Apunts de Dret Romà: Fonts, Família, Drets Reals i Contractes

I 0 flashcards i 16 preguntes més al document.

Text del document

APUNTS DRET ROMÀ Grau en Dret Universitat Rovira i Virgili AprenAI 2026-2027 Apunts de Dret Romà per a la URV: fonts, procés formulari, drets reals, contractes, família i dret successori amb taules clau per preparar l'examen.

APREN.AI Índex Història i Fonts 1 Periodificació constitucional i fonts del dret arcaic i clàssic Periodificació històrica i política de Roma L'estructura constitucional republicana El conflicte patriciplebeu i la secularització del dret Fonts de producció del dret arcaic i clàssic La jurisprudència clàssica i la literatura jurídica Les Institucions de Gai i l'estructura del dret Dualisme jurídic: Ius Civile, Ius Honorarium i Ius Gentium 2 L'Edicte del Pretor, el dret postclàssic i la compilació de Justinià L'evolució de la pretura i la formació del ius honorarium La codificació de l'Edicte Perpetu i la generalització de la ciutadania La crisi de fonts del dret postclàssic: leges, iura i la Llei de Cites La compilació de Justinià: el Corpus Iuris Civilis Sistemes de citació de les fonts romanes Subjectes del Dret 3 Status personal, capacitat i condició jurídica dels esclaus La teoria dels tres status i la capacitat jurídica La capitis deminutio i les seves modalitats Condició jurídica de l'esclau: objecte de dret Causes d'esclavitud i institucions de salvaguarda El peculi i la responsabilitat del dominus: accions adjectícies L'extinció de l'esclavitud i la condició de llibert 4 Ciutadania, capacitat d'obrar i tutela/curatela L'estatut de ciutadania (status civitatis) Inici i extinció de la personalitat jurídica Capacitat jurídica i capacitat d'obrar: causes de limitació Protecció dels impúbers i dels menors de vint-i-cinc anys Tutela de les dones i règim de les curateles Dret de Família 5 Pàtria potestat, relacions de parentiu i filiació L'estructura de la família romana i el poder del pater familias Contingut tradicional de la patria potestas Constitució i extinció de la potestat parental Apunts de Dret Romà: Fonts, Família, Drets Reals i Contractes 1 Capacitat patrimonial dels fills: el règim dels peculis Responsabilitat negocial i el Senatconsult Macedonià 6 El matrimoni romà i el règim econòmic matrimonial Naturalesa jurídica i requisits del matrimoni romà Impediments matrimonials i altres unions Evolució històrica: de la manus al matrimoni lliure Polítiques demogràfiques d'August Dissolució del vincle: causes, repudi i divorci Règim patrimonial: absorció, separació i béns dotals Restitució de la dot i règim de retencions Dret Processal Civil 7 Accions de Llei i el procediment formulari De l'autotutela a les accions de llei (legis actiones) El naixement del procediment formulari La fórmula processal: concepte i parts ordinàries Parts extraordinàries i clàusules especials 8 Tramitació, sentència, complements pretòris i cognitio extra ordinem 1.

La fase in iure: preparació i al·legacions 2. La litis contestatio i els seus efectes jurídics 3. Fase apud iudicem, sentència i execució 4. Complements extraprocessals de la jurisdicció pretòria 5. El procés extraordinari: cognitio extra ordinem Drets Reals 9 Coses, possessió i protecció interdictal 1. Concepte i classificacions romanes de les coses (res) 2. La possessió: concepte, naturalesa i elements constitutius 3. Tipologia possessòria i protecció processal 4. La tutela interdictal: retenir i recuperar 5.

Dinàmica possessòria: adquisició, pèrdua i continuïtat temporal 10 El dret de propietat i la copropietat El concepte de propietat i les facultats del dominus Tipologies històriques de propietat Protecció processal de la propietat civil Copropietat (condominium): orígens i funcionament clàssic Extinció del condomini i accions divisòries 11 Modes d'adquisició del domini i drets reals sobre cosa aliena Modes originaris d'adquisició de la propietat Modes derivatius del ius civile: actes solemnes i actes causals Apunts de Dret Romà: Fonts, Família, Drets Reals i Contractes 2 La usucapió i la prescripció de llarg temps Drets reals sobre cosa aliena de gaudi: usdefruit i servituds predials Drets reals de garantia: evolució cap a la penyora i la hipoteca Obligacions i Contractes 12 Teoria general de l'obligació i fonts 1.

El concepte d'obligació i el contingut de la prestació 2. Requisits de validesa de la prestació, compliment i mora 3. Classificació i gènesi de les fonts d'obligació 4.

Vida del contracte i tutela processal: dret estricte i bona fe 13 Tipologia contractual: reals, formals i consensuals Classificació general dels contractes romans Contractes reals: la perfecció mitjançant la datio rei Contractes formals: verbals i literals Contractes consensuals: la perfecció pel simple consentiment Dret Successori 14 Principis generals, herència jacent i adquisició Naturalesa de la successió universal i el concepte d'hereditas Principis dogmàtics del dret successori romà Delació i tipologia d'hereus segons l'adquisició L'herència jacent (hereditas iacens) i la usucapio pro herede Règim de responsabilitat per deutes: de l'ultra vires al benefici d'inventari Protecció processal civil: hereditatis petitio El règim pretori de la successió: Bonorum possessio 15 Successió testamentària, contingut, llegats i codicil El testament: concepte, caràcters i formes històriques Capacitat per testar i succeir: capacitas, testamentifactio i indignitat La institució d'hereu i les substitucions hereditàries Pluralitat d'hereus, el dret d'acréixer (ius adcrescendi) i desheretament Règim jurídic dels llegats i la Quarta Falcídia El codicil·li (codicillus) i la clàusula codicil·lar 16 Successió intestada i successió forçosa contra testament 1.

Fonaments i pressupòsits de la successió intestada 2. L'ordre successori ab intestato en el ius civile 3. La correcció pretòria: el sistema de la Bonorum possessio 4. Reformes imperials: Senatconsults i la sistematització de Justinià 5. Successió forçosa formal: preterició i collatio bonorum 6.

Successió forçosa material: la querela inofficiosi testamenti i la legítima 17 Resum per repassar Apunts de Dret Romà: Fonts, Família, Drets Reals i Contractes 3 Fonts del dret i evolució constitucional Subjectes, família i matrimoni Dret processal civil Coses, possessió i drets reals Obligacions i contractes Dret successori Taula cronològica fonamental Solucions de les preguntes de repàs Aquests apunts poden contenir errors o omissions. Són un material de suport i no substitueixen el temari oficial ni el professorat: contrasta la informació important.

Apunts de Dret Romà: Fonts, Família, Drets Reals i Contractes 4 1 Periodificació constitucional i fonts del dret arcaic i clàssic EN ACABAR SABRÀS Distingir les etapes constitucionals de Roma i els seus òrgans de govern. Explicar el procés d'equiparació jurídica entre patricis i plebeus a la República. Classificar les fonts del dret arcaic i clàssic segons el seu òrgan d'emissió. Diferenciar els conceptes materials de ius civile, ius honorarium i ius gentium. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 1 Com podia un magistrat romà modificar la pràctica d'una llei sense tenir competència per derogar-la?

L'estudi del dret romà abraça més d'un mil·lenni d'evolució jurídica i política institucional, des del naixement de la ciutat-estat fins a la consolidació i posterior divisió de l'Imperi. Comprendre aquest desenvolupament exigeix relacionar directament els canvis en l'organització del poder amb els mecanismes tècnics mitjançant els quals es creaven les normes.

