Història del Dret del Treball i les Reformes Socials a Espanya

I 18 flashcards i 16 preguntes més al document.

Text del document

TEMA 2: L'ASSOCIACIONISME OBRER (1839-1887) A nivell legislatiu partim de la Constitució de Cadis aprovada el 19 de març de 1812 (coneguda com "La Pepa") ve d'una corrent liberal de senyors i aproven aquesta constitució on els que sabien llegir i escriure només les classes dominants, era un principi de força elidista. Caràcter elitista: redacció i sufragi inicial estaven dominats per les classes altament instruïdes (només les classes altes sabien llegir i escriure). Es una consutilicó liberalista, els que poden fer les lleis son les corts i els executius era el rei.

Aquesta constitució va marcar un punt d'inflexió cap al liberalisme polític, establint una base per limitar el poder absolut del rei i redefinir la societat. - És una constitució monàrquica, que reconeix a Ferran VII com a rei d'Espanya. - Estableix que el poder resideix en les Corts, eliminant la dependència del sistema feudal. Articles importants: Divisió de poders entre el poder legislatiu Resideix en les Corts amb el Rei i el poder executiu Resideix en el Rei. Article 17: Té conseqüències directes en la consolidació de les llibertats individuals i l'establiment formal del sistema liberal.

Això sera l'establiment del liberalisme, on afectarà; a la crisi del sistema agrebial i el canvi de règim jurídic de la propietat. Gremis: estabelixen un monopoli, que es troben a les ciutats que tienen el monopoli d'un tipus de producció. CRISI DEL SISTEMA AGREBIAL (examen): Els gremis tenien un sistema de monopoli, ja que tots els mestres oficials havien de formar part del seu gremi correspondent. Ningú podia produir sabates si no formava part del gremi dels sabaters. A més, els gremis regulaven el funcionament de l'activitat mitjançant les seves pròpies ordenances gremials, que establien les normes que havien de seguir els membres.

La crisi del sistema gremial va ser gradual i va estar relacionada amb diversos factors. Aquests canvis també van contribuir al procés que portaria a la Revolució Industrial. 1. Patrimonialització dels mestres: Cada vegada hi havia menys mestres, perquè l'accés per exercir de mestre es va anar fent més difícil. El preu per poder fer l'examen d'accés era cada vegada més elevat i les proves també eren més exigents. A més, es va establir (progressivament) un sistema hereditari i patriarcal: la condició de mestre tendia a transmetre's dins de les famílies, especialment als fills dels mestres, i només els homes podien heretar aquesta condició.

Això va provocar que aquesta categoria fos més exlusiva, per això, entre els oficials va començar a aparèixer una certa consciència de classe, ja que l'accés a la categoria de mestre era cada vegada més difícil. 2. Guerra del Francès i competència del mercat de les Índies: La Guerra del Francès va provocar un desbordament dels tallers. Durant les guerres augmentava la demanda de determinats productes, especialment de roba i altres materials necessaris per a l'exèrcit. Al mateix temps, molts oficials eren cridats a la guerra, cosa que dificultava el funcionament dels tallers. Tot això provocava que l'atenció i la càrrega econòmica dels tallers fossin cada vegada més grans. 1 3.

El Decret del comte de Toreno (factor dicisiu): El factor decisiu en la crisi del sistema gremial va ser el Decret del comte de Toreno, aprovat el 8 de juny de 1813. Moltes lleis i decrets han passat a la història pel nom de la persona que els va impulsar o signar. Comporta desaparició paulatina dels gremis, aquest decret diu que tots estrangers avecinados i ciutadans podran lliurement (lliurament: ningú t'ha de donar permís previ per posar la industria) establir fàbriques i artefactes de qualsevol classe que vulgui sense necessitat de llicència ni permís. L'únic que s'ha de complir es que si hi ha unes normes de seguretat. Per tant, què fa aquest decret?

- Estableix la llibertat d'establir indústries: qualsevol persona podia crear una fàbrica o establiment industrial sense haver de demanar un permís previ. - Deroga les ordenances gremials: no elimina immediatament els gremis com a associacions, sinó que deixa sense efecte les normes que regulaven el seu funcionament i que limitaven l'accés a les professions. Derogar significa deixar una norma sense vigència, és a dir, que deixa d'aplicar-se. A partir d'aquest moment, els gremis perden el seu monopoli, ja que ja no poden impedir que una persona exerceixi una activitat industrial o un ofici sense formar-ne part.

ALhora, també perden la seva funció social, ja que aportaven diners a una caixa comuna, que servia per cobrir determinades despeses dels membres del gremi i de les seves famílies. El decret no era pacífic, senyors s'hi van oposar. 1815 es va derogar el decret del Conde de Toreno i les ordenances gremials van tornar. 1834: es torna a prohibir el monopoli dels gremis. 1836: restableix el decret del conde de toreno desaparició definitiva dels gremis. CANVI DEL RÈGIM JURÍDIC DE LA PROPIETAT: Ara, el liberalisme s'estableix, per tant torbem la fi del sistema gremial, es produeix la fi de l'Antic Règim i del sistema feudal tal com es coneixia fins aquell moment.

Durant l'Antic Règim, la noblesa i l'Església concentraven una gran quantitat de terres (monopoli). Aquestes terres eren treballades pels camperols i, en molts casos, quedaven fora del mercat immobiliari, ja que estaven vinculades o subjectes a determinades formes de propietat. Al mateix temps, hi havia un augment de la població i, per tant, una demanda creixent de productes agrícoles, com el blat i l'oli. El liberalisme pretén transformar aquesta situació i convertir la terra en un bé que pugui circular lliurement dins del mercat.

Abans de la Constitució de Cadis, el 6 d'agost de 1811, s'aprova un decret que, tot i que no arribarà a entrar en vigor en aquell moment, deixa establertes les bases de la transformació posterior del règim de propietat. Hi haurà tres grans mecanismes de transformació del règim jurídic de la propietat: 1. Abolició dels senyorius: Els senyorius jurisdiccionals eren aquells en què els senyors feudals tenien facultats de jurisdicció civil i penal, és a dir, podien impartir justícia dins del seu territori. Amb l'abolició dels senyorius, els senyors perden aquestes facultats jurisdiccionals i, per tant, desapareix la relació de poder pròpia del sistema feudal entre senyor i vassall.

També desapareixen els privilegis que tenien, com determinats drets de caça o d'aprofitament de les terres. No obstant això, una cosa important és que la propietat de la terra no desapareix: els antics 2 senyors poden conservar la terra com a propietaris, però ja no tenen els privilegis jurisdiccionals propis del règim feudal. La norma d'aplicació serà la Llei de 3 de maig de 1823. Posteriorment, el 26 d'agost de 1837, s'aprova una nova llei que aclareix les condicions d'aplicació de la norma de 1823, ja que l'abolició dels senyorius havia provocat molts litigis i conflictes sobre la propietat de les terres. 2.

Desvinculació dels mayorazgos: El mayorazgo era un sistema hereditari pel qual els béns, especialment les terres, quedaven vinculats a una família i es transmetien principalment al fill primogènit. Això feia que aquestes terres no entressin lliurement en el mercat immobiliari, ja que no es podien vendre o dividir lliurement. Aquesta situació entrava en contradicció amb els principis del liberalisme, que defensava la llibertat de circulació i de transmissió de la propietat. La desvinculació dels mayorazgos es regula per la Llei d'11 d'octubre de 1820. A l'hora d'heredar les terres es podia quedar amb el 50% de els terres, la resta el podia vendre.

