Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial

I 0 flashcards i 15 preguntes més al document.

Text del document

APUNTS PSICOLOGIA BIOLÒGICA I Grau en Psicologia Universitat Rovira i Virgili AprenAI 2026-2027 Apunts del 1r parcial: el SNC en 15 temes, del tub neural al telencèfal, amb esquemes, 60 preguntes de test i una taula resum per repassar. APREN.AI Índex Organització general del sistema nerviós 1 Divisions del sistema nerviós i teixit neural 1. Divisió anatòmica principal: Sistema Nerviós Central (SNC) i Perifèric (SNP) 2. Divisió funcional del sistema nerviós: Somàtic i Autònom 3. Divisió simpàtica i parasimpàtica: organització i antagonisme fisiològic 4. Teixit neural: Substància grisa i substància blanca 5. Nomenclatura anatòmica bàsica: Nucli vs. Gangli i Tracte vs.

Nervi 2 Eixos, plans de referència i orientació anatòmica Els eixos del neuroeix: rectilini en quadrúpedes i angulat en humans Termes de posició relativa i lateralitat Plans anatòmics de secció i de neuroimatge 3 Desenvolupament del sistema nerviós: neurulació, vesiculació i maduració 1. Fases embrionàries inicials: de la fecundació a la gastrulació 2. Inducció neural i neurulació 3. Vesiculació encefàlica: estadi de 3 i 5 vesícules 4. Histogènesi i diferenciació cel·lular 5. Maduració postnatal: sinaptogènesi, poda sinàptica i mielinització Protecció i vascularització del SNC 4 Meninges, sistema ventricular i líquid cefalorraquidi 1. Les cobertes meníngies i els seus espais 2.

Anatomia ventricular, formació i dinàmica del LCR 3.

Patologia del sistema: etiologia i clínica de la hidrocefàlia 5 Vascularització encefàlica i barrera hematoencefàlica Requeriments metabòlics i aportació arterial a l'encèfal El polígon de Willis: arquitectura anastomòtica de seguretat Territoris d'irrigació de les artèries cerebrals Vascularització del cerebel i drenatge venós dural La barrera hematoencefàlica (BHE): estructura i permeabilitat Medul·la espinal i SNP 6 Anatomia externa, segmentació medul·lar i nervis espinals Anatomia macroscòpica, dimensions i límits anatòmics Creixement diferencial, cua de cavall i intumescències Organització metamèrica i anatomia dels nervis espinals Plexes nerviosos perifèrics i principals branques terminals Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 1 Dermatomes, segmentació i nivell de lesió medul·lar 7 Estructura interna: substància grisa, làmines de Rexed i cordons blancs 1.

Organització transversal: arrels, gangli espinal i canal ependimari 2. Citoarquitectura de la substància grisa: astes, nuclis i làmines de Rexed 3. Fisiologia somatosensorial: mecanoreceptors, propioceptors i dolor 4.

Organització de la substància blanca: cordons i principals vies Tronc de l'encèfal i nervis cranials 8 Organització general i parells cranials Subdivisions i relacions anatòmiques del tronc encefàlic Classificació i sistematització dels dotze parells cranials Estudi detallat dels parells cranials clínicament rellevants Sentits especials associats als parells cranials 9 Mesencèfal, protuberància i bulb raquidi Organització transversal comuna: compartiments i tipus de nuclis Mesencèfal: estacions tectals i sistemes motors ventrals Protuberància (pont): xarxa d'enllaç cerebel·losa i creuament auditiu Bulb raquidi (medul·la oblongada): decussacions vitals i complex olivar 10 Formació reticular i sistemes moduladors difusos Organització citoarquitectònica: les tres bandes longitudinals Xarxa d'aferències i eferències: integració multisinàptica El Sistema Activador Reticular Ascendent (SARA) i el cicle son-vigília Control autonòmic vegetatiu i cardiorespiratori Modulació descendent del dolor i control motor Cerebel i diencèfal 11 Cerebel: citoarquitectura cortical, nuclis profunds i unitats funcionals 1.

Anatomia macroscòpica i connexions del cerebel 2. Citoarquitectura de l'escorça i nuclis profunds 3. Unitats funcionals del cerebel 4.

Semiologia clínica: Síndrome cerebel·losa 12 Tàlem: organització anatòmica i territoris nuclears Organització general del diencèfal Arquitectura interna del tàlem: la làmina medul·lar interna Nuclis de relleu sensorial específic i cossos geniculats Nuclis motors, associatius i sistema de filtre 13 Hipotàlem: nuclis, funcions vegetatives i eix hipotàlam-hipofisari Situació anatòmica i organització zonal de l'hipotàlem Nuclis principals i funcions vegetatives Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 2 Connectivitat de l'hipotàlem: aferències i eferències sinàptiques L'eix hipotàlam-hipofisari: neurohipòfisi vs.

adenohipòfisi Telencèfal 14 Escorça cerebral, lòbuls i àrees de Brodmann Morfologia dels hemisferis: solcs, cissures i lòbuls cerebrals Evolució i citoarquitectura del còrtex cerebral Organització funcional: àrees sensorials receptores Àrees motores de l'escorça cerebral Àrees d'associació cortical i xarxes del llenguatge 15 Ganglis basals, substància blanca i sistema límbic 1. Ganglis basals: organització anatòmica i subdivisions 2. Circuits corticoestriats: les quatre vies paral·leles 3. Dinàmica de les vies directa i indirecta, modulació dopaminèrgica i patologia 4. Substància blanca telencefàlica: fibres comissurals, de projecció i d'associació 5.

El sistema límbic: hipocamp, fòrnix i amígdala 16 Resum per repassar Organització general del sistema nerviós Desenvolupament del sistema nerviós Meninges, ventricles i LCR Vascularització i barrera hematoencefàlica Medul·la espinal: anatomia externa i nervis espinals Medul·la espinal: estructura interna i sensibilitat Tronc de l'encèfal i nervis cranials Mesencèfal, protuberància i bulb Formació reticular Cerebel Diencèfal: tàlem Diencèfal: hipotàlem Telencèfal: escorça cerebral Ganglis basals, substància blanca i sistema límbic Cronologia del desenvolupament Solucions de les preguntes de repàs Aquests apunts poden contenir errors o omissions.

Són un material de suport i no substitueixen el temari oficial ni el professorat: contrasta la informació important. Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 3 15 % dels punts de l'examen 1 Divisions del sistema nerviós i teixit neural EN ACABAR SABRÀS Distingir les estructures integrants del SNC i del SNP segons criteris anatòmics i de protecció òssia. Comparar funcionalment i farmacològicament les divisions simpàtica i parasimpàtica del sistema nerviós autònom. Diferenciar la composició histològica i el rol funcional de la substància grisa enfront de la substància blanca.

Utilitzar amb precisió terminològica els conceptes de nucli, gangli, tracte i nervi segons la seva localització. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 1 Com s'aconsegueix que el cor bategui més ràpid quan ens espantem i més a poc a poc quan dormim sense que en siguem conscients? El sistema nerviós humà constitueix la xarxa de comunicació i control fonamental de l'organisme, encarregada de captar estímuls del medi intern i extern, processar la informació sensorial i executar respostes motores o secretores adaptatives.

Des del punt de vista estructural i organitzatiu, es subdivideix de manera jeràrquica en diversos compartiments anatòmics i funcionals que permeten coordinar tant les accions conscients com les funcions vitals automàtiques. Organització general del sistema nerviós 1 Divisions del sistema nerviós i teixit neural 2 Eixos, plans de referència i orientació anatòmica Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 4 ESQUEMA Organització general del Sistema Nerviós 1.

