Apunts d'Economia (Dret, URV): temari amb tests i formulari

Tema 1: Fonaments de l'economia — L'activitat econòmica i els sistemes econòmics

L'economia s'ocupa de comprendre de quina manera les societats gestionen els seus recursos per generar riquesa i garantir el benestar dels seus ciutadans. Com a ciència social, investiga el comportament humà davant el repte continu d'escollir entre diferents alternatives.

1. L'economia com a ciència de l'escassetat i de l'elecció

El fonament de tota activitat econòmica rau en una contradicció permanent: les necessitats humanes —tant bàsiques (alimentació, vestit, habitatge) com secundàries o immaterials (educació, cultura, oci)— són il·limitades, mentre que els recursos disponibles per produir béns i serveis són estrictament finits. Aquesta tensió rep el nom d'escassetat de recursos.

L'escassetat és un concepte relatiu: no equival a una carència absoluta o a pobresa, sinó al fet que, fins i tot utilitzant el 100% dels recursos productius disponibles amb la màxima tecnologia, és impossible cobrir cadascun dels desitjos de la població. Aquesta limitació obliga de manera ineludible a prendre decisions: triar produir o consumir un bé determinat comporta necessàriament renunciar a produir-ne o consumir-ne d'altres (aquesta renúncia es formalitza mitjançant el cost d'oportunitat, vegeu «Tema 1: Fonaments de l'economia — La Frontera de Possibilitats de Producció i el creixement»).

2. Els factors de producció i la combinació d'inputs

Per obtenir els béns materials (com aliments, maquinària o vehicles) i els serveis intangibles (com l'atenció mèdica o l'ensenyament), les organitzacions combinen una sèrie d'elements primaris anomenats factors de producció (o inputs):

• Factor terra (o recursos naturals): comprèn totes les aportacions que la natura proporciona directament sense transformació prèvia per part de l'ésser humà, incloent el sòl agrícola, el subsòl miner, els recursos hídrics, així com l'energia renovable i la no renovable.
• Factor treball ($L$): representa les capacitats humanes, tant físiques com intel·lectuals, juntament amb l'experiència i la formació, dedicades a l'elaboració de béns o a la prestació de serveis.
• Factor capital ($K$): agrupa el conjunt de béns duradors produïts prèviament per les persones que no es destinen al consum immediat, sinó a facilitar i accelerar la fabricació d'altres béns (naus industrials, eines, ordinadors i maquinària).
• Iniciativa empresarial (o factor empresa): és l'habilitat d'organitzar, coordinar i dirigir els altres tres factors, assumint els riscos financers inherents a l'activitat per tal de generar outputs comercialitzables.

La combinació eficient d'aquests factors busca produir la màxima quantitat de productes amb el mínim d'inputs possible, o bé aconseguir un volum de producció determinat amb el cost econòmic més baix possible (per aprofundir en la relació tècnica entre inputs i producció, vegeu «Tema 3: Producció i costos — La funció de producció i la productivitat»).

3. El mètode científic: economia positiva i economia normativa

L'anàlisi econòmica s'estructura com a disciplina científica seguint el mètode científic general, adaptat a la naturalesa humana i social dels seus objectes d'estudi:

1. Observació de la realitat: identificació de regularitats empíriques en el comportament econòmic (per exemple, constatar que quan augmenta la renda de les llars, sol augmentar el consum).
2. Formulació d'hipòtesis: establiment de relacions causals expressades de forma verbal o matemàtica (com ara la funció $C = f(Y)$, on el consum depèn del nivell de renda).
3. Desenvolupament d'un model o teoria: construcció d'una representació abstracta i simplificada que permet deduir prediccions (per exemple, postular que $C = 0{,}60 \times Y$).
4. Contrast empíric: confrontació de les conclusions del model amb les dades observades. Mentre que les ciències experimentals validen les seves teories en laboratoris aïllats, les ciències socials utilitzen eines estadístiques i economètriques sobre mostres poblacionals sota la clàusula ceteris paribus.