Amb aquesta mesura es pretenia evitar una caiguda del valor de les terres i evitar també l'empobriment de la noblesa, que continuava sent propietària d'una part important d'aquest patrimoni. Però, com que les terres que entraven al mercat tenien un preu molt elevat, principalment les podien comprar les persones que ja disposaven de molts recursos (la burgesia). Per tant, no es produeix una redistribució real de la riquesa: moltes terres continuen concentrades en mans de les classes amb més recursos. 3.

Desamortitzacions: Com a conseqüència de les múltiples guerres, les arques públiques (diners de l'estat) estaven en una situació molt complicada i l'Estat necessitava augmentar els seus ingressos. La desamortització consisteix en expropiar determinades terres que estaven fora del mercat i posar-les a la venda, normalment mitjançant subhasta pública, amb l'objectiu que l'Estat obtingués ingressos. 1) Terres del Clero: Es desamortitzen terres propietat de l'Església, especialment del clergat, format per les ordres religioses que vivien d'acord amb unes regles, com els franciscans. La primera gran desamortització és impulsada per Juan Álvarez Mendizábal, ministre que dona nom al procés.

S'aprova mitjançant el Reial decret de 19 de febrer de 1836. Posteriorment, també s'aprova la llei de 29 de juliol de 1837, relacionada amb aquest procés. 2) Desamortització de les terres comunals: Les terres comunals eren terres que pertanyien al municipi o a la comunitat i que els habitants utilitzaven de manera conjunta per obtenir recursos i poder subsistir. Aquestes terres es desamortitzen mitjançant la Llei de l'1 de maig de 1855, impulsada per Pascual Madoz. Conseqüències de les desamortitzacions: Les terres desamortitzades es posaven a la venda, principalment mitjançant subhasta, amb l'objectiu que l'Estat obtingués diners.

Tanmateix, el procés no va produir una redistribució general, ja que les terres es venien en grans lots i a preus elevats, de manera que els pagesos amb pocs recursos tenien moltes dificultats per adquirir-les. Per això, una part important de les terres va acabar en mans de la burgesia i dels grans propietaris, que disposaven del capital necessari per comprar-les. 3 Aquest proces va ser criticat per Alvaro Florez Estrada, que considerava que les desamortitzacions s'havien fet sense tenir prou en compte els pagesos i la continuïtat dels contractes agraris.

Segons aquesta perspectiva, el procés s'hauria d'haver plantejat amb una visió social, garantint que els camperols poguessin continuar treballant les terres i conservant el seu domini útil. Per tant, en lloc de vendre les terres simplement al millor postor, s'hauria d'haver protegit la situació dels pagesos que ja les treballaven. Conseqüències socials i creixement de les ciutats: Les transformacions de la propietat agrària i la situació del camp van comportar un desplaçament de moltes famílies camperoles cap a les ciutats, especialment cap a aquelles zones on començaven a desenvolupar-se petites i mitjanes indústries (èxode rural).

Un exemple seria Barcelona, ja que la població va créixer ràpidament com a conseqüència de la industrialització i de l'arribada de mà d'obra. Barcelona encara estava envoltada per muralles, fet que provocava una gran concentració de població dins d'un espai reduït. Això va generar problemes de: - salubritat i higiene - habitatge - massificació - condicions de vida precàries… L'augment de la mà d'obra disponible també va contribuir a una baixada dels salaris, ja que la burgesia industrial disposava d'una oferta molt elevada de treballadors.

Les famílies obreres sovint necessitaven que diversos membres de la família treballessin, inclosos els fills i les filles, per poder garantir la subsistència. A tot això, va sorgir va sorgir un moviment "L'higienisme". Aquest moviment defensava la necessitat de millorar les condicions sanitàries de les ciutats. Els higienistes consideraven que les ciutats havien de tenir unes condicions adequades de salubritat, higiene i ventilació, perquè la manca d'aquestes condicions afavoria l'aparició de malalties i epidèmies.

El 1841 es va publicar el manifest «Abajo las murallas», associat a Pere Felip Monlau, metge i higienista, que defensava la necessitat d'enderrocar les muralles de Barcelona per permetre el creixement de la ciutat. Aquesta idea acabarà relacionant-se amb l'expansió de Barcelona i, posteriorment, amb el Pla Cerdà, que permetrà planificar el creixement de la ciutat fora de les antigues muralles. El 1854-1856 es produeix l'enderrocament de les muralles de Barcelona i el Pla Cerdà projectarà l'expansió de la ciutat.

Finalment, el 1897, s'absorbeixen els pobles de Barcelona (Gràcia, Sants, Les Corts, Sant Andreu, Horta…) i Barcelona creix (arran de la revolució industrial, augment mà d'obra a ciutats, sortida del treball rural). El liberalisme econòmic, social i polític transforma completament les relacions de treball. Desapareixen les antigues relacions pròpies del sistema feudal entre senyors i camperols, desapareix progressivament el sistema gremial i el seu monopoli, i comencen a créixer les fàbriques i la indústria. A Catalunya, la industrialització es concentra les conques del Llobregat i del Ter, on s'instal·len moltes fàbriques aprofitant, entre altres factors, la disponibilitat d'aigua.

En aquest primer moment, les condicions de treball encara no estan regulades adequadament. Tot plegat crea un caldo de cultiu per als futurs conflictes socials. Els obrers començaran progressivament a organitzar-se i protestar contra les precàries condicions de vida i de treball, fet que donarà lloc al desenvolupament del moviment obrer. 4 Context: la classe burgesa s'està enriquint amb la indústria (sobretot a anglaterra, tot i que a Catalunya també), mentre que la clase obrera amb prou feina pot menjar. Concepte de subsitència: Recurs utilitzat o activitat realitzada per a viure.

Concepte de colligació: agrupar-se en un grup de persones per assolit una finalitat comuna, en aquest moment es motiva assolir unes condiciones de treballs dignes. Concepte Trilerisme: és quan els governants fan trampes amb la llei per enganyar la gent, fer creure que miren per nosaltres i enriquir-se de manera legal. la massa obrera no es quedaran de braços creuats davant de la situació! Que fa l'estat davant de les revoltes obreres? L'Estat es defensa principalment mitjançant el Codi Penal i les lleis, utilitzant-los per reprimir les revoltes i castigar les persones que hi participen. Tanmateix, aquesta manera d'actuar no era una doctrina compartida per tothom.

Per exemple, davant de la qüestió social, hi havia pensadors com Krause, que defensaven que l'Estat havia de buscar mesures per harmonitzar la situació i trobar solucions pacífiques. Aquesta manera de pensar donarà lloc al krausisme, que buscava apaivagar les revoltes i millorar les condicions de les classes treballadores. El luddisme: És un dels primers moviments obrers, i el seu nom prové de Ned Ludd, un nom que els obrers utilitzaven per signar les seves accions, en part per por de ser identificats. Els luddites protestaven contra la introducció de màquines a les fàbriques, ja que consideraven que perjudicaven els treballadors. En algunes revoltes, es destruïen o cremaven màquines.