Divisió anatòmica principal: Sistema Nerviós Central (SNC) i Perifèric (SNP) La primera gran diferenciació del sistema nerviós es fonamenta en la seva localització espacial i en les estructures òssies protectores que l'envolten: Sistema Nerviós Central (SNC): Està integrat per l'encèfal (ubicat a l'interior de la cavitat cranial) i per la medul·la espinal (allotjada i protegida al llarg del canal o conducte vertebral).

El SNC actua com el centre integrador principal del cos, on es processa la informació aferent i es planifiquen o generen els patrons de resposta (les meninges i el líquid cefalorraquidi que el protegeixen s'estudien a «Protecció i vascularització del SNC — Meninges, sistema ventricular i líquid cefalorraquidi»). Sistema Nerviós Perifèric (SNP): Representa el conjunt de formacions neurals situades fora del crani i de la columna vertebral. La seva funció essencial és connectar els òrgans sensorials, la musculatura i les vísceres amb el SNC.

Sistema Nerviós Estructura global de control corporal SNC Protegit per crani i columna Encèfal Cervell, cerebel i tronc Medul·la espinal Conducte vertebral SNP Connexió amb teixits corporals SN Somàtic Sensorial i motor voluntari SN Autònom Control visceral involuntari Divisió Simpàtica Lluita o fugida (estrès) Divisió Parasimpàtica Repòs i digestió (calma) Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 5 Esquema del SNC i SNP amb les arrels espinals sensorials i motores.

El SNP es compon específicament de: Nervis cranials: 12 parells de feixos axonals que emergeixen directament del tronc de l'encèfal (excepte els dos primers) i innerven estructures del cap, coll i diverses vísceres toracoabdominals (vegeu «Tronc de l'encèfal i nervis cranials — Organització general i parells cranials»). Nervis espinals o raquidis: 31 parells de nervis mixts que surten de la medul·la espinal a través dels forats intervertebrals per innervar la resta del tronc i les extremitats (vegeu «Medul·la espinal i SNP — Anatomia externa, segmentació medul·lar i nervis espinals»).

Ganglis perifèrics: Agrupacions de cossos neuronals situades fora del neuroeix (com els ganglis de les arrels dorsals o els ganglis vegetatius). Receptors sensorials: Terminacions especialitzades en la transducció d'estímuls físics o químics cap a potencials d'acció. Plexes entèrics: Xarxa neuronal intrínseca situada a les parets del tub digestiu (a vegades anomenada «sistema nerviós entèric») que regula la motilitat i les secrecions gastrointestinals de manera semiautònoma. Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 6 Esquema jeràrquic de les divisions funcionals i anatòmiques del sistema nerviós.

COMPROVA-HO 2 Què delimita físicament la frontera anatòmica entre el Sistema Nerviós Central i el Sistema Nerviós Perifèric? 2. Divisió funcional del sistema nerviós: Somàtic i Autònom Si atenem al tipus de teixits innervats i al grau de control voluntari o conscient que s'hi exerceix, el sistema nerviós perifèric es ramifica en dues grans categories funcionals: el sistema nerviós somàtic i el sistema nerviós autònom. Sistema Nerviós Somàtic (SNS) El sistema nerviós somàtic és responsable de la interacció conscient i voluntària de l'individu amb el medi exterior.

Compta amb dues vies principals: Vies aferents (sensitives): Porten informació conscient procedent de la pell (tacte, dolor, temperatura), dels òrgans dels sentits especials i de l'aparell locomotor (propiocepció dels músculs i articulacions) cap al SNC. Per exemple, quan un dit pateix una pressió intensa o una punxada, els receptors perifèrics transmeten el senyal aferent cap a la medul·la i l'encèfal. Vies eferents (motores): Formades per motoneurones els axons de les quals s'estenen de manera ininterrompuda des del SNC (banya anterior medul·lar o nuclis motors cranials) directament fins a la musculatura esquelètica estriada, controlant la contracció voluntària i els reflexos posturals.

Sistema Nerviós Autònom (SNA) o Vegetatiu El sistema nerviós autònom és l'encarregat de regular de manera involuntària i inconscient el funcionament del medi intern (homeòstasi visceral). Innerva tres tipus d'efectors principals: la musculatura llisa (vasos sanguinis, vies respiratòries, vísceres buides), el múscul cardíac i les glàndules exocrines i endocrines. Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 7 A diferència de la via motora somàtica (que utilitza una única motoneurona monosinàptica des del SNC fins al múscul), la via eferent del SNA està formada per una cadena de dues neurones: 3.

Divisió simpàtica i parasimpàtica: organització i antagonisme fisiològic El sistema nerviós autònom s'organitza en dues subdivisions clàssiques que presenten una acció fisiològica generalment antagònica i complementària sobre els òrgans efectors: Divisió Simpàtica: S'activa preferentment en situacions d'estrès, emergència, exercici físic o amenaça, coordinant l'anomenada resposta de lluita o fugida (fight or flight). Implica la mobilització ràpida de recursos energètics de l'organisme i l'augment del rendiment cardiorespiratori. Divisió Parasimpàtica: Predomina durant els períodes de tranquil·litat, repòs i recuperació, mediant la resposta de repòs i digestió (rest and digest).

Promou la conservació d'energia, els processos anabòlics, la digestió d'aliments i l'evacuació de residus. Diagrama d'innervació autònoma visceral: efectes del sistema simpàtic i parasimpàtic. Aquestes dues branques presenten diferències anatòmiques i farmacològiques estrictes que cal dominar detalladament: Neurona preganglionar: Té el soma dins del SNC (al tronc de l'encèfal o a les banyes laterals de la medul·la espinal). El seu axó mielinitzat projecta cap a la perifèria i fa sinapsi amb un gangli vegetatiu. 1 Neurona postganglionar: Té el soma situat a l'interior d'un gangli autonòmic perifèric. El seu axó (generalment amielínic) arriba directament a la cèl·lula efectora visceral.

2 Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 8 Característica Sistema Simpàtic Sistema Parasimpàtic Origen anatòmic Toracolumbar (segments medul·lars T1 a L2/L3) Craniosacral (tronc cerebral: parells III, VII, IX, X; i medul·la sacra S2 a S4) Ubicació dels ganglis Prop del SNC (cadena paravertebral o prevertebral) A prop o dins de la paret de l'òrgan efector (ganglis intramurals o terminals) Longitud axonal Fibra preganglionar curta; fibra postganglionar llarga Fibra preganglionar llarga; fibra postganglionar curta Neurotransmissor preganglionar Acetilcolina (ACh) (sobre receptors nicotínics) Acetilcolina (ACh) (sobre receptors nicotínics) Neurotransmissor postganglionar Noradrenalina (NA) a la majoria d'òrgans (glàndules sudorípares: ACh) Acetilcolina (ACh) (sobre receptors muscarínics) Òrgan secretor hormonal Medul·la suprarenal (aboca adrenalina i noradrenalina a la sang) No presenta glàndula endocrina directa comparable Efectes fisiològics sobre els òrgans diana La majoria dels òrgans viscerals reben innervació dual amb funcions oposades: Òrgan efector Acció Simpàtica (Emergència / Estrès) Acció Parasimpàtica (Repòs / Conservació) Ull (musculatura de l'iris) Dilatació pupil·lar o midriasi (millor visió perifèrica/llunyana) Constricció pupil·lar o miosi (focalització propera i protecció retiniana) Glàndules salivals Inhibició de la secreció; saliva escassa, densa i mucosa Estimulació de la salivació fluida i profusa (facilita la digestió) Vies respiratòries (bronquis) Broncodilatació (relaxació del múscul llis per maximitzar aportació d' ) Broncoconstricció (disminució de la llum bronquial) Cor Taquicàrdia (augment de freqüència cardíaca i força contràctil) Bradicàrdia (disminució de la freqüència cardíaca) Estómac i intestins Inhibició de la motilitat i de la secreció gastrointestinal; constricció d'esfínters Estimulació del peristaltisme, de la digestió i secreció d'enzims Fetge i vesícula biliar Gluconeogènesi i glucogenòlisi (alliberament de glucosa); inhibició de la vesícula Emmagatzematge de glucosa (glucogènesi); estimulació contràctil de la vesícula biliar O 2 Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 9 Òrgan efector Acció Simpàtica (Emergència / Estrès) Acció Parasimpàtica (Repòs / Conservació) Vexiga urinària Relaxació del múscul detrusor i contracció de l'esfínter intern (retenció d'orina) Contracció del detrusor i relaxació de l'esfínter intern (promou la micció) Òrgans genitals Promou l'ejaculació (masculí) i contraccions vaginals (femení) Promou l'erecció dels genitals (vasodilatació cavernosa) EXEMPLE Un individu que camina de nit pel carrer percep de sobte una presència amenaçadora.

