Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum

I 0 flashcards i 6 preguntes més al document.

Text del document

APUNTS FISIOPATOLOGIA. DIAGNÒSTIC PER LA IMATGE Grau en Infermeria Universitat de Barcelona AprenAI 2026-2027 Apunts complets de fisiopatologia immunitària: immunitat innata i adaptativa, inflamació, febre, immunodeficiències, autoimmunitat i hipersensibilitat. APREN.AI Índex 1 Organització i components del sistema immunitari Dinàmica i fases del procés immunitari Òrgans limfoides: maduració i interacció Components cel·lulars efectors Molècules efectores solubles Immunitat innata vs.

immunitat adaptativa 2 Resposta inflamatòria aguda i reparació tissular Definició i signes cardinals de la inflamació aguda Canvis vasculars i mediadors químics Esdeveniments cel·lulars i evolució del focus inflamatori Reparació tissular i fases de la cicatrització 3 Fisiopatologia de la febre i termoregulació Termoregulació i valors de referència corporal Febre davant d'hipertèrmia Cascada patogènica de la febre Funció defensiva de l'estat febril 4 Immunodeficiències congènites i adquirides Classificació general de les immunodeficiències Immunodeficiències primàries per compartiments cel·lulars Immunodeficiències secundàries o adquirides Principis del maneig terapèutic 5 Tolerància immunitària i malalties autoimmunitàries Fisiopatologia de l'autoimmunitat i ruptura de la tolerància Factors predisposants i desencadenants Mecanismes lesius del dany tissular Classificació per extensió i síndromes clíniques Bases terapèutiques generals 6 Reaccions d'hipersensibilitat (Gell i Coombs) Classificació de Gell i Coombs Hipersensibilitat tipus I: immediata o anafilàctica Hipersensibilitat tipus II: citotòxica mediada per anticossos Hipersensibilitat tipus III: per dipòsit d'immunocomplexos Hipersensibilitat tipus IV: retardada o cel·lular 7 Resum per repassar Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 1 Fonaments del sistema immunitari, inflamació i febre Patologia del sistema immunitari: dèficit, autoimmunitat i hipersensibilitat Solucions de les preguntes de repàs Aquests apunts poden contenir errors o omissions.

Són un material de suport i no substitueixen el temari oficial ni el professorat: contrasta la informació important. Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 2 1 Organització i components del sistema immunitari EN ACABAR SABRÀS Distingir les funcions dels òrgans limfoides primaris i secundaris. Diferenciar els rols funcionals dels limfòcits T CD4+, T CD8+ i limfòcits B. Comparar la cinètica, especificitat i memòria de la immunitat innata i adaptativa. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 1 Com pot el cos humà recordar una infecció superada anys enrere si les cèl·lules tenen una vida mitjana limitada?

El sistema immunitari constitueix una xarxa integrada d'òrgans, cèl·lules i molècules especialitzades que cooperen de manera coordinada. La seva funció primordial consisteix a preservar la integritat de l'organisme diferenciant allò propi del que és estrany. Aquesta capacitat permet combatre infeccions causades per bacteris, virus, fongs o paràsits, a més de reconèixer i destruir cèl·lules pròpies anòmales o tumorals.

ESQUEMA Components del sistema immunitari Òrgans limfoides Llocs de maduració i trobada antigènica Òrgans primaris Medul·la òssia i tim Òrgans secundaris Ganglis, melsa i teixit MALT Cèl·lules immunitàries Leucòcits efectors i presentadors Cèl·lules innates Neutròfils, macròfags i cèl·lules NK Limfòcits adaptatius Limfòcits B i limfòcits T (CD4+, CD8+) Molècules solubles Proteïnes i mediadors químics Anticossos i complement Immunoglobulines i proteïnes lítiques Citocines Interleucines, interferons i TNF Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 3 Dinàmica i fases del procés immunitari Quan l'organisme s'enfronta a un antigen (qualsevol substància, habitualment proteica, reconeguda com a aliena capaç d'estimular les defenses), la resposta es desplega a través de diverses etapes successives i estretament regulades: COMPROVA-HO 2 Quina és la diferència principal d'objectiu entre la fase d'atac i la fase de memòria?

Òrgans limfoides: maduració i interacció L'arquitectura anatòmica del sistema limfoide es divideix segons el moment funcional en què intervenen les cèl·lules immunitàries: Òrgans limfoides primaris: són les zones on es produeix la gènesi i la maduració dels limfòcits. La medul·la òssia és el lloc de maduració dels limfòcits B, mentre que el tim acull la diferenciació i maduració dels limfòcits T. Òrgans limfoides secundaris: estructures on els limfòcits madurs interactuen amb els antígens estranys i entren en contacte amb les cèl·lules presentadores. Comprenen els ganglis limfàtics, la melsa i el teixit limfoide associat a mucoses (MALT), el qual inclou les amígdales i les plaques de Peyer.

PER RECORDAR-HO Una regla mnemotècnica clàssica per associar el lloc de maduració amb la lletra del limfòcit: els limfòcits B acaben la seva maduració a la medul·la òssia (en anglès, Bone marrow), mentre que els limfòcits T maduren al Tim. Els secundaris són exclusivament escenaris de trobada amb l'antigen. Components cel·lulars efectors Els leucòcits constitueixen l'element cel·lular del sistema immunitari. Es classifiquen segons les seves especialitzacions funcionals: Limfòcits T: coordinen o executen les respostes immunes cel·lulars contra cèl·lules infectades o tumorals.

Els limfòcits T CD4+ (auxiliars o 'helper') secreten citocines coordinadores (com les poblacions Th1 i Th2), mentre que els limfòcits T CD8+ actuen com a citotòxics provocant la lisi de cèl·lules infectades. Reconeixement: detecció de l'antigen invasor o patogen per part dels receptors immunes cel·lulars o solubles. 1 Activació: transducció de senyals d'alerta i coordinació dels mecanismes defensius, iniciant la mobilització de limfòcits i la producció de mediadors. 2 Atac i eliminació: desplegament efector adreçat a neutralitzar i destruir directament l'agent nociu.

3 Finalització i memòria: resolució de la reacció defensiva un cop vençut el perill i establiment d'un contingent de memòria immunològica davant de futures exposicions. 4 Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 4 Limfòcits B: reconeixen antígens específics i es diferencien en cèl·lules plasmàtiques, veritables fàbriques secretores d'anticossos. Cèl·lules presentadores d'antigen (CPA): cèl·lules capaces de fagocitar o endocitar patògens, processar els seus components peptídics i exposar-los a la superfície cel·lular als limfòcits T. Inclouen els macròfags, les cèl·lules dendrítiques i els mateixos limfòcits B. Fagòcits i cèl·lules innates: formen la primera línia cel·lular.

Els neutròfils i els macròfags destrueixen microbis per fagocitosi. Les cèl·lules NK (Natural Killer) eliminen cèl·lules infectades o neoplàsiques sense necessitat de sensibilització prèvia. Altres granulòcits: els eosinòfils i els basòfils, involucrats en la defensa enfront de paràsits i en l'activació de respostes al·lèrgiques. ERROR FREQÜENT Confondre el paper dels dos subgrups de limfòcits T costa molts punts als exàmens: els CD4+ no destrueixen de manera directa la cèl·lula diana sinó que organitzen la resposta mitjançant la secreció de citocines, mentre que l'acció citolítica directa recau estrictament sobre els limfòcits T CD8+.

