Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia

I 0 flashcards i 8 preguntes més al document.

Text del document

APUNTS FONAMENTS DELS ESPORTS III: ESPORTS INDIVIDUALS III: TENNIS Grau en Ciències de l'Activitat Física i de l'Esport Universitat Ramon Llull AprenAI 2026-2027 Apunts complets de tennis per a CAFE: evolució històrica, reglament, superfícies, biomecànica de cops, estratègia de pista i metodologia d'ensenyament. APREN.AI Índex 1 Història i estructura organitzativa del tennis 1. Evolució històrica: del Jeu de Paume al Lawn Tennis 2. Institucionalització internacional i els tornejos de Grand Slam 3. Estructura organitzativa: circuits professionals i piràmide federativa 2 Instal·lacions i materials: pista, raqueta, cordatge i pilota 1.

La pista de tennis: geometria, seguretat i evacuació de l'aigua 2. Tipologies de superfícies i criteris d'elecció 3. Propietats mecàniques de la raqueta i del cordatge 4.

Tipologia de pilotes i progressió pedagògica 3 Reglament i situacions específiques de joc Sistema de puntuació i estructura del partit Cos arbitral, suport tecnològic i codi de conducta Temps de joc, descansos i estat del material Casuística reglamentària i situacions específiques de joc 4 Estructura tàctica: fases del joc, principis geomètrics i estils Fonaments de l'acte tàctic i presa de decisions Fases del joc Teories geomètriques de la pista Teoria de jugar al percentatge i variables PADEF Situacions de joc Classificació d'estils de joc i patrons tàctics 5 Fonaments tècnics I: joc de peus, empunyadures i cops de fons Equilibri corporal i dinàmica de desplaçaments a la pista Posició d'espera, split-step i unitat de gir Elecció i progressió de les empunyadures Criteris i fases d'execució dels cops Mecanització tècnica del cop de dreta (drive) Tècnica del revés: una mà davant de dues mans Variants segons els efectes i cops especials de fons 6 Fonaments tècnics II: joc de xarxa, esmaixada i servei Principis comuns dels cops de xarxa La volea de drive La volea de revés i la gestió del cos Volea amortida (stop-volei) L'esmaixada (smash) Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 1 El servei: mecànica i col·locació dels peus Models de coordinació de braços en el servei Llançament de la pilota segons l'efecte desitjat 7 Metodologia I: models d'ensenyament i sistemes d'entrenament Àmbits d'actuació i estructura de l'escola de tennis Models pedagògics: enfocament tradicional vs.

enfocament basat en el joc Estructura de la sessió d'iniciació i progressió didàctica L'acte tàctic aplicat al tennis Sistemes d'entrenament i alimentació de pilota Tècnica i pautes del professor en el llançament des del cubell 8 Metodologia II: programa Play and Stay i tàctica de dobles El programa Play and Stay de la ITF Fonaments tàctics del tennis de dobles 9 Resum per repassar Història i organització institucional Instal·lacions, materials i equipament Reglamentació i situacions de joc Estructura tàctica i geometria de la pista Fonaments tècnics de fons i de xarxa Metodologia d'ensenyament i tennis de dobles Cronologia històrica del tennis Solucions de les preguntes de repàs Aquests apunts poden contenir errors o omissions.

Són un material de suport i no substitueixen el temari oficial ni el professorat: contrasta la informació important. Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 2 1 Història i estructura organitzativa del tennis EN ACABAR SABRÀS Descriure l'evolució històrica del tennis des del Jeu de Paume fins al Lawn Tennis. Distinguir les funcions de la ITF, l'ATP i la WTA en l'organització del tennis mundial. Identificar els quatre tornejos de Grand Slam i la jerarquia de la piràmide federativa. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 1 Per què el tennis modern es va anomenar originàriament «Lawn Tennis» i quina pista utilitzava el seu predecessor immediat?

El tennis contemporani és el resultat d'una llarga evolució sociocultural, tècnica i reglamentària. Des de pràctiques cortesanes fins a l'esport global actual, el seu desenvolupament comprèn tant la transformació del joc com la consolidació d'una complexa xarxa institucional. ESQUEMA Estructura general dels continguts de tennis 1. Evolució històrica: del Jeu de Paume al Lawn Tennis Els orígens formals del tennis es remunten al Jeu de Paume. Aquesta modalitat es practicava inicialment colpejant una pilota de gran duresa directament amb el palmell de la mà.

Va ser un esport estretament vinculat a les classes aristocràtiques franceses, assolint una gran popularitat abans d'entrar en una etapa de marcada decadència. La transició cap al format sobre herba es produeix a la segona meitat del segle XIX. Walter Clopton Wingfield va patentar l'any 1873 una modalitat derivada denominada Sphairistike. Aquest joc venia comercialitzat en una caixa que contenia tots els elements indispensables: xarxa, pals, raquetes i pilotes.

Història i organització Orígens, evolució i organismes rectors Reglament i materials Normativa de joc, pista i equipament Tècnica i tàctica Cops de fons, xarxa, fases i patrons Metodologia Models d'ensenyament i Play and Stay Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 3 Fotografia del joc de l'Sphairistike i retrat del Major Wingfield. La pista original de l'Sphairistike tenia una peculiar forma de rellotge de sorra, més estreta al centre que als fons. Poc després, l'any 1875, es va redactar el seu primer reglament formalitzat, fixant les bases normatives del joc. DEFINICIÓ El Lawn Tennis és l'evolució reglamentada de l'Sphairistike sorgida cap al 1887.

Conserva l'esperit del joc sobre herba, però introdueix una pista estrictament rectangular i redueix l'alçada de la xarxa per afavorir un joc més dinàmic. Cap a l'any 1887, aquesta modalitat va evolucionar cap a l'anomenat Lawn Tennis. Aquest canvi va comportar dues modificacions estructurals definitives: la substitució de la pista en forma de rellotge de sorra per un terreny rectangular i la reducció de l'alçada de la xarxa. COMPROVA-HO 2 Quina diferència geomètrica principal presenta la pista de l'Sphairistike respecte a la pista de Lawn Tennis? 2.

Institucionalització internacional i els tornejos de Grand Slam La ràpida expansió internacional de l'esport va exigir una regulació unificada arreu del món. Entre els anys 1911 i 1913 es va constituir la ITF (International Tennis Federation). Aquesta entitat es va consolidar com el màxim organisme rector del tennis mundial, amb la responsabilitat d'establir les regles oficials del joc, supervisar l'arbitratge i tutelar els tornejos de màxima categoria internacional.

Dins del calendari competitiu mundial destaquen per damunt de tots els quatre tornejos de Grand Slam: Open d'Austràlia Roland Garros (per a les característiques del seu paviment, vegeu «Instal·lacions i materials: pista, raqueta, cordatge i pilota») Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 4 Wimbledon US Open Aquestes quatre competicions representen el vèrtex de l'excel·lència esportiva i històrica del tennis mundial. 3.

Estructura organitzativa: circuits professionals i piràmide federativa En l'àmbit de la competició d'elit, la gestió esportiva es divideix en dues grans corporacions segons el gènere dels participants: Organització Àmbit competitiu Funció principal ATP (Association of Tennis Professionals) Tennis professional masculí Gestió del calendari, rànquing i drets dels jugadors masculins WTA (Women's Tennis Association) Tennis professional femení Gestió del calendari, rànquing i drets de les jugadores femenines Paral·lelament als circuits comercials, l'estructura institucional i formativa del tennis s'articula mitjançant un sistema piramidal jerarquitzat: Diagrama de la jerarquia piramidal federativa a nivell mundial.

