Examen de Lengua Catalana y Literatura II PAU Baleares 2021 · Extraordinaria

Bloc 1: Història de la Llengua, Sociolingüística i Literatura

1. a) El primer terç del segle XX: la normativització. El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. [2 punts]

Bloc 1: Història de la Llengua, Sociolingüística i Literatura

1. b) La planificació lingüística i els processos de normalització. Llengües minoritàries i minoritzades. [2 punts]

Bloc 1: Història de la Llengua, Sociolingüística i Literatura

1. c) El Modernisme: Joan Maragall. [2 punts]

Bloc 1: Història de la Llengua, Sociolingüística i Literatura

1. d) La literatura actual: Maria Mercè Marçal. [2 punts]

1.

Posa un títol que reflecteixi el contingut d'aquest text. Raona'l. [1 punt]

4.

«Mentrestant, s'agraeix que Greta Thunberg ens renyi». Quina és la situació que critica l'autor? Justifica-ho amb arguments concrets i precisos (100 paraules aprox.) [1 punt]

2. Determina i justifica l'estructura del text. [1 punt]

Part

Paràgrafs / Línies

Justificació del contingut

Introducció / Plantejament

Desenvolupament / Cos argumentatiu

Conclusió

3. Explica el significat dels mots o de les expressions que, al text, apareixen marcats en negreta. [1 punt]

a)

b)

c)

d)

5. «L'adolescent que destaca en el futbol o en els negocis emet un missatge tranquil·litzador, que ens confirma idees ben interioritzades i que considerem positives». Comparteixes aquesta afirmació? Exposa'n la teva opinió amb arguments concisos i raonats. (200 paraules aprox.) [2 punts]

Opció B

L’Eva era d’aquesta mena de gent que té alguna cosa als ulls que sembla que només et farà patir. «Èlia, hem de construir una cabanya; serà un lloc nostre i prou». I a partir d’aquell moment dins el meu cap hi ha hagut el record de l’estiu amb cabanya i tots els altres estius. Van passar setmanes fins que no vam aconseguir les canyes, els fils i les fustes per muntar una mena de xabola als afores del poble. L’Eva era així. Sempre volia, cercava i perseguia. Tenia aquells ulls enormes i verds, oberts al món com si li haguessin de fer mal de tant que volien retenir. I unes pestanyes rectes i fosques. L’Eva era d’aquelles noies que caminen tan decidides que fan moure la cua de cavall a banda i banda del cap. De cabells estirats, de pell morena i fina. «Èlia, no pot passar d’aquest estiu que haguem fet un petó a un noi». I dit i fet. A mi en feia la sensació que a l’Eva el món l’angoixava perquè no en tenia mai prou. I sempre em tocava frenar-la i fer-li veure que, a vegades, a la vida, hi ha coses que t’han de fer por. Que no et pots atrevir amb tot.

A l’escola no baixava del nou i feia una lletra recta i ordenada que jo, sense adonar-me’n, sempre vaig voler imitar. «Èlia, el Pau té la llengua tova, t’ho juro. Mai m’hauria pensat que una llengua pogués ser tan tova». Aquella nit de Festa Major els vaig espiar al camí fent-se petons, concentrats, drets i sense moure’s. Jo vaig trigar més d’un any fins a petonejar-me amb el Joan, a finals d’estiu, un vespre que feia un aire fred i havíem de portar jaqueta. Però vaig estar molt contenta de poder-li donar la raó amb allò de la llengua tova.

A l’institut l’Eva encara treia més bones notes. Sempre estava atenta, preguntava i si calia qüestionava els professors. No ho feia amb mala intenció, no crec que a cap professor li sabessin greu les preguntes de l’Eva. Més aviat se sorprenien que algú en aquelles classes fos capaç de sentir la inquietud inacabable per entendre el que passava al seu voltant. Jo, des del meu lloc, me la mirava amb els mateixos ulls de perplexitat i encís que els professors. «Èlia, no pot ser que suspenguis les matemàtiques». I tardes senceres per fer-me entendre els exercicis de classe, amb explicacions i trucs que em recordava uns minuts abans de començar l’examen.

Clara Queraltó, El que pensen els altres (2018)

(Premi Mercè Rodoreda 2017, fragment)

1.

Posa un títol que reflecteixi el contingut d'aquest text. Raona'l. (1 punt)

Opció B

L’Eva era d’aquesta mena de gent que té alguna cosa als ulls que sembla que només et farà patir. «Èlia, hem de construir una cabanya; serà un lloc nostre i prou». I a partir d’aquell moment dins el meu cap hi ha hagut el record de l’estiu amb cabanya i tots els altres estius. Van passar setmanes fins que no vam aconseguir les canyes, els fils i les fustes per muntar una mena de xabola als afores del poble. L’Eva era així. Sempre volia, cercava i perseguia. Tenia aquells ulls enormes i verds, oberts al món com si li haguessin de fer mal de tant que volien retenir. I unes pestanyes rectes i fosques. L’Eva era d’aquelles noies que caminen tan decidides que fan moure la cua de cavall a banda i banda del cap. De cabells estirats, de pell morena i fina. «Èlia, no pot passar d’aquest estiu que haguem fet un petó a un noi». I dit i fet. A mi en feia la sensació que a l’Eva el món l’angoixava perquè no en tenia mai prou. I sempre em tocava frenar-la i fer-li veure que, a vegades, a la vida, hi ha coses que t’han de fer por. Que no et pots atrevir amb tot.

