Antidiabètics: Insulina i Fàrmacs no Insulínics

I 0 flashcards i 3 preguntes més al document.

Text del document

APUNTS FARMACOLOGIA Grau en Infermeria Universitat Rovira i Virgili AprenAI 2026-2027 Apunts complets de farmacologia sobre diabetis, perfils cinètics d'insulines, antidiabètics orals, anàlegs GLP-1 i protocol de rescat en hipoglucèmies. APREN.AI Índex 1 Fisiopatologia de la diabetis i maneig terapèutic general Classificació etiològica de la diabetis Manifestacions clíniques i objectius de control Estratègia d'abordatge multifactorial 2 Insulinoteràpia i maneig de la hipoglucèmia aguda Fisiologia de la secreció i principis de substitució Tipus d'insulines: humanes i anàlegs Reaccions adverses de la insulina i maneig de la hipoglucèmia 3 Antidiabètics orals i altres fàrmacs no insulínics 1.

Estimulants de la secreció d'insulina (Secretagogs) 2. Fàrmacs amb efecte incretina 3. Fàrmacs que redueixen la resistència a la insulina 4. Inhibidors de l'absorció i reabsorció de glucosa 4 Resum per repassar Tipus de diabetis i criteris generals Insulinoteràpia i maneig d'urgència Antidiabètics no insulínics Solucions de les preguntes de repàs Aquests apunts poden contenir errors o omissions. Són un material de suport i no substitueixen el temari oficial ni el professorat: contrasta la informació important.

Antidiabètics: Insulina i Fàrmacs no Insulínics 1 1 Fisiopatologia de la diabetis i maneig terapèutic general EN ACABAR SABRÀS Classificar els diferents tipus de diabetis mellitus segons el seu mecanisme etiològic. Descriure la clínica clàssica i els objectius del control glucèmic en la diabetis tipus 2. Enumerar els components clau de l'estratègia terapèutica multifactorial. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 1 Per què cal tractar la hiperglucèmia de forma mantinguda si sovint el pacient no nota cap dolor físic? La diabetes mellitus comprèn un grup d'alteracions metabòliques caracteritzades per una elevació mantinguda dels nivells de glucosa en sang (hiperglucèmia crònica).

Aquesta situació genera complicacions microvasculars i macrovasculars greus, augmentant la morbiditat i la mortalitat dels pacients. Classificació etiològica de la diabetis Segons la causa subjacent i l'estat de secreció hormonal, es distingeixen quatre tipus principals: Diabetis mellitus tipus 1 (DM1): Caracteritzada per la destrucció i desaparició de les cèl·lules del pàncrees. Té una base autoimmune o idiopàtica, sol manifestar-se abans dels 30 anys amb insulopènia absoluta i exigeix tractament indefinit amb insulina. Diabetis mellitus tipus 2 (DM2): Trastorn complex associat a un dèficit relatiu de secreció d'insulina sumat a un augment de la resistència perifèrica a la seva acció.

Produeix hiperglucèmia progressiva i danys vasculars. Diabetis gestacional: Apareix durant la gestació en dones sense diagnòstic previ. Es diagnostica habitualment al tercer trimestre mitjançant el test d'O-Sullivan i es tracta amb insulina. Diabetis secundària: Provocada per patologies pancreàtiques, endocrinopaties o síndromes congènites. Sovint és un quadre reversible si se'n corregeix la causa primària. A escala global, l'any 2017 es comptabilitzaven aproximadament 425 milions de persones afectades per diabetis al món (una tercera part majors de 65 anys), amb una projecció de fins a 629 milions per a l'any 2045 sense mesures preventives idònies.

