Ejercicio 1.d · Lengua Valenciana y Literatura II PAU Valencia Extraordinaria 2022

TEXT 2

1 S'han presentat estadístiques —sovint, fetes amb un rigor inatacable— sobre allò que no hem discutit

mai: els progressos en el coneixement del català, en la utilització escrita, en l'accés als àmbits de prestigi.

Ben poques notícies, en canvi, sobre l'evolució de les conductes lingüístiques. I em sembla que en aquest

punt hem de concloure que les coses no van bé. De fet, m'he limitat —jo i molts d'altres— a defensar una

5 cosa tan òbvia, tan elemental com això: que el català desapareixerà si la gent no el parla generalment. La

qüestió, doncs, és saber si es parla molt o poc. I la resposta no pot ser altra que aquesta: es parla més als

pobles que a les grans ciutats, el fa servir més la gent gran que no pas els joves, se sent més en ambients

tradicionals que en els temples de la postmodernitat (o ja som a la post-postmodernitat?). Ara bé, si als

nostres ulls això no dibuixa una evolució negativa és que la nostra capacitat de fantasia supera l'aptitud

10 d'anàlisi.

No vull ser mal interpretat: l'evolució que hem seguit no prejutja el que ha de passar a partir d'ara, si

és que som capaços de posar-hi remei. Abans he parlat del monolingüisme social com a garantia per a la

pervivència d'un idioma. Però tornava a pensar en termes històrics. Això ha estat una garantia fins ara,

però els canvis transcendentals que estan experimentant les societats avui dia, els creixents intercanvis

15 culturals, obliguen a pensar també en termes de contacte generalitzat de llengües. Aquest fenomen és

inevitable —més que més entre llengües poc esteses— i, ja ho hem vist a propòsit dels científics poliglots,

desitjable. I és que la possessió d'una llengua d'ús universal (com l'anglès, o potser més endavant el

castellà) és un factor dissuasiu en l'accés al coneixement d'altres idiomes. Els angloparlants, els

hispanòfons, tendeixen al monolingüisme amb major grau que els danesos, els suecs... o els andorrans.

20 Quantes paradoxes! El bilingüisme territorial porta els països de llengua catalana a un desenllaç

probable de substitució del català pel castellà. En canvi, assegurar la vitalitat del català, apostar pel

monolingüisme oficial, ens hauria de dur a un ús més difós de llengües diverses. Per força: els països petits

estan més predisposats a incorporar-se activament a la multiplicitat lingüística —o més necessitats

d'incorporar-s'hi— que no pas les grans cultures expansionistes, acostumades als avantatges, indiscutibles,

25 dels seus idiomes. Per això, perquè siguem plurilingües de fet, hem de ser monolingües de dret. I al revés,

el bilingüisme oficial és el requisit que dona via lliure al monolingüisme real.

Albert ROSSICH, El català: àmbits de prestigi i àmbits d'ús, Barcelona, Empúries, 1999, p. 102-103.

d) Resumeix el contingut del text 2 amb una extensió aproximada de 6 línies. [1 punt]