en complicacions greus. Aquesta disciplina estableix un llenguatge comú essencial per a la comunicació interdisciplinària entre metges, infermeres i altres professionals. Aporta seguretat clínica directa al pacient en prevenir errors de diagnòstic o de monitorització.

Per recollir les troballes que la semiologia categoritza s'utilitza la propedèutica (vegeu «Propedèutica de l'exploració física: mètodes i seqüència d'exploració»). Mentre que la semiologia conceptualitza i interpreta el sentit clínic de les alteracions, la propedèutica aporta les tècniques d'exploració física i l'entrevista clínica per identificar-les. Comunicació empàtica i sensible: adaptar el llenguatge a les particularitats socioculturals del pacient sense emetre judicis de valor. 1 Escolta activa: prestar atenció tant a la narració verbal com als silencis i al llenguatge no verbal de la persona.

2 Actitud de neutralitat: mantenir la imparcialitat davant la informació compartida per garantir un espai de confiança. 3 Validació mitjançant preguntes obertes: contrastar les troballes semiològiques amb preguntes que permetin a la persona aprofundir en el seu estat abans de tancar preguntes concretes. 4 Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 12 Diferència operativa: signe clínic i símptoma Totes les manifestacions de la malaltia es divideixen estrictament en dues grans categories en funció de qui les percep i com es detecten: Paràmetre Signe clínic Símptoma Definició operativa Indicador objectiu i mesurable observable pel sanitari.

Manifestació subjectiva sentida i informada pel pacient. Mètode d'obtenció Avaluació directa visual o mesura mitjançant instrumental clínic. Narració del pacient durant l'anamnesi clínica. Mesurabilitat Quantificable amb escales o unitats de mesura universals. No quantificable de manera directa; només estimable mitjançant referència personal. Exemples habituals Febre termometrada, icterícia, hematèmesi mesurada, edemes amb fòvea. Dolor punxant, mareig, nàusees, sensació de fatiga, cefalea. DEFINICIÓ Un signe clínic és tota manifestació física, biològica o analítica d'una patologia que pot ser verificada, observada o mesurada directament per un observador extern.

En canvi, un símptoma és una experiència interna, anòmala o molesta que només la persona que la pateix pot percebre i descriure. Per caracteritzar correctament qualsevol símptoma durant l'entrevista, cal explorar-ne de manera estructurada l'inici, el context vital d'aparició, la durada cronològica, la localització corporal amb les seves possibles irradiacions, la intensitat percebuda i la seva evolució temporal (si empitjora o remet amb factors concrets). ERROR FREQÜENT No confongueu la queixa verbal d'un pacient amb un signe objectiu, ni considereu el dolor com una dada objectivable. Si una persona afirma «tinc febre», es tracta d'un símptoma de sensació distèrmica.

Només quan la infermera utilitza el termòmetre i registra 38,5 °C es converteix en un signe febril mesurable. COMPROVA-HO 15 Si un pacient ingressa a urgències manifestant un mareig intens i la infermera detecta una pressió arterial de 85/50 mmHg, quina dada és el signe i quina el símptoma? Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 13 Conceptes de patró clínic i síndrome Rares vegades una alteració apareix de forma aïllada. La combinació coherent i reiterada de determinats signes i símptomes configura allò que s'anomena un patró de presentació clínica.

Quan un grup de manifestacions apareix habitualment de manera simultània davant múltiples causes possibles, rep el nom de síndrome. DEFINICIÓ Una síndrome és una agrupació característica de signes i símptomes que defineixen un quadre clínic concret, però que no té una etiologia única ni constitueix per si mateixa una malaltia amb entitat biològica tancada. L'exemple clàssic és la síndrome febril: agrupa la presència de temperatura central elevada (signe), taquipnea (signe), calfreds (símptoma o signe segons si s'observen els tremolors), rubicundesa facial (signe) i sudoració o calidesa cutània.

Aquesta síndrome pot estar causada per una pneumònia bacteriana, per una viriasi respiratòria com la grip, per una infecció urinària o per una patologia inflamatòria no infecciosa. Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 14 ESQUEMA Estructura de la síndrome febril PER RECORDAR-HO La síndrome descriu el «què està passant» a nivell semiològic (el patró agregat de manifestacions), però mai explica per si sola el «qui és el culpable» (l'etiologia específica de la malaltia).