Per entendre l'abast de qualsevol afirmació en aquesta matèria, cal establir una frontera nítida entre dos tipus d'enfocaments:

4. Les tres qüestions bàsiques i la distribució de la renda

L'escassetat de recursos planteja tres dilemes universals que qualsevol societat, amb independència de la seva organització institucional, ha de resoldre:

• Què produir i en quina quantitat? Consisteix a decidir a quins béns i serveis s'han de destinar els recursos limitats (pa o llibres, educació o defensa militar) i en quin volum s'elaborarà cadascun.
• Com produir? Determina quins procediments tecnològics i quines combinacions de factors s'utilitzaran; és a dir, si s'emprarà una tècnica intensiva en mà d'obra (treball) o intensiva en maquinària i equips (capital).
• Per a qui produir? Defineix la manera com es distribueix el producte total obtingut entre els ciutadans, establint els criteris de repartiment de la riquesa i de la renda nacional.

Aquest darrer problema (la distribució) condiciona el grau d'equitat de l'estructura social. Una societat molt polaritzada pot concentrar, per exemple, el 80% de la renda total produïda en mans de tot just un 8% de la població, deixant el 20% restant dels ingressos per al 92% de la ciutadania. En canvi, en una estructura amb una presència àmplia de classes mitjanes, la renda es reparteix d'una forma menys asimètrica: per exemple, els estrats d'ingressos alts (un 12% de la població) perceben el 28% de la producció; la classe mitjana (un 68% dels habitants) obté el 62% dels recursos; i els estrats més desafavorits (un 20% de la societat) capten el 10% del total.

5. El flux circular de la renda

Per entendre les interaccions fonamentals entre els agents econòmics privats, la teoria econòmica utilitza el model simplificat del flux circular de la renda. Aquest esquema reflecteix els intercanvis continus entre les llars (economies domèstiques) i les empreses mitjançant dos mercats interconnectats:

En aquest circuit s'identifiquen dos corrents paral·lels de sentit oposat:

• Flux real: comprèn el traspàs físic de béns, serveis i factors productius. Les famílies posseeixen els factors bàsics (treball, terres i capital) i els posen a disposició de les empreses a través del mercat de factors. Les empreses transformen aquests recursos en productes finals i els ofereixen a les llars al mercat de béns i serveis.
• Flux monetari: reflecteix les contraprestacions financeres associades al flux real. En el mercat de béns, les llars pagen el preu dels articles consumits (despesa de consum), que esdevé ingressos per a les companyies. A canvi dels factors cedits, les empreses remuneren les llars amb retribucions de factors: salaris pel treball aportat, rendes o lloguers per l'ús de la terra i de locals, interessos pel capital finançat i beneficis empresarials per l'assumpció de riscos.

6. Els sistemes econòmics: mercat lliure, planificació centralitzada i economia mixta

Un sistema econòmic és el conjunt d'institucions, normes i mecanismes amb què una comunitat organitza la seva activitat per donar resposta a les preguntes bàsiques (què, com i per a qui). Es classifiquen atenent dos criteris essencials: la propietat dels mitjans de producció (privada, col·lectiva o estatal) i el mecanisme d'assignació dels recursos (mercat o planificació pública).

Segons el nivell d'intervenció, els mercats poden ser lliures (on els preus s'ajusten autònomament per oferta i demanda) o controlats (quan una autoritat pública imposa límits màxims o mínims als preus de béns essencials com aliments o carburants). De la mateixa manera, segons la capacitat d'influència dels participants, hi trobem mercats competitius (on cap agent pot manipular els preus pel seu compte) i mercats no competitius amb presència de poder concentrat com el monopoli (vegeu «Tema 4: Estructures de mercat — La competència perfecta» i «Tema 4: Estructures de mercat — El monopoli i altres formes de competència imperfecta»).

A. El sistema d'economia de lliure mercat

Descrit inicialment per Adam Smith, el sistema d'economia de mercat es recolza en la propietat privada dels mitjans de producció i en la descentralització de les decisions individuals. El mecanisme de preus actua com una «mà invisible» que canalitza l'afany de lucre i la cerca de satisfacció particular cap a la producció dels béns que la comunitat necessita.