COMPROVA-HO 2 Quina diferència fonamental existeix entre la DM1 i la DM2 respecte a la producció d'insulina? β Antidiabètics: Insulina i Fàrmacs no Insulínics 2 Manifestacions clíniques i objectius de control El quadre clínic clàssic de la diabetis mellitus inclou poliúria, polidípsia, polifàgia i pèrdua de pes no justificada, acompanyades d'hiperglucèmia i glucosúria (eliminació de glucosa per l'orina quan se supera el llindar renal). Els objectius generals en el maneig de la DM2 són: 1. Evitar la simptomatologia aguda derivada de la hiperglucèmia. 2. Millorar la qualitat de vida de la persona afectada. 3. Prevenir l'aparició i progressió de complicacions microvasculars i macrovasculars. 4.

Perllongar l'esperança i supervivència globals. Estratègia d'abordatge multifactorial Segons els criteris de l'ADA (2017), el tractament requereix una atenció multifactorial contínua, suport en l'autogestió i educació del pacient: Graó terapèutic Intervencions incloses Objectiu principal Mesures higienicodietètiques Pauta nutricional, exercici físic regular i hàbits saludables (cessament de tabac i alcohol). Base indispensable per a millorar la sensibilitat a la insulina i el risc vascular. Fàrmacs no insulínics Antidiabètics orals (ADO) i agonistes del receptor GLP-1. Control glucèmic farmacològic en DM2 quan l'estil de vida no és suficient. Insulinoteràpia Insulines humanes i anàlegs.

Substitució hormonal en DM1, diabetis gestacional o fallada d'antidiabètics orals en DM2. PER RECORDAR-HO Les «4 P» de la clínica cardinal diabètica són: Poliúria, Polidípsia, Polifàgia i Pèrdua de pes. ERROR FREQÜENT Confondre els criteris de control terapèutic: la meta general d'hemoglobina glicosilada és HbA1c < 7\%, però en pacients d'edat avançada, amb curta esperança de vida o comorbiditats greus, els objectius han de ser menys estrictes per a evitar hipoglucèmies. Antidiabètics: Insulina i Fàrmacs no Insulínics 3 ESQUEMA Classificació de la diabetis mellitus IDEES CLAU La DM1 té caràcter autoimmune o idiopàtic i cursa amb destrucció total de cèl·lules beta.

La DM2 associa fallada secretora relativa i resistència perifèrica a la insulina. La diabetis gestacional es detecta al tercer trimestre amb el test d'O-Sullivan i es tracta amb insulina. L'abordatge multifactorial comença per l'estil de vida (dieta, exercici i supressió de tòxics). L'objectiu terapèutic estàndard en DM2 és assolir una hemoglobina glicosilada inferior al 7%. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 3. Com es tracta farmacològicament la diabetis gestacional segons les pautes establertes? 4. Quins són els components del quadre clínic inicial habitual en la diabetis? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 5.

Quin mecanisme defineix principalment la diabetis mellitus tipus 1? 6. Com es realitza el cribratge de la diabetis gestacional en el tercer trimestre? DM Tipus 1 Destrucció de cèl·lules beta DM Tipus 2 Resistència i dèficit relatiu Gestacional Detecció amb test d'O-Sullivan Secundària Pancreatopaties o endocrinopaties Secreció excessiva d'incretines intestinals a) Resistència aïllada del teixit muscular b) Desaparició de cèl·lules beta pancreàtiques c) Sobreproducció crònica de glucagó d) Mesura de cetonúria matinal a) Test d'O-Sullivan b) Biòpsia de teixit pancreàtic c) Determinació de pèptid C aïllat d) Antidiabètics: Insulina i Fàrmacs no Insulínics 4 7.

Quin és l'objectiu general d'hemoglobina glicosilada en el pacient adult jove amb DM2? 8. Quin dels següents factors NO forma part de la clínica cardinal de la diabetis? 2 Insulinoteràpia i maneig de la hipoglucèmia aguda EN ACABAR SABRÀS Distingir el perfil farmacocinètic de les diferents insulines humanes i anàlegs. Aplicar el protocol de rescat en hipoglucèmies segons l'estat de consciència del pacient. Explicar la interacció del tabaquisme amb els requeriments d'insulina. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 9 Per què cal tractar amb glucagó intramuscular i no pas amb aigua amb sucre a un pacient inconscient amb hipoglucèmia?