Accions luddites: 1821: Alcoi 1823: Camprodon 1834-1835: Barcelona es va cremar la Fàbrica Bonaplata i hi va haver diversos executats. Com actua l'Estat davant del luddisme? L'Estat no es limita només a aplicar el Codi Penal contra les persones que destrueixen o cremen màquines. A partir de 1824, després dels fets de Camprodon, les autoritats també adopten altres mesures. Per exemple; criden els caps de família, els marits i altres homes de la comunitat per convèncer-los que les màquines són beneficioses i que han d'evitar que es produeixin nous incidents (sota amenaça).

A partir d'aquí, si es produeixen nous incidents, no només es considera responsable la persona que ha comès l'acció, sinó que es responsabilitza tota la comunitat del poble per no haver impedit que tornés a passar. Per tant, davant del luddisme, l'Estat reprimeix les revoltes i implica tota la comunitat, utilitzant també les autoritats civils i religioses per controlar i evitar nous conflictes. Diferenciem entre la data d'aprovació i la data de publicació de les normes. Uns dels requsitis que ha de complir uan norma perque sigui vigent es que s'ha de publicar. A l'examen volem la data d'aprovació!

Societats de socors mutu i repressió de l'associacionisme obrer: 5 Amb la consolidació del liberalisme i davant de la situació de misèria de la classe treballadora, es recupera una qüestió social que havia quedat pendent amb l'abolició de les ordenances gremials: la funció social que abans tenien els gremis. L'Estat comença a assumir aquesta funció i, amb la Circular de 28 de febrer de 1830, es creen les societats de socors mutu. Aquestes societats recuperen una part de la funció social dels gremis, però donant-li una nova forma. Són societats privades formades pels mateixos obrers, que es posen diners en comú per ajudar-se en situacions de necessitat.

Ex: si un treballador emmalalteix, pot rebre ajuda econòmica per evitar quedar-se sense recursos. Per tant, serveixen també per prevenir necessitats futures. L'Estat no hi intervé, sinó que simplement les legalitza i estableix unes condicions perquè es puguin constituir. Cada societat té els seus estatuts, on es determina: - quins drets tenen els associats - quant han de contribuir econòmicament - qui pot formar-ne part - quines situacions o necessitats queden cobertes - com s'organitza i es governa la societat… A més, aquestes societats també van servir perquè els treballadors posessin en comú les seves inquietuds i preocupacions, tot i les limitacions que existien sobre l'associacionisme.

La repressió de l'associacionisme: Codi Penal de 1848: Tot i l'existència de les societats de socors mutu, l'associacionisme obrer no estava fomentat per l'Estat. Al contrari, determinades formes d'associació eren perseguides mitjançant el Codi Penal de 1848. Els articles 202 i següents regulaven les societats secretes i il·lícites. Societats secretes: eren aquelles que actuaven de manera oculta davant de les autoritats o utilitzaven símbols o formes de comunicació que les autoritats no podien comprendre, de manera que ocultaven el seu objecte.

Societats il·lícites: es consideraven il·lícites determinades reunions de més de 20 persones que es reunien habitualment o en dies determinats per tractar qüestions, com temes religiosos o literaris, sense haver obtingut el consentiment de les autoritats. Aquestes associacions podien ser penalitzades. Article 450: repressió de les protestes obreres Un dels articles més importants és l'article 450, perquè afecta directament les protestes obreres. Es persegueixen les persones que s'agrupen per intentar augmentar o disminuir de manera "abusiva" el preu del treball o modificar les seves condicions.

Això significa que la norma es pot utilitzar per reprimir les protestes obreres i les reivindicacions dels treballadors. Un aspecte MOLT IMPORTANT és el terme «abusivament». És un concepte subjectiu i necessita una interpretació. Per tant, els tribunals tenen marge per interpretar què es considera "abusiu", i aquesta interpretació pot provocar una repressió més gran o menor de les protestes. Aquesta repressió s'ha d'entendre en un context en què molts treballadors vivien en condicions molt precàries, amb problemes de subsistència i dificultats per cobrir les necessitats bàsiques.

6 CONSTITUCIÓ 1869: Amb la Constitució de 1869 es passa d'una etapa de repressió a un període de major reconeixement de les llibertats d'expressió, reunió i associació. *Article 17: reconeix que cap espanyol pot ser privat del dret de manifestar les seves opinions es reconeix la llibertat d'expressió. També reconeix el dret a reunir-se i associar-se per a diferents finalitats de la vida humana. límit: la moral pública, per tant, es permet l'associacionisme, però sempre que no es consideri contrari a la moral pública. *Article 19: també reconeix el dret d'associació, però estableix límits, sobretot quan les associacions o reunions impliquen violència.

Per tant, els principals límits són; La moral pública i la violència. La qüestió de la violència és important perquè les autoritats relacionen aquestes actuacions amb els moviments obrers més radicals. En aquest context, els anarquistes seran un dels col·lectius més perseguits al llarg de la història del dret del treball. Es perseguirà allò que els anarquistes anomenaven propaganda pel fet, és a dir, determinades accions considerades una forma de propaganda. Codi Penal de 1870: Tot i el reconeixement dels drets de reunió i associació, el Codi Penal de 1870 continua establint mecanismes de control i repressió.

*Article 480: les autoritats governatives poden establir mesures per mantenir l'ordre públic i dissoldre determinades reunions, especialment quan es produeixen circumstàncies com que siguin nocturnes, hi participi un nombre considerable de persones o hi hagi armes. Per tant, encara que una reunió sigui inicialment pacífica, determinades circumstàncies poden fer que les autoritats decideixin dissoldre-la. *Article 489: si una manifestació o reunió no es notifica amb 24 hores d'antelació, es poden imposar sancions. *Article 558: continua castigant les persones que es col·leguin per encarir o abaratir el preu del treball o modificar les condicions de treball.

Per tant, encara es manté la repressió de determinades formes de protesta obrera. Condicions per poder fer una reunió o manifestació Les reunions públiques estaven sotmeses a control de les autoritats. La interpretació de les normes per part dels governadors civils va establir una sèrie de condicions perquè una manifestació pogués ser considerada legal i no fos dissolta. Per exemple, es podien exigir: que fos una reunió pacífica; que es fes a l'aire lliure, comunicar-la prèviament, obtenir la corresponent autorització quan fos exigida…

Per tant, encara que la Constitució de 1869 reconeix el dret de reunió i associació, aquests drets no són absoluts i continuen sotmesos al control de les autoritats. *Article 13: reconeix diversos drets: 7 - Llibertat d'expressió: poder manifestar lliurement idees i opinions, oralment o per escrit, sense censura prèvia. - Dret de reunió pacífica. - Dret d'associació per a les finalitats de la vida humana. - Dret de petició individual o col·lectiva al Rei, a les Corts i a les autoritats. Per tant, es manté el reconeixement dels drets que ja apareixien a la Constitució de 1869.

*Article 14: estableix que les lleis han de regular aquests drets i garantir-ne el respecte, però sense perjudicar els drets de la nació ni els poders essencials de l'Estat. També estableix responsabilitats civils i penals per als jutges, autoritats i funcionaris que vulnerin aquests drets. Evolució de la repressió: En aquesta etapa, la repressió disminueix el seu grau de violència respecte d'èpoques anteriors. A més, continua apareixent el terme «abusivament», que necessita ser interpretat pels tribunals. Això és important perquè els tribunals poden determinar què es considera una actuació abusiva i, per tant, poden influir en el grau de repressió de les protestes.