Patrons de presentació segons temporalitat i extensió L'anàlisi dels patrons semiològics permet categoritzar les malalties segons el seu patró temporal d'aparició i segons l'abast del territori orgànic compromès: Síndrome febril Patró semiològic comú a múltiples etiologies Signes objectius Paràmetres observables i mesurables Temperatura elevada Registre termomètric central aumentat Taquipnea Freqüència respiratòria accelerada Rubicundesa i sudoració Canvi de coloració cutània i diaforesi Símptomes referits Sensacions subjectives del pacient Sensació de calfreds Percepció interna de fred intens Malestar general Astènia i sensació de fragilitat Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 15 ESQUEMA Classificació dels patrons de malaltia 1.

Classificació segons la temporalitat Malalties agudes: tenen un inici brusc o sobtat, amb un desenvolupament ràpid de les manifestacions semiològiques. La seva durada és breu (es mesura en hores, dies o poques setmanes). La gravetat pot anar des de processos lleus fins a quadres crítics. La seva evolució natural sol conduir a la curació completa i restitució ad integrum, tot i que determinats casos poden derivar en complicacions greus o la mort. Un refredat comú o un quadre d'apendicitis aguda en són mostres típiques. Malalties cròniques: es caracteritzen per un curs prolongat en el temps (mesos, anys o tota la vida de l'individu).

Estan fortament vinculades a factors de risc acumulats, alguns dels quals són modificables (hàbits de vida, consum de tòxics). Moltes vegades representen l'evolució no resolta d'un procés agut. La seva tendència clínica habitual és l'empitjorament progressiu o la presència de brots de reagudització, no presenten curació definitiva i exigeixen controls clínics continuats i adaptacions terapèutiques cròniques. La bronquitis crònica n'és un exemple representatiu. Poden cursar amb fases asimptomàtiques o subclíniques on només es detecten signes analítics d'alteració funcional abans de la manifestació clínica florida. 2.

Classificació segons l'extensió corporal Afectació localitzada: la lesió i els seus signes es troben circumscrits a un sol òrgan, aparell o sistema corporal, sense generalitzar-se a la resta de l'economia biològica tret que apareguin complicacions greus afegides (com un refredat comú limitat a la via aèria superior).

Patrons de malaltia Criteris de presentació clínica Per temporalitat Segons inici, durada i resolució Malaltia aguda Inici sobtat, breu durada, curació freqüent Malaltia crònica Curs perllongat, cures contínues, sense cura Per extensió corporal Segons l'amplitud dels teixits afectats Afectació localitzada Limitada a un òrgan o aparell específic Afectació sistèmica Compromís general de múltiples sistemes Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 16 Afectació sistèmica: el trastorn patològic compromet múltiples òrgans i aparells alhora.

La resposta inflamatòria o infecciosa s'estén per tot l'organisme i pot provocar el col·lapse simultani de diverses funcions vitals, evolucionant cap a una fallada multiorgànica i un risc vital imminent si no es frena a temps. Tot i ser processos d'abast global, sovint manifesten algun signe de focalitat o manifestació local predominador inicialment. COMPROVA-HO 16 Quines característiques diferencien l'evolució d'una afecció aguda respecte d'una crònica pel que fa a la resolució final? IDEES CLAU La valoració infermera parteix d'una concepció holística que harmonitza la funció biològica, l'entorn psicosocial, la dignitat i l'autonomia de la persona.

La semiologia descriu i sistematitza les manifestacions de la malaltia per detectar anomalies de manera precoç i augmentar la seguretat assistencial. Un signe és una troballa objectiva i mesurable pel professional sanitari; un símptoma és una manifestació subjectiva que només el pacient experimenta i relata. Una síndrome és un conjunt típic de signes i símptomes que formen un patró recurrent, sense equivaler a una entitat nosològica amb etiologia única. Segons el patró temporal, les patologies es divideixen en agudes (inici sobtat, durada curta, resolució habitual) i cròniques (curs perllongat, maneig indefinit, sense curació definitiva).

Segons la seva extensió, els processos poden ser d'afectació localitzada (circumscrits a una estructura concreta) o sistèmica (amb compromís de diversos aparells de l'organisme). COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 17. Per què un quadre com la síndrome febril no pot catalogar-se com un diagnòstic etiològic o una malaltia única? 18. En quina circumstància pot sorgir un dilema ètic entre beneficència i autonomia durant la valoració infermera? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 19. Quina de les següents opcions descriu correctament un signe clínic?

Temperatura axil·lar de 38,8 °C a) Cansament intens generalitzat b) Dolor punxant al tòrax c) Sensació de nàusees en dejú d) Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 17 20. Quina definició correspon de manera precisa al terme síndrome? 21. Com es defineix el patró d'una malaltia aguda segons la seva temporalitat? 22. Quin eix és propi de la valoració infermera holística i no d'un examen analític aïllat? 3 L'anamnesi clínica: estructura, tècnica i valoració per aparells EN ACABAR SABRÀS Estructurar les fases seqüencials de l'entrevista clínica des de la filiació fins a la revisió per aparells. Distingir el motiu de consulta immediat del relat cronològic de la malaltia actual.

