Història d'Espanya PAU Catalunya: apunts de 1874 a 1996

Tema 1: La Restauració — El sistema canovista, el moviment obrer i el Desastre de 1898

1. La restauració borbònica i l'estabilització de l'Estat

Després de la convulsa etapa del Sexenni Democràtic (1868-1874), la burgesia conservadora i les elits tradicionals van buscar en la dinastia borbònica una sortida que garantís l'ordre social i la seguretat de la propietat privada. L'artífex d'aquest gir polític va ser el dirigent malagueny Antonio Cánovas del Castillo, qui va preparar la tornada de la monarquia en la persona del jove príncep Alfons XII. Aquest, format a la prestigiosa acadèmia militar anglesa de Sandhurst, va fer públic el desembre de 1874 el Manifest de Sandhurst, redactat pel mateix Cánovas. El document presentava una proposta conciliadora: un règim monàrquic de tall liberal, catòlic i respectuós amb la legalitat constitucional, allunyat de l'autoritarisme d'èpoques anteriors.

Tot i que Cánovas desitjava un restabliment estrictament civil, el pronunciament del general Arsenio Martínez Campos a Sagunt el desembre de 1874 va accelerar els fets. El nou sobirà va desembarcar al port de Barcelona el 9 de gener de 1875 enmig d'un gran entusiasme popular. Immediatament, el nou govern va aconseguir dos èxits militars que van atorgar una sòlida legitimitat a la Corona:

• La fi de la Tercera Guerra Carlina (1876): La derrota militar dels partidaris carlins al nord peninsular va permetre la supressió del règim foral tradicional a les províncies basques, establint com a contrapartida el sistema dels concerts econòmics.
• La pacificació temporal de Cuba (1878): El general Martínez Campos va posar fi a la Guerra dels Deu Anys mitjançant la signatura de la Pau de Zanjón, que prometia reformes polítiques i administratives per a l'illa antillana.

2. Els pilars doctrinals del sistema canovista

Per evitar els continus cops d'estat que havien marcat el segle XIX espanyol, Cánovas va dissenyar un entramat institucional orientat a assegurar l'estabilitat i marginar la dissidència revolucionària. Aquest sistema es va bastir sobre quatre elements bàsics:

• La Constitució de 1876: Text fonamental caracteritzat per una notable flexibilitat i un tarannà doctrinari moderat. Establia la sobirania compartida entre les Corts i el Rei, atorgava un gran poder executiu a la Corona i reconeixia formalment una àmplia declaració de drets individuals, si bé la seva aplicació pràctica quedava supeditada al desenvolupament de lleis ordinàries posteriors.
• El paper de la Corona: El monarca actuava com a àrbitre neutral entre les forces polítiques legals, amb la facultat decisiva de nomenar o destituir els presidents del govern i dissoldre el Parlament.
• La despolitització de l'Exèrcit: Es va establir la supremacia formal del poder civil sobre el castrense, nomenant el monarca com a cap suprem de les Forces Armades. A canvi, es va concedir a l'estament militar una àmplia autonomia interna i un pressupost garantit, evitant la temptació dels pronunciaments.
• El bipartidisme institucional: Monopoli del poder reservat a dos grans partits afins a la monarquia constitucional, coneguts com els partits dinàstics.

3. El torn pacífic i l'engranatge del falsejament electoral

El funcionament real de la política depenia de l'acord tàcit entre les dues faccions de l'elit dirigent per succeir-se en el govern de manera ordenada: el Partit Liberal-Conservador, liderat per Antonio Cánovas del Castillo, i el Partit Liberal-Fusionista, encapçalat per Práxedes Mateo Sagasta. Tots dos compartien la defensa de la monarquia alfonsina, l'ordre social burgès i la propietat, diferenciant-se únicament en el ritme de les reformes secularitzadores i socials.