Recorda també que els limfòcits B actuen com a CPA presentant antígens a aquests mateixos limfòcits T col·laboradors. COMPROVA-HO 3 Quines tres cèl·lules del sistema immunitari tenen la capacitat funcional d'actuar com a cèl·lules presentadores d'antigen (CPA)? Molècules efectores solubles A més de la xarxa cel·lular, existeixen elements humorals i proteics lliures al plasma i fluids tissulars indispensables per a la defensa: Anticossos (immunoglobulines): proteïnes produïdes per cèl·lules derivades dels limfòcits B. S'uneixen amb alta afinitat a regions específiques dels antígens anomenades epítops.

Desenvolupen funcions de neutralització de toxines o microbis, promouen l'opsonització (marcatge per a fagocitosi) i activen el complement. Es divideixen en cinc classes principals: IgG, IgM, IgA, IgE i IgD. Citocines: mediadors químics polipeptídics (interleucines, interferons, factors de necrosi tumoral) que controlen la comunicació intercel·lular, la proliferació, la maduració i la intensitat de la inflamació. Sistema del complement: sistema de proteïnes plasmàtiques circulants que poden destruir patògens directament per lisi cel·lular, induir opsonització i amplificar el reclutament inflamatori. Immunitat innata vs.

immunitat adaptativa El sistema immunitari s'organitza en dues branques funcionals que actuen de manera coordinada i sinèrgica en comptes d'aïllada. La immunitat innata conté la invasió inicialment i alerta la branca adaptativa; alhora, la branca adaptativa potencia els mecanismes destructors innats. Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 5 PROCÉS Cooperació innata i adaptativa Característica Immunitat innata Immunitat adaptativa Cinètica de resposta Immediata (minuts o hores des del contacte). Primera línia de defensa. Retardada inicialment (dies). Requereix temps d'activació i expansió. Especificitat Inespecífica: reconeix patrons moleculars generals dels microorganismes.

Altament específica: reconeix epítops concrets mitjançant receptors únics. Memòria immunològica Absent. Respon amb la mateixa intensitat a cada contacte. Present. Les exposicions successives generen respostes més ràpides i potents. Components principals Barreres epitelials, fagòcits (neutròfils, macròfags), cèl·lules NK i complement. Limfòcits B, limfòcits T i anticossos (immunoglobulines). Per aprofundir en els fenòmens vasculars que acompanyen la resposta immunitària inicial, vegeu «Resposta inflamatòria aguda i reparació tissular».

De la mateixa manera, quan les citocines inflamatòries arriben a l'eix hipotalàmic modificant la temperatura corporal, vegeu «Fisiopatologia de la febre i termoregulació». COMPROVA-HO 4 Quina branca immunitària intervindrà primer davant d'una ferida cutània superficial i per què?

Entrada del patogen Ruptura de barreres físiques 1 Defensa innata Fagocitosi ràpida i activació del complement 2 Presentació antigènica Les CPA processen i exposen antígens 3 Resposta adaptativa Expansió de limfòcits T i secreció d'anticossos 4 Eliminació i memòria Destrucció del microbi i protecció futura 5 Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 6 IDEES CLAU El sistema immunitari discrimina allò propi del que és aliè per eliminar infeccions i cèl·lules tumorals anòmales. Els limfòcits B maduren a la medul·la òssia, mentre que els limfòcits T maduren al tim. Els limfòcits T CD4+ coordinen les respostes immunes alliberant citocines, mentre que els CD8+ són citotòxics.

La immunitat innata actua ràpidament sense memòria, mentre que l'adaptativa és altament específica i genera memòria de llarga durada. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 5. On té lloc el primer contacte entre els limfòcits madurs i els antígens estranys? 6. Quines són les tres funcions efectores essencials del sistema del complement? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 7. Quin és l'òrgan limfoide primari on finalitzen la maduració els limfòcits T? 8. Quina funció primordial desenvolupen els limfòcits T CD4+? 9. Quina de les següents cèl·lules forma part de la immunitat innata sense generar memòria? 10.

Quina característica distingeix principalment la immunitat adaptativa de la innata? Gangli limfàtic a) Tim b) Melsa c) Medul·la òssia d) Lisi de dianes a) Fagocitosi activa b) Secreció de citocines c) Producció d'anticossos d) Limfòcit B a) Cèl·lula Natural Killer b) Limfòcit T CD8+ c) Cèl·lula plasmàtica d) Actuació en minuts a) Manca d'especificitat b) Absència de limfòcits c) Generació de memòria d) Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 7 2 Resposta inflamatòria aguda i reparació tissular EN ACABAR SABRÀS Diferenciar els canvis vasculars i la base fisiopatològica dels quatre signes cardinals.

Descriure el procés de diapedesi i la seqüència de reclutament cel·lular en el focus inflamatori. Distinguir les etapes de la reparació tissular contrastant el paper del col·lagen tipus III i tipus I. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 11 Per què una ferida que ja està exteriorment tancada pot trigar mesos a recuperar la seva resistència mecànica? Definició i signes cardinals de la inflamació aguda La inflamació aguda constitueix la resposta local inicial del teixit enfront d'una lesió o agressió infecciosa.

Aquest procés pertany als mecanismes de la immunitat innata (vegeu «Organització i components del sistema immunitari») i el seu objectiu principal és aïllar l'estímul perjudicial, eliminar el dany i preparar el teixit per a la seva reconstrucció posterior. Clàssicament, la clínica inflamatòria es manifesta a través dels anomenats quatre signes cardinals, cadascun derivat de canvis fisiopatològics concrets: Rubor: coloració vermellosa o eritema produït per la relaxació del to arteriolar i l'obertura dels llits capil·lars. Calor: augment de la temperatura local generat pel major flux sanguini vascular.

Tumor: tumefacció o inflor tisular derivada de l'extravasació de líquid cap a l'espai intersticial. Dolor: sensibilització i activació directa de les terminacions nervioses locals per mediadors químics i tensió mecànica. Aquesta combinació de factors afavoreix l'arribada dels elements defensius des del torrent circulatori fins a la localització precisa de l'agressió. COMPROVA-HO 12 Quina és la causa hemodinàmica comuna que genera conjuntament el rubor i la calor locals? Canvis vasculars i mediadors químics Els canvis vasculars representen l'esdeveniment físic més precoç de la resposta aguda.

Es produeix una vasodilatació capil·lar que alenteix el flux de sang i genera una major pressió hidrostàtica local. Paral·lelament, s'esdevé un augment marcat de la permeabilitat endotelial. Com a conseqüència, es produeix la fuita de plasma serós (ultrasudat) cap a l'interstici, establint l'edema inflamatori característic. Aquestes alteracions microvasculars estan regulades per un conjunt coordinat de senyals químics: Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 8 Mediador químic Efecte fisiopatològic principal Histamina Vasodilatació i increment ràpid de la permeabilitat endotelial per facilitar el pas de leucòcits.

Prostaglandines Vasodilatació, augment de la permeabilitat microvascular i sensibilització nociceptiva del dolor. Bradicinina Estimulació de la permeabilitat dels vasos i sensibilització directa de les terminacions per produir dolor. Quimiocines Atracció selectiva de leucòcits (especialment neutròfils) seguint un gradient químic. Citocines Activació de cèl·lules immunitàries circumdants i inducció d'efectes sistèmics com la febre (vegeu «Fisiopatologia de la febre i termoregulació»). COMPROVA-HO 13 Quina funció específica tenen les quimiocines en el focus inflamatori?

Esdeveniments cel·lulars i evolució del focus inflamatori L'acció combinada de la dilatació i la permeabilitat permet l'arribada dels components cel·lulars efectors. En primer lloc, les cèl·lules de l'endoteli vascular expressen molècules d'adhesió. Aquestes permeten que els leucòcits rodin, s'adhereixin i finalment travessin la paret capil·lar cap a la matriu extracel·lular, un fenomen anomenat diapedesi.