Llei d'Associacions de 30 de juny de 1887: La Llei d'Associacions de 30 de juny de 1887 és molt important perquè regula per primera vegada de manera específica el dret d'associació. La llei reconeix el dret d'associar-se i estableix les regles per constituir i funcionar les associacions: què es considera una associació; quins requisits ha de complir; com s'ha de constituir; quines obligacions té; com queda sotmesa al control de les autoritats. és la UGT, fundada el 1888 per Pablo Iglesias. Tot i reconèixer el dret d'associació l'Estat continua controlant les associacions. La Circular del Ministeri de Governació de 6 d'abril de 1892 reforça el control dels governadors civils.

Si aquests consideren que una associació incompleix la normativa o comet algun delicte, poden intervenir. Torna a aparèixer també el concepte de moral pública com a límit. En aquest context, una associació pot ser suspesa, és a dir, se li pot impedir temporalment que continuï actuant, sense que això signifiqui necessàriament la seva dissolució definitiva. Per tant, hi ha llibertat d'associació, però aquesta llibertat continua sotmesa al control de les autoritats i als límits establerts per la llei i la moral pública.

Hi ha llibertat d'associació però el ministre de governació enten que la moral publica ha d' estar allà, sino que es remet a una sentencia de tribunal supremo que es anterior a al llei d'associacions (1894), però segueixen perseguint l'anarquisme. Recupera una sentencia del dret d'ascionasions L'inici del dret del treball: regulació de les relacions laborals: 8 En aquest moment, encara no existeix un dret del treball com el coneixem actualment. Tot i això, ja existien normes que regulaven la relació entre treballador i propietari, és a dir, les relacions entre capital i treball. Aquestes relacions laborals es regulaven mitjançant el Codi Civil i el Codi de Comerç: 1.

Codi Civil: Per als treballadors que no quedaven inclosos en la regulació comercial, la relació es regulava pel Codi Civil mitjançant la figura de l'arrendament d'obres i serveis. Per tant, encara no es parla de "contracte de treball", sinó d'un arrendament de serveis o de mà d'obra. Això mostra una situació de gran desigualtat entre treballador i propietari. En alguns casos, el propietari podia acomiadar el treballador per justa causa, i davant dels tribunals la posició del treballador era molt feble. En el cas del criat domèstic existia una forta dependència respecte de l'amo i una gran indefensió del treballador. 2.

Codi de Comerç: Per als dependents de comerç, la situació era diferent perquè el Codi de Comerç establia algunes regles específiques. *Article 300: estableix les causes per les quals un treballador dependent de comerç pot ser acomiadat. Per tant, hi ha una certa protecció o regulació davant de l'acomiadament. *Article 301: permet que el dependent de comerç pugui deixar la feina. Ex: si l'amo no li paga, el dependent pot dimitir. Per això, en aquella època, molts treballadors volien quedar inclosos en la regulació del Codi de Comerç, ja que oferia algunes garanties que no tenien altres treballadors. 9 TEMA 3: LA QÜESTIÓ SOCIAL I LA REFORMA SOCIAL.

L'INTERVENCIONISME ESTATAL (1873-1903) Venien de les reformes obreres. Condicions de treball segueixen sent pèssimes: questions d'accidents de treball seguien (mortalitat, lesions…), baixos salaris, condicions precàries, misèria, i sorgeix moviment que se'n diu Catolicisme Social. Propi del Catolicisme, l'almoina. Catolisime Social era machista. Sorgeix una clase intel·lectual política que el que defensen era la millora de les condicions de treball de les clases obreres. Es un moviment que s'insipira en el Krausisme Krausisme: Defensa l'harmonia social i la pau entre el capital i el treball. És determinista, és a dir, considera que si has nascut ric, moriràs ric, i a l'inrevés.

Defensa una educació per a la classe obrera, però molt bàsica i d'acord amb la seva posició social. L'educació superior estaria reservada per a la classe alta. La societat s'entén com un cos que ha de funcionar en pau: els treballadors han de poder viure dignament i els propietaris han de tenir assegurada la propietat privada. D'aquesta manera, la classe obrera no es revoltaria contra els propietaris, ja que les seves condicions de vida haurien millorat. El catolicisme social interpel·lava l'Estat perquè actués com a àrbitre entre els treballadors i el capital. En aquell moment, l'Estat no intervenia en les relacions entre els treballadors i el capital.

Tanmateix, amb la proclamació de la I República (1873-1874), a les Corts Constituents, Pi i Margall va exposar una qüestió rellevant: el treball infantil. Ens trobem en un context en què els infants havien de treballar a les fàbriques per complementar el salari dels seus pares. En el seu discurs del 13 de juny de 1873, Pi i Margall va anunciar que es faria una llei per limitar l'edat de treball dels infants i procurar-ne la formació durant aquesta etapa. Això es va traduir en la primera llei social, aprovada el 24 de juliol de 1873, coneguda com a Llei Benot (examen entra), ja que Eduardo Benot, que era enginyer, va ser qui va estar darrere de la seva redacció i aprovació.

Fins al 1920 no es va crear el Ministeri de Treball. Abans, les lleis les signaven el ministre de Foment o els governadors civils i, a partir del 1900, el ministre de Treball. La llei Benot fa 4 coses: 1. Limitar l'edat per començar a treballar i limitació de jornada laboral: Edat mínima s'estableix en els 10 anys. Com a màxim 5h / dia al dia fins 13 anys nens i les nenes fins 14 anys, perquè les nenes se les percebia com a + dèbils física i moralment. Com a màxim 8h / dia als nens fins 16 anys, i les nenes fins 17 anys. Treball nocturn: nois a partir de 15 anys, noies a partir de 17 anys, i es considera treball nocturn desde las 20:30h. 2.

Qüestió de la formació / educació de les classes obreres: Fàbriques a + 4km d'un nucli poblat amb + de 80 obrers de + de 17 anys estaven obligats a habilitar una escola sufragada per l'Estat (l'Estat pagava l'escola i al mestre) i estava a la fàbrica. Podien anar-hi els adults i menors de 9 anys, però estaven obligats a anar-hi durant 3h diàries per a tots els nens entre els 9 als 13 anys i les nenes dels 9 als 14 anys. 3. Introduir qüestió de la seguretat (prevenció de riscos) i salut en el treball: fàbriques a + 10 km del nucli poblat havien de tenir un metge contractat de referència perquè anés a la fàbrica quan hagués un accident. A més, fàbriques havien de tenir un botiquin.

A partir de l'aprovació d'aquesta llei, abans de construir nova fàbrica, jurats mixtes havien d'aprovar els plànols de la fàbrica i comprovar que aquests planos inclouin mesures de higiene (Ex: finestres de ventilació…) 1 4. Creació de jurats mixtes: institució laboral fins a la 2na república. Organismes públics composats per obrers, propietaris de fàbriques, metges, mestres, autoritats civils (governador civil, alcalde…), que en aquest moment de la creació tenen 2 funcions primordials: Prevenció de riscos laborals (Ex: aprovació plànols) Vigilància del compliment de les lleis socials que s'aprovin Es va complir la Llei Benot? No.