Escoles i clubs: Base operativa on s'inicien i formen els esportistes. 1 Federacions territorials: Entitats comarcals o autonòmiques encarregades de la promoció i competició regional. 2 Federacions nacionals: Òrgans de govern estatals de cada país. 3 Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 5 ERROR FREQÜENT Un error habitual en l'estudi de la història federativa és suposar que la Real Federación Española de Tenis (RFET) va néixer abans que els seus organismes autonòmics. En realitat, la Federació Catalana de Tennis es va crear de manera prèvia a la RFET, sent pionera en l'articulació institucional del tennis a la península Ibèrica.

COMPROVA-HO 3 Quina relació temporal de fundació hi ha entre la Federació Catalana de Tennis i la RFET? IDEES CLAU El Jeu de Paume, d'origen aristocràtic i joc amb la mà, constitueix l'antecedent directe del tennis. El Major Walter Clopton Wingfield va patentar l'Sphairistike el 1873 i en va formalitzar el reglament el 1875. El Lawn Tennis va substituir la pista en forma de rellotge de sorra per una de rectangular i va rebaixar la xarxa cap al 1887. La ITF es va fundar entre 1911 i 1913 per regular les normes mundials, els àrbitres i els tornejos de Grand Slam. Els circuits professionals estan governats per l'ATP (masculí) i la WTA (femení).

La Federació Catalana de Tennis és històricament anterior a la Real Federación Española de Tenis (RFET). COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 4. Quines modificacions principals van marcar el pas de l'Sphairistike al Lawn Tennis? 5. Com es divideixen les competicions professionals d'elit a gran escala segons el gènere? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 6. Quin any va patentar el Major Wingfield el joc de l'Sphairistike? Federacions internacionals regionals: Organismes que coordinen continents o àrees geogràfiques supranacionals. 4 Federació internacional (ITF): Cúspide de la regulació esportiva i normativa global.

5 1911 a) 1875 b) 1873 c) 1887 d) Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 6 7. Quina forma geomètrica tenia la pista de l'Sphairistike original? 8. Quin organisme governa les regles del joc, els àrbitres i els Grand Slams? 9. Quina d'aquestes afirmacions sobre l'estructura federativa estatal és certa? 2 Instal·lacions i materials: pista, raqueta, cordatge i pilota EN ACABAR SABRÀS Identificar les mides reglamentàries de la pista de tennis i els sistemes de desguàs de l'aigua. Comparar les característiques de bot, rapidesa i manteniment de les diferents superfícies de joc. Relacionar la distribució de pes, rigidesa i tensió del cordatge amb el control i la potència de la raqueta.

Explicar la seqüència formativa de les pilotes segons la pressió i el temps de reacció. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 10 Si estrenys més les cordes d'una raqueta aconseguiràs colpejar la pilota amb més potència? 1. La pista de tennis: geometria, seguretat i evacuació de l'aigua L'espai de joc reglamentari està delimitat per un rectangle d'unes dimensions estandarditzades per la federació internacional. La pista reglamentària de tennis fa 23,77 metres de longitud total. L'amplada se segmenta segons la modalitat: 8,23 metres per a partits individuals i s'amplia amb els passadissos laterals de dobles de 1,37 metres cadascun per assolir els 10,97 metres totals en la modalitat de parelles.

Rectangular a) Rellotge de sorra b) Quadrada c) Ovalada d) WTA a) RFET b) ITF c) ATP d) La RFET va crear la federació catalana a) Totes dues es van fundar simultàniament b) La ITF va fundar directament la RFET c) La federació catalana és prèvia a la RFET d) Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 7 Esquema de les línies i cotes reglamentàries de la pista. La xarxa divideix la pista pel mig i no té una alçària homogènia: els extrems fixats als pals queden més alts que la part central, la qual està subjecta per una cinta reguladora vertical. La distància des de la xarxa fins a la línia de servei és de 6,4 metres, deixant un espai posterior de 5,49 metres fins a la línia de fons.

L'extensió de seguretat del fons de pista varia segons la categoria de la competició i resulta fonamental per evitar col·lisions durant els desplaçaments defensius exigents. Pel que fa al drenatge, les superfícies es divideixen en dues grans tipologies constructives: Pistes poroses: faciliten la filtració directa de l'aigua a través dels seus materials, assecant-se amb rapidesa després de la pluja. Pistes no poroses: impedeixen la filtració i requereixen petits desnivells tècnics per expulsar l'aigua superficial cap a l'exterior. Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 8 Diagrama dels quatre sistemes de pendents en pistes no poroses.

Els sistemes de pendents en pistes no poroses s'orienten cap a diferents direccions estratègiques per canalitzar l'escorriment: COMPROVA-HO 11 Quina funció compleix el sistema de pendents en una pista de tennis de superfície no porosa? 2. Tipologies de superfícies i criteris d'elecció La interacció entre la pilota i el terra determina la velocitat del joc, l'alçada del rebot i la incidència de càrregues articulars o lesions en els esportistes. L'elecció de la superfície respon a factors ambientals, econòmics i a l'estil de joc preferit.

Superfície Comportament del bot i velocitat Manteniment i durabilitat Característiques operatives Terra batuda Bot lent i alt; permet el lliscament del jugador. Manteniment molt elevat: reg diari periòdic, passar estora i reposició de terra. Línies de plàstic encastades; sensible a les gelades en climes freds. Doble pendent cap al centre: desnivell orientat des de les dues línies de fons que conflueix sota la xarxa. 1 Doble pendent cap als fons: inclinació que neix al centre de la pista i condueix l'aigua cap a les línies de fons. 2 Pendent transversal únic: una sola caiguda lateral continuada d'una banda a l'altra de la pista.

3 Pendent transversal doble: desnivell dividit que desvia l'aigua simultàniament cap a ambdós laterals exteriors. 4 Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 9 Superfície Comportament del bot i velocitat Manteniment i durabilitat Característiques operatives Asfàltica Velocitat modulable segons la rugositat de la resina sintètica. Manteniment baix; requereix repintar cada 4- 5 anys. Superfície molt uniforme, sense reg i línies sense desnivells perceptibles. Gespa sintètica Pista ràpida amb una alçada de bot notablement baixa. Manteniment moderat; necessita sorra distribuïda per fixar les fibres. Evita que la fibra artificial s'aixequi; alternativa a la gespa natural.

Gespa natural Pista molt ràpida; la pilota amb prou feines s'eleva del terra. Manteniment crític i desgast ràpid i molt elevat. Superfície tradicional que premia exclusivament el joc ofensiu i d'atac immediat. Ciment porós Bot alt, regular i dinàmic; pista molt ràpida. Filtra bé l'aigua i s'asseca ràpid; risc de fissures, fongs i forats. Muntada mitjançant plaques amb juntes de dilatació que es degraden amb el temps. Moqueta Joc ràpid sobre teixit tèxtil instal·lat habitualment en interior. Molt poc utilitzada avui dia; baixa durabilitat temporal. Forma ondulacions a la superfície fàcilment amb l'ús continuat.

ESQUEMA Tipologies de superfícies de joc Els criteris per seleccionar el tipus de paviment depenen del clima (les pistes de terra batuda es poden congelar en zones de fred intens), la disponibilitat econòmica inicial, les tasques i costos de conservació i les preferències tàctiques dels usuaris.

