Introducció a la Criminologia UPF: apunts, esquemes i test

Bloc 1: Fonaments i Mètodes — Objecte d'estudi i concepte de delicte

La criminologia és una disciplina científica dedicada a l'anàlisi sistemàtica del crim, de les persones que l'executen, de qui en pateix les conseqüències i dels mecanismes de reacció col·lectiva i institucional que la societat articula per respondre-hi.

1. Naturalesa i objecte de la criminologia: ciència empírica i interdisciplinària

A diferència dels sabers purament especulatius o normatius, la criminologia es defineix com una ciència empírica i interdisciplinària. El seu caràcter empíric implica que el seu coneixement s'obté mitjançant l'observació directa, l'experimentació, la recollida de dades i l'anàlisi sistemàtica de la realitat observable (el món de l'«ésser»), i no a partir de deduccions lògiques abstractes sobre principis ideals.

La seva dimensió interdisciplinària prové de la integració orgànica de coneixements procedents de disciplines com la sociologia, la psicologia, el dret penal, la biologia, l'antropologia, l'economia i la ciència política. La criminologia no és una simple suma d'aquestes matèries, sinó una síntesi que desenvolupa un marc teòric i metodològic autònom orientat a explicar el fenomen de la delinqüència i el funcionament del control penal.

Objecte material i formal

En el pla epistemològic, es distingeixen dos nivells en l'estudi criminològic:

• Objecte material: La realitat empírica objecte d'interès, integrada tradicionalment per quatre elements nuclears: el delicte, l'infractor, la víctima i el control social (formal i informal).
• Objecte formal: L'enfocament o perspectiva metodològica pròpia des de la qual s'analitza aquesta realitat; és a dir, la comprensió etiològica (causes), dinàmica (desenvolupament i patrons) i preventiva del crim.

Diferenciació fonamental: criminologia, dret penal i criminalística

És habitual confondre aquests tres àmbits d'estudi i intervenció, malgrat que responen a objectius, mètodes i paradigmes completament diferents:

• Dret penal: És una ciència normativa i valorativa. El seu objecte són les normes jurídiques penals (el Codi Penal) i el seu mètode és l'hermenèutic o dogmàtic. No es pregunta per què una persona delinqueix en el món real, sinó si una conducta humana encaixa en la descripció abstracta d'un tipus penal per aplicar la conseqüència jurídica (pena o mesura de seguretat). Es mou en el pla del «deure ser» (Sollen).
• Criminologia: És una ciència fàctica i empírica. Analitza el crim com a fet individual i social en el món de l'«ésser» (Sein). Estudia els factors explicatius, l'eficàcia real de les sancions, l'impacte en les víctimes i la reacció de les agències de control.
• Criminalística: Conjunt de disciplines i tècniques de caràcter tècnic-forense (com la balística, la dactiloscòpia, la lofoscòpia o la documentoscòpia) dedicades al descobriment, recollida i anàlisi dels indicis materials d'un fet delictiu concret per identificar-ne els autors i aportar proves a un procés judicial penal. La criminalística respon al «com» i al «qui» en un cas particular; la criminologia respon al «per què», al «quant» i al «com prevenir-ho» a escala estructural.

2. El concepte de delicte: enfocament juridicopenal vs. enfocament criminològic

La delimitació de què constitueix un delicte varia de forma radical en funció del prisma epistemològic emprat:

La noció juridicopenal del delicte

Des del dret penal positiu, el delicte és un concepte estrictament formal: acció o omissió típica, antijurídica, culpable i punible. Cap conducta pot ser considerada delicte si no està prèviament descrita i penada per una llei formal emanada del poder legislatiu (en virtut del principi de legalitat penal).

La noció criminològica i el concepte de dany social (public wrong)

Per a la criminologia, el concepte legalista resulta insuficient i excessivament rígid. El llistat d'accions castigades pel Codi Penal és contingent: depèn de conjuntures polítiques, interessos de grups de poder i canvis culturals. Si la criminologia acceptés de manera cega únicament el catàleg legal de delictes, convertiria la seva delimitació científica en una eina subordinada a la voluntat conjuntural del legislador.

Per aquesta raó, la criminologia aborda el delicte des de la noció de conducta desviada amb rellevància social o conflicte social greu, i aprofundeix en el concepte de dany social (harm o public wrong). Des d'aquest enfocament, certs comportaments que ocasionen un perjudici massiu per a la salut pública, el medi ambient o l'economia col·lectiva poden ser objecte d'anàlisi criminològica fins i tot quan el legislador no els ha tipificat penalment o només els sanciona administrativament (com determinades pràctiques corporatives abusives o danys ecològics).

