Història de la Filosofia Selectivitat: apunts dels 7 autors

Tema 1: Plató — Ontologia i teoria del coneixement

1. Context filosòfic i motivació del pensament platònic

Per comprendre la filosofia de Plató (428-347 aC), cal situar-la com una resposta integral a la crisi política i intel·lectual d'Atenes. Procedent de l'aristocràcia atenenca, Plató va viure la derrota a la Guerra del Peloponès i la condemna a mort del seu mestre Sòcrates sota el règim democràtic restaurat. Aquest desencís el va portar a rebutjar el relativisme dels sofistes i a cercar una veritat objectiva que pogués fonamentar una polis justa.

El sistema platònic és una síntesi original de els principals corrents presocràtics i de l'herència socràtica:

• Heràclit: Plató accepta que la realitat material es troba en un canvi continu i perpetu esdevenir. Tanmateix, conclou que d'un flux inconstant mai no es pot obtenir coneixement vertader.
• Parmènides: recull les característiques de l'Ésser (immutable, etern, ingènit i únic), però les aplica a una pluralitat d'entitats pures: les Idees o Formes.
• Pitàgores: n'incorpora la devoció per les matemàtiques com a pas previ al saber pur, la concepció de l'ànima immortal i la necessitat de purificació d'aquesta respecte al cos.
• Sòcrates: en pren la recerca dels universals i de les definicions essencials, així com l'intel·lectualisme ètic, però porta aquests conceptes morals a una dimensió ontològica autònoma.

L'obra de Plató s'estructura a través de diàlegs distribuïts tradicionalment en cinc períodes: l'etapa socràtica (joventut, fidel a Sòcrates; per exemple, Apologia de Sòcrates o el llibre I de la República), l'etapa de transició (inici del gir propi; Menó, Cràtil), l'etapa de maduresa (exposició sistemàtica de la teoria de les Idees; Fedó, Fedre, La República), l'etapa crítica (revisió i autocrítica; Parmènides, Teetet, El Sofista) i l'etapa postcrítica (vellesa; Timeu, Les Lleis).

2. El dualisme ontològic: Món sensible i Món intel·ligible

La resposta de Plató al debat entre l'esdevenir d'Heràclit i l'ésser de Parmènides és el dualisme ontològic: la postulació de dos àmbits de realitat radicalment diferenciats per la seva naturalesa i consistència.

En contraposició, el Món sensible és l'àmbit material, espaciotemporal, corruptible i imperfecte en què vivim l'experiència ordinària. Els objectes concrets neixen, canvien i moren, de manera que no gaudeixen de ple ésser.

La cosmologia del Timeu: el Demiürg i la matèria

Al diàleg Timeu, Plató explica com s'origina el cosmos sensible mitjançant la figura del Demiürg, un artesà diví que actua com a principi ordenador de l'univers:

1. El model ideal: el Demiürg contempla les Idees immutables i perfectes del Món intel·ligible.
2. La matèria caòtica primordial: pren una matèria informe i desordenada preexistent sotmesa a la necessitat.
3. La plasmació sensible: modela la matèria imitant les Idees, imprimint-hi ordre geomètric i bellesa.

La imperfecció del món sensible no procedeix del Demiürg, sinó de la resistència passiva de la matèria corporal. Per això, el món material és només una còpia imperfecta de l'ordre ideal etern.

La relació de participació i la jerarquia de les Idees

La connexió entre ambdós mons s'estableix mitjançant la relació de participació (methexis) i d'imitació (mimesis). Un objecte sensible és bell o just en la mesura que «participa» de la Idea de Bellesa o de Justícia. Com més fidelment reprodueix l'objecte la seva essència pura, major és el seu grau de perfecció relativa.

