Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós

I 0 flashcards i 11 preguntes més al document.

Text del document

APUNTS ANATOMIA I FISIOLOGIA I Grau en Farmàcia Universitat Ramon Llull AprenAI 2026-2027 Apunts complets d'Anatomia i Fisiologia I: nivells d'organització, teixits, sistema tegumentari, ossos, articulacions, múscul i transmissió nerviosa.

APREN.AI Índex Organització del cos 1 Fonaments i terminologia anatòmica Fonaments: morfologia, funció i medi intern Nivells d'organització corporal Estructura cel·lular i membrana plasmàtica Posició de referència i regions corporals Plans, eixos de moviment i terminologia direccional Cavitats corporals principals 2 Homeòstasi i sistemes de retroalimentació El concepte d'homeòstasi i els marges de normalitat Components del bucle homeostàtic Mecanismes de retroalimentació negativa i positiva Integració de la resposta: sistema nerviós i sistema endocrí 3 Histologia bàsica — Teixits fonamentals i adaptacions cel·lulars Unions intercel·lulars Teixit epitelial Teixit connectiu Teixits excitables: muscular i nerviós Adaptació cel·lular i reparació dels teixits Fulles embrionàries bàsiques 4 Sistema tegumentari — Estructura de la pell i termoregulació Organització general i funcions del sistema tegumentari L'epidermis: capes i poblacions cel·lulars La dermis: estructura, vascularització i línies de Langer La hipodermis: teixit adipós blanc i marró Òrgans annexos: glàndules, pèl i ungles Termoregulació, síntesi de vitamina D i reparació cutània Aparell locomotor 5 Teixit ossi, osteogènesi i remodelació 1.

El sistema esquelètic: funcions biològiques i mecàniques 2. Estructura macroscòpica i classificació morfològica dels ossos 3. Composició de la matriu òssia i biomecànica trabecular 4. Poblacions cel·lulars del teixit ossi 5. Microestructura de l'os compacte: sistemes de Havers 6. Ossificació endocondral i creixement en longitud Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 1 7. Fisiologia del remodelat i fases de curació de fractures 6 Articulacions i cartílag articular 1. Fonaments i classificació de les articulacions 2. Anatomia de l'articulació sinovial i cartílag hialí 3. Membrana sinovial, líquid sinovial i viscoelasticitat 4.

Processos degeneratius i complicacions clíniques Sistema muscular 7 Estructura del múscul esquelètic i el sarcòmer Funcions i propietats fisiològiques del teixit muscular Organització del teixit connectiu muscular i formació del tendó Ultraestructura de la fibra muscular: sarcolemma, túbuls T i reticle sarcoplasmàtic Arquitectura molecular del sarcòmer: miofilaments contràctils i reguladors Tipus metabòlics de fibres musculars esquelètiques 8 Acoblament excitació-contracció i mecànica muscular Estructura i transmissió a la placa motora Acoblament excitació-contracció i cicle dels ponts creuats Mecànica muscular: unitats motores i graduació de la força Sensors propioceptius: fus muscular i òrgan tendinós de Golgi 9 Múscul cardíac i múscul llis Múscul cardíac: estructura i sincronització funcional Automatisme cardíac i generació intrínseca de l'estímul Múscul llis visceral: organització sense sarcòmers i xarxa filamentosa Control autònom i to muscular continu Teixit nerviós 10 Estructura neuronal, neuroglia i beina de mielina 1.

Organització general del sistema nerviós 2. Morfologia i classificació de les neurones 3. Cèl·lules de la neuroglia i la seva especialització 4.

Mielinització, conducció de l'impuls i patologia 11 Potencial de repòs, potencial d'acció i sinapsi Potencial de membrana en repòs i equilibri iònic Fases del potencial d'acció i refractarietat Propagació de l'impuls i conducció saltatòria Transmissió sinàptica: elèctrica i química Organització general i tècniques d'electrofisiologia 12 Resum per repassar Organització general, medi intern i homeòstasi Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 2 Histologia fonamental i adaptacions cel·lulars Sistema tegumentari Aparell locomotor: ossos i articulacions Sistema muscular i contracció Teixit nerviós i electrofisiologia Solucions de les preguntes de repàs Aquests apunts poden contenir errors o omissions.

Són un material de suport i no substitueixen el temari oficial ni el professorat: contrasta la informació important. Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 3 1 Fonaments i terminologia anatòmica EN ACABAR SABRÀS Definir els conceptes de morfologia, fisiologia i medi intern. Distingir els nivells d'organització biològica des del nivell químic fins al sistèmic. Identificar els plans de secció, els eixos de moviment i els termes de relació corporal. Localitzar les 9 regions abdominopèlviques i les cavitats corporals principals. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 1 Per què un metge necessita especificar la posició anatòmica abans de descriure la posició d'una ferida o un òrgan?

L'estudi del cos humà requereix comprendre tant la disposició material dels seus components com els processos que en mantenen el funcionament actiu.

ESQUEMA Organització i terminologia anatòmica Organització del cos 1 Fonaments i terminologia anatòmica 2 Homeòstasi i sistemes de retroalimentació Bases de l'estudi corporal Morfologia, fisiologia i medi intern Escala jeràrquica viva Químic, cel·lular, tissular, orgànic, sistèmic Membrana plasmàtica Bicapa lipídica i mosaic fluid Topografia anatòmica Plans, eixos, regions i cavitats Plans i eixos Sagital, frontal, transversal Cavitats corporals Cranial, vertebral, toràcica, abdominopèlvica Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 4 Fonaments: morfologia, funció i medi intern El terme anatomia té el seu origen etimològic en les arrels gregues tomos (tallar) i ana (repetir), fet que reflecteix el seu lligam històric amb la dissecció.

Des del punt de vista científic, l'anatomia analitza l'organització estructural i la morfologia dels éssers vius. D'altra banda, la fisiologia aborda la funció d'aquestes estructures, estudiant els mecanismes vitals a escala cel·lular, tissular, orgànica i sistèmica. DEFINICIÓ El medi intern, concepte establert pel fisiòleg Claude Bernard, designa el conjunt de líquids i condicions fisicoquímiques (com la temperatura, el pH i la pressió) que envolten i banyen les cèl·lules corporals.

La supervivència exigeix controlar les pertorbacions exteriors per evitar alteracions en aquest medi intern (més detalls sobre la seva regulació a «Organització del cos — Homeòstasi i sistemes de retroalimentació»). Nivells d'organització corporal La matèria viva s'organitza en una escala jeràrquica de complexitat creixent: Esquema dels nivells d'organització corporal des de l'escala química fins a l'organisme. Nivell químic: comprèn els àtoms fonamentals de la vida (carboni, hidrogen, oxigen, nitrogen, fòsfor) combinats per formar molècules com l'ADN o l'aigua.

Nivell cel·lular: la cèl·lula és la unitat bàsica, estructural, funcional i genètica de qualsevol ésser viu capaç de dur a terme les funcions vitals autònomament. Nivell tissular: agrupació de cèl·lules similars especialitzades a desenvolupar una funció concreta (l'estudi d'aquesta escala correspon a la histologia). Nivell orgànic: integració de diferents tipus de teixits estructurats per executar tasques precises, tals com el cor, la pell, els ossos, l'estómac o els pulmons.

Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 5 Nivell sistèmic: conjunt d'òrgans coordinats per acomplir una funció fisiològica comuna, com per exemple l'aparell digestiu (format per esòfag, fetge, estómac, pàncrees, vesícula biliar i intestins), el sistema locomotor, endocrí, renal o nerviós. COMPROVA-HO 2 Quina relació conceptual s'estableix entre l'anatomia i la fisiologia segons el seu objecte d'estudi? Estructura cel·lular i membrana plasmàtica Les cèl·lules eucariotes es diferencien de les procariotes per disposar d'un material hereditari embolicat per una coberta o membrana nuclear i per comptar amb compartiments interns membranosos complexos.

Dins de les cèl·lules eucariotes trobem diferències funcionals i estructurals destacades segons el regne: Característica Cèl·lula eucariota animal Cèl·lula eucariota vegetal Paret cel·lular Absent Present Cloroplasts Absents Presents Substància de reserva energètica Glicogen Midó La frontera que delimita el citoplasma és la membrana cel·lular. Aquesta barrera es descriu mitjançant el model de mosaic fluid: està constituïda per una bicapa lipídica de fosfolípids (que presenten dominis hidròfils i hidrofòbics), colesterol i proteïnes incrustades o associades, conferint al conjunt flexibilitat, deformabilitat, estabilitat mecànica i permeabilitat selectiva.

La membrana plasmàtica desenvolupa tres funcions primordials: COMPROVA-HO 3 Quines característiques físiques aporta la bicapa de fosfolípids segons el model de mosaic fluid? Transport de substàncies: intercanvi de molècules i ions a través de canals proteics i porus, mitjançant processos passius o actius (amb despesa energètica en forma d'ATP o amb mediació enzimàtica). 1 Mobilitat i dinàmica cel·lular: la seva flexibilitat possibilita el desplaçament en medis fluids o teixits (com ocorre mitjançant cilis o deformacions) i permet fluxos vesiculars com l'endocitosi i l'exocitosi.

2 Intercanvi de senyals: transmissió d'estímuls físics i químics entre cèl·lules veïnes mitjançant variacions en el potencial elèctric i moviments de càrrega, procés crític en teixits excitables com el nerviós o el muscular. 3 Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 6 Posició de referència i regions corporals En ciències mèdiques, qualsevol descripció espacial requereix adoptar una norma uniforme. La posició anatòmica estàndard situa el cos humà dret (bipedestació), mirant cap endavant, amb les extremitats superiors esteses al llarg del tronc, els palmells de les mans orientats cap endavant (supinació) i els peus lleugerament separats recolzats a terra.

L'organisme s'estructura en grans àrees topogràfiques: Regió cefàlica: comprèn el cap, subdividit en la porció cranial i la porció facial. Regió cervical: correspon al coll. Tronc: dividit en regió toràcica (el pit) i regió abdominal o umbilical. A la cara posterior inclou la zona dorsal i la zona lumbar. Extremitats o membres: dividits en membre superior (espatlla, braç, colze, avantbraç, canell i mà) i membre inferior (maluc, cuixa, genoll, cama, turmell i peu). Per localitzar estructures internes i símptomes clínics a la zona ventral inferior, s'utilitzen divisions abdominals.

Tot i que en certes ocasions es divideix en 4 quadrants (superior dret, superior esquerre, inferior dret i inferior esquerre), la divisió més utilitzada és la de 9 regions abdominopèlviques. Diagrama de la divisió abdominopèlvica clínica en quatre quadrants.

Aquestes 9 regions estan delimitades per quatre línies traçades sobre la paret abdominal: dues línies medioclaviculars verticals (dreta i esquerra), la línia horitzontal superior anomenada línia subcostal (per sota de les costes) i la línia horitzontal inferior o línia transtubercular (que uneix els tubercles de les crestes ilíaques): Lateral dret Zona medial Lateral esquerre Hipocondri dret Epigastri (regió epigàstrica) Hipocondri esquerre Flanc dret (regió lumbar dreta) Regió umbilical (mesogastri) Flanc esquerre (regió lumbar esquerra) Fossa ilíaca dreta (regió inguinal dreta) Hipogastri (regió púbica) Fossa ilíaca esquerra (regió inguinal esquerra) Plans, eixos de moviment i terminologia direccional Per estudiar i seccionar el cos s'empren tres plans geomètrics imaginaris ortogonals: Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 7 Pla sagital: pla vertical d'orientació anteroposterior.

Si divideix el cos exactament en dues meitats simètriques (dreta i esquerra) s'anomena pla sagital mitjà o medial; si és paral·lel a aquest s'anomena parasagital. Pla frontal o coronal: pla vertical disposat perpendicularment al sagital, dividint el cos en una secció anterior (ventral) i una secció posterior (dorsal). Pla transversal o horitzontal: pla perpendicular als dos anteriors que separa el cos en una porció superior (cranial) i una porció inferior (caudal). Permet obtenir talls axials visibles des d'una perspectiva superior o inferior.

Els moviments articulars s'executen al voltant de tres eixos principals: Eix transvers (o horitzontal): orientat d'esquerra a dreta; permet moviments de flexió i extensió (com al colze o al genoll). Eix vertical (craniocaudal, superoinferior o longitudinal): recorre el cos de cap a peus; sobre seu es duen a terme els moviments de rotació (interna i externa). Eix sagital (anteroposterior o ventrodorsal): va de davant a darrere; permet els moviments d'allunyament i acostament al pla mitjà (abducció i adducció). Esquema dels eixos direccionals proximal-distal i medial-lateral en vista anterior.

La ubicació relativa de les estructures s'expressa mitjançant parelles de termes direccionals: Anterior (ventral) / Posterior (dorsal): cap a la cara frontal o cap a l'esquena del cos. A les mans s'empra el terme palmar (o volar) i dorsal; als peus s'utilitza plantar i dorsal. Superior (cranial o cefàlic) / Inferior (caudal): cap al cap o cap a la part baixa del tronc/peus. Medial / Lateral: situat a prop de la línia mitjana de referència o allunyat cap als costats.

Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 8 Proximal / Distal: s'empra en les extremitats per expressar proximitat o allunyament respecte a la unió del membre amb el tronc (per exemple, les patologies com l'artritis reumatoide solen afectar articulacions distals com dits i canells, mentre que les espatlles o els malucs són proximals). ERROR FREQÜENT Confondre els termes abducció i adducció és un error molt habitual en exàmens: Abducció (ABD): allunya un membre o estructura de la línia mitjana del cos (per exemple, separar les cames o obrir els dits de la mà).

Adducció (ADD): aproxima el membre o estructura cap a la línia mitjana (tancar les cames cap a l'eix central o ajuntar els dits). Recorda també que el polze té mobilitat única: a més de flexió, extensió i abducció, executa l'oposició (moviment clau per fer pinça). Altres moviments concrets són la pronació i supinació de l'avantbraç i colze. COMPROVA-HO 4 En quin pla i al voltant de quin eix es realitza el moviment de flexió-extensió del colze? Cavitats corporals principals Les cavitats corporals són espais interiors tancats que allotgen, protegeixen i sostenen els òrgans vitals: Cavitat cranial: espai ossi delimitat pels ossos del crani que conté i protegeix l'encèfal.

Cavitat vertebral (o espinal): canal continu format per la superposició de les vèrtebres que conté la medul·la espinal. Cavitat toràcica: delimitada per la caixa toràcica i tancada inferiorment pel múscul diafragma. Subdividida en cavitats menors com la cavitat pleural (per als pulmons) i la cavitat pericàrdica (per al cor). Cavitat abdominal: situada immediatament sota el diafragma; conté la major part de les vísceres digestives (estómac, fetge, intestins). Cavitat pèlvica: porció més inferior, envoltada per la cintura pelviana; allotja la bufeta urinària, òrgans reproductors interns i recte. Sovint es descriu de forma conjunta amb la cavitat adjacent com a cavitat abdominopèlvica.