PROCÉS Seqüència cel·lular de la inflamació aguda 1 Alliberament de mediadors Histamina i citocines augmenten el flux sanguini 2 Adhesió endotelial Expressió de molècules d'adhesió per aturar leucòcits 3 Diapedesi Migració leucocitària a través de l'endoteli 4 Fagocitosi al focus Neutròfils i macròfags eliminen patògens i teixit mort Els primers a arribar de forma massiva són els neutròfils, seguits posteriorment pels macròfags. Tots dos tipus cel·lulars fagociten microorganismes patògens, degraden restes cel·lulars i eliminen el teixit necròtic generat durant l'agressió.

Pel que fa al desenllaç, la inflamació aguda acostuma a resoldre's en qüestió d'unes hores o pocs dies un cop extingida la causa lesiva. No obstant això, si l'estímul persisteix o no es neutralitza, la resposta evoluciona cap a una inflamació crònica. Aquest estadi es caracteritza per: Canvi en el patró de reclutament cap a una infiltració limfocitària i presència dominant de macròfags. Formació de granulomes per intentar contenir l'agent que no ha pogut ser degradat.

Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 9 ERROR FREQÜENT Confondre el tipus cel·lular dominant segons la temporalitat de la inflamació: a la fase aguda inicial predominen els neutròfils amb canvis vasculars marcats, mentre que en la cronificació predominen els macròfags, la infiltració limfocitària i els granulomes. COMPROVA-HO 14 En quina estructura morfològica pot derivar la persistència prolongada d'un agent inflamatori no eliminable? Reparació tissular i fases de la cicatrització Un cop controlada la inflamació i netejat el teixit, s'engega la reparació tissular o cicatrització per restablir la integritat del compartiment danyat.

Cal tenir present que, en el teixit danyat, la funció cel·lular triga més en recuperar-se que la reparació estructural. Fase de reparació Durada típica Esdeveniments biològics principals 1. Inflamatòria Dies 1-3 Activació de la coagulació, neteja de la ferida per neutròfils i macròfags, i alliberament de factors que atreuen fibroblasts. Vasodilatació i extravasació (signes cardinals). 2. Proliferativa Dies 3-10 Proliferació de fibroblasts i cèl·lules endotelials. Els fibroblasts sintetitzen i dipositen col·lagen de tipus III, constituint el teixit de granulació altament vascularitzat. 3.

Maduració i remodelació Setmanes a mesos El col·lagen inicial es reorganitza i és substituït per col·lagen tipus I, molt més fort. El teixit estromal es contrau i defineix la cicatriu, restaurant la integritat i l'homeòstasi. PER RECORDAR-HO Associa el número de col·lagen a la seva solidesa: el col·lagen de tipus III és tou i provisional (fase proliferativa, teixit de granulació jove), mentre que el col·lagen de tipus I és fort i definitiu (fase de remodelació i cicatriu consolidada). COMPROVA-HO 15 Quin tipus de col·lagen predomina al teixit de granulació entre els dies 3 i 10 de la ferida?

Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 10 IDEES CLAU Els quatre signes cardinals de Cels són rubor, calor, tumor i dolor, producte directe dels canvis microvasculars i mediadors químics. La histamina, les prostaglandines i la bradicinina incrementen la permeabilitat endotelial i faciliten l'extravasació plasmàtica i leucocitària. La diapedesi permet el reclutament seqüencial de neutròfils i macròfags per netejar bacteris i teixit necròtic. La persistència de la lesió pot derivar en inflamació crònica, caracteritzada per infiltració limfocitària i granulomes.

A la cicatrització, el col·lagen tipus III de la fase proliferativa (dies 3-10) és substituït per col·lagen tipus I durant la maduració. La recuperació de la funció cel·lular sol ser més lenta que el restabliment de l'estructura anatòmica. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 16. Quines molècules i canvis hemodinàmics participen en la gènesi del dolor durant la resposta aguda? 17. En quina fase de la cicatrització apareix el teixit de granulació i quin col·lagen el caracteritza? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 18. Quin signe cardinal de la inflamació està causat per l'extravasació de líquid cap al teixit? 19.

Com s'anomena el pas dels leucòcits a través de l'endoteli vascular fins a la matriu? 20. Quin tipus de col·lagen és característic de la fase de maduració i remodelació de la cicatriu? 21. Quina troballa és pròpia de l'evolució cap a una inflamació crònica?

Tumor a) Dolor b) Calor c) Rubor d) Quimiotaxi a) Vasodilatació b) Granulació c) Diapedesi d) Col·lagen tipus II a) Col·lagen tipus III b) Col·lagen tipus I c) Col·lagen tipus IV d) Infiltrat de neutròfils exclusiu a) Formació de granulomes b) Vasoconstricció capil·lar mantinguda c) Absència de teixit estromal d) Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 11 3 Fisiopatologia de la febre i termoregulació EN ACABAR SABRÀS Distingir els fonaments fisiopatològics entre la febre i la hipertèrmia. Descriure les etapes de la via dels pirògens des del contacte microbià fins a l'acció de la PGE2.

Identificar els valors normals de temperatura segons la via de registre i classificar els estats tèrmics. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 22 Per què una persona sent fred intens i tremola just quan la seva temperatura corporal comença a pujar? Termoregulació i valors de referència corporal La temperatura corporal es manté dins d'un rang estret gràcies al control que exerceix l'hipotàlem. Aquesta regió cerebral actua com un termòstat biològic que fixa el punt d'ajust tèrmic o set-point.

Les xifres normals varien en funció del lloc anatòmic d'obtenció a causa de la proximitat als òrgans interns: Localització anatòmica Temperatura mitjana i rang normal Axil·lar °C Bucal (oral) °C Rectal °C A partir d'aquests valors basals es distingeixen diversos estats clínics segons el nivell tèrmic i l'estat del centre hipotalàmic: Estat tèrmic Rang de temperatura típic Criteri fisiopatològic Normotèrmia 36,5–37,5 °C Manteniment dins del rang fisiològic normal. Febrícula 37,0–37,8 °C Increment lleu per sota del llindar diagnòstic de febre. Febre > 38 °C (mesura bucal) Elevació coordinada deguda al reajustament a l'alça del set- point.

Hipertèrmia > 37,5–38 °C Elevació sense canvi en el set-point per fallada en la termòlisi. Hiperpirèxia > 41 °C Febre extrema amb risc greu per a la integritat cel·lular. Hipotèrmia < 35 °C Descens patològic de la temperatura central de l'organisme. 36,4 ± 0,4 36,8 ± 0,4 37,4 ± 0,4 Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 12 COMPROVA-HO 23 Quina diferència fisiològica hi ha entre la temperatura bucal i la temperatura rectal de referència? Febre davant d'hipertèrmia Tot i que ambdues entitats impliquen un registre elevat al termòmetre, els seus orígens fisiopatològics són oposats.

DEFINICIÓ La febre és l'elevació regulada del punt de referència tèrmic hipotalàmic mediada per senyals immunitàries, conservada com a mecanisme adaptatiu de defensa integrat en la immunitat innata (vegeu «Organització i components del sistema immunitari»). D'altra banda, en la hipertèrmia la temperatura corporal augmenta sense cap modificació del punt d'ajust hipotalàmic. Es produeix perquè el cos rep una sobrecàrrega de calor ambiental o genera un excés metabòlic intern que no pot dissipar de manera efectiva. ERROR FREQÜENT Confondre febre amb hipertèrmia en avaluar un pacient amb temperatura elevada.