Ho sabem gràcies als informes de la Comissió de Reformes Socials. Article 7: inclou les sancions, però la llei no es va complir. La creació dels jurats mixtos també va costar molt. La Llei Benot no va acabar amb la preocupació pel treball infantil, ja que s'ocupava dels infants que treballaven a les fàbriques, però també hi havia infants que treballaven en circs ambulants i infants que demanaven al carrer. Així doncs, el 26 de juliol de 1878 es va aprovar la llei titulada "De trabajos peligrosos de los niños", que s'ocupava dels infants que treballaven en circs i dels captaires.

Aquesta llei reformava el Codi Penal, establia un règim sancionador i castigava les persones adultes que incomplissin aquestes disposicions. LLEI 26/6/1878: "DE TRABAJOS PELIGROSOS DE LOS NIÑOS": 1) Circ: L'edat mínima per realitzar treballs perillosos, de força, equilibri o dislocació era de 16 anys, amb una limitació per als no descendents. - L'edat mínima es rebaixava als 12 anys per als descendents, és a dir, els fills. - Pel que fa als ascendents o tutors, si entregaven gratuïtament un menor a un empresari del circ o l'instigaven a la vagància i la mendicitat, també podien ser penalitzats. Si ho feien a canvi d'un preu o recompensa, la pena s'aplicava en el grau màxim.

A més, si els enxampaven, podien perdre la pàtria potestat sobre els seus fills. 2) Captaires/mendicitat: Article 5 de la Llei: - Multa si instigar menor de 16 anys, ja sigui circ o mendicitat. - Menors de 25 anys havia d'estar identificats i edat acreditada. - Els governadors civils i alcaldes havien de fer complir la llei. Si no ho feien el Codi Penal els castigava. [En cap moment els menors estan penats, sino estaven castigats els que ho permitien o els que ho feien.] No es va complir la Llei de trabajos peligrosos de los niños. Ho sabem gràcies a la Circular de la Fiscalia del Tribunal Suprem del 22 de febrer de 1893 (examen!).

El fiscal del Tribunal Suprem, Martínez del Campo, envia una circular a les fiscalies de les audiències territorials, que tenen un rang inferior. En aquesta circular, manifesta el seu malestar perquè, malgrat l'aprovació de la llei, als carrers se segueixen veient menors exercint la mendicitat i infants participant en espectacles de circ ambulants. Afirma que cal treure els infants dels carrers, perquè no és el seu lloc ni han d'exercir la mendicitat ni fer treballs de força. El fiscal interpel·la les autoritats públiques.

La funció dels fiscals de les audiències territorials és comunicar-ho als governadors civils i als alcaldes perquè aquests els facin arribar tots els fets que coneguin sobre el treball infantil en 2 circs i la mendicitat. Per tant, els governadors civils i els alcaldes han de denunciar aquestes situacions i fer complir la llei. Si no ho fan, se'ls poden imposar sancions. Això reflecteix la inquietud pel paper de l'Estat com a àrbitre entre el treball i el capital, amb la finalitat de protegir la part més feble, en aquest cas, els treballadors.

S'estava comprovant que el liberalisme, que es pot resumir en el concepte de laissez-faire (deixar actuar lliurement les parts), comportava una desprotecció de la classe obrera, que sempre en sortia perjudicada perquè era la part «feble». A finals de juliol de 1883, es va convocar el Congrés Sociològic de València (examen!), que es va celebrar a l'Ateneu Obrer de València. En aquest congrés es van reunir intel·lectuals, polítics, obrers, socialistes, etc., que van debatre la necessitat que l'Estat intervingués en les relacions laborals amb l'objectiu de protegir la part més feble de les relacions contractuals: els obrers i les obreres.

Resultat: es va imposar l'opinió que l'Estat no havia d'intervenir en les relacions entre el treball i el capital, perquè es considerava que aquestes relacions eren capaces de regular-se per si mateixes. Tot i això, aquell mateix any, mitjançant el Reial decret del 5 de desembre de 1883, es va crear la Comissió de Reformes Socials. INTERVENCIONISME: Malgrat el resultat del congrés, l'intervencionisme es va imposar. L'intervencionisme consisteix en el fet que l'Estat regula i intervé en les relacions entre el treball i el capital, és a dir, que s'imposa com a àrbitre, deixant enrere el laissez-faire.

Aquest intervencionisme s'imposa davant les males condicions laborals dels treballadors, que provoquen revoltes. Hi trobem tres tipus d'intervencionisme: 1. Intervencionisme científic: consisteix en la recollida de dades i informació, tant oral com escrita, per conèixer la situació de la classe obrera, incloent-hi les condicions de treball de les dones i dels infants. Aquesta tasca correspon a la Comissió de Reformes Socials. 2. Intervencionisme normatiu o legislatiu: consisteix en el fet que el govern legisla i crea normes per millorar les condicions de la classe treballadora. Per poder legislar, primer cal conèixer la situació dels treballadors.

Aquesta tasca correspon a l'Institut de Reformes Socials. 3. Intervencionisme administratiu: consisteix a controlar el compliment de les lleis i sancionar els patrons que no les compleixin. Aquesta tasca correspon a la Inspecció de Treball. Calia justificar per què el govern havia apostat per l'intervencionisme. Objectius de la Comissió de Reformes Socials L'objectiu era que el poder legislatiu pogués regular aquestes qüestions. La Comissió incloïa les classes agrícoles i industrials i les qüestions que afectaven les relacions entre el capital i el treball. - Jurats mixtos: eren un mitjà per resoldre els conflictes i millorar el funcionament de les relacions laborals.

La Llei Benot ja esmentava els jurats mixtos, però més endavant s'establiria com havien de funcionar. Les qüestions que calia resoldre eren: com havien de funcionar, com podien ser obligatoris i com es podia garantir que funcionessin correctament. - Caixes de retir i de socors per a malalts i invàlids: també formaven part de les qüestions que es volien abordar. 3 Per poder intervenir en les relacions laborals i millorar-les, era important conèixer com vivien els obrers i quines eren les seves condicions de vida i de treball.

LA COMISSIÓ DE REFORMES SOCIALS (CRS): La Comissió de Reformes Socials es constituirà al Ministeri de Governació a tots els efectes i, una vegada constituïda, s'organitzarà. Primeres facultats: - Organització territorial per recollir la informació: calia organitzar territorialment la recollida d'informació perquè cada territori tenia el seu propi tipus de producció, unes característiques climàtiques, uns salaris, etc. També era important per unificar la legislació. - Demanar l'opinió: la informació es recollia de manera oral i escrita.

Oralment: els representants de la CRS anaven a una localitat amb activitat industrial o agrícola i, a través de l'alcalde, convocaven reunions per respondre preguntes. Hi participaven propietaris de fàbriques, propietaris agrícoles, latifundistes, representants d'associacions obreres, etc. Per escrit: la informació es demanava als alcaldes. Per tant, la CRS recollia informació oral i escrita sobre les condicions de treball de la classe obrera. - Fixar les dietes: establir els diners que rebien les persones que es desplaçaven per participar en les sessions, en concepte d'indemnització. - Reial ordre (Real orden): nomena els primers 14 membres de la CRS.