COMPROVA-HO 5 Quin element anatòmic marca la separació física entre la cavitat toràcica i la cavitat abdominal? Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 9 IDEES CLAU L'anatomia investiga la morfologia estructural mentre que la fisiologia se centra en la funció dels òrgans i teixits. El concepte de medi intern de Claude Bernard defineix l'ambient líquid i fisicoquímic en el qual operen les cèl·lules. L'organització viva s'estructura jeràrquicament en els nivells químic, cel·lular, tissular, orgànic i sistèmic.

El model de mosaic fluid descriu la membrana com una bicapa fosfolipídica flexible i selectiva responsable del transport cel·lular, la mobilitat i la senyalització elèctrica. La posició anatòmica és la postura universal de referència: cos dret, mirada al front i palmells de les mans orientats endavant. La paret abdominopèlvica es divideix en 9 regions delimitades per les línies medioclaviculars, subcostals i transtubercular. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 6. Com es defineix la posició anatòmica estàndard pel que fa a l'orientació de les mans? 7. Quina diferència funcional existeix entre els termes direccionals proximal i distal? 8.

Quines línies anatòmiques delimiten les 9 regions de la cavitat abdominopèlvica? ORGANITZACIÓ DEL COS 2 Homeòstasi i sistemes de retroalimentació EN ACABAR SABRÀS Definir l'homeòstasi i diferenciar els marges de fluctuació fisiològica de valors fixos. Identificar i descriure els components bàsics d'un bucle de retroalimentació. Distinguir el funcionament i les finalitats de la retroalimentació negativa i positiva. Comparar les característiques de la resposta homeostàtica nerviosa davant de l'endocrina. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 9 Per què quan tenim fred comencem a tremolar de forma involuntària en lloc de refredar-nos fins a igualar l'ambient?

El concepte d'homeòstasi i els marges de normalitat El cos humà necessita mantenir una estabilitat interna constant per sobreviure davant dels canvis continus de l'entorn. Aquest equilibri dinàmic del medi intern rep el nom d'homeòstasi (per aprofundir en el concepte de medi intern, vegeu «Organització del cos — Fonaments i terminologia anatòmica»). Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 10 El fisiòleg Claude Bernard va introduir la noció clau de medi intern com a garantia de vida lliure i independent. L'organisme no manté les seves variables en valors immòbils, sinó que es mouen dins d'uns marges de normalitat fisiològics.

Aquests límits engloben paràmetres crítics com ara: El volum i la concentració d'aigua corporal. La concentració de gasos respiratoris i d'ions. La disponibilitat de nutrients essencials. La temperatura corporal interna. Quan un factor ambiental o intern altera aquest equilibri, s'activa un sistema d'alarma fisiològic. Per exemple, davant d'una situació d'emergència com un incendi, la pressió arterial i la freqüència cardíaca augmenten per garantir l'aportació de sang als teixits vitals. Gràfica de distribució dels marges de normalitat de la temperatura rectal.

Aquests valors de referència presenten dos nivells de variabilitat: Variabilitat intraindividual: són les oscil·lacions que experimenta una mateixa persona al llarg del dia o en diferents situacions funcionals. Variabilitat interindividual: són les diferències fisiològiques naturals que s'observen en comparar individus diferents dins d'una mateixa població sana. COMPROVA-HO 10 Quina és la diferència principal entre variabilitat intraindividual i interindividual en un paràmetre com la temperatura corporal? Components del bucle homeostàtic Per corregir qualsevol desviació respecte a l'estat d'equilibri, l'organisme empra un bucle de retroalimentació.

Aquest circuit funcional està format per tres elements bàsics connectats de manera seqüencial: Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 11 Diagrama de la seqüència funcional en un bucle de retroalimentació homeostàtic. PROCÉS Bucle de control homeostàtic Receptor: estructura sensitiva (habitualment del sistema nerviós) encarregada de monitoritzar l'entorn i detectar un estímul o canvi en una variable concreta. 1 Centre regulador: rep el senyal d'entrada procedent del receptor, avalua la informació rebuda en relació amb el punt d'ajust òptim i genera una ordre de sortida.

2 Efector: òrgan, teixit o cèl·lula que rep l'ordre del centre de control i executa una resposta biològica concreta per modificar la variable alterada i retornar-la al marge de seguretat. 3 Estímul Alteració d'una variable fisiològica del medi intern 1 Receptor Detecta el canvi i envia informació d'entrada 2 Centre regulador Compara amb el punt d'ajust i ordena la sortida 3 Efector Òrgan o teixit que executa la correcció 4 Resposta Retorn de la variable als marges normals 5 Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 12 COMPROVA-HO 11 Quin paper té el centre regulador quan rep el senyal d'un receptor?

Mecanismes de retroalimentació negativa i positiva Segons la direcció en què l'efector modifica l'estímul inicial, distingim dos mecanismes de control: La retroalimentació negativa és el mecanisme predominant al cos. La seva funció és revertir o contrarestar la desviació inicial per restablir les condicions prèvies. Per exemple, en una situació d'hipotèrmia, el cos detecta el descens tèrmic i engega respostes que augmenten la temperatura interna per evitar la mort per fred.

De la mateixa manera, quan ens aixequem ràpidament del llit, la pressió arterial cau de sobte; els receptors de pressió envien un senyal al tronc de l'encèfal, el qual activa respostes motores com l'acceleració de la freqüència cardíaca i un bombament sanguini més intens per recuperar la tensió en pocs minuts. ERROR FREQÜENT Confondre «retroalimentació negativa» amb la reducció d'una variable. El terme «negativa» no significa que abaixi el valor d'un paràmetre, sinó que s'oposa al canvi. Si la variable baixa (com la pressió o la temperatura), la retroalimentació negativa la fa pujar; si puja, la fa baixar. Sempre corregeix en sentit contrari a l'estímul.

En contrast, la retroalimentació positiva és un mecanisme que potencia i reforça l'estímul inicial. En lloc d'oposar-se a la pertorbació, incrementa la desviació i allunya la variable del seu punt d'ajust fins que un esdeveniment extern posa fi al cicle. COMPROVA-HO 12 Si una persona pateix una baixada sobtada de pressió arterial i el cos l'augmenta fins a la normalitat, quin tipus de retroalimentació s'ha produït?

Integració de la resposta: sistema nerviós i sistema endocrí La coordinació de les respostes homeostàtiques requereix la participació conjunta de dos grans sistemes de control orgànic, els quals presenten característiques funcionals complementàries: Característica Sistema nerviós Sistema endocrí (hormonal) Velocitat de resposta Molt ràpida (immediata) Més lenta Durada de l'acció Breu i esgotable Perllongada i mantinguda Via funcional típica Informació d'entrada (aferència sensitiva) Informació de sortida (eferència reguladora) Vigilància del medi Capta estímuls interns i externs (llum, pressió, temperatura) Regula l'estabilitat química del medi intern Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 13 Aquesta combinació estableix un doble sistema de seguretat.