Superfícies poroses Filtració directa d'aigua Ciment porós Assecat ràpid amb juntes Superfícies no poroses Evacuació mitjançant pendents Terra batuda Molt lent i lliscant Asfàltica Resina uniforme de baix manteniment Gespa (natural o sintètica) Joc ràpid i bot baix Moqueta Interior amb desgast ràpid Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 10 COMPROVA-HO 12 Per què no és aconsellable construir una pista de terra batuda en zones amb climes molt freds? 3.

Propietats mecàniques de la raqueta i del cordatge La raqueta és l'instrument d'impacte i es compon anatòmicament de tres zones principals: el mànec (zona d'adherència manual), el cor (part intermèdia que connecta el mànec amb el cap) i el cap de la raqueta (estructura ovalada que suporta el cordatge). El pes habitual del marc d'una raqueta d'adult se situa entre 285 i 300 grams, tot i que es pot personalitzar lliurement segons les característiques del tennista. EQUILIBRI O BALANÇ Distribució geomètrica de la massa al llarg de l'estructura de la raqueta.

Segons la concentració de la massa, es distingeixen tres variants fonamentals: Pes positiu (balanç al cap): una raqueta amb pes positiu aporta més potència i redueix el control i la maniobrabilitat. Pes negatiu (balanç al mànec): facilita el maneig de l'eina i ofereix un grau més alt de control sobre la trajectòria. Pes neutre: equilibri proporcional idèntic entre la zona del mànec i el cap. Les variables físiques del marc condicionen la resposta dinàmica en el moment d'impactar: Longitud o llargada: una major extensió proporciona més efecte de palanca al servei i potència global, però redueix el control.

Mida i amplada del marc: com més ample és el perfil del marc, més potència transfereix; els perfils més estrets permeten més control. Gruix del mànec: una mida de grip excessivament gruixuda redueix el control fi de la mà durant l'execució. Rigidesa: es mesura en una escala de 0 a 100. Els marcs més rígids transmeten una quantitat superior de vibracions a la musculatura del braç i redueixen el control; els marcs menys rígids resulten més flexibles i transmeten menys vibració. Superfície del cordatge: una àrea encordada més àmplia garanteix una superfície útil més gran que augmenta la tolerància i el control de l'impacte.

El cordatge és un element fungible sotmès a fatiga mecànica que té una vida útil determinada fins al seu trencament. El paràmetre clau que en condiciona el rendiment és la tensió aplicada durant l'encordat. Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 11 ERROR FREQÜENT Pensar que com més tensió s'aplica al cordatge de la raqueta, més forta sortirà la pilota per l'efecte de rebot. La realitat física és la inversa: una major tensió del cordatge aporta més control i redueix la potència del colpeig. Una tensió més baixa genera una deformació de les cordes (efecte trampolí) que dispara la pilota amb més acceleració, però amb menys precisió.

COMPROVA-HO 13 Quin efecte produeix augmentar la tensió de les cordes d'una raqueta sobre la potència del tret? 4. Tipologia de pilotes i progressió pedagògica La pilota de tennis és l'objecte diana esfèric que rep la força del cordatge. En funció de la seva estructura interna, es classifiquen en dues categories: Pilotes sense pressió: presenten una gran capacitat de deformació en el colpeig, mantenen un temps de vol superior en l'aire i atorguen més marge de reacció al jugador receptor. Pilotes amb pressió: ofereixen també deformació en l'impacte, però generen un temps de vol menor, la qual cosa redueix sensiblement el temps de reacció disponible del rival.

En els estadis formatius i escolars, s'utilitza una progressió metòdica basada en la despressurització graduada de les pilotes per adaptar la velocitat als temps perceptius dels aprenents (vegeu «Metodologia II: programa Play and Stay i tàctica de dobles»): Esquema de la progressió de pilotes segons lentitud i pressió.

Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 12 PROCÉS Progressió formativa de la pilota per velocitat 1 Pilota TIP 1 75 % més lenta que l'estàndard 2 Pilota TIP 2 50 % més lenta que l'estàndard 3 Pilota TIP 3 25 % més lenta que l'estàndard 4 Pilota amb pressió Velocitat màxima i menor reacció Aquesta reducció progressiva de la reactivitat de la pilota garanteix una adquisició tècnica neta abans de jugar amb pilotes estàndard d'alta pressió. COMPROVA-HO 14 Quina diferència perceptiva experimenta un jugador en rebre una pilota sense pressió en comparació amb una pilota amb pressió? IDEES CLAU La pista reglamentària té una longitud de i una amplada de en individuals i en dobles.

L'evacuació de l'aigua en pistes no poroses s'organitza mitjançant pendents direccionals (als fons, al centre o als laterals). La terra batuda exigeix un manteniment continu i afavoreix el lliscament, mentre que superfícies com la gespa o el ciment porós ofereixen un joc molt més ràpid. El pes estàndard de la raqueta d'adult oscil·la entre 285 i 300 grams, i el balanç al cap aporta més potència en detriment del control. Augmentar la tensió del cordatge millora el control del colpeig però en redueix la potència. La progressió formativa de pilotes (TIP 1, TIP 2 i TIP 3) alenteix la velocitat de la bola entre un 75 % i un 25 % per optimitzar el temps de reacció. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 15.

Quines diferències de joc i manteniment destaquen entre una pista de terra batuda i una asfàltica? 16. Com influeix el balanç amb pes negatiu en el comportament de la raqueta? 17. Quin percentatge de lentitud respecte a la pilota estàndard aporten els models TIP 1, TIP 2 i TIP 3? 23,77 m 8,23 m 10,97 m Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 13 Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 18. Quina és la longitud reglamentària total d'una pista de tennis? 19. Quin efecte directe té augmentar la tensió de l'encordat? 20. Com actua una raqueta amb balanç de pes positiu? 21. Quina pilota de la progressió formativa és un 75 % més lenta que l'estàndard?

3 Reglament i situacions específiques de joc EN ACABAR SABRÀS Distingir el funcionament del sistema de puntuació tradicional, el punt d'or i el desempat per tie- break. Identificar les competències dels estaments arbitrals i el funcionament del codi disciplinari de warnings. Resoldre situacions reglamentàries conflictives relatives a faltes de peu, let, tocs de xarxa i pilotes no botades. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 22 Si un jugador s'atura dos metres per darrere de la línia de fons i atura amb la mà una pilota que marxava clarament fora, qui guanya el punt?

Sistema de puntuació i estructura del partit El resultat d'un partit de tennis es construeix a partir d'una jerarquia de tres nivells: punts, jocs i sets. La successió correlativa de punts guanyats permet tancar jocs, i l'acumulació de jocs determina la consecució dels diferents sets fins a assolir la victòria final.

22,85 metres a) 25,00 metres b) 24,50 metres c) 23,77 metres d) Augmenta la potència màxima a) Elimina el risc de ruptura b) Redueix la precisió del cop c) Aporta més control i menys potència d) Ofereix el màxim control possible a) Concentra el pes al cap b) Té el pes al mànec c) Estabilitza el joc a la xarxa d) TIP 3 a) TIP 1 b) TIP 2 c) Pilota de ciment d) Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 14 Puntuació d'un joc ordinari: s'inicia a 0 («love»). El primer punt anotat equival a 15, el segon a 30 i el tercer a 40. Si es guanya el següent punt estant en 40, s'obté el joc. Quan ambdós jugadors o parelles igualen a 40, es produeix la situació de deuce (iguals).