Si el termòstat hipotalàmic no s'ha mogut (com en un cop de calor), els fàrmacs antitèrmics clàssics no tenen diana útil perquè el mecanisme causant és un fracàs en la pèrdua de calor i no la síntesi de prostaglandines. COMPROVA-HO 24 Per què un cop de calor es considera hipertèrmia i no febre? Cascada patogènica de la febre La gènesi febril requereix una comunicació molecular ordenada des del focus infecciós fins al sistema nerviós central: Estímul inicial per pirògens exògens: Components microbians estranys, com ara el lipopolisacàrid bacterià (LPS), penetren en l'organisme i activen els fagòcits.

1 Producció de citocines endògenes: Els macròfags alliberen citocines inflamatòries amb acció pirògena sistèmica: IL-1β, IL-6 i TNF-α. Aquestes molècules s'integren en la reacció inflamatòria sistèmica (vegeu «Resposta inflamatòria aguda i reparació tissular»). 2 Transmissió del senyal i síntesi local: En arribar a l'hipotàlem per via sanguínia, les citocines indueixen la síntesi de prostaglandina E2 (PGE2). 3 Modificació del termòstat central: La PGE2 actua directament sobre les neurones termoreguladores i desplaça el set-point cap a un llindar més alt.

4 Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 13 PROCÉS Cascada patogènica de l'ascens febril COMPROVA-HO 25 Quin paper específic té la prostaglandina E2 (PGE2) en el procés febril? Funció defensiva de l'estat febril Mantenir la temperatura corporal elevada de manera moderada (entre 38 i 40 °C) representa un avantatge evolutiu i adaptatiu per enfrontar les agressions biològiques: Inhibició del creixement microbià: Molts microorganismes patògens tenen un perfil termolàbil adaptat a la temperatura basal humana de 37 °C; la pujada tèrmica limita la seva capacitat de divisió.

Optimització de la immunitat leucocitària: La calor estimula la quimiotaxi, incrementa la capacitat de fagocitosi i afavoreix l'alliberament de radicals lliures bactericides per part de macròfags i neutròfils. Expressió de proteïnes de xoc tèrmic: Actuen com a indicadors de dany i estimulen la coordinació entre les vies immunitàries innates i adaptatives. Resposta efectora (fase d'ascens): Com que la sang es troba per sota del nou objectiu tèrmic, l'hipotàlem activa la vasoconstricció perifèrica per reduir la fuita de calor i desencadena contraccions musculars involuntàries en forma de calfreds per produir-ne de nova.

5 Pirogen exogen Contacte amb bacteris o LPS 1 Citocines endògenes Alliberament d'IL-1, IL-6 i TNF-alfa 2 Síntesi de PGE2 Inducció a nivell del teixit hipotalàmic 3 Elevació del set-point Reajustament a l'alça del termòstat 4 Vasoconstricció i calfreds Retenció i producció activa de calor 5 Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 14 IDEES CLAU La febre és una resposta adaptativa regulada per l'hipotàlem mitjançant un desplaçament cap amunt del seu punt d'ajust tèrmic. La hipertèrmia reflecteix una fallida en la dissipació de calor externa o metabòlica mantenint inalterat el termòstat central.

Els pirògens exògens com el LPS indueixen citocines endògenes (IL-1β, IL-6 i TNF-α), les quals activen la PGE2 hipotalàmica. Durant la fase d'ascens tèrmic, la vasoconstricció redueix les pèrdues de calor i els calfreds en disparen la producció muscular. Els rangs febrils moderats (38–40 °C) frenen la proliferació patògena i estimulen les funcions defensives dels leucòcits. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 26. Com actua l'organisme durant la fase d'ascens per assolir el nou llindar hipotalàmic? 27. Quines són les tres citocines pirògenes endògenes clau alliberades pels macròfags? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 28. Quin mecanisme defineix pròpiament l'estat de febre?

29. Quina molècula estimula directament el canvi de referència en el termòstat hipotalàmic? 30. A partir de quina temperatura bucal es diagnostica clínicament febre? 31. Quin és un benefici defensiu demostrat d'un episodi febril moderat?

Pèrdua del control per xoc tèrmic a) Elevació regulada del set-point hipotalàmic b) Vasodilatació cutània amb sudoració profusa c) Fracàs dels mecanismes de termòlisi perifèrica d) Histamina mastocitària a) Prostaglandina E2 (PGE2) b) Lipopolisacàrid de membrana (LPS) c) Interleucina 12 tissular d) Superior a 36,8 °C a) Superior a 38 °C b) Superior a 41 °C c) Superior a 37,0 °C d) Disminuir la síntesi de radicals lliures a) Inhibir l'activitat fagocítica dels neutròfils b) Reduir l'expressió de xoc tèrmic c) Dificultar la replicació de patògens termolàbils d) Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 15 4 Immunodeficiències congènites i adquirides EN ACABAR SABRÀS Distingir els mecanismes fisiopatològics de les immunodeficiències primàries segons el compartiment cel·lular afectat.

Explicar per què el dèficit d'anticossos predisposa específicament a infeccions per bacteris encapsulats. Identificar les principals causes d'immunodeficiència adquirida, diferenciant la malnutrició de la infecció per VIH. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 32 Per què un pacient sense anticossos pateix infeccions recurrents per bacteris com el pneumococ, però pot conviure sense problemes amb molts virus? Una immunodeficiència és un estat patològic caracteritzat per una resposta immunitària defectuosa o insuficient, que compromet tant mecanismes inespecífics com específics.

Com a conseqüència, l'organisme perd capacitat defensiva davant els patògens, fet que condueix a infeccions recurrents, quadres greus per microorganismes poc habituals i un augment significatiu del risc de desenvolupar neoplàsies o autoimmunitat secundària. ESQUEMA Patologia del sistema immunitari Classificació general de les immunodeficiències Les fallides del sistema immunitari es divideixen principalment segons el seu origen en primàries o secundàries: Immunodeficiències primàries (congènites): tenen una base genètica, solen manifestar-se des del naixement o la infància primerenca i requereixen un seguiment especialitzat prolongat.

Immunodeficiències secundàries (adquirides): sorgeixen com a resultat de causes externes, processos infecciosos, fàrmacs o malalties sistèmiques subjacents. Són notablement més freqüents que les formes congènites. Deficiència immunitària Disminució de resposta defensiva Immunodeficiències Congènites o adquirides Excés de resposta Reaccions immunitàries lesives Autoimmunitat Pèrdua de tolerància Hipersensibilitat Danys per al·lèrgens o complexos Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 16 Immunodeficiències primàries per compartiments cel·lulars Els defectes congènits s'agrupen d'acord amb el braç immunitari que es troba alterat.

Cada compartiment condiciona la susceptibilitat a tipus concrets de microorganismes. ESQUEMA Classificació d'immunodeficiències primàries 1. Defectes de la immunitat humoral Impliquen una alteració en la maduració o en la funció dels limfòcits B, provocant un dèficit parcial o total d'anticossos (IgG, IgA, IgM). El model representatiu és l'agammaglobulinèmia lligada al cromosoma X (malaltia de Bruton), originada per una mutació en el gen BTK (tirosina-cinasa de Bruton). Aquest defecte atura la diferenciació dels limfòcits B cap a cèl·lules plasmàtiques i impedeix la producció d'immunoglobulines circulants.

Des del punt de vista fisiopatològic, els anticossos resulten indispensables per a l'opsonització. Els microorganismes que disposen de càpsula bacteriana (com ara Streptococcus pneumoniae o Haemophilus influenzae) esquiven la fagocitosi directa en condicions basals. Sense immunoglobulines que marquin la seva superfície, aquests bacteris esdevenen invisibles per als fagòcits, fet que desencadena infeccions bacterianes recurrents a les vies respiratòries i al tracte gastrointestinal. 2. Defectes de la immunitat cel·lular Comprometen la funció o el recompte de limfòcits T (vegeu «Organització i components del sistema immunitari»).