A l’escola no baixava del nou i feia una lletra recta i ordenada que jo, sense adonar-me’n, sempre vaig voler imitar. «Èlia, el Pau té la llengua tova, t’ho juro. Mai m’hauria pensat que una llengua pogués ser tan tova». Aquella nit de Festa Major els vaig espiar al camí fent-se petons, concentrats, drets i sense moure’s. Jo vaig trigar més d’un any fins a petonejar-me amb el Joan, a finals d’estiu, un vespre que feia un aire fred i havíem de portar jaqueta. Però vaig estar molt contenta de poder-li donar la raó amb allò de la llengua tova.

A l’institut l’Eva encara treia més bones notes. Sempre estava atenta, preguntava i si calia qüestionava els professors. No ho feia amb mala intenció, no crec que a cap professor li sabessin greu les preguntes de l’Eva. Més aviat se sorprenien que algú en aquelles classes fos capaç de sentir la inquietud inacabable per entendre el que passava al seu voltant. Jo, des del meu lloc, me la mirava amb els mateixos ulls de perplexitat i encís que els professors. «Èlia, no pot ser que suspenguis les matemàtiques». I tardes senceres per fer-me entendre els exercicis de classe, amb explicacions i trucs que em recordava uns minuts abans de començar l’examen.

Clara Queraltó, El que pensen els altres (2018)

(Premi Mercè Rodoreda 2017, fragment)

2.

Indica tres fragments del text que siguin en estil directe. (1 punt)

3.

En quin període de la vida dels dos personatges situaries la narració? Justifica la resposta a partir de citacions concretes del text. (1 punt)

4.

A partir de les descripcions del text, com caracteritzaries la relació entre Eva i Èlia? Quina és la influència entre les dues amigues? Justifica la resposta a partir de citacions concretes del text (100 paraules). (1 punt)

Opció B

L’Eva era d’aquesta mena de gent que té alguna cosa als ulls que sembla que només et farà patir. «Èlia, hem de construir una cabanya; serà un lloc nostre i prou». I a partir d’aquell moment dins el meu cap hi ha hagut el record de l’estiu amb cabanya i tots els altres estius. Van passar setmanes fins que no vam aconseguir les canyes, els fils i les fustes per muntar una mena de xabola als afores del poble. L’Eva era així. Sempre volia, cercava i perseguia. Tenia aquells ulls enormes i verds, oberts al món com si li haguessin de fer mal de tant que volien retenir. I unes pestanyes rectes i fosques. L’Eva era d’aquelles noies que caminen tan decidides que fan moure la cua de cavall a banda i banda del cap. De cabells estirats, de pell morena i fina. «Èlia, no pot passar d’aquest estiu que haguem fet un petó a un noi». I dit i fet. A mi en feia la sensació que a l’Eva el món l’angoixava perquè no en tenia mai prou. I sempre em tocava frenar-la i fer-li veure que, a vegades, a la vida, hi ha coses que t’han de fer por. Que no et pots atrevir amb tot.

A l’escola no baixava del nou i feia una lletra recta i ordenada que jo, sense adonar-me’n, sempre vaig voler imitar. «Èlia, el Pau té la llengua tova, t’ho juro. Mai m’hauria pensat que una llengua pogués ser tan tova». Aquella nit de Festa Major els vaig espiar al camí fent-se petons, concentrats, drets i sense moure’s. Jo vaig trigar més d’un any fins a petonejar-me amb el Joan, a finals d’estiu, un vespre que feia un aire fred i havíem de portar jaqueta. Però vaig estar molt contenta de poder-li donar la raó amb allò de la llengua tova.

A l’institut l’Eva encara treia més bones notes. Sempre estava atenta, preguntava i si calia qüestionava els professors. No ho feia amb mala intenció, no crec que a cap professor li sabessin greu les preguntes de l’Eva. Més aviat se sorprenien que algú en aquelles classes fos capaç de sentir la inquietud inacabable per entendre el que passava al seu voltant. Jo, des del meu lloc, me la mirava amb els mateixos ulls de perplexitat i encís que els professors. «Èlia, no pot ser que suspenguis les matemàtiques». I tardes senceres per fer-me entendre els exercicis de classe, amb explicacions i trucs que em recordava uns minuts abans de començar l’examen.

Clara Queraltó, El que pensen els altres (2018)

(Premi Mercè Rodoreda 2017, fragment)

5.

«[...] a vegades, a la vida, hi ha coses que t’han de fer por. Que no et pots atrevir amb tot». Quina és la teva opinió sobre aquesta afirmació? Utilitza arguments concrets i precisos per defensar la teva posició (200 paraules). (2 punts)