3. Els quatre pilars de l'estudi criminològic i la victimologia

L'abast modern de la criminologia s'estructura al voltant de quatre elements interconnectats:

1. El delicte o desviació: Entès no com un ens jurídic abstracte, sinó com un esdeveniment situat en l'espai i el temps fruit de processos d'interacció entre individus i oportunitats ambientals.
2. L'infractor: Superada la imatge simplista del delinqüent com a individu atàvic o malalt mental, la criminologia analitza les condicions socials, biològiques, de desenvolupament vital i d'aprenentatge que incideixen en el pas a l'acte delictiu.
3. El control social: Estudi dels mecanismes que una societat desenvolupa per assegurar la conformitat dels seus membres. Es divideix en control social informal (família, escola, comunitat, veïnat) i control social formal (policia, jutjats, presons). La criminologia analitza l'eficàcia, els biaixos i els costos institucionals d'aquest aparell.
4. La víctima: Durant dècades ignorada pel dret penal clàssic (centrat en la relació entre l'Estat i l'infractor), la víctima ha esdevingut un eix científic de primer ordre a través de la victimologia.

Victimologia clàssica: primeres tipologies

La victimologia clàssica va néixer a mitjan segle XX amb l'objectiu d'analitzar el paper que juga la víctima en la dinàmica delictiva (la gènesi de la victimització):

• Hans von Hentig (1948): En la seva obra The Criminal and His Victim, va proposar una classificació psicològica i biològica de categories especialment vulnerables o propenses a la victimització (com ara infants, ancians, dones, persones amb malalties mentals, minories estrangeres o individus aïllats socialment), subratllant la interacció dinàmica existent entre infractor i víctima.
• Benjamin Mendelsohn (1947): Considerat un dels pares fundadors de la disciplina, va establir una tipologia basada en el grau de culpabilitat o participació de la víctima en el fet delictiu:

Victimologia contemporània: els tres nivells de victimització

La recerca contemporània ha desplaçat el focus des de la «culpabilitat» de la víctima cap als efectes devastadors del delicte i de la intervenció estatal sobre ella. Es distingeixen tres etapes o nivells de victimització:

• Victimització primària: Dany físic, econòmic, psicològic o moral que una persona o col·lectiu experimenta directament com a resultat immediat de la comissió de la infracció delictiva.
• Victimització secundària: Patiment addicional causat per la interacció de la víctima amb les institucions del sistema de justícia penal (policia, metges forenses, jutjats) o els mitjans de comunicació. Es manifesta mitjançant interrogatoris reiteratius, qüestionament de la credibilitat, retards processals crònics, manca d'informació sobre l'estat del procediment o exposició pública no consentida.
• Victimització terciària: Costos socials, estigmatització i aïllament posteriors que recauen sobre la víctima o sobre el propi infractor i el seu entorn familiar després de la intervenció penal (p. ex., l'etiquetatge social degradant i l'exclusió comunitària arran d'haver estat objecte o subjecte del procés penal).

Idees clau

• La criminologia és una ciència empírica i interdisciplinària enfocada a l'estudi factual de l'«ésser», a diferència del dret penal, que és dogmàtic i regulador del «deure ser».
• La criminalística té un caràcter tècnic-forense adreçat a la investigació de delictes concrets, mentre que la criminologia elabora marcs explicatius teòrics i mesures de prevenció generals.
• El concepte criminològic de delicte transcendeix la literalitat del Codi Penal incorporant la noció de dany social (public wrong o harm).
• Els quatre elements bàsics que configuren l'objecte de la criminologia són el delicte, l'infractor, la víctima i el control social (formal i informal).
• La victimologia contemporània distingeix entre victimització primària (impacte directe de l'agressió), secundària (maltractament o desgast degut a les institucions del sistema penal) i terciària (estigmatització i seqüeles socials).

Posa a prova el que has après

1. Quin és el mètode propi de la criminologia respecte al del dret penal? — Mètode empíric basat en l'observació
2. Com es defineix la criminalística respecte a la criminologia? — Tècnica forense per identificar proves materials
3. Com descriu la victimologia la victimització secundària? — Patiment derivat del pas pel sistema penal
4. Quan són punibles els actes preparatoris segons el Codi Penal espanyol? — Només quan la llei ho preveu expressament

Bloc 1: Fonaments i Mètodes — Metodologia de recerca i mesura del crim

La criminologia contemporània es fonamenta en la investigació empírica sistemàtica. Per allunyar-se de la mera opinió, dels prejudicis mediàtics i de les intuïcions del sentit comú, la disciplina empra mètodes rigorosos d'observació, mesura i anàlisi per avaluar la realitat delictiva i el funcionament del sistema de control penal.