En formats que apliquen el punt d'or (sense avantatges), el guanyador del punt següent s'emporta el joc directament. Estructura del set: de manera estàndard, un set està format per 6 jocs guanyats amb una diferència mínima de dos (per exemple, 6-4). Si es produeix un empat a 5 jocs, cal allargar la disputa fins a 7-5. Si s'arriba a un empat a 6 jocs, es disputa un desempat o tie-break. Format del desempat (tie-break): en empat a 6 jocs, es juga a 7 punts amb marge de 2. Els punts es comptabilitzen de manera natural (1, 2, 3...) i qui assoleixi abans els 7 punts amb un avantatge mínim de dos s'adjudica el set per 7-6.

Format del partit: les trobades oficials es programen habitualment al millor de 3 sets (on el guanyador ha de vèncer en 2) o bé al millor de 5 sets (on es requereix guanyar 3 sets), característic de determinats quadres masculins de Grand Slam (vegeu «Història i estructura organitzativa del tennis»). COMPROVA-HO 23 Si dos jugadors empaten a 6 jocs en el marcador d'un set ordinari, com es resol el guanyador i quina diferència mínima cal aconseguir? Cos arbitral, suport tecnològic i codi de conducta El control del compliment de les regles recau en una estructura jeràrquica d'oficials que vetllen pel desenvolupament correcte de la competició i la disciplina dins i fora de la pista.

Figura arbitral Àmbit d'actuació Funcions principals Jutge àrbitre (referi) Global del torneig (fora de pista) Màxima autoritat de l'esdeveniment esportiu. No roman a peu de pista durant els partits ordinaris; resol apel·lacions i incidències generals. Jutge de cadira Pista de joc Màxima autoritat reglamentària a la pista. Condueix el partit, canta la puntuació i aplica sancions disciplinàries. Jutge de línia Línies assignades de la pista Determina si les pilotes han botat dins o fora del perímetre reglamentari del terreny de joc. Per reduir l'error humà en decisions ajustades, els tornejos incorporen el sistema tecnològic del Hawk- Eye (Ull de Falcó).

Es tracta d'un dispositiu de videoarbitratge mitjançant càmeres sincronitzades que reconstrueix la trajectòria exacta de la pilota en l'últim bot. Els jugadors tenen dret a sol·licitar aquesta revisió un nombre limitat de vegades al llarg del partit. Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 15 Esquema del sistema Hawk-Eye amb càmeres per determinar el bot de la pilota. D'altra banda, la figura del Coach on court fa referència a la intervenció presencial de l'entrenador per assessorar el tennista. Aquesta pràctica és pròpia de les competicions per equips, tot i que circuits com la WTA han permès de manera reglada l'accés puntual del tècnic durant determinats canvis de costat.

Pel que fa al comportament a la pista, el jutge de cadira pot sancionar infraccions mitjançant un warning (avís disciplinari). Les faltes més comunes inclouen l'abús de raqueta (llançar-la contra el terra o colpejar elements que posin en perill la pròpia integritat o la dels altres) i l'abús de pilota (enviar-la intencionadament fora de la pista o contra el tancament per frustració). En el decurs d'un partit, un jugador pot rebre un màxim de 3 warnings abans que s'apliquin mesures més severes d'acord amb l'escalat de sancions disciplinàries.

Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 16 ESQUEMA Estructura d'arbitratge i control del reglament COMPROVA-HO 24 Quina és la diferència funcional principal entre el referi o jutge àrbitre i el jutge de cadira? Temps de joc, descansos i estat del material El ritme del partit està estrictament cronometrat per garantir la continuïtat del joc i establir les pauses reglamentàries d'avituallament i recuperació: Entre punts consecutius: es concedeix un màxim de 20 segons des que s'acaba la jugada fins que s'inicia el moviment de servei següent.

Canvi de costat: es realitza en finalitzar el primer joc de cada set i, posteriorment, al final de cada suma de jocs imparells (com ara el 2-1, 4-1, 3-2). El descans autoritzat a la cadira és de 90 segons. En el primer canvi de costat d'un set (1-0), els tennistes canvien de camp sense aturar-se a descansar. Entre sets: el període destinat a la pausa entre la finalització d'un set i l'inici del següent és de 120 segons.

DEFINICIÓ Els accessoris fixos permanents són totes les estructures instal·lades al voltant de la pista que no formen part de la superfície de joc estrictament jugable, com ara la cadira del jutge, els pals de subjecció de la xarxa, els pals individuals de suport o les graderies i tanques de tancament. Si una pilota en joc impacta directament contra un d'aquests elements abans de tocar el terra del camp reglamentari, qui l'ha colpejada perd el punt de manera immediata.

Pel que fa al desgast del material de joc, el reglament distingeix diferents escenaris: Estat de la pilota: si una pilota es trenca o es desinfla de forma sobtada durant la disputa d'un punt, aquest s'anul·la i es repeteix íntegrament. En canvi, si en acabar un punt es detecta que la pilota ha quedat tova pel desgast normal, el punt queda convalidat i la pilota es retira per a les jugades següents.

Jutge àrbitre (Referi) Màxima autoritat de l'esdeveniment fora de la pista Jutge de cadira Màxima autoritat a la pista durant el partit Jutges de línia Controlen si la pilota toca la línia o és fora Hawk- Eye Suport tecnològic de revisió per vídeo Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 17 Cordatge de la raqueta: cada raqueta només pot disposar d'un únic pla de cordatge actiu. Si una corda es trenca en ple intercanvi, el punt continua amb total normalitat; el jugador pot completar la jugada i té l'obligació de canviar de raqueta un cop finalitzat el punt. COMPROVA-HO 25 Què passa reglamentàriament si se li trenca una corda de la raqueta a un jugador mentre s'està jugant un punt?

Casuística reglamentària i situacions específiques de joc En el tennis s'esdevenen situacions de joc límit en el servei, en la xarxa o en interferències externes que cal conèixer amb precisió. Normativa del servei: falta de peu i let Durant l'execució del servei, la posició corporal està regulada rigorosament. Es xiula falta de peu si el servidor canvia de posició caminant o corrent, o si trepitja o sobrepassa la línia de fons abans d'impactar la pilota amb la raqueta. Un cop s'ha consumat l'impacte amb la pilota, el jugador ja té permès aterrar dins de la pista.

D'altra banda, la situació de let comporta la repetició d'una acció de joc sense que comporti penalització en la puntuació: Let de servei: es canta quan la pilota servida frega la part superior de la xarxa, la cinta o el regulador central i acaba entrant correctament dins del quadre de servei corresponent. En aquest supòsit, es repeteix únicament aquell intent concret de servei (primer o segon).

Let per interferència o obstacle extern: si durant un punt apareix un element estrany (una segona pilota provinent d'una altra pista, o si una pilota colpeja un ocell o un objecte que en desvia la trajectòria), el jutge ordena let i el punt es repeteix des del primer servei, fins i tot si el servidor havia comès una primera falta abans de la interrupció. Intent de servei fallit: si el servidor llança la pilota enlaire per executar el servei i fa el gest d'intentar colpejar-la però no l'encerta, l'acció computa com a falta de servei. En canvi, si decideix no balancejar la raqueta i la recull amb la mà o la deixa botar a terra, pot reiniciar el servei sense sanció.