ESQUEMA Estructura del tema: Història i Fonts del Dret Romà Història i Fonts 1 Periodificació constitucional i fonts del dret arcaic i clàssic 2 L'Edicte del Pretor, el dret postclàssic i la compilació de Justinià Etapes polítiques Monarquia, República, Principat i Dominat Institucions republicanes Magistratures, Senat i assemblees populars Fonts de producció Mores, lleis, edictes, senatconsults i doctrina Dualisme normatiu Ius civile davant de ius honorarium Sistemàtica doctrinal Jurisprudència clàssica i Institucions de Gai Apunts de Dret Romà: Fonts, Família, Drets Reals i Contractes 5 Periodificació històrica i política de Roma La trajectòria històrica de Roma s'estén tradicionalment des de la seva fundació l'any 753 aC fins a la mort de l'emperador Justinià I l'any 565 dC.

Aquest dilatat període s'estructura en diverses fases constitucionals ben diferenciades: Monarquia (753 aC – 509 aC): El règim institucional descansava sobre tres pilars: el rei (rex), cap suprem civil, militar i judicial elegit per les cúries; el Senat (senatus), consell d'ancians assessors; i les assemblees populars per cúries. Aquest model va finalitzar l'any 509 aC amb l'expulsió de Tarquini el Superb. República (509 aC – 27 aC): Es va instaurar un equilibri de poders fonamentat en les magistratures anuals i col·legiades, el Senat i les assemblees del poble. El conflicte social entre patricis i plebeus va marcar els segles inicials d'aquesta etapa.

La República va entrar en crisi al segle I aC per l'enfortiment dels caps militars i la ruptura dels límits temporals del poder extraordinari. Principat (27 aC – 235/284 dC): Iniciat per Octavi August l'any 27 aC en assumir els títols de princeps i imperator. Tot i mantenir l'aparença de la façana republicana, el poder efectiu es va concentrar en mans de l'emperador. Aquesta etapa d'esplendor clàssica va degenerar durant la crisi del segle III dC en una anarquia militar successòria. Dominat (284 dC – 565 dC): Encetat amb les reformes de Dioclecià l'any 284 dC, va transformar el règim en una monarquia absoluta i burocratitzada on l'emperador és dominus.

Aquesta fase clou amb l'època justinianea. L'estructura constitucional republicana La República romana va dissenyar un complex equilibri institucional basat en tres eixos: les magistratures, el Senat i les assemblees populars. Les magistratures ordinàries eren gratuïtes, electives i tenien una durada anual. Es regien pel principi de col·legialitat, de manera que cada integrant podia exercir la intercessio o dret de vet sobre el seu col·lega: Cònsols: Dos magistrats suprems dotats d'imperium màxim, amb funcions executives, de comandament militar i convocatòria cívica. Pretors: Magistrats encarregats d'administrar justícia, investits també d'imperium.

Censors: Elegits periòdicament per confeccionar el cens de ciutadans i vigilar els costums morals. Edils: Responsables de la seguretat ciutadana, la cura de l'ordre públic, l'aprovisionament i la policia dels mercats. Qüestors: Encarregats de la gestió i administració de les finances públiques. Tribuns de la plebs: Representants elegits pels plebeus, inviolables, amb facultat de vetar qualsevol acte dels magistrats per protegir els interessos populars. Com a magistratura extraordinària, davant greus crisis militars o internes es podia nomenar un dictador.

Aquest magistrat únic concentrava tots els poders durant un màxim de sis mesos, sense quedar sotmès a la responsabilitat ordinària ni al vet. Apunts de Dret Romà: Fonts, Família, Drets Reals i Contractes 6 El Senat, compost tradicionalment per tres-cents exmagistrats, exercia la direcció de la política exterior, l'administració financera, el control del culte i l'assessorament als governants. A més, convalidava els acords assemblearis mitjançant la seva auctoritas. Pel que fa a les assemblees populars, els comicis centuriats (organitzats segons el model militar per centúries) aprovaven les lleis i elegien els magistrats majors.

D'altra banda, els concilis de la plebs reunien exclusivament els ciutadans plebeus per triar els seus tribuns i aprovar propostes normatives conegudes com a plebiscits. COMPROVA-HO 2 Quina diferència fonamental existia entre el consolat i la dictadura pel que fa a la durada i al control del poder? El conflicte patriciplebeu i la secularització del dret Durant els primers segles republicans, els patricis monopolitzaven la propietat de la terra, el sacerdoci i els càrrecs polítics. Els plebeus, tot i integrar l'exèrcit, patien una greu manca de drets i desconeixien el funcionament dels litigis.

La justícia inicial estava controlada pel col·legi pontifical, que custodiava en secret les fórmules processals de les accions de llei (vegeu «Dret Processal Civil — Accions de Llei i el procediment formulari»). Aquesta situació va forçar la redacció de la Llei de les XII Taules l'any 449 aC per una comissió de deu juristes (decemviri). Aquest monument legal va representar la primera fixació per escrit de les tradicions jurídiques ancestrals conegudes com a mores maiorum. Tot i no ser una regulació exhaustiva ni eliminar immediatament totes les desigualtats socials, va establir una certesa pública idèntica per a tota la ciutadania al fòrum.

El procés d'equiparació institucional es va consolidar a mitjan segle IV aC. Mitjançant les Lleis Licínies Sèxties de l'any 367 aC, es va reservar un dels dos consolats a la plebs i es va crear la pretura urbana. Aquest magistrat assumia la jurisdicció en assumptes civils, traient definitivament l'administració de justícia de l'esfera religiosa i iniciant la secularització del dret romà. Més endavant, cap al 300 aC, la publicació dels formularis processals atribuïda a Gneu Flavi va trencar de manera definitiva el secretisme sacerdotal.

DEFINICIÓ Els mores maiorum són els usos i costums immemorials transmesos oralment per les generacions precedents, considerats obligatoris per la comunitat romana i constituents de la base originària del ius civile. Fonts de producció del dret arcaic i clàssic El pas d'una societat agrària arcaica a un imperi mediterrani va diversificar els instruments normatius. La celeritat i l'abast d'aquesta producció es van adaptar als canvis soferts per les estructures de poder.

Apunts de Dret Romà: Fonts, Família, Drets Reals i Contractes 7 Font del dret Òrgan emissor Àmbit d'aplicació i característiques Costum (mores maiorum) Comunitat ciutadana ancestral Normes no escrites vinculants per tradició reiterada. Lleis comicials (leges) Comicis centuriats / assemblees Disposicions proposades per magistrats amb imperium i votades pel poble. Eficàcia general (erga omnes). Plebiscits Concilis de la plebs Originàriament només vinculaven la plebs; amb la Lex Hortensia del 286 aC es van equiparar a les lleis. Senatconsults Senat Consells i instruccions adreçats als magistrats republicans; al Principat adquiriren autèntic valor de llei.

Edictes dels pretors Pretors (urbà i peregrí) Programes anuals de protecció processal que van configurar el ius honorarium. Constitucions imperials Emperador (Principat i Dominat) Voluntat imperial plasmada en edictes, rescriptes, decrets i mandats. Jurisprudència Juristes laics independents Dictàmens tècnics i interpretacions doctrinals casuístiques sobre el dret vigent. Les constitucions imperials promulgades a partir del govern d'August van rebre el nom genèric de ius novum. Aquestes es manifestaven a través de quatre tipologies clares: Edictes (edicta): Normes d'obligat compliment de caràcter general adreçades a tots els súbdits o comunitats provincials.

Rescriptes (rescripta): Respostes per escrit que emetia la cancelleria imperial a consultes jurídiques de jutges, magistrats o particulars. Decrets (decreta): Sentències judicials dictades directament per l'emperador en primera instància o en apel·lació com a jutge suprem. Mandats (mandata): Instruccions de servei internes adreçades a governadors provincials i alts funcionaris de l'administració. ERROR FREQÜENT No s'han de confondre els edictes del pretor amb els edictes de l'emperador.