A diferència de les democràcies parlamentàries autèntiques, a la Restauració no eren els electors els qui decidien el govern mitjançant el vot, sinó que es produïa el que s'anomena la monarquia parlamentària invertida:

Aquest traspàs pacífic exigia una manipulació sistemàtica del cens i de les actes. Quan el govern liberal de Sagasta va introduir el sufragi universal masculí el 1890 (en substitució del sufragi censatari de 1878), la pràctica de la tupinada no es va aturar, sinó que es va intensificar. L'administració central distribuïa les actes parlamentàries pactades als governadors civils mitjançant la tècnica de l'encasillado, i aquests les transmetien als dirigents locals.

Aquest model funcionava gràcies a l'elevat índex d'analfabetisme (aproximadament un 75% de la població) i a l'enorme abstencionisme provocat pel desinterès i la manca de cultura democràtica, generant una profunda escletxa entre l'Espanya oficial i l'Espanya real.

4. Els sectors d'oposició política

A partir de la Llei d'Associacions de 1887 i les tímides obertures legals iniciades per Sagasta el 1881, els corrents que qüestionaven l'hegemonia dinàstica van començar a organitzar-se, tot i quedar pràcticament exclosos de la representació institucional a causa del caciquisme:

• El republicanisme: Fragmentat des del col·lapse de la Primera República. Comprenia els federals de Francesc Pi i Margall, amb notable implantació entre els sectors menestrals i obrers de Catalunya, els radicals centralistes i el sector moderat o possibilista d'Emilio Castelar, partidari d'incorporar-se a la legalitat monàrquica per aconseguir reformes graduals.
• El carlisme tradicionalista: Retingut en focus rurals del País Basc, Navarra i comarques interiors de Catalunya, va anar perdent empenta bèl·lica mentre una part de la seva base evolucionava cap a formulacions integristes o autonomistes.
• Els moviments nacionalistes i regionalistes: Davant la concepció centralista de l'Estat, a Catalunya la defensa de la identitat històrica i dels interessos industrials va articular un catalanisme polític modern, mentre que al País Basc, Sabino Arana va fundar el 1895 el Partit Nacionalista Basc (PNB), formulant un discurs de caràcter independentista i confessional.
• El moviment obrer socialista: L'any 1879, Pablo Iglesias va fundar clandestinament a Madrid el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), d'arrel marxista, que el 1888 es va complementar amb la central sindical Unió General de Treballadors (UGT). Tot i la seva implantació a Madrid, Biscaia i Astúries, la seva incidència parlamentària va ser residual durant el segle XIX.

5. Les transformacions socials i l'emergència de l'obrerisme

La implantació de la industrialització capitalista va comportar unes condicions d'existència extremadament dures per a la nova classe proletària: jornades de treball superiors a les dotze hores diàries, sous miserables de subsistència, explotació generalitzada de dones i infants, i una carència absoluta de cobertures socials davant la malaltia, l'accident o l'atur.

Dels primers brots de protesta a la lluita organitzada

Durant gran part del segle XIX, les respostes dels treballadors havien estat espontànies i de caràcter violent. Destaquen les accions luddites de destrucció de maquinària a Alcoi (1821) i Barcelona (fàbrica Bonaplata el 1835), la primera vaga general de 1855 a Catalunya i la protesta laboral de les cigarreres a La Corunya (1857). Paral·lelament, a les zones rurals del sud peninsular, la misèria crònica dels jornalers i les fortes pujades del preu del blat van provocar motins de subsistència el 1856 i la gran revolta camperola de Loja (Granada) el 1861, en què es van mobilitzar prop de 10.000 bracers.