Interaccions amb la xarxa i la pilota en joc Les jugades a prop de la xarxa i fora de les línies solen generar confusions habituals que el reglament estipula de forma clara: Situació de joc Resolució arbitral Motiu reglamentari Tocar la xarxa en joc Pèrdua del punt Tocar la xarxa amb el cos o la raqueta mentre la pilota continua en joc és falta immediata, fins i tot si s'ha executat una volea guanyadora prèvia. Volear envaint l'altre camp Pèrdua del punt Està prohibit colpejar la pilota abans que travessi el pla imaginari de la xarxa cap al propi costat.

Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 18 Situació de joc Resolució arbitral Motiu reglamentari Acompanyament de raqueta Cop vàlid (punt continua) Si l'impacte es produeix al camp propi, la raqueta pot sobrepassar l'espai superior de la xarxa sense tocar-la ni envair el terra contrari. Efecte de retrocés de la pilota Cop vàlid (punt continua) Si una pilota amb efecte retrocedeix cap al camp rival després de botar al propi, el jugador pot passar la raqueta per sobre de la xarxa per tocar-la sense contactar la xarxa ni el terra rival.

Llançament de la raqueta Pèrdua del punt Llançar la raqueta per colpejar una pilota inaccessible suposa perdre el punt, encara que la pilota retorni al camp contrari. Pilota impacta en el jugador rival Punt pel colpejador Si una pilota colpeja el cos o la roba d'un rival abans de botar (encara que estigui situat fora de la pista), el punt és per qui l'ha enviat. Retorn per l'exterior del pal Cop vàlid (punt continua) Si la pilota supera la xarxa pel lateral exterior o passa entre el pal de suport individual i el pal de xarxa per sota del tensor sense tocar-los, el cop és plenament vàlid.

Xoc amb una altra pilota a pista El punt continua El joc no s'atura si la pilota viva topa amb una pilota estàtica; si es genera confusió sobre quina és la correcta, es declara let. ERROR FREQÜENT Un error molt habitual que costa punts al partit és agafar o bloquejar amb la raqueta una pilota que marxa clarament fora abans que hagi tocat a terra, pensant que el punt ja està guanyat per trobar-se fora del recinte. Si la pilota en vol toca qualsevol part del teu cos, roba o raqueta abans de tocar el terra, perds el punt automàticament. Cal esquivar la pilota sempre i deixar-la botar fora dels límits per assegurar el punt al teu favor.

COMPROVA-HO 26 Un tennista fa una volea guanyadora, però amb la inèrcia del cop toca la malla de la xarxa abans que la pilota boti per segon cop. Qui s'adjudica el punt? Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 19 IDEES CLAU Un set convencional el conquereix qui arriba a 6 jocs amb un marge de dos, recorrent al desempat per tie-break (a 7 punts amb diferència de 2) en cas d'empat a 6. El jutge de cadira ostenta la màxima potestat a la pista, mentre que el jutge àrbitre o referi coordina tot el torneig des de l'exterior. El règim de disciplina sanciona l'abús de raqueta o de pilota amb un màxim acumulat de 3 warnings durant el partit.

Els períodes reglamentaris de pausa són de 20 segons entre punts, 90 segons en canvis de costat imparells i 120 segons entre sets. Tocar la xarxa amb el cos o la raqueta abans que acabi el punt o interceptar una pilota abans que boti (encara que vagi fora) suposa la pèrdua automàtica del punt. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 27. Com s'ha de procedir si un segon servei es posa en joc i, a mitja jugada, una pilota aliena entra rodant a la pista? 28. En quin moment exacte durant l'execució del servei s'incorre en falta de peu? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 29. Quin marge mínim de punts cal obtenir per guanyar un tie-break quan s'arriba a 7 punts? 30.

Quants segons tenen permesos els jugadors per descansar durant un canvi de costat reglamentari? 31. Què succeeix si un jugador colpeja una pilota amb la raqueta abans que creui la xarxa? 32. Quants warnings disciplinaris pot arribar a rebre com a màxim un tennista en un partit?

4 Dos punts d'avantatge a) Un punt d'avantatge b) Tres punts d'avantatge c) No cal cap diferència d) 120 segons a) 20 segons b) 60 segons c) 90 segons d) Es concedeix punt d'or a) El cop és vàlid b) El jugador perd el punt c) Es repeteix el punt d) Quatre warnings a) Dos warnings b) Tres warnings c) Un warning d) Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 20 Estructura tàctica: fases del joc, principis geomètrics i estils EN ACABAR SABRÀS Distingir les fases de l'acte tàctic i diferenciar estratègia de tàctica. Aplicar les teories geomètriques de la pista (semàfor, bisectriu, angle potencial i dònut) a la presa de decisions.

Explicar per què el cop creuat ofereix més marge de percentatge que el paral·lel. Identificar els quatre estils de joc bàsics i seleccionar la tàctica idònia per contrarestar cadascun. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 33 Per què els jugadors professionals recuperen cap a un punt diferent del mig exacte de la pista després de tirar a una cantonada? El tennis constitueix un esport d'habilitat oberta perquè es desenvolupa en un entorn canviant i impredictible. Cada acció requereix adaptar-se contínuament a la trajectòria de la pilota, al posicionament del rival i a les condicions de la pista.

ESQUEMA Estructura tàctica del tennis Fonaments de l'acte tàctic i presa de decisions En qualsevol intercanvi, el jugador processa la informació mitjançant tres fases consecutives que configuren l'acte tàctic: Percepció: captació visual i anàlisi de la trajectòria, velocitat, efecte i posició de l'adversari. Presa de decisió: selecció del cop idoni, la direcció i la intenció tàctica abans de colpejar. Execució: resposta motriu concreta mitjançant el gest tècnic adequat.

Acte tàctic Percepció, decisió i execució Fases de joc Ofensiva, defensiva i neutra Principis geomètrics Semàfor, bisectriu i percentatge Variables PADEF Paràmetres per modular cada cop Situacions i estils Les 4 situacions i perfils de jugadors Patrons tàctics Seqüències automatitzades de cops Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 21 La percepció i la presa de decisió pertanyen a l'àmbit de la tàctica, mentre que l'execució correspon a la tècnica. El factor temporal resulta determinant: com més ràpid es percep l'arribada de la pilota, de més temps es disposa per decidir amb precisió i executar el gest tècnic amb eficàcia. ESTRATÈGIA VS.

TÀCTICA L'estratègia és el pla general del joc establert abans del matx i revisat durant els descansos. La tàctica és l'aplicació pràctica d'aquesta estratègia adaptada a cada punt i situació canviant de la pista. Les competicions poden disputar-se en modalitat individual o de dobles, habitualment entre rivals del mateix sexe o en format mixt. En qualsevol d'aquestes modalitats, cada tennista desplega un determinat estil de joc que reflecteix la seva identitat competitiva. COMPROVA-HO 34 Quina diferència funcional existeix entre l'estratègia i la tàctica en un partit de tennis?

Fases del joc L'estat d'un punt depèn de tres variables: la col·locació del rival, el tipus d'impacte amb la pilota i la pròpia posició a la pista. Totes les fases són transitòries: si un tennista no aprofita un avantatge ofensiu, ràpidament pot passar a trobar-se sota pressió defensiva. Fase Estat del jugador Objectiu prioritari Cops característics Ofensiva Domini i avantatge territorial; juga dins la pista i desplaça el rival fora. Aconseguir el punt guanyador o forçar l'error de l'adversari. Cops guanyadors de fons (drive, revés), volees i rematada. Defensiva Submissió al ritme del rival; situació de desavantatge espacial o temporal.