El primer president va ser Antonio Cánovas del Castillo. Circular del 28 de maig de 1884 El decret de creació de la Comissió de Reformes Socials no era suficient; calia establir com havia de funcionar. Això es va regular mitjançant la Circular del 28 de maig de 1884, emesa pel ministre de Governació i dirigida als governadors civils de cada província, que explicava com s'havien de crear les comissions provincials de reformes socials. 1.

Organització de les comissions Es van crear dos tipus de comissions: - Comissions provincials: estaven presidides pel governador civil i hi participaven representants dels propietaris industrials i agrícoles, dels obrers, metges de la província, enginyers, advocats i altres professionals liberals, així com alcaldes i diputats provincials. Per tant, hi estaven representats diferents sectors: autoritats, propietaris, obrers i professionals liberals. - Comissions locals: es creaven en aquells municipis on hi havia un volum industrial o agrícola significatiu, amb prou activitat, treballadors i propietaris. Estaven presidides per l'alcalde.

Seguint la filosofia del krausisme, es creaven institucions en què estaven representats tant el capital com el treball, amb l'objectiu de facilitar el diàleg, la discussió i la defensa dels drets de cada part per intentar arribar a acords i pactes. Les comissions locals recollien informació oral i escrita sobre les condicions de vida i de treball. Aquesta informació es remetia a les comissions provincials de reformes socials, que l'analitzaven i la resumien per enviar-la a la Comissió de Reformes Socials central, amb l'objectiu de facilitar l'elaboració de lleis. 4 2.

El qüestionari de la Comissió de Reformes Socials: La Comissió de Reformes Socials disposava d'un qüestionari extens, format per 32 apartats i 223 preguntes, que es feien durant les sessions de recollida d'informació. No es feien totes les preguntes en cada sessió, sinó que s'adaptaven segons la persona o el col·lectiu que tenien davant i segons les característiques de la localitat. Els 32 apartats del qüestionari eren: 1. Gremis. 2. Vagues: sectors afectats, dies, resultats, motius i participació. Es recollien dades que permetien elaborar estadístiques. 3. Jurats mixtos. 4. Associacions. 5. Invàlids del treball. 6. Condició econòmica dels obrers. 7. Indústries domèstiques. 8.

Condició moral dels obrers. 9. Condició de la família obrera. 10. Condició social i política de la classe obrera. 11. Salaris. 12. Participació en els beneficis. 13. Hores de treball. 14. Treball de les dones. 15. Treball dels infants. 16. Conreu de la terra. 17. Obrers agrícoles. 18. Pagesos propietaris (labriegos propietarios). 19. Parceria (aparcería). 20. Arrendament de finques rústiques. 21. Institucions censuals. 22. Crèdit territorial. 23. Crèdit agrícola. 24. Béns comunals. 25. Fons públics. 26. Institucions de previsió, de crèdit i d'assegurances. 27. Beneficència. 28. Emigració. 29. Successió hereditària. 30. Impostos. 31. Indústries explotades per l'Estat. 32. Obres públiques. 3.

Resultats del qüestionari: Només se'n van publicar cinc volums entre 1891 i 1893. El funcionament pràctic de la Comissió va ser una mica irregular, però aquests cinc volums proporcionen molta informació sobre les condicions de vida i de treball de la classe obrera. Aquesta informació també permet observar una concepció diferenciada de l'home i la dona. Reial decret del 13 de maig de 1890: reorganització de la Comissió de Reformes Socials: Per Reial decret del 13 de maig de 1890, es va reorganitzar la Comissió de Reformes Socials (CRS). La Comissió central va passar de tenir 14 membres a tenir-ne 30, i el seu president va ser Segismundo Moret. A més, va redactar el seu propi reglament.

5 Es van establir quatre seccions de treball: 1. Millora de l'habitatge de les classes obreres. 2. Policia, higiene i salubritat dels tallers. 3. Repressió del frau en l'adulteració i el pes de les substàncies de primera necessitat, especialment dels aliments. 4. Mesures per facilitar l'associació, l'estalvi i el socors mutu. També es van elaborar informes temàtics sobre qüestions com l'habitatge de les classes obreres, que permetien conèixer les condicions de vida dels treballadors i servien de base per orientar i elaborar una futura legislació social. CATOLICISME SOCIAL: El catolicisme social va ser un corrent ideològic important en el desenvolupament de la qüestió social. 1.

Característiques del catolicisme social: Es basava en la creença catòlica que tota la humanitat està formada per fills de Déu i que, per tant, calia procurar també la millora de les condicions de vida de les classes obreres. Tot i això, els seus plantejaments eren de caràcter conservador. Es defensava la millora de les condicions de vida dels treballadors, però sense qüestionar l'ordre social ni la propietat privada de la burgesia, que s'entenia com un dret natural i, en certa manera, d'origen diví. Per tant, aquesta millora s'havia de fer des d'una perspectiva filantròpica i paternalista, mantenint l'ordre social existent.

Alhora, es criticava la violència i el conflicte social promoguts pels socialistes i alguns sectors obrers. 2. L'encíclica Rerum Novarum (1891): Aquestes idees es van plasmar en l'encíclica Rerum Novarum («De les coses noves»), promulgada pel papa Lleó XIII el 15 de maig de 1891. Una encíclica és una carta papal que expressa la posició oficial de l'Església catòlica sobre un tema. Per tant, permet conèixer la postura de l'Església davant d'un tema concret. Lleó XIII va passar a la història per la seva preocupació per les qüestions socials i la seva sensibilitat envers la situació dels obrers.

La Rerum Novarum va compilar les principals idees del catolicisme social, però aquest corrent no va sorgir amb l'encíclica, sinó que ja existia una opinió pública prèvia dins del catolicisme sobre la qüestió social i obrera. L'encíclica defensava que calia tractar millor els obrers i millorar les seves condicions de vida per garantir-los una vida digna. Tanmateix, els treballadors no podien exercir violència contra els propietaris. Es tractava d'una concepció paternalista i conservadora de les relacions socials, en què no es qüestionava la propietat privada ni l'ordre social, i cada persona ocupava un lloc determinat dins de la societat.

Després de la Rerum Novarum, altres papes van publicar encícliques amb motiu dels seus aniversaris per actualitzar-ne les idees. D'aquest procés també va sorgir una obertura cap a l'associacionisme dins del catolicisme social. Les persones seguidores d'aquest corrent van formar associacions per difondre les seves idees i intervenir en les qüestions socials. 3. Associacions del catolicisme social: Acció Catòlica: agrupava persones benestants vinculades al catolicisme social i de caràcter conservador. S'organitzava en diferents grups segons el sexe i l'edat: homes i dones adults, i joves, tant nois com noies.

Una branca especialment important va ser Acció Catòlica de la Dona, vinculada a Maria de Echarri, que va ser la primera dona vocal de la Inspecció de Treball. Aquesta organització es preocupava per les 6 condicions laborals de les dones obreres. Feia tasques de propaganda i organitzava actes públics on es debatien les condicions de vida i de treball de la classe obrera. Actuava com un grup de pressió: inicialment defensava que les dones no haurien de treballar, però, si ho feien, reclamava que tinguessin unes bones condicions laborals.