Calcular i interpretar la fórmula obstètrica GAP i els registres del cicle menstrual. Identificar i descriure les alteracions semiològiques en l'anamnesi sistemàtica dels principals sistemes orgànics. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 23 Per què cal interrogar metòdicament sobre tots els òrgans i sistemes si el pacient només es queixa d'un dolor concret a la cama o a l'abdomen? Fonaments i rellevància clínica de l'anamnesi L'anamnesi és l'entrevista clínica orientada a recollir les dades de salut preexistents, els hàbits de vida i l'estat actual de la persona atesa. Aquest interrogatori metòdic constitueix la base per construir la sospita diagnòstica i planificar les cures infermeres.

L'anamnesi ha de precedir sempre l'exploració Dany estructural causat per bacteris a) Seqüela funcional permanent d'un trauma b) Malaltia crònica d'etiologia desconeguda c) Agrupació típica de signes i símptomes d) Curs lent de progressió vitalícia a) Absència de manifestacions clíniques inicials b) Inici sobtat i durada curta c) Afectació crònica sense resolució d) Només l'anàlisi de teixits lesionats a) El benestar emocional, funcional i social b) La determinació aïllada de marcadors c) L'ús exclusiu de proves radiològiques d) Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 18 física sistemàtica (vegeu «Propedèutica de l'exploració física: mètodes i seqüència d'exploració»).

Aquesta regla permet orientar les maniobres exploratòries i interpretar amb criteri les proves complementàries. A través de l'anamnesi es distingeix si una patologia és de tipus agut (d'inici sobtat, evolució ràpida i curta durada) o crònic (llarga evolució, tendència a l'empitjorament i requeriment de controls continus), així com el seu patró d'afectació: Afectació localitzada: compromet òrgans o sistemes concrets sense estendre's a tot l'organisme, com un refredat comú. Afectació sistèmica: compromet la totalitat dels aparells corporals i pot derivar en fallada multiorgànica o mort, com passa en la sèpsia o reaccions amb alliberament d'histamina com l'asma.

Tota la informació recollida ha de quedar registrada a la història clínica (vegeu «La història clínica i el marc medicolegal: drets del pacient i la HC3»). En contextos d'urgència, l'entrevista s'adapta prioritzant les dades crítiques sense ometre els aspectes fonamentals de la situació aguda. PROCÉS Estructura seqüencial de l'anamnesi clínica COMPROVA-HO 24 Per quina raó tècnica l'anamnesi s'ha de dur a terme sempre abans de l'exploració física? Filiació i motiu de consulta L'entrevista clínica s'inicia amb dues seccions preliminars que contextualitzen l'atenció del pacient: Filiació Identificació, gènere, edat i ocupació. 1 Motiu de consulta Raó principal de la demanda assistencial.

2 Antecedents familiars Patologies hereditàries o transmissibles de consanguinis. 3 Antecedents personals Biotipus, hàbits, tòxics, al·lèrgies i historial gineco-obstètric. 4 Malaltia actual Cronologia precisa i tractaments rebuts. 5 Revisió per aparells Interrogatori sistemàtic de tots els sistemes orgànics. 6 Filiació: recull les dades identificatives bàsiques: nom, edat, gènere, ocupació laboral, dades de contacte i grup sanguini.

1 Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 19 PER RECORDAR-HO Cal diferenciar clarament el motiu de consulta (la queixa concreta que porta el pacient al centre, com ara «febre i tos») de la història de la malaltia actual, que n'és el desenvolupament cronològic detallat. Antecedents familiars i personals L'avaluació dels antecedents permet identificar riscos genètics, hàbits de salut i factors predisposants de la persona atesa: Els antecedents familiars investiguen les patologies prèvies i causes de defunció en pares, fills i germans. Es busquen específicament malalties hereditàries o transmissibles com diabetis, hipertensió arterial o diàtesi hemorràgica.

Els antecedents personals comprenen les dades biològiques i d'estil de vida del pacient: Dades fisiològiques: desenvolupament psicomotriu, característiques del domicili, alimentació i activitat física. Hàbits tòxics i farmacològics: consum de tabac, alcohol, altres tòxics o fàrmacs habituals. Estat vacunal i al·lèrgies: registre sistemàtic d'al·lèrgies a medicaments o aliments. Aquestes dades són indispensables per evitar reaccions adverses greus. Biotipus constitucional: classificació morfològica en ectomòrfic (complexió prima, dificultat per guanyar massa muscular i greix), mesomòrfic (perfil atlètic i muscular) o endomòrfic (tendència a acumular greix corporal i dificultat per perdre'n).