El sistema nerviós vehicula ràpidament la informació d'entrada des dels receptors, mentre que tant el sistema nerviós com l'endocrí gestionen la resposta de sortida. Si cal una recuperació mantinguda durant minuts o hores, la via hormonal permet sostenir l'acció reguladora quan la resposta nerviosa inicial s'esgota. COMPROVA-HO 13 Per què l'organisme utilitza el sistema endocrí conjuntament amb el sistema nerviós en la regulació homeostàtica? IDEES CLAU L'homeòstasi manté les condicions del medi intern dins de marges de normalitat dinàmics, un concepte originat per Claude Bernard. El bucle de control s'organitza en tres components bàsics: receptors, centre regulador i òrgans efectors.

La retroalimentació negativa contraresta qualsevol desviació respecte al punt d'ajust per restablir l'equilibri fisiològic. La retroalimentació positiva reforça i amplifica el canvi inicial en lloc d'oposar-s'hi. El sistema nerviós produeix respostes immediates i esgotables, mentre que el sistema endocrí aporta una acció reguladora més lenta i mantinguda. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 14. Quins tres elements formen un circuit o bucle de retroalimentació homeostàtic? 15. Com respon un mecanisme de retroalimentació negativa davant d'una disminució de la temperatura corporal? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 16.

Com s'anomena el moviment que separa una extremitat de la línia mitjana del cos? 17. Quin pla anatòmic divideix el cos en meitats anterior i posterior? 18. A quina regió abdominopèlvica central superior se situa l'estómac principalment? Flexió a) Abducció b) Adducció c) Pronació d) Pla sagital mitjà a) Pla transversal b) Pla frontal o coronal c) Pla parasagital d) Epigastri a) Hipocondri dret b) Regió umbilical c) Hipogastri d) Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 14 19. Quin científic va introduir la noció de medi intern en la fisiologia? 20. Quin científic va introduir per primera vegada la noció fonamental de medi intern? 21.

Com actua un sistema de retroalimentació negativa davant d'una pertorbació fisiològica? 22. Quina característica diferencia la resposta del sistema nerviós de la del sistema endocrí? 23. Com es defineix la variabilitat interindividual d'un paràmetre biològic? 3 Histologia bàsica — Teixits fonamentals i adaptacions cel·lulars EN ACABAR SABRÀS Classificar els quatre teixits bàsics segons la seva estructura cel·lular, matriu i vascularització. Distingir les unions estretes, els desmosomes i les unions comunicants segons la seva funció. Diferenciar els conceptes d'hipertròfia, hiperplàsia, metaplàsia i neoplàsia en l'adaptació dels teixits.

Relacionar les tres fulles embrionàries amb els teixits madurs que originen. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 24 Com aconsegueix regenerar-se tan ràpidament un tall a la pell si les cèl·lules superficials no tenen vasos sanguinis?

Claude Bernard a) Robert Hooke b) Galè c) Hippòcrates d) Camillo Golgi a) Theodor Schwann b) Rudolf Virchow c) Claude Bernard d) Potencia l'alteració en el mateix sentit a) Disminueix sempre el valor numèric mesurat b) Inhibeix permanentment tots els receptors sensorials c) Contraresta la desviació respecte a l'ajust d) És ràpida però de durada esgotable a) Actua exclusivament a través de sang b) És lenta i mantinguda en el temps c) No requereix cap tipus de receptor d) Canvis d'un mateix individu en 24 hores a) Diferències d'un paràmetre entre individus sans b) Fluctuacions degudes exclusivament a una patologia greu c) Retorn exacte i rígid a una xifra fixa d) Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 15 La histologia estudia l'estructura microscòpica dels teixits orgànics (del grec histos, teixit).

Un teixit és una agrupació de cèl·lules similars amb un mateix origen embrionari que col·laboren per exercir activitats funcionals concretes, envoltades per una quantitat variable de substància extracel·lular. ESQUEMA Els quatre teixits fonamentals del cos humà Unions intercel·lulars Per coordinar el seu funcionament i conferir consistència als teixits, les membranes plasmàtiques cel·lulars es connecten mitjançant estructures proteiques especialitzades: Unió estreta (tight junction): contacte puntual i hermètic que sella l'espai intercel·lular. Funciona com un cosit discontinu entre membranes adjacents, aportant gran cohesió i evitant el pas incontrolat de substàncies entre cèl·lules.

Desmosoma: unió mecànica basada en una densa xarxa de microfilaments ancorats al citosol. Aporta una notable resistència a la tracció mecànica i manté una certa distància o laxitud entre membranes sense separar-se davant l'estrès. Unió comunicant o GAP: enllaç mitjançant canals proteics transmembrana que connecten directament els citoplasmes de cèl·lules contigües. Permet l'intercanvi ràpid d'ions i molècules petites, establint acoblament elèctric i metabòlic. COMPROVA-HO 25 Quina mena d'unió cel·lular permet que un senyal elèctric passi d'una cèl·lula muscular a la veïna de manera immediata?

Teixit epitelial El teixit epitelial es caracteritza per una alta densitat de cèl·lules fortament cohesionades i una matriu extracel·lular pràcticament inexistent. Compleix dues grans tasques: el revestiment de superfícies externes i internes corporals, i la formació d'estructures glandulars (funció glandular o secretora).

Epitelial Avascular, innervat; revestiment i glàndules Connectiu Matriu abundant, fibroblasts i vascularització Muscular Teixit excitable especialitzat en contracció Nerviós Neurones i glia; comunicació electroquímica Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 16 Intervé en processos de protecció, filtració, secreció, lubricació, absorció, excreció, transport, digestió, recepció sensorial i reproducció (com la filtració i reabsorció a les nefrones renals). Diagrama de la polaritat epitelial i la seva relació amb la membrana basal i el teixit connectiu. ERROR FREQÜENT Pensar que l'epiteli rep sang directament a través de capil·lars propis.

El teixit epitelial és completament avascular, tot i que està innervat per terminacions nervioses. Es nodreix exclusivament per difusió de nutrients i gasos des dels vasos sanguinis del teixit connectiu subjacent a través de la membrana basal. La classificació de l'epiteli es basa en dos criteris morfològics principals: Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 17 Classificació morfològica del teixit epitelial segons capes i forma de les cèl·lules. Segons el nombre de capes: simple (una sola capa de cèl·lules) o estratificat (dues o més capes sobreposades).

Segons la morfologia cel·lular: escamós o pla (cèl·lules aplanades similars a escates), cuboidal (cèl·lules de perfil quadrat, sovint amb funció d'emmagatzematge com la melanina) o columnar / prismàtic (cèl·lules allargades, freqüents al tub digestiu per secretar enzims o absorbir nutrients; poden presentar cilis o microvellositats com al jejú). Teixit connectiu El teixit connectiu és el més distribuït i extens de l'organisme (present a la dermis, tendons, pleura pulmonar, pericardi o càpsules articulars).

A diferència de l'epiteli, presenta cèl·lules molt disperses immerses en una abundant matriu extracel·lular composta per aigua, substància fonamental (com l'àcid hialurònic, que confereix resistència a la càrrega) i fibres proteiques: Fibres de col·lagen: aporten una formidable resistència a la tracció mecànica. Fibres elàstiques (elastina): permeten l'estirament i la recuperació de la forma original. Fibres reticulars: formen xarxes fines de suport i compartimentació per als òrgans tous. Elements del teixit connectiu: matriu extracel·lular, fibres i diversitat cel·lular.

Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 18 La cèl·lula principal del connectiu és el fibroblast, encarregat de sintetitzar la matriu, remodelar les fibres i reparar les lesions. En aquest teixit també trobem cèl·lules immunitàries (macròfags, neutròfils, eosinòfils, cèl·lules plasmàtiques i mastòcits) i adipòcits. Tret del cartílag, el connectiu està àmpliament vascularitzat i innervat. Variants especialitzades i localitzacions El teixit connectiu es divideix en lleuger (matriu laxa, de poca densitat fibril·lar, situat per exemple al teixit subcutani) i dens (elevada concentració de fibres per protegir estructures exposades a tensions, com la pleura pulmonar).

Presenta diverses formes especialitzades: Tendons: formats per fibres de col·lagen densament empaquetades en paral·lel per transmetre la tracció unidireccional que genera el múscul. Quan estan en repòs mostren una disposició ondulada o doblegada, i s'estiren rectes durant la contracció muscular. En canvi, a la pell les fibres de col·lagen es creuen en múltiples direccions per suportar tensions tridimensionals. Paret aòrtica: rica en làmines d'elastina que li atorguen propietats viscoelàstiques. Aquest component elàstic passiu esmorteeix el doble bombament cardíac i transforma la sortida pulsàtil en un flux sanguini laminar continu.

L'envelliment produeix rigidesa arterial per pèrdua d'elasticitat, fet que altera el flux i danya la paret vascular. Altres varietats: el cartílag (connectiu especialitzat resistent), l'os (matriu calcificada amb vasos sanguinis altament ordenats) i la sang (connectiu circulant lliure de fibres insolubles, ric en proteïnes com l'albúmina). DEFINICIÓ Una connectivopatia és una alteració estructural d'origen freqüentment genètic que afecta els components del teixit connectiu. Un exemple característic és la síndrome d'Ehlers-Danlos, en què anomalies del col·lagen o l'elastina causen hiperlaxitud articular, pell fràgil i hiperdeformable, comportant manifestacions multisistèmiques.

COMPROVA-HO 26 Per què la pèrdua d'elasticitat a l'aorta per l'edat perjudica la funció circulatòria? Teixits excitables: muscular i nerviós Els teixits muscular i nerviós tenen en comú la propietat de l'excitabilitat: les seves cèl·lules poden rebre estímuls específics i respondre generant senyals elèctrics o forces mecàniques: Teixit muscular: especialitzat a desenvolupar forces de contracció per al moviment o per obrir i tancar cavitats (cor, vies aèries, tub digestiu). Es classifica estructuralment en estriat (amb filaments disposats de manera regular que generen estries visibles) i llis (sense estries microscòpiques).

Segons la seva localització i control s'organitza en esquelètic (voluntari), cardíac (involuntari, amb cèl·lules acoblades per unions GAP) i visceral (llis, involuntari). Teixit nerviós: responsable de captar estímuls sensorials, transmetre ordres i coordinar respostes. La cèl·lula funcional excitable és la neurona, acompanyada per cèl·lules de neuroglia o glia, essencials per al suport, nutrició i defensa. Les patologies neurològiques poden derivar de danys a la mateixa xarxa neuronal o d'una disfunció dels elements glials.

Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 19 Teixit fonamental Densitat cel·lular i matriu Vascularització Funció principal Epitelial Moltes cèl·lules unides; pràcticament sense matriu Completament avascular (innervat) Revestiment, absorció, barrera de protecció i secreció glandular Connectiu Cèl·lules disperses; matriu extracel·lular molt abundant Vascularitzat (excepte cartílag) i innervat Suport estructural, resistència mecànica, protecció i connexió Muscular Cèl·lules allargades contractils excitables Àmpliament vascularitzat i innervat Generació de moviment, força mecànica i to d'òrgans buits Nerviós Neurones i cèl·lules de glia interconnectades Altament vascularitzat Detecció d'estímuls, transmissió d'impulsos i integració Adaptació cel·lular i reparació dels teixits Davant de sobrecàrregues funcionals, lesions o variacions del medi, els teixits experimenten modificacions adaptatives morfològiques que s'expressen mitjançant una terminologia precisa: ESQUEMA Terminologia dels canvis i adaptacions tissulars Canvis de volum cel·lular (-tròfia) Modificació de mida de la cèl·lula Atròfia Disminució del volum de les cèl·lules Hipertròfia Augment de la mida de les cèl·lules Canvis de nombre i patró (-plàsia) Proliferació o diferenciació cel·lular Hiperplàsia Increment en el nombre total de cèl·lules Metaplàsia Canvi adaptatiu a un altre tipus cel·lular Displàsia Creixement i maduració desordenats Neoplàsia Proliferació descontrolada i autònoma Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 20 Hipotròfia o atròfia: disminució de la mida individual de les cèl·lules, que redueix el volum total del teixit.

Hipertròfia: augment de la grandària individual de les cèl·lules en resposta a una major demanda o estrès (com l'augment del teixit muscular per sobrecàrrega d'entrenament). Hiperplàsia: augment del nombre absolut de cèl·lules funcionals dins d'un teixit mitjançant proliferació activa. Displàsia: anomalia en la maduració, arquitectura i funcionalitat cel·lular del teixit. Metaplàsia: transformació d'un tipus cel·lular adult diferenciat en un altre més resistent a l'agressió ambiental continuada. En una biòpsia representa un antecedent d'alarma que pot precedir una neoplàsia.

Neoplàsia: proliferació cel·lular incontrolada, autònoma i desordenada (tumor benigne o maligne) que altera profundament la funció de l'òrgan. La capacitat de regeneració i reparació difereix àmpliament segons el teixit: l'epitelial i el connectiu tenen una enorme facilitat per reparar-se gràcies a la ràpida divisió dels seus progenitors i l'activitat del fibroblast. Per contra, els teixits muscular i nerviós posseeixen una capacitat de reparació molt limitada, condicionada per l'abast i la localització del dany.

Fulles embrionàries bàsiques Durant les fases inicials del desenvolupament embrionari es diferencien tres fulles cel·lulars primordials, a partir de les quals deriven tots els teixits de l'organisme adult: Ectoderm (capa externa): origina la pell (epidermis) i el teixit nerviós. Aquest origen comú explica per què certes patologies cutànies i nervioses coexisteixen, com passa en les neurodermatitis. L'ectoderm també dona lloc a part dels epitelis superficials. Mesoderm (capa intermèdia): produeix la totalitat del teixit connectiu i el teixit muscular, a més dels vasos sanguinis.

Endoderm (capa interna): forma les vísceres internes, com ara les glàndules digestives (fetge, pàncrees) i els revestiments epitelials del tub digestiu i de l'aparell respiratori. Cal destacar que, mentre que el teixit connectiu i el muscular deriven d'una sola capa (el mesoderm) i el nerviós principalment de l'ectoderm, el teixit epitelial prové de les tres fulles embrionàries (ectoderm a la pell, mesoderm als vasos i cavitats seroses, i endoderm al tub digestiu i respiratori). COMPROVA-HO 27 Quina és la diferència fonamental entre hipertròfia i hiperplàsia?

Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 21 IDEES CLAU Els teixits s'agrupen en quatre tipus bàsics: epitelial, connectiu, muscular i nerviós, cadascun amb funcions i estructures de matriu diferents. L'epiteli és un teixit estretament cohesionat, innervat i completament avascular que es nodreix per difusió des del connectiu subjacent. El teixit connectiu destaca per una matriu extracel·lular abundant amb aigua, col·lagen, elastina i cèl·lules com el fibroblast. La hipertròfia implica creixement en mida cel·lular, la hiperplàsia increment en nombre cel·lular, i la metaplàsia una substitució adaptativa de tipus cel·lular.