L'edicte pretori republicà era un programa processal d'un magistrat que no creava dret substantiu sinó accions judicials, mentre que l'edicte imperial era una constitució normativa general amb força directa de llei. La jurisprudència clàssica i la literatura jurídica Durant l'etapa clàssica, els juristes no eren funcionaris subordinats a l'administració, sinó ciutadans experts que gaudien d'una reconeguda autoritat social i prestaven assessorament tècnic. La seva activitat s'articulava al voltant de tres eixos: assessorar en negocis privats (cavere), orientar les parts sobre la via processal adient (agere) i emetre dictàmens tècnics davant consultes reals (respondere).

Apunts de Dret Romà: Fonts, Família, Drets Reals i Contractes 8 La doctrina clàssica era eminentment casuística, defugint definicions abstractes per resoldre problemes concrets. Aquestes reflexions van cristal·litzar en diversos gèneres d'escriptura especialitzada: Tractats casuístics: Reculls de dictàmens i casos pràctics coneguts com a responsa, quaestiones o sententiae. Comentaris sistemàtics: Obres dedicades a l'anàlisi de tractats doctrinals consolidats, principalment els comentaris ad Sabinum. Comentaris a l'edicte: Obres de tall processal que analitzaven els mecanismes judicials disponibles, anomenades comentaris ad Edictum.

Literatura institucional i didàctica: Escrits de caràcter docent ordenats en regles breus (regulae) o manuals complets d'aprenentatge (institutiones). Amb l'adveniment del Principat, August va intentar fiscalitzar l'activitat jurisprudencial concedint a certs experts l'anomenat ius respondendi ex auctoritate principis. Aquesta distinció atorgava als dictàmens del jurista afavorit el pes i prestigi de la mateixa autoritat imperial, fet que condicionava poderosament la decisió dels jutges davant opinions divergents. COMPROVA-HO 3 Què pretenia l'emperador August en implantar el ius respondendi ex auctoritate principis?

Les Institucions de Gai i l'estructura del dret El tractat didàctic més rellevant conservat de l'època clàssica són les Institucions de Gai, jurista docent del segle II dC actiu sota els governs d'Antoní Pius i Marc Aureli. Aquesta obra presenta una vàlua històrica cabdal perquè es va conservar de forma gairebé íntegra fora de les compilacions posteriors: va ser redescoberta l'any 1816 en un palimpsest custodiat a la biblioteca capitular de Verona.

Gai va estructurar la matèria jurídica privada en quatre comentaris articulats sobre una cèlebre divisió tripartita: DEFINICIÓ Les res mancipi són els béns de major valor per a l'antiga economia agrària romana (fundes a la península itàlica, esclaus, animals de tir i càrrega i servituds predials rústiques). La seva transmissió requeria obligatòriament els rituals solemnes del ius civile: la mancipatio o la in iure cessio (vegeu «Drets Reals — Modes d'adquisició del domini i drets reals sobre cosa aliena»). Dret de persones (Llibre I): Estudia la capacitat i condició jurídica dels subjectes. Distingeix fonamentalment les persones lliures (ciutadans romans, llatins i pelegrins) dels esclaus.

1 Dret de coses (Llibres II i III): Analitza la propietat, la possessió, els drets sobre coses alienes i la successió patrimonial, diferenciant les res mancipi de les res nec mancipi. 2 Dret de les accions (Llibre IV): Detalla el sistema d'enjudiciament civil, contraposant les antigues accions de llei amb el procediment formulari. 3 Apunts de Dret Romà: Fonts, Família, Drets Reals i Contractes 9 Dualisme jurídic: Ius Civile, Ius Honorarium i Ius Gentium L'ordenament jurídic romà clàssic no era un cos unitari, sinó que es componia de diferents sistemes interrelacionats que convivien de forma dinàmica.

El ius civile era el dret estricte i formal reservat en exclusiva als ciutadans romans, basat en el principi de personalitat de les lleis. Estava integrat pels mores maiorum, les lleis comicials, els plebiscits, els senatconsults, la jurisprudència tradicional i les constitucions imperials. La seva excessiva rigidesa impedia sovint adaptar-se a les noves necessitats socials i comercials. Per pal·liar aquest rigorisme va sorgir el ius honorarium (o dret pretori), creat mitjançant l'edicte anual dels magistrats jurisdiccionals. Com va sintetitzar el jurista Papinià, el pretors van introduir aquest dret per ajudar, suplir o corregir les mancances del ius civile.

En lloc de derogar la norma civil vigent, el pretor denegava accions injustes o concedia excepcions i noves accions basades en l'equitat. Finalment, el ius gentium integrava aquell conjunt de regles bàsiques i institucions comunes admeses per tots els pobles de l'antiguitat (com determinades figures contractuals consensuals o la mateixa esclavitud com a botí bèl·lic). Aquestes normes s'aplicaven a les relacions entre ciutadans romans i estrangers a través del pretor peregrí, magistratura creada l'any 242 aC arran de la Primera Guerra Púnica (vegeu «Història i Fonts — L'Edicte del Pretor, el dret postclàssic i la compilació de Justinià»).

COMPROVA-HO 4 De quina manera el pretor corregia una solució injusta del ius civile si no tenia el poder de derogar lleis? IDEES CLAU La història constitucional romana es divideix en Monarquia, República, Principat i Dominat, cadascuna amb els seus propis òrgans de creació normativa. La Llei de les XII Taules (449 aC) va fixar per escrit els <mark class='hl-green'>mores maiorum</mark> per donar seguretat jurídica i mitigar la subordinació plebea. La creació de la pretura urbana mitjançant les Lleis Licínies Sèxties (367 aC) va secularitzar la jurisdicció civil, separant-la del col·legi pontifical.

La Lex Hortensia de l'any 286 aC va equiparar definitivament els plebiscits de les assemblees plebees a les lleis comicials per a tota la ciutadania. El <mark class='hl-green'>ius honorarium</mark> pretori va sorgir per ajudar, suplir o corregir la rigidesa formal del <mark class='hl-green'>ius civile</mark> mitjançant protecció processal basada en l'equitat. Les Institucions de Gai van sistematitzar el dret privat en persones, coses i accions, text retrobat l'any 1816 a Verona. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 5. Quin paper va tenir la Lex Hortensia de l'any 286 aC en el sistema de fonts romà? 6. En què es diferenciava funcionalment el ius civile del ius honorarium?

Apunts de Dret Romà: Fonts, Família, Drets Reals i Contractes 10 HISTÒRIA I FONTS 2 L'Edicte del Pretor, el dret postclàssic i la compilació de Justinià EN ACABAR SABRÀS Explicar l'origen de la pretura peregrina i la creació del ius honorarium a través de l'edicte Analitzar els intents de solució a la crisi postclàssica de fonts fins a la Llei de Cites Distingir les quatre parts del Corpus Iuris Civilis i la incidència de les interpolacions Identificar i descriure el format de citació dels principals cossos jurídics romans PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 7 Com podia un tribunal romà del segle V resoldre un judici si els juristes clàssics opinaven coses oposades sobre un mateix cas?

L'evolució de la pretura i la formació del ius honorarium La jurisdicció a Roma va experimentar una transformació decisiva a partir del segle IV aC. Amb les Lleis Licínies Sèxties de l'367 aC, es va instaurar la figura del pretor urbà. Aquesta magistratura va secularitzar l'administració de justícia i va assumir els litigis ordinaris entre ciutadans romans, superant l'antic monopoli interpretatiu del col·legi pontifical. L'expansió mercantil i militar provocada per la Primera Guerra Púnica va alterar l'escenari jurídic.