Els corrents del moviment obrer a finals de segle

Amb l'aprovació de la Llei d'Associacions de 1887, la militància obrera va trobar un marc per a la creació d'entitats sindicals estables. El panorama es va polaritzar en tres tendències principals:

• L'anarquisme: Va esdevenir la força hegemònica entre el proletariat català i els jornalers andalusos. Influenciat per figures com Anselmo Lorenzo, defensava l'acció directa, el sindicalisme de lluita i la vaga revolucionària contra l'Estat i l'ordre burgès. Durant la dècada de 1890, una part del moviment va derivar cap a la «propaganda pel fet», amb atemptats terroristes contra autoritats i símbols burgesos (com la bomba al Liceu el 1893 o l'assassinat de Cánovas el 1897), contestats amb una ferotge repressió governamental en els processos de Montjuïc.
• El socialisme marxista: Agrupat al voltant del PSOE i la UGT, va optar per una via més estructurada i gradualista, centrada en la consecució de millores laborals immediates i la participació electoral per accedir a les institucions polítiques.
• El sindicalisme catòlic: Promogut per la jerarquia eclesiàstica a partir de l'encíclica Rerum Novarum (1891) com a instrument per apartar els assalariats dels corrents revolucionaris. Defensava l'harmonia de classes, l'assistencialisme i la col·laboració amb els patrons, obtenint un gran suport entre la burgesia conservadora però una influència obrera molt limitada.

6. El conflicte colonial: la insurrecció antillana i filipina

En plena fase de repartiment imperialista mundial entre el Regne Unit, França i Alemanya, Espanya conservava només les restes del seu antic imperi d'ultramar (Cuba, Puerto Rico, Filipines i petits enclavaments africans com la Guinea Equatorial). La situació internacional es va tensar ja el 1885 amb l'anomenada crisi de les illes Carolines amb l'Imperi alemany, però el veritable perill es trobava al Carib.

A Cuba, l'incompliment sistemàtic de les promeses d'autonomia contingudes a la Pau de Zanjón, afegit a les barreres aranzelàries espanyoles que perjudicaven les exportacions de sucre cap als Estats Units (el seu mercat natural), va alimentar el sentiment independentista. El febrer de 1895 va esclatar la guerra d'independència, articulada intel·lectualment per José Martí al capdavant del Partit Revolucionari Cubà, i liderada al camp de batalla pels capitans Máximo Gómez i Antonio Maceo.

Davant la impossibilitat d'aturar l'avenç dels insurrectes amb mètodes clàssics, el govern de Madrid va substituir Martínez Campos pel general Valeriano Weyler. Aquest va aplicar una tàctica militar implacable de reconcentració de la població rural en zones fortificades per privar els guerrillers de subministraments. La mesura va provocar el desplaçament forçat de més de 200.000 persones i la mort de milers de civils per fam i epidèmies, desfermant un autèntic drama humanitari que va ser aprofitat per la premsa sensacionalista dels Estats Units per crear un clima favorable a la guerra.

Simultàniament, el 1896 va esclatar a l'arxipèlag de Filipines una insurrecció anticolonial encapçalada per la societat secreta del Katipunan i dirigida militarment per Emilio Aguinaldo. Tot i que l'exèrcit espanyol va sufocar parcialment la revolta, la necessitat de combatre en dos fronts allunyats i hostils va desbordar completament les capacitats logístiques i humanes de la metròpoli.

7. La guerra hispano-nord-americana i la derrota de 1898

La política expansionista de Washington, consolidada després de la Guerra de Secessió (1861-1865), aspirava al control geoestratègic i econòmic del Carib i les rutes cap al Pacífic. El detonant definitiu del conflicte bèl·lic va tenir lloc el 15 de febrer de 1898, quan el cuirassat nord-americà USS Maine va esclatar de forma misteriosa a la badia de l'Havana. Sense cap prova concloent, el govern dels Estats Units va atribuir la deflagració a una mina espanyola i, després que Madrid rebutgés una oferta de compra de l'illa, el president William McKinley va signar la declaració de guerra el 25 d'abril de 1898.

La desigualtat tecnològica i material entre les dues forces va fer que l'enfrontament fos curt i devastador per a la flota espanyola:

• A l'Àsia, l'esquadra del Pacífic va ser totalment destruïda a la batalla de Cavite (badia de Manila) el mes de maig de 1898 per l'armada de l'almirall George Dewey.
• Al Carib, l'exèrcit nord-americà va bloquejar i bombardejar les costes de Puerto Rico al juliol i va aniquilar l'esquadra de l'almirall Pascual Cervera a la batalla naval de Santiago de Cuba el 3 de juliol. El 17 de juliol es consumava la rendició de la plaça i l'ocupació nord-americana.