El Món intel·ligible no és un conjunt homogeni, sinó que està rigorosament jerarquitzat:

• Per sota de les Idees pròpiament dites hi ha les entitats matemàtiques, realitats intermèdies entre el món sensible i les Idees: les coneix el pensament discursiu (dianoia), mentre que les Idees les capta la intel·ligència (noesi).
• Entre les Idees, a la base se situen les Idees d'objectes naturals i de valors concrets.
• En un nivell superior figuren les Idees ètiques i estètiques (com la Justícia o la Bellesa).
• Al cim de tota la realitat regna la Idea del Bé, causa ontològica de l'existència de totes les altres Idees i font epistemològica que en fa possible la intel·ligibilitat (comparable al Sol del món físic).

3. L'al·legoria de la caverna

Al llibre VII de La República, Plató sintetitza la seva ontologia i el procés d'educació filosòfica a través del conegut mite de la caverna:

Uns presoners viuen des de la infantesa encadenats en una cambra subterrània, amb la mirada fixa en una paret. Rere seu crema una foguera, i entre el foc i els captius un mur serveix perquè desfilin portadors que traginen figures d'homes i animals. Els presoners veuen només les ombres projectades i senten els ecos rebotats; convençuts que aquestes ombres són l'única realitat existent, viuen en la il·lusió total.

Si un d'aquests presoners és deslligat i obligat a pujar per un camí costerut cap a l'exterior, el procés és dolorós:

1. La llum de la foguera l'enlluerna i li costa identificar els objectes reals que abans projectaven ombres.
2. En sortir a la superfície, la claror solar el cega per complet; ha de començar mirant els reflexos a l'aigua i els cossos celestes de nit.
3. Un cop acostumat, és capaç de contemplar els objectes reals a plena llum del dia i, finalment, el mateix Sol, comprenent que n'és la causa generadora de totes les coses.
4. En tornar a la caverna mogut pel deure cívic per alliberar els seus companys, la foscor el desorienta de nou; els altres presoners se'n burlen i intentarien matar qualsevol que pretengués arrencar-los de les cadenes.

El text de la PAU (República VII, 514a-520a): què en diu el mateix Plató

• La interpretació de Sòcrates (517a-c): la presó és la regió que es mostra a la vista; el foc, el poder del sol; la pujada i la contemplació de les coses de dalt, l'ascens de l'ànima a la regió intel·ligible. El darrer que es veu, i amb dificultat, és la Idea del Bé, causa de tot el que és recte i bell; qui vulgui actuar amb seny, en la vida privada o en la pública, l'ha d'haver vist.
• Educar és girar l'ànima (518b-d): l'educació no consisteix a posar la vista en uns ulls cecs, com diuen alguns. La capacitat d'aprendre ja és a cada ànima; educar és l'art de girar-la sencera del que esdevé cap al que és, de la mateixa manera que l'ull només es pot girar cap a la llum si es gira tot el cos.
• L'obligació de tornar (519c-520a): els fundadors de la ciutat han d'obligar les millors naturaleses a arribar fins al Bé i, després, a baixar de nou amb els presoners. No és injust: la llei no busca que un sol grup sigui feliç, sinó tota la ciutat, i per això uneix els ciutadans per la persuasió o per la força perquè comparteixin els beneficis que cadascú pot aportar.

4. Teoria del coneixement: El símil de la línia

Al llibre VI de La República, Plató il·lustra la correspondència estricta entre els graus de realitat (ontologia) i els graus de coneixement (epistemologia) mitjançant el símil de la línia. El coneixement humà es distribueix proporcionalment en dos grans segments, subdividits alhora en dos subsegments cadascun:

La doxa s'ocupa del que és mutable i es troba a mig camí entre el no-res i el ple ésser. Per contra, l'episteme és l'únic saber autèntic, lliure de contradicció sensible. Mentre la matemàtica (dianoia) requereix hipòtesis de partida i es recolza encara en representacions visibles (com un triangle dibuixat a la sorra), la noesi dialèctica s'eleva fins als primers principis incondicionats sense cap ajut dels sentits.

5. Com s'arriba a conèixer: Reminiscència, dialèctica i impuls eròtic

Com pot l'ésser humà, immers en el món sensible, copsar les Idees universals si cap experiència física no li n'ofereix la puresa? Plató respon que el coneixement no és adquisició exterior, sinó record.