A l'instant, s'activa el sistema simpàtic: les pupil·les es dilaten (midriasi) per analitzar el perill en penombra, la freqüència cardíaca s'accelera per bombar sang als músculs esquelètics, els bronquis es relaxen per captar més oxigen i s'inhibeix completament el trànsit digestiu. Quan descobreix que només era una ombra inofensiva, pren el relleu la divisió parasimpàtica: la freqüència cardíaca decau (bradicàrdia), les pupil·les tornen al seu diàmetre basal i es reprèn la motilitat digestiva. COMPROVA-HO 3 Quin és el neurotransmissor alliberat per les neurones preganglionars simpàtiques i quin alliberen la majoria de les postganglionars? 4.

Teixit neural: Substància grisa i substància blanca Quan s'observa el teixit nerviós en talls frescos o macroscòpics del neuroeix, es constata immediatament una diferenciació cromàtica i estructural bàsica: la substància grisa i la substància blanca. Substància grisa La substància grisa (substantia grisea) concentra les zones de processament, càlcul i integració sinàptica del sistema nerviós. Està constituïda principalment per: Somes o cossos neuronals (pericaris). Arbres dendrítics i terminacions axonals amielíniques. Neuropil: xarxa densa i entrellaçada de prolongacions cel·lulars (dendrites, axons terminals i prolongacions glials) on tenen lloc milions de contactes sinàptics.

Cèl·lules glials (astròcits protoplasmàtics, micròglia) i una densa xarxa de capil·lars sanguinis. La tonalitat grisa o cendrosa que presenta en teixit fresc (o marronosa segons la fixació) prové de la gran densitat d'orgànuls citoplasmàtics, de la cromatina dels nuclis cel·lulars i de la notable absència de mielina en aquesta regió. Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 10 Substància blanca La substància blanca (substantia alba) està especialitzada en la conducció ràpida i a llarga distància de senyals bioelèctrics entre diferents regions del sistema nerviós.

Està formada bàsicament per axons mielinitzats agrupats en feixos paral·lels, acompanyats d'oligodendròcits (les cèl·lules formadores de mielina al SNC), astròcits fibrosos i micròglia. L'aspecte blanquinós i nacrat d'aquesta zona es deu exclusivament a l'elevat contingut lipídic de les beines de mielina que aïllen concèntricament els axons per permetre la conducció saltatòria dels potencials d'acció. 5. Nomenclatura anatòmica bàsica: Nucli vs. Gangli i Tracte vs.

Nervi Un dels aspectes essencials per a l'estudiant de neuroanatomia és dominar els termes que s'utilitzen per designar els agrupaments d'elements cel·lulars segons si es troben al SNC o al SNP: Element cel·lular Sistema Nerviós Central (SNC) Sistema Nerviós Perifèric (SNP) Agrupació de somes neuronals Nucli (o Còrtex a la superfície d'hemisferis i cerebel) Gangli (sensitiu o autònom) Feix d'axons (prolongacions) Tracte, fascicle, via, lemnisc o cordó Nervi (cranial o espinal) ERROR FREQÜENT Confondre un gangli amb un nucli o utilitzar indistintament nervi i tracte resta molts punts als exàmens.

Recorda sempre la regla de la localització: el nucli és un cúmul de somes DINS del SNC (com el nucli vermell o els nuclis del tronc), mentre que el gangli és FORA del SNC (com el gangli de l'arrel dorsal). De la mateixa manera, mai no existeix un «nervi» a l'interior de l'encèfal (excepte les porcions intracranials dels nervis perifèrics en trànsit cap a la sortida òssia): els feixos axònics que viatgen dins del neuroeix s'anomenen estrictament tractes o fascicles. Excepció històrica: Els anomenats «ganglis basals» del telencèfal són, en realitat, nuclis basals, ja que formen part del SNC.

Tot i que en clínica sovint es manté la nomenclatura clàssica de ganglis basals, morfològicament són nuclis profunds. COMPROVA-HO 4 Si observem al microscopi un conjunt compacte de cossos neuronals situat a l'arrel posterior d'un nervi raquidi, es tracta d'un nucli o d'un gangli? Per què? Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 11 IDEES CLAU El SNC (encèfal i medul·la espinal) està tancat en estructures òssies protectores, mentre que el SNP (nervis, ganglis, receptors i plexes entèrics) connecta el centre amb els teixits perifèrics. El sistema nerviós somàtic controla de forma conscient i voluntària la musculatura esquelètica mitjançant motoneurones monosínàptiques.

El sistema nerviós autònom regula les vísceres de forma involuntària mitjançant una cadena disinàptica formada per una neurona preganglionar i una postganglionar. La divisió simpàtica (origen toracolumbar) media respostes d'emergència i despesa energètica (lluita o fugida), mentre que la divisió parasimpàtica (origen craniosacral) s'encarrega del repòs, conservació d'energia i digestió. La substància grisa està formada principalment per somes, dendrites, neuropil i glia; la substància blanca deu el seu color i funció als feixos d'axons recoberts de beines lipídiques de mielina.

Els cúmuls de somes s'anomenen nuclis al SNC i ganglis al SNP; els conjunts d'axons reben el nom de tractes al SNC i de nervis al SNP. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 5. En què es diferencia la via motora eferent del sistema somàtic de la del sistema nerviós autònom pel que fa al nombre de neurones? 6. Per quina raó bioquímica la substància blanca té un aspecte blanquinós en comparació amb la substància grisa? 7. Quines diferències anatòmiques presenten el sistema simpàtic i el parasimpàtic pel que fa a l'origen de les seves fibres preganglionars?

ORGANITZACIÓ GENERAL DEL SISTEMA NERVIÓS 2 Eixos, plans de referència i orientació anatòmica EN ACABAR SABRÀS Identificar els tres plans anatòmics de tall (sagital, coronal i horitzontal) emprats en dissecció i neuroimatge. Explicar com la flexura cefàlica modifica les equivalències dels termes direccionals entre el cervell i la medul·la espinal. Distinguir amb precisió relacions espacials com medial/lateral i connexions ipsilaterals/contralaterals.

Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 12 PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 8 Per què quan parlem de la medul·la espinal diem 'arrel dorsal' per referir-nos a la posterior, però en canvi anomenem 'còrtex dorsal' a la part superior del cervell? Per situar amb precisió qualsevol nucli, fascicle o lesió dins del sistema nerviós cal utilitzar un sistema de coordenades anatòmiques universal. A diferència d'altres òrgans del cos, l'orientació del sistema nerviós humà presenta una peculiaritat important: la transició a la postura bípeda va provocar una curvatura en l'eix neural que fa que els termes direccionals variïn notablement entre l'encèfal i la medul·la espinal.