La insulina és una hormona anabòlica polipeptídica constituïda per 51 aminoàcids, sintetitzada per les cèl·lules dels illots pancreàtics. Exerceix com a clau per al transport, captació i emmagatzematge de la glucosa en els seus tres teixits diana principals: fetge, múscul i teixit adipós. Fisiologia de la secreció i principis de substitució En condicions normals, el pàncrees presenta dos patrons de secreció: Insulina basal: Alliberament continu i constant que modula la gluconeogènesi hepàtica i controla la glucèmia en dejú i en períodes intermedis entre àpats. Insulina prandial: Pics ràpids secretats en resposta a la ingesta per a cobrir la glucèmia postprandial.

Les insulines exògenes intenten reproduir de manera fidel aquest perfil fisiològic. La insulinització està indicada sempre en pacients amb DM1 i en pacients amb DM2 quan fracassen altres estratègies (o amb ). Per a gestionar correctament l'administració, cal conèixer tres paràmetres farmacocinètics essencials: l'inici d'acció, el pic de concentració màxima i la durada total de l'efecte. Vies d'administració: S'empra la via parenteral subcutània (SC) o intravenosa (IV). Mai s'administra per via oral, ja que el tracte digestiu la degrada i la inactiva completament. També s'utilitzen bombes d'infusió contínua amb insulina regular.

Menor del 4% a) Exactament del 10% b) Entre el 8% i el 9% c) Menor del 7% d) Poliúria a) Augment de pes ràpid b) Polidípsia c) Polifàgia d) β HbA1c 7% Antidiabètics: Insulina i Fàrmacs no Insulínics 5 Tipus d'insulines: humanes i anàlegs Gràfica de les corbes farmacocinètiques dels diferents tipus d'insulines.

Grup d'insulina Representants comercials / Fàrmacs Inici d'acció Pic màxim Durada d'efecte Ràpida o regular (humana) Actrapid, Humulina regular 30–45 min (SC) 2–3 hores 5–8 hores Intermèdia o NPH (humana) Insulatard NPH, Humulina NPH 2–4 hores 4–8 hores 10–16 hores Anàlegs d'acció curta Lispro (Humalog), Aspart (Novorapid), Glulisina (Apidra) 5–10 minuts 1–2 hores 4 hores Anàlegs d'acció basal (lenta) Glargina (Lantus), Detemir (Levemir), Degludec (Tresiba) 2 hores Sense pic (pla) Aproximadament 24 hores Existeixen també mescles comercials amb percentatges variables d'insulina ràpida combinada amb NPH.

Avantatges dels nous anàlegs Anàlegs d'acció curta: Disposen d'un inici més precoç que coincideix millor amb el pic glucèmic dels aliments i presenten una durada més curta (reduint el risc d'hipoglucèmies tardanes). Permeten gran flexibilitat horària (15 minuts abans o fins a 20 minuts després de menjar). S'autoritzen en nens a partir dels 6 anys (dades limitades en gestants). Anàlegs d'acció basal: A diferència de la NPH, no produeixen pic pronunciat, reduint substancialment les hipoglucèmies nocturnes (la NPH sol exigir un ressopó protector). Glargina i Degludec s'administren 1 cop al dia via SC; Detemir, 1 o 2 cops diaris. Glargina s'usa a partir de 6 anys i Detemir a partir de 2 anys.

Els anàlegs basals no s'han de barrejar ni diluir mai amb cap altra insulina o solució. COMPROVA-HO 10 Quin benefici clínic té l'absència de pic dels anàlegs d'acció basal respecte a la insulina NPH? Antidiabètics: Insulina i Fàrmacs no Insulínics 6 Reaccions adverses de la insulina i maneig de la hipoglucèmia La complicació més freqüent del tractament amb insulina és la hipoglucèmia, que sol manifestar-se quan la glucèmia descendeix per sota de 40–50 mg/dl. Les seves causes principals inclouen dosis excessives, reducció de la ingesta, retard dels àpats o activitat física imprevista.