Un exemple paradigmàtic és la síndrome de DiGeorge, caracteritzada per una hipoplàsia o aplàsia tímica. Com que el tim és el lloc de maduració dels limfòcits T, la seva absència impedeix disposar d'una dotació cel·lular funcional, exposant l'individu a infeccions greus per virus, protozous i fongs intracel·lulars oportunistes com Candida albicans. 3. Immunodeficiències combinades severes (SCID) Constitueixen l'alteració més greu de la immunitat adaptativa, afectant de manera simultània els limfòcits B i T. Els pacients afectats (coneguts històricament com «nens bombolla») presenten una limfopènia profunda i absència funcional de resposta immunitària adaptativa.

Sense un trasplantament Humorals Dèficit de limfòcits B i anticossos Agammaglobulinèmia Bruton Mutació BTK i bacteris encapsulats Cel·lulars Defectes en limfòcits T Síndrome de DiGeorge Hipoplàsia tímica Combinades Afectació conjunta B i T SCID Limfopènia profunda adaptativa Innates Fagòcits i complement M. Granulomatosa Crònica Defecte NADPH oxidasa Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 17 precoç de medul·la òssia, les infeccions per microorganismes habituals o oportunistes resulten mortals en els primers mesos de vida. 4. Defectes de la immunitat innata Afecten barreres físiques, el sistema del complement o la capacitat bactericida dels fagòcits.

La malaltia granulomatosa crònica n'és el trastorn clàssic, causat per un dèficit en el complex enzimàtic NADPH oxidasa. Els fagòcits engoleixen correctament els microbis, però no poden generar les espècies reactives d'oxigen necessàries per lisar-los. Com a resultat, el teixit intenta aïllar la infecció persistent mitjançant la formació de granulomes no resolutius. COMPROVA-HO 33 Per què un pacient amb agammaglobulinèmia de Bruton pateix pneumònies de repetició per bacteris encapsulats però sol controlar bé moltes infeccions víriques intracel·lulars?

Compartiment alterat Mecanisme patològic Patògens predominants Entitat clínica representativa Humoral (Limfòcits B) Manca d'anticossos i fallida d'opsonització Bacteris encapsulats (S. pneumoniae, H.

influenzae) Agammaglobulinèmia de Bruton Cel·lular (Limfòcits T) Absència de maduració o citotoxicitat tímica Virus, fongs (Candida) i paràsits Síndrome de DiGeorge Combinat (B i T) Pèrdua global de la immunitat adaptativa Infeccions greus per qualsevol patogen Immunodeficiència combinada severa (SCID) Innat (Fagòcits) Defecte de destrucció oxidativa intracel·lular Bacteris i fongs amb reacció granulomatosa Malaltia granulomatosa crònica Immunodeficiències secundàries o adquirides Les immunodeficiències adquirides apareixen quan factors no genètics malmeten un sistema immunitari prèviament sa.

Són molt més freqüents que les formes congènites i engloben múltiples escenaris clínics: Malnutrició calòricoproteica: és la causa més prevalent arreu del món, especialment en països en vies de desenvolupament. La manca de proteïnes i micronutrients essencials deteriora tant la producció de limfòcits com la fagocitosi. Fàrmacs immunosupressors: inclouen corticoesteroides, quimioteràpia antineoplàsica i teràpies biològiques (com anticossos anti-CD20 tipus rituximab), utilitzats en el trasplantament d'òrgans i malalties inflamatòries. Malalties sistèmiques: diabetis mellitus mal controlada, insuficiència renal crònica o neoplàsies hematològiques (com leucèmies i limfomes).

Factors fisiològics i estrès: prematuritat, edat avançada (senescència immunitària), cirurgies majors i politraumatismes. Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 18 Infecció per VIH i síndrome d'immunodeficiència adquirida (SIDA) El virus de la immunodeficiència humana (VIH) s'uneix als receptors de superfície dels limfòcits T CD4+ (vegeu «Organització i components del sistema immunitari») i en provoca la destrucció progressiva. Atès que aquestes cèl·lules coordinen tant l'activació dels limfòcits B com dels limfòcits T CD8+, la seva pèrdua desmantella la resposta defensiva global.

La caiguda dels nivells de CD4+ condueix a una susceptibilitat extrema a les infeccions oportunistes, microbis de baixa virulència que aprofiten la debilitat defensiva per colonitzar teixits. En són manifestacions clíniques característiques la febre recurrent, la pèrdua ponderal, les diarrees cròniques, les pneumònies per gèrmens atípics i la candidiasi oral (muguet) persistent per Candida albicans. COMPROVA-HO 34 Quina és la causa més freqüent d'immunodeficiència a escala global i quin mecanisme bàsic la produeix? ERROR FREQÜENT Assumir que totes les infeccions víriques i fúngiques provenen d'un defecte humoral és un error greu.

Els anticossos actuen principalment neutralitzant patògens extracel·lulars i opsonitzant bacteris encapsulats. Els virus i fongs intracel·lulars depenen de la immunitat cel·lular (limfòcits T); per tant, davant una candidiasi oral recurrent o infeccions víriques greus, cal sospitar sempre un dèficit de limfòcits T (com la síndrome de DiGeorge o la infecció per VIH) i no pas una agammaglobulinèmia aïllada.

Principis del maneig terapèutic L'enfocament mèdic depèn directament de la naturalesa de la fallida immunitària: Tractament etiològic: corregir el factor primari, com l'ús de tractament antiretroviral combinat (TAR) en la infecció per VIH per reduir la càrrega viral, o la correcció de dèficits nutricionals. 1 Substitució d'immunoglobulines: infusió periòdica d'immunoglobulines intravenoses (IgIV) en pacients amb agammaglobulinèmia de Bruton o altres defectes de síntesi humoral. 2 Profilaxi antimicrobiana: pautes antibiòtiques o antifúngiques contínues per prevenir infeccions oportunistes en pacients amb dèficits greus.

3 Mesures de seguretat biològica: evitar de forma estricta l'administració de vacunes amb virus vius atenuats en subjectes amb limfopènies o defectes greus de limfòcits T o B. 4 Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 19 IDEES CLAU Les immunodeficiències primàries són congènites i genètiques, mentre que les secundàries s'adquireixen per factors externs com infeccions, fàrmacs o malnutrició. L'agammaglobulinèmia de Bruton (mutació en ) impedeix la maduració dels limfòcits B i augmenta el risc davant bacteris encapsulats per manca d'opsonització.

La síndrome de DiGeorge cursa amb hipoplàsia del tim i defecte cel·lular de limfòcits T, predisposant a infeccions víriques i fúngiques com la candidiasi oral. La immunodeficiència combinada severa (SCID) comporta l'absència funcional d'immunitat adaptativa per fallida simultània de limfòcits T i B. La malnutrició calòricoproteica representa la causa més freqüent d'immunodeficiència adquirida al món, superant en prevalença la infecció per VIH. El VIH destrueix selectivament els limfòcits T CD4+, desorganitzant tant la immunitat cel·lular com la humoral i facilitant les infeccions oportunistes. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 35.

Quin paper té el complex NADPH oxidasa i quina malaltia es produeix si falla? 36. Per què la destrucció dels limfòcits T CD4+ en el VIH compromet també la producció eficaç d'anticossos? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 37. Quina alteració genètica és característica de l'agammaglobulinèmia lligada al cromosoma X? 38. Per què els pacients sense anticossos pateixen infeccions per bacteris com Streptococcus pneumoniae? 39. Quin defecte orgànic caracteritza la síndrome de DiGeorge?