L'arribada massiva de comerciants forans va evidenciar la rigidesa del procediment arcaic basat en les accions de llei (vegeu «Història i Fonts — Periodificació constitucional i fonts del dret arcaic i clàssic»). Per donar resposta a aquesta realitat, l'any 242 aC es va fundar el pretor peregrí. Aquest magistrat s'encarregava exclusivament de resoldre controvèrsies sorgides entre ciutadans romans i estrangers, o bé entre estrangers entre si. Davant la impossibilitat d'aplicar el dret estricte de la ciutat als forasters, el pretor peregrí va articular mecanismes processals flexibles basats en la bona fe i la paraula donada, propis del ius gentium.

Mitjançant l'escriptura d'instruccions sobre taules de cera, va donar naixement al procediment formulari. Cada any, a l'inici del mandat, el magistrat feia públic el seu programa d'actuació al fòrum mitjançant l'edicte, recollint les fórmules d'accions i excepcions que concediria. Aquest vehicle normatiu va configurar el ius honorarium, definit com el conjunt de regles creades pels pretors per corroborar, suplir o corregir les deficiències del dret estricte. Cap a l'any 130 aC, la Lex Aebutia va estendre aquest sistema formulari a les controvèrsies entre els propis ciutadans romans.

Des d'aquell moment, el pretor urbà també va començar a publicar el seu propi edicte anual, adaptant el dret tradicional a les noves necessitats socials. COMPROVA-HO 8 Quina necessitat històrica immediata va motivar la creació del pretor peregrí l'any 242 aC? Apunts de Dret Romà: Fonts, Família, Drets Reals i Contractes 11 La codificació de l'Edicte Perpetu i la generalització de la ciutadania Durant el Principat, el control imperial va anar absorbint progressivament les antigues facultats republicanes. Cap a l'any 130 dC, sota l'autoritat de l'emperador Adrià, es va fixar un límit definitiu a l'activitat judicial creadora.

Adrià va encarregar al jurista sabinià Salvi Julià la fixació i unificació de les clàusules edictals en l'Edicte Perpetu. Amb aquesta codificació, el text edictal va esdevenir invariable: cap magistrat posterior no podia afegir noves fórmules processals per decisió pròpia. La iniciativa jurídica va quedar reservada al príncep i als seus funcionaris, posant punt final a la creació autònoma del ius honorarium. Un segle més tard, la dinastia dels Severs va consumar la unificació de l'estatus jurídic personal a tot el territori imperial. L'any 212 dC, mitjançant la Constitutio Antoniniana (Edicte de Caracal·la), es va concedir la ciutadania romana a tots els habitants lliures de l'Imperi.

Aquest fet va provocar la desaparició material de la categoria dels pelegrins i, per tant, va extingir la funció del pretor peregrí. Institució o fita Cronologia Objectiu i efecte fonamental Pretura urbana 367 aC Administració de justícia entre ciutadans romans mitjançant accions de llei. Pretura peregrina 242 aC Jurisdicció per a conflictes amb estrangers; origen del procediment formulari. Lex Aebutia Aprox. 130 aC Extensió del procediment formulari a les disputes entre ciutadans romans. Edicte Perpetu 130 dC Fixació oficial per Salvi Julià sota Adrià; tancament de la creació pretòria. Constitutio Antoniniana 212 dC Concessió de la ciutadania a tots els lliures; extinció dels pelegrins.

COMPROVA-HO 9 Quina conseqüència va tenir la redacció de l'Edicte Perpetu per part de Salvi Julià respecte als pretors posteriors? La crisi de fonts del dret postclàssic: leges, iura i la Llei de Cites La transició cap a l'Imperi absolut o Dominat, consolidada a partir del 284 dC amb Dioclecià, va suprimir l'esquema republicà restant. Les magistratures van perdre la seva funció decisòria, la burocràcia imperial va passar a monopolitzar els tribunals mitjançant la cognitio extra ordinem (vegeu «Dret Processal Civil — Tramitació, sentència, complements pretòris i cognitio extra ordinem»), i la voluntat de l'emperador es va erigir en l'única font de producció normativa.

Aquest període postclàssic es va caracteritzar per una profunda inseguretat jurídica derivada de la coexistència de dos blocs materials no coordinats: Leges: constitucions imperials dictades pels successius sobirans des d'August, caracteritzades per la seva proliferació incontrolada, dispersió i freqüents contradiccions sobre la seva vigència o Apunts de Dret Romà: Fonts, Família, Drets Reals i Contractes 12 derogació. Iura: doctrina i dictàmens emesos pels juristes d'època clàssica, transmesos mitjançant còpies manuscrites privades que patien alteracions, omissions o suplantacions apòcrifes.

Com que no existien registres oficials unificats, als jutges postclàssics els resultava pràcticament impossible discernir quines lleis estaven vigents o quins textos doctrinals eren autèntics. Per pal·liar aquesta situació, van néixer inicialment compilacions privades realitzades per juristes, centrades en el dret privat: Codex Gregorianus (291 dC): compendi privat de constitucions des de l'època d'Adrià fins a Dioclecià i Maximià. Codex Hermogenianus (posterior al 305 dC): col·lecció privada que recollia exclusivament rescripte imperials de Dioclecià i Maximià redactats pel jurista Hermogenià. Posteriorment es va imposar la intervenció estatal per ordenar tots dos blocs.

Per dotar de certesa els iura, es va promulgar l'any 426 dC la famosa Llei de Cites, incorporada posteriorment al Codi Teodosià. Aquesta constitució imperial va restringir l'al·legació d'autoritats clàssiques en judici a cinc juristes determinats: Gai, Papinià, Pau, Ulpià i Modestí. El tribunal havia d'aplicar obligatòriament el criteri mantingut per la majoria d'aquests cinc autors. En cas d'empat numèric, prevalia de forma taxativa l'opinió de Papinià. Només si Papinià guardava silenci sobre el supòsit en qüestió, el jutge quedava facultat per resoldre segons el seu propi arbitri. Pel que fa a les leges, la primera ordenació oficial va ser el Codex Theodosianus.

Aquesta obra va recopilar les constitucions imperials des de Constantí I fins al govern de Teodosi II. Es va dividir en 16 llibres, subdividits en títols i ordenats cronològicament. Va ser aprovat l'any 438 dC per l'emperador Teodosi II a la part oriental i l'any 439 dC per Valentinià III a l'Imperi d'Occident, esdevenint l'últim cos legal d'abast comú per a les dues meitats de l'Imperi Romà. PER RECORDAR-HO La Llei de Cites resolia els desacords doctrinals com una votació col·legiada de 5 membres on Papinià tenia el vot de qualitat de desempat.

COMPROVA-HO 10 Quina regla devia seguir un jutge segons la Llei de Cites si es produïa un empat de parers entre els cinc juristes autoritzats i Papinià no s'havia pronunciat sobre el tema? La compilació de Justinià: el Corpus Iuris Civilis Després de la caiguda definitiva de la part occidental l'any 476 dC, l'emperador Justinià I va ascendir al tron de Constantinoble l'any 527 dC. Imbuït del programa polític de la restauratio imperii (restaurar la grandesa territorial, militar i cultural de Roma), va encarregar a una comissió de juristes presidida per Tribonià la fixació i depuració integral de tot el dret acumulat.