DEFINICIÓ El glucagó és una hormona polipeptídica produïda per les cèl·lules dels illots de Langerhans que incrementa ràpidament la concentració de glucosa a la sang. Dosi en adults: 0,5–1 mg (SC, IM o IV); en nens: 0,03–0,1 mg/kg/dosi (màxim 1 mg). Es conserva a la nevera entre 2 i 8 °C i es presenta com a vial liofilitzat a reconstituir amb la xeringa d'ús immediat. Altres reaccions adverses menys freqüents en l'actualitat són la lipodistròfia insulínica al punt d'injecció (lipoatròfia o lipohipertròfia per acumulació de greix) i la formació d'anticossos antiinsulina que provoquen resistència secundària.

ERROR FREQÜENT Oblidar l'ajust de dosi en pacients que deixen de fumar: la nicotina causa vasoconstricció (frenant l'absorció de la insulina) i eleva les catecolamines (que augmenten el cortisol i la glucosa). Quan un pacient abandona el tabac, cal reduir la dosi d'insulina per a evitar episodis greus d'hipoglucèmia. PROCÉS Actuació davant una hipoglucèmia per insulina Pacient conscient: Administrar immediatament hidrats de carboni d'absorció ràpida per via oral (com ara un suc de taronja o aigua amb sucre). 1 Pacient inconscient: Administrar glucagó 1 mg per via intramuscular (IM) o subcutània (SC). En uns 15 minuts el pacient acostuma a recuperar la consciència.

També pot emprar-se la via IV a nivell hospitalari. 2 α Detecció de símptomes Glucèmia per sota de 40-50 mg/dl 1 Avaluació consciència Determinar si el pacient respon o no 2 Si està conscient Glucosa oral immediata com suc de taronja 3 Si està inconscient Glucagó 1 mg IM o SC 4 Recuperació Restabliment de la consciència en 15 minuts 5 Antidiabètics: Insulina i Fàrmacs no Insulínics 7 IDEES CLAU La insulina no es pot administrar per via oral degut a la degradació proteolítica gastrointestinal. Els anàlegs ràpids (Lispro, Aspart, Glulisina) imiten millor el pic prandial i redueixen hipoglucèmies tardanes.

Els anàlegs basals (Glargina, Detemir, Degludec) proporcionen un perfil pla de 24 hores i no s'han de barrejar mai. La hipoglucèmia en el pacient conscient es tracta amb glucosa oral, i en l'inconscient amb glucagó IM o SC. En pacients fumadors que abandonen el tabac, és precís disminuir la dosi d'insulina per canvis en l'absorció i catecolamines. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 11. Com s'ha de procedir davant un pacient en coma hipoglucèmic causat per insulina? 12. Quina precaució fonamental cal tenir en manipular anàlegs d'acció basal com la insulina glargina? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 13. Per quina raó la insulina no pot ser administrada per via oral? 14.

Quin anàleg d'insulina té un perfil basal pla d'unes 24 hores? 15. A quina temperatura s'ha de conservar habitualment el glucagó a la nevera? 16. Què s'ha de fer amb la dosi d'insulina d'un pacient que deixa de fumar?

Perquè destrueix les cèl·lules alfa a) Perquè s'excreta intacta pel ronyó b) Perquè produeix vòmits immediats c) Perquè s'inactiva en el tracte digestiu d) Insulina glargina a) Insulina aspart b) Insulina lispro c) Insulina regular d) Sota zero a -20 °C a) A temperatura ambient de 25 °C b) Entre 2 i 8 °C c) Exactament a 0 °C constant d) Disminuir la dosi d'insulina a) Mantenir-la i afegir sulfonilurees b) Duplicar la dosi immediatament c) Augmentar la dosi matinal d) Antidiabètics: Insulina i Fàrmacs no Insulínics 8 3 Antidiabètics orals i altres fàrmacs no insulínics EN ACABAR SABRÀS Classificar els fàrmacs antidiabètics no insulínics segons el seu mecanisme farmacològic.