Índex de Massa Corporal (IMC): paràmetre antropomètric per valorar el risc de morbiditat associat a la massa corporal: Historial patològic previ i antecedents gineco-obstètrics Els antecedents patològics inclouen malalties anteriors diferents del quadre actual (processos aguts resolts, patologies cròniques o brots), intervencions quirúrgiques i ingressos hospitalaris previs. En les dones en edat fèrtil es recull la història gineco-obstètrica: menarquia, menopausa, característiques de la menstruació (durada, quantitat, dolor associat), mètode anticonceptiu utilitzat, programes de cribratge (mamografia, citologia cervical) i data de l'última regla (DUR).

El patró del cicle es registra amb la fórmula dies de sagnat / interval entre cicles (per exemple, un patró normal es descriu com a 4/28). La història obstètrica es quantifica mitjançant la fórmula GAP: Motiu de consulta: reflecteix la raó principal per la qual el pacient demana assistència mèdica o infermera, descrita de manera concisa. Si la persona no pot expressar-se, la informació s'obté dels familiars o acompanyants. En cas de sospita de delicte, l'equip assistencial té l'obligació legal d'emetre un comunicat o part judicial.

2 IMC = (Al ada (m)) ç 2 Pes (kg) Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 20 Lletra Significat clínic Exemple d'aplicació G (Gestacions) Nombre total d'embarassos que ha tingut la dona, incloent-hi els actuals i els interromputs. G2A1P1: Pacient amb 2 embarassos totals, 1 avortament i 1 part a terme. A (Avortaments) Nombre de gestacions interrompudes abans del terme. P (Parts) Nombre de parts que han arribat a terme. ERROR FREQÜENT Confondre el valor G amb el total de parts vius. La lletra G expressa el còmput total de gestacions; per tant, el nombre de gestacions sempre ha de ser igual o superior a la suma de parts (P) i avortaments (A).

COMPROVA-HO 25 Què indica exactament la codificació obstètrica G3A0P3 en una dona? Història de la malaltia actual i interrogatori sistemàtic per aparells La malaltia actual constitueix el nucli de l'anamnesi. Consisteix en el relat cronològic ordenat des de l'inici dels símptomes actuals fins al moment de la visita. Cal precisar la data i el mode d'inici, l'evolució del quadre i els fàrmacs o mesures administrats per pal·liar-lo, especificant si han tingut eficàcia terapèutica.

A continuació, l'anamnesi sistemàtica per aparells repassa exhaustivament cadascun dels sistemes orgànics per detectar manifestacions clíniques que el pacient no hagi associat al seu motiu de consulta principal: Aparell o sistema Símptomes principals a interrogar Definicions semiològiques rellevants Respiratori Tos, expectoració, dispnea (dificultat per respirar). Tos acompanyada de febre i dolor pleurític orienta cap a consolidació pulmonar. Cardiovascular Palpitacions, presència d'edemes perifèrics. Permet detectar signes incipients de compromís hemodinàmic. Digestiu Nàusees, vòmits, diarrea, dolor abdominal, tolerància oral.

Icterícia: coloració groguenca de pell, mucoses i escleres per augment de bilirubina. Renal i urogenital Característiques de la micció, control d'esfínters. Dissúria: dolor o coïssor a la micció. Hematúria: presència de sang a l'orina. Neurològic Trastorns del son (insomni), alteracions sensorials. Cefalea: mal de cap. Acúfens (tinnitus): percepció de xiulets o brunzits sense font externa. Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 21 Aparell o sistema Símptomes principals a interrogar Definicions semiològiques rellevants Metabòlic i general Febre, calfreds, pèrdua o guany de pes no justificats. Febre elevada amb afectació sistèmica obliga a descartar sèpsia.

Locomotor Dolor osteoarticular, limitació del moviment, rigidesa. Valoració funcional i de mobilitat articular. COMPROVA-HO 26 Quina diferència semiològica hi ha entre la dissúria i l'hematúria en l'anamnesi urogenital? Casos clínics pràctics d'anamnesi L'aplicació del mètode interrogatori permet orientar el judici clínic abans de l'exploració física: EXEMPLE: CAS CLÍNIC DE RETENCIÓ URINÀRIA AGUDA Filiació i motiu de consulta: Home de 70 anys que acudeix per incapacitat per orinar, dolor intens a l'hipogastri, sensació de gran pressió abdominal i dificultat respiratòria provocada pel dolor.