Els eixos del neuroeix: rectilini en quadrúpedes i angulat en humans En els animals quadrúpedes (com la rata o el gat), el sistema nerviós s'alinea al llarg d'una línia pràcticament recta coneguda com a neuroeix. Aquest eix longitudinal va de la punta del nas (rostre) a l'extrem de la cua (cauda): Eix rostrocaudal (longitudinal): orientat de davant cap a enrere en línia recta. Eix dorsoventral (vertical): perpendicular al primer, s'orienta des de l'esquena (dors) cap al ventre (ventre). Diagrama del neuroeix rectilini en un model animal quadrúpede.

En l'ésser humà, en canvi, l'adquisició de la marxa erecta i el desenvolupament gegantí del telencèfal van provocar una flexió durant el neurodesenvolupament coneguda com a flexura cefàlica (a nivell de la unió entre el mesencèfal i el diencèfal). Aquesta curvatura de gairebé 90 graus fractura el neuroeix humà en dos segments amb referències direccionals diferents: Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 13 Esquema de l'angulació del neuroeix en l'ésser humà bípede.

PROCÉS Angulació del neuroeix de la medul·la al prosencèfal 1 Medul·la espinal Disposició vertical: dorsal és posterior i ventral és anterior 2 Tronc encefàlic Manté l'eix vertical ascendent fins al mesencèfal 3 Flexura cefàlica Gir d'uns 90° entre mesencèfal i diencèfal 4 Prosencèfal (hemisferis) Disposició horitzontal: dorsal és superior i ventral és inferior Segment del SNC Rostral vol dir... Caudal vol dir... Dorsal vol dir... Ventral vol dir...

Medul·la espinal i tronc encefàlic Superior (cap a l'encèfal) Inferior (cap als peus / còccix) Posterior (cap a l'esquena) Anterior (cap a la panxa) Prosencèfal (diencèfal i hemisferis cerebrals) Anterior (cap al front) Posterior (cap a l'occipici) Superior (cap al vèrtex cranial) Inferior (cap a la base del crani) Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 14 PER RECORDAR-HO Imagina un gos que camina sobre quatre potes: el seu nas és rostral i l'esquena és dorsal.

Si el poses dempeus sobre les potes del darrere mirant al sostre, el cap es doblega 90° cap endavant per poder mirar cap al front: per això en el cervell humà «dorsal» coincideix amb la part de dalt del cap («superior») i «rostral» apunta a la cara («anterior»). COMPROVA-HO 9 Per què a l'escorça cerebral el terme «dorsal» equival a superior, mentre que a la medul·la espinal equival a posterior?

Termes de posició relativa i lateralitat A més dels eixos longitudinals del neuroeix, la neuroanatomia empra termes relatius per descriure la distància respecte a la línia mitjana, respecte al punt d'origen o respecte als dos hemisferis corporals: Medial: estructures que se situen a prop o orientades cap a la línia mitjana o pla sagital mitjà (per exemple, el tercer ventricle és medial respecte als tàlems). Lateral: estructures que s'allunyen de la línia mitjana cap als costats (per exemple, l'escorça auditiva primària al lòbul temporal és lateral respecte a l'estriat). Proximal i distal: s'usen sobretot en el sistema nerviós perifèric i en les extremitats.

Proximal indica proximitat al punt d'origen o al tronc (per exemple, l'arrel d'un nervi espinal), mentre que distal indica llunyania d'aquest (les terminacions nervioses dels dits). Ipsilateral (o homolateral): fa referència a dues estructures o manifestacions clíniques que es troben al mateix costat del cos o de l'eix del neuroeix (per exemple, les lesions cerebel·loses provoquen símptomes motors ipsilaterals al costat lesionat). Contralateral: fa referència a estructures o connexions que es troben al costat oposat del cos (per exemple, l'escorça motora primària d'un hemisferi controla els moviments voluntaris de l'extremitat contralateral a causa de la decussació de les vies motrius).

ERROR FREQÜENT Confondre ipsilateral amb contralateral en la simptomatologia clínica. Tingues molt clar que les vies motores i somatosensorials cerebrals principals creuen la línia mitjana (produeixen dèficits contralaterals), mentre que el cerebel s'associa funcionalment amb el mateix costat de l'organisme (dèficit ipsilateral). COMPROVA-HO 10 Si un pacient pateix un ictus a l'hemisferi cerebral esquerre i perd la mobilitat del braç dret, el dèficit motor s'anomena ipsilateral o contralateral respecte a la lesió?

Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 15 Plans anatòmics de secció i de neuroimatge Per poder observar i disseccionar l'interior del cervell o interpretar tècniques modernes de neuroimatge (com la ressonància magnètica o la tomografia computada), el teixit neural es talla en tres plans geomètrics ortogonals de referència: Diagrama dels tres plans de secció principals: coronal, sagital i horitzontal. Pla sagital: és un tall vertical paral·lel a la línia mitjana que s'estén en sentit anteroposterior. Quan divideix el sistema nerviós en dues meitats simètriques (dreta i esquerra), s'anomena pla sagital mitjà.

Els talls paral·lels a aquest que queden desplaçats cap a un costat es denominen plans parasagitals. En un tall sagital mitjà són clarament visibles el cos callós, el tronc de l'encèfal i el quart ventricle. 1 Pla coronal o frontal: és un tall vertical perpendicular al pla sagital (semblant a col·locar-se una diadema o tallar una barra de pa a llesques). Separa l'estructura en una porció anterior (o rostral en el cervell) i una de posterior (o caudal). Permet veure alhora ambdós hemisferis cerebrals i observar la profunditat dels ventricles laterals i els ganglis basals.

2 Pla horitzontal, axial o transversal: és un tall paral·lel al terra (perpendicular als plans sagital i coronal) que secciona l'encèfal en una porció superior (dorsal) i una altra inferior (ventral). En neuroimatge clínica és el pla estàndard més habitual. 3 Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 16 PER RECORDAR-HO Fixa't en l'orientació dels talls de la medul·la espinal: com que la medul·la és un cilindre vertical, els seus talls transversals s'obtenen en el pla horitzontal; en canvi, a l'encèfal, un tall coronal i un d'horitzontal mostren vistes completament diferents de la substància grisa i blanca. EXERCICI TIPUS EXAMEN Pregunta 1.

Estructuras exclusivas del SNC ¿Cuál de los siguientes elementos forma parte exclusivamente del Sistema Nervioso Central (SNC)? Resolució L'opció correcta és la medul·la espinal. El sistema nerviós central (SNC) està integrat exclusivament per les estructures contingudes i protegides dins de l'estoig ossi del neurocrani i del conducte raquidi: és a dir, l'encèfal i la medul·la espinal. En canvi, els ganglis espinals, els nervis cranials, els nervis espinals i les fibres eferents perifèriques pertanyen al sistema nerviós perifèric (SNP) (vegeu «Organització general del sistema nerviós — Divisions del sistema nerviós i teixit neural»).

ARA TU Classifica els següents elements segons pertanyin exclusivament al SNC o al SNP, i indica per a cada un si és una estructura medial o lateral respecte a l'eix sagital mitjà: nervi trigemin (arrel perifèrica), tercer ventricle, substància grisa medul·lar i gangli de l'arrel dorsal. Passos resolts: 1. Tercer ventricle: és una cavitat interna de l'encèfal, per tant pertany al SNC. Se situa exactament al centre del diencèfal, de manera que és una estructura estrictament medial. 2. Nervi trigemin (arrel perifèrica): surt del tronc encefàlic per distribuir-se per la cara, pertany al SNP.