Descriure les accions terapèutiques, avantatges i riscos de la metformina. Distingir les característiques d'ús dels secretagogs, fàrmacs basats en incretines i glucosúrics. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 17 Per què la metformina s'anomena antihiperglucemiant en lloc de fàrmac pròpiament hipoglucemiant? Els fàrmacs no insulínics s'utilitzen principalment en la DM2 i es classifiquen segons el seu mecanisme fisiopatològic predominant en quatre grans grups: Classificació dels fàrmacs antidiabètics no insulínics segons mecanisme d'acció. 1.

Estimulants de la secreció d'insulina (Secretagogs) Sulfonilurees Fàrmacs com la glibenclamida, gliclazida, glipizida, glimepirida i gliquidona estimulen directament les cèl·lules pancreàtiques. Requereixen que el pacient conservi una reserva funcional pancreàtica mínima. Farmacocinètica: Bona absorció oral i alta fixació a proteïnes plasmàtiques. S'inicien a dosis baixes abans dels àpats (1 o 2 cops al dia). β Antidiabètics: Insulina i Fàrmacs no Insulínics 9 Efectes adversos: Hipoglucèmia marcada (sobretot amb glibenclamida), augment de pes i risc cardiovascular.

Precaucions i contraindicacions: No associar amb alcohol pel perill d'hipoglucèmies greus; contraindicades en embaràs i lactància. En persones grans cal evitar la glibenclamida (acció llarga) i emprar molècules de semivida més curta com gliclazida o glipizida. Meglitinides (Derivats de la meglitinida) Inclou la repaglinida (dosi inicial 0,5–1 mg/dia) i la nateglinida. Provoquen un augment ràpid de la secreció d'insulina postprandial amb inici d'acció als 30 minuts i curta durada (2–4 hores). Es prenen just abans dels tres àpats principals. Poden causar augment de pes i un risc moderat d'hipoglucèmia. Contraindicades en insuficiència hepàtica greu.

No s'ha de combinar mai repaglinida amb gemfibrozil. Sovint s'associen amb metformina. COMPROVA-HO 18 Per què la glibenclamida s'ha d'evitar expressament en pacients d'edat avançada? 2. Fàrmacs amb efecte incretina Les incretines naturals (GLP-1 i GIP) són hormones intestinals alliberades després de la ingesta d'hidrats de carboni que estimulen la secreció d'insulina i frenen la de glucagó. En la DM2 estan disminuïdes. A més, l'enzim dipeptidil peptidasa 4 (DPP-4) les degrada molt ràpidament.

Subgrup Fàrmacs representants Via i administració Característiques destacades Inhibidors de la DPP-4 (iDPP-4) Sitagliptina, Vildagliptina, Saxagliptina, Alogliptina, Linagliptina Oral (comprimits) Bloquegen la degradació de les incretines. Molt segurs, s'associen sovint a metformina. Linagliptina no requereix ajust en insuficiència renal. No hi ha evidència de reducció d'esdeveniments cardiovasculars. Anàlegs del GLP-1 Exenatida, Liraglutida, Albiglutida, Dulaglutida, Lixisenatida, Semaglutida Subcutània (plomes precarregades; MAI IV o IM) Constitueixen el tercer esglaó terapèutic per a DM2 en pacients amb obesitat no controlats amb dos ADO abans de passar a insulina.

Exenatida es posa 2 cops al dia (60 minuts abans d'esmorzar i sopar; semivida 2,5–3 h). Liraglutida s'administra 1 cop al dia. Produeixen nàusees (15–20%) i vòmits. No requereixen monitoratge continu rutinari. Antidiabètics: Insulina i Fàrmacs no Insulínics 10 3. Fàrmacs que redueixen la resistència a la insulina Biguanides: Metformina La metformina és el fàrmac de primera elecció en DM2 quan la dieta i l'exercici resulten insuficients. No estimula la secreció d'insulina pancreàtica (és un antihiperglucemiant, no pas hipoglucemiant pròpiament dit): Mecanisme: Redueix la producció hepàtica de glucosa i millora la sensibilitat perifèrica i hepàtica a la insulina.