La teoria de la reminiscència (anàmnesi)

Segons la teoria de la reminiscència, l'ànima humana, abans d'encarnar-se en un cos material, va preexistir al Món intel·ligible, on va poder contemplar directament les Idees. En caure atrapada al cos terrenal, l'ànima ho oblida tot per l'impacte de la matèria. Tanmateix, la visió dels objectes sensibles imperfectes actua com a detonant o estímul per recordar les essències que ja posseïa prèviament: conèixer és recordar.

Les eines per assolir el coneixement pur

L'ànima disposa de tres grans vies per alliberar-se de les cadenes materials i aconseguir la intuïció intel·lectual:

1. L'impuls eròtic (Eros): descrit a El Banquet, l'amor és el motor d'ascensió filosòfica. Comença per l'atracció cap a un cos bell concret, transcendeix a la bellesa de tots els cossos, progressa cap a la bellesa de les ànimes i de les lleis, fins a elevar-se a la Idea de Bellesa en si mateixa.
2. La Dialèctica: el mètode racional per excel·lència. De caràcter dialògic heretat de la maièutica socràtica, progressa confrontant hipòtesis fins a assolir principis incondicionats. Comprèn un moviment d'ascensió (dels sensibles als universals) i un de descens (des de la Idea suprema per comprendre la relació de tot l'ordre racional).
3. La catarsi: el procés cognitiu funciona com una purificació moral i espiritual. L'exercici racional deslliga progressivament l'ànima de les passions i servituds corporals, preparant-la per a la contemplació de la veritat i la seva destinació ultraterrena (l'antropologia i ètica platònica s'aprofundiran al Tema 1: Plató — Antropologia, ètica i política a la 'República').

6. La dialèctica, culminació de l'educació (República VII, 532b-535a)

És el segon fragment del llibre VII que entra a la PAU. Després de repassar les ciències que han d'estudiar els futurs governants (aritmètica, geometria, estereometria, astronomia i harmonia), Sòcrates explica que totes són només el preludi de la melodia que cal aprendre: la dialèctica.

• La dialèctica arriba al principi: qui intenta, només amb la raó i sense ajut dels sentits, arribar a allò que és cada cosa, i no s'atura fins a captar amb la intel·ligència el que és el Bé en si, arriba al límit de l'intel·ligible, com el presoner alliberat que acaba veient el sol.
• Les matemàtiques «somien» l'ésser: la geometria i les ciències afins toquen alguna cosa de l'ésser, però com en un somni, perquè fan servir hipòtesis que deixen sense moure i de les quals no saben donar raó. Només el mètode dialèctic suprimeix les hipòtesis i avança fins al principi mateix.
• El dialèctic és qui sap donar raó (lógos) de l'essència de cada cosa. Qui no és capaç de definir la Idea del Bé separant-la de totes les altres i de defensar-la de totes les refutacions, «com en una batalla», no coneix el Bé, sinó només imatges seves, per opinió: viu la vida com qui somia.
• La dialèctica és el coronament de totes les ciències: està col·locada per sobre de les altres i cap no pot ocupar un lloc més alt.
• Qui l'ha d'estudiar (535a): cal escollir els més ferms i valents, però sobretot els que tenen les qualitats naturals per a aquests estudis: agudesa, facilitat per aprendre, bona memòria i amor a l'esforç.

Just després del fragment (537b-540b), Plató fixa el recorregut dels governants:

Idees clau

• Plató articula un dualisme ontològic: el Món sensible (material, canviant, copsable per l'opinió) i el Món intel·ligible (immutabilitat d'Idees objectives, accessibles per la raó).
• El Demiürg no crea del no-res, sinó que ordena la matèria caòtica copiant el model ideal etern del Món de les Idees.
• El mite de la caverna simbolitza la condició humana enganyada per les aparences i el dur camí d'educació i alliberament que culmina en la Idea del Bé.
• El símil de la línia estableix una correlació exacta entre ontologia i epistemologia, contraposant la doxa (eikasia i pistis) a l'episteme (dianoia i noesi).
• Conèixer és recordar (teoria de la reminiscència): l'ànima ja contemplava les Idees abans d'encarnar-se, i desperta aquest saber mitjançant la dialèctica, l'amor (Eros) i la catarsi.