BTK Hipoplàsia congènita del tim a) Dèficit de NADPH oxidasa b) Mutació del receptor CD4 c) Mutació en el gen BTK d) Incapacitat de formar granulomes tissulars a) Dèficit en la fagocitosi inespecífica b) Absència de limfòcits T citotòxics c) Manca d'opsonització de càpsules bacterianes d) Manca de receptors CD4 a) Aplàsia de medul·la òssia b) Hipoplàsia tímica congènita c) Absència de ganglis limfàtics d) Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 20 40. Quina és la causa més freqüent d'immunodeficiència adquirida en l'àmbit mundial? 5 Tolerància immunitària i malalties autoimmunitàries EN ACABAR SABRÀS Diferenciar els conceptes de tolerància immunitària i malaltia autoimmune.

Explicar els factors genètics (HLA) i desencadenants que trenquen la tolerància. Classificar les patologies autoimmunitàries en òrgan-específiques o sistèmiques segons la diana antigènica. Descriure la fisiopatologia de la tiroiditis de Hashimoto i de l'artritis reumatoide. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 41 Per què el sistema immunitari, dissenyat per protegir-nos d'infeccions, arriba a destruir les nostres pròpies cèl·lules? Fisiopatologia de l'autoimmunitat i ruptura de la tolerància La tolerància immunològica és la capacitat del sistema immunitari de reconèixer els antígens propis i no desenvolupar una resposta destructiva contra ells.

Quan aquest mecanisme de discriminació falla, es produeix una reacció immunitària anòmala dirigida contra cèl·lules i estructures de l'organisme, donant lloc a les malalties autoimmunitàries. A diferència de les respostes immunitàries fisiològiques, en l'autoimmunitat no intervé cap patogen o agent extern actiu com a causa directa del dany: és el mateix sistema defensiu el que desencadena una inflamació crònica persistent i lesions tissulars greus. DEFINICIÓ La tolerància immunitària és l'estat d'inactivitat o manca de resposta agressiva del sistema immunitari davant dels autoantígens, assegurant la integritat dels teixits propis.

Factors predisposants i desencadenants L'aparició d'un trastorn autoimmune és multifactorial. Depèn de la interacció entre una susceptibilitat biològica prèvia i diversos estímuls externs o ambientals: Sexe femení: Hi ha una clara predominança en dones, deguda principalment a la influència dels factors hormonals sobre la regulació immunitària. Edat: La majoria d'aquests processos inicien les seves manifestacions a l'edat mitjana de la vida.

Ús prolongat de corticoides a) Malnutrició calòricoproteica b) Infecció crònica per VIH c) Neoplàsies de tipus limfoma d) Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 21 Factors genètics: Existeix una marcada agregació familiar i una estreta correlació amb determinats al·lels dels antígens leucocitaris humans (HLA). Aquestes molècules actuen a la superfície cel·lular presentant fragments peptídics; certes variants faciliten la presentació anòmala de pèptids propis (vegeu «Organització i components del sistema immunitari»).

Factors desencadenants ambientals: Elements externs com infeccions, fàrmacs, substàncies tòxiques (incloent-hi el tabaquisme), neoplàsies o l'estrès fisiològic poden precipitar la pèrdua de tolerància en individus predisposats. ERROR FREQÜENT Posseir un al·lel d'HLA de risc (com HLA-DR4) no implica patir la malaltia automàticament. L'HLA confereix susceptibilitat o predisposició genètica, però cal la intervenció de factors ambientals desencadenants per trencar la tolerància. COMPROVA-HO 42 Per què una persona portadora d'un gen HLA de susceptibilitat pot no desenvolupar mai una malaltia autoimmune?

Mecanismes lesius del dany tissular Quan es consuma la fallida de la tolerància, es posen en marxa vies efectores tant humorals com cel·lulars que lesionen directament els teixits: Activació de limfòcits T autoreactius: Els limfòcits T CD4+ col·laboren iniciant i coordinant la resposta inflamatòria davant dels autoantígens. 1 Producció d'autoanticossos: Els limfòcits B sintetitzen autoanticossos que s'uneixen directament a teixits específics o formen immunocomplexos circulants. 2 Alliberament massiu de citocines: Es secreten mediadors proinflamatoris clau, principalment TNF-α, IL-1 i IL-6, que amplifiquen el reclutament de macròfags i fibroblasts.

3 Citotoxicitat i destrucció tissular: La intervenció de limfòcits CD8+ citotòxics i cèl·lules inflamatòries condueix a l'apoptosi cel·lular i a la destrucció d'estructures com os o cartílag.

4 Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 22 PROCÉS Mecanisme del dany articular en l'artritis reumatoide Classificació per extensió i síndromes clíniques Segons la distribució dels antígens que actuen com a diana de l'atac immunitari, les malalties autoimmunitàries es divideixen en dues grans categories: Tipus Dianes antigèniques Exemples representatius Mecanisme dany principal Òrgan- específiques Antígens localitzats exclusivament en un òrgan o teixit concret Tiroiditis de Hashimoto, diabetis mellitus tipus 1, esclerosi múltiple Destrucció cel·lular directa, apoptosi per CD8+ o autoanticossos específics Sistèmiques Antígens àmpliament distribuïts en diversos teixits corporals Lupus eritematós sistèmic (LES), artritis reumatoide Dipòsit d'immunocomplexos (hipersensibilitat tipus III) i mediació cel·lular (tipus IV) Malalties òrgan-específiques En aquest grup, el dany queda confinat a l'òrgan que expressa l'antigen diana: Tiroiditis de Hashimoto: És una malaltia autoimmune òrgan-específica que condueix a hipotiroïdisme.

Es caracteritza per la producció d'anticossos anti-peroxidasa tiroïdal (anti-TPO) i anti-tiroglobulina. El mecanisme citotòxic predominant consisteix en la infiltració de limfòcits T i la inducció d'apoptosi directa de les cèl·lules tiroïdals per part dels limfòcits CD8+. Els pacients solen presentar astènia progressiva, augment de pes injustificat, intolerància al fred, pell seca i fragilitat capil·lar. Diabetis mellitus tipus 1: Es produeix una destrucció autoimmune selectiva de les cèl·lules beta dels illots pancreàtics, impedint la producció d'insulina. Esclerosi múltiple: L'atac immunitari es dirigeix contra la mielina, generant desmielinització al sistema nerviós central.

Activació de CD4+ Els limfòcits auxiliars inicien la resposta autoimmune 1 Producció d'autoanticossos Els limfòcits B generen factor reumatoide i anti-CCP 2 Immunocomplexos Formació i dipòsit de complexos immunitaris a les articulacions 3 Alliberament de citocines Secreció massiva de TNF-α, IL-1 i IL-6 4 Destrucció articular Els macròfags i fibroblasts degraden cartílag i os 5 Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 23 COMPROVA-HO 43 Quina és la causa que la tiroiditis de Hashimoto afecti únicament la glàndula tiroide?

Malalties sistèmiques Quan els autoantígens estan presents en molts teixits, les lesions són multiorgàniques: Lupus eritematós sistèmic (LES): Presenta afectació multisistèmica amb símptomes articulars, astenia extrema i manifestacions cutànies típiques com l'erupció malar en ales de papallona que empitjora amb l'exposició a la llum solar. El sistema immunitari ataca components cel·lulars àmpliament distribuïts a l'organisme. Artritis reumatoide: Caracteritzada per inflamació crònica articular, dolor i rigidesa matinal (típicament a les articulacions metacarpofalàngiques, amb deformitat progressiva). Presenta associació amb l'al·lel HLA-DR4.