Aquesta obra colossal, designada segles més tard com a Corpus Iuris Civilis, va aconseguir la síntesi definitiva del llegat clàssic i postclàssic a través de quatre parts estructurades: Apunts de Dret Romà: Fonts, Família, Drets Reals i Contractes 13 ESQUEMA Estructura del Corpus Iuris Civilis ERROR FREQÜENT Confondre el contingut genuïnament clàssic del Digest amb les interpolacions. Els compiladors de Tribonià tenien l'ordre expressa de modificar, retallar o reescriure els escrits clàssics (aproximadament un 5% del material original seleccionat) per adaptar-los a les necessitats bizantines del segle VI, destruint la resta d'obres.

Un text del Digest no reflecteix sempre la redacció exacta del jurista que l'encapçala. Sistemes de citació de les fonts romanes Per interpretar i localitzar correctament els textos jurídics romans en la resolució d'exàmens i supòsits pràctics, cal dominar les següents pautes documentals de citació: Institucions (533 dC): manual concebut originàriament per a l'ensenyament elemental del dret, prenent com a referència l'obra de Gai. Està dividit en 4 llibres escrits en llatí. A diferència d'un llibre escolar normal, Justinià li va atorgar força de llei vinculant per als tribunals. 1 Digest o Pandectes (533 dC): és la peça central i de més abast doctrinal de tot el dret romà.

Reuneix una àmplia selecció de iura clàssics extrets dels millors juristes. Consta de 50 llibres dividits en títols i fragments, seguint la sistemàtica pròpia de l'Edicte Perpetu. 2 Codi (534 dC): compendi que actualitza el Codi Teodosià recollint exclusivament leges (constitucions imperials) des de l'emperador Adrià fins a l'any 534 dC. Consta de 12 llibres ordenats per matèries i cronologia, eliminant la Llei de Cites atesa la plena vigència del propi Digest. 3 Novel·les (+565 dC): recull de les noves lleis (novae leges) dictades per Justinià entre el 534 dC i la seva mort l'any 565 dC. Van reformar profundament institucions fonamentals com el dret de família i el règim successori.

4 Institucions 533 dC, 4 llibres docents amb valor de llei Digest / Pandectes 533 dC, 50 llibres de iura clàssics Codi 534 dC, 12 llibres de constitucions imperials Novel·les Post 565 dC, lleis posteriors de Justinià Apunts de Dret Romà: Fonts, Família, Drets Reals i Contractes 14 Institucions de Gai: s'identifiquen per la sigla de l'autor seguida de dos números que corresponen al llibre i al paràgraf. Exemple: Gai. 2,180 (Llibre 2, paràgraf 180). Codi Teodosià: s'abreuja com a C.Th. seguit de tres números corresponents a llibre, títol i constitució imperial. Exemple: C.Th. 1, 4, 3 (Llibre 1, títol 4, constitució 3, referida a la Llei de Cites).

Institucions de Justinià: s'introdueixen amb I.J. o Inst. acompanyades del llibre, títol i paràgraf. Exemple: I.J. 2, 130, 4 (Llibre 2, títol 130, paràgraf 4). Digest: comença amb la lletra D. seguida de tres dígits que indiquen llibre, títol i fragment (més la inscripció de l'autor i l'obra clàssica d'origen), podent afegir un quart dígit pel paràgraf intern. Exemple: D. 19, 1, 1 (Ulpiano 28 ad Sabinum) (Llibre 19, títol 1, fragment 1, extret del comentari d'Ulpià a Sabí). Codi de Justinià: es referencia amb C. seguit de tres o quatre dígits: llibre, títol, número de constitució i paràgraf intern. Exemple: C. 7, 39, 3, 2 (Llibre 7, títol 39, constitució 3, paràgraf 2).

Novel·les: s'assenyalen directament amb l'abreviatura Nov. i el número assignat a la disposició. Exemple: Nov. 128. COMPROVA-HO 11 Què significa la inscripció d'un fragment del Digest i per què és important per al jurista contemporani? IDEES CLAU El pretor peregrí va ser creat l'any per resoldre conflictes amb estrangers mitjançant el procediment formulari, originant el ius honorarium. L'Edicte Perpetu codificat per Salvi Julià sota Adrià ( ) va tancar la facultat judicial de crear noves solucions processals. L'Edicte de Caracal·la ( ) va concedir la ciutadania als habitants lliures de l'Imperi, extingint la pretura peregrina.

La crisi postclàssica de seguretat jurídica entre leges i iura es va tractar de resoldre amb la Llei de Cites ( ) i el Codi Teodosià ( ). El Corpus Iuris Civilis de Justinià es divideix en quatre parts fonamentals: Institucions ( ), Digest ( ), Codi ( ) i Novel·les ( ). Les interpolacions van ser modificacions textuals deliberades ordenades per Justinià per adaptar els iura clàssics a l'època bizantina. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 12. Com funcionava el mecanisme de desempat previst per la Llei de Cites del 426 dC? 13. Quina diferència de contingut jurídic bàsic hi ha entre el Digest i el Codi de Justinià?

242 aC 130 dC 212 dC 426 dC 438-439 dC 533 dC 533 dC 534 dC +565 dC Apunts de Dret Romà: Fonts, Família, Drets Reals i Contractes 15 Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 14. Quin any es va redactar la Llei de les XII Taules? 15. Quina magistratura va secularitzar l'administració de justícia romana l'any 367 aC? 16. Quina conseqüència jurídica fonamental va tenir la Lex Hortensia del 286 aC? 17. Com es dividien originàriament les matèries a les Institucions de Gai? 18. Quin magistrat va introduir el procediment formulari arran dels contactes amb estrangers? 19. Qui va codificar definitivament l'Edicte Perpetu l'any 130 dC sota l'emperador Adrià? 20.

Quin d'aquests juristes NO formava part del grup autoritzat per la Llei de Cites del 426 dC? 21. Com s'anomenen les modificacions fetes per Tribonià als textos clàssics dins del Digest?

286 aC a) 449 aC b) 753 aC c) 367 aC d) El consolat plebeu a) La dictadura b) La pretura urbana c) La censura d) La vinculatorietat general dels plebiscits a) L'abolició de les accions de llei b) La concessió del ius respondendi c) La creació del pretor peregrí d) Dret públic, sagrat i privat a) Contractes, delictes i successions b) Lleis, edictes i jurisprudència c) Persones, coses i accions d) L'edil curul a) El tribú de la plebs b) El pretor peregrí c) El pretor urbà d) Tribonià a) Papinià b) Salvi Julià c) Ulpià d) Gai a) Modestí b) Salvi Julià c) Pau d) Rescriptes a) Edictes b) Interpolacions c) Plebiscits d) Apunts de Dret Romà: Fonts, Família, Drets Reals i Contractes 16 3 Status personal, capacitat i condició jurídica dels esclaus EN ACABAR SABRÀS Distingir els tres status romans i la diferència entre capacitat jurídica i capacitat d'obrar.

Identificar els graus de capitis deminutio i les seves conseqüències civils. Explicar el funcionament del peculi i les accions adjectícies contra el dominus. Diferenciar les formes solemnes i no solemnes de manumissió i les figures del ius postliminii i la fictio legis Corneliae. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 22 Per què un soldat romà presoner a la guerra necessitava que el dret fingís el moment exacte de la seva mort? L'estudi de la persona a Roma parteix de la determinació de la seva posició jurídica davant l'ordenament.

A diferència dels sistemes moderns, el dret romà no concedia personalitat jurídica pel sol fet de néixer com a humà: calia analitzar la concurrència de tres estats distints per establir si un individu podia ser titular de drets i obligacions.