Secció completa amb Premium

Idees clau

• na aliqua ut enim ad minim veniam quis nostrud exercitation ullamco laboris nisi ut aliquip ex ea commodo consequat lorem ipsum dolor sit amet consectetur adipiscing elit sed do eiusmod tempor incididunt ut labore
• s nostrud exercitation ullamco laboris nisi ut aliquip ex ea commodo consequat lorem ipsum dolor sit amet consectetur adipiscing elit sed do eiusmod tempor incididunt ut labor
• s nisi ut aliquip ex ea commodo consequat lorem ipsum dolor sit amet consectetur adipiscing elit sed do eiusmod tempor incididunt ut labore et dolore magna a
• quat lorem ipsum dolor sit amet consectetur adipiscing elit sed do eiusmod tempor incididunt ut labore et dolore magna aliqua ut enim ad minim veniam quis nostrud exercitation ullamco lab
• ctetur adipiscing elit sed do eiusmod tempor incididunt ut labore et dolore magna aliqua ut enim ad minim veniam quis nostrud exercitation ullamco laboris nisi ut aliquip ex ea commodo con

Bloc 2: Teories Criminològiques — Escola clàssica i principis del dret penal

L'Escola Clàssica sorgeix en ple segle XVIII sota l'influx de la Il·lustració i el contractualisme social, amb l'objectiu de posar fi a l'arbitrarietat punitiva de l'Antic Règim mitjançant un sistema penal racional, escrit i garantista.

1. Fonaments de l'Escola Clàssica: Beccaria i Bentham

La transició cap al dret penal modern s'articula a partir de les obres fundacionals de Cesare Beccaria (Dei delitti e delle pene, 1764) i Jeremy Bentham (An Introduction to the Principles of Morals and Legislation, 1789). Aquests autors parteixen de la premissa que l'ésser humà és un subjecte racional dotat de lliure albir, mogut pel càlcul hedonista del plaer i el dolor.

2. Garanties dogmàtiques i principis limitadors del dret penal

El llegat clàssic consagra els principis bàsics de l'Estat de dret en l'àmbit punitiu:

• Legalitat: reserva absoluta de llei en la tipificació de delictes i sancions (nullum crimen, nulla poena sine lege).
• Lesivitat: només es poden castigar conductes que provoquin una afectació efectiva o posin en perill béns jurídics protegits.
• Intervenció mínima (ultima ratio): el dret penal actua exclusivament quan la resta de controls socials i administratius han fracassat.
• Culpabilitat: proscripció de la responsabilitat objectiva. La pena exigeix que l'autor hagi actuat amb dol o imprudència i sigui imputable.
• Jurisdiccionalitat i humanitat: judici previ davant tribunals independents i prohibició de penes corporals, infamants o degradants.

Mentre que el corrent clàssic entén el càstig des de la proporcionalitat del fet comès, l'escola positiva (vegeu «Bloc 2: Teories Criminològiques — Positivisme criminològic i factors biològics») desplaça el focus cap a les característiques individuals de l'agressor. La comparació detallada entre totes dues escoles es desenvolupa en aquella secció.

3. Fases d'execució i formes d'autoria i participació

El Codi Penal distingeix entre els actes que romanen en l'esfera preparatòria i els que donen inici a l'execució material del tipus:

1. Actes preparatoris punibles: amb caràcter excepcional, la llei sanciona la conspiració (dues o més persones concertades per executar un delicte), la proposició (convidar un tercer a cometre'l) i la provocació (incitació directa i pública a través de mitjans de difusió).
2. Temptativa inacabada: l'autor dona inici a l'execució practicant part dels actes que haurien de produir el resultat, però aquest no es consuma per causes alienes a la seva voluntat.
3. Temptativa acabada: l'autor realitza tots els actes necessaris per a la consumació, però el resultat típic no arriba a produir-se per intervencions externes.
4. Consumació: realització plena de tots els elements del tipus penal.

Idees clau

• L'Escola Clàssica fonamenta la responsabilitat penal en el lliure albir i la racionalitat de l'infractor.
• La dissuasió efectiva requereix certesa, celeritat i severitat proporcional, essent la certesa l'element decisiu.
• Els principis de legalitat, lesivitat i intervenció mínima limiten l'exercici del poder punitiu de l'Estat.
• L'autoria mediata empra un instrument no responsable, a diferència de la inducció sobre un tercer imputable.
• La cooperació necessària aporta un recurs determinant i s'equipara a l'autoria, mentre que la complicitat és una col·laboració secundària.

Posa a prova el que has après

1. Quin element de la dissuasió clàssica posseeix major capacitat preventiva empírica? — La certesa en l'aplicació del càstig
2. Com actua l'autor en una autoria mediata? — Utilitza un subjecte no responsable com a instrument
3. Quin d'aquests actes preparatoris consisteix en la invitació d'altres a executar un delicte? — Proposició
4. Quina característica defineix la pena en el model clàssic davant el model biològic? — Proporcionalitat i determinació legal prèvia