En l'analítica destaca la presència de factor reumatoide i anticossos anti-CCP (pèptids citrul·linats). Tot i que l'afectació és predominantment osteoarticular (destrucció de cartílag i os mitjançant citocines com TNF-α, IL-1 i IL-6), és una malaltia sistèmica que pot afectar la pell, els pulmons i els vasos sanguinis. En conjunt, la síndrome general autoimmune es caracteritza per un curs clínic subagut o crònic, marcat predomini femení, associació familiar i genètica HLA, i una freqüent coexistència de diverses malalties autoimmunitàries en un mateix individu. COMPROVA-HO 44 Quins són els marcadors analítics clau associats a l'artritis reumatoide?

Bases terapèutiques generals Com que l'origen radica en una fallida immunitària interna i persistent, l'estratègia mèdica general no elimina la causa sinó que cerca controlar el dany. Es basa en: Corticoides: Fàrmacs de referència per suprimir ràpidament la resposta inflamatòria i cel·lular descontrolada. Immunosupressors i immunomoduladors: Fàrmacs destinats a regular, frenar o suprimir la resposta immunitària aberrant i aturar la progressió de la destrucció tissular. Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 24 IDEES CLAU L'autoimmunitat sorgeix per la fallida del reconeixement de les estructures pròpies i la ruptura de la tolerància immunitària.

Els factors predisposants inclouen el sexe femení, l'edat mitjana i la susceptibilitat genètica vinculada a al·lels de l'HLA com HLA-DR4. El dany als teixits és provocat per limfòcits T autoreactius, autoanticossos i la secreció massiva de citocines inflamatòries (TNF-α, IL-1, IL-6). Les malalties òrgan-específiques com la tiroiditis de Hashimoto ataquen antígens concrets d'un teixit, mentre que les sistèmiques com el LES o l'artritis reumatoide danyen múltiples estructures corporals. La teràpia general es fonamenta en l'ús d'immunomoduladors i corticosteroides per reduir l'agressió inflamatòria. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 45.

Quina diferència conceptual existeix entre la hipersensibilitat i l'autoimmunitat segons l'origen de l'antigen? 46. Quin és el mecanisme concret pel qual els limfòcits CD8+ destrueixen la glàndula tiroide en la malaltia de Hashimoto? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 47. Quina d'aquestes malalties es classifica com a procés autoimmune òrgan-específic? 48. Quin marcador i al·lel genètic s'associen directament a l'artritis reumatoide? 49. Quines citocines inflamatòries participen directament en la cascada de dany tissular de l'artritis reumatoide?

Glomerulonefritis postestreptocòccica a) Lupus eritematós sistèmic b) Artritis reumatoide c) Tiroiditis de Hashimoto d) Anticossos anti-tiroglobulina i HLA-A a) Anticossos anti-TPO i HLA-B27 b) Erupció en papallona i CD8+ c) HLA-DR4 i anticossos anti-CCP d) TNF-α, IL-1 i IL-6 a) Només histamina i serotonina b) Interferó alfa i IL-10 c) PGE2, bradicinina i heparina d) Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 25 50. Quin paper tenen els antígens HLA en la fisiopatologia dels trastorns autoimmunes? 6 Reaccions d'hipersensibilitat (Gell i Coombs) EN ACABAR SABRÀS Distingir els quatre tipus d'hipersensibilitat de Gell i Coombs segons el seu mediador i cinètica.

Explicar el mecanisme citolític de la hipersensibilitat tipus II en les reaccions transfusionals incompatibles. Diferenciar la formació d'immunocomplexos solubles (tipus III) del dany cel·lular directe per limfòcits T (tipus IV). PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 51 Per què el nostre sistema immunitari pot desencadenar una reacció potencialment mortal contra un aliment o un guant de goma innocus? Una reacció d'hipersensibilitat és una resposta immunitària inadequada o desproporcionada enfront d'antígens innocus, coneguts habitualment com a al·lèrgens. En lloc d'oferir protecció biològica, aquest procés condueix a inflamació, lesió tissular i disfunció orgànica.

DEFINICIÓ La hipersensibilitat comprèn aquelles respostes adaptatives aberrants desencadenades per substàncies exògenes no patògenes (o antígens propis en solapament amb autoimmunitat) que provoquen dany cel·lular i tissular en l'hoste. Classificació de Gell i Coombs La classificació clàssica formulada per Gell i Coombs agrupa aquestes reaccions en quatre categories diferenciades segons el tipus d'efector immunològic i la cinètica de la seva aparició. Els tipus I, II i III estan mediats estrictament per anticossos circulants o de membrana, mentre que el tipus IV depèn en exclusiva de cèl·lules del sistema immunitari cel·lular.

Tipus Mecanisme / Nom comú Mediador clau Cinètica d'aparició Exemples patològics I Immediata o anafilàctica IgE (unida a mastòcits i basòfils) Ràpida (pocs minuts) Rinitis al·lèrgica, asma bronquial, anafilaxi, dermatitis atòpica Destrueixen els limfòcits B circulants a) Confereixen predisposició genètica de susceptibilitat b) Són fàrmacs utilitzats com a teràpia c) Són bacteris causants directes del dany d) Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 26 Tipus Mecanisme / Nom comú Mediador clau Cinètica d'aparició Exemples patològics II Citotòxica (citolítica) IgG o IgM Intermèdia (hores) Reacció transfusional ABO, eritroblastosi fetal (Rh), anèmia hemolítica per fàrmacs III Mediada per immunocomplexos Complexos antigen-anticòs (IgG/IgM) Intermèdia (hores a dies) Lupus eritematós sistèmic (LES), malaltia del sèrum, glomerulonefritis postestreptocòccica IV Retardada o cel·lular Limfòcits T i macròfags Lenta (24-72 hores) Dermatitis de contacte, prova de Mantoux, rebuig crònic de trasplantaments COMPROVA-HO 52 Quina diferència fonamental separa els tipus I, II i III del tipus IV pel que fa a la molècula efectora?

Hipersensibilitat tipus I: immediata o anafilàctica La hipersensibilitat tipus I està coordinada per anticossos de la classe IgE fixats a receptors de superfície en mastòcits i basòfils. Quan l'al·lergen entra en contacte amb l'organisme i s'uneix de manera creuada a aquestes IgE específiques, indueix la degranulació immediata d'aquestes cèl·lules. Aquesta reacció es desenvolupa en dues fases temporals ben definides: Fase immediata (minuts): s'alliberen mediadors preformats com la histamina i substàncies sintetitzades de novo com els leucotriens. Provoquen vasodilatació arteriolar, augment de la permeabilitat vascular amb edema i broncoconstricció per contracció del múscul llis bronquial.

Fase tardana (hores posteriors): es caracteritza per la secreció de citocines inflamatòries i el reclutament tissular d'un infiltrat inflamatori dominat per eosinòfils. Les manifestacions clíniques van des de trastorns localitzats com la rinitis al·lèrgica, la dermatitis atòpica o l'asma bronquial, fins al xoc anafilàctic sistèmic (hipotensió sobtada, edema laríngi i compromís respiratori sever). COMPROVA-HO 53 Per quina raó mecànica es produeix dificultat respiratòria aguda pocs minuts després d'ingerir un al·lergen?

Hipersensibilitat tipus II: citotòxica mediada per anticossos En la hipersensibilitat tipus II, els anticossos IgG o IgM s'uneixen directament a antígens presents a la superfície de cèl·lules diana o a la matriu extracel·lular. Aquest reconeixement activa mecanismes destructius directes: Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 27 Un model clínic prototípic és la reacció transfusional ABO incompatible. Si un receptor del grup sanguini A rep eritròcits del grup B, els anticossos naturals anti-B (IgM) preexistents al seu plasma s'uneixen als eritròcits transfundits. Aquest contacte indueix l'activació aguda del complement i una hemòlisi intravascular aguda.