• Avantatges: respecte absolut per les preferències dels consumidors (sobirania del consumidor), incentius potents per a la innovació i la reducció de costos gràcies a la competència, i coordinació eficient sense necessitat d'un òrgan burocràtic centralitzat.
• Desavantatges: aparició de fallades de mercat, que inclouen el poder monopolístic, la manca de provisió de béns públics essencials (com la seguretat ciutadana o la justícia, pels quals cap privat té incentius a invertir perquè no pot excloure'n ningú del gaudi), la generació d'externalitats negatives (contaminació) i una desigualtat pronunciada en el repartiment de les rendes, a més de cicles recurrents de crisi econòmica.

B. El sistema d'economia planificada

En el model d'economia planificada o de planificació centralitzada (aplicat històricament a l'antiga URSS i a la Xina abans del procés d'obertura econòmica), els mitjans de producció pertanyen íntegrament a l'Estat. Una agència central de planificació burocràtica fixa directament quins béns cal elaborar, quines quantitats exactes s'han de subministrar, quins mètodes industrials s'utilitzaran i quin preu tindrà cadascun.

Aquest model assegura teòricament la plena ocupació i un accés igualitari als recursos bàsics, però va fracassar històricament per la manca d'incentius individuals (en no poder retenir beneficis, les empreses no tenen cap interès a innovar o a reduir despeses) i per la impossibilitat pràctica d'una agència estatal de processar tota la informació necessària per ajustar l'oferta a les necessitats reals de milions de persones, provocant desabastiment sistemàtic i greus ineficiències.

C. El sistema d'economia mixta

La pràctica totalitat de les societats actuals s'estructuren com a sistemes d'economia mixta. En ells, el mercat manté la primacia en l'assignació de la majoria dels recursos, però l'Estat assumeix un rol corrector i regulador indispensable a través del sector públic per esmenar les fallades del mercat:

• Proveir béns públics purs que el sector privat no subministraria, com l'administració de justícia, la defensa nacional o la protecció civil.
• Finançar o gestionar serveis d'interès general (com l'educació i la sanitat pública) per garantir la igualtat d'oportunitats bàsica.
• Redistribuir part de la riquesa mitjançant impostos progressius i transferències socials (subsidis d'atur, pensions de jubilació) per reduir les asimetries i garantir una xarxa de protecció als col·lectius més vulnerables (configurant l'anomenat Estat del benestar).
• Regular la competència entre companyies i corregir impactes externs negatius com la contaminació ambiental.

Idees clau

• L'economia és la ciència social que estudia l'assignació òptima de recursos escassos per satisfer necessitats humanes infinites.
• Els factors de producció primaris són la terra (recursos naturals), el treball ($L$), el capital ($K$) i la iniciativa empresarial.
• L'economia positiva s'ocupa dels fets objectius i contrastables empíricament, mentre que la normativa es basa en judicis de valor subjectius.
• El flux circular de la renda vincula llars i empreses a través del flux real de factors i béns i del flux monetari de rendes i despesa de consum.
• En els sistemes de mercat els preus assignen els recursos, en els planificats ho fa l'autoritat central i en els mixtos conviuen la iniciativa privada i la regulació pública.

Posa a prova el que has après

1. Quin és l'origen principal de l'anomenat problema econòmic fonamental? — L'escassetat de recursos enfront de necessitats il·limitades
2. Quina de les següents afirmacions pertany a l'àmbit de l'economia normativa? — El govern hauria d'apujar els tributs als més rics
3. En el model del flux circular, què reben les famílies a canvi d'aportar treball i capital a les empreses? — Una retribució en forma de salaris i interessos
4. Per quin motiu l'Estat intervé en una economia mixta mitjançant el sector públic? — Per corregir fallades de mercat i reduir desigualtats

Tema 1: Fonaments de l'economia — La Frontera de Possibilitats de Producció i el creixement

Tota societat disposa d'una quantitat determinada de factors de producció (vegeu «Tema 1: Fonaments de l'economia — L'activitat econòmica i els sistemes econòmics») i d'un nivell tecnològic concret. Com que les necessitats humanes són virtualment il·limitades i els recursos són finits, s'imposa la necessitat d'escollir quins béns produir i en quina mesura. Per formalitzar aquesta disjuntiva, la teoria econòmica utilitza un model analític fonamental: la Frontera de Possibilitats de Producció (FPP).