Les tres capes embrionàries són ectoderm, mesoderm i endoderm; l'epiteli és l'únic teixit bàsic que té derivats originats a partir de totes tres. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 28. Com aconsegueix el teixit epitelial els nutrients si no conté vasos sanguinis? 29. Què diferencia mecànicament l'orientació del col·lagen en un tendó respecte a la dermis? 30. A partir de quines fulles embrionàries es desenvolupen els teixits connectiu i muscular? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 31. Com és la vascularització característica del teixit epitelial? 32. Quina alteració cel·lular es defineix com la substitució d'un tipus cel·lular madur per un altre? 33.

Quina funció mecànica aporten les fibres elàstiques a la paret de l'aorta? 34. Quina de les capes embrionàries és l'origen del teixit nerviós?

Altament vascularitzat a) Completament avascular b) Amb vasos limfàtics exclusius c) Amb capil·lars sense innervació d) Displàsia a) Hipertròfia b) Metaplàsia c) Hiperplàsia d) Ancorar les cèl·lules endotelials a) Generar contracció voluntària b) Evitar la difusió d'oxigen c) Mantenir un flux sanguini laminar continu d) Mesènquima esplàcnic a) Endoderm b) Ectoderm c) Mesoderm d) Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 22 4 Sistema tegumentari — Estructura de la pell i termoregulació EN ACABAR SABRÀS Distingir l'organització cel·lular i les capes de l'epidermis respecte a la dermis vascularitzada. Explicar el paper de la pell en la termoregulació per suor i vasodilatació dèrmica.

Descriure el mecanisme d'activació cutània de la vitamina D i el seu efecte en l'absorció de calci mitjançant el calcitriol. Diferenciar les funcions metabòliques del teixit adipós blanc i el teixit adipós marró de la hipodermis. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 35 Per què quan tenim calor la pell es torna vermella i humida, mentre que en un ambient molt fred ens tornem pàl·lids? Organització general i funcions del sistema tegumentari El sistema tegumentari és una estructura dinàmica, adaptable i fonamental per a la supervivència que recobreix la totalitat de la superfície corporal.

Està integrat principalment per la pell o cutis i un conjunt d'estructures annexes: pèls, ungles, glàndules cutànies, músculs associats i terminacions nervioses. Aquest sistema compleix funcions clau integrades amb la resta de l'organisme: Protecció: barrera física i química enfront d'agressions mecàniques, radiació solar, patògens i pèrdua de líquids. Termoregulació: control de la temperatura mitjançant flux sanguini i suor, contribuint a l'homeòstasi (vegeu «Organització del cos — Homeòstasi i sistemes de retroalimentació»). Síntesi de vitamina D: activació fotoquímica de precursors cutanis per a l'absorció de calci.

Sensibilitat: captació d'estímuls tàctils, tèrmics i lesius mitjançant receptors especialitzats. Reservori sanguini: emmagatzematge i distribució d'un volum significatiu de sang en el plexe vascular cutani. Excreció i absorció: eliminació d'aigua, sals i compostos nitrogenats, així com absorció de fàrmacs, gasos i substàncies liposolubles. L'epidermis: capes i poblacions cel·lulars Anatòmicament, la pell pròpiament dita està formada per dues capes principals: l'epidermis, més superficial, i la dermis, subjacent. L'epidermis és un epiteli estratificat pla queratinitzat derivat de l'ectoderma embrionari (vegeu «Histologia bàsica — Teixits fonamentals i adaptacions cel·lulars»).

És un teixit completament avascular però dotat d'innervació sensorial. A l'epidermis conviuen quatre poblacions cel·lulars específiques amb funcions complementàries: Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 23 Esquema dels quatre tipus cel·lulars principals de l'epidermis. Queratinòcits: són les cèl·lules més nombroses. Sintetitzen queratina, una proteïna resistent i fibrosa que aporta impermeabilitat i protecció mecànica. Melanòcits: produeixen melanina, un pigment fotoabsorbent que protegeix l'ADN nuclear dels danys provocats per la radiació ultraviolada.

Cèl·lules de Langerhans: cèl·lules immunitàries derivades de precursors medul·lars que participen en la defensa i la presentació antigènica davant de patògens que superen la superfície externa. Cèl·lules de Merkel: situades a la base epidèrmica, actuen com a mecanoreceptors connectats directament a terminacions nervioses sensorials per transmetre la sensibilitat tàctil fina. Els queratinòcits s'ordenen en estrats successius que reflecteixen el seu cicle de maduració des de la base cap a la superfície exterior: Estrat basal o germinatiu: monocapa profunda de cèl·lules mare en constant divisió mitòtica, recolzada sobre la membrana basal que la separa de la dermis.

1 Estrat espinós: diverses capes de queratinòcits units mitjançant abundants desmosomes (vegeu «Histologia bàsica — Teixits fonamentals i adaptacions cel·lulars»), fet que els confereix un aspecte espinós al microscopi. 2 Estrat granulós: queratinòcits que acumulen grànuls densos de queratohialina i inicien la degradació dels seus orgànuls interns. 3 Estrat lúcid: capa prima, clara i homogènia formada per cèl·lules que han perdut el nucli, present de manera destacada a la pell gruixuda dels palmells i les plantes. 4 Estrat corni: capa més externa composta per múltiples làmines de cèl·lules mortes aplanades, anucleades i repletes de queratina que es descamen contínuament.

5 Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 24 COMPROVA-HO 36 Quina relació funcional s'estableix entre la manca de vasos a l'epidermis i la descamació de l'estrat corni? ESQUEMA Estructura de la pell i estrats La dermis: estructura, vascularització i línies de Langer La dermis és la capa subjacent d'origen mesodèrmic formada per teixit connectiu ric en fibres de col·lagen i elastina. Proporciona resistència a la tracció, compressibilitat i elasticitat. A diferència de l'epidermis, la dermis conté una extensa xarxa vascular sanguínia i limfàtica, abundants receptors sensorials, terminacions nervioses i acull els fol·licles pilosos i les glàndules.

S'organitza clarament en dues subregions: Regió papil·lar: zona més superficial en contacte amb l'epidermis. Presenta projeccions digitiformes o papil·les dèrmiques que augmenten la superfície d'ancoratge amb l'epiteli, contenen nanses capil·lars sanguínies i corpuscles tàctils de Meissner. Regió reticular: zona profunda i més gruixuda, caracteritzada per teixit connectiu dens irregular amb feixos entrecreuats de col·lagen i xarxes elàstiques que atorguen elasticitat i fermesa a la pell. Les fibres de col·lagen de la dermis reticular segueixen una orientació mecànica predominant que reflecteix la tensió habitual de cada àrea anatòmica.

Aquestes orientacions determinen les anomenades línies de Langer (línies de tensió o de clivatge). Quan una incisió quirúrgica segueix la trajectòria paral·lela d'aquestes línies, la separació de vores és mínima i afavoreix una cicatrització ràpida amb menor cicatriu.

Epidermis Epitelial avascular Estrat basal Cèl·lules mare mitòtiques Estrat espinós Queratinòcits amb desmosomes Estrat granulós Inici de queratinització Estrat lúcid Només pell gruixuda Estrat corni Cèl·lules mortes amb queratina Dermis Connectiu vascularitzat 〰 Regió papil·lar Papil·les i nanses vasculars Regió reticular Feixos densos de col·lagen Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 25 PER RECORDAR-HO Seguir les línies de Langer en les incisions quirúrgiques redueix la tracció mecànica perpendicular del col·lagen dèrmic, accelerant la recuperació dels teixits i deixant cicatrius molt més fines.