La destrucció massiva dels glòbuls vermells allibera hemoglobina lliure a la sang, la qual filtra pel glomèrul i origina hemoglobinúria (orina de tonalitat fosca o marró), associada a dolor lumbar i malestar general. Altres entitats clíniques representatives d'aquest grup inclouen l'eritroblastosi fetal (per incompatibilitat de factor Rh entre mare i fetus) i les anèmies hemolítiques induïdes per fàrmacs. Hipersensibilitat tipus III: per dipòsit d'immunocomplexos A diferència del tipus II, la hipersensibilitat tipus III es produeix per la formació de complexos antigen- anticòs circulants solubles (formats principalment per IgG o IgM) que no són degudament depurats del torrent sanguini.

PROCÉS Fisiopatologia de la hipersensibilitat tipus III 1 Formació de complexos Unió d'anticossos amb antígens solubles en excés 2 Precipitació tissular Dipòsit en endotelis de vasos fins com el glomèrul 3 Activació del complement Alliberament de fragments quimiotàctics inflamatoris 4 Reclutament de neutròfils Alliberament massiu d'enzims i dany tissular local Aquests immunocomplexos viatgen per la circulació i precipiten a les parets vasculars de teixits amb capil·lars fenestrats o de petit calibre, com ara els glomèruls renals, la membrana sinovial articular i la pell. El procés lesional segueix una seqüència estructurada: Un exemple paradigmàtic és la glomerulonefritis postestreptocòccica.

Després d'un quadre d'amigdalitis o faríngia per Streptococcus (aproximadament 10-15 dies després), el bacteri ja no és present al ronyó; el dany renal és provocat pel dipòsit d'immunocomplexos formats durant la fase postinfecciosa a la membrana basal glomerular. Altres exemples clínics arquetípics són el lupus eritematós sistèmic (LES) i la malaltia del sèrum. Opsonització i fagocitosi: les cèl·lules recobertes d'anticossos són engolides per macròfags. 1 Lisi depenent del complement: activació de la cascada del complement que culmina amb la destrucció osmòtica de la membrana cel·lular (vegeu «Organització i components del sistema immunitari»).

2 Disfunció cel·lular: bloqueig o estimulació anòmala dels receptors de membrana. 3 Circulació i dipòsit: acumulació de complexos immunes en excés a la paret vascular. 1 Activació del complement: generació de fragments quimiotàctics (com C3a i C5a). 2 Reclutament de neutròfils: els neutròfils infiltrats alliberen enzims lisosòmics i espècies reactives que danyen la paret dels vasos (vasculitis) i el teixit subjacent. 3 Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 28 ERROR FREQÜENT Confondre el tipus II i el tipus III és una de les errades més habituals en l'examen.

Recorda la localització de l'antigen: al tipus II l'antigen és una estructura fixa sobre la superfície cel·lular (com l'antigen B a l'eritròcit), mentre que al tipus III l'antigen és soluble, s'uneix a l'anticòs a la sang formant un complex circulant i després precipita a l'endoteli. COMPROVA-HO 54 Per quina raó una glomerulonefritis postestreptocòccica no es cura administrant un antibiòtic al ronyó? Hipersensibilitat tipus IV: retardada o cel·lular La hipersensibilitat tipus IV és l'única classe de la classificació de Gell i Coombs que té un caràcter purament cel·lular, ja que no requereix la participació de cap tipus d'anticòs.

Està orquestrada per limfòcits T sensibilitzats (auxiliars o citotòxics; vegeu «Organització i components del sistema immunitari») i macròfags. La seva cinètica és lenta: requereix entre 24 i 72 hores per manifestar-se després d'un nou contacte amb l'antigen, atès el temps necessari per a la proliferació, la migració cel·lular i la secreció massiva de citocines inflamatòries que activen els macròfags tissulars. Expressions clíniques del tipus IV Dermatitis de contacte: reacció cutània amb èczema, eritema, descamació i picor en resposta a haptens com el níquel, cosmètics o el làtex (frequënt en professionals sanitaris per l'ús continuat de guants).

Prova de la tuberculina (Mantoux): injecció intradèrmica de derivats proteics del bacil tuberculós que indueix una induració visible entre 48 i 72 hores després en subjectes prèviament sensibilitzats. Rebuig crònic de trasplantaments: destrucció cel·lular progressiva d'estructures de l'empelt mitjançant infiltració limfocitària sostinguda. Síndrome de Stevens-Johnson: reacció cutània greu desencadenada per determinats fàrmacs amb citotoxicitat epidèrmica mediada per cèl·lules T. PER RECORDAR-HO Utilitza la regla mnemotècnica clàssica ACID per als quatre tipus: Al·lèrgia (Tipus I), Citotòxica cel·lular (Tipus II), Immunocomplexos (Tipus III) i Delayed/Retardada cel·lular (Tipus IV).

COMPROVA-HO 55 Quina estratègia profilàctica és la més efectiva davant una dermatitis de contacte al làtex confirmada per mecanisme de tipus IV? Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 29 IDEES CLAU Les reaccions d'hipersensibilitat són respostes immunitàries excessives contra antígens ambientals innocus (al·lèrgens). La hipersensibilitat tipus I és immediata, mediada per IgE sobre mastòcits i basòfils, amb alliberament d'histamina i leucotriens. La hipersensibilitat tipus II implica anticossos IgG o IgM dirigits contra antígens de superfície cel·lular, causant lisi per complement o fagocitosi.

La hipersensibilitat tipus III es produeix pel dipòsit d'immunocomplexos solubles a la paret vascular de capil·lars petits, amb atracció secundària de neutròfils. La hipersensibilitat tipus IV és retardada (24-72 hores) i és l'única mediada exclusivament per limfòcits T i macròfags, sense participació d'anticossos. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 56. Quin mecanisme immunopatològic explica l'aparició d'orina fosca (hemoglobinúria) en una transfusió ABO incompatible? 57. Quina diferència mecànica existeix entre la localització de l'antigen en la hipersensibilitat tipus II i la del tipus III? 58. Per què la prova de Mantoux o tuberculina requereix de 48 a 72 hores per a la seva valoració clínica?

Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 59. Quin anticòs i quina cèl·lula són els mediadors primaris de la hipersensibilitat tipus I? 60. Quin tipus d'hipersensibilitat explica la lesió renal a la glomerulonefritis postestreptocòccica? 61. Quant de temps tarda a manifestar-se típicament la resposta d'hipersensibilitat retardada? 62. Quina d'aquestes condicions clíniques no requereix la intervenció directa d'anticossos?

IgA sobre limfòcits T a) IgE unida a mastòcits b) IgG lliure sobre neutròfils c) IgM unida a macròfags d) Hipersensibilitat tipus I a) Hipersensibilitat tipus III b) Hipersensibilitat tipus II c) Hipersensibilitat tipus IV d) De 24 a 72 hores a) De 7 a 14 dies b) D'1 a 2 hores c) Pocs segons o minuts d) Dermatitis de contacte a) Xoc anafilàctic b) Malaltia del sèrum c) Reacció transfusional ABO d) Fisiopatologia del Sistema Immunitari: Apunts i Resum 30 7 Resum per repassar Fonaments del sistema immunitari, inflamació i febre Concepte Definició clínica clau Immunitat innata Primera línia defensiva inespecífica, immediata (hores) i sense memòria, integrada per barreres, fagòcits, cèl·lules NK i complement.

Immunitat adaptativa Resposta específica i clonal mediada per limfòcits T i B, que requereix dies per desenvolupar-se i confereix memòria immunològica duradora. Òrgans limfoides primaris Llocs de maduració i selecció cel·lular: la medul·la òssia per…