Secció completa amb Premium

Idees clau

• na aliqua ut enim ad minim veniam quis nostrud exercitation ullamco laboris nisi ut aliquip ex ea commodo consequat lorem ipsum dolor sit amet consecte
• s nostrud exercitation ullamco laboris nisi ut aliquip ex ea commodo consequat lorem ipsum dolor sit amet consectetur adipiscing elit sed do eiusmod
• s nisi ut aliquip ex ea commodo consequat lorem ipsum dolor sit amet consectetur adipiscing elit sed do eiusmod tempor incididunt ut labore et
• quat lorem ipsum dolor sit amet consectetur adipiscing elit sed do eiusmod tempor incididunt ut labore et dolore magna aliqua ut enim ad minim veniam quis nostrud exercit
• ctetur adipiscing elit sed do eiusmod tempor incididunt ut labore et dolore magna aliqua ut enim ad minim veniam quis nostrud exercitation

Tema 2: El mecanisme de mercat — La demanda i l'oferta

El funcionament d'una economia descentralitzada es fonamenta en el mercat, l'espai institucional i físic o virtual on conflueixen compradors i venedors per intercanviar béns, serveis o factors productius a canvi d'un preu (vegeu «Tema 1: Fonaments de l'economia — L'activitat econòmica i els sistemes econòmics»). Per entendre com s'estableixen els preus i les quantitats produïdes, cal analitzar de forma aïllada el comportament dels dos agents protagonistes: els consumidors mitjançant la demanda i les empreses mitjançant l'oferta.

1. La teoria de la demanda

En l'anàlisi econòmica, cal distingir entre la intenció de compra i l'acte efectiu de comprar. La quantitat demandada d'un bé és el volum d'unitats que els consumidors desitgen i poden adquirir a un preu determinat durant un període temporal concret. Es tracta d'una variable flux, ja que només té sentit econòmic si es mesura referida a un interval temporal (dia, mes o any).

La relació bàsica entre el preu i la quantitat demandada s'enuncia mitjançant la llei de la demanda: mantenint constants tots els altres factors que afecten la decisió de consum (clàusula ceteris paribus), la quantitat demandada d'un bé varia en sentit invers al seu preu. Per tant, si el preu augmenta, la quantitat demandada es redueix; si el preu disminueix, la quantitat demandada augmenta.

Aquesta resposta inversa dels consumidors davant variacions del preu s'explica mitjançant dos fenòmens simultanis:

• Efecte substitució: en encarir-se un bé, els consumidors en redueixen el consum i el reemplacen per altres béns similars que ara resulten comparativament més barats.
• Efecte renda: una pujada de preu redueix el poder adquisitiu real de la renda del consumidor, limitant la seva capacitat global de compra.

Matemàticament, la conducta de la demanda s'expressa mitjançant la funció de demanda, que vincula la quantitat demandada d'un bé $X$ ($Q_D^X$) amb el seu propi preu ($P_X$), el preu d'altres béns relacionats ($P_Z$), el nivell de renda o riquesa ($Y$), les preferències o gustos ($G$), la dimensió del mercat ($D$) i les expectatives sobre el futur ($E$):

Sota la condició ceteris paribus, aïllem exclusivament la relació entre quantitat i preu propi: $Q_D = f(P)$. En representar gràficament aquesta funció en un eix cartesià —seguint la tradició establerta per l'economista britànic Alfred Marshall, on el preu se situa a l'eix d'ordenades ($P$) i la quantitat a l'eix d'abscisses ($Q$)— s'obté la corba de demanda, la qual presenta un pendent negatiu o decreixent com a expressió visual de la llei de la demanda.