Antecedents: Diagnòstic conegut d'hiperplàsia prostàtica benigna (HPB) en tractament farmacològic actiu. Al·lèrgia coneguda a la penicil·lina (registrada de forma preferent). Sospita de predisposició familiar a l'HPB. Malaltia actual: Dolor intens d'inici brusc valorat en 8-9/10 segons l'escala verbal. Ha pres 1 g de paracetamol sense cap alleujament. Presenta sudoració profusa i pal·lidesa per activació simpàtica secundària al dolor. Orientació: Retenció urinària aguda secundària a hiperplàsia prostàtica. Es tracta d'una urgència mèdica amb risc de distensió vesical greu i compromís respiratori funcional pel dolor.

EXEMPLE: CAS CLÍNIC DE TOXIINFECCIÓ ALIMENTÀRIA Filiació i motiu de consulta: Dona de 46 anys, arquitecta, que consulta d'urgència per diarrea i vòmits d'inici sobtat. Antecedents: Pare afectat de diabetis mellitus tipus 2 (factor clau pel risc de descompensació metabòlica davant la deshidratació). Nivell d'estrès laboral elevat. Malaltia actual: Després d'un sopar en un restaurant nou on va ingerir aliments crus, comença amb vòmits i deposicions diarreiques. Ha pres loperamida (Fortasec) pel seu compte. Orientació: Gastroenteritis aguda compatible amb toxiinfecció alimentària. Quadre d'urgència relativa amb risc primordial de deshidratació i desequilibri hidroelectrolític.

Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 22 IDEES CLAU L'anamnesi és l'entrevista clínica que ha de precedir de manera obligada l'exploració física sistemàtica. El motiu de consulta identifica la queixa principal, mentre que la malaltia actual en relata la cronologia i els fàrmacs utilitzats. Els antecedents personals registren l'estat vacunal, al·lèrgies farmacològiques, tòxics, biotipus constitucional i l'IMC mitjançant la fórmula . La fórmula obstètrica GAP descriu sintèticament el nombre de gestacions totals (G), avortaments (A) i parts a terme (P). L'anamnesi per aparells repassa metòdicament símptomes com la dispnea, la dissúria, l'hematúria, les cefalees i els acúfens.

COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 27. En què es distingeix el motiu de consulta de la història de la malaltia actual? 28. Com s'interpreta la fórmula obstètrica G4A2P2 segons el model GAP? 29. Quin risc hidroelectrolític prioritari presenta un quadre de vòmits i diarrea aguda en una pacient amb antecedents familiars diabètics? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 30. Quin ordre seqüencial és obligat en l'acte clínic propedèutic? 31. Què representa la lletra G en la fórmula obstètrica GAP? 32. Quin terme semiològic defineix la sensació de cremor o dolor durant la micció?

Pes/(Al ada) ç 2 Exploració física abans d'anamnesi a) Anamnesi abans d'exploració física b) Proves complementàries abans d'anamnesi c) Tractament empíric abans de filiació d) Edat ginecològica de menarquia a) Nombre de fills sans b) Total de gestacions acumulades c) Mesos de gestació actius d) Icterícia a) Hematúria b) Dissúria c) Acúfen d) Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 23 33. Com es defineix el biotipus corporal ectomòrfic segons la constitució física? 4 Propedèutica de l'exploració física: mètodes i seqüència d'exploració EN ACABAR SABRÀS Distingir les quatre tècniques bàsiques de la propedèutica clínica i la seva aplicació pràctica.

Identificar les prioritats en l'ordre d'exploració física topogràfic, per sistemes i emergent. Explicar l'excepció de l'exploració abdominal respecte a l'ordre habitual d'auscultació i palpació. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 34 Per quina raó mai no hem de prémer ni palpar el ventre d'un pacient abans d'haver-hi col·locat el fonendoscopi? L'exploració física constitueix el procediment metòdic mitjançant el qual el professional de la salut empra els seus sentits i instruments bàsics per detectar dades clíniques objectives. Aquest examen permet contrastar la informació subjectiva referida pel pacient amb troballes mesurables i verificables sobre el seu estat biològic.

ESQUEMA Mètodes fonamentals de la propedèutica clínica Estat de desnutrició aguda greu a) Tendència predominant al sobrepès b) Persona prima amb dificultat per guanyar massa c) Complexió atlètica i musculada d) Inspecció Observació visual de pell, mucoses i postura Palpació Avaluació tàctil de relleus, dolor i fòvea Percussió Generació de sons mat o timpànic Auscultació Audició de sorolls cardíacs, respiratoris i intestinals Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 24 DEFINICIÓ La propedèutica clínica és el conjunt ordenat de tècniques i maniobres d'exploració destinades a recollir signes clínics per fonamentar el judici diagnòstic i terapèutic.