La hipodermis: teixit adipós blanc i marró Sota la dermis es troba la hipodermis o teixit cel·lular subcutani. Funcionalment connecta la pell amb la fàscia muscular profunda i els ossos subjacents. Diagrama de la disposició de l'epidermis, dermis i hipodermis. ERROR FREQÜENT La hipodermis no forma part anatòmica de la pell, sinó que constitueix el teixit connectiu subcutani de transició i llit vascular cap als plans subjacents. A més, qualsevol procés d'inflamació cel·lular o vascular té lloc a la dermis i hipodermis, mai a l'epidermis avascular. La hipodermis està formada per teixit connectiu lax i abundants adipòcits agrupats en lòbuls tabicats per septes de fibres.

Dins d'aquest nivell subcutani trobem dos tipus principals de teixit adipós: Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 26 Tipus de teixit adipós Característiques estructurals Funció primària Distribució i rellevància clínica Teixit adipós blanc Adipòcits uniloculars amb una gran gota lipídica central. Emmagatzematge d'energia en forma de triglicèrids, aïllament tèrmic i protecció mecànica d'òrgans. Present a l'abdomen, tríceps i zona escapular. Es mesura clínicament mitjançant un caliper o plicòmetre dèrmic per avaluar la composició corporal. Teixit adipós marró Adipòcits multiloculars amb abundants mitocondris i vascularització densa.

Generació directa de calor mitjançant termogènesi sense calfreds. Especialment abundant en cavitats internes de nounats, els quals tenen una proporció superfície/volum elevada i facilitat per a la hipotèrmia. COMPROVA-HO 37 Per què els nounats disposen d'una proporció superior de teixit adipós marró respecte als adults? Òrgans annexos: glàndules, pèl i ungles Els annexos cutanis són derivats epidèrmics especialitzats que creixen cap a l'interior de la dermis i l'exterior del cos: Esquema del fol·licle pilós i estructures associades.

Òrgan annex Tipologia / Parts Localització i descripció Funció principal Glàndules sebàcies Glàndules acinars simples Dermis, generalment connectades al canal del fol·licle pilós. Secreten sèu, una substància lipídica que manté la pell i el pèl flexibles i impermeables. Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 27 Òrgan annex Tipologia / Parts Localització i descripció Funció principal Glàndules sudorípares ecrines Glàndules tubulars simples enrotllades Distribuïdes pràcticament per tota la pell amb porus cutani propi. Secreció de suor aquosa per a la termoregulació per evaporació i excreció de sals i urea.

Glàndules sudorípares apocrines Glàndules d'obertura fol·licular Aixelles, engonals, barba, clítoris, llavis menors i mugró. S'activen amb estímuls estrogènics i pubertat. Secreció més densa associada a respostes emocionals i senyalització química. Glàndules ceruminoses Glàndules modificades Conducte auditiu extern. Producció de cerumen, un greix espès que protegeix el canal auditiu d'elements estranys. Pèl Tija (visible), arrel (intradèrmica) i bulb pilós (base proliferativa rica en queratina dura) Distribuït per tota la superfície excepte palmells i plantes; associat a múscul erector i plexe nerviós. Aïllament tèrmic, barrera mecànica i captació del tacte fi davant de mínims desplaçaments.

Ungles Cos unguial (part externa visible) i arrel unguial (matriu proliferativa d'on creix l'ungla) Extremitats dorsals dels dits de mans i peus. Protecció mecànica de les falanges terminals i suport per a la manipulació d'objectes. EXEMPLE L'alopècia suposa la pèrdua de cabell visible. Si la lesió o dèficit d'irrigació sanguínia destrueix de forma irreversible les cèl·lules mare del bulb pilós, l'alopècia esdevé permanent; si el bulb roman vascularitzat i funcional, la pèrdua és solament temporal.

Termoregulació, síntesi de vitamina D i reparació cutània La pell actua com un dels principals efectors termoreguladors de l'organisme coordinat pel sistema nerviós: Evaporació: secreció de suor per part de les glàndules ecrines (entre 400 i 600 mL diaris en condicions basals), dissipant energia calorífica corporal a l'ambient quan l'aigua passa a estat gasós. Convecció i radiació per vasodilatació dèrmica: davant d'augments tèrmics, el to vascular dèrmic es relaxa (vegeu «Sistema muscular — Múscul cardíac i múscul llis»), desviant un major cabal de sang calenta cap al plexe capil·lar superficial per cedir calor a l'aire circumdant, provocant enrogiment cutani.

Si la temperatura baixa, es produeix vasoconstricció per retenir la calor als òrgans vitals. Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 28 Pel que fa al metabolisme mineral, la radiació ultraviolada que arriba a l'epidermis indueix la transformació d'un precursor molecular en vitamina D inactiva. Posteriorment, aquesta molècula passa per la circulació sanguínia i assoleix el ronyó, on és hidroxilada per produir calcitriol. Aquesta hormona és indispensable per estimular la captació activa de calci al lumen de l'intestí prim, nodrint la matriu del teixit ossi (vegeu «Aparell locomotor — Teixit ossi, osteogènesi i remodelació»).

PROCÉS Ruta metabòlica de la vitamina D cutània Finalment, el procés de protecció i reparació cutània varia segons la profunditat de la lesió: Ferides superficials: limitades a l'epidermis; es regeneren fàcilment mitjançant proliferació i migració dels queratinòcits de l'estrat germinatiu sense sagnar. Ferides dèrmiques profundes: afecten els vasos sanguinis dèrmics causant extravasació sanguínia. S'inicia una resposta inflamatòria amb quimiotaxi cel·lular, formació de barreres d'aïllament (acumulació de cèl·lules immunitàries mortes i bacteris que formen el pus) i tracció per part dels fibroblasts dèrmics per reparar el teixit connectiu mitjançant una cicatriu.

Entre les alteracions de la pell cal esmentar la psoriasi (caracteritzada per plaques vasculars i epidèrmiques inflamatòries amb descamació accelerada), la reactivació del virus de la varicel·la en forma d'herpes zòster (que envaeix els trajectes nerviosos i cursa amb vesícules plenes de plasma extravasat de la dermis) i l'urticària, que produeix pàpules i picor intensa. COMPROVA-HO 38 Quina és la conseqüència digestiva i òssia directa d'una carència greu de radiació ultraviolada a la pell?

Radiació UV cutània Arriba als precursors epidèrmics 1 Precursor activat Síntesi inicial de vitamina D 2 Transport vascular Viatja pel torrent sanguini 3 Conversió renal Transformació en calcitriol 4 Absorció intestinal Captació activa de calci a l'intestí prim 5 Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 29 IDEES CLAU La pell està constituïda exclusivament per dues capes histològiques: l'epidermis (epiteli avascular) i la dermis (teixit connectiu vascularitzat i innervat). La hipodermis no forma part pròpiament de la pell, sinó que és un teixit cel·lular subcutani que conté teixit adipós blanc (reserva) i teixit adipós marró (termogènesi).

L'estrat basal o germinatiu és l'única capa epidèrmica amb capacitat mitòtica contínua des d'on s'originen la resta d'estrats. Les cèl·lules de Merkel fan de mecanoreceptors tàctils i les de Langerhans s'encarreguen de la vigilància i defensa immunitària. La radiació ultraviolada permet sintetitzar a la pell el precursor que el ronyó transformarà en calcitriol, clau per a l'absorció intestinal de calci. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 39. A quina capa cutània tenen lloc els processos vasculars d'inflamació i per què? 40. Com actua la dermis per dissipar calor quan la temperatura corporal és elevada? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 41.