En el tronc se situa a la cara anterolateral de la protuberància, de manera que és lateral a la línia mitjana. Ara determina la divisió (SNC/SNP) i la posició relativa (medial/lateral) de la substància grisa medul·lar i del gangli de l'arrel dorsal. Solució: 11 Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 17 IDEES CLAU En els quadrúpedes el neuroeix és completament rectilini, mentre que en els humans pateix una curvatura d'uns 90° a la flexura cefàlica. Com a conseqüència d'aquesta curvatura, al prosencèfal «dorsal» equival a superior i «ventral» a inferior, mentre que a la medul·la espinal «dorsal» és posterior i «ventral» és anterior.

Els tres plans ortogonals de secció són el sagital (divideix en dreta i esquerra), el coronal (divideix en anterior i posterior) i l'horitzontal o axial (divideix en superior i inferior). El terme ipsilateral o homolateral designa elements situats al mateix costat del cos, mentre que contralateral es refereix al costat oposat. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 12. A quina regió anatòmica es localitza la flexura cefàlica que produeix l'angulació del neuroeix humà? 13. Quin pla de secció cal escollir si es vol visualitzar simultàniament l'hemisferi dret i l'esquerre mostrant la seva extensió dorsoventral completa? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 14.

Quin tipus de teixit efector està sota el control motor del sistema nerviós somàtic? 15. Com s'anomena un conjunt de cossos neuronals localitzat a l'interior del cervell o la medul·la? 16. Quin efecte produeix l'activació del sistema nerviós parasimpàtic sobre la musculatura pupil·lar? 17. Quin neurotransmissor alliberen de forma característica les neurones postganglionars del sistema simpàtic? 18. En el cervell anterior humà, quin terme equival a la direcció 'dorsal'?

Glàndules exocrines a) Múscul cardíac b) Múscul esquelètic estriat c) Musculatura llisa vascular d) Nervi a) Gangli b) Nucli c) Fascicle d) Miosi o constricció a) Cap efecte sobre l'ull b) Paràlisi de l'enfocament c) Midriasi o dilatació d) Serotonina a) Noradrenalina b) GABA c) Dopamina d) Inferior a) Posterior b) Anterior c) Superior d) Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 18 7 % dels punts de l'examen 19. Com s'anomena el pla anatòmic que divideix l'encèfal en dues meitats simètriques dreta i esquerra? 20. Si una paràlisi afecta la cama dreta per una lesió al cerebel dret, es descriu com a: 21. A la medul·la espinal, quin terme direccional és sinònim d'anterior?

3 Desenvolupament del sistema nerviós: neurulació, vesiculació i maduració EN ACABAR SABRÀS Descriure les etapes des de la fecundació i gastrulació fins a la formació del tub neural i la cresta neural. Explicar les conseqüències clíniques del tancament defectuós dels neuroporus rostral i caudal. Identificar les divisions anatòmiques i cavitats ventriculars derivades de les 3 vesícules primàries i 5 secundàries. Distinguir les fases de la histogènesi cel·lular: proliferació, migració radial, navegació axonal, apoptosi, poda sinàptica i mielinització.

PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 22 Com sap un axó en creixement cap a quin lloc distant del cos ha d'avançar per connectar amb el seu múscul o neurona diana? El desenvolupament del sistema nerviós humà és un procés coordinat i continu que transforma una única cèl·lula inicial en una xarxa interconnectada de cent mil milions de neurones. Aquest cicle engloba tant canvis estructurals a gran escala (morfogènesi) com fenòmens d'especialització i maduració a nivell microscòpic (histogènesi), des de les primeres setmanes de gestació fins ben entrada l'edat adulta.

Pla coronal a) Pla horitzontal b) Pla sagital mitjà c) Pla axial d) Dèficit bilateral a) Dèficit ipsilateral b) Dèficit contralateral c) Dèficit proximal d) Dorsal a) Rostral b) Ventral c) Caudal d) Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 19 ESQUEMA Fases del desenvolupament del sistema nerviós 1. Fases embrionàries inicials: de la fecundació a la gastrulació Durant la primera setmana postfecundació no existeix encara teixit nerviós identificable.

La unió de l'òvul i l'espermatozoide genera el zigot, que comença una ràpida successió de divisions mitòtiques sense augment global de volum, anomenada segmentació: Estadi bicel·lular i de quatre cèl·lules: primeres divisions de segmentació. Mòrula: massa compacta de blastòmers (cap al 3r dia). Blàstula o blastocist: s'organitza una cavitat interior plena de líquid (blastocel), una capa perifèrica (trofoblast) i un cúmul cel·lular intern conegut com a embrioblast. Esquema de les etapes inicials de segmentació des del zigot fins a l'embrioblast.

Al llarg de la segona setmana, l'embrioblast es diferencia en un disc embrionari bilaminar integrat per dues capes en contacte: Morfogènesi primerenca De zigot a placa neural Gastrulació Origina ectoderma, mesoderma i endoderma Inducció neural La notocorda indueix la placa neural Neurulació i vesiculació Tub neural i vesícules Tub neural i cresta SNC tancat i precursors del SNP Vesícules encefàliques De 3 vesícules a 5 vesícules secundàries Histogènesi i maduració Diferenciació cel·lular i refinament Proliferació i migració Neurogènesi i glia radial inside-out Diferenciació axonal Con de creixement i filopodis d'actina Poda i mielinització Apoptosi, afinament i mielina caudo-rostral Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 20 Epiblast: capa dorsal cel·lular que delimita la cavitat amniòtica.

Hipoblast: capa ventral cel·lular en contacte amb el sac vitel·lí primitiu. A la tercera setmana té lloc un esdeveniment cabdal: la gastrulació. A través de la línia primitiva, les cèl·lules de l'epiblast migren i s'invaginen per formar les tres capes germinatives primàries, de les quals derivaran tots els òrgans corporals: Capa germinativa Posició anatòmica Derivats principals Ectoderma Externa (dorsal) Sistema nerviós central i perifèric, epidermis i annexos cutanis. Mesoderma Intermèdia Sistema musculoesquelètic, sistema vascular, aparell excretor i notocorda. Endoderma Interna (ventral) Revestiment epitelial del tub digestiu i de l'arbre respiratori.

COMPROVA-HO 23 De quina de les tres capes germinatives embrionàries prové el sistema nerviós humà? 2. Inducció neural i neurulació Al voltant del dia 17 de gestació, una condensació mesodèrmica en l'eix longitudinal de l'embrió origina la notocorda (o corda dorsal), situada immediatament per sota de l'ectoderma. La notocorda actua com el centre organitzador primari mitjançant senyals químiques difusibles cap a la capa superior. Esquema del disc germinatiu trilaminar i posició de la notocorda al mesoderma.

Aquesta senyalització s'anomena inducció neural: factors com la nogina i la cordina alliberats per la notocorda bloquegen l'acció de la proteïna morfogenètica òssia (BMP-4) a l'ectoderma dorsal. En quedar inhibida aquesta via, l'ectoderma s'engrosseix cap al dia 18 i adopta el destí neural, transformant-se en la placa neural. La neurulació és el mecanisme morfogenètic pel qual la placa neural plana es plega sobre si mateixa fins a tancar-se completament en un conducte tubular cilíndric. Aquest procés es desenvolupa seguint uns passos ben pautats: Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 21 Esquema de l'aparició del solc neural i elevació dels plecs neurals.