Restablir l'equilibri inicial, recuperar posició i guanyar temps. Cops alts de contenció, canvis de direcció i pilotes per tallar el ritme. Neutra / Constructiva Equilibri entre ambdós jugadors intercanviant des del fons de la pista. Trencar la neutralitat prenent la iniciativa i preparar l'atac. Cops profunds, variacions de ritme i obertura d'angles. En el recompte del joc es distingeixen dos tipus d'errades: l'error no forçat, que es produeix quan el tennista falla tenint una pilota còmoda i la situació sota control, i l'error forçat, provocat per la pressió i la dificultat extrema imposada pel cop del contrari.

COMPROVA-HO 35 Per què es considera que les fases del joc són intrínsecament transitòries? Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 22 Teories geomètriques de la pista L'espai de joc es divideix en l'espai propi (la zona des d'on s'actua) i l'espai advers (la zona de destí on s'envia la pilota). Diverses teories geomètriques descriuen la relació entre posició, risc i efectivitat. Teoria del semàfor Segmenta longitudinalment la meitat de la pista pròpia en tres franges d'intervenció segons el marge temporal i la seguretat disponible: Zona vermella (fons de pista): propera o per darrere de la línia de fons.

Concedeix més temps per armar el cop, preparar la jugada o guanyar punts des de situació defensiva, neutra o ofensiva llunyana. Zona groga (mitja pista): compresa entre la línia de fons i la línia de servei. Àrea de transició on cal romandre el mínim temps possible: s'utilitza per atacar i continuar avançant cap a la xarxa. Zona verda (xarxa): entre la línia de servei i la xarxa. Àrea de definició per excel·lència; cal recordar que no sempre es finalitza al primer cop i sovint s'ha de preparar el terreny abans de la volea definitiva. Esquema de la pista segons la teoria del semàfor.

L'eficàcia per connectar cops guanyadors des d'aquestes tres zones depèn directament de tres factors: l'alçada a la qual s'impacta la pilota, si l'enviament arriba centrat o obert, i la posició exacta de l'adversari. Teoria de l'angle potencial A mesura que un jugador s'apropa a la xarxa, l'angle possible de tir sobre el camp contrari augmenta considerablement. Tot i que el temps de reacció es redueix per la proximitat física amb la pilota rival, s'incrementen de manera exponencial les opcions d'obrir angles i aconseguir el punt ràpidament. Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 23 Diagrama de l'obertura d'angles segons la proximitat a la xarxa.

Teoria de l'alçada i profunditat Existeix una correlació directa entre l'alçada per sobre de la xarxa i el lloc on bota la pilota: fer passar la pilota clarament per sobre de la cinta garanteix un bot profund al tram final de la pista contrària, allunyant el contrincant. Teoria de les zones segures i teoria del dònut La teoria de les zones segures recomana no dirigir pilotes excessivament arran de les línies ni arran de cinta de forma innecessària per minimitzar el percentatge d'errors no forçats.

D'altra banda, la teoria del dònut assenyala que s'ha d'evitar enviar la pilota al centre exacte de la pista rival (la zona negra del dònut), ja que una pilota còmoda al mig permet a l'oponent prendre la iniciativa amb qualsevol cop ofensiu. Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 24 Esquema de la teoria del dònut amb zona central neutra. Teoria de la bisectriu Regula la posició de recuperació després de cada colpeig. Segons aquesta norma, el tennista ha de situar-se al centre geomètric de les possibles trajectòries de retorn de l'adversari. D'aquesta manera, es manté equidistant respecte als dos angles extrems als quals el rival pot dirigir el cop.

ERROR FREQÜENT Recuperar el centre físic de la línia de fons després de jugar una pilota creuada és un error que costa molts punts. El jugador no ha de tornar a la marca central de la pista, sinó al centre de l'angle d'opcions del rival (la bisectriu). Si l'adversari colpeja des d'una cantonada, la bisectriu es troba lleugerament desplaçada cap a aquest mateix costat. COMPROVA-HO 36 On s'ha de col·locar un jugador que acaba d'enviar la pilota a la cantonada dreta del camp rival? Teoria de jugar al percentatge i variables PADEF Jugar al percentatge consisteix a escollir les opcions tàctiques que aporten més marge de seguretat reduint el risc d'error.

Des del fons de la pista, el tir creuat és l'opció més segura per dues raons geomètriques ineludibles: Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 25 Totes les decisions tàctiques es materialitzen modulant cinc variables expressades mitjançant l'acrònim PADEF: Profunditat: botar la pilota a prop de la línia de fons per recloure el rival. Alçada: regular el pas de la pilota per sobre de la xarxa per guanyar temps o dificultar el contacte adversari. Direcció: creuat, paral·lel, al centre o buscant espais lliures. Efecte: topspin (vegeu «Fonaments tècnics I: joc de peus, empunyadures i cops de fons»), pla o tallat per modificar el bot de la pilota.

Força: potència i acceleració aplicada al cop segons la intenció de danyar o defensar. L'objectiu fonamental compartit per tots els jugadors és guanyar el punt. Per assolir-lo, s'articulen intencions tàctiques com contactar amb la pilota, mantenir-la dins, buscar contrapeus, provocar l'error no forçat del rival, obrir angles per desplaçar-lo, atacar les pilotes curtes i seleccionar cops amb intel·ligència (fàcils, moderadament difícils o difícils segons la situació). COMPROVA-HO 37 Per quines dues raons mecàniques i geomètriques el cop creuat és més segur que el paral·lel? Situacions de joc En el tennis es configuren quatre situacions tàctiques recurrents: 1.

Servei contra restada El servidor posa la pilota en joc, gaudeix de la iniciativa i construeix el punt des del començament. Busca el factor sorpresa (no servir sempre del mateix lloc), orientar la pilota cap al punt feble del rival, treure'l de la pista, aplicar varietat d'efectes i distingir tàcticament el primer del segon servei. Per la seva banda, el restador intenta neutralitzar l'avantatge del servei, recuperar la iniciativa mitjançant l'anticipació i adaptar la posició avançant o endarrerint-se respecte a la línia de fons. 2. Joc de fons de pista Ambdós oponents s'enfronten des de la zona de fons amb cops bàsics com el cop de drive i el revés.

Resulta imprescindible una correcta col·locació i recuperació segons la bisectriu, una bona dinàmica de joc de peus, consistència per no regalar errors no forçats, i l'ús intel·ligent del PADEF i canvis de ritme per generar el moment oportú d'atac. 3. Joc de fons contra xarxa Presenta un enfrontament asimètric. El jugador de xarxa busca tancar el punt mitjançant cops definitius com la volea o la rematada (vegeu «Fonaments tècnics II: joc de xarxa, esmaixada i servei»). En canvi, el tennista de fons intenta restablir l'equilibri defensiu utilitzant passings paral·lels o creuats, globus per sobre del rival o pilotes curtes caigudes directament als peus.

Més distància de vol: la diagonal de la pista fa que la trajectòria disponible sigui més llarga que la línia recta paral·lela, evitant que la pilota se'n vagi llarga pel fons. 1 Menor alçada de la xarxa: al centre de la pista la xarxa és més baixa que als extrems (postes), augmentant el marge d'error vertical de la pilota. 2 Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 26 4. Joc de xarxa Involucra la pujada a la xarxa amb un cop d'aproximació i la cobertura immediata dels angles de pas del contrari, intentant guanyar el punt amb el menor nombre possible de volees (volea preparatòria i volea guanyadora).

