Història del Dret: apunts complets de Roma a la codificació

I 0 flashcards i 15 preguntes més al document.

Text del document

APUNTS HISTÒRIA DEL DRET Grau en Dret Universitat Pompeu Fabra AprenAI 2026-2027 Apunts complets d'Història del Dret (UPF): tradició romana, visigots, Islam, dret comú, institucions catalanes i castellanes, Nova Planta i codificació. APREN.AI Índex 1 Mètode, funció legitimadora i teoria crítica de la història del dret 1. La funció formativa i el qüestionament dogmàtic 2. La història del dret com a discurs legitimador 3. Crítica al progressisme evolucionista i eufemització 4.

Les bases de la història crítica del dret 2 Dret tradicional xinès: una perspectiva comparada Isomorfisme institucional i comparació jurídica El confucianisme i l'ordre moral del li El legalisme (fa-chia) i el taoisme Justícia, mandarins i resolució tradicional de disputes La recepció jurídica contemporània i el biaix eurocèntric Roma 3 Monarquia, República i evolució institucional 1. La monarquia arcaica: sacerdoci, religió i fonament consuetudinari 2. El conflicte patrici-plebeu i la Llei de les XII Taules (451 aC) 3. L'engranatge constitucional republicà: magistratures, senat i assemblees 4. Estratificació personal: ius civile, llatinitat i ius gentium 5.

El ius honorarium, els remeis pretorials i la jurisprudència laica 4 De l'Imperi a la compilació justinianenca Del Principat al Dominat: centralització i burocratització La ciència jurídica clàssica: sabinians i proculeians L'absolutisme del Dominat i la Llei de Cites de 426 Les primeres compilacions: Gregorià, Hermogenià i Teodosià La gran compilació justinianenca: el Corpus Iuris Civilis 5 El dret visigòtic i la tradició del Liber Iudiciorum De les migracions germàniques a l'assentament institucional Vigència de l'ordenament: personalisme enfront de territorialisme De les primeres compilacions a la unificació jurídica La recensió d'Ervigi i la paradoxa de la versió vulgata Pervivència i declivi del Liber a Catalunya 6 L'expansió de l'Islam i el pluralisme jurídic 1.

La penetració islàmica i el règim de pluralisme jurídic 2. Evolució política d'al-Àndalus i fractures internes 3. Concepció, fonament i fonts formals de la Shar'ia Història del Dret: apunts complets de Roma a la codificació 1 4. Autenticació textual, teleologia i pluralisme jurisprudencial 5.

Els operadors del dret: Mufti i Qadi, i l'escola malikita Alta edat mitjana 7 Ordre feudal, justícia vindicatòria i senyoriu El context geopolític i el teocentrisme jurídic Jerarquia normativa i concepció subjectiva del dret Justícia vindicatòria, autotutela i judicis de Déu L'estructura del règim senyorial: poders dominical, jurisdiccional i banal El contracte feudovassallàtic i la seva ritualitat Subinfeudació, patrimonialització i pupil·latge Diferenciació processal: alta i baixa justícia Matisos a la feudalització: alous, comunitats rurals i ciutats 8 Mals usos, Pau i Treva, i cartes de poblament a Catalunya Feudalització i crisi de l'any 1000 als comtats catalans El règim senyorial a la Catalunya Vella: els mals usos La Pau i Treva de Déu: contenció de la violència i gènesi parlamentària La Catalunya Nova: repoblació i cartes de franquesa L'organització urbana: les cartes de Tortosa i Lleida La fixació per escrit del dret municipal: les Consuetudines Ilerdenses El ius commune 9 Renaixement jurídic, escola de Bolonya i dret romà El redescobriment dels textos justinianencs i la fundació de l'escola de Bolonya El mètode de la glossa i l'escola dels glossadors Dels glossadors als comentaristes: el mos italicus i els iura propria La integració del dret feudal en el Corpus Iuris Civilis: els Libri Feudorum El trànsit cap al iuscentrisme com a eix de l'ordre social i polític 10 Dret canònic, utrumque ius i dret mercantil La reforma gregoriana i el Dictatus Papae (1075) Tensió en les fonts canòniques i la Concòrdia de Gracià Les grans col·leccions de decretals i el Corpus Iuris Canonici L'aequitas canonica i la integració de l'utrumque ius Lex mercatoria, autonomia corporativa i el Consolat de Mar 11 Humanisme jurídic, fractura religiosa i construcció de l'Estat modern 1.

El context de transició cap a l'edat moderna 2. Fractura religiosa, conciliarisme i esglésies nacionals 3. El xoc metodològic: Mos Italicus vs. Mos Gallicus 4.

Desmitificació del dret romà, monarcòmacs i sobirania règia 12 Corona de Castella — Dret regi, prelació de fonts i decisionisme Història del Dret: apunts complets de Roma a la codificació 2 El punt de partida: fragmentació altomedieval i furs locals La política legislativa alfonsina: recepció del dret comú i resistència estamental L'Ordenament d'Alcalá de 1348: la prelació de fonts definitiva El decisionisme regi: pragmàtiques, rescriptes i 'obedézcase pero no se cumpla' L'aparell institucional: burocràcia central, cancelleries i submissió municipal 13 Catalunya — Sistema pactista, institucions i ordre de fonts El pactisme com a model constitucional iuscentrista Les Corts Generals i la tipologia de les lleis paccionades L'aparell institucional de la monarquia i el règim municipal La Diputació del General i la garantia constitucional: Tribunal de Contrafaccions La recepció del ius commune i la prelació de fonts de 1599 Les grans recopilacions del dret general català 14 Absolutisme borbònic, Decrets de Nova Planta i iusnaturalisme il·lustrat La Guerra de Successió i l'enfrontament de models polítics Els Decrets de Nova Planta i la triple legitimació del conqueridor Militarització del govern i provincialització territorial Pervivència desigual del dret propi i la petrificació de l'ordenament català L'esperit de la Il·lustració i el iusnaturalisme racionalista 15 Constitucionalisme i codificació al segle XIX 1.

Fonaments de la transformació liberal: superació feudal i noves bases socials 2. La revolució codificadora davant les compilacions de l'Antic Règim 3. La controvèrsia Thibaut-Savigny i la Pandectística alemanya 4. El constitucionalisme espanyol vuitcentista i la sobirania 5. El procés codificador espanyol i la qüestió foral 16 Resum per repassar Món antic: tradició xinesa i dret romà Món visigòtic, Islam i ordre altomedieval Ius commune, dret canònic i recepció baixmedieval Sistemes jurídics comparats: Castella i Catalunya Absolutisme, Il·lustració i codificació liberal Taula cronològica fonamental Solucions de les preguntes de repàs Aquests apunts poden contenir errors o omissions.

Són un material de suport i no substitueixen el temari oficial ni el professorat: contrasta la informació important. Història del Dret: apunts complets de Roma a la codificació 3 1 Mètode, funció legitimadora i teoria crítica de la història del dret EN ACABAR SABRÀS Distingir entre la funció legitimadora clàssica i la funció crítica de la història del dret. Explicar el concepte de Trennungsdenken i les seves conseqüències per a la ciència jurídica dogmàtica. Identificar els mecanismes d'eufemització, naturalització i teleologia que oculten el caràcter polític de les normes.

PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 1 Són eterns i universals els conceptes fonamentals del dret com ara «família», «contracte» o «propietat»? L'estudi històric del dret no constitueix un simple catàleg d'antiguitats normatives, sinó una disciplina que interroga directament el sentit i la funció de l'ordenament actual. La comprensió històrica permet analitzar com s'han construït les categories jurídiques, quins interessos han sostingut la seva evolució i de quina manera el dret opera com una eina d'articulació social. ESQUEMA Estructura general de la Història del Dret 1.

La funció formativa i el qüestionament dogmàtic La funció formativa de la història jurídica ofereix als juristes una eina crítica per interpretar el dret vigent, identificant aquells valors que perduren i eixamplant els seus marcs d'anàlisi conceptual. Aquesta aproximació trenca amb la visió autocomplaent de les disciplines dogmàtiques, les quals tendeixen a acceptar els seus propis conceptes com a veritats indiscutibles.

Mètode i crítica jurídica Funció formativa i desmitificació Món antic i tradicions Dret xinès i tradició romana Edat mitjana i pluralisme Feudalisme, Islam i ius commune Època moderna i règim regi Pactisme, absolutisme i codificació Història del Dret: apunts complets de Roma a la codificació 4 L'any 1643, Hermann Conring va publicar De origine iuris germanici, considerada l'obra fundacional de la història jurídica crítica. Conring va utilitzar la investigació històrica per determinar la vigència real de les normes, establir les seves jerarquies internes i demostrar l'existència de drets particulars enfront de la imposició teòrica d'un dret comú suposadament universal.

DEFINICIÓ El Trennungsdenken és la separació metodològica estricta entre el pla dels fets (Sein, l'ésser) i el pla dels deures normatius (Sollen, el deure ser). Aquesta divisió constitueix el nucli ideològic tradicional de la ciència jurídica positivista per blindar-se d'altres disciplines socials. Segons va assenyalar el sociòleg Pierre Bourdieu, aquest aïllament metodològic impedeix la intromissió d'enfocaments no dogmàtics. En conseqüència, es rebutja qualsevol intent de convertir l'anàlisi de les normes en un estudi empíric de fenòmens socials, oblidant que el dret només és possible en societat.

COMPROVA-HO 2 Quina conseqüència té aplicar el Trennungsdenken a l'ensenyament i estudi del dret? 2. La història del dret com a discurs legitimador Lluny de ser sempre crítica, la història jurídica ha funcionat sovint com un discurs legitimador del poder establert. El dret requereix consens social perquè opera generant una obediència consentida mitjançant la qual els individus accepten limitar la seva pròpia llibertat en favor de la norma. Segons la tipologia de Max Weber, l'autoritat política i jurídica recorre a tres estructures fonamentals per sostenir la seva validesa: Tradició: es fonamenta en la continuïtat temporal («perquè sempre ha estat establert així»).

Carisma: descansa en la gràcia o la revelació extraordinària («perquè ho inspira la divinitat»). Racionalització: es justifica en criteris funcionals, tècnics o instrumentals («perquè és racional o eficient»). A l'Antic Règim, l'argument de la tradició va ser el mecanisme central de legitimació jurídica mitjançant diverses fonts consolidades: Mecanisme de legitimació Definició i funció a l'Antic Règim Costums prescrits Pràctiques socials reiterades i acceptades amb valor normatiu al llarg del temps. Opinio communis doctorum Criteri interpretatiu acceptat pel consens unànime o majoritari dels juristes de prestigi.

Styli curiae Usos forenses i pràctiques judicials quotidianes desenvolupades pels tribunals. Iura radicata Drets adquirits arrelats en la tradició o recepcionats del dret romà històric. Història del Dret: apunts complets de Roma a la codificació 5 ERROR FREQÜENT Creure que termes com «propietat», «família» o «obligació» han mantingut el mateix significat des de Roma fins avui. Les paraules romanen, però el seu contingut canvia radicalment: la família romana incloïa esclaus i dependents sense vincles sanguinis, i l'obligació primitiva suposava la subjecció física del deutor, no un vincle patrimonial abstracte com en l'actualitat.

La naturalització de la cultura jurídica va trobar el seu màxim exponent en l'Escola Històrica alemanya. Aquest corrent defensava que el dret emanava de l'esperit del poble (Volksgeist). Tanmateix, aquesta visió convertia la identitat nacional en una construcció artificial de l'historiador, qui projectava en el passat allò que prèviament desitjava trobar per justificar postures ideològiques del present. Mentre que a Europa les idees de progrés van anar desplaçant la tradició com a eina de legitimació, en altres territoris la referència a la tradició pròpia s'ha utilitzat com a defensa davant l'alteritat o per resistir la imposició cultural d'occidentalismes forans.

COMPROVA-HO 3 Com instrumentalitzava l'Escola Històrica alemanya el concepte de Volksgeist? 3. Crítica al progressisme evolucionista i eufemització El discurs històric tradicional també va adoptar el progressisme evolucionista, concebent el transcurs històric com una successió necessària i ascendent de millores. Aquest enfocament sacralitza el present en presentar-lo com l'únic resultat possible de l'evolució (teleologia), ocultant les pèrdues provocades i descartant camins alternatius que van ser abandonats durant el procés. Aquest model va inspirar directament la teoria de la modernització, la qual postula un patró universal i unilineal de desenvolupament.

En paral·lel a aquest relat evolutiu, la cultura jurídica contemporània va recórrer a l'eufemització jurídica. Aquesta tècnica consisteix a despullar les decisions judicials del seu rerefons polític i contingent per presentar-les com a dictàmens estrictament tècnics, savis i desapassionats. El màxim exponent d'aquest ideal d'asèpsia va ser Hans Kelsen, qui va formular la necessitat de purificar la ciència jurídica d'ingredients morals o sociològics per protegir la neutralitat aparent de la professió. Criteri comparatiu Model legitimador clàssic Model de la història crítica Visió temporal Teleològica: el passat és una marxa ascendent cap al present.

Discontínua: analitza ruptures, pèrdues i alternatives descartades. Paper del jurista Eufemitzat com a tècnic neutral aplicador de la ciència pura. Agent polític implicat en les tensions socials del seu temps. Focus d'atenció Estat, textos legals oficials i doctrina consagrada. Pràctiques quotidianes, ordenaments informals i pluralisme. Concepció conceptual Naturalització: termes eterns i universals (ex. Volksgeist). Historicitat radical: els conceptes canvien de contingut. Història del Dret: apunts complets de Roma a la codificació 6 COMPROVA-HO 4 En què consisteix l'estratègia d'eufemització segons la teoria crítica del dret? 4.

Les bases de la història crítica del dret En oposició frontal al model dogmàtic, la història crítica del dret nega qualsevol neutralitat de la pràctica jurídica, assenyalant que tota acció humana conté una dimensió política. Com va assenyalar Michel Foucault, el poder no resideix exclusivament en els aparells de govern, sinó que té una estructura molecular present en tot el teixit social («pan-politització»). Metodològicament, aquest enfocament rebutja la ingenuïtat d'una veritat històrica immutable i concep la historiografia com un gènere narratiu on la perspectiva del propi investigador construeix el relat.

Per tant, el dret s'estudia incardinat en el seu context cultural, literari, religiós i socioeconòmic.

Aquesta reorientació s'articula mitjançant dos postulats essencials: CAUSES I CONSEQÜÈNCIES Dogmatisme del Trennungsdenken Aïllament del dret respecte als fets Mite del progrés teleològic Sacralització acrítica del dret present Eufemització kelseniana Ocultació del contingut polític La història crítica com a resposta Antiestatalisme metodològic Recuperació de pràctiques i usos socials Desnaturalització conceptual Reconeixement de la contingència històrica PER RECORDAR-HO La història crítica funciona com un desmitificador: davant de qui pretén que una norma és «natural» o «tècnica», demostra que és una creació social contingent fruit de conflictes i relacions de poder històriques.