Les hostilitats van finalitzar formalment amb la signatura del Tractat de París el desembre de 1898. Espanya reconeixia la independència tutelada de Cuba i cedia als Estats Units les possessions de Filipines, Puerto Rico i l'illa de Guam (a canvi d'una indemnització de vint milions de dòlars per l'arxipèlag filipí). Pocs mesos després, el 1899, el govern va liquidar la presència a Oceania venent els arxipèlags de les Carolines, les Marianes i Palau a l'Imperi alemany per 25 milions de pessetes. L'imperi espanyol quedava reduït a petits dominis al nord d'Àfrica.

8. El balanç del Desastre i el moviment regeneracionista

Les repercussions de la derrota de 1898 van trasbalsar els fonaments ideològics i morals de la societat espanyola:

Cost humà i econòmic

Durant el cicle de guerres d'ultramar (1895-1898), l'Estat espanyol va mobilitzar més de 220.000 homes (la gran majoria, uns 200.000, enviats a Cuba). Les baixes mortals van fregar els 50.000 soldats, la immensa majoria no pas morts al camp de batalla, sinó víctimes de malalties infeccioses com la febre groga, el tifus o la disenteria, conseqüència d'unes condicions sanitàries i logístiques paupèrrimes.

El finançament de la guerra va disparar el deute públic i va obligar a una reforma fiscal dissenyada pel ministre d'Hisenda Raimundo Fernández Villaverde per apujar la tributació interior. A Catalunya, la pressió fiscal va topar amb el malestar del comerç i la indústria pel col·lapse de les exportacions colonials, desencadenant la vaga tributària del Tancament de Caixes de 1899. Tanmateix, a mig termini, la repatriació de capitals dels empresaris retornats («els indians») va injectar liquiditat a les institucions bancàries i a les fàbriques catalanes i basques, evitant una fallida financera estructural.

El regeneracionisme i el despertar nacionalista

El xoc psicològic del Desastre va provocar una forta sensació de decadència i postració moral, reflectida en la literatura de la Generació del 98 (Unamuno, Baroja, Maeztu). Paral·lelament, va emergir el corrent del regeneracionisme, encapçalat per pensadors com l'aragonès Joaquín Costa, que en obres com Oligarquía y caciquismo va denunciar l'artificiositat del sistema polític canovista i va sintetitzar el seu programa de modernització en la cèlebre màxima d'«escola i rebost» (reforma educativa pràctica, ampliació de les obres hidràuliques i reactivació econòmica).

A Catalunya, la fallida del centralisme espanyol i la pèrdua dels mercats privilegiats van afavorir el creixement del regionalisme de base burgesa, que va cristal·litzar l'any 1901 en la creació de la Lliga Regionalista. El nou partit va conjugar la voluntat d'autonomia política amb el desig de liderar la modernització econòmica i institucional de tot l'Estat espanyol.

Idees clau

• La Restauració va consolidar l'ordre liberal moderat gràcies a la Constitució de 1876, la pacificació dels fronts bèl·lics carlí i cubà, i la primacia civil formal sobre les Forces Armades.
• El torn pacífic entre el Partit Liberal-Conservador de Cánovas i el Liberal-Fusionista de Sagasta es fonamentava en el monopoli oligàrquic, l'encasillado i el frau electoral sostingut pels cacics.
• El moviment obrer es va dividir entre l'acció directa i revolucionària de l'anarquisme (dominant a Catalunya i Andalusia) i el model marxista i gradualista del binomi PSOE-UGT.
• La dura repressió de Weyler a Cuba i la voladura del cuirassat Maine van desencadenar la guerra amb els Estats Units, que va liquidar la flota hispànica a Cavite i Santiago de Cuba.
• El Tractat de París de 1898 va certificar la pèrdua colonial (Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam), obrint una crisi moral i política que va impulsar el regeneracionisme i el nacionalisme català.