Obres socials: eren iniciatives privades impulsades per dones de classes benestants amb l'objectiu de millorar les condicions de vida i de treball de les dones obreres. Una de les seves limitacions era que no arribaven a totes les obreres, ja que no eren iniciatives de l'Estat i tenien un abast territorial limitat. Un exemple és el Patronat de les Obreres de l'Agulla, impulsat per Dolors Monserdà a Barcelona. Aquesta iniciativa s'adreçava especialment a les dones que treballaven a domicili i intentava oferir-los unes condicions laborals millors que les habituals. Sindicats mixtos: eren organitzacions en què estaven representades tant les classes benestants (patrones) com les obreres.

Un exemple és el Sindicat Obrer de la Immaculada Concepció. Les obreres podien rebre ensenyament primari i formació religiosa, a més de millores en les seves condicions laborals. Es consideraven mixtos perquè hi participaven dones de classes benestants i obreres. Aquestes iniciatives van contribuir a fer que les problemàtiques relacionades amb el treball a domicili arribessin a les Corts i van generar pressió perquè el legislador adoptés mesures sobre aquestes qüestions.

7 TEMA 4: LES LLEIS ANOMENADES D' "EDUARDO DATO" (1900) Veurem les anomenades "lleis l'dato", perquè les va implulsar i promulgar un senyor que es deia Eduardo Dato (ministre de governació), un dels grans reformadors socials de la restauració històrica, víctima del pistolarimse al 1921 i un gran reformador social.

LLeis d'accidents de treball - 30 de gener de 1900: És important perquè assenta les bases de la qüestió dels accidents de treball, conceptualitza el dret de seguretat, treball i salut.1 Conceptualitza els accidents: lesió corporal que ha de ser conseqüència d'un treball: - Per compte ajena (d'un tercer que serà el patró, sigui una persona o una empresa que és propietària del lloc on es treballa). - De manera habitual. - Fora del seu domicili. - Un treball manual. Veiem que el treball a domicili està exclòs, igual que el treball intel·lectual. Hem de ser conscients de qui és el subjecte protegit per una norma jurídica.

Responsabilitat obejctiva: Pregunta d'examen: Explica el concepte de la responabilitat objectiva a la llei d'accident de treball de 1900 El patró és responsable dels accidents i lesions que pateixin els seus operaris pel simple fet que estan treballant per a ell, a les seves dependències o al centre de treball. És responsable pel simple fet de tenir persones treballant per a ell. Excepció: força major. Per fenòmens naturals que no es poden preveure, no cal que hi hagi culpa per part del patró. Serà responsable i haurà de fer-se càrrec de les indemnitzacions per causa de la lesió de treball. Art. 3: Veiem totes les indústries a les quals s'aplica aquesta llei. Art.

4: Quin tipus de conseqüències (lesions) donen dret a una indemnització, com a resultat físic: Incapacitat de treball: Absoluta: impedeix treballar en qualsevol feina. Pot ser temporal o permanent. Parcial: impedeix fer la feina o professió habitual, però no necessàriament qualsevol altra feina. Pot ser temporal o permanent.

Segons el tipus d'incapacitat, correspon una indemnització diferent: - Incapacitat temporal - Incapacitat permanent i absoluta - Incapacitat permanent per a la professió habitual - Incapacitat parcial permanent A més, el patró està obligat a facilitar assistència mèdica i farmacèutica fins que el treballador pugui tornar a treballar o fins que un metge determini que presenta una incapacitat permanent dels tipus previstos a l'article. Les indemnitzacions per incapacitat permanent són independents de les que corresponen per incapacitat temporal. 1 Es parla de les lesions físiques, avui en dia també parlem de riscos de salut mental, ha anat evolucionant, però aquesta es la base 1 Art.

5: Mort costos especials de l'enterrament, fins a un màxim de 100 pessetes. També indemnització a la vídua, igual que als fills legítims (fills nascuts dins del matrimoni) fins als 16 anys i als ascendents. Art. 5.5: uè ens diu el legislador? Si el patró no ha implementat les mesures de seguretat necessàries, a la indemnització, sigui per lesió o per mort, se li suma una quantia de + del 50%. Això és el recàrrec de prestacions, que és la penalització per no complir amb les mesures de prevenció de riscos laborals que el legislador estableix que el patró ha de complir. Fins ara conceptes bàscis i fundamentals, però ara explicarem com previndem les lesions de treball (art.6-10). Art.

6: Es crearà una Junta Tècnica per prevenir els riscos laborals, que redactarà un catàleg dels instruments per prevenir-los. Art. 10: Càlcul de les indemnitzacions i pensions. En comptes de les indemnitzacions, es pot pagar una sèrie de pensions als accidentats i a les vídues segons un càlcul. Art. 11: Topall màxim per a les indemnitzacions. Es prendrà com a mínim 1,50 pessetes diàries per calcular les indemnitzacions. Art. 12: Assegurances. S'assenten les bases de les assegurances: en comptes que, quan hi hagi un accident, el patró hagi de pagar els diners directament, pot constituir una assegurança.

El patró pot assegurar: Cada operari de manera individual: jo constitueixo una assegurança i asseguro a X. Els obrers en el seu col·lectiu: puc assegurar totes aquelles persones que treballin per a mi. A aquesta assegurança se li aniran aportant pessetes de manera periòdica per les persones que estiguin treballant per a ell. Quan una d'aquestes persones tingui una lesió, els diners necessaris per aquest concepte es trauran d'aquesta assegurança. Jurats de primera instància: veuran els conflictes que puguin sorgir d'aquesta qüestió, amb l'afegit que els obrers tindran dret a justícia/assistència gratuïta, perquè el legislador els considera la part pobra del conflicte.

Són d'un any per posar les reclamacions en qüestió. Tota aquesta llei la desemvolupa el Reglament de 28 de juliol de 1900, en al qual desemvolupa questions importnats;, desmvolupt un llistat detallat com s'han d eportara terme les mesures de seguretat, com s'han de conclauar les indemnistacions concretar les questions que ens anuncia la llei. Quan parlem d'indemnizaciosn hi ha unes forquilles per quan es tracti de nens, sempre el màxim aquestes indemnitzacions. La presivió dels accidents de treball Reforma i llei - 10 de gener del 1922: Ja existeix la Inspecció de Treball.

Quan el patró tingui una visita de la Inspecció, li ha de donar informació sobre les mesures de prevenció dels riscos laborals que estigui aplicant, és a dir, ha d'informar. La imprudència professional de l'operari també eximirà el patró si, a l'hora de fer la seva feina, l'operari és imprudent (sabent-ho). Això eximeix el patró de la seva responsabilitat. En aquest moment ja existeix el Tribunal Industrial. No es pot assegurar el recàrrec de prestacions: es concep com una sanció al patró que no ha aplicat les mesures de seguretat obligatòries a la indústria. 2 Què és el que el patró pot assegurar?

Pot assegurar les indemnitzacions ordinàries derivades dels accidents de treball, contractant una assegurança a favor de l'operari. En canvi, no pot assegurar la indemnització especial derivada de la manca de protecció de les màquines i els aparells. Per tant, es poden assegurar les indemnitzacions ordinàries, però no el risc de la indemnització especial. Les lesions poden ser temporals o absolutes, però també pot passar que una lesió temporal passi a ser absoluta. Quan transcorri un any, passarà a ser absoluta. La prevenció de riscos laborals durant la II República es va tornar a legislar.