Posa a prova el que has après

1. Quin autor presocràtic inspira la concepció del Món sensible platònic en continu canvi? — Heràclit d'Efes
2. En el símil de la línia, quin grau de coneixement s'ocupa dels objectes materials sensibles? — Pistis
3. Què afirma la teoria platònica de la reminiscència (anàmnesi)? — Conèixer consisteix a recordar Idees prèvies
4. Quina funció té el Sol en el mite de la caverna? — Representa la Idea suprema del Bé
5. Segons República VII (532b-535a), per què la dialèctica és superior a les matemàtiques? — Perquè suprimeix les hipòtesis i arriba al principi

Tema 1: Plató — Antropologia, ètica i política a la 'República'

1. El dualisme antropològic i la naturalesa de l'ànima

Seguint la petjada de la tradició pitagòrica, la visió platònica de la condició humana és estrictament dualista: l'ésser humà és un compost heterogeni format per un cos físic i una ànima immaterial. Lluny de trobar-se en un pla d'igualtat, el cos és considerat una càrcel material, caduca i mutable, mentre que l'ànima constitueix el vertader nucli de la identitat personal. L'ànima pertany per naturalesa a la dimensió intel·ligible, però en caure al món sensible queda atrapada en la matèria, de manera que la seva estada terrenal és entesa com un període de purificació moral i intel·lectual abans de poder retornar a la contemplació de les Idees.

Secció completa amb Premium

Idees clau

• na aliqua ut enim ad minim veniam quis nostrud exercitation ullamco laboris nisi ut aliquip ex ea commodo consequat lorem ipsum dolor sit amet c
• s nostrud exercitation ullamco laboris nisi ut aliquip ex ea commodo consequat lorem ipsum dolor sit amet consectetur adipiscing elit sed do eiusmod tempor incididunt ut labore et dolore magna aliqua ut enim ad minim veniam quis nostrud exercitatio
• s nisi ut aliquip ex ea commodo consequat lorem ipsum dolor sit amet consectetur adipiscing elit sed do eiusmod tempor incididunt ut labore et dolore magna aliqua ut enim ad minim veniam quis
• quat lorem ipsum dolor sit amet consectetur adipiscing elit sed do eiusmod tempor incididunt ut labore et dolore magna aliqua ut enim ad minim veniam quis nostrud
• ctetur adipiscing elit sed do eiusmod tempor incididunt ut labore et dolore magna aliqua ut enim ad minim veniam quis nostrud exercitation ullamco laboris nisi ut ali

Tema 2: René Descartes — El mètode i la metafísica del cogito

Amb l'inici del segle XVII, la filosofia europea trenca definitivament amb la tradició escolàstica medieval. En el context de la Revolució Científica liderada per Nicolau Copèrnic, Galileu Galilei i Johannes Kepler, la física teleològica d'Aristòtil perd validesa. Davant d'aquest buit epistemològic, sorgeix la necessitat urgent de dissenyar un mètode rigorós capaç de fonamentar amb certesa el coneixement humà. Aquesta conjuntura obre una confrontació que dominarà el pensament modern durant un segle i mig: el racionalisme, encetat per René Descartes (1596-1650), el qual defensa l'autosuficiència de la raó i la presència d'idees innates; i l'empirisme, que sostindrà que tota certesa deriva exclusivament de l'experiència sensible (vegeu «Tema 3: David Hume — Teoria del coneixement i crítica a la metafísica»).