Consideracions prèvies i sistemàtiques d'exploració L'anamnesi ha de precedir sempre l'exploració física sistemàtica (vegeu «L'anamnesi clínica: estructura, tècnica i valoració per aparells»). Abans de començar, cal informar detalladament la persona de les maniobres que es realitzaran, assegurar el seu confort tèrmic i postural, i preservar estrictament la seva intimitat durant la retirada de peces de roba. Així mateix, és obligatori avaluar el risc de caigudes o lesions mitjançant baranes en pacients desorientats, utilitzar equips de protecció individual com ara guants i bates davant de riscs biològics, i garantir una il·luminació idònia, preferentment natural.

Segons la situació clínica i l'entorn assistencial, s'adopta un dels patrons d'ordenació següents: Ordre topogràfic (crani-caudal): revisió sistemàtica que descendeix des del cap i cuir cabellut, coll, tòrax, abdomen fins a les extremitats inferiors. Ordre sistemàtic o per sistemes: avaluació estructurada per aparells biològics o centrada en la zona simptomàtica, avançant progressivament cap a altres regions. Mètode emergent (ABCDE): seqüència prioritzada per a situacions de risc vital imminent. No s'avança mai a la baula següent sense haver estabilitzat l'anterior.

PROCÉS Avaluació sistemàtica d'urgència ABCDE COMPROVA-HO 35 Per quina raó mai no s'ha d'avançar al pas B o C del mètode ABCDE si la baula prèvia està compromesa?

A - Via aèria Comprovació de permeabilitat de la via respiratòria 1 B - Respiració Valoració de mecànica i moviments ventilaris 2 C - Circulació Pols, perfusió perifèrica i reompliment capil·lar 3 D - Dèficit neurològic Estat de consciència i reactivitat 4 E - Exposició Inspecció corporal protegint de la hipotèrmia 5 Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 25 Inspecció clínica: valoració visual global i segmentària La inspecció és l'apreciació visual atenta i detallada del pacient, realitzada a ull nu o amb l'ajuda d'instruments senzills.

Comença des del primer contacte visual i comprèn des de l'estat general fins a estructures molt localitzades: Aspecte general: morfologia corporal, postura, alineació axial i patrons de moviment espontani. Pell i mucoses: detecció d'icterícia o pal·lidesa, erupcions o lesions cutànies, presència de visceromegàlies o venes dilatades, i coloració de les mucoses (que ha de ser fisiològicament rosada). Temps de reompliment capil·lar: mesura de la perfusió perifèrica; el temps d'ompliment capil·lar normal en un adult és inferior a 3 segons.

Estructures específiques: patrons i ritme dels moviments respiratoris, pols apical visible a la regió precordial, ingurgitació jugular i pulsacions carotídies al coll. Palpació: tècnica, nivells i semiologia cutània La palpació fa servir el tacte i la compressió manual graduada per apreciar la textura, temperatura, humitat, mida, límits, consistència i mobilitat de les estructures anatòmiques. Per evitar contraccions musculars reflexes i dolor innecesari, especialment a la paret abdominal, cal mantenir les mans a una temperatura semblant a la corporal.

S'executa a dos nivells de profunditat: La palpació permet caracteritzar el pols arterial (volum, simetria i ritme), zones doloroses o hiperestèsies, la fluctuació pròpia de col·leccions líquides, les crepitacions de l'aire subcutani i els frèmits (frèmit o thrill: vibració palpable a la regió precordial secundària a un buf cardíac intens, descrit com el ronroneig d'un gat). A nivell tegumentari, la valoració de la turgència mitjançant la maniobra del plec cutani evidencia estats de deshidratació greu si el plec persisteix sense recuperar la seva forma.

DEFINICIÓ El signe de la fòvea consisteix en la persistència d'una empremta o depressió a la pell després d'aplicar-hi una pressió digital sostinguda, indicativa d'infiltració edematosa al teixit subcutani. COMPROVA-HO 36 Què indica fisiològicament la persistència del plec cutani en pessigar lleugerament la pell d'un pacient? Palpació superficial: realitzada habitualment amb una sola mà; explora la sensibilitat, el to muscular, la continuïtat dels teixits i la presència de deformitats immediates. 1 Palpació profunda: efectuada sovint amb ambdues mans per delimitar estructures internes com ara la vora hepàtica o possibles masses intraabdominals.