COMPROVA-HO 5 Per què l'enfocament crític defensa una perspectiva antiestatalista? Antiestatalisme jurídic i autoorganització: el dret no es redueix a la norma produïda pel poder sobirà. La regulació jurídica depèn de la seva relació amb altres sistemes normatius no estatals. La història crítica recupera així les manifestacions més evanescents de l'ordre: els costums de les comunitats rústiques i camperoles, els pactes informals d'amistat, la disciplina domèstica o la regulació de la beneficència.

1 El dret com a producte social: l'ordenament s'explica des dels seus propis processos materials de producció, reconeixent l'autonomia relativa dels textos legals respecte a les intencions expresses dels seus autors, ja que tot document queda subjecte a l'imaginari i hàbit interpretatiu del seu lector. 2 Història del Dret: apunts complets de Roma a la codificació 7 IDEES CLAU La història jurídica trenca la il·lusió dogmàtica del Trennungsdenken, el qual intenta separar artificialment els fets socials de les normes vigents. Hermann Conring va inaugurar la història crítica el 1643 en qüestionar l'origen dogmàtic de les fonts i destacar els drets particulars enfront del dret comú.

L'argument de la tradició, vehicular a través de la doctrina, els costums i les pràctiques judicials, va constituir la via clau de legitimació durant l'Antic Règim. L'eufemització jurídica amaga la naturalesa política i discrecional del dret rere una màscara de tècnica pura i neutralitat científica. La perspectiva crítica sosté l'antiestatalisme analitzant l'ordre comunitari, la pràctica quotidiana i la dimensió política present en qualsevol norma social. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 6. Quin paper va tenir l'obra de Hermann Conring de 1643 en la disciplina històrica? 7. En què es diferencia la visió teleològica de la història de la perspectiva crítica? 8.

Per quina raó la teoria crítica nega la neutralitat defensada per autors com Hans Kelsen? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 9. Quin és el nucli teòric del Trennungsdenken en la doctrina jurídica tradicional? 10. Quin mecanisme feia servir l'Antic Règim per legitimar el dret mitjançant el consens dels juristes? 11. Com definia l'Escola Històrica alemanya l'origen de la identitat jurídica?

Subordinar el poder polític als tribunals a) Unificar la moral amb el dret positiu b) Separar estrictament fets socials i normes c) Identificar la història amb la ciència empírica d) Opinio communis doctorum a) Teoria de la modernització b) Depuració kelseniana c) Principi de sobirania popular d) Imposició racional del sobirà absolut a) Traducció literal del dret natural cristià b) Càlcul matemàtic d'eficiència econòmica c) Fruit espontani de l'esperit popular d) Història del Dret: apunts complets de Roma a la codificació 8 12. Què prioritza l'antiestatalisme propi de la història crítica del dret?

2 Dret tradicional xinès: una perspectiva comparada EN ACABAR SABRÀS Distingir les categories centrals de li (ordre moral/ritual) i fa (llei coactiva) en la tradició clàssica xinesa. Comparar les concepcions del confucianisme, el legalisme i el taoisme sobre l'autoritat política i la naturalesa humana. Contrastar el sistema de resolució extrajudicial de conflictes xinès amb el procés contenciós occidental. Identificar els biaixos eurocèntrics en el procés de codificació xinesa de principis del segle XX. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 13 Pot existir un ordre jurídic eficaç i mil·lenari que consideri anòmala la resolució de conflictes mitjançant judicis formals?

Isomorfisme institucional i comparació jurídica L'estudi de la cultura jurídica clàssica xinesa actua com una eina d'anàlisi crítica contra l'eurocentrisme. Permet confrontar les categories del iusnaturalisme i del iuspositivisme amb una realitat normativa mil·lenària desenvolupada amb total independència d'Occident. Entre els segles VI a. C. i III a. C. van sorgir a la Xina les grans obres doctrinals que van establir els fonaments del seu ordre politicosocial. Els debats xinesos clàssics sobre la naturalesa del poder i de la norma presenten coincidències notables amb les discussions teòriques de l'Europa dels segles XIII a XVIII.

Aquesta analogia estructural s'explica mitjançant el fenomen de l'isomorfisme institucional: quan dos sistemes jurídics i polítics diferents afronten desafiaments o contextos politicosocials similars, les seves representacions intel·lectuals tendeixen a autoorganitzar-se sota regles i esquemes conceptuals semblants. Tanmateix, la tradició clàssica xinesa no va desenvolupar els trets d'individualisme ni les teories contractualistes que van caracteritzar la modernitat europea occidental.

DEFINICIÓ El terme isomorfisme institucional descriu la convergència organitzativa i conceptual en què dos sistemes socials o jurídics independents adopten solucions, categories i estructures anàlogues quan responen a problemes de govern i conflictes col·lectius semblants. L'autoorganització social i pràctiques quotidianes a) La centralització de la burocràcia reial b) La supremacia del poder executiu modern c) La compilació de codis civils estatals d) Història del Dret: apunts complets de Roma a la codificació 9 COMPROVA-HO 14 Per quina raó el pensament clàssic xinès i l'europeu medieval-modern coincideixen en debats sobre el poder sense haver tingut contacte directe?

El confucianisme i l'ordre moral del li K'ung Fu Tse (Confuci, 551 a. C. – 478 a. C.) va desenvolupar la seva doctrina en el període de crisi entre l'època feudal Chou i la consolidació centralitzada imperial. Davant la fragmentació territorial, el confucianisme va proposar una restauració tradicionalista basada en el retorn als ritus i costums antics mitjançant dos pilars ètics inseparables: la benevolència o humanitat (jen) i la rectitud. Aquesta restauració exigia dur a terme la rectificació dels noms (cheng ming). En sentit estricte, implicava ajustar les obligacions i poders dels governants, ministres i súbdits a les pautes més representatives de la tradició feudal.

En un sentit ampli, consistia a assignar a cada persona, conducta o institució la seva denominació autèntica i corresponent per harmonitzar la societat amb l'ordre natural: distingir clarament el veritable del fals, el just de l'injust i el beneficiós del perjudicial. L'eix d'aquest model és el li: un conjunt no escrit de costums, rituals, regles de conducta i mecanismes de disciplina social. El li actua com a garant de l'harmonia exterior i interior de la comunitat, assimilada simbòlicament a l'harmonia de la música.

La societat s'estructura de forma anàloga a la natura: és mutable perquè experimenta canvis constants, però alhora immutable perquè es regeix per lleis que escapen a l'arbitri humà. La família constitueix la cèl·lula social fonamental, articulada a través de vincles d'amistat, fraternitat, conjugals, paternofilials i polítics; la disciplina domèstica es projecta així a l'Estat sencer. PER RECORDAR-HO Dins del confucianisme, el li és la guia moral interioritzada que evita el conflicte mitjançant l'educació en el jen, mentre que la llei coactiva exterior (fa) ha de quedar relegada com a recurs secundari i degradat.

En el govern confucià, la coerció legal (fa) és considerada un factor degradat i poc eficaç. L'ordre s'obté formant moralment el poble gràcies a l'exemple dels governants virtuosos, aplicant la via del just mig (Chung Yung) per ponderar les circumstàncies amb imparcialitat. La intervenció coactiva ha de ser purament residual. Els dos grans deixebles van bifurcar aquesta visió de la naturalesa humana: Mencius (Meng Tse, 372 a. C. – 289 a. C.): representant de l'anomenada ala democràtica. Defensava la bondat originària de l'ésser humà.