L'any 1932 es regula de manera específica el treball a l'agricultura, mentre que el treball a domicili serà el treball més oblidat. L'any 1922, les administracions públiques també s'equiparen al règim jurídic dels patrons quan tenen persones treballant per a elles, quan les contracten. INFÀNCIA: La llei recull i simplifica les mesures de protecció de la infància que ja s'havien establert amb la Llei Benot, regulant les condicions de treball dels menors. Primer, aquestes mesures es recullen a la llei i, posteriorment, es desenvolupen mitjançant el reglament i les modificacions posteriors. - El límit s'estableix en 10 anys (tan nens com nenes).

- Entre 10 i 14 anys son 6h a la indústria amb un descans d'1h - Entre 10 i 14 anys son 8h al comerç amb un descans d'1h - Limitació 11h/dia (es regula posteriorment) Art. 3. Recuperació d'hores per força major: En casos de força major, es permet recuperar les hores de treball perdudes, però s'estableix un límit màxim de 12 hores setmanals per a aquesta recuperació. Art. 4. Treball nocturn: Es prohibeix el treball nocturn als menors de 14 anys (nens com nenes). - Entre 14 i 16 anys que treballen a la indústria, les juntes locals de reformes socials determinen en quines indústries poden treballar i en quines no. Mesura protectora que es desenvoluparà posteriorment en el reglament de 1908.

- És realitza entre les 19 h i les 5 h. El reglament concreta els horaris d'estiu i d'hivern per adaptar-los a les hores de llum solar. - Descans d'una hora i mitja i un límit màxim de 48 hores setmanals per als menors d'entre 14 i 16 anys. - Prohibició del treball nocturn en activitats considerades perilloses, com els treballs subterranis i els realitzats en establiments amb productes inflamables. Art. 6.

Treballs que poden afectar la moralitat i treballs de força: Es prohibeix que els menors de 16 anys i les dones menors d'edat treballin en tallers, impremtes, escriptoris i altres establiments on es fabriquin llibres, propaganda, gravats, emblemes o altres materials que puguin perjudicar la seva moralitat (reflecteix la concepció de l'època). El compliment d'aquestes mesures queda sota la vigilància de les juntes locals de reformes socials. A més, es prohibeix als menors de 16 anys realitzar determinats treballs que impliquin exercicis d'equilibri o de força. El compliment d'aquesta prohibició queda sotmès a la vigilància de l'autoritat governativa. Art. 7.

Creació de les Juntes Provincials i Locals de Reformes Socials: S'anuncia la creació de les Juntes Provincials i Locals de Reformes Socials, que s'encarregaran d'informar, vigilar i contribuir al compliment de la legislació laboral. Les juntes provincials estaran presidides pels governadors civils i comptaran amb persones amb coneixements tècnics i professionals en qüestions laborals, com ara metges i enginyers. La seva funció serà informar sobre les 3 condicions laborals i de vida dels treballadors. En canvi, les juntes locals comptaran amb representació dels patrons i dels obrers.

La informació seguirà un flux de baix cap a dalt: les juntes locals informaran les provincials, que transmetran aquesta informació als organismes centrals. A més d'informar, les juntes locals tindran altres funcions: - Inspecció dels centres de treball: comprovar que es compleixi la legislació laboral. - Higiene i salubritat: vetllar perquè les fàbriques tinguin unes condicions adequades d'higiene i salubritat. - Reclamacions: atendre les reclamacions relacionades amb les condicions laborals. - Vigilància de la moralitat: supervisar que es compleixin les normes de moralitat als centres de treball on coincideixin treballadors de tots dos sexes.

- Protecció de la infància: vigilar el compliment de les limitacions del treball infantil, especialment en sectors industrials perillosos o insalubres. Art. 8. Instrucció de la infància: S'estableix l'obligació que els menors de 14 anys rebin una educació primària i religiosa. Per això, havien d'assistir a un centre d'instrucció durant dues hores al dia, que no es computaven dins de l'horari laboral. Ex: si un infant treballava sis hores, havia de dedicar dues hores a la instrucció. Aquesta mesura segueix la mateixa filosofia protectora que la Llei Benot. L'escola havia d'estar situada dins d'un radi de 2km del centre de treball.

Si es trobava a una distància superior, la fàbrica havia de disposar d'una escola pròpia, sempre que hi treballessin més de vint infants, quan tenien 20 a més nens. Pel que fa a l'edat mínima per treballar, la regla general s'estableix en 10 anys, tant per als nens com per a les nenes. Tanmateix, hi havia una excepció: els infants de 9 anys que acreditessin saber llegir i escriure també podien ser admesos a la feina. Pregunta d'examen: Quina era l'edat mínima per treballar segons aquesta llei? La regla general era de 10 anys, però excepcionalment es permetia treballar als infants de 9 anys que sabessin llegir i escriure. DONES Art. 9.

Protecció de les dones: descans puerperal i permís de lactància: - Descans puerperal: les dones no poden treballar durant les 3 setmanes posteriors al part. A més, a partir del vuitè mes d'embaràs, poden demanar deixar de treballar per aquesta causa, sempre que un metge els concedeixi el permís. - Obligacions del patró: l'empresari té l'obligació de reservar el lloc de treball a la dona durant aquest període, de manera que, un cop finalitzat el descans, es pugui reincorporar al mateix lloc de treball. Problema del descans puerperal: aquest descans no és remunerat, és a dir, les dones no cobraven durant les tres setmanes que no treballaven.

Per això, moltes es veien obligades a reincorporar-se abans d'acabar el període de descans per poder subsistir. No serà fins al 1923 que s'aprovarà el subsidi de maternitat. - Permís de lactància: les dones que tinguessin fills en període de lactància disposaven d'una hora al dia dins de l'horari laboral per alletar-los. Aquesta hora es podia dividir en dues mitges hores i, posteriorment, el reglament va permetre dividir-la en quatre períodes de quinze minuts. Per gaudir d'aquest permís, havien d'informar el director del centre de treball. Aquesta hora era retribuïda i no es descomptava del sou.

En algunes fàbriques, en sectors industrials feminitzats, hi havia espais habilitats perquè les treballadores poguessin deixar-hi els fills i alletar-los durant la jornada laboral. 4 INFANTS I DONES: Art. 10. Certificat mèdic: Tant les dones com els infants i els joves havien de presentar un certificat mèdic que acredités que estaven vacunats i que no patien malalties contagioses per poder ser admesos al treball. Art. 11. Allotjament del patró: S'estableix que, en els allotjaments proporcionats pel patró, hi ha d'haver separació per sexes, excepte en el cas de les famílies, constituïdes segons els criteris de l'època, com el matrimoni catòlic i els fills. Art. 12.

Treballs perillosos i insalubres: Les limitacions del treball dels infants i els joves en les indústries perilloses o insalubres s'encarregaven a les Juntes Provincials de Reformes Socials, que havien d'elaborar les propostes de regulació perquè el Govern les aprovés. Art. 13. Règim sancionador: S'estableix un règim sancionador que responsabilitza el patró de les infraccions comeses, llevat que pugui demostrar que no n'era responsable. Reglament del 13 de novembre de 1900: El 13 de novembre de 1900 s'aprova el reglament que desenvolupa la llei i concreta o modifica algunes de les seves disposicions.

Al capítol primer, es defineixen els conceptes de patró i obrer, seguint la línia de la legislació sobre accidents de…