Avantatges: No indueix hipoglucèmia ni fa augmentar el pes corporal. S'administra amb els menjars cada 12 hores. Efectes adversos: Símptomes digestius freqüents (com diarrea) i interferència en l'absorció de la vitamina B12. Complicació greu: Risc molt rar però greu d'acidosi làctica (per activació del metabolisme anaerobi), que pot cursar amb dispnea, dolor abdominal, hipotèrmia, baixada de pH sanguini, coma i mort. Contraindicada absolutament en insuficiència renal. Tiazolidindiones (Glitazones): Pioglitazona La pioglitazona s'indica en segona línia de tractament (en monoteràpia, doble o triple teràpia oral o combinada amb insulina).

Augmenta la captació muscular de glucosa i inhibeix en menor grau la gluconeogènesi sense estimular la secreció pancreàtica. Presenta pocs efectes d'hipoglucèmia, però requereix alerta especial per associació amb càncer de bufeta, insuficiència cardíaca i osteoporosi. 4. Inhibidors de l'absorció i reabsorció de glucosa Inhibidors de les alfa-glucosidases (Acarbosa, Miglitol): Bloquegen de manera competitiva i reversible els enzims de la mucosa intestinal que degraden els oligosacàrids a monosacàrids. Retarden l'absorció dels hidrats de carboni i suavitzen el pic glucèmic postprandial.

L'acarbosa (dosi de 100 mg amb esmorzar, dinar i sopar) sol provocar flatulència, distensió i diarrea per fermentació bacteriana dels sucres no absorbits. Es poden combinar amb sulfonilurees o insulina. Glucosúrics / Inhibidors de SGLT2: Fàrmacs com Empaglifozina, Dapaglifozina, Canaglifozina i Ertuglifozina que disminueixen la glucosa plasmàtica en reduir directament la reabsorció renal de glucosa en el túbul proximal. ERROR FREQÜENT Confondre el perfil de seguretat de la metformina: tot i que no causa hipoglucèmies en monoteràpia, no es pot prescriure en pacients amb insuficiència renal degut al risc crític d'acidosi làctica per acumulació.

Antidiabètics: Insulina i Fàrmacs no Insulínics 11 ESQUEMA Mecanismes dels antidiabètics no insulínics IDEES CLAU Les sulfonilurees estimulen la secreció de cèl·lules beta i poden provocar hipoglucèmia i augment de pes. La metformina és el tractament inicial d'elecció en DM2 perquè augmenta la sensibilitat a la insulina i no indueix hipoglucèmia. L'acidosi làctica és l'efecte advers més greu de la metformina i obliga a contraindicar-la en insuficiència renal. Els anàlegs de GLP-1 s'administren via subcutània en diabètics obesos abans d'iniciar insulinoteràpia. L'acarbosa actua a la mucosa intestinal retardant la digestió de carbohidrats i provocant meteorisme o diarrea.

COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 19. Quin paper terapèutic ocupen els anàlegs de GLP-1 en el maneig de la DM2? 20. Quins efectes secundaris gastrointestinals són característics de l'acarbosa i per què es produeixen? Secretagogs Estimulen cèl·lules beta Sulfonilurees Glibenclamida, Gliclazida Meglitinides Repaglinida d'acció curta Sensibilitzadors Disminueixen resistència Biguanides Metformina (primera elecció) Glitazones Pioglitazona a nivell muscular Via Incretines Efecte dependent d'àpats iDPP-4 Sitagliptina, Linagliptina oral Anàlegs GLP-1 Exenatida, Liraglutida SC Antidiabètics: Insulina i Fàrmacs no Insulínics 12 Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 21.