Posa a prova el que has après

1. Quin va ser el contingut bàsic del Manifest de Sandhurst de 1874? — El programa conciliador d'Alfons XII per reinstaurar la monarquia constitucional.
2. Com operava el frau electoral dissenyat durant la Restauració borbònica? — Mitjançant l'encasillado del Ministeri i la coacció dels cacics rurals.
3. Quin paper va tenir el cuirassat USS Maine en la independència de Cuba? — Va actuar de casus belli perquè els Estats Units declaressin la guerra.
4. Quina d'aquestes conseqüències territorials va establir el Tractat de París de 1898? — La renúncia a Cuba i la cessió de Filipines, Puerto Rico i Guam.

Tema 1: La Restauració — Mètode: com comentar una font històrica a la PAU

Bona part de les preguntes d'Història a la PAU parteixen d'una font: un fragment de text, un mapa, un gràfic, una taula de dades o una imatge. No n'hi ha prou amb saber el temari: cal saber llegir la font, situar-la en el seu moment i fer-la servir per explicar el procés històric. Aquesta secció explica un mètode que serveix per a qualsevol tema d'aquests apunts, de la Restauració a la democràcia.

Secció completa amb Premium

Idees clau

• na aliqua ut enim ad minim veniam quis nostrud exercitation ullamco laboris nisi ut aliquip ex ea commodo consequat lorem ipsum dolor sit amet
• s nostrud exercitation ullamco laboris nisi ut aliquip ex ea commodo consequat lorem ipsum dolor sit amet consectetur
• s nisi ut aliquip ex ea commodo consequat lorem ipsum dolor sit amet consectetur adipiscing elit sed do eiu
• quat lorem ipsum dolor sit amet consectetur adipiscing elit sed do eiusmod tempor incididunt ut labore et dolore magna aliqua ut
• ctetur adipiscing elit sed do eiusmod tempor incididunt ut labore et dolore magna aliqua ut enim ad minim veniam quis nostrud exe

Tema 1: La Restauració — El revisionisme dinàstic, la Guerra del Marroc i la Setmana Tràgica

El revisionisme polític d'inicis del segle XX

Amb l'accés al tron d'Alfons XIII l'any 1902 i la desaparició dels líders fundadors del sistema canovista —Antonio Cánovas del Castillo (1897) i Práxedes Mateo Sagasta (1903)—, la Restauració va encetar una etapa de transformacions coneguda com a revisionisme dinàstic (1902-1914). Davant el descrèdit provocat pel Desastre del 1898 i la creixent mobilització de l'oposició obrera, republicana i nacionalista, els nous caps dels partits del torn van intentar modernitzar i depurar les institucions des del mateix govern per salvar la monarquia parlamentària.

Secció completa amb Premium

Idees clau

• na aliqua ut enim ad minim veniam quis nostrud exercitation ullamco laboris nisi ut aliquip ex ea commodo consequat lorem ipsum dolor sit amet consectetur adipiscing elit sed d
• s nostrud exercitation ullamco laboris nisi ut aliquip ex ea commodo consequat lorem ipsum dolor sit amet consectetur adipiscing elit sed do eiusmod tempor in
• s nisi ut aliquip ex ea commodo consequat lorem ipsum dolor sit amet consectetur adipiscing elit sed do eiusmod tempor incididunt ut labore et dolore magna aliqua ut en
• quat lorem ipsum dolor sit amet consectetur adipiscing elit sed do eiusmod tempor incididunt ut labore et dolore magna aliqua ut enim ad minim veniam quis nostrud exercit
• ctetur adipiscing elit sed do eiusmod tempor incididunt ut labore et dolore magna aliqua ut enim ad minim veniam quis nostrud exercitation ullamco laboris nisi ut