COMPROVA-HO 38 Quins recursos tàctics sol emprar el jugador de fons quan s'enfronta a un adversari establert a la xarxa? Classificació d'estils de joc i patrons tàctics Cada jugador s'identifica amb un patró de joc definit segons les seves capacitats tècniques, físiques i preferències sobre la pista: Estil de joc Trets principals Com contrarestar-lo Jugador de tota pista Capacitat per atacar des de qualsevol posició, gran versatilitat física i repertori tècnic complet. Mantenir un joc sòlid de fons, atacar cap a la xarxa i canviar contínuament de ritme. Agressiu de fons de pista Ataca dominant des del fons amb un cop molt potent (habitualment el drive).

Prefereix pistes lentes i el servei no és la seva arma principal. Obrir angles amples, jugar pilotes curtes i portar-lo a jugar al mig de la pista. Jugador de servei o volea Destaca per serveis determinants i devolucions agressives. Prefereix superfícies ràpides. Mantenir-lo al fons de la pista mitjançant pilotes profundes i executar passings precisos. Jugador de contraatac Rendiment òptim sota pressió, difícil de sorprendre, genera angles i manté un ritme constant. Té dificultats per crear joc ofensiu per iniciativa pròpia. Evitar jugar al seu ritme, proposar canvis de velocitat i no precipitar-se en l'atac.

Els patrons tàctics són seqüències de cops executades de manera preestablerta com a resposta sistemàtica a situacions específiques del joc (per exemple, servei obert i cop de drive creuat al costat contrari). Aquestes estructures automatitzen la presa de decisions i optimitzen la intenció estratègica a la pista. Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 27 IDEES CLAU L'acte tàctic comprèn la percepció i la presa de decisió (tàctica), mentre que l'execució motriu correspon a la tècnica. La teoria del semàfor divideix la pista pròpia en zona vermella (fons i seguretat), groga (transició ràpida) i verda (definició a la xarxa).

Segons la teoria de la bisectriu, cal recuperar posant-se al centre geomètric de les possibles trajectòries de retorn de l'adversari, no al mig físic de la pista. L'acrònim de variables tàctiques PADEF correspon a Profunditat, Alçada, Direcció, Efecte i Força. El cop creuat ofereix més seguretat que el paral·lel per la major distància de pista en diagonal i per la menor alçada de la xarxa al centre. Els estils de joc (tota pista, agressiu de fons, servei-volea i contraatacant) responen a fortaleses particulars i es contraresten amb patrons específics. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 39. Quin significat tenen les sigles del model PADEF? 40.

Quina funció té la zona groga en la teoria del semàfor i per què no s'hi ha de romandre? 41. En què consisteix la teoria del dònut aplicada a l'espai de joc adversari? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 42. Quina fase de l'acte tàctic pertany a l'àmbit de la tècnica? 43. On s'ha de col·locar el jugador segons la teoria de la bisectriu? 44. Quin és el motiu geomètric pel qual el cop creuat és més segur?

Presa de decisió a) Execució b) Anticipació c) Percepció d) A la marca central de la pista a) A la cantonada contrària de l'impacte b) Al centre dels angles de retorn rival c) A la zona groga de mitja pista d) Elimina completament el temps de reacció a) Més distància de pista i xarxa més baixa b) Menys distància i xarxa més alta als pals c) Obliga a colpejar sempre amb efecte tallat d) Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 28 45. Com es recomana contrarestar tàcticament un jugador agressiu de fons de pista?

5 Fonaments tècnics I: joc de peus, empunyadures i cops de fons EN ACABAR SABRÀS Identificar i descriure els tipus de desplaçaments, la posició d'espera i la mecànica del split- step. Classificar les empunyadures fonamentals i reconèixer la seva progressió pedagògica. Analitzar la seqüència biomecànica del cop de drive i corregir l'error del recolzament del taló a l'impacte. Comparar els avantatges i les limitacions biomecàniques entre el revés a una mà i a dues mans. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 46 Per què els jugadors d'elit fan un petit bot just quan el rival toca la pilota en lloc d'arrencar a córrer directament?

Equilibri corporal i dinàmica de desplaçaments a la pista La tècnica del tennis descansa sobre quatre pilars fonamentals: el joc de peus i l'equilibri corporal, les formes d'empunyar la raqueta, l'execució biomecànica dels cops i les seves variants o efectes. Qualsevol gest tècnic eficaç comença per la correcta mobilitat a la pista. Els desplaçaments són les diferents formes de moure's al llarg i a l'ample del terreny de joc, ja sigui per anar a buscar la pilota en moviment o per recuperar la posició de base després d'un impacte.

Els desplaçaments es classifiquen en diferents tipologies segons la direcció i la finalitat tàctica de la jugada: Tipus de desplaçament Característiques i funcionalitat tàctica Laterals Executats en paral·lel a la línia de fons; s'anomenen desplaçaments neutres o defensius de recuperació. Endavant Moviment recte cap a l'interior de la pista amb l'objectiu d'atacar la pilota i avançar cap a la xarxa.

Obrir angles, pilotes curtes i mitja pista a) Pujar sistemàticament amb el segon servei b) Pilotes altes al centre de la pista c) Mantenir sempre intercanvis paral·lels llargs d) Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 29 Tipus de desplaçament Característiques i funcionalitat tàctica Diagonal i endavant Permet atacar la bola entrant a la pista, tant a la zona de fons com en transició cap a la xarxa. Diagonal i enrere Trajectòria de retrocés cap a l'exterior de la pista per defensar pilotes profundes o obertes. De costat o pedal enrere Desplaçament en retrocés coordinat per cobrir globus i preparar l'esmaixada (vegeu «Fonaments tècnics II: joc de xarxa, esmaixada i servei»).

Girant-se d'esquena al contrari Cursa d'emergència en direcció al fons de la pròpia pista quan el jugador és superat estant a la xarxa. Desplaçaments personals Moviments i patrons individuals no compresos dins del mètode establert. COMPROVA-HO 47 Quina diferència tàctica existeix entre un desplaçament diagonal i endavant i un de diagonal i enrere? Posició d'espera, split-step i unitat de gir Abans de desencadenar qualsevol cop, el tennista adopta la posició d'espera bàsica de fons: col·locat de cara a la xarxa, amb les cames flexionades, els peus separats a l'amplada de les espatlles, el pes corporal inclinat endavant i subjectant la raqueta amb totes dues mans.

A diferència de la posició de xarxa, on la raqueta se situa més amunt i els peus més oberts per reaccionar ràpidament a les volees, a la línia de fons el centre de gravetat es manté equilibrat per cobrir espais amples. El gest neuromuscular clau per iniciar el moviment és el split-step. Aquesta maniobra preparatòria consisteix en un petit salt coordinat que el tennista fa just en el moment en què el contrari colpeja la pilota. El seu propòsit és activar el component reactiu de la musculatura per iniciar la carrera amb la màxima acceleració cap a qualsevol direcció. Tot seguit s'activa la unitat de gir, l'objectiu de la qual és obrir la línia del cop.

Aquesta fase mecànica comprèn tres elements sincronitzats: identificar la direcció de la trajectòria de la pilota, executar un gir ràpid de les espatlles i realitzar l'obertura del peu del cantó del cop. Segons la pilota rebuda i la direcció que es vulgui imprimir, s'utilitzen diferents posicions dels peus a l'impacte: Oberta (open stance): peus paral·lels a la línia de fons. Indicada per a pista ràpida perquè optimitza el temps d'execució i afavoreix el cop creuat. Semioberta (semi-open stance): posició intermèdia que permet canalitzar la bola tant al mig com en paral·lel.