El mètode cartesià i les quatre regles

Mentre que filòsofs com Francis Bacon defensaven un mètode purament inductiu basat en la recopilació empírica, Descartes busca una via intuïtiu-deductiva inspirada en la certesa i el rigor de la geometria euclidiana. Al Discurs del mètode (1637), estableix quatre regles universals per conduir la raó sense risc de caure en l'error:

El dubte metòdic com a eina metafísica

Per aplicar la regla de l'evidència a la metafísica, Descartes emprèn a la primera de les seves Meditacions metafísiques (1641) el procediment conegut com a dubte metòdic. Aquest dubte té quatre trets essencials: és metòdic (un instrument provisional per trobar la veritat, no un escepticisme destructor permanent), universal (s'aplica a tots els principis sobre els quals reposaven les creences prèvies), teorètic (afecta l'àmbit del coneixement, mantenint una moral per provisió per a la vida pràctica) i hiperbòlic (considera temporalment fals tot allò que presenti la més petita ombra d'incertesa).

El qüestionament cartesià avança de manera progressiva a través de tres nivells d'incertesa:

1. La fal·libilitat dels sentits: Atès que els sentits corporals ens enganyen a vegades (en il·lusions òptiques o miratges), la prudència racional mana no fiar-se mai completament de qui ens ha enganyat ni una sola vegada. Per tant, el coneixement sensible queda suspès.
2. L'argument del somni: Com que no existeixen criteris concloents ni marques infal·libles que permetin distingir la vigília del somni, les percepcions que semblen corporals i reals (com tenir braços o ser davant d'un foc) podrien ser només il·lusions oníriques. Aquest nivell anul·la l'existència del món exterior i del propi cos físic, però encara respecta les veritats de la geometria i l'aritmètica: tant si dormim com si vigilem, dos més tres continuen fent cinc.
3. La hipòtesi del Déu enganyador o geni maligne: Per posar en crisi fins i tot les veritats matemàtiques, Descartes planteja la hipòtesi teòrica d'un ésser totpoderós i astut (un geni maligne) que empenyi sistemàticament la nostra ment a equivocar-se fins i tot en allò que sembla lògicament transparent. Primer Descartes es pregunta si un Déu omnipotent no podria haver fet que s'equivoqués sempre; com que això sembla contrari a la bondat divina, el substitueix per un geni maligne. No és una tesi sobre el que existeix, sinó una hipòtesi metodològica per portar el dubte al límit.

La primera certesa: el «Cogito ergo sum»

En el punt àlgid del dubte radical, quan sembla impossible aferrar-se a cap coneixement vàlid, Descartes descobreix a la segona meditació una veritat immune a qualsevol engany: fins i tot sota el domini d'un geni maligne supremament poderós, per ser enganyat cal que jo sigui alguna cosa. Si dubto, és que penso; i si penso, existeixo de manera necessària: cogito ergo sum («penso, per tant existeixo»).

L'afirmació del cogito supera l'escepticisme i actua com el punt de recolzament arquimedià del sistema modern. No obstant això, aquesta troballa tanca inicialment el subjecte en el solipsisme: tinc la certesa absoluta que soc una ment que pensa, però encara no he demostrat si el meu cos, les altres persones o el món material realment existeixen (qüestió que es resoldrà demostrant la veracitat divina; vegeu «Tema 2: René Descartes — Déu, el món i la teoria de les substàncies»).

Meditació II: «què soc?» i el tros de cera

A la Meditació II la fórmula «penso, per tant existeixo» no hi apareix literalment (és del Discurs i dels Principis). Descartes hi escriu que la proposició «jo soc, jo existeixo» és necessàriament vertadera cada vegada que la pronuncio o la concebo. Després es pregunta què és aquest jo:

• No sap si té cos, i per tant no es pot definir com a «animal racional» ni per les funcions del cos (nodrir-se, caminar, sentir amb els òrgans).
• L'únic que no pot separar de si mateix és el pensament: existeix mentre pensa.
• Per tant, és una cosa que pensa (res cogitans): una cosa que dubta, entén, afirma, nega, vol, no vol, i també imagina i sent, en tant que li «sembla» que veu o sent, encara que somiï.

Com que costa acceptar que la ment es coneix millor que els cossos, Descartes analitza un exemple: un tros de cera acabat de treure del rusc.