Subjectes del Dret 3 Status personal, capacitat i condició jurídica dels esclaus 4 Ciutadania, capacitat d'obrar i tutela/curatela Apunts de Dret Romà: Fonts, Família, Drets Reals i Contractes 17 ESQUEMA Estructura dels Subjectes i Família a Roma La teoria dels tres status i la capacitat jurídica Per gaudir de plena personalitat jurídica davant el ius civile (vegeu «Història i Fonts — Periodificació constitucional i fonts del dret arcaic i clàssic»), un subjecte necessitava reunir simultàniament tres requisits essencials: Status libertatis: ser una persona lliure i no pas un esclau. És la condició fonamental, ja que sense llibertat hom era considerat un objecte de dret.

Status civitatis: tenir la condició de ciutadà romà (civis), excloent peregrins o estrangers (vegeu «Subjectes del Dret — Ciutadania, capacitat d'obrar i tutela/curatela»). Status familiae: ocupar una situació d'independència familiar (sui iuris), és a dir, no estar sotmès a la potestat de ningú com a cap de família o pater familias (vegeu «Dret de Família — Pàtria potestat, relacions de parentiu i filiació»). Cal establir una clara contraposició entre dos conceptes nuclears: Capacitat jurídica: l'aptitud per ser titular de relacions jurídiques, drets i béns patrimonials. Només corresponia a qui era sui iuris.

Per contra, els individus alieni iuris depenien d'una potestat aliena (la patria potestas paterna o la manus marital; vegeu «Dret de Família — El matrimoni romà i el règim econòmic matrimonial») i allò que adquirien revertia en el titular d'aquella autoritat. Capacitat d'obrar: l'habilitat reconeguda per celebrar negocis vàlids amb eficàcia vinculant. Una persona podia tenir plena capacitat jurídica i veure minvada la seva capacitat d'obrar per edat, malaltia mental, prodigalitat o pel sexe femení, circumstàncies que obligaven a intervenir a través d'institucions de suport (vegeu «Subjectes del Dret — Ciutadania, capacitat d'obrar i tutela/curatela»).

COMPROVA-HO 23 Pot un individu ser sui iuris i estar privat de la capacitat d'obrar? Subjectes i Família Condició de la persona a Roma Status libertatis Lliures davant esclaus Règim dels esclaus Peculi, accions i manumissió Status civitatis Ciutadans, llatins i peregrins Capacitat d'obrar Edat, sexe i institucions de tutela Status familiae Sui iuris davant alieni iuris Patria potestas Poder del pater i relacions agnatícies Apunts de Dret Romà: Fonts, Família, Drets Reals i Contractes 18 La capitis deminutio i les seves modalitats L'alteració desfavorable o la mutació de qualsevol d'aquests tres estats rebia el nom de capitis deminutio.

Depenent de l'element extingit o transformat, la jurisprudència clàssica recollida al Digest (vegeu «Història i Fonts — L'Edicte del Pretor, el dret postclàssic i la compilació de Justinià») va sistematitzar tres intensitats: Modalitat Pèrdua o canvi d'estat Supòsits i conseqüències Capitis deminutio maxima Pèrdua de la llibertat (status libertatis). Pèrdua simultània de la ciutadania i dels drets familiars. L'individu passa de ser persona a convertir-se en esclau. Capitis deminutio media Pèrdua de la ciutadania (status civitatis). Es conserva la llibertat com a peregrí, però es perden els vincles de dret civil agnatici. Exemples: condemna penal o exili voluntari.

Capitis deminutio minima Modificació de la pertinença familiar (status familiae). Hom manté la llibertat i la ciutadania. Succeeix en caure sota la manus del marit o mitjançant l'adrogatio (vegeu «Dret de Família — Pàtria potestat, relacions de parentiu i filiació»). ESQUEMA Modalitats de Capitis Deminutio COMPROVA-HO 24 Quina gradació de capitis deminutio experimenta una dona sui iuris que contrau matrimoni cum manu? Condició jurídica de l'esclau: objecte de dret L'esclau mancava de personalitat: era conceptualitzat com una cosa (res mancipi, vegeu «Drets Reals — Coses, possessió i protecció interdictal»), sotmesa al poder absolut del seu senyor (dominus).

Per transmetre la seva propietat calia un negoci solemne com la mancipatio o la in iure cessio (vegeu «Drets Reals — Modes d'adquisició del domini i drets reals sobre cosa aliena»). Aquesta cosificació comportava que l'esclau no tingués patrimoni ni ius actionis (legitimació activa o passiva davant els tribunals; vegeu «Dret Processal Civil — Accions de Llei i el procediment formulari»).

L'única excepció processal reservada consistia a instar la seva pròpia llibertat si afirmava Capitis Deminutio Canvi o degradació d'estat Màxima Pèrdua de la llibertat Mitjana Pèrdua de la ciutadania Mínima Canvi de posició a la família Apunts de Dret Romà: Fonts, Família, Drets Reals i Contractes 19 haver estat manumès pel seu antic titular. Qualsevol ingrés que obtingués per transmissió o donació repercutia automàticament en benefici del patrimoni dominical. El tractament social i material dels esclaus va evolucionar al llarg dels segles: Època arcaica: Presència reduïda a la unitat domèstica (un o dos per llar); compartien taula i treballs amb la família pagesa.

Època clàssica: Aparició d'explotacions massives (fins a centenars o més d'un miler d'esclaus), tràfic a gran escala i severitat extrema en les condicions de vida. Època postclàssica: L'assumpció progressiva del cristianisme i reformes legislatives van suavitzar la duresa material, limitant el maltractament indiscriminat.

Causes d'esclavitud i institucions de salvaguarda La condició servil podia originar-se per dues vies fonamentals: Per als romans fets presoners a la guerra, l'ordenament va dissenyar dues ficcions protectores essencials: Ius postliminii: Si el ciutadà aconseguia escapar del captiveri i traspassava novament les fronteres romanes, recuperava de manera automàtica tots els seus drets i relacions civils anteriors. No obstant això, mai no es recobraven les situacions de mer fet com el matrimoni o la possessió, dissoltes amb la captura. Fictio legis Corneliae: Si el captiu moria sota el poder enemic, la seva mort com a esclau invalidaria el seu testament i el seu patrimoni quedaria indefens.

La llei Cornèlia creava la ficció jurídica segons la qual el soldat s'entenia mort en el camp de batalla l'últim instant abans de ser capturat, de manera que el testament restava plenament vàlid. ERROR FREQÜENT Creure que el ius postliminii refà immediatament totes les circumstàncies prèvies de la persona. Recorda que les situacions de fet (la possessió material d'un bé i el vincle conjugal) queden extingides. El matrimoni es dissol definitivament pel captiveri, i si l'individu torna a Roma haurà d'iniciar una nova convivència de mutu acord si vol constituir de nou matrimoni. COMPROVA-HO 25 Quina conseqüència pràctica aportava la Fictio legis Corneliae a l'hereu del soldat mort en captivitat?

Naixement: En les relacions sense matrimoni legítim s'imposava el criteri mater semper certa est. El fill seguia la sort de la mare en el moment del part. Amb tot, la doctrina va instituir el favor libertatis: si la mare havia gaudit de llibertat en qualsevol instant durant la gestació, l'infant naixia lliure (ingenu). 1 Captiveri bèl·lic: Quan una comunitat enemiga era vençuda per les armes, els seus membres passaven a ser captius de guerra. Aquesta regla del dret internacional militar funcionava recíprocament si un ciutadà romà era apresat per l'enemic.

2 Apunts de Dret Romà: Fonts, Família, Drets Reals i Contractes 20 El peculi i la responsabilitat del dominus: accions adjectícies Tot i ser una cosa en propietat, l'esclau tenia intel·ligència humana i actuava en el mercat. Per aprofitar la seva activitat, el senyor podia concedir-li un peculium (patrimoni separat compost per diners, mercaderies o altres béns). El dominus en retenia la titularitat jurídica definitiva i podia revocar-lo. El ius civile no permetia exigir deutes al senyor contrets per l'esclau.