Quin és el fàrmac d'elecció inicial per a la diabetis tipus 2? 22. Per quina via s'administren sempre els anàlegs de GLP-1 com l'exenatida? 23. Quin grup de fàrmacs afavoreix l'eliminació renal de glucosa inhibint-ne la reabsorció? 24. Quin inhibidor de la DPP-4 es caracteritza per no requerir ajust en insuficiència renal? 4 Resum per repassar Tipus de diabetis i criteris generals Concepte Definició i aspectes clau Diabetis tipus 1 (DM1) Destrucció autoimmune o idiopàtica de cèl·lules beta amb insulopènia absoluta; requereix insulina obligatòriament. Diabetis tipus 2 (DM2) Combina resistència perifèrica a la insulina i dèficit secretor relatiu; associada a risc macro i microvascular.

Diabetis gestacional Detectada durant el tercer trimestre mitjançant test d'O-Sullivan; es tracta exclusivament amb insulina. Objectiu de control (HbA1c) Objectiu estàndard general d'hemoglobina glicosilada inferior al 7%, flexibilitzat en pacients fràgils o ancians. Insulinoteràpia i maneig d'urgència Grup d'insulina o fàrmac Característiques farmacocinètiques i indicació Insulina ràpida (humana) Inici en 30-45 min, pic en 2-3 h i durada de 5-8 h; administració SC o IV.

Glibenclamida a) Metformina b) Acarbosa c) Pioglitazona d) Via intramuscular profunda a) Via subcutània b) Via oral comprimits c) Via intravenosa ràpida d) Inhibidors d'alfa-glucosidases a) Inhibidors del cotransportador SGLT2 b) Sulfonilurees pancreàtiques c) Biguanides hepàtiques d) Vildagliptina a) Sitagliptina b) Saxagliptina c) Linagliptina d) Antidiabètics: Insulina i Fàrmacs no Insulínics 13 Grup d'insulina o fàrmac Característiques farmacocinètiques i indicació Insulina NPH (intermèdia) Inici en 2-4 h, pic marcat a les 4-8 h (risc d'hipoglucèmia nocturna) i durada de 10-16 h.

Anàlegs ràpids (Lispro, Aspart, Glulisina) Inici precoç (5-10 min), pic en 1-2 h i durada de 4 h; permeten injectar 15 min abans o fins a 20 min després d'un àpat. Anàlegs basals (Glargina, Detemir, Degludec) Perfil pla sense pic i cobertura d'unes 24 h; no s'han de barrejar ni diluir mai amb cap altra solució. Glucagó (rescat SC/IM) Cadena polipeptídica de cèl·lules alfa indicada en hipoglucèmia greu amb inconsciència (dosi adulta: 0,5-1 mg). Antidiabètics no insulínics Grup farmacològic Fàrmacs representatius i mecanisme d'acció Sulfonilurees Glibenclamida, gliclazida; estimulen la secreció beta; provoquen augment de pes i risc d'hipoglucèmia (evitar glibenclamida en gent gran).

Meglitinides Repaglinida; secreció ràpida postprandial (inici 30 min, durada 2-4 h); contraindicades amb gemfibrozil. Biguanides (Metformina) Fàrmac de 1a línia en DM2; disminueix gluconeogènesi hepàtica sense hipoglucèmies ni augment de pes; contraindicada en insuficiència renal pel risc d'acidosi làctica. Glitazones (Pioglitazona) Sensibilitzador perifèric muscular de 2a línia; vigilància per associació amb insuficiència cardíaca, osteoporosi i càncer de bufeta. Inhibidors de DPP-4 (iDPP-4) Sitagliptina, vildagliptina, linagliptina; per via oral, frenen la degradació d'incretines (linagliptina sense ajust renal).

Anàlegs de GLP-1 Exenatida, liraglutida; agonistes SC per a DM2 amb obesitat abans d'iniciar insulina; indueixen nàusees freqüents. Inhibidors alfa- glucosidases Acarbosa; bloquegen l'enzim intestinal retardant l'absorció de sucres; provoquen flatulència i diarrea. Glucosúrics (iSGLT2) Empaglifozina, dapaglifozina; bloquegen la reabsorció renal de glucosa provocant pèrdua urinària d'aquesta. Antidiabètics: Insulina i Fàrmacs no Insulínics 14 Solucions de les preguntes de repàs 1. Perquè l'elevació crònica de la glucosa danya progressivament els vasos sanguinis petits i grans, causant complicacions micro i macrovasculars greus. 2.