La legitimitat política depèn de la conducta ètica del sobirà; per tant, el poble té dret a la desobediència, a la revolta i fins i tot al tiranicidi davant governants opressors. Hsün Tse (335 a. C. – 238 a. C.): partidari de l'ala autoritària. Sostenia que la naturalesa humana és originàriament defectuosa o perversa, però capaç d'actuar rectament si rep educació i s'imposa un ordre social ferm. Història del Dret: apunts complets de Roma a la codificació 10 ESQUEMA Corrents del pensament juridicopolític xinès COMPROVA-HO 15 Com legitima Mencius el dret a la revolta i el tiranicidi davant la tirania d'un governant?

El legalisme (fa-chia) i el taoisme Davant la decadència dels Chou i les contínues guerres feudals, va emergir l'escola del legalisme xinès (fa-chia), representada per figures com Shang Yang i Han Fei Tse, que va assolir el seu apogeu amb Li Ssu durant la unificació imperial de la dinastia Qin. El legalisme partia d'un profund pessimisme antropològic: l'ésser humà actua exclusivament per conveniència i la societat contemporània es caracteritza per l'escassetat de béns, de manera que la moral confuciana resulta inútil. Els legalistes defensaven que l'ordre depèn de l'exercici directe del poder (shih), imposat de forma descendent sobre una població sotmesa acríticament.

El sistema es basa en la supremacia estricta del fa (la llei escrita, general, pública i inflexible) i del shu (les tàctiques de control i mètodes de govern burocràtic). Per a Shang Yang, un cop proclamada la norma penal coactiva, els discursos moralitzadors han de quedar suprimits. En un sentit totalment oposat al litigi i al control estatal se situa el taoisme, atribuït a Lao Tse (segle V a. C.). El taoisme rebutja tant el li ritual com el fa coactiu per considerar-los artificis que allunyen l'home de l'estat espontani.

Propugna el retorn a la vida natural més elemental mitjançant el principi de wu- wei (la no-acció, quietisme i contemplació interior), renunciant a la recerca de riquesa, poder institucional o erudició formal.

Confucianisme Govern moral per ritus i virtut Mencius Home bo, benevolència i tiranicidi Hsün Tse Home dolent guiat per educació Legalisme (fa-chia) Ordre autocràtic mitjançant llei coactiva Shang Yang Supremacia de la coacció i càstig Han Fei Tse Teoria del poder i mètodes burocràtics Taoisme Retorn a l'ordre espontani natural Lao Tse Principi de no-acció (wu-wei) Història del Dret: apunts complets de Roma a la codificació 11 ERROR FREQÜENT El legalisme xinès no és una teoria de l'estat de dret garantista.

El concepte de fa fa referència a mandats penals i coactius per controlar la població al servei absolut de l'autòcrata, mai a límits normatius dirigits a frenar els excessos del poder sobirà. Justícia, mandarins i resolució tradicional de disputes Com analitza Enrico Dell'Aquila, la societat xinesa tradicional va desenvolupar una forta aversió envers el litigi formal davant tribunals. L'objectiu fonamental del model no consistia a dictar una sentència estricta aplicant lleis abstractes, sinó a preservar la pau social i evitar que les controvèrsies arribessin a manifestar-se o escalar.

L'administració de la justícia ordinària requeia en els mandarins, funcionaris imperials al servei de l'Emperador. Qui acudia als seus tribunals era vist com un subjecte egoista que destorbava l'atenció de l'oficial públic en qüestions que haurien d'haver-se solucionat privadament. La pràctica dominant consistia a sotmetre els conflictes a mecanismes extrajudicials de mediació i arbitratge conduïts per savis, líders de llinatge o prohoms comunitaris, cercant l'amistançament i l'equilibri de les parts.

Criteri comparatiu Model judicial europeu Model tradicional xinès Objectiu primordial Imposició del dret objectiu i victòria de la pretensió jurídica en litigi Preservació de l'harmonia col·lectiva i prevenció del conflicte mitjançant acord Principal mecanisme de resolució Procés judicial contenciós, formalista i adversarial Mediació arbitral comunitària basada en costums i compromís mutu Regulació de referència Lleis escrites generals i codis coactius (fa) Normes morals, rituals familiars i pautes de disciplina social (li) Percepció del litigi Exercici normal i legítim d'un dret subjectiu Comportament individualista i pertorbador de la convivència pacífica COMPROVA-HO 16 Quina valoració social rebia tradicionalment a la Xina la persona que iniciava un plet davant un mandarí?

La recepció jurídica contemporània i el biaix eurocèntric Durant el segle XX, les potències europees van imposar la idea que la manca d'un dret codificat d'estil occidental equivalia a un endarreriment institucional absolut. Aquesta interpretació reflectia un marcat prejudici eurocèntric que menystenia les institucions tradicionals d'autogestió i mediació moral. Sota aquesta pressió, durant la dècada de 1920 es van promulgar a la Xina sis grans codis inspirats directament en el dret alemany i francès (país conegut precisament en xinès com Faguo, o país de la llei/fa, en referència a la codificació napoleònica).

Aquesta recepció formalista va fracassar en bona mesura en el pla pràctic: es va introduir sobre una societat sense operadors jurídics preparats per aplicar-la i va generar reaccions culturals d'estranyament. Posteriorment, a la segona meitat del segle Història del Dret: apunts complets de Roma a la codificació 12 XX, el règim socialista va impulsar una desoccidentalització de les formes jurídiques, recuperant en gran part la funció educadora del dret a través d'assemblees i tribunals comunitaris de resolució informal.

IDEES CLAU L'isomorfisme institucional explica com Xina i Europa van arribar a debats polítics similars davant problemes anàlegs, però sense que a la Xina es desenvolupés el marc individualista o contractualista occidental. El confucianisme prioritza el <mark class='hl-green'>li</mark> (moralitat, rituals i harmonia familiar) i considera la llei coactiva (<mark class='hl-green'>fa</mark>) un mecanisme residual i degradat. El legalisme xinès (fa-chia) postula un control social coactiu, basat en el pessimisme antropològic, la supremacia del governant i la submissió estricta al fa i al shu.

El taoisme rebutja tant el li com el fa, proposant el retorn a l'estat natural a través de la no- acció (wu-wei). La resolució de conflictes xinesa tradicional defugia els tribunals dels mandarins, privilegiant la mediació comunitària sobre el litigi contenciós. La codificació xinesa dels anys 1920 va evidenciar un biaix eurocèntric en pretendre trasplantar models europeus a una societat de cultura jurídica consensual. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 17. En què consisteix la diferència essencial entre el principi de li i el de fa? 18. Quina discrepància fonamental van mantenir Mencius i Hsün Tse respecte a la naturalesa humana? 19.

Per quina raó les codificacions xineses de la dècada de 1920 van patir problemes d'aplicació pràctica? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 20. Quin concepte confucià designa la correcció dels deures i termes socials segons la tradició? 21. Quin corrent defensava la submissió cega de la població a la llei coactiva escrita? Fa-chia a) Shu b) Wu-wei c) Cheng ming d) Confucianisme a) Iusnaturalisme b) Taoisme c) Legalisme d) Història del Dret: apunts complets de Roma a la codificació 13 22. Com planteja el taoisme clàssic l'organització de la societat humana? 23. Quin paper institucional desenvolupaven principalment els mandarins segons Dell'Aquila?