Per resoldre la indefensió dels tercers que negociaven amb ell, el pretor va introduir les anomenades accions adjectícies (actiones adiecticiae qualitatis): Actio de peculio: Permetia al creditor demandar directament el senyor per deutes contrets per l'esclau, limitant la condemna a l'import total existent dins del peculi. Actio de in rem verso: Si els negocis havien generat un lucre econòmic al titular dominical superior al saldo del peculi, el creditor podia reclamar fins a la quantia en què el senyor s'havia enriquit indegudament. Actio noxalis: Si l'esclau perpetrava un delicte civil privat (com furts o lesions corporals), la víctima disposava d'aquesta eina contra el seu amo.

Aquest podia escollir entre pagar la sanció pecuniària fixada pel jutge o lliurar l'esclau en reparació (noxae deditio). EXEMPLE L'esclau Estic rep un peculi valorat en 500 sestercis. Negociant en un port, contreu un deute de 700 sestercis per unes fustes que s'utilitzen íntegrament per reparar la vil·la del senyor. El creditor pot usar l'actio de in rem verso per exigir els 700 sestercis complets, ja que el senyor ha integrat aquest enriquiment en el seu patrimoni. L'extinció de l'esclavitud i la condició de llibert L'alliberament voluntari d'un esclau pel seu propietari s'anomenava manumissió.

Segons el procediment escollit, els efectes variaven de forma transcendental: Apunts de Dret Romà: Fonts, Família, Drets Reals i Contractes 21 Tipologia de manumissió Formes d'execució Efectes d'estat concedits Manumissions solemnes (dret civil) Vindicta: procés ficti de llibertat davant el magistrat. Censu: inscripció al cens ciutadà cada cinc anys. Testamento: clàusula directa del dominus al seu testament. Atorgaven tant la llibertat com la ciutadania romana. Manumissions no solemnes (dret pretori) Inter amicos: declaració davant testimonis amistosos. Per epistulam: notificació en carta signada. Per mensam: convidar l'esclau a compartir taula. Assolien la condició de lliures de fet.

Des de l'emperador August se'ls atribuí l'estatut de latini iuniani (lliures per comerciar, però privats de testar i de drets polítics). La persona alliberada s'anomenava llibert (contraposat a l'ingenu, que neix lliure). L'esclau alliberat no trencava vincles amb el seu antic senyor, que es convertia en el seu patronus. Aquesta relació de patronatge implicava el deure de respecte (prohibició d'iniciar accions processals que comportessin infàmia contra el patró), prestacions laborals i obligació d'obediència subjecta a sanció en cas d'incompliment.

Durant el principat d'August es van dictar límits rigorosos per frenar alliberaments massius: Lex Fufia Caninia (any 2 aC): Va fixar una escala percentual màxima d'esclaus que es podien alliberar per via testamentària. Lex Aelia Sentia: Va exigir requisits d'edat per evitar fraus, fixant un mínim de 20 anys per al patró que volgués manumetre i un mínim de 30 anys per a l'esclau per accedir a la ciutadania plena. COMPROVA-HO 26 Quina posició jurídica tenien els latini iuniani respecte a la successió patrimonial?

Apunts de Dret Romà: Fonts, Família, Drets Reals i Contractes 22 IDEES CLAU La capacitat jurídica a Roma requeria la concurrència de tres estats: status libertatis, civitatis i familiae (ésser persona sui iuris). La capitis deminutio comporta la disminució d'aquests estadis en tres intensitats: màxima (llibertat), mitjana (ciutadania) o mínima (estat familiar). L'esclau era considerat un objecte de dret (res mancipi) privat de ius actionis i capacitat patrimonial pròpia. El captiveri de guerra generava l'esclavitud del ciutadà romà, corregida pel ius postliminii en cas de retorn o per la Fictio legis Corneliae en cas de decés a l'estranger.

Mitjançant el peculi i les accions adjectícies del pretor es feia respondre patrimonialment el dominus de les actuacions i deutes generats pel seu esclau. La manumissió distingia entre vies solemnes (que concedien la ciutadania) i no solemnes (que creaven latini iuniani), originant el deure de patronatge cap al patronus. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 27. En què es distingeix conceptualment la capacitat jurídica de la capacitat d'obrar en el dret romà? 28. Per quina raó la Fictio legis Corneliae impedia la nul·litat dels testaments dels soldats capturats? 29. Quina diferència funcional existeix entre l'actio de peculio i l'actio de in rem verso?

SUBJECTES DEL DRET 4 Ciutadania, capacitat d'obrar i tutela/curatela EN ACABAR SABRÀS Distingir els drets públics i privats dels ciutadans romans respecte dels diferents estatuts de latins i pelegrins. Explicar els requisits doctrinals d'inici de la personalitat física i els mecanismes de protecció del nasciturus. Diferenciar amb precisió tècnica les funcions i àmbits d'actuació de la tutela i de la curatela. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 30 Pot un ciutadà orfe de només 5 anys ser propietari d'un gran patrimoni i alhora ser incapaç de comprar personalment un tros de pa?

Apunts de Dret Romà: Fonts, Família, Drets Reals i Contractes 23 L'estatut de ciutadania (status civitatis) A l'antiga Roma, la posició jurídica d'un individu lliure depenia directament del seu status civitatis. Les Institucions de Gai (vegeu «Història i Fonts — Periodificació constitucional i fonts del dret arcaic i clàssic») articulen la població lliure en una divisió tripartida: ciutadans romans (cives), llatins (latini) i estrangers (peregrini). Els cives romani gaudien de la plenitud de facultats tant en l'esfera pública com en la privada.

En l'àmbit públic, reservat estrictament als homes, s'incloïa el dret de vot a les assemblees (ius suffragii) i el dret a accedir a les magistratures i càrrecs públics (ius honorum). En l'esfera del dret privat, disposaven de prerogatives fonamentals: Ius conubii: capacitat per contraure matrimoni legítim d'acord amb el dret civil (iustum matrimonium). Ius commercii: facultat per realitzar negocis jurídics vàlids, transmetre i adquirir la propietat civil. Ius actionis: dret a acudir com a part demandant o demandada davant els tribunals ordinaris per fer valer les seves pretensions.

Testamentifactio: facultat d'atorgar testament vàlid (activa) o de ser instituït hereu o legatari en el testament d'un tercer (passiva). La condició de ciutadà s'adquiria primordialment pel naixement d'unions legítimes entre pares romans (on el fill seguia la condició del pare) o de mare romana en cas de fills no legítims. També s'obtenia mitjançant una manumissió solemne d'un esclau (vegeu «Subjectes del Dret — Status personal, capacitat i condició jurídica dels esclaus») o per concessió sobirana dels comicis o del príncep. Aquesta via de concessió general va culminar quan la Constitutio Antoniniana de l'any 212 dC va atorgar la ciutadania a tots els habitants lliures de l'Imperi.

En canvi, la pèrdua de la ciutadania es produïa per pèrdua de la llibertat (capitis deminutio maxima) o mitjançant una capitis deminutio media, derivada del trasllat voluntari i definitiu fora de Roma, de l'exili voluntari com a substitució de la pena de mort o de la deportació forçosa com a sanció per traïció. Per sota dels ciutadans se situaven els latini, els quals tenien una capacitat intermèdia dividida històricament en tres categories: Latini prisci: habitants originals de les ciutats del Laci. Reconeixien la màxima proximitat amb els ciutadans i disposaven de ius commercii, ius actionis, testamentifactio i ius conubii per casar-se amb ciutadans romans.