Per obtenir la demanda de mercat o demanda agregada, es realitza una suma horitzontal de les corbes de demanda individuals: se sumen les quantitats que demana cada consumidor present al mercat per a cadascun dels preus possibles.

2. Desplaçaments de la demanda versus moviments al llarg de la corba

Distingir amb precisió entre una variació en la quantitat demandada i un canvi en la demanda és un requisit fonamental de l'anàlisi microeconòmica:

• Moviment al llarg de la corba: té lloc únicament quan varia el preu propi del bé ($P_X$), mantenint-se inalterats tots els altres factors explicatius. Passem d'un punt a un altre sobre la mateixa gràfica de demanda.
• Desplaçament de tota la corba: es produeix quan s'altera qualsevol variable exògena diferent del preu propi ($Y, P_Z, G, D, E$). La corba sencera es desplaça cap a la dreta si la demanda s'incrementa per a cada nivell de preus, o cap a l'esquerra si la demanda disminueix.

La direcció del desplaçament depèn de la naturalesa de la variable que s'ha modificat:

A. Canvis en el nivell de renda ($Y$)

La incidència d'una variació en la renda permet classificar els béns en dues categories:

• Béns normals: són aquells la demanda dels quals augmenta quan creix la renda dels consumidors ($Y ↑ → Q_D ↑$), provocant un desplaçament de la corba cap a la dreta. És el cas de la majoria d'articles de consum habitual, com el calçat o els aliments frescos.
• Béns inferiors: són béns que els consumidors substitueixen per alternatives de major qualitat quan millora el seu poder adquisitiu. En augmentar la renda, la seva demanda disminueix ($Y ↑ → Q_D ↓$), desplaçant la corba cap a l'esquerra (per exemple, les marques blanques bàsiques o el menjar ràpid de baix cost).

B. Canvis en el preu d'altres béns relacionats ($P_Z$)

Segons la relació que mantenen dos béns en el consum, es distingeixen tres tipologies:

• Béns substitutius: satisfan una mateixa necessitat. Si puja el preu del bé alternatiu ($P_Z ↑$), els consumidors el descarten i augmenten la demanda del bé principal ($Q_D^X ↑$), desplaçant la seva corba a la dreta (com la mantega i la margarina, o el cafè i el te).
• Béns complementaris: es consumeixen conjuntament per satisfer una necessitat. Si augmenta el preu del bé complementari ($P_Z ↑$), cau el consum de tots dos i la demanda del bé principal es redueix ($Q_D^X ↓$), desplaçant la corba a l'esquerra (com la benzina i els cotxes de combustió, o les impressores i els cartutxos de tinta).
• Béns independents: la variació del preu d'un bé no exerceix cap influència sobre la quantitat demandada de l'altre.

C. Gustos, grandària del mercat i expectatives

Una millora de les preferències o una campanya de moda favorable ($G ↑$), així com un increment de consumidors per creixement demogràfic o obertura comercial ($D ↑$), desplacen la corba a la dreta. Finalment, les expectatives de preus futurs superiors ($E$) inciten els compradors a anticipar les seves compres en el present, desplaçant la demanda actual cap a la dreta.

3. La teoria de l'oferta

Des del punt de vista dels productors, l'objectiu fonamental és la maximització dels beneficis empresarials (vegeu «Tema 3: Producció i costos — L'estructura de costos de l'empresa»). La quantitat ofertada d'un producte és el nombre d'unitats que les empreses estan disposades i capacitades per vendre a un preu determinat durant un període concret. Es tracta també d'una variable flux que expressa una intenció de venda, no pas les vendes ja materialitzades.

La llei de l'oferta postula que, mantenint tots els altres condicionants constants (ceteris paribus), la quantitat ofertada d'un bé varia en sentit directe o positiu respecte del seu preu: a major preu, major és la quantitat ofertada, i a menor preu, menor és el volum que els fabricants volen comercialitzar.