Enfortiment dels ritus feudals estrictes a) Retorn a la natura mitjançant no-acció b) Imposició de codis escrits detallats c) Promoció del litigi judicial formalitzat d) Advocats privats de les parts a) Jurats populars escollits per sorteig b) Funcionaris imperials de govern i justícia c) Codificadors de dret consuetudinari d) Història del Dret: apunts complets de Roma a la codificació 14 3 Monarquia, República i evolució institucional EN ACABAR SABRÀS Distingir els camps conceptuals de fas, nefas i ius en l'ordenament romà primitiu Analitzar l'impacte polític i jurídic de la Llei de les XII Taules enfront del monopoli dels pontífexs Diferenciar els conceptes d'imperium, potestas i auctoritas en el funcionament de la República Classificar els estrats del dret personal romà i la funció dels remeis del pretor en el ius honorarium PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 24 Per què els ciutadans de la Roma arcaica consideraven imprescindible que les normes consuetudinàries es posessin per escrit si ja les complien cada dia?

L'experiència jurídica romana arrenca com una comunitat agrària fortament ritualitzada i evoluciona cap a un complex entramat institucional republicà que combina poders magistratuals, deliberació senatorial i participació ciutadana. Roma 3 Monarquia, República i evolució institucional 4 De l'Imperi a la compilació justinianenca Història del Dret: apunts complets de Roma a la codificació 15 ESQUEMA Evolució institucional i jurídica de Roma 1. La monarquia arcaica: sacerdoci, religió i fonament consuetudinari Durant l'etapa monàrquica (753 aC – 509 aC), regida per set reis sovint d'origen etrusc, la societat romana s'articula sota un profund teocentrisme.

Aquest sentiment religiós impregna la vida domèstica mitjançant la deïficació de la llar, dels avantpassats i de l'autoritat del paterfamilias, i s'estén a la regulació col·lectiva de la comunitat. En aquest període primitiu, l'ordenació de la conducta humana es divideix segons el criteri de conformitat amb els déus: Fas: allò que la divinitat permet o considera correcte. Regula la convivència d'acord amb la voluntat sobrenatural. Nefas: allò prohibit pels déus o religiosament il·lícit, el trencament del qual atrau la còlera divina sobre el grup. Ius: l'àmbit d'acció que, restant dins del fas, els éssers humans consideren just. D'aquesta noció subjectiva deriva el concepte de justícia.

El monopoli del coneixement jurídic correspon al col·legi dels pontífexs. Aquests sacerdots patricis actuen com a intèrprets de la voluntat divina i jutges imparcials, evitant que els ciutadans recorrin a l'autotutela violenta per resoldre els conflictes.

Tanmateix, l'administració del dret es manté sota un Roma jurídica Transformació del dret de ciutat a imperi Monarquia arcaica Teocentrisme i monopoli sacerdotal Fas i mores maiorum Costum i control pontifical República constitucional Equilibri orgànic i laïcització Llei de les XII Taules Fixació escrita de la llei el 451 aC Cursus honorum Magistratures anuals i col·legiades Ius honorarium Innovació pretorial i remeis processals Imperi i compilació Desenvolupament clàssic i codificació Història del Dret: apunts complets de Roma a la codificació 16 estricte secretisme formular: només els pontífexs coneixen els calendaris judicials i les fórmules закрыades per litigar, generant indefensió i malestar entre la població.

DEFINICIÓ: MORES MAIORUM Els mores maiorum són el conjunt de costums heretats dels avantpassats divinitzats. Constitueixen la font originària del dret primitiu i determinen tres esferes de l'ordre social: la situació jurídica dels individus (estats de llibertat, ciutadania i família), les relacions de poder entre les persones segons aquests estats, i els drets i facultats sobre les coses. COMPROVA-HO 25 Quina relació conceptual establien els romans primitius entre el «fas» i el «ius»? 2.

El conflicte patrici-plebeu i la Llei de les XII Taules (451 aC) Amb l'expulsió de la monarquia l'any 509 aC s'inicia la República, però el control de l'aparell polític i religiós continua en mans del patriciat. Els plebeus protesten contra el monopoli judicial dels pontífexs i reclamen la fixació d'unes regles públiques, certes i conegudes per tothom. Davant l'amenaça d'una secessió plebea durant una crisi bèl·lica amb enemics exteriors, els patricis accedeixen a negociar una codificació comuna. Per dur a terme aquesta tasca es designa un col·legi extraordinari de deu ciutadans (el decemvirat), que rep l'encàrrec de fixar per escrit els costums tradicionals.

El resultat és la Llei de les XII Taules (451 aC), aprovada posteriorment en assemblea. Aquest text marca un punt d'inflexió històric: la revelació sacerdotal secreta queda substituïda per la lex pública, sotmetent els mateixos pontífexs al text escrit i introduint la garantia del judici davant un iudex escollit, així com límits a la venjança mitjançant la regulació del talió («ull per ull»). COMPROVA-HO 26 Quin canvi fonamental va suposar la promulgació de la Llei de les XII Taules per a la seguretat jurídica de la plebs? 3.

L'engranatge constitucional republicà: magistratures, senat i assemblees El règim republicà plenament assentat es fonamenta en la cooperació i equilibri entre tres forces polítiques expressades en la fórmula SPQR (Senatus Populusque Romanus): Magistrats: exerceixen les funcions executives i de govern de la res publica. Els seus càrrecs són anuals, elegibles, col·legiats (actuen en parelles amb dret de veto mutu) i d'exercici gratuït, ja que confereixen honor cívic sense remuneració econòmica. 1 Senat: òrgan integrat per antics magistrats amb un alt prestigi i coneixement de la pràctica política. Emet dictàmens i consells dotats d'auctoritas que validen les actuacions de govern.

2 Assemblees populars: expressió de la ciutadania dividida en diferents cossos deliberatius (comicis per cúries, centúries o tribus, i concilis de la plebs). Voten les lleis proposades pels magistrats, aproven plebiscits i escullen els càrrecs públics. 3 Història del Dret: apunts complets de Roma a la codificació 17 Nivell de poder Titulars habituals Àmbit funcional i atribucions Imperium Cònsols, pretors i dictador Comandament militar suprem, convocatòria de comicis i senat, ús de la força coactiva i administració de justícia ordinària o d'excepció.

Potestas Censors, edils, qüestors i tribuns de la plebs Capacitat d'administració ordinària i gestió d'àmbits públics concrets, desproveïda de comandament militar general. Auctoritas Senat romà Saber socialment reconegut que assessora els magistrats i ratifica la validesa de les decisions de govern. La carrera política dels ciutadans amb aspiracions públiques s'organitza de manera gradual mitjançant el cursus honorum, un itinerari reglat de càrrecs de complexitat i responsabilitat creixents: Qüestors: gestionen l'administració del tresor públic, la recaptació fiscal i l'ordre administratiu.

Edils: s'encarreguen de la vigilància dels edificis públics, l'aprovisionament de la ciutat i el manteniment de l'espai urbà. Pretors: magistrats amb jurisdicció que decideixen sobre l'admissibilitat dels litigis. L'any 367 aC es crea el pretor urbà per als plets entre ciutadans romans, i més endavant s'introdueix el pretor pelegrí per als conflictes en què intervenen estrangers. Cònsols: màxima magistratura ordinària, creada l'any 367 aC, amb direcció política de la República i capdavantera dels exèrcits. Censors: escollits cada cinc anys per elaborar el cens ciutadà, adscriure cada individu segons la seva capacitat econòmica i vetllar pels costums.

Tribuns de la plebs: magistrats inviolables d'origen plebeu que defensen els interessos populars enfront dels abusos de l'imperium patrici. Dictador: figura extraordinària designada en situacions d'extrema gravetat civil o militar, amb poders absoluts per una durada màxima de sis mesos. A les províncies, el govern s'assigna a governadors dotats de comandament militar. El domini territorial s'organitza mitjançant una xarxa de ciutats dividides entre colònies (fundacions noves poblades per romans) i municipis (comunitats preexistents integrades a l'òrbita de la metròpoli). COMPROVA-HO 27 Quina distinció jurídica separa l'«imperium» de la «potestas» en l'exercici de les magistratures romanes? 4.

Estratificació personal: ius civile, llatinitat i ius gentium El dret romà tradicional no s'aplica de manera universal ni uniforme sobre tots els habitants de l'àrea d'influència republicana. L'atribució de facultats jurídiques depèn de la condició personal de cada subjecte: Història del Dret: apunts complets de Roma a la codificació 18 Estat jurídic Subjectes titulars Drets que comprèn Ius civile Ciutadans romans de ple dret (cives) Drets privats civils (testar, heretar, propietat privada, matrimoni legítim) i drets públics i polítics (vot en assemblea i elegibilitat per a magistratures).

Ius latii (Llatinitat) Habitants del Laci i comunitats assimilades (pelegrins privilegiats) Posició intermèdia entre la ciutadania plena i l'estrangeria; s'utilitza com a eina política d'atracció cap a Roma amb reconeixement de drets patrimonials determinats. Ius gentium Estrangers (peregrini) i relacions mixtes Conjunt de regles i institucions basades en el sentit comú i la raó natural, comunes a tots els pobles civilitzats, que faciliten el comerç i els negocis pacífics. ERROR FREQÜENT Creure que el ius civile era el dret aplicable a tothom dins les fronteres sota control romà. L'ordenament civil arcaic era un privilegi exclusiu dels ciutadans romans (cives).

Els estrangers no ciutadans es regulaven mitjançant el ius gentium sota la tutela del pretor pelegrí, o mitjançant l'estatut intermedi de la llatinitat. 5. El ius honorarium, els remeis pretorials i la jurisprudència laica L'excessiva rigidesa de les antigues fórmules legals condueix a una nova font de creació normativa: el ius honorarium. Aquest dret és impulsat pels magistrats dotats de jurisdicció, especialment el pretor, amb la finalitat de corroborar, suplir o corregir les deficiències del dret civil tradicional. En assumir el seu càrrec anual, el pretor fa públic un edicte en què exposa les pautes processals i les situacions en què concedirà protecció jurídica.

Aquest edicte recull els criteris dels mandats precedents (edictes translaticis) i incorpora noves solucions (edictes nous) per atendre els canvis socioeconòmics. Entre els principals instruments correctors utilitzats pel pretor destaquen: Interdictes: ordres d'actuar o d'abstenir-se adreçades a una de les parts per tutelar de manera urgent la possessió pacífica d'un bé o assegurar reclamacions articulades correctament. Restitutio in integrum: revocació extraordinària dels efectes d'un acte que, tot i haver-se constituït vàlidament segons les normes rígides del ius civile, resulta manifestament injust o perjudicial per a una de les parts.

S'aplica amb gran cautela per no destruir la seguretat jurídica ni minvar la confiança pública en les lleis. Protecció per inexperiència juvenil: solució pretorial dissenyada per frenar els abusos del mercat envers els ciutadans joves. Com que la capacitat d'obrar i administrar béns s'adquiria a partir dels 14 anys, comerciants sense escrúpols s'aprofitaven de la immaduresa dels negociadors novells. El pretor rescindria els negocis lesius i en desfeia els efectes fins que l'individu assolia els 25 anys, límit a partir del qual ja no es presumia la inexperiència.

Paral·lelament, l'arbitrarietat judicial derivada del fet que els tribunals fossin formats per ciutadans no tècnics (els iudices) afavoreix l'aparició d'un grup de ciutadans cultivats: els primers juristes laics. Aquests especialistes sintetitzen el conjunt de lleis comicials, senatconsults i plebiscits, i orienten des Història del Dret: apunts complets de Roma a la codificació 19 de fora de les institucions l'aplicació pràctica del dret mitjançant dictàmens i consells per guiar els litigants en el procés. COMPROVA-HO 28 En quina situació acudia el pretor a la «restitutio in integrum»?

IDEES CLAU A la monarquia arcaica el teocentrisme marcava tota l'organització, separant allò permès pels déus ( ) d'allò prohibit (nefas), mentre el definia les conductes considerades justes pels homes. Els mores maiorum eren el costum immemorial que articulava els estats de llibertat, ciutadania i família, guardats en secret pels pontífexs fins a la fixació de la Llei de les XII Taules (451 aC). L'equilibri republicà es vertebrà a partir del 367 aC entre la direcció militar i política dels magistrats (imperium), l'assessorament prestigiós del Senat (auctoritas) i la sobirania de les assemblees.

La condició jurídica romana era personal i escalonada: el ius civile era exclusiu dels ciutadans, la llatinitat operava com a graó intermedi i el ius gentium regulava les relacions amb estrangers. El ius honorarium permetia al pretor corregir el rigorisme civil mitjançant l'edicte anual, els interdictes i la restitutio in integrum. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 29. Quina funció tenia la Llei de les XII Taules en relació amb els pontífexs? 30. Com articulava el pretor la protecció dels joves de 14 a 25 anys? ROMA 4 De l'Imperi a la compilació justinianenca EN ACABAR SABRÀS Comprendre la concentració normativa des del Principat d'August fins a l'absolutisme legislatiu del Dominat.

Distinguir les posicions metodològiques de les escoles sabiniana i proculeiana a la Roma clàssica. Aplicar el mecanisme de decisió judicial fixat per la Llei de Cites de 426 dC. Classificar les quatre seccions del Corpus Iuris Civilis diferenciant entre iura i leges. fas ius Història del Dret: apunts complets de Roma a la codificació 20 PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 31 Com podia un jutge del Baix Imperi resoldre un cas quan les obres dels juristes clàssics contenien opinions oposades sobre el mateix problema legal?

Del Principat al Dominat: centralització i burocratització La transició de la República a l'Imperi s'inicia l'any 27 aC amb Octavi August després del període de guerres civils i triumvirats. August inaugura el Principat (27 aC – 235 dC), una etapa en què, mantenint formalment l'aparença de les institucions republicanes, el poder efectiu es concentra en mans del princeps («primer entre iguals»). Aquesta transformació política altera profundament la creació del dret: Els comicis perden gradualment la capacitat legislativa fins a esdevenir inoperants. El Senat aprova les iniciatives normatives promogudes pel mateix emperador mitjançant senatconsults.

Les antigues magistratures republicanes deixen de ser triades pel poble i passen a ser designades pel princeps. Apareix el fiscus imperial, un patrimoni públic gestionat directament pel sobirà per finançar l'exèrcit i les conquestes, diferenciat de l'antic erari estatal. En aquesta fase, els juristes, que provenien sovint de la classe dels equites (cavallers que requerien un cert nivell patrimonial i ser homes lliures), s'integren progressivament a l'engranatge burocràtic imperial.

L'emperador intervé directament en la doctrina a través del ius respondendi ex auctoritate principis, una facultat concedida pel cèsar a determinats juristes seleccionats per emetre dictàmens vinculants dotats de la mateixa autoritat imperial. DEFINICIÓ El ius respondendi ex auctoritate principis és el privilegi atorgat per l'emperador a juristes de la seva confiança perquè emetin respostes legals revestides de l'autoritat imperial, subordinant la llibertat interpretativa clàssica a la voluntat política del governant.

Un moment clau de fixació normativa es produeix cap a l'any 130 dC, quan l'emperador Adrià encarrega al jurista Salvi Julià la redacció definitiva de l'Edicte dels pretors, conegut com a Edicte Perpetu. Amb aquesta fixació, l'activitat creadora dels magistrats jurisdiccionals (vegeu «Roma — Monarquia, República i evolució institucional») queda cristal·litzada i tancada: a partir d'aleshores, només l'emperador té la potestat de desenvolupar i modificar la legislació vigent. COMPROVA-HO 32 Quina conseqüència va tenir la redacció de l'Edicte Perpetu per part de Salvi Julià vers el 130 dC sobre la creació del dret?

Història del Dret: apunts complets de Roma a la codificació 21 La ciència jurídica clàssica: sabinians i proculeians Durant els primers segles de l'Imperi, coneguts com el període clàssic, la ciència del dret assoleix la seva màxima maduresa tècnica. Quan la norma escrita no resolia un cas concret, la interpretació dels juristes esdevenia decisiva. Aquesta tasca va donar lloc a dues grans escoles doctrinals confrontades pel seu mètode d'anàlisi: Escola jurídica Fundador / Referent Mètode interpretatiu Fonament doctrinal Sabinians Masuri Sabí Interpretació correctora Defensa de la tradició, el conservadorisme jurisprudencial i l'autoritat dels primers juristes.

Proculeians Pròcul Interpretació literal Adhesió rigorosa al significat estricte i constant de les paraules i clàusules dels textos legals. Aquesta dialèctica metodològica va enriquir la literatura jurídica fins a la crisi del segle III (235-285 dC). A partir d'aquest moment de turbulències militars, la reflexió doctrinal original comença a decaure progressivament en favor d'un dret més pragmàtic i burocratitzat. COMPROVA-HO 33 En què es diferenciaven metodològicament els juristes sabinians dels proculeians?

L'absolutisme del Dominat i la Llei de Cites de 426 L'ascens de Dioclecià l'any 285 dC inaugura el Dominat (o Baix Imperi), caracteritzat per la transformació de l'emperador en dominus («amo» o «senyor») deïficat. El poder s'estructura de manera vertical, jerarquitzada i centralista, prescindint dels mecanismes d'interlocució republicans. En aquest context: Es consolida la divisió administrativa de l'Imperi (Occident i Orient). El cristianisme s'expandeix fins a convertir-se en religió oficial, impregnant la normativa de nous valors ètics (reprovació del celibat forçat, penalització estricta de l'adulteri i protecció de la família segons el model cristià).

Es produeix una creixent vulgarització del dret romà a les províncies, on la manca de preparació tècnica dilueix la puresa dels conceptes clàssics en favor de costums locals. En el Dominat s'estableix una distinció fonamental en el sistema de fonts entre dues realitats normatives: DEFINICIÓ Les leges són les disposicions normatives directes de l'emperador (constitucions imperials en forma d'edictes, decrets, rescriptes o mandats). Els iura són els dictàmens i comentaris doctrinals transmesos pels juristes clàssics d'etapes anteriors.

Història del Dret: apunts complets de Roma a la codificació 22 Davant la pèrdua de formació tècnica dels jutges provincials i l'acumulació desordenada d'opinions contradictòries en els judicis, l'emperador Valentinià III promulga la Llei de Cites de l'any 426 dC. Aquesta norma restringeix dràsticament quins juristes històrics poden ser al·legats en judici per resoldre un litigi: ERROR FREQÜENT Confondre la funció de la Llei de Cites creient que va autoritzar la creació de nou dret per part d'aquests cinc autors.

La llei no creava doctrina nova: funcionava com un mecanisme mecànic per limitar els iura del passat que els advocats podien esgrimir davant d'uns tribunals incapaços d'interpretar la complexa literatura clàssica. COMPROVA-HO 34 Segons la Llei de Cites del 426 dC, com havia de resoldre un tribunal un litigi si hi havia un empat entre les opinions dels juristes admesos? Les primeres compilacions: Gregorià, Hermogenià i Teodosià La multiplicació de leges (constitucions imperials) i la necessitat d'ordenar el cabal normatiu van motivar diversos esforços recopilatoris abans de la gran obra de Bizanci.

Aquestes compilacions inicials van intentar sistematitzar el dret vigent: Codi Gregorià (vers 291-292 dC): recull d'iniciativa privada que agrupa constitucions imperials dictades des d'Adrià fins a Dioclecià. Codi Hermogenià (vers 295 dC): segona col·lecció privada que complementa l'anterior amb les constitucions més recents de Dioclecià. Codi Teodosià (promulgat el 438 dC per Teodosi II): primera compilació pública oficial de constitucions imperials, amb caràcter general per a tot l'Imperi des de l'època de Constantí. S'autoritza únicament la invocació de cinc grans juristes de l'època clàssica: Papinià, Pau, Ulpià, Modestí i Gai.

1 Si les opinions al·legades difereixen sobre una qüestió, el jutge ha de seguir el criteri de la majoria dels cinc autors. 2 En cas d'empat numèric, preval de manera obligatòria l'opinió de Papinià. Si Papinià no s'hi ha pronunciat, el tribunal recupera la llibertat de decidir.

3 Història del Dret: apunts complets de Roma a la codificació 23 CRONOLOGIA Evolució de les fonts i compilacions jurídiques romanes La gran compilació justinianenca: el Corpus Iuris Civilis Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (476 dC), l'emperador oriental Justinià I (527–565 dC) emprèn una restauració integral de la grandesa de Roma en tres àmbits: militar (intentant reconquerir Itàlia), religiós (unificant l'Església) i jurídic. En aquest darrer terreny, Justinià encarrega al jurista Tribunià la tasca colossal de purgar, ordenar i compilar tot el dret romà vigent.

Aquest conjunt monumental rep el nom de Corpus Iuris Civilis i s'articula en quatre parts clarament diferenciades pel seu contingut i naturalesa: Part de l'obra Nom llatí complet Contingut essencial Naturalesa jurídica Codex Codex Repetitae Praelectionis Recull sistemàtic de constitucions imperials des d'Adrià fins al mateix Justinià. Leges (dret imperial oficial) Digest Digesta o Pandectae Extensa antologia d'extractes d'escrits dels juristes clàssics (segles I aC – III dC). Iura (ciència jurisprudencial) Institucions Institutiones Manual docent elemental adreçat als estudiants de dret, basat en el model clàssic de Gai.

Obra pedagògica amb força de llei Novel·les Novellae Constitutiones Noves constitucions promulgades per Justinià amb posterioritat a la redacció del Codex (redactades majoritàriament en grec). Leges posteriors 27 aC Inici del Principat d'August i aparició del ius respondendi. c.130 dC Salvi Julià redacta l'Edicte Perpetu per encàrrec d'Adrià. 285 dC Comença el Dominat de Dioclecià: deificació i centralisme legislatiu. 426 dC Promulgació de la Llei de Cites per limitar l'al·legació de juristes. 438 dC Codi Teodosià: primera gran compilació oficial de leges imperials. 527-565 dC Justinià I i Tribunià elaboren el Corpus Iuris Civilis.

Història del Dret: apunts complets de Roma a la codificació 24 ESQUEMA Estructura del Corpus Iuris Civilis de Justinià A través del Digest, Tribunià i la seva comissió van salvar de la desaparició la millor tradició doctrinal de Roma, seleccionant fragments, eliminant contradiccions i adaptant els conceptes antics a la societat bizantina. D'aquesta manera, el Corpus Iuris Civilis va consolidar de forma definitiva la fusió entre el pensament dels juristes clàssics (iura) i la voluntat directa del monarca absolut (leges), constituint la base a partir de la qual segles més tard renaixeria la tradició jurídica europea.

COMPROVA-HO 35 Quina diferència fonamental hi ha entre el contingut material del Codex i el del Digest en l'obra de Justinià? IDEES CLAU La transició al Principat (27 aC) suprimeix progressivament les institucions republicanes i subordina la jurisprudència a través del ius respondendi. L'Edicte Perpetu redactat per Salvi Julià cap al 130 dC fixa de manera inalterable l'edicte pretorià i reserva la iniciativa legislativa al monarca. La jurisprudència clàssica es va dividir entre l'escola sabiniana (interpretació correctora i tradicional) i la proculeiana (interpretació literal i rigorosa).

El Dominat (285 dC) imposa l'absolutisme imperial i la vulgarització jurídica, conduint a la Llei de Cites de 426 per acotar els juristes al·legables a cinc autors. El Corpus Iuris Civilis de Justinià (527–565 dC), coordinat per Tribunià, sistematitza el dret romà en quatre peces: Codex, Digest, Institucions i Novel·les.

Leges (normativa imperial) Constitucions i decrets imperials Codex Recull de constitucions des d'Adrià fins a Justinià Novellae Lleis noves posteriors al Codex Iura (doctrina clàssica) Jurisprudència seleccionada i harmonitzada Digest / Pandectes Fragments dels juristes autoritzats Docència jurídica Obra formativa per a estudiants Institutiones Manual elemental seguint el model de Gai Història del Dret: apunts complets de Roma a la codificació 25 COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 36. Quins cinc juristes podien ser invocats davant dels tribunals en virtut de la Llei de Cites de l'any 426 dC? 37. Com es defineix la distinció entre leges i iura en el context de les fonts jurídiques del Baix Imperi? 38.

Quina part del Corpus Iuris Civilis recull la ciència jurisprudencial dels juristes clàssics i qui en va dirigir la confecció? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 39. Quin concepte definia les conductes considerades religiosament il·lícites a la Roma arcaica? 40. En quin any es van crear a Roma el consolat republicà i el pretor urbà judicial? 41. A qui corresponia el principi d'auctoritas en l'organització institucional republicana? 42. Quin remei pretorial anul·lava els efectes d'un contracte civil que causava una injustícia manifesta? 43. Quin jurista va rebre l'encàrrec de fixar de forma definitiva l'Edicte Perpetu vers el 130 dC? 44.

Quina era la característica metodològica distintiva dels juristes de l'escola proculeiana? 45. Quin jurista gaudia de vot de qualitat segons la Llei de Cites de 426 en cas d'empat entre els autors admesos?

Nefas a) Fas b) Ius gentium c) Imperium d) 367 aC a) 753 aC b) 509 aC c) 451 aC d) Als qüestors d'hisenda a) Al Senat romà b) Als comiatadors de centúries c) Als cònsols anuals d) Lex decemviral a) Restitutio in integrum b) Plebiscit de la plebs c) Interdicte possessori d) Papinià a) Tribunià b) Masuri Sabí c) Salvi Julià d) Defensa de la interpretació correctora a) Negació de l'autoritat de les lleis de comicis b) Submissió exclusiva als rescriptes imperials c) Interpretació estrictament literal del text d) Papinià a) Ulpià b) Modestí c) Gai d) Història del Dret: apunts complets de Roma a la codificació 26 46.

Quina part del Corpus Iuris Civilis comprèn les lleis promulgades per Justinià després de la revisió del Codex? 5 El dret visigòtic i la tradició del Liber Iudiciorum EN ACABAR SABRÀS Distingir les característiques de l'organització social germànica originària i els mecanismes d'assentament com l'hospitalitas. Contrastar les tesis del personalisme i del territorialisme en relació amb els cossos legals hispanovisigòtics. Analitzar l'estructura, el contingut i els objectius d'unificació jurídica del Liber Iudiciorum de 654. Explicar la transmissió del Liber en la versió vulgata i el seu procés de substitució a Catalunya fins a la derogació de 1251.

PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 47 Com va aconseguir un codi reial concebut per reforçar el poder central sobreviure segles després de la caiguda del regne que el va promulgar? L'assentament dels pobles germànics a l'Occident europeu no va implicar una supressió sobtada de l'ordre romà, sinó una progressiva transformació jurídica i institucional marcada per la integració cultural, la recepció del dret romà vulgar i l'assumpció de funcions d'estat.

ESQUEMA Estructura del dret visigòtic i tradició del Liber Novellae a) Digesta b) Institutiones c) Pandectae d) Dret visigòtic Transformació del dret germànic i romà vulgar Arrels socials Sippe, solidaritat, hospitalitas i foedera Primeres compilacions Codi d'Euric, Breviari d'Alaric i Leovigild Liber Iudiciorum Codi unificat de 654 en 12 llibres Pervivència medieval Versió vulgata i adaptació a Catalunya Història del Dret: apunts complets de Roma a la codificació 27 De les migracions germàniques a l'assentament institucional L'avanç de diverses comunitats germàniques com ara visigots, ostrogots, sueus, vàndals, francs, alans, saxons, burgundis o llombards es va accelerar per la pressió demogràfica i l'empenta dels huns cap al continent europeu.

En el cas concret dels visigots, fites militars com la victòria d'Adrianòpolis (378) o el cèlebre saqueig de Roma (410) van obligar l'Imperi romà d'Occident a formalitzar acords estratègics coneguts com a foedera (pactes d'aliança militar a canvi de manutenció i terres). DEFINICIÓ: HOSPITALITAS El règim d'hospitalitas era el mecanisme jurídic pel qual es realitzava la distribució forçosa de possessions agràries entre la població gal·loromana o hispanoromana amfitriona i els contingents germànics assentats, reservant percentatges concrets de la terra cultivable als nouvinguts. Fruit d'aquests pactes es va constituir el Regne de Tolosa sota tutela teòrica imperial.

Després de la pressió exercida pels francs a la Gàl·lia, els visigots es van desplaçar gradualment cap a la península Ibèrica fins a configurar el Regne de Toledo. En aquest nou espai van establir una minoria dominant (aproximadament un 3 % del conjunt demogràfic) sobre una aclaparadora majoria hispanoromana. L'organització originària germànica descansava en estructures gentilícies de parentiu: Sippe: família àmplia basada en llinatges de sang que garantia protecció mútua i imposava obligacions col·lectives. Solidaritat passiva i activa: responsabilitat compartida davant deutes i infraccions, on els membres de la nissaga podien rescabalar o respondre patrimonialment per un parent.

Venjança de sang: reparació violenta extrajudicial exercida entre clans rivals en resposta a un dany sofert. Monarquia electiva: designació del sobirà mitjançant l'acord de la cúria aristocràtica, font constant d'inestabilitat política, conspiracions i regicidis. Protofeudalisme i fideles regis: lligams personals…