Latini coloniarii: residents a les colònies que van rebre aquest règim (com la concessió general de la llatinitat a Hispània per Vespasià cap a l'any 74 dC). Gaudien de ius commercii, ius actionis i testamentifactio, però mancaven de ius conubii. Latini iuniani: esclaus manumesos de manera no solemne regulats des de l'època d'August. Disposaven de ius commercii i ius actionis per a actes inter vius, però no podien atorgar testament civil ni contraure matrimoni amb ciutadans. Finalment, els peregrini eren les persones lliures pertanyents a comunitats externes incorporades a l'orbe romà que no posseïen drets de ciutadania.

Es distingien entre els peregrini alicuius civitatis (ciutadans de ciutats que havien pactat un foedus amb Roma i conservaven les seves lleis locals) i els peregrini dediticii, membres de pobles que s'havien rendit sense condicions o antics esclaus alliberats Apunts de Dret Romà: Fonts, Família, Drets Reals i Contractes 24 amb antecedents infamants, que mancaven de qualsevol ordenament propi. Per atendre el tràfic jurídic i els litigis d'aquests subjectes es va instituir l'any 242 aC la magistratura del pretor peregrí (vegeu «Història i Fonts — L'Edicte del Pretor, el dret postclàssic i la compilació de Justinià»).

ESQUEMA Estatut jurídic dels individus lliures COMPROVA-HO 31 Quina diferència essencial de capacitat privada presentaven els latini prisci respecte dels latini coloniarii? Inici i extinció de la personalitat jurídica La condició de persona física i l'inici de la personalitat jurídica requerien en el dret romà un naixement efectiu que complís tres requisits doctrinals copulatius: el partus perfectus (despreniment absolut del si matern amb tall del cordó umbilical, havent transcorregut entre set i deu mesos de gestació), el fet de néixer amb vida i tenir forma humana (un concepte jurídic indeterminat excloent dels éssers amb malformacions extremes).

Respecte a la prova de la vida es va generar una famosa controvèrsia doctrinal entre escoles de jurisprudència: Els proculians exigien un signe indubtable i expressiu: calia que el nadó fes un plor o emissió vocal en néixer. Els sabinians defensaven que qualsevol manifestació externa de vida independent, com la respiració o el moviment, era suficient per acreditar la personalitat.

Aquest criteri més ampli va Cives romani Plenitud de drets públics i privats Latini Capacitat intermèdia segons la categoria Latini prisci Commercium, conubium i testamentifactio Latini coloniarii Commercium i testamentifactio sense conubium Latini iuniani Lliberts no solemnes amb commercium inter vius Peregrini Estrangers sense drets de ciutadania Alicuius civitatis Conserven lleis pròpies via foedus Dediticii Rendits sense normes civils pròpies Apunts de Dret Romà: Fonts, Família, Drets Reals i Contractes 25 acabar prevalent en la compilació justinianea. Mentre la criatura no neix rep la qualificació de nasciturus (el concebut no nascut).

Com que biològicament no té personalitat fins al part, el dret romà va articular la ficció segons la qual se'l té per nascut per a tot allò que li sigui favorable, especialment en matèria successòria per salvaguardar els drets dels fills pòstums. Per evitar que els altres hereus perjudiquessin el patrimoni hereditari abans de l'arribada del part, el pretor podia acordar la cura ventris, designant un curator ventris encarregat de vigilar i administrar els béns de l'herència que li correspondrien si arribava a néixer viu. L'extinció de la personalitat jurídica es produïa amb la mort biològica del subjecte (o per la pèrdua de la llibertat assimilada a la mort civil).

Quan diversos membres d'una mateixa família amb vincles hereditaris morien en un mateix accident o naufragi, la dificultat per establir qui havia premort obligava a aplicar la regla de la commoriència, segons la qual es presumia que tots havien mort simultàniament, de manera que cap d'ells transmetia drets hereditaris a l'altre. COMPROVA-HO 32 Quin paper desenvolupava el curator ventris durant la gestació d'un fill pòstum? Capacitat jurídica i capacitat d'obrar: causes de limitació Per gaudir de plena capacitat jurídica (titularitat de drets i obligacions) calia ser lliure, ciutadà romà i jurídicament independent (sui iuris).

En canvi, la capacitat d'obrar fa referència a l'aptitud per realitzar actes i negocis jurídics vàlids per un mateix. No totes les persones sui iuris disposaven d'aquesta darrera facultat; existien circumstàncies personals que impedien o limitaven el govern autònom dels seus béns: ERROR FREQÜENT Confondre la manca de capacitat jurídica amb la limitació de la capacitat d'obrar. Un menor impúber o un dement orfe és sui iuris i té plena capacitat jurídica (pot ser propietari d'un gran patrimoni i creditor), però té una incapacitat d'obrar que l'obliga a actuar mitjançant un tutor o un curador.

En canvi, un fill sotmès a pàtria potestat té plena capacitat natural per entendre negocis, però no té capacitat jurídica patrimonial autònoma per ser alieni iuris. Les principals causes limitadores de la capacitat d'obrar reconegudes en les fonts són les següents: Causa limitadora Subjectes afectats Règim jurídic i efectes sobre els negocis Edat Impúbers (menors de 14 anys homes i 12 dones) i menors de 25 anys Sotmesos a tutela impuberum o protecció pretòria específica. Sexe Dones sui iuris Sotmeses a tutela mulierum per a la realització de negocis solemnes de dret civil.

Apunts de Dret Romà: Fonts, Família, Drets Reals i Contractes 26 Causa limitadora Subjectes afectats Règim jurídic i efectes sobre els negocis Malaltia mental Furiosi i dements Absència total de consentiment vàlid; intervenció del curator furiosi excepte en intervals lúcids acreditats. Prodigalitat Prodigi (dissipadors dels béns familiars) Inhabilitació pretòria per a actes de disposició; intervenció del curator prodigi. Infàmia Persones sotmeses a taca d'honor civil Pèrdua del dret de vot actiu o passiu, inhabilitació com a jutge, testimoni o representant processal.

Protecció dels impúbers i dels menors de vint-i-cinc anys L'edat era el criteri objectiu primordial de modulació dels actes jurídics. La pubertat natural quedava fixada als 14 anys per als homes i 12 anys per a les dones. Dins de la impubertat existien dues categories ben delimitades: Infantes (de 0 a 7 anys): nens incapaços de parlar amb sentit jurídic. Mancaven de cap capacitat d'obrar; el seu tutor assumia una representació integral gestionant el patrimoni (negotiorum gestio). Infantia maiores (dels 7 anys fins a la pubertat): tenien un discerniment incipient.

Podien realitzar vàlidament per ells mateixos negocis que impliquessin un benefici econòmic pur (com acceptar una donació), però per a qualsevol acte de gravamen, obligació o disposició (acceptar una herència, transmetre béns, arrendar) necessitaven l'assistència i autorització del tutor mitjançant la auctoritatis interpositio. La designació del tutor impúber podia articular-se mitjançant tres fórmules successives: Si el tutor vulnerava els seus deures patrimonials robant o perjudicant l'impúber, es podia exercitar contra ell una acció de tutela per exigir la reparació econòmica i imposar-li una declaració d'infàmia.

En assolir la pubertat als 14 anys, el ciutadà home esdevenia capaç segons el dret civil. Tanmateix, atesa la inexperiència negocial d'aquests joves davant el tràfic mercantil complex, es va aprovar la Lex Laetoria (o Plaetoria) de circumscriptione adolescentium, que sancionava qui enganyés o s'aprofités d'un menor de 25 anys. Paral·lelament, el pretor concedia al menor una protecció processal mitjançant una exceptio (si era demandat per complir el…