Quina de les següents capes NO forma part de la pell anatòmicament? 42. Quin tipus cel·lular epidèrmic actua com a mecanoreceptor associat al tacte fi? 43. Quina funció primordial desenvolupa el teixit adipós marró en els nadons? 44. Per què cal orientar les incisions de cirurgia sobre les línies de Langer?

Hipodermis a) Estrat lúcid b) Estrat espinós c) Dermis papil·lar d) Melanòcit a) Cèl·lula de Merkel b) Queratinòcit c) Cèl·lula de Langerhans d) Síntesi directa de calcitriol a) Producció de calor per termogènesi b) Emmagatzematge massiu de triglicèrids c) Secreció de sèu protector d) Segueixen l'orientació de les fibres de col·lagen dèrmic a) Eviten tocar les glàndules sudorípares b) Coincideixen amb nervis motors principals c) Asseguren penetrar l'estrat corni d) Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 30 5 Teixit ossi, osteogènesi i remodelació EN ACABAR SABRÀS Distingir les funcions biomecàniques i metabòliques dels diferents components macroscòpics i microscòpics de l'os.

Explicar el paper diferencial de les poblacions cel·lulars en la síntesi i la reabsorció de la matriu òssia. Seqüenciar les fases de l'ossificació endocondral i la funció de la placa epifisària en el creixement. Descriure les etapes cronològiques de la curació i remodelació d'una fractura òssia. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 45 Per què el teixit ossi es regenera amb rapidesa després d'un trencament mentre que un dany al cartílag pot persistir per sempre? L'aparell locomotor integra el sistema esquelètic i el muscular sota el control del sistema nerviós perifèric, permetent la mobilitat corporal i la preservació de la integritat estructural de l'organisme.

Aparell locomotor 5 Teixit ossi, osteogènesi i remodelació 6 Articulacions i cartílag articular Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 31 ESQUEMA Aparell locomotor i organització òssia 1. El sistema esquelètic: funcions biològiques i mecàniques L'esquelet constitueix una estructura dinàmica formada per diferents varietats tissulars. A més del teixit ossi pròpiament dit, integra teixit connectiu dens, cartílag, epiteli endotelial en la xarxa vascular, teixit adipós i fibres nervioses.

Les tasques fonamentals que desenvolupa el sistema esquelètic comprenen tant l'àmbit mecànic com el metabòlic: Sosteniment: conforma l'armadura estructural que suporta els teixits tous i manté la postura corporal. Protecció: preserva de lesions mecàniques òrgans interns vitals com l'encèfal, la medul·la espinal, el cor i els pulmons. Moviment: actua com un conjunt de palanques que, en coordinació amb la tracció muscular, fan possible el desplaçament. Magatzem mineral: serveix de reservori homeostàtic d'ions essencials com el calci i el fosfat. Hemopoesi: la formació de cèl·lules sanguínies té lloc a l'interior de la medul·la òssia vermella.

Aparell locomotor Integració de suport mecànic, mobilitat i tracció Sistema esquelètic Ossos i articulacions de suport i magatzem Os compacte Osteones regulars i canals de Havers i Volkmann Os trabecular Entramat de trabècules orientat a línies de tensió Dinàmica tissular Ossificació endocondral i cicle de remodelat Sistema muscular Musculatura esquelètica motora i tendons Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 32 2. Estructura macroscòpica i classificació morfològica dels ossos En un os llarg típic es distingeixen la diàfisi (cos central) i les epífisis (extrems articulats), unides durant el desenvolupament per la metàfisi.

A nivell de la seva organització general destaquen quatre components: Periosti: membrana externa de teixit connectiu dens altament innervada i vascularitzada. Els vasos sanguinis el travessen per penetrar en el teixit ossi, i serveix com a punt d'ancoratge per a la inserció dels tendons musculars. Os compacte: capa perifèrica rígida, densa i sense espais visibles a simple vista. Os esponjós o trabecular: xarxa tridimensional porosa formada per trabècules que alberguen la medul·la òssia.

Cavitat medul·lar: túnel intern diafisari ocupat per medul·la òssia vermella (activa en hematopoesi en subjectes joves) o medul·la òssia groga (predomini de teixit adipós a mesura que avança l'edat, conservant-se la vermella als extrems trabeculars).

Morfologia Tret diferencial Exemples anatòmics Llargs Predomini de la longitud sobre l'amplada i el gruix; diàfisi tubular central Húmer, fèmur Plans Gruix reduït amb dues làmines de teixit compacte separades per trabecular Estèrnum Curts Dimensions similars en els tres eixos de l'espai, forma cúbica Ossos del carp (canell) Sesamoides Petits nòduls ossis desenvolupats a l'interior de tendons de tracció Ròtula Irregulars Morfologies geomètriques complexes que no encaixen en les altres categories Vèrtebres COMPROVA-HO 46 Quina diferència funcional i de composició hi ha entre la medul·la òssia vermella i la groga en el subjecte adult? 3.

Composició de la matriu òssia i biomecànica trabecular La matriu extracel·lular de l'os combina resistència a la fractura i capacitat de deformació elàstica gràcies a la integració íntima dels seus components orgànics i minerals: Fracció orgànica: integrada per fibres de col·lagen i elastina envoltades d'aigua. El col·lagen adopta una disposició en doble hèlix que confereix flexibilitat, resistència a la tracció mecànica i dissipació d'impactes. Fracció inorgànica o mineral: constituïda principalment per cristalls d'hidroxiapatita rics en sals de calci i fosfats, responsables de la rigidesa i duresa òssia.

Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 33 En determinades patologies genètiques com la malaltia dels ossos fràgils, el dèficit o defecte del col·lagen fa que l'os es torni rígid però incapaç de dissipar energia davant microimpactes successius, provocant fractures fàcilment. A l'os esponjós, la matriu s'estructura en un entramat porós anomenat xarxa trabecular. Les trabècules s'orienten en funció de les forces mecàniques: Línies de compressió: trabècules disposades en sentit vertical (com al coll del fèmur) per aguantar la càrrega del pes corporal.

Línies de tensió o tracció: trabècules disposades en semicercle (com a la regió trocantèrica) generades per la tracció exercida per la contracció muscular. Esquema de l'os trabecular i detall cel·lular d'una trabècula. Si les forces disminueixen, com passa en períodes d'immobilització prolongada o repòs postquirúrgic, l'organisme redueix la massa òssia per estalvi energètic, augmentant la vulnerabilitat biomecànica en reprendre la càrrega. ERROR FREQÜENT Confondre osteopènia amb osteoporosi. L'osteopènia representa una pèrdua moderada de densitat mineral per sota del llindar normal però superior al patològic, diagnosticable mitjançant densitometria radiològica.

L'osteoporosi implica una pèrdua severa de trabècules que destrueix la microarquitectura i eleva el risc de fractures per aixafament (molt freqüents en vèrtebres i coll de fèmur). Recordeu que l'hormona paratiroidal (PTH) i l'hormona del creixement (GH) són reguladors endocrins claus de la mineralització i creixement ossi. 4. Poblacions cel·lulars del teixit ossi El remodelat continu de l'os depèn de l'acció coordinada de quatre tipus cel·lulars especialitzats pertanyents a dos llinatges diferents: Anatomia i Fisiologia I: Teixits, Locomotor i Nerviós 34 Cèl·lula osteogènica: cèl·lula…