Exercici 2 - Opció B · Artes Escénicas Selectividad Cataluña Juny Serie 5 2024

Exercici 2 - Opció B

[4 punts]

Comenteu el fragment de la crítica de l'espectacle reproduït a continuació tenint en compte les indicacions següents:

Identifiqueu les idees principals de la crítica.

Enumereu i definiu els conceptes més rellevants que s'hi formulen.

Relacioneu les idees de la crítica amb la vostra experiència pràctica a l'aula i com a espectador/a.

El vostre text ha de tenir entre dues-centes i dues-centes cinquanta paraules.

No hi ha res millor que un espectacle que t'agafi per sorpresa. Hi vas per una recomanació i, com que te'n refies, no mires res i t'asseus còmodament a la butaca. Vas per entrar i els artistes et diuen que surtis. I a fora, ella —la Bet Miralta— et demana si t'agrada volar. I et trobes, amb un parell més d'espectadors, agafant-li una vora de la capa, passeig amunt i passeig avall, i penses que alguna en passarà. I la possibilitat que en passi alguna ja et fa entrar a la sala i a l'espectacle d'una altra manera, amb l'expectativa del que no saps i de l'inesperat: han premut una tecla juganera —infantil, es diria, si no fos perquè no té edat— i la tecla es torna a activar quan demanen al públic que fabriquin avions de paper amb un paperet que s'ha donat a l'entrada; o quan li fa calcular el pes d'una maça o li demana una moneda de dos euros. Quant val, la moneda de dos euros? O qui soc, jo? El d'ara o el d'aquesta fotografia de fa trenta anys?

A l'escenari, Bet Miralta i Jordi Aspa —la companyia Escarlata Circus— desenrotllen trenta anys de dedicació al circ, de números, accions, jocs i sorpreses. Trenta anys de viatge plegats des que es van conèixer a París. Diuen que quan eren joves volien canviar el món i que després el món els ha canviat a ells. La ironia fina i bellugue com un follet, l'autoparòdia entranyable i alhora profunda ja no s'aturaran.

Quan els crancs portin talons, que és com es diu l'espectacle, estrenat el 2019, ensenya els impactes del pas del temps d'una manera que ressona molt més enllà dels artistes d'aquest circ, l'Ángel i la Bárbara. Està carregat de moments emocionants, divertits i lírics, amb estones que no amaguen la cruesa nua del pes dels anys. S'hi mostren vídeos d'actuacions antigues de Miralta i Aspa; ells hi juguen, s'hi barregen i refan aquelles accions que ara limita l'edat. I despleguen tot de números i trucs de circ girats com un mitjó, com si t'ensenyessin la clau del joc, encara que ja no sigui temps de fer grans exhibicions equilibristes, precises i espectaculars. El joc és un altre. És tendre i savi perquè ve de l'experiència pastada. Allò intransferible, allò que, si ho toques, ho entens sense que t'ho expliquin. És com si, a la menuda, desconstruint els trucs i números del circ, ensenyant-te'n miques, t'expliquessin, també, la màgia que han dominat durant trenta anys. I et traduïssin què vol dir fer-se gran i covar cruiximents i cabells blancs. I alhora, t'ho deixen clar: el joc mai s'acaba i mai deixem de jugar amb acrobàcies, ganivets i fuets, estirabots i lucideses clowns.

Escarlata Circus juga amb els vídeos i les accions que generen altres accions o converses possibles. Juguen amb una gran quantitat d'objectes als quals donen una nova vida: flocs de cabells que agafen formes sobre un timbal, crispetes dins d'una paella que es converteixen en un número d'acrobàcia, llums que parlen entre elles i un parament elèctric que emet tota classe de sons i de somnis. Ens fan mirar d'una altra manera el cos atonyinat pel temps i tot d'objectes que crèiem inanimats. També ens fan canviar la mirada sobre la sorpresa i el joc: còmodament asseguts a les butaques, sense adonar-nos-en, ens han posat cap per avall perquè descobrim sorpreses no sabudes als cossos, als gestos i als objectes i al no ho sé perplex del pas del temps. Ens han sacsejat la mirada fins al punt que gairebé diries que sí, que allà lluny ja els els comences a veure, els crancs abillats amb talons. Costa de dir si s'acosten o s'allunyen.

Després llegiràs que d'això n'han dit «acció performativa circense». Maneres d'apropar-se a definir una poètica molt especial, entranyable i profunda, capaç de tocar i d'anar al cor de les rialles i pors existencials, al cor de la claridíencia de vida. Fan riure, fan embadalir i fan pensar, sense solemnitats i pedestals, com si no ho fessin. Però ho fan.

Anna Ballbona. «Poètica del pas del temps». El Temps (22 febrer 2022)