Esquema del tancament del tub neural i individualització de la cresta neural. Tancament dels neuroporus i anomalies congènites Durant el tancament progressiu, el tub neural manté dues obertures temporals comunicades amb la cavitat amniòtica: Neuroporus rostral (anterior): situat a l'extrem cefàlic; es tanca aproximadament cap al dia 25. Neuroporus caudal (posterior): situat a l'extrem inferior; es tanca cap al dia 27 o 28. Invaginació central: al llarg de la línia mitjana de la placa neural es forma una depressió longitudinal, el solc neural, flanquejat a banda i banda pels plecs neurals (dia 19).

1 Aproximació dels plecs: els dos plecs neurals s'eleven progressivament en direcció dorsomedial, apropant les seves vores (dia 20). 2 Fusió i formació del tub: cap al dia 21-22 comença la unió dels plecs a la regió cervical futura i progressa de manera bidireccional (cap a l'extrem rostral i cap a l'extrem caudal), aïllant el tub neural de l'ectoderma superficial, que es tanca al seu damunt per formar la futura pell. 3 Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 22 Esquema del tub neural amb els neuroporus rostral i caudal oberts.

La manca de tancament complet d'aquestes obertures ocasiona defectes congènits greus coneguts com a defectes del tub neural (DTN): Anencefàlia: conseqüència del fracàs del tancament del neuroporus rostral. S'impedeix el desenvolupament de la volta cranial i dels hemisferis cerebrals, resultant incompatible amb la supervivència a llarg termini. Espina bífida: conseqüència del dèficit de tancament del neuroporus caudal o dels arcs vertebrals que l'envolten, amb graus d'afectació variables segons si només afecta l'os (oculta), si hi ha protrusió de meninges (meningocele) o si s'hernia també teixit medul·lar (mielomeningocele).

PER RECORDAR-HO L'administració periconcepcional d'àcid fòlic (vitamina B9) a la mare redueix més d'un 70 % la incidència dels defectes de tancament dels neuroporus. Destí de la cresta neural En fusionar-se els plecs neurals, un grup especialitzat de cèl·lules situades a la vora dorsal es desprèn i migra als espais laterals entre el tub neural i l'ectoderma superficial: és la cresta neural.

Aquestes cèl·lules pluripotents donen lloc a pràcticament la totalitat del sistema nerviós perifèric (SNP) i altres estructures clau: Neurones pseudounipolars dels ganglis espinals (sensorials de l'arrel dorsal; vegeu «Medul·la espinal i SNP — Estructura interna: substància grisa, làmines de Rexed i cordons blancs»). Neurones dels ganglis autonòmics del sistema nerviós simpàtic i parasimpàtic (vegeu «Organització general del sistema nerviós — Divisions del sistema nerviós i teixit neural»). Cèl·lules glials perifèriques: cèl·lules de Schwann i cèl·lules satèl·lit.

Meninges toves (leptomeninges: piamàter i aracnoide; vegeu «Protecció i vascularització del SNC — Meninges, sistema ventricular i líquid cefalorraquidi»). Cèl·lules cromafins de la medul·la suprarenal i melanòcits cutanis. Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 23 COMPROVA-HO 24 Quina relació causal hi ha entre el tancament dels plecs neurals i l'origen del sistema nerviós central versus el perifèric? 3.

Vesiculació encefàlica: estadi de 3 i 5 vesícules Un cop tancat el neuroporus rostral, la regió anterior del tub neural creix ràpidament i pateix dilatacions circumscrites anomenades vesícules encefàliques, mentre que la porció caudal manté una forma tubular cilíndrica uniforme que constituirà la medul·la espinal. Estadi de tres vesícules primàries (4a setmana) Cap al final de la quarta setmana s'aprecien tres dilatacions cefàliques connectades en sèrie: Prosencèfal (encèfal anterior). Mesencèfal (encèfal mitjà). Rombencèfal (encèfal posterior), continuat caudalment amb la medul·la espinal.

Durant aquesta fase, el tub neural s'encorba per dos plegaments principals: la flexura cefàlica (a l'altura del mesencèfal) i la flexura cervical (entre el rombencèfal i la medul·la espinal). Estadi de cinc vesícules secundàries (5a setmana) Al llarg de la cinquena setmana, el prosencèfal i el rombencèfal es subdivideixen, donant pas a l'estadi definitiu de cinc vesícules: Diagrama de transició entre les 3 vesícules primàries i les 5 secundàries. En aquesta transició, el rombencèfal presenta a més la flexura pontina (de convexitat ventral) i s'organitza transitòriament en segments transversals anomenats rombòmers (r1 a r8), que pauten la posició dels nuclis motors dels parells cranials.

Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 24 Esquema de l'embrió amb la segmentació dels rombòmers i els nervis en desenvolupament.

Vesícula primària (4a setmana) Vesícula secundària (5a setmana) Derivats anatòmics adults (SNC) Cavitat ventricular derivada Prosencèfal Telencèfal Escorça cerebral, ganglis basals, hipocamp, bulb olfactori Ventricles laterals Diencèfal Tàlem, hipotàlem, subtàlem, epitàlem, vesícules òptiques Tercer ventricle Mesencèfal Mesencèfal Tèctum (col·licles), tegment, peduncles cerebrals Aqüeducte de Silvi Rombencèfal Metencèfal Protuberància (pont) i cerebel Part superior del quart ventricle Mielencèfal Bulb raquidi (medul·la oblongada) Part inferior del quart ventricle Porció caudal del tub (Sense vesiculació) Medul·la espinal Conducte de l'epèndim (central) Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 25 ERROR FREQÜENT És habitual confondre l'origen del pont i del bulb raquidi.

Tots dos deriven del rombencèfal primari, però el pont (juntament amb el cerebel) procedeix del metencèfal, mentre que el bulb raquidi prové exclusivament del mielencèfal. COMPROVA-HO 25 Quines estructures cerebrals adultes i quina cavitat ventricular sorgeixen del diencèfal? 4.

Histogènesi i diferenciació cel·lular Paral·lelament als canvis macroscòpics de vesiculació, la paret del tub neural —inicialment formada per un epiteli pseudoestratificat anomenat neuroepiteli— experimenta un conjunt de fases cel·lulars que constitueixen la histogènesi: PROCÉS Seqüència cel·lular de la histogènesi neural Proliferació cel·lular Les cèl·lules progenitores de la paret ventricular es divideixen intensivament mitjançant mitosis. Quan la divisió és simètrica, s'amplifica el conjunt de cèl·lules mare; quan esdevé asimètrica, una filla roman com a progenitora i l'altra es converteix en un neuroblast postmitòtic o un glioblast que ja no tornarà a dividir-se.

Proliferació Mitosis a la zona ventricular neuroepitelial 1 Migració Neuroblasts guiats per la glia radial 2 Diferenciació Creixement de neurites dirigit pel con axonal 3 Sinaptogènesi massiva Generació abundant de contactes interneuronals 4 Poda i apoptosi Manteniment només de connexions funcionals actives 5 Mielinització Aïllament axonal d'inici caudo-rostral 6 Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 26 Migració i paper de la glia radial Els neuroblasts han de desplaçar-se des de la zona ventricular profunda fins al seu destí cortical o nuclear definitiu.

En l'escorça cerebral, aquesta navegació es realitza mitjançant migració radial: les cèl·lules de la glia radial actuen com a bastides filamentoses que creuen tot el gruix de la paret, guiant les neurones joves que s'enfilen al seu voltant. Aquest procés a l'escorça cerebral segueix un patró conegut com a «de dins a fora» (inside-out): les primeres neurones a arribar ocupen les capes corticals més profundes (capa VI), mentre que les onades posteriors travessen aquestes capes ja assentades per constituir les capes més superficials (capa II).