Aquesta relació directa s'explica perquè preus més elevats fan més rendible la fabricació del bé i permeten cobrir els costos marginals d'unitats addicionals de producció. La corba d'oferta és la representació gràfica d'aquesta conducta, i presenta un pendent positiu o creixent.

De la mateixa manera que en la demanda, l'oferta de mercat s'obté sumant horitzontalment les quantitats ofertades per cadascuna de les empreses competidores a cada preu vigent.

4. Variables que determinen l'oferta i els seus desplaçaments

La decisió global d'oferta es formula analíticament a través de la funció d'oferta:

On $P_X$ és el preu del bé, $P_Z$ el preu d'altres béns alternatius en la producció, $F_k$ el preu dels factors productius (salaris, matèries primeres, energia), $T$ la tecnologia disponible, $E$ les expectatives empresarials i $N$ el nombre d'empreses competidores al mercat.

La distinció analítica es manté inalterable respecte a la demanda:

• Moviment al llarg de la corba d'oferta: causat estrictament per una fluctuació del preu del propi bé ($P_X$).
• Desplaçament de la corba d'oferta: originat per un canvi en qualsevol variable diferent del preu propi ($F_k, T, E, N, P_Z$).

Els factors exògens principals que desplacen la corba d'oferta són:

1. Cost dels factors de producció ($F_k$): un increment en els costos de fabricació (salaris o subministraments) redueix el marge empresarial a cada preu, desplaçant la corba cap a l'esquerra. Una reducció de costos la desplaça cap a la dreta.
2. Tecnologia i progrés tècnic ($T$): la incorporació d'innovacions que permeten reduir els costos mitjans unitaris per a un volum donat d'inputs desplaça l'oferta cap a la dreta, ja que permet produir més a cada preu de venda.
3. Preu de béns alternatius en la producció ($P_Z$): si el preu d'un altre bé que l'empresa pot fabricar amb els mateixos recursos s'incrementa, el productor reassignarà recursos cap a aquest nou bé més rendible, reduint l'oferta del bé inicial (desplaçament a l'esquerra).
4. Expectatives dels venedors ($E$): si s'anticipa una pujada notable de preus a curt termini, els productors poden preferir emmagatzemar existències avui per comercialitzar-les després, reduint l'oferta actual (desplaçament a l'esquerra).
5. Nombre de venedors ($N$): l'entrada de nous competidors a la indústria amplia la capacitat agregada del mercat i desplaça l'oferta cap a la dreta.

5. Matriu comparativa de les alteracions de corbes

La taula següent sintetitza de manera sistemàtica l'efecte que té sobre la representació gràfica la variació de cadascun dels paràmetres del mercat:

Idees clau

• La llei de la demanda estableix una relació inversa entre el preu del bé i la quantitat demandada sota la clàusula ceteris paribus, fet que confereix a la corba de demanda un pendent decreixent.
• La llei de l'oferta postula una relació directa entre el preu d'un producte i la quantitat que les empreses estan disposades a produir i vendre, donant lloc a una corba de pendent creixent.
• Les variacions del propi preu d'un bé originen moviments al llarg de la corba (variacions en la quantitat demandada o ofertada), mentre que alteracions en variables exògenes produeixen desplaçaments de la corba.
• L'impacte de la renda sobre la demanda classifica els béns en normals (augmenten amb la renda) i inferiors (disminueixen en augmentar la renda).
• Segons el preu creuat, els béns es classifiquen en substitutius (si puja el preu de l'un, creix la demanda de l'altre) i complementaris (si puja el preu de l'un, decreix la demanda de l'altre).

Posa a prova el que has après

1. Què succeeix amb la demanda d'un bé inferior si la renda dels consumidors augmenta? — La corba de demanda es desplaça cap a l'esquerra
2. Si dos béns A i B són complementaris, un augment en el preu de A provocarà: — Un desplaçament a l'esquerra de la demanda del bé B
3. Quin dels següents factors genera un moviment al llarg de la corba d'oferta? — Una variació en el preu de mercat del propi bé
4. Com s'obté la corba de demanda del mercat a partir de les individuals? — Sumant horitzontalment les quantitats per a cada preu