2 Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 26 Percussió i auscultació: diferenciació acústica i prioritat abdominal La percussió consisteix a colpejar suaument la superfície corporal per generar vibracions acústiques que depenen de la densitat subjacent. Generalment s'utilitza la tècnica indirecta dígito-digital: un dit recolzat com a plexímetre rep l'impacte ràpid del dit percutor de l'altra mà. En regions com les fosses renals, es practica la percussió suau amb el puny tancat per avaluar el dolor. Tipus de so Trets acústics Significat anatòmic i condició clínica So timpànic Ressonant, to alt i durada perllongada (similar a un tambor).

Visceres buides amb gas o cavitats aèries; present en l'abdomen sa o patològicament en pneumotòrax. So mat (matitat) Apagat, sec, to greu i amortit. Teixits densos desproveïts d'aire o líquid condensat; fisiològic sobre ossos i fetge, patològic en ascites. D'aquesta manera, la percussió timpànica indica presència d'aire o gas visceral, mentre que la percussió matisada indica teixit sòlid o contingut líquid. L'auscultació és la percepció auditiva dels sorolls produïts pels òrgans interns, duta a terme gairebé sempre mitjançant el fonendoscopi sobre la pell. Els sistemes clau d'estudi inclouen: Àrea cardíaca: tancament valvular i detecció de bufs o fluxes anòmals.

Aparell respiratori: so fisiològic anomenat murmuri vesicular i sorolls sobreafegits com sibilàncies (xiulets respiratoris per estretament de la via) o crepitants (soroll similar a un espetec causat per l'obertura alveolar en presència de secrecions). Àrea gastrointestinal: borborigmes o sorolls hidroaeris deguts al peristaltisme intestinal, els quals poden estar conservats, augmentats, disminuïts o absents. ERROR FREQÜENT A l'abdomen, mai no s'ha de palpar abans d'auscultar. La compressió manual estimula mecànicament les nanses intestinals i altera la freqüència i intensitat dels moviments peristàltics.

Per tant, en l'exploració física de l'abdomen, l'auscultació ha de realitzar-se sempre abans de la palpació. COMPROVA-HO 37 Quina troballa sonora s'obté en percutir una cavitat abdominal amb acumulació patològica de líquid (ascites)? Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 27 IDEES CLAU L'anamnesi ha de precedir sistemàticament qualsevol exploració física reglada. La seqüència d'urgència ABCDE prioritza la vida assegurant pas a pas la via aèria, la respiració, la circulació, l'estat neurològic i l'exposició. El temps d'ompliment capil·lar fisiològic en l'adult no ha de sobrepassar mai els 3 segons.

A l'abdomen, l'auscultació s'ha de dur a terme obligatòriament abans de la palpació per no alterar els sorolls hidroaeris. La percussió timpànica detecta contingut gasós visceral o aeri, mentre que el so mat denota estructures sòlides o acumulació de líquid. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 38. Per què cal atemperar les mans de l'examinador abans d'efectuar la palpació? 39. En què es diferencia acústicament i anatòmicament el so timpànic del so mat durant la percussió? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 40. Quin és el temps límit normal del reompliment capil·lar en un adult sa? 41. Quina alteració de la seqüència habitual cal aplicar en l'exploració física de l'abdomen?

42. Quina troballa física defineix el signe de la fòvea? 43. Quin so s'obté a la percussió d'una víscera plena de gas o aire?

Menys d'1 segon a) Menys de 5 segons b) Entre 4 i 6 segons c) Menys de 3 segons d) Auscultar abans de palpar a) Palpar profundament al començament b) Percutir abans d'inspeccionar c) Palpar abans d'inspeccionar d) Soroll intestinal augmentat a l'auscultació a) Empremta cutània persistent després de prémer b) Plec cutani que no recupera la forma c) Vibració precordial palpable intensa d) So mat a) Murmuri vesicular b) So timpànic c) Frèmit acústic d) Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 28 5 Signes vitals I: temperatura corporal, freqüència cardíaca i respiratòria EN ACABAR SABRÀS Identificar els valors normals i patològics de temperatura corporal segons la via anatòmica emprada.

Avaluar la freqüència cardíaca mitjançant palpació perifèrica, auscultació apical i mètodes de monitorització. Registrar la freqüència respiratòria utilitzant la tècnica correcta d'observació inadvertida. Distingir els patrons funcionals i patològics bàsics de temperatura, pols i ventilació. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 44 Per quina raó un sanitari manté els dits al canell del pacient mentre observa fixament el seu pit en lloc de comptar directament el pols? Significat clínic dels signes vitals Els signes vitals són paràmetres objectius i quantificables que reflecteixen l'estat fisiològic dels òrgans vitals.