1. Abans del foc: té gust de mel, olor de flors, un color, una figura i una mida; és dur, fred, i si el colpeges fa so.
2. Prop del foc: perd el gust i l'olor, canvia de color i de figura, es fa més gran, líquid i calent, i ja no sona. Totes les qualitats sensibles han canviat, i tothom admet que és la mateixa cera.
3. Què en queda? Només «alguna cosa extensa, flexible i mudable». La imaginació no pot recórrer les infinites figures que pot adoptar; per tant, no la conec pels sentits ni per la imaginació, sinó per una inspecció de l'esperit, és a dir, per l'enteniment.
4. Conclusió: els cossos es coneixen per l'enteniment, no pels sentits; i cada vegada que jutjo que la cera existeix, confirmo encara amb més evidència que jo existeixo. La ment és més fàcil de conèixer que el cos.

Metodologia del comentari de text a la PAU

A les Proves d'Accés a la Universitat (Exercici 1), els textos de Descartes surten només de les Meditacions metafísiques I, II, V i VI: el dubte (I), el «jo soc, jo existeixo» i la cera (II), l'essència de les coses materials i l'argument ontològic (V), i l'existència dels cossos i la distinció entre ànima i cos (VI). El Discurs del mètode no entra com a text: és context. Per obtenir la màxima puntuació cal seguir una pauta estructurada:

• Pregunta I (2 punts — Resum d'idees i estructura lògica, 60-120 paraules): Cal identificar la tesi principal de l'autor, explicar com es relacionen les premisses amb aquesta tesi (indicar si el fragment fa avançar el dubte, dedueix el cogito, demostra Déu o recupera el món dels cossos) i respectar escrupolosament el marge d'extensió establert sense fer paràfrasi textual.
• Pregunta II (1 punt — Definició conceptual en el text): S'han de definir dues paraules o expressions del text, a 0,5 punts cadascuna (p. ex., «dubte», «clar i distint», «geni maligne», «cosa que pensa»), explicitant el seu sentit precís en la filosofia cartesiana i com s'aplica en aquell fragment concret.
• Pregunta III (3 punts — Justificació doctrinal a partir del sistema de l'autor): Es demana contextualitzar la frase o passatge dins del projecte filosòfic cartesià global. Cal explicar el problema teòric que resol el text, la cadena de raonament previ (per què cal dubtar) i les conseqüències doctrinals immediates (el descobriment del subjecte com a substància pensant).

Idees clau

• La ruptura amb l'aristotelisme escolàstic condueix Descartes a formular un mètode intuïtiu-deductiu basat en quatre preceptes: evidència, anàlisi, síntesi i enumeració.
• El dubte metòdic és una eina teorètica i hiperbòlica orientada a trobar un principi absolutament cert sobre el qual assentar la ciència.
• L'itinerari del dubte qüestiona progressivament els sentits, la realitat física del món mitjançant l'argument del somni, i les veritats matemàtiques mitjançant la hipòtesi del geni maligne.
• El «cogito ergo sum» emergeix com la primera veritat indubtable, coneguda per intuïció immediata i no pas com a resultat d'una deducció sil·logística.
• L'afirmació del jo com a ésser que pensa deixa el filòsof en una situació provisional de solipsisme que requereix noves demostracions per recuperar el món físic.

Posa a prova el que has après

1. Quin és el criteri que Descartes estableix a la primera regla del mètode per considerar una veritat vàlida? — Que es presenti a la ment de forma clara i distinta
2. Quin coneixement aconsegueix anul·lar l'argument del somni en les Meditacions metafísiques? — L'existència del món material i del propi cos
3. Com descriu Descartes la relació lògica del «cogito ergo sum»? — Una intuïció mental immediata d'evidència absoluta
4. En quina situació epistemològica queda el subjecte immediatament després de descobrir el cogito? — En un estat de solipsisme gnoseològic
5. De quines obres de Descartes surten els textos de la PAU de Catalunya? — De les Meditacions metafísiques I, II, V i VI