De costat (closed/square stance): posició canònica recomanada en iniciació, ideal per dirigir el cop cap a la paral·lela, al mig o creuat. Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 30 Tancada: el peu davanter creua la línia corporal bloquejant lleugerament el maluc, emprada en situacions particulars de fons. Esquema de les posicions de peus en l'impacte. COMPROVA-HO 48 Quin és el propòsit biomecànic del saltet conegut com a split-step? Elecció i progressió de les empunyadures La subjecció de la raqueta s'estructura mitjançant punts de referència establerts entre la mà del jugador i les cares de l'empunyadura octogonal.

La configuració de les mans determina el punt d'impacte i els efectes que es poden imprimir: Empunyadura Continental: utilitzada de forma canònica per al servei, les volees (tant de dreta com de revés) i els cops tallats defensius o d'aproximació. Empunyadura Est: principal agafada recomanada en les etapes d'iniciació, especialment vàlida per a l'aprenentatge del cop pla i el liftat incipient. Empunyadura Semi-Oest: evolució natural per dotar la pilota de major velocitat i efecte liftat en el joc modern de fons. Empunyadura Oest: rotació extrema de la mà que determina la generació d'un efecte liftat molt pronunciat amb trajectòries d'alta seguretat.

Dues mans: combinació emprada en el cop de revés per dotar-lo de subjecció addicional.

L'ensenyament segueix una progressió metodològica que varia segons l'evolució del tennista des d'una base clàssica cap a configuracions més avançades: Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 31 Cop Empunyadura bàsica (Iniciació) Progressió tècnica Dreta (Drive) Est de dreta Semi-Oest Revés a una mà Est de revés — Revés a dues mans Est de dreta x2 Continental (mà dominant) + Est de dreta (mà no dominant) Serveis Est de dreta Continental Volea de dreta Est de dreta Continental Volea de revés Est de revés Continental Esmaixada Est de dreta Continental COMPROVA-HO 49 Quina progressió d'empunyadures s'aplica en el servei des de la iniciació fins al domini tècnic?

Criteris i fases d'execució dels cops Per tal que qualsevol gest biomecànic a la pista sigui vàlid, els cops han de complir tres criteris imprescindibles: ser efectius (aconseguir el propòsit tàctic desitjat), ser biomecànicament correctes (pervenir lesions a les articulacions) i ser econòmics (executar-se amb la mínima despesa d'energia possible). Els cops bàsics de fons comparteixen una sèrie de patrons comuns: moviment rectilini o semicircular coordinat, cos i peus orientats de costat en iniciació, punt d'impacte situat a l'alçada del maluc o la cintura i una transferència de pes d'enrere cap endavant orientada cap al cantó de l'impacte.

Tot cop complet s'estructura en sis fases seqüencials contínues: La trajectòria de la raqueta segueix una cinemàtica precisa des del seu inici en posició elevada fins a l'acabament: Posició d'espera i selecció d'empunyadura: atenció a la trajectòria amb raqueta al davant. 1 Unitat de gir i armat del braç: desplaçament de les espatlles coordinat amb el retrocés de la raqueta. 2 Passos d'ajust i aproximació a la pilota: correcció de la distància respecte al bot. 3 Impacte: contacte ferm al davant del cos amb els peus recolzats. 4 Transferència del pes: desplaçament dinàmic de la massa corporal d'enrere cap endavant.

5 Terminació i acompanyament: continuació del recorregut de la raqueta cap a l'espatlla contrària. 6 Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 32 Trajectòria cinemàtica de la raqueta en l'execució del cop. ERROR FREQÜENT Mantenir el taló de la cama posterior completament enganxat a terra o recolzar el taló en l'impacte és una de les fallades més habituals. Aquest error bloqueja la rotació de la pelvis i atura la transferència del pes corporal cap endavant. En el moment de colpejar la pilota, el pes ha de descansar sobre la cama davantera avançada i el taló o turmell del peu de darrere ha de quedar lleugerament aixecat, deixant únicament la puntera com a punt de contacte.

COMPROVA-HO 50 Quins tres requisits fonamentals ha de satisfer qualsevol cop biomecànic en tennis? Mecanització tècnica del cop de dreta (drive) El cop de drive es desglossa metodològicament en cinc accions d'execució successiva: Inici del moviment: peus oberts a l'alçada de les espatlles, braços junts i agafant la raqueta amb una empunyadura Est de dreta. 1 Preparació de la raqueta: gir d'espatlles simultani a l'obertura del peu de cop (generalment el peu dret en destres), col·locant el tap del mànec de la raqueta apuntant directament cap a la xarxa.

2 Inici de l'atac: baixada de la raqueta amb aproximació dinàmica; és indispensable arribar a la fase d'atac amb els dos peus ben assentats i recolzats a terra. 3 Punt d'impacte: contacte net de la pilota per davant del cos a l'alçada de la cintura, amb el pes desplaçat a la cama avançada i el taló de la cama posterior lleugerament aixecat. 4 Fonaments del Tennis: Tècnica, Tàctica i Metodologia 33 Tècnica del revés: una mà davant de dues mans El revés ofereix dues solucions motores diferents: l'execució clàssica a una mà o la subjecció a dues mans.

Cadascuna respon a paràmetres biomecànics propis dividits en cinc fases d'acció: Mecanització del revés a una mà Mecanització del revés a dues mans En el revés a dues mans, la raqueta se subjecta coordinant la mà hàbil (situada a la base amb empunyadura Est de revés o Continental) i la no hàbil (situada a la part superior amb empunyadura Est de dreta). Les seves fases són: Finalització del moviment: la punta de la raqueta s'estén cap endavant, el palmell de la mà s'orienta cap enfora i el colze dominant finalitza la trajectòria pràcticament a l'alçada de l'espatlla contrària. 5 Inici del moviment: peus mirant endavant separats a l'alçada de les espatlles.

Per definir l'empunyadura, es col·loquen les cordes mirant a la xarxa, el dit polze se situa darrere les cordes i es baixa la mà directament pel coll fins a l'empunyadura. 1 Preparació de la raqueta: gir coordinat de les espatlles portant la raqueta enrere amb l'ajuda de la mà no dominant. 2 Inici de l'atac: descens de la raqueta amb el tap del mànec adreçat cap a la xarxa, iniciant la fase ofensiva amb ambdós peus a terra. 3 Punt d'impacte: colpeig a l'alçada de la cintura davant del cos; el turmell més endarrerit s'aixeca en passar tota la càrrega del pes cap a la cama davantera.

4 Finalització del cop: sortida de la punta de la raqueta cap endavant i amunt, palmell de la mà cap enfora i obertura del braç oposat per compensar, mantenint el colze a l'alçada de les espatlles. 5 Inici del moviment: peus alineats a les espatlles, braços junts agafant el mànec amb les dues mans. 1 Preparació de la raqueta: armat enrere alhora que s'obre el peu de colpeig. 2 Inici de l'atac: empunyadura apuntant a la xarxa mentre es busca el ferm recolzament dels peus a la pista. 3 Punt d'impacte: contacte davant del cos a l'alçada de la cintura, amb el pes abocat a la cama avançada i el turmell del peu del darrere aixecat.

4 Finalització del cop: la punta de la raqueta viatja clarament cap endavant…