La seva avaluació permet detectar de manera ràpida qualsevol alteració de l'homeòstasi o deteriorament clínic del pacient. Juntament amb la pressió arterial, la saturació d'oxigen i la glucèmia basal (que s'aborden a la secció «Signes vitals II: pressió arterial, pulsioximetria i glucèmia basal»), la temperatura, el pols i la respiració constitueixen el nucli bàsic de l'exploració física inicial. Temperatura corporal i termoregulació La temperatura corporal expressa el balanç dinàmic entre la producció de calor (termogènesi) i la seva pèrdua cap al medi extern (termòlisi).

Aquest paràmetre presenta variacions fisiològiques naturals segons l'edat, el nivell d'activitat física, el ritme circadià (és lleugerament més elevada durant la nit) i la presència de processos patològics. Per mesurar-la s'utilitzen diferents regions anatòmiques, cadascuna amb característiques particulars d'accessibilitat, precisió i concordança amb la temperatura central: Via de mesura Rang normal de referència Característiques clíniques Axil·lar 36,0 – 37,2 °C Mètode més habitual, segur i no invasiu; s'empra en pacients no crítics malgrat tenir menor precisió.

Rectal 36,5 – 37,8 °C Reflecteix fidelment la temperatura corporal central; tècnica invasiva, reservada per a situacions d'emergència. És aproximadament 0,5 °C superior a l'oral. Oral 36,2 – 37,5 °C Còmoda d'obtenir; contraindicada en pacients inconscients, infants petits o persones amb patologia respiratòria greu. Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 29 Via de mesura Rang normal de referència Característiques clíniques Timpànica 36,0 – 37,5 °C Ràpida, còmoda i precisa per estimar el valor central mitjançant sensors d'infrarojos. Esofàgica 36,0 – 37,5 °C Molt precisa i invasiva; d'ús gairebé exclusiu en monitorització contínua de pacients crítics.

Temporal 36,0 – 37,5 °C Mesura superficial mitjançant escaneig tèrmic sobre l'artèria temporal. A partir d'aquests paràmetres es defineixen diverses alteracions tèrmiques d'interès clínic: Hipotèrmia: descens per sota dels 35,0 °C. Febrícula: estat subfebril comprès estrictament entre 37,5 i 38,0 °C. Febre: elevació de la temperatura corporal superior a 38,0 °C. Hiperpirèxia: increment extrem per sobre dels 40,0 °C, que compromet la integritat cel·lular. Esquema dels intervals tèrmics corporals des d'hipotèrmia fins a hiperpirèxia. COMPROVA-HO 45 Si un pacient presenta una temperatura oral de 37,2 °C, quina lectura aproximada esperaríem obtenir per via rectal?

Freqüència cardíaca i pols arterial La freqüència cardíaca (FC) representa el nombre de contraccions o batecs que efectua el miocardi per unitat de temps, expressat en batecs per minut (bpm o lpm). Depèn directament de factors com l'edat, l'estat hemodinàmic i l'esforç físic realitzat. Fisiopatologia i Propedèutica Clínica: Apunts i Casos 30 L'avaluació de la freqüència i el ritme cardíac es pot dur a terme mitjançant tres modalitats principals: ESQUEMA Mètodes d'avaluació de la freqüència cardíaca Els valors de referència en un adult sa en repòs se situen de manera canònica entre els 60 i 100 lpm.

Quan aquests límits es trenquen, es configuren dos patrons diagnòstics: Taquicàrdia: increment de la freqüència cardíaca en repòs per sobre de 100 lpm. Bradicàrdia: descens de la freqüència cardíaca per sota de 60 lpm. COMPROVA-HO 46 On s'ha de col·locar la campana o diafragma del fonendoscopi per comptar la freqüència cardíaca apical d'un pacient adult? Freqüència respiratòria La freqüència respiratòria (FR) mesura el nombre de cicles respiratoris complets —cadascun compost per una fase d'inspiració i una d'expiració— que ocorren al llarg d'un minut. Constitueix un paràmetre clínic molt sensible per detectar precoçment l'empitjorament de patologies respiratòries i desequilibris metabòlics.

Per obtenir una mesura fiable, el pacient ha d'estar còmode, estirat o assegut, i s'han d'inspeccionar els moviments de pujada i baixada del tòrax o de l'abdomen. Palpació del pols arterial: compressió suau d'una artèria sobre un pla ossi mitjançant els pols dels dits índex i mitjà. La localització d'elecció en l'adult conscient és l'artèria radial. Altres punts de palpació sistemàtica inclouen l'artèria caròtida, braquial, femoral, poplítia i pèdia. 1 Auscultació cardíaca apical: utilització…