Diferenciació i creixement axonal: el con de creixement Un cop la neurona assoleix la seva ubicació espacial, comença la diferenciació morfològica i funcional, sintetitzant neurotransmissors i emetent les seves prolongacions. L'extrem de l'axó en creixement està dominat per una estructura altament dinàmica descrita originalment per Santiago Ramón y Cajal: el con de creixement. Esquema del con de creixement axonal amb filopodis i elements del citoesquelet. El con de creixement presenta una membrana ampla i aplanada (lamel·lipodis) de la qual emergeixen fines prolongacions digitiformes mòbils (filopodis).

Els elements que en regeixen el funcionament són: Citoesquelet: els filopodis estan sostinguts per microfilaments d'actina que s'allarguen i retreuen contínuament, mentre que el nucli del con conté feixos de microtúbuls que consoliden l'eix de l'axó. Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 27 Senyalització quimiotròfica: el con detecta gradients ambientals de molècules quimioatractives (que l'atrauen) o quimiorepel·lents (que en provoquen el col·lapse i desviació). Factors neurotròfics: proteïnes diana com el factor de creixement nerviós (NGF) promouen la supervivència axonal i en guien la trajectòria en arribar al seu teixit destí.

COMPROVA-HO 26 Quin paper mecànic tenen els filopodis del con de creixement durant la recerca de dianes sinàptiques? 5. Maduració postnatal: sinaptogènesi, poda sinàptica i mielinització El nombre de neurones i connexions inicialment formades és molt superior al necessari en el cervell madur. El desenvolupament refina aquest excés mitjançant una combinació d'eliminació selectiva i reforç estructural. Sinaptogènesi, apoptosi i poda sinàptica Durant el final de la gestació i els primers anys de vida es produeix una sobreproducció sinàptica massiva.

A continuació tenen lloc dos processos d'ajust fonamentals: Apoptosi (mort cel·lular programada): aproximadament el 50 % de les neurones inicialment generades moren de manera activa i ordenada. Les neurones competeixen per quantitats limitades de factors neurotròfics (com el NGF o el BDNF) alliberats per les cèl·lules diana. Aquelles que no aconsegueixen prou trofisme activen la cascada apoptòtica. Poda sinàptica (synaptic pruning): eliminació de contactes sinàptics ineficaços o redundants mantenint les connexions funcionals funcionant sota el principi d'activitat dependent.

Durant els períodes crítics de màxima plasticitat, l'estimulació ambiental consolida les sinapsis actives i elimina les silents. Mielinització i maduració de l'escorça prefrontal La mielinització consisteix en el recobriment dels axons per beines de mielina produïdes pels oligodendròcits (al SNC) o cèl·lules de Schwann (al SNP), optimitzant la velocitat de conducció del potencial d'acció mitjançant la conducció saltatòria. Aquest procés segueix un gradient temporal i espacial ben definit: Direcció caudo-rostral: s'inicia a la medul·la espinal i el tronc encefàlic abans del naixement i ascendeix progressivament cap al prosencèfal.

Ordre funcional: les vies sensorials i motores primàries mielinitzen primer (permetent les respostes reflexes bàsiques del lactant), seguides de les àrees d'associació parietals i temporals. Maduració tardana: les regions responsables de les funcions executives superiors, com l'escorça prefrontal (CPF) i l'escorça cingulada anterior, no culminen la seva mielinització ni la seva poda sinàptica fins al final de l'adolescència o l'inici de l'etapa adulta jove (aproximadament entre els 20 i 25 anys).

La mielinització i el desenvolupament de tractes de substància blanca (com el cos callós) estan fortament influenciats per factors epigenètics i ambientals; condicions extremes de privació sensorial o pobresa severa s'associen amb menors volums de substància blanca i una reducció en el gruix del cos Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 28 callós. Plasticitat neuronal i neurogènesi adulta Tot i que la majoria de neurones es generen abans del naixement, el cervell humà conserva la capacitat de modificar la força i el nombre de les seves sinapsis al llarg de tota la vida (plasticitat sinàptica).

A més, en el cervell adult existeix neurogènesi adulta restringida principalment a dues zones neurogèniques: La zona subgranular (ZSG) del gir dentat a l'hipocamp (implicada en la memòria espacial i l'aprenentatge; vegeu «Telencèfal — Ganglis basals, substància blanca i sistema límbic»). La zona subventricular (ZSV) dels ventricles laterals. COMPROVA-HO 27 Per què la mielinització del sistema nerviós té una orientació caudo-rostral i quina conseqüència té sobre la conducta en l'adolescència? Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 29 EXERCICI TIPUS EXAMEN Tema 6. Preguntas 1-10: Inducción y desarrollo del tubo neural Elige la opción acertada en cada caso: 1.

Inducción de la placa neural / Proliferación celular / Maduración axónica 2. Antes de la fecundación / Después de la multiplicación celular / Durante la gastrulación tardía exclusivamente 3. Migración / Crecimiento de la médula espinal / Sinaptogénesis 4. Número tradicional de etapas celulares del desarrollo neural: 3 / 4 / 6 5. Tejido organizador secretor de factores que bloquean a BMP: Endodermo / Ectodermo / Mesodermo 6. Capa embrionaria precursora del SNC y SNP: Endodermo / Mesodermo / Ectodermo 7. Proceso de fusión de los pliegues neurales: Gastrulación / Segmentación / Neurulación 8. Momento del inicio de la neurulación: Primera semana / Tercera semana / Quinta semana 9.

Estructura hueca precursora del sistema ventricular y neuroeje: Notocorda / Somita / Tubo neural 10. Función del gradiente de cierre bidireccional: Facilitar la fusión de las paredes del tubo neural / Detener la mitosis / Producir mielina periférica Resolució Es revisa cadascuna de les preguntes a partir dels fonaments del desenvolupament neural: 1. a) Inducció de la placa neural: La senyalització mesodèrmica provinent de la notocorda instrueix l'ectoderma dorsal per adoptar un destí neural. 2. b) Després de la multiplicació cel·lular: Després de les successives divisions mitòtiques de les cèl·lules progenitores al neuroepiteli, els neuroblasts abandonen el cicle cel·lular per diferenciar-se.

3. b) Creixement de la medul·la espinal: És una conseqüència global del creixement anatòmic, no pas un estadi bàsic de la histogènesi cel·lular (com sí que ho són la proliferació, la migració o la sinaptogènesi). 4. c) 6: Les etapes bàsiques se sintetitzen clàssicament en: inducció neural, proliferació, migració, diferenciació, sinaptogènesi i mort cel·lular/mielinització. 5. c) Mesoderma: L'organitzador mesodèrmic (notocorda) secreta factors com la nogina i la cordina que bloquegen la proteïna BMP. 6. c) Ectoderma: El neuroectoderma és la capa precursora comuna tant del SNC com del SNP. 7.

c) Neurulació: Procés morfològic pel qual els plecs neurals convergeixen i s'uneixen a la línia mitjana originant el tub neural buit. 8. b) Tercera setmana: S'inicia al voltant del dia 18 gestacional, immediatament després de la gastrulació. 9. c) Tub neural: La llum interior esdevindrà el sistema ventricular i el canal central de la medul·la, mentre que la seva paret donarà lloc al teixit nerviós del SNC. Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 30 10. a) Facilitar la fusió de les parets del tub neural: El tancament s'inicia a la zona intermèdia i avança rostralment i caudalment permetent l'acoblament dels llavis del tub.

ARA TU Identifica en quin període gestacional (en setmanes) i a partir de quina vesícula secundària es formen les estructures següents, indicant a més quina cavitat ventricular els correspon: 1. Escorça cerebral i ganglis basals. 2. Cerebel i protuberància. Passos inicials: 1. Recorda que la transició a 5 vesícules succeeix a la 5a setmana gestacional. 2. L'extrem anterior del prosencèfal dona lloc al telencèfal, mentre que la porció rostral del rombencèfal es transforma en metencèfal. Determina la cavitat que conté cadascun d'aquests dos grups d'estructures en l'adult.

Solució: 28 IDEES CLAU El sistema nerviós s'origina a partir de l'ectoderma durant la 3a setmana embrionària mitjançant la inducció neural per part de la notocorda. El tub neural dona lloc al sistema nerviós central i a les cavitats ventriculars, mentre que la cresta neural genera el sistema nerviós perifèric i les meninges toves. El fracàs de tancament del neuroporus rostral produeix anencefàlia, mentre que el dèficit del neuroporus caudal ocasiona espina bífida. A la 4a setmana es formen 3 vesícules primàries (prosencèfal, mesencèfal i rombencèfal) que es divideixen en 5 vesícules secundàries a la 5a setmana.

La histogènesi comprèn la proliferació, la migració cel·lular mitjançant la glia radial (seqüència «de dins a fora») i la navegació axonal dirigida pel con de creixement. La maduració neural requereix apoptosi i poda sinàptica d'ajust dependent d'activitat, culminant amb una mielinització caudo-rostral que no finalitza a l'escorça prefrontal fins als 20- 25 anys. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 29. Quines estructures es generen a partir de les cèl·lules de la cresta neural durant la neurulació? 30. Com s'organitza la seqüència temporal de vesiculació des de la 4a fins a la 5a setmana embrionària? 31.

En què consisteix el principi de la migració cortical «de dins a fora» (inside-out) dirigida per la glia radial? Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 31 Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 32. Quin defecte congènit es produeix pel dèficit de tancament del neuroporus caudal cap al dia 28? 33. De quina vesícula secundària es desenvolupen conjuntament el cerebel i la protuberància? 34. Quin component del con de creixement axonal és responsable de la motilitat dels filopodis? 35. Quina regió de l'encèfal completa en darrer lloc el seu procés de mielinització al final de l'adolescència?

Espina bífida a) Anencefàlia b) Hidrocefàlia congènita c) Holoprosencefàlia d) Diencèfal a) Mielencèfal b) Mesencèfal c) Metencèfal d) Vesícules de neurotransmissor a) Filaments d'actina b) Microtúbuls centrals c) Beines de mielina d) Escorça prefrontal a) Medul·la espinal b) Tronc de l'encèfal c) Escorça visual primària d) Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 32 8 % dels punts de l'examen 4 Meninges, sistema ventricular i líquid cefalorraquidi EN ACABAR SABRÀS Distingir les capes meníngies, els seus espais associats i la funció immunològica de la membrana SLYM. Descriure el recorregut del líquid cefalorraquidi a través de les cavitats del sistema ventricular.

Explicar els mecanismes de producció, circulació i reabsorció venosa del líquid cefalorraquidi. Classificar els tipus d'hidrocefàlia segons la seva etiologia fisiopatològica. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 36 Per què un cervell humà, que pesa gairebé un quilo i mig fora del cos, no s'aixafa sota el seu propi pes a l'interior del crani? El teixit neural del sistema nerviós central requereix mecanismes de protecció mecànica i d'aïllament immunològic que evitin lesions davant de traumatismes i mantinguin un entorn químic constant.

Aquesta protecció s'articula a través de tres elements coordinats: els embolcalls membranosos o meninges, el líquid cefalorraquidi (LCR) i les cavitats internes que formen el sistema ventricular. Protecció i vascularització del SNC 4 Meninges, sistema ventricular i líquid cefalorraquidi 5 Vascularització encefàlica i barrera hematoencefàlica Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 33 ESQUEMA Protecció i irrigació del SNC 1. Les cobertes meníngies i els seus espais Les meninges són tres capes de teixit connectiu concèntriques que envolten per complet l'encèfal i la medul·la espinal (vegeu «Medul·la espinal i SNP — Anatomia externa, segmentació medul·lar i nervis espinals»).

D'exterior a interior, es classifiquen en: Duramàter (o paquimeninge): és la capa més superficial, gruixuda, resistent i inelàstica. A la cavitat cranial s'adhereix fortament a la cara interna de l'os periòstic, mentre que a nivell medul·lar queda separada del canal vertebral. Aracnoides: membrana intermèdia d'aspecte fibrós i avascular. Rep el seu nom perquè emet una teranyina de prolongacions o trabècules aracnoidals que travessen l'espai inferior i s'ancoren a la piamàter. Piamàter: capa més profunda i extremadament prima. S'adhereix íntimament al teixit nerviós, seguint fidelment tots els solcs, circumvolucions i cissures cerebrals. Juntament amb l'aracnoides, forma les leptomeninges.

La relació entre aquestes membranes delimita tres espais biològics fonamentals: Espai Localització anatòmica Contingut i rellevància clínica Espai epidural Entre l'os (crani o vèrtebres) i la duramàter. Al crani és un espai virtual (potencial); a la medul·la és real i conté greix i plexes venosos (lloc de punció anestèsica). Espai subdural Entre la cara interna de la duramàter i l'aracnoides. Espai virtual; si s'esquinça una vena pont, s'hi acumula sang formant un hematoma subdural. Espai subaracnoidal Entre l'aracnoides i la piamàter. Espai real comunicat per trabècules per on circula el líquid cefalorraquidi i discorren els grans vasos sanguinis superficials.

Meninges i espais Duramàter, aracnoides, SLYM i piamàter Sistema ventricular Ventricles laterals, 3r, aqüeducte i 4t Dinàmica del LCR Plexes coroides i vellositats aracnoidals Vascularització encefàlica Sistema carotidi i vertebrobasilar Barrera hematoencefàlica Aïllament i control de substàncies Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 34 DEFINICIÓ La membrana SLYM (Subarachnoid Lymphatic-like Membrane), descrita l'any 2023, és una quarta capa extremadament prima que subdivideix l'espai subaracnoidal en dos compartiments.

Funciona com una barrera de filtració i allotja una gran població de cèl·lules immunitàries que monitoritzen el LCR a la recerca d'agents patògens i senyals inflamatoris. Diagrama de la membrana SLYM i la seva organització a l'espai subaracnoidal. COMPROVA-HO 37 Quina conseqüència mecànica i funcional té el fet que els grans vasos cerebrals discorrin per l'espai subaracnoidal i no per l'epidural cranial? 2. Anatomia ventricular, formació i dinàmica del LCR El sistema ventricular és un conjunt de cavitats interconnectades que es van originar a partir de la llum del tub neural embrionari (vegeu «Desenvolupament del sistema nerviós: neurulació, vesiculació i maduració»).

Està format per quatre ventricles principals: 1. Ventricles laterals (primer i segon): dues grans cambres en forma de C situades a l'interior dels hemisferis cerebrals. Connecten amb el tercer ventricle mitjançant els dos forats de Monro (o orificis interventriculars). 2. Tercer ventricle: cavitat estreta i medial situada entre ambdós tàlems al diencèfal. Es comunica caudalment a través de l'aqüeducte de Silvi (o aqüeducte mesencefàlic). Psicologia Biològica I (URV): neuroanatomia del 1r parcial 35 3. Aqüeducte de Silvi: conducte estret que travessa longitudinalment el mesencèfal i que constitueix el punt més vulnerable d'obstrucció del sistema. 4.

Quart ventricle: situat entre el tronc de l'encèfal (protuberància i bulb) i el cerebel. A la part inferior es continua amb el conducte ependimari (canal central de la medul·la espinal). El quart…