La DM1 presenta una absència total d'insulina per destrucció de les cèl·lules beta, mentre que la DM2 combina un dèficit secretor relatiu amb resistència tissular perifèrica a la seva acció. 3. Es tracta exclusivament amb insulina per a controlar els nivells glucèmics durant l'embaràs. 4. La combinació de poliúria, polidípsia, pèrdua de pes, polifàgia, hiperglucèmia i glucosúria. 5. c) Desaparició de cèl·lules beta pancreàtiques. La DM1 es produeix per la destrucció autoimmune o idiopàtica de les cèl·lules beta, provocant insulopènia absoluta. 6. b) Test d'O-Sullivan. El test d'O-Sullivan és la prova indicada durant la gestació per a la detecció oportuna de la diabetis gestacional. 7.

d) Menor del 7%. El valor terapèutic de referència habitual és una hemoglobina glicosilada per sota del 7%. 8. b) Augment de pes ràpid. La diabetis descompensada cursa típicament amb pèrdua de pes involuntària, no pas amb augment de pes. 9. Perquè un pacient inconscient no té reflex de deglució actiu i l'administració oral comportaria un risc mortal de broncoaspiració cap a la via respiratòria. 10. Redueixen dràsticament el risc d'hipoglucèmies nocturnes, eliminant la necessitat habitual de prendre un ressopó obligatori abans de dormir. 11. S'ha d'administrar glucagó 1 mg per via intramuscular o subcutània (o glucosa IV), sense intentar mai donar líquids per via oral. 12.

No s'han de barrejar ni diluir mai a la mateixa xeringa amb cap altre tipus d'insulina ni solució. 13. d) Perquè s'inactiva en el tracte digestiu. La insulina és un polipèptid que es degrada i s'inactiva amb els sucs i enzims digestius si es pren oralment. 14. a) Insulina glargina. La glargina és un anàleg d'acció perllongada sense pic significatiu que cobreix les necessitats basals durant 24 hores. 15. c) Entre 2 i 8 °C. El glucagó requereix conservació en fred entre 2 i 8 °C. 16. a) Disminuir la dosi d'insulina. En cessar el tabac augmenta l'absorció d'insulina i baixen les catecolamines hiperglucemiants, de manera que cal abaixar la dosi. 17.

Perquè redueix la producció excessiva de glucosa sense estimular la secreció d'insulina pel pàncrees, de manera que per si sola no provoca hipoglucèmies clíniques. 18. A causa de la seva acció perllongada, la qual incrementa notablement el perill d'hipoglucèmies severes i sostingudes en aquesta població vulnerable. 19. Formen part del tercer graó de tractament, indicats especialment en pacients amb diabetis tipus 2 i obesitat que no responen a dos antidiabètics orals abans d'iniciar insulina. 20. Produeix flatulència, distensió abdominal i diarrea perquè els carbohidrats no absorbits romanen a la llum del budell i fermenten per acció dels bacteris intestinals. 21. b) Metformina.

La metformina és la primera línia farmacològica si l'estil de vida no és suficient, actuant com a antihiperglucemiant. Antidiabètics: Insulina i Fàrmacs no Insulínics 15 22. b) Via subcutània. S'administren exclusivament per via subcutània mitjançant plomes precarregades (mai per via IV ni IM). 23. b) Inhibidors del cotransportador SGLT2. Els glucosúrics (empaglifozina, dapaglifozina, etc.) actuen blocant el transportador renal SGLT2. 24. d) Linagliptina. La linagliptina és l'únic iDPP-4 citat que no precisa ajust de dosis en presència de disfunció renal. Antidiabètics: Insulina i Fàrmacs no Insulínics 16