Història del dret i de les institucions econòmiques a Catalunya

I 15 flashcards i 9 preguntes més al document.

Text del document

TEMA 1: LLIBERTAT D'INDÚSTRIA I LLIBERTAT DE COMERÇ El dret és un mecanisme de control social que crea incentius per orientar el comportament de les persones. Durant l'etapa del dret romà trobem una societat esclavista, però també comencen a aparèixer els primers contractes de treball, coneguts com a contractes d'arrendament. Dins dels contractes d'arrendament trobem tres tipus: 1. Locatio conductio operarum: arrendament de serveis. 2. Locatio conductio operis: arrendament d'obra. 3. Locatio conductio rei: arrendament de cosa.

Contracte d'arrendament: És un contracte jurídic mitjançant el qual una persona paga una renda a una altra per obtenir alguna cosa o un servei durant un temps determinat. - Arrendament de serveis: contractem una activitat o un servei, però no un resultat concret. Ex: contractar un advocat perquè ens defensi davant del tribunal. No contractem que guanyi la sentència, sinó que ens presti el servei de defensa. - Arrendament de cosa: paguem una renda per obtenir l'ús d'una cosa. Ex: llogar un pis. Quan s'acaba el contracte, s'ha de retornar. - Arrendament d'obra: contractem un resultat concret. Ex: contractar un paleta perquè ens faci la cuina.

Primer es fa un pressupost detallat i després s'executa l'obra acordada. Quan parlem de contracte laboral, el podem relacionar amb el contracte d'arrendament de serveis, ja que es contracta la prestació d'un servei a canvi d'una remuneració. La crisi de l'Imperi romà: Entre els segles III i IV dC es produeix una crisi de l'Imperi romà, especialment entre els anys 235 i 284 dC. Des del punt de vista jurídic i econòmic, un dels factors que expliquen aquesta crisi és l'augment de la pressió fiscal. Els emperadors necessitaven recursos per mantenir l'exèrcit i això feia augmentar els impostos.

Aquesta pressió fiscal provoca dificultats econòmiques i fa que alguns propietaris rics abandonin les ciutats per fugir de les càrregues fiscals. Aquest procés afebleix l'Estat i afavoreix la privatització de la seguretat. La protecció deixa de dependre tant de l'Estat i passa a estar en mans dels grans propietaris. Això és un antecedent de noves relacions de dependència, com el colonat i el patronatge. (la hipotèca no deixa de ser un afegit al prèstac, per tant es un contracte de garantia, on a espanya començaran a partir del segle XVIII) 1) El colonat: és un negoci jurídic mitjançant el qual una persona, anomenada colon, treballa les terres d'un gran propietari o latifundista.

El propietari posa la terra a disposició del colon, que la treballa i la posa en valor. A canvi, el propietari rep una renda. 1 2) El patronatge: El patronatge és una relació de protecció i dependència, ja que com C l'Imperi romà ja no protegeix tota la població de la mateixa manera, els grans propietaris passen a oferir protecció a les persones que depenen d'ells. A canvi d'aquesta protecció, es generen obligacions i relacions de dependència respecte del propietari. Del dret romà al dret visigot: Mentre que la civilització romana es manté i també la figura Comes civitatis = comtete de la ciutat. Al segle V dC trobem els visigots, que fan pactes amb l'Imperi romà, anomenats Foeus.

A través d'aquests pactes, se'ls atorga un territori al sud-est de la Gàl·lia, on s'estableixen a Tolosa. Una vegada establerts, els visigots comencen a produir el seu propi dret. El dret no deixa de ser una manifestació del poder, perquè les normes reflecteixen l'autoritat de qui governa. El Liber Iudiciorum: El Liber Iudiciorum, conegut com a Llibre dels judicis, és una recopilació del dret visigot. En aquesta societat es mantenen elements de l'organització romana, com l'esclavitud, i el dret reflecteix les desigualtats socials de l'època. Amb el temps, els visigots arriben a la península Ibèrica i estableixen el seu regne a Toledo.

La conquesta Musulmana: A començaments del segle VIII, el regne visigot es trobava en una situació de crisi política. Hi havia conflictes interns entre els nobles i lluites pel poder. El rei Vítiza va morir cap a l'any 710 i, després de la seva mort, es va produir una disputa per la successió. Roderic va acabar ocupant el tron, però una part de la noblesa no el va acceptar. L'any 711, Tàrik un general musulmà, va travessar l'estret de Gibraltar amb un exèrcit procedent del nord d'Àfrica. Va entrar a la península Ibèrica i va derrotar les forces del rei Roderic a la batalla del riu Guadalete. Aquesta derrota va afavorir la caiguda del regne visigot i l'expansió del domini musulmà.

La conquesta musulmana va provocar canvis en l'organització del poder i en el dret. A partir d'aquest moment, a la península Ibèrica conviuran diferents tradicions jurídiques, com el dret visigot i el dret islàmic. El regne visigot es caracteritzava pel respecte a la norma i per la importància de la figura del rei. El rei havia de ser escollit a l'assemblea dels visigots, de manera que no es tractava d'un càrrec hereditari. Sant Isidor de Sevilla va ser una figura important en el pensament polític i jurídic del regne de Toledo. Va desenvolupar la idea que el rei havia de respectar les lleis i governar d'acord amb la justícia.

També va ser autor de les Etimologies, una obra que va influir en la transmissió dels coneixements jurídics i culturals de l'època. La invasió musulmana i la desaparició del regne visigot L'any 711, els musulmans van entrar a la península Ibèrica. Tàrik va derrotar el rei visigot Roderic a la batalla de Guadalete. Posteriorment, els musulmans van conquerir gran part del territori visigot. Amb la desaparició del regne visigot, també va desaparèixer la seva estructura política i la seva font de producció del dret. A partir d'aquest moment, el territori es va fragmentar en diversos regnes i comtats, i el dret es va anar desenvolupant a través de la tasca dels juristes, jutges i advocats.

2 Durant l'època visigoda i els primers segles de la presència musulmana es va aplicar el principi de personalitat del dret. Aquest principi significa que a cada persona se li aplicava el dret que li corresponia segons el seu origen o comunitat, i no necessàriament el dret del territori on vivia. Així, els musulmans respectaven les normes dels hispanovisigots i dels jueus, que podien continuar aplicant els seus drets propis. Amb el temps, i especialment amb els canvis polítics i les guerres de caràcter religiós, es va anar desenvolupant el principi de territorialitat del dret: s'aplica el dret del territori on es troba la persona.

Entre els anys 800 i 801, Carlemany va assetjar i conquerir Barcelona, que estava sota domini musulmà. Aquest territori va passar a formar part de l'Imperi carolingi i es va organitzar com a zona de frontera. La Marca Hispànica era el territori fronterer situat al sud dels Pirineus, entre l'Imperi carolingi i els territoris musulmans. Incloïa bona part de l'actual Catalunya Vella i servia com a zona de defensa davant l'expansió musulmana cap al nord, en direcció a França. La transmissió dels coneixements jurídics El fet de formar part d'un mateix territori polític va afavorir la transmissió dels coneixements jurídics.

Es feia servir el llatí com a llengua escrita i es va estendre l'ús de la minúscula carolina, una escriptura més clara i fàcil de llegir. Aquests dos factors van facilitar que els documents jurídics es poguessin llegir i copiar amb més facilitat, fet que va contribuir a la transmissió del dret. La transmissió de la propietat es feia mitjançant el títol, és a dir, el document que acreditava el dret sobre un bé. La tinença del títol permetia demostrar la propietat i va contribuir a establir una estructura bàsica d'organització jurídica del territori.

La Catalunya Vella és una de les zones on es conserven més documents medievals, cosa que permet estudiar l'evolució del dret i de les institucions. No serà fins a l'any 838, els reis carolingis nomenaven comtes, sovint procedents de famílies de l'antiga noblesa visigòtica, per administrar els territoris fronterers. Els comtes tenien funcions de govern, administració de justícia i manteniment de la pau. Amb el temps, els càrrecs comtals es van anar patrimonialitzant. Això significa que els comtes van començar a transmetre els seus càrrecs als seus descendents, de manera que el poder va deixar de dependre exclusivament del nomenament del rei.

Amb Guifré el Pelós, comte de Barcelona, es consolida fer hereditari el càrrec comtal. El poder es transmet dins de la família, i els descendents poden continuar governant el territori. Aquesta evolució està relacionada amb la capitular de Quierzy, promulgada l'any 877. Aquesta disposició va afavorir el reconeixement de la successió dels càrrecs comtals en determinades circumstàncies. La patrimonialització dels càrrecs va contribuir a l'autonomia progressiva dels comtes respecte del rei carolingi i va ser un pas important en la formació dels futurs comtats catalans. Guifré el Pelós és considerat el fundador de la dinastia Bel·lònida, que rep el nom de Bel·ló de Carcassona, el seu avantpassat.

Amb Guifré, el càrrec de comte es consolida dins de la seva família i es transmet als seus descendents. Els seus fills van ser comtes de Barcelona, Empúries i altres comtats catalans. 3 La crisi del sistema comtal (838-900/950) Entre els anys 838 i 900-950 es produeix una crisi del sistema comtal. Es perd confiança en les institucions anteriors i es deixa de banda el "Liber Iudiciorum", el dret visigot escrit, com a principal instrument de resolució de conflictes. En aquest context, es recorre cada vegada més a les ordalies, que eren proves de caràcter religiós utilitzades per determinar la culpabilitat o innocència d'una persona.

Es basaven en la creença que Déu intervenia per revelar la veritat. Ex: és l'ordalia de l'olla de foc: la persona havia de sotmetre's a una prova amb foc i, segons el resultat, es considerava que Déu havia determinat si deia la veritat. Els Usatges de Barcelona Durant el govern de Ramon Berenguer I i la seva dona Almodis, es redacten els Usatges de Barcelona, un dels primers textos jurídics feudals de la Catalunya medieval. Els Usatges recullen normes sobre les relacions feudals, la protecció reial dels camins i la seguretat del territori.

Aquesta redacció es produeix en un context de crisi de l'ordre feudal, en què era necessari establir normes per regular les relacions entre nobles, ciutadans i el poder reial. La Pau de Déu i la Treva de Déu A finals del segle X i durant el segle XI, l'Església va impulsar moviments per limitar la violència feudal i garantir la seguretat de la població. Aquestes iniciatives van sorgir en un context de crisi de les institucions i de necessitat de pacificar el territori. El moviment de la Pau de Déu va néixer en l'àmbit monàstic, especialment amb el monestir de Cluny, i es va estendre a Catalunya gràcies a figures com l'abat Oliba, del monestir de Ripoll.

Pau de Déu: La Pau de Déu consistia en la protecció de les persones i dels béns de l'Església, de les minories i de les dones, així com dels espais sagrats. Ningú no podia cometre actes de violència contra aquests protegits. Treva de Déu: La Treva de Déu consistia en la prohibició de lluitar durant determinades festivitats litúrgiques cristianes i períodes de temps. Amb el temps, aquesta prohibició es va ampliar per pacificar el territori i limitar els conflictes entre els nobles. La sagrera: La sagrera era l'espai de protecció situat al voltant d'una església, habitualment fins a trenta passes.

En aquest espai no es podien cometre actes de violència i les persones que hi vivien quedaven sota la protecció de l'Església. La sagrera va afavorir la formació de nuclis de població al voltant de les esglésies. Molts pobles de la Catalunya Vella van créixer a partir d'aquests espais protegits, sovint al voltant d'una església dedicada a un sant. Amb el temps, les sagreres es van expandir i van afavorir el desenvolupament del comerç. Els excedents de producció agrícola es podien intercanviar als mercats, que van contribuir al creixement dels nuclis urbans i a la formació dels futurs centres comercials de les comarques.

Pere Albert i el comentari dels Usatges: Al segle XIII, durant el regnat de Jaume I, el seu jurista Pere Albert va elaborar un comentari dels Usatges de Barcelona. En aquest comentari va recuperar conceptes del dret romà, entre els quals hi havia la divisió del domini. 4 La divisió del domini és una forma d'organitzar la propietat en què es distingeixen dues facultats: Domini directe: dret que conserva el propietari o titular principal sobre el bé. En el sistema feudal, corresponia al senyor o noble. Domini útil: dret d'utilitzar i aprofitar el bé i obtenir-ne els fruits o beneficis, encara que no se'n tingui el domini directe.

Ex:, el noble conserva el domini directe d'una terra, mentre que el pagès té el domini útil, la treballa i n'obté els beneficis. Pere Albert considera que la vinculació del domini perjudica el tràfic jurídic, perquè limita la possibilitat de disposar lliurement de les terres. En un origen, el rei era titular de tot el territori i cedia terres als nobles. Aquests, però, no podien disposar-ne lliurement, sinó que havien de mantenir-les dins de la família i transmetre-les als seus descendents. Amb la divisió del domini, es diferencien el domini directe i el domini útil, fet que permet una major circulació i transmissió dels drets sobre la terra.

Aquesta divisió donarà lloc al cens emfitèutic o emfiteusi. L'emfiteusi: L'emfiteusi és un contracte a llarg termini pel qual una persona té el domini útil d'una terra i paga una quantitat, generalment petita, al titular del domini directe. A Catalunya, aquest sistema es va desenvolupar i va afavorir que els pagesos tinguessin una relació estable i de llarg termini amb la terra que treballaven. A diferència de Catalunya i altres territoris de la Corona d'Aragó, a Castella es va mantenir principalment una altra forma de vinculació de les terres: el mayorazgo.

El Mayorazgo: Era una institució que permetia a un noble mantenir les terres i altres béns dins de la família, transmetent-los habitualment al fill primogènit. Les terres quedaven vinculades a la família i no es podien dividir o vendre lliurement, cosa que també les protegia davant dels creditors. Diferència principal: - Emfiteusi: afavoreix una relació estable i a llarg termini amb la terra i permet desenvolupar-ne el domini útil. - Majorat: manté la terra vinculada a una família i dificulta que es pugui dividir o alienar. Conseqüències econòmiques La diferència entre aquests sistemes va tenir conseqüències en el desenvolupament econòmic de Catalunya i Castella.

AL final, quan una persona té la terra durant un període llarg, té més incentius per invertir-hi i augmentar-ne la producció, perquè pot beneficiar-se dels resultats de la seva inversió. A Catalunya, el desenvolupament de l'emfiteusi va afavorir l'aparició d'excedents agrícoles. Aquests excedents es podien vendre als mercats, cosa que va impulsar: més producció excedents comerç inversió desenvolupament econòmic. Aquests excedents també es podien reinvertir en les terres per augmentar-ne la productivitat o adquirir nous dominis útils.

Aquest procés va contribuir al desenvolupament econòmic de Catalunya i, posteriorment, serà un dels factors que ajudaran a explicar el desenvolupament de la industrialització catalana. 5 Serà ara, quan apareixeran els gremis: Amb l'augment dels excedents i del comerç va afavorir el desenvolupament dels mercats, especialment a Barcelona. Amb l'expansió comercial, a partir del segle XIII es van desenvolupar els gremis, agrupacions d'artesans que regulaven una determinada activitat professional. A Castella, aquest desenvolupament gremial va ser posterior, quan Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella es casen. Característiques dels gremis: 1.

Monopoli de l'activitat: Per exercir determinats oficis calia formar part del gremi. Això creava barreres d'entrada i permetia als gremis controlar qui podia exercir l'activitat. També podien intervenir en la regulació dels preus i de la producció, establint limitacions sobre el nombre de tallers o la manera de produir. 2. Organització jeràrquica: Els gremis tenien una estructura jeràrquica formada principalment per: - Mestres: propietaris dels tallers i amb drets dins del gremi. - Oficials: treballadors que ja havien après l'ofici. - Aprenents: persones que estaven aprenent l'ofici. 3.

Ordenances gremials: Els gremis establien ordenances que regulaven les condicions de treball, la producció i l'organització de l'activitat. Per tant, eren estructures corporatives que tenien una important capacitat d'autoregulació. 4. Protecció social: Els gremis també tenien una funció de protecció social. Si un membre patia un accident, una malaltia o una altra situació que li impedís treballar, el gremi podia proporcionar-li ajuda econòmica. Les institucions feudals: 1) Jurisdicció personal: La jurisdicció personal comprenia els drets que tenia el senyor feudal sobre els seus súbdits o habitants del territori.

Entre aquests drets hi havia: - Tragí: obligació del súbdit de transportar gratuïtament allò que el senyor necessités - Jova: obligació de treballar gratuïtament per al senyor en determinades tasques. - Mesada del vi: obligació de comprar el vi al senyor i prohibició de vendre'n un altre. - Forn/noli: obligació d'utilitzar el forn del senyor per coure els cereals i pagar per aquest servei. 2) Jurisdicció territorial o judicial: Era el dret del senyor feudal d'exercir funcions judicials dins del seu territori. El senyor podia actuar com a jutge i resoldre els conflictes que es produïen dins del seu domini.

Els mals usos: Els mals usos eren determinats drets o càrregues feudals que afectaven especialment els pagesos sotmesos a la remença. Eren considerats especialment gravosos pels pagesos. 1. Cugucia: Era el dret del senyor a obtenir una part dels béns o imposar una pena en casos d'adulteri de la dona pagesa, amb conseqüències diferents segons si el marit ho consentia o no. 2. Intestia: Dret del senyor a quedar-se una part dels béns d'un pagès que moria sense testament. 3. Eixorquia: Dret del senyor sobre l'herència d'un pagès que moria sense descendència. 4. Remença: Obligació del pagès de romandre vinculat a la terra que treballava.

El pagès no podia abandonar lliurement la terra sense satisfer les condicions establertes per alliberar-se d'aquesta obligació. 6 La remença suposava, per tant, una subjecció personal a la terra. 5. Prima nocta: Tradicionalment, apareix vinculada al dret del senyor feudal d'exercir determinats drets sobre les dones dels seus pagesos en el moment del matrimoni. Aquesta qüestió, però, és controvertida històricament i no s'ha de presentar simplement com si fos un dret feudal generalment exercit. La situació dels pagesos de remença va generar un conflicte social, especialment a la Catalunya Vella.

Les dificultats econòmiques i socials, juntament amb la crisi provocada per la Pesta Negra, van contribuir a l'augment de les tensions entre els pagesos i els senyors feudals. Aquest conflicte va acabar relacionant-se amb les guerres remences i amb les guerres civils catalanes del segle XV. Finalment, durant el regnat de Ferran II d'Aragó, es va buscar una solució al conflicte. Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) El 21 d'abril de 1486, Ferran II va promulgar la Sentència Arbitral de Guadalupe, que va permetre als pagesos de remença alliberar-se de les càrregues feudals i de la remença mitjançant el pagament d'una quantitat determinada.

A partir d'aquest procés, els pagesos van poder consolidar els seus drets sobre les terres que treballaven. Conseqüència: on abans hi havia pagesos sotmesos a la remença, es va anar consolidant una pagesia amb domini útil sobre les terres. Això va contribuir a crear un mercat de dominis útils a la Catalunya Vella i va afavorir una major llibertat econòmica